CsC 13/01/15 - Repàs de cine + Alejandro González Iñárritu + Birdman

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA Bona nit, tornem a ser aquí un dimarts més disposats a passar-ho bé per l'Also de Cine, de les pel·lícules que ens agraden i que hem vist, de les que vindran. T'has cansat molt, que l'has cansat més i que l'has cansat més. Bona nit. Som com a casa ve, gairebé gada dimarts, doncs uns quants de l'equip. El Jaume Vidal, el Francesc Aguilar, la Carmen Abot i en Joan Borros. I per tant, com sempre, farem tres parts en el programa. Una primera part que parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que estimem i que us recomanem per veure. Una segona part que havíem establert, que el Francesc ens parlaria de l'Alejandro González Inyarruti, que acaba d'estrenar una pel·lícula Berman o la Inesperada Virtuda de la Ignorància. I a la tercera part, i última part, faríem, justament, un compromís de tots, que intentaríem veure aquesta pel·lícula. I hem fet els deures. Jo suposo que tots hem fet els deures. I per tant, intentaríem una mica discutir què ens ha semblat aquesta pel·lícula d'aquest director que entén, el seu... A veure, diríem, doncs, 3 o 4 o 5 pel·lícules franquament bones. Amores, perros, 21 gramos i va bé. Jo destacaria que són les que potser a mi més m'han agradat. I aquí comença cinema sense condicions. I aquí comença cinema sense condicions, que és 2015. I la música era, si jo li he reconegut, jo li he reconegut. És la pel·lícula de Berman. Ni te cases ni te embarques, però no dius res de fer un programa de ràdio a l'edita. Allò de martes i 13, ni te cases ni te embarques, però no dius res de no fer ràdio. Farem ràdio tranquil·lament i us ho explicarem. Quina explicació he vist allà? De què voleu? Berman. Berman voleu anar a veure el final? Jo diria que és el final. He vist que he de tenir conmigo. Ah, i què tal? Li heu vist? No, jo no ho veig. No. No, no ho explico. Us la comento. A veure, és una pel·lícula canadenca. El director és... A veure, que el tinc aquí davant. A veure, el director és Michael McGowan. I els actors, sí que recordes el James Cronwell, que és el que feia ve i aquell del porquet que volia ser pastor d'ovelles. No sé si la recordeu. I va tenir un Òscar, perquè és un home de dos metres. És un personatge que físicament, quan l'has vist, el recordes. És una pel·lícula que abro del personatge. I ella és la gene veu bujolt, que havia fet aquella amb el burton, amb aquella anna i los cien días de anna, o no me'n recordo una. Sí, però aquesta jo la recordava. La història no és cap novetat. Són dos avis de 80 i pico d'anys. Podria ser una història recorrent d'aquestes que un dels dos està malalt. Seria una història recorrent del tipus el estanque dorado. Aquesta m'ha vingut el cap. Però d'aquestes que presenten dos personatges amb data avançada, amb alguna problemàtica afegida, que els uneix o els desuneix. Les dues coses, sí, presten. Aquí és una història. Per tant, no és una història en aquest aspecte molt singular. És una història comú. Però crec que està ben narrada, ben explicada i sobretot molt ben interpretada. Llavors, és una història entrenyable d'aquests dos ballets que porten 60 anys de matrimoni, que ella comença en Alzheimer, i ell decideix que fa una casa perquè amb la casa que tenen hi ha escales i té problemes i decideix fer una casa. Això passa suposo a la banda uest del Canadà, que és una banda molt poc poblada i que, per tant, la forma rural de vida és una forma important dels que hi viu en aquella zona. I que, per tant, són gent que estan acostumats a una vida dura, isolada, amb la que s'han de defensar per si mateixos, i és el personatge que fa, el personatge masculí, del gens cròngua. Està basada en un fet real d'un matrimoni que li ha passat alguna cosa d'aquesta mena, i que llavors ell s'enfronta amb les legislacions que, de seguretat, això que ens passa amb els ajuntaments, que cada punt i coma l'has de pagar, has de fer els planos de no sé què. Estàs dient que també el de Sant Justes Ver. Jo no crec que hi hagi cap món occidental, que se'n salvi d'això. Llavors això passa amb un món rural d'un home que s'ha currat tota la seva vida amb la fusta, i que coneix el medi, i que sap des de petit com es tracta aquests elements. I a 80 anys és capaç de fer una casa. Sí, a 80 i pico, i la fa, de fer la fa. És aquell tipus de cases, saps dels 7 nòvies per a les 7 amants, que les fan amunt. Doncs és aquell tipus de casa, volia que devia ser un mollo allò, devia ser un mollo americà, que el pots anar copiant. Sí, llavors n'ha pres de fer allò, i allò és d'aquest model, i llavors ell la fa. És tota la problemàtica que es troba de totes les denúncies, de tots els impostos que ha de pagar, i tot aquest tipus de problemàtica. Barrejat amb aquesta parella entrenyable, que està acabant la seva història, d'una forma relativament bonica per l'espectador. Per tant, no és nyonya per això, la pel·lícula no és, podria ser-ho, podria ser-ho. No és nyonya ni carrinclona en aquest aspecte, perquè ells dos són dos personatges molt durs, perquè el món entorceu l'és de dur. I llavors aquesta duresa li treu tota la carrincloneria que pugui haver-hi. Llavors la pel·lícula es veu bé, és una pel·lícula amable, no és una pel·lícula, una cosa que... Però els dos personatges fan una grandíssima interpretació, sobretot, sobretot els gents clau. I la pel·lícula es veu bé, és amable, és agradable, i el que ve a dir, home, és que fem mons nous i esclafem mons antics sense gaire mirament, com si diguéssim. I això no està mal. Com a app, com passa a la pel·lícula. Sí, una mica, una mica. Tinc dues preguntetes d'aquelles meves per tu, Carmeia, que les veus a la pel·lícula. Per què has vist aquesta pel·lícula, si és del 2012? Però l'han estrenat ara, aquí. Curiós, oi? Sí, és del 2012, ja ho estrenat. Sí, això passa, un misteri de la distribució. I per què es diu, amb anglès, estil mind? Perquè es diu així, ja que has vist la pel·lícula. És a dir, només, no, encara meu, seria la traducció, es diu, queda't com migo. Per què es diu? Tens idea? Encara, encara puc, encara sóc, encara ets meu, encara és la que t'encara, que trobo que està millor, que el queda't comigue, que el trobo, encara més que fer plor. Ara veig que jo recomanaré dues pel·lícules de prestrena que ens han passat aquests dies i que estrenen aquest divendres i que són recomanables a totes, totes. Però a nit, a la nit del divendres, suposo que tots sabeu que va haver-hi la vostra, que veig que l'home ens comentarà de coses, perquè veig que té aquí material, etcètera, etcètera. I suposo que tots els nostres uïdors, o una part si i més no, i vosaltres també, doncs ens va mantar ara que Boyhood, que és una pel·lícula que havíem tirat aquí com a pel·lícula del mes, és el film que va estar premiat. Diríem que és la pel·lícula que ha tingut més consideració, perquè ha guanyat millor film, la millor actriu de repartiment, que és la Patricia Arqueta, que fa de mare, i el millor director, que és el Richard Langlater, que és el director d'aquesta pel·lícula. Però no sé si tu volies dir alguna cosa més, volies fer algun comentari o alguna cosa? No. No, la veritat és que, bueno, ho he deixat aquí perquè és una referència. No, Boyhood i Birben són les dues guanyadores, que en definitiva és la que s'apunta. Bueno, Birben guanya pel guió, no ho guanya com a pel·lícula, ni per a l'interpretació d'ell, però com a director, no, guanya el guió. Jo tampoc el trobo jo. Després en parlem d'això. D'alguna manera sí que vull destacar, perquè fa referència al que les dues pel·lícules que puc comentar ràpidament que tenen aquest divendres, que s'ha premiat també a la Julianne Moore i el Eddie Redmayne, que jo no sabia ni qui era. Una és un actriu conegudíssima que la Julianne Moore, i l'altra és un actor anglès jove, gairebé desconegut, que, malascudament, ara en parlarem, malascudament ha guanyat aquest premi. I és per actor principal o secundari? És per actor principal, és per actor principal. Les dues pel·lícules que encara no s'han estrenat aquí, que s'estrenen aquest divendres, i que han tingut, jo penso, el plaer de veure-les, vull dir, perquè són dues pel·lícules altriment recomanables. Va la pena anticipar una cosa, i és que sembla que els millors films d'aquesta temporada s'estan estrenant en aquest moment. Suposo que és de cara als premis que van estar envenint, tant dels globus d'or com els Òscar, etcètera, etcètera, i que estan preparant més o menys el terreny per que siguin premiades. I va la pena dir també que, igual que ha passat amb el cinema espanyol, aquest any la collita de pel·lícules especialment americanes és realment molt voluosa, de molta qualitat. També s'ha premiat, i ho acabo de dir ara nosaltres, en el que em fa l'èxit... Eniárritu. Eniárritu. S'ha l'ha premiat pel guió i també el d'Eiquitut. Jo també trobo que després en parlem, que en fi, seria la cosa més discutit. I veig a l'Ami Adams, eh? A l'Aimi Adams l'ha premiat per com a comèdia, com a comèdia, i a més gent, eh, que haguem premiat, però en fi destaquem com a aquests més importants. A la nit, no sé si ho vau poder veure, van donar els premis forquer, i van premiar, van premiar l'Isla mínima com a màxima pel·lícula espanyola, la Barbara Lenni, que n'havia parlat el Jaume i el Francesc la setmana passada, com a millor actriu per a Màgica del Guel, perquè ha sortit a tres guata pel·lícules, ja l'han premiat per a Màgica del Guel, i, curiosament, perquè també n'havien parlat en dies anteriors, han premiat el Grato Salvajes com a millor pel·lícula latinoamericana. Però tornem als dos que volem comentar jo, que és la Julián Mour, i aquest xicot jove, que s'estrena, encara que havia fet alguna altra pel·lícula, s'estrena amb aquesta pel·lícula. Sí, és un xicot, és un xicot jove, que fa una autèntica interpretació... bueno, en parlem. El divendres de la setmana passada, sense encara haver vist això dels premis globus d'or, ens van passar a Barcelona, Estil Alaïs... Benedit, aquest, aquest nom... No, no es diu Benedit, es diu... Espera't un moment. Sí, es diu... Eddie Redmayne. Eddie Redmayne. És així, sí. Bueno, és igual, és igual. El coneixeràs perquè segur que aquesta pel·lícula ho veuràs, i veuràs que fa una grandiosíssima interpretació. D'ella que el divendres de la setmana passada ens van passar una pel·lícula, que és la que fa la Julián Mour, que aquí l'han traduïda malament, molt mal traduïda, per això que parlàvem de les traduccions, per sempre. Ah, sí, l'he trobat, la teoria del todo. Quan de fet, el títol original amb anglès, que té molta més substància, és Estil Alaïs, és a dir, encara Alicia, i després ja veurem per què. Bé, la història, jo aquesta tarda comentava, estava llegint coses i visc un crític d'ella, que no veuràs una millor interpretació aquest any que la que fa la Julián Mour en aquesta pel·lícula. De què va la història? L'has vist? Sí, l'he vist jo. Vada d'una persona que perta el cap, que si perta el cap és una cosa terrible, hi ha una interpretació tan esplèndida per part de la Julián Mour, que fa que valgui la pena, valgui la pena, el dolor que representa veure en alguna mesura la pel·lícula. Julián Mour és absolutament protagonista, ho abarca tot en aquesta pel·lícula, sense accessos, sense dramatismes, portant a terme, en tot moment, una interpretació natural i continguda. I és la història, la història del film és, o la història d'una professora universitària, de lingüística, a la que se li detecta un precós al Zeymer, que va destruint, de mica en mica, tots els seus records, totes les paraules que fins aquell moment han conformat la seva identitat i la seva vida, diríem, perquè ella és lingüista, i per ella les paraules són molt importants, i que està basada en una novel·la que va ser molt famosa, es veuen al seu moment, va ser una mena de best-seller de l'Elisa Genoveva, i és un producte clar de cinema independent, perquè és una pel·lícula feta molt poc pressupost, a més amb 5 milions de dolars, però una producció cinematogràfica és molt poc. Rodada i que mostra aquesta doctora, aquesta Alice Howland, com surt, que sent una dona culta, una dona acadèmica, una dona resolutiva, una dona preparada, i que ha d'enfrontar-se a una veritat irrevocable, que és la que va perdent de mica en mica la seva vida, la seva personalitat, la seva pensament, les seves idees, les seves paraules. Perdem, en definitiva, el que més valora que és el seu coneixement. Va acompanyar de la pel·lícula per la Cristian Stewart, aquesta noia joveneta que ara s'ha posat de moda, perquè fa totes les pel·lícules d'aquestes de vampires i tot això, i l'Alegualdin, que fa de marit de la dona, i la Julián Burr, us prometo que està en estat pur, us prometo que va la pena veure-la, i que quan surt del cine, jo menys tota la gent que vaig sortir del cine, deia amb el mateix, sense saber que li donarien ja els premis als globus d'or, consideràvem que es mereixia qualsevol premi igoia a igoia a Òscar, quan és el premi dels globus d'or. No li sobra ni a dir, falta res a la pel·lícula i serà, sense cap dubte, segura guanyarà de tots els premis que vagin caient en aquest moment, perquè s'ho mereix. L'altre xicot, i acabo ja més o menys per deixar que parli a vosaltres de les altres coses, que és l'altre xicot que l'han premiat també en aquest globus d'or, és aquest Édit Redmaykne, que acaba d'interpretar una pel·lícula que es diu La teoria del togo, basada en una novel·la de la dona de l'Esteward Hopkins. Sabeu què és la científica, cosmòloga. És un film remarcapable, esplèndid guió, refinada fotografia, distingida, que distingeix els plans i que els munta d'una forma extraordinària, amb una memorable banda sonora que no destaca, que no és una obra mestra, però en canvi està perfectament encaixada amb tot el que passa a la pel·lícula, i que sobretot destaca pel guió, pel història i per la interpretació d'aquest xicot, que està sobervi, hi ha molta gent que el compara amb el pit izquierdo, que va fer-ho al Jerry Lewis, que va fer famós amb aquesta pel·lícula, que va donar un Òscar i uns guants premis més, està en aquest nivell, és una pel·lícula realment extraordinària. Tant quan fa de jove, perquè és una història, no és el que esperi d'aquesta pel·lícula, trobar-hi una biografia científica d'Esteward Hopkins, que està basat en una novel·la de la seva dona, i per tant a la seva dona explica més aviat els temes sentimentals o familiars o d'atmòsfora de la seva humanitat i de mort, en definitiva entre dents dels dos, i per tant, tota aquesta part, diríem, científica queda marginada, queda una mica al marge, però en canvi la pel·lícula us prometo que es fa sumament interessant, no m'estan n'hi ha que donin també premis per diversos conceptes, i el nano, el xicot aquest, interpreta d'una forma singular, diferent, un personatge que és difícil, perquè és un personatge multidimensional. Aleshores, jo crec que són dues pel·lícules recomanables, tant sempre Alice com la teoria del todo, i que això ho estrenen aquest divendres i us prometo que és de les millors coses que segurament volem aquesta temporada. Ja està bé, perquè la veritat és que... Fins ara no he tingut massa cosa bona. Fins ara sí. Realment, mira, me n'alegro. Tu què has vist, Marco? Bueno, clar, què m'estic parlant? Des de tres setmanes enrere, perquè vam acabar el dia 23, fa tres setmanes que no venim aquí, la veritat és que jo he aprofitat per veure... Bueno, no, clar, la setmana passada ja vam fer programes, t'he pistat o no? No, no, no, no, no. Mem un programa, a veure. Informeu-me. Quanhelm començant? Avui. Vull començar. Vull començar. Doncs ja ho he vist moltes coses. Què voleu? Per on voleu que comenci? Pel final. Pel final. Mira, el final seria el que? Ja veureu. Uca jaca, uca, uca, uca, uca, uca, uca. per aquest moment. No, és que una de les pel·lícules que he vist va ser una que es va nominar molt en el seu moment, que va tenir molta polèmica, perquè es parlava de si era una bona recuperació de l'esperit dels anys 80, que per ser era el galliner d'aquest dissabte, en parlàvem d'això, i altres diuen que és una atreïció al cinema de ciència ficció. Es tracta de guardiants de la galàxia, que és una pel·lícula que es va estrenar fa mesos, però que jo la vaig veure aquests dies. I aquesta peça, que hem sentit així, com molt impactant per començar a jugar una film de fútbol, és molt famosa, encapçala tota una llista de cançons dels anys 80, la veritat és que d'aquella és que impressiona, i que fa, bueno, anar passant per les diferents escenes de la pel·lícula, amb una vitalitat molt gran, i és una pel·lícula divertida, fresca, i que, bueno, si algú encara no l'ha vist, que em sembla que els que esteu aquí no l'heu vist, és aquella que pots veure també acompanyat amb gent de diferent edat i això, és una pel·lícula una miqueta per a tothom, per a tots els publicitets, també allò, el missatge, aquest maco, de l'amistat per sobre de tot. Molt, molt interessant, amb uns personatges molt extrafalaris, no saps mai per on et sortiran, qui l'hagi vist recordarà, per exemple, que hi ha una mena d'arbre, tots som modificats genèticament, el que és maco, per mi el que és interessant és que és com pensar, bueno, les modificacions genètiques, en el futur, poden portar moltes coses, poden portar moltes hores raras, com per exemple, que un os mandross, que és un mapatge en català, doncs, bueno, sigui un veritable heroi, tinc una capacitat mental brutal, ara sigui una mica mal parlat i mal d'allò, i hi hagi un arbre, per exemple, que és caminant també, que té una possibilitat d'estimar també i de donar-se als amics molt gran. No sé, una pel·lícula estranya, però divertida, al mateix temps. Aquesta la vaig veure així, en plan de divertiment. Però després, moltes d'aquestes que comencen a tenir premis en el Forquet, per exemple, en el Gaudí, en el Goya, Magical Girl, per exemple, em va... em va... em va agradar molt, a mi, em va agradar molt. És que Barbara Lenni no té... ja sé per què estava despistat, clar, perquè no em veurà el dia 2 per programa, ja volia dir que ja ho vaig veure, ja ho veia jo com un programa, com un programa, ja, per exemple. Bueno, doncs això, Barbara... No ho va agradar, no ho va agradar, no ho va agradar. Julià Ammour, com a professora que té un Alzheimer, està clar que segur que està impressionant, com ràpidament tot el que fa, perquè té aquesta barreja de dona, doncs no sé, impactant també, no? Estèticament, per dir-ho així, perquè té algun carisma especial, té un atractiu molt especial, però estem en un molt bon actriu. Però, Barbara, Lenni, jo us asseguro que, com em veieu la pel·lícula, no sé si l'hi heu vist, doncs jo no veig tan poc possibilitat de fer una actuació tan variada, tan profunda, després s'han tantes coses diferents, primer l'estupor, després la por, després la... re, vull dir, la perversió al mateix temps, també, però d'una manera innocent, és a dir, és la lòlita ideal, d'alguna forma, des de ben petita. És una història, evidentment, terrible, dura, i bueno, que jo crec que en tronca amb el cinema espanyol més bèstia. I no sé, el níño també l'he vista, i... Jo no he vist el níño, jo volia veure-la, volia veure-la. Jo també la volia veure. Tots bé, bé, bé, com a pel·lícula d'acció, a més, en fi, cada... Millor inferior que la isla mínima, o millor, o igual... Són molt diferents, el que és interessant, i jo comparava aquests dies, és que tant la isla mínima, com el níño, com aquesta que acabo de desmentar Magigalguer, són tres trilles, però no tenen res a veure, una amb l'altra. Jo l'únic que he vist d'aquestes tres, la isla mínima, i quan vaig veure que estava proposada per... Sí, pels Òscars, no? Sí. No? Els Òscars que no... No va com a millor pel·lícula espanyola d'en Òscar? Sí, és possible. No estic gaire al dia, tampoc. No ho sé, no ho sé. En tot cas, jo pensava que és una pel·lícula que és molt entenible internament, eh? És molt entenible al dintre del context espanyol, sí. I molt més difícil d'entendre, per exemple, als Estats Units o... No ho sé, si això és tan... No ho sé, perquè, en el fons, no en tenen vosaltres també l'espai... Sí, és veritat, ni Brasca, per exemple, la vam entendre, no? I també, doncs, l'Amèrica Profunda, vols dir que no ens la pinten, també, i... Sí, sí, això tens raó, tens raó, però tot i així jo crec que és... Els matisos, potser, ens perdem, però, a més, els perdem en aquí, no ho sabem, eh? Els matisos de l'Amèrica Profunda i, en canvi, els americans els capten, eh? L'Isla Mínima i el Niño, el que tenen en comú, és que són, potser, les més accesibles pel públic general, són més d'acció. Magical Girl, en canvi, és una pel·lícula... No arriba a ser criptica, perquè s'entén forçar bé tot, però té una característica metafòrica i té un forat, diguéssim, que et deixa obert... I que alguns espectadors, potser, no serà el tipus de pel·lícula de dir més, en canvi, les altres dues són més comercials. Però, sense ensenyar-te pràcticament res, el Carlos Bermut, amb Magical Girl, et deixa uns espais, unes intrigues, uns moments en què, veritablement, passes molta por. Es garrifan-se, saber on va parar, que ja no hi ha... No, a vegades, en general, si la veus, és una pel·lícula d'agrada, eh? És molt impactat. Nosaltres, que ens agrada molt el cinema, hi ha una construcció original, bàlida, cinematogràfica, i que està treballada, no està corrada, no està improvisat. Home, és la mínima, també. També, també és la mínima. Té un nivell molt a l'esquena. Són grans pel·lícules, és a dir, crec que es mereixen tot aquest reguitzell de nominacions que tenen, i que aniran caient premis. Estic d'acord, t'hi d'acord. Bueno, també visc telecadent, però telecadent és una altra història. Això és una cosa molt diferent. És també una història mínima, petita, per a el Luis Minyarro, el director, el productor de l'Edith Saeta. Però vaig veure-la també, perquè està molt nominada als Premis Gaudí, perquè el Minyarro un principi, és un personatge que m'interessa, i m'interessava també la paraquesta de la història d'Espanya, que no coneixia massa, de la Mateu I de Savolla, que recordava una mica d'haver estudiat de petit, però és curiós, no? Allò d'una persona que va a un país que no és el seu, perquè el voten, perquè vagi allà, el voten, i en realitat ningú no el vol. El voten per majoria absoluta, en un Parlament, d'un país, i li diuen, doncs, vina cap aquí, perquè no volem aquest, no volem república, no volem això, volem tu. Però després ningú no li fa en cas. És a dir, està allà com una mena de peça... Que és figurativa. Sí, figurativa, que tothom d'alguna manera vol fer el que sigui en el govern, i volen que ell estigui allà, signant els papers i poca cosa més. I allà també, com em sembla, també hi ha el micròfon, doncs també surt la barba de leni. Allà com a esposa, com a Maria Eugenia, em sembla, esposa de la Maria de Cebolla. La pel·lícula delicada també suposa que una mica per cinèfil, una mica contemplativa... No sé, no sabria comparar-la, és molt personal del Lluís Mignarro, però no s'hi assembla tampoc a totes les pel·lícules que ha fet com a productor, que totes tenen com una característica, quan les veus dius, això és Edith Saeta. En canvi, aquesta no, se separa la fotografia, el ritme que té la pel·lícula, és bojarrat i molt menys, com us podeu imaginar, però té un ritme molt especial i es deixa veure força bé la pel·lícula. Tot està ambientat amb un castell, que no he investigat quin és, però és un castell així molt bonic, molt bofó petitot, amb una petita muntanya. I està molt treballat. La direcció artístia, que és un tema que hem de tractar aquí, ja no gaire, està molt ben treballat amb aquesta pel·lícula i això s'agraeix molt, perquè et fica molt amb el personatge. Per exemple, a Maria Primer de Cebolla, a l'hora de dormir, la seva habitació està plena d'espelmes encèses, que a mi m'agraeix molt l'atenció. No estic segur si com a il·luminació, vull dir si com a calefacció, si com a il·luminació, perquè el personatge... Pura estètica. Sí, però és un personatge molt peculiar. S'hauria d'investigar una miqueta, perquè tal com tu posen a la pel·lícula, no menja carn, és un vegetari abans de temps, diguéssim, perquè no sé si estava massa de moda en aquella època, en canvi no pot veure la carn, és molt respectuós amb totes les coses, voldria fer... sabeu aquelles històries d'una persona que voldria fer que el país que l'has colgut, tires endavant, i progressés, i fos més tolerant, i fos més dinàmic, i se n'adona que no hi ha absolutament res a fer. Està molt ben vist des del punt de vista de Lluís Minyarro i del punt de vista de Catalunya també, perquè és com dir... Això és el que tenim des de fa molt de segles, aquest immobilisme. Està ben vista a la pel·lícula, donaria molt de parlar, per contrastar-la amb pel·lícules com l'endemà, la Sona Pasola, doncs no estaria malament. No us creieu, vull dir, que és una pel·lícula en principi d'època, però que té un discurs molt modern, també, al mateix temps, amb aquest personatge que vol avançar i no ho aconsegueix, perquè tothom li diu no t'ho signa, i ja està, i no facis res més, no surts al carrer, no surts al carrer, i es van sentir bomba, una pel·lícula interessant. I tu, que és Vijoma? Jo vaig veure a Momi... Ah, que t'havia agradat, és veritat, jo... No, no, ja us la vaig comentar també amb aquell espai... Que no hem gravat. D'aquí és director de... Sí, això és canaden... És curiós que ara arriba tanta cosa del Canadà, o alguna cosa del Canadà? Sí, perquè la que tu deies abans també estava en relació amb el Canadà, oi? Sí, jo crec que sí. Xavier Dolan, és el director de Momi. Xavier Dolan, es diu? Això, sí. Sí, ara que ho dius amb bé la memòria. Bé, aquesta és una pel·lícula molt interessant. Precisament després, quan parlen de Birlain, que també toca el tema d'una persona que aperta al nord, no? El nord vol dir la cuarencia que tu deies abans, que se li escapen totes les coses i que comença a destrossar-ho tot. Definitivament que se'n diu una situació psicòtica, no? Que tot el que té al davant li fa nosa, perquè no li quadra res, això. La menú ho pot provocar, com tots molt bé sabem, no? I llavors, aquí no, aquí és una pel·lícula que parla igual que aquell altre, que no me'n recordaré. Ara sí que no fa gaire que la vaig veure també per la televisió amb el Robert Munir, o com a protagonista. El lado bueno de las cosas. El lado bueno de las cosas, exacte. És una persona que va i diu, jo trec el meu fill d'això dels sanatòries, podríem dir, i de la medicació, de la institució mental. Aquest és el lado bueno de les coses. Sí, però és que aquest cas és igual, és la mateixa cosa. És la mare que també va o més ben dit, que aquí no esquivagis, sinó que la institució la crida i li diu, te l'has d'emportar, perquè no hi ha res a fer. Perquè és un nano? És un xicot, sí, igual que allà. I llavors, bueno, te l'has d'emportar, i llavors ella fa allò que jo també conec molt bé, perquè estic amb aquest tema, que fa la papereta que es diu, no? Vull dir que protestes, però hi ha teixit social que tenim i... Perquè això passa on? Això, el Canadà. Sí, però ciutat és una ciutat... Ben bé, gran ciutat, no? No, és més aviat allà. Però també d'Eunidó, ja. Vull dir, evolucionada, no d'allò. I llavors, a partir d'aquí, doncs ens trobarem de la manera que va evolucionant, i el que és més interessant és precisament aquells punts que pots trobar al llarg de la vida, que aquesta és una de les constants que passen les problemàtiques mentals, que hi pot haver elements que favoreixin una estabilitat, no? Però que en el moment que aquests elements poden fallar, doncs allò s'espatlla, contundent i a vegades fins i tot molt definitiva. Jo crec que és una de les... Heu parlat, tu has parlat, jo no t'ho negaré, això, ni em pensari. D'una de dues pel·lícules que veurem a partir d'aquest divendres que ve, jo crec que és una forma de parlar de la realitat que vivim que tenim com molt coneguda i que en tot cas el que ens sorprendrà és precisament aquestes qualitats que tu remarcaves. A canvi, amb la pel·lícula aquesta que jo defensava aquest dia amb vosaltres i defenso ara... Perquè t'ha agradat. Sí, perquè jo penso que aquí el que ens ha portat són molts elements nous. A mi m'aporten molt, molt, moltes coses conegudes per mi, no? I llavors, esclar, dius, això sí que és una bona lliçó per qualsevol persona que val si anem a aprendre allò que ens envolta, allò que deies tu també, despullat de factismes extraordinàries. Perquè la protagonista de la història és la mare. És el fill o la mare? La mare i el fill, esclar. De la manera que viuen, eh? De la manera que viuen la mare i el fill. Sí, diríem la relació entre els dos. La convivència, no?, dificultosa, precisament perquè ell ha perdut tota qualitat per dir-ho d'una manera. Hi hauria persones, hi haurà persones que pot veure aquesta pel·lícula, i diria, bueno, és un mal educat, no?, i un trastorn límit de la personalitat, però això és molt complex, eh?, jo tampoc em vull posar en coses que tenen realment molta complexitat, no? I llavors, a veure, és un mal educat, ja està, i tal. Però, ves, però, encara que sigui així, diria una coherència absoluta, i això us ho asseguro, em plantejar un seguit de trets com en l'Ada Buena de les Coses, que en definitiva fan que aquella persona, doncs, que ara hi acabi tenint, doncs, una convivència. Com que això, a nivell de problemàtiques mentals, això xisteix, és una cosa aprovada, ja, i estem engrascadíssims, doncs aquells que treballem, perquè això sortia a la llum d'una manera real, i traient del mig tot aquells convenciments que tenen a veure, en aquest cas, els racistes perjudicis, exacte. Doncs aquesta pel·lícula penso que és ideal, perquè, francament, d'una manera absoluta, ens adonem que cal aquest vot de confiança, aquestes segones oportunitats a persones que probablement, a nivell mental, o sigui, a nivell de construcció mental, moltíssima gent el que té és el convenciment que no hi ha res a fer i que s'han de tancar. I això, bueno, ho han d'estar tancats, perquè és el que no passa ara, perquè això, el que passa de 30 anys cap aquí, és que les famílies ho entomen i ho porten. Una pel·lícula... Aquesta per mi és bona. Vale, vale, vale. La segueixen fent, encara? Sí, crec que sí. Jo en sé que jo la vaig buscar i no la vaig trobar. És probable que vagin tret, doncs... Jo la vaig buscar, perquè l'havies comentat a tu. Tot cas, buscalo, es diu... Ja la buscareia. Teniu això del... Doncs ja mirarem si la podem veure. Si no, doncs, a través d'alguna altra mitjana. Com en dic? La pel·lícula... Mami, això. Mami. Perquè vol dir mami, això. Sí, una manera carinyosa de dir-ho. Tot seria com mama, diguéssim. Sí, és mama exacte. Mameda, que diríem, potser dins del lav. I després també hi ha la pel·lícula xauixa, bastant més complexa que aquesta, i això és una altra història. Si, per exemple, aquesta ens posa en contacte amb la realitat social que vivim actualment, xauixa ens posa en una realitat còsmica. O sigui, amb l'art, amb conjunt, amb la seva gran complexitat, no? I a mi em va agradar molt, xauixa, perquè també vaig experimentar, no pas de la mateixa manera que aquesta de mami, sinó que vaig experimentar detalls que en definitiva m'aportava en comprensió de l'autilitat del cinema per interpretar el món. Hi ha no només la realitat, sinó el món, en general. Jo la vaig trobar fantàstica, difícilment recomanable, perquè tot això que deius a l'entituds i tal... No, però no tant per l'entitud, és que la pel·lícula estèticament és molt bonica, dibuixa un quadro que et pot interessar, però és una pel·lícula que falla, el meu món de vera, per d'història. I llavors, en això, és fluixa, i el meu món de vera una mica pretenciosa, llavors. Sí, jo n'he sentit a parlar. No, no, jo n'he sentit a parlar. Aquesta és una pel·lícula que jo la trobo pedant. Aquella persona que la dic, ara la mostraré. Sí, una mica el que passa... No l'he vist, no l'he vist, no l'he vist. Una mica el que passa, precisament, i vaig llegir un article, penso que és escaient això, d'aquesta la Ima Merino, una crítica de cinema i tal, que parlava sobre l'entrevista que li va fer en Albert Serra, i precisament aquesta noia deia, diuen, a veure, quin sentit té posar en evidència determinades obres i determinats autors, i posar en qüestió la pròpia essència que pot tenir aquell realitzador que, a vegades, per antipatia, pot despertar, precisament, aquests rebuts, perquè a l'Albert Serra de simpàtica en té poc, doncs hem d'enganyar. Que no sigui simpàtic no vol dir que li hagi de tribuir que tota la seva obra sigui antipàtica. Aquesta no és de l'Albert Serra, des del Lissandro Alonso. Ja ho sé, ja ho sé. Però estic parlant, ara, del que deia la Ima Merino, sobre l'Albert Serra i el remarcament que li feia. O sigui, aquell aspecte remarcable que l'Albert Tom feia sobre l'Albert Serra, quan el va entrevistar en aquest programa que fa la TV3, sobre la convidata i tot això. Sí, però jo té una altra intenció, té la intenció de mostrar-te un personatge des d'una òptica que tu no coneixeries, si només veies les pel·lícules. Com que és un personatge singular, té aquesta gràcia. A mi em sembla que vist des de l'Àptica de l'Albert Tom i des de l'�òptica d'un programa com és el convidat, està molt bé. Això són dues coses diferents. Una cosa és el personatge té interès amb si mateix, perquè té aquesta cosa d'estranya, d'inusual o de sorprenent, o que no encaixa amb res del que tu vols que encaixi la gent. Això és una cosa. Llavors, televisivament, això té gràcia. I una altra cosa és que t'agraden el seu cinema. Jo no conec el seu cinema, que no puc jutjar-lo. Molt poc, seria una jutjeria. Però, en canvi, aquí, el Lisandro Alonso, el meu vol de veure en aquesta pel·lícula, si que l'he vist aquesta pel·lícula i no conec en canvi el Lisandro Alonso, i no sé si pretén més coses, inclús no sé si les altres obres d'ell tenen més consistència que aquesta. Jo, aquesta com a pel·lícula, com a pel·lícula d'espectador normal i corrent, que vol si no hi pretén veure alguna cosa, la troben consistent. Sí, però a veure, una cosa és que tu la trobis consistent, producte d'un seguit, d'un esquema que tens, de la teva ment, com tothom la té, i l'altra és que aquesta sigui una pel·lícula com tothom, la valorada, com pràcticament la més bona de les cases. La més bona? Esclar, llavors, jo el que em pregunto, diuen per què serà això, que jo valoro... Aquesta és la mansió d'opinions. Però no és una qüestió d'opinions només, això és una qüestió de dir, com és que tota la crítica, fins i tot la més exigent... Jo penso que hi ha gent que no... També passa el mateix amb la que comentarem, la del Birmann. Jo penso que hi ha una divisió d'opinions en el sentit que jo he llegit, crítica que el deixen pels núvols, i el mateix que hem situat gent, qui té raó? A banda que en aquest programa que fem, jo almenys... El que penso és que... ens sabeu més, ens sabem menys, o el que sigui de cinema. Però el que jo crec que pretenem, és que quan anem al cine, siguem uns espectadors normals i corrents, que rebem una cosa, i que la transmetem. Llavors, això és la nostra opció de programa, llavors, quan vaig anar a veure a Jauja, ja us ho vaig comentar, vaig anar a veure a Jauja perquè havia estat a la Patagònia, i el dia que vam mirar la cartellera, el meu marit em va proposar de... No havia llegit cap crítica, no et dava en cap cosa preconcebuda de cap cosa. No havia llegit crítiques, les vaig llegir després, però jo vaig anar al cine amb la intenció d'un recorders, aquell tipus de paisatges, i com l'havia utilitzat cinematogràficament, un autor. Això sí que ho pretenia. Què em vaig trobar? Que... que la història amb sí, no li trobais trobar consistència. I el Vigo Mort ens sent que... no l'he vist en masses actuacions potents. Aquí... No sé si és perquè la història no està prou elaborada i no té xiche, però no el vaig trobar ni tan sols, bon actor. I això... I el Vigo Mort ens sent. I llavors... bé, i la vaig trobar estèticament, de fotografia boníssima. La fotografia sí que la vaig trobar molt ben agafada. Amb uns angles... i la duresa del que pretén explicar si ho explica per la duresa del propi paisatge, tot això sí que li veig. Però això és una cosa, i que la pel·lícula li doni valor com a tal, és una altra. És d'altra manera, jo crec que nosaltres ja estem parlant reflexionant, al fons, o així obertament, sobre el que fem en el programa. M'hi tallen guatxes cinematogràfic. Jo diria que el que a mi em sembla que alguna mesura ens interessa, jo defenso aquell cine que, d'alguna manera, m'aporta alguna cosa, que em fa reflexionar, que em fa pensar, que em fa meditar, i aquelles pel·lícules que el millor, potser estèticament, si també són, que és jo gravit i per exemple una pel·lícula extraordinàriament guapa des del punt de vista estètic, si la veus en tres dimensions. I això també ho valoro, és a dir, això també pot ser art perfectament. Però el que passa és que si no m'aporta res, si allà m'assec i m'avorreixo i no entro en la pel·lícula i no trobo cap valor de res, però a més que els crítics em diguin que jo és meravellós, no m'ho crec. Ho sento, no m'ho crec. No, tu pots creure, però per tu no sí. Però per mi no. Cada vegada entenc que hi ha coses que m'agraden molt i ja me'n coincideixo. La majoria de vegades, el 80 o 90% de vegades, es punxeu. Però, per exemple, amb aquesta, que comentarem després de continuació, i en Jauha no ho sé, perquè no l'he vist, però en el moment que hi ha la sensació que hi ha moltes crítiques, que no és que els hi gratis, que toca dir que allò és bo. És que hi ha gent que va per la vida, dient que ara s'ha posat de moda això i toca dir que això és boníssim. Encara que no us hi gratiu, digui que és com el que passa a mi no amb algodar. En aquest moment jo penso que fes autèntics vòdrios. I autèntics vòdrios, no com va fer quan era al principi dels anys 59-60, com va fer els finits de pel·lícules, que eren coses molt bones. Això és meravellós. Si tu mires el que està fent, és un vòdrio. Això és opinable. Tinc tants respectables. Vomeu com el que espini ell, però per mi és un vòdrio. Llavors hi ha gent que no sé, i jo no sé, dubto que els hi grati. El que toca dir que allò és bo perquè ho fa algodar. El que a mi m'agrada, ara em toca a mi. Molt bé, gràcies. El que a mi em sembla que és interessant. Tu has vist caujo per cert? No, el que a mi em sembla... Però bueno, ja la veuré. Sí que crec que és interessant, és a part de la opinió personal, que tenim cadascun, és també escoltar les raons, i a l'anàlisi... Escoltar-ho i tenir-ho en compte. És a dir, tenir-ho en compte. Perquè si una persona potser t'analitza una pel·lícula, una argument, una manera de fer un cinema, que tu no t'havies fixat que estava fet d'aquella manera, a mi com a mínim em passa. A mi em passa. És un comentari, escoltar una persona, que farà coses que tu no t'has fixat. Un matí és que tu no hi havies creigut això. I a vegades un detall, infim, un detall que a partir d'aquí pots descabellar tot allò. Doncs això és el que a vegades ens pot passar a un altre home que ens encaparrem a dir que és que no m'agrada, no m'agrada, però potser allò de construir... Més d'una vegada t'he explicat que a mi m'agrada que la vaig veure, a mi no em va agradar la gent. Vaig sortir la cina de sabut i dient que jo era una porqueria. I en canvi li vista 3 o 4 o 5 vegades. Perquè la segona vegada em va captivar, em va pressionar, vaig descobrir coses que la primera vegada no havia d'escoverar. Sí, però això continua sent opinió teva. Jo dic que als altres, que un comentari, una crítica, que ja pugui aportar i llavors nosaltres parlant també podem tenir un diàleg més destructiu. Jo què sé, per exemple, que a mi no m'agrada, però a mi no m'ha agradat, i llavors ja està, aquí s'acaba la discussió. No ho fem. Jo coincideixo amb la teva opinió. Quan una persona té una opinió diferent te l'has d'escoltar, te l'has de sentir... No només escoltar-ho, escoltar-ho, escoltar-ho, tenir en compte a partir del que diu l'altra persona, construir una cosa diferent. Que ja no és una qüestió d'una opinió que ha vist a partir d'una perillosa. O no, o veure que hi ha una diferència i establir que hi ha aquesta diferència. Si no no tinguem temps de comentar... Comença a comentar per alguna cosa millor. Depèn, depèn. Tu has vist Bergman, i què tal? La teva versió. T'escoltem. Hi ha gent que diu que no té res a veure i he sentit a dir persones que respecto molt cinematogràficament que no té res a veure amb la resta de filmografia, de l'Iñárritu. És una pel·lícula que li dona coherència que amplia el que havien fet des de la primera pel·lícula seva, des d'Amores perros. O més aviat, des d'Amores perros, no. Us explico subjectivament una mica, que en tocava més o menys introduir a l'Iñárritu, però us ho faig d'una manera subjectiva. Perquè si voleu veure dades objectives ja teniu allò, la informació per internet. Jo crec que Amores perros a l'Iñárritu, que és un director... Has de dir que és un director... És una pel·lícula de Mèxic, mexicano. Escolta, no pot usar altres coses. Sí, sí, a mesura que es va comentant, ja es dona alguna dada, però que no és el més rellevant. Sí que és rellevant que l'Amores perros està clar que està ambientada allà a Ciudad de Mèxic. Jo penso que com altres directors, com Maydayes, que jo el compare una mica amb l'Iñárritu, al Fernando de Maydayes, que va fer la seva primera pel·lícula Ciudad de Dios, i la primera pel·lícula de Iñárritu és Amores perros. Jo crec que tenen molt a veure. Ni que sigui per l'estètica, pel que reflecteix, pel tipus de vida que es veu amb les dues pel·lícules. Allò, un tipus de vida dents, du, de coses bàsiques, de gent que en qualsevol moment pot morir d'un tret, de drogues, d'apostes al límit. Jo crec que Iñárritu i Maydayes també, tots dos, van fer una decisió que és fer la seva primera pel·lícula per manifestar d'on eren, i, d'alguna forma, per treure ja aquella pàtina que, si podia haver acompanyat durant tota la vida, es podien haver dedicat a fer allò, a treballar aquest tipus de plantejament, però jo crec que tots dos teníem clar que volíem fer una cosa diferent, volíem anar més enllà. Llavors, un va dir, doncs vinga, parlo de Ciudad de Dios, de les faveles que jo conec bé, tot i que no sigui d'aquelles faveles, però les conec bé o les puc reflectir bé, de la part també més fosca, i que jo diria que ell conec prou bé, no sé si perquè ho ha viscut o perquè és el que més l'impacte. I a partir d'aquí, si recordeu una miqueta la seva filmografia, així, rapidament, va fer, si no recordo malament, la posterior ja és 21 gramos. Jo crec que és una pel·lícula magnífica. Va fer, sí, va fer un salt veritablement, que no té res a veure, m'amores, però, en principi, també et parla del mateix, les relacions humanes són igual de intenses. A través 21 grams, si recordeu 21 grams, és suposa que és el pes de l'ànima, però quan una persona mor, llavors aquest és el pes que perd, i llavors podria... bueno, s'han fet estudis i podria ser el que pesa l'ànima, que és el que... no sé si recordeu, però a la mateixa verba hi ha un moment que s'escapa. S'escapa una cosa volant, també. Hi ha allà l'ànima, el 21 grams, també surt. Tot el que ell li ha preocupat de la seva filmografia, 21 grams. Va bé, si recordeu una història, tipo Crissol, on es veuen diferents escenes, tornen a aparèixer les històries de Mores Perros, allà el seu Mèxico natal, rural, força rural, surt la part més, en principi, sofisticada del món, com és el Japó, més Urbà, però on la gent directament estira pels balcons, perquè... no sé per què, tampoc, no ho sabria explicar, però perquè tenen un agüidor en el seu interior i perquè no tenen cap mena de projecte de futur, únicament ho tenen tot, ho tenim tot, de vegades, ja no tenen cap mena de cosa que ens faci tirar cap endavant. Llavors pot arribar, les persones de vegades arribem a aquesta situació. I després va fer una pel·lícula que no està gaire valorada, però que jo la considero molt interessant, que és beautiful, la va fer aquí a Barcelona, en castellà integrament, amb el Javier Verdenk, com una persona que preveu el futur, però una miqueta, però tampoc no li serveix de gaire. Jo volia contrastar una vegada més, perdoneu, perquè sempre m'hi fico amb ell, el tractament que fa a l'Iñárritu i la part, diguéssim, sobrenatural de la vida, o possible sobrenatural, que també ho fa a Berman, aquest joc que fa entre la part fantàstica i la part real, doncs ho tracta tot, no com si la part sobrenatural li donés un avantatge a les persones, com fan altres directors, com fan el mateix clínic bot en alguna ocasió, que ja he parlat que com em va desagradar l'escena, que hi ha en què s'esalva una persona en el tren, un accident, d'un acte terrorista en el tren, perquè hi ha un barret que el fa partar-se d'agafar aquell metro. A mi, a llavors, evitablement, em sembla insultant, insultant cap a la intel·ligència de l'espectador, i en canvi, a l'Iñárritu, tot i que es mou amb aquesta frontera entre el sobrenatural i el realista, jo crec que respecta molt a l'espectador, li està donant tota l'estona una capacitat perquè l'espectador vagi coneixent, vagi introduint-se en la història, en els personatges, i a Berman és curiós, perquè s'explica... En aquesta explica, la de 21 grans, que barreja aquestes les tres històries, no sé si recordeu, que hi ha un accident, moren el marit dilla i les dues nenes, i assimultàneament hi ha el xamping que està esperant un transplantament d'acord, i el... El d'El Toro. Guillermo del Toro. No, es diu Benicio del Toro, Benicio del Toro, perdona. Benicio del Toro, que és el que fa l'accident, i que té el sentiment de culpa durant tota la pliga, i aquestes tres històries es barregen. Sí que aquesta cosa, de la cosa sobrenatural, també l'està barrejant constantment, però el guió de la pel·lícula, 21 grans, ara, jo estava pensant, li han donat aquesta pel·lícula al director pel guió, quan jo penso que el guió és relativament fluix al costat de 21 grans, que té una grandíssima protecció. Val la pena dir una cosa, que no sé si s'ha... Una va dir, perquè sí que és veritat, que aquest director, el tema del sobrenatural i el tema sobrenatural amb potència, perquè no només és la fantasia, és molt més que la fantasia, el que li utilitza. Exacte. Val la pena dir que hi ha un tema d'aquí que no tenim en compte, penso que és important, el senyor, aquest senyor, va treballar des del principi, tant amb memòries perros, amb 21 grans i amb Babel, amb el senyor Guillermo Arriaga, que és el guionista. El senyor Guillermo Arriaga li donen, està nominat a l'Òscar per Babel, que és la tercera pel·lícula que fa, i després de Babel es barallen i deixen de treballar junts. I aleshores, el primer de la vegada, el dinàrretre Beck Barcelona fa la pel·lícula aquesta, que és un fracàs des del punt de vista en comparació amb les altres, al punt de vista comercial. I aleshores, ell entra amb una cosa que jo em penso que reflecteix una mica la pel·lícula, que és aquesta vivència del fracàs, de les coses que no han funcionat, etcètera, etcètera. I torna a ser un guió d'ell, no un guió de l'Ariaga. L'Ariaga... Aquesta, el Visman. Visman, Visman és un guió d'ell amb col·laboració d'altra gent. Llavors, jo crec que, en realitat, penso que les tres primeres pel·lícules són més de l'Ariaga que d'ell, ell és el realizador, però tota la història, tota la construcció, tot allò és de l'altre. I, aleshores, de què es velleixin, i que estessin separats, i que hi hagués un problema entre ells, doncs, bueno, doncs això... Jo penso que el cinema ho reflecteix, jo penso que Biotiful, per mi, eh, Biotiful, i aquesta última, Visman, no tenen res que veure per mi, en el fons, amb les altres. L'altra cosa és que ni amb molts perros, ni 21 gramos, ni Babel, perquè les altres, per mi, són pel·lícules, per mi, molt més consistent, molt més treballades, els personatges s'aguanten en els mateixos. En aquí... Diguem que són guions més... més estàndards, més clàssics. Aquí estaríem una altra vegada... Aquí hi ha poc guió, eh, aquí hi ha poc guió. No, no és que hi hagi poc guió, és que és un guió diferent. Bueno, poca història. És com el que parlàvem. Clar, clar, clar. És... a veure, la... Però que hi hagi poca història no vol dir que hi hagi poc guió. No, però vull dir que de totes coses... Tota l'estona hi ha el mateix, sempre és el mateix. El mateix és en el sentit que... és fràgil, però a l'ego que sustenta un actor per sempre, aquest és etern. Llavors, la fragilitat de l'èxit... se'n va, i en canvi, a l'ego que aguanta a tot actor... important, aquest perviviu eternament. Llavors, aquesta és la dualitat d'aquesta pel·lícula, això està explicat amb un segon. Perquè és la terna... contraposició entre la fragilitat del moment de l'èxit i l'etern ego que aguanta tot un actor. Però no és només l'ego. És el fet que igual... No només l'ego. Igual que Amores perros, la gent que participa en aquella trama, aquella història, han nascut d'una manera i no tenen massa possibilitat de sortir d'aquí la persona que es veu ficada en la fama, perquè si veu ficada, tampoc no sap què fer. La busca també, home. Però li arriba. La persona que ha terminat a una persona li arriba una característica. Ja sigui per nascament, ja sigui per formació, ja sigui per professió, ja sigui per atzar pel que sigui. Aquí jo crec que el que explora la pel·lícula amb un guió molt consistent, el que para és que està clar que no amb una història molt variada... No és el guió, és el guió. Exacte. L'argument és lleu. El guió perquè vagi donant matissos, perquè els personatges tenien una consistència. I la manera que està agafada és que tota la pel·lícula és una següència que tu no la pas deixar de no pares de veure la pel·lícula des de l'òptica del seu personatge. Realment això sí que és una gran troballa. És una gran troballa. La manera en com està feta, la gran interpretació d'ell, d'aquesta ambivalència d'un ego enorme i en canvi una fragilitat interna que no sap que la fa inconsistent i la fa se sent fracassat amb la filla que no ho ha sabut fer prou bé i a l'hora se sent que necessita tornar a ser allò que va ser... Però sense... perquè ell va tenir un gran èxit com a Batman, com a personatge... Berman, Berman, com a... El nom de la pel·lícula. Berman, però perquè ell havia sigut el personatge Batman del gran èxit, Batman. Exacte. Llavors, en el fons no se sent incòmodo amb un èxit que pensa que no valora la seva gran creativitat d'actor i pretén fer una gran obra de teatre perquè allò es manifesti. I aquesta és la gran dualitat de tota la pel·lícula, és tota la història. Jo confesso que m'agrada molt més com actor el Norton, l'Edward Norton. És que ho fa molt bé, adecuar el Norton. Que no passa el quíton. A mi, els altres no m'acaben de convèncer. La filla ho fa bé. Si no m'agrada la aquella noia, aquella noia no m'acaba de convèncer. És la del Budiàlen. Està de moda, però a mi no sé per quina raó. Doncs aquí ho fa millor que amb la del Budiàlen. Jo dos maneres, hi ha una cosa que volia comentar i veig que s'està tirant el temps a sobre. És una pel·lícula que és una mica tot el sobre, o sigui, All About If, és també si vols de Crepusco de los Dioses, i és també si vols Tobi o no Tobi. És els actors que es minen al Malik, que analisen sobre ells, que és el que els hi passa. I aleshores, en aquest sentit, entenc que ho li agradi perquè s'estan mirant ells, però al fons, si analises per mi tot el altre, és bastant superficial. Però hi ha una qüestió, i això és veritat, però hi ha una generació de directors, el qual Inárritu Pertany, i el qual d'Arrel Anonoski també, que va fer el cisne negre. Aquesta pel·lícula té més a veure amb el cisne negre, que totes aquestes, que també veuen d'aquí, però és una reflexió moderna, contemporània, actual d'això. Per això dic perquè ell no representa tant l'ego, l'ego és el ego Arnorton. Ell el que representa és el personatge no, és el personatge equilibrat. És el personatge al cisne negre i al cisne blanc, que interpreta ara no recordaré el nom, la pel·lícula d'Arrel Anonoski, que està al trio tan bon, aviam serà de la Portman. És aquest personatge, és el personatge que no sap desempellegar-se, per això té la veu, que és ell mateix, que li ve dictant coses, i que li va dient... No és el personatge, és el personatge que ve interpetat, que li parla. Això, la veu, el part no diu massa coses, però no passa res. Mira a mi, ja que és tema acabant, efectivament hi ha d'haver... Perquè la pel·lícula comença que ella està levitant, allò tenia gràcia, jo trobava... Doncs amb això ja continuarem parlant. Què tenim per la setmana vinent? La lluita dels oprimits que vindà l'Andreu Ferran a parlar-ne, i havíem dit una pel·lícula, però n'hi ha moltes, ja es tenen a la sal de la Tierra. Molt bé, les veurem i les comentarem. Molt bé. Fins la setmana vinent. Bona nena, sense condicions. Fins la setmana vinent.