CsC 21/10/14 - El masclisme com a metàfora

Cinema sense condicions Vull començar amb el programa de cinema sense condicions del 21 d'octubre. A veure si algú l'havia vist, tu mateix, de Sergi Caballero, la segona pel·lícula. A veure si ve algú més, si ve el Joan Morrill i per posar-ho. En el seu Facebook, que m'ha cridat molt l'atenció, s'ha anat a la barra saber que és la persona encarregada del tema en part de premsa i de festivals. La pel·lícula d'Imma en Verma fa un comentari al Facebook i és un comentari de l'Imma en Verma. Avui tinc la sensació que a persona i més tard a crits i murmolls, he arribat al límit de les meves possibilitats. Aquest comentari és del llibre de l'Imma en Verma, anomenant imatges de la pàgina 59. S'ha anat a la barra posant el seu Facebook. Parlem de metàfores, de pel·lícules que hem vist, de pel·lícules que no recomanem, però que són molt interessants per parlar-ne. Per exemple, la pel·lícula de la que posaré la banda sonora perquè vagi sonant de fons, que és la pel·lícula que he vist aquesta setmana, i que també m'esperaré que vingui el Joan Morros, perquè la va comentar la setmana passada per Dida Góngel de David Finchel, grandíssim director, i ja estem sentint la de fons i després la comentem. Si ve algú més, si no la comento igualment, perquè no deixarem de comentar-la. Fem-t'ho jo, que tal. Fem-ho a temps, que no ens trobem aquí. Bona nit a tothom, bona part. T'he deixat parlar per fer. Després del que acabes de dir, penso que s'escau que llegeixi un tros d'un treball de Manuel Collars que parla de la mirada d'Angelo Paulus. Diu la mort d'Angelo Paulus, recorda-la de Pasolini. No hi té res a veure, perquè aquella va ser un assassinat, però també allí hi havia un home agonitzant a terra, i també segons totes les interpretacions que s'han fet, era un amor que certificava la fi d'una època, el pacte històric entre cristianisme i comunisme. La d'Angelo Paulus testifica el naufragi de l'estat del benestar i potser de coses que encara trigarem a comprendre. Angelo Paulus va venir a fer una conferència a Barcelona l'any 2000, vaig agafar una persona molt estimada, qui sembla, qui sabia que li faria efecte, i li vaig portar. Vam sentir un cineasta, un humanista i un europeu. El dia de reis passat, 18 dies abans de la mort del Pireu, la persona estimada em va regalar la mirada d'Ulisses, en DVD, perquè la pogués anar gaudint. Jo penso que això també és una gran humanatge, o un gran humanatge que ens ha fet una persona tan estimada com Angelo Paulus, i precisament és connectar amb allò que tantes vegades han dit fins i tot molts comentaristes i també crítics de cinema, que diuen que com al cinema no hi ha res. Tu creus o no? Però sí que és una forma artística expressiva que basta més d'una de les relacions que tenim a la basta, precisament per comprendre el gran volum del que representa l'art. La veritat és que per mi ha estat un impacte, i he de reconèixer que no sabia la notícia de la mort de Angelo Paulus, i no és una notícia, sinó que ara ho veig aquí a internet que va succeir el 24 de gener del 2012, i no tenia ni idea. Ja m'he guardat aquest treball. Hi ha coses que se't passen de sa part seguda, i Angelo Paulus és un d'aquests directors. No exactament com a Bergman, no exactament com a Pasolini, una filmografia molt diferent, però la referència a la mirada d'Ulisses, que és una de les seves pel·lícules més impactants i carismàtiques també, jo penso que sí, molt encertada per continuar aquesta idea de la mirada de la persona, que el cap i a la fi és la mirada d'un director de diferents punts de vista, com si es tractés d'un quadre abstracte, d'un quadre de Picasso, per exemple. I comencem fors, comencem fors aquest programa, en el que normalment, com diria John Morris, fem tres parts, però hem fet aquest pròleg que després continuarà per les pel·lícules de les que hem vist, o de les quals volem anar comentant una mica, i tenim pendent parlar d'un tema concretament, que estava, ara, donant-li voltes al títol, d'aquells títols mitjanament críptics, però sempre interessants, que normalment proposes tu, John, que és el masclisme, com a metàfora. M'he estat buscant fins i tot el que era metàfora per explicar-ho als ullets, perquè no dir-ho, però... I després teníem la idea, i jo reconec que aquí he fet com és un error per omissió, perquè vaig prometre o vaig assegurar que veuria la pel·lícula La gata, La taula de d'Esinc, que encara no l'he vist mai, i se m'ha passat, se m'ha passat completament. Vaig anar a veure Magicals Girl, però la feia una miqueta massa tard i vaig entrar a una altra, una pel·lícula que va comentar el Joan, la setmana passada, com ja he dit, de persona, no, la de Perdida, Gunger, i bé, no, no, la veritat és que em va... em va... entusiasmar, em va... Interessa força, va, agrada, agrada, per... bueno, per tot el que he comentat. Entusiasmar, interessa força. I va... bueno, sí, sí, és que és difícil de vegades dir una pel·lícula en l'efecte que et produeix. És una pel·lícula, si vols, la comento una mica, ja després tornaré de l'opinió o ja ho faré d'una manera o d'una altra. És una pel·lícula que et permet aprofundir moltíssim amb el que és la perversitat a la qual pot arribar una relació de parella, en el cas de la pel·lícula, concretament. Em va recordar força a la pel·lícula Stoker, aquella pel·lícula del Patxambut, en el qual hi ha una família que hereda, hereden els fills, hereden la tendència a la violència extrema dels pares, i hi ha una investigació molt potent sobre el tema precisament de com es genera i de com es pot arribar a gaudir fins i tot de la violència, de la sang, de la mort, una delicadesa enorme d'aquest director coreà que havia fet pel·lícules com All Boy, d'altres en relació a la venjança Lady Vengeance, i allà, quan va anar a Estats Units, va voler fer una mena domenatge a Hitchcock, però bueno, que li va sortir una pel·lícula, sota la meva opinió, molt millor que qualsevol de les que hagi fet Hitchcock mai. Mira, jo tinc aquesta manera de la veure. Stoker, aquella pel·lícula tan peculiar que comença amb una noia allà en el camp, mirant com està tota la sang d'un policia allà escampada per la gespa del camp, i ja veritablement tenint gairebé un orgasme en aquell moment, i la càmera com ho projecta això, com t'ho ensenya, ja et dona una idea que allò anirà fort, i efectivament tota la pel·lícula és així de potent, de maca, de precisa. I aquesta pel·lícula del David Fincher va per aquí, va per aquí, intenta analitzar el més profundament possible, el més pormenoritzadament possible, el que vindria a ser aquelles perversions que provenen del més cotidià, que provenen del més romàntic, del més idealista, però que sense donar-nos es van colant dintre de les relacions personals, i acaben configurant un malson, un malson del qual no podem de vegades sortir. I David Fincher ho fa amb tanta habilitat, com per anar col·locant diferents elements, com ara els medis de comunicació, els programes aquests que et parlen sobre casos de persones que l'analitzen fins a la pornografia, pràcticament, podríem dir, i després, com analitzant el cas que t'està explicant concretament de la pel·lícula, doncs les persones que hi han analitzat altres temes o altres casos d'una manera pràcticament pornogràfica, en canvi se senten tant atrets pel que està passant en aquest cas, que es tornen fins i tot dolços i amables. Li va donant la volta tot i ens va fer veure que estem tots dintre d'una teranyina de la qual difícilment sortim, i que tot és fantasia, tot és imatge, tot és il·lusió, tot podem manipular-ho d'una manera o d'una altra. Ara la persona a la que se li dona més bé manipular les coses, al final és la que acaba muntant les coses a la seva manera, i la teranyina que té 6 és la més potent de totes. I ja no se'n surt ningú, ningú, ni el gènere de la persona, perquè si no algú m'acusaria de fer allò que ja estic fart de què se m'acusi i què faig, que és un spoiler d'aquests, una escapada de l'argument d'una pel·lícula, i crec que hi ha una persona que això ho fa, i també pot recordar en aquest sentit, sense voler donar pistes, però per qui l'hagi vist que li vingui al cap la pel·lícula aquella de Claude Chabrol. Moltes gràcies per la xocolata en què hi ha una dona en aquell cas, en què va fent, va fent, va fent, i allò no s'escapa ningú, d'aquella teranyina també, que té xeix al voltant de la seva família, al voltant de les amistats, al voltant de la seva vida. En aquell cas potser la dona és més conscient, encara més perversa, aquí ha estat manipulada la persona en la pel·lícula de perdida, ha estat manipulada des del començament, de la seva vida, i no distingeix molt bé el que és la realitat, el que és la ficció, però això el que apia a la fi, parlant de cinema, ens passa molts. Jo crec que sí, molt bé. És una pel·lícula per veure, doncs dàvem fitxar una vegada més. I llarguíssima, això sí que serà llarga, llarga, llarga, vull dir, aneu al cinema en tranquil·litat per anar gaudint de cada detallet i no dieu, ah, i aquesta pel·lícula que llarga se'n fa. No, no, espereu, que encara hi ha més coses, encara hi ha més coses, encara hi ha més coses. El llarg del metratge hi ha sorpreses, hi ha canvis d'opinió i canvis de ritme i de tot. La veritat és que la pel·lícula és això. És allò d'anar ajudant les coses segons com es desenvolupen els fets. Sí, sí, però no és una pel·lícula manipulativa, perquè ja saps que a mi em fa molta ràbia això, que el personatge que el guionista sàpiga més que l'espectador i ho faci veure, i al final et tregui del barret un truc. Aquí, en realitat, és que hi ha... També podíem dir que la pel·lícula podria recordar aquesta última del Budi Allen, a la de Jasmine, és d'ella, o una cosa així. Però allà, el personatge de Jasmine, doncs, en realitat, és una persona que està prou desequilibrada com perquè no sàpiga ben bé ni que fa... Aquí, d'alguna manera, també, però és una altra història, és una altra història i de la veritat és que acaba fent mal, acaba fent molt mal. Et fica dintre i acabes trobant difícil escapar-te de la interpretació de que coses que t'han passat a tu mateix, a mi, com a mínim, em va passar, doncs poden estar amb aquesta dinàmica i passes por. Passes por, d'acord? Aquí ho deixo. Aquí està veient ahir la pel·lícula Secrets i Mentides, o abans d'ahir, sí, abans d'ahir era. Aquesta és una pel·lícula que va signar el senyor Mike Lake, doncs, el 1900... no ho sé... I molt, pràcticament el 2000. El 1995, exacte, i a mi em va semblar molt interessant, Timothee Spiehl, Van de Blatting, Philips Morgan, i la veritat és que va ser... és una d'aquelles pel·lícules que per mi toca més bé el tema d'on venim, en definitiva. S'ha parlat moltes vegades de tot un seguit de trampes que s'han arribat a fer, fins i tot organitzades a nivell estatal, perquè hi hagi fills de determinades mares que vagin a parar a cases molt benstands, després d'haver-se produït una castració absoluta, del que representa el jovent d'aquell país en concret, estarien parlant de xile, estarien parlant de Nicaragua, no? I aquí aquesta pel·lícula no entra en aquest camp, oposo com a referència, sinó que en definitiva ens comença amb una família desestructurada, perquè hi ha una dinàmica que no és ni molt menys agradable per ningú, i paral·lelament hi ha un germà dins aquesta família, la família és d'una mare i una filla, i llavors hi ha un germà que també fa mans i màneques, precisament perquè aquestes dues persones, que en definitiva és la seva mare i la seva germana, que tingui una vida més correcta, més assequible, i a partir d'aquí veiem, i paral·lelament a una xicota de Rasa Negra, en aquest cas, que té una data aproximada a la filla de la mare d'aquesta família, que vol conèixer la seva mare veritable després d'aquest salimori, la seva mare, diríem, postissa, vull dir, afegida, i aquí es genera una situació d'agradabilitat, però també paral·lelament de problemàtiques puntuals, em va agradar molt aquesta pel·lícula. Jo recordo d'haver-la vist, no recordava molt bé l'argument, i ara que ho estàs tu llegint, doncs m'està venint al cap, és una pel·lícula també llarguíssima, jo crec que dura més de tres hores, i jo recordo d'haver-la vist en el cinema, el cinema no el recordo, potser fins i tot el capsa, aquell que va desaparèixer fa uns anys, que va anar a la via d'Eitan. Tres hores, però dues hores vinci, eh? Sí, bé, és igual. Doncs jo tenia idea que encara més llarga, no, però si tens aquí les dades, doncs cap problema. Doncs jo recordo que vaig acabar de veure'l, vaig pensar, ja s'ha acabat. El Maidley, la veritat és que en aquesta pel·lícula hi ha altres seves també, però té una habilitat per captar la manera més pregona, més profunda, més lleugera al mateix temps de relacionar-se a les persones, de fer-ho tot prou simple, i al mateix temps prou atractiu i prou proper, que té enganxat. Té enganxat a la història, és una història profunda, i al mateix temps lleugera. No hi ha malutat ni buddat. Molt bé, molt bé, molt bé. És una meravella, jo la vaig trobar. Saps què vol dir això? Que aquesta pel·lícula entra, te'n recordes que vam parlar aquí fa tres setmanes al cinema utòpic, que vam dir que aniríem agafant i recuperant al llarg de la temporada, d'on és pel·lícules o francaments de pel·lícules, doncs aquesta entra perfectament dins-te d'aquesta categoria. És veritat que encara te'n parlaves. Per cert, que jo volia dir, que m'havia oblidat, i ara que ha sortit aquest tema de nou, que l'he tret, perquè és un tema que vaig presentar jo i que tinc així com molt present, i vaig sempre anar a la recerca d'aquesta característica en les pel·lícules, doncs perdida, la pel·lícula de David Fincher estaria en la categoria oposada. És a dir, és cinema anti-utòpic o cinema distòpic, perquè el que fa és retratar-te la realitat de la manera més perversa, exacte. Per tant, no hi ha res que es pugui treure a la pel·lícula, o potser sí, potser sí, perquè hi ha la relació entre dos germans bessons, un noi i una noia, un home i una dona, que sí que té aquesta característica de reculsar-se fins al final, i fins i tot d'una policia a la manera de fargo, d'alguna forma, molt curiós. Sí, molt curiós que aparegui per aquí una policia que no és tan barassada ni res, com la Francesc McDormand a les pel·lícules Germans Coen, però té una característica similar, una dona que s'hi involucra amb el tema, que va treballant d'una manera molt apacible, sense donar-hi més importància, en un moment determinat sí que s'hi involucra, potser, en accés, i després torna a sortir i ho veu tot d'una altra manera. Llavors, bé, bé, és una pel·lícula amb molts ingredients. Tornaré de parlar de... M'agradaria destacar una cosa que ja sé que tu pots prendre de la pitjor manera, però jo ho vull destacar perquè a mi em va cridar molt l'atenció. Jo no és que sigui un amant dels doblatges, ja sé que tu no et gens amant d'això, però la veritat és que a vegades hi ha doblatges, i això ho he defensat algunes vegades, que són... Vaja, vull dir que segurament que fins i tot, almenys amb la meva percepció, o sigui, en el meu gàudie del moment que veig aquella pel·lícula, em fa sentir molt integrat amb el que es produeix allà. I és la xicota aquesta, la filla, la de Rassa Negra, que jo deia, no? Té un doblatge, és que t'enamora, tu. Tu ets segur, tu ja... Tu sé que no l'has gaudit aquest, eh? Però qui el doble, qui doble en aquesta noia, t'asseguro que et fa arribar amb aquell timbre, amb aquella... amb aquella comprensió. En definitiva, aquesta és una noia que ha tingut, encara que sigui una família no identificable com a natural, doncs ha tingut una integració social i allò que se'n diu, està molt ben educada i tot. I llavors, lògicament, tot el que ella fa, doncs és des de la serenó més absoluta, no? Precisament perquè entendrà o trobarà i troba aquesta família amb aquests desgavells i tal, però una meravella. Volia destacar-ho perquè a vegades això es dona, altres vegades segur que no, eh? Intentaré, ja ho m'intentaré, si et sembla, mentre anem parlant d'altres coses, perquè els homes, ja saps que, de vegades, podem fer més d'una cosa a la vegada. Jo, per exemple, ara estic buscant dos trailers, el trailer de Segrets I Mentides en anglès i en castellà per mirar de comprar les dues veus. A veure si ho podem fer, perquè després s'ha de trobar. Seria interessant, dintre dels trailers, eh? La manera que va dir en sí, és que és un poema. Però jo de totes maneres sí que vull afegir, mentre intento trobar això i poder fer-ho. Doncs, què vaig pensar? Vaig pensar ahir precisament en aquest tema, una vegada més, sempre m'acostumo a passar, quan veig una pel·lícula, no sé, se'n ve el cap, per exemple, que el Joan Morros no li va agradar aquesta pel·lícula, i ahir veient-la, vaig pensar, segurament, l'ha vist en versió doblada. Perquè una vegada més, en versió original, la precisió en què els actors utilitzen els tons de veu, com fan les inflexions, fa entrar molt més a la pel·lícula. I això, sense voler contradir el que tu dius, que, efectivament, segur que hi ha dublatges i hi ha personatges que estan dublats amb... Sí, això no ho negaré mai, perquè jo, mira, malgrat la contradicció que això suposi, soc un gran admirador dels dubladors, perquè anar a tenir una capacitat molt gran, saber sincronitzar molt bé el que diuen amb el que s'està dient, perquè, a més a més, han de tenir una veu que no sobresurti ni en tons greus ni en tons aguts. Vull dir, han de tenir una capacitat enorme per fer el que fan. Ara bé, estic a favor dels dubladors i en contra, absolutament, del dublatge, curiosament. Jo, no, és que et vulguis sorprendre, si no, que ho vull deixar aquí, com a clar. L'altra pel·lícula que també, aquesta sí que la vaig veure ahir, és aquesta Didi Blusi. Saps què és, això? Ara mateix no sé quina és. És una pel·lícula que està situada a l'Anglaterra dels anys 50, amb una societat repressiva per les dones i els sentiments, que és la cenària en què es desenvolupa en un melodrama d'esprit clàssic, indumentària moderna. Això és molt interessant que ho ressaltem sobre la naturalesa múltiple contra dictòria i tràgica de la mort. En definitiva, el seu realitzador Terence Davis és una figura captal del cinema britànic d'aquestes últimes dècades. I llavors fa una adaptació teatral d'un obra de Terence Radigan, aprofitant el centenari del seu dramaturg. I llavors, en aquesta pel·lícula del que parla, és que hi ha una persona que, per la raó que sigui, probablement una de les claus està precisament en el fet que neix en una societat on la dona està més reprimida i, lògicament, té una orientació per part de masculí, per dir-ho d'una manera que hi ha un home que té la seva representativitat, vull dir que és un home captal, que té... Vaja, vull dir, eh? Allò que es diu és un home per tota la vida. I llavors, bé, accepta el fet de casar-se, no? Però bé, esperant, com ja ha entrat dins la dinàmica de matrimoni, automàticament aquesta noia veu la inutilitat d'una acció com aquesta i aquesta inutilitat se li fa encara molt més potent en el moment que coneix un home que li despertarà amb ella una altra cosa és que l'home s'ho mereixi, li despertarà amb ella una constant completament passional que, veritablement, la desborderà. Molt bona, eh? Sí, ja tinc aquí el títol que tu deia, de Deep Blue, sí. La traducció seria una cosa així com el mar de profunditat blava, una cosa així. Sí, és un títol que... No sé si encaixa una mica mal, que tu recordes de la pel·lícula, això de Deep Blue, sí. Sí, perquè és com la descoberta. En definitiva és una... Has de pensar que, veritablement, a la llarga, tot allò que ella descobreix com a mort, eh? Vull dir, el que li proporciona, doncs, aquest senyor que, a més a més, doncs és molt així, molt com Don Juan, no? Vull dir, molt de sortir i de tenir relacions i tal, i en canvi el seu marit és el que està per la feina, per dir-ho clarament, doncs el que està clar és que destaca d'una manera molt clara la validesa d'un i de l'altre. La validesa, per cadascuna de les coses que en definitiva viu ella com a experiència, no? A mi em va interessar molt la pel·lícula, perquè jo soc d'aquells que, probablement, en la vida he tingut més sintonia amb allò que no m'apassiona, que no passa amb el que em pot provocar un apassionament, diria, destrutador, no? Vull dir, que et treu de les teves caselles, no? Però, paral·lelament, sempre m'interessen molt aquestes pel·lícules que parlen d'això i com ho tracten, no? Recordo, per exemple, una de les més populars que jo la tinc sempre molt peset, que és Breu en contra, una pel·lícula de David Linn, que és tot un poema, n'hi ha d'altres, eh? Vull dir, el tiren francès, jo que sí, n'hi ha moltes, no? Però aquella en té el cor robat, sempre que la puc veure, la veig perquè m'agrada molt. I és això, a vegades, no? Probablement, perquè no t'has vist condicionat d'una manera clara, precisament, per una constant com aquesta, sí que t'interessa molt de la manera que ho tracten. I estem amb les metàfores, que és una mica el tema que tenim avui, no? Entre tu i jo, i que ens hem proposat parlar-ne, no? Llavors, jo volia destacar aquestes dues pel·lícules, a part de l'entrega, que també hi anem parlat, i que és una pel·lícula que jo recomano, malgrat el final, doncs a mi em va desagradar molt com a... com a... que et diré jo, com a metàfora, si veus tu, no? Vull dir, el vaig trobar a fora del que, per mi, té la psicològica. I que fins i tot em comentaves que la volia relacionar el tema d'avui, el tema del masclisme com a metàfora. No avancem, oi? Ja arribarem, no? Sí, ja hi anirem arribant tot això, no? Mira, tinc... a veure, el que passa és que no és fàcil arribar al punt en el que podem comparar aquestes dues veus, però anem sentint una mica... També és molt maco, i això vull destacar, sentir els que estem acostumats, sense entendre-ho al tot, i a la perfecció a l'anglès de Hollywood dels Estats Units, amb l'anglès britànic, que és veritat molt diferent. Escolteu una mica aquest anglès britànic, de Secretos Inventides, Secrets & Likes. Ah, no, vos el tenim aquí en... Ah, espera, és que els dos van regits, em sembla. I sí, ara. Això és el tràiler en versió original. Una manera molt peculiar. Aquí apareguaran el tràiler, la dona noia que està negra. A veure si la sentim. Aquest és la veu... Aquesta és la veu de la noia de l'actriu original. I ara l'escoltarem. A veure si poguéssim. Això ja entraria dintre de... És que no et pots imaginar de quina manera em vaig identificar amb aquesta noia tan tremendament eficaç. En definitiva és la raó personalitzada, que ja saps tu que jo, qui sigui, tinc una vocació absoluta a nivell filosòfic. Que penso que a nivell de la raó, tots es tranquil·lits, tot entra dins en aquest camp de normalitat, d'això, de Marc Blava, que deies tu en l'altre concretament. Doncs pensava que tenia així preparat, però ara... En tot cas, si tens oportunitat després de posar-ho, ja ho posaràs. Bé, doncs entrem ja al terreny de les perícules que en definitiva tenen a veure amb això que tu ja has esmentat, que és el masculisme com a metàfora. I llavors, què vol dir això, en definitiva? És clar, el que té comentat també, i ho comentem, i d'aquesta manera és una bona introducció, i ho que és una metàfora. En definitiva és allò que ets capaç de crear tu mateix, posant-ho al costat d'una realitat, en definitiva, i que et servirà per explicar aquesta realitat. I que et serveix per entendre o per... Per entendre més fàcilment la realitat pròpia. Mira, espera, espera, que tinc la veu aquí. He recibido su carta, hola. Sí. De acuerdo, el martes. Ja, és la dobladora. Sí, però hi ha coses encara més agradables que aquesta, aviat. Sí? Aquí és una sequència que ella va a la recerca de la realitat pròpia. O sigui, li dic amb qui és la meva mare. La recerca dels orígens. I llavors és una persona que la té, i tal, molt bé, per cert. Molt ben fet, aquesta sequència. Molt interessant, de la manera que es va interessant per a ella, i tal. I llavors més endavant és quan la veiem amb tota la seva. Quan entra en contacte amb la mare, de la manera que la mare li provoca un equilibri, és que és molt interessant. Cinem autòpics, molt bé, molt bé. M'agrada. Anem donant-li sentit una mica a la temporada, amb els conceptes que es van introduint, i avui estem introduint un altre, que té interrompot, per veure si aconseguíem fer aquesta comparació, i més o menys, més o menys, ho hem fet. Jo, les dues pel·lícules que havia triat precisament per això, per parlar d'això, del masclisme, és la gata sobre el taulat de Zeng, i també quan no ruge la marabunta. Exacte, són dues pel·lícules que venen dels anys 50, la qual hi havia tot un seguit de valors, que s'assimilaven d'una manera absolutament natural, i se'n passaven amb aquell goig i aquella alegria. Va la dir que en aquests moments això encara se'n passa així. O sigui, és curiós, no? Perquè la veritat és que aquesta és una pel·lícula que l'he vist així. També seria molt vàlid una altra pel·lícula, que és aquella de l'Oma Tranquil, de John Ford, que és també el John White, que arriba de North America després, és un butgegedor, i la seva dona, i tal. És que és el mateix. I la hija de Ryan, si vols. També del mateix David Link, que ara parlaves. Molt bé, també, també, també. Bé, doncs, llavors, hi ha una cosa que penso que nosaltres hem d'insistir d'una manera absoluta, i és que moltes vegades el que hi ha a partir del cinema, que una de les coses que et deia també, abans de començar el programa, és que el cinema probablement ja ho és, una metàfora cadascuna de les pel·lícules que veiem, el perquè doncs és molt elemental, perquè es vol semblar la realitat, i llavors és vàlid. Doncs què vol dir això? Vol dir, segons el meu criteri, que tu veus aquella pel·lícula, per exemple, quan deruja la marabunta, i el que vas veient és que la pel·lícula, en lloc de tirar enrere, des d'un bon principi, allò que podríem valorar d'entrada tot el que ell fa per desacreditar-la, i per exigir-li, i quan ja sap que no és la primera, va, i tot això, en lloc de contredia, una realitat com aquesta, en definitiva, doncs anar fent una reflexió, o provocant una reflexió en l'espectador, perquè vegi que allò no és... Tu pots fer una pel·lícula d'aquesta manera, o sigui, una metàfora a la inversa del que estic dient que es produeix la pel·lícula. Doncs tot el contrari, cada vegada alimenta, durant tota la pel·lícula, alimenta el fet de la superioritat de l'home sobre la dona, que no deixarà de ser, en tot moment, la que estarà esperant que tot allò es vagi arreglant i que no dependerà d'ella. Tot el contrari, fins i tot, esgotada, arribarà un punt que entrarà amb una mena, diem-la, que s'adorm, i llavors, quan es desperta, ja pràcticament tot està perdut, i ell està tallat treballant, ha esgotat tot, i tal, i llavors ja només li queda, això sí, li queda allà i fer l'esclata, plantar que té controlat allà, no?, i llavors, allò és el que provocarà que, en definitiva, pugui guanyar la pròpia mare buntes, explico la pel·lícula, perquè tothom l'ha d'haver vist 25 vegades. El que jo vull dir, jo crec que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que d'una manera absolutament clara va alimentant la superioritat del mascle sobre la família, en definitiva, no? I això penso que és una cosa, crec, vaja, estic convençut, que és un fet que es produïa en aquells anys d'una manera matemàtica, sistemàtica, no?, exactament igual amb la pel·lícula d'això, de la gata sobre el taulat de 100. És ella que sempre diu que és el que jo haig de fer precisament per treure't d'aquest convenciment que tu ets una víctima del sistema i a la qual jo he participat del fet que tu siguis aquesta víctima, no? Llavors, com que és curiós, no?, tal com va, augmentant, doncs sembla, evidentment, ridiculitzar d'una manera absoluta i clara, doncs, a totes les actuacions, accepta la d'ella. Això sí que cal l'Iroel, Elisabet Tyler, i el paper que representa no és que la ridiculitzi, sinó tot el contrari, però sempre des del punt de vista de la submissió en quan ell és i després, quan arriba el pare, en quan el pare d'ell, no?, i al final de la pel·lícula ja és allò que se'n diu el sumum de tota la superioritat aquesta i tal, i, bueno, vaja, vull dir una cosa tremendament potent, vull dir, en quan aquesta superioritat. En quan a l'altra pel·lícula que hem esmentat, vull dir que tu me l'has posat sobre el d'allò, quina... Quina de l'entrega? Ah, bé, l'entrega, però n'hem esmentat un altre, també, una de, també, de molts anys. Ah, la filla de Ryan. La filla de Ryan, sí, allò és una altra cosa, també, oi?, perquè allà hi hauria, doncs, com una mena de... No, allà jo penso que no és exactament igual, eh? Allà s'alimenta una disbausia, per dir-ho d'una manera, per perdre ella producte d'aquesta superioritat, però que ella va posant l'accent i va superant tots els inconvenients, no? Sí, el que jo recordo de la pel·lícula, que la vejora fa força temps, la veritat, és que ha de... Sí, sí, sí, perquè per això, perquè, com que hauria esmentat, hauria esmentat breu en contra, doncs m'ha semblat, també, a dient racionaro. Jo el que sí que recordo d'aquella pel·lícula és que ella ha d'haver de lluitar, per força, amb un clima de masclisme imperant. Sí, sí, superant. D'alguna manera, exacte. Ella està afecada i accepta caçar-se amb una persona, amb un home, si no recordo malament el qual admira, però després, quan està dintre d'aquesta relació, veu que les coses són més aviat cap al perjudici de la seva pròpia integritat com a persona. Ella ha d'estar dintre del seu paper com a dona, no se li permet sortir en principi per res. Llavors, el que té dintre és la pel·lícula. La pel·lícula no és que sigui masclista, tot al contrari, com tu dius, sinó que el que mira és de trobar tots els mecanismes. És allò de la metàfora que va donant la inversa en el que havíem dit fins ara, molt bé. Exacte. Llavors, serveix, com a exemple, precisament de persona, bueno, de persona i d'argument, que, exacte, com tu dius, que li dona la volta, però que es troba igualment en aquesta situació. És la pel·lícula que hi ha d'anar alliberadora. I en canvi, l'altra, es tanca amb ella mateixa, no? És com aquella closca. Utilitzem una metàfora, també, no? Com aquella closca que es va tancant, que es va tancant sense remei, no? Les dues primeres. I en canvi, aquesta, no, és com si es n'és obrint i es dius, vinga, va, això, no? És correcte. I presento una metàfora, en definitiva, una pel·lícula, que el que fa, doncs, és alliberar, doncs, eh, vull dir, la conclusió que tindrà l'espectador al final de tot, una altra cosa, és que hi pugui estar d'acord, però la veritat és que s'obrirà i tal. Sí, d'alguna manera, aquella pel·lícula, l'Evidlin és com la frontera, que permet parlar d'aquests temes d'una manera moderna, a partir d'això, contemporània. Com m'havent superat ja aquells tòpics, no?, que esmentaves tu amb la pel·lícula de Quan Roja la Mara Bunda i la taulada... Sí, sí, sí. La legata sobre la taulada de Ceng. Doncs és com si el David Lindy que és d'acord, això ja és un tòpic que ja està preu treballat, que ja el cinema l'ha explotat al màxim, ara anem a veure què podem fer. I ara estic pensant en pel·lícules o com el cinema actual, el cinema de la mateixa, doncs treballa aquest tema. I si et dic la veritat, els exemples que s'estan ocorrent, podíem esmentar-los, com a exemple, de no superació, de no superació d'aquest masclisme, sinó d'una disfressa. Jo estic pensant, concretament, en dues pel·lícules, que són forces representatives d'un cinema actual, que remou els esquemes del cinema clàssic, com SomDrive, per exemple, i te'n recordes d'aquell personatge interpretat pel rei Gosling, on hi ha un conductor, màgic, pràcticament, vull dir que és capaç de burlar la persecució de la policia, que llavors el que fa és que... L'entrec també, eh? Sí, sí, sí, estarien per aquí, però l'entrec encara no he vist, potser perquè la pel·lícula ho reconec, aquí en directe, a cinemes dins de condicions, no la vaig poder veure sencera, per les condicions amb les que trobava, de no haver dormit massa, llavors, tinc com trossos de la pel·lícula en el cap, i l'he d'acabar a completar, o veient-la de nou, perquè em diu la gent que l'ha vista, però sí que la vaig veure a la vida amb molt d'atenció i molt d'interès, i la... Bueno, per recordar una mica del que va a la pel·lícula, és d'un conductor, una persona que es lloga per conduir durant 5 minuts exactes, i la persona que el contracta, doncs té aquests 5 minuts, 5 o 10 minuts, no me'n recordo bé, per fer el que vulgui, vull dir, si vols robar, per exemple, un va en un establiment, doncs ell no es pregunta res, ningú no l'ha agafat per amagar-se, i ja està, i en el moment que passen els 10 minuts, la persona queda ja al marge de la seva feina, i s'ha de buscar la vida. Llavors, hi ha una relació molt interessant, amb una dona que té un nen petit, i que ell no es pot dir exactament que se n'amori, simplement es va identificant amb aquella persona, va veient que és una persona que li fa prou cas, ell és un ànima solitari absolutament, no té contacte amb ningú més, però té les seves eleccions, i també hi ha una gent que s'amora, i també, d'aquestes que tant en tant, van apareixent al món del cinema, i el que sí que descobrim en algun moment determinat, és que té una rausa de violència, en el moment que algú pot fer un perjudici per la persona amb la quals ell s'ha identificat, d'una brutalitat, gairebé sense límit, llavors hi ha una escena amb l'ascensor, on hi ha un maciós, és a la dona. I ell reacciona directament fent aquella persona trossos, el machac, el trepitxell i les trosses al cap. Llavors, clar, per una banda, la dona està horroritzada, marxa absolutament morta, perquè veu aquesta escena. Però, clar, al mateix temps se sent protegida per allò. És a dir, aquí entra una mica el tema aquest, no? De veritablement... Però és el mateix, això. Sí, per això, per això. Per això que estaríem arribant al mateix punt del cinema aquest dels anys 40 i 50. L'entrega és exactament igual, vull dir, l'entrega també és una pel·lícula que ens parla d'un ambient molt fosc. Sí, sí, pel que recordo, tens raó. Molt fosc, vull dir, molt... molt depriment, molt controlat, molt mafiosa, en definitiva, no? I, automàticament, hi ha un home que és capaç de sobreviure d'aquest ambient, no? Però és l'home, eh? Perquè ell, no, que no és capaç, ell és sola. I això, al llarg de la pel·lícula, doncs ho anirem confirmant. O sigui, en definitiva, la pel·lícula acaba confirmant aquest fet, no? I al final de tot, en definitiva, ella accepta el que és evident, no? Que ja que això és així i jo sola no puc, perquè probablement l'ambient tampoc permet que ella pugui, eh? No és el mateix que allò d'aquella pel·lícula de la Jodie Foster, que és violada per 3 homes i tal, i llavors ella busca la seva pròpia venjança, no? És tot el contrari. En tot cas, això ho podem posar com a història, com a contrast del que estem dient, no? Aquesta no, aquesta al final de la pel·lícula veiem que aquell és l'home de confiança. Tot el contrari, per exemple, d'una pel·lícula, i aquí, a veure si tu hi entres, perquè jo sé que et costarà una mica, que és el Gran Torino del senyor Clinisbut. No, no, perquè m'hauria de costar. Perquè el Gran Torino, quantes vegades, el Gran Torino és una excepció, segons el meu criteri, de moltes d'aquelles pel·lícules que ha fet el Clinisbut, que en definitiva hi ha un predomini molt clar, també, del masclisme. I en canvi, en el Gran Torino, sí, però al final no. És en benefici de la comunitat, que és molt diferent que sigui en benefici d'un, dos, o només... Però aquí potser el tema, i corregir-me si no ho veus igual per suposat, és més el tema del racisme, el que es toca a la pel·lícula, pel que jo recordo. No recordo el tema de la dona, com entre... El racisme, en tot cas, és una realitat, que, lògicament, no podria... O sigui, la metàfora en la qual està basada la pel·lícula, o sigui, l'argumentació, el document i tal, no podria... no tindria tant de gruix, per dir-ho d'una manera, tant de contundència, i és clar, i ell la situa en un punt concret, en de la desestibilització norteamericana, si més dona aquell punt concret, vull dir, això també val a dir-ho, eh? I és clar, vull dir, allà, el que hi ha és una convivència entre persones que vagi a capateixen el fet de la desestibilització que es va podrant de la zona, i, lògicament, això genera una confrontació entre diferents races que, en definitiva, és diferents cultures, no? Però jo penso que això és bo, vull dir, això és bo, vull dir, això enriqueix, no? I, llavors, jo crec que el Gran Torino, cada vegada ho tinc més clar, eh? Precisament perquè vas descobrint que el Gran Torino és probablement de les més bones que ha fet el senyor Kleinisbut, fins i tot... No dic que no, jo com que saps que m'he convertit en un llaveu... Més que Mystic River, tot i que Mystic River també hi tenim allà, coses molt interessants. El masclisme és absolut allà, eh? Sí, sí, el masclisme, i, a més, també, alimentat per al propi feminisme que hi ha per sota. Exactament, i precisament el senyor Kleinisbut no ho afavorés, sinó que em fa un... Ho retrata i... Exacte, ho retrata. Ho radiografia, sí. Jo el Gran Torino tenia raó, sí que em costa, una miqueta, entrar relacionant amb el tema, del masclisme, com a metàfora, que és del que estem parlant ara, i m'ho seguiré pensant, mentre trec un altre exemple, també força actual, que em sap greu que crec que no l'has vista, perquè sinó que crec que també donaria molt de joc, que és aquesta pel·lícula que es diu Loc, que és aquest... Però explicaré una miqueta per què dic que també tracta el tema, i crec que no serà difícil que... Després posem en joc la pel·lícula Lucy, que també és molt interessant. Que jo no he vist, però és igual, que jo no he vist, però així també ens la anem explicant, simplement per relacionar-ho amb el tema. La pel·lícula Loc, així amb breus frases, amb breument, amb molt ràpid, és la història d'un home que té una característica, i és la de ser un dissenyador ideal, un treballador perfecte, el treballador que és capaç de, fins i tot, quan agafes el compromís de marxar, perquè en un moment determinat, de marxar de la feina, de saber que la comiaderan, perquè ha de complir un compromís que ell, en principi, no s'esperava, però que ho ha de fer, i de mica en mica la pel·lícula vas descobrint d'aquest tracte, i no ho dic, perquè val la pena veure-ho en directe, i adonar-te, i és prou recent, com tu sempre dius, perquè encara hi ha gent que no hagi vist, i que la pugui veure en la cartellera. Doncs aquesta persona, aquest treballador, és capaç, des del seu cotxe, mentre marxa cap a una clínica de Londres, de fer tots els contactes necessaris, perquè una feina que s'ha de fer, que és la d'avocar una quantitat enorme de ciment, per posar el fonament d'un edifici... Bé, una feina veritablement especialitzada, per la qual, en principi, ell hauria d'estar allà, present, i tothom compta gaire d'estar, i quan saben els càrrecs als de l'empresa, que depèn dels Estats Units, que no hi serà, doncs, directament, la comia d'enfulminament, però ell continua amb aquell projecte, ell sap què ho ha de fer, per tant, agafar un ajudant, trucar, fer totes les contactes necessàries a través del mòbil, del telèfon del cotxe, menys lliures, per tant, pot anar trucant tot el que sigui, i el que vull esmentar és el paper de la dona. Amb la dona també va parlant. Totes les dones és ell, el Tom Hardy, precisament el mateix actor de l'entrega, curiosament. Sí, sí, sí, és un actuaràs. La veritat és que, com a mínim, amb aquestes dues pel·lícules, i tothom que les ha vist les dues, una de les dues ho destaca, doncs, a loc, també parla amb la seva dona. La seva dona té un paper completament desestrós, antiotòpic. És una persona que, en el moment que sap cap a on vell i per què va cap allà, entra en crisi i no és capaç de reaccionar de cap manera. L'únic que fa és plorar, l'únic que fa és reclamar-li com és possible que hagi fet això, com és possible que sigui una persona que, a partir de allò que s'ha acabat de descobrir, ja no el reconeix, i que no és capaç de tenir ni un puntet, ni un gram de comprensió de dir doncs vinga, esperem. I d'acceptació? D'acceptació, com a mínim d'obertura de dir, escolta, la vida té aquestes coses. Llavors, en aquest punt, és un dels punts en què la pel·lícula penso que hauria d'haver-se treballat una mica més. Perquè la pel·lícula és proutòpica en el sentit de que l'home té aquesta capacitat enorme, proutòpica, en el sentit que estem parlant, com perquè se li hagués volgut arrodonir una mica més. També, per mi, falla una mica en el tema de la importància enorme que té la figura del pare, que no expressen en cap moment, però que ell doncs està parlant, com si estigués al seient darrere del cotxe, un pare que no se sap si és mort o simplement ha desaparegut ja, però que li ha afectat de manera molt negativa la seva vida. Això també és massa forçat, vull dir, que ell estigui fent el que fa, perquè el pare l'ha afectat d'aquesta manera ho trobo excessiu i també ho podien haver estalviat. I la dona no deixa de ser també el paper histèric del que es podria esperar que una persona doncs acabés condicionant la vida de l'altre, i aquí l'home també queda, concretament l'home, que és com es diu de cognom, doncs queda una mica com els exemples que deien, el Charlton Heston de la Marabunta, queda una mica per sobre de tot, llavors l'altre està allà com en un fons que no acaba de... Jo penso que li falta una mica, i potser hauríem de trobar algun exemple modern, perquè no deixar tot el cinema actual, com tan endarrerit en aquest sentit. Tampoc engrascador. Sí, tampoc utòpica en aquest sentit. Sí, sí, home, podíem parlar també d'una pel·lícula que hem parlat més una vegada, però mira, si comento de nou la pel·lícula perdida de David Fincher, passen una miqueta el mateix, igual que Jasmine de Baudiale, i totes són pel·lícules en la qual és com si el desequilibri en el camp del matriarcat podíem dir és tan un punt tan important que no hi ha possibilitat d'aquí hi hagi un equilibri. El desequilibri és tan gran que l'única possibilitat és fugir de la realitat, com passa a Jasmine, o directament manipular-la de tal manera, i ara ja estic fent l'espoiler, ho sento, com a perdida a la pel·lícula del David Fincher, en la qual el desequilibri és tan gran que la manipulació és absoluta, i que l'home ni tan sols pot reaccionar. Ara, com a mínim, el que sí que és mostra de nou, bueno, com a mínim, volia dir, de la mateixa manera, més aviat, perquè a totes les altres l'home potser sí que té una gospira de seny, però no pot ni treure-ho, perquè ja s'han merdat prou, com per no poder escapar d'aquí. Per tant, per una mica de solador. L'exemple que tu volies dir, a veure si avancem una mica més amb aquest tema, i no ho deixem tant. No, precisament no és més engrescador. Però estava pensant, precisament, per acabar el programa amb una certa versió més optimista, que tot això. Per exemple, jo, del que volia... Ara ja vull dir, és la pel·lícula Lúcia, aquesta pel·lícula de l'Ajuntament, de Llupe Són, que bé, que és tota... O sigui, és una pel·lícula on és ella, la que predomina total, des del principi fins al final, i acaba que és la ruïna absoluta. Però és clar que això no ens posa en contacte amb allò que es podria anomenar el conflicte entre home i dona, sinó que senzillament, el que s'agafa és que en lloc de ser un home, és una dona, però estem explicant la mateixa metàfora, que ho acaba de controlar en tot. El que passa és que és en femení, però això no ens resol res, i això ens identificarà igualment. És clar, nosaltres el que hem parlat aquí és de com ho rep, l'espectador tot plegat, les històries com la rep, i Lúcia no millora pel sol fet que sigui femení, perquè tots els altres són com comparses allà, per molt que els manfiosos siguin homes, queden molt malparats i veritable, però no ens serveix. A mi m'agradaria trobar, vull dir, una pel·lícula que tingués aquesta característica d'això, de dir, escolta, el discurs és tot el contrari d'això. Què vol dir el discurs? Vol dir que la metàfora que nosaltres hem esmentat com a punt d'explicació i de tot el que hem anat dient fins ara fos veritablement més optimista. Llavors és difícil trobar una pel·lícula que tingués aquesta característica, i probablement hauríem d'anar a parar el que en definitiva ens proposava el senyor Ingmat Berman. Mira, hem començat amb ell avui el programa, perquè no està malament treu. I a més, jo penso que també podríem anar a trobar el senyor Eric Romer i d'altres. Bimbenders? Bimbenders. Paristejas. Allà hi ha un tractament molt curiós, de la relació entre parella. Molt bé, sí senyor. Aquella és una història. Sobretot agafaria Ingmat Berman. Aquí sí que veritablement no ens parla de la crisi de la dona, sinó tot el contrari, sinó que en tot cas ens parla de la crisi, vull dir, com a dona, no com a predominir ni com a tal, sinó com a dona. I sobretot jo crec que el que ens parla molt a la Ingmat Berman és de classe social també, que això és molt important. No és el mateix. I el que fa el senyor Ingmat Berman, el que ens proposa també, són moltes persones agafades amb diferents elements que condicionen la pròpia llibertat. S'hauria de pensar en els comolgans, per exemple, que hi ha una característica molt religiosa pel mig, que fa que tot plegat tingui una característica molt controladora. Però m'he quedat una mica a part amb la Ingmat Berman, que tot el que dius estic molt d'acord, la veritat, si no t'ho diria. Doncs amb l'exemple d'Èric Roméa. Sí que és un exemple de persona que sap col·locar un equilibri perfectament. Per això es veu que l'invent Berman, perquè jo crec que hi ha una igualtat i una preocupació semblant. La metàfora no contemple privilegis, sinó que en tot cas parla de crisis en conjunt. I en canvi l'Èric Romer sí que parla d'engrascament. En definitiva som humans, tenim aquesta sensibilitat. Segons l'edat que anirem en el camp d'això, de la desestabilització personal, perquè ens contemplem massa vegades, altres vegades estem massa contemplant a d'altres, o ens deixem portar per altres. Abans d'acabar, treuré un altre nom d'aquells importants per tu, amb la teva vida per sobre. Però el que sí que volia també, i tant, i tant. Això s'hauria d'analitzar ja com a monogràfic, em sembla, dedicar-li un programa al tema de la relació, no de parella, sinó de relació masclista o feminista en la obra de Carlos Sabrate. Tornàveu a veure totes les seves pel·lícules, perquè no seria una mica difícil. Estava pensant que després de l'exemple que has posat de Lucy, i que estava pensant en altres pel·lícules de Luc Besson, com per exemple a Leon, el que passarà segurament, i curiósament hi ha una altra pel·lícula amb l'éscarlet Johansson, que només posa la veu, que és Ger. Segurament estem en un moment en què s'està intentant trobar en el cinema comercial, un equilibri, i de moment no s'ha aconseguit. O continuen existint, com hem destacat amb algunes pel·lícules, el cliché antic, el cliché de les pel·lícules dels anys 40 o 50, o bé el que es fa és col·locar a la dona com preponderan absolutament amb un desequilibri enorme. Per exemple, Ger és un sistema operatiu d'ordinador, però està per sobre. Però seria el desequilibri absolut. Seria com la compensació excessiva, que llavors no aconsegueix l'equilibri, sinó que ho posa per davant de tot. Per exemple, a Leon, el personatge de la nena, que ara malalt sigui, no recordaré el nom de l'actriu, i això em farà molt mal, però ho buscaré, i així us ho podré dir, doncs el personatge de la nena, que no és una dona, no és una dona encara, doncs és completament preponderant, vull dir, és la persona que idea el que s'ha de fer, que diu com s'ha de treballar, que li explica el personatge del genre, completament, que es converteix, pràcticament, amb un nen a les seves mans, però no per abusar d'ell, sinó per promocionar-lo, per mirar de donar-li un equilibri la nata li porta, que ara ja ho he buscat i ja ho tinc aquí. Doncs bé, jo diria que estem en aquest impasse, en el qual encara no s'ha trobat, però potser per això nosaltres no estem trobant el punt, excepte algun directe europeu, com Eric Romer, fins i tot Eric Clauchabro, o Truffaut, potser els francesos, unes que tenen més clar tot això. Jo no em resisteixo a posar per acabar... Més que els italians, eh? Segurament, més que aquest tema, mira, ja tenim un altre tema per anar parlant a la temporada. No em resisteixo, com he dit abans, a posar el trailer de la pel·lícula La Distància, simplement, doncs, esmentar que... Jo estic una mica... Ho he dit per antena, em sap greu, però estic una mica preocupat, perquè no tenia constància que Joan Morros no vingués, així que mirarem d'investigar. Posarem el trailer, que ja ho estem sentint de fons de Distància, aquesta pel·lícula de Sergio Caballero, i, simplement, volia preguntar-te, i tens 3 segons per comentar-ho, sobre aquest tema del masclisme com a metàfora, el director Fasbinder. Molt interessant, perquè és clar, lògicament, el Fasbinder no pot estar d'hi gents d'acord, en principi, perquè és homosexual, era, perdó, era homosexual, i lògicament, el seu punt de vista és aquell que no deixa de ser crític, però que, veritablement, exposa les contradiccions. En parlarem més d'aquests temes que queden oberts. La Distància, el trailer, si anem a SenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa, en un moment més de distància.