Idees que tinguin allís d'important. El still la Consell alguna cosa. Cinema sense condicions. Hi ha users. Hola, Joan, Carman. I ara fa molt poc. La pel·lícula. Sí, la pel·lícula Can Vileges. I la veritat és que em vaig quedar a bocabedat, més que amb el gran dictador, més que amb aquest. Vam fer una sèrie, sí, tot un seguit de pel·lícules d'Oxel Rot, de l'època parlada, vull dir, no pas la muda, i la veritat és que Can Vileges és un... És molt maco. Té aquest punt de tendrés, aquella que aconsegueix amb aquestes les pel·lícules parlades, que aquesta la té especialment ben elaborada. Perquè clar, el gran dictador, ell té una altra idea en allà, que també té tendrés, el gran dictador. Vull dir, també té, però aquesta és especialment... Això és més social, no és tan personal i psicològic. Aquesta, el seu enfoc és tendre d'entrada. I si em deixeu...Hola, Francesc. Hola, Francesc. Avui no. No t'ho deixem bastant. Vinga, no t'has portat bé, no t'ho mereixes. Amb els botons posats, ja us ho fareu. Digues-hi. A veure, ja que estem fent els últims programes, és una mica d'avançament del que després parlem, a la segona part del programa, i que el programa ha passat va ser un tema així per la polèmica, per la polèmica enriquidora i positiva. Això no hi ha cap mena de dubte. Aquest dia, jo diria que el tema que hem escollit, i que jo vaig escollir, ja fa un temps, i que tenim a la llista de tema, és més aviat pel Gaudi, per gaudir tots una miqueta, per anar a recordar en pel·lícules, per anar... Doncs això, deixem volar una mica la imaginació, es tracta del tema de la caratterització del cinema, el maquillatge i els vestits, el vestuari. Llavors, jo us demanaria fins i tot, ja dic, igual que vam fer la setmana passada, que des del primer moment, amb les pel·lícules que parlem, perquè les hem vist, o perquè s'estrenen allà, aquest divendres vinent, o perquè les hem vist a la cartellera, en el cinema o a la televisió, doncs que ja anem fent una mica l'esforç, o anem pensant en aquests temes, de com afecten a la impressió que ens deixen aquestes històries, aquests fets, el fet del maquillatge, de la caratterització en general, del vestuari, que no és difícil imaginar la importància que té, perquè és el que nosaltres rebem de cada personatge, de la manera com va vestit, ens situa a l'època, la manera com va maquillat, com va la seva cara... T'ho port bé i port malament, perquè si amb això es cerra, la veritat és que la pel·lícula perd automàticament sense fer quasi res. Però, en principi, la idea, mirant-ho des d'un punt de vista creatiu, és que el maquillatge, igual que el vestuari, ens situa en l'època, i en els canvis d'humor, fins i tot del personatge. I el maquillatge... I pot anar variant, el lladre de la pel·lícula, i pot no ser realista ni tan sols, però això ja ho aniré en detallant, però si us sembla, doncs... Mira, jo et demano ja aquest esforç, i després ja la segona part, si ens queden 10 minuts, a l'hora o mitjora, doncs ja ho detallem, i aprofundim una mica més amb el fet d'estar. Aquest és el problema que volia fer aquest tema d'avui, és que ens hi ensem. Jo començo amb el que he vist aquest matí, que té molta... Que no l'he vist ni el llei Jaume. Que no l'he vist ningú, perquè, a més, l'he vist jo, i l'estrena, el Divendres, a més a més, han avançat l'estrena, perquè és el festival del premi de l'últim festival de màlaga. Ha guanyat com a millor pel·lícula com a millor guió, i, a més, a més, els dos actors que hi ha l'Aina Clotet i l'Àlex Moner, que no sé si us recordeu, que és ell nano, que feia pulseres vermelles, diguéssim. Ah, sí, sí, sí, sí. Rec 3, em sembla, que també ha sortit. Si ja has vist, los niños salvajes. Quina sort que tens. I l'estrena del Divendres, i penso que és una pel·lícula interessant. És a dir... La Patricia Ferreira. La Patricia Ferreira, sí senyor. Jo, la Patricia Ferreira, haig de confessar d'entrada, que no la conec massa, i jo, per exemple, la penúltima, que és per aquí, no l'hi he vist, no l'hi he vist. Aquesta la tenia aquí, a la bossa, d'una biblioteca de la Diputació, per veure-la aquesta nit. Sé qui eres, és la primera que va fer. Em va agradar, i la vaig veure aquesta. Em va agradar molt. Al final, quan hi ha l'efecte que t'adones, que allò està relacionat amb el terrorisme basc, amb l'ETA, un efecte sorpresa que no t'esperes en tota la pel·lícula, em va agradar moltíssim. Era el qui mista impacient. També una pel·lícula molt curiosa sobre... No l'he vist. Per què no m'ho olvides? Tu l'has vist? Per què no m'ho olvides? La tinc pendent de veure-la. Avui, segurament, la veuré. I l'alquimista impacient té molt, molt interessant. També és una directora que sempre està molt preocupada per les qüestions socials. Però ho fa amb una tècnica narrativa i amb una sensibilitat molt especial. És una directora madrileña, però que està fincada a Barcelona. Jo pensava que era... No, treballa a Barcelona, bàsicament. I a Barcelona també, sí. És de Madrid. Jo he mirat i és de Madrid. El que m'ha sorprès és que, en les últimes pel·lícules, acabava treballant més amb actors catalans. Pràcticament la pel·lícula aquesta, els nens salvatges, que està rodada... A menys la versió que ens han passat era amb català, català i castellà barrejat, però la dominava més la català que el castellà, per tant vol dir que l'han rodat amb català. Tots els actors són catalans. Distinto fins, perdona, és la productora, que està aquí a Barcelona, però de la Via Laietana, i TV3 també ha participat, perquè és producció catalana. Aquest matí, quan hem sortit, ens han entrevistat els de TV3, igual sortim a algun programa, no sé quin programa, perquè ens han demanat l'opinió, i suposo que TV3 l'està recolzant, perquè ahir la tarda i la nit, li vam fer una entrevista al canal 33, tant a la Patricia Ferreira com a la Aina Clotet, que jo per ser-hi el vaig veure a la part final. I per això també tenia ganes de veure la pel·lícula, perquè em va suposar que podia ser molt interessant. El que potser m'ha destacat més de tota la pel·lícula, d'aquests actors catalans, sobretot joves, perquè és una història de nanos que estan fent a l'institut, és a dir, representant en tenir 11 o 12 o 13 anys, no crec que en tinguin més el que es representen, és extraordinari. És a dir, han agafat a la nena de Panegra, que en aquest moment ja l'he passat un o dos anys, i l'Escena està més grandeta, i han agafat al nano de Polseres Vermelles, que era un gran actor i aquí ho demostra. Ah, Polseres Vermelles ja era boníssim. Bueno, la pel·lícula, suposo que sabeu que la sèrie que ha estat a la visiva l'ha comprat a l'Espilbert. La comprat a l'Espilbert, sí, sí. La comprat a l'Espilbert per fer una sèrie a la visiva. Ja estem. Ho sento francès, perquè tu quedaràs molt dolgut. Però a l'Espilbert veurem què em fa d'això, no ho desestimis. No, no, no. Ell pot fer coses que tinguin un estil determinat. Ell té una certa personalitat quan agafa un tema. Això no li pots negar. Jo agafaria tot i que a mi el que ha fet l'Albert és pinosa, i ho subtitularia allà i ho posaria allà. Això no pot ser, cap americà ho pot fer, ho saps. En qualsevol cas, la pel·lícula va de 3 nanos que diuen que són salvatges, perquè són gent que conflictiva dintre de l'institut on estan. Es mostra molt la vida interior d'aquest institut, per tenir una nova pel·lícula que podríem posar d'aquesta llista que hem fet en les darreres dies de pel·lícules que tinguin el tema de l'educació. Amb una eina clotet que fa de psicòloga o assessora, que ho fa molt bé i l'han premiat amàlega, igual que ara l'han premiat també a l'Àlex Moner. I ha premiat també la pel·lícula i el guió. Jo trobo que a mi personalment em falla una mica alguna part del final, però que en conjunt és una extraordinària pel·lícula. Sobretot el nivell interpretatiu dels actors que són tots coneguts catalans de sèries televisives d'aquí o de pel·lícules d'aquí. Que surten, que fan de professors o de pares, surt molta gent. Surt la Monts i Germàn, la Emma Vilassau, l'Anna Fernández, la que sortia a Soles, la Clara Segura, un actriu superconeguda... De Sant Just. La Sant Just, l'Aina Clotet, la Marina Comas, que és aquesta de Panegra, la nena, i després a l'Àlex Moner. Per tant, hi ha més gent coneguda. Jo dic una més als més principals. Però tots estan a un altíssim nivell interpretatiu. A l'Aina Clotet de la televisió, que s'han passat molt temps assajant, l'has de rodar. I es nota que això està molt incorporat. Els actors tenen molt incorporat el seu personatge, perquè hi ha un contrast d'incluses entre professors, uns que són uns malcarats i uns que són, diríem, molt macos i molt preocupats pels nanos. I això penso que desgraciadament, tu ets ho pots explicar més bé, que els instituts desgraciament passen. Llavors, penso que això està... El guió està bé, el guió enganxa bé. Enganxa, sobretot, la part primera, perquè penso... És a dir, penso que tota la part primera està excel·lentment treballada i portada. Per mi, la part final, que és molt potent, però potser és tan potent que no t'ho acabes de creure. Menys jo no m'ho acabo de creure. Però, bé, no sé el públic què dirà. I la caracterització, el maquillatge, el vestuari... El tema és avui? Home, clar, clar. Jo crec que està bé, està molt treballat. No calia massa esforç, eh? Perquè és molt tothom. Això és el que sembla de vegades. De vegades és el que costa més quan sembla més fàcil. D'acord, d'acord, això... Hi ha una altra cosa... Hi ha una altra cosa curiosa, que ens explicàvem a mi un professor de cinema, que vam treballar molt perquè no era tan conscient que sobretot els americans tinguessin tant treballat, que és els colors. Com combinen els colors? Al final, com un torrente, del Mineli, del Vicente Mineli, vam estar treballant... No sé si no en recordeu, hi ha una escena final que passa amb un... amb un... com es diu, amb una mena de... de diversió pels nanos, no? Vull dir que estan en un parc. Un parc de traccions, exacte, un parc de traccions. Tota la zona del parc de traccions és curiosíssim com els vestits de les persones. El que surt a tenir la curiositat està superalaborat perquè en cada moment sempre hi ha els mateixos colors en pantalla. De tal manera que si hi ha un personatge, un actor, va vestit del color que toca, encara que faci de personatge... i si hi és una altra cosa... És a dir, que tota la combinació de colors estava al·laboradíssima d'una cosa que no t'ocuparà. Fins que tot es demostra que és així... És un dels elements.No t'ocupaves de creure-ho. El Mineli, per exemple, és curiós que ara que has dit això del color, jo no sé per què el Mineli, que li pensa sempre el roig, el vermell fitent... Sí, sí, molt. I realment és un director que, quan penses un color, el vermell del Mineli, la sòcia s'envella. És curiós ara que dius això, eh? És un director de melodrama, i llavors els colors han d'estar ben destacats, eh? Bueno, anem a introduir un tema, eh, de... Tant pot ser de vestits, de les persones, com de color... Incluso de pintallàvies, és a dir, si coca el vermell, els pintallàvies s'ha agudits, per tant... Però tot està correcte, diguem, pel plano. És a dir, el plano està tan al·laborat que qualsevol cosa ha de tenir aquella combinació de colors. I amb aquesta pel·lícula també passa una mica... Jo diria que està... Sí, jo diria que està ben fetes. Està molt ben fetes, està molt treballada, com deia la cara va molt bé, la gent vesteix, com vesteixen les aprovaços d'institut, que van com tu i jo, i la gent va molt normal, i per tant, tampoc hi havia un treball... penso superar la... I els pares són els pares normals i corrents d'aquests nanos, que també surten, i que els pares, doncs... No hi havia, suposadament, una complicació excessiva en l'enquore de l'avestiment. Aquesta secció teva, Joan, en el que parla sempre de les estenes de la setmana vina, es podia dir, les dents llargues, posant les dents llargues al personal. Encara no podem veure aquesta pel·lícula. Depèn, perquè a vegades... Depèn, de vegades l'hi agraden i no l'hi agraden. I quan els no m'agraden, sí. És veritat, però en el moment de la setmana passada... No ho confesso, va. Jo no soc una pel·lícula i me n'he anat a mitja pel·lícula. Doncs ho vinc a veure. Per tant, no és tan... Després no se la comentes, deixa'm comentar. Ara li toca a Carme, sí, va, fem una roda. No sé si l'has vista, tu. O tu me la vas sugerir o em vas dir alguna cosa. La japonesa, la Kiseki, que és... No l'he vista, però molt ganes. Des del mateix director he vist algunes seves. Jo és la primera pel·lícula que vaig d'aquest director. Aquest director és... A veure si el dic bé, perquè no és fàcil, eh? Irocazzo, Corea Eda. Corea Eda, sí. Sí, el coneixeu. A veure, aquesta pel·lícula... És una pel·lícula de nens. És curiós quan ha dit el Joan el tema dels nens de pulseres vermelles. Que ha interpretat també... Jo crec que actualment tenim piles de pel·lícules en què intervenen nens que fan uns paperones, fan unes interpretacions extraordinàries. Hi ha uns directors de càsting brutals. Molt bons, molt bons. I tenim, llavors, nens... Curiosament, és global. En el sentit que a tot el món està passant això. Això és una pel·lícula japonesa. I aquests nanos és una història de nens. I, per tant, són 6 o 7 nens. Hi ha una interpretació especialment als dos germans. Que és l'història dels nens que els pares s'han separat. I un nen viu amb la mare i els avis en una ciutat que té un... té una erupció que sempre està ple de fum. Cada dia neteja el fum amb aquella parsimònia asiàtica, que sembla que no passa res. I cada dia és el mateix. És una mica exfixiant el nen ho viu com a tal per el problema que porta sobre. Però és un món repetit, continu, gris, com la pròpia sendra. I això està ben situat. I l'altra germà, el petit, viu amb el pare, amb una ciutat, que el pare és d'un grup de música. I llavors, els dos nens són completament diferents. I el gran, que és el que viu amb la mare i amb els avis, és la sensació que vol que els seus pares tornin a estar junts. Llavors, no sé, la història, ben bé, és que un dia li diuen que si veuen a travessar el tren bala amb els dos sentits, amb el moment que es creuen i fan una petició, aquella petició és complida. I aquesta és l'història relativament màgica d'aquests dos nens. És una història senzilla, no té més, però està molt ben tractada. I de l'altra banda, no cau amb el final de tòpics o amb un final ensucrat, sinó que té un final realista, un final potent d'altra banda, que no diré. Però el gruix de la història són sobretot els dos nens. Els dos nens fan una interpretació magnífica, perquè on plena la pantalla, sense semblant que no té... que no té esforç. Exacte, que és molt difícil amb la canalla. I el petit, que té un riure contagiós i és el nen alegre, que no viu amb ansietat i impressió al fet de la separació dels seus pares i que viu amb el seu pare més aviat, deixat d'anar, que ells ho fa i ells ho munta i va bé, però no viu com una pressió externa de calitzar-li la portat amb un destí que no vol. En canvi, l'altre nen sí. Aquesta visió, que és relativament profunda, està molt ben descrita. I l'altra és una història de nens que cadascú té un desig a fer quan s'atreveixi del tren bala, i que, per tant, aquest desig està ben suggerit. Perquè cada un dels nanos té una petita història personal que està molt ben jugada. Llavors, jo sí que li poso bona nota a aquesta pel·lícula. Sí que està ben tractada. Va, vol dir que la direcció dels nanos està molt ben feta per suposar-te el càsting, per suposar la manera en què els han fet actuar, però, a més a més, té per nosaltres que al cine asiàtic, cada vegada, ens arriba més posat el dia, de l'entor real que està vivint les famílies. I, llavors, quan et dones compte que un problema d'una separació és en aquest moment absolutament universal, i la vivència s'assemblen totes. I això està molt ben vist. Per tant, jo, al principi... Per mi, la font sempre dones compte que a l'hectòtica amb cultures diferents, els homes i les dones, i la canalla, i les nens senten coses semblants. Exacte. La cultura, però el que no hi ha masses diferències. El seu perfil, perquè el perfil és diferent, però això és molt bé. Una cosa que m'ho feia pensar molt era la pel·lícula que hi ha d'haver-hi semina una separació. Ah, sí, la que va guanyar l'Òscar. La nena, la que va guanyar l'Òscar, la nena... Molt bé, aquella nena. M'ho feia perfecte. M'ho feia vivenciar el problema d'un possible nano. Fos d'allà, fos d'aquí, fos de França, d'Itàlia, d'on fos, i de què hi havia aquesta problemàtica? Amb una vivència d'ansietat, i de... i de carregar amb un problema que no és seu, que no cal que sigui seu, però que fa seu, perquè ella pensa que té alguna solució a aportar. I això li fa donar una vivència específica, que jo crec que això sí que és universal. No importa que passi l'Iran o passi a París, o passi a qualsevol ciutat del món. El problema és profund i similar. Jo, sense ganes de polomitzar, però sí per enriquir, doncs, en diferents punts de vista, potser no tant de l'actualitat, sinó d'altres èpoques, jo recordo molt bé els anys 70 que si exactament haguessin fet i valorat una pel·lícula com tu acabes de fer, l'hi haguessin posat el cartell de conservadora, en definitiva, defensora dels matrimonis que no se separin, i en definitiva perquè els fills pateixen. Llavors, el que he observat amb tot el que acabes d'explicar d'aquesta pel·lícula és com si en aquests moments, tenint clar que això passava en aquella època, i això ho recordes també tu com jo, doncs en aquest moment, sembla que tornem una mica a la defensa. Però, bueno, si la veus, no, perquè la solució de la pel·lícula és aquesta. Justament el final, que podria ser aquest. El final és un final completament obert, i completament nou. No, no, no és aquest final que suggeriria. Jo diria, ja una mica, el que passa al següent. Jo diria que el que passa al següent, que a l'època era com conservador en alguna mesura, i en aquest moment la gent ha acceptat que el fenomen de la separació és un fet que es produeix, no com allò que era una rareza, que es produeix i que s'amagava, sinó que es produeix i llavors segueix generant problemes. Llavors, jo penso que s'accepta, perquè és un fet cotidiar en el fons, perquè pot haver-hi 40 per cent. I general, i global. Però a la vegada no sòvia que genera problemes, i la mà que genera sí que segurament són els mateixos. Però això no vol dir que es vulgui dir que la gent no s'ha de separar, perquè en definitiva la gent s'ha d'agafar separant. Recordo una cosa que vaig dir la setmana passada sobre una pel·lícula que vaig veure, que és Les Nieves del Kilimatjador. I llavors, precisament, ara t'ho dic. Una de les virtuts que crec jo que té aquesta pel·lícula és precisament obviar el patiment dels propis fills davant d'una situació de conflicte que tenen com a matrimoni, tant en matrimoni protagonista com uns amics d'ell, que també és un matrimoni, que pateix els conseqüències d'un fet que els provoca un trastorn. Vull dir, un trastorn encara que sigui puntual. Llavors, esclar, en aquesta pel·lícula jo l'estacava la setmana passada, que precisament el que sabia, o sigui, que si ho acabava rodonint, amb que els fills fins i tot se subaven, a una festa que en definitiva era... L'atenció a persones necessitades, en aquest cas, els fills o els germans d'un que és el butxí de la pel·lícula, doncs ha quedat fatal. I el senyor que digui en va tenir la delicadesa d'obviar-ho i de no fer un final que llavors ara és el que tu deies també d'aquest final de pel·lícula, diu, és que no me'l crec, perquè si ho faci no m'ho crec. Llavors penso que això també pot passar. Sí, però en aquesta que jo et dic, al final hi ha els fons, el que proposa és que el nen es faci gran, eh? Va, d'acord. Ja no es digues més. D'acord, tampoc hem de caure en l'altra banda, no? Vull dir a veure, eh? Tampoc, tots els arguments aquí... No que el nen es faci gran, sinó que opti per fer-se gran. No, i que m'aduri que és el mateix que el senyor Samin, que en el fons li demana a la nena que decideixi, i el deixar-lo obert fa interessant la pel·lícula, perquè d'adons que hi ha un conflicte en allà, però que tampoc saps com l'altre es voldrà, vull dir, però que en definitiva, a ella li suposa una mena d'enriquiment i de fer-se gran. Jo crec que negar el conflicte també és obviar la realitat. Tampoc és conservador, inclús més conservador que afrontar-lo. Jo estava pensant també, a part d'aquests temes que estic dient, però que parlàvem de treballar amb nens, em fa pensar el que estem comentant, que treballar amb nens pot ser molt complicat, de fet, hi ha directors que no volen fer-ho, me'n recordo que el Hitchcock, per exemple... Ningossos, ni amb nens. Ah, sí, amb gossos no ho sabia, però amb nens ho havia sentit. Perquè era molt complicat. Amb gossos, amb la finestra indiscreta de un i dos. No he de treballar ni con perros ni con niños. Ni con niños. I en canvi, si aconsegueixes, m'imagino, que és un clima favorable. I si els deixes, doncs, els fas que està còmodes, m'imagino que la naturalitat, no? A la classe, no sé si la vas veure al final. Sí, sí, tant. Doncs la classe explica el director, que és el Canet, em sap recordar, explica que es van passar, van fer una mena de curs especial, de curs d'activitats estrescolars, on es trobaven un dia a la setmana, durant 4 o 5 mesos. I al final d'aquest procés, van filmar els mateixos nanos el que havíem fet ells. No vol dir que els va fer viure situacions amb ells. És a dir, que no. I això, suposo, li donava la riquesa que tenia a la classe. És bueno, i la riquesa va consistir en que va arribar un moment que els nens prescindien de la càmera. Clar. I, a part també, home, s'ha de dir tota, aquesta perigua concretament de la classe, no sé d'altres, que tenen un esquema de funcionament, una dinàmica, una narrativa diferent, però aquesta també pot jugar molt amb el muntatge. Sí, clar, evidentment. Hi ha una combinació entre el que està dient el professor, que és el protagonista, perquè és la figura principal. Segur, segur. I llavors han d'escullint imatges i han d'acompanyar-les. Segur, segur. Bé, doncs... Agafant el tema que avui també ens ha d'ocupar sobre la segona part del programa, no? Agafant el tema aquest, també hi ha una cosa que s'ha dit durant tota aquesta estona que portem ja parlant, i que l'altre dia, precisament connectant amb un xicot, que és molt aficionat al teatre, més que no pas al cinema, doncs... Li deia que el que a l'Ímol estava, no a mi, eh? Que quedi clar. L'Ímol estava, precisament, és aquesta... aquesta fixació que té el públic en general, ha valorat tantíssim amb els actors, que per altra costat deia que són de primera línia, i per lògica ho han de fer bé, vull dir. I em va assobtar, també, aquesta valoració. Precisament, em va assobtar perquè tu feies aquest apunt, no?, en definitiva, de si està ben pintat, no?, per dir-ho d'una manera. Exacte. Doncs donarà una valoració molt més potent i molt més correcta per l'espectador. Quan aquest xicota acabava dient, també, diu jo que valoro és l'essència del que es vol dir i del que es vol representar. Clar, clar, és que pesa per un actor apuntament. Un actor és molt més important sentir-s'ho, fer-s'ho el seu personatge, i sentir-lo de veritat que no pas l'aparentar-lo. I vull dir, el cine té l'avantatge, l'avantatge a respectar el teatre, que el primer plano és definitori. És a dir, tu pots estar fent teatre, com que l'espector està molt lluny, tu pots saber el que tu sents. Però amagar un sentiment o una cosa amb una càmera, un primer plano, és fatal, perquè com no t'ho creguis de veritat, la càmera ho reflecteix. La càmera és molt... Jo la segona pel·lícula que em penso que val la pena comentar, és un documental que es diu, Los hijos de los nubes... Bueno, tu perdono, Joan, perquè em tocava a mi ara, fer una pel·lícula, però és aquesta la que volia dir. Ah, comença tu, comença. No, no, endavant, és l'hijo de les nubes. Què tal, què t'ha semblat? Jo, des de fa molts anys, i ara també continuo defensant el mateix, i cada vegada que veig una pel·lícula com aquesta em passa el mateix, el que seria el que es considera una cosa a part, el cinema, perquè no es parla ni de que sigui cinema, que és el documental. Doncs jo considero que està per sobre, directament del que són les obres de ficció. Doncs jo no sé per què necessitem fer cinema amb arguments de ficció, quan tenim la possibilitat, ho dic una miqueta també, en tall de provocació, eh? Ja ho veiem. Ja ho veiem. Ara em respon, Joan. Però la qüestió és aquesta. Vull dir, fixeu-vos que una pel·lícula com aquesta, Joan, que la vista i tots heu vist moltes pel·lícules d'aquest titus... Et expliqueu una miqueta, perquè, si no... Sí, Lluïdia, és la història... Sí, de... Ell va amb un festival al convidant, amb un festival de cine allà, amb el campament del Saab-Abrís, ell descobreix la gent, conviu amb la gent... Saab-Abrís, no el Saab-Abrís. I resulta que jo tenia, el dia que estava veient la pel·lícula, al costat un xicot, un senyor de la meva edat, que havia fet l'Emili allà, i quan va acabar la pel·lícula jo estava plorant, i li vaig preguntar, què és la qüestió? Perquè em fa un dolor tan gran la marranada que els està fent en aquesta gent. Jo vaig estar vivint allà, i són una gent deliciosa, encantadora, que hi havia una convivència perfecta amb els espanyols, i que tot això s'ha destruït. Llavors, jo crec que el Bardem, que el trobo molt honest, i crec que la pel·lícula es reflecteix, que se l'ha jugat una certa mesura, i que esteu d'hi ser una figura, un mita, digue-li com vulguis, ell passa d'això i va fer una cosa, que creu que els ha de defensar, arribar a les Nacions Unides, i arribar a les Unides, a presentar una mena de reclamació favor d'aquest poble. És que no hi ha ningú, no hi ha ningú a les Nacions Unides, que parli per aquest poble, perquè no és una nació. Per tant, és un buit legal impressionant, igual que passa amb els curs, per exemple, amb els curs amb D final, a la part d'Iran, d'Iraq, i altres pobles, entre Irak i Turquia, i amb els palestins, també, i amb els armenis, vull dir que sí que tenen país, però que el Bardem i el director de la pel·lícula que també surt allà, com a part de la presió que fan, per a la gent que va allà a les Nacions Unides, el que para ser clar no és tan conegut, la seva cara no la coneixem tant, però jo diria que és la persona que ho organitza, tot això que ho munta a través d'alguna organització, que no sé ben bé no m'he informat de quina és, però hi ha tota una planificació aquí, que la pel·lícula aquesta sigui el port amb veu, sigui la cara visible d'aquesta gent, que si no fos perquè hi ha persones com aquesta, o com aquella altra pel·lícula que es va estrenar fa un parell de setmanes, a Vilaya, que també parlava del mateix, de fet, però en clau de ficció, això és el que és curiós i és interessant. Aquesta és més compromesa que l'altra, és a dir, molt més compromesa. I el que us volia dir, fixeu-vos que una pel·lícula com aquesta apareixen 60 persones fent declaracions, vull dir, hi ha 60 actors d'alguna manera amb aquesta pel·lícula, a més a més que són experts sobre el tema, per tant, són gent que parla amb un coneixement de causa, amb una sabidoria, diguéssim, que ens aporta molt més moltes vegades, i això ho estic dient per comparar, les pel·lícules documentals, les pel·lícules de ficció, amb molta més capacitat per convèncer-nos, per informar-nos del que pot fer un actor que moltes vegades no té ni idea del que va al tema, sinó que agafa un guió, ho fa seu o no, i ho explica, doncs, a través del seu personatge. En canvi, aquí tothom que parla ho fa amb aquesta capacitat, ja que ha anat adquirint, al llarg del temps, la documentar-se d'estar fins i tot dedicat a aquest tema i involucrat fins i tot. És una pel·lícula que, bueno, que t'ha d'entrar per força, i que té característiques de cinematografia i de narrativa molt potent. Al final de la pel·lícula el trobo excel·lent, l'escena final, en el qual es veuen, no passa res, no passa res, no faig cap mena de spoiler, perquè és simplement veure com un document. Sí, és un document, llavors fixa un altre avantatge que té. El final, és igual, que sàpiga. Aquí l'expliques tot. Jo no recordava que havia anat a l'ONU. Sí, sí. I és ell el que parla, el que llegeix el document, que estan tots anant al cof i anant, i tot es tanarà, i ell és el que va parlant, i jo és una cosa que tampoc recordaves. Perquè una cosa que queda molt patent és que els hi foten el 8 tothom. L'únic que parla de les d'Espanya és el Felipe González, i encara no es compromet. D'altres tothom li fot el 8, però no únicament a Espanya, a Estats Units, inclús una entrevistadora americana, l'entrevista amb el Bardem, i li diu, vostè està fent una cosa que està sol, ja ho sap. Vull dir que vostè ningú li fot cas, li ve d'això. Llavors penso que té un mèrit. Jo, honestament, és a dir, trobo que és una pel·lícula que si el Bardem es mereix alguna valoració positiva, aquesta pel·lícula demostra que és un tio coherent. El Bardem és un tio autèntic, és un tio que té valors, i que té una finalitat i que té uns objectius, i que actua en funció dels seus valors, perquè ho diu claríssimament al principi. I sensible amb qualsevol valor. Valorem més aquesta actitud davant la vida que els treballos que fa a nivell de cinema? No, ja... És que jo... Jo sí, jo sí, jo sí. Bueno, ja ha fet de tot el Bardem. A veure, si vas a veure, va fer-me la dentro. Per exemple, feia un paperàs, vull dir, i es comprometia també. És un és el sol. Jo no vull discutir això que apelenteja ell, perquè em penso que és molt discutible. Jo penso que els documentals tenen una arribada determinada, i jo crec que segurament, o una pel·lícula de ficció que estigués molt ben muntada, segurament té més públic a un documental. I, per tant, segurament, quan tu la gent fa que va a fer en ficció, ho fa perquè té més audiència o perquè pot arribar més lluny. Sí, però no vol dir... Jo entenc que el que diu ell és que, clar, una cosa és el documental, que t'explica un compromís, i l'altra cosa és una ficció que en definiríem a la ficció. Pots inventar el que vulguis, de veritat i mentida. Tot i així, amb això que diu el Francesc, que ja ho sé que ho diu per provocar... No, però per fer reflexionar també. No, ja ho sé. Tu dius que ja hi ha problemes reals que només cal posar la càmera i escoltar per molt superior a qualsevol ficció. Tot i així, jo diria que últimament, hi ha molt de documental posicionat, si vols, però i que arriba a molt públic. L'Insight Jops mateix és un documental espès complicat, d'uda de veure, i, en canvi, s'ha mantingut... L'ha vist moltíssima gent. L'ha vist moltíssima gent. Ha fet un paper determinat en el món actual, i tot i ser molt lluny, molt lluny, del que diríem una pel·lícula de ficció, del món que transmet, i la problemàtica que transmet, jo crec que sí que ha tingut ressò, moltíssim més, que ha sigut una pel·lícula de gran... De ficció, perquè hem de parlar de la realitat. Exacte, vull dir que no. Sí que crec. El documental té un paper important, i alguns documentals tenen un paper inclús transcendent. Clar. Hi ha una pel·lícula, ja que tu parlaves d'això de la ficció, com representaries tu i que ho fa extraordinàriament bé? Aquella pel·lícula de la Inglaterra, en crits i murmolls, com ho representaries tot allò? Ha de ser, amb una ficció, vull dir, amb un document, no hi ha possibilitat de reflectir tot aquells neguits, tot aquella connexió entre la vida i la mort, i què és el patiment i els neguits que genera. Allavors, a veure, eh? Vull dir, volies contestació, doncs ja... Bé, això no, ara estàs fent de gallec. Això no és una contestació, és una altra pregunta, però ho trobo molt interessant. No, home, el que passa és que sí que és veritat, i ara ja jo passo a donar resposta a la meva pròpia pregunta, a través de la teva doble manera de contestar, doncs jo diria que és que no hi ha cap mena de separació entre la realitat i la ficció. Vull dir, tot pot ser un documental, pot ser més punyent i pot arribar més lluny, depèn de com estigui fet, si està fet amb una característica també de... Intenció. Una característica de donar aquesta possibilitat de interioritzar i d'arribar lluny a l'espectador, hi ha una pel·lícula de ficció al mateix. Vull dir, una pel·lícula que et parli de somnis, per exemple, el que va fer la Kira Kurosawa, no està fent res més, sinó que parlara tot el que ja havia viscut amb la seva pel·lícula dels somnis, si el recordeu. Doncs de tot el que havia viscut ser el Kurosawa. Per exemple, és a dir, no... A la vida, moltes vegades, mirem d'anar establint diferents. Jo el que volia no era tant establir la diferència, sinó fer la comparació per donar-nos de que en realitat tot és el mateix. Plantejar una pel·lícula d'esticció o un documental, no hi ha cap mena de diferència. Ni en la narrativa, el que passa és que... En la narrativa sí, amb la narrativa sí. No necessàriament. Perquè la narrativa també hi és. No he acabat d'explicar la cena final de la pel·lícula de Ijo de les Nubes. Ijo de les Nubes. En el joc, concretament, hi ha una narrativa, en definitiva, hi ha una intenció, una elitat... I de alta volada. Precisament es tracta de veure la humanitat de determinades persones. Si és que es pot dir així, no ho sé. I d'aviam unització fins i tot d'algunes, també, que també es fa amb aquesta pel·lícula. Bé, doncs sí. El que hem llegit als diaris avui, m'ha sorprès, és que es veu que el Hanek ha fet un gir espectacular a la seva carrera, i que la gent es va passar ahir, la gent es va aixecar la cadira a aplaudir, i que fa una pel·lícula es veu... Sobre una bellesa. Una bellesa, es diu Amur. En francès li ha posat el títol, eh? I sorprèn, però Hanek... És que tots els actors són francèsos, i no sé si han arrojat en francès. Bueno, hi ha l'Àupert, l'Isabel, l'Àupert... L'Àupert i el d'allò, com es diu? I hi ha el Tritinyant. El Tritinyant. I l'altra, què passa? Hi ha otra bola perquè s'hauria convertit el Hanek. És un dels que tenia ben situat. No sabem quins diria ha fet. No sabem... Mira, deixeu-me dir una cosa. Jo no sé com tractarà el Hanek, perquè la història, per el que jo he llegit, és la història d'una parella que està amb ells i una esposa malalt. Per tant, és una problemàtica... important en aquest moment, que la gent arriba molt gran, i que, per tant, no és qualsevol cosa. Per tant, té una història a explicar. Quan el Hanek es posa a explicar una història... un respeto diria jo. I, per tant, esperem a veure-la. No, no, no, per suposar-ho. Perquè jo que he vist tres veces 20 anys, que us ho dic perquè... aquest és una pel·lícula... La filla del Costa Gabres, no? La filla del Costa Gabres. Bueno, doncs per què és la filla del Costa Gabres? I perquè ho fa la Isabel Arrossellini, la filla de l'Àim Griberman, i el que ho faci molt bé, el que sí que ho fa molt bé és... Espera que me'n recordi. El Willem Hart, que ho fa molt bé. Jo crec que salva la pel·lícula ell, perquè ho fa molt bé. És una pel·lícula sobre una parella que es fa gran, però a mi em sembla completament desenfocada. Van al, poc profunda. La Isabel Arrossellini hi ha algun moment... que el físic sí que el dona, i la manera de tractar els primers planos no és tan malament, però la història en sí que hau. Vull dir que jo vull esprar el Haneke, a veure si hi va una història sobre la de bellesa que me la pugui creure. Aquesta no me la crec. Parlant de història sobre... Nosaltres no som grans, Carme, i tenim una versió. Rau de més, rau de més. Per poder jutjar, t'aviso. Això puc jutjar, i aquesta jo crec, que és absolutament banal. Aquella banalitat francesa, que llavors, que el Haneke, o quan ho fa la Isabel Oper, que té la sensació de ser banal, quan aquesta gent entra en escena. No hi ha possibilitat de la banalitat. En canvi, aquesta és una pel·lícula banal, que vol... sobre banal, que vol tractar un tema profund. A mi no m'importa que sigui banal una pel·lícula. No hi tinc res a dir, sobre la banalitat, si és un tema banal, però si pretén ser un tema profund, i ho planteja amb banalitat, llavors li haig de dir que no. Però està feta per un públic molt determinat, per una sèrie de persones que no aniran a profundir. Precisament, si no, que miraran de treure-li transcendència al tema. No sé, una miqueta, potser, com aquesta de l'hotel Maringol, aquesta. Jo diria que va per aquí, el que fa. No l'he vist, no l'he vist. Jo tampoc, però la gent està dient i això... És una comèdia, aquella. Jo diria que aquesta, que és una comèdia, i en pla de comèdia hauria sigut més encertada, i després que de guió deu estar millor. Déu ser jo, per el que jo sé, és una pel·lícula més coral, per tant, entre més personatges, i llavors la història, o es desdibuixa o es reafirma. Però aquesta no n'és. Aquesta se sent amb dues persones, de les quals vol explicar alguna cosa important. I això és més pretensiós. Les dones, una miqueta, amb una característica diferent de l'anàlisi que tu estàs fent, surten força contentes de la pel·lícula, amb les persones que jo he anat a veure, una tres, com es diu, pagades 20 anys. Ho sento. Perquè, bueno, és ella, la que el cap i a la fi aconsegueix... tenir una preponderància per sobre del mig, d'alguna forma, i és la que acaba aconseguint viure la seva feminitat, per dir-ho així, d'una manera més plena. És un anàlisi segurament superficial, però arriba molta gent. En canvi, jo trobo més consistent. I cada cap a un públic. Segurament perquè és millor actor. William Hart. Jo penso que és millor actor, i llavors li dona una profunditat, inclús a la seva pròpia mirada. Però, bueno, no ho veig així. No hi tinc res a dir, potser sí que... Hi ha una altra història d'aquestes de la tercera edat, si us en recordeu, d'un director que, igual que el Michael Haneke, ha fet aquest canvi, sembla ser. Doncs també ho va fer el David Lynch, per parlar de la belleza, també, de la tercera edat. Sí, ja me'n recordo. I aquesta pel·lícula és aquelles indiscutibles. Sí, però aquella estava millor de guió, millor d'interpretació i d'ubicació. Sí, sí, però me'n refereixo perquè suposo que el Haneke ha anat una miqueta per aquí. De totes maneres, el Haneke... No jutgem, encara. Jo de seguida jutjo, no. No, és que res perquè jo crec que el canvi, ell ja ho ha fet amb la pel·lícula de Cinta Blanca. Una cosa diferent, podria correspondre a la miqueta amb el seu tipus de cinema, però va voler fer massa, ja ho vaig explicar en el seu moment, i de tot l'explicar, una pel·lícula massa al gust del que serien els crítics de cinema clàssic i a un homenatge al que era... Doncs un cinema que era alguna forma ja s'havia fet, una història que ja s'havia explicat. Ara que jo ho va fer de meravella, eh? Exacte. I això no ho he sigut sopible. Quan una cosa ho fas tan bé, malgrat que puguis dir que no seria la que tu triaries, t'has de treure el barret. No la temàtica, no la temàtica. Però tu, per què deies? El format. Sí, perquè tot el que ella havia parlat... Bueno, per totes les històries. Només hem de pensar una miqueta a moltes de les seves pel·lícules. Doncs ho feia amb una correspondència perfecta, entre el que volia explicar la forma, la profundiment, i, a més, ho feia amb una mirada personal. Aquesta pel·lícula, en canvi, ha fet d'entropòleg, de doctor Filosofia, austríac, i llavors decideix agafar les claus d'un determinat cinema per guanyar-se el favor d'una sèrie de persones. I a mi això, què voleu que us digui? Ja sabeu que és una opinió que jo estic posant... Sí, i que no compartim, ja ho sé. Que no compartim, ja ho sé. Per pot volar-hi coses, l'hotel Marigot, l'exòtico del Marigot, jo penso que una de l'avantatge que té, que potser està destacant indirectament la karma, és que tots els actors que surten són autèntics actores. Vorden els papers, és a dir, surten tot, són de la gent... Ja sabeu que a l'escola britànica té unes companyies de teatre i una formació d'actors la millor del món, la millor del món. No és cap dubte. L'altre dia ell sentia un comentari del... Com es diu, a la Banderia, com es diu... Stephen Frears. Que deia que ho deia això, que ell considera que els actors britànics són els millors actors del món per la formació que tenen de got a l'experiència teatral, doncs en britànica. I el que passa és que hi ha uns actors que estan bons, que, clar, si no et guanyen per una cosa, te guanyen per l'altra. Llavors, et posen a la butxaca. El teatre i el cinema, sempre aquesta dicotomia, que sempre anem comparant, i que serveix una mica per introduir un altre dels temes que ja ha sortit al llarg del programa sobre el tema d'avui, sobre la caracterització del cinema. Que no té res a veure, i això ja una mica ho has introduït tu abans, Joan, el que pot ser... No té res a veure, però pot tenir punts de contacte. El que té a veure a la caracterització del cinema amb el teatre. Efectivament, nosaltres veiem els actors més aviat de lluny. Ens pot interessar una visió més de conjunt. Bé, potser els que estiguin en primera fila, veient-t'os. Però, en qualsevol cas, no tenim mai un primer pla i no tenim aquesta sensació de que estem veient fins a l'ànima del personatge, excepte que els actors tinguin... Aquesta característica de vegades és tan immensa que ens ho transmeten amb la inflexió de la veu, etcètera. Però el maquillatge i el vestuari amb el cinema, com molt bé s'ha explicat abans amb el cas del Vincent Terminelli, doncs no només és donar-nos entendre l'època en què està inventada la pel·lícula, ni l'edat del personatge, sinó també és una qüestió psicològica. I és una qüestió també de composició. És a dir, igual que abans que existís el cinema, doncs els pintors les dedicaven moltíssim temps a plantejar-se els models que utilitzaven, quina tela utilitzava, quin vestit li posaven, quina il·luminació tenia amb els directors de cinema, els responsables de l'equip artístic fan el mateix. I miren de quina manera han de combinar tots els elements i el maquillatge pel que fa a tots els aspectes tècnics del cinema, que, insisteixo, no és el mateix que el teatre. Tots els aspectes tècnics de il·luminació, de fotografia, de coherència amb el color, de la direcció de la fotografia, tot això s'ha de tenir molt en compte. Això es diu talonatge. Però això és la part final. Una vegada que ja està tot fet, es mira de donar una homogenitat. Però a l'hora de fer el rodatge, a l'hora de gravar... Ja estem en compte, això. Això s'ha de vigilar, s'ha de saber que tu estàs expressant a través d'aquelles patilles que li col·les del personatge, aquells ulls una miqueta més caiguts, o menys amb aquell cabell, amb un color o amb un altre, o amb més canes, o menys... També s'ha de dir que, quan això serre, per exemple, estic pensant en aquest moment que la pel·lícula del Clinisboot no és l'Edgar... Sí, l'Edgar. Edgar, és de Iecis, no?, de la FBI. Home, el fer-se gran del company d'Edgar... Jo pensava de totes maneres... És una pena, perquè el meu vol de d'entendre és una pel·lícula aconseguida com actors, sobretot l'Edgar, en canvi, el company per... per la interpretació, perquè jo crec que és pitjor actor, molt de llarg, però per la caracterització. La caracterització li fa malbé, inclús una possible sortida per la interpretació. Però pensava una mica, quan estava pensant en aquest espai d'avui, que ara ja estem iniciant des del començament del programa, pensava precisament en aquesta pel·lícula, i fins i tot és possible que el Clinisboot, però, en aquest cas, hagi volgut fer amb aquesta caracterització, precisament una màscara. D'acord? No hi ha només... Sí, perquè és que tothom, de fet, està destacant aquest tema. És que està tan clar que aquella caracterització... Que penses que no sol ja ha pogut escapar amb ell. És que és impossible, que això... Llavors, segurament, aquest personatge... està transpuant, està deixant veure, està exterioritzant una de les característiques del personatge principal, que seria aquesta característica de convertir-se en una mena de monstre, a la manera de la història... Sí, però justament ell, no està clar. Estàvem parlant fins i tot d'això, com a l'exterior... L'oficàprio, i penso que no li passa, li passa. Però són personatges duals. Llavors, és com si un també estigués mostrant a la superfície el que l'altre està amagant. L'altre encara manté una compostura, un aspecte més o menys correcte... No, perquè és que crida com a mòmia. I això és l'error. Perquè tant el dicàprio com la noia qui és la... La noia i vots, sí. Mira, perquè ella és una noia molt maca i està caracteritzada, i allà quasi no la reconeixes. I quan l'envelleix, l'envelleix ve... dins el que vol explicar. I ell és una bona actriu. I aquells dos salven això, i en canvi... L'altre no se sap. Per tant, no estaria tan d'acord amb el que tu dius. Doncs aquí, amb el maquillatge i el vestuari, deixant a pare aquest tema de la pel·lícula de L'Edgar, que és una cosa molt concreta i molt peculiar, però que a moltes vegades passa, és veritat, que el maquillatge es fa un gramassa, i de vegades es fa de manera correcta i de vegades no. Doncs és veritat que li passa, jo diria, el maquillatge una mica com amb la decoració, amb el que seria la recerca de les localitzacions de la pel·lícula. Que de vegades és molt més difícil aconseguir localitzacions d'una pel·lícula que està ambientada fa 20 o 30 anys, per allò de que s'han de mirar, de retirar les antenes de televisió, que ara està tot ple, o les antenes parabòlics, i aquí passa una miqueta el mateix. Per això, abans, quan parlàvem dels nens salvagis, et preguntava això, Joan, perquè passa molt que de vegades em sembla una cosa molt natural com no treballada. I segurament és total contrari. Estic pensant, per exemple, en una pel·lícula, que per mi és un referent dins de la meva visió del cinema i de les pel·lícules que m'han impactat molt, que és aquesta que alguna vegada he comentat de Bània, en el carrer 42, de l'Uimel, en el qual els personatges són actors que estan interpretant, estan mirant d'aprendre el paper de l'oncle Bània, de la obra del Xehoff. Però ho fan passant per diferents teatres de Broadway, que és un recorregut que fa a l'Uimel, a través d'aquests teatres, per fer un homenatge, precisament, a tot aquell muntatge, que ja ha tingut tota aquesta importància, pel que és el teatre i el cinema. I els actors, totes les tones, estan caracteritzats, estan vestits de carrer. Llavors, un pensa, quan ho veu, que allò no té cap mena de feina, i jo diria que és total contrari. Aquí hi ha una feina molt gran per part de vestuar i per part de maquillatge, per aconseguir aquella naturalitat. És més difícil aconseguir aquest punt, que en canvi... No, això estic d'acord. Que fer una pel·lícula futurista, que ja saps que porten un vestit molt determinat... Òltim Barton, o pel·lícules d'aquesta mena, clar. Exacte. No, no, segur, això estic d'acord. Estic d'acord que aparentment sembla que hi hagi una cosa molt simple i molt senzilla, i clar, el que faig és que moltes vegades, fins i tot la localització és tan fonamental, perquè si tu vols pintar aquella llum... Clar, si tu fas una... d'un prat i del tot allò, ja crea un clima, crea una dinàmica determinada. Si tu estàs en una ciutat moderna, clar, tens un altre tipus de clima. Llavors crec que les localitzacions, com el vestuar i com això, són fonamentals, és a dir, són decisives. Jo... Les localitzacions, sí, i també pensàvem... el tipus de personatge. Perquè ara pensàvem, que hem dit el Clinisburg, quan ell fa trial Morgan Freeman per fer de Mandela, i la caracterització del Mandela, en allà, és extraordinària. Extraordinàriament m'han fet. Ara, és que la tria del Morgan Freeman ja és una gran tria per fer aquest tipus de personatge. Ah, sí, és estar d'una altra, probablement, també. El que passa és que, esclar, quan hi ha un actor reconegut, potser és més fàcil identificar-nos amb aquelles persones que ja estem d'acord, i amb Mandela tothom ja està d'acord. Llavors, lògicament, calia que fos un actor molt popular, perquè se'ns apropa, vull dir, això, allà. Jo volia dir una altra cosa. En la pel·lícula aquesta, que heu parlat de Clinisburg, també, del senyor Edgar... Jo crec que allà hi ha una composició, agafant el que tu deies, hi ha una composició que té molt a veure amb la castració. Hi ha un, que és el castrador, que és ell mateix, i en canvi, els altres dos, tant el company com ella, la noia, són castrats, en definitiva, per ell. És el mateix, el castrador, que no passa el castrat. Lògicament, això podria argumentar el que tu deies. I això segurament, el senyor que es colla al vestuari, juntament amb el director de fotografia, diu... Aquest, com que és així, l'hem de vestir d'aquesta manera, però si no, no lligues. La imatge final d'ella, doncs, eliminant tots els documents, és impagable, eh? Jo volia introduir això, perquè penso... Clar, vull dir, li vas triant, oi? I un altre dels temes, que tu també ja m'abans comentaves, sobre aquest aspecte, de si era més important... Doncs l'actuació o el fons del personatge, de la història, que el propi maquillatge i vestuari. Me'n recordo d'haver llegit un escrit del Jean Renoir, parlant meravelles, precisament del Charles Chaplin, dient que era un actor que amb el seu bigotis, amb el seu bastó, podia fer qualsevol personatge i tu creies, perquè tenia aquesta característica d'estreure de dins, el que aquest personatge requeria, i que no li calia cap mena de caracterització ni cap mena de maquillatge. Això està bé com a homenatge a una persona, però hi ha una miqueta de trampa, aquí, eh? Perquè, en realitat, com estem dient, el maquillatge, sobretot el maquillatge i també el vestuari, té molta importància a l'hora de la manera com tècnicament es veu, vull dir, una actuació molt bona amb el cinema, però que el maquillatge no estigui ben fet, que li veus una mà que et fixes més, potser, amb aquell gra que s'hauria d'haver esborrat, per exemple, que amb el que està dient, aquell actor... A la pel·lícula, precisament, a la pel·lícula que em deies, ell es mostra davant el públic traient-se el maquillatge genial. I tant, lliga perfectament amb el que tu dius. Dos maneres hi ha una cosa, que jo me'n recordo, que el Miquel Portek feia classes de cinema a la universitat, jo he vingut moltes vegades a escoltar-lo per curiositat, i era molt brillant. Recordo, una vegada ens va explicar, ens passava una pel·lícula d'època muda del Chaplin, que el Chaplin va estar investigant el seu personatge, i que no va ser una descoberta de dos dies, sinó que va haver un procés d'anar afegint això, traient això, allò ens va passar tota una sèrie de pel·lícules del Charlotte, fins que al cap, no sé si no s'ho hauria dit, que si va ser dos o tres o quatre anys de la primera època, o dels anys 14 o 15, o sigui, de l'encava I Guerra Mundial, que el tio troba la caracterització del seu personatge, i com s'ha de moure i tal. No s'ha de dir d'avui per demà, sinó que va investigar el Chaplin fins a trobar el seu personatge coherent. I si parlem d'això, de Chaplin, qualsevol... Reprenent la figura de l'actor còmic, qualsevol personatge còmic, ha de tenir una caracterització sempre clavada. Com a Mr. Kitton, per exemple. Mr. Kitton, el Jaxtati, per exemple, amb aquell barret de l'oncle... o de tots els personatges que fa còmics. Segurament, a la comèdia, això no també és encara. Si tu vols crear un personatge determinat, has de posar-li, fins i tot, si... I l'escurçó negra del... Exacte. Clar, fixa't que la caracterització... És clau. És clau, en aquest cas, sí. Jo, d'aquest parell, tant del xerlot com de Mr. Kitton, estic molt més d'acord com a personatge amb Mr. Kitton, perquè penso que és el lluitador, és el home cotidial, el que per aconseguir les més petites cosetes que vulguis, ha de fer molt. A canvi, l'altre és el trapella, no? Sí, més trapella. El que va una mica així, avantatxat, sempre va per davant Déu. Però és més tendre, eh? La tendresa del... La tendresa del xap. Què passa és que, a la llarga, les històries del xaplin van aprofundint-se, i arriba un moment que són molt més elaborades que les del Buster Kitton. El Buster Kitton té una cosa que és genial, que és la maquinista de la General, que penso que és una obra mestra, però si analitzes les altres, hi ha algunes més bones o menys d'algú, però clar, va ser l'última pel·lícula que va filmar el Buster Kitton a l'època muda. I, en canvi, el xaplin va ser prou intel·ligent, o prou espadilat, o prou... Perquè era un perfeccionista. Llavors, si una cosa no li sortia, i tornava, i tornava, i fins que trobava la solució, d'anar cercant, d'investigant-ne, buscant solucions, i arriba a fer candileges, empleso, no, tot el que ells havia posat, fet tot el fet diferent del que ell havia dit que farien. Allà, tu en dos dos, i en aquella sequència, que tu en dos dos al Xerroc, tampoc el tracte massa bé, eh? Ja, pot ser. Perquè el post de la Rondiraira que ha pagat el de tot i això... Potser, sí, em sembla que recordes el final que tocava el piano, no? Sí, la setmana final dels dos grans. Ens hem anat molt lluny a parlar de la caracterització, però ja que estem aquí, si penseu amb el Harold Lloy, sense les seves ulleres, no seria el personatge. A mi m'agraden molt les pel·lícules que els vestits, i poques vegades més fixar, però últimament, la veritat és que m'hi fixo una mica més, no sé si, perquè havia de parlar avui d'aquest tema, però en el canvi dels vestuaris dels protagonistes, normalment són les dones, les que tenen un vestuari més ampla i els que tenen, i últimament, en algunes pel·lícules, he vist com les dones, anaven fent un canvi amb la característica psicològica, i anaves veient com anaven vestits de manera diferent, i a més a més, d'una manera molt clara. Tu veies que passava d'una sent a l'altra, és que ara em sap greu, no recordo concretament una pel·lícula, però recordo la impressió que hem quedat d'haver vist l'actriu vestida a així, evolucionen amb el seu personatge i al mateix temps amb el vestuari, i trobo que és una cosa molt rica, molt expressiva, que de vegades pot considerar-se, fins i tot, una miqueta artificial, si voleu, perquè es nota molt aquest canvi, però si està fet de manera expressiva, i de manera que el personatge es vagi... Però l'espectador li ajuda a entendre el personatge i no sempre se'n dona compte, eh? Jo diria que la majoria de vegades l'espectador no se'n dona compte, no és conscient d'aquest canvi. Doncs la finalitat sí que rebeix el final, la impressió que et dona de què està evolucionant. Doncs l'hauria de parlar d'aquestes. Això, conscient, i l'inconscient, que altra parlava algun dia, eh? Perquè això que posen les imatges al mig de les 24 per d'allò, i tu ja agafes... La personatge subliminal que està prohibida, eh? Està prohibida, això, de l'inconscient. En qualsevol cas, la finalitat d'aquest programa i d'aquest tema era això, que els ullents es fixessin. A partir d'ara, si no ho havíem fet mai, amb l'expressivitat que té, el fet de caracteritzar, o de vestir, o de maquillar... A un sector, no hem parlat dels sectors aquests, que se'n s'ha de posar una màscara cada dia, d'estar 12 hores maquillant-se per fer un personatge, tipo laberinto del fauno, per exemple, no? Però, bueno, ja sabem que tot això té també la seva importància. Com a la dintre, també, que hi havia uns cinc o sis hores de muntar. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa, i la setmana vinent fa un parell de setmanes, que no la tenim aquí, però esperem recuperar a Rosa Maria la setmana vinent per parlar-nos de l'evolució de la muscsexualitat en el cinema, que és el tema de la setmana vinent. Fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.