CsC 03/02/15 - Biblioteca Joan Margarit + Cartellera + El dimoni de les armes

Cinema sense condicions. Aquí estem, cinemes sense condicions, per parlar sobre cinema, que és el que ens agrada. Sí, entre altres coses. Però que és tan particular. En aquell programa que hem de dir, no? Exacte, molt bé. Que ens agrada les matemàtiques. També, també ens agrada força. Podem dedicar un dia un programa, no ho hem fet mai encara. Hi ha algunes quantes pel·lícules? Hi ha algunes quantes pel·lícules. En general. La ment meravellosa no està malament. No està malament. Tu com a matemàtica. No està malament, però... No encertaria massa... No em agrada especialment una mica de pel·lícula. Però és sa banda. Em preguntaves, ara, abans d'entrar a Carme Nabot, que ja estàs aquí preparada per parlar de cinema, que és el que ens agrada, que és la noia que havíem entrevistat l'altre dia. Jo ho dic tot en directe. Aquella noia és Vinyet Escobar, que és la noia que al final va parlar amb la Colet, que no Colet. I que és la encarregada del disseny vestuari d'una pel·lícula que es diu 10.000 km. Que precisament tu has vist aquesta setmana. Sí, jo he vist aquesta setmana. Jo vaig veure a Fatemus. Es presento tots els uents a part de presentar-te jo, avui del tema que tenim, que és el dimoni de les armes. És que ja li va bé el Joma, perquè és un dimoni. És sempre barmat. Diguem-ho així, no sé cadascú que m'interveixo com vulgui. Era una mica una broma. Però sí, ara vindré i parlarà, però res més millor que música millor per començar, que aquesta delicadíssima música que sentíem de Arbo Sarna, Osama, perdó, Arbo Osama, de la pel·lícula Lord of War, de Andrew Nicole, una música delicadíssima per una pel·lícula duríssima, duríssima. No sé si l'has vist, si l'has tenut ocasió. Si l'has vist tan recordada, és una primera escena espectacular, en la que et mostren el recorregut d'una bala, des que la fabriquen, a una fabrica de Estats Units, si no recordo malament, o d'algun país anomenat civilitzat, fins que arriba l'alarma d'una persona que l'ha disparat i impacta en el cap d'un altre persona. Veritablement impressionant. I jo diria que és aquesta la música, aquesta que sentíem fa un moment dedicada a aquest punt ramat. Si la comentem després el Jaume ens en parla, potser en vins al cap, però en aquest moment no la recordaves especialment. És el Nicolás Keijs, com a protagonista, com a senyor de la guerra. Que té un germà que... No me'n recordo del germà. Potser sí, potser sí. El germà acaba drogadicta. No és aquest? És un tracte... tracte... embarmament amb tot el món. Sí, sí, sí. I jo diria... és que de totes formes fa molt temps que la vaig veure. Sí, jo també, jo també. No la tinc massa al cap, però ara que has dit el Nicolás Keijs, jo recordo una, que era especialment... impactant. Perquè destrossa tota la família, ara ens ho explicarà el Jaume. I llavors la repensarem conjuntament. Era una de les pel·lícules que tenim avui per aquest tema del dimoni de les armes, el senyor de la guerra, i també tenim, no sé exactament per què, no ho acabo d'entendre, però d'algun sentit tindrà... interès, Teller. Aquesta sí que la recordo, perquè fa menys que l'he vist. Però no sé què té a veure amb el dimoni de les armes, o... No sé. L'altre dia va anunciar el John, que avui no hi serà aquí, perquè està a London. El tenim a London, segons m'ha dit, va veure un musical. No sé si el... Billy Elliot. Billy Elliot, és veritat, és veritat. Ens la comentarà quan vengui. La fan tot l'any, aquesta. L'oita que apareix. L'oita que apareix per aquí. Durant anys i anys. Ja ho hem mirat. És una obra de teatre, no? No, un musical. Bé, un viatger. La fas un avió, plantes allà. I veus el musical. I tornes al cinema en esa condició. He deixat aquí sobre, a la taula, al costat del vostre micròfon, un document de onze pàgina, que jo crec que és el document elaborat així més ampli de la biblioteca Joan Margarit, aquí al costat de la ràdio, biblioteca de Sant Jordes Ver, dedicada al cinema negre. Les DVDs que tenen, m'imagino, sobre aquest tema. Realment ja m'ho havia mirat, perquè també m'ho envien. Està tot barrejat. No és estric, és bastant ampli. Sí, però segueix un altre color lògic. Des dels clàssics, de l'Àngel Azul, al 1930, fins a l'última, que m'agrada molt que estigui aquí. També hi ha el Pulp Fiction, per exemple. Sí, sí, sí. Els gèneres, com a cinema negre, estan barrejats. L'última que veia és Nobra Padrino. La Pat, per a Los Malvados, d'Enrique Urbizo, que m'agrada molt que estigui aquí el 2011. I l'anterior, aquesta Drive, del mateix any, també... Drive ve una pel·lícula excel·lent, eh? Sí, sí, sí. I en Pactania és un director a seguir, i li hem dedicat, també, un especial, perquè té altres pel·lícules, com a la de Baljar, les Drive, i altres, i Pusher, molt, molt interessant. Pusher val la pena que... Puc, ja, un isbot i tot. Sí, sí, sí, més una, em sembla. I també hi ha la recomanació de tres llibres per aprofundir sobre el tema del cinema negre, pesadillas verdaderas y falsas, del Noel Simsolo, el cine negro, de Víctor Arribas, i anatomia del Crimen, guia de la novel·la del cine negros, de Mariano Sánchez Solea. Està bé, perquè la biblioteca envia material d'aquest que és interessant, i que, per nosaltres, en particular, aquest, com que està sectoritzat amb aquesta temàtica, té interès, o sigui, que... I a més a més, una mica de relació amb el tema que parlem avui té amb el dimoni de les armes. Té una certa relació, jo diria que no poca. No, fem-me les estrenes. Sí, fem com sempre. Si és el Joan Morros, diria això. Primer parlem de les pel·lícules que hem vist. Després del tema, i després, particularitzem amb la pel·lícula. Amb el tema que ens ha preparat el Jaume. A veure, jo he vist el 10.000 km i he vist estilaris. Estilaris... Estilaris, t'han cantat? Sempre... No. No l'has endevinat. No l'has endevinat. M'han cantat molt més el 10.000 km. Molt bé, me n'alegro molt. A veure, començo per sempre Alice, que és com l'ha introduïda, estilaris, que és tot aviat Alice, però, bueno... Encara, Alice. Encara, sí. Exacte. A veure, l'umilló de la pel·lícula... Ella. Sense ella, la pel·lícula, aquesta seria fluixíssima. És impressionant, aquesta dona. Ho fa molt bé. Tracta, com ja heu comentat, el Joan, sobre el procés que segueix una dona relativament jove, un 50 anys, que pateix un procés de generatiu dels eimer d'aquests precosos, perquè, normalment, aquesta enfermetat es presenta a dats relativament altes. I aquesta és una dona jove, que va al metge per... Bueno, és igual. I li diagnostiquen això. Llavors, és el procés que segueix una dona que és una universitària, una professora universitària, brillant, molt valiosa des del punt de vista intel·lectual i és el procés que aquesta dona segueix amb el deteriorament de la seva capacitat mental i de record. La idea està bé, ella salva la pel·lícula, però a mi volia tornar-me a mirar, però no he tingut temps, si us haig de ser sincer. Però la pel·lícula que feia aquell el hijo de la novia, que... i no me'n recordo la... Sí, sí, ella. Jo, aquella pel·lícula, la vaig trobar infinitament superior, aquesta. Infinitament. Primer perquè té història i després perquè aquell deteriorament és molt més consistent i més real. El deteriorament que porta, que presenta la pel·lícula sempre al·lis, tot està molt ben fet i molt... La norma Leandro, és la mare. Exacte, exacte, que feia un grandíssim paper, un grandíssim paper allà. Perquè... Però és de pel·lícula amb història, té una història. Aquesta no té història, és només presentar-nos el desenvolupament d'aquesta malaltia amb una família típica americana, típica americana, família feliç. I això, a veure, pels americans deu ser més consistent que amb una visió europea, si t'hagis dit la veritat. Però si podia haver passat qualsevol altra cosa, en comptes d'haver tingut aquesta qüestió de la mare. Exacte. I llavors és aquest format el que... el que prevale a tota la... a tota la pel·lícula. I llavors el deteriorament d'ella té un punt, almenys en les primeres fàcies però no és fàcil de creure-ho. Així és com la... la mare de... El hijo de la novia. La madre del hijo... El hijo de la novia. El hijo de la novia. Allà... és més consistent tot. Aquí jo li trobo... És a dir, presenta oblits que són oblits que entren dins d'uns paràmetres de certa universitat quan són molt més greus. I el patiment... Tot i que el patiment d'ella està molt ben descrit, el patiment de la família és una mica... banal. No te l'arribes de creure. A mi que la pel·lícula... I el millor li donen l'Òscar a la... Jo faria l'aposta que sí. És clar. A la Julián Murt, perquè ho fa molt bé. I... I és una pel·lícula interessant. I és una pel·lícula que toca un tema que interessa molta gent. Vull dir que és una pel·lícula al dia, com si diguéssim. Però tot i així... Jo... Amb ella li posaria un 10, però a la pel·lícula no. Encara a mi sí que m'ha agradat 10.000 km. Que és la... una pel·lícula de... A veure si la recordo... Què vols dir el director? Carlos, Marcet... No sé què més. Sí, Vázquez Marcet o una cosa així. A veure com se diu aquest noi. Està aquí. Carlos Marcet. Marcés Marcet, això. Director català, pero que reciu... Però que està a Estats Units. I es nota moltíssim, eh? Que a Estats Estats Units està... Es nota molt, perquè... A veure, explico una mica... No sé, ara no m'he tornat a mirar, amb els premis gaudí. Però si per cas, si tu tens... Ha guanyat, ha guanyat. A veure, la pel·lícula és la història. Jo l'he trobat en una pel·lícula... d'un plantejament. Estradiament... atrevit. Amb un plantejament... modern. Fresc. Com a plantejament. I amb una... En canvi, aquí la història és creïble. Tota la història és creïble. El sesc de l'actualitat, aquest, potser. Com? El sesc de l'actualitat. O sigui, que el dirona una volta més... a les relacions... normaletes, vull dir... Bueno, sí, m'entens? El sesc gaia, vull dir, eh? Sí, sí. A veure, el sesc gaia és més... Sí, sí. Més... embolicat. Per dir una història. És més complexa. I més complexa. Aquest té un punt de frescó tot això. És la història. D'una parella que... A l'inici presenta una parella que viu... que podia viure amb un piset de gràcia. I que té una... relació... que s'entén facilíssimament. Entrenyable. Maca, agradable. I... que ell segurament és un professor o alguna cosa així. I ella... es dedica a la fotografia, però no té feina. El resum és que amb ella li dóna una beca... a Los Angeles... i se n'hi va donant un any. I aquesta és la història. I llavors ells es comuniquen sempre per l'escaip. I llavors és una pel·lícula... que passa amb dues habitacions. De fet, la casa del noi a Barcelona... i l'apartament... a l'habitació de la noia a Los Angeles. Per l'escaip. Un pis que hi ha gràcia també. Això ho va explicar a Vinyetesco Barca. Això no ho sabia jo. No, és que a més a més tu fan també que tu creus. Allò està allà, la veritat. I després és molt bona de diàlegs. És molt bona de barrejar l'humor... i l'alegria de viure... i la tristesa de les comunicacions. Molt bona mostrant la diferència... com ho viu el noi, com ho viu la noia. Molt bona utilitzant els elements... que poden utilitzar els joves actualment. Perquè es comuniquen per l'escaip... i després, quan ella li explica on tastar... ho fa amb algú que el viu. Per tant, li explica... li explica tots els carrers que té el gustat... i els mostra i li mostra la gent que passa. I, inclús, hi ha un moment al final de la pel·lícula... no desvello, si per què es presenta... que simultàneament hi ha una fotografia real... que està... Perquè aquest que jo... la gent té és el seu treball. Ella va fer un projecte de fotografia... i durant una bona estona a la pel·lícula... jo patia, perquè pensava... que era una miqueta buit... si t'expliquen què va fer un projecte... i no es veu què està fent. Comença a veure les coses que fa. Això és l'estudi fotogràfic que també fa el director... i suposo que es dedica al tema de la fotografia... però és que és més que això... perquè el moment en què hi ha... tot un trajecte que està caminant... però... que fa tot un trajecte... ell... i simultàneament el estàs veient amb algú que el viu... i té molta gràcia allò. Té molta gràcia, vull dir que té unes eines... inclús hi ha un mail que li escriu ell... quan està molt derrumbat... i m'ho haig fet malbé... tan ben escrit, tan bé... escriu el res, escriu el borra, el tatge, el comença... que això només té sentit... això, quan s'està escrivint un correu... d'aquesta mena... i quan es va... i quan els sentiments són... tan ben reflexats... amb relativament poques paraules... vull dir que està molt ben agafat... els dos personatges... i la manera en què són diferents... els dos personatges... i com afronten... per si els dos... jo trobava... en aquest aspecte que és una pel·lícula... relativament simple... però extraordinàriament... aparentment, sí, sí... però és que clar, el simple... si tu mires de l'altra banda mai no ho és... si realment tu ho captes... que no costa res allò... això no és mai veritat... i menys en el cine... i menys quan minimizes... exacte... molt bé... els dos interpretes ho fan molt i molt bé... David Bernadé, Natalia Tenen, Pablo Susson... Molt bé, molt bé... els dos... perquè, clar, tenen uns primers planos... que són punyents... i els primers planos... planos reals i planos per l'escaip... perquè els dos tenen els seus... portats... i s'estan veient per... per la pantalla... i això és un joc... que explica tota la pel·lícula... sense moure't de lloc... jo em va fer pensar aquella pel·lícula... no sé si la vam comentar... que és una persona... em sembla que és anglèsa... i és un noi que surt de la feina... i perquè... passa tota dins del cotxe... conduint... Estoc, no, una cosa similar... una sola paraula es diu, però no me'n recordo el nom... Recordeu que és... que dins del cotxe... té tota la història... i és una història... Aquella encara és més minimalista... Minimalista és absolutament... perquè és el telèfon del cotxe... el telèfon del cotxe... i ell conduint... però, clar... quina gran creació és... muntar-te una història... que te la creus, que té història... i que els personatges... que no en surt cap en aquella història... són de carniosos... i també és minimalista... i jo crec que és de no... que almenys té dos llocs... on t'has desenvolupat la història... que els veus... Em recorda aquella pel·lícula... clar, hi hauria qui es podria posar... en el cantor de dir... sí, però això no deixa de ser una promoció de l'escaip... com a punt negatiu... Bueno, no cal promocionar-lo... ja està totes bandes... Ja, ja, però... Jo diria, no tant és la promoció... però si no ho saps aquest, no s'hauràs un altre... Però la realitat és... que el món actual... permet una relació que fa... 10 anys era impossible... Fa 10 anys... no, jo crec que em fa... ben bé quan es va fer algo per a recordar, per exemple... que és una pel·lícula... sí, és el... del Tom Hanks... i ella em sembla que és la... la Mel, la que hi ha... sí, ja sé... Mc Ryan, sí... Ah, sí, aquella que al final acaben... amb un... amb un acti... que acaben trobant-se... i tal, però que al moment... estableixen una relació... que aquells moments això era com... nou, ho feia poca gent... i això de l'escaip és relativament nou, també... posar-hi dos o tres anys... una mica més... però no gaire... llavors, esclar, el part negatiu... jo penso que les coses a nivell... de l'opinió poden ser d'aquesta manera, no? I llavors, potser ho pots tenir... aquesta... diríem... que tinc convenient de dir... però això no... i llavors, a cap i volta... vas a veure la pel·lícula i dius... ostres, no, però sí... vull dir, una mica, com les comedies... moltes vegades que t'entren pels ulls, no? Per exemple, ja que vas batar la Mc Ryan... doncs a mi sempre m'ha entrat bé, aquesta noia... vull dir, sempre que l'he vist en petalla... doncs, oi, escolta'm, amb les fronteries... que ha fet, també, no? Tot, doncs la trobo atractiva i bé, no? Vull dir que és això. La senzillesa, com dius-t'ho molt bèstic d'acord... que moltes vegades no et treu... aquesta qualitat humana... de totes totes... vaja, vull dir... i resulta, eh? Però jo crec que aquesta pel·lícula... és que és bona de guió, bona d'idea... i... i atrevida de... de metis. Vull dir que és moltes coses. Imagina't... Imagina't el que ha dit abans, ell, quan s'ha parlat, o sigui, d'això... del dimoni de les armes... i d'una manera o altra... no sé quin nom sóc jo, això és un crític, eh? Doncs posa, doncs, interesta l'art. Tu dius, no sé què tindrà a veure, això... T'agrada, m'agrada. No, és que probablement no té res a veure. O sí, o sí. O sí, una altra cosa, és brina. I llavors, esclar, la... la pregunta és dir, home, que has de posar interesta l'art en una pel·lícula que jo hi havia tantes virtuts i tal amb el dimoni de les armes. És que això és com un... Vull dir, com saltar. No, jo no m'ho fent, eh? Ho trobo... Ho trobo interesta l'art. Escolta, per resumir una mica... Em quedem entès o no? Jo sí, força, força. No, ens acostumem a entendre, pot saber aquí sense condició. Doncs si ens en quedem, no cal insistir, aquí una miqueta. Jo insistir, i recordant el que... el que deien de mil quilòmetres, doncs un resum de tot això que t'ho has dit, és que... i contestar la pregunta que feies, de quins premis hauria guanyat, doncs realment el millor guió, com a gran guió. Potser estic d'acord. Millor director, també estic d'acord. Millor pel·lícula no catalana, perquè és de llengua que no catalana, és castellà i anglès, i millor protagonista femenina, i millor protagonista masculí. És que és tan impecable, és que tota la pel·lícula que t'has impressionat veient com evolucionen. Hi ha unes quantes coses d'aquesta pel·lícula que jo crec que servirien per parlar de molt, el que preguntaves tu, Jaume, si és el César actualitzat. Bueno, encara més o menys jo he contestat, però el que està clar és que és una pel·lícula completament implicada amb el que passa ara mateix. Jo, per destacar, perquè el espectador potser... que li pugui agafar una miqueta desprevinguts i fixi, sobretot l'escena inicial, perquè Carme ha de dir que, efectivament, bona part de la pel·lícula passen tots dos separats, suposadament 10.000 quilòmetres, però hi ha una primera escena inicial, la que estan tots tots junts, que dura, potser, 20 minuts, que és un pla sequència. És extraordinària. Impressionantment ben rodat, ben planificat, en el que no falla ni un mil·límetre del que volen explicar. És que és molt bo descrivint. I que... amb moltíssim... A veure... amb moltíssim... amb poques elements. Hi ha un moment que... ell està ja fa molt temps que està ella a les Àngeles, i ell està... ha hagut de tenir una relació amb algú, i està assegut al llit. Sol. Se sent la dutxa, i després ell se checa, i surt... només em sembla que agafa un preservatiu, i només veus allò, i tu ja entens, però és que és quasi una imatge. Estarem amb hem fet, ell, com fumut, perquè té un punt de... això s'està destrossant tot. I... O no? Jo crec que la cara que fas és que sí. I és només un... un... un... plan. No... no escriu, no descriu allà! No sé quant, no sé què... Tu tens... Doncs estalvia els detalls. Però és que no... els descriu bé. Sí, sí, el que més m'interessa... El que més m'interessa a mi de la pel·lícula, o el que jo he acabat interpretant, ja sabeu que jo faig les meves interpretacions de la pel·lícula, és que analitza... de manera també molt subtil, i amb punts molt concrets, que després et fan pensar, el masclisme encara impera en les relacions de parella. Hi ha un moment determinat al començament de tota la pel·lícula, que quan ella li diu, mira, doncs m'ha sortit això, tal... Ell comença a interrogar-la ja emprenyat, preocupat perquè d'allò, llavors li diu, bueno, què m'estàs demanant? Per mi és per marxar. Uf, jo crec que aquesta frase després va sortir. Va sortir. Perquè està molt ben descrit, la posició femenina i masculina i masculina amb tot el procés aquest. Jo no tant de... No masclisme personal. No, jo no li veig aquí mascl... No li he vist amb tota la pel·lícula. Jo diria que de fons es viu diferent una cosa que l'altra. I en el món actual, la dona és capaç d'una certa valentia que fa relativament pocs anys no n'hagués sigut capaç, i no deixa de sorprendre, però gaire res més que això. La Jaquelet, per exemple, se m'ha passat a ser una mostra, l'explicada tot el que ha fet amb diferents pel·lícules, d'anar per tot el món. Per això que et dic que no és tan sorprenent. Jo crec que el rol actual permet en tot això amb una certa normalitat i la veritat, la veritat, és que les relacions humanes sempre són molt difícils. Les relacions home i dona són molt difícils. Molt difícils. El que mostra aquesta pel·lícula és que la comunicació, a banda d'una pel·lícula de mort, és una pel·lícula de trencament i no trencament, és una pel·lícula barrejada, però mostra que la comunicació és sempre molt difícil. Sí, però jo crec que mostra que una relació, veritablement, es posa a prova d'aquesta manera. És a dir, la relació, tal com està el començament, la relació, en realitat no val re. No val re perquè anem... Sí, sí, perquè anem descobrint al llarg de la pel·lícula que ella s'ha deixat portar sempre pel que deia l'altre. Fins i tot estava a punt de tenir un nen perquè ell volia. És a dir, que tota l'estona... Ella també, probablement. Això no queda més més. Després, aquí no li donaria massa valor. Sí, sí, sí, que ho té. Jo crec que sí, perquè és això el que... Jo crec que és el tema de la pel·lícula. Una cosa és explicar l'argument, que ja ho hem fet abastament. Una altra cosa és veure el tema. Jo crec que destracta d'això. Ho hagi volgut posar al director o no. I quan vas veient... Hi ha una imatge, una escena... O s'hi pot interpretar, també. Una obra d'Arges, això. És interpretable. I el guien, en aquest cas, o l'espectador, qualque ve una obra, també posa de la seva part. Això ja forma part de... de la realitat, de l'art, de fa molt de temps. Però això hi és, a la pel·lícula. Això hi és. Una escena que per mi és la preferida meva, pràcticament, és quan ells estan... Ells estan animant a l'altre. A ell la tenia una relació a distància, una relació sexual, allò excitant-se a una a l'altra. Sí, sí. I allà hi ha un moment en què ell ja s'ha posat en marxa i desconecta. Per mi és el que parla més de tota la pel·lícula. Perquè llavors està parlant, també, del que havíem viscut abans. Aquella es queda reflexionant jo. Ara he de tornar a viure la distància. Jo, com jo, ho veia... Ho veia ben observat, eh? Jo el que ho veia ben observat. Però no massa més cosa que... que les coses... aquest tema es viu diferent... a dos sempre es viu diferent. És molt difícil, la simultanitat i després que possiblement la vivència masculina, la vivència femenina són diferents, gairebé és més. No faria moltíssimes més coses que aquesta. No, jo crec que sí. Si l'hi podem treure, doncs millor. Qualsevol cosa és una pel·lícula que dona molt per interpretar. I ens podem quedar una miqueta amb això, amb la cosa més bàsica, amb la superfície. Aneu a veure la que finalitiva potser encara hi veuen coses diferents a les casades. Exacte, evidentment. De fet, no sé si ara es tornarà... Sembla que sí, que encara continua bastant al cinema. Tu la vas anar a veure al cinema, no? El Texas. Sí, el Texas. El Texas. És una pel·lícula que, de fet, es va estrenar amb anys d'anys passat. Sí, jo me la vaig perdre llavors i llavors em diuen... Per qui la volgui en DVD? Jo la vaig veure en DVD, que feia molts anys, o molts de temps que no veia una pel·lícula en DVD. El Texas té això, que ara feien el ninyo, feien totes aquestes. Vull dir que quan te'n perds alguna, té aquest valor. Estava allà a la gala dels Gaudí, que vaig estar per allà donant una volta a l'aventura Pons. Li feien una pregunta sobre un tema i ell animava la gent a anar a veure pel·lícula de cinema Texas, i deia que havia tingut molt èxit. Comença una pel·lícula de mà. A rodar-la. Sí, em sembla que sí. No estic gaire al cas per això. És el director que més pel·lícules ha rodat de l'estat català, per dir-ho així, per dir-ho de manera... És un entusiasta del sector, del cinema i de tot el que comporta. Doncs mira, estem d'acord amb l'interpretació. La interpretació no, estem d'acord amb la qualitat de 10.000 quilòmetres. Veus, això ens hem posat d'acord. Hi ha moltíssima interpretada aquesta pel·lícula, jaume, o veure-la. Molt bé, sí, sí, jo també ho heu dit. Les dues, eh? Jo crec que també és una pel·lícula que es pot anar a veure, sobretot per la interpretació d'ella. I tu què havies dit? Que volies abans començar a parlar? Que has anat a veure, jaume? Jo crisis. Ah, crisis? Quina crisis, oi? Ah, mira, molt bé. Jo tinc moltes ganes de veure-la. No sé què és. Bé, aquesta sí que és una pel·lícula que té argument. Sí. Està en cartellera, ara. Sí, crec que sí. Els dijous es pot veure en els cinemes Girona. Està dirigida pel Manuel Mira, que és el director de fotografia de les 3 vides de Pedro Burruezzo. Estem relacionats amb el José López Pérez, i per això el José López Pérez també va fer de presentador en l'estrena de la pel·lícula El Divendres Passat a les 10 de la nit i ha fet els seus comentaris en el blog de NoSoloCine. És una mica això que tu deies, que té argument la pel·lícula. Sí, aquesta és una pel·lícula que ve que no és que sigui de dues persones, com la que acabeu de cementar que tenen les seves qualitats i les seves vivències en positiu i també el que he pogut veure en negatiu, sinó que aquí ens posa una situació molt diferent de la que estem ara, que estem tots convençuts que tenim crisi, que tenim una crisi que està malmetent tot un seguit de valors. Llavors, com es presenta això amb un grup de gent que són molt joves i no tan joves també, però vaja, normalment joves que viuen amb diferents qualitats humanes vull dir que acaben amb una comunitat i llavors, des d'una situació política, es diu que per acabar amb la crisi l'únic que s'ha de fer és no esmentar-la, com qualsevol dictador, s'ha acabat la crisi. I a partir d'ara, el que es venti d'una manera o altra serà jutjat, fins i tot, serà jutjat en negatiu. Perquè és una pel·lícula, això que se'n diu coral, perquè són diversos personatges. Sí, és una pel·lícula coral que hi haurà els bons i els dolents, els bons representant que són els que prohibiran la paraula i a partir del convenciment d'una situació d'empatia i de convenciment que hi ha tot el que va més bé i llavors, perquè això sigui així, doncs lògicament s'ha de prohibir la paraula, és un fet. Clar, dic que té contingut, perquè no és qualsevol cosa, això, i llavors, quin és el problema que jo hi vaig trobar amb aquesta pel·lícula, que si ve la idea és molt bona, la realització no, tot el contrari del que heu esmentat. I llavors, tot el que s'explica, acaba que és com una manera de pantiflar-la. Sí, pantumflot, en recordes? Doncs una pantumflada, vull dir que tot queda com molt, molt poc creïble i cada vegada veig, i cada vegada veig. En definitiu, un senyor que té una idea que podria ser molt bona, si la capacitat realitzadora fos la que es manta... No, el mira és ell, oi? Sí, el Manuel mira. Sí, estava allà, amb les actrius i tal. La veritat és que em va decepcionar molt per això. Clar, vull dir, no n'hi ha prou, amb una bona idea. Estic d'acord, doncs, que amb un bon guió tampoc n'hi ha prou, cal realitzar-lo bé. Que és el que, a vegades, des del minimalisme, se sap fer, vestir completament bé aquells personatges. Això no vol dir que no ens agradi la nuesa. És diferent, vull dir, és vestir-lo argumentalment. Bé, doncs aquesta és la que veieu. La veritat és que no l'he vist anunciada com es trena. Perquè el que fan en els cinemes Girona ara és no tenir una pel·lícula tan amb una programació regular en 3 hores al dia, sinó posar-la un dia concret. Per exemple, ara aquestes són els dijous, crec que a mitja tarda, no sé si a la set o així, i a més a més sempre va també el director a presentar-la. I això van fer també amb les 3 vides de Pedro Borruezo. Tots els dimecres durant uns mesos estava allà. I llavors es fa com una mena de cine fora un setmanal per dir-ho així. Ens pot comentar la pel·lícula amb el director, amb el responsable. I bueno, la veritat és que està bé, és rica. Perquè permet que el cinema faci altres coses, altres hores, i a més a més, qui l'interessi la pel·lícula, s'ha d'anar aquella hora, però sap que trobarà la gent per comentar-la. I que sap que podrà fer preguntes en relació a com ha funcionat tot i com ho ha fet, i com se li ha acudit. És com un servei afegit per dir-ho així a l'espectador. I no és allò d'un cinefor un puntual d'un dia d'una pel·lícula, sinó que això es va llargant amb el temps. Si no pots anar a un dijous, pots anar a un altre. I per tant, segurament, no surt com es trena així oficial amb un cinema. Sí, deu ser això. Sí, és això, ja t'ho dic. Molt bé. Llavors, bé, ja us ho he dit, i penso que es complementa amb l'altre, diríem, distanciant una de l'altra. Bé, comencem ja, n'he vist algun altre. Abans d'entrar en les armes, és que la veritat és que vaig trobar que tenia el més ben dit, mentre l'estava veient ahir vespre, la meva observació és que té a veure amb això del món, el dimoni de les armes, no? Perquè una de la... O sigui, la conclusió, un cop, el que jo pretenc com a conclusió per parlar del dimoni de les armes, i ara que es debat amb la Constitució Catalana, que si tenim exercici, si no, hi ha més, encara més, no? Doncs, en definitiva, és que... que les armes, en sí mateixa, ja ho és, un dimoni. Vull dir que ja és un element que el que fa, doncs, és mort i injustícia, en paral·lelament, no? I si veiem les pel·lícules aquestes que predominen doncs els grans mafiosos o bé els grans espectres d'aquests que són capaços d'inventar, doncs, els còmics i tot això, la veritat, és que, clar, si no tinguessin armes i com més potent, pitjor, doncs, seria d'una altra manera el combat. Potser es passa, que necessitaries una habilitat i tal, però no, aquí, és com si allò que si tens la més grossa és la que guanyaràs segur, perquè... Vols dir que les armes li hem d'agrair molta creativitat dintre del terreny artístic? Precisament, agrair, com dius tu, no ho sé, però... Però bé, allà, vaig veure la pel·lícula del caurisbacki que feia la Ebre, es diu, oi? Eure? No, l'Abre. L'Abre, que és el port. La veritat és això, el port en un punt de França, és això, que viuen en prou misèria, que ja... Jo l'havia vist, la que la faig. Doncs ahir la vaig veure. Esclar, aquí també hi ha armes. Vull dir, encara que sigui poca cosa, no? Però la veritat és que hi ha armes, perquè hi ha una persecució sistemàtica a tot el que representa el trasllat de persones que, en el seu punt de deixament i de patria, doncs no els va bé i m'hi van d'escapar-se i van venint cap a dels punts que, en teoria, doncs trobaran un equilibri més correcte, no? I aquestes armes són les que serveixen, precisament, com a superiabilitat, perquè tot això no, a part de les balles, aquestes balles tan altes, no? Llavors, l'eure, jo penso que és una pel·lícula amb una referència extraordinària a la injustícia que això representa i de la manera que aquells que no tenen armes, que en definitiva és l'aparell que ens ha de garantir l'estabilitat en el qual vivim, doncs aquestes persones, d'una manera absolutament natural, es transformen, doncs, amb provocadors de la trampa o del recolzament a persones que tenen aquesta gran dificultat. L'aparell va en contra i tot el que és la gent va a favor, però sempre hi haurà un policia, com és el cas de la pel·lícula Laura, que sí que ajudarà aquell concretament, aquell nen, que sí que ha estat un nen de 16 o 18 anys, més o menys, doncs aquell que l'ajudaran a que puguis anar cap en la terra i que puguis experimentar exacte, fugir d'aquesta, perquè arriben amb un tank d'aquests, veuríem un tank que trasllades i d'on es patera, no? Sí, és un vaixell però van a dir que és un contenedor, un contenedor, és que no em sortia. Genial, veig quina cosa més meravellosa, però us asseguro que ahir em vaig tornar a posar aquí a la tele la feia a la dos, és que això avui hi ha la rita i allà del Treba, no? La de dibuixos, no? La de dibuixos, sí. Ah, Txico i rita. Txico i rita. Avui, que quedi clar, dimarts, eh, que ja sé que aquest programa surt un altre dia. Els dissabtes? Els dissabtes. De dues a tres. I anem cap a això que s'endiu el dimoni de les armes. Aquest és un article comentarista crític de cinema que escriu amb el Caimán, que és una revista que jo actualment compro. És el que substitueix allò que a França s'endiu caïers d'un cinema que es va prendre el nom i es va fer una versió castellana aquí, doncs a tota Espanya, no? I llavors, doncs, va dir que no, que això era aprofitar-se del nom per vendre més bé i que li havien de posar un altre nom i van posar a canviar, Caimán. I per què Caimán? Ah, doncs ja ho has vingut. Ja ho has vingut. Hi ha un espai, eh? Sí, que ja t'has vingut. Tampoc no, suposo que per posar-hi una paraula que tingui... però es podria suposar que... eh, que anirà agafant, anirà venjant-se a tot el que sigui dolent i ell com a bo, perquè ells realment, el que fan aquests crítics, són... és una tasca bona, a nivell aprofundeixen molt, fins i tot que el mateix dirigidor, que encara xisteix, no? A mi més aviat el dirigidor em pesa una mica i, a canvi, això ho segueixo bé. I sobretot aquests treballs així, oi, que... que d'allò, que... bueno, que m'ha semblat que podíem agafar com a referència, no? El dimoni de les armes. I comença així. Diu el crític de Cineba Norteamerica a Guitlóix, diu... afirmava que la feina a l'estrena de la pel·lícula i l'amenecer del planeta de los símios, és una pel·lícula no conservadora. Si la pròpia saga del planeta dels símis fau sempre cap dalt per la interpretació... per... interpretacions polítiques i ecològiques, sobretot ecològiques, eh? Aquesta última, que ho posa a dues faccions d'humans i de símis, defensors i contraris a l'utilització de les armes per... per allò, per imposar, doncs, els altres, el teu propi criteri, el discurs és... a la... es dirigeix, sense marge d'error, aquests sectors que consideren que una de les bases de la democràcia és el dret a portar armes per part dels ciutadans i que la mateixa democràcia és incompatible amb el monopoli de la violència per part de l'Estat. Vésperon, ja comencem amb aquest doble... Sí, l'altre dia em parlava un conferenciant que va fer una xerrada a l'escola parlant sobre la justícia i pau, sobre la violència i d'allò, i deia que una miqueta això, que hi ha gent que considera que la pau és el que hi ha entre conflictes bèl·lics, el temps que passa entre guerres. Això és la pau, és una definició possible d'alguns polítics o d'algunes persones. Vull dir que entraré una miqueta amb aquesta... Sí, però això va una mica més enllà, perquè per això hi has muntat l'aure, perquè definitiva l'aure és que esclar que veiem vist a les pròpies per part de ningú que els controladors, o sigui, en definitiva tota la parell estatal, muntat per protegir el sistema, la Constitució i tot. Bé, doncs, llavors, esclar, aquí tenim una versió. Jo crec que molt nord-americana de dir, no, no, no, només pot tenir armes, doncs aquell que defensa l'estat incoestionablement. També tenim dret, individualment, a tenir armes, precisament per defensar-nos, perquè no dir-ho d'una manera clara, amb moltes pel·lícules ho veiem, de les injustícies que poden fer la policia, com per exemple, participar de la depreversió del país a partir de la perversió de la pròpia tasca que li pertoca, no? Vull dir, eh? Jo, en aquest aspecte, diria que l'òptica en aquest tema, pel que fa les armes, l'òptica nord-americana i l'òptica europea són diferents. L'òptica nord-americana ha valuat també per la seva forma de creació i la forma de viure i la forma en què s'ha compactat com a societat. S'ha estat violentada en maneres molt diverses i fins que ha aconseguit la unitat com que, a més, és un país molt extens i la Terra s'ha hagut de guanyar pel mapalmo i amb sang i amb conflicte violent. Jo crec que l'utilització d'alarma per un americà està vista d'una manera completament diferent a l'utilització d'alarma d'un privat, però ja no em fico amb el tema dels serveis de defensa del propi país. Però si d'un privat d'una persona normal i corrent de la societat jo diria que Europa això és una mentalitat que no tenim. No tenim aquesta idea. Jo penso que la idea seria que... Aquesta, el tràfic d'armes el que es referia per a totes les promeses el que tu estaves dient quan deies el senyor de la guerra l'altra pel·lícula que estava comentant això és una altra cosa, perquè això és l'utilització de l'economia del gran diner per fer diner amb situacions de conflicte que fas diner armant a uns els altres, a tribus, per exemple a l'Àfrica justament d'aquests temes. No és el mateix Europa és més, Europa malgrat tot el que et podien dir l'Europa ha sigut capaç no sé com acabarem i què farem però després de la Segona Guerra Mundial i la unificació europea Europa va ser capaç de dir-se com a tal s'ha acabat no ens tornem a matar per conflictes territorials i d'economia cosa que no ha fet cap atreçona del món, eh? Vull dir que un mèrit sí que tenim, eh, com a Europa. A mi, una de la part menta, però una de la cosa que sempre em sobta... quan diu no sé com acabarà, és que no s'acabarà, això. Això no s'acabarà. Però per ara no tenim conflicte bé. No sé que hi hagi un propòsit explícit d'eliminar. Doncs, eh, amb criteri, com van pretenir els nazis amb els jueus, no? No, però vull dir que la decisió és la decisió. No ens tornem a matar, entenc, nosaltres. Això no ho ha fet cap altre territori del món. Sí, sí, comprenc, comprenc. De tota manera, jo penso que el senyor Jaume... Jaume Pena... Doncs el que pretén és posar-me sobre la taula... No hi ha tant el que representa de negocis, sinó el que genera de convivència... O sigui, la dificultat de convivència a partir de convincer... O sigui, d'arrols diferenciats, que en definitiva ens poden arribar a confrontar ideològicament, per exemple, però que, veritablement, com dius-t'ho, a nivell europeu no hi ha més problema que la discussió, que és el que ha de ser, no? Confrontem-nos. Vull dir, fem el que realment estem d'acord per majoria, doncs, què és el que hem de fer, i, tat de bo, per exemple, hi haurà qui dirà que domini aquells que diuen que la individualitat de l'arma no. I que, evidentment, això faria, fins i tot, crec que podria arribar a fer, que l'aparell que pugui controlar l'aparell d'estat, doncs, en definitiva, doncs, que hauria d'utilitzar l'arma, tampoc, per dir-ho d'una manera. És un punt d'inflexió. Llavors, encara hi ha una altra cosa, i aquí anirem ja en el punt aquest que tu dius, anomenen algunes pel·lícules, oi, que tu ho deies. No és per casualitat que el missatge anti-militarista repareix en els capítols de dues franquícies d'èxit. Per exemple, X-Men, Dies del Futur, i la pel·lícula d'... Aquesta és una pel·lícula de Bran Cinger, oi? Sí. I després, el capità d'Amèrica, el soldat de l'hivern, una pel·lícula d'Antoni i John Russo, que són els seus realitzadors. Dues pel·lícules que, a la vegada, utilitzen els viatges en el temps, també un tema recorrent al Hollywood del 2014, a fil del demà d'interestel·lar. O sigui, aquí surti interestel·lar, però és que hi ha... Perquè tu feies sortir interestel·lar? No, no, perquè en aquest article... No, no, perquè en aquest article surti. Llavors, esclar, interestel·lar té un viatge en el temps, la violència no és una cosa que ja domini allà, no? És un punt de reflexió. Home, sí, hi ha violència, també, no, allà, però... No és una violència que tindria a veure directament amb el dimoni de les armes. Ni amb les armes. Ja hem arribat a un punt, no es veu tota la part... Interestel·lar seria com un Blade Runner, però així com a Blade Runner sí que es veu tot l'enfrontament i tota la dificultat per conviure, entre uns i d'altres, en aquell cas, homes, dones i màquines, i per respectar, fins i tot, la iocincràcia de les màquines, que ja tenen una humanitat que és tan gran com la del Zumaq. A interestel·lar tot això no ho reflecteix, perquè el que interessa és la supervivència de l'espècie humana, però a qual cosa se s'entreposa tota la resta d'algú. El passat ja no... Els petits enfrontaments queden relativitzats, clar. Perfecte. Doncs això és el que es vent aquí. Llavors, encara hi ha una altra petita cosa que diu... La pel·lícula X-Men ens situa al 1973 per mostrar una dècada que va tenir l'assassinat de Kennedy i les negociacions per la retirada del Vietnam amb el govern de Nixon. O sigui, que va ser una època molt contundent, a nivell d'utilització d'armament, a més a més, que arriba militar, i tal, no? Capità Amèrica és contundent contra la patriotard, la llei nord-americana del 2001, per controlar el terrorisme que sacrifica la llibertat individual en benefici de la seguretat estatal i el benefici de les corporacions militars, no? Vull dir, clar, hi ha tot aquest de allò. Això es fa, com ara, per exemple, a França, doncs amb aquest atac que es va produir amb aquesta revista, doncs també s'han aprovat un seguit de normatives a la recerca. En definitiva, qui són els culpables? Doncs són aquells que tenen, ja. O sigui, que han demostrat que són capaços, aquests ja els van agafar, però a més a més hem de perseguir a tots aquells que puguin arribar a tenir aquesta pretensió de fer exactament el mateix. Diu, valorar una pel·lícula... És més complexa, això, però...Molt, molt, és clar. També es tracta d'això, de fer complexa tot el que diem, no? Valorar una pel·lícula antimilitarista quan el protagonista és un supersoldat no em caixa. Però aquest capital americà ja no lluita contra els nazis, sinó, més bé, contra els seus areus. Sí? I llavors, això ja és cosa meva. Diu, la meva impressió sintonitza amb la certesa que el poder que domina més que governa no és bèlida per aquesta il·lusió que tots tenim, que tots som iguals. Això és una... Però penso que aquesta il·lusió la tenim. Jo almenys sempre la tinc molt clara. El que passa és que, esclar, si n'hi ha molts que no s'ho creuen, tots som iguals, tots tens un problema. Però el que penso que hem de saber fer és que tots arribem al nou punt de dir... Clar, tots som iguals, però tots tenim interessos diferents. I llavors això ho fa més complexa. Però si l'interès que fa és que tots... Si hi hem iguals, doncs jo penso que... Si els interessos són diferents... Si els interessos ha de tenir-nos aquí, que jo no tingui per arribar a una igualtat. Tants com vulguis. Jo diria... Hauríem de definir... Hauríem de començar a establir clarament que vol dir la igualtat i que és el que... A veure, igualtat en el sentit de... Tornem una mica, potser, a una de les referències de la civilització europea, que és la manifestació de la revolució francesa, igualtat, fraternitat i justícia. Sí, perquè això està... Jo penso que estem en un moment que ja ens posen en contacte amb moltes aquelles coses que podríem considerar impossibles al final de l'esgona guerra mundial. I que penso, i a partir d'una valoració molt elemental que s'està fent, que estem patint una tercera guerra mundial sense armes, sense fer patar res ni ensurrar res. Precisament catalogant la crisi... Catalogant la crisi com a diferència de... A diferents interesses, per dir-ho d'una manera, no? Per dir-ho d'una manera i utilitzar-lo el que tu dius. Llavors, esclar, si això és cert, vull dir que això ho liuen pensadors i et fan rumiar, i penso que això ho pot fer qualsevol, doncs esclar, vull dir, ja entrem en aquesta dinàmica que tu deies, que en definitiu a nosaltres sí, que no ens aprenguem fàcilment. Cap dels americans potser perquè són com una mena de policies del món, que és una altra d'aquelles convenciments que tantes vegades pots arribar a escoltar, allà on hi ha un conflicte, doncs cap allavant, els russos altra vegada també, durant la guerra freda una mica entre ells dos, va prellevar-hi, però sí que sempre va ser cap dalt, tot un seguit d'històries que tenien a veure amb aquesta dificultat, o sigui, amb aquesta guerra freda, per dir-ho d'una manera, i bé, hi ha diferents guerres, jo crec, no? Però que el que està clar, i per exemple, i crec que això permeteu un ocupagi en tota la meva vocació, doncs penso que és encara que tinguin, i en aquests moments hagin detectat un seguit de defectes, el que va ser la transició d'una dictadura a la democràcia, per mi va ser molt encertat, i el que es pot produir en aquests moments de formar part d'un estat que té o que genera els seus inconvenients, passar una independència d'aquesta nacionalitat, dins aquest estat, també pot ser un exemple molt maco de nou violència, d'una ultimanització de res. Clar, va, això és el que jo vull dir, amb aquesta definició, és clar, que l'interès espanyola que és una altra i que pot utilitzar jo què sé, això ja... Si no us importa, encara he trobat aquesta del senyor de la guerra que t'ho has comentat abans, perquè jo pensava que una hòptica d'aquest tema és com s'està utilitzant la venta d'armes, que es ven a Europa, o sigui, que no ens fem aquí els càndits, tots, i s'utilitzen a tots els conflictes armats que hi ha fora d'Europa, d'altra banda, a l'Àfrica, on, en aquest moment, pot ser a Síria i a l'Ivan, i a tota aquesta zona, però aquest del senyor de la guerra, l'Orth of War, que era... Jo ara ja l'he recordada. Sí que és el Nicol Espaeix, i sí que era un traficant d'armes russ, que, llavors, ven, simultàneament, els dos sectors... Era una pel·lícula... El Nicol Espaeix, que no... Aquí ho feia molt i molt bé, i sí que és aquesta pel·lícula que es comentava que l'enriqueix extraordinàriament aquest negoci, el que es dedica, que és un negoci underground, és un negoci entre... entre... fora de la societat, i que destreça tota la seva família. I això ho recordo, la pel·lícula. Estava molt bé, aquesta pel·lícula, i sí que és aquesta que ell té un germà, que el porta i que ell se'n cuida perquè ell és el germà gran, i que realment també familiarment se li desfà. I és una pel·lícula que, simultàneament, que vius, ell es dedica a un món com seria el paral·lel de la droga, no? Doncs això seria el paral·lel de com es pot destrossar mons, sónes en conflicte de la que treus diners de totes les bandes, i, simultàneament, destrosses la teva pròpia vida. I aquesta pel·lícula estava bé. Jo pensava que l'havíeu posada per comentar què significa en aquest moment el tràfic d'armes, perquè, al final, això és tràfic d'armes. Però el Diboni... Tot Europa està implicat en això. Tu deies que les coses són complexes. A mi m'ha semblat que era més interessant aquesta complexitat. Evidentment, jo segur que si no és per un article com aquest, jo sóc capaç de treure una cosa així. I, en tot cas, les obviatats o senzilleses que poden haver sortit a partir de llegir-ho i de posar-hi algun comentari argumenten clarament que... Però jo el que pretén és això. Jo, per exemple, una pel·lícula de guerra, com el Diboni de la Zara, aquesta que dius... Aquesta jo no la recordava, el Diboni no la recordava jo. Aquesta pel·lícula, però això són obviatats, ja. És a dir, són pel·lícules que ja les sabem, que no... Jo no la recordo. No, no, el senyor de la guerra vol dir. Ah, sí, el senyor de la guerra. Ah, sí, sí, sí. Ahir vaig veure una pel·lícula de Tom Berenguer com a protagonista, que són uns militars que els hi proposen, que havien estat al Viena, m'havien estat molt ben formats, perquè van formar soldats molt bé per reiixir com a estat, també com a gran nació, no? I llavors, és clar, s'acaba la guerra i arriben allà i diuen... Ara què farem, diuen tu, són com un grup i tal, no? I llavors els hi proposen una cosa de tràfic de drogues i tal, i no s'hi posen, i van aparant amb una escola. I llavors, allà, aquella escola, allò que se'n diu, doncs, tota l'aparença amb els seus mestres i tal, però allà dins s'està remenant una cosa que s'ensuma i tal, i llavors es comença a fer una acció i les armes allà van... No la recordo, i com se diu, aquesta pel·lícula? No me'n recordo, és molt barat. És americana, és americana. Sí, amb esclar, el Berenger, hi ha un altre... Bueno, hi ha un tràfic de drogues allà, això ho barregen amb les dificultats dels alumnes, dels barris venginals, que això era bastant interessant. En definitiu, una pel·lícula bastant interessant, també com aquesta, que dius tu, per detectar, però això ja està fet. Com sempre, deixant punts suspensius, perquè als ullens, a partir dels temes que s'han plantejat, doncs pensin en altres pel·lícules que nosaltres ni tan sols hem anomenat. I tant, que sí. Acabem el programa, sinemensacondicions.com, per tornar a sentir la setmana vinent Carme presenta culpables innocents i la pel·lícula protagonista falso culpable del senyor Hitchcock, que està malament. A rebreure... Bona nit. Fins la setmana vinent.