CsC 28/10/14 - Germans Dardenne / Deux jours, une nuit

Cinema sense condicions. I ara tornam a estar a l'aire. Molt bé. Aquí estem, com cada dimarts, a parlar de cine, que és el que m'agrada molt. I ara tornem a estar a l'aire. Ara tornem a estar a l'aire. Molt bé, aquí estem, com cada dimarts, a parlar de cine, que és allò que ens agrada, en Joan, en Francesc i jo mateixa a Carme. Bona nit a tothom. Bona nit a tothom. Vam arribar també al Jaume després, o no ho sabem? Sí, en principi estarà aquí una miqueta, si no estic equivocat. Vaig molt despistat, perquè pensava que la setmana passada havia de venir al Joan, i ara m'ha recordat que havia avisat que no. Despiste, despiste total, però no passa res. Escolta, per parlar de cinema i per sentir música de cinema, mireu quina música més bonica, a veure si en devineu. Va, en devineu ja sense condicions. Ara ho acaba de demanar en Francesc, que esperem tots la seva solució de l'enigma. Música de Pascal Gagnier, per una pel·lícula de... Ja us ho diré, del director de Daniel Sanchez Marevalo, el director de Zuloscuro Casinero, i de Primos, i de la gran família espanyola, que es diu Gordos. No l'hem vist, jo no l'he vist. Jo sí que l'he vist. Estava bé, estava bé. Jo la vaig veure ahir, perquè presament demà és el motiu de la tertúlia cinematogràfica de la biblioteca de les voltes, a Sant Vicent del Sors, i llavors no l'havia pogut veure, la vaig apurar al màxim, i em vaig quedar parat del tot. I la complexitat que té la trama, els diferents personatges, com s'entrellaçen entre sí, les històries, i la reflexió que fa. I la música és bonica. Està bé, està bé. Així comencem el cinema sense condicions d'avui. Ens ha sorprès. És el que intento, és el que intento. Ens ha recordat això que l'he vista, jo l'he vista. És difícil recordar tota la música, totes les pel·lícules que hem vist. Hi ha un canvi, perquè inicialment en el programa, el que havíem previst és que veuríem, com a pel·lícula del mes d'avui, la segona part del programa parlaríem de Serena, una pel·lícula de la Susa Enviar, que teòricament havien d'estrenar el 3 d'octubre, i en canvi l'estrenen el dia aquest divendres. Per tant, no hi ha hagut manera de poder-la convertir en pel·lícula del mes. Tenim molt bones referències, ho veurem, que efectivament quan la veiem... ho vam parlar fora d'antena, i vam decidir que la pel·lícula, que en aquest moment ens semblava, potser, més interessant, més màgica, més... amb més interès, era la que protagonitzava la Mariona Cotillard, que ja sabeu que és un excel·lent actriu, i que una pel·lícula francesa... I en aquesta pel·lícula, especialment... Està molt bé, està molt bé. De jub, anuí, dos dies, una nit, que és la pel·lícula que en la segona part del programa intentarem parlar. Home, una altra opció hauria estat també parlar de la pel·lícula de la Susanne Vier, que es va estrenar als festivals en Sebastià, bueno, es va passar allà, que és segona oportunitat. Però encara no s'ha estrenat aquí. Aquesta sí, no s'ha estrenat, tampoc. Jo pensava que sí, que jo, com que la vaig veure allà... És que, curiosament, no sé si te'n recordes, jo vaig sugerir que era curiós que aquesta segona oportunitat estava rodada abans que aquesta. I en canvi, la previsió és que estrenava en aquesta, que és americana, abans que la dinamarca. Abans que l'altra, com s'ha dit. Segona oportunitat, segona oportunitat. Estrenava en Serena, que està rodada més tard, abans que segona oportunitat. I no sabem el motiu, no sabem massa bé per què. Jo el que no he vist és aquesta, que proposeu, amb la Maria Encotellar, però he vist molta cosa del germà endardent, que són els directors... Podem parlar dels germans d'Arden. Tu començaràs a parlar dels germans d'Arden, ja estàs en un compromís a fer-ho. Després nosaltres comentarem que ens ha semblat aquesta magnífica pel·lícula que a mi m'ha semblat. A mi també m'ha agradat molt. Jo la vaig veure ahir, perquè havíem quedat a la veia, i per tant... Jo no he tingut temps, la veritat. M'hauria agradat molt, però tenia massa compromís. Allò previst. Jo he influït per tu, precisament, he vist la pel·lícula que tu vas comentar, que no vas explicar res, però vas comentar que, a més a més, és la guanyadora del passat festival de Sant Sebastià, la Concha d'Or... I encara no he pogut veure-la. Jo la vaig veure al diumenge. Quines? Es diu Magical Girl, i crec, honestament, que és la confirmació rotunda que el seu director, només és el seu segon llarg matratge, i que l'anterior, crec que molt poca gent l'ha vist, que es diu Carlos Bermud, es converteix en un cineasta de gran categoria, un cineasta del que penso que ens sentirem parlar i del que hauríem de seguir la seva pista. No sé si m'atreveria a secondar l'afirmació Texan, de les paraules molt fortes que ha fet el Pedro Modó, parlant d'aquesta pel·lícula, quan ha dit que, per mi, això és el Pedro Modó, el que ho diu, és la gran revelació del cinema espanyol en el que va de segle, és a dir, el segle XXI, els 14 anys que estem en aquest moment, en aquest segle. Això es diu molt, eh? Jo no crec que sigui una pel·lícula extraordinària allò fora de sèrie, o no obra mestra, però sí que és una de les propostes més estimulants que han sorgit dins del cinema independent espanyol en els últims anys. Carlos Bermud, el seu director, es veu que ha estudiat il·lustració a Madrid i això es nota la forma de triar els decorats, la forma d'utilitzar els objectes, la forma d'utilitzar els actors que estan vortals, ha estudiat il·lustració a Madrid, ha guanyat diversos premis pels seus còmics, perquè es veu que dibuixava i feia guions de còmic, ha creat i ha passat, però jo no la conec, una sèrie televisiva que es diu Geli Jamm, i jo les conec absolutament i no sé ni de què va, ha realitzat diversos curs i dos llarma atratxes, tots ells basats en guions propis. Màgica Gael és el seu segon llarma atratxa, i com ha dit, la van considerar la revelació, podríem dir, del festival de San Sebastià, perquè es premia la millor pel·lícula i premi el millor director. Hi ha alguns crítics que diuen que potser es podia haver compensat més perquè la isla mínima també és una gran pel·lícula, i segurament es podia haver fet amb una la millor pel·lícula i l'altra millor director, però en aquest cas, la gent del Tribunal del Jurat va triar aquesta de les dues coses. Jo desconec com a majoria de la gent el seu primer llarma atratxa, es veu que després de passar una mala temporada descrivint una cosa que es diu Dayamon Flash, jo no tinc ni idea d'això d'aquí va, va enviar el guió a moltes productores i no va obtenir resposta, i aleshores ell va crear la seva pròpia productora, que es deia Sikosoda Films, el títol ja és curiós, i va llançar, això, Dayamon Flash, de manera independent. I es veu que amb els diners que havia guanyat amb l'estere televisiva, que acabem d'esmentar. No vull explicar la història d'aquesta màgica del gel, perquè els seus valors estriven no en la història, sinó en com està explicada aquesta història. Per això, només em limitaria a dir que és una història negra, fins i tot en potser en algun element de morbo, això us podia discutir, però en podíem parlar quan l'heu vista, elaborada aparentment de forma artificial i molt imaginativa, i que finalment funciona com un joc de perdistitge de joc. Tot encaixa, tot lliga, tot allò que semblava que no podia lligar de cap manera, lliga finalment meraveuosament bé. Però queden peces que no acaben d'encaixar perquè l'espectador s'ho imagini, pel que m'han dit els que l'han vista. Tu imagines també que li dones una resposta. Jo que això és una exclusió que sempre tenim tu i jo, si te'n recordes, perquè a mi no m'agraden tant les pel·lícules que es fan molt obertes. I a tothom t'agraden més les pel·lícules en final obert. Jo considero que aquesta, tot i deixar-ho obert, algunes coses aparentment, tinc la sensació de que acabes entenent-ho tot i lligar-ho tot bastant fàcilment. El Jordi Vallia Caminal, que és el directe, un dels crítics de la Vanguardia, llegia aquesta tarda, diu que ha de constatar la sabiesa amb la que està elaborada aquesta obra, el seré equilibri de la seva posada en escena, cert? I un to que fa pensar també coincideixo en Fritz Lang. És a dir, algunes de les pel·lícules més famoses de cine negre de Fritz Lang, penso que podien remetre amb el forma de elaborar els planos, el llenguatge, el to, el ritme, etc. I un to que fa pensar també en Fritz Lang i la riquesa de detalls, la magnífica tasca dels seus intèrpes. No només el José Sagristán, que, com sempre, està meravellós. Si no hi ha una noia que la Barbara Lenny, que jo no la coneixia a Massas, però que és molt més famós en el món del teatre que en el món del cine, i un senyor que fa de professor a Natur, que es diu Luis Vermejo i que jo no l'havia vist mai, que recordi, i que em va semblar extraordinari. Estem davant d'una realització, crec que admirable i precisa, amb tota mena de plans construït per terror i profita cada un dels elements que van apareixent a la pel·lícula, i una creació de la intriga, d'això, realment, és espectacular, mitjançant la simple disposició d'aquestes imatges i dels bons us dels temps morts. És a dir, és curiós que, i això és extraordinari, és curiós, que hi ha una cosa que no te l'explica, i en canvi aconsegueix que estiguis atrapat de la darrera d'aquella imatge i que es vol dir amb tot allò. El McGuffin dura més o menys clàssic, però molt ben reconvertit cada vegada amb cada plano, perquè en realitat és que la pel·lícula va sorprenent, va sortint coses realment diferents, no t'imagines res del que passa, que passarà, i dura més de dos hores, i en cap moment tens la sensació que estiguis ni avorrit al contrari, estàs absolutament absorbit pel que estàs veient a la pantalla. Per tant, el ritme és perfecte, dura més de dos hores com deia, i de debò que no ho sembla, perquè estàs atrapat tot a l'estona. Jo es penso, de dues maneres, és la segona pel·lícula d'aquest xigot, que no arriba als 40 anys, del 98 anys, no és perfecte, però aquest poder de no saber exactament de què estem veient, i no poder deixar de mirar la pantalla, fa veure que estem davant d'un personatge que pot produir coses molt interessants, perquè toca seguir la pista d'aquest Carlos Bermud, perquè és de Madrid, perquè és una autèntica i nova personalitat del cinema espanyol. Guaita, per complementar això que tu dius, Joan, com que dos companys del programa Infiltrats vam veure la pel·lícula de Sebastián, vam fer un comentari en la pàgina del programa, d'aquest grup, que ja coneixeu per referències, comento el que ells van fer en aquest comentari, que van parlar amb el Pedro Hernández, que és el productor de la pel·lícula, fent referència al comentari del Pedro Almodóvar, ell va dir una cosa molt curiosa, i va dir que sí, però vosaltres ho havíeu dit abans, que ens va fer una il·lusió especial. Llavors, venen a dir, primer Noelia Sánchez, que és una de les dues persones que va veure, que no cal oblidar que es recomana un segon visionat, tu dius que potser no cal, perquè ja més o menys encaixa tot, per poder entendre tots els detalls de la trama, sabent abans de temps, diguéssim, de demano, tal i com explica el seu propi director, que algunes peces en aquest trenc a closca, les hem de crear nosaltres mateixos, això diu Noelia Sánchez. I David Tomàs, que és l'altra persona que la va veure, comenta, fa diferents referències, a diferents pel·lícules històriques, o clau, o peces importants del cinema espanyol, i fa la pregunta per què s'ha de veure màgic al guèr, i va fent diferents punts, i va donar una de les obres més inquietants i perturbadores, del cinema espanyol, des d'Arribato, una primera referència ben curiosa, de l'Ivan Zollueta, si recordeu, a 1980, la única pel·lícula que va fer aquest home, perquè després va desaparèixer, com si es tractés del final de la seva pel·lícula, Arribato, completament recomanable, perquè és, efectivament, absolutament inquietant i perturbadora, com ell diu, perquè el segon punt, de la recomanació, de per què s'ha de veure màgic al guèr, perquè el director va portant a l'espectador com en aquells llibres dels 90, d'Elige tu pròpia aventura, amb contínues elipsis i forats que has d'omplir, a més a més, perquè recull els fruits del fora de camp de la impecable el Espírit de la Colmena, de Vitorerice, una altra referència brutal, diria jo, amb clares referències a Laura de Buñuel, Berlanga, Saural, Modóvar, les referències, perquè per primera vegada, en la història del festival, com tu deies, Joan ha aconseguit concha de plat al director i concha de or a la millor pel·lícula, a una cinta espanyola, deixant clar que estem davant dels directors i productors, director Carlos Bermut i productors Pedro Hernández, amb un futur més brillant del cinema espanyol. I per què, diu David Tomàs, i amb això més o menys acaba, perquè si Rafael Azcona, el verdor guaplácido, etcètera, que és el cap, ens cediria el seu setra d'aquí onista per un instant. El cediria a aquestes persones, perquè pensa que... I després fa una petita broma, com David Tomàs, i el coneixer sí, ja veieu que no és estrany, i perquè Bermut va ser un estupendo aperitiu per a l'Osgolla. Aquesta brometa, que sempre David deprènio Tomàs, doncs ha de fer, perquè ell pensa també que serà una de les guanyadores de l'Osgolla, perquè es presentarà l'Osgolla i arrasarà segurament. Com arrasarà ja una vida sempre que arriba en un programa, ja està per aquí i de seguida el tindrem aquí a l'estudi i posarà a explicar-nos què és el que ha vist. Exacte, jo crec que sí, que entrarà, a veure què fa. I escolta, hi ha una pregunta, seguint amb això ja compararà, perquè és una pregunta que està bé. En el trailer de la pel·lícula, i suposo que també durant el metratge, doncs es fa una pregunta. La pregunta que es fa en el trailer és, si poguessis escollir un poder màgic, quin seria? Teniu la resposta, que és la pregunta, Joan? Ei, aquesta pregunta, Carme, ja ja ho m'ho dirà, li diré. És que això està lligat, això està lligat a una... A un prop... És a dir, no vull explicar la que va, però per... La pregunta està en el trailer. La pregunta està en la pel·lícula, bàsicament, perquè és... pregunta amb una nena o un personatge, la nena li respon que voldria tenir un vestit de les manques, etc. Clar, això cadascú doncs pot tenir la seva resposta. Mira, ja veuràs com ja home, quan es posi els auricules, esperem un segon, dos, ja està. Quan ja home es posi els auricules, ja veuràs com si li farà gràcia que es fan el trailer de Màgica Algheria a la pel·lícula. Si poguessis escollir un poder màgic, quin seria? Cap. Mira-te'l, mira-te'l, que ràpid. Jo sí, jo sí. Ja tens el teu, Carme? Ja ho he pensat moltes vegades. M'agradaria ser invisible en molts llocs, sí, sí. I ERRO 3, has vist la pel·lícula del Kinky Dood? No. A ERRO 3 t'explica com fer-ho, eh? T'explica com fer-ho. Mira-te-la, mira-te-la. És invisible. I l'altra volar. I combinar les dues coses. La pel·lícula que dius tu és precisament la mostra del que jo dic, no? De que no cal fer res. L'has vist també, Màgica Algheria? L'has vist, tu, Màgica Algheria. ERRO 3, no? Exacte, sí, és veritat, tens raó, perquè ja de fet no té cap poder, simplement l'habilitat de fer-ho. El teu poder el tens ja o ja te'l pensaràs, Joan? El teu poder màgica, el que és colló. Jo també m'ho pensaré una mica. Més o menys ho tinc clar, però ja he d'acabar d'articular-ho. Jo no m'ho he de pensar, m'ho he d'arrumir una mica i pensar... Doncs vinga, tenim encara 3 quarts d'hora. Ja ho has vist alguna cosa de cine. Ens pots parlar d'alguna cosa que has vist, expliques. He vist la pel·lícula del d'això, de l'Ithiar Bolyain. Ah, i què tal? Molt interessant. Quina és, quina és? No sé quina és. No sé ni que estiguis... No, no. Es diu entierra estranya, i aquesta terra estranya és Espanya en general. Llavors parla de tot un seguit d'on venim, una mica la recuperació històrica. M'interessant moltíssim. Però està situada en quina època, doncs? Ara. Sí, sí. Si he vist que l'ha fet de presta... Vull dir, venim nou en lluny. És el mateix guionista que treballa en Ken Loak, el seu marit o no? Això sí que no ho sé, jo. Perquè ella balla sempre amb el... No sé com s'hi diu, que és el que li va fer les últimes pel·lícules, els guions, i és el guionista famós, clàssic, del Ken Loak. No sé si ho tens, jo no tinc datos d'aquesta pel·lícula. Sí, sí, no tinc quatre. El Pots L'Averti. És el guionista, el Pots L'Averti d'aquestes, també? Ara ho miraré. I per què t'ha agradat, doncs? Perquè penso que una de les coses que tenim nosaltres, precisament ara que... no sé, suposo que heu vist aquestes dues pel·lícules, jo sí una que l'he vist, l'endemà, per exemple, suposo que l'heu vist. I Sona Pasola. Jo encara no, però en fi. Sona Pasola. Doncs penso que és una versió del que volem i, en definitiva, l'engrescaveniment que tenim i eliminar tots els inconvenients que, en definitiva, ens poden fer nosa per participar d'un procés com el que estem aquí a Catalunya. En canvi, aquesta de l'Aïsia Arbollaïn no és això. És la realitat de tot un seguit de trets característics d'Espanya amb els seus toms al llarg d'aquests últims, sobretot des del 74, a més a més ho anomenen molt clarament. I llavors, bé, vull dir que, en definitiva, tota aquesta cosa que tenim, vam haver d'apactar perquè segons ella... Però és una pel·lícula amb història o és una pel·lícula documental? Té una petita història interpretada pel senyor Sant Juan, aquest l'Alberto Sant Juan, i és que encara li dona més vigència. Ell fa una cosa que últimament està tenint molt d'èxit probablement i sobretot aquí a Catalunya la ha tingut sempre, que és això d'enfrontar-te amb el públic i tenir una entrevista. És una cosa personal que vas parlant i vas situant les coses. La veritat és que jo crec que és una de les coses més bones que té el documental aquest. Precisament perquè ell, vull dir el que acaba demostrant també, l'Aïsia Arbollaïn, ens fa molta gràcia quan es fa broma de tots els mals que tenim, però com que aquí el senyor l'Alberto Sant Juan ho fa d'una manera molt seriosa, acaba que no riem, i això m'ha semblat però que molt interessant. Es posa amb la corrupció i tot això? Tot, sí. I això ho fa des d'un seguit de noies que estan a Escòcia concretament i a Edinburgh encara més concretament. I aquestes noies van expressant tots els seus sentiments, contradiccions, i vaja, vull dir, tot el que pot sentir una persona que ha hagut de marxar d'aquí amb una carrera de vegades dues fins i tot, ben apresa, ben aprovada, master i tot, i allà estan netejant i fent coses, o de barmes i tal. Llavors, aquestes persones són les que donen una mesura del perquè de tot plegat. El perquè d'aquest tot plegat, si és que ens el podem arribar a creure de punta a punta, jo penso que és molt interessant perquè, bé, perquè tindrem aquesta mesura. Si no ens el creiem, que suposo que hi haurà qui posarà les seves preguntes, els seus peros, doncs bé, vull dir, ja veurem quins hi posen, perquè la veritat és que m'ha semblat que ho veïn, aquesta senyora, aquesta senyora de... és una senyora que ho té molt clar, que defensa, com ho defensa, i el que vol explicar amb cadascuna de les seves obres que fa. El guió és d'ella mateixa, ara ja ho he buscat, i el que m'ha resultat curiós és que, si es recordeu, hem començat a sentir la banda sonora de Gordos, del Pascal Gagné, i la banda sonora de la pel·lícula també és del mateix autor. Aquí tenim el trailer. Sí, sobretot el començar molt. Ja he estat el cas de tot el que m'explicaven, que eren preudades, i tal. A mi m'ha semblat... 72 minuts, només la pel·lícula. 72 minuts, únicament, vull dir que... No és massa d'arga, no, el contrari. Aquests documentals acostumen a ser... Hi ha moments que dius a veure, perquè això pot arribar a ser reiteratiu, a veure que... Sempre troba aquell punt de sortida, vull dir la veritat, i, a més a més, com que no és llarga. Les tenen al divendres? Suposo que sí, jo no ho sé, això. Molt bé, molt bé. Molt bé, perfecte. Tinguem la present. Perfecte. Jo penso que s'ha de complementar amb les altres dos, la del senyor... Olivera, Olivera. Arcadi Oliveras. Arcadi Oliveras. I la persona. Penso que s'ha de contrastar, perquè... A veure com és el perquè de tot plegat, segons el meu criteri. Mira, heu de veure una pel·lícula, és un documental, també, que no arriba una hora aproximadament, que m'han passat, i que es diu, una història d'un futur, no l'han estrenat encara, jo l'hi he vist de forma, més o menys, així accidental, la volen presentar, crec, un dia d'aquests a Barcelona, no sé exactament quan, per recollir gent molt gran, gent, inclusive, el cas, que dos dues de les persones que surten en mort, mentes al rodatge, és a dir, una té 97 anys, l'altre té 98, l'altre té 87, tot això gent gran, que expliquen el seu plantejament, molts vells van col·laborar, van participar o tenen vivències de la guerra civil espanyola, i expliquen tota la seva evolució d'ells, des de la seva naixement, com el franquisme, i després arriba de la democràcia, el que ells representa. M'ha sorprès, m'ha sorprès perquè, a veure, clar, agafen gent, per exemple, agafen el que era un jubilat, que és el cap del Vall d'Hebron, ara jubilat, que era el especialista que hi havia a l'Encor, i aquest senyor fa un plantejament, curiosament parla castellà, no parla ni català, però al fons fa un plantejament que arriba un moment que t'adones que s'ha... És un metge. És un metge molt d'observiu. Has d'haver vingut independentista, és a dir, ell no parla ni català, ell ha viscut tota la vida en aquí, i resulta que el més curiós és que ell planteja i planteja en el fons a la gent que tal com estem en aquest moment en l'altra sortida, que a l'independència. No parla ni català, que ve d'origen castellà, i així, tota la gent que surt, no sé qui ho ha fet, és que ni el conec, jo no conec el director, són dos personatges. Són senyors que han fet un documental. I com es diu el documentant? Història d'un futur, però no sé ni si està fitxat, perquè jo suposo que està corrent en aquest moment, i el volen fer per estrena, suposo que volen parlar després de la premsa, el diari, la televisió, etc. I jo me l'han passat perquè el vellés, però confesso que que té més força, jo diria que moltes de les coses que veiem habitualment, és a dir, no sé si la passarà amb part d'evetes en un moment, no tinc ni idea perquè no sé quin és el recorregut que estan fent, però jo la recomanaré, es distiu història d'un futur i m'ha semblat extraordinari. Mira, aquí tenim el trailer, Catalunya 2014, si és el que diu anar al trailer, un legado para afrontar el futuro. És una pel·lícula que, efectivament, clar, que està fitxada, i que pel que es veu, ha tingut també una financessió d'aquesta manera, que em parlaia moltes vegades, t'hi mocrofondin, vull dir que la cosa està mirant, que va aconseguir, i us ho dic perquè és curiós, havia demanat la persona que muntava això del crofondin 4.000 euros i va aconseguir 4.095. És a dir, que van poder aconseguir aquests diners i suposo que acabar la producció de la pel·lícula o pagar alguns dels tècnics de la pel·lícula, que això... Com es diu el director? El director, suposo que per aquí estarà la informació en favor del dret a decidir o no la independència, el calendari previst durant els mesos d'abril a junts hem fet les gravacions de les entrevistes. Qui som aquí? Producció, realització, edició i muntatge, Marc Clarió. Aquest, Marc Clarió. Seria una mica el cap... El cap visible. El cap visible per la qualitat. És a dir, la tria de la gent, la tria de la gent és extraordinària, i abans trien tot una sèrie de personatges... Té una pernicimida? Sí, sí, en davant. No parlen català i castellà, perquè alguns no parlen català, però viuen aquí. M'ha semblat que la tria era extraordinària, extraordinària, gent molt gran, alguns dos persones que en concreten, moren durant els rodatges, ja no poden... No veran la pel·lícula. Però en canvi, jo diria que és una cosa que estarà per estrenar, suposo que amb setmanes o no massa se'n parlarà, i crec que va la pena, és un documental que va la pena de veure. I quant és la durada? Més o menys. Jo també vaig veure, curiosament, un altre documental, aquest dissabte passat, al cinema Girona. Es presentava dins aquest festival de drets de cinema, de drets humans, que es considera que forma com un triangle entre Barcelona, Nova York i París, però que es passen les pel·lícules de més llocs diferents. Vaig veure un documental molt petit, molt curtet, de uns 50 minuts de l'Àrlet Carreño, i que parla d'una cosa que no està directament relacionada amb el tema aquest, una mica tan pendent actualment, i que el 9 de novembre arribarà al seu punt culminant. Si es deixen. Bé, en principi tot està en marxa. Saps què volen impugnar? No estic gaire al cas. Avui va sortir, la Jove diu que ho impugnarà. No va directament d'això, però sí d'una cosa una mica com la mateixa dinàmica o potser amb un punt més bàsic podríem dir. Aquest és tot el tema dels desnonaments i de la lluita de la gent per mantenir la seva casa. I et explica la història d'una dona de Mataró d'una manera molt senzilla, però fent una comparació amb la casa d'Ocellets. El documental es diu La Casa. Li vaig preguntar amb la directora si s'havia donat de la coincidència que ha estudiat aquí a Barcelona Cinema, però no li acabava de sonar del tot. No el Carlos Sauran ni la Casa. Però fa una comparació entre el que és la casa dels Ocellets, que ara mateix sabem com està, i la xarxa social, la xarxa econòmica per ofegar una mica les persones i per no deixar-les que puguin pagar. El cap i a la fi, fer que la gent s'hi putequi tota la història que ja sabem després, no donar l'aportunitat que ho paguin sense feina, que llavors no poden demanar més crèdit, perquè ja són morosos, tot aquest entramat, i explica la història d'una dona que a través de la lluita de les plataformes antidesnonament van aconseguir que si deixessin fins al 2018, doncs tenir una moratòria i pagar únicament 100 euros al mes, una cosa així, i la dona, pràcticament invident, amb una filla que també no pot veure, que estava ja present ella en el documental, justament amb el representant de la plataforma Antidesnonaments, doncs que deia que... que... bueno, que... m'estava ara dient que era la hora d'acabar, doncs ja està, ja acabo. És una pel·lícula curiosa, interessant, i que... bueno, dintre de la casa, dintre de la qüestió aquesta, dels documentals que estaven parlant, s'ha de aprofitar per comentar. Jo parlo partidari de començar a parlar dos dies una nit, l'heu vist també? Sí, l'he vist, és una pel·lícula... l'he trobat molt interessant, és una pel·lícula del germà Jean-Pierre i Luc D'Ardent, és una pel·lícula que passa amb dos dies, la protagonitza... Marion Cotillari, Fabricius Ragnone. A veure, la història ella està a punt de ser acomiadada d'una empresa relativament petita i una de les treballadores la truca i va i li fa la proposta que tornin... és un cap de setmana, això és un divendres, que tornin a plantejar el problema del seu acomiadament, el proper dilluns, perquè la oferta és o tenen una prima de mil euros o i ella la acomiaden o ella es queda, són les dues, l'alternativa, ella es manté a la plantilla o ella la acomiaden i la resta que es queden podrà encobrar una prima de mil euros amb contrapartida hauran de treballar més, però en realitat aquesta és la contrapartida. La protagonista és la Mariona Cotillard que crec que aquí fa un extraordinari és que és molt bona ho fa molt i molt bé és un personatge té una família el marit i dos nanos que el fet d'aquelles que des sense feina és realment un problema econòmic i de família important i ella ve d'una baixa per depressió s'ha tornat a reincorporar suposo que aquesta és la història previa no està massa explicat això això s'entreveu de la situació de ella però em mesura que avança la pel·lícula però aquesta és que està ben triada en col·lectivista idea llavors el vendejament és ella parlar amb les 16 persones que formen part del seu grup perquè el grup que fa el mateix tipus de feina i que és on està el dilema i que si aquell cap de setmana aconsegueix parlar amb totes elles es farà tornar a fer una votació al dilluns i d'aquesta votació ens sortiria la decisió final i aquesta és la història, el plantejament de la pel·lícula què li he trobat en aquesta pel·lícula és molt ben plantejada és una pel·lícula austera molt senzilla sense cap atabalament d'enquadres i d'envoltura és ella el seu problema i com el planteja i aquesta història que us explico i després com va parlant amb cada un dels companys de feina i li planteja la problemàtica està molt ben tractat el tema perquè sí que està clar han donat a jo creo a la Diana els directors perquè realment és la problemàtica de la problemàtica del treballador de la societat occidental perquè això no té cap parallelisme a què pot passar amb una Índia o tots els països asiàtics africans o inclús ni a Brasil això és típic específicament occidental és a dir la part del món més avançada té aquest tipus de problemàtica és un tipus de problema que que i la globalització ha portat a les empreses una lluita ferotge per rebaixar costos i per rebaixar i per vendre com sigui material amb situacions de rebaixar constantment i l'últim es greu d'aquesta lluita és el treballador de baix nivell perquè aquest la seva substitució és molt fàcil perquè ell se'l pot treure fàcilment les seves hores les pot fer qualsevol i i la forma del xantatge per dir-ho així és molt fàcil i d'altra banda l'empresa està triada que tothom entén que realment la supervivència el treballador ho entén que la supervivència d'aquella empresa és aquest joc amb el que està ficada aquesta bola de neu llavors la història d'ella humana és la història de la resistència és la història d'aquella passa d'estar derrotada de resistir i aquesta manera de resistir té el meu mal de veure està basada en què curiosament amb la família i això que jo l'única pel·lícula que li recordo que jo ara tinc al cap d'aquest director era aquella del nen de la bicicleta que justament es basa en que la família ja no existeix aquí justament però s'intenta reconstruir d'alguna manera però un format completament diferent d'aquí un format d'aquí és la base de la resistència d'aquesta noia llavors aquesta noia ella acaba plantejat com seria una lluita de classes o una lluita del treballador en front de l'empresa això no existeix existeix un punt de cadascú per la seva i llavors la relació dual d'ella en cada un dels seus companys uns resonen d'una manera i uns altres d'un altre no dic com acaba la pel·lícula però al meu moment de veure en el fons ella aprena la resistència i aprena amb alguna mida la generositat de donar de compartir la seva problemàtica amb els altres o amb els altres treballadors que es poden trobar en la mateixa situació que ella ha trobat tota la història i sobretot el personatge i el personatge està molt ben trobat jo diria que podria semblar com cosa que vegades els darrers se'ls ha acusat com si fos una mica pamflataris i penso que això no ho és que ens trobem en lloc de ser un pamflet amb un rictapís de sugerències de marcors de situacions de solidaritat i d'aquestes situacions i d'aquestes situacions que tenen consistència per ells mateixos i l'altra cosa que em sembla que és una fortuna és a dir, es diu en el món diríem, més o menys cinematogràfic que els darrers, com sabeu, havien guanyat el president ens ho explicarà més bé quan parli ells dels directors que havien guanyat diversos premis doncs a Can, etc. perquè són molt famosos perquè hi ha una estrella de la categoria i del prestigi i de l'atractiu que té Marion Cotillar que ho fa perfectament bé i a les darrers això donen la sensació que segurament en una pel·lícula d'aquest estil que no és pamflatària, que simplement plantegen problemes del món actual, el capitalisme actual amb situacions que es troba d'acut a la crisi econòmica, etc. doncs està brillantment resolt. Va passar dir alguna cosa? No, jo diria que inclús va més enllà de la crisi econòmica, que, clar, que la denuncia, clar, és un tipus de plantejament comú el tipus del món que ens ve, o sigui, inclús que s'ha sortit de la crisi, inclús que s'ha sortit de la crisi, segurem en aquest món i segurem en aquest tipus de problemàtiques perquè, malgrat d'això, fixeu-us que les solucions s'han de substituir mà d'obra per no només per mà d'obra més barata, que també, sinó inclús per robotització de tot l'excaden. Per tant, aquest és un problema, sobretot la banda baixa de l'oferta del treballador està abocada amb aquest tipus de problema encara que sortim de la crisi. Per tant, la història té una grandíssima profunditat, que és el que he trobat jo. Què ens expliques, francès, dels directors? Sí, efectivament, com tu deies, Joan, els germans d'Arrenxon, dels pocs directors, són belgas, tot i que la seva filmografia està fet amb francès, treballant entre Belgica, França, aquesta pel·lícula última, que comentem, té comproducció amb l'Itàlia. En Rosetta, no? I, bueno, el que deia, que han guanyat dues vegades a la Palma d'Or, del Festival de Cans, una per Rosetta, precisament, que ara comentàveu, i l'altra, per una pel·lícula que estava consultant si l'havia vist o no, que es diu El Niño, que no és el hijo. És a dir, tenen una pel·lícula del 2002, que és l'Efil, i un altre, que és l'Enfant, del 2005, que és el que va fer que guanyessin la segona Palma d'Or i que estava llegint l'argument, i no sé si algú de vosaltres la vista, però jo crec que no, però la trama, només de saber de què va, ja és prou impactant. Simplement us dic que és una parella de pares, una jove parella, que havíeu anat al Suburbis, d'una ciutat belga, perquè ells, com dieu, estan afincats allà, amb ingressos mínim, un subsidi que té ella, i prou, i llavors tenen un nen, i el pare decideix vendre el nen, vendre el nen per tenir diners, i llavors a partir d'aquí la mare el demanda, i hi ha tota una sèrie de qüestions pel mig, i amb aquesta ja ha dit que van guanyar la segona, la segona Palma d'Or. No l'he vist, sé que hi ha un mací, segurament el de vosaltres també, que no l'he vist a Rosetta. Jo recordava d'ell el nen de la bicicleta, que era molt al cap. Jo li jo, al fill, sí que l'he vist. I el nen de la bicicleta era una pel·lícula, també molt molt simple, no sé si l'ha recordat. És un nano que està en un centre de collida, perquè el seu pare no el pot mantenir, vol refer la seva vida, i el nano, en el fons li fa nosa, no pot refer la seva vida i amb el nano. I és la història d'aquest tipus de societat, que els dèbils tenen moltíssima dificultat per sobreviure. Tot tipus de debilitat. Els nens en tenen una, però aquí la Mariona Cotillard és un tipus de debilitat. Ella és una persona que ha passat una depressió, li costa aixecar-se. Per tant, aquest tipus de món, els dèbils sempre són la part de... El de traciós. Però veig que en el fons aquests directors enfoquen aquesta problemàtica amb encert, i molt ben cuidat, i amb molta profunditat de dèmà. Molt bé, molt bé. Cap de les dues que jo he vist, com aquesta altra, les trobo panfletàries. Les trobo cap de les dues. Les trobo molt ben escollides de temàtica, molt ben tractades, i molt austeres de definició com a pel·lícula. Les que jo no els he vistes tot. Jo només he vist aquesta del fill, que no em va agradar com aquesta, i l'un altre que no em va desagradar és una que es diu, no sé què de l'Orna, la xica de l'Orna o... Com es diu això? Sí, el silenci de l'Orna. A mi em va agradar el silenci de l'Orna. És una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda, el silenci de l'Orna. Sí, em recordo. Amb un actriu, em sembla que era Don Checa o... No sé. L'actriu no sé on és, però representa que és una jova albanessa, que intenta trobar feina en vèlgica. Amb tot, jo diria que aquesta, per mi, per el meu gust, potser també s'ha de dir que jo soc un fan de la Marion Cotillard, ja sé que és l'única dona que ha guanyat un Òscar com a millor actriu per una pel·lícula francesa. A mi em va agradar el 2008 per la seva interpretació extraordinària, realment extraordinària de l'Eddie Pia a la pel·lícula La mom, La vida en rosa, que jo no la vaig veure al seu moment. Curiosament, la primera vegada que vaig veure Marion Cotillard, me'n recordaré sempre, va ser quan ella va tenir aquest èxit, que la van ser la primera nominada de l'Òscar i guanyadora de l'Òscar per una pel·lícula francesa que no havia passat mai. Doncs comença a fer pel·lícules a Hollywood. Una de les primeres és Nine, no sé si la recordeu, que era una pel·lícula que era la, diríem, el remake del 8,5, però amb versió musical. Amb el Danny Day Lewis, la Nicole Kidman, la Penelope Cruz, la Kate Houston i ella. I us asseguro, perquè jo la vaig descobrir en aquesta pel·lícula, fa anys, 2009, 2010, us asseguro que quan sortia ella desapareixia la resta de personatges i era claríssim una persona que omplia la pantalla. Ai, que se s'ha enamorat, el John. Ni la Penelope Cruz, ni la Nicole Kidman, ni el Daniel Day Lewis, tot i que és un actísim actor, tenia la potència que tenia ella. No té molta potència. Jo recordo d'ella, d'Òxido y Gueso, de l'Odiart, que ella és d'Homadora d'Orques i té un accident amb l'Orques i li tanyen les cames. Fa un paper extraordinari, perquè no és ni una dolceta, ni una bleda. És una pel·lícula d'una duresa, extraordinària, aquella pel·lícula de l'Odiart. Jo sóc fan de l'Odiart. Aquesta pel·lícula la vaig trobar extraordinària. I aquí, i jo és quan vaig descobrir la Mariona Cotillard, perquè la vaig trobar amb una gran potència. Molt més que Midnight Imperis, que allà fa una pel·lícula tan dolceta que jo no l'hagués pensat com una gran actriu, si no hagués vist aquestes altres. Hi ha una cosa també curiosa d'aquest sentit. Mariona Cotillard és una persona que també és filla d'un actriu i filla d'un director de teatre que més a més dona en classe d'art dramàtic amb diverses escoles de París. Per tant, és una persona que ve de la família de la interpretació i és una persona que va començar sobre bàsicament televisió i que després va passar... Va fer... La cosa bastant curiosa. El 2008, abans de fer, com es diu aquesta, la vida en rosa, ella havia fet 38 pel·lícules, 38 pel·lícules armatratges, moltíssims cus, però la seva fama internacional no li arriba fins a la vida en rosa. Si un veu la vida en rosa queda impressionat, perquè ella està lletxíssima i la vegada no és ella. Es va caracteritzada a Edi Piaf i no està favorida. La trobo sorprenent, perquè la Edi Piaf era menuda i petita i aquesta nena és una peça, és molt alta i prima. Fa el paper. Si no l'heu vista, va la pena veure-la perquè ella està brutal. És a dir, està extraordinària com actriu. La gent que passés a Hollywood ha fet enemidia de públics amb el John Deeb, origen del Christopher Nolan amb el Leonardo DiCaprio, ha fet petites mentides i importància dirigida pel seu parella, que és el Guillem Canet, i a mi n'ha imparit que és aquesta, que a mi em segueix agradant, de Oxidó y Hueso, que és el mateix director de profe. El Caballero Oscuro del Christopher Nolan, el sueño de Liske, si no l'heu vist, va la pena veure-la, perquè és una pel·lícula estacionaria i així seguiria. I aquesta última, curiosament, també comença, com feia una mica la lliuret vinoix, a triar els guions, perquè ara es posa en una pel·lícula europea, com és amb els germans d'Ardent, en els quals fan un tipus de cine bastant diferent del que es fa a Hollywood. I sobretot exacte, molt diferent del cinema americà. No té punt de comparació. I ja que tornem amb els germans d'Ardent, analitzem una mica el que és la seva filmografia, la seva manera de fer cinema i els seus temes. Jo diria que són uns germans que d'alguna forma recullen el testimoni d'uns cert tipus de cinema europeu, està clar, com són, doncs, el Ken Loach, per exemple. Seria un director que agafen el tema social. Però, d'acord, amb el que deia, sense fer pamflet, analitzant en profunditat aspectes de la societat i aspectes de la naturalesa humana, de la psicologia humana i de com ens veiem afectats per les relacions laborals, per les relacions humanes. La pel·lícula que segurament m'ha impactat de les dues o tres que visseves, tampoc és que les hagi vist tot. És la que tu comentaves abans. Joan, que potser no t'havia agradat especialment, em va impactar la de Le Fils. De fet, vosaltres que sabeu una miqueta francès, aclariu-me això, perquè en francès es diu Le Fils, que seria en plural. I té molt a veure amb la trama de la pel·lícula, perquè si recordeu, és un mecànic interpretat per l'Olivier Gourmet, un fuster que treballa en un centre d'operació, de treball de fusta i accepta com a aprenent a francès Torrillon, que estic mirant aquí el nom del personatge, que és l'assassí del seu fill. És un noi que, de manera més o menys accidental, va cometre omicidi i va matar el... És un assassí. Bueno, depèn. Sí, depèn de com omiri. No recordo exactament com va anar la cosa, però va haver una baralla, va haver una qüestió concreta. És assassí en el sentit del que el va matar. Però sí, legalment, segurament, no es pot considerar un assassinat sin un omicidi. Qualsevol cas, va matar el seu fill i ell l'accepta, com a aprenent, perquè té una manera de pensar en la seva vida i pensa que aquell noi per el que va fer ho va fer per la seva situació social, no per una qüestió de maldad, ni per res. Llavors, la relació entre els dos, com podeu imaginar, no és gens fàcil, el nen no sap que el pare és el pare del fill que havia matat, però el pare sí que és conscient. La pel·lícula està rodada, si ho recordes, Joan, i també tu les vistes, ja me'n recordo que l'havien comentat força, està rodada tota l'estona des de l'arrega del sector. Només veus el clàtec, pràcticament. Això és bastant típic d'ells, eh? Això és el que volia destacar també. Sí, ho fa, ho fa. A més, amb la Mariona Cotillar, en aquesta pel·lícula, que té els ombros així cap endavant, que té aquest pes, que el personatge té un pes a sobre, aquesta manera d'enfocar-li el clàtec i porto una coeta, ella, tota la pel·lícula amb el que ve relativament cur, li dona aquell tipus d'enfonsament que té realment el personatge. Està molt ben vist, això. Jo penso que aquesta, de tot el que hem exposat, tot està a dins de la pel·lícula, no hi ha cap mena de dubte. Hi ha una cosa... Parles d'aquesta? Sí, d'aquesta. Hi ha una cosa que a mi m'ha sortit molt abans de veure-la. D'un company que em va dir, diu, a dins d'Europa, ja vés a veure aquesta pel·lícula dels germans d'Ardent, ja tenim, a precari, tot el que representa les organitzacions que probablement hem tingut fins ara, durant molts anys, sindicats, partits polítics i tal. I aquí aquesta pel·lícula ja comencem a detectar el que també heu dit, tant Togo Carme com Togo Joan, que no deixa de plantejar una solució individual. A mi em va sobtar molt, perquè vaig pensar concretament amb l'Elia Cazan, amb el Marlon Brando, amb el Marlon Brando, amb el Marlon Brando, amb la llei de la pel·lícula. Quan he vist la pel·lícula, totes aquestes virtuts humanes que jo penso que s'hi pot destacar la pel·lícula i que no és un pamflet, penso que ens posa davant de la diferència que hi ha entre allò que no és un pamflet i el que és un pamflet i veritablement de la manera que hem d'evitar-ho, caure en el parany dels pamflets. I aquí és on tastar, per mi, el nus de la qüestió, perquè veritablement un pamflet ho és gairebé tot. Vull dir, gairebé tot, fins i tot a la pel·lícula de l'Àlisi Arbolaïn, que d'una manera sistemàtica és un pamflet en contra de la dreta espanyola, ni més ni menys. Llavors esclar. Un comentari si presta més. Aquí he fixat que una de les coses importants que té aquesta pel·lícula no hi ha bots ni dolents. No hi ha bots ni dolents. Aquest és el problema. Els dolents queden amagats. De tota manera, de tota manera, jo, mentre veia la pel·lícula, pensava que l'espectador pot tenir la sensació o pot deduir per ell mateix que aquí el que els foten en una situació de... El fill de puta és l'empresari que els fa la proposta. Si fos una grandíssima empresa, tindies aquesta argument. Però és una petita empresa que realment no sap el que passa. No ho saps. Ell trasllada. Una decisió que ha d'aprendre ell, la trasllada no els obrés. Això sí. No és el que mana ni pensar-hi. El empresari és el que mana? No és el que mana. Aquest és un gestor. A qualsevol cas, la pel·lícula és la jugada. És a dir, la pel·lícula em sembla bé. L'únic que no trobo... No m'assemblen. Trobo que és correcte, honesta, o que jo acceptaria és aquest jo. És a dir, ella la col·locarà en una situació de tenir un tema que no li pertany en ella, que li pertany en tu cas a la gerència. És a dir, entens? Clar, ella vol salvar-se que està en una situació que ja han dit que no. Llavors diuen que tornaran a votar. A mi em sembla el deshonès. Em sembla que això és incorrecte. Sí, a veure. Però, en el fons, l'altre... A veure, no està explicada la història fins que hi ha la decisió que és ella, que és la... Una pacient que ha estat malalta, que ha estat de baix... Exacte, no està explicada la prèvia. I que està... Però el que és ella, la prèvia, però el que sí que es veu, al final, ella és la moneda de canvi. Cap dels altres, perquè allà en són 16, i cap dels altres és la moneda de canvi. I això sí que no està explicat. Perquè jo diria que els ditors això no els interessa. Els interessa plantejar que tenim una societat amb la qual la col·lectivitat, que és el que estava dient en Jaume, s'ha diluït i només compta cada un per si sola amb la seva problemàtica. I això és el que demostra la pel·lícula. Sí, és un egoisme. És un egoisme. Ella ha d'anar una a un i és un diàleg que dos, en cada un dels seus companys. Això és el que fa interessant. I quan els companys li diuen que no estan disposats a perdre els mil euros de la prima, això també ho entén. Perquè també fronem part d'aquesta societat. Si tu estiguéssim en la mateixa societat i tinguéssim l'edat d'ells i el moment d'ells, però el moment encara no és. Però és que a més a més no general. Hi ha uns que adopten per això i uns que adopten per ajudar-les. Dic que hi ha una divisió entre la mateixa gent. Per mi el conflicte de la pel·lícula per mi és que trobo que és deshonès el plantejament. Trobo que és deshonès que l'empresa faci triar en els treballadors la seva decisió. Això és el que trobo deshonès. Acabat això, he deixat això davant d'aquest tema, tot el demás de la pel·lícula sembla molt ben aconseguit. Perquè llavors queda clar que cadascú mira pels seus interessos. Alguns són altruistes i altres no ho són. Alguns pensen que sé jo amb la solidaritat i altres no. Es posen a la pell de l'ata i uns altres no. O no poden. No poden. No poden. No poden. Tu, com espectador, te'n dones compte quan et posen a la pell de cada un dels personatges. Això és el que valorem com a nou pamflatari. Quan és amb el que no estic d'acord. Això és el que és més pamflatari. No entenc això. Nosaltres no trobem dolents. Hem guendit. No trobem dolents en els que manen. No he trobat dolents en els seus companys. El que és dolent és l'empresari. Em sembla deshonor el plantejament. Això és el que estic dient. No trobo duresques als altres, siguin com siguin. És un mar. Però el que estic dient és el contrari de què estàs dient. Em sembla que el que és deshonor és que s'obligui en els treballadors a decidir. Una cosa que no han de decidir. El que faci d'Agerent, el que faci de gèfere personal, És a dir, no han de decidir a l'empresa, els alumnes. Es obliga a veure tot una pel·lícula en cap de setmana discutint això quan això no haurien de discutir-ho, ells. Però entenc que la pel·lícula vulgui reflectir, no sé de coses, utilitzant aquest argument. Però des del perspectiu per mi de fora és que jo no acceptaria això per part d'un empresari que ho planteja així. Això és el que estic dient. Em sembla una mica complementari el que planteja aquesta pel·lícula pel que estic dient i com que abans havia comparat els germans d'Ardena amb el Ken Loach, que ha fet també pel·lícules que aprofundeixen força amb les difícils relacions laborals que s'estableixen entre persones fins i tot a la mateixa condició, entreiguals, que s'anomena en termes de coaching fins i tot, i una pel·lícula que em va impressionant especialment és una de les seves darreres pel·lícules del 2007, concretament, que es diu En un món lliure. It's a Free World, en el que si recordeu una dona, Angie, concretament, i la seva companya de pis, decideixen crear una empresa de treball temporal exclusivament per a immigrants, per a immigrants a l'Anglaterra actual. Llavors els immigrants, en principi, entren en aquesta empresa completament entusiasmats, perquè tenen la possibilitat d'estar dintre d'això, però de seguida d'estar dintre de la feina, de tenir un treball, però de seguida es van adonant que les condicions de treball que els hi van imposant, els mateixos que nosaltres hem vist fa un moment que són treballadors, que són gent que formen part del col·lectiu dels proletariats, per dir-ho així, han entrat en la dinàmica de l'empresari més dur imaginable d'un capitalisme ferotxa. És el que valoraríem de pamflatisme. Depèn de com ho miris. Clar, pots analitzar-ho explicant una mica com esteu dient ara, que és el propi sistema el que porta a aquesta situació d'abús dels condicions, i qualsevol persona que s'hi dediqui, tal com està muntat el teixit econòmic més aviat, doncs no té més remei d'entrar en aquesta dinàmica. I la forma global d'haver-se establert les condicions econòmiques del món, eh? Aquí ho deixem, aquí s'ha acabat el programa. La setmana que ve, ve en Joan Segué, parlant-se de Parc Jean-Gouc, i el senyor Francesc, el tenim al carrer de... En sona aquest home, sí. Sí, jo també el conec d'algú. El Francesc parlarà de Joints Security Area, que és una de les pel·lícules d'aquest senyor. Doncs miraré a veure-la, espero que sí, que em doni temps. Jo també la veuré. Escolta, ens acomiadem amb la Marianne Cotillard, ja que estàvem parlant, cantant la Día Angós, cantant ella, cantant ella, la pel·lícula d'Editia. Diu niveu trencada. Els aplaudiments, cinemes, condicions.com per tornar a sentir aquest programa a rebeure. Bona nit.