CsC 11/11/14 - Interstellar + Maquillatge / B. Button

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Ara sí que podem tornar a començar. És que estem com cada dimarts cinemes sense condicions per xerrar una estona entre tots nosaltres i amb vosaltres en el fons, sobre cinema. Al francès, al Joan i jo mateixa. Sense condicions però amb la llumeta vermella encesta, si no la cosa no funciona. No va, ja ens n'hem adonat. És que havíem de sentir una miqueta d'aquesta música tan maca. No, la música és molt maca. És que avui hem d'anar combinant i mirar que ja imaginaves tu aquesta altra. És molt potent l'altra. És Hans Zimmer. És bé aquí. Un lloc entre les estrelles. Hans Zimmer. Hans Zimmer és un dels grans autors del cinema nord-americà. És un lloc de renovador, segurament, perquè ha sabut combinar amb la música electrònica, amb la música orquestral. Per exemple, la banda sonora d'Inception, que té molt a veure amb aquesta pel·lícula, l'interès té molt a veure amb Inception, és a dir, amb origen. L'has vist? Sí, l'has vist als tres. M'ha demanat meva. Ja he sorprès que l'hagi vist jo, perquè jo no seria el tipus de pel·lícula que aniria a veure. I que no he pogut veure-ho. Ja està bé que comencem amb el Nolan. Aviam, tu que l'has vist a l'últim, m'ho explica. Comencem. No fem ni pròleg, ni re, ni fem l'abans. Fem-ho bé. Com cada dia, com cada dimarts d'aquesta hora, fem cinemes sense condicions, que el programa té habitualment, com sabeu, tres parts. La primera part per al rent de les pel·lícules que hem vist. Unes pel·lícules que ens presenta per aquesta propèda setmana. Recomana algunes pel·lícules, que és la que comentem, que també la fan. Com en parlarem. La primera part parlaríem de les pel·lícules que hem vist, i podíem parlar d'interestel·l·l·l, perquè el tres l'hem vist. Una segona part, la Carme, ens parlarà de la funció del maquillatge dins del cinema. I la tercera, que en realitat és evident, que el maquillatge o la caracterització hi juga molt amb una pel·lícula, com és el curiós o casso, de Benjamin Butler. Del David Fincher. El maquillatge passa el mateix que amb la música. És a dir, té importància sempre. Perquè, o hi ha un maquillatge correcte i perfecte, o un maquillatge excessiu, o un maquillatge inexistent, que també és una forma de fer maquillatge. Com a la música, si deixes no posar música, també es van de sonora, també hi són. És com un altre element més indispensable. Doncs abans de començar, si voleu, de parlar de l'interès, t'explicem una mica les que fan el cine baix. Perquè fan una que jo no he vist, però me n'han recomanat molt que he tornat a salvar-les, si no us han dit parlar o alguna cosa. Home, a mi que sí que hem sentit parlar. Va estar llençabastiant. Està produïda per la productora de Pedro Almodoba. Exacte, exacte. I qui és el director d'aquesta pel·lícula? Sí, però és el mateix que va dirigir i ara us ho diré. L'aquella que vaig parlar aquí fa temps, que es diu Tiempo de valientes. És un director que es mou entregèneres i aquí ha fet, doncs això com diu el títol de la pel·lícula, diferents relats a qual més se'l vaig a, però parlant de realitats i conec gent que la vista, gent que no és especialment aficionada al cinema, era molt per la potència. Aquest director només parla pel·lícula Tiempo de valientes, ja us dic jo que és un director molt interessant. Ja fa anys d'aquesta pel·lícula, potser fa uns 4 anys o 5 anys, però... Jo no l'he vist. I aquesta tampoc, que tinc ganes de veure-la. Si que hem vist, em sembla menys uns quants, i que es recomanem és Omar, que la fan també aquesta setmana. Tu et pots arribar al cinema. Doncs seria una idea. Si la fan en ve baixa o si... Sí, sí, la fan en versió original. Sí, sí, sí. Ho cuiden bastant, això, aquí al cinema. De fet, la única que no està pel que estic veient jo també, que estic mirant la programació, en versió original és interestelar. Les altres, tan relatos albajes, per suposar, perquè és versió original, és argentina, és versió original, la sal de la Tierra, que no estaria malament veure aquesta pel·lícula. Oigues, Alvin Vendell, no? Sí, és un documental. És un documental que diuen que està molt bé, inclús recupera. Jo no l'he vist, tampoc. Però diuen que recupera algunes de les coses guapes que havia fet Alvin Vendell, per tant, val la pena. Dit això, podríem passar... podríem passar a començar a comentar Interestelar. Comenceu vosaltres, un dels dos, el que vulgui. O tu Carme, o tu Francesc. Jo prefereixo reservar-me pel final. Vale, vale. Jo la vaig veure ahir. Jo també. Ah, Francesc. A veure si està en la mateixa sala. No, perquè... Hauria volgut anar a veure la versió original per el programa Josep Mariette. Clar, clar, clar. El final l'he vista dublada. I em sap molt greu, perquè les veus en pel·lícules d'aquestes que l'aproximitat dels actors és relativament important, em sap greu perdre-me els matisos. El dublador de Matthew McConegge és Sergio Zamora, que és un dels grans dubladors... Doncs no m'agradava, aquí. I té una veu magnífica i és molt capaç. La veu pot ser magnífica, però aquí no m'agradava. No té res a veure, res a veure. Amb la veu del Matthew McConegge, que pràcticament no obres, llavors és un home allà del sud profundo de l'estats Units, i no té res a veure, no té res a veure. Exacte, jo... Amb la veu d'un. Exacte, no té res a veure, i crec que llavors et perds una mica, et perds una mica. Jo el recordava, és que no he vist masses perícules d'ell, però el recordava de... Home, de Matt. Matt, exacte. Matt és la revelació d'ell, diria, en els últims anys. I allà té un parlar molt particular, clar que també és una zona rara, de plecada del sud, però té un parlar... Jo, quan hi vaig veure, que era ell, un actor... Actor principal. En vaig pensar... Home, em perdo una mica, perquè en canvi el vaig trobar molt poc expressiu. La veritat és aquesta, com actua la pel·lícula d'ahir, la pel·lícula d'interestelar. La pel·lícula d'interestelar és una pel·lícula que sobre temàtica de... Ciencia ficció, no? Ciencia ficció, exacte. Ciencia ficció. Agafa una idea que en aquest moment té una certa potència, que és que estem esgotant el planeta Terra. L'estem esgotant i el nostre futur és incert. Degut aquest esgotament de la població que tenim en aquest moment i la utilització que ens estem fent del planeta. Aquesta és una idea que en aquest moment és potent i aquesta pel·lícula l'agafa. Llavors, què més agafa aquesta pel·lícula? Llavors agafa teories físiques amb una certa potència, forats negres, la recerca de... Els forats de cuc, també. Els forats de cuc, les ondes gravitatòries que tenen una certa... que els gossanos... els forats negres o els gossanos... Cucs, no seria cuc. Forats de cuc. Forats de cuc. Tot això que és unes idees físiques potents, autèntiques... I la penta dimensionalitat de l'espai, que també són teories de les que estan més en boca. De la teoria general de la relativitat, que, clar, no té encara... bueno, que té moltes forats teòrics per falta de provar, i tot aquestes teories estan en aquest moment, des del punt de vista científic i físic, en aquest moment amb gran alçada. Per tant, agafa aquestes dos temàtiques. Llavors, la història és... està col·locada a una terrena agrícola de la Terra, que està encultivant Blat de Moro, perquè aquest esgotament de la Terra ha portat que s'ha deixat d'evolucionar en el sentit que entenem ara, i s'ha tornat a la vida... a la vida rural, a la vida rural inicial, i, per tant, a una vida molt primària i una vida sense masses oritzons. El personatge central és el... ell havia sigut de la NASA, no? No ho sé... O havia de la NASA o alguna cosa així. Viu amb un fill i una filla i el seu sogra, perquè la seva dona va morir, i amb la filla té una relació molt particular, representa que és una nana molt intel·ligent, etcètera. El resum final és que ells accedeixen amb una terminal d'investigació de la NASA que està portada en aquest moment... L'actor és el Michael Cain, que aquest director ja li té especial consideració. Clar, havia de sortir amb el mantó de Batman. Exacte. Havia d'estar allà. Llavors la història ve a ser que ells tenen una idea que han posat en marxa de trobar nous llocs per fugir de la Terra i a començar una nova història que no estigui lligada al planeta Terra. Aquesta és la història fonamental d'això. Ell acaba sortint amb una nau intestinal. Aquí, aquí, al títol. Ben explicat, ben explicat. Llavors és la història que troba mentre està buscant uns investigadors que van ja a Narssen per veure on es podia fer l'intent de trobar noves possibilitats. Se'n van 3 persones, 4 persones, se'n van 4. I de fet, sobreviuen... Bueno, no cal explicar aquí, no sobreviuen tothom. La història és que arriben a un dels terrenys en què sí que hi havia un científic que deia que allà havia trobat un futur, que és el Matt Damon. Ho fa bé, el Matt Damon ho fa bé. Hem de deixar alguna sorpresa. No diguis més, en tot cas. Si vols, no diguis més. Què li he trobat, la pel·lícula? Què li he trobat? Jo que no sóc especialment adicta aquest tipus de pel·lícules, considero que aquesta és una temàtica que en aquest moment té una certa consistència. Les dues temàtiques, l'esgotament de la Terra i la possibilitat de volar fora. I llavors aquesta pel·lícula agafa les dues coses. La història amb si no m'acaba d'enganxar-la, trobo freda i poc consistent, però jo no sóc adicta aquest tipus de pel·lícules. En canvi, crec que molt bona tots els efectes especials i tots els llocs on t'està rodada. Està rodada d'on ser amb aislàndia. Aislàndia, això no sabia. Sí, sí, sí, bueno, clar, part del paisatge, dels paisatges que es veuen, d'algun dels planetes, ha de ser allà. I altres coses deuen ser... D'estudi, però bé. Però el que aconsegueix i el tipus de tensió de lluita en un món que no és ben bé el nostre i està ben trobat. Com quan el situa amb ell en un moment que tu no és inimaginable, perquè la multidimensionalitat, nosaltres només en tenim tres i vivim amb tres i anem fent el que podem. I, per tant, l'estona de la pel·lícula... Tres més una. No més el temps, evidentment. Més dues. En tot cas, la física, la física estridimensional. La física que nosaltres ens movem és estridimensional. Vull dir, volia dir això, només. L'espai, sí. Exacte, l'espai estridimensional. I, per tant, i nosaltres llavors tenim el temps, que així aquesta sí, que sabem que és una altra dimensió, però amb això ja funcionem. I és això el que coneixem. Per una pel·lícula, intentar donar-nos la idea de la multidimensionalitat, doncs, home, no està mal. No està mal el que aconsegueix. És valent. Si ho aconsegueix, almenys t'intranquilitza lo suficient, com que pensis, home, aquest món sí que no és el meu. Que ja és dir-te que no estàs amb les dimensions en què tu vius. I això està relativament ben trobat. Està relativament ben trobat aquesta intranquilitat i després aquesta constant de lo que significa assolir grans velocitats, la velocitat de la llum, que, com si diguéssim, diríem així, transtoca el temps, i, per tant, anem a molta més velocitat de temps o lentament de temps, i aquesta fluctuació del temps sí que la aconsegueix donar la pel·lícula, que era una cosa també molt difícil, perquè per nosaltres és bastant inimaginable. Ja és inimaginable assolir velocitats del tipus de la topa que tenim, de la llum, quan això ja és estrany. A vegades és una mica infantil i naïf el que diu, però en canvi, científicament parlant, en canvi, com a crear-te un tipus de clímax estrany, intranchilitzador i que no és el teu, això sí que aconsegueix. Això diria que és la gran valor de la pel·lícula, té temàtica també, té una certa... tal com està explicat la història, acabes patint, i acabes veient ara què passarà, a veure què passarà, vull dir que té tensió la pel·lícula i això està ben graduat. Jo, quan fa una mica de cosa científica, la trobo una mica petulant, si t'hagis de dir la veritat. La trobo que no caldria parlar de coses, perquè llavors segurament no acaba de poder dir el que s'hauria de dir, però clar, aquí no és faciència, és fascina i prou, no? Per tant, és una pel·lícula interessant, els que els agrada la ciència ficció, jo crec que els hi pot agradar molt. I després, com a la forma en què està rodada, és una forma realment valenta. O sigui que tot això li diria com a interessant. Jo és que podria estar parlant de tot el que vaig anar veient a la pel·lícula, i suposo que no és que sigui necessàriament addicta, com tu deies al gener, però sí que soc molt aficionat, i m'agrada que la imaginació es mogui dintre d'una pel·lícula i que ens porti una mica més enllà. Jo vaig quedar-me la veritat així com una mica al·lucinat, suposo que és més una impressió subjectiva meva més que una altra cosa, però la manera com el començament de la pel·lícula sembla que sigui una continuació de les dues pel·lícules que m'han agradat més en les últimes dues temporades, d'una sobretot. Jo no em podia creure que la pel·lícula sembla una continuació de Tex Shelter, amb el tema de les tempestes. Jo no l'he vist. Allà on és que la Tex Shelter agafa aquesta pel·lícula i la tempesta que veiem a Tex Shelter, aquí ve i arriba, i no hi ha manera de treure la cel·la, i no hi ha manera de treure el núvol de pols allà a sobre de tothom, que ja no deixa respirar. No l'he vist, no l'he pogut comparar. I ara feu-vos, perquè sembla que no puc deixar de parlar d'aquesta pel·lícula, la plaga. També surt del tema de la plaga per allà. Vull dir, tothom està preocupat perquè no hi ha manera de treure-la de sobre. La plaga és a dir, que és una pel·lícula que viu... Amb la diferència de la plaga que tu estàs comentant, la plaga, com es diu, la noia... Neus Vallous. Neus Vallous és una plaga pròxima, una plaga que tu entens. En canvi, aquí és una plaga... una plaga... que... Que no saps d'on ve. Que tens taïnunda. I és una plaga que tu no controles. I és una plaga que està fora... fora de la normalitat, com si diguéssim. És que la plaga de Vallous és una plaga pròxima, una plaga vivencial. La pel·lícula sí, però la plaga és descontrolada per definició. Clar. És curiós que aquesta pel·lícula vegi o agafi aquesta idea, que jo penso que estan... Estan a la onda. Exacte. Està dintre de les preocupacions que van sorgint i que van apareixent i que ens van una mica inundant a parlar d'altres preocupacions polítiques i d'altres preocupacions d'altre tipus. Però preocupacions mediambientals, globals, tenent el planeta com una cosa limitada. I a les persones com uns essers que estem limitats també, i que estem condicionats per el que va dir en el planeta, em va semblar impactant, que la pel·lícula començés d'aquesta manera tan suau, tan... A mi aquesta part sí que haig de confessar que em va agradar. El fet de que és una pel·lícula que saps per el que t'han explicat més o menys, que anirà, diríem, d'un volet interestalar, i en canvi comença com una pel·lícula terrestre a veure'm això, i dius com, què té a veure amb el que m'estàs explicat, amb el que possiblement vindrà? Doncs la forma d'estar lligat em va semblar original, perquè no t'ho esperes. I de cop, quan estan amb la furgoneta, allà, movent-se pel camp, o estan ells, no, estan ells caminant pel camp, veient els problemes que tenen, i el que faran passa aquell avió, que ja ens col·loca directament amb una temàtia futurista. Ja és intrínquilitzador. Lo que sí que crea molt bé, el Nolan, crec que des del començament, pensaries que és una pel·lícula que va de l'oeste. És que té molt a veure una pel·lícula de l'oeste. Ella és un heroi de l'oest, perquè és capaç de fer, amb el seu cavall, que en aquest cas és una nau, és capaç de fer el que ningú més, i és capaç d'enfrontar-se als problemes, d'una manera i de resoldre, però més allà de les màquines, és una pel·lícula on la intel·ligència artificial, és que, disculpeu, que diria això, és que tot està bé a la pel·lícula, i tot encaixa, quan l'anem pensant una mica, que encaixa en els arguments, quan l'anem entenent, perquè és una pel·lícula molt complexa, en la qual agafa els tòpics, més o menys els tòpics, de tot el que s'ha parlat a la història del cinema, a la ciència ficció i a la literatura, va tractant-ho amb una coherència, amb un equilibri, i anant una miqueta més enllà, per exemple, les teories científics que tu dius, es veu que el Christopher Nolan s'ha coordinat amb diferents científics, fins i tot han arribat a crear una teoria, una miqueta innovadora, per poder col·locar-la a la pel·lícula, és a dir, que és cinema, punter, que arriba a proposar coses noves, perquè la ciència també, a la vegada s'avança d'aquesta manera, és a dir, a través del diàleg, a través de les imatges... La ciència, sí, no crec que avanci per la pel·lícula, però perquè és un altre món, això jo no ho diria mai, però... Exacte. Puc oferir idees novetoses. Si he fet un dels grans problemes que té la societat actual, així tal com directament ho dic, és que no ha fet el canvi encara de la física de Newton, a la física de Einstein, és a dir, a la relativitat. Aquesta pel·lícula... No és la relativitat restringida, inclús aquesta pel·lícula parla de la relativitat general. Aquesta pel·lícula et mostra, t'ensenya, t'il·lustra, t'il·lustra de diferents maneres de quina forma la gravetat afecta, com tu deies abans, el temps, no només amb els viatges a alta velocitat, a prop de la llum, o més enllà de la llum, segons com vulguem dir-ho, sinó que també ens ensenya el que passa quan estem en un planet, en un lloc on hi ha més... més gravetat que en el que nosaltres vivim, com això afecta amb el temps, com això afecta a les masses. És a dir, el que fa Gràbiti, el que fa Gràbiti, que és una lideria, doncs aquesta pel·lícula encara va una miqueta més enllà i està treballat tot el s'efecte. Que passa que són molt diferents, jo penso que... Jo crec que li trobo aquesta pel·lícula, que com a guió d'història humana la trobo fredíssima. O sigui, té un punt de... que no te l'acabes de creure. No te l'acabes de creure. A mi em passa el mateix. A mi em passa el mateix. És a dir, no te l'acabes de creure? No sé per què. A mi no sé si és que em passa això amb les pel·lícules de science a ficció o m'ha passat amb aquesta pel·lícula. Hi ha un punt que vol ser la relació del pare i la filla amb el nano, el tema de l'amor entre pares i fills amb aquesta incondicionalitat. Però, i en canvi, no t'ho creus. No t'ho creus. Això és molt personal. Jo aquí no s'ho pot creure. A mi em passa el mateix que la Carme. És molt interessant. Però la baix turbal, la ja l'altra dia, quan m'ho vas preguntant sobre tu, Francesc, la trobo excessiva amb molts aspectes. Per mi la música és molt bona. És excessivament utilitzada. Està utilitzada manera. Fixeu-vos que en el moment en què hi ha, per exemple, una explosió a l'espai ho fan amb tanta gràcia i amb tanta versamblança que desapareix la música, desapareix el sol. Com de fet passa l'espai. I de cop estem de nou a l'espai i hi ha una manera suave. Hi ha algun moment... Per mi ho dura pràcticament 3 hores i, per tant, hi ha permís excessivament llarga, també. Si vol, dura 20 hores. Jo continuaria. Vull dir que t'agrada molt. No, perquè això de mesurar una pel·lícula, la qualitat d'una pel·lícula que ho fem molt últimament, per la durada també ho trobo una mica. No, no, no. Perquè hi ha pel·lícules de la història, el cinema, no l'exento, vénsament vàtil, eintolerància d'algú que dura hores i hores. No és per això. I si ens agrada el cinema, si la història està ben explicada, t'enganxa i ho fan bé, es passa com si ho fes. Comparaves en gràvidi. Gràvidi és molt llarga, també. No sé quant de temps dura, però dura. Jo crec que hi ha... Jo el que trobo és que, a partir de les gràvidi, es limita, estèticament és preciosa, és magnífic, estarà bé amb 3D, etcètera, etcètera. Cosa que d'aquí potser no cal. I també està molt lograda la part de fotografia, de muntatge, de tot això. Però per mi aquesta... Ja puc posar per mi masses coses. Tota la part que hi ha d'aquesta, que explicava la Carme, per mi, és a dir, l'especte familiar, dels pares, dels fills, de la reacció, tot això, jo no m'ho crec. És a dir, en el fons em passa que no m'acaba de trepar i d'interessar. Per què? Perquè hi ha una exploració amb tot això. És a dir, si heu llegit algun dels relats i si no us el recomano, de l'Arthur Cichler, per exemple, que és el novel·lista físic, també teòric i matemàtic que va fer, juntament amb el Cúbric, doncs la idea de 2001, de Rediça de l'Espai. Jo encara em pidoble a 2001. Aquesta Frodo és que 2001 és insuperable. És clar, avui dir, és una referència absoluta i és insuperada. De moment penses que sí que ells en mirarien en 2001. Sí, fa referències a 2001 i a moltes altres coses. Però no li importa això. Va més enllà i això ho fa de manera completament conscient. A veure, l'altre dia, si te'n recordes, que tu i eres, la Carme, no sé si ha pogut sentir el problema de la setmana passada, vam establir una manera de criteri que jo crec que ens ha de servir molt. I és el criteri de que hi ha plantejaments que a qualsevol persona quan està veient una pel·lícula, quan està llegint un novel·la o accedint a qualssevol títol de coneixement el supera, perquè està una miqueta fora del seu àmbit d'actuació emocional. Pot ser, pot ser. Nosaltres mateixos ho heu reconegut al començament del comentari. Amb aquest comentari de dir que la ciència ficció i el meu tipus d'història no és del que més. Llavors és difícil fer una profundiment amb una història que ja des del bon començament l'estàs mirant amb una llunyania. És difícil fer-ho, que això s'ha de reconèixer. Llavors, una història com aquesta que està relacionada amb el més potent de la història del cinema, de la història de la ciència ficció amb una complexitat, i que més o menys és un director que amb aquesta pel·lícula si no abans no us ho havíeu cregut demostra que és un autor amb majúscula, és a dir, que agafa tot el que té la indústria més potent del món, que és el cinema de Hollywood, i és capaç amb els elements d'aquesta indústria amb els efectes especials que tu destacava amb un preciocisme tècnic increïble, és capaç d'explicar-te una història potentíssima que va més enllà de la nostra capacitat és a dir, que ens està estirant no s'està conformant amb l'Estatu Cuo cultural que ja tenim nosaltres és com, en aquest sentit, ara us diré una cosa que posaré les mans en el cap, potser però que ara venia pensant en això és com el tema de la independència la independència és no conformar-se no conformar-se amb l'Estatu Cuo polític, doncs això, aquesta pel·lícula no es conforma amb l'Estatu Cuo científic ni cultural que tenim i mira que l'espectador vagi una miqueta més enllà ens fa una estirada brutal ens diu, no es conformem amb el que us han dit les possibilitats que té aquest univers no les coneixem ni en el u per mi ni en la millonéssima per tant, tot això que us estic explicant és una possibilitat i a més a més, és una possibilitat que està dintre les investigacions més punteres que estan fent els científics ara mateix, que després ens arribi a saturar la història perquè compta amb un món d'aliment, però fixeu-vos que una altra pel·lícula hauria anat amb un camí d'acabar firmant que tot allò que ens expliquen al començament del fantasma prové del fantàstic aquí, queda tot absolutament tant ben explicat tan justificat, que és que sembla mentida ho comença a dir, això no lliga i llavors te n'adones que sí, que hi ha una dona en un planeta que està ha fet una evolució, hi ha un... perquè juga molt bé per fer-te és un guió però juga amb realitat increïble que el tema la variable temps està lligat al moviment i per tant quan estem parlant de velocitats d'aquestes calibres això s'estira i s'arronça i aquesta és una teoria consistent, una teoria física potent i que per tant està dintre de el que ha arribat a la cultura general, no? Per tant a la pel·lícula aquesta agafa aquesta està arribant és igual, però la pel·lícula aquesta agafa això per tant, jo ve en aquest espai per resumir-ho, què diria d'aquesta pel·lícula i la cinquena dimensió, perquè l'hem deixat allà una miqueta oblidada la cinquena dimensió i ja em proposava una de les persones amb les que vaig a veure i que és una cosa que a mi potser en queda una miqueta allunyada que podria ser la dimensió dels sentiments, també de la emoció és a dir, que aquesta pel·lícula també juga i en canvi aquí no hi surt malament això no li surt bé jo ho dic perquè no estic exactament d'acord amb això, la cinquena dimensió en realitat és la dimensió que encara no coneixem, la dimensió desconeguda és la que ens permet fer coses com la que ell fa de moure's entre dimensions i de estar en comunicació amb un altre òser que li està donant informació i que pot tenir mecanismes per poder arribar a aquesta dimensió és com una dimensió que lliga les altres que lliga els diferents moments en el temps, en l'espai està clar que la complexitat és enorme però si us fixeu, la coherència que té el director amb tota la seva filmografia potser la primera de follow-in és la que queda així una miqueta més afora però des de momento és jugar amb la memòria jugar amb els canvis del temps la trilogia de... A mi, et confesso que aquesta setmana em va caure el que... potser perquè vam comentar-ho aquí el meu nano, volia veure una pel·lícula de Batman i vaig començar a veure la primera del Callous Kuro del Nolan i vaig veure potser els primers 20 minuts em vaig quedar impressionat sobretot estèticament estèticament és extraordinari estèticament és extraordinari per mi gravití estèticament et diria que per mi m'agrada més gravití que aquesta però això és una qüestió d'agostos s'atreviu a anar una miqueta més enllà que és el que us proposo sense condició de l'estètica que per suposat està supercuidada hi ha una història en cada hi ha una capacitat amb aquesta amb totes, amb la capacitat de Nolan per explicar-te mecanismes de la societat per donar-te una volta el que nosaltres hem concebut fins aquell moment que pot ser la relació entre les persones i entre els diferents elements del tèxid olític i social és un director que va més enllà del tot això del que ens han explicat i per això segons com de vegades et copsa i no et deixa passar més enllà d'una miqueta oberta de deixar-te portar per la seva és el director recordeu d'Inception aquesta pel·lícula té molt a veure amb Inception tot el que passa a Origin que no vull dir-li així però no m'agrada la traducció és Inception passa dintre de la ment de les persones aquí d'alguna manera també però ja ens està parlant sentint-te tu el seguiré una mica més això és el que volem aconseguir que no ens quedem només amb un director que fa coses molt boniques jo crec que s'entenen a veure, en resum diríem que és una pel·lícula que la gent que els oients que els agradi aquesta temàtica la ciència d'Inception els agradarà, disfrutaran l'aposta en escena de tota la història està cuidadíssima com està dient el francès la transmissió d'aquest món que no arribem a dominar i que imagina-t'hi un bé nou està ben aconseguida per tant, a tot aquest sector de públic que li agradi això crec que s'ho pot passar bé jo continuo dient que la història com a història humana m'ha agafat menys però reconec tot això que acabo de fer jo per a mi també, perquè ja està passant l'hora i penso que està molt interessant el que tu has explicat els oïdors ja poden més o menys valorar si la volen veure i decidir si la volen veure perquè és una pel·lícula no sé dir-hi en pa res mateix però és un sentit de la sang sempre portes perquè els ja portes a més una perspectiva de moment de seguretat menys jovenil o menys jove o menys de cara a una situació jo, des de la meva perspectiva jo sóc una poesia granada potser no pot ser igual doncs no posem aquesta consideració d'aquests schems a la fons tot aquestes teories tot això no m'ho acabo de creure de la que el temps pugui ser de forma Tot això, com que són teories, però no hi ha cap verificació de coses d'aquest estil, doncs no hi acabo d'entrar. Llavors, quan no ho acabo de creure, em quedo fora. Llavors, la pel·lícula, a més a més, em sembla que està ben feta, però jo la trobo, ja hi ha una altra idea, excessiva en quant a la música, excessiva en quant a la durada, excessiva en quant a la problemàtica dels personatges que toca en tantes tecles de la vegada, que és difícil per mi acaperar-ho tot. Per mi, si haguessin reduït moltes coses, hauria tingut més força. I penso que la pel·lícula és excessivament llarga i que perd força perquè es dilueix. Però això ja estava dit, estàvem dient una altra cosa. L'altre, a mi em consta... El Christopher Nolan és com l'Àstria d'Europa. És la persona que s'atreveix a anar més enllà de tot. Explica el que ningú ho explica. Mellancolia és una pel·lícula de sincia ficció, també, d'alguna manera. Ara, feta per un director com aquest home, com aquest denés, que no es mou amb els paràmetres habituals. Llavors, inscriure, col·locar, interès, té l'art d'intre del món de la sincia ficció, tampoc és del tot correcte. Perquè té els elements de la sincia ficció, però va més enllà, investiga sobre la naturalesa humana, investiga sobre els mecanismes de la societat. És un analista social, està analitzant com la gent funciona, com ens movem entre nosaltres, com ens relacionem. És una bèstia cinematogràfica i és un geni absolut. Se la va seguir. Se la va seguir, aquest home, avui dia. Sí, sí, sembla molt interessant. És la persona que està fent coses més interessants. Està entre mig, entre un més, està budial. Potser ho queda clar, que no ho veiem del tot, que no és igual, però respectem, respectem. Jo menjo respecte perfectament la teva valoració i penso que molta gent pot ser que ho vegi com tu. No veig cap problema, s'hauria de contrari. Interès. Interès. Ei, que fa estona que no sentim música. Tenia aquí la possible comparació, però ja se'ns ha passat el temps. De les veus de Macio Macone i el Sergio Zamora. Això és una cosa que vam fer un dia que vam estar el Jaume i jo aquí i sol. Van comparar la veu dublada i original i va ser que ho fos. Però ja anirem feliç. Potser anem al tema de fer-ho tot. Teníem el tema, era el paper del maquillatge que defineix identitats a dins del cinema. Normalment, quan fem la reunió per dir quins temes tocarem, anem dient temes, i jo almenys haig de confessar que dic un tema i després, quan arribi el programa i quan arriba el moment que toques parlar sobre aquest tema, no me n'enrecordo ben bé de per què vaig proposar el tema. Però aquesta vegada no t'ha passat així. Però aquesta vegada no m'ha passat. Ja veu per què no m'ha passat, perquè haig de confessar que la causa per la qual se'n va córrer és una causa absolutament pedestre. Estava veient Polònia de TV3 i vaig pensar realment aquells personatges que fan 3 o 4 persones o 5 o 6, és igual no sé quant, la gran gran troballa i el gran ganxo que tenen és la seva identificació. I vaig pensar, fixa si és potent aquest material que en aquest moment s'ha desenvolupat moltíssim en relació de fa 50 anys, com perquè es puguin fer programes, pel·lícules, que a la base del canvi dels personatges hi tingui una incenèntia fonamental justament al tracte del maquillatge. Ja s'han fet sempre pel·lícules de vampirs o pel·lícules de pallassos, per exemple, que la virtual acceptació de la temàtica està justament amb la caracterització. Però en aquest moment no fem només això, es poden fer coses amb moltíssima més intencionalitat. I per això veiem Polònia, que és un programa de divertiment, un programa de personatges que agafen persones reals de l'actualitat i les transformen en personatges perquè nosaltres puguem passar una estona divertida. Em semblava... M'ha fet gràcia la caracterització que has fet de pedestre, perquè ho he buscat així, a veure, i a part que va a peu, que és la definició, la excepció literal, també vol dir vulgar, mancar de elevació espiritual, que ja era una miqueta el que volia dir, ara els pobres de Polònia diran, bueno, una mica he fet tal que podem, però... No, no, perquè ells no pretenen, ells pretenen anar a tot el públic i agafar els personatges que tothom veu... Popularitzar-ho i fer-ho accessible i proper. Angular-ho, donar-li angles. I, per tant, quan dones angles als personatges, els hi fas una visió que deixa de ser l'objectiva per convertir-se en una altra cosa, que tu la vius diferent, i per tant, això és un procés de creació. Clar. I és amb això que em vaig fixar. Bueno, el Chaplin, suposo que sabeu que el Chaplin va passar 7 o 8 anys o 9 per crear els seus personatges, van anar introduint de mica en mica elements, fins que, finalment, quan la va tenir ja ha definit, però no va ser una sola pel·lícula. Ella feia pel·lícules que duraven aquells moments, doncs aquests 5, 6, 10 minuts, com a molt, i van anar introduint i van anar estudiant el seu personatge fins que ha definit en el crea. Per tant, si tu mires la cara del Chaplin amb la seva realitat i com està caracteritzat, el rot és una creació. És una creació, és clar. Doncs, jo us haig de confessar això, que normalment no me'n recordo de per què ho vaig decidir, i ara sí que sé per què ho vaig fer. Jo ja sabia que aquesta legada sí, ja has vist que ho he... Que m'has enganxat. M'has enganxat. Bueno, ara dic el que he pensat, una mica sobre aquest tema. A veure, jo diria que els grans, grans actors donen el pols de la seva potència d'actors, si són capaços de fer personatges que els ultrapassin i els ultrapassin, no només com a personatges, que això en general deu passar amb molts, molts, molts, moltes caracteritzacions, sense que intervengui el tema de la transformació física. No només això, sinó que són capaços d'atreveçar el temps en el sentit d'envelliment o rejuvenir. Perdoneu, perquè... Contesta, contesta el missatge. Perdoneu, perdoneu. No es poden fer duració de la vegada. Ja està, ja està. A veure, llavors, què he pensat? Home, he pensat uns quants casos cinematogràfics d'actors que em semblen interessants i recorreguts una mica aleatoriamente, perquè hem buscat uns quants perquè en bon apoc has tornat dos temps de pensar-ne masses. Us direm els que he pensat. Jo he pensat amb la Meryl Streep, amb la Margaret Thatcher de la dama de Hierro. Vaig pensar que aquesta actriu, que ha fet moltíssima cosa, però allà va tenir un pols extraordinari, perquè creia un tipus de personatge envellida. La pel·lícula comença quan ella té una alteració del coneixement i tal, perquè està gran al mort del seu marit, i ella té al·lucinacions, i no sé si la recordeu, en aquesta pel·lícula. No l'he vista, però no sé, recordo que... Vull dir que és una dada gran, gran, gran, i hi ha sobre, amb una etapa de mensialització o a prop d'això. I la seva caracterització tant de maquillatge com de tot el prox, de tot el personatge que ella construeix, a mi em va semblar extraordinari, per això l'assito. Perquè ni tan sols és una gran, gran pel·lícula, però mirada des d'aquest prisma, de lo que és capaç de fer un actriu quan la caracteritzen a través de... i la fan 40 anys més grans... Home, té un valor, perquè li han posat a sobre tot un envolum de material físic per caracteritzar-la, i ella, sobre d'allò, n'ha de fer una actuació, i per això només els grans aconsegueixen això a fer-ho ben fet. Jo havia dit aquesta, havia dit, per suposat, a Leonardo DiCaprio, a la pel·lícula que comentarem a continuació, que és el... Molt de la DiCaprio, Brad Pitt, no? No, és que li deia Leonardo DiCaprio. El Joan Edgar, és que la tenia aquí a puntat. Sí, sí. Aquesta del Clint Eastwood. A veure, a mi em sembla que el personatge és el Edgar Hoover, que era el personatge... ell com a persona és el creador de la FBI, i va ser-ho durant... Amb la Caixa de Bruixa? Exacte. Tota l'època més dura. Els Estats Units, després de la Sona Guerra Mundial. Exacte. Llavors ell té una caracterització molt diferent del que és un Brad Pitt guapo. Res a veure, res a veure. I censur. Jo aquí vaig pensar que sí que era un gran actor... El Joan de Caprio. Jo estic parlant del... De l'Edgar. De l'Edgar, sí. El Joan de Caprio. Que no només és un actor guapo... Si no que és un gran actor. Estem d'acord. Estem d'acord. Llavors on pensa, els actors que són capaços de posar aquest repte, que consisteix en una caracterització, un maquillatge que devien estar-se a hores, per fer aquell maquillatge, i rodar una estona. I per tant, a sota d'allò, posar-hi la creació com actor, això a mi em sembla que no té... És un repte que no tothom pot passar. La realitat és aquesta. Ara sí, és la del Brad Pitt, la pel·lícula de David Fincher, del cas del Benjamin Betten, que després comentarem. També crec que et torna a passar el mateix, que és un actor que té la tiqueta de guapo, i després fa aquí un grandíssima interpretació. I jo aquesta tarda, quan intentava... Tornar d'haver vist aquesta tarda, i penso, realment, realment, el Brad Pitt, aquí, fa una cosa, que no sé si tinguis que em dir, de quants actors el repte n'ha sortit amb un 10, per dir-ho amb alguna manera, doncs aquest seria un dins. Ell destaca moltíssim per això, però jo també hauria de dir que aquesta tarda, que no m'havia fixat, però la pel·lícula no he pogut veure tot, hi havia més un tros, i el començament de la pel·lícula, aquell planxet també està fet, la persona que té 80 anys, i no ets conscient que és aquell planxet, després ho t'encontre per la pel·lícula que l'has vista, però això també és una característica brutal. La característica està bé, però la interpretació és més feble, perquè la interpretació és més plana, perquè ella és una persona que s'està morint, i explica la història final, i la interpretació és més plana. En canvi, el pratit es llueix, el pratit es llueix. Clar, la pratit fa una interpretació. Brutal, brutal. Perquè puguem passar de seguida la pel·lícula, jo havia dit només per fixar-les, unes quantes caritacions, que després ja són les típiques, que són les del canvi de sexe, que també el home, que fa de dona, i la dona que fa d'home, aquestes també són un repte per als actors. Han situats quantes? Tústing Hoffmann a Tústing, la Julià Índreos amb Víctor Victòria, el José Luis López Vázquez, a mi querida senyorita, una cosa extraordinària. El Robbie Williams a la senyora Dalt Falla. La Glenn Kloos... Aquesta jo no l'he vista. A l'Albert Noobs, però jo no l'he vista. Ah, sí que l'he vista, jo sí que l'he vist. Ho fa molt bé, eh? i la feia molt bé per si l'he posada a la llista i la victòria abril, el canvi de sexo, que és la pel·lícula de l'Àranda. I una canfe al cap en aquest moment, perquè la cita de tu és el Javier Verdem en mana d'entro. Jo no havia pensat, veus que ara m'ha vingut el cap, i tu posar exemples. Però molt bé, la tria està molt bona. Has de triar unes quantes que posen un repte a l'actor, que no és a l'habitual, que no és a l'habitual. Doncs si penseu en la pel·lícula de la Piel Cabito de Pedro Almodóvar, allà el canvi és una cosa absolutament delirant. Exactament delirant, perquè allà, com més un almodóvar, se'n va de madre. No, però controla perfectament. No, però vull dir que pel espectador és un món que no té res a veure amb el proper. Jo diria que aquí hi ha pel·lícula, i ara he sortit un moment té, però ara tornem de seguida. És tan més a prop d'un jane que, per exemple, per l'angoixa que pot arribar a comunicar. Existencialista, fins i tot, de no saber en quins paràmetres estem movent. La més intrínquilitzadora de l'Almodóvar. Molt intrínquilitzadora, sí. Cosa que eres pretos, les van sortir coses una mica estranyes, com això, aquest últim musical que va fer. Però, bueno, tornem al tema de... Això és un resum, el que... Si voleu que ho mantem ràpidament, perquè em queden per no massa estona, ja el curiós que ha sortit Benhamin Baton. Bueno, jo haig de confessar que soc un admirador profund del... De David Fincher. Sobretot per a totes les pel·lícules. Fa molt poc que han fet tràfic, no sé si la van fer a l'atenció... Però no és d'ell, eh? És de l'Escedenberg, del Sodenberg. Ah, Sodenberg, sí, és veritat. La que han fet del Fincher és perdida. Que no és tan aconseguida, com per mi, com per el meu gust, com aquestes i algunes altres. El Fincher és el de Seben o la de la red social. No, ja sé. I el del... Sodiac. Sodiac. Sí, la red social. Bé, per mi, que és una qüestió molt personal de gustos, per mi és una obra mestra, aquesta, i és una pel·lícula que penso que acusar amb el Temps guanyarà. És una pel·lícula que hem dit des de l'any 2008, si no hem dit ho diem ara, dirigida pel David Fincher, amb el Brad Pitt, fet d'aquest personatge que evoluciona, per aprenyar que és un personatge que néix, que té 80 anys, i quan acaba la pel·lícula, doncs està morta que s'està naixent. Està basat en una... En una... en una conta cur, molt cur, vull dir, doncs, del Fitzgerald. Escolta, el Fitzgerald, que ja fa contes d'aquests sorpres nens. Ell té famoses novel·les, no? Doncs sobretot a Gran Gatsby segurament, és una de les més famoses, de més conegudes, però després té 4 o 5 reculls de contes, i aquest és un conte que té, a més, era 6 o 7 pàgines. És una cosa molt curta. En realitat només hi havia la idea bàsica, la idea de que és un senyor que neix d'en 80 anys i que tota la història ja acaba, doncs, morint quan neix. I el títol. Són les dues coses que van servir amb un altre personatge molt important d'aquesta pel·lícula, que és l'Èric Roth. Perquè l'Èric Roth és el guionista de la pel·lícula, és un jueu d'esquerres que havia escrit algun guió i una sèrie per televisió de 13 capítols, que es deia The Heights i que crec que aquí no va arribar, que s'ha muntament famós per escriure el guió de Forrest Gamm, el 1994, que es converteix a més a més... És el de Forrest Gamm. És el de Forrest Gamm, i, a més a més, guanya a l'Òscar el millor guió de l'any. Després escriu diversos guions entre els quals podíem destacar el dilema del Michael Mann d'Insiders en anglès, en 1999, Múnic, una altra pel·lícula que suposo que li van donar per aquell era d'origen jueu, i, amb l'Estiven Spielberg, i, finalment, el 2008 és quan escriu el curioso caso de Benhamin Baton. Els actors estan, no sé si ho he dit, en David Brad Pitt, la Kate Blanchett, la Tilda Swinson... La Tilda Swinson té un paper la tia en cruça molt bé. Però ho fa meravellosament bé, i la Julia Ormond, que fa la filla, diríem, de la Kate Blanchett quan està al final de la seva vida. Aviam, com deia ella molt bé la Carme, és un relat molt curt del Francis Scott Fitzgerald, que n'havia escrit molt... Ella, la filla, va fer famosa quan era molt jove, amb una cosa i l'altra cantó del paradís, que va ser una famósíssima novel·la de juventud, però després, més gran, ja, que abans d'anar a Hollywood, que em va tenir a acabar molt malament, havia escrit el Gran Gatsby i Tendres, la nit que és una de les últimes novel·les d'ell. Moltes, com deien, quatre o cinc narracions famoses de les dones breus. Jo diria que és una... mirant aquesta tarda, doncs, els comentaris que va fer la premsa, doncs, la crítica sobre aquesta pel·lícula, m'ha fet gràcies a unes frases, no? Un crític d'ella, un logro, parlant del curioso caso de Benjamin Button, un logro històrico, una magistral obra de cine. Un altre d'ella, Benjamin Button, és tota ella una obra visionària i la seva visió alimenta l'ànima. Estèticament esturadora. Jo, mentre està veient aquesta tarda, ràpidament, els tros que he pogut veure, he tornat a al·lucinar. És a dir, jo crec que feia temps que no hi ha un conjunt de coses tan extraordinàriament maques. A més, a més, hi ha una cosa curiosa, que mentre tu parlaves francès... El to de la llum, constantment. El to de la llum i el to de l'endemà i endarrere, perquè hi ha molts elements, no diria de ciència ficció, però sí que té elements, diríem, de fantasia. Vull dir, perquè, clar, s'ho ha fet d'aquella llum senyor que llaneixi. És que sí que és una història estranya. És curiós que us puc agradar tant en aquesta pel·lícula, que té aquests elements fantàstics. Perquè en canvi, la humanitat sí que l'agafa ben agafada. Tu ho has de veure, francès. No, no, si és que tinc unes ganes de fer-ho. No l'has vist. Quan puguis mirar-te-la, perquè és una pel·lícula que la tornes a veure, penso més d'una vegada. Hi ha una altra crítica d'Ella, que és a la teva llegia, confirmo que David Fincher, posfodiac, per aquesta següent de fodiac, com un visionari en complet domini de l'alcaligrafia de l'obra mestra. Sembla haver invertit, i és veritat, això, una eternitat en perfeccionar cada pla amb excel·lència com a únic d'estir possible. És a dir, cada pla ha estat supertreballat. És a dir, jo diria inclús més que les últimes, que hem vist per dir-li dues aquestes últimes, penso que aquesta és la pel·lícula que està molt més treballada. Una altra que veia tècnicament impecable. Jo, personalment, crec que el que en llibertat és la fluidesa de la narració, l'imnotic poder de la història, d'una història molt ben explicada. És una història inversímil, que tu te la creus. Això és la diferència d'una gran història. Jo per mi aquesta és l'art que té la pel·lícula, no? Que té una puderosa, diríem, que et creus que has arrelat, que has comprat poderós i que has arrelat natural, vull dir que te'l creus. I que, a primera vista, podia semblar impossible que jo t'ho creguessis, i en canvi, tu t'ho creus. I hi ha molt poques pel·lícules de les que jo, honestament, els posaria on deu, i crec que aquesta n'és una. La considero, honestament, una autèntica obra d'arc, i com n'hi ha, també n'hi ha més. És a dir, en aquest any del 2008, quan es va fer la pel·lícula, la considerava una de les 10 millors pel·lícules de la història del cine, però jo no diria potser tant, però sí que la considera una pel·lícula, una pel·lícula molt bona. Hi ha moltes escenes que m'agraden de la pel·lícula, però ara em ve al cap en aquest moment una escena que mostra la solitud del jove Benhamin Baton, no sé si us recordeu, que és la conversa amb un negre que es presenta un dia a la casa, el senyor Oti, el personatge de color, i el Benhamin. Crec que ell encara es representa al principi quan és jove, però que en realitat és vell. Ell li va ensenyar coses, surten de la casa, i hi ha un moment que els dos parlen, i l'Oti li diu, jo vaig estar vagant per aquí i per allà, i el Benhamin Baton li pregunta, estava sol, perquè la presenta aquella és negra, i l'altra és una persona absolutament estranya, perquè és una persona enormement vella, tenim només un o dos anys. I l'altra li diu, la major part de les vegades estic sol, tot i que de seguida afegeix. Quan ets diferent com nosaltres, és sempre així. Sí, sempre està sol. Jo confesso que aquesta tarda, quan començava a veure el treball de la pel·lícula, m'ha vingut el cap, i no sé si m'ha sabut per què, o potser sí, la famosa novel·la de la Mercè Rodrera de la Passe del Diamant, perquè ell, la Mercè Rodrera posa un encapçalament amb anglès que diu, my dear, these things are life. Estimat, t'estic explicant de la vida. Aquestes coses que t'explico són la vida. Jo crec que si alguna cosa que destaca del personatge de Benhamin Baton, és que tot allò que està allà, tot i ser fantàstic i ser gairebé increïble en el fons d'en d'on es compte que és vida. Crec que, honestament, de debò, que és una de les pel·lícules que a la llarga passarà a la història del cine com una de les grans pel·lícules que ens han passat en els últims temps. I per mi és molt superior a moltes de les altres que tot i tenir aquests elements, a mi, clar, potser també passa una cosa, i és que torna una mica a l'abans, però a mi l'essència ficció és un tema que no me l'acabo de creure, perquè trobo que juga masses elements que no domino, que no controlo, que no me'ls crec, mentre que aquí una cosa que és imbarrós i mil, com que està parlant de relacions humanes, de personatges, per exemple, la història que hi ha entre ell i el seu pare, que hi ha un moment, hi ha una escena, que per mi és extraordinària, quan ell descobreix que aquell home que ha conegut en altres circumstàncies el seu pare... Perquè el seu pare l'abandona. I descobreix que és el seu pare del mar, el seu amunt allò, i a mi em sembla tan esquisit, sense dir res, no hi ha cap... cap element, no hi ha cap... només hi ha silenci, no sé si hi ha música, només hi ha el mar, i ells dos, que faig d'esquena, que estan compartint un moment que és el final de la vida del seu pare. Allò és tan guapo, és tan extraordinari, tan potent, que no ho trobes en el cine habitualment, és a dir, no trobes... Clar, podem dir que aquesta pel·lícula té suficients elements que ens permeten identificar, característiques humanes i que ens permet sentir-nos, nosaltres, identificar com per aquest element fantàstic, doncs que he dit, no... ignorat, no obviat, però sí que no sigui la part més destacable de la història. D'alguna manera, el fi conductor, és la distinció que fem sempre entre l'argument i el tema. Llavors, en aquest cas, destaca moltíssim aquesta recreció en el temps, però segurament es pot dir que és l'argument, és la manera com s'explica, però després el tema és un altre, el tema és el que dieu. Justament aquesta evolució del temps enrere, en certa mesura, fa que contemplis situacions de la vida habitual d'una forma diferent. Hi ha un trosset de la pel·lícula que té un joc boníssim, és la protagonista, ella és ballerina, o pretén fer una carrera de ballerina. Hi ha un moment que té un accident que la tropella un taxi. Bueno, està narrat d'una manera fantàstica, perquè intudeix com és l'Axar. I fa, són uns personatges que no conten per res amb la pel·lícula, és una noia que s'explica. Si aquesta noia que s'havia deixat, ara m'ho invento, que s'havia deixat els guants perquè feia tard, ha tornat a casa, el taxi que havia d'agafar no l'hagués agafat d'una altra, però que el taxista no hagués parat del semàfor perquè passa no sé què. I llavors va barrejant com una xarxa de la vida realment que introdueix que tothom està connexionat amb tothom. I llavors hi ha un moment que és... Si no hagués passat tot això, no hagués tingut l'accident. Però, i llavors tornen darrere i fa el circuit cinematogràfic només amb imatges. I llavors, sense quasi donar l'accident, tu saps que t'està explicant que aquella xarxa, aquella xarxa d'un entremat de tela d'aranyes, peces, peces, peces, provoca un segon... Què, un segon? Un instant que li canvia la vida completament. I aquesta narració cinematogràfica, que això dura, res, és un tosset de la pel·lícula, està magníficament narrat. I juga amb tot el que és la pel·lícula. La pel·lícula és un endavant i endarrere del temps i a l'atzar. I la pel·lícula és això. Vull dir que sí que és més temàtic el temps endarrere. Jo estic convençut que quan pugui veure la pel·lícula li trobarem més contactes encara amb interès tel·lars. Interès tel·lars, de fet, acaba fent una cosa molt curiosa, i és que acaba fent la semblança, la similitud del que vivim, també com si es tractés d'una cosa ja escrita, ja feta. Això, el que fan del temps, que ja estan endavant i a vos influèixer el que estan en una altra banda del temps. És com si estiguessin parlant del tau, del que és la idea de que tot està immòbil. És una idea molt potent que té. Jo crec que pel fet de que Benjamín va a la pel·lícula es mou tant amb el temps, sembla que hem d'explorar encara més aquest apartat. Fels de volcàs. Benjamín Baton, el Curiós Cas, a través del maquillatge que ha explicat Carme i Intel·lectoral com a pel·lícula que ens ha ocupat una part del programa i que donarà molt més de si penso jo amb el futur i hem de continuar analitzant la obra d'aquest home. Això hem fet el programa d'avui, però la setmana vinent... Ens toca parlar de l'esport de la metàfora de la vida, que aprofita el mandreu. Andreu Ferran a parlar d'això. I tocaria en pel·lícules que més o menys directe o indirecte a tocar el mateix tema, que és Carlos de Foc, la Soledad del Correo de Fondo, etc. Jo, o bé el Jaume, etc., faríem aquí comentaris sobre aquestes pel·lícules que tots hem vist. Jaume, avui no ha pogut venir, l'hem trobat a faltar. A veure si l'Andreu la setmana vine ha pogut veure l'interès de l'art. Ara ho comento també, m'interessa... Ja li preguntaré, ja li diré que la vegi. Doncs la ràdio, la carta de Ràdio Desvern i cinemainsacondicions.plos.com quan estigui tot en marxa de nou i tot actualitzat per tornar a sentir aquest programa des de les últimes temporades. Bon profit de cinema i fins la setmana que anem. Bona nit!