CsC 16/12/14 - Woody Allen / Magic in the Moonlight

CINEMA SENSA CONDICIONS No tiene... le gusta nada más que la música y no le ha gustado nunca nada. Yo quería que fuera ayuda, no, no, ni el fútbol, nada, de deportes, nada. Només que és, su opcició era la música. El món actual, el món modern, és un món que és un món el tio orgullós. Nos dius que, o la modernitat, o la bambàdia... La alimentación ecológica es un derecho del consumidor. Aunque estés haciendo música espiritual, hay un componente ahí de Pedro, y que para mí es un poco pop, que me lo endulza para que yo me lo tragué bien. Al Pedro, la fineria polifasètica. Yo en Pedro siempre he visto mucho la figura del fonámbulo equilibrista. Me han pedido que haga unas declaraciones surrealistas sobre el amigo Pedro Buruedzo. La vida es asombro, es asombro, es muy curiosa, es estupenda. Hola, bona nit. Sota les música, la lletra i les comentaris de Pedro Ruezzo, està sonant, no? Exactament, el tràiler de la pel·lícula, les tres vides de Pedro Buruedzo. Ni més ni menys, que per fi la vaig poder veure aquest dimecres passat. I què tal, què tal, què passa? No, tu estaves allà també, que ja vas veure el meu entusiasme, que no podia deixar de parlar amb el Pedro, ni amb el López Pérez, i amb el nostre amic Villalobos, que també estava per allà presentant la pel·lícula. A mi m'ha encantat, m'ha encantat. Per conèixer persones que també són personatges del mateix temps d'aquesta característica, la de Pedro Buruedzo, la veritat és que... impressionant. Vaig emportar-me perquè m'ha abandonat una revista d'aquestes de les que ell és editor d'ecologies. M'he l'estat mirat i molt interessant, tot al voltant de... Ja has vist que hi ha una crítica del José López sobre Corous Sava. No sé si ho has vist. A la revista. Ah, no m'he fixat. Li he deixat una companya de feina i ja de moment l'he perdut de vista i no he arribat. De fet, el José López vindrà l'últim dia. Doncs, com a avui tenim un convidat que vam venir de tant en tant, que és el Ignasi Juliàx. Doncs, bona nit. Te sentem aquí, la Carme, Joan, el Francesc, que estem tots aquí reunits per un dimarts més, parlar del Pedro Buruedzo, parlar del José López i parlar del cine que ens agrada i del cine que us desitgem, que també us agradi a vosaltres. Aquell dia, Joan, vam marxar corrent, perquè vaig anar a veure una altra pel·lícula i saludar una altra directora. Vaig anar a veure dos a la carta, i estava per allà el Robert Bellsola i d'allò, i també vam estar conversant una mica. El Robert Bellsola. A mi em sona de nom, però no... Doncs ja us parlaré una miqueta d'ell, al llarg del programa. És un director molt... molt interessant, molt interessant. No conec directament, és a dir. Em sona del nom, però no sé ni la obra, no la conec. Dues pel·lícules, només. Dos armetratges. Diu que potser ja no em farà més, però ja està cansat. Però bé, vinga, va. Avui l'idea era, com sabeu, parlar de... com fem, sempre fem el programa, fem tres parts. Una primera part que parlaríem, diríem, de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que ens agraden, de les pel·lícules que val la pena que us comentem. Una segona part que, a l'Ignasi que ha vingut avui, ens introduiria el Woody Allen, i, en principi... No és gaire introduïble, el coneix tot bé. Si vols dir alguna cosa... I la tercera part, la Carme i tots els altres grups, parlaríem de la pel·lícula, l'última pel·lícula que hem vist, que tot es pot veure també francès. Ai, ai, ai, quina. El Woody Allen què, va, no ho he pogut, no ho he pogut. Els altres tres sí que l'hem vist, la Carme, l'Ignasi i jo. Sé de la companya feina que l'hem vist. Quina, l'última, l'última. La Mindai... No, no. La màgia de... La màgia i com de Moonlight. Que hi vam quedar, que en català sonava molt millor en castellà. Coses que passen, eh? Coses que passen a l'altra villa. De fet, jo l'he vist al baix, al cinema baix, que la doblen en català. Ah. Ah. A mi, a mi. A mi, sí. És que al cinema baix, moltes les doblen en català. Vale, vale, vale. La veritat que, en canvi, he pensat que perd molt, doblada, però... Totalment. Però això, quan s'ha volgut, col·la de Woody Allen, eh? No, sí. Quan s'ha volgut. Perquè en Woody Allen escriu molt bé els diàlegs. I sentir-los en anglès, i amb la matització que exigeix dels seus actors... Bueno, ell traduc el treball de l'anglès a més al castellà i al català, que llavors domina bastant bé. No, però és igual, te'n fas bé o no anglès. És la prestància, no? És un problema general. És un problema general. No només amb les del Woody Allen. Jo diria que tothom perd quan es doble. Sí. Tothom, absolutament tothom. Sabeu que vaig anar a veure una pel·lícula doblada? Després de 20, 25 anys, de no veure cap... Va haver de dir de quina? Em vaig trobar amb la tesitura aquesta, l'exodus. Ets molt radical, eh? Jo confesso que m'he empagat els doblers per bé. Ja que m'hi poso, m'hi poso. No, no, no. Si una pel·lícula està doblada, no la veig i ja està, cap problema. Però en aquest cas, la pel·lícula es passava en una sessió especial. El cinema, la baïleta, aquí de Sant Vicent del Sòr. M'he quedat més cap allà, però també no es va llobregar. Venia una persona que havia estat figurant a la pel·lícula, de l'Àfrica, de l'Àfrica, de l'Àfrica, de l'Àfrica. I havia fins i tot compartit alguna escena, que al final he de dir que no sortia a la pel·lícula amb el protagonista, amb el Christian Vell, i llavors vam anar per veure'l, per compartir amb ell. I no vaig poder aconseguir que la passés inemversió original en aquest cinema. Tot i que havíem fet cinema inversió original en aquest cinema, es feia temps, però aquesta no. El cinema baix, aquí de Sant Feliu, ara em fan diverses, en fan bastantes, amb viure de dins de tot... Mira, les tinc aquí, el Jòbit, adiós a la lengua que no sé de gaire de què va. Aquesta màgia de la llunesta és d'encodar. Ah, sí, ja sé de què va ara. Per tant, ja està tot dit. Màgia a la lluna que més a més anuncia amb català. La petita tarda i el tiet llagarut, que no sé rastres de santa el que a mi em vaig parlar la setmana passada, que m'agrada molt, sincerament la recomano. L'Aloix és una boda, també és una pel·lícula molt curiosa, molt interessant. Jo penso que és una pel·lícula digna de veure, perquè està basada en un fet més o menys real, són tres directors francesos, i es basa en la vida de la mare d'un d'ells, i és bastant fort, bastant contundent. Exodus, que és aquesta. Jo sé si és rei, és aquí l'anunciant amb castellà. La senyorita Júlia, que jo també l'hi he vista, i és una pel·lícula de l'Òlid Bulman. És l'Òlid Bulman. A veure. És l'hora de teatre, aquesta. És massa teatral, massa teatral. Si vols, després que a temps en parlem. No el trobo recomanable, dura quasi dues hores i mitja, és massa feta a l'obra del 1888, i per tant és una obra que, en el fons, encara que l'Igma Bern m'agradava molt, i suposo que per això va contagiar l'Òlid Bulman per què l'acabés fent. És una cosa que està passada de moda, no s'aguanta, i la problemàtica que pinta no és d'avui dia. Molt ben interpretada, curiosament, per la Jessica Chastain, que a mi no m'agrada gaire, i en canvi, aquí reconec que ho fa molt bé, molt bé, molt bé. No t'agrada, ara que és Chastain. No m'agrada, no m'agrada gaire. Jo n'estic enamorat. Pràcticament. No coincidim, no coincidim els gustos, femenins. Hi ha molts altres, però de vegades sí, de vegades sí. El Budiàlen ens agrada tots dos. De vegades coincidim més coses. Fem un esforç, també, perquè sigui així, vull dir que ja passa per això. No, però haig de confessar que aquesta noia, en aquesta pel·lícula, concretament, es llueix. És a dir, no m'agrada ensenyar-hi inclús que hi haguessin algun premi, perquè l'únic que val de la pel·lícula és la interpretació d'ella, perquè, a més, està massa passat de moda, és massa teatral. Si recordes, havíem parlat en els últims dies, comparant amb Diplomàcia, que és una pel·lícula que ve al teatre. S'ha tapat un de fer la referència. Calla, calla, que la lia. No, no, no. És que, justament, comparant les dues, mentre a Diplomàcia penso que s'aguanta i que l'han sabit convertir en un llenguatge cinematogràfic, que té ritme i que té... Aquí és tot el contrari. Aquí la nota és excessivament teatral, freda, distant, i no t'arriba cap de les maneres. Per tant, entenc que la crítica és elògica regat, perquè realment és una pel·lícula molt fluixa. En canvi, Diplomàcia, sí que jo penso que és una pel·lícula molt interessant, molt útil, i també la fan al cinema baix. Però, mentre es venia, he vist que coincideixen, no sé si tu també, que els dos han vist una pel·lícula, que no hi havia, sí que tinc ganes que comentin, que és Jauja, talment nazi, com la Carme l'han vista i volia saber que no opinen. I el Jaume també, no està aquí, però jo ja us diré la seva opinió, així, amb poques paraules. Si he de dir la veritat, ja sabeu que jo acabo de treure-se. No et sento, quasi, se sent amb ella. No sento malament. Va, tornem-hi. No, no, torna, torna a parlar. Carme, que ja he pujat. Ara em sentiu? Ah, vinga. Ara em sentiu? Millor. No sabia massa les pel·lícules que estaven fent. I el meu marit va dir, anem a veure Jauja... Perquè vinc de la Patagònia. I passa a la Patagònia, i diu que jo volia anar a veure diplomàtic. Jo volia anar a veure perquè sabia que era aquesta conversa entre un suec, un diplomàtic suec i l'alemany, per parlar la decisió, o no, de... Vola, París. ...de incendiar paris. Destruir, destruir. I llavors... Bueno, jo havia n'aplicós... De Arde París. Si no, no, però l'intensió, aquí, és... Carregar-se l'autogrifèl, el lupre. Carregar-se les coses... Importants. I a mi aquesta em feia gràcia per això, perquè trobava que era com ho haurien muntat. Però, bueno, Josep Maria, finalment, m'ha dit... No, perquè anem i veurem els paisatges que són tan particulars de la Patagònia. Molt bé. Causa per la qual jo vaig anar a veure Jauja, sense tenir ni idea de què anava a veure. Llavors, què us dic? Ara ja sé, perquè m'ho he mirat per dir-ho avui, però quan la vaig anar a veure no ho sabia. És una pel·lícula argentina, això sí, això sí, que protagonitza el Vigo Mort, en sent... Sí, senyora. Sí, la presentaven allà a Sant Sebastián. Tenim allà alguna salutació... I què puc dir d'una persona que arriba al cine, va veure, com qui diu, la Patagònia, i es troba amb una pel·lícula. Aquesta pel·lícula, jo la vaig començar a veure, pretenent una pel·lícula realista. Fins a... a la mitjora de la pel·lícula has d'acabar acceptant que no pot ser realista de cap manera, perquè quan la veus com a realista no la suportes. Perquè, llavors, tot és incongruent, és una mica poca solta, com sigui... No ben bé poques en el sentit de tonteria, en el sentit d'incongruent. Per tant, jo a la primera mitjora que pretenia veure la realitat, no la veia, fins que vaig canviar el xip i vaig dir que això és una altra cosa. Quan vaig intentar canviar el xip, què vaig pensar? És una pel·lícula d'un món... real, però fantàstica, en el sentit de que... està feta per ser interpretada, amb la línia de la màgia de la... amb la línia de... de lo criptic, i amb la línia de la interpretació de cadascú afegida de no sé ben bé què és el que devia volgar dir el director, us ho haig de dir. És una història d'un... un pare que va amb una filla a la zona de la Patagònia. Allò més vol bonic, bonic, bonic de la pel·lícula, és realment la fotografia. Té una fotografia de primera línia. El format és 3x4, curiusament, i és magníficament bonica. O sigui, te n'enamores mentre l'estàs veient de bonic, no sé si és perquè jo vinc d'allà, però... Suposo que no, la gent no ho ha deixat tenir el cigarall. Perquè és preciós amb aquest aspecte. De la pel·lícula aquesta, en qüestió, és una fotografia realista, no té res en el sentit, no tenen sugerent. Però en canvi, sugerent, eh? No té szei, no hi ha cap efecte especial. És una pel·lícula que la veig amb voluntat minimalista. A veure, és minimalista? Per dir-ho així, no? Bueno, no sé si és el 170, però... Minimalista sí, d'acord. Minimalista sí. Críptica també. No tan com críptica. És a dir, jo discrepo del... Tu dius que no té sentit. No, no, jo no ho he dit, no. He dit que no té un sentit realista que tu li vols buscar. No ho he dit jo, que no tinguis sentit. Que el sentit que té el posa segurament el director, i això no m'hi fico, però jo crec que plorivalent de l'espectador. Diguem-ne que és la càmera posada en un lloc ja de per si marciar, on els personatges, perquè estem al segle dinau, que es veu que els denesos van estar ajudant els argentins, al tema de colonitzar, diguem-ne, de carregar-se els indígenes de la zona, no? Allà se'ls va carregar tots els denesos i tots els altres. I aquí hi ha un detall que, per cert, em viva molt d'exemple, que tenia un pare, que era ambaixador, resulta que parla d'anest. Jo pensava que l'havia endoblat, perquè sí que sé, que parla castellà, perquè va estar a Argentina i tal, però és que parla d'anest, també, que tova es polígut. Sí, sí. Té la veu maca, eh? Té la veu molt maca. I després, com a interpretació, com que el personatge... no és difícil de col·locar-lo amb la realitat, la interpretació jo no diria que és una gran interpretació. És una cosa... és una expressió continguda, perquè és un pare que està buscant una filla en llocs impossibles, amb la incertesa... la incertesa... mig màgica, mig realitat, del que li va succeint. Per tant, de interpretació, jo tampoc... Jo ho he vist. Posaria la molt foc, el trobo una mica... M'han deixat la crítica molt bé, com si fos una cosa... Jo he vist ara que la crítica el deixava també, jo no la deixaria també, excepte 3 o 4 coses. És a dir, la intenció minimalista que has dit tu, sí que la trobo, d'un perfeccionisme... de fotogràfic extraordinari, perquè se t'emporta això, la història no pot ser que una història sigui... excessivament difícil d'entendre. La història és mínima, també. No, però és que una cosa és que tu llegeixis el Borges, que també és mínim, i el Borges hi posa una altra cosa. I aquest és la pretensió del Borges sense ser-ho. Jo és que la veig, com una pel·lícula que has d'acceptar, de seguida es veu que el codi que segueix, perquè molts argentins, jo dic afortunadament, s'han quedat a les portes del pus modernisme, però no han entrat en el cinema pus modern, segurament per banca de calés, perquè obviament una de les condicions indispensables és tenir la capacitat de fer grans efectes espiscal. No sé si ells entrarien de l'estil que sort. Sí, però aquí està. Per això, que aleshores la pel·lícula és moderna, d'aquesta línia, com tu dius, que estic d'acord, crítica, crítica en tant que el que tenim davant és una situació i uns personatges, tots ells mig bojos, perquè de fet tots estan una mica al·lalats, no hi són tot, i aleshores, en una situació marciana, i per tant, cadascú és com un bitxo raro. I aleshores, clar, el Vigo Mortensen és un oficial de NESC, que està preocupat perquè s'ha endut amb ell la noia, i, clar, i tampoc els homes de l'exercit argentí diguem-ne que l'agrapegin, no? I, aleshores, la noia s'enamora d'un soldat d'allà, i decideixen fugir. A partir d'aquí, clar, és la sensació... He perdut la meva filla, de la qual el oficial està... Això no ho transmet la pel·lícula. No transmet quasi cap sentiment, fixat. Sí, però sí el sentit de propietat de la meva filla és meva, per part de l'oficial. I, aleshores, és per això que ell la va buscar. Perquè, evidentment, i què ho heu fet? Contesta la meva filla, no? I, aleshores, ell comença aquesta mena de viatge absolutament absurd, perquè hi ha dies en mig de la... En mig de tota la categòria, com has de... A més, amb els indígenes que li van fer... retolades, no? L'hi van fer fins al punt de... que, bueno, ja estaríem parlant massa de la pel·lícula, tot i que ja dic que d'argument no hi ha gaire explica. I, aleshores, la manera final d'assaltar en un castell de dinamarca en temps moderns amb una noia que s'hi assembla molt a la filla del oficial de Nés, és la votat. Evidentment, és aquest terreny experimental que no cal menjar-se gaire el tarro, he partit clarament. És a dir, pots fer una associació molt fina en el sentit de reflexionar sobre el pas del temps i sobre la connexió de les persones... Utilitzar el pas del temps, perquè el ninotet que té, utilitza el pas del temps. Però no en massa preciosisme. Utilitzar el pas que té és una tan fàcil... És una cosa molt subtil. Jo crec que és una pel·lícula que no té grans pretensions. Sí, que té pretensions, sí. Són pretensions de... És una pel·lícula contemplativa, que és simplement contemplem, perquè és una pel·lícula avullerista. El sentit d'aquesta... La preciositat dels paisatges estan ben fotografiats i delplegats. Això és veritat. Una línia argumentant mínima i molt de plàfics, que és una altra de les coses dels anys 70. S'està una estona amb un pla que hi ha les entrès des del moment que es reposa. Déu cansar, Déu cansar, jo. Per això jo la trobo... Sí que la trobo... No ho sé, perquè no sé res d'aquest director. Però si no... Si pogués dir el que penso, diria que té un poc de rugant. Digues el que penses. Ah, ja ho has dit. Mira, aquest director, a part d'aquesta pel·lícula, Jauja, també ha dirigit unes altres, que es diu A la Libertat, 2001. Dos muertos, fantasma, Liverpool, jo tampoc. I sí que us vull comentar, em sembla que falta l'opinió de Joan. Ah, pensava que l'havies vist. No m'ha vist, no. No és veritat, t'hi has dit que... Sí, diu que la va veure, va entusiasmar, però hauria de donar la seva opinió. Tant per entusiasmar, no, per nom a la comissaria. No, no, no, jo no m'ha dit clar. És una pel·lícula que de veritat que no la veig pretensiós, la gent s'ha de dir... Mireu. Perducte per... Són deies pel·lícules que si no les veus no et passa res, perquè si les veus surts amb una certa sensació de com a mínim haver vist un bon treball de puçada. Això és veritat, això sí. Això és de gran categoria. Però si us interessa... Bueno, ja veus tu el comentari de la Viquipèdia, que poden dir la Viquipèdia i tal, però està bé. I el que comenten aquí del director del senyor... Com es diu? L'Isandro Alonso. La construcció fa un comentari general sobre característiques del seu cinema, que no és tan malament. Diu que la construcció de les seves pel·lícules recolza... Estic traduint del castellà, sinó que hi ha alguna cosa... en un ritme emocional de caràcter intimista. Diu que les secuències en plans fixes i mantinguts permeten participar a l'espectador a través de l'emoció i reconeix a la identitat humana dels personatges. El ritme i les imatges de les seves pel·lícules freguen les tècniques documentals. I el paisatge interior o exterior és un element més de les seves pel·lícules. Els personatges vaguen per l'espai proposat pel director en busca del sentit de les seves vides. Això és el que diu, que no és tan malament aquest comentari per caracteritzar o per definir una mica el que dius. El poeti, però sí. Aquesta per final sí. Jo no estaria d'acord amb el que transmeti l'emoció, però sí que transmet en poesia. I una poesia de gran qualitat, això sí. Però no estrictament emoció. Ah, sí, és emoció, no? No, m'agrada aquesta distinció. Jo intueixo, jo intueixo... Quan la veig així... Quan la veig així... No pot poder... Hi ha coses que són coses que seria dir per parlar, perquè no... Jo he vist, en canvi, i ens sembla que l'altre dia no vam comentar-ho, que m'ha fet pensar en això de l'estètica fixa que parlaves tu, el Camino de la Cruz, que tu també l'has vist. És una pel·lícula alemana. El títol, en principi, és una mica dius, això què serà, aquest títol. Però, en canvi, no ens compta que lliga perfectament el títol amb el contingut, perquè podríem dir, per entendre'ns, que és la versió alemana del Camino, del Camino, de la pel·lícula aquella que criticava o es carregava un ser fonamentalisme religiós aplicat a la joventut, etcètera. És una pel·lícula estranya, però conmovedora... Patètic, jo diria que és patètica i es propèntica. Es propèntica, o sigui, perquè té molts... És visceral, és inquietant, molt potent, a la vegada, és una cosa molt estranya. És una escena que agafa com si fos la caiguda de Cris, com si fos la... M'ho es diu allò que fa les 12 o 14 caigudes que fa els recorreguts cristians... Amb els passos, no? Amb els 14 episodis aquests, que estan referits a Cris, en lloc de referits a Cris, es refereix a la noia, les divències que té, i tens un plano fixe, i cada escena és un plano fixe en què tots els seus components. Doncs l'estiro una mica del... que sé jo, del... del Dreyer, una mica, no? Allò fixament... I això està ben fet, eh? Per tant, és una cosa curiosa, estrany, diferent... Deies que tenia punts de similitat en Camino, la pel·lícula del... del Fresser. Del Fresser. Ah, vale, vale. Com que has dit el Camino, estava pensant, d'acord, d'acord. Volia dir Camino. Ara estava llegint la Sinopsi... Sí, sí, va de... que està amb una família, podíem dir, fundamentalista, religiosa, molt religiosa, i ella, com a adolescent, es troba en la situació de que per un cantor la trauen les coses com a adolescent, és una versió de Camino, efectivament. És un remei que té, doncs, la seva família, i a l'ordre religiosa que la seva família l'ha col·locat. Aleshores... Això està fet amb uns plans llargs i molt freds, gairebé diè positives, fixes, però que tenen força, una cosa curiosa, eh... Resulta que tot això ho va... És un drama molt fort, molt dur, molt contundent, i que d'alguna mesura jo penso que t'arriba. És a dir, mostra els perills que suposa, viure dintre d'una família que practica un extremat conservadorisme, i, per tant, hi ha una crítica, veu que això mostra que això és perillós, i doncs... i critica aquest fonamentalisme religiós. A mi em sembla forta i interessant en aquest sentit. El que passa és que és d'una realització que està molt cuidada, els actors ho fan bé, els plans estan molt ben triats, la fotografia és guapa i tal, però és un cine no estrany, és un cine que no és habitual. Però et consta que sigui una versió acceptada, la camina? No, no, no, jo crec que la mateixa. Perquè la trama és equivalent, és exactament la mateixa. Jo no crec que han arribat per camins diferents. Camino, camino, ja que parlem de camins, camino l'havies vista per això, per poder comparar-la, doncs aquesta m'agradarà molt veure-la. Perquè pel que dius, formalment... Doncs camino és una pel·lícula... Vestial, vestial, boníssim. Jo em vaig quedar amb la idea aquesta, llavors al veure-la vaig pensar, mira, això s'assembla molt al camino, però vaig pensar-ho jo i perquè ho he llegit a algun lloc, és a dir, no... A mi m'ha agradat això que has dit, que has esmentat de dreia, perquè jo soc un gran admirador de dreia. Gran admirador de dreia? Jo també, jo també. Home, no arriba al nivell de dreia, ho té una potència... Estem d'acord. És una cosa que... A basega, jo t'interviria a dir. Però sí que és veritat que la posada en scena té alguna cosa... que me'l recorda, tens raó. És també una depuració de planos i, a més de... La posada en scena és depurada, neta, molt dòrdica, molt protestat, per dir-ho. Sí, sí, sí. Que també fa pensar una mica en el Hanek, eh, en algun moment. És a dir, jo no... Hanek va per un altre... Sí, aquests planos fixos que passen moltes coses... És molt de Hanek, també. Jo... O jo tantes, perquè és capaç d'aquella pel·lícula de 70 fragments, 10 minuts d'un noi picant amb una pilota de ping-pong a la paret, ping-pong, ping-pong, 10 minuts de rellotge, que la també s'ha de tenir feixa com a director, i nosaltres com a espectadors. I resistència com a espectador, no? Vol generar un efecte especial a dels espectadors, que segurament és altes... No hi ha necessitació, no? El que passa és que és una pel·lícula que, com deia, és una mica... A l'argument de l'Espania, que irrita una mica, perquè hi ha alguns personatges, com la mare de la noia, que es va posant els nervis... El seu fonamentalisme és tan radical. La mare de la noia, de l'Espanyola... També? També ho era, no? Sí, sí, sí, completament, completament. És una pel·lícula que et posa als pèls de punta, la cara de gallina, camino de fecer, és que no us imagineu si no l'he vist. Sobretot quan ve de... Tu l'has vista? Sí, sí, però és... I, a més, està rodada i plantejada, d'una manera totalment bona. És que sí que sembla moltíssim el que estàs dient. Segurament la forma és diferent, però, clar... La forma estètica, suposo que sí. Venint d'un directe que acabava de fer el Miracle de Petinto, que havia fet una pel·lícula molt d'animació a unes pel·lícules molt peculiars, que de cop fes... Ja, la cosa que ha tornat, perquè l'ha de portar de l'Ui Filibora... Sí, ara l'última versió l'ha fet d'animació. Una animació que és espectacular, que no se sàpiguen ni donar treta. Amb les veus brutals de la gent bona, dels actors bons, del carrer Halte es va acofar, que fa dos o tres papers, diu que és brillant, ve gentíssim. Doncs mira, ara que parles de... M'ho he de fer a l'Efilemon, fa el carrer Halte que li han donat un premi o l'han reconegut, com fa dos o tres personatges amb el seu veu. Ara que parles de carrer Halte, reconec. Carre, si ens estàs escoltant, és que he vist aquí, a Molin de Rei. Vull dir que sí, si ens escolta... És baix, baix. És baix, però viu aquí. Mira, té una dona, sembla que és catalana, i viu aquí. Llavors tinc ganes de contactar amb ell, perquè precisament demà, dimecres, doncs parlem d'airbag, a la biblioteca Les Volta, sabeu dintre d'aquest projecte de envoltats de cinema, i tindria ganes de què passés. Vull dir, només ha de passar al riu i venir cap allà, i està una miqueta amb nosaltres. Airbag, de Juan Mabajo, jo. Espectacular. A mi sí, a mi també. I que a mi és una pel·lícula que tota la crítica es la va carregar amb una imitada. Comercialment va ser una excitesa. Clar, òbviament, perquè és cinema. Va ser la més taquillera. Cinema no té perquè sempre ser de servei i intel·lectual. No, clar. Sí funciona bé com a espectacle, mille. Va ser un espai. Com que el final és brutal, el final d'airbag, és extraordinari. Tot, tot, tot. És per la pel·lícula van creixent-ho espectacular. No et deixa badant i un moment... Us celebren, però estic entrevics, perquè jo m'hi he arribat a veure allà, però jo també. Doncs mira, en aquest cas no ens barallarem. Ja trobarem més motius. Metafòricament, òbviament, òbviament. Ni metafòricament. Doncs mira, ara que parlem d'això de pel·lícules, aparentment intrescendents, perquè jo diria que d'airbag, com totes les bones comedies, quan es grata una mica, ja hi ha molta cosa que parla de la societat, de les classes socials, de com es mouen i que, a més a més, ho fa d'una manera tan estilista. A veure, és que és Juan Mabajo, jo. És un director d'allò que ha sortit d'aquí, havia fet la Madre Muerta, havia fet a les de Mariposa. Bueno, és un petit visionari. Per tant, hi ha aquest projecte club de directors visionaris. Sí, sí, completament d'acord. Compte de capacitat visual, ja és un element de favor. Basta pum, va voler fer... No, tots els directors són visionaris. Va voler fer el capitán Trueno, i no va aconseguir-ho, la indústria no li va acompanyar, la subvenció, no sé com ho va intentar. I llavors va fer Fragil, que no és Fragil, és de l'altre, del balagueró. Si no, Fragil, una pel·lícula també. Absolutament demoladora. A més a més, què no t'esperes, al final aquell que té, amb la noia que vas veient tot el desenvolupament, si no l'heu vista, no sé si tu l'has vista... Doncs també quedareu garrativats. És que dius, com pot fer un director? Vull dir, a l'alçada de qualsevol director, com dius, tu m'agrada molt aquest terme de visionari. Realment és un director que té una profunditat de camp i una capacitat... La manera de mostrar, de la posada en escena, la manera de veure les coses és especial. És el mateix que Terry Gilliam... Estava pensant en el mateix. No parlem de cobrir ni de dir que són deus, no? Però vull dir que... Sí que estem coincidents, sí que estem coincidents. Orson Welles, era un visionari, també, una capacitat fora de la mesura. Parlant de aquests directors que no sé si arribarà tant, però que, escolta, se li apropa. El Robert Belsola va fer, fa un parell d'anys o tres, passi el que passi, té una comèdia sexual a la catalana, feta amb molt d'ofici, amb molta capacitat per moure... això, la hilaritat en l'espectador. I, a més, amb un esquema de guió molt curiós, molt espectacular, pel que estava veient, perquè estaves veient el guionista com escrivia, i estaves veient ja la representació del que estava escrivint. I el guionista tenia, el que veiem a la pel·lícula, com a premissa, no parar en cap moment. El guió no... no tira cap enrere mai. És a dir, avançant, avançant. Vaig sortir i deia, bé, però he arribat fins aquí, he de tirar endavant. Llavors era com un tur de força, amb el mateix director cap endavant, molt peculiar. La veritat és que la pel·lícula no va veure la gaire bé ningú, no sé si ho sona una miqueta, passi el que passi, però és una gran pel·lícula, i ara, fa no gaire, fa un mes i mig, va estrenar dos a la carta. I també és una comèdia d'aquestes que dius, bueno, comèdia entrescendent. Aquesta seria l'altra comèdia sexual. Aquesta és una comèdia rural. El que fa és glosar les excel·lències de la ruralitat, de viure en un entorn rural, en contra de la ciutat, en contra de l'estrès, de la recerca del benefici, pel benefici de no saber ja on estàs, de l'expressió en tot arreu, i, en canvi, ja arriben al camp, tenen un hotelet, i, bueno, totes les històries que passen allà en aquell hotel, que, a principi, volen vendre la pressió de la dona del protagonista, que és l'Adrián Collado, que potser ho sona, perquè són moltes sèries. La veritat és que és una pel·lícula en què rius moltíssim, i tot ja ho diu. A veure, jo li vaig dir a Robert, perquè estava allà, i el vaig saludar, és un malparit, li vaig dir el qual. Tu dius que has fet una pel·lícula tunteta, però està molt ben feta aquesta pel·lícula, i ell deia, ah, bueno, això. Han tingut uns 22.000 espectadors. Ell diu que no és suficient. I ell ho dius que és veritat, per recuperar la inversió. Tenia inversions privades. Estava finançada per... no per crowdfunding, sinó per brandfunding. L'hi havia trobat diferents marques, diferents empreses que havien invertit, i està intentant recuperar la inversió. I no ho veu clar. Per això que parlant amb ell deia, jo no sé si m'atreveixo a fer aquest esforç de nou, de muntar tot això, de coordinar, perquè ho van gravar en 22 dies. Si podeu, encara està en unes quantes sales. Si podeu aneu a veure-la, jo crec que passaria una bona estona. I, a més a més, quedareu impressionats, perquè és que no falla cap plana. Jo la vaig anar a veure al bosque, perquè venia ell, em vaig assabentar i vaig anar a saludar-lo, perquè havia parlat d'un parell de vegades per tele. Però està en cartellera del bosque normal? Sí, a l'hora d'anuraris de 8.30 i 10.30 de la nit. Però es pot trobar. Es va estrenar a 60 sales, i a la primera setmana va mantenir-se en tota la sala. La segona ja va caure a 32 o així, i ara no sé, potser aquesta setmana quedarà en 15 o en 10. Però buscar una miqueta es pot trobar. Potser la portin aquí al cine baix, no estic segur. Però val la pena. El cine baix ja l'han passada. Ja l'han passada? Sí. Doncs mira, em sonava, per això he dit que... I si podeu recuperar d'alguna manera, a diferents llocs a l'AFNAC i jo em van dir que no la coneixien, que no els hi constava, tal qual... Vaja, també us ho passaríeu molt bé. També quedaríeu sorpres d'una pel·lícula això. El que deia ell, en principi, una mica intrascendent, però que, escolta, que et va cridar l'atenció i et va mantenint l'atenció tota l'estona. Ja dic, no al nivell d'airbag, que a airbag jo crec que està a prop de l'obra mestra, perquè és una cosa brutal, brutal. I crec que el públic va captar això, per això va tenir una èxit espectacular. I va llançar, no només en el Carles Hall de Gagallà, un senyor que té una història molt gran. Carles Hall de... Em puc clicar d'una premi Goya, per la interpretació de... El Fernando Lilien Cuervo, tinc llocs. Sí, també suro, també suro. Estan els tres amics, són els tres amics. Ah, i la Rosa Maria Sardà. I surta aquella com es diu, aquella gallega, que es va fer tan famosa en aquesta pel·lícula. El Manquino, com és? El Manquino. I té les escenes més divertides de la història dels cinemes. Aquesta és la pel·lícula. Això era el cuiner, no, aquest cuiner. L'Arquinyano, sí. Ah, sí, el Carlos Arquinyano. Què pensava? Deu estar malament això. No, no, en té un paper força important, que és el para... Ah, sí, Manuel Manquina, Manquina. Aquest es va fer famosa amb aquesta pel·lícula. Lluís Cuenca, és que aquí, Santiago Segura, Vicent Andolgo, Natalie Ceceña... Bueno, és que aquí està tot el cristo. Va ser un èxit comercial, però dels brutals, dels espectaculars del cine espanyol. A més, us dic una de les frases que diu el Manquina. Vamos a llevarnos bien, us ho dic. Vamos a llevarnos bien, sino aquí va haver donadas de hostias. És una de les frases, però és una darrere l'altra. I el Francisco Raval, com és? Profesional, muy profesional. Exacte, professional, molt professional. Així, amb el to galleg. Està parlant de gent que ni tan sols té idea del que està fent. Que és una persona que no té capacitat de paraula. Hi ha algun moment que un dels personatges diu... Bueno, però ha quedat amb aquesta persona, però llavors ho tendrà a parlar. I l'altre diu, ja, bueno, a veure com va, no? Bé, és espectacular. I el Francisco Raval? Sí, també. És un dels mafiosos. Sí, sí, sí. Pareix amb la seva presència. És una pel·lícula curiosa. És un divertiment. És un divertiment. Ja sabíeu que discrepo amb aquesta apreciació. Les comedies són comedies. Tenen molta profunditat. Dos hores per això, eh? Sí, dues hores. Però té un final, jo, al final, que hi ha el Raval Poteal. I dues hores trapirans. A mi m'agrada el cinema ràpid. Sí, té ritme, té ritme. El que no vol dir que no sàpiga per si a Jauja o la de Muerte en venecia d'en Biscondia. Ja, ja, ja. Però m'agrada el cinema dinàmic. Que t'hi acció. Sí que té una mica de ritme. Però això, erba, que encaixa perfectament. Doncs ja sabeu, demà, a la sis i a la tarda, a la biblioteca Les Volta de Sant Vicent del Sort. Més que convidats, esteu, si voleu venir a parlar-ne. Vale, vale. Jo, quasi, que a la pel·lícula que tenim, parlo una mica del Woody Allen, perquè, si no, se'ns menjarà. Que no hem parlat mai del Woody Allen. No, mai. Directo nou, desconegut. Comencem la pel·lícula primer Woody Allen. Casi que millor que expliqui una mica què li sembla el Woody Allen. Home, jo crec que aquestes salsades tots estaré d'acord que és un dels grans, vaja. Dicinema i Dibudialen, pràcticament, és gaire bé el mateix, no? Aquestes salsades, no? Home, a partir de la pel·lícula aquesta, darrere, el títol del qual mai me'n recordo, l'última. Jasmine Blue, Jasmine. No, no. Vol dir la... Exacte, la màgia de la lluna. La llum de la lluna. Doncs, potser, la pel·lícula aquesta treu de nau a superfície una de les característiques que a l'última mema havíem perdut una mica del univers Woody Allen, que és molt complex, no? Que és el de la màgia, no? La pel·lícula era tothom, molts cridics i molta gent també que l'ha vist, la meva dona entre ells, li sembla una pel·lícula simple. Probablement ho és, no? És una pel·lícula que no té cap cosa... És un discurs molt, molt, molt simple, no? És a dir, la resistència a emmetre la cosa. La cosa meravellosa. I que és una de les característiques dels adults, no? Com passem de ser nens a ser adults, no? Perdem el sentit de la màgia. Amb Woody Allen sempre se'n necessita això. Per això, a les seves pel·lícules, no? Una de les darreres escup, al principi, també hi ha un... a ell, Woody Allen mateix, treballa ensemble en el circ, no? Fent desaparicions. Sí, sí. I fent números de màgia. Això li agrada, sempre, perquè... Sí, home, molt. Això a l'oestatori... Escolta, l'escolta, l'escolta, l'escolta, l'escolta, l'escolta... Ell li encanta aquest tema, sí. Perquè, per cert, l'escolta, l'escolta... D'aquí que s'hagin d'escoltar en anglès, perquè el mac, el dolent, el mac dolent de la pel·lícula, per hipnotitzar, a través del telèfon, diu Madagascar, no? Però tal com ho diu en anglès, és un... No és actor, és a dir, més aviat és un home... S'ha de recordar que es dedica més a la producció i tal, i el va agafar i li va donar el paper. I perquè té una veu d'aquelles absolutament impurets, no? I en anglès diu Madagascar. És que et parteges al pit de riure tal com ho diu l'acte, no? Perquè no diu Madagascar, que és tal com... Evidentment amb la versió doblada, no? Madagascar. I no té... Només això, dit per ell, ja és que et pedes de riure, no? Vull dir, ara utilitza molts recursos. Probablement el va agafar per tal com amb la seva veu d'ella Madagascar. Vull dir, gairebé que posaria la mà al foc, no? Aleshores, aquest sentit... Evidentment, quina és el missatge d'aquesta darrera pel·lícula? Doncs que, evidentment, per suportar la realitat, ella, moltes vegades, ha dit que odia la realitat. Diu, malauradament, és el lloc on... No puc veure jo bo bistec, vull dir, però que la realitat no és precisament el que en vell més l'interessa de la vida. La fantasia l'interessa molt més. I, per tant, doncs el discurs final és... Tu, que ets un excepci... Tu l'has vist, no? Sí, l'hi he vist, sí. La noia li diu al protagonista, alcohol inferno, que ets un excepci, doncs, per fi, t'has obert, evidentment, a la... Per un moment, has cregut, no? No diré més, però si no, farem despoiles, quitarres... Però, per tant, aquest aspecte de la màgia que, evidentment, va sortint al llarg de tota la seva filmografia, finalment ha fet una pel·lícula que, bàsicament, és el tema. Bàsicament és creure o no creure. Ets capaç d'assadir el teu escepticisme i confiar o no, de certa dur per al miratge. A mi també, l'altre ja vaig comentar, perquè la vam veure, la vam passar, la mateixa ja teníem de fer dos dimarts, la vam passar al cine, de prestrena, i la vaig comentar, perquè encara no l'hi he vist ningú. I jo vaig dir, en aquell moment, que una mica com la teva, de la sentida que per mi no és... Jo vaig comentar perquè em va venir el cap, això. Suposo que sabeu que el Simenon és un gran escriptor que té feta 140 novel·les al llarg de la seva vida i que ja més o menys avançat... George Simenon. Quan tenia l'última època, o a partir dels anys 30, més o menys quan ja comença la seva producció d'una forma sistemàtica, em produeix una del inspector, com es deia, aquell, el Magret, una del Magret i una que no és el Magret, una Magret i una que no és el Magret. I aleshores, esclar, jo crec que tinc la sensació que algú, diàleg, em produeix tanta quantitat de coses, que ho deiem, no pot tot ser obra mestra, és impossible. Aleshores tinc la sensació de que al costat... Ni ningú, ni ningú que faci tanta producció. I que al costat d'una cosa que és una obra mestra, doncs hi surt una cosa que es pot veure, que no és que sigui una pel·lícula dolenta. Home, té una fotografia extraordinària. És el millor. Jo ho tenia apuntat. El millor, l'inici. El l'inici és boníssim. Perquè fer desaparèixer un elefant em sembla d'un grandíssim sentit de l'humor. És un trucatge, però... L'ambientació, perquè està molt bé aconseguit... L'inici dels 20 està molt ben aconseguit a la Costa Blava. Per tant, és boníssim. I la fotografia, a mi això són les tres coses més bones. I el pitjor, a mi em sembla, ja sé que ho he vist doblat, i el que sigui, però tot i així és el diàleg. Rhetòric i excessiu. Sí, molt de gent ha coincidit que els diàlegs... L'he trobat que no. El costat de Blujasmin, que va ser la pel·lícula anterior, que a mi trec el barret, perquè era una cosa extraordinària, aquesta no em va agradar. Has de dir que ho sento, perquè a mi el diàleg m'agrada, però aquesta no em va agradar. Venim de Blujasmin, però el que passa és que si et quedes amb la pel·lícula, és una pel·lícula amable, simpàtica que passes l'estona, i que t'està demanant que suspenguis la idea... I previsible des del primer moment. Perquè suspenguis la incredibilitat. A mi el que diu m'assembla molt bé, perquè el que diu és intel·ligent. El que ve a dir és que la credulitat fa una vida millor i fa una vida amable. I d'això té una certa profunditat. Ara, no ho diu prou bé, la pel·lícula. Jo, aquesta pel·lícula, que la idea és molt bona, està feta sexejades, el pobre Collin Ferst, que mira que el trobo una grandíssima actor, és un grandíssim actor, ella la trobo molt més fluixeta. Home, un home que va fer... Ha fet moltíssim, però me'n recordo, el discurs del rei que queja, aquella pel·lícula que fa una grandíssima creació, aquí salva el personatge, clar que salva el personatge, però li costa moltíssim. Li costa tant que jo, si us he de ser sincera, no m'acaba de... no m'acaba de traspassar que se n'enamori. De la noia. No m'ho traspassa. No m'ho traspassa. M'ho crec, però no m'ho traspassa. Són dues coses diferents. Quan tu veus el cine... Jo explico la meva. El cine... el cine té... un discurs, una presentació, i el que tu captes. I després, si molts capten el mateix, per alguna cosa deu passar, no? Jo amb el... amb el... amb el budial, eh? He disfrutat en moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes pel·lícules, per ingeni, per posar-ne en escena, per fotografia, per agilitat, per frescura, per totes aquestes coses. Aquesta és... per mi, les pitjors d'ell, que jo l'hi he vist, és aquesta i la Viqui Cristina Barcelona, que em va posar nerviosa des del primer moment. Jo penso que és pitjor. Jo penso que és pitjor. Jo crec que és pitjor, però... Sí, però per dir-vos... per dir-vos que tot i que l'admiro, que crec que és un... però un adentro que fa tanta cine... Jo concineixo amb tu i amb ell també, si vols. A mi no em traspassa allò que vol dir. Jo crec que és una obra menor d'ell, però tot i ser una obra menor, jo també vaig sortir del cine, vaig pensar... Mira, això, si ho fes un altre, seria una merda, absolutament. Seria una cosa horrorosa. I en canvi, la pel·lícula Seguanta t'atrapa des del principi, perquè fins que no arribes al final... El principi i al final. El final també té gràcia, eh? Tot i que és previsible, eh? Però és que és previsible des de... A partir de que troba l'amic... A partir de que troba l'amic és previsible... Però l'inging del final, l'inging del final de trobar-li la solució. Perquè jo plantejava com ho resoldrà, això. Jo no veig com ho resoldrà, perquè si ho resol massa... Té una bona massa simplista, tots aquí ens en arribarem. I ho resol intel·ligentment. Sí que és molt intel·ligent la sortida que li dona. Per això dic que el millor al principi i al final, eh? Per tant, jo que vull dir és que es nota, que és una obra menor, però té la qualitat d'un senyor que sap, que és un bon gran guionista, que s'ha fet cine... A mi em serveix per parlar de la cara fosca de Vodialen. Ah, sí. Perquè, clar, quan parlem de Vodialen, sempre estem pensant en aquest comèdia. No, no, perquè al maig poin... A maig poin... Sí, sí, i a maig poin. A maig poin és terrible. Està dintre, o mentida, si faltes, no? Vull dir que s'ho empeliquen. Pins jo, a maig poin, a veure, perquè al maig poin... Jo recordo que hi ha conversa entre el Martin Landau i ell mateix. Al final. Aquella conversa és d'un nihilisme. Que ningú s'atrevi a fer, jo, en el cine. Ni aquelles frases, ningú les ha dit. Són demolidores, vull dir una cosa tremenda, perquè delictes i faltes fer riure. Perquè hi ha el cantor de l'Alanalda, que serà fot, don, el document de l'Ista i d'alsarafot... També seran fot molt, que això connecta amb el col infert, seran fot molt del personatge prepotent, o sigui, del personatge que va per la vida mirant-se tothom, jo, per damunt de l'Espanya, no? I, evidentment, l'Alanalda de l'Isto i faltes és, clarament, aquest personatge prepotent, no? Però, clar, de fet, jo crec que ell és un nihilista acabat. És a dir, no hi té cap fer, absolutament, pràcticament, amb res. De qui que sigui potser un bon orgullista, però... No, teu fer una cosa, en què la vida val la pena viure, és curteta, malgrat d'això, perquè la seva frase de... No sé com ho fa anar, però que ve a dir... No sé... Allò de que... Aprofita la vida per més que una vegada? Sí, perquè és curteta i val la pena. Sí, és nihilista, però al mateix temps té un punt de... De Gormet, de Gormet. De Gormet, no?, perquè la frase aquesta de dir... A mi no m'agrada la realitat, però, lamentablement, és l'últim jo que em puc menjar un bon bistec. Exacte. I és el que és curta, el que és curta. Un home que ha fet, saps?, i el que és curta. Per tant, només diu que és curta d'una cosa d'aquestes. Algú que va saborejar. Certament. Tot i que jo crec... Ell diu que no és tímid, no?, perquè ell ha treballat molt... El personatge aquest, que està carregat de punyetes, que té malalties imaginàries i que està insegur d'ell mateix. L'hipocondríac. L'hipocondríac clàssic. Perquè està en totes les pel·lícules que ell apreix. Ell treballa sempre a aquest tipus de personatge. Ell diu que no ho és, però jo crec que sí que ho és. Perquè jo recordo quan va venir a Barcelona, a l'Hotel Ritz, que va veure la roda premsa per presentar de Constructing Harry. I, escolta, sent tot un budiolent. Estava veient tota la premsa ja esperant que l'home pugés, no? I veus que apareix per una porta del saló, al costat de la taula, evidentment. Però apreix allà i es queda com un nen que està esperant que li donin la llum verda per poder accedir a la... És a dir, es queda allà... Fins que algú li diu fàcil favor. Potser, evidentment, és part de l'exclusió. Però va donar tota la imatge de persona d'una timidesa... A mi el que més m'ha sorprès... A mi el que més m'ha sorprès és no només la seva capacitat de creativa i de produir cada any una pel·lícula, sinó recordo que m'ha comprat un llibre que era... que el tinc per casa, un llibre amb edició francesa, que explicava, diríem... Un senyor, un potent realitzador de cine, quan estava estudiant, es dedica a entrevistar a tots els grans cineastes del moment, a entrevistar tothom, a tothom que és interessant. I el que més destacava de l'entrevista que li fa amb ell és que explica, en certa mesura, el escritor, aquest xicot que estava intentant. Diu, va començar a parlar... Diu, va estar una hora i quart parlant. Diu, tot estava estructurat, tot estava de tal, tot lligaves... És com si improvisés... I va estar una hora i quart parlant, seguit... I no he tingut que ir de transmès aquí. Tot el que ell m'ha dit amb una primera versió. I, aleshores, això és realment... No m'ha passat amb ningú més, de tots els que hi hagués entrevistat. L'únic que m'ha passat això és amb ell. Home, jo, jo em periodista, ara recordo un periodista internacional, vull dir, no, que estava a casa de Woody Allen, també, segurament, fent una entrevista, no recordo la circumstància, però en un moment d'un app, en Woody Allen, se'n va al seu escriptori, obre un calaix, en el qual hi havia con 4 o 5 guions acabats. És a dir, és un home... Que treballa molt. És extraordinàriament ordenat. És a dir, organitzat cada minut val. Té un preu. La vida és curta. Aleshores, és un home que, en aquests moments, ara t'estava comentant que hi ha una pel·lícula que ha rodat el Julio d'aquest any, del 2014, que no he pogut saber el títol, perquè es veu que l'han mantingut tan secret i no se s'ha caigut de cosa més, però ja té una pel·lícula acabada. Segurament ja l'ha muntat, en aquestes alçades, perquè si l'ha rodat el Julio, probablement ja està muntada. I la producció d'en Bodial en estremenda, és com a mínim de dos títols a l'any. Com a mínim. És un home, des de tots punts de vista, bastant extraordinàriament. Sí, sí, sí. Per això li perdono la pel·lícula. Això li prové... Fins i tot prové una mica de la seva característica... Deixeu-me que digui una barbaritat de l'altre. És que si no ho dic per programa, de la seva característica de joeu. Estem parlant d'una persona que té la mateixa obsessió, les mateixes... No sé, ínfoles de grandesa i por, que, bueno, us dic uns quants noms, suposo que a tothom els coneix i els tenen el cap, com Freud o Marx o Einstein, són persones que tenen unes inquietuds, no sé què té a veure amb el fet de que siguin jueus, però són jueus, per alguna cosa serà. I són els que han marcat... No crec que sigui necessari. Ha marcat una sèpiga, però vosaltres penseu en aquests tres noms. Jo de vegades quedo parat, perquè estem dient... Una persona que ha marcat la política de tot el segle XIX, segle XX, absolutament. Absolutament, de Marx. Després, Freud, tot allò que va fer, que després podem estar en desacord, però la valia. Puc dir per valar una miqueta, però només una miqueta, perquè no em acaba de... Només que els jueus són molt endur... Clar. Això ha potenciat alguns trets. Però només això, diria. El diàleg no és enduràmic. El diàleg s'ha oblidat fins i tot que es juveu jo. No crec. En parla molt de la religió. Fixeu-vos que les seves obsessions són. Les dones, el menjar, la religió, el sexe... La mort, la mort. Llavors treballa aquestes característiques en diferents pel·lícules, de diferents maneres. I al final sempre està parlant d'ell mateix. I fins i tot, si no surt del mateix amb les pel·lícules, continua tenint una persona, un acto que fa, per exemple, el Colin Firth, es diu que és ell mateix. Jo per això la persona que més em va impressionar. I la pel·lícula que més em va impressionar ha sentit que hi hagués dos budialens. Dos budialens, que és ell, interpretant-se ell mateix. I l'Escarlet Johansson, que tu has esmentat, interpretant també a budialen d'una altra manera, en clau femenina, Scoop. Jo vaig trobar espectacular. Però vaig trobar espectacular com l'Escarlet Johansson. Fica amb el personatge i sembla que sigui... Surt ell, eh? Scoop surt, el budial hem fet, d'ell, eh? Sí, és el que està dient, que surten els dos. Ah, ho dius perquè venen a confluir un alter ego i ell mateix. I ell mateix, en aquest sentit. Jo crec que ho ha fet en més pel·lícules i estava pensant que, per exemple, en Roma amb amor, segurament hi ha tres o quatre alter egos. Vull dir, ell mateix, ja apareix a la pel·lícula amb les racions amb les seves dones, allà agafant l'avió, però el Roberto Benigni no deixa de ser també una expressió del còmic italià, que sí sembla molt a la seva característica. Tant bé, així, molt locoàs, molt... Està a la Lev Baldwin, que també és un personatge existencialista que ha perdut la il·lusió per viure. Vull dir, és com si, en aquesta pel·lícula, hi hagués també dos o tres budialens. I segurament, mirat des d'aquest punt de vista, i enllaçant-me el que deia, moltes de les històries del budialen són diferents personatges que representen diferents inquietuds seves. Vull dir, que va desenvolupant, de manera gairebé filosòfica i no endogàmica, sinó a la manera d'un filòsof que busca els extrems. Estava pensant en aquella pel·lícula en què el Ganster, aquell, li reescriu les obres, com es diu a la sobre Broadway. Ah, la sobre Broadway. Allà, ell és l'escriptor, és el Ganster, ell, budialen, és tot, també. Està per allà sempre, voltant pels diferents personatges. Hi ha una altra dimensió de budialen que no l'hem esmentat gaire, que és la qüestió de les trobades fortuites. L'Azhar. L'Azhar, en les seves pel·lícules, és un paper absolutament... L'Azhar, i el trobar-se, el destí d'aquelles persones... Fa un giro que no l'hagués fet si no s'haguéssim trobat. D'aquell personatge, que és una dona, ara no recordo el títol, però que va amb un evident, i l'evident li va explicant què li passarà. La feina no... Melinda, Melinda, no és.No. No, no. Tu et refereixes al seu episodi de històries de Nova York. Com una evident... O poderosa fraudita. Estem intentant trobar entre la enorme filmografia de budiales. Sí, però sé quina vols dir, però no ve al cap ara. La evident és que resumeteu. No, com no seràs l'ombre de tus suenges. Ah, val. Aquesta és una de les relativament recències. Sí, que és una... 9.000 watts.Exacte. I el bandera surt al bander. Un paper de sostros, per exemple. Sí, que és un paper pobre amb si mateix. Però és un coral d'aquestes pel·lícules corals. Però tot és l'Azhar. Perquè és un que s'ha mort... O entra en coma un amic i li agafa la novel·la. No sé si ho recordeu. I llavors, pública novel·la, i té èxit. Allavors, aquella està a punt de ressuscitar del coma. Allavors, tot porta... La novel·la és Azhar. I tota la pel·lícula és un Azhar. Però això també ens porta a les paradoxes. Una altra de les constants del cinema de Woody Allen. Sempre s'enextreuen paradoxes, no? D'aquestes situacions exeroses, no? És a dir, circumstàncies absolutament marcianes, no? D'aquí que li agradi, per exemple, també molt el tema d'entrar... Posar un personatge entrant a casa d'un altre, quan aquest altre no hi és, i arribar en qualsevol moment. Aquest recurs l'ha utilitzat, fins i tot... Per el risc.Per el risc. Però, normalment, el misteriós no s'ha assassinat amb manjata. Em passa. Però també passa... Ho fa molt sovint en plan conya. És CUP, també passa. Però també passa en aquell dramon que de Còbic no tenia res. Dels dos germans que comenten un assassinat. Ah, sí?Cassandra. Cassandra.Cassandra. Allà també passa. Els situacions de risc imitant també li agrada moltíssim, no? Sí. És un senyor que juga amb això que deien de la casualitat, en alguna matura, que amb un altre no te la creuries, i en canvi, en ell, no li critiques, o sigui, no la veus malament, sinó que te l'arriba a presentar, de tal manera que te la fa... Sobretot quan juga. Perquè quan juga és quan li surt més bé. Quan fa una pel·lícula, juga n'era, i juga amb això li surt molt bé. Aquesta pel·lícula que us deia, que era... Tu, senyor Esquisa, és pura... pura joc. És una pel·lícula interessant, de poc... No és l'ablogàs, ni cap d'aquestes. Podríem continuar, però... És la veritat, és la veritat. El propèdia serà l'últim... És que el Vodial en dona per molt.Doncs sí. El propèdia serà l'últim dia d'aquest trimestre, i llavors tindrem el José López, com a convidat, i parlaríem de les pel·lícules d'aquesta any. I tu on seràs, Joan?Jo estarei gràcies. M'ho imagina, et truquem, et tenen. Bueno, no ho sé si podràs ser, això. Doncs gràcies, Ignasi Juliacs, per tornar a estar aquí, per ser-ho una vegada. Un plaer, home. Joan, molta sort d'allà a Grècia. Fins la setmana vinent Carme. Fins la setmana vinent Carme.