CsC 04/11/14 - Cinemà coreà / Park Chan-Wook

Cinema sense condicions. La música de la pel·lícula que haurem de parlar en la segona part del programa. Ja sé que pensaríeu que sí que hem posat música d'aquesta pel·lícula de Parchambu, però he fet una cosa diferent. He parlat d'aquesta pel·lícula de la pel·lícula de la pel·lícula de Parchambu, però el que he posat és una música d'un orchestra que potser el sonarà. És un orchestra que només toca música de cinema i està fent un tour per a moltes ciutats de l'estat espanyol. Són 70 músics que podien ser més, i ara estem sentint una de les actuacions de l'auditori de Barcelona d'una altra vegada, d'una altra anys, sentim la pel·lícula Tiburón de Steven Spielberg. Si podeu veure-ho en una ciutat o en un altre, encara aniran passant per molts llocs diferents. Aprofitem la teva recomanació per tornar a començar un dimarts més aquí amb el Joma, amb el Francesc, amb el control de tots els aparells que porten el programa. Avui tenim el Joan Segué, que és el nostre espert amb cinema asiàtic, i el Joan Morros, que us comença a parlar en aquest moment. Com sempre farem tres pares en el programa. La primera part que parlaríem de les coses que hem vist, les coses que ens han presentat aquests dies. A la segona part, en Joan Segué ens parlaria d'un d'aquests directors de Corea del Sur, que és el Parc Chan Wook. I pel·lícula que, per cert, jo he vist, però em sembla que... Jo havia de fer els deures i veure-la i no ho he fet. I tu en canvi tu en canvi sí l'has vist. L'hi he vist, ja en parlarem, però prefereixo que en tot cas, en tot això, que et sap més... Jo he vist diverses d'aquest director, no totes, no tant com en Joan, però he vist unes quantes i tinc una opinió... Jo podria dir que d'aquest director n'he vist més d'aquest, o sigui que tinc una opinió molt limitada. Jo, com a mínim, en tres més n'he vist. Olboi, perquè ja ho sapigui. Olboi, Imas Sivork, Batatzoquei, que va ben peculiar. I Stoker, que ja havien comentat i que... Ah, sí, Stoker també l'hi he vist. En la que diferim, eh, amb el Joan i que podíem fins i tot arribar a les mans amb aquesta pel·lícula. És veritat. Bé, jo us puc parlar per introduir, ja que el Divendres l'estrenen, d'una pel·lícula que ens han passat, un film... Bueno, després ens han dit que el millor que el Divendres no el poden estrenar i que l'estrenen el Divendres següent, però bé, ens acaben de passar ara i crec que val la pena de comentar-lo. Està basat en la mateixa feta històrica, una pel·lícula dels anys 66, que es deia Arde París, que segurament molts coneixeu, que l'únic atractiu, per mi, que tenia aquella pel·lícula americana feta lo grande amb un director francès i amb actors d'uns súper coneguts, era que estava entrepatat per als actors. Hi havia el John Paul Belmondo, el Kyrdugles, el Charles Boyer, el Glenn Ford, l'Andelon, Ives Montan, i així seguiríem amb l'Antoni Perkins, l'Eltric Iñán, fins i tot sortia l'Osson Wells. El director era René Clement, tot i la pel·lícula americana estava dirigida, ja que es trobava a París, amb un director francès, que era el René Clement, i el guió, curiosament, el Francis Ford Coppola i del historiador Gorvidal, però basat de fet, que és segurament l'efecte que tenia tota la història, tot el projecte, basat en un best-seller del Dominique Lapère i l'Arri Collings, que es deia això, Arde París. Va ser un llibre molt comercial, molt best-seller, d'aquells que es venen, es llegeixen i es tiren, perquè no tenen massa qualitat, i que es va convertir en una pel·lícula. Aquí és el mateix, la pel·lícula aquesta, que es diu Diplomacia, aquí és el mateix, estem també a l'agost de 1944, quan l'exerci italiat, els americans, anglesos o francès o etc, incluso els espanyols, es preparen per recuperar a París, que es troba a París ocupada pels nazis des de 1940, és a dir, fa quatre anys que Hitler domina control a París. Dietrich von Schollitz és la General Alemany, que governa la ciutat en aquest moment, i té ordres directes de Hitler de destruir-la. El Pond del Sena, el Museu del Louvre, Notre-Dame, la Torre Eiffel i moltíssims grans monuments que té a la ciutat de París han de tenir els seus explosius adequats per un moment que el Hitler doni l'ordre, doncs, explosió i tot. Però en lloc de centrar-nos, com feia Arde París, en el paper dels diversos personatges que apareixen, crec que fos 5 minuts, en aquí tota la història centra en el debat, diríem, privat, que sostenen el general alemany interpretat meravellosament bé. Pel Nails Austrup, ara és trup, no sé si us recordeu que és aquell personatge gran... Sí, són actors que tots coneixem, quan els veiem els reconeixem, no sabem el seu nom, però en cap vils hem vist, en més d'una vegada, que és un actor molt famós, molt important francès, que segurament el recordareu perquè és el personatge del profeta, un profeta, l'home gran. Us recordeu de l'home gran del profeta? No, tampoc, doncs n'hi ha així. Ja el trobem. Però el veieu? Un profeta, aquella pel·lícula francesa. Sí, sí, la pel·lícula sí que la recordo. I l'home gran també, sí, sí, que és un dels que està dintre de la pressió. Exactament. Aquest personatge, que és un meravellós actor, en aquí broda, jo penso que segurament és la interpretació de la seva vida, igual que l'altra, ara en parlarem, i ho broda està molt bé. Per tant, aquest i l'altra, diríem, la relació, el diàleg, el debat que tenen aquest general, prosiar amb el cònsul Suec, de Suecia, que està en aquest moment a París, que està interpretat per un altre personatge que pel nom no us diu res, es diu André de Solier, però que segurament el veieu o reconeixereu perquè sortia tenir un paper important també a Melli. Aleshores és un film aparentment, des del meu punt de vista, petitet, però que confesso arrebatador, que arriba a la gent, arriba al públic, i des del meu punt de vista altament recomanable, que explica i reona per què París, finalment, no va acabar destruït. Quan Hitler, tots sabem, havia donat l'ordre, i tot estava preparat a l'espera només de l'ordre del governador militar, que era aquest, de que tot estigués endavant. És l'adaptació a la pantalla d'una obra de teatre que es boca a París, a França, va tenir molt d'èxit, i és el repte, diríem, diàleg tècnic, entre el general prosiar i el cònsul Suec. Té suficient força cinematogràfica perquè, encara que ve del teatre, us confesso, jo no ho sabia, quan vaig anar a la pel·lícula, quan vaig al cinema, i em vaig assabentar que venint al teatre no n'era conscient, perquè, aunque intercalen moltíssimes coses d'aquest moment a París, té molta activitat, molta acció, i no és gens teatral, és molt cinematogràfica. Per tant, té la qualitat cinematogràfica suficient, la té per mantenir-te expectant, ja la guait fins al final, fins al últim moment de la pel·lícula. La qualitat, sobretot dels dos actors protagonistes, que han interpretat el mateix paper al teatre més de 300 vegades, en un escenari, fan molt creïble aquest episodi, que segons el director i segons uns historiadors, que més o menys es poden consultar, és verídic, segurament no va passar exactament de la mateixa manera, doncs que explica, perquè és una vegada teatre, basada en el que podia haver passat. Es nota que, darrere de tot, hi ha la mà d'un director reconegut que ha guanyat molts premis. I ara parlarem d'un director que li agrada molt en el jaume. Estem parlant de Walker Jordendorf, que és el que va, a 26 anys, va dirigir, influenciat per a Lui Mal, el Jove Torles. Això ho hauries avitat abans. Ja hauríem estat amb més situacions. No, bé, bé. El mi també em passa que els noms se m'obliden, i per exemple, el Jove Torles és una pel·lícula que me'n recordo perfectament i que la tinc present. 75 anys. Ah, així som iguals. 75 anys. Ho he mirat aquesta taula, perquè... Això no sé gran. Tenia curiositat per saber qui ha anat a tenir. Els dos actors que s'interpreten representen que són grans. No et sabria dir exactament qui ha anat a tenen, però quasi xixanta o més. Jo crec que els dos actors són grans, són coneguts, perquè tots els hem vist moltíssimes vegades, i estan brillantíssims en el seu paper. Per tant, és el Volker Jordendorf que a 26 anys... Aquest director, no sé si recordeu, va estar molt influenciat per a la Nouvelle Vac, perquè va estar a París treballant amb tots els de la Nouvelle Vac, abans de rodar la seva primera pel·lícula, que és el Jove Torles, quan tenia només 26 anys, però que va ser definitivament, i mundialment, internacionalment conegut, pel Timbal de launa, el Tambor d'Orgelata. Aquella pel·lícula anticonformista d'un nen de l'Alemanya nazi, que vol quedar-se amb 3 anys i que no vol créixer, va ser basat en una novel·la, com es deia, que va ser el d'un tergàs, es va convertir en un èxit mundial, i amb ell es va fer... Bastant més tova que l'altre. Sí, és diferent, molt diferent. Bastant més tova. El film aquest, el Jove Torles de launa, va ser premiat a la Palma d'Or del Festival de Cans, que va competir, per cert, amb el Apolquis Isnau, van premiar el mateix any dos pel·lícules, Apolquis Isnau i aquesta, i va guanyar l'any següent L'Òscar, a la millor pel·lícula extrema a Hollywood, tant de direcció com a pel·lícula. Ara bé, aquest director, aquest director que ja diem que té 75 anys i que és conegut, s'ha llançat a dirigir aquesta pel·lícula, que recomano que es diu Diplomassie, Diplomassie en francès, perquè tot aquelles alemans s'ha rodat a París amb actors francesos, i és una coproducció francesa alemana, i si cal destacar alguna cosa per acabar, jo no solament destacaria que la direcció del regidor és extraordinària, és molt bona, sinó les grans interpretacions dels protagonistes que estan carregades d'intencions i de matis. És una pel·lícula, realment, per disfrutar-la, per gaudir-la. No sé, confesso, si seran les millors interpretacions d'aquests dos actors de la seva vida, però són dues interpretacions majestuoses, i ells sols, estic segur, aguanten la pel·lícula de dalt a baix. És una pel·lícula que ho recomano, sincerament. A mi em passa una cosa curiosa amb el Joan. Ara ja continuo amb aquesta dialèctica nostra. Amb el Joan, les pel·lícules que recomano m'agraden molt, i les que diu que no li agraden gens, també m'ha costumar agradar molt. Segurament la pel·lícula d'Interestel·l, que és la que s'estrenarà aquest divendre, i de la que no vol parlar, perquè no l'he acabat de fer molta gràcia, doncs segurament, potser m'equivoco, però sent de la directora que és el Christopher Nolan, després d'haver fet Inception i Memento, i aquelles meravelles que ha fet amb el personatge de Batman, doncs veieu, tinc unes ganes, i el mateix divendre segurament amb un grupet d'amics, i això anirem a veure-la, i no ho sé, no ho sé. La professió no parlar-ne. La tenim com a pel·lícula del mes, vull dir que... Demà estireu una paraula, per mi és excessiva. Excessiva. Amb tot. Com al nen de macon, per exemple, del Pites Vinaway, per entendre'ns, això és excessiu, però... No ho sé, deixem-ho parlar sa mare que ve. O com el crepuscle dels ídols, el viscontis, excessiva, també. Ara li he tocat la filla del germà. Com es nota que ens coneixem? Jo penso que tot això resumés d'una manera que precisament tu, a l'esmentar-me, doncs, en convides. Allí a vegades jo me'n sento convidat, i ho dic. Jo penso que el que planteja el senyor Slonders, constantment, en el seu cinema, és, en definitiva, la validesa de la dialèctica. I llavors, esclar, tot això ja sabem d'on ve, no? Marx i tot i Òngels i tal, no? I llavors, esclar, això és el que a mi m'agrada de la vida. És el que li dona sentit per mi a la vida. Llavors, el Christopher Nolan, que precisament, i aprofito per esmentar-ho, com a pel·lícula que he vist aquesta setmana, ja que ell acaba de parlar de les meravelles que he fet amb el Batman, jo trobo que Batman sí que ha fet una meravella fins a un punt molt concret de la seva dinàmica, però tot el que és la part final, la mitjora posterior, és que allò és un accés total, que és el que dius tu. Allò ja no és dialèctica. Allò ja és espectacle cinematogràfic, gratuït, i allò per atrapar l'espectador. Aquesta, per mi, és la realitat. I penso que així queda explicat, doncs, el meu guatge i tal. Hi ha molt a dir respecte a això, però... No l'hi he vist. Quina de les tres... Quina de les tres no has vist? No, no he vist cap de les tres. De debat del potser no he vist cap, o potser és la primera. El caballé fosc, avui estem parlant. No me'n recordo, n'hi he vist alguna, però no sé quina he vist. Perquè, bueno, m'agraden. Aleshores, la realització trobo que hi veia una entrada amunt, que és una que es veu com van per damunt i cauen amunt gratacels. No ho sé. Però aquí tenim un Batman que va amb bales i tot, ja. Això ja t'ho diu tot. No ho sé. I que té la seva lògica. Jo confesso que de dues maneres, tot i que el meu fill és molt amant del Batman, i llavors les he vist a tothom millor acompanyant-lo amb ell, no és la meva predilecció actual. És a dir, potser t'endèixo un altre tipus de cine. Però veus aquí... Però veus del Christopher Nolan m'agrada molt Memento. Trobo que Memento és una pel·lícula molt original, les altres no em convencen tant, però ja en parlarem al seu moment. En parlem, en parlem. Deixem-ho per la setmana que ve, que ja l'hauràs vist a tu, i llavors potser també l'haurem vist, i podem comentar què ens ha semblat. Tu n'has vist alguna cosa, Jaume, que puguis aconsellar? Sí, la veritat és que vaig quedar sorprès aquest dia, quan vaig veure la pel·lícula Alpha, una pel·lícula feta pel senyor Jordi Cotrina. No, Joan Cotrina, que... No l'he vist, no l'he vist. Està fet aquí, a prop. Llavors és una pel·lícula que, a mi, el que em va cridar molt l'atenció, és precisament tot un estètica, que és molt cuarent tot el film, no? Com destacava el francès, doncs, quan l'he comentat, quan hem arribat aquí, ens hem vist, moltes vegades a mi em costa de veure aquesta cuaregió, o probablement no és ben bé correcte això, i el que sí que ser és que com que el cinema normalment és clàssic, acabes que no li dones cap tipus d'importància sobre aquell valor, sinó que és tradicional, és una estètica que ja està fet, que, conseqüentment, no destaca, i automàticament et fixes amb el contingut, i si el contingut, com a Cristó Farnol, et destacava fa una estona, doncs està molt bé, doncs, fins a arribar, fins a un punt d'aquest bànmen al Caballafós, no? Ha passat aquell punt tot allò, per mi, per tot el sentit, perquè el contingut fins a aquell moment sí que el vaig trobar, i vaig dir, ostres, doncs sí, té raó, el francès pensava jo, això és fantàstic, és una versió del bànmen, que veritablement és duetosa, és inginyosa, i lògicament, a mi, com a espectador, acostumat a veure el cinema i tal, m'està portant valors, o conjuguen valors, conjuguen valors que veritablement a mi em diuen molta cosa, i ho trobo molt interessant. Doncs Alfa és probablement tot el contrari, és una pel·lícula que fins i tot té defectes narratius, perquè no acabes d'enganxar mai ben bé qui és un i l'altre, són tres amics, que en un moment determinat decideixen agafar-se la vida pel seu compte, no precisament el que estàvem fent era moral, si no tot el contrari, era una mica anar a la teva, però conjuntament, i llavors decideixen fer la vida separada, i un va a policia, l'altre va al capdorabanda, i l'altre, imagina't tu, quin panorama! Clar, aquest panorama, si veritablement, vull dir arribés a una mena d'això que deia jo, dels joves torles, diries home, que bé, però no, això no ho aconsegueix, però el que sí aconsegueixi és una estètica realment interessant, que això vol dir una formació cinematogràfica amb una capacitat extraordinària per explicar històries. Una altra cosa és que anar a dependre per explicar-les més bé, jo ja és una altra cosa. Ja puc preguntar com és que es visarà aquesta pel·lícula del 2013, que actualment em va passar una mica de sapar-se Buda, perquè la van passar per la televisió aquest dia, i la van recuperar. Esclar, és que la televisió també t'ofereix una finestra oberta. Doncs Joan Cotrina, pel que es veu, és un director sobretot de documentals, havia fet un documental que es diu Caral Mar, un altre que es diu Profesionals, un director català, i Profesionals que té com a sotítol The Most Dangerous Bank Robbers in Spain, que és a dir, els lladres més perillosos d'Espanya, i aquest que tu comentaves, el seu diametatge de ficció, i crec que no ha fet res més des de llavors, com a mi. No, i aquesta, no, perquè ni cap mena d'èxit, perquè no la tenia jo, i normalment les tinc registrades enlloc, perquè per esclar, li heu de buscar, li he trobat, i molt bé. A mi em va cridar molt l'atenció. També, com he dit, en Christopher Nolan, perquè és recorrent aquest realitzador, és molt recorrent. D'acord? Doncs vinga. Vinga, més coses. Una cosa que li hauríem de preguntar al Joan és què ha vist, de cinema des que el van tenir aquí abans de l'estiu, que fa molt de temps, així... Hi ha alguna cosa que destacaries en especial, que l'has agradat molt, o no? No, realment no. És que tampoc per desgràcia també vaig molt poc al cinema, i m'agradaria anar-hi molt més. A nivell, diguéssim, de cinema ciàtic, vaig anar a veure aquesta pel·lícula del jazz en què, que és Un Toque de violència, que narra quatre històries molt diferents, diguéssim, del que és la xina. Una pel·lícula bastant violenta, però que a mi em va agradar. Què més ha fet aquest director per situar-nos, Joan? El jazz en què ha fet naturalesa muerta, ha fet plataforma... Naturalesa muerta? Admiro moltíssim aquella pel·lícula. Està agradant molt la relació. Estima que, bueno, ho hem fet, potser, però no de manera així, pormenoritzada. Va fer platform, va fer també The World, el Mundo, que a mi m'agrada molt, Pink Pocket, que també és una... Jo no col·lecto cap d'aquestes pel·lícules. Una naturalesa muerta, em sembla, que sí, que jo... Una naturalesa muerta va guanyar molts premis. No recordo si va guanyar... Naturalesa muerta és la història de com s'està transformant la xina, i com estan passant per sobre de tota la gent que viu allà, doncs per fer un... Vam posar, van construir la presa de les 3 argantes, en el català, de les 3... A partir d'aquí, exacte. A partir d'aquí, van tenir que abandonar tota aquella zona, un milió, més d'un milió de persones, perquè jo quedava inundat. És desoladora, és impressionant, i de manera com està feta, buf. És la millor que té. Però hi ha... Pink Pocket, per exemple, que és també... Sí, sí. És que hi ha un... Hi ha un clàssic de... Exacte, de Robert Razon, de... Sí, ja ho sé, ja ho sé. Però aquesta, clar, és també, en aquest cas, és una persona que fa robatoris, també, a la xina, i després acaba malament, l'agafen, i com tracten aquestes persones que es dediquen a això. I a mi també m'agrada. El The World, n'hi ha moltes. Ara potser de la 6ena generació potser seria el director, que és més... més famós. Això de la 6ena generació alguna vegada ho va comentar. En gran tema, el clar, en el seu cap, doncs... Com funciona això, no? Per exemple, això de les generacions, el director tan conegut xinès, el... Sanjimó. Sanjimó, quina generació per tan... Aquesta és la cinquena. Amb el Chen Kaige, per mi és la millor. Jo ja ho vaig comentar al darrer programa, en l'anterior, que realment el Sanjimó té molt bones pel·lícules. Molt. No, aquest és més conegut, per mi és més conegut. I crec que no s'ho parades, no sé, vull dir, de la manera que ell tracta tot. No, el que l'havia comentat és això, que a mi em va decepcionar, quan vaig canviar una mica la filosofia de les pel·lícules que havia tingut inicialment. Per exemple, quin canvi és el que es produeix? El tema de les arts marcials, tot aquest gènere del buxia que li diuen, de les arts marcials i tot això. La casa de les dades voladora és Giro. Sí, Giro. A mi no m'acaba de començar. Tinc d'acord. No és com s'orgo rojo o l'interna roja, o aquest tipus de pel·lícules que realment... Que són les que van donar un èxit internacional i premis del Radeu. I et fa pensar una mica... A profundar-hi sobre la construcció humana. En canvi, l'altre és més física que altra cosa. Exacte. Molt bé, molt bé. També té el seu argument. Sí, però és un argument molt fantàstic, molt increïble. Molt bé. Pràcticament només he vist això. Sí que van estrenar aquesta de Black Hole. Jo l'he vist. Jo l'he vist. Jo l'he vist. Jo l'he vist. Però saps què passa? A mi, aquestes pel·lícules... Potser és un tema també de... Clar, en aquell mig es barreja i passa gas amb el francès, que a vegades no estem d'acord. No segurament perquè no valorem igual, sinó perquè els gustos són diferents. No li agrada un tipus de cosa, i l'altre li agrada un altre, com les músiques. A mi em passa que amb aquestes pel·lícules, com aquesta, que va guanyar premi al festival de Berlín, em sembla, va ser premiada. Sí, va tenir un premi, no sé si el millor. Jo diria que va ser el festival de Berlín. Era tan violenta i tan sense justificades, en un punt de vista que no me l'acabo de creure. Aleshores no hi entro. Em quedo fora i no acabo d'entendre per què és el que valoren. Em quedo amb el dubte de dir, què et veuen trobar que han premiat aquesta pel·lícula? És una miqueta el que he comentat abans, ja ho me penso. És veritat que tenim uns filtres, si us fixeu. Això de dir si m'agrada o no, suposo que s'ha de matisar sempre, perquè si no queda una cosa tan etèria, tan general que és difícil. Jo penso que de vegades ens passa i a tothom, a mi igual. Quan una pel·lícula o un llibre, o una obra de teatre o el que sigui, passa una frontera que tu, com a persona, per la teva formació, per la teva emotivitat, no ets capaç de superar, que no ets capaç de passar cap allà, llavors desconectes. Perquè llavors allò et provoca un rebutx. No pots arribar. Tot el que t'expliquin a partir d'aquí no és vàlid. No sé si això val la pena intentar superar-ho i intentar anar una miqueta més enllà, perquè potser sí que podríem accedir a més coses en el moment en què passéssim d'aquest punt. Si més no, el plaer seria més gran. Correcte, per exemple. Si és que una de les coses que perseguim... El calvi que es diu, si el plaer que sents per les imatges seria més gran, superaries aquest incomarient. I penso que està bé que traiem a aquest tema, perquè precisament parlarem d'un director que allà ho provoca. Allà provoca, de vegades, unes reaccions o una situacions tan viscerals, tan extremes, que jo crec que, per exemple, Stocker segurament va passar quan la van comentar fa un temps, que a tu et va... Jaume, no, perdona, Joan, et va una mica superar en aquest sentit. Jo confesso... Sentit que tu expliques de la violència. Jo confesso que, a veure, jo sóc conscient que primer a les coses vas evolucionant tu mateix. A mi m'he demanat posar una impressió d'una pel·lícula i després aquella impressió amb el temps tornar-la a veure, perquè jo jo sóc una persona i jo sóc la veu que repeteixo, quan una pel·lícula més o menys m'ha agradat, doncs la torno a veure. Exacte, depèn, per si t'agrada. Però si no, llavors ja... M'ha passat, per exemple, per posar un exemple, perquè en tant deu que vull dir. Jo, que la primera vegada que vaig veure, Pulp Fiction, no em va agradar. I crec que l'he vist a 4 o 5 vegades. I la segona vegada m'entusies mà, i li seguirem veient perquè m'entusies mà. I per què la vas intentar veure més vegades, si no t'havia agradat? Perquè la crítica també et va dir que tothom deia que era molt bona. Jo no m'agrada i, en canvi, la gent sí. Tornar a veure un dia ja ens quedarem, què penso. I llavors la vaig tornar a veure i confesso, confesso que Pulp Fiction per mi és una de les millors pel·lícules del seu director, és a dir, en aquest moment. No, per mi, eres la més rodona, la més encaixada, la més intel·ligent, la més original. I en canvi, en el seu moment, quan la vaig veure, vaig dir al cine, quina merda, quina tonteria i tal. Per tant, clar, tothom pot tenir el seu dia, tothom pot tenir el dia que has dormit malament, o que estàs cansat, o que no estàs per allò, i llavors el dia següent i torno es diu, com pot ser que no m'agradis això? Doncs això, una mica que hem introduït, potser ja anar al programa, i que potser fins i tot podem dir que hem descobert, que serveix com una descoberta dels cinemes sense condicions, ens pot donar alguna clau per interpretar, perquè moltes vegades tenim una opinió, allò que no acabem de saber expressar, o que intentem justificar de manera més o menys allò etèries, que m'he dit abans, però que potser només col·locant-lo en aquest sentit, clar, si una pel·lícula argument, una història, ja no entra dintre de les teves paràmetres, ja s'hi surt fora, en la realitat potser el que ens passa és que som nosaltres, som les persones que estem limitats, com deia ara el Joan, no som capaços d'arribar, de posar-nos en aquest punt, de poder gaudir d'aquesta situació. Jo estic disposat a fer-ho, el que passa és que confesso en les pel·lícules d'aquestes, d'aquest tipus xiviolent, que venen d'àssia amb costa, és a dir, ara per ara no he sopat encara a la carrera, que el millor és soparar. Perquè te les creus massa, potser, és un punt de realitat. No, no me les crec perquè no els deus reals, o sigui, el que em passa és això, però no pot dir que jo tingui l'error, és el punt que no veus. A les pel·lícules també em passa això, clarament amb unes pel·lícules també que les veig molt, el que ho veiem comentant a vegades, però hi ha el Takashi Miki amb un costa més, perquè a vegades trobo que és una violència gratuïta. Juan, per exemple. Juan, les recordes? Sí. És de Takashi Miki, no? Sí, sembla que sí. La més violenta, la més exacta, la més violenta, la història més salvatge que jo he vist mai, després de Bell de Juro. Sí, no, perquè vull dir que sí, sí, sí. Però no només amb el tema de la violència, jo penso que potser fins i tot el tema de la comèdia romàntica, vull dir, a mi per exemple, una història ja només perquè tingui unes claus, que no m'acabo de creure això que tu dius, perquè té un punt aquest de romanticisme que em sembla molt tou i que no. I potser la pel·lícula, si l'analitzo una miqueta més, i si em deixo portar, potser sí que arribaria el punt aquest de Gaudi, que deia el Jaume i a partir d'aquí podria fins i tot analitzar-la, veure tot el que té la pel·lícula, el que li han volgut col·locar dins de la filosofia. Això és bo i penso que és veritat que les obres mestres les diu el temps. És a dir, fins que no passa una temporada, una cosa, no tornes a rebreure o revisitar una termina de novel·la, una termina d'obra de teatre, una teatre d'obra cinematogràfica, no pot saber, perquè també passa que una pel·lícula, que m'haig agradat molt, em sembla que em deia l'altre dia a la Carme, dir-ho aquí, em sembla l'estudi, que havia tornat a veure l'artist, que li havia agradat molt quan l'havia agradat la primera vegada, i que la segona vegada no li havia agradat, és a dir, perquè avui hi ha coses que, en un moment de mirat, et passen, i després tornes a haver-ho dit, això no sé com li vaig trobat tan bona, si no ho veig tant, i en canvi hi ha coses que no valora bastant en el seu moment, i l'altre dia m'havia construït el que et semblava, i s'aguanten amb el temps, és a dir, que jo penso que el temps és definitori. I el que a mi m'interessa molt, i sobretot, participar en un programa o un programa com aquest, de Tertull, en el qual analitzem les pel·lícules, i intentem proposar que els ullens, doncs, vagin una miqueta més enllà, fins i tot, de la primera impressió que els ha causat la pel·lícula, i a mi m'ha passat moltes vegades, fins i tot, parlant amb vosaltres, per exemple, d'aquesta pel·lícula de... No recordaré el títol amb el xompet, que es va dir que no m'havia encaixat res, que no hi havia manera... L'arbre de la vida. L'arbre de la vida, exacte, i després no l'he tornat a veure, però vaig començar a veure el començament, i vaig dir, uau, tot el que m'havien explicat era cert, que és una pel·lícula amb unes característiques impressionants. Potser també teníem en compte que no només veient d'anar a una pel·lícula, sinó també parlant d'ella, també m'ha passat moltes vegades, que parlant d'una pel·lícula, alguna persona m'ha donat una clau, o jo mateix, parlant amb aquella persona, i pensant el que podia tenir aquella pel·lícula, he dit, ara entenc tot allò que no havia entès. Em va passar, per exemple, amb la pel·lícula Peu de Pàgina, que va recomanar la Carme, a la capa de la pel·lícula vaig pensar, però per què aquestes escenes, per què allò, per què... I parlant amb vosaltres, que deiau que no... bueno, que no s'havia semblat una pel·lícula tan bona, vaig dir, escolta, ara ja m'encaix a tot, i vaig intentar explicar-vos, però ja ho tornarem a parlar d'aquesta pel·lícula un dia, si us sembla, perquè jo penso que és una... maravella, però clar, t'ha d'encaixar, i llavors de vegades t'encaixa, quan la veus la primera vegada, de vegades t'encaixa, com tu dius, quan la veus la segona, o quan parles d'ella, i això trobo que és un exercici també molt... o quan llegeixes alguna cosa d'aquesta pel·lícula, i per això tot el que feu, sobretot, ja un mai tu mateix, comentaris i crítica, a veure què en fan, a veure què ha tret de conclusió la gent, perquè t'aporti també alguna cosa sobre la pel·lícula. Bueno, estem una mica amb aquest camp, amb el fet de no només ser... I per això va venir mi, però això ens ho passem també, perquè és una cosa... Jo donaria la paraula en el Joan, el Joan Segué, que, com et veus, quan deixes el seu tema, del director aquest, Park Chan-Wook, que veiem que està en costa de posar els noms aquests, eh? Perquè no et trobes bé, no? Els noms coreans també en costen més. I que ja havia de veure la pel·lícula... Els noms japonès no en costen tant, però les altres... Perquè s'està al Japó i parles una mica de japonès, i t'has habituat més. A mi en costa, eh? No té una filmografia tan ampla, des del 92 que va fer la primera fins a l'última que seria Stoke, que sembla que no ha fet cap altra, són... Ara m'he enterat aquesta setmana. Es veu que el dia 22 d'octubre em va fer una, que va ser un encàrrec de la firma de moda l'Ermene Hindo Zegna, per celebrar els 10 anys que està en el mercat de la moda siàtic, va fer una... Va fer una pel·lícula, i sé que la va estrenar en el festival de Shanghai farà 15 dies. Això era molt interessant. És un curmatratge, no ho sé, però això ho vaig llegir l'altre dia. Molt bé, molt bé. I per l'any que ve també està rodant una pel·lícula, que és un remake de l'Ecooperé del Constantin Costa Gabres. Uau! De quina paraula és major? L'Ecooperé. Sí, l'Ecooperé. El Constantin Costa Gabres. Coneixem el directe. La V, no saps la V. Arcàdia, l'Ecooperé. Film dirigit al 2005. Arcàdia, Arcàdia. Sí, per aquest nom, sí. Ara em sembla que diuen que farà un remake. I què faràs, Joan? Parlaràs una mica així... del cinema coreà, ràpid? No, això ja ho vas fer una vegada. No n'he parlat mai. No sé per què estava convençut que sí. No, hem parlat molt del xinès i del japonès, i a més a més, costa trobar coses del cinema coreà. Vull dir, avui he portat un llibre, que li senyàvem el Jaume, del Nosferatu, que això ho publica, ho ha dit el festival de San Sebastià. Ah. I aquí és el nuevo cine coreano, que això va publicant en el 2007. Aquí hi ha les pel·lícules... 20% o 30% de pel·lícules coreanes. Perquè realment costa molt de trobar-ho. Potser ara, realment, amb el tema, perquè DVDs n'hi ha molt pocs, i la majoria d'informació les ha trobat a través d'internet, o pasin les webs especialistes, com a A i en wiki, diferents... d'informació, diguéssim, per internet. I del que ens ha arribat de cinema coreà, qui ha ocident, diguéssim, a l'estat espanyol, entre altres, tu creus que és representatiu del que... pel que tu coneixes, del que es fa a Corea, no arriba de cinema. La pel·lícula més tequillera. Però les que han arribat d'aquí, la majoria han tingut molt èxit a Corea. La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula La majoria de pel·lícula