CsC 25/11/14 - Postmodertnitat al cinema / Ignasi Juliachs

Sinema sense condicions. Tornem a seguir un dimarts més a Sinema sense Condicions, disposada per l'ausa del cine que ens agrada, del cine que ens fa passar bé, del cine que recomanem a tots vosaltres, perquè també us ho passeu molt bé. Avui a més a més tenim una persona, una persona que ens ve per primera vegada a la ràdio, un crític que fa molts anys que es dedica a això, l'Ignasi Juliacs, que ens plau molt que vingui a la ràdio i ens expliqui les seves opinions sobre... concret avui, com totes les setmanes, farem un programa de tres parts. El primer part parlaríem de les coses que hem vist. Jo he vist, per exemple, una cosa que està per estrenar encara, que les tenen a les divendres de la setmana que ve, que és Traj. Ell ha vist una cosa que és origen, és que jo no he vist i seria molt interessant a l'Ignasi que ens expliqués que li ha semblat. I la segona part, com sempre, faríem un tema i el tema és el seu, el tema que farà l'Ignasi Juliacs, que és la pospoderitat del cinema. El tema és molt interessant, perquè confesso honestament que no tinc clar quina és la diferència entre la modernitat i la posmodernitat, o sigui que quan ens ho expliquis, m'ho hauràs d'aclarir això, que jo ho confesso, que no ho tinc gens clar. I la tercera part seria una mica les pel·lícules que vagin sorgint, els comentaris que hagi pogut rell, i que ens vagin, com a més a més, de nosaltres dos, ja a la dada del com sempre, a la dada dels vidres, controlant-ho tot i ajudant-se amb tot el que pugui ser, posant les músiques de platre o el que sigui, i altra en cert. És que m'han fet un bon avisat, m'ho han dit. Jo m'he sentit ara posant aquesta música com una mena d'astronauta interestelar, veient aquí movent els comandaments i sentint com entrava, la veu aquesta en anglès i la veu electrònica, les veus també de la música electrònica a Evangelis, m'ha agafat un calfret. Doncs sí, l'ànimos jocandis aquest, que ens inunda des de fallar una bona... tirada de temps, Joan. Jo tinc por d'una cosa, i tu comento ara i després, doncs bueno, jo crec que és més aviat per riure, però tinc una miqueta de la impressió, que tot el que anomenem cinema post-moder, i després l'ingressi ens oblidà, és tot el cinema que no t'agrada, Joan. Ah, sí? Què fem si és així? Sortim correntjar o com ho fem? Blade Runner, per exemple, t'agrada? Ja està, en final, m'agrada, trobo que és extraordinari, el final. I a més, a més, el final, segon, perquè segur que hi ha dos finals, i m'agrada molt el final que ha fet el... No es diu el... Raleigh Scott? El Raleigh Scott, la última versió, m'agrada molt, trobo molt forta. De fet, ja... Perdó. 5 pel·ligues, eh? 5 versiós, ja. No és un final, 5 versiós de la pel·ligua. Però tot és un muntatge comercial. Ja hem sentit la Ignasi, que encara no havien tingut ocasió. És que no sabia quan entrar. És que nosaltres no saludem, ha de ser el convidat el que entre, i tu ja ho has fet bé, ja ho has fet bé, però bé. Doncs bé, jo com que no he vist res d'actualitat, no hi ha manera que vagi el cinema últimament, us escolto atentament i aportaré tot el que pugui. El que aneu dient. Bueno, doncs si voleu comencem per Origenes, que és la que ha vist ell, que et sembla, explicant-nos una... No l'he vist. Bé, és una pel·lícula senzilla, perquè vam tenir l'ocasió de veure-la al Festival de Sitges, d'aquest darrer, és del Mike Cahill, que és un realitzador que ja l'any anterior havia destacat en una altra pel·lícula, que es deia Ano de Red, Otra Tierra. I més que res, és que és un realitzador peculiar. El podria m'incloure dins del possible. És una metogràfica d'alguna mesura. Perquè se li dona per barrejar, diguem-ne, que les seves propostes, peculiar i curiosa, d'aquestes dues pel·lícules, perquè totes dues participen de la mateixa intenció, que és barrejar ciència, és a dir, temes de càrrega científic, però a través del filtre de la mística. És evident que el que prima és allò místic, per tant, terreny irracional, terreny poc explicable racionalment i amb arguments. I, per tant, la ciència és l'esforç humà de transcendir cap a aquesta altra cosa, que és més de caire inabastable. I, de fet, l'origen es tracta exactament del mateix, amb un argument concret, però tracta exactament del mateix. I sembla que la seva mussa és l'electriu aquesta, la Britt Marling, que ja era la protagonista d'Ano de Red, i que, en el cas d'origen, és una mica cup protagonista. Vull dir, el protagonisme el porta al personatge masculí. Però, bé, el Michael Pitt. Però, en definitiva, parla... Bé, si hem de concretar, es tracta d'un metge que s'ha especialitzat en l'iris de... Perdó, amb l'iris de l'ull. I, en un determinat moment, s'enamora d'una noia que... En fi, una noia adolescent, allò que és molt misteriosa. I aquesta noia... En fi, s'ajunten, evidentment, és l'idi-li perfecte, però amb aquesta noia fina, per un accident tràgic, i a partir d'aquí, la investigació d'ell, dels ulls, la comença fins i tot, o sigui, de fet, les primeres petges d'ell és amb cucs, que no tenen cap tipus d'òrgan de percepció, ni de llum, ni de molt menys d'imatge, perquè està convençut que fins i tot aquests animals, amb determinats tractaments, poden acabar. Bé, ja. És tot una mena d'embolíc inicial en aquesta línia, i tu en diràs... Molt pesmoderta. I això on ens porta? Efectivament, fins a aquest moment de la pel·lícula, ja s'ha preguntat. El tema és que, per un seguit de... Seria com molt complicat, narrar tot fil per renda, i a més ens... d'alguna manera culparien de spoilers, d'aquesta gent que una mica fa... explica... xafa la guitarra, que es diu en català. Bé, la qüestió està que... la pel·lícula evoluciona de tal manera que ell creu reconeix la seva amada, que, a mort, a través dels ulls... D'on coll d'aquests? No, no, a través dels ulls... d'una nena de 8, 9 anys, de l'Índia. És a dir, la investigació li porta amb el... amb el banc d'ulls i... una cosa d'aquestes complicadíssimes, li porta fins a l'Índia, i és com si acabés reconeixent tot que la pel·lícula no apunta d'una manera directa, apunta, doncs que aquella nena és com la reencarnació. Per tant, és evident que la pel·lícula parla també de reencarnació. Imagina't partint dels cucs on anem a parar. Va, va. És, de moment, la pel·lícula de partigen a aquesta línia. Ja. I la proposta, evidentment, al capdavant, quan acabes veient la pel·lícula, és de tal nivell que no t'esmesarai que, diumenge, com a mínim, realment és una pel·lícula curiosa, és una pel·lícula que fa rumiar, no? D'altra cosa és que tu em passes, que tu creguis. És veritat que depermins hi ha una altra història d'amor en el sentit que la Brit Marlin, que és una vacària que passa a ajudar-me amb ell en el laboratori, amb això dels cucs, se n'amora d'ell. Està molt ben narrat, perquè no s'explicit en cap moment, és tot a través de mirades, i aquest enamorament es pren el seu tempo. Des que a punt de vista hauríem de dir que això xapò, perquè narrar això cinematograficament, que és com s'ha de fer, en realitat, del bon cinema, de fet, la bona literatura ha de ser més aviat expositiva, que no explicativa, no m'expliquis, exposa'm, mostra'm, deixa que jo acabi deduint les coses. La pel·lícula té aquest valor en aquesta línia, i el que passa és que això acaba convertint-se en aquesta cosa una mica aniuñeta, sentiment de l'Oida, que té un punt, en què a Hill, de fet, en Another Earth, és tres quarts del mateix, hi ha una història de redemció per part d'una noia que ha agafat un complexa de culpa, li he de per culpa d'ella, a mort els diversos integrants d'una família, i el que hi ha és aquesta manera de cosa sentimenta l'Oida, de feeling, una mica sensible, que aquesta potser seria la part, jo crec, negativa de l'estil del Mike Hill, quan en realitat està parlant de coses que, home, grosso modo, i si no ens posem en plan pureta, tenen el seu què? Perquè això ha de convertir la ciència gairebé en un mecanisme, per transcendir i arribar a cotes superiors, que no són precisament les científics, sinó que són d'àmbit místic, d'àmbit molt més inabastable, doncs, home, té el seu mèrit. Molt bé, molt bé. Em sembla que no l'has vist, potser sí, la pel·lícula d'Interestel·l, perquè em sona una mica també en aquest camí. Interestel·l, evidentment, va per aquí. Jo tinc un dubte d'aquests meus tontos, és que no em coneixen nazis, sinó ja sabràs que tant en tant dic coses, que són relativament absurdes, però en aquest cas és un dubte que tinc des de fa setmanes, des que aquesta pel·lícula es va passar a Sitges, de fet va guanyar el premi a la millor pel·lícula a Sitges, pot dir que deu tenir el seu mèrit dintre de, com tu mateix dius, dintre del que és la ciència ficció i les pel·lícules dintre del general fantàstic. Doncs per què té el començament, el títol original, un AI, orígens, o una AI, o un... És que no sé si és un palet, et sona això, perquè d'on ve? Una AI, orígens, orígens. No acabo de saber si tens... O AI aquest... A mi m'agrada jo, que seria el pronom... O que sí, és que poso una AI. Ja fa temps que he decidit, no sé si m'ha corregut mirar-ho. Sense dubte, AI és jo. Sí, però ja veus, jo, orígens... Bé, no sé, ja dic que jo plantejo coses. Aquestes que queden aquí obertes. No és una pregunta, no sé si és bona o no... El que passa és que com que tota la pel·lícula s'ha de dir amb el de Sant Jaix, que realment té el seu punt fort, i és molt emotiu, evidentment connecta amb aquesta mena de discurs místic de caire superior, no m'estranyaria que poguéssim interpretar com el fet que cadascú de nosaltres són part d'una mena de... Com a esperits, està claríssim, no com a ens físics, són part d'aquesta mena d'un nivell. El que passa és que, si no n'he vist, ho he ben trobat o et podries dir, no? Però tampoc la pel·lícula, evidentment, això tampoc trobo claríssim. Estaria dintre, en qualsevol cas, d'aquest tipus de pel·lícules... M'està fent pensar que aquella pel·lícula va guanyar el Festival de Cans fa uns 3 anys, produïa pel Lluís Minyarro, aquí, pel productor d'Edisa Eta, que era aquella de l'Enkel Bumi, que recorda les seves vides passades, però que també venia a ser una... història d'aquest caire mig místic, on una persona anava recordant diferents vides, però no havia passat, també hi havia el fet de la reincarnació. D'una manera, també, més o menys metacientífica, vull dir que sembla que hi hagi també una tendència dintre del que és la ciència ficció de... Potser, això que estàs dient tu, que també ho has dit al començament del teu comentari, ens fa entrar directament també amb el que és el postmodernisme, aquest eclecticisme de gènere, d'idees que va més enllà del que s'havia fet fins aquest moment, però això ja ho parlarem més endavant, però aquí, en el programa, que en tenim un tema, li anem d'una multa durant tot el programa, i al final de vegades surt, abans de temps i tot, i ja veus, són característiques sense condició. Ja està, ja hem fet la referència a l'Enkel Bumi. Tot i que en un exercici de sinceritat suprema, haig de dir que la pel·lícula de Minyarro a mi em va portar cap als braços de Morfeu. El cinema també pot tenir aquestes característiques. A mi em va deixar molt intrigat la pel·lícula, molt intrigat. I a més, el Lluís Minyarro té una característica, és que qualsevol pel·lícula que vegi és produïa per ell, per molt diferent que sigui, sembla, o tant a dones, que està produïa per ell. És una cosa molt peculiar. És veritablement té una característica, com a productor, de quan ha fet pel·lícules com a director, també l'has aportat al seu cinema. A mi em sembla molt interessant, si podria considerar postmodernista el seu cinema, o un altre, o van guardista. Sí, jo més aviat no el volia com a postmodernista. Seria un tipus de cinema... Home, com, de fet, sense anar més juny, un altre que és espectacular visualment, com el Peter Greenaway. El Peter Greenaway ha arribat a dir, literalment, que amb ell narrar històries li importa un raó. És a dir, no estem parlant de cinema narratiu. És una altra història. Peter Greenaway, si que seria postmodern, pregunto. Greenaway? Sí. No, Greenaway... Tampoco, eh? És ell. Aquí teníem a Chesco Ramos, que aquest diumenge... No, no, però en Greenaway, evidentment, sí que té elements molt postmoderns. I, a més a més, un de molt desagradable. Jo no estic a favor de la postmodernitat. Per mi la postmodernitat, després en parlem, però és la conseqüència, evidentment, d'una civilització que s'estan anant a fer punyetes. De la calència. I, per tant, la postmodernitat, a part d'eclectic, com tu dius, que és veritat que agafen aquí, d'allà i de més en llà, té implícit moltes vegades un discurs i un missatge negatiu pessimista, però a nivells francament es garifosos. Estic pensant en una pel·lícula com Sucker Punch, que passa per ser una pel·lícula, doncs, per Teenagers, no? I, realment, si analitzem amb... després hi entrem, si voleu, si analitzem en profunditat el que ja s'estan arrant, és horrorós. És una història d'autèntic terror. És a dir, que tu consideres que el postmodernisme expressa la decadència d'aquesta societat? Totalment. No hi ha dubte d'aquest tipus. Doncs... Tela, eh, Joan? Tela el que estem preparant per després, eh? Jo crec que els uïns estan ja... No poden fer sàpig. Estan dependents de què passarà. No poden fer sàpig, no per cert. No poden fer sàpig, eh? No poden. Bé, jo, com que us he dit que ens han passat una pel·lícula a les prestrenes, que les trenen aquest divendres, que es diu Trash, la dones d'esperança, us fan faig cinc cendis perquè tampoc la pel·lícula es quedongui per més. És una pel·lícula de l'Estifan Daltric, que sí que tenia alguna cosa interessant. Jo recordo Billy Elliot, Les Hores, i sobretot a mi personalment el lector m'agrada molt. No sé si la recordeu, a l'ho heu vist. Aquesta és una pel·lícula que va amb la Kate, on es diu aquella l'anglèsa... Aquest Blanche. No, l'altre, l'altre. Quina pel·lícula? El lector, que és aquella que és una noia... Ah, la lectora de... No la francesa, no la francesa. Ah, Val, sí, d'acord. És amb l'Aquete Winsley. Exacte. L'Aquete Winsley, que representa que és una noia nazi o és una noia que viu a Alemanya i que troba pel carrer amb un nano jove, molt adolescent, se l'emporta a casa seva perquè s'ha desmallat, el comença a ajudar, a cuidar, i es trobarà una relació eròtica sexual. I a mateix temps, la lectora, perquè li comença a llegir llibres en aquest xicot, i ell perda el contacte amb aquesta noia, i molts anys més tard, ella s'ha fet abogat i se la troba amb un judici, que ella és acusada per nazi i per bar. Aleshores em va semblar que aquella pel·lícula era molt rodona, em va semblar que era una pel·lícula... Tothom en d'acord. Aquest és l'estifendrite i mateix director de la Bibliàlia, de les Hores i de l'Ector. Amb un altre guionista, que és el Richard Curtis, que és un director segurament que ha tingut fama per a unes pel·lícules com Quatre Vodas i un Forneral, perquè ha escrit tot el gaire major dels guions del Mr. Bern, Notting Hill, que és segurament la pel·lícula que a mi em sembla més destacada d'ell com a guionista, i és un senyor que més a més ha treballat en moltes sèries de televisió. Va passar a la direcció, aquest, el Richard Curtis, i va fer una, per mi, la millor, la pel·lícula que ha fet, que és l'op actual, i no sé si la coneixeu o la recordeu, després ha fet radioencobierta, que per mi era més fluixa, i l'última que ha fet, a més ha fet tres pel·lícules, és una qüestió de temps. Aquest és el guionista. Ell és el guionista, però després de ser guionista, ha fet tres pel·lícules com a director. És important destacar els guionistes, que tu sempre ho fas, perquè són la base. Sí, perquè jo penso que... La pel·lícula l'Èxit, que tingui la pel·lícula, és una pel·lícula que no té una bona història, però és un director que siguis, és impossible fer una bona pel·lícula. Aleshores, s'ha de dir d'entrada, a mi em va sorprendre molt la pel·lícula, perquè en el fons t'han d'uns contat qualsevol persona ràpidament que és una còpia de l'Eslambloc Millionaire, que no era d'ell, era un altre director, però que va ser una pel·lícula molt exitosa, també inglesa i molt exitosa en el seu moment, ja sabeu que anava de nanos que estaven a la Índia i eren seguits i tal. Aquí passa el mateix, és la mateixa història, simplement que han traslladat la història del Brasil, i són tres nanos que els hi passen això de coses. El que passa és que si ve és veritat que té un començament interessant, perquè hi ha dues accions paraleles, el començament de la pel·lícula, un home és perseguit per la policia i aquest home, veiem com és massacrat, és matat per la mateixa policia, i aquest xicot, aquest home, abans de morir, tira una cartera a les escombraries, aquestes escombraries recollides pel servei del Brasil, d'allà de la ciutat d'aquesta Brasileira, i un nano d'aquests pobres miserable que viuen faveles, que viuen barraques, etcètera, se la troba, aquesta cartera. I allà vols rebutar que això crea un cert interès, però a partir d'això, tot el que ve continuació, honestament, per mi, està mal arrosol, mal agafat, sembla mentida que un guionista que n'ha fet tantes coses com aquesta, i algunes elles bastant maques com era, que és allò que l'ofa actual, és un guió poc treballat, amb molts forats, que és lenta, s'ha avorrida, i per tant, és totalment previsible el que passa. Llavors, tot això fa que no sigui una pel·lícula recomanable, però com passa que l'estén en aquest divendres, que li ha dit traix, la drona és d'esperança, perquè la representa quan troben aquesta cartera, comencen a desenvolupar el que hi ha dins d'aquesta cartera, que ho deixo així penjat, perquè hi ha moltes possibilitats, hi ha moltes branques, que depenen d'això, però no estan ben lligades, no estan justificades. Les pel·lícules que parlaves, que són més aviat pel·lícules romàntiques, podríem dir, sempre amb una característica que les diferencia, del cinema comèdia romàntica tradicional, també donant un salt, que jo ja he dit que no la sé vist tota, però sí que em sona molt, i n'he sentit a parlar, donar aquest salt a un cinema, doncs potser també, ja no romàntics, sinó social, potser, amb un temps de thriller, però això, el lastre que en el fons comporta, el fet que existeixi una pel·lícula tan gran i tan bona, com Ciutat de Déu, que suposo que és una referència absoluta, allà, al Brasil, i per intentar fer una cosa similar, doncs, clar, tothom veu d'allà, la combinació amb eslàndom milionari Ciutat de Déu, bueno, estan parlant de pel·lícules de històries similars, i ara estava pensant en el voltant d'això, que quina ja estima que el Brasil, perquè quan es va estrenar Ciutat de Déu, Ciutat de Déu, es va dir que aquella pel·lícula era com una llavor, per començar a fer un cinema de recuperació nacional, no sé si ho recordeu, perquè estava el Lula llavors, allà al Estat, com a cap de l'estat, el president, no sé ara mateix si continua estant o no, la veritat és que no estic més al cas. Ja la dona és igual, sí. D'acord, doncs, el director, el Meirelles, de fet, de seguida va marxar cap a Hollywood, llavors, ell va ser l'iniciador d'això, i que, veritablement, era un reflex, aquella pel·lícula, del que s'havia de fer, el Brasil, per tirar cap endavant i, fins i tot, coordinat completament amb els poderes fàctics, amb els poderes polítics, doncs va quedar, jo diria, com a mínim, portes en fora, és a dir, que ens hagi arribat, doncs ha arribat res més. I ara, quan has parlat d'això, m'ha vingut a la memòria, el fet que de vegades queden les línies tallades completament. La pel·lícula mateixa, des de l'1.000 i l'anibol, també és que podria inaugurar un gènere en sí mateixa, perquè és l'expressió d'un tipus de vida també, molt similar a la ciutat de Dios, també amb un to similar de les pel·lícules, quan reflectia aquesta duresa amb un gènere d'un mig de thriller, que no et deixa indiferent en cap moment que l'espectador d'estar pendent, però que no està al vi ni re, ni una mica, del que és això, la duresa de Peo de Carrer, de Brasil, de les faveles, d'Eslam, de les ciutats pobres, dels barris pobres, que, de fet, jo recomanaria, si teniu ganes, diria que està penjada per aquí per YouTube, si no, la busquem en algun festival, un curmatratge que es va fer anys més tard, que vam fer uns nois d'aquí de Cornellà, que es diu l'Alfombra Roja, amb la protagonista, de l'Àndon Millionaire, hi ha una miqueta més gran, en dos o tres més anys, amb aquella nena petita, tan maca que surt a la pel·lícula, que es va fer veient on vivia aquella noia, perquè, en principi, se li va prometre, doncs, de tot, que aniria a viure a Estats Units i tal, però ella, en realitat, va tornar allà. Doncs l'estat de com viu en el barri, on viu en aquestes persones, és una cosa que és completament dolça, increïble, perquè la noia és preciosa, et parla amb un entusiasme del seu barri, un barri que el veus completament... No hi ha decadent, com deies ara, tu Ignasi, el veus fet purgapurkeia, vull dir, escombraries per tot arreu, errates per l'aigua, i aquella noia està supercontenta de viure allà, i diu que és fàcil que fàcil la seva vida tornarà, ajudarà la gent que està allà, és una petita meravella, aquesta alfombra roja, busqueules un cormetratge i ha dit uns nois d'aquí de corneia, i val moltíssim la pena, posa la pell de gallina, i també t'informa molt de com són... Aquest ambient sí que està amb aquesta detrás, o sigui, l'ambient mateix d'aquest crius de rates, de pobresa, de barraques... Això està molt ben plasmat. El que passa és que la història en si no s'aguanta. Mentre hi ha un sal molt important entre l'amnloc de milionaire, l'amnloc de milionari i aquesta. És a dir, aquella penso que una pel·lícula estarà més aconseguida una cosa o una altra, però estava una vegada que funcionava bé, i estava justificat i tot tu creies, en canvi, aquí, en el fons, no t'acabes de creure res. Llavors, no són comparable, no són... Mentre es venia amb nosaltres d'ara cap a l'estudi, havíem començat a parlar d'una pel·lícula curiosa que està en aquest moment a la cartellera, i és una pel·lícula que, bueno, jo diria que té molt de prestigis. És a dir, et va passar pel festival de San Sebastià, la crítica la va deixar molt bé, després va arribant aquí, i bé, jo la vaig veure aquest cap de setmana, i el Ignasi també l'ha vist, que és una pel·lícula argentina que es diu Relator salvages. Mentre es venia, deien coses, i llavors no sé, que sí preferia que potser primer a l'Ignasi expliqués què li havia semblat amb ell, i després us explico la impressió que jo n'he tingut. No diré el que tu m'has dit, que és una element força interessant, a causa de la teva experiència argentina, i tal. Vís, des d'aquí, evidentment, és com el seu títol i et dic que són històries, en segon són 5, no? Sí, històries, sí. Molt bèsties, o amb una certa proporció. A ulls nostres, desaforat, és a dir, exagerat, són situacions límits. Salvages. Però jo crec que el títol té... Això, evidentment, és una impressió meva, no? Jo no sé si es diu Relator salvages tant pel fet que les històries siguin bèsties, que ho són, com pel fet que és que el propi sistema és el bèstia, és el que propicia les situacions bèsties, per dir-ho d'alguna manera. No sé, jo crec que en tenim, i probablement té alguna cosa a veure amb això. D'això, evidentment, amb excepció de l'última, que jo no sé si estaré d'acord, el conte de la boda a mi em va semblar una mica absurd, és a dir, perquè no porten lloc. És a dir, ja com tota una mena de rebel·lia de la núvia, ja impersot, no? Perquè s'entera en el propi banquet que el seu marit, recent marit, ha tingut una aventura a veure de les convidades. I, evidentment, això, probablement aquí ho haguéssim disculat molt, o sigui, la pròpia núvia ho hagués disculat, però ja no, les coses comencen a agafar. Però clar, així com les altres, sí que tenen una moralina, per dir-ho d'alguna manera, aquesta, en qüestió, es dilueixen al no res, es dilueix en un absurd final. Però a banda d'això, evidentment, les altres quatre, narren situacions certament punyents, i on la paradoxa, jo crec que és el que mana, perquè totes acaben, d'alguna manera, com no t'esperes que acabin. Perdó, si anaves a dir... No, no, no. Una cosa que has dit, que penso que tens veritat, que jo potser això no ho havia pensat tant, és que, en realitat, també hi ha una crítica, diríem, del sistema, en el diria, quan el Darín, que fa, el diríem, l'episodi, que dels 4 o 5 o 6 aventures que hi ha, l'episodi d'ell, que representa que és un senyor, que és enginyer... És un dinamitador, no? Sí, un dinamitador professional. No dinamitzador, sinó dinamitador. Dinamitador, postador. En sort, edificis. En sort, edificis, que molesta, no m'he demanat, i ell es l'esperca, aposa els explosius, perquè l'edifici se'n sorri. Això és com comença aquesta mena, diríem, de compte, d'aquest set o vuit, sis contes, em sembla que són. Va, i després t'han d'adonar-nos, com amb ell li roben o li fan una multa, que és injusta del seu cotxe, com el que es va complicant, si que diria que és una crítica en el sistema. És una situació cafqiana, perquè l'individu, com el Castillo, que es troba amb una situació que no pot fer res. És a dir, des de dalt ho decideixen tot, hi ha un joc muntat, que fa que tu quedis absolutament indefens i no tinguis més remit que pagar la multa, no hi ha manera de recórrer. Encara que fos un joc, que no tens argument, que diuen, passeu-me l'Àmuc, qui és el que mana en aquesta oficina, que li explicaré el que ha passat i no hi ha manera, o sigui, el tallen per darrere, i si vol agafar el cotxe de pagar, si no, no té cotxe. Llavors, la cosa es va complicant de tal manera, que no explicarem com acaba, perquè segurament la gràcia està com acaba. I el que li deia amb ell, tu ja saps, francès, que jo vaig estar dos mesos a Buenos Aires, vivint-hi, que vaig anar allà sense prejudicis, i per ser on és, hi vaig tornar amb prejudici. Per què? Perquè vaig arribar a la conclusió de que aquella societat és molt diferent de la nostra. Jo, quan veia la pel·lícula, que la gent reia i s'ho passava més o menys bé, etcètera, a mi també em va fer gràcia en alguns moments. Però el que més em xocava o més em ressaltava és que jo pensava, és una pel·lícula molt argentina. És una pel·lícula que pot passar allà, però que aquí no passaria. Els incidents que hi ha, que són molts, hi ha un que és un tio que està molt bé, que va amb el seu cotxe per la carretera, es troba un altre cotxe, i comença a picar-se entre ells i acaba, que això no es posa a imaginar com acaba. No ho explico perquè em penso que és interessant de veure. Això penso que aquí, en concret a Catalunya, jo crec que això no passaria. Jo, com que aquesta pel·lícula me la va recomanar una noia peruana que vaig estar xerrant amb ella la setmana passada, em va dir, ves la vera que t'agradaràs, una pel·lícula interessant i tal. Aquesta noia l'hi vista, i li he dit, escolta, he vist la pel·lícula que em va recomanar, i li vaig dir, escolta, saps que he arribat a la conclusió que aquesta pel·lícula és molt argentina. Dic que aquí la gent no funciona d'aquesta manera, no faria aquestes coses, ho veiem exagerat. Has dit que a Catalunya no, però... No ho sé. Has deixat implícit, que a la resta d'estat espanyol potser sí. No ho sé. No ho tinc clar, Francesc. T'ho dic sincerament, no ho tinc clar. No ho sé. Si em permets per això un incís, em centraré en la raó, en absolut, per exemple, de la multa, el dinamitador d'agicis, que tu aparquis en un lloc en què estiguis convençut perfectament que es pot aparcar, perquè no veus senyal t'he prohibit aparcar per enlloc, i després et trobis la multa. I... El senyal havia quedat desdibuixat, era poc visible o... Això sí que és possible. Això sí. Jo el que dic és com es va muntant la cosa, i el final, el que ella acaba fent, i sobretot una... Que em vaig obligar a t'explicar el final. No l'explico. Jo penso que el final, el final aquí seria... És a dir, en el fons arribes inclús a pensar, si analitzes una mica fredament, aquest compte, aquest en concret, arribes a pensar que allò millor ell es defensa en el fons jugar brut, perquè en el fons ell, jugant brut, arriba a aconseguir una cosa que no t'esperes. Quan es presenta el final de tot, apareixen unes persones que el van a veure on ella està, és evident que ella és una victòria en certa mesura per ell. I això, penso que aquí no entren la dinàmica. Quan li comentava tot això que deia això, jo penso que aquí no seria per semblant, aquesta noia peruana m'ha dit, però allà ho seria, perquè hi ha un incident, com aquests, que t'estic explicant, els he viscut. I, per tant, jo crec que, quan veia la pel·lícula, no estava veient una ficció, estava veient una realitat, o que passa que és una realitat diferent d'aquí. Jo, que aquesta noia fa 15 o 20 anys que ara viu a Catalunya, viu a Barcelona, em va dir, sí, aquí això no passa, això no passaria, però allà passa. I, per tant, llavors m'ha confirmat alguna mesura molt l'Argentina, i, en canvi, aquí segurament la lectura seria una altra. No sé si coneixeu una pel·lícula clàssica a Argentina, però no molt antigues, sinó clàssica en el sentit que és una de aquelles pel·lícules que es veu que a Argentina la coneix tothom, igual que aquí, per exemple, d'on? Mujeres al bord d'un atac de nervios, seria una mica l'equivalent, en quant a fama, allà, que és esperant de la carroça. Una pel·lícula de l'any 85, una comèdia bàrbara, també, bèstia, salvatge, amb el que tu deies, perquè sí que se sembla molt a les comèdies dels anys 60, a les comèdies també una mica bàrbares dels nostres estimats. Sí, de la banca. Potser sí que el que tu has dit moltes vegades es pot parlar també respecte a aquesta història esperant la carroça, i aquesta altra història de salvatge. A mi ha estat la carroça que confesso que em va quedar bé. Però el que vull dir és que potser sí que hi ha com unes dècades d'aquest moment, potser, entre... Això hi és, això hi és. Ara que penso, el Verdugo podria ser un relat de salvatge. Mira, mira, l'Ignasi està fent una feina que a mi m'agrada molt fer, que és buscar elements per mirar que és efectivament sí que hi ha... No crec que s'ha espantat parlar aquí i tal, i dius que el Verdugo podria ser un relat de salvatge. Jo us recomano, i he parlat moltes vegades, i ara torno a fer una petita referència en la pel·lícula que he vist d'aquest director, el de Mian Sifron, una pel·lícula que es diu Tiempo de valientes, el de Salvatge de Navadí, que a mi em va resultar exquisita, també amb un component de comèdia, també molt destacat, però una barreja de thriller, de psychoanàlisi, com que ja ho tenen tant assumint, el tema de la història d'un psychoanalista, que després també d'un accident de tràfic, sempre hi ha alguna cosa relacionada amb els cotxes, i això és condenat, curiosament, amb una certa relació amb el que deia, a realitzar treballs comunitaris, relacionats amb la seva professió de psychoanalista. I a partir d'aquí no es pot imaginar, la trama es torna a ser realista, boja, hi ha moments en què el protagonista, que és el Diego Peretti, que també surt al Rato Salvatge, està ja metges pollat en una balconada, mirant que ha de salvar la vida, o demagar-se d'uns altres, una història també dura, de mafiosos entre mig, és un director peculiar, que agafa els gènere's més o menys establerts, de la màfia, i els barreja amb les històries de Buenos Aires i d'Argentina, i fa una combinació atrayent. Jo penso que, a més a més, amb un component comercial interessant, es deixa veure molt bé, sobretot aquí, a l'estat espanyol o a Catalunya, i que, com a mínim, permet exportar un tipus una mica diferent de cinema que l'Argentina, que moltes vegades té aquest component social, que està bé, de tantes pel·lícules que hem vist, de la novia i companyia del senyor Campanela, però que, jo diria que aquest director, el xifrón, fa com un salt, un salt no es preocupa tant pel cinema social, tot i que també apareixen, tot el que estava odiant, la preocupació de part com no està tot muntat, però és diferent, és un cinema més de gènere, més... En aquest sentit, el primer episodi, que és el de l'avió, em sembla magistral, no sé si consideraves el millor de tots. Perquè, com el resultat final, i sense fer de spoiler, d'explicar com acabarem al menys, és com tot el sistema és capaç d'embugir una persona, fins a intentar perpetrar el que intenta, no? Vull dir... Sí, sí, és una... És tremendo! Jo diria que la clau una mica de les històries, és veritat, és la venjança. Totes les històries estan protagonitzades per un determinat desig de venjança. Tens raó. I a les hores, què passa? Justament, és aquest sentiment de venjança, tant... vull dir, un senyor m'ho fent, i jo em vaig obligat a ofendre el més amb ell, perquè m'ho fes, que jo penso que hi ha un component cultural, és a dir, que penso que d'aquí una venjança no té la potència que tenen allà. És a dir, la gent tenen la sensació que és més calmada, més tranquil·la, i una ofensa no et provoca, necessàriament, una tacca amalada. Ara jo faré també el vocat del diable. Bueno, ens ho guardem, potser més, però després quan ho traiem, sí, visila. Potser no som tan explosius, tan immediats, no, diré, i m'ha fet això, que ho dic o deixem morir. No vol dir que siguin immediats, perquè alguna de les històries és un senyor que s'ho ha recalculat, vull dir d'una manera que ho està treballant dos anys, fins que ha aconseguit la venjança. És a dir, no és una cosa d'explosió, no, no, és una cosa... d'anar-hi fent, és a dir, pensar, tu la pagaràs. És a dir, que els argentins serien els coreans sud-americans, recordes que el Joan Seguins deia que a Corea semblava que el tema de la venjança estava com molt establert. És veritat, és veritat. Si el Pimple té formula i ha色at el speig amb Burke, podíem fer aquests d'aquí par specials. Però això pot ser per influence americana, perquè pensem que és una tradició de Webster que el tema és la venjança. És veritat, és veritat. Un aristòIV americà, la venjança, també. També, sí, sí, és, señor. Per tant, pot haver-hi diverses raons, diversos motius i tal. Jo penso que, també tinc la sensació de moving sua swoport. A mi també nug measurementsção, i cart 감사ada d'és專 어�ingor. a veure una pel·lícula molt bona. Ja has vist trobat que és una pel·lícula que està bé, però jo no crec que sigui tan bona. És a dir, llavors, clar, quan també analitzes més i tal... I no sé si la gent en general l'ha trobat tan bona, saps? O sigui, la crítica i algunes grus, doncs ha dit que era boníssima, no? Perquè va passar per se'n Sebastià, tothom la va deixar pels núvols, però jo no sé si es mereix tant. Ara, no està malament, comparat amb altres coses, és una pel·lícula que podíem posar uns 6 i mig, un set perfectament. Mira, mira, com li surt la bena de professor, posant notes ja, eh? Un B alt, un B alt. Un B alt, un B alt. La pregunta és obligada, tot i que potser una mica recorrent ja en el programa i fins i tot absurda, però seria... I, però, bueno, ens pot donar pas, entrar en el tema d'avui, no? La pel·lícula aquesta, la de Rato Salvaje, es pot considerar una pel·lícula pus moderna? Ah... Per descartar-ho o per... Jo penso que no. Per entrar ja en el tema d'una manera o d'una altra. No, no, són trolats que tenen el missatge ben clar, que això és una grata trística que la pus modernitat no sempre és així, ni molt menys, i són lineals, que és una de les característiques del cinema moderne. No pus moderne, no, precisament no. No, no, no ho és una... És més, jo m'atreveria a dir que el cinema argentí en línies generals, i sortosament, és de les poques reserves espirituals d'Occident, en el sentit que no han caigut en línies generals, en la trampa d'aquest cinema, d'aquest discurs, depèn del discurs estètic i artístic de la pus modernitat, que a mi em sembla molt preocupant, la veritat, i a més a més s'ha instal·lat. Vull dir, no hi ha solució, eh? Comença quan vulguis desenvolupar això. Donar un temps per donar l'incís, la relació que és entre cinema argentí i pus moderna. No sé si heu vist, tampoc, és que durant un temps vaig veure molt cinema argentí, no sé, m'intrigava, i va donar la casualitat de que fèiem molts cicles, no sé, no me'n recordo on, si a Filmoteca o van venir moltes pel·lícules, i vaig veure una que no sé si n'hagi vist, que es diu, el viento se llevo lo que. Sí, fa temps, com a... No sé, aquesta sí que seria poc lineal. Bueno, la definició de no linealitat, per excel·lència, perquè és una història que agafa un poble al final de la Patagonia, on arriben les pel·lícules que es trenen. Alejandro Grestin, sembla que sí. Alejandro Grestin, sí, senyor. Fa molt de temps. Fa fa temps. Arriben les pel·lícules que es trenen a l'Argentina, arriben al final de tot en aquell poble. Arriben ja, quan eren pel·lícules no com ara, de 35 mil·límetres, que s'anaven espatllat, llavors anaven retallant, col·locades, quan arribaven allà, arribaven absolutament desmontades. Vull dir, amb un ordre completament diferent. I el més bo de tot és que la gent que vivia en aquell poble s'havia fet un estil de vida basant-se en aquelles pel·lícules. Amb la qual cosa, la sensació d'irrealitat de surrealisme que es viu en aquell poble, que tu veus com a espectador, és com molt al·lucinant. Perquè tot està capgirat, tot, de vegades, fins i tot, una miqueta... Això sí que seria post-moder. Això sí que seria moment, fins i tot. Però jo m'atreviria... A veure, tots sabem que els anys 60 són els anys dels nous cinemes. D'alguna manera, intenten trencar amb una certa manera clàssica de fer cinema, no? Els nous cinemes a l'amany, la Novel Barg, i no pararíem, no? Vida cinemà. El propi neurorealisme italià, evidentment, tot això són maneres de... Assajar maneres diferents de narrar, que no el que venia imposat per Hollywood, principalment, no? Evidentment, tots sabem que els anys 60 hi ha un tipus de cinema fragmentat, i que fins i tot ara estic pensant en una pel·lícula barcelonina, però dirigida per un valencià amb Vicet Tarat d'Estat Amorgana, de la Teresa Gimpera. És una pel·lícula que havia divertit moltíssim. Però, clar, això no ho podem. És una pel·lícula que, evidentment, juga amb elements de caire cafquià, amb elements d'absurt, i tot plegat és un pot hipòtic, com un producte ben curiós, però jo ho consideraria experimental, això, sí. Ara, pus modern, no, de cap de les maneres, perquè tampoc hi ha determinades intencions implícites que sí té la pus modernitat en el cinema i com a cultura, no? Com ho fem perquè l'Oient i nosaltres mateixos, el Joan i jo, que t'estem escoltant així atentament, cap temps, ocupsem, així, amb poques paraules, i després ja podem parlar, d'exemple, llavors, què és la pus modernitat? En general, hi ha el cinema. S'havia anat al fil. Això t'ho comento pel fet que, el que sí que encara ara el cinema argentí, determinats autors del cinema argentí, en dona la impressió que estan encorats, és justament en aquests anys 60. És a dir, d'aquí que la pel·lícula aquesta de Gresti, digui, aquestes coses que poden ser com molt des de les seixanteres, molt de sats, de prova, que és diferent. Això continua sent cinema modern. La pus modernitat... Primer de tot hauríem de dir què és la pus modernitat. Perquè la pus modernitat és un pensament negatiu, fruit, i ara ho podem veure ja, molt clar, probablement als anys 80, quan es començava a manifestar, i tu, als anys 80, tu parlaves de la cosa pus moderna, des del punt de vista artístic, no? Però la pus modernitat, com el seu nom pot anar suggerint, és la negació de la modernitat, i jo crec que ve produïda clarament per dos factors. Un factor clarament és la revolució tecnològica, que això pot ser, en els anys 80, no creava... Tan clar. Tan clar, en el sentit que això ho podem afirmar ara, el cinema ja no és el mateix, perquè és digital, no? I, per tant, la pus modernitat, des del punt de vista, té un component de trencar amb el mollo, amb la manera de fer l'ineal i total. És a dir, un altre de les característiques de la pus modernitat és el que s'ha dit la metanarrativa, que és la negació de la metanarrativa. La metanarrativa és moderna. És a dir, la metanarrativa és l'intent d'explicar les coses amb totalitat, és a dir, la modernitat justament es caracteritza per pretendre donar explicació al món. És a dir, i per tant, és agafar el discurs de la filosofia, una mica com fa el Cahill de Borrí, que és el discurs de la ciència, el discurs de la història, el discurs de la literatura, el discurs de la cosa multidisciplinar per intentar aconseguir una visió plena del món. És a dir, la modernitat es pregunta en què estem, i què és el nostre entorn, què som nosaltres. La pus modernitat comença ja per negar això. És a dir, va en contra de la metanarrativa. Es parla de narrativa per embolicar la troca, però narrativa vol dir, evidentment, el discurs de les diverses disciplines. És a dir, és la negació d'això. I en canvi, juga a altres coses, juga a altres trampes. Té una visió, el discurs de la pus modernitat moltes vegades és negatiu. S'està dient, no intentis veure la globalitat de les coses, conformat amb només un fragment, per què és a lo màxim que pots aspirar. Això és el que... Compte, perquè això és el que ens està dient la pus modernitat. És a dir, no intentis compendre-ho tot. Per tant, compta perquè és més aviat un missatge reaccionari, no? És a dir, conforme de mal que tens, ja gairebé que ens queda dir, no? O sigui que des d'aquest punt de vista, realment, és molt preocupant. Això com a pensament. I aleshores, des del punt de vista de l'art, i particularment del cinema o de la narratologia, no fa més que agafar justament aquests principis. És a dir, Saker Punch seria l'exemple perfecte, no? Per un cantor és una barreja de gèneres i d'estils, i de suports, perquè, de fet, hi ha moments en Saker Punch, per exemple, que sembla que estiguis veient un joc d'ordinador. Està concebut gairebé la pel·lícula, com si fos les proves que ha de passar a una protagonista, que són una en la primera Guerra Mundial, una altra en una mena de pagó de japonesa... En fi, hi ha diverses històries que són com proves que va superant, igual que en un joc d'ordinador que has d'anar superant nivells i superant proves. Tot allò, per acabar amb un discurs, per això dius que Saker Punch és l'exemple perfecte de la pel·lícula pus moderna, perquè tot això per acabar amb la més absoluta de les inaugurures. Per tant, de vista que és una noia a la qual han posat en un manicomi, que deixa el corre perquè el manicomi és horrorós ja d'entrada, per l'interès del Padrastre en quedar-se amb la fortuna. I li fan una lobotomia, no? Li claven aquí al front una mena d'altra, per l'ull ocular, li claven un ferro així de gran. I sense que ens advertessi la pel·lícula, de fet el que estem veient és en una noia que ja està clínicament acabada, infinita, és la lluita que ella creu, la lluita que ella creu que està tenint dins del manicomi per rebalar-se contra la situació de crueltat injustícia en la qual es troba. Però així s'acaba la pel·lícula, és una lluita del seu món intern. El món extern, ella està allà i a sobre s'ha quedat tonta. Es diria una mena d'alguna. O sigui més no, a ulls externs. Per tant, la pel·lícula no pot ser més negre, més pessimista i més nihilista, m'atreveria a dir, no vull dir. És a dir, va a uns nivells brutals. Seria una mena de mòtrics. Evidentment, el Sacar Panja és l'exemple perfecte, jo diria, però, o obviament, no tot el cinema pus modern és així, ni de Montrose, o obviament hi ha nivells i hi ha escales. El director d'aquesta pel·lícula, que és el Sack Snyder, diguem-ho, perquè és significatiu, potser, que és el director per situar una mica també els ullents de Tessence, la pel·lícula Tessence de Watchmen. Vull dir que ja són pel·lícules que tenen una característica peculiar, diferent. Negre. Adonem-nos que la imatge és negativa. El més trist de la pus modernitat és que és una manifestació social i artística fruit del freqàs, o sigui, fruit del freqàs de les utopies. Per això el missatge és negatiu. Com forma't amb el que veus i no vulguis pretendre veure-me senjar? La cosa és molt perillosa, tots sabem des del vot de vista, si ens ho agafem literalment, no? Però, desgraciadament, és el fruit del freqàs, és el fruit del freqàs de l'autopia, el freqàs d'obviament després de la Segona Guerra Mundial i amb tots els pensaments de gaire socialista revolucionari i equitatiu, l'autopia de fer un món més just, més democràtic, perquè podríem parlar també del grau de democràcia que tenim, particularment Espanya i Europa, no? Em sembla que és més aviat minso. I en alguns aspectes gairebé diria que és de maquillatge més que de democràcia autèntica i real. I, per tant, la pus modernitat sorgeix, com a pensament, justament com a reacció, com a conseqüència, del freqàs de l'autopia, completament. Per tant, la pus modernitat és profundament distòpica. I fixem-nos que moltes pel·lícules, Blade Runner, la primera, que cinematogràficament és la pel·lícula que, d'alguna manera, obre el moviment per dir-ho així, estan arrant una distòpia. És a dir, de fet, en la Terra només estan els pobres, els que no poden pagar-se el viatge, per anar-se'n als espais exteriors. Això ja es diu al principi de la pel·lícula, no? I, per tant, estan subjectes a aquesta radioactivitat. A la pel·lícula no es diu, però s'intoveix que hi ha hagut una tercera guerra mundial. A la novel·la, que és molt més recomanable que la pel·lícula, m'hauria de dir que és clar i claríssim, hi ha hagut una tercera guerra mundial, i per això a la Terra és un hàbitat que no és saludable, no és recomanable d'estar-s'hi. I, per tant, els rigs, o viuen, com es veu, al cap de la Tírrell de l'empresa, viuen en uns edificis de luxe bastant més amunt, d'on està tota la polució, o, directament, ja margen cap a l'espai exterior, no? Aleshores, clar, jo que soc més aviat partidari, i em sembla que aquí tots som cinefils de pro, i, per tant, tots hem mamat, d'alguna manera, el cinema clàssic, el cinema de Hollywood de tota la vida, o, i ens agrada que ens expliquin històries i ens les expliquin bé, doncs jo crec que ens hem de sentir una mica de sabuts pel tipus de cinema que s'està fent últimament, que, a més a més, aquesta negrura, aquesta visió negra, aquest pessimisme ho estan veient absolutament tot. I, aleshores, el que sí que agafa la posmodernitat és el que se'n diu el recurs de la metaficció. Per tant, això connecta amb una altra característica de la posmodernitat i de la posmodernitat en el cinema, que és la artificiocitat, és a dir, les pel·lícules posmodernes, i tu has dit 300, i em sembla un exemple absolutament paradigmàtic, ja ni es molesta, és a dir, s'ha passat cap al terreny de la hiperrealitat. La posmodernitat utilitza el recurs de la hiperrealitat, que vol dir barrejar la realitat amb la ficció de tal manera que és difícil esbrinar si és real o fictísi, el món digital, això d'altra banda ho facilita perfectament. Aleshores, tot això, i, a més a més, mostrar el pròpia artifici del relat, és a dir, per això es diu que no metanarrativa, no ens confonquem, perquè els termes poden ser confusos. La metaficció és el fet que el pròpia relat no oculta la tramolla, i 300, evidentment, tots tenim clades del primer fotograma que jo som té bé, vull dir, que és a dir, evidentment, la Grècia Clàssica no és plena de núvols, la Batalla de Marató va ser a ple sol, per dir-ho d'una manera, no, amb un sol que es petarrada, i, per tant, doncs, aquesta missió del Herges mateix, que sembla com un cert absolutament d'un altre món, perquè és gegant, no? Vull dir, no tenia els tamanys d'un serumà. És a dir, la pròpia, la pusmodernitat evidencia la tramolla, evidencia el fet de, ei, que estic explicant un sopar de duro, i, a més a més, no me n'amago i t'ho mostro, no? Vull dir, pel·lícules com Pompèia són tremendament pusmodernes, des del punt de vista que la digitalització de tot el que estem veient té un nivell tan alt que, per ben feta que estigui aquesta digitalització, cap de nosaltres ens podem substreure a la evidència amb la claredat que estàs veient una cosa feta per ordinador, i que jo no té res de real. La contraposició seria, jo què sé, la carrera d'aquadrigues de Benhar, per exemple, que jo són autèntics cavalls, una autèntica quàdriga i uns especialistes, fet veure que són el Charlton Heston i l'altre actor, però recordo com es diu, i que estan allà, i que hi ha una càmera que, quan la quàdriga avança a tot drap, això és un autèntic traveling com Ilfó, vull dir, amb grua i a tot drap cap enrere per captar els cavalls fora de si i corrent com dimonis. La sensació que tenim amb la carrera d'aquadrigues de Benhar és infinitament superior a veure els vaixells del port de Pompeia entrar a ciutat a dins perquè allò no és autèntic, és hiperreal, és la confusió de la realitat. I jo crec que els que estem acostumats a una manera de fer contundent, amb carniós, això, en franquesa, jo parlo per mi, evidentment, a mi em costa digerir-ho, sincerament, prefereixo la carrera de Benhar. El que veig és, bueno, un milió de vegades, que no aquesta visió dels vaixells d'entrenar els cavalls de Pompeia. El que veig, Ignasi, és que tu estàs equipant completament, i cada vegada que vas explicant una mica més el que per tu és la postmodernitat i els exemples que estàs donant, estàs equipant tota l'estona el que és la postmodernitat amb el que és el camí cap al que és digital, cap al que és treballar menys amb equips que estiguin a peu de carrer, menys amb el llenguatge cinematogràfic, doncs tradicional. Estàs equipant les dues coses. És així. I d'alguna manera no t'agrada, perquè és aquest camí cap a la digitalització i cap al que és, per exemple, avatar, que seria una mica l'exemple d'anàmir arquetípic de parlar d'una pel·lícula, doncs que ja pràcticament tot és digital, tot és en 3D, i tot és tramolla, ni molt poc és ni màxa real i és imatge feta a partir del que s'havia fet sempre. Hi ha un teòric de cinema que ara, malauradament, Billon i... ara, sincerament, no recordo com es diu, però que fa una reflexió molt interessant sobre el gran canvi a pitjor, que significa fotografiar la realitat, vol dir, filmar en pel·lícula, és a dir, el fet de que físicament nosaltres agafem una pel·lícula, veiem així i veiem la carrera d'aquà driques, fotograva, fotograva, no? Allò era físic. La pel·lícula era una cosa física, una cosa que l'estiraves, clarament, que la veies. I era una fotografia. La fotografia, clar que es pot trucar, evidentment, i el cinema modern ha avançat en trucatges visuals, tot el que vulguis. Però, malgrat tot, hi havia... Amb la fotografia, la fotografia transmet un missatge de realisme. O sigui, transmet un missatge de cosa real, que, allò que estàs d'alguna manera veient en pantalla, correspon a un determinat grau de realitat tangible. Des del món, des del moment, diu el teòric aquest, que la imatge de ser allò una placa química impregnada per llum passa a ser 0's i 1's, perquè és el que és, és a dir, la imatge digital no queda impregnada cap plaga fotogràfica. Des del moment en què la imatge real es converteix amb 0's i 1's, deixa de ser real, deixa de tenir aquesta connotació de realitat. I el gran perill, aquí ve la gran advertència del teòric, és que, evidentment, si la imatge l'hem convertit en 0's i 1's, vol dir que podem fer el que ja s'està fent, és a dir, la tècnica del l'hiperrealisme. I què passa en l'hiperrealisme, el que hem dit abans? No permet distingir la realitat de la ficció. Per tant, cada cop més estem anant cap a un món on arribarà un moment que per televisió ens diran que ha passat del cosa i pot ser perfectament que no hagi passat en absolut, és a dir, una imatge fabricada amb 0's i 1's. Per tant, serà molt difícil, compte, perquè el terme és això, hiperrealisme, del que ja, per exemple, en Rili Escot, no en va, és el director de Blade Runner, de fet, ja té una certa tendència a fer que les seves pel·lícules tinguin forces elements posmoderns. Ara estic pensant fins i tot amb la seva relació de Robin Hood. És a dir, aquesta mena de imatge amb gran angular, amb unes armadures que no són les que corresponen, tot està exagerat, i és el món fictís i d'excalibur, per exemple, que és una altra història. Ara no parlarem d'una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Però el que vull dir és que el so, cada vegada que un cavall passa, o com sona els cops d'una espassa, com són les lluites d'espassa. Allò no és la realitat, és un tractament tot i que la pel·lícula no sigui realista a tota ella, evidentment que hi ha actors i que hi ha coses que s'han rodat com... Però el tractament sonor, que, per exemple, en Rili Escot dona a Robin Hood, és un tractament hiperrealista. I, per tant, ens vol fer creure que jo és la realitat, quan en realitat, si tu haguessis estat a l'edat mitjana, o quan sigui amb una lluita d'espasses, segurament jo no sona de manera tan animal, ni tan bèstia, ni tan de forma. Queda clar la teva tesi. Jo, amb aquelles digrescions meves, ja he fet un parell a la faig una tercera en el programa, comento el fet que, així, en un exercici de postmodernisme involuntari, he deixat un botonet aquí de taula de so baixat, amb la qual cosa, el so que hem sentit ara, segurament no s'han registrat en el copió on del programa, i no quedaran registrat, amb la qual cosa, ja he dit que és un exercici estrany, no hi he de per realisme, sinó de negació, també de la realitat que ens ha arribat a nosaltres. Jo, a veure, superinteressant el que has plantejat Ignasi, però em sap greu perquè el tema no acaba aquí. Això ens dona peor a començar a parlar. No, evidentment, és un bo. I se m'ha oblidat dir... Déu segons, que estem ja acabant. Deus segons. Realment analitzar la postmodernitat és molt complexa, però hi ha un tema que també el veig cada cop més freqüent, evidentment, en les pel·lícules, que les històries, la narració, la història, és el que més importa, és molt més important l'envoltor i visual, que no la història, fins al punt de que de vegades tan fot acabar-ho bé o malament, o ni tan sols acabar-ho. Nosaltres hem d'acabar el programa. La setmana que ve tenim la pel·lícula del mes, que farem Diplomàcia, una pel·lícula de Les Doubles, amb dos actors extraordinaris, i que farem comentar tot això. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.