CsC 18/11/14 - Esport al cinema / Carros de foc

Cinema sense condicions Bona nit a tothom. Ja som aquí. Bona nit. No comença la campanya. En Francesc, en Jaume... En Jaume, que s'hauria de canviar de micròfon. Sí, ja ha agafat allà del costat, perquè cap d'aquests que tinc aquí amb el control servirà per sentir-te massa bé. Ara em sembla que quan recuperis l'esponga podràs parlar millor. Ara sí, ara sí. Avui tenim un convidat que ja sabeu habitual al programa, l'Andreu Ferran, que ens parlarà de l'esport com a metàfora de la vida en la segona part del programa. Convidat i amic. I assidiu, assidiu el programa. Assidiu, assidiu. Tenim en Jaume, tenim en Joan Morros, i darrere de la tècnica controlant-t'ho tot, com sempre, el Francesc. No m'agrada gaire, això de que ho controla tot el Francesc. No m'agrada gaire. No m'agrada tu? Perquè no m'agrada els controls. Si no t'arribo a canviar el micròfon, a veure qui parlava. Eh, com pujo la música així, eh? És boníssima, és molt bona. Perquè quedi allò com un toro de fons al comentari. Va ser una música que va ajudar moltíssim a la pel·lícula que tingués l'Àxit Caballó. Va ser una música que va ajudar moltíssim a la pel·lícula que tingués l'Àxit Caballó. Perquè és una música molt bona, que va perdonat en el temps. Jo crec que ha marcat un estil i una època. De fet, li van donar un Òscar a la banda sonora. És de les músiques més identificables de la història del cinema. Jo diria que Indiana Jones, que la coneix directament tot el món, i aquesta potser és la segona o la tercera. I ara estan parlant abans que obrissis els micròfons, que això que deia el Jaume, que semblava que estiguéssim en campanya electoral. I és veritat, jo penso que moltes músiques de campanyes electorals... ...fan servir aquest tipus de banda. Com a don. Mai m'hi he agafat per aquest programa, el qual ens introduiràs a l'esport com la metàfora de la vida, com ja ha dit el John Morrill. I aquí més parlarem avui. Jo no sé què heu vist d'estrena. Us puc anticipar que l'Andreu ha vist d'interestel·lar, per tant seria motiu per aprofitar el que estan aquí, per parlar sobre aquest tema. Jo n'acabo d'haver aquest matí una, però no sé si el Jaume n'ha vist alguna cosa. Jaume l'has vist d'interestel·lar també? No, i encara en la illa mínima. I què tal? Així, en català. Podem parlar-me. No et va entusiasmar? No he posat una cara. Ja n'hem parlat alguna vegada aquí. L'entusiasman és allò que en definitiva és un reflex. La nostra realitat penso que ho fa molt bé. Una altra cosa és si lleurem cap a un cantor, quin cantor és aquest? I penso que això és important. En el sentit que llaures una cosa, vull dir la pel·lícula que és el que reflecteix, qui l'ha fet, quin argument de fensa. Vull dir tot això. Vos explica. No, parlem d'interest. Jo, una mica, ja sé què vol dir el Jaume. Tu vols dir, crec jo, una mica com li passa el Rafael Azcona. El guionista de tantes pel·lícules que al cap i a la fi, al final, sobretot de la seva vida, explicava la mateixa història. La dels bons i els dolents, aquests són els que estaven en un bàndol, aquests en un altre, i aquesta pel·lícula potser no surt massa d'aquests paràmetres. Però ens deixen el dubte. Home, de dubtes més aviat puc. Doncs hi ha molta gent que diu el contrari que tu. Mira, tu segurament la vas veure tan clar com la vaig veure jo. Clar, perquè això dubta quin dubte, per exemple, entre un policia a l'altre, existeix una cosa molt elemental, un és matrimonial i l'altre és patxangueru. Vull dir, quina diferència hi ha entre un i l'altre, també, en el sentit d'aplicació o de comportament davant d'això, de la feina que fan, de la professionalitat que han adquirit, com a policies. Doncs que un segueix l'anormativa, fins que perd el nord també, que l'acompanyat de l'altre suposo que això també ho has vist, i a canvi l'altre, el nor i el té perdut fa una pila d'anys. A més, amb un final que no té res d'envigüe, doncs el... d'això... A tu no te va semblar envigüe. A mi tampoc. No té cap envigüe. El que no acabo de filar primer és que justament aquesta... El fet que un policia sigui d'una manera i l'altre, és que no són d'una manera i d'una altra. Senzillament, és amb una característica excessivament moral, que al començar la pel·lícula és evident que passa desapercebut, però el final de la pel·lícula és que és contundent. Vull dir, quan ell amb aquelles dues dones, amb tot el respecte per les persones que tenen aquesta visió de la vida, no deixa de ser una manca de compromís. Vull dir, faràs per... No ho sé, vull dir, que fa tot un seguit de coses amb elles i es relaciona amb elles. Quines dones pales? No sé de quines dones pales. De les dues noies que l'acompanyen en el policia, que és gran, al final és que allà es veu tallar espert tota l'ambigüetat. Ells han estat lluitant conjuntament contra una persona que podríem catalogar de psicòpata, que és el clàssic dolent de qualsevol pel·lícula, on hi ha crims i on hi ha mutilació de persona, en aquest cas de dones, i a llavors tenim un policia que no cal les maneres, les dones, això està clar, no? I llavors, clar, precisament aquí sí que no hi ha ambigüetat, ell es comporta d'aquella manera, perquè ell no pot admetre de cap manera per molt, per molt policia de Franco que fos, que això és una altra de les obvietats, i aquesta sí que ja està al començar de la pel·lícula, i allò que no pot admetre és que hi hagi persones que tractin malament a les altres. En tot cas, ho farà ell perquè ell segueix un... És que és una mentida que després de conèixer els jomes de fa tant de temps, no ens adonem que la qüestió formal de les pel·lícules no és el que més li interessa, sinó les qüestions de fons, és el que està quedant clar una vegada més. Jo confesso que no acabo de... Jo confesso que no acabo de... Jo confesso que no acabo de... Jo confesso que no acabo de... Em van parlar, a mi em va agradar molt, jo he vist a més a més amb més gent, i tothom ens en general els he agradat, i llavors ara no entenc, o sigui, no recordo això que estàs explicant, és a dir, inclús estèticament em va agradar molt... Refereix a la part final, que es veu en la discoteca aquella, ells estan com celebrant una amiga que s'ha acabat tot el cas, i l'home gran, el policia més gran, diguéssim... El franquista, el franquista. Sí, el que es veu que ha estat involucrat en tot aquests temes de repressió policial i això, doncs es veuen aquelles dues noies, aquelles dues prostitutes, i a partir d'aquí es pot treure tot una sèrie de conclusions. Que potser no són prostitutes... Bueno, d'acord, d'acord, sí, és veritat. Però això lliga amb el que ell sigui, jo penso que el contrast entre un policia que és franquista i que és d'aquesta manera, i l'altra jove, que no és franquista, que representa que és la nova generació de la transició, justament això el que fas mostra aquesta dualitat, que són diferents. No, però és que sigui diferents, ja ho veiem tota la pel·lícula. Llavors això no és un exemple més de la diferència del que es caracteritza, és dir, un ha estat inclús un senyor que ha actuat a favor de, diríem, de Franco, o de la Policia de Franco per sufocar manifestacions, ha matat en alguna persona, etcètera, etcètera, i l'altra, no s'ho creu al principi, no es creu que sigui veritat, i descobreix que segurament és veritat. Queda ambigo i penso això, però llavors seguim amb el mateix, és dir, jo penso que el contrari, penso que la pel·lícula en aquest moment és que en aquesta policia de la... perquè representa que això no passa en aquest moment, està passant el moment de la transició. Llavors jo crec que... Estem amb democràcia, diu el jove, en un moment determinat, sí. Bueno, és que en aquella època era així, és a dir, la gent es pensava, ara no sé si diria el nom mateix, però en aquell moment la gent es pensava que havia d'anar a la democràcia i per tant ell té un plantejament que era típic d'aquella època, és a dir, els que van viure, i aquí que justament en el policia franquista, és a dir, i em trobo que... Per això no entenc massa bé això de la justa final. I això és el que és massa evident, és el que està intentant explicar el jaume. Sí, potser ja s'ha parlat moltes vegades i això parlava del Rafael Escona, que ho ha explicat un milió de vegades. Però a mi el que m'agrada més, més que el fet aquest, de la evident interpretació que se li dona a la història i que no tothom està d'acord amb aquesta evidència, però jo també ho veig com el jaume, que està molt clar, i el que surt a la fotografia borrosa... El que sí que ser és que és un retrat autèntic de l'època. Això és extraordinari. Aquí sí que m'hi aneu. És el que estem dient. Però això no vol dir que un estigui d'acord amb ella. Jo no estic d'acord. Jo no estic d'acord ni amb l'altre, ni amb cap dels dos, però que la comparació dels dos... Estic dient que estiguis d'acord amb un o amb l'altre. Estic dient que si estàs d'acord amb la fotografia borrosa, és el que fa el fons que diu ell, no pas el que és visible o el que flipa, perquè està clar. També aprofito per dir que tota aquesta imatge que flipa, com es diu, i que la gent valora tant, jo crec que hi està en accés. Moltes vegades no té molt adeus. És que el paisatge sí que és excessiu, és excessiu en el sentit d'acsoberància. Jo conec la zona, perquè quan vaig fer la mili ens anà a passar per aquella zona i us prometo que vaig quedar absolutament anonadada. De sorpresa. Anorreat. Però de la belleza i de la cosa, jo penso que el que mostren allà és la realitat. Aquella zona és realment espectacular des del punt de vista paisagístic, estètic, de tot. I llavors això està ben lograt. La fotografia que es fa des de dalt estàtica, allò ho trobo extraordinaris. Hi ha una altra al·laboració en què és un d'aquell senyor, David Linc, que és aquell senyor que va amb un tractoret fins a veure el seu germà. Allà hi ha exactament una història verdader, allà seria aproximadament, però allà no hi ha accés de res. Allò és tan natural com la vida mateix. Jo ho vaig veure així. Hi ha cadires que diuen... Jo et confesso, perquè ja l'has ensenyat al principi. Jalmà, et confesso Vaig veure amb la família, els amics, vaig veure amb la dona i els amics, a tots els llibertats. A més a més, jo tenia la sensació que la primera vegada havia vist més vegades d'aquesta part estètica, i la segona vegada que la vaig veure, vaig enyorar que no n'hi hagués més. Jo tenia la sensació que era tan bonic, tan guapo, tan preciós tot allò que jo vinc, que jo coneixia. Joan, esteu parlant de dues coses diferents. La part estètica, la part de fotografia, i això que comentem... La part de fons, jo trobo absolutament coherent, és a dir, trobo que és coherent, que un policia és franquista i que és un senyor que el pinta d'una manera i l'altra que és... Però evident, sense gaire volada, és l'únic que està dient, vull dir, que no va més enllà. És el bo, és el que és modern, i el dolent és el que hi ha tingut una història dintre d'un règim. Jo el que trobo relativament interessant dintre de la crítica que fa el jove, no dintre de la crítica, sinó dintre de la pel·lícula, no, no, no. El fet del Raul Arevalo, la manera com interpreta el seu personatge, m'interessa molt. M'agrada molt com ho fa un personatge que està com fora de la situació, com fora d'ell mateix. Està com indagant, és a dir, és un policia perquè li ha tocat ser policia, però està com observant a veure com és la realitat, què passa. Aquest aspecte em va agradar, aquesta part gairebé existencialista d'un actor que normalment ha fet papers còmics... No el pots identificar amb el feixisme franquista, per exemple. No ho és, és que no ho és. Aquest és el policia jove, diguéssim. Ah, el jove, el Raul Arevalo. I l'altre també passa això, que a la seta mesura, perdoneu, és a dir, que a la seta mesura no identifiques en seguida que és com és. Ho vas veient de mica en mica, i que us ho principi tens la sensació que són iguals, i és que pel final, quan descobreixes, que no són exactament iguals. Per tant, a mi em sembla que això està al·lucrat, i tinc la sensació que un dels valors que té la pel·lícula és que et va dient coses, i no te les diu totes d'acord, perquè una altra cosa que aconsegueix molt bé la pel·lícula, penso, és el clima del que no saps què està passant, no saps qui et atrapa, és una pel·lícula que aconsegueix que l'especte l'estigui pendent del que està passant a la pantalla. Home, a veure, vull dir, estic d'acord amb tot el que tu dius i a veure. Vull dir, jo penso que el cinema que es fa aquí, doncs, difícilment agafa la qualitat que té aquesta pel·lícula. Això sí que és veritat, no hi ha dubte. És molt bona. Vull dir, té tot el que es desitja, potser algunes coses en accés. Però jo el que entenc també és que el senyor que ha fet aquesta pel·lícula, ell no té un discurs...Alberto Rodríguez. No se li veu un discurs que veritablement lligui amb coherència. Un discurs que en definitiva li proposi en el espectador una reflexió. Tu acabes de dir una cosa molt interessant, que és aquesta manera que el protagonista i ell també ho ha insinuat. El protagonista és un senyor que probablement li va tocar en el seu moment, que és un senyor que no podria ser. És un senyor que no pot ser. A la policia es va de cantar per la part nacional. Es va fer molt i molt. Precisament els vencedors, que ja ho veiem en una imatge amb el significatiu de la pel·lícula, que al final seguirem menys sent, tornarem a vencer, o vol veurem-los a vencer. I aquí el que veig és que com als soldats es alumina, que hi ha una justificació del per què determinades persones són de la manera que són. I a més a més, aquesta justificació, argumentació, a més a més és com recolzadora del personatge. No tanumar, encara que no hi hagi una característica humana, sí que hi ha un matís de recolzament en tot això. Al cap i a la fi fa la seva feina, i això és el que compta, i quan els criminals d'aquests fan bestieses com aquestes, se'ls ha de castigar. Jo me'n recordo una vegada, i que un senyor, quan hi havia encara movimenteta, i ajocutava persones, i feia el que feia, doncs hi va haver un senyor que era d'aquesta vena, i automàticament aquell senyor m'ha dit, perquè amb aquest se'ls ha de perseguir fins al final. I jo em vaig quedar a dir, ui! Ja llavors em vaig quedar a dir, i amb la pel·lícula m'ha passat, i clar. Jo penso que ens agrairia molt, i no sé si realment dona per tant la cosa, perquè jo crec que el contrari, penso que si tu estàs en que no exculpes d'aquest policia que ha sigut franquista, i hi ha dubtes que se l'ha de carregar, fas el mateix que far els franquistes en alguna mesura. Naturalment. I per tant, no estic d'acord? Naturalment. Ja ho sé, si és això el que estem demostrant al final. El que estem demostrant ara és que tu estàs d'acord amb l'esculpació i jo no. I llavors, clar. Doncs mira, donar sí que donaria de sí. A mi, justament avui aquest matí, ens han passat una pel·lícula que toca tots aquests temes que tu estàs dient. La pel·lícula es diu Fuego, és un senyor que es diu Luis Marías, i va d'un policia que li posen una bomba d'ETA, li maten a la dona, i li deixen la seva filla sense cames. Ell és el José Coronado, i ella és l'Aida Folk, la filla, que ara després té 10 anys sense cames, i després la veiem quan va passar 11 anys, i la veiem més gran. Representa aquell, ha passat aquests 11 anys, ell era policia, ha deixat de ser policia, ara viu en una altra ciutat també, perquè això passava al país basc, ara viu a Barcelona, té una altra feina, és un important càrrec d'una empresa de seguretat, i sembla, aparentment, a tot el principi de la pel·lícula, que ha superat aquest trauma. I la pel·lícula es converteix amb una venjança i amb un odi per aquells que han matat en alguna mesura la seva filla. Llavors, tota la seva dona i ja han esquartarat a la seva filla. La pel·lícula és curiós, eh? Justament va d'un tema, que és un tril·líder que podria semblar d'alguna mesura, a l'Isla mínima, i li dona 10 milions de voltes en això que el guió no és dolent per tot. 10 milions de voltes, dius? Sí, 10 milions de voltes. Són voltes, eh? Jo crec que ja sé el que és. Que ets endeló, vosaltres. Endavant, endavant. El Lluís Maries, el director d'aquesta pel·lícula, és un guionista basc, que ja s'ha fet mos, al seu moment, per fer farmàcia de guàrdia. És el guionista de farmàcia de guàrdia. Això ho ha fet 5 temporades, i, per tant, va durar molt. Després va fer també conegut per una pel·lícula que no dirigia ell, que es deia Mensaca. Més tard també va fer una altra pel·lícula, guió tot això, eh? Una sèrie televisiva de 8 episodis, que es deia Ana y Lociete, que era 8 episodis amb l'Anna Obregón, i que tothom ha considerat que jo no ho he vist, però que no puc parlar si és veritat, que era de molt baixa qualitat, molt insuficient. Avui, aquest matí, ens han presentat la prestrena de l'alquesta pel·lícula, que és la seva segona pel·lícula, i jo diria que té un guió acceptable, però justament toca això que dius tu, és a dir, un senyor que no ha acceptat poma policia, que li hagin fet tot això, i vol eliminar a les persones que van matar la civilària. Llavors, tot és com es trejada, nobament, el país vas. Fixa quina diferència, tal com ho estàs presentant. Tant quina diferència no hi ha amb el Clint Eastwood i el Harry el Brut, però molta. Allà hi ha una mítica. Hi ha com un valor, eh? Un valor que dius, bueno, pots estar-hi, d'acord. Però no és una actitud humana, és un valor, és una ciència ficció, i llavors allò et serveix precisament perquè tu, com espectador, valoris que és clar, el que acabes de dir ara tu, dius clar, és que una persona que li ha matat la família, la filla i tot, és que és molt normal que pugui reaccionar d'aquesta manera, absolutament normal, però és clar, si estem així, imagina't tu, aquestes persones que durant molts anys van estar negociant, ja no a la trivedeta, sinó a la fidaeta, que encara que puguem dir que encara no és definitiva, les estan negociant. Hi havia de tenir en compte totes aquestes coses, que l'objectiu era arribar en aquest acord, que en definitiva farà que la violència no sigui precisament el que predominarà entre policies i persones que no estan d'acord amb l'estratus social. Clar, ens hem de posar aquí, és com superarem tots els elements. Tu estàs d'acord? La teva actitud em fa pensar que t'ho estaries d'acord amb el que fa al PP, de no voler negociar, de no voler perdonar, de no voler... Jo no estic d'aquesta actitud. Jo penso que el país basc ha arribat al final de la ETA, ETA ha renunciat a les armes, i en lloc d'acceptar aquesta negociació, ni s'ha retornat els presos més endavant, se segueixi igual, com si encara la ETA segueix funcionant. Llavors jo no estic d'acord. És una qüestió política, que ara no ens posaríem d'acord si n'hi haguessin de discutir, si jo tinc la veritat o la tinc una veritat una altra persona. En qualsevol cas, jo el que estic dient és que... dos coses, dic. Una, a mi m'agrada molt més la islamínima, que Harry el Sufio, qualsevol d'aquestes del crisi, a mi personalment, a mi em convents més, i això, el que veis d'aquest matí, no té punt de comparació amb l'altra pel·lícula. És a dir, és una pel·lícula en la fons pobra, exagerada, que no té punt de comparació amb l'altra pel·lícula. No té punt de comparació amb l'altra pel·lícula, ni la nota que és un guionista, que jo no és del tot dolent, si l'hagués dirigit un bon director, potser li hauria pogut treure molt més suc, però es nota que és un senyor que sap de fer guions, però no sap de dirigir una càmera, no sap de fer fotografia, no sap de dirigir uns actors. Ni el coronado, ni l'aire de folk, en un moment estan postissos, estan en tot els creus, et fan un moment de veure com es fa. No sé si t'ho agrada o no, però jo penso que és un punt de vista personal, almenys quan la vaig veure, i no sé si és el millor del que estic tu, però la que regaria la Isla Mínima. Però la Isla Mínima és una de les bones pel·lícules que s'han fet en els últims anys d'aquest gènere. Si s'ha de ser un gran director o una gran directora, com Patricia Ferreira, per parlar de aquest tema, Per exemple, jo crec que s'hauria de fer algun dia, perquè tocaria el tema de fuego, però d'una altra manera, i precisament un cas que tothom coneix és el de D&Villa, que és una noia madrileña, a la qual li van quedar sesgades les dues cames, també era un atemptat terrorista, no anaven contra ella, però estava per allà i va quedar sense cames. Jo he tingut l'ocasió, aquí a Sant Boi de conèixer-la personalment no dona guapíssim, amb les seves dues cames postissa, no sé d'equip material, però alta, corresponent, les cames que li havien posat amb la seva alçada, ha guanyat un depremis d'esquí, d'un tipus de mobilitat d'esquí, i és una dona que està completament integrada amb una feina, amb una d'allò, segurament caldria fer històries i parlar d'aquestes històries i fer pel·lícules també d'això, potser fuego quedaria perfectament superada, la isla mínima, doncs jo crec que hem de tornar a parlar, perquè ha quedat així les espasses una mica en tot allò alto que es diu, jo crec que sí, està bé que sigui així, però bueno, les espasses en el sentit que podria parlar una miqueta més, ja està, no ho dic res, però faràs que hem de parlar una mica d'interès. Jo vaig parlar molt la setmana passada, però volia saber l'opinió de... Doncs mira, jo t'haig de dir que quan vam anar al cine hi havia l'illa... La isla mínima i encara està a l'art, i no sabia quina anar a l'esquí... La isla mínima o la isla màxima, no? Seria l'interès de la isla, et vas decidir per la màxima. Sí, vaig escollir la màxima, sí, i la veritat és que aviam, jo ets a dir que m'agraden aquests temes, quan veig una pel·lícula amb temàtica d'aquesta. Per això la vas triar, clar. Sí, a tot i que l'altra, la isla mínima, me n'havia parlat el Joan i també tinc moltes ganes de veure-la, encara no he pogut, però vaig decidir per l'interestral, segurament perquè era més recent, d'estrena més recent i vaig pensar, doncs, vinga, va, aquesta. I bueno, ja us dic que tinc tirades cap a aquests temes, i la veritat és que a mi em va capturar en certs moments, però la vaig trobar massa llarga per el que era la pel·lícula, i en alguns moments el guió feia una mica el cos, d'acord? Amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, no vull dir amb això en absolut, perquè... Conta, doncs com ho dius, això, eh? Conta, perquè el que és la fotografia està molt bé, els efectes especials són espectaculars. La història és interessant en certs moments, en altres moments es fa una mica un lliu, i el guió trobo que a vegades cogeix, i alguns diàlegs no te'ls acabes de creure, després el actor... Són pomposos, per exemple, són allò? No, però és que no, són com forçats, són com forçats, que els personatges tenen unes coses que penses, no, amb aquesta situació jo no m'ho crec que digués això. I després el actor principal, que ara em recordo... És molt bo, no sé com es diu... El que havia fet Mati ho havia fet molt bé, no sé d'acord? Sí, sí. El que passa és que a la primera part de la pel·lícula jo el trobo sobreactuat. Sobreactuat, trobo que fa un gesto junts, cara junts, no sé què, que jo no sé qui ho va dirigir. Què et va agradar de la pel·lícula, veu? Ara anem a veure què em va agradar. El que em va agradar de la pel·lícula és la part de la paradoxa dels viatges interestelars. Aquesta és la part fascinant de la pel·lícula, perquè realment es basa en coneixements científics ben clars, tot i que algunes coses potser estan agafades una mica pel pèl, però bueno, donem llibertat artística al guionista, que se l'emereix. I perquè, de fet, hi ha dubtes, que són teories que estan per demostrar, però són... Exacte. Teories que són punteres, diguéssim, i rayen la ciència ficció, les teories de la física i això, vull dir que... A mi m'agrada la història de per què han d'escapar de la Terra, per què busquen un futur a fora de la Terra, i m'agrada l'enfoque que tenen els viatges interestelars en el sentit que són viatges que... Bueno, la ciència ficció sempre ens els ha pintat com una cosa molt, molt happy, per dir-ho d'alguna manera, però que realment tenen conseqüències, o poden tenir conseqüències, molt bèsties per a les persones. I això m'agrada molt com ho retratava la pel·lícula. Algunes coses les trobo, d'alguna manera, copiades d'una pel·lícula que a mi em va agradar moltíssim, que és contacte de J.D. Foster. Sí, la relació entre pare i fill... Que reconeix que sí, que es basa en contacte, i en 2001, sobretot. Sí, sí, sí. Hi ha moments que són 2001, però claríssims, eh? I, però, de totes maneres, m'agrada la relació entre el pare i la filla, el pare que és el que empendrà aquest viatge interestelar en busca d'una sortida per la humunitat, la filla que es queda a la terra, i que se sent enganyada perquè considera que el pare l'ha abandonat, però que realment potser justament aquest factor és el que l'impulsa en ella a buscar, a profundir en la física, i a buscar a través d'un mentor seu o d'un professor que és un gran geni de la física, a buscar... I serà el continuador del pare. I serà realment la que al final salvarà la humanitat? No, pare, la filla. Home. Sí, sí, la salva, la salva. M'ajuda, m'ajuda, m'ajuda. Entre tot, una mica aquí. Exacte, sí, però realment elles les glauo critic en la història, i això és el que em va agradar, no? Ara em negaré perquè faré la pregunta que sempre faig, com que has dit que has trobat que la interpretació del màxima conegi molt forçada, i això preguntaré la història de sempre. La vas veure en versió doblada? En versió doblada, la vaig veure. Ja està, ja està, ja està. És realment no, el Joan també havia dit que l'havia vist en versió original, és que la veu que li ha posat el Sergio Zamora, que és el doblador del màxima conegi habitualment, doncs una veu molt neta, molt limpia, molt d'allò, però, clar, queda el màxima conegi quan el veus en versió original ni obre la boca. De fet, no la obra quan la estàs veient doblada, tampoc, està clar, perquè és la mateixa actuació. No sembla que sí, perquè ho sents tot també, en canvi, en la versió original és que sembla que estigui arrossegant les paraules. No sé, que algú li estigui traient de dins, llavors sembla molt més continguda l'actuació. Estic segur que sigui la veu doblada. El platge és millor, que no pas l'original, però l'original és l'original. Això ho entenc perfectament, però més que l'entonació de la veu, d'alguna manera, a vegades trobava com una mica exagerat, era certes actituds o poses que té el personatge. És que està en una situació molt extrema, no? Bueno, està en una situació que està com una mica... sembla que ha tingut un trauma amb un accident. Sí, sí, no s'ha acabat d'explicar del tot. Amb el qual potser queda una mica com penjat. Jo tinc una idea, i és que al final de tot s'hauria de tornar a veure la pel·lícula. Mira que és llarga, s'hauria de tornar a veure, però hi ha una escena al final de tot, i això és com una pista, més que una spoiler, perquè la gent ho miri, a veure si tinc raó. Al final de tot, tot el que passa amb la situació extrema, de proparta un forat negre, es veu una escena, un pla de lala de l'avió, que és el mateix que has vist al començament de tota la pel·lícula en el seu somni. Per tant, això tancaria completament al cercle de la història. Estaríem parlant en realitat d'una història cíclica. I acabarem de realitzar el somni, no? Acabarem donant-nos que el malson prové de la solució, de tot plegat. És una història veritablement... com volés que. És veritat que està segons com agafada pels pèls, però és tan suggerent, és tan enormement rica de detalls, i fa que l'espectador hagi d'estar tan pendent i tira tant de l'espectador, perquè pensis, perquè raonis, perquè no et quedis amb la versió que t'han donat sempre, fins i tot a l'escola, que tant ha explicat les lleis de Newton, que tant ha explicat coses com si fóssin veritat absoluta. I aquí, de cop, el temps s'allarga, perquè la relativitat d'instinct, que el temps s'allarga o s'escursa, les dimensions són més de les que nosaltres pensem, i és que l'univers pot ser que sigui així, i del tot no ho hem esbrinat encara. És que acaba de dir una cosa entre el que tu has dit abans, no? I el que ella acaba de dir ara, vull dir que el temps ens l'hem fet a la nostra mesura, no? O sigui, al cap i a la fil, li hem posat decimals i tot aquest sol, no? I li hem posat nom, que sigui lluny, que sigui març, o sigui tal. I ens ho creiem, això. Ens creiem que això existeix. Això, que està clar... Ja faig una pregunta, que existeixen els dies de la setmana? Existeixen els mesos de l'any? Sí, el temps existeix, ja ho ve de forma de mesurar-lo. És una forma de mesurar-lo. El temps existeix, i què és, el temps? Bueno... És una enorme pregunta, eh? Nosaltres, moltes de les coses que, d'alguna manera, discurrim o pensem, es basen sobretot en la nostra percepció del temps. Però el que diu la pel·lícula és que la nostra percepció pot estar enganyant absolutament. Ja ho diu. I que les coses no són com semblen. Tu ja t'has despertat mai, va dir, vols dir, que estic viu? No t'has despertat mai. Bueno, però això ja és una altra cosa. Bueno, però estaríem aquí, perquè jo crec que, igual que Inception, Inception és la versió de Cristófer Nolan, jo ho he dit en algun moment que sí, torno a dir... Doncs, Jenny, absolut, de l'Artsarps Plàstiques, que domina com ningú ha dominat mai tots els elements de l'Arts Cinematogràfic, ja està, ja ho he dit una altra vegada, doncs, igual que Inception es plantejava el que hi havia dins de la ment... Un repeteixes. Sí, un repeteix una mica, però és que sí. Suposo que quan una cosa t'obsessiona, no? Jo, potser, ja, amb el comentari, amb la crítica d'interès, de l'Ari de Cristófer Nolan, ja tinc un toc, directament. Vull dir, un trastor obsessió compulsiu, que ja en fa anar repetint i dient el mateix, però no, no puc sortir, puc sortir d'aquest bucle. No sé si m'ho crec, al final... Potser sí que hem entrat, també. El problema que estem plantejant és que no t'ho has de creure, no? Ara que estàvem parlant d'això, sabeu quina pel·lícula m'agradava molt com resolia els problemes de la percepció del temps i dels viatges a través de... El truco final, prestig. No l'he vist, aquestes. Doncs, aquí he estat de tela, també. Però n'hi ha una que es diu Doce Monos. Ah, però aquesta no és seva, eh? Ah, vols dir d'un altre pel·lí. És el del Carl Íliam, que és Doce Monos, que realment diu, sòstres, aquests de la troba ben lligada. A interestelar li falta trobo jo una micona per acabar de veure'ns tot ben lligada. Això hem de parlar ja, home, amb el nostre expert interestelar, podríem dir, en els viatges de mal temps, que és Albert Rodríguez, el director de l'Isla Mínima. Si no Albert Rodríguez, m'ho doleu ell, que coneixem nosaltres, que s'ho ha llegit tot sobre històries en el temps, i vaja, vull saber la seva opinió sobre si és coherent la pel·lícula. Jo diria que sí, amb el meu entusiasme, amb el meu trastorn particular, que ja acabo d'explicar. Però, vaja, jo, el que deia ja, amb això, si voleu, acabem una mica el tema, que Cristó Fernández està investigant com ningú, pràcticament, com ningú havia fet mai, excepte un esteli cúbric de 2001, com s'allarga, com s'arronça el temps, com la memòria fa fallida de totes les maneres, el momento, el truc final, que quan la veieu, i intenteu analitzar-la, també quedaré una miqueta... asturats, allò que deia abans el Joan, perquè és veritablement impressionant el que fa en aquesta pel·lícula i la conclusió et deixa com sense... sense respiració de dir, això és molt fort, molt fort. I a Inception, doncs, sent una pel·lícula com a interès excessiva, es planteja com ningú els camins de la ment, els camins que, de vegades, aporten a arribar a conclusions i a llocs que no t'esperaria, no diries mai. I que el psicoanálisi va intentar arribar a un punt determinat, però això ja ha quedat superat. I li dona mil voltes al psicoanálisi. I aquí, d'alguna manera, a l'interès de les, li dona mil voltes a la física clàssica. I diuen que està bé, de parlar sempre, que les coses són, això que deia mare, inmutable. Però ja fa molt de temps que la física ha descobert que això no és així, perquè no ho expliquem d'una vegada, i que la gent ho sàpiga, que es comença a pensar coses noves. Jo crec que és un exercici de didàctica, aquesta pel·lícula, tan fonamental, que s'hauria de posar a les escoles que ocuparia molta estona, bueno, tot un matí, allà veia la pel·lícula. I què? Els nanos... Ja tens de comentar-lo. Exacte. Bueno, per la tarda. Però sí que és interessant, d'aquesta pel·lícula, per justament obrir un debat sobre aquests temes, sobretot amb noies joves, no? A mi em va passar pel cap un posicionament davant d'aquestes coses, mentre hem estat parlant. Vull dir, penso que això és el que passa a tothom. Quin posicionament tinguin això? I fins i tot els elements que utilitzaríem, amb ganes d'interpretar i de formar-nos, no? Doncs per dir... Doncs jo crec que això i per això i per això... Crec que... no sé, jo penso que això a mi no se'n fa pas massa difícil. Precisament, a partir d'interest de l'art, com la que heu vist vosaltres ja, aquesta pel·lícula, una cosa que se'n fa la idea és que, si alguna cosa vaig aprendre, tot i que no vaig a bastar-ho, en 2011 ho deixé al espai. Vull dir que és la pel·lícula per excel·lència, en aquest cas, no? Sense excesos ni res de res. Escoltant comentaris sobre aquesta, el que veig és que alguna cosa va quedar pendent allà, i que d'una manera o altra, realitzadors com el senyor Nolan, van retrovar-se amb aquell punt en el qual va deixar la pel·lícula, i, mirada, tirant-ne una altra cosa, és aconseguir-ho, eh? Jo això també ho tinc, però, bueno, vull dir, encara que no ho aconsegueixi, el que és cert, és que aquesta és la tasca d'un gran realitzador al marge, o, bé, paral·lel, a què pugui fer un gran espectacle, en accessos, en interpretacions, en jo què sé. Vull dir, la forma ja, aquí, és... M'agrada que sé. Clar, la forma, evidentment, que t'ha maravallat quan està ben feta, i tan meravella, no? Però la forma amb les comèdies és una cosa, amb les exefeccions una altra, amb els westerns, on ja veus tu, si no té la mística aquella, no val, no funciona. Té una part de western, també ho vaig comentar, quan ell diu jo arribaré fins a aquell punt, i llavors ja sabré el moment en què he de sortir disparant. I la màquina dient-li, però què fem? Preguntant-li a ell, però com ho fem ara, què faré a mi? Això també es correspon amb el que s'ha dit. Una màquina no ens superarà mai a nosaltres. Això és una altra de les tessis que té el Christopher Nolan. Vés a romar per sobre de tot, és un humanista. Clar, perquè tenim capacitat de reacció. Vull dir, modifiquem segons la marxa que trobem, segons la marxa dels aconteixements que anem trobant. Però fixeu-vos, el personatge principal està molt bé, i tot el que... bueno, sí, està molt bé. És un cowboy, jo penso que ho acabes de dir tu. És un cowboy de l'espàcia. Però a mi el que em va agradar molt és la història del científic que va petar en el planeta, aquell Jali, i que no troba res, i el tio diu... Doncs és la meva emissió, jo hauré de morir aquí, però no ho pot aguantar, i llavors envio un missatge dient, aquest planeta és habitable. Senzillament pel que vingui no el rescatar. Això em va semblar a dir... Clar, és que és així. És un maco. És un maco. És un altre... El que m'ho agrada molt és el que ho fa. El que es diu el... Ai... No em surt del nom tampoc. Millor, perquè és una sorpresa per l'espectador. No ho expliquem tot. Mira, mira, que torna a entrar. És un tros molt original. Sí, sí, et sorprèn molt. 20 minuts per posar a to la validesa de l'esport en la vida social. Jo penso que estareu d'acord amb que, si hi ha una temàtica que dona per fer pel·lícules, és l'esport. Jo suposo que... I si no, els preguntem al senyor. I la cuina. Si no, li podem preguntar al Silvester Stallone. La cuina. Perquè va fer, no sé, quants rockies. Sí, i el primer rockie és excel·lent. Els altres no els he vist. Però jo, no? M'agradaria saber per què és molt primer i els altres no siguis exactament igual. Bueno, és una història més crible, penso jo. L'altra és senzillament un superheroi. Al meu entendre, un plan Rambo, una mica. Però intenta posar-hi aquest punt d'humanitat a totes elles, no? Sí, bueno, a la primera sí, a la primera no. És molt humana, a totes. A totes, no? La resta, especialment aquella que lluita contra el soviètic, té veu, però claríssim. Perdoneu l'alparent, sí, que ja n'hem fet molt. Però és que deia això de la cuina, perquè aquí a la biblioteca d'aquí, al costat de la ràdio, de Sant Just, han fet un especial monogràfic cinema i cuina. Llavors es poden veure tota una sèrie de pel·lícules. I simplement perquè ho visiteu, perquè el promesa Susana Barco, que s'encarrega d'aquestes coses, de que ho esmentaria. I d'aquí al costat, que val molt la pena. Suposo que el Festival de Sant Sebastià ha obert una delegació, una partat de cinema i cuina, que té ara premis de cinema i cuina. És que ara la cuina està per tota manera. Està de moda, està de moda. És inevitable. Aquestos 10 metres, un viatge... no l'heu vist, aquesta? Un viatge de 2 metres. Aquella de la parella? No, un viatge de 2 metres. Entre dos restaurants. Quin pamflet, eh. No té res a veure amb aquesta TV? No té res a veure amb aquesta TV. No. A part de les coses bones, aquesta reis, eh. Aquesta no. Aquesta no va aconsellent. Vinga, deixem-lo parlar amb ell del que ha Vegard de l'esforc. Però ara el tema de la cuina, n'hi ha enyesse, enyesse molt. N'hi ha de molt bones, el tema de la cuina. Sí, home. I... i... ni en algunes, que jo penso que tenen molta simulitud basades en l'esport. És el francès que anava per aquí. No, si és que l'esport i la cuina de fet han d'estar, perquè un esport ha d'estar lligat d'alguna manera, a un régim o una dieta, a una manera de fer. Sembla que siguis d'elit, però si no ets d'elit, no. No, però són dos fils conductors molt bons, perquè l'esport és sempre una cosa que s'associa a la, com ho diríem, a la lluita. Són dos aspectes. L'esport està associat amb la lluita, amb la superació pròpia. No necessàriament la confrontació, perquè a vegades és la competició amb tu mateix. Però sí que a les ganes de superació, de superar algun obstacle, això és un gran conflicte per explicar històries, és fantàstic. I després la cuina té la faceta aquesta que és allò diari que ens proporciona molt plaer adònic i també plaer social. Llavors, són dos aspectes que moltes vegades d'alguna manera a la vida hi són molt precents. O sigui, la lluita i també el descans i el saber trobar amics. La lluita, l'enfrontar-se amb la vida, superar-se, però també saber disfrutar de la vida. Semblaria que som com contradictoris i que podíem portar a camins oposats. De fet, algunes pel·lícules porten a la destrucció fins i tot dels personatges a través d'un menjar excessiu, una gran buf. I en canvi, i l'esport, no ho sé, això ja ens ho explicaràs tu. Igual, igual, pot portar una situació agònica i exagerada. Exacte, l'esport pot ser una cosa fantàstica i que pot ser ensalzi la figura d'una persona com pot ser una cosa que la degradi i que la faci destruir-se amb ell mateix. Jo més aviat m'agrada parlar de les primeres pel·lícules, però de les segones també en trobarem, de pel·lícules sobre esportistes que amb aquestes... Bueno, hi ha una pel·lícula que està molt associada amb una pel·lícula de ciència-ficció que asocia l'esport a una societat moralment degradada, que és Rollerball. Rollerball és una pel·lícula que ha interpretat el James Cahn, que ens mostra un futur en el qual el reina dels esports és un esport extremadament violent, però és el rei dels esports perquè senzillament la societat descarrega sobre aquest esport i sobre la violència que es manifesta en aquest esport. No sobre l'àrbitre, sinó sobre... Total, la frustració i tota la violència continguda que hi ha a la societat. Seria el mateix que passa amb el futbol, però portat a un extrem molt gran. Hi ha pel·lícules que ens parlen d'aquests aspectes negatius, però n'hi ha d'altres que ens parlen d'aspectes molt positius. Jo penso que dominen les que parlen d'aspectes positius. Jo penso que en general l'esport i també la cuina que hi ha en les pel·lícules que a mi m'agraden molt i que... No sé què opinareu vosaltres, però, per exemple, Invictus. Invictus. No ho saps, però ho sabràs. Però pensarà en Invictus com la Titexida Rollerball, d'una manera. Perdona, Edward J. Winston, que ja estava mirant la pel·lícula el director de Rollerball. Tota una curiositat, que és el que va dir la Titexida. Invictus, que està dirigida per al Clint Eastwood. I ens mostra justament el contrari de Rollerball. En el qual el Nelson Mandela va saber utilitzar molt bé i aquí va demostrar que era un polític i un líder fora del comú i va saber utilitzar-ho per coaccionar una nació. És verídic, això? Sí, és verídic. És verídic que va passar el que planteja la pel·lícula. Una altra cosa és el que diu ell. No és que passés de la forma que s'explica. No és tan verídic que la història de Carlos de Foc. Carlos de Foc és una història que sí que van haver-hi uns esportistes, però la història no s'ajustava a enviar la realitat. Però, com diuen els italians, si no és vero, ben trobats. Per tant, la pel·lícula va funcionar molt bé, Carlos de Foc. I jo penso que és una de les pel·lícules també. Que, d'alguna manera, saben enllacar millor el que és l'esport amb una descripció d'un personatge. De personatges interessants. Un personatge que és un pastor protestant, escocès, que es diu Aro Abrams i un joeu de classe alta, que és l'Èric Lidl, que ha de lluitar també per al reconeixement social. Perquè se sent, d'alguna manera, marginat per una certa... bueno, per un cert antisemitisme instal·lat a la societat britànica de l'època que estem parlant de principis del segle XX. I els dos personatges tenen característiques i circumstàncies. Molt diferents tots dos. Però la descripció que fa de com el personatge fronta l'entrenament i la prova olímpica i la manera de veure les coses de cada personatge és molt impecable. Molt bé. A part de que com moltes produccions britàniques fotografia boníssima, excel·lent, de la banda sonora del Evangelis i ho trobo encertadíssima. Ja les teves paraules, t'hi sentim de fons, però de vegades em sembla que us hagueu posat d'acord. Quan estàs donant en fació una cosa, doncs entra aquí una música fantàstica. I és una música que, com deia el Joan, jo penso que va ajudar a que triomfés la pel·lícula, que li van donar diversos Òscars a la pel·lícula, però un d'ells va ser justament per la banda sonora i que, a més a més, va ser una banda sonora com un avanç i un després. Jo, a vegades, precisament per una de les coses que s'ha dit aquí, diuen, me'n de la va demostrar que era un gran polític, però el que en tot cas es va produir en aquell país quan i que va representar el que tu dius, una integració social dels conflictes que existien, és com si això de l'esport fos una cosa així de fàcil. Mira, jo, com a polític, em proposo agafar el rubi, en aquest cas era el rubi, i el transformo, i faig tot el que sigui efectible per aconseguir. Jo penso que clínico tu té bastant això, i per això ho esmento. I llavors això pam! Vull dir, com que jo hi tinc aquesta voluntat, jo parlaré amb el cap, que és el que fa de protagonista i tal, i això va de sortir bé, perquè jo m'ho proposo. Clar, aquí és on a mi em patina una mica l'argumentació. Perquè si nosaltres ens fixem amb les etapes, per exemple, que ha tingut com a brillantol el nostre estimat Barça, que tenim aquí, doncs veurem que aquesta realitat d'un gran equip, hi ha darrere una gran feina, hi ha darrere molts encerts, moltes vegades amb coses que tenen a veure per exemple, sempre s'ha dit, que quan va arribar el Cruyff aquí va canviar tot, que no va ser això sol, moltes més coses, i que en definitiva la connexió que hi va haver aquests últims 4 o 5 anys o una mica més, que va fer gran farça, que ja sé que ja no el superarem mai, és com si fos gràcies a la porta, per exemple, ara que està a la porta. A mi això em patina, vull dir, em patina, perquè crec que és bastant més complexa. Sobretot per aconseguir en principi que xisteixin unes persones que realment tindran la virtut, la capacitat d'entendre-les. Una altra, llavors, és que el que realment fa la feina doncs els cohesioni, que els faci competibles. Clar, jo crec que no era una qüestió política, en tot cas era un intent que va fer el senyor Invictus, i si veritablement de la pel·lícula Invictus ens creiem que l'èxit està del Mandela i prou, no. No crec que sigui això, el que l'inici s'ho t'explica allà. No, jo tampoc no penso, però sí que el Mandela va saber aprofitar una cosa, i de fet, Mandela el que fa és, sobretot, parlar amb el capital de l'equip. Sobretot, o sigui, això està clar, però tampoc no és que vegi que el Mandela intervé molt, però amb el seu gestos és capaç d'aconseguir que allò que senzillament seria un partit o una competició, es transformi en algo positiu per enllaçar la població. Un exemple, el rúbia sud-africà era un esport de blancs. Els negres no els interessava per res. No els interessava, és que no els deixaven tampoc. No, sí que podien jugar. Perquè hi ha dos jugadors que són negres. Si eren, el que passa és que, evidentment, per la situació socioeconòmica pocs es podien permetre arribar a jugar. Aquest és un altre element important, perquè quan parlaves de la pel·lícula aquesta de, oi, com se deia, l'altre, la que tu portes avui per parlar. Carlos de Foc. Sí, és un jugador. Hi ha una molt bona part. Hi ha gent de molta alçada. Els que anaven a les olimpiades eren gens que tenia recursos. Està segur que no hi van ser bons jugadors? Perquè tampoc ho va aprovar ningú. No, però... No estaríem aquí parlant. Igual estaria a salvar-se. Sí, barat, no? A Invictus hi ha un moment, que el Mandela fa un gest i en canvi allò ens veuen i mica en mica ell és capaç de reconduir la situació. Amb això tampoc no vull dir que el Mandela fos qui marqués els golls. Hi ha alguna sequència a la pel·lícula Invictus que francament és increïble. La pel·lícula és molt Disney, amb això ja una mica ho dic tots. El que fa és que té alguns moments molt interessants. Un moment en què el futur del país depèn de la discussió d'un grupet de persones que estan decidint si s'afegeixen a la política general o no. A mi hi ha una cosa que m'agrada molt de la pel·lícula. Llavors ell decideixen allà, deixar-ho tot, i tot depèn del que es decideixi en aquell punt, com una mena d'assemblè. Això sí que em va agradar la força. A mi una de les coses que més m'agrada de la pel·lícula, que em recordo, és quan decideixen una cosa i ell com a líder decideix anar a l'assemblè i convèncen que estan tots equivocats i ho aconsegueix. Allò, si hi ha una cosa de la pel·lícula que mostra el que és un líder, el que és el lideratge, és quan tots han votat una cosa i ell es presenta, diu no pot ser, no pot ser això, es presenta allà, comença a parlar amb ell, i els convèncen que estan tots equivocats. Això s'ha de tenir uns nassos per l'última altra cosa. I jo avui amb la pel·lícula, l'Àila. No sóc un bon pulí. I també, a part de xerris o faia, també volies parlar de la soledat del Corregó del Fondo, que és tota una altra història molt diferent. Això ho vaig dir jo, no sé si ell l'ha vist. Tu l'has vist? No, no l'he vist. Perquè és una pel·lícula difícil de veure. Jo vaig comentar-ho, que és una pel·lícula d'aquella a l'anglès, aquell que m'es diu, el Toni Arbitjorsson, i és una pel·lícula que en el seu moment va tenir una pel·lícula que era de la Frida Cinema, tota la correnta aquella d'anglèses als anys 60, i que jo com que va sortir a quines pel·lícules podien sortir, jo vaig suggerir que és. Ah, d'acord, d'acord. És una pel·lícula que, bueno, pensava que potser hi hauria més temps. La volia tornar a veure, i honestament no l'hi puc tornar a veure, i, per tant, la te'n passa no com la Isla Mínima, sinó que aquesta ja fa 20 anys que la vaig veure. Doncs queda aquella essència. És una pel·lícula també de la superació, diria, personal, una pel·lícula molt potent, molt potent, que en el seu moment va tenir una gran força. Però jo ara, si l'hagués vist, podria precisar coses. La posem de pel·lícula del mes, i la barrer no se'n va anar bé. Clar, hi ha una altra cosa, que... Bueno, ja parlarem ara de la pel·lícula del mes, perquè potser la podíem endarrerir una setmana més, la pel·lícula del mes. Tenim un nou col·laborador que vindrà, no sé si cada setmana, però que és una persona també que li coneguda les estrenes, les estrenes que fan a Barcelona de cinema, que em va proposar de venir a la programa per fer un tema. I aquest tema seria el posmodernisme en cinema. I aleshores podíem venir la setmana que ve allà, que vingués ell per fer aquest tema, i aleshores, nosaltres faríem com sempre, perquè t'havíem pel·lícules que posem. Entrarà, escoltaríem. Vaja, perquè... Oi, jo, a vegades, s'ha de fer això. Si parlant del posmodernisme, allò... En cinema, o sigui, com... Ja, ja, ja. Per tant, ho deixem així. Segueu-me encara a continuar, perquè tenim quatre minuts per continuar. Però, en lloc de fer la pel·lícula del mes, ja els teníem més temps per preparar-nos en la pel·lícula més l'altra setmana. Jo volia esmentar la pel·lícula Galípolis. Ah. Dintre del que és l'esport, també, perquè hi ha una gent que està obsessionada per córrer, i ja es veuen les dues vessants, una mica la de Invictus i la de Rol i el Vol, el mateix temps. La dinàmica de la guerra, la destrucció, l'esperit romàntic, el mateix temps de córrer, com a objectiu vital, com a únic objectiu, simplement per relacionar-te amb el paisatge, amb els altres. És com una cosa super-extraima, molt ideal. La veritat és que... T'inflaia, que hi ha pel·lícules, el Peter Ware, un dels grans directors per a mi, de la història del cinema. Sí, també. I després, per no deixar els clínics dins de la categoria Disney, recordem que va fer una pel·lícula que es deia Million Dollar Baby, que era una pel·lícula que, diguem, seria... I era Disney. No era Disney. Aquesta també anava sobre l'esport i sobre les conseqüències de determinats diputats d'esport. A més, enllaçat amb una... Bueno, història de transfont social, no? Jo crec que allà va bastant més enllà que això, eh? Vull dir, allà el que planteja és el bo i el dolent, el mateix temps. Vull dir, en una matratxa molt normalet. Vull dir, la trampa... On han anat a parar moltes vegades, anar a les mans que ha estat un esport tan... tan necessàriament noble com el bàsquet, amb professionals d'una categoria extraordinària. Jo crec que aquella, el que té és això, eh? Molta, molta, molta cosa té, molta. És MoniVol, no em direu que no ho he pensat en MoniVol, que no em deixareu parlar d'aquesta pel·lícula una altra vegada. Home, sí o no, em recordeu de MoniVol? Jo no he vist, no he vist. Pel·lícula protagonitzada pel Brad Pitt i el John Angel. Ah, sí, sí, sí, sí. És aquella dels números, no? El Benet Miller, però sobretot el que destaca és que... El guió. El guió és de l'Aaron Sorkin, que ha fet molts guions per moltes sèries. I que jo diria que exemplifica molt bé el que és l'esport com a metàfora de la vida, que era el tema que tu portaves, Andreu. Perquè allà el que ens ensenya és que no és important en un esport, com el baseball, per exemple, tenir els jugadors millors, els que tenen millor imatge, sinó tenir la persona justa, la feina, cada fe, en cada posició, en cada lloc. Llavors, si això ho aconsegueixes, fins i tot si no són macos, ni serveixen per res més, només per això, perquè és el que es veu a la pel·lícula, l'equip serà el millor. Llavors, és una història basada en un fet real d'un mànager, d'un equip de baseball, que fa que un equip que no té cap mena de possibilitat de fer res, perquè no té un pressupost, ni té les possibilitats d'arribar enlloc, doncs el fa pujar a les cotes màximes de la Lliga del Baseball, d'Estats Units, i guanyar no sé quantes temporades la... Metodos matemàtics. Metodos estadístics i matemàtics. Jo ets a dir que el Jaume va dir en què no. Bueno, de vegades li passa, de vegades... Sí. Em sembla que ho transformarem, això, en una tortúlia deportiva. No sé... Doncs vinga, va, punto pelota. Que no, que no, què? No. Ja que ho ha tret l'Andreu. Que no, què? Digue-li en el Florentino, espera't, que això és tibla i veuràs el que faria. Però què li ha passat? Què li va passar quan va xucar amb el Barça d'Alba? Ah... Eh, i això li ha agradat, l'Andreu. I es va gastar molt calés. Ah, aquí està, aquí està. Escolta, que acabem el programa, ja estem sentint la... La setmana que ve, perdona. El posmodernisme amb cinema... El posmodernisme amb cinema... Com es diu aquest col·laborador? Ignasi Juliacs. I vindrà... Ja el coneixerem i veureu com us agradarà molt. Doncs serà un plaer rebler, igual que rebre... És un plaer rebler. Andreu Ferran, sempre que ve. Bona nit a tothom. Vine a més, vine a més. Fem la setmana vinent. Que vagi molt bé. Bona nit a tothom.