CsC 09/12/14 - Rastres de sàndal + El problema de l'aigua

cinema sense condicions Bona nit! Ja tornem a ser aquí un dimarts més de cinema sense condicions per explicar-vos les pel·lícules que ens han agradat, les pel·lícules que ens han agradat, les pel·lícules que ens han agradat. Bona nit! Ja tornem a ser aquí un dimarts més de cinema sense condicions per explicar-vos les pel·lícules que ens han agradat, les pel·lícules que us recomanem, les pel·lícules que estan per estrenar. I a més a més avui tenim un convidat especial que ve per primera vegada a la ràdio, el programa, que es diu Vicent Spenya i és cap de productes d'una multinacional alemana, Carxer, que ens vol parlar d'un tema que a mi li agrada molt i que a més a més en sap molt, ja ho veureu, segur que el convidarem a tornar a venir i explicar més coses perquè en sap molt. I a més a més és molt important el tema aquest, del que ens va parlar molt. Jo inclús pensava avui com que ell és un senyor que en sap molt i que el podíem aprofitar que el tenim, no el tenim sempre cada vegada, el tenim aquí. Jo pensava avui escursar una mica la part de pel·lícules, parlar una mica ràpidament de les que haguessin pogut veure. Tu no has vist alguna francès? Jo? Quina pel·lícula vols que vegi? Si només faig programes de ràdio. No, no he pogut anar al cinema i a més està posant notes i que va impossible. Ell és professor també, saps? A llavors fem una cosa, jo us explico una pel·lícula que jo recomano, les he vist aquests dies... Però Joan, diguem el tema i presentem, deixem que parli una mica, és que el Joan comença així, ha d'allò envalat i ja es coneixem, com partim moltes converses, per sort. El tema és de l'aigua, però com que intueixo m'ha acompanyat algun moment quina foc podria donar, però no sé a final com ho vol fer, prefereixo que aquest tema de l'aigua el desenvolupi després de fer una petita introducció en l'altre del que estem fent. En qualsevol cas, que sapigueu que estem sentint una música que els molentesos en música de pel·lícules potser reconeixeran com música de l'Albert Iglesias. Jo m'has sonat molt, però no sé de quina pel·lícula. La pel·lícula també és la lluvia, que és una d'aquestes que parla d'aquest tema, en principi indirectament, però que de mica en mica va agafant importància el tema, i al final es converteix veritablement en la qüestió més essencial de la trama, i fins i tot en el tema de la pel·lícula. També la lluvia de l'Eixi Arboiaïn i la música de l'Albert Iglesias, que és un dels nostres compositors més importants. A la pena començar el programa així. És una música molt guapa, que jo n'he reconegut l'entrada. M'ho ha semblat que podia ser d'aquesta, però, honestament, no estava asseguda si ho era o no ho era. És una pel·lícula, curiosament, jo vaig llegir, però potser ell ho sobra, que es veu que feia referència a una guerra de l'aigua que hi va haver a Bolívia, a l'any 88, és això? No recordo exactament si és Bolívia o Colòmbia, però no tinc referència. Allí que bastant amb el tema de com el volem enfocar, que és les guerres de l'aigua, i la futura és que s'esa d'aigua, que es preveu en un plasno massillar de 20-25 anys. Ja veureu quan arribi aquest moment, perquè descobrireu coses. A mi el Vicenjo ha parlat ara de 3 o 4 erades, i m'he quedat allò completament impressionat. No, no, perquè et canvia. Dues frases, ell està acostumat a donar classes sobre el tema, fer idàctica, i es nota molt. De seguida et canvia la perspectiva que tens sobre l'aigua, i val molt la pena per ser conscient del que tenim en els nostres mans i en el futur proper. Són 20 anys del que estem parlant, és a dir, que la cosa ens apreta i tant. Per això jo deia que valia la pena escursar en tot cas a primera part i deixar-li la veu amb ell, perquè penso que ens pot dir moltes coses interessants. Jo deia que aquests dies hi ha una pel·lícula, que per recomano i per tant intentaré parlar-la molt ràpidament, que és una pel·lícula catalana, em sembla que també en col·laboració francesa, però bàsicament és catalana, que es diu Rastres de Sàndel, dirigida per la Maria Ripoll. Suposo que sabeu que la Maria Ripoll és una directora gran, que ha fet diverses coses, ara té temps que no feia res... I hi ha los zapatos, no? Sí senyor, sí senyor. I aquella de tu vida... Sí, tu vida no és 66 minuts o 88 minuts, no me recordo d'ara com anava. Crec que era 65 segons, però bueno, sí guà. Ara buscaré per estar a sobre. No hi ha problema. Sí, era un temps. Ens en recordem de la pel·lícula, que ja estava bé aquella pel·lícula. En aquí ha estat l'encarregada d'agafar la novel·la de la... Minutos, perdona, 15 minuts, tenies torra, eren minuts, no segons. No passa res, ja està. Encarregada, que la Maria Ripoll és de l'encarregada d'adaptar, diríem, a la pantalla, una novel·la famosa, una model important, de la Xemiro i de la Anna Soler-Pont, que toca el tema de les adopcions, en particular, de les adopcions internacionals. I que, per tant, enfronta diverses cultures. Cal dir, però, que suposo que els nostres oidors, els nostres oidors ja ho saben, que la Xemiro és un personatge conegut, perquè va fer un programa per televisió de TV3, i després es va escampar fent diversos programes de ràdio i televisió també per Espanya. És una escriptora catalana d'origen i índi, que va arribar a Barcelona quan tenia 6 anys i, evidentment, no parlava res de català. Adoptada per una família catalana, va anar estant i culte i que això es nota una mica amb el seu procés evolutiu i formatiu. Perquè és una persona que es va diplomar en ciències de l'educació, a la Universitat de Vella de Blanquerna, i posteriorment va cursar la carrera de musical de piano, i en musical i de piano, al Conservatori de la Sonora. A partir d'un programa de TV3 que la van agafar gairebé per casualitat, perquè suposo que tenia un rostre molt diferent, molt indú, es deien entre línies... I molt atractiu, també. I molt atractiu, sí senyor. Quan encara estudiava, de fet, treballava durant tota la setmana, i es veu que el dissabte feia aquest programa, segons explicava fa poc, es va compartir amb una cara coneguda del poble o de la gent catalana, i, sobretot, com una icona de la multiculturalitat. En un moment en què encara no estàvem nosaltres aquí, tan avisats a les adopcions internacionals. La seva cara es va estendre, com deia, per la resta d'Espanya, fent programes de ràdio de televisió, a diverses amisores i diversos canals. I, sobretot, això va passar, es va aguditzar encara més, sobretot després de la publicació del seu primer llibre, que es deia La filla del Ganges, que va ser una excites en aquí, però també una excites perquè es va traduir a moltíssims jocs. Com es documenta el Joan, eh? És... és impressionant. Sí, sí, molt bé. Ha publicat tres novel·les més darrerament, i l'última és aquesta de les vostres de sàndel, coescrita amb la que és la productora de la pel·lícula, que es diu Anna Soler-Porn, que es tracta la història de la vida de dues germanes, que han estat separades per la força, quan són molt petites, la gran esqueta de la Índia, la petita és adoptada, finalment, i arribarà a Barcelona, i no explico la història perquè em penso que val la pena veure-la, i em comentaria moltes de les sorpreses que hi pugui haver, però val la pena constatar que es nota que la Xamiro parla de coses viscudes, és a dir, la Xamiro, real d'aquesta novel·la, fa un primer viatge, retorna primer vegada a la Índia quan ja és gran, i descobreix, diríem, els seus origens en certa mesura, li fan un reportatge sobre la seva novel·la, la filla del Ganges, però va ser en el seu segon viatge a la Índia quan retrova la seva germana de sang, que la descobreix a les hores, descobreix també que la seva mare hi havia mort, i deshobés que el seu pare no l'havia de fet abandonat del tot. Llavors, arrel d'això, escriu una segona o tercera novel·la, que es diu Les dues escales de la Lluna, que és la que explica aquesta retrobada amb la seva germana, i aquí estem en certa mesura la pel·lícula, que és més de ficció, que segueix a tots aquests temes, els agafa tots aquests temes, i els dona una visió, diríem, ficcional. És a dir, no és exactament el que ella viu, però sí que es nota que totes les coses que estan passant són coses viscudes, coses que coneixen profunditat, i per això arriba un moment que la pel·lícula es transforma en una gran emotivitat. La pel·lícula és terriblement tendre, és d'una nena que es queda, com deia, que perd la seva germana, que és catalana, però no explico més coses, m'ho mataré una mica la intriga, i crec que estem davant d'una història, de debò, molt potent, que toca l'espectador, que la passiona, molt ben interpretada per l'inaclotet, ho fa perfecte, ho fa meravellament bé, té també un recurs d'una noia Índia, que representa que és la seva germana, que està a l'Índia, que és la famosa d'aquí, segurament és més famosa que l'inaclotet en aquí, i que si li guéssim de dir alguna pega, diríem a la pel·lícula, jo crec que l'únic que li falla una mica, és que si ho haguessin agafat això, que és el David Fincher, o el director americà de Prestigi, li hagués donat una cosa molt més bona de la que fa la Maria Ripoll, és a dir, la Ripoll ho fa bé, penso que la història és tan potent que en ella són la Rossega, l'espectador, però en alguns moments penso que fallen coses, fallen coses dipotecniques, més ben acabades, si potser els coneixements tècnics de la cinematografia fossin més extents. En qualsevol cas... Quina crítica més curiosa comparar la Maria Ripoll a la mà al David Fincher? Ara m'he quedat també carrativada. El començament m'ha fet passar, tu ja saps que estimo molt, el curioso casso de Benjamín Bat. No, no ho saps. Sí, n'has parlat i... I el començament del Benjamín Bat, on s'assemblen alguna mesura, sobretot potser més gat d'espai, de fotografia i de lo que estan mostrant, s'assembla una mica en aquest començament. I penso que allà, al David Fincher, li treu un profit que aquí... que tot i que està bé, està bé, perquè lliga molt amb la història, la història és molt potent i molt ben lligada i no acaba de ser tota la potència que se li podia treure. Però Repeteixo, és un film que aconsello, és una història que arriba a l'ànima, i cap de, des del primer moment, l'espectador t'emociona fins i tot a fer-te plorar. És una pel·lícula capaç de tocar-te la fibra sensible i, per tant, surts del cine absolutament satisfait. Un moment ple per dintre. Per complementar, no, perquè faci falta, perquè vaja, has fet una explicació fins i tot amb aquesta comparació amb el David Fincher, que, bueno, que ho has expressat tot a la perfecció i que crec que qualsevol que t'hagi sentit o que et senti després en el podcast doncs es farà una idea molt bona del que és la pel·lícula i decidiré de gust veure-la o no. Mira, m'ha fet gràcia, m'ha criat l'atenció a buscar aquí en la base dades d'aquesta IMDB i fa una extracta, bueno, una extracta, no, perdó, una síntesi, això, molt curta de la pel·lícula, m'ha semblat molt interessant, de vegades, dones, com una pinzella molt ràpida i diuen que el resum seria de la pel·lícula, rastres de sandal, estem parlant, que, per cert, té una votació mitjana, no acostumem a donar aquestes dades, però mira, ara m'ha semblat interessant de 7,7 sobre 10, que prové de 56 usuaris, que no està malament, 7,7 és una nota força alta, ja us ho dic, doncs, pel que acostuma a veure les pel·lícules, doncs, ve a dir, així traducint de l'anglès ràpidament, que el dolor és universal, però també ho és l'esperança i que aquesta és una història d'esperança i amor a través, o, o si, a través d'un bai Barcelona de la Índia al Mediterrani i de tornada, és a dir, d'anar a l'altra, així, per complementar una miqueta el que tu deies. Doncs jo la recomano, és a dir, no és una remesta, no és cosa que no... I recomanes que el David Fincher faci el remake, no per dir-ho d'alguna manera. Llavors serà una cosa puteosa, dic. No sé si... Vols parlar d'alguna cosa que hagis vist tu abans? Jo he vist molt poqueta cosa, però sí que m'agradaria preguntar-li al Vicenç, a part del tema de l'aigua, una mica de... Vicenç, dels teus gustos cinematogràfics, el que t'agrada més. És la discussió que sempre tenim amb l'aigua. Per això, per això. Jo soc molt poc cinefic, però la veritat és que em contagia. Llavors jo em demana quin tipus de pel·lícules vols veure o... Jo sempre dic d'acció, jo vull que passin coses. Ai, va, després haig de reconèixer que quan a ell es recomanen una pel·lícula i la veiem, i no és d'acció o acaben cantant. Però sempre tenim aquesta petita discussió i sentint-lo crítica que ha fet la crítica d'una pel·lícula. La veritat és que t'agafen ganes de veure-la. Per desgràcia, tot el que parlàvem abans. Tenim molt poc temps tots per dedicar. Però sí que és veritat que a mi de que el vaig conèixer més, estic tornant més cinefic. Però si pogués escogir entre rastres de santa la que parlava ell i la cinquena part dels mercenaris o la cinquena part o la cinquena de Rambo, diria a veure Rambo. No, no és que escogis. No, no, no, absolut. Després he sentit la seva crítica. Evidentment, que aniria a veure-la, però moltes vegades les recomanacions venen donades pels nostres fills. O sigui, l'últim pel·lícula que hi havia ha sigut els Juegos de l'Ambri. I què tal, los Juegos de l'Ambri? M'agradaria saber la teva opinió. Perquè a mi m'han dit coses que no són desfavorables. M'agrada que és una pel·lícula en principi que semblaria per a adolescents però que se li pot treure molt de suc. Sí, és la bella història del bé control mal, de crear classes, salits. El que passa és que jo aquesta última la vaig trobar molt lenta, molt mancada de ritme. O sigui, per gent com jo, que no ha llegit els llibres, per exemple, el Mofi, la meva dona havia llegit el llibre, i li trobava en tot el sentit de la pel·lícula. Per mi, sí, la història seguia, però... No, et treia fora. Durant moltes estones et treia fora del guió, perquè, diguéssim, estava s'esperant que passaria i no passaven gaire. Sí, perquè sembla que és per la gent que ha llegit la sèrie, la Nissaga, diguéssim, m'agrada molt. Vaig sentir que s'havia de dir així, la Nissaga. Aquesta, no? Doncs que qui ha vist ja les altres parts de la Nissaga, o qui ha llegit els llibres, sap que aquest llibre, o aquesta pel·lícula, perdó, com que és la primera part d'una continuació que ha de seguir, sembla ser que prepara l'altre. Ho deixem per a l'úber, però en sí. Perquè la segona part ja sembla ser artiginosa, això és el que diuen els que hi entenen. És correcte, tècnicament correcte, visualment. Però esperes, esperes que un ritme una mica més... Més d'acció. Més d'acció, no més d'acció, un ritme més ràpid. O sigui que hi ha moments que realment et desconectes perquè són diales que pel que no té un interès especial amb aquesta història et desconecta, però és correcte. Correcte, distreta. I comences a pensar en temes d'aigua, per exemple. Per cert, per què no? Per què no, encara que no. Ho fas molt sovint mirar, m'ha agafat per fer-li una petita entrevista al Vicent. Ho fas sovint? Tu desconectes de la feina o no? Jo desconecto de la feina cada cop més, evidentment. És necessari desconectar de la feina. T'ho dic perquè és difícil en el teu cas, perquè obres la xeta i vinga, i vas a la dutxa i... No, el que passa és que l'aigua ha sigut una reflexió amida, perquè és el que parlàvem abans, preparant el programa. Jo per formació no sabia res de la problemàtica de l'aigua, jo vaig estudiar empresarial, i a mi, després de començar a treballar amb aquesta multinacional, que treballen tot de màquines, que treballen amb aigua, van començar a comercialitzar uns equips de tractament d'aigua, de potabilització d'aigua. Com que he sigut el formador durant varios anys amb aquesta empresa, vaig tenir que explicar als alumnes, els nostres comercials, per què vendre, aquí s'havia de vendre, aquestes màquines, i per què? Per quina era la problemàtica que solucionaven? Perquè aquesta empresa, i potser empreses d'aquest estil, o la empresa en general, tenen sensibilitat, no només per vendre, sinó també per formar, i per saber que és tan veniu. Són una empresa alemana, amb la qual la raó social són molt importants, dins de la filosofia de la empresa. Recorda que a Alemanya hi ha una tradició, que són les empreses familiars, amb un propietari, que consideren que la empresa és la seva família, i que són responsables del benestar dels seus empleats, 11.000 empleats en aquests moments. Vull dir que sí, que hi ha una responsabilitat social, i per la meva sorpresa vaig descobrir que aquest tipus d'equips de potabilització d'aigua venien del món militar. O sigui, no eren desenvolupaments pel món civil, sinó que, evidentment, amb una batalla a l'aigua és un element molt necessari i pots trobar, com recordeu, les últimes guerres que hem tingut, Cobite, Golf... Necessitas a aigua potable. I per la meva sorpresa, vaig veure que estava molt desenvolupat, el fet de que puguis accedir a on va ser l'aigua completament contaminat, i, inclús, la meva sorpresa va ser que hi havia camions que traien aigua en botella de pels soldats. Aigua va ser quan em va interessar molt el temps. Llavors, clar, vaig arribar a una reflexió que molta gent no ens fem, que l'aigua és fòssil. Tot l'aigua que tenim al planeta Terra és la que tenim. De moment, no sé si amb el futur, amb els viatges interplanetaris, podem accedir a altres punts d'aigua, però tota l'aigua que tenim en aquests moments és la que hi ha. Això és l'atenció, perdona, Vicenç, perquè ens connecta directament amb la història, amb el començament de la història Interesteller. És a dir, l'escassedat de mitjans, que vam parlar quan vam veure la pel·lícula, que jo es pot esgotar si no ho treballem prou bé i que pot haver molts problemes en aquest sentit. Bé, es preveu amb problemes. Només el menys de 1% de l'aigua dolça, evidentment, al planeta Terra hi ha moltíssima aigua, salada, i part de l'aigua dolça la tenim en forma que s'entén com no accessible, que són glacies o que són els polos. Llavors, menys de 1% de l'aigua dolça està disponible. No es compta amb la possibilitat d'angelar aquests glacies. Evidentment es pot escollir, però no se sap, de moment no sabem ecològicament quines repercussions tindrà. D'acord que estem en un món amb equilibri, llavors treure gel, de fet ja s'està succeint. Vull dir que un retrocesc dels glacials, retrocesc del gel, quins efectes tindràs, inclús sobre el propi camp magnètic de la Terra. És un desplaçament de pes molt important. Comences a reflexionar i doncs compta, doncs, això, que l'aigua és fòcil, que la que tenim... Volia tornar precisament a aquest fet. Expliquem una mica, potser que els hi hagi agafat per sorpresa el que vol dir, això, que l'aigua és fòssil. Sí, a l'aigua és fòssil, vol dir que l'aigua que hi ha al planeta Terra és la que hi ha. És limitada. És la que tenim, que va fent un cicle, que de moment és un cicle que funciona, se va pora, plou, bebem, se va pora el cicle, se va pora. La presa és un cicle que cada cop costa més, inclús econòmicament cada cop costa més netejar l'aigua. Que l'aigua que bebem... És més bruta, diguéssim. A l'aigua que bebem s'ha de depurar, perquè a part de la brutícia pròpia del riu s'està aigua que cada cop té més contaminants. Hi ha països que això arriba al extrem, com pot ser el mateix Japó. Ja pràcticament no n'hi ha cursos d'aigua a l'aire lliure sense contaminar. El Japó, pràcticament, té el 100% de l'aigua de boca a la importa. Per quin motiu? Per motius de la regació, de la contaminació industrial en general. No recordo exactament la data, però el Japó és superpoblat. Sí, 100 i pico de millons de habitants. Per una superfície molt petita, però a l'ús de l'aigua és molt intensiu. Llavors, que jo he sigut formador i sé que per fer-te la idea que estàs parlant necessites comparar, ahir vaig estar fent els números. Per exemple, l'oxident s'estima quan fas el càlculs de quanta aigua has de fer arribar a una edifici o a una casa. Es fa una estimació de 200 litres diaris de consum per persona. Això també s'hauria de pensar en un moment. 200 litres per persona. I també es dedica a Espanya i a Catalunya en particular. Per sort, estem per sota de la mitja en Europa. Són dels països. Alguna cosa hem de fer bé, que hem reduït més el consum diari per persona. I com siguin? Siguin 200 litres. Com gastem 200 litres? Aquí tenim l'estimació. Una lucha, que hem estimat 15 mil·lús, però una mitjana de 50 o 60 litres, rentar-te les mans uns 3,5 litres, el UBC, l'Ainodoro entre 6 i 15 litres, rentadora de 50 o 200 litres, renta plats de 18 a 150 litres i rentar-te els plats a mà entre 15 o 30 litres. A veure, més a mà o més amb renta plats? Més a... Sí, això és una dada que no estic massa... Posa de 18 a 150 litres el renta plats. En funció que sigui industrial o que sigui un renta plats domèstic. Si sumem, surten aquests 200 o 260 litres. Jo vaig fer una petita extrapolació. Evidentment, és una dada completament erronea, perquè per desgràcia la imbèndia majoria de l'humanitat no té accés a aquests consums d'aigua. Però jo vaig dir, fent números rodons, som 6.000 milions d'habitants a la planeta Terra. Si estimem aquest consum occidental de 200 litres per persona a dia, arribaríem a uns 1.200 hectòmetres cúbics. Un hectòmetre cúbic són 1.000 milions de litres d'aigua. En lo qual, per fer un tenedor, estaríem parlats que el consum diari d'aigua si... Si igualem consums occidental, seríem 7.3 pentants de sou. Diaris. Diaris. De consum. Si tots els 6.000 milions d'habitants de la Terra tinguéssim el mateix nivell de consum. Veieu, les quantitats que estem parlant són molt elevades. És com si s'evaporessin tots aquests pentants en un dia. Evidentment, tècnicament, podem trobar solucions. De fet, s'estan fent les desal·ladores amb els problemes i els costos que comporten. Per exemple, la desal·ladora del plat, en aquests moments, crec que està funcionant el 10%. No cal que funcioni, perquè hi ha aigua suficient per vestir el consum de Barcelona i per donar un mínim cabal ecològic al riu, però s'estima que el cost de cada metro cúbic d'aigua està al voltant d'un euro. Per desal·lar aigua de mar has de fer-la passar a través d'un filtre amb unes bombes d'altapeció, el consum energètic d'aquestes bombes, que recorda que està ben al voltant del metro cúbic. I després generen un problema ecològic. Tota la sal que es traus de l'aigua es converteix en un rebuig que has de tornar al mar. A la desal·ladora del plat fa el rebuig dos quilòmetres i mig merendins, però la zona on es fa aquest rebuig evidentment serà una zona completament morta perquè no podrà creixer ni fauna ni flora. I això és un error que en comès alguns països es van començar amb el tema de la desal·lació, que no ho han tingut en compte, i avocaven directament el rebuig a la costa, en el qual van matar totes les micro-organismes de zones molt extenses. Després es va prendre i es va llorar. Llavors, quan el Joan em va proposar el venir, el problema que li agraeixo molt, és que a l'esquadra s'ha de posar a documentar i a veure quines pel·lícules. I per la meva sorpresa, una cosa que sembla evident, que dins d'uns 20 anys serà un problema, que serà l'esquadrat d'aigua, o no l'esquadrat d'aigua, sinó la quantitat d'aigua bruta polucionada que tenim, que hem de tractar, a nivell de cinema, que no està, està molt tractada a nivell de holocaos, vull dir, s'entén, de l'esquadrat d'aigua, però no es contempla com a un gran problema. És un problema més afegit al caos total. Sense que hi hagi res en concret, el problema existeix igualment. Sense que hi hagi una guerra, sense que hi hagi una guerra, el tenim aquí. Quan pot ser el contrari, perquè si desapareix la gran part de la ressò humana, el ritme de neteja del rius augmentarà, vull dir, que és un problema que té a veure amb l'esquadrat d'aigua. És una cosa que és molt trist. Vull dir, que hi ha unes coses que no s'han fet bé. Hi ha diverses pel·lícules, que no tinc gaire memòria. Per exemple, Erin Brokowitz, de la Julia Roberts, on parla de empreses poc ecològiques, amb poca consciència que em bruten a l'aigua. Una altra es diu Acción Civil, de Lloentra Volta, que és una pel·lícula perillosa, amb el Steven Seigel, que és una pel·lícula sobre extraccions de petroli a l'asca, contaminant una zona molt extensa. I una pel·lícula que em va proposar en Joan, que era la balada de Cablehawk, que aquesta fa més referència a tot el que comporta l'aigua. Vull dir, d'un desert, un home que l'abandonen els seus anticometes amics, de trobar una humanantial d'aigua a tot el que arriba a desenvolupar. Encara que ell no hi té el cap, és la venyança contra els seus col·legues. I fent recull he trobat una recenya, jo no l'he vist, la veritat és que per motius personals no he pogut veure cap de les pel·lícules que volia per portar més preparat el programa. Vius que al festival de Sitges van presentar una pel·lícula de Joan Owens, feta per el germà de la Winnie Paltrow, del J. Paltrow, on el tema era exactament aquí. Amb un món futur completament desertitzat, sense accés a l'aigua, l'aigua era controlada per unes corporacions que feien uns paus i estrenien l'aigua amb els problemes que comportava de monopoli, de braies, i de guerres. La veritat és que no l'he pogut veure, però no l'he vist. També hi ha una de les persones que teníem a la Sitges destacada per dir-ho d'alguna manera, sí que la deu haver vist. Podíem haver vist i potser hauria pogut entrar per telèfon per comentar-nos a veure què li semblava, però no, no, no, no. Jo no l'he pogut veure, però la veig amb la pel·lícula per visionar. Hi ha un guant, els joves, seria la traducció de Joan Owens. L'aigua es converteix i cada vegada més, a mi de què és que s'hagi, amb una forma de poder, una forma de pressió brutal que, per exemple, està sucedint en aquests moments a Palestina. Pràcticament la majoria dels paus d'aigua potable de... de... en el qual estan donant un accés molt limitat als palestins a l'aigua, en el qual estan controlant completament l'agricultura a la pròpia desenvolupament econòmic dels palestins, d'aquell, per exemple, que tinc una gràfica, el consum per metròscobis anuals d'un ciutadà israelí és de 2.200, d'un ciutadà palestí dels territoris ocupats és de no arribar als 210. Anuals, anuals. Anuals, metròscobis anuals. No és perquè veguin menys els palestins, no és perquè reguin menys, sinó perquè realment no tenen accés a l'aigua, està completament controlada per part d'Israel. D'acord? I això ens porta a una segona... Per això us deia la meva estranyessa que no... Suposo que a nivell cinematogràfic és molt difícil de plantejar aquest futur en un format atractiu. Però jo crec que... que... que és un problema que vindrà i que realment algú tindria la sensibilitat de... Per exemple, el 40% dels països del món comparteixen recursos cídrics. O sigui, el que es diu rius, rius tan transnacionals. Per exemple, rius similars a Europa, com podria ser el rin, el denúvio... Això, en zones de conflicte, es converteix amb un foc d'atencions evident, perquè un país pot... crec que ara en aquests moments que no recordo, crec que Turquia té un projecte de fer una pressa, no sé si és en l'Eufratés, que deixaria sense... sense aigua als altres. D'acord, pel tant, la meva estranyessa per la manca de referències cinematogràfiques, d'un problema que... Segurament és un problema que tu domines o que tu coneixes. Us n'han descobrint de mica en mica i ara el tens molt a la mà. Però nosaltres, per exemple, és molt interessant que vinguessis a la ràdio explicar-ho. Però penso que se n'hauria de difondre més, perquè si algú sentís tota aquesta explicació i tal, a mi no sóc riria alguna idea per fer-ho una pel·lícula d'una cosa. I són, Joan, i són, perquè vaig anar a buscar el referent més proper que jo tenia, que era el fòrum de l'aigua de Saragossa, de l'any 2008, i vaig pensar que és impossible que amb aquest fòrum que va durar un any, que jo vaig visitar... No hi ha gent que... No, i realment hi ha inclús un gestat de totes les pel·lícules que es fan. Però realment hi ha moltíssimes. El que passa és que són tot documentals. O sigui, no hi ha... Pel·lícules de ficció de... Hi ha molt poques, o són molt curtes, d'acord? I totes sí. Bueno, aquí tenen moltes exemples. Villa i shop d'as, ciutat d'aigua, era aigua invisible, venta d'aigua, privatització de les necessaris humanes, o sigui, molts documentals, però realment no hi ha referències, diguéssim, de ficció. Això ens porta a una reflexió que ara faré, si us sembla, que no només per toca el tema de l'aigua, sinó molts més, però sí que volia inventar una altra pel·lícula en relació amb el tema de l'aigua de manera potser humorística, però completament real, també, per la importància que té, si recordeu, la pel·lícula de John Houston, de l'home que volia ser rei. Doncs també passa una mica en les dues tricus aquelles que estan enfrontades. Allà on arriba un dels dos personatges, el Michael Cain, el John Coney i el Michael Cain. Doncs arriba un dels dos, i el problema principal que tenen és que la tribu que viu aigües amb un del riu pisze en les aigües, perquè els altres, llavors, no puguin veure-la. És a dir, que també tenim un problema de l'aigua. Mitja humorística, però que no ho és, de fet, perquè és un problema important perquè estan contaminant l'aigua. De fet, l'aigua ha sigut sempre, sempre ha sigut una forma de guerra, vull dir, contaminar els porus, limitar l'accés a l'aigua potable. De fet, a l'edat mitjana ja va començar quan es feien les grans assedis de les ciutats. La manca d'aigua era una de les raons per les quals les ciutats es endien, perquè els humans no podien viure. O sigui que tenien algun plant de bugida. Jo recordo un viatge a Cuba a la ciutat de... de... Cienfuegos, que conserven les grans... Tinajes? Tinajes, si no sé el nom en català. Les grans oyes, on guardàvem l'aigua amb les que pretenien resistir els ateus d'espirates. O sigui, es tancaven dins de la ciutat, i tenien les grans... Les gigantines, on recullien l'aigua per resistir les cedis d'espirates. I inclús encara, no sé si encara existeix a l'Havana i encara la casa de l'aigua, on venen aigua, que et passa per pedres calices, de por al·le, i donar una aigua fresquíssima d'una normalitat, a un preu, i això ve de l'època és una forma, diguéssim, de resistència. Resistència o rudimentària de depurar aigua? Una forma de resistència, també, o d'intentar evitar que es faci aquesta despesa imbensa d'aigua seria, i abans també m'ho comentaves, aconseguir tenir una casa d'aigua, que ens permeti no gastar aigua. Jo me'n recordo d'un espai d'un dels programes que es van fer d'aquella sèrie, que crec que es continua a fer, però que ha canviat de presentador del que aquí com, en el que el presentador, llavors, que si no recordo malament el Toni Mestres, un físic de formació, doncs explicava on vivia ell, i anaven a casa seva, a rodar el reportatge aquell. I les coses que feia per tenir la despesa mínima possible era recollir aigua de pluja amb unes canalitzacions que recorrien tota la façana exterior i pel sostre, com ens han pel sostre, i anaven a un dipòsit, i allà el que es feia és fer-ho passar a l'aigua, i d'això també m'agradaria que ens parléssim una mica, fer passar a l'aigua per un ratx ultraviolat, i això feia que mateixin el German com es fa per potabilitzar l'aigua així, de manera que solana i de manera industrial també. Vinga, va, anem a explotar-te. Anem aquí, anem a preguntar-t'ho tot. No vull que sigui avorrit. Hi ha dues formes. De fet, l'ultraviolat seria un dels processos de depuració per evitar contagis bacteriants o de virus, perquè els ratx ultraviolats tenen la capacitat de trencar la membrana, que recobeix les bacteries o el virus. Digues-hi que és l'últim pas dins d'un procés de potabilització. És molestant de totes formes. L'aigua de pluja seria suficient això? Sí, però s'estrany fer servir l'aigua de pluja per consumar. L'aigua de pluja, entre el que pensem, és altament contaminada. Recorda que la primera aigua de pluja s'emporta tota la contaminació de sostres, de carrers, amb la qual recull aigua de pluja no és seguretat que sigui que tingui una qualitat d'òptima. Has de tenir un sistema de potabilització molt complexa a casa teva, que no és habitual. A casa es particula el que sí que es fa. Ara està molt de moda fer servir les ossmosis inverses per a aigua de boca. Disposar d'una aigua de boca i per cuinar de molt bona qualitat és aigua esmotitzada. Seria el mateix aigua que aconseguiríem a la depuradora del prat. Agafar aigua, treure-la cals i després passar-la a través d'un filte d'una membrana per retenir totes les sals i deixar-la no aigua sense sals mineral i sense cals. Una aigua bastant pura d'una qualitat i genica perfecta. Una mica tova. Moltes vegades es troba estranya, i això no té res a veure amb aprofitament d'aigua destilada, pràcticament. No, no exactament, perquè l'aigua destilada és una aigua industrial, una aigua inertes, una aigua que ha estat destilada i bullida dos cops per estreure simplement el que és les restes del vapor de l'aigua. Seria una aigua tactada, que és a dir, una aigua osmotitzada, una aigua que li hem arrencat artificialment totes les sals, tot el que pot ser un contaminant o tot el que pot ser una cals, d'acord? Quan parlem d'aigua de pluja no s'acostuma a fer servir com a aigua de boca, com a aigua per cuinar, s'acostuma a fer servir per regar o s'acostuma a fer servir per sanitaris per el lino d'oro i per lo que és rentar-te les mans. Això es farà simplement amb els filtres de sílex. Amb els filtres molt sencis. Incluses es pot fer amb l'aigua, provinent de la dutxa o provinent de rentar-te les mans. I dues qüestions més. Una me la comentaves tu abans i també vull que les mentis aquí, perquè la gent ho tingui en compte. I una altra, abans de preguntar-te aquesta, doncs això que es diu sempre, ja aprofito, que tenim aquí un esper d'aigua, això que es diu sempre que l'aigua destilada no és vàlida pel consum humà que pot provocar fer molts problemes físics. El nostre cos necessita calç, necessita mineral, necessita una sèrie d'aportes. Molts cops hi ha el suport a la mateixa alimentació. El que passa és que moltes vegades és més un tema de consum, de gust, que no pas de necessitat química, perquè hi ha d'haver aigua destilada per si. No, no et mata. No, no et mata. El cos no està acostumat. Llavors el cos necessita un seraporte de mineral. Moltes vegades és més un tema de gust que no. El que passa és que, per exemple, aigües descalsificades o aigües tractades, artificialment tenen una càrrega iònica més alta, en el qual el cos ho nota, un excés de sodi, cada tractament té les seves passiós. Hi ha professionals que... Mira, hi ha hagut un error històric que ha sigut descalsificadors. La cuenca mediterrània hi ha moltíssima calç, de manteniment, rentadores, calentadors. Hi ha hagut molt intrusisme i molta gent s'ha dedicat per desgràcia a instal·lar aparatus no tan qualificades. I què s'ha fet? Ha sigut molt habitual amb moltes quedes des que el sifiqui a l'aigua. El serobraus, o sigui, treure-li tota la calç, però al matí estem creant una càrrega de ions tan alta que el que ha fet ha sigut corrore, menjar-se totes les instal·lacions de calefacció, etcètera. Això ha passat molt sovint però per part de professionals. El que sí que volia comentar, era el tema que jo et deia abans que a Espanya a l'aigua encara és barata. O sigui, encara que ens sembli com a consumidors quan ens arriba el rebut de que paguem molt en comparació amb altres països europeus. Per exemple, a Alemanya, que és el cas que jo conec més, té pagant un preu baix per l'aigua, amb el qual no tenim encara una necessitat econòmica d'estalviar. Per exemple, a Alemanya està pagant una mitjana de 6 euros per mètrocovi d'aigua. Perquè a Alemanya també són els països on no hi ha aigua sense contamina en forma lliure, perquè han patit sobretot molt la pluja si de per part de contaminació provenient dels països de l'es, llavors costa molt de purar aquesta aigua. Ara som alemany, quan li parles que el com és ecològic, ho asocia de seguida amb un estalvi. Jo estalvio aigua. Aquí a Espanya encara... La mentalitat és insegrada, l'ecològic, però no està a mateix nivell quedar. Ho asociem normalment a coses cares, perquè un aliment ecològic, és molt sap, però és molt car. No tenim aquesta percepció que l'ecològic s'estalvi. Jo sempre ho dic, els alemans no són més ecologistes que per això es paguen més car, però ells ja procuren estalviar aigua. I ja procuren estalviar recursos. I moltes vegades també són molt eficients com a país. A la hora de gestionar, es veu que aquí en Espanya últimament el tema de la ciència rebrut renovable sota el meu punt de vista personal s'ha tractat molt malament. Vull dir, gent que va fer grans inversions en plantes generadores de la citricitat... Hi han deixat penjar't. i els plans de desenvolupament de l'endemà. Amb un país que, en teoria... No té sol? No té sol. Llavors la gestió, com veus, és... Jo van m'ho pregunten. Els alemans realment són tan eficients. Com? Jo els alemans... Jo no crec que sigui més eficients que nosaltres. Jo no crec que sigui més treballador. El que sí que el si admiro és la capacitat de pensar sempre a 30 anys vista. Vull dir com a país, com a societat. No ho faré. D'acord, aquí tenim una... No es tracta de parlar de política. Aquesta en parlant de l'aigua... Home, hi ha molta política. Evidentment hi ha molta política. Hi ha molta tendència a privatitzar recursos com l'aigua. Llavors, el moment que passen les més privades, se suposa que priva el benefici abans d'altres consideracions. Però bueno... Això està passant també a Catalunya, a l'estat espanyol. Estem immersos en una... en un pleit per la gestió d'aigua estar llobregat. D'acord, que en principi l'Ogada Generalitat l'havia assignat a acciones, i no recordo malament, d'una forma que sembla que era poc clara i ara estan en pleits. Però la tendència és a privatitzar recursos com pot ser els senergies, com pot ser l'aigua. Jo crec que l'aigua, per exemple, no crec que sigui un suminista privatitzat. Jo crec que hauria de ser una gestió pública i molt curosa per tot el que hem de dir. Doncs un altre detall. Bueno, ja veus que efectivament, com tu veia, Joan, era una meravella tenir-ho aquí. Ho farem d'una altra tema, quan se vol el tema dels que toca. Volia també que es mentessis el tema que em comentaves abans de començar el programa de l'aigua, aquesta osmotitzada, que s'utilitza també per al rentat de cotxes. Jo em vaig quedar molt sorprès quan en moltes empreses, com a nostre, venen equips de rentat de cotxes. Llavors, l'últim acabat, l'últim esbandit es fa amb aigua tractada, aigua esmotitzada, que fa el mateix tractament que he comentat. És clar, aquest rebutge. Llavors jo vaig pensar que pogués ser malbaratant. Evidentment, és un negoci. El propietari de la instal·lació de neteja és que el servei i els seus clients per facturar més, i ho entenc, nosaltres venen amb els equips. Però dic... Jo a vegades, com a persona, em faig la reflexió, no estem malbaratant una mica l'aigua per evitar passar el millor un drap al cotxe, que és el que s'ha fet sempre. Vull dir, és una exercició personal, ja que ha de ser un negoci, tenim que fer-ho. Però moltes vegades dius, tenim que l'aigua és un bé que està, que no valorem el fet que sigui molt escassa, que pot arribar a ser-ho molt amb el futur. A mi la reflexió, així general, que ha fet Vicent sobre el tema de l'aigua, la preocupació que ens hauria de causar en un futur proper, i el poc reflex que té en el món cinematogràfic, em fa pensar en que hi ha alguna mena d'oscurantisme, en relació als problemes d'aquest estil. Jo diria que el cinema, sobretot el cinema comercial, però potser ja en general, intenta tapar aquestes coses. Més aviat es dedica a pel·lícules, a històries que no parlin de coses tan properes, que no preocupin a la gent que les distregui, el que es diu sempre, el que es deia tradicionalment del món del cinema. Anem a distreure la gent, que no es preocupi dels temes. Si li poses una pel·lícula que parli d'aquest tema, d'altra part, el cinema sempre s'ha dit que és un reflex de la societat on vivim, o hauria de ser, i veus que a nivell documental, a nivell d'identitats, hi ha molta preocupació. El que va passar també és que en alguna mesura, clar, quan es fa una pel·lícula d'aquestes de gran escala, tot mena de públic i comercial, necessites molts diners. Si en alguna mesura un govern determinat no li interessa tocar un tema com aquest, i una cop amb tots els drets各位 добos. No es serà perfectament molt Technical. Si tots graspen profundament la necessitat, lonelyouting, mascareta de dèσει o perdut de la qüestió, digui que hagi de vieig, està probat per canviar-ho, però el Stephanie s'ha charpitjat en un tipus, perquè és un part cosasser al palter. Això ho ha germans millor que no ha.- S'ha de pilaruria�rec. Al seul part es preveu molt absolutament un independentista d'èxiti. En absolut, vull dir, es dona per, bueno, parlem dels cotxes elèctrics, parlem d'una tecnologia que vindrà més endavant, però ja arribarà. Ens acostumem, ràpidament, a pagar més perquè ens estan dient aquí, sí que ens estan dient que són recursos cas, i que cada cop costa més refinar. Ara ja, en aquests dies, de moda, estan els països productors de petroli, estan fent una estratègia de màrqueting o de màrqueting física, de baixar molt el preu artificialment el preu del petroli, augmentant la producció perquè els Estats Units que estan incrementant molt la producció, a través del fracking, és aquesta tècnica molt anticològica, aquesta acta d'injectar aigua a pressió per estreure gas i petroli de la roca, que provoca inestabilitat a la capa freàtica i que no surti a compte. Ara ens acostumem, vull dir el que he comentat abans, de totes formes nosaltres no veiem que el preu de la bencina així no ens arriba, amb el qual sí que és cert que sembla que, o no interessa, o realment, comercialment, el que deien Joan, millor no pensar-hi o anem al cine a distreure'ns, que també és una opció, evidentment, o aquest tema millor no pensar-hi, vull dir, ja ens ho plantejarem amb el seu moment. També hi ha un documental que va sortir fa un parell d'anys i que també va tenir la seva repercussió, però és això, no com a argument de ficció, no com a gran atractiu de centenars de sales, sinó com una cosa més aviat minoritària, que anaves a dir, Joan, que t'he tallat. No, no, no, no, em estava plantejant, però m'ho plantejava, bàsicament em veu al teu, a mi mateix, en el sentit que, com deies tu, abans, per exemple, una pel·lícula de Juan Tristelar, a qualsevol d'aquestes que n'hi ha moltes, que l'altre dia algú plantejava en el programa el tema d'aquest del postmodernisme, que es fan coses negatives, caduques, vull dir, sempre del futur i un futur que és negre, que és pessimista i tal, en aquí sí que es toquen aquests temes, però en canvi, a l'actualitat, quan et pregunteix ell, no es toca, hi ha una distorsió, no?, del sencer que hi hagi una distorsió, de dir, enfoquem-ho tot cap al final, cap al futur, cap a una cosa que en afets no ens afecta, perquè és un futur molt llunyà, que no se sap quan es produirà, i en canvi, el que és la realitat, el que tenim al costat, el que ens afecta diàriament, vostè tot això no es parla, és a dir, llavors, clar, jo trobo que aquí hi ha algú que mou la mà, és a dir, jo tinc la sensació que quan l'altre dia, a mi em va ser molt interessant el que deia, el que em va posar, el Ignasi va posar sobre el tema del pro-modernisme, em va semblar suggerent algunes de les idees que va llançar, molt suggerents, perquè crec que són veritat, és a dir, ja tens la sensació que avui dia, en lloc de plantejar les coses, es planteja d'una forma negativa, en el futur, sense gairees concrecions, tot és més o menys indefinit, no és lineal, no és perceptible, no pots analitzar-ho, no saps si t'estan dient això, t'estan dient una altra cosa, mentre que coses que podien ser molt clares, molt concretes, com les que ha plantejat aquesta nit el Vicenç, d'això no es parla, és a dir, això no surt. Llavors, és com, ho trobo un contraditori, no sé per què passa, no tinc ni idea. No tenim tan lluny, però ara fa la reflexió, per exemple, a l'Ebre el tenim aquí, i a l'Ebre és un exemple típic d'aquest perill que parlem, i cada cop més el riu Ebre es fa més extraccions d'aigua, i ara ja es planteja extraccions brutals, amb el qual cada cop la capa d'aigua dolça que transporta el riu Ebre és més petita, o sigui, és la capa superficial, això comporta que hi hagi una salinització de tots els aquifers, vull dir, l'aigua de marc cada cop penetra més, llavors salinitza tots els aquifers. Què vol dir? Hi ha aigua, sí, però s'ha aigua salada, amb el qual si l'aigua hem aformitat, ens costarà més, a part pot ser el final del delta, tranquil·lament, amb el qual ahir mateix veiem la notícia, veiem si tenim la desal·ladora del prat, infrautilitzada, perquè no la fem servir més, assumint que tindrà un cos més elevat i deixem destreure tanta aigua del terge obregat, d'aquests rius que estem fent servir per alimentar d'aigua de boca, Barcelona i Rodalies, vull dir, ja que sabem que el problema es produirà, perquè en aquest moment ha plogut molt, al final d'aquest any, ara no hi ha grans problemes d'aigua, exacte, però per què no ens avancem el problema, fem servir aquesta infraestructura, que a part ha tingut un cos elevadíssim, vull dir, fem aigua, sapiguem que serà més cara, però deixem que els rius transportin més cabal ecològic, perquè clar, que els rius transportin cabal ecològic, vol dir que els sediments que arriben i fan que els delteses perdurin, perquè, si no, ja... que ha d'allavantar, vull dir, amb plaixes, sorra, i la sorra i els deltes donen de menjar moltíssimes espècies, vull dir, que és una cadena... Sí, sí, sí, i no puc posar negatiu. No, no, però jo m'estic plantejant, al voltant d'això, i seguint amb el tema que no, amb la relació de l'aigua amb el cinema i d'altres problemes que tenim allà sobre la taula i que no acaben de tocar-se amb les pel·lícules de ficció, vull dir, perquè el que m'ha semblat més interessant és això, com distingir els documentals de la ficció. És a dir, i el que tu has comentat, Joan, doncs no ha semblat la veritat molt encertat, algú pot pensar que hi ha algun... algun tipus de plantejament així paranoic o de consortia, però és que és la realitat. Fins i tot em plantejo, estic donant una miqueta un repàs així mental, ràpid en altres èpoques del cinema, no només el posmodernisme, aquest que ens parlava l'Ignasi, sinó en quina època el cinema de manera amplia, de manera extensa ha tractat els problemes de l'època i ha mirat a trobar solucions possibles, i ha mirat, vols dir, que hi ha alguna època en la que això hagi passat? Sí, més els anys 60 això i a més present encara, eh? Per exemple, estic dintre d'intentar trobar pel·lícules, trobar filmografies, trobar directors, que vagin fets. No, és a dir, a veure si tu què sé jo, és a dir, el que passa és que no tractaven específicament un tema tan tècnic com aquest, o tant, però jo diria que el to, per exemple, jo, si comparem, va tornant una mica a la contraposició de modernisme i posmodernisme, que jo començo a plantejar-me, però hi no tinc clara, confesso que no no tinc clara, però que em va suggerir coses, el discurs, diria, de l'altre dia de l'Ignasi, mentre que avui dia, seguint aquest fil, el futur, quina solució ens planteja de tot aquests problemes? Si una al·legia és de qualsevol pel·lícula que està en el futur, un futur de cadent, un futur que ha estat destruït, i una pel·lícula que tracti de la realitat, qualsevol pel·lícula dels anys 60, 50, inclús dels anys 40, és a dir, toca temes de l'actualitat, de lo que estava passant en aquell moment i el que vivia la gent. Per solucionar aquests temes és més fàcil, allò, que no l'odara, perquè l'odara no planteja, ja no es planteja ni el problema, perquè ja estem a la crisi, ja estem dintre del conflicte, ja estem dintre del caos i de la negativitat, i ja no hi ha res a fer, és a dir, l'únic que hem de fer és fugir. En canvi, jo diria que tot el cinema anterior, sigui que planteja temes concrets, intenta buscar-li una solució concreta. Tinc la sensació que això sí que és diferent. Jo no necessitaria exemples. Mira, estic pensant en una pel·lícula concreta, que sobre el tema del tabac, ho tracta amb molta profunditat, que és el dilema. No sé si recordeu de Michael Mann, que li deien, aquí li van dir el dilema, en anglès es diu The Insider, una cosa així com l'infiltrat, l'intrus, és una pel·lícula que sí, que tracta el tema de les tabacaleres, de com fan les cigarretes, de manera que la gent li crea edicció, com hi ha una persona que intenta fer una demanda, perquè això estigui enrere. Com un directiu d'una empresa tabacalera vol reconèixer, vol fer públic, vol treure la llum, que això s'està fent, i com intenten tapar-ho de totes les maneres possibles. Aquesta seria una manera, una pel·lícula. Aquesta pel·lícula és moderna, pos moderna. Hi ha molta gent. Chinatown. Què treu? Chinatown a la llum. Chinatown representa que Michaelson és un inspector, i una mica en mica es descobreix, que hi ha hagut alguna persona que ha descobert, que hi havia justament un mal baratament de les aigües de la zona, del poble, i el maten. Llavors l'ha matat per interessos, s'analisa tot això, perquè la pel·lícula descobreixes qui és el manipulador, qui ho ha fet, per què ho ha fet, etcètera. Per tant, això és molt clar, és molt proper per nosaltres. En canvi, tinc la sensació que parlar o reflexionar sobre aquest futur... Però podem pensar en pel·lícules molt concretes, i molt comptades. Hi ha moltes, hi ha moltes. Potser sí que el cinema negre en sí, també, però al final acaba sent com una recreació de certs elements, de certs ambients. Jo crec que es dona perfecte dins d'un entor apocalíptic, normalment me'n recorda pel·lícules com Mad Max, pel·lícules d'aquest tipus, el que estem parlant avui és, diguéssim-ho, és una conseqüència de... De tot l'altre. De tot l'altre, vull dir, una guerra nuclear, radiació, vull dir, manca d'aigua, manca de vencina, la població, evidentment, manca de estructures socials. És una miqueta una conseqüència de tot això que parlem, però sense estar extracturat, diguéssim, compte que això pot passar d'aquí 20 anys, ja ha passat. Jo, per exemple, no ho he fet, i, per tant, s'hauria de fer-ho, si vol, i es pot fer. Podíem analitzar un dia quin tipus de pel·lícules... No podem fer-ho, hem de fer-ho. És la nostra responsabilitat. Ho farem, però vull dir que tinc la sensació, així, intuitivament, sense haver-ho analitzat, ni haver estudiat, ni haver-me aproximat, a títols concrets, de temes concrets en pel·lícules, que les pel·lícules anteriors, als anys 90, anaven molt més en aquesta línia que les d'ara. Tinc la sensació, eh? No, no et puc dir si és cert o no és cert, però jo estic superencantat, i el Vicent hagi vingut en aquest llum. Per què és llum? Aprofitaria una miqueta, el tenim aquí, encara, per demanar-li, allò tan típic, potser, però en el cas del Vicent, jo crec que no es convertirà en una cosa típica, ni tòpica, que per demanar-te, dins del que has dit, que ja més o menys ha quedat clar, i també alguns consells, perquè el tema de l'aigua el treballem una miqueta millor, i perquè no és mal barati, d'una manera tan escandalosa, potser, com ho fem. Jo crec que jo sóc un fer convençut que les noves generacions són molt més intel·ligents que nosaltres, i que arribarà un moment que sabran gestionar el patrimoni que tenim, que és la Terra, que és la planeta Terra. Vull dir, és que a part, no ens queda un altre remei. Vull dir, repeteixo, sempre, que nosaltres ens somirem des del punt de vista occidental, per desgràcia, hi ha tota la gran majoria del món viu per sota del nivell que nosaltres tenim, de benestar, però hi ha una dada que és terrorífica, que és si tota la població del món ha de viure amb el nostre estándar necessitem els recursos de tres planetes terra. Per total, no dubto que els nostres fills seran capaços de gestionar això. I més perquè nosaltres mentalment tenim unes estructures molt tancades, tenim una edat i vivim dins d'una societat que ens han casillat. Els nostres fills, per desgràcia, s'estan acostumant a viure en un entorn molt canviable. Vull dir, tenen molt clar que els brillants moltes vegades han de marxar fora d'Espanya per treballar, que els mediocres els costaran molt trobar feina, que cada cop tenim més l'autompleo, hem d'anar a gestionar aquests problemes i que ho gestionaran segur. I el cinema, l'art en general, el cinema en concret, sobretot parlant d'això, el cinema sense condicions, podria fer el respecte a quins temes, com hauria de tractar aquests temes, Vicent, Joan, Joan, Vicent, Francesc, Carme, que ha entrat per aquí des de la Patagonia. No sé si ens saludarà o no, estarà per aquí fora, però què podria fer el cinema al respecte? Podria dedicar-se a fer pel·lícules de ficció, que treballessin. Jo crec que seria molt positiu que no siguis inapocalíptica, és no una pel·lícula sobre el que passarà, sinó realment pel·lícules del que pot passar si gestionem vers els nostres recursos i de quin futur podem donar. Encara que no siguin tan atractives, li dic que el Joan no siguin d'acció. Això t'anava a dir, que no sé si... No s'aportin més valors, però jo crec que ja... Començar a demanar, començar a fer cinema, que aquí ja el van batejar fa unes setmanes, uns mesos, cinema utòpic, podíem dir, cinema que busqui una mica de solució, que no només busqui entretenir. Bueno, torna a sortir aquest tema, torna a sortir el tema del postmodernisme en el cinema, i tot plegat. I gràcies avui a Vicent. Un plaer, moltíssima gràcies per convidar-me. Demano perdó. Ja ens seguirem convidar al que tornis un altre dia, que volem sentir la teva veu de tot el que has conegut i les teves explicacions. Fa el proper dia. Moltes gràcies, Vicent. Sí, el proper dia. Què, Joan? Sí, ens toca parlar del Woody Allen, i de l'última pel·lícula, que és Magic in the Moonlight, que és l'última pel·lícula que ha rodat el Woody Allen, i que, bueno, suposo que ens repartirem les feines en equip per parlar d'uns del Woody Allen i d'altres de la pel·lícula, que suposo que tots ho haurem pogut veure. Ho haurem d'anar a veure. Ja en parlarem. Doncs vinga. Moltes gràcies, Vicent. Un plaer. Moltes gràcies per la paciència. No el cap problema, al contrari, la paciència que tu has tingut amb nosaltres. Si anem sense condicions, pumbles un com per tornar a sentir aquest programa, aquestes festes d'hivern, que ho arreglarem tot el que no ha estat fins ara actualitzat, i a la radiolacarta de Radio Desver, sempre que vulgueu. Històric. Moltes gràcies. Moltes gràcies.