CsC 10/02/15 - Comentaris films cartellera / Wild / Nightcrawler + 'Inocents i culpables al cinema'.

Cinema sense condicions. Tornem a ser aquí una setmana més disposats a parlar de cinema, de les pel·lícules que ens agraden, de les pel·lícules que també us agraden a vosaltres i d'aquelles que us recomanarem, perquè de fet jo n'hi he vist alguna que penso que val francament és recomanable. Però em deia a la Carme també que n'ha vist alguna que ha vist el Mas El Vaje. Bona nit. Bona nit a tothom, estem com tots els dimarts, parlant de cinema, que és el que ens agraden. El Francesc. Exactament. Qui és el Francesc aquí? Francesc aquí la no sé, no sé un cas per la dira dels vidres i que controla tot, i que ens ha posat la música, ara no sé quina música, però fora d'això no el conec de res més. La música ja és alguna cosa, però no sé que la Carme se senti bé, perquè aquí hi ha alguna cosa. És que no sé per quin microsús. A veure, fem proves. A veure, parla ara. Ara parlo i em sents una. I ara, a veure. Torno a parlar per veure si em sents. Doncs ens quedem igual. A veure, que em lluna. A veure, torna-hi. Torno a parlar. Ja estava bé el que passa, però el que em passa és que no he tingut temps de veure-ho. No he tingut temps de veure-ho. En canvi, testigo de cargo, que és una clàssica, per poder parlar d'innocents i culpables. Aquesta l'he tornada a veure. Hi haig de dir que algú li ho diu. Sempre és xapó. En principi havíem de parlar avui. La música de Bernard Herrmann, per la pel·lícula d'Alfred Hitchock, però al final... El falso culpable. No he de dir que algú li ho diu, sempre és xapó. Sempre és xapó. Això estem d'acord. Sí, com l'Alfred Hitchcock de vegades. Sí, de vegades, no? Però algú li ho diu. No ho falla mai. És curiós, perquè jo diria que falso culpable i testimoni de càrrecs són com... Estan com la Santipoda. Sí, jo pensava... Per introduir el tema, anava molt bé. Jo les tenia aquestes. Tenia vàries. Quan ens posem a parlar del tema... No fer més pointers del tema. És un tema que cinematogràficament s'ha tocat des de tants angles, que podria donar, no per una sessió, per una temporada de parlar de cinema. Aquesta és la realitat. Per tant, farem una petita... Exacte, perquè no hi cap res més. Com gairebé tots els temes. Tenim encara pendent continuar profundint amb el tema del cinema postmodern. Això és un tema interessant. Això és un tema interessant. I que donaria part molt també. Doncs vinga. Les estrenes, les que heu vist. Què heu vist? Tu has vist alguna cosa? Jo vaig estar a punt de veure torrente 5. Jo no hi ha manera que vegi pel·lícules últimament. No hi ha manera. I llavors em van anunciar amb una pàgina. Sí, sí que em sap greu. Em sap greu de mi mateix. Però costa, costa de trobar allò al moment. Mira, jo què sé. Ja m'agradaria, però no pot ser. I llavors, bueno, em refio de vegades d'aquests videoclubs que hi ha per internet i que permeten veure coses que m'he inscrit en un parell. Fins i tot t'avissen. Ara s'ha estrenat i em van avisar que s'estrenava a torrente 5. Però encara sí, ni amb això vaig poder veure-la. Em van sortir unes altres vegades per fer-ho. I si a vegades ens passa que inclús a la tele, fa temps que dius que aquesta no me la perdo no veig la tele, no, perquè a més a més no sé si posaran anuncis, sinó és un marit. Això és pesat. Bueno, no, l'8 i l'2 no fan anuncis ja. Realment, sí, ja fa molt temps. Realment és un gust veure una pel·lícula amb aquests anuncis que més que duren una eternitat, quan torna la pel·lícula no saps on eres. Jo soc tan maniós, tan maniàtic que fins i tot la mosca aquesta que posen de la cadena ja em molesta. També t'entenc. Jo he de dir que com al cinema amb la gran pantalla i sobretot ara que tenen aquestes boníssimes resolucions, perquè jo que sé el cine val més que té totes aquelles sales, és que és boníssima de resolució. Veus, és un goig, aquella gran pantalla que tu t'hi fiques a dintre, que és una relació específica del cinema i no té res a veure una pel·lícula amb televisió. I ja no hi ha ratlles a les pel·lícules ni a la cinta, perquè ja no hi ha cinta, fixeu-vos que ja no hi ha pel·lícules en el cinema. I de la fotografia actualment, els directors de fotografia de les pel·lícules, són tots ells boníssims. És que dius, home, és que aquesta fotografia, aquesta que jo ara anava a parlar, que és aquesta... de Will, de Will de Solos, és una fotografia magnífica, és una fotografia magnífica per la història que explica, i, per tant, sí que has de reconèixer, Francesc, que veure una pel·lícula al cinema continua sent un gran goig. No, però si ho veus amb una proporció bona, és a dir, per exemple, mal, jo tinc connectat a l'ordinador, al televisor. No veig la tele, però veig el televisor. No sé si ella és prou bona per la distància que estàs, i si també està bé, però sí, sí, no vull treure-li importància a l'argument que dius que, efectivament, en el cinema no... Vinga, anem amb aquesta. A veure, aquesta pel·lícula, ha de dir, és una pel·lícula que està que està nominada l'actiu, l'actiu està nominada per l'Òscar. Crec que va guanyar una Òscar, per una pel·lícula amb el Joaquim Fénix, que jo no vaig veure, perquè és una pel·lícula del 2006, he vist que havia guanyat una Òscar. Podria ser. Jo no la vaig veure, en la Cuerda Floja era. En la Cuerda Floja, sí. Jo no la vaig veure, eh? Jo sé que la vaig veure, aquesta pel·lícula. Jo no veurà el cantant aquest. És un cantant de country. El John Nash pot ser John Cash. Jo no la vaig veure. És una pel·lícula. La trio es diu Whitherspoon, difícil de pronunciar. És la mateixa actriu. La història és una noia que té una vida amb complicacions de tota mena, familiars, finalment, de relació amb l'escasa, de tot a mena. És a dir que... S'ha parat el seu marit. S'ha parat el seu marit. És a dir que ha 50 coses. I la seva mare, ella té una una inestabilitat emocional greu, segurament, i finalment decideix que se'n va a fer a fer un sender de la banda oeste d'Estats Units, per l'Ovisa, un sender que pels senderistes arriscats és important, no és el camí de Santiago, però... Estàvem aquesta línia. Estàvem aquesta línia, i en comptes de ser uns quants quilòmetres, són mils de quilòmetres, perquè ja tot és gran. I més accidentat també, i més perillós, els cims del pacífic. I a més hi ha desert. Descerta de Mojave. Llavors, ella et decideix, com a amb una mena de redenció vital que s'autoprovarà si mateixa per sortir-se'n de que farà allò sola. I és el que fa. És una història real. És una... Vasat amb una novel·la d'una persona que surt al final de la pel·lícula, que és la mateixa noia que va fer-ho, que va fer un llibre, llavors que... En base a això, ella va comprar els drets de rodatge, la risc de Wisterpunt, i va decidir que faria el paper. A veure, què dic jo d'aquesta pel·lícula? Jo a mi m'agrada la pel·lícula. La interpretació, sobretot de matisos, de primers planos d'ella. I la història tal com està explicada, que és en Flashbacks, i et permet reviure la història. Això veig ara que s'està fent relativament sovint amb el cine actual. Que t'expliquen una història... Que no és fàcil de guió, això, eh? O sigui que té un mèrit. Que t'expliquen la història en Flashback amb molt poquetes imatges, i tu pots refer la història sencera de la pel·lícula. I això, que no deu ser fàcil de fer, a qui ho fa molt bé? Perquè tu tens la història familiar d'ella, d'un pare alcohòlic i maltractador. D'una mare... Ella ho fa molt bé, la mare. La famosa Laura Dern. I està nominada per a l'Òscar Coma Secundària. També igual, el guanya, perquè ho fa molt bé. Ho fa molt bé. Llavors és una dona particular, és una dona gens... gens... a l'uso de la societat que la envolta, i que s'estima molt els seus fills, s'estima molt la seva filla, que és bona amb els fills i tot és... i tot és... la relació és bona amb els fills, però, finalment, es desencaden en uns problemes i això fa que ella, la... la protagonista surti i de casa, i llavors té una vida molt arbitrària i molt poca sana per ella, perquè té 5 piles i realment has d'estudar tota la vida. Però tot això està explicat exclusivament amb fleixbac, que ella està fent el sender aquest amb tota mena de complicacions. I, per tant, això requereix un guió molt estructurat, molt ben fet, i que tu entenguis en facilitat la història sencera. I això està ben fet. Què m'agrada menys? La noia, que després es veu realment la persona que va viure la real, el final de la prega, amb els títols de crèdit, surt la fotografia de l'autora. La que va fer-ho realment i va ser la llora. Clar, jo què realment li trobo... No sé què em diràs tu, Joan, però què realment li trobo com actriu? Així és com actiu. Dona el paper PET, té uns primers planos boníssims, dona la... la textura de la dificultat i el patiment que té. Això ho dona molt bé. Què li trobo? Amb diferència de la real, que en quatre imatges la descriu molt millor. Doncs qui és una nena urbana? La nena de la pel·lícula. I en canvi, la noia que surt els títols de crèdit, que és la noia real, és una dona físicament molt més consistent i molt més forta. M'ha la crec més afint. Fent tot allò que aquesta nena... No perquè sigui fràgil, no perquè no seria el problema, sinó que és això, una nena urbana que inclús tota la seva manera d'actuar i fer amb les mans, com es mou tot ella. És una... Crec que això no li ha agafat a la pròpia personatge que hauria de ser segur de molta més duresa. Ja. A mi ho passa una cosa. La recomano, es pot veure, és interessant, és un tipus de pel·lícula que els americans li agraden molt, perquè clar, què ve a dir, que tothom pot ressorgir de les tenebres i de la foscor, que això els americans els encanta i tothom pot lluitar contra si mateix amb una situació de dificultat extrema de la individualitat. Exacte. Per tant, és uns ingredients que, com a història, el món americà, en particular i en general, el sexual, és una història que connecta moltíssim. Molt més em sembla que amb nosaltres. Això que deies, i abans que donis tu la teva opinió, tu també l'has vista, Joan, sobre la pel·lícula. Això que dius de que al final sortint jo l'he trobat amb més d'una pel·lícula i sempre passa el mateix, només amb les imatges que veus al final, s'ho haurien de repensar. Les persones, la gent que decideix fer això i col·locar, desmonto una mica la pel·lícula en el sentit que... No l'arriba a desmuntar. Però li treu, li treu. Però volen aconseguir la idea... Però trobava una nena eleganteta de societat... Mira, l'últim rei d'Escòcia, per exemple, la pel·lícula del Forrest Whitaker, se la passa mostrant-nos un... un tirar, un despot africà, fins que al final veus la imatge, una sola imatge, de l'home real, i t'escagarines, li dius... Només veure que jo, que què és això, només el jazz, i passa també una pel·lícula de manera diferent, però també em va passar una miqueta, una cosa similar, que és aquesta de 127 hores del Danny Boyle, que està apotadonitzada pel Jean Franco. I que el que tu estàs explicant sobre aquesta pel·lícula, perquè és una persona molt atlètica, que va a la muntanya, que només té un accident per una fissura, i llavors queda atrapat al braç, i aguanta donant uns dies, acaba bebent-se la seva pròpia orina per no decidre tard-se, i acaba decidint tallar-se el braç, perquè és l'única manera de sortir d'allà, perquè si no ningú no el vindrà a buscar. I al final... Però està ben feta, està molt bé, i les escenes uníriques que té també estan molt ben plantejades. Bueno, és Danny Boyle, el director. Per tant, ja estem parlant d'una persona que sap portar molt bé aquest tipus d'història, o qualsevol tipus d'història, diria jo. I llavors al final veus també unes imatges del protagonista real, allà sense el braç, una persona molt més alta que el Jean Franco, i també dius, uau, és molt diferent, no? Realment és perillós, és perillós, penso, jo vull dir. Jo estic d'acord amb què és perillós, és a dir, i en realitat, la història... Vaig fer un parell d'altres de setmanes la pel·lícula, no la tinc fresca en aquest moment, però em va agradar també. Em va passar una cosa també curiosa, i és que en principi no m'enganxava, però en canvi, a mesura que es van posant aquests flashbacks que tu parlaves, i que es van posant elements, i anaves entenent una mica el personatge, al final t'acaba entrant, t'acaba convençent. I aleshores, en principi, no m'hi veia una cosa estranya sense massa sentit i tal, i en canvi, al final, t'acaba interessant. No, el que jo volia dir és que... m'ha fet gràcia perquè la RIS, Winster Point, que és l'actriu, la que està nominada també per l'Òscar per aquesta pel·lícula, és la productora de la pel·lícula. Ella va veure... va llegir la novel·la, li va comprar a l'autora, vull dir, vull fer una pel·lícula, vull els drets per rodar-la, i aleshores va estar intentant... es veu que el Guió no està fet per l'autora de l'al llibre, sinó per un altre personatge, també famós, de Hollywood, que fa guions, i llavors l'han adaptat una mica, suposo, també una mica a l'actriu, i una mica més o menys amb ella. Quan hi ha aquesta disfonància que dieu, és veritat, vull dir, perquè no és el que pot ser entre la realitat i el que han fet en el guió, més o menys, pensant en l'actriu. He consultat, ara, això que deies del guió, n'hi he fet ni menys que per Nick Hornby, que és l'autor de novel·les com Altafidelitat i d'altres molt coneguts, perquè ara m'ha impressionat perquè és un autor que jo... No recordaré el nom. És que de guió és que quadres, perquè si no és la pel·lícula, que si tu et sola, la fotografia que realment ho fa magnífic, magnífic, però si només li posessis aquests ingredients, que són uns ingredients d'estètica, la pel·lícula no qualiaria, qualia perquè realment està més barrejat. Els elements humans tallant, te'l van interessant. Si va la mare i el germà, i inclús el marit, tot enganxa bé creíble. L'altra cosa curiosa, simplement, anècdota, i passem a veure si voleu l'altra pel·lícula, que és la productora de la RIS, l'actriu, es veu que estava en una situació més a menys de fracàs. És a dir, no feia molt temps que no feia res. Si no recordeu l'última cosa que se l'havia vist amb ella, era allò de fang, com es deia, de l'anglès mat, mut, recordeu? Ah, sí, sí, sí. Ella feia mat amb aquella que va anar a mor a la illa, de la illa que es va agradar molt, dels nanos, la noia, la noia és ella. La que passia, doncs... Sí, sí, sí. Es veu que després d'aquella pel·lícula no havia fet massa cosa més, es veu que aquesta, doncs... Ho dic en el sentit... Ho dic en el sentit que últimament molts actors, com que costar a fer una pel·lícula costa molts diners, i a més hi ha contractes de molts calés, de molta... una gran importància de diners, acaben participant en la producció. Si tenen molts diners, està al viatge, que acostuma a passar, s'ha d'anar amb aquesta gent, no? Sí. Ho dic perquè la pel·lícula que jo vull recomanar, que aquesta la vull recomanar decididament, que és una pel·lícula que penso que sumareix i que... la vista gent, però penso que es mereixeria tenir més prestigi de la que té en aquest moment. Es diu Nightcrawler. No sé si n'heu sentit per la pel·lícula. No, jo no. És una pel·lícula que em va recomanar americana, americana. El Jake Gyllenhaal. Quins noms tenim avui. El Jake Gyllenhaal. És el marit d'aquesta, eh? Ah, sí? Quins safarets tenim aquí. Estic llegint en aquest moment. Ah, no, no. Va estar amb ell des del 2007 al 2009. Basta bé. No ho sabia, això. Sí, és que l'acabo de llegint en aquest moment. Resulta que aquesta pel·lícula me la va recomanar diverses persones entre elles, el Jaume. No, no, tothom que la vista diu que és una barbaritat. El Jaume diu que és una barbaritat que va ser que fa una setmana, una setmana i mitja, que va anar estrenada. I us prometo que la vaig veure al diumenge i vaig quedar realment sorprès. Doncs Gilroy, que és el director, entra per la Porta Gran perquè és una primícia, és una primera pel·lícula que fa. Però qui és aquest director? És un director que no era ni director. És la llei guionista de cine. Aquesta és la seva primera pel·lícula, com a director. I us prometo que entra per la Porta Gran amb bombo i plateret, si voleu, perquè el guió és molt ben escrit, molt ben estructurat i, a més a més, és molt original. És una pel·lícula, diria, que amb aquest sentit molt rodona. I el protagonista és el... Aquest, el diu com es diu... Jake Gyllenhaal. Sí, m'ho vaig acabar aprenent. Jo recordo de Sòdiac. Ha fet Sòdiac, sí senyora, ha fet Sòdiac. Ha fet moltes. He calculat que ha fet unes 15 o 20 pel·lícules. El que passa és que el mateix que dèiem fa, torna a ser ell el productor de la pel·lícula, a més a més d'altra gent, però, bàsicament... També la feia ell, sí senyor. Un dels dos personatges. Bueno, doncs, aquest... aquest... hem fet aquesta pel·lícula, titulada Nightcrawler, que, en nom que podíem traduir, s'hi oferim, doncs, amb castellà per El Restrejador de la Nuit. L'Amèrica en Film Institute la considera una de les 10 millors pel·lícules d'aquest any, i la National Bot Review també. També considero que és una de les 10 millors que s'han fet, que s'han rodat el 1914. 15. L'actor, com hem dit, és el productor... He retrocedit 100 anys, m'encanta això. I no minocents he dit? Doncs 2014, 2014. Quan estava en allò fent... com era aquell, el pioner del cinema d'Amèrica, m'ha encantat. No en surten els nous, però, bueno, aquell. Estava mirat. A més a més, ell, com actor, ha estat nominat a diversos premis, estava nominat al globus d'or, al BAFTA, i jo m'estranya moltíssim, perquè, realment, si veieu la pel·lícula, veieu que té una interpretació brutal, m'estranya moltíssim que no estigui nominat com el millor actor que els Òscars, perquè s'ho mereix. En canvi, la pel·lícula sí que està nominada com els Òscars, com el millor guió original. I crec, honestament, que s'ho mereix, es mereixaria guanyar. La història va d'un buscabides sense feina, un fracassat que subsisteix actualitzant petits robatoris i després els ve al primer buscador que troba, però és un personatge que té ganes d'arribar a ser algú, a distinguir-se, destacar d'alguna manera. Però, a mesura que avança la història, ens adorem que és una cruenta crítica a la societat actual i, sobretot, als mitjans de comunicació. És urbana, la pel·lícula. La pel·lícula és urbana, és nocturna, perquè passa sempre durant la nit, perquè és ells quan treballa i els prometo que no sembla que sigui una primera pel·lícula. Notícies, notícies més aviat escabroses. Escabroses de robatòries, de violència, de sang. Bàsicament el que busquen és sang. Però reals, no? Sí, sí, va un accident i ja m'ho presenten allà, i si la fotografia que es veu, el senyor que està ferit i tal, és molt dramàtic, llavors després el dematí, o a diverses cadenes de televisió. Aquesta és la feina. Es nota, com deia, que el don Rigilgo, que és també el autor del guió, és el director i guionista, és la mateixa persona, és algú que té experiència prèvia en guions, perquè és un treball sòlid, que té suspències, t'atrapa des del principi, té acció a més a més, i es podia dir que les revolucions que va generant la pel·lícula van augmentant a mesura que avancen els minuts. Fins arribar a un clímax absolutament emotiu i emocionant, és a dir, que no t'esperes que passi el que passa al final. Si segueixo amb la història d'aquí va, aquest Busca Vides, interpretat de manera magistral pel lleig Vilienghal, descriureu que és realment que en registrar notícies violentes amb sang és un producte, diríem, cotitzable de notícies televisives i havent-se dedicat, cosa també molt curiosa i molt significativa, a la pel·lícula. Hi ha hagut molt de temps llegir manuals sobre com funcionen les negocis en l'actualitat, amb una gran ambició, per això també es demostra molt bé que és un senyor ambiciós i sense gaire escruples, adquiereix una càmera semi-profesional i es posa al recorre els carrers nocturns de les Òngeles, al recerca d'accidents directes o delictes violents per oferir el dia següent, de bon dematí, les gravacions a les cadenes de televisió. I no allargo més perquè s'ha de donar spoilers i donar informació que no sigui que pugui sorprendre l'espectador. Puc assegurar que és un producte rodó que deixa veure les diverses capes de la mena humana, sobretot en aquest personatge molt interessant, que critica obertament els mitjans de comunicació i la seva manca de escruples, però la lectura, des del meu punt de vista, pot ser molt més àmplia del que estic esmentant. Jo crec que gairebé podríem dir que el que se'ns mostra és un pretext o un reflex del que estem convertint tots nosaltres. Les societats. Sí, animals disposats a passar per sobre d'aquí sigui per tal de aconseguir el que volem. Això està pintat d'una forma tan crua, tan directa, tan punyent, que impressiona l'espectador. Doncs Hillroy, que és el director i escriptor de la història, fa una foto espalosnani de la societat contemporània. Es podria pensar... Occidental, clar, perquè... Occidental, sí, evidentment. Es podria pensar que coses com les que explica el film, ja l'havien estat exposades per films com... que tots coneixem, com el Gran Carnaval, en aquella pel·lícula de Willi Wilder, amb el Kir Duglas, Network, aquella que també partava de la premsa i de la televisió, etcètera, l'una nova, que hi ha diverses versions, suposo que són el periodisme, però no és del tot cert. Jo després, pensant-li, donant-li voltes, pensava, no, no, el món ha canviat des d'aquelles pel·lícules i fins i tot tens la sensació vis des d'ara que allò són pel·lícules Disney, són pel·lícules... Suaust. Que són una cosa completament... Aquesta és molt més radical, molt més crua, molt més realista, molt més forta, sense concessions, amb una incomoditat que et mostra la veritat i mostrant, jo diria, la velocitat rivalista i caïnita d'una societat, la nostra, que és molt més crua i incòmode que aquella, que mostraven aquelles pel·lícules. Com a taxi driver, Déu n'hi do. Estaria amb la línia... Sí, has fet servir el qualificatiu de Disney amb unes pel·lícules que té la que jo fa servir molt això. Network, per exemple, si la revisseu, i la vaig llorar fa no gaire, és segur, és una pel·lícula duríssima. Aquesta... Aquesta, jo crec que ho és més. I a més, a més, jo diria que dono la sensació que empalma més amb el nostre món actual, sobretot quan entens el personatge i veus que el personatge està llegint aquells manuals que li expliquen com s'ha de fer rir, com s'ha de tenir àxid del món, doncs, de capitalista, i, aleshores, allò et frapa perquè te'ns compta aquella actua, doncs, per aconseguir el que vol aconseguir d'aquella manera. Seria com un llop de Wall Street, però amb un altre fein. Sí senyor. Millor que a Wall Street. Clar, perquè saps què passa. Jo no sé com és llop de Wall Street, però és la història dels diners. I això no sembla. És la història de la lluita. Bueno, per la dira, no ha explicat tot el que passa, continuació. Per tant, ja veurem, ja veurem. Ja la anirem a veure. Filme'n més, filme'n més. És per filme'n més. Estem... Estem davant d'una obra que crec que podia ser de culte. Mira què us dic. De posar espelmes, de fer allò, de posar un altar, reverències... Tu ja ho estàs condicionant de forma... M'ha vingut el cap, la imatge de la pel·lícula de Trufò, que hi ha de la habitació verda. Jo m'ha vingut el cap, això, no sé per què. El que trobo... Així que, valúes quan menys, encara que nosaltres matitzem el que sigui, que no ho sabem, perquè no l'hem vista, una primera obra que puguis dir tot això, sorprenentment, també ho heig de dir, això. Atenció, que està nominada com a millor guió els Òscar, és un senyor que havia fet per a varios guions, i és bo que per a estejosos. Sí, però l'interès és que no l'han nominat per res, per tant, els Òscar queden molt condicionats. Jo sé que això és la meva. Jo diria que també... No, inclús diria que l'actor es mereixeria un Òscar inclús millor que altres senyors que han triat. Després de mon punt de vista. Però clar, això és molt subjectiu, i no vull dir que jo tingui la veritat. En qualsevol cas, la pel·lícula crec que ens pregunta hi ha realment una ètica periodística en la nostra societat. Qui són? I fens-nos un estand disparats a arribar als que generen... darrere de les màts mèdia ens informen cada dia de les coses que passen. Com es transforma un simple fet en un producte per ser consumit? És a dir, aquestes preguntes penso que estan constantment a la base de l'espectador, i per tant, bueno, acabo dient que és una pel·lícula esplèndida de fotografia, de ritme perfecte, d'interpretació brillant. A més a més, també hi ha el sud-la-rené russó, no sé si el veieu qui és, que té un paper també destacat. Gran, gran, aquí fa un paper gran. Però guapíssima. A molt caràcter. Val la pena dir també que el actor, el Jake Hill and Hall, s'ha primat 14 quilos per fer la pel·lícula, perquè volia estar... s'ha primat 14 quilos per fer aquesta pel·lícula, i que la música és molt maca del James Newton Howard. I fi, ja no dic més coses. Molt bé, molt bé, t'ha apassinat aquesta pel·lícula. Crec que funciona perfectament com a pel·lícula d'acció. És una pel·lícula d'obscur cinema negre actual i ben fet i sobretot una profunda fotografia de la societat del nostre temps. És a dir, si volem una reflexió sobre la nostra temps. Molt, molt, molt recomanable. Molt bé, molt bé. L'haurem d'anar a veure. Quan ens toca el finalment, perquè la podem posar ja. Ja dic, per mi em serviria com a excusa. D'acord. Jo ja ho he dit abans. Res. Havies dit que havies vist alguna part d'aquesta... Que havia tingut la idea o intentat veure torrente 5. Això ja ho sé. I res més. Torn una setmana no dona per res. No dona per res. Vosaltres no sé com ho feu per veure tanta cosa. Ja ho s'admiro. Bueno, trobeu el temps, m'agradaria tenir famílies, tenir moltes coses. Jo m'ho vaig posar com a propòsit d'aquest any, veure una pel·lícula de setmana o així, però de moment no ho he estat complit. Vaig anar amb uns amics a veure la gala dels Goya i tal, que va estar bé. A casa seva, per fer televisió. I què en dius? I va estar bé. El Dani Rovira ho va fer molt bé. I llavors, quan hi ha un conductor que li dona gràcia i que es fica amb tothom, i al moment impactant, el tot, la pena que passin aquestes coses va ser el del Modóvar, que presentava el Premi Norífic al Banderas. El discurs del Banderas és brutal. Jo trobo que va ser el millor de la gala per mi. Ho tenia ben preparat. El millor de la gala per mi va ser el discurs. Si analitzes una mica el que va dir... No sabia si era mala. La Guenyo Cubá té una barreja d'accents. Em va cridar molt l'atenció per això. Hi havia moments que em semblava... M'ha espavilat. I té mons. I té una ràbia tan bé alluny. No interior, també. Va fer tot amb una vehemència. En aquell moment, no sé, potser per el que li ha passat últimament... No sé, de la separació amb la mel, la nit... I entrem en el tema una mica més desafareig. Però allò que va dir al final, ara comença la segona part. Era com una mica com dir, que aquí estic jo. Vull dir, com si no hagués fet prou, però no he fet el matatge. Molt bé. Aquell tornassi, perquè després el van passar. Hi estava, sí, perquè eren trossos bons d'ell que recorregut de personatges molt... El que s'havia fet aquí i el que ha fet a Tornet. Ells no van amb el versàtil. Això sí que se li ha d'admetre. No, no. Penso que és un discurs per analitzar. Jo, per mi, de tota la gala, Hi ha consacudits que estem més bons o més dolents i tal. No regular, eh? No és que fos... Per mi el gaudir de fa dos anys era molt millor que això, i el gaudir d'aquest any va baixar una mica, però estaria al mateix nivell més o menys. Però el que trobo que, si alguna cosa destacava, i penso que va estar molt bé, és que si analitzes una mica el que va dir ell, el que va dir ell, tenia profunditat, no era una cosa superficial, el que era. I es referia al treball del actor, el paper que ell volia fer del que volia fer de la seva vida, com es va demanar tot per voluntat, i, independentment, diríem de la facet econòmica, de prestigi, tot allò que interessava era fer algú que volgués la pena, i això va prendre-ho molt bé. I penso que això se'n va l'autèntic. Sí, ara que ho dius, em ve el cap, que tenia una mica de veritat. Era molt autèntic, era molt autèntic el que deies. Penso que realment era interessant, de tota la gala, el que més em va agradar. Vaja, jo volia fer referència al que va dir el Modóvan, que va dir que a tothom està benvingut, excepte el ministre. Ah, sí, ho veig. Sí, perquè també està bé que algú pugui dir això. No pot dir qualsevol això, pot dir un al Modóvan. Exacte. L'altra banda, tot el que va ser molt apassible, molt suabet. Bueno, és la indústria, el cinema, és una cosa estàtica. No vaig veure otros sets, però em pensava una mica. Sobretot quan va sortir el director general, aquell que va clava, que allà el vaig deixar perquè hi ha... No és massa... Això és millor, l'aixona passola. O sigui, fa més bé el discurs. Ah, més àgil, més natural, menys... Comparat, en fa dos anys, aquest any, a més a més, aquest any, hi havia un pressupost molt gran, perquè hi havia molt més pressupost, el doble o el triple d'altres anys. Estava força cantat que l'aix la mínima guanyaria. Jo, com a mínim, mira, no és per re, però ho veia força clar. Estava bé. I el 10.000 quilòmetres, i el 10.000 quilòmetres... I el que per mi és que no estava bé. Poqueta cosa va guanyar, no? Com para... Què vols dir, vols dir? No, no, no, no, va guanyar també el doble. Molt poquet, no? L'aix la mínima va guanyar. Millor direcció, millor director... Novell. Novell, i a l'acte també, l'acte, l'he van premiar també, o no? David Verde. Jo vaig veure la... Vull pensar, almenys això, perquè realment... L'aix la mínima em va agradar molt, i, per tant, la trobo ben premiada. Menys a mi aquesta... Bueno, aquesta sobre, sobre, sobre... Els premis dels 8 perillós bascos, perquè la trobo divertida. No l'ho van premiar, per això, no l'ho van premiar. Bueno, però també els actors, potser... Els actors, tots ells, tots els actors, tots ells. Però com a guió, ni com a pel·lícula... No, clar, és que, home, hi hauria sigut una mica... Però els actors, tots ells. Ja, pot ser, potser. Tres premis que tenia, doncs els va agafar, que era el Dani Rovira, precisament, era el premi de repartiment, i el Carre Lehalde també... I també va sortir la... Doncs aquest va ser el que va guanyar el premi al Miotto. El Carre Lehalde, clar, per la pel·lícula. Sí, sí. Sí, sí, clar. I un altre actriu, també, que ara no recordo com a actriu de repartiment. La Machi, la... Sí, la Machi, sí. El Carre Lehalde estava com a complementari, com a principal. Ah, d'acord, perquè la Bolsa... La Rovira era el... Segurament no va guanyar el David Verdaguer, aquí. Jo no recordo. Perquè pensàvem que no va guanyar, perquè el Dani Rovira va guanyar com a primer actú, i l'altre, com a actor complementari, no sé com li diuen, doncs... A l'actoc, el Javier Gutiérrez, de l'Isla Mínima. De l'Isla Mínima. Estava recordant, estava buscant, però m'ha vingut el Cababans. I una noia de l'Isla Mínima, també. Sí, sí, no m'agraden més dir-ho. L'Aneria Barros, com a... Un trio de repartiment, sí, guapíssima, aquesta noia. Vaig parlar amb un altre programa amb ella, i sorprèn la veu aquesta que té. Sembla així, més fràgil i tal. Llavors, comença a parlar i li surt. Això, a veure, ho dic. Sorprèn. Molt maca, molt maca, que va estar allà programant. Bé, anècdota. Doncs això és el que he fet de cinema, aquesta setmana. No hi ha gaire més a parlar. Passem al tema. El tema d'avui, que teníem previst i programat, es deia, inocents i culpables, el cinema. Que ja us he dit, és un tema que no és que doni per una misió de... És que dona per... Per veure'ls. Exacte, de parlar sobre aquest tema. També és un tema que... que els americans han tractat moltíssim, però totes les filmografies de tots els països l'han tractat. S'han portat, potser, la palma als americans, perquè... Per què, específicament? Com es pot tractar el tema d'inocents i culpables, el cinema? Doncs a mi em semblava que es pot tractar, tractar des de... el culpable, des de l'inocent, i des de qui jutja. És a dir, els fiscals, els acusadors, els defensors, tots aquest tipus d'advocats, que fan diferents papers i que, per tant, la seva mirada fa pel·lícules diferents segons amb qui ha centrat el protagonisme. Llavors, què he pensat sobre aquest tema? Potser he pensat unes quantes pel·lícules, sobretot clàssiques, que ens fan centrar-nos amb això que us estic dient. La visió des del culpable, la visió des de l'inocent, la visió des del que jutge. Llavors, les pel·lícules que he triat, us diré les pel·lícules perquè així ja us poseu la rebobineu i m'ajudeu... Sí, ara que ja no existeixen tampoc les cintes, s'ha d'utilitzar aquest llenguatge, rebobineu, por favor. L'has dit que m'ordre coronològic, però després les agruparé per aquestes temàtiques. Vinga. El fasso culpable, que és del 56, del Hitchcock, 12 hores impiedat, que és del 57, que és del Cinellumet, el procés del Orson Welles, que és del 61, anatomia d'un assassinat, que és del 59, de l'otoprèmink, veredicto final, que és del Cinellumet, que és del 82, la Reis del Miedo, que és... Sobretot la volia citar aquesta, perquè és la primera pel·lícula de l'Edward Norton, i es va revelar com gran actor. No sé com... Em sembla que es deia la Reis del Miedo. No l'hi he vist, aquesta, no la conec. Potser us la comento perquè sí que el paper que falla és extraordinari. I és legítima defensa del Francis Ford Còpola. No sé si ho tinc com més. Em sembla que això és el que jo tenia pensat, perquè... a veure, com les agrupo? Fals o culpable és... de l'Alfred Hitchcock, és sobre la impotència de l'innocent, davant d'una culpabilitat i davant d'un sistema que no el protegeix, d'una culpabilitat injusta. Per tant, és un innocent amb un sistema que no el protegeix. El seu hombre simpiedat, el Cinellumet, és una perícula que és... els temes centrals, és el jurat, que ha de jutjar sobre un noi que ha matat el seu pare, que se l'acusa d'haver matat el seu pare, i quina és la temàtica de fons en aquest aspecte de culpables innocents? Doncs quina... de les garanties del sistema. Per tant, el jurat, que és un sistema americà, senta la pel·lícula perquè senta la problemàtica... i la problemàtica és la persona que jutjades, quines garanties té de la independència en la forma de jutjar, i aquesta pel·lícula senta això. L'altra pel·lícula és el procés de l'Orson Wells. Què és el procés? Està basat en una obra de Kafka, i em recorda que la Bas llegint va goviar terriblement. Només havia llegit metamorphosis del Kafka. Que també ho havia, una mica. I em van agobiar les dues. Bueno, quina és el centre d'aquesta pel·lícula que està ben agafat per l'Orson Wells? Tota persona, d'alguna manera, ha ficat al món el sentiment de culpabilitat per no saber què li pot aterrisar sobre i el pot abrumar. I aquest és la temàtica del procés o de Kafka, i que Kafka ho va fer els principis del XX, el segle XX, perquè ell va morir el XXIV, el Kafka. Per tant, això deu ser del deu a del quin... De les últimes del Kafka, perquè ell no la va publicar. La va publicar després del seu, el que va dictar els seus papers. Per tant, home, com a molt, es podia referir a què el que havia passat a la primera Guerra Mundial, però no gaire res més amb aquest aspecte. Però, i en canvi, l'Orson Wells ho fa després de la segona Guerra Mundial. I, per tant, allò li dona un altre sentiment. Però diria que pot estar relacionat amb aquest tema de la guerra, que al final, quan les societats enten en una guerra, una guerra de les de matar, al final tothom és culpable d'una manera que no pot obviar, que de cap manera se'n pot sortir d'allò. I llavors el procés és una mica això. El veredicto final és una pel·lícula del CNL, no sé si l'he recordat, és el 82, que la fa el Pòlni Human, que el Pòlni Human és un advocat que ja fracassat, alcohòlic i tal. I quina és aquesta òptica? És la banda dels advocats, dels que juguen els papers a jutjar. Allà, el jurat, que és a les 12 amb verisimpiedat, i després hi ha els advocats defensors, hi ha els fiscals i els advocats acusadors. Doncs aquí és el paper d'un advocat defensor que refala la seva vida i li dona àmbit a la seva pròpia vida, que està desfeta, perquè es creu el paper que ha d'arribar a fer. I aquesta és, a mi em semblava una pel·lícula molt bona. Llavors, la rei del mièdo, que és aquest acus dit del 96, d'un director que és Gregory Hawley, que jo no el coneixia, però l'actor és el Edward Norton. De fet, és un noi que és acusat d'un assassinat. Llavors, entre l'Apresó i el Richard Guerre, que és un advocat de moda i un advocat que li diuen, i tu per què fas d'un advocat defensor? Tu defensaries a un culpable, i llavors ell ve a dir, no es tracta de qui ha de defensar, es tracta una del meu paper, és a dir, jo sóc l'estrella, i de guanyar diners, jo sóc l'estrella. I, per tant, és a aquesta contraposició. Però, finalment, el personatge de l'Edward Norton l'enganya, el defensor. Realment, ella s'acaba fent un malalt, fa tot el paper, ho creu tothom, surt no culpable, i ha enganyat el Richard Guerre amb una situació que ell, que és una estrella, ell que domina tot l'univers, un nano... L'hi ha marcat un gol. L'hi ha marcat un gol, grandíssim. I l'interpretació de l'Edward Norton, que és un noiet, és l'est dels primers que va fer, era extraordinària. Jo l'Edward Norton m'ha sorprès molt amb l'última verma. Jo trobo que hi ha algú que ho fa bé, per sobre, és ell, és a dir, els llogueixos, fan paperes, els altres... Ell no està nominat, ell no està nominat, i en canvi, el que ho fa bé és l'Edward Norton, l'Edward Norton. La màquina, el quítono, ho fa molt bé, també. Però sí, estem anar sentint així una mica de fons la cançó principal de Primal Fiat, de la rei del Miedo, que m'ha sorprès molt perquè està interpretada per la Dulce Pontes, una cantana així portuguesa. Dic que mira, doncs anem a posar-nos una miqueta. És una pel·lícula que valia la pena. Finalment, perquè si no, no ens donem temps. No ens donem temps, no ens donem temps. L'egítima defensa, que és del Francis Fercòpola, que el feia el Matt Damon, el Dani de Vito... A mi també. A mi també, m'agrada. L'he posada perquè és aquell tipus de pel·lícules que n'hi ha moltes americanes, eh? De les grans multinacionals, les grans asseguradores, contra un minúscula persona que és un no res en la immensitat del mar. I llavors resulta que surt un noiet, que és el Matt Damon, que s'inicia a l'avogacía i que és l'avogat defensor, i aconsegueix duplicar aquella grandíssima asseguradora que ha permès que un nano, jovenet, que no li ha pagat el transplantament, perquè té una leucemia i aquest nano ha mort, i llavors és la lluita del minúscul contra el gegant de la gran asseguradora. I llavors aquestes n'hi ha moltíssimes d'aquestes, no? Per tant, tots aquestes li mostren diferents aspectes de lo que dona de si quan poses inocents i culpables. La pel·lícula que després he tornat a veure i que, per tant, us comentaríem és l'estimoni de cargo, que és del Willi Wilder. És una pel·lícula extraordinària, perquè l'he tornat a veure i penso que el Willi Wilder només es pot treure al barret sempre que ve una pel·lícula. Perquè és una pel·lícula basada en una novel·la de l'Agata Cristi que va estar molts anys veu fent-se en teatre, que és molt... Això, els anglesos són molt típics d'ells. I llavors és una pel·lícula que el personatge del Charles Lawton, que és l'advocat defensor, aquí és una pel·lícula d'un culpable, que és el Titan Power, i la pel·lícula fa el Charles Lawton, el Titan Power, la Marlene Dietig... I fa un paperàs. Fa un paperàs. Per la història té aquelles gotes de grans personatges tan ben definits que ha d'escondells, tan elaboradament definits, perquè la novel·la de l'Agata Cristi, no sé com podia definir l'advocat defensor de Charles Lawton, però és que és un personatge, és un personatge que està malalt, que ha tingut alguna cosa d'acord, perquè fuma veu i fa tot el que no toca, amb una infermera que és la Elsa... No, no, no, com se diu, però... És l'Ànxester, que ho fa molt bé. Fa nòvia de Frankenstein. Jo sempre me'n recordo d'aquest altre paper amb la Melena Guillet. És molt bona trio, eh? Era la dona del Charles Lawton, si no recordo malament. S'ho faré, s'ho faré. Doncs des del principi està molt ben definit, el personatge, perquè el sitge que fuma el que li dona la gana, no es pren les pastilles, el volen cuidar i ell... És una de les interpretacions d'ells, és una de les grans interpretacions. És boníssima, jo l'està veient. I tu passes, també, perquè inclús el diàleg. És que el diàleg té sort, té segones intencions... Té guionista, que tens el malto internet, tu estàs obent la internet. Té guionista a la pel·lícula. La novel·la es basa en l'Hagatha Christie. L'Hagatha Christie, sí. Però després hi ha un guionista que ha treballat el guió, o no? Sí, suposo que sí. No sé si seria l'habitual del Billy Wild, el Dayamon aquell. Imagino que sí, que sempre feien... Sempre feien les dues. En aquest cas és Lawrence B. Marcos i John Gay. Mira, ja ho acabo de buscar mentre parlava. I el mateix... Bueno, això diu aquí. Sí, sí. Bueno, en un altre lloc posa el Harry Kurnit, no sé. De vegades la... Jo el que recordo és una de les declaracions sobre aquesta pel·lícula del mateix Billy Wilder que deia que tant en tant li agradava fer una pel·lícula com el Hitchcock, que havia descobert que allò era guapo, divertit i tal. Per tant, jo era conscient que aquesta pel·lícula en concret s'aprovisionava més al món del Hitchcock que en el seu habitual. Però, clar, té molts més matisos, sí. És un home de matisos. En el fons del Hitchcock, que és un artista d'emportar-se-te'n, de que tu se'n xucla... Sí, a moments és més superficial. És més superficial. En canvi, el Billy Wilder és al fons dels personatges... Els personatges no són mai sempre més simplistes i més... Una cosa també que deia sobre això, això el Hitchcock ho deia, deia que, clar, ell troba que el personatge de l'innocent és molt atractiu, perquè s'identifica als espectadors. És a dir, l'espectador veu un personatge que és innocent i que de com està vivint, com està perseguit o culpabilitzat, una cosa que no ha fet. I llavors, això, aquesta vincle, aquesta vinculació, aquesta sintonia la pot rebre perquè tothom, qualsevol espectador pot pensar que es pot arribar a trobar en una situació d'aquest tipus i, per tant, per ella és molt fàcil... És més fàcil identificar-se. No ho sé, això fixa. Això és el que diu el Hitchcock, eh? Però jo crec... Per exemple, la pel·lícula del Norton... Sí. Ell és un culpable. Un culpable que surt innocent. I el Tyron Power de qui... Tu saps que és innocent és al principi o culpable és al principi? Ho saps al final. És sempre en vivo, és sempre en vivo. I malgrat tot que tu penses que allò té un punt que s'ha d'emportar... Home, que s'ha d'emportar, tu també t'identifiques amb... No és segur que sempre t'indifiques amb l'innocent, eh? Jo no ho sabria dir jo. Això ho deia el Hitchcock, com uns recursos que ell utilitzava amb el sovint, per captar-la justament a l'atenció de l'espectador. Que deia que qualsevol espectador, davant d'un innocent que la pantalla es mostra, que és innocent i no és culpable, que ara que el publicin, però era un motiu de pensar que li podia passar amb ell. Sí, podria ser bé. Home, aquesta de Nord-West, com es diu el Carigran... Con la muerte en los talones. És d'això, és d'això. És a aquest punt, no? És a aquest punt, que sí, sí. Jo diria que... En aquest sentit, sí que, possiblement, d'aquesta idea, la pel·lícula que és més mostrativa d'aquesta idea és el Con la muerte en los talones. Exacte. De l'art de l'Hitchcock. Per exemple, la anatomia d'un assassinat o de l'altre preminger, pot ser que ell sí que l'ha matat el... Però veus, jo l'he tornat a veure... I no penso que és una pel·lícula... Jo no l'he tornat a veure. Tinc la sensació que entre altres pel·lícules d'aquestes que estem esmentant s'aguanten bé. No l'he tornat a veure. Però quan la van fer, va ser de les pel·lícules... Ah, sí, però... Jo l'he tornat a veure... no faré un parell d'anys, eh? No parlo de... Jo fa molt, eh, que no. Això passa que està sobrevalorada. És a dir, que una pel·lícula que no... No sumarà així, potser, una prestigua que tenia. La fa el James Stewart, no? El James Stewart. El bueno preminger, sí. I ell és l'errèmic. Exacte. És l'errèmic que ell és una gran actri. Ell és una gran actri, m'agrada molt. És molt bona. Dies de menys roses... Dies de menys roses, és el millor que ha fet d'aquesta dona. Jo diria si... Si em permeteu que... Em parla una mica, sobretot, dels arguments. Però jo distingiria entre... entre dos enfocaments d'aquest tema general. Genèrics en el qual, després, doncs... es podrien matisar, una mica, seguir les pel·lícules que tu has comentat. Carme, seria una... Un plantejament seria el fet de fer que una pel·lícula únicament sigui doncs un thriller. Sigui una manera de tenir pendent a l'espectador per la trama, saber si és inocent, si és culpable... I aquí entraria... Pràcticament totes les afeïtsos, eh? Sí, i fins i tot... bueno, tot i que parlàveu de... És que depèn de com estigui construïda. La mateixa d'Estimoni de Carra, que jo estic d'acord, que, bueno, sent de qui és, el Billy Wilder, és una gran pel·lícula, però al final també juga únicament... segons com queda una mica simplista, perquè juga a veure si... que l'espectador hagi de decidir per una cosa o una altra, després et dona una versió que no és la que t'està ensenyant. Juga una miqueta amb l'espectador. Suposo que sí. El Billy Wilder el juga, vol jugar amb ell, i ho fa. L'hi dona més cos que les novel·les de l'acte Cristi, que les novel·les de l'acte Cristi són, que t'enganxen, perquè, per tot, però els personatges no tenen tant de cos. El cos li ha donat a l'Ui Wilder, eh? Segur, sí. El cos dels personatges de la pel·lícula, com a tenia aquesta pel·lícula, són molt més potents que el que sortiria a l'acte Cristi. En canvi, l'acte Cristi té això que tu dius. És un joc d'escacs. És l'esquema que ella estableix. És un joc d'escacs. Però després estan dintre de les mateixes que tu has comentat i d'altres que podien parlar. Jo distingiria fins i tot, que de vegades ja ho fem, i en aquest cas, potser és més clar, encara, el que seria el cinema d'estats Units i el cinema europeu. Perquè hi ha dues que són molt clàssiques, de fals culpable, o no fals culpable, sinó simplement de judici, i que no queda del tot clar si la persona és culpable o no, en una més, sinó en l'altra no, que són totes dues de Fries Lang, una és Emma, el vampir de Dusseldorf, en la que està clar que és culpable, perquè tu deixen clar les imatges, no perquè ningú no ho digui, sinó perquè tu deixen clar les imatges magistrats del Fries Lang, i una altra que és la que va fer a l'estats Units de Furia, que és una pel·lícula en què jo diria que, si no la recordo malament, en cap moment es sap si el personatge, l'Espencer Tracy, és culpable o innocent. I és una canyassa. Jo no tindria tan clar. Jo crec que aquí, igual que la d'Emma, el vampir de Dusseldorf, hi ha 12 homes sense pietat, que en realitat, en anglès es diu 12 angliments, s'ha dit 12 homes enfadats. En realitat, són pel·lícules que no els interessa tant l'esquema, el joc d'escacs, el que tu diries de la Gata Cristi o de Hitchcock, sinó que els interessa analitzar la societat en què està passant això. Això és una altra cosa, perquè 12 homes sense pietat, per exemple, no té trama en sí. No té res, estan tots bancats. Però plantejar quina garantia tens davant d'això, això sí que és gruixut socialment per a tu. La garantia i, a més a més, el reflex, perquè cada personatge que surt a la pel·lícula, del jurat, representa un determinat tòpic, un determinat esquema de gent que té un posicionament i que es deixa portar per unes idees determinades. I és un reflex d'això, de la manera com... No estaria molt lluny del que seria el Nightcrawler, d'alguna manera. Més a prop d'això, d'analitzar per què fem les coses com fem, per què ens deixem portar per uns prejudicis, perquè tothom està en contra, tothom, excepte la figura allà, Angelica, l'Algenri Fonda, que no m'han oblidat mai de jo de quan surt al final, de jo molt vestit de blanc, continuament, pràcticament, amb les sales posades, pràcticament. I llavors, clar, aquestes pel·lícules tenen una riquesa. Aquestes que no van tant a buscar l'esquema del thriller, que van a buscar el que, veritablement, és un reflexa de la societat on està passant això, jo penso que són les que donen més riquesa. Segur, segur. I, llavors, fals culpable, per exemple, de l'Hitchcock. Ja ho tenim clar, només és identificar-te, com deien amb el personatge, llavors acabes dient allò, ay, pobreta, ay, que no se'n sortirà i el sistema que dolén és, que tampoc, bueno, que no està malament en algun cert sentit, però no acaba de ser tampoc un discurs massa ric, massa d'allò. Sí, sí, d'acord. Hi ha moltes més. El mateix judici de Nuremberg, que no l'he posat aquí... Sí, sí, estava pensant jo en ella també. Té una pel·lícula d'una temàtica molt particular, i que, clar, agafa tot això. Els culpables, els no culpables, els innocents, els víctimes, la societat com a víctima... I qüestiona. Està també en qüestiona qui ha participat, qui no, qui, veritablement, allò de... És que ja us ho deia que clar, és una temàtica que no les cridia. Que dona per molts jocs i per moltes variacions, i és veritat que és veritat que està molt... Doncs un tema molt interessant, no? Joan, el que hi ha... La setmana que ve també. La setmana que ve també. Perquè, a més a més, la setmana que ve ens vindrà un convidat, per exprimir una vegada la ràdio, que es diu Josep Genès, i que ha triat un tema realment bastant curiós i molt interessant. El tema que proposa és el cinema de Teo Angelo Poulos, inseparable de la música de Eleni Kary Androu. I llavors, ell proposa que veiem... 3 pel·lícules. 4 pel·lícules. El Pase Suspendido de la Cigüenya, que és una de les primeres pel·lícules del Geno Poulos, la Mirada Ulysses, que segurament és la més famosa, Eleni, que és de les últimes, l'última és Quina és? Quina és la tercera? L'última és la Ternidad y un día. Eleni, la tercera. Aquesta última, no sé quina és. Eleni és una que li van tenir un altre nom amb anglès, em sembla que es deia algú així, com no sé què. Però aquí l'hi van traduir amb... I, a més a més, l'hi he trobada, que està en versió doblada, cosa que no passa amb totes les altres, que està en versió original. En canvi, aquesta és la versió doblada. Vull dir que ja tenia fama el Teo Angelo Poulos, el director grec, doncs l'avant doble. En qualsevol cas, em sembla que el xicot aquest... Molt interessant, molt interessant. I, a més a més, ell volia parlar de la música, i va triar finalment dintre de la música, del cinema, va triar, doncs, aquest tema. Jo crec que ens quedarem en lluernats, perquè és un senyor molt sàvi. I posarem una mica de música, també. Per mi, personalment, era una ocasió molt bona, a veure si, al final, tinc temps i m'hi dedico per tornar a recuperar el Teo Angelo Poulos, que és un d'aquests directors que vaig seguir amb més interès. Totes aquestes les he vist, el que fa és que les tinc llà molt llunyades, recordo sobretot la mirada d'Olíces. Jo només recordo la mirada d'Olíces, les de mi em sembla que no les he vist. Jo em sembla que no. I l'últim títol ni em sona de res. Doncs aquesta setmana dedicada a veure pel·lícules del Teo Angelo Poulos, no veiem res més, no veiem res més. I comentar la música, sí. Aquella música, aquestes estan totes les seves pel·lícules, i per tant, doncs, ho deixem aquí. Cinema Sense Condicions, punts los top, punts com. Si volen sentir aquest programa i la ràdio a la carta de Ràdio Desbert, aquí acaba un altre programa de cinema. Fins la setmana vinent.