CsC 20/01/15 - La distancia más larga / Ciutat morta / The imitation game + Oprimits de cine

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més, tornem a ser aquí per parlar de cine, per parlar de la pel·lícula que ens agraden, de les que us desitgem, que també veieu vosaltres i que us agradin també. Avui amb la presència, com ve, ja vas sovint, ja el tenim aquí de tant en tant, i ja el coneixem, un senyor que és l'Andreu Ferran. Bona nit a tothom. Bona nit, i també el Francesc, que estan aquí, suposo que vindrà més tard en jaume, m'imagino, no ho sé. Dos senyors, per tant, tres senyors. Tres senyors, tres senyors. I un que ha quedat a venir, un per vindre. En Joan Moros, que soc jo, i en Jaume Vidal, que està per arribar, suposem. La idea d'avui, com sempre, és de tres parts. No oblidem la part que parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que ens agraden, de les coses que us recomanarem. Especialment una, que està per estrenar, i que penso que val la pena parlar-ne una mica, l'hem vist aquests dies, però no sé quan l'estrenaran, ara parlarem també. Una segona part que l'Andreu, que estan aquí present, a qui m'ho hem agostat, ens vol parlar i nosaltres també intentarem col·laborar amb la seva explicació de la lluita dels oprimits, parlant també de diverses pel·lícules que toquen aquest tema, i, finalment, dintre de tot el... Anirem parlant de les pel·lícules que vegin sorgint, que són moltes, que en alguna mesura toquen aquest tema. Si comencem ja i entrem en matèria, el primer que us puc donar és una informació interessant, curiosa, que és que en aquest mateix moment, a l'esguit del vespre, a la filmoteca de Catalunya, a l'Aquí Caurismàquí, fa una presentació d'una sessió doble, anomenat-se el seu amic Peter Von Back, cineasta, programadora de festivals, i famós historiador de cinema, que va morir el passat setembre, i ara, a l'esguit, fan aquesta mena de sessió doble, una pel·lícula es diu Otasqueiro, que és un cur matratge de l'Aquí Caurismàquí, que dura 20 minuts, i després hi ha una pel·lícula de 75 minuts del Peter Von Back, que es diu Helsinki, per sempre. Aquesta mostra és una mostra que s'engega avui, i que es prolongarà fins al 30 de febrer, i serà el primer cicle de l'any de la filmoteca de Catalunya. Doncs si l'Aquí Caurismàquí està a la filmoteca, me'n vaig cap allà, ja l'ofereu. A les 9 i mitja del vespre, tens l'oportunitat d'anar-lo a veure, perquè a les 9.30, els ciclors no les apliquem a les 9, i amb mitja oreta t'arribes a la filmoteca, el mateix Aquí Caurismàquí presentarà un assaig de cinema signat pel mateix amic seu, que era un amic íntim, el Peter Von Back, sobre la base dels seus records, dels records que suposo que han de ser comuns tant d'ell i del seu amic, dels seus records d'infant titulada Raminicències, una petita pel·lícula sobre Olo, deu ser el lloc que ells van néixer o van viure, una petita pel·lícula sobre Olo durant l'any 50, que és una pel·lícula del 2013, que és molt recent, que dura 69 minuts. A l'Aquí Caurismàquí, com deia, és un amic íntim i col·laborador de Von Back en numerosos projectes, i també a l'Aquí Caurismàquí farà la presentació i l'aposterior col·loqui. Per tant, si t'animes a les 9.30, a la filmoteca, avui... Tu dius que amb mitja hora arribo, potser arribaràs tu amb cotxe, jo amb transport públic potser m'estic per arribar allà, una oreta, una oreta i mitja, tot s'ha de dir, s'enjuus en transport públic, és complicat per entrar i per sortir. Com que no sigui amb taxi, hi ha de ser un taxi molt ràpid. Per exemple, i que ja estigui esperant-nos aquí a la porta quan arribi. I per una altra banda, no sé si te'n recordes, suposo que sí, Joan, però jo vaig recomanar una pel·lícula d'Aquí Caurismàquí, fa un temps, i vas dir que no t'havia desagradat. No, que t'havia agradat força. Com es deia, que de les nubes... De les nubes pasatges. Perquè sempre estava amb la Carme i tu. Aquí diem que és que el cinema escandinau, que era molt fred, que per això m'agradava a mi. Imagina't el que em diuen, Andreu, quan no estàs aquí per defensar-me. Diuen coses d'aquesta. I llavors vaig dir, no vols pasatges. I llavors el Joan va dir... És veritat que em va agradar. I vas dir-vos-en molt mages de la pel·lícula. Vaig dir que semblava mentida que una pel·lícula fos tan fresca, tan natural i tan senzilla. I al mateix temps, aquesta autenticitat dels personatges doncs t'arribés tan lluny. Jo crec que una mica vindria per aquí també el tema de l'Andreu d'avui. Perquè, de fet, no vols pasatges, sinó cinema dedicat als desfavorits. És un tema que el cine ha tocat molt. L'ha tocat moltíssim i que agrada. Tot i que els enfocs són molt diferents. Jo no he vist aquesta pel·lícula que esteu comentant, però bueno, queda anotada a la llista. És un exemple, jo diria, que no dintre del que seria cinema èpic, que segurament hi ha més pel·lícules dedicades al cinema èpic, sinó cinema, com podríem dir-li, cotidia, el que passa amb una gent... Amb un país nòrdic. Que no estic diferent. Sí, però no es penseu això de la distància, perquè últimament ha anat apareixent, o potser és que ens estem... ...glassant, refredant, i ens està arribant aquell fred nòrdic, però hi ha directors com a Jaime Rosales, que potser ja és fred per ells mateix, la manera com roda, la manera com planteja la seva pel·lícula, però estan arribant històries que ja tenen també aquesta característica. Potser perquè el cinema de l'Aquicarismà, que ja es parla també i que la gent ja sap que pot deixar de sentir el programa si vol ara mateix, i marxar cap allà, ja sentien el programa després en el podcast, i això no és veritat, és de veniments que, si es pot, s'ha de aprofitar. Doncs ara que parlem de l'Aquicarismà, és un director que utilitza molt pocs mitjans, no pocs mitjans creatius, mitjans creatius i narratius, tots els que vulguis i més. Ara, mitjans del que podria ser un pressupost, no sembla que es gasti molts diners, llavors aquesta és allò que de vegades es diu, la qualitat, la relació qualitat preu, la relació qualitat preu d'Aquicarismà és impressionant, pocs directors aconsegueixen... amb tan poca cosa a fer tant. Exacte, i estaríem parlant, és graciós, perquè quan comences a parlar de directors amb K, et surten aquest, el Chiarostami, que té també un germà, el Mika, per tant ja són dos Chiarostami, que ja m'estic liant. Aquest és Chiarostami, el que jo volia també comentar és el Chiarostami, que és el Abas Chiarostami, el Irene, llavors després ja podem passar el Kieslowski, que també és una altra, que és molt diferent, però és molt bo que el Kieslowski, exacte, que també estem per aquí, parlant d'un director, que també parla del tema, dels teus favorits, dels primers, a la K, és una posició. I no sé si són algun director més amb K, però hi ha un tal còbric per allà. Cacen. Aquí està, hi ha uns quants, hi ha uns quants, i per què la K, i aquests directors estan, no sé, potser sí, hi ha alguna cosa mística per aquí. Ara venia amb el cotxe, i pensava amb el cotxe de l'Andreu, que si vols l'Andreu et gustarà una mica, algun lloc públic. Ah, la filmoteca. Venia amb el cotxe de l'Andreu, i ell m'explicava una mica per sobre de les pel·lícules que havia pensat, també, parlar després, quan parlo del tema. I a mi m'ha vingut, i no ho he dit, però m'ha vingut al cap una pel·lícula, que de fet és un western, i en el fons tracta de lo mateix, és a dir, aquella com es diu... Intrestalar. Una pel·lícula? Ja no em surt el nom de la pel·lícula. Ja vam dir que tenia una mica de western, i és que ho havia de dir. És que no li donen, o sigui, que no li donen ni una nominació a cap premi, els globus d'or, fora. A Sòscar, sí, alguna coseta ja, en plantècnic... Perquè no és tan bona com el dret de l'escafeter. Ja. Una pel·lícula que feia, una pel·lícula famosa dels anys 50, que va d'un nen, és de l'Oeste, i arriba un tio que és com un... La nit del caçador. No, no. Ja em surt el nom de la pel·lícula. Un sud-western, exactament. Mentre ho penses, contesto perquè tu ets més ràpid, però ara no m'has deixat així. La qüestió és que, si no premien, o si no nominen una pel·lícula d'interès, això diu molt de la gent que està dintre de les acadèmias, que donen aquests premis, dels crítics, que diuen que no tenen. A veure, que cadascú pot pensar el que vulgui, perquè tota una gent, una pel·lícula que gairebé tothom, et pot haver agradat més o menys, però gairebé tothom reconeix que és una gran pel·lícula. Pots entrar més o menys, però els crítics d'allò en general ho destacen, que és una de les grans pel·lícules d'aquesta temporada, d'una manera o d'una altra, per efectes especials, per tot, una mica. Per guió, per actuacions... És infravalori d'aquesta manera, i el que em fa gràcia també, que no sé si ho he fet aquí amb aquest espai, però la relació és molt graciosa, és adonar-se que hi ha una pel·lícula espanyola que també ha arrasat amb la taquilla i, en canvi, tampoc l'anomena mai a premis, és Torrente. Torrente és una pel·lícula amb una qualitat, també intrínseca, important. El que passa també és el mateix, una pel·lícula, un personatge, un actor, fins i tot un director, que segons com, tira cap enrere la crítica i s'ha de ser dir-hi, i costa pensar que hi ha una component d'art allà col·locada. Jo sóc dels que pensa que sí. I ha dit que aquí, a comparar als Antioques Segurs, al Christopher Nolan, hi ha un món, dient que sí i el mateix, són coses diferents. Però fa gràcia la dinàmia d'aquesta dels premis, la dinàmia de com funciona. Pot passar també al revés a Europa, per exemple, quan penses a cans, a mi, a vegades, en tot el contrari, que primer Hollywood. A vegades tens la sensació que pel·lícules que són els quants comercials, o al contrari de comercials, són premiades. Pel·lícules que després no veurà ningú. És molt complicat tenir criteris, perquè els criteris varien molt de persona a persona de crítica crítica i inclús de país a país. Llavors es fa una mica complicat. És una mica difícil de discutir. M'ha vingut el cap, el títol de la pel·lícula, que us volia dir que... Rades Profundes. Això és Shane. Shane, no em surti el nom ara, perquè no ho he vist. No em surti el nom ara. Es volia saber que... Al enlat. I ell no m'agrada que em se diu el que fa de persona. Hi ha uns torretinents en allà que tot el mateix va a la lluita de classes, entre uns que són oprimits i uns que són els forts. I sobrepassen les poses posibles. Ara em fa s'adonar que en la llista de pel·lícules que jo volia comentar, Això d'interestelar, que deies que a mi també em sembla una mica injust, però jo penso que el tema que toca interestelar, els crítics els resulta una mica dur, perquè realment té una profunditat i té unes implicacions físiques i metafísiques que jo crec que els crítics els ha soptat alguna manera. Ningú s'ho ha soptat o no hi entra, o no els hi agrada, no? És una cosa que un tema que tingui proper, llavors els resulta estrany. Esclar, els premis necessiten històries més digeribles. M'agrada el que has dit. Llavors, històries que siguin més elaborades no acaben d'entrar-hi. Llavors hem de tenir en compte. Jo per això deia que era alguna manera el fet que sigui així, que és una pel·lícula com aquesta, que d'hi fora en realitat està parlant de la gent que vota i de la gent que està dintre d'aquest negoci i dels que donen premis. Hi ha una altra cosa que penso que pesa molt, i és que si et fixes en el que estan estrenant en aquest moment i els que estan nominades o premillades, són pel·lícules que estan en el cartell. És a dir, ells són molt àvils dels Estats Units de parlar, de promocionar, d'incusar, de nominar unes de les pel·lícules que consideren que val la pena promocionar per aconseguir-la. Llavors, què passa? Que si penses que totes les 3 o 4 que hi ha, hi ha dos sorpreses segurament. Hi ha una pel·lícula de Pest, que és una pel·lícula també, que no t'imagines que pugui triar Hollywood com a candidata per ser la millor pel·lícula. Sí, és veritat, és veritat. I l'altra pel·lícula, quina era la que jo deia que l'altra pel·lícula, potser Birtman també, que seria també una mica la més així. Però totes les altres, jo he vist aquest cap de setmana i que després en parlem, si voleu, d'Imitation Game, no sé si veus l'enigma, sabeu de què va més o menys? Sí, l'havies comentat ja, em sembla. L'havia vist aquest cap de setmana i no... Sí, m'equivocàvem una altra pressió. Saps qui l'havia vista i l'havia comentat? El nostre amic comú, Adolf Sayol. Sí, ara m'havia vingut el cap. Doncs bueno, no l'havia vista i en tot cas en parlem després, perquè també la tenen nominada, perquè estan cartells. I l'altra està de ben cartell, la de l'Estífan, la teoria del todo, i també està nominada, i suposo que guanyarà coses, com la de l'Alice, sempre a Alice. Per què? Perquè acaben d'estrenar ara, i jo penso que l'estrenarà ara, perquè saben que aquestes pel·lícules podien tenir ressò internacional. I Selma també és una pel·lícula nominada, que és com un tema recorrent, que ja els agrada donar-li voltes al mateix. I que segurament és interessant, és parlar del Martin Luther King, quan primer se'l van carregar. Jo crec que molta gent ja li van haver que fos així, no dic tothom, però ja... Algú mata algú, és per alguna cosa, perquè va en contra de donar una ideologia, i d'una tendència d'una societat. Llavors, ara és com dir, mira, tot el que hi ha aquella persona va voler fer per nosaltres, doncs ara la n'entreient. Però, disculpeu, ells continuen sense tenir tota una sèrie de drets civils, de drets per tothom. És a dir, ho reclamen de manera artística, i somplen una mica, i ara m'estic posant així, crític, perquè segons com indignen una mica, perquè no tenen, perquè no fan l'esforç de tenir, ja ho va fer el president actual, un esforç per tenir la sobretat social universal. No, això no entra. Ara, parlar molt bé del Martin Luther King, i que guanyi premis, perquè és una història sentimental, que ja va bé per una sèrie de qüestions, comercials, etcètera. Bueno, hi ha com una hipogressia, no només allà, també estem parlant de tot arreu en general, però, vaja... Això que parlàvem de la repercussió, que pot tenir en certa mesura els premis, i és la segona cosa que puc comentar, que és... parlar molt breument d'una pel·lícula, que és l'òpera prima d'una noia venezolana, però que viu a Barcelona, bàsicament viu a València, que es diu Clàudia Pinto. És una noia molt jove, perquè ens va presentar la pel·lícula allà mateixa, en els cinemes a Girona, i estava allà amb la Carmelíes, que és la protagonista de la pel·lícula, i va la pena dir algunes coses. Primer, no sé per què aquesta pel·lícula, que es diu La Distància Más Larga, que és un fil del 2013, encara no s'ha estrenat, en aquest moment, quan és una brillant, hi ha una brillant interpretació de la Carmelíes, quan ha guanyat diversos premis, a Giron, a l'Havana, a Montreal, etc. I que encara no s'ha estrenat en aquí. De fet, dona la sensació que el film havia quedat en un calaix, i que només ha estat recentment, molt recentment, la seva nominació en com a millor pel·lícula hispano-americana, els Goya, que ha fet que la gent comegés a parlar-ne, i fins a les 30 que suposo que ara l'estrenaran, perquè no l'havien estrenat. És una mica el mateix, en certa mesura, que ha passat aquest cap de setmana amb Ciutat Morta, tot un espectacle i tot un xou, que és un fenomen social important, màxima audiència en el que l'altre 33, mai havia tingut una denúncia tan gran com aquesta, sense gairebé ha fet publicitat, ha sigut per internet que la gent s'ha comunicat, que tothom volia veure aquesta pel·lícula, aquest documental, els espectadors conmoguts, i avui, i ahir, l'aprensa la ràdio i la televisió, parlant d'aquesta pel·lícula, i d'aquest fet, el mateix ajuntament suposo que sabeu, ahir o avui, no sé com ha sigut, ha dit públicament que presentarà el documental a la Fiscalia, perquè reobri el cas, li sembla que... Sí, sí, és el més curiós de tot, que sembla que per pressió popular... Per pressió popular, per fer una cosa que no havíem fet. La pel·lícula té un any i mig, eh? També hi ha una qüestió política. Tenen eleccions municipals, qui estava en aquell moment al govern... Eres socialistes? Vull dir que també... Sí, però no ha deixat de ser curiós que un any i mig després de l'estrena de la pel·lícula, ara es presenti la pel·lícula. No ha deixat de ser una cosa curiós, no? Sí. Doncs en el cas d'aquesta pel·lícula, que jo vam veure la setmana passada, en el cas de la distància més larga, s'ha fet una presentació a premsa, només que és aquesta, el cinema Girona, i tres o quatre dies més tard es va passar a la Filmoteca, sense Catalunya, sense que sàpiga més saber per què, com ha anat, ni qui ho ha organitzat, ni qui heu amuntat, ni per què s'ha fet. Però encara no s'han anunciat la seva estrena en els cinemes de públic en general, i per tant no sabem quant s'estrenarà. Imagino que més o menys d'hora, sobretot perquè, com que és... en el Goya, tothom l'anirà a veure, és a dir, si es considera que és la millor pel·lícula espanyol-americana que s'ha passat per Espanya, doncs que no s'ha estrenat, doncs serà considerat... Seria la segona consecutiva, perquè l'any passat també van premiar una pel·lícula venezolana com a millor pel·lícula iber-americana, si no recordo malament. Jo l'hi vista, van premiar una pel·lícula que es deia una felicitat, que anava del tema homosexual, perquè el ciutat que la va dirigir era que coneixia aquest món, perquè ell estava ciutat en aquest món. Però jo diria que, mentre aquella pel·lícula, no recordo com es diu ara, però que ens va presentar el mateix director Venezolà, i que va guanyar un premi, era una mica que ringlona vista des d'aquí, ens sembla que jo va ser motiu pel qual jo digués en aquella ràdio que hi havia una diferència cultural entre el que passava en allà i el que passen aquí, és a dir, que la moçotriedat estava vista amb uns ulls, que d'aquí ens assemblaria que són uns ulls dels anys 50. Això no passa amb aquesta. Azul i no tan rosa. Azul i no tan rosa, sí senyor, és aquesta pel·lícula. Ens va presentar el mateix director, que no recordo com es diu, un xicot, un senyor que ens sembla que ha après la primera pel·lícula amb ell, si no recordo malament. Doncs no sé, ara no ho trobaré. No sé si és aquest, el Lugino Bracci? No, no és aquest. És igual. Imagino, repeteixo, que si serà premiada als premis Goya, com a millor pel·lícula hispan-americana, serà tornant a les pantalles, o serà presentant les pantalles, i vaig veure que la mateixa directora que estava al costat de la Carmelies a la presentació, en el cine és Girona, ens va explicar ella, directament, que només saber que aquesta pel·lícula de Venezuela havia estat aquí, nominada pels Òscars, a l'Audiència de Venezuela, ha estat espectacular. La pel·lícula s'havia estrenat a Venezuela. Sí, no, però nominada pels Goya. Tens raó, nominada pels Goya. Només que es va saber. A mi tots els premis de la vegada. Només saber que havia estat nominada pels premis Goya-Espanyols. Sí, sí, sí. La pel·lícula, de fet, va la pena dir que presenta que té un net venezular que gairebé no coneix, i ella, en canvi, viu a Catalunya. La pel·lícula, de fet, va ser a Catalunya. Casada, perquè està casada amb el pare que havia de ser venezular. I, aleshores, és com una mena... En aquest moment, no sé què passa, però retorna molt la gent que té informatats o té problemes, perquè representa que la Carmelías té un problema casada a morir, és a dir, té un càncer i no té solució. I, aleshores, com que ella va viure els millors anys de la seva vida a la vora de l'Amazones, a la zona més o menys propera a Venezuela, es torna allà. I, aleshores, quan deixes tornar allà, el nano, que té 10 o 11 anys o menys, se n'ha assabentat, el nano té problemes amb la seva mare i decideix anar a viure amb la seva àvia. La pel·lícula, Estendra, està ben feta, és una pel·lícula molt d'allò que es mereix ser estrenada. No serà, potser, un obra mestra, però es mereix ser estrenada, perquè s'estrenen moltes més pel·lícules que no tenen la mateixa qualitat. Per què parles d'això? De com funciona el tema de la distribució? Podem albirar una mica? Podem tenir una mica d'idea de com va. Però valdria la pena, potser, el que fem és dedicar un tema fins i tot a portar una persona que estigui dins d'aquest món o fins i tot una persona que hagués estat dins d'aquest món i ara hauria sortit perquè pogués parlar de tot el que hi ha dins. Perquè hi ha els interessos que deu haver. Jo me'n recordo, precisament, ara que parlaves de la filmoteca, durant uns temps cap a finals del segle passat, el 1998 o així, allà a la filmoteca van passar tota una sèrie de pel·lícules de parla espanyola, castellana, que no s'estrenen... No que no s'havien estrenat, sinó que s'havien fet en aquell moment, durant aquella època o feia poc temps, i que ja se sabia que no s'estrenerien mai en cinemes. Jo encara estic amb aquesta idea ficada en el cap perquè no he acabat d'entendre encara. Però hi ha gent que ja sap que la seva pel·lícula no s'estrenerà encara ara. Hi ha pel·lícules que potser ho sonaran, pel·lícules com Cap a Caïda, que ara no vull dir malament el títol, però és una història d'un superheroi que és força interessant, que va guanyar alguns premis. Hi ha moltíssimes pel·lícules que no passen, no passen per la espantalla. Hi ha uns interessos al cap i a la fi, de grans productors que estan associades a distribuidors, o que són els mateixos, i jo entenc que cobanen el seu material perquè s'estén altres coses. Jo de moment tinc aquesta explicació elemental, però m'agradaria conèixer millor. Podem proposar algun distribuidor de venir. Podíem proposar que vingués un dia el programa i fer-li una entrevista. Un distribuidor petit. M'agradaria que em sorprèn que encara no s'hagi atrevit a utilitzar la xarxa com a canal de distribució de pel·lícules que no tenen sortida per... Ara hi ha un cine, com es diu, que va una mica per aquesta línia. I l'altra cosa que hi he descobert, que vull descobert aquests dies també, és que Cinema Girona va una mica per aquesta línia. Sabeu que Cinema Girona estava passant ciutat morta i jo vaig estar parlant justament amb el Toni Espinosa, que és el que porta per un altre tema que a mi ens en dirà saba, i m'ha explicat que la vida de treure i sapta, perquè el diumenge, perquè passaven a la nit i després no vindran ningú. Fins ara, s'havia corregut la veu que nosaltres la teníem, la passàvem, i venia gent. Però a partir del moment que la passi per televisió deixarà d'haver-hi. I aquest xicot, el Toni Espinosa, que és el que dirigeix a Cinema Girona, està fent això. Està passant pel·lícules, per exemple, una pel·lícula que sé que s'ha estrenat, que n'havia parlat en algun moment aquí, i que no s'havia estrenat, i que ara es veuen l'estrenant, és història d'un futur. A l'11 de febrer, història d'un futur és un documental, que, sobre avui, jubilats, que reflexionen sobre la seva vida, i que es planteja en alguna mesura per caso quedaria que a Catalunya fos més o menys i també no, o que se reglicin moltes de les coses que en aquest moment no funcionen. I gent entre 74, 75 i 95, 96 anys, gent molt gran, molt gran, de fet, m'han explicat que dues de les persones que van participar al rodatge han mort abans de l'estrena, i, per tant, han fet una mena de pel·lícula documental o manatge en aquesta gent, que també la pensen estrenar en els cinemes girones. És a dir, que es veu que els cinemes girones s'està agafant una mena de... Està fent molt bé. De fet, em van passar, com a preestrena, aquesta pel·lícula que us deia de la distància més larga de la Claudia Pinto a les cinemes girones, s'està movent molt bé en aquesta direcció. Sí, col·labora també, fins i tot. Jo vaig anar a veure una documental que es diu 311, que fa referència al terratrèmol, aquell del Japó, a partir de... i tots els problemes que va haver amb la central nuclear, va venir la directora. Tot allò estava organitzat pel consolat del Japó aquí a Barcelona. Si algú ha d'organitzar alguna cosa així amb un cinema gran, ho fan un moment allà. Hi ha altres llocs, potser, però, com a cinema gran, amb una sala grossa, hauria d'estar amb l'obert. Les tres vides de Pedro Ruedgo estan bastant bé. Cada dimecres... Cada dimecres ha vantadir durant un mes o un mes i mig... La passaven allà. Per acabar en aquesta part i deixar allà l'Andreu que ens parli una mica de l'Oceo, perquè és l'última pel·lícula que podia comentar, que és aquesta de Imitation Game, de Cifrán de l'Enigma. Suposo que sabeu que la de la vida de l'Aran Turing és considerat per la comoditat científica mundial com el pare de la informàtica i de la intel·ligència artificial. I és famós, i per això penso que tenia una certa gràcia fer una mena de biografia sobre la seva vida, perquè la màquina enigma va ser una de les més grans inventions nazis amb respecte al sistema de xifrat anomenat criptografia. Suposo que sabeu que va agafar molta importància a la Segona Guerra Mundial que va utilitzar per xifrar posicions de manera oculta, amagada de cara als aliats, per part dels alemanys, per considerar dades, posicions de guerra, en cadocions on s'havia de fer un atac. Però, més endavant, altres científics van poder donar-li la volta a la situació a través, sobretot, de la màquina anglèsa, il·luminada la màquina Turing, que és la bomba. Aleshores, la pel·lícula, suposo que sabeu també que aquests còdics eren coordenades de vol, com també coordenades per produir atacs en diferents llocs d'Europa, etcètera. I, quan s'adona en compte que això està xifrat i que es dona unes hores abans o uns dies abans es produeixi aquest atac, sobretot els anglesos intenten trobar la manera de xifrar aquestes comunicacions. Llavors, la pel·lícula reflexa la vida d'aquest tio, que en el servei de intel·ligència anglès munta a Betsley Park, a Anglaterra, una mena de bomba, una mena de parell, que intenta ser un primitiu ordinador, que intenta, doncs, de xifrar tot això. Van aconseguir, el 9 de maig de 1941, van aconseguir de xifrar-ho, però tal com explica la pel·lícula, això és bastant curiós. Se m'han donat a compte que si, ràpidament, denunciàvem, és a dir, controlaven tots els atacs que hi havia, se'n donarien compte que els havien desxifrat, i llavors el que feien era fer-ho d'una manera dissimulada. Van guanyar, es diu, que es va guanyar la Segona Guerra Mundial, per això, però sense que els elements en donguéssim compte, perquè a vegades un el defensaven i d'altres deixaven que desgraciadament si els neutralitzaven, se'n donarien compte als elements que els anglesos o els aliats, a Estat Units també, havien descobert les seves coordenades. El més curiós també, que això no ho explica la pel·lícula, és que fins al 1960 això va ser un secret d'estat, és a dir, ningú va saber fins al 1960, és a dir, bastants anys després de la Segona Guerra Mundial, que acabava a 45, no es va saber que la guerra s'havia guanyat a gràcies a l'anigma. I el despestigi que hauria comportat també pels governs, sobretot el britànic, de saber que havien deixat morir, sabent que podien haver-ho habitat tot i que, a la llarga, potser va resultar amb la victòria final, per dir-ho així, però, clar, sabent que, no, no, jo sé que aquí atacaran i que venirà molta gent, però jo ho deixo perquè ells no descobreixen. Home, hauria estat un despestigi enorme si s'havia sabut en el moment. I fins i tot és una qüestió moral, que ara, si la penses, no... És una cosa complicada. Jo, de l'alenturin, darrerament, per casualitat, perquè vaig llegir un acudit del jueves, ja us ho dic, que deia que un inspector d'incenda no passa el test de voidcamp. I no sabia exactament què era, vaig investigar una mica i vaig buscar, i, com que a l'internet surt tot, el test de voidcamp és el que passen a la pel·lícula Britraner i a la novel·la, somien els androides amb mobelles elèctriques, per saber si hi ha una entitat, un ESR, doncs és un replicant o és un ESR humà. El test d'empatia, que si us en recordeu passen. Doncs està basat en el test de l'alenturin, que consisteix en una sèrie de proves que li passen a una persona i a una màquina per mirar si es pot distingir les respostes, sense saber de qui és cada un de la descuna, per saber si es pot distingir. Per tant, és un test que serviria per distingir si una màquina és capaç de tenir un pensament, per fer-ho realment per reflexió, propè a l'Humà. L'alenturin és un pioner a aquest sentit, hi ha per una vida duríssima, audio-mosexual, que ha estat químicament, perquè en aquella època es feien aquestes coses. Això la pel·lícula ho explica i és molt fort. Penso que no està ben conjugada. Hi ha masses elements, surt a final el tema de la mosexualitat, tot el tema de l'equestressió, que ell es veu en aquells moments al S.5.8, perquè llavors aquesta estació química o la presó. Llavors ell opta per la castració química i acaba suïcidant-se. És a dir, que a 54, no a 40 i pico d'anys, quan tenia, a 41 anys em sembla se suïcida. El tema de... I això que va ser un dels principals factors que va ajudar els aliats a guanyar a la Segona Guerra Mundial? Sí, és evident. I li van donar, quan li van donar una medalla per final de la guerra, li van donar medalla, en cap moment es va esmentar els raupos que s'allunava, simplement per a los méritos, a la seva col·laboració... Era secret, secret. A veure, ser tot secret. La pel·lícula, de les maneres, penso que podria estar bastant millor pel tema que tracta. Està nominat amb els Òscar, és una de les 4 o 5 que està nominada, però jo penso que no sortirà, perquè no crec que estigui ben lligada. És a dir, el Dano que ho fa és el bon actor, que es diu que és aquell, el Benedit Converran, que és el que feia últimament d'aquestes pel·lícules del, com es diu, del... com vull, estic pesat, vull, estic... I nosaltres no t'ajudem més, estem aquí mirant a veure si... El Benedit Converran és el que és un tio amb una cara molt típica, molt típica, que fa últimament separat de moda, perquè fa la sèrie televisiva sobre el inspector famós anglès, el més primer. Sí, el... Com es diu? El... Que bon, oi? Sherlock Holmes. És el que fa de Sherlock Holmes amb la última sèrie, la última sèrie televisiva. Exacte. Sí, sí, sí. És que com que no són massa de sèries, però sí, és veritat, que parlant d'aquesta pel·lícula ja ho havíem sentit a destacar. No, el tema aquest d'ara mentre entra el Jaume, comento jo una petita cosa, perquè ja ha arribat, oi, que és el Jaume el que ha arribat? Ha arribat. És que no tinc ulleres i distingueixo la gent d'aquella manera, de lluny, però m'ha semblat que sí que era ell. Doncs, mentre entra i això, i abans de començar amb el tema que proposa Andreu, doncs comento que el tema aquest del xifrat i desxifrat de codis donaria per moltíssimes pel·lícules. Jo aquest estiu vaig comprar un llibre que el tinc a mig lligir, bueno, no a mig, una miqueta menys de mig, i bueno, porto poquetes pàgines, hi ha un munt d'anècdotes històriques importants, relatives a rei, relatives a matemàtics, a diferents personatges, i sempre hi ha hagut aquesta mateixa circumstància d'imiteix on game. Les persones que es dedicaven a desxifrar, doncs havien d'estar a l'unimat, havien d'estar tancats, perquè, si no, hi ha una de les anècdotes, és un escritor britànic, i sap greu, però ho he de dir, perquè quan em vaig llegir em va cridar l'atenció, deia que en el segle XVII a XVII, doncs els xifradors de la Corte Española eren ell, en castellà, amb sobre l'admirreïc dels Europers, perquè ho feien tant d'allò, i feien una miqueta com a d'imiteix on game, els feien pensar que sí, que era molt fort, del seu codi, però sabien sempre el que estaven fent, i llavors servia perquè la política d'estat espanyola, de seguida, no funcionés, perquè estava a la base de tothom, d'alguna manera. Ja tenim aquí Jaume Vidal. Però encara no el podem sentir. Espera'm, Jaume. A veure, ara... Hola, millor. Hola, molt bé. Què tal? Bé, eh? Hem parlat gairebé de tot, però s'ha arribat just en el moment en el que Andreu Ferran introduirà el tema d'avui. Què és el que toca? El que volíem parlar del cine que dedica els suprimits, la gent que pateix opressió en diferents circumstàncies, és un tema llaminé per al cine, penso jo, perquè és un tema que impacta a tothom l'interessa, a més ho pots enfocar des de molts punts de vista, i de fet, les pel·lícules que jo he seleccionat, que clar, és que n'hi ha moltes de pel·lícules. No, la veritat. Tant les he comentat tot. Jo penso que jo he fet una selecció d'algunes que m'han agradat molt, que a més a més penso que totes ho enfoquen des de diferents punts de vista, i que jo penso que els uents el si pot interessar, perquè, bé, fer una revisió d'aquest tipus de cinema. I a nosaltres també. A més a més... Som tot orelles. M'he dot la sorpresa, que això no m'ho esperava, les que jo he seleccionat totes es poden trobar a YouTube. Que no estan habitual, potser. Només és internet, això, ja és altra cosa. És que ja són altra cosa. O sigui, avui en dia, amb les teles intel·ligents, connectem a YouTube i podem veure les pel·lícules clàssiques que algun ànima caritativa ha penjat a YouTube. Però les teles són intel·ligents, perquè els homes són els que han provocat que ho siguin. I les dones. I això està molt bé, perquè la primera pel·lícula que jo volia comentar era una pel·lícula de l'any 1953, si no recordo malament, que es diu La Sal de la Tierra, que és una pel·lícula que jo fa molts anys que la vaig veure. No diré quants, però molts. No vols donar pista. No vull donar pista. I em va ser una pel·lícula que em va agradar molt. La Sal de la Tierra és una pel·lícula sobre la lluita d'obrés amb una mina de nou mèxic, que està basada en un cas real, a més a més. El que passa és que canvien els noms i tot, però està basada en un cas real. La lluita d'obrés, d'origen mexicà, per aconseguir que l'empresa per la qual treballen els igualdia el sou, el sobrés d'origen nord-americà, els anglo-sexons, per dir-ho d'alguna manera. La pel·lícula, per això, la gràcia de la pel·lícula és que dins d'aquesta lluita hi ha una altra lluita, que és la de la dolna del sobrés, per aconseguir el reconeixement també, que ells creuen que es mereixen. I, de fet, tenen un protagonisme important en la vaga, en la huelga que fan, a contraacord dels seus propis marits, que són els que estan més interessats... Això es posa a l'home, es deien. Sí, sí, i és la lluita dins de la lluita. És una perspectiva que, bueno, que trobo interessant, que, a més, penso que és un dos punts forts a la pel·lícula, l'originalitat d'aquest foc, que jo no sé si fins a les hores s'havia prodigat massa. No ho crec, no ho crec. No recordo cap pel·lícula que fos amb aquesta... El va recolzar un guionista molt important del Tom Trumbull, que, posteriorment, va fer aquella pel·lícula Jónico Giosso Fossil, que és un senyor que va fer diferents guions i que no podia assignar-los perquè estava castigat. El senyor MacArthur. Doncs aquesta és una que jo recomanaria després la resta de les que he seleccionat. Potser cronològicament la que vindria a continuació és queimada, que el Joan també... Així la Ponte Carbo, així la Ponte Carbo. Havia comentat, el que passa és que aquí l'enfoc és diferent, aquí més aviat l'accent es posa sobre la hipocresia de vegades determinats reculsaments a la lluita del suprimitz. En el cas de Caimada, el que passa és que hi ha una illa que està dominada pels portuguesos i els britànics volen aconseguir el control de l'illa i que els portuguesos deixin de ser els que controlen l'economia i passar-se ells per aconseguir-ho, que volen esfomentar una revolta a la illa en contra dels portuguesos i quedar-se amb el monopoli del sucre, que és el principal bé de la illa. I sí, sí, fomenten la revolta, la recolzen, però quan els esclavs, que són un dels grups que els revolten, a més dels criolls, els esclavs també es revolten, els esclavs volen portar la revolta massa lluny, al llavors el que fan és reprimir-los els englasses. També aquest enfoc està força bé. La pena dir una cosa curiosa, que no sé si és coneguda, que resulta que aquesta pel·lícula es deia La quemada, estava situada en una illa espanyola, i el general Franco va aconseguir que de La quemada es passés a queimada i que de tots els personatges, més o menys, que eren d'origen espanyol, fossin d'origen portugues. Però originàriament, el guió era La quemada. Quantes represions el veurà, oi? Això són els enxixantes. És una de les pel·lícules que podem veure un gran actor, penso jo, que a mi m'agrada molt, el Marlon Brando. Feren un paper molt bo. Perquè fa de gent secret, britànic, que és el que s'encarrega de fomentar la revolta, i ha arribat al moment també reprimir-la. Una pel·lícula molt interessant és aquest punt de vista, i després hi ha una cosa, potser, de caire més íntim, però que a mi també m'agrada molt. El que passa és que aquí la opressió no és sobre una classe social, sinó que és sobre, diguem, sobre els homosexuals, que és una jornada particular d'Heterès Cola, en el qual, a més a més, també hi ha els dos punts, la repressió sobre els homosexuals i també la repressió sobre la dona. Llavors, és una pel·lícula molt... que ha passat amb una obra de teatre, sinó que... Sí, que sí, perquè la vam fer aquí amb una obra de teatre, els votants la vam fer amb teatre. I els dos protagonistes, Sofia Loren i Marcela Mastroiani, estan... Estaven genials. Jo, dels millors papers, potser que els he vist interpretar, molt bé, a més a més, jo penso que amb una delicadesa molt gran, tocant els dos temes, una història situada, a més a més, en l'Itàlia fascista, amb lo qual... Aumentava, sí. Aumentava, encara més, la potència d'aquesta història, no? I després, un enfoc diferent, que també em va agradar molt, com a pel·lícula, tot i que sembla que tracti el tema de la bogeria, jo entenc que no és aquest el tema, i imagino que vosaltres estareu d'acord, i si no, dieu, que no esteu d'acord, seria Alguien Boló sobre el nido del Cucó. Que en realitat... Jo penso que és una pel·lícula sobre la gent que intenta controlar altra gent. Sí, i tant, i tant. Si més no, no tracta la bogeria amb aquella sensibilitat que cal, perquè la bogeria no es transformi en un pecat, en un crim, en un... Vull dir, que és el que passa a la pel·lícula. Clar, això lligaria amb la repressió, un mecanisme de repressió, que s'utilitza, per exemple, i d'això hi ha moltes reclamacions amb els reclusos, no sé si has posat alguna pel·lícula en aquest sentit, però en el cas d'Alguien Boló sobre el nido del Cucó, el que fan és, precisament, sobre les persones que tenen alguna problemàtica mental, del tipus que siguin. Perdoneu el petit apunt. Tornem un moment enrere, i ara reprenem, perquè estava buscant això que tenia curiositat per saber-ho d'una jornada particular, que es va fer, va ser adaptacions posteriors a la pel·lícula. Allò que de vegades passa, és a dir, que el Matècia Torres-Cola... El Matècia Torres-Cola es va encarregar de fer una adaptació al teatre, va ser el primer a fer-ho, el primer a dirigir-la, i després s'han fet d'altres. De vegades en el cinema passa això, i tornant, no volia tampoc treure el tema, sinó tornant al plantejament aquest que tens, per una banda veig que estàs mirant, i ho trobo molt interessant, de tractar diferents tipus de gent desfavorida, de 10 primits, i al mateix temps sembla que sempre, o suposo perquè som grans pel·lícules, no et pots quedar mai només amb un aspecte de la opressió. Sempre surten diferents qüestions, perquè per exemple, algú em vol sobre el nido del cuco, són els malalts mentals, però també apareix, d'alguna manera, de fet, amb el protagonista, amb el que porten allà, és un pressuprenent, és un reclus d'una pressió, i el porten allà per mirar si el poden reconduir, de aquella manera, que també estan barrejades les dues coses. Al moment has parlat de repressió de treballadors, o això, primit, i de la dona, al mateix temps, homosexuals i la dona també. Sempre està tot el diferent tipus d'opressió, que estan barrejades. Suposo que si una pel·lícula t'actés una cosa sola, seria massa simple. És que, a més a més, clar, el tema en general és ric, perquè tu pots enfocar diferents tipus d'opressions, diferents tipus d'intents, i és un tema que, des del punt de vista del cine, jo crec que dona moltíssim. I hi ha una que l'he seleccionat, perquè és un enfoc molt diferent, que és una pel·lícula també de l'Étora Escola, que aquí es va presentar, es va distribuir com a Brutos, Feos i Malos, que és una pel·lícula que és, bueno, un enfoc diferent, perquè és un retrat de gent de la classe més baixa d'Itàlia, és una pel·lícula de l'any 1976, en la qual el protagonista principal és un molt bon actor intel·ligent, també, el Nino Manfredi, que és el enfoc sobre aquesta gent, que és gent de nivell molt baix, de cultura molt baixa, i els esforços, com viuen aquesta gent, o les seves missèries, i els esforços que fan per sortir d'aquest entorn tan opressor, però al mateix temps, tot i que és una pel·lícula molt dura en aquest aspecte, i fins i tot amb un caire, a vegades, realment dur, el mateix temps també té una basant d'humor negre. Llavors, és una visió dels suprimits, diguem-ne, que es fixa més en les seves circumstàncies, que no passen les coses que els suprimeixen. La història, bàsicament, és d'un home que viu a Monatxavola amb 20 familiars seus, que té uns petits estadis, la seva petita fortuna, que intenta tirar endavant, i que m'ofia dels seus familiars, perquè es pensa que tots intentaran treure-li aquest petit estalvi que té. I al mateix temps, els familiars intenten tirar endavant, no aconsegueixen feina, perquè no hi ha manera de aconseguir feina per ells, i també intenten rescar el que poden d'aquest protector seu, per dir-ho així, per mirar de tirar endavant. Ja us podeu imaginar tal com estic descrivint que és una... Clar, la misèria, el cap a la fi, doncs el que fa és una de les possibilitats, mirar la sobrevivre de la manera que sigui. I és un dels anàlisis que potser són simplistes, si voleu, però és un dels anàlisis que poden portar a entendre perquè de vegades hi ha tot el que hi ha de delinqüència, i moltes pel·lícules, el vaquilla, per exemple, ens ho han retratat, que acaben potser fent un heroi del que segurament no ho és, però s'entén que una situació que segurament aquesta gent, segurament no han volgut viure, no han creat, doncs el fa fer el que puguin per sobreviure a partir endavant, i de vegades oprimir també els altres, és una opressió una altra vegada. Exacte, sí, sí, sí. Són oprimis que han de oprimir. Fixa't que justament el ambient en què viuen genera tota una sèrie de circumstàncies, que són absolutament brutals per aquesta gent, però és que justament és crear aquestes condicions, o sigui, la societat que els envolta, que els crea aquestes condicions, és el que finalment aconsegueix que aquesta gent m'alvisqui d'aquesta manera. Bruti esporqui e cattivi. Exacte, sí, sí, sí, és veritat, sempre és millor. És que és una cosa. Però és un enfoc que a mi la veritat és que... bueno, m'agrada. I després és un altre director que ha fet molt cine parlant dels suprimits, i que també és un director que jo penso que... una de les seves preocupacions més importants, justament aquestes, Ken Low, que ha fet moltes pel·lícules sobre el tema, i n'hi ha una que a mi m'interessa especialment, perquè potser és molt actual, que és la quadrilla. Perquè la quadrilla és una pel·lícula que, a Ken Low, no pot veure la Margaret Thatcher ni en pintura. Això ja ho s'ho podeu imaginar. No volia, ni llavors, ni ara, encara. I llavors, gràcies a la Margaret Thatcher, a Inglaterra es van fer totes unes privatitzacions, entre elles, les de les empreses ferroviàries. I això, anys després, va comportar conseqüències molt negatives, en quant a accidents, i, vull dir, va ser... Va ser unes privatitzacions que van acabar afectant molt el transport ferroviari, i que va tenir unes conseqüències, que a nivell polític van ser molt comentades. En Ken Low, el que fa és donar la visió de l'obre. Quan es privatitzen aquestes empreses ferroviàries, què passa amb l'obre? I realment ens mostra, tota una sèrie de desgadells, que sota la manta o la capa d'una pressunta millor eficiència del sistema, en realitat, el que fa és tot el contrari. O sigui, encara empitjorarà més les condicions. Jo penso... A veure, en tot cas, amb això últim sí que discrepo una mica. Thatcher és una senyora que creu amb la privatització, en definitiva no creu amb la constant pública. Llavors, lògicament, ella el que fa és impulsar la privatització de les quadrilles i de tots els grups. Això s'ha fet molt ara, últimament, a tot l'estat espanyol, també. Llavors, això genera els inconvenients que genera. Clar, però el que és interessant, penso de la pel·lícula, és l'òptica des del treballador. Com el s'ha fet? Hi ha una de les coses quan jo treballava, concretament amb una empresa que sense ser pública, tenia gairebé els beneficis del públic, i no ho diré perquè no cal. Una de les coses que jo defensava sempre, és dir, i ho manifestava, és dir, ja m'agradaria que dins de 30 anys les persones que estaran treballant i fent la feina que jo faré estiguéssim amb les condicions que jo estic ara. Potser perquè hi havia vista, amb el Ló, aquest, també, perquè també t'ajuda tot això a veure com anem, perquè el Ló, que és de la pel·lícula concretament, és de la setmana. És del 1990... 90? Sabe què era abans. Jo diria que és del 19... del 2001. Sí senyor. I després va venir una altra, que parlaves sobre persones que s'organitzen privadament, sense que ningú ho establessin, ni l'atac, cert, ni res, i tal. En un mundo libre. Això, en un mundo libre. Que té la Marina també allà, el que fa... ui, que bé. Jo recordo, sí, perquè això és una treballadora també, una proletària que organitza, que també estaríem davant de la història que deia la persona que també és suprimida i oprimeix els altres, perquè és l'única manera de sortir d'aquesta opressió, l'única manera que entén ella. El que passa és que aquestes pel·lícules el que fan és confondre aquesta doble via de persones que poden creure pels constants que sigui, que no, en el que tot ha de ser privat, i així és quan ho anirà bé, en contra d'aquelles altres que estan organitzades també, fins i tot ja diria que en partits polítics que defensen que no, que el que ha de ser públic, que en definitiva la construcció pública és la que pot funcionar. Probablement sense arribar a allò que se'n diu la dictadura, el proletariat que tantes vegades ha estat utilitzat com a referent negatiu, negatiu, negatiu, no? Hi ha les dues basants, aquesta. Estan en lluita en la nostra vida social, no? A les nostres estructures, vaja, molt important. I per què es deu dir la pel·lícula d'aquesta de Navigators? El nom originals de Navigators. Jo recordo del Ken Loach també una pel·lícula que a mi em va impactar sobre tot això dels oprimits a una escena concreta, és aquella de Pa i Roses, en què hi ha una sèrie de treballadors que venen de Mèxic, que entrenen a la frontera sense papers, i llavors estan treballant sobretot en el servei de neteja, diferències, edificis, oficines. I recordo una escena concretament, en la qual hi ha una protagonista que està netejant, i uns altres que estan a Mèxic, són això, també, una quadrilla, un grup de gent que està en el d'allò, en el servei de neteja d'una edifici, i hi ha un moment determinat en què la dona està treballant i mira una altra persona, a un dels treballadors d'allà, amb el seu vestit així elegant i tal, i tu, com a espectador, tampoc acabes d'entendre què passa. Llavors parlen entre ells i dius, si és que no m'ha mirat, és que no ens veuen. Per mi és una de les formes més contundents d'expressar això, del que estem parlant avui. De la manera com, moltes vegades, la societat fa els suprimits. És a dir, fent-los invisibles, dient que aquesta gent no té cap mena d'existència, ni tan sol, de dret. La recordo molt, molt, evidentment. No recordo massa bé tota la història com va, però aquest punt de la pel·lícula... A més, el Ken Loach té una manera de filmar aquest tipus de pel·lícules, que, buscant sobretot la naturalitat del actor, que a mi m'agrada moltíssim. Que hi hagués la pròpia paraula del document. Sí, a mi m'agrada moltíssim per aquest tipus de temes, perquè li dona com una mena de frescó i a més ho ha fet en diverses pel·lícules. És que heu parlat de caurisme aquí, no? Sí, al principi. Doncs és molt important, també, aquest senyor, com a... Com a això, com a... Ho hem relacionat amb el seu. Molt bé, molt bé. Francesc ha posat la postilla... Perfecte, perfecte. Acostuma a passar, aquest programa, amb quants acondicions, i quan tenim un tema, tot l'espai va enfocat. Sembla que vaig caminar cap aquí. És que ara ho estava veient del Joan. Bueno, doncs aquestes són les pel·lícules les que jo penso que poden ser recomanables per veure i veure diferents enfocs del cine sobre el... I jo deia això de raíces profundes, perquè és veritat que aquesta pel·lícula, que jo quan la vaig veure... És a més, el 54, el 55... Jo la vaig veure d'aquí. La vaig veure d'aquí? Imaginar quina diferència. Crec que és un tema de la mateixa. És a dir, es representa que és uns terratinents que volen fotre fora tota la gent que s'ha instal·lat en aquella zona per conreguar, i els cultivadors no volen marxar, perquè és terra seva, és la forma de sobreviure, i els altres ho volen per tenir per pastar pels cavals vaques, etcètera. I llavors és un conflicte, perquè sempre suposo que això, una de les avantatges que té el dut dels oprimits és que crea un conflicte, i aquest conflicte li dona dinamisme a cosa dels pel·lícules. La pel·lícula que reflecteix més bé, això és la porta del cel de Maní Calcimino. Això que acabes de dir tu. No la tinc vista. Jo diria, raíces profundes també, la porta del cel no ho sé, perquè no la tinc vista, però raíces profundes també fan una reflexió molt més profundada del que sembla, sobre la violència, i l'utilització de la violència en la lluita contra la opressió. Fins i tot per part dels que volen dominar la situació, no la volen utilitzar la violència. Molt bé, però encara tenim pistolers per allà, per miro d'una manera. És molt bona, la rei. Vaig veure i t'asseguro que és. És rodona, rodona. L'única inconveniencia que vaig trobar és que aquí no estaríem parlant d'obrés, sinó que estaríem parlant de granges, que no estan organitzats, tot i que l'intent d'organitzar-se, és organitzar-se per combatre l'element superior. I la porta del cel tampoc no la conec jo. Pots comentar una miqueda. Hi ha un homenatge que va fer el... El que m'estrallis que no? Hi ha un homenatge a Rectes Profundes, que és el Genet Pàlid, que és el pel·lícula que tracta... El meu estimar clínico. Aquesta del Genet Pàlid, el Pale Rider, és una de les que m'agrada el clínico. És que em passa amb alguns directors. Hi ha dos, tres pel·lícules que penso... Aquesta està molt bé, perquè l'actualitza, quan la va fer, va actualitzar el tema, perquè aquesta d'ahir, la passió, la passionament, o la importància que ella, la dona del Granger, que és el organitzador, doncs serà mora, perquè és clar, és més celestial que la pasta ronal. I això compta, perquè això té la doble basant. També és l'incomerient, i com tractem a la dona, aquí. I escolta, Josep Estiu ens et sembla... El director és el seu realitzador, no? Hi ha una diferència claríssima, en aquest sentit, no? I llavors, hi ha tot aquest jo, que és molt interessant, i els que ja pleguen diuen... No, si al final ho haurem de marxar igual, o m'engrou, aquest és massa poderós, i acabarà que ens menjarà, allò que escoltem tota la vida. Sí, sí, sí. Com vaig s'avantar-me així, vaig ser conscient, veia que parlava en aquest tema, vaig esmentar de seguida, no sé què penseu de la pel·lícula, o què recordeu, les ubes de la ira, d'on form. Penso que també és una pel·lícula d'aquelles que aprofundeix, a través de la novel·la John Steinberg, és a dir, que d'alguna manera, tot ho tenia ja fet, la història ja estava traçada, i a més a més no només que la història estigués traçada, sinó que era una qüestió que s'havia viscut tal qual, als Estats Units, és el que va passar. Va ser la caiguda subtada del sistema, que és una cosa també prou cíclica. Segurament ara estem vivint una variant més perversa encara, fins i tot, perquè llavors, abans, no era tan manipulable en el sentit que va caure, i, efectivament, va caure, i els que estaven a dalt van caure també, i ara, això se sap jugament. I literalment. Perquè hi havia molta gent que va suïcidar, tirant-se. M'empassa igual amb el Joan Fork, amb el Clint Eastwood, i alguns directors. Trobo que són directors que han fet moltes pel·lícules, allò alimentícies, jo ho penso així. En canvi, una perigua com les subes de la ira no li trobes ni un raconet que no sigui un aprofundiment bestial a la naturalesa humana amb la lluita dels favorits, dels suprimits per sortir endavant amb les dificultats inimaginables que tenen endavant, i a més a més amb la situació així, i a uns secundaris, a tots de repartiment també, que és tan impressionant. Moltes gràcies. Hi ha una altra pel·lícula, i veig que s'està tirant el temps a sobre, una altra pel·lícula que en el seu moment va tenir un gran èxit, però a més a més va ser sèrie televisiva, pel·lícula Polaca, en l'època que a Polònia era un país comunista, que és la terra de la Gran Promesa, l'Andrea Ibagra. La terria de Gran Promesa és una extraordinària pel·lícula, jo la recomano i toca el mateix tema, és una de les pel·lícules que hi ha al centre de la ciutat, que és com una de les cançons de la seva ciutat. És una de les capitalistes que dominen el moviment obre, i com ho fan, quines estratègies fan servir, com els manipulen. La reacció també que hi ha de part de la... Això era curiós perquè jo no sabia que era una sèrie televisiva, de 7 o 8 capítols d'una hora, i hi havia les dues versions, però la pel·lícula que va arribant aquí era extraordinària. Molt bona. Veig que es queda pel·loc de pel temps directora de l'Alfística de Tierra y Libertat, el perfume Eva Exodus, la última del Lídia Escòrdia. Per tant, és una de les millors directores artístiques espanyoles. Podem dir la relació amb el programa? Ja ho direm la setmana que ve. Ara li direm a l'Andreu, s'ha quedat així. S'ha quedat així amb el misteri. Andreu, en qualsevol cas, com sempre, meravellós. Una referència. Si anem sense condicions, puntblospot.com, ara ja ha actualitzat per tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu. I la ràdio i la carta també, fins la setmana vinent. Tornem.