CsC 17/02/15 - Marc Clarió / Història d'un futur + Josep Janés / Theo Angelopoulos iEleni Karaindrou

cinema sense condicions M'agradaria que tinguéssim un bon dia i que ens agrada el que volem, que veieu. Avui, a més a més, d'estar els habituals, que són el Jaume Vidal, el Francesca Aguilar i el Joan Morros. Tenim un convidat que ens ha motivat moltíssim perquè veguéssim un cine que no sabia pel prestigi que té. Jo he vist una pel·lícula, que és la de la mirada de l'Ulysses. La música és excepcional. Però confesso que l'he descobert aquests dies. Jo he vist totes les pel·lícules que he pogut, tres i mig, perquè l'última que estava sonant no l'he pogut veure totes sense més. I m'he quedat impressionat, sobretot per la música, com ell deia, que és extraordinària. La música que avança en les pel·lícules econològicament tenen una qualitat brutal. És a dir, l'última, Eleni. Jo m'he quedat, inclús he vist que es pot aconseguir per YouTube amb orchestres sinfòniques, és a dir, que ella toca el piano, és brutal. Ella és la compositora, vol dir. Eleni Calandriou. Eleni Calandriou. Jo penso que hi ha una cosa que està molt clara també. És el que li passa molta gent, que precisament no coneix, perquè no hi ha ningú que li parli de coses que no es popularitzen, com els suspirs aquests, o com se digui això, que n'estan anotant els esbosos aquests, o no sé com es diu això. Quina, quina, quina, quina. Aquesta última, una tan agòtica i tant d'allò. Les 50 ombres d'aquell. Ah, això, les 50 ombres. Algun suspir deu haver-hi. Aquesta sí que tothom sap quines són i les van a veure. Es veu que la pel·lícula és superdolenta. És igual, això no importa. És un balló de dir què vol dir que és dolenta i quina amb unes coordenades semblants amb aquestes és bona. És un altre tema. És dolenta perquè, en principi, les expectatives, no sé si precisament heu voltat del tema, diguéssim, aquest, el tema sexual, les expectatives són unes, la realitat que es troben als espectadors, desopciona, llavors, per tant, la prego és dolenta. Però això no és un bon termòmetre. No ho és. Vinc en un senyor que digui, escolta, el Joan Morros ha vist aquesta setmana tres pel·lícules del senyor. Àngelo Poulos. Àngelo Poulos, exacte. No hem presentat el convidant, hem dit el nom, Joan. Com som, eh, com som? Josep Genès, ja veieu que és un expert en cine d'aquest tipus, conec molt la música, perquè jo les coneixia la música d'aquesta noia, i m'he quedat encantat, és a dir, no. Perquè s'ha dedicat aquesta dona a fer pel·lícules a música per cine, és a dir, que, entre altres coses que he fet, perquè té una llistat de produccions molt gran, molt gran, molt gran, però el que ha fet, bàsicament, sobretot, ha destacat per la seva producció, pel cine. Cinema, teatre i també sèries televisives. Sí, sí, ha fet... És directora d'orquestra, és compositora, directora d'orquestra i multi-instrumentista, toca instruments de corda, instruments de vent, és a dir, és un tèntica crac de la música. Doncs bueno, ja veieu, el que està parlant és un expert també, això perquè d'aquesta no ho sabia, i és ella el que ens ha convidat, va sugerir el tema, que, com sabeu, és parlar del cinema de Teo Angelopoulos, inseparable de la música de Eleni Cairendrú. Llavors, la idea que teníem era perquè avui, jo, que et matívis... Ja la diríem bé alguna vegada. Jo abans he dit Cairendrú, no sé què, és... Es diu Cairendrú. Cairendrú. Cairendrú, s'escriu la pronúncia del grec, si saps grec, jo no en sé. Però en fi, un cop ho he sigut. Ara ja he après. Tant i tant l'alphabet nostre, perquè també tenen l'altre alphabet, traducit a l'alphabet nostre, i si no hi ha algun tipus d'aquest... És una A però es diu una I, com passa amb l'anglès, doncs seria Cairendrú. Cairendrú. Va, doncs Cairendrú. I de què més parlarem, Joan? La idea era... Viam, jo he vist estrenes d'aquesta setmana, però crec que les estrenen totes d'aquí un parell de setmanes, i penso que és millor aparcar una mica tot això, tenim aquí una personalitat en aquest tema que ens pot il·lustrar amb moltíssimes fonts, ja ho veureu. I, jo preferiria, en canvi, tenim la possibilitat d'entrevistar directament el director d'una pel·lícula d'un documental que es diu Història d'un Futur, que l'han estrenat al Dimecres passat al cinema Girona, que és el que s'ha especialitzat en fer aquest tipus de projectes, aquest tipus de projeccions, que la tornen a passar aquest Dimecres, i la passarà en sucessivament, crec, 3 o 4 Dimecres sucessius a continuació. Tenim la possibilitat de parlar directament amb el Xetxicot, i jo quasi suggeriria que, d'entrada, si podem, parléssim amb ell, truquéssim amb ell, i li preguntéssim una mica què persegueix l'Història d'un Futur, perquè ja l'han fet, quina, com va anar la seva producció, si us ha costat molts diners o no, etcètera, etcètera. I després d'això, podríem començar a parlar, jo diria, del tema i, si ens sobrés temps, podríem parlar de les últimes estrenes que hem vist, tots dos. Tots dos viscoses? Sí, una. Doncs podem, si ens sobra temps, podríem parlar de les estrenes que hem vist. Podem trucar en aquest Xetxicot? O mentre vaig trucant amb aquest Xetxicot, potser podria parlar el jaume d'aquesta pel·lícula. Vinga, explica-hi. Què et sembla? Me sembla que res per donar-me una mica de temps. Vinga, doncs. Jo vaig estar veient la pel·lícula Urgull, que és una pel·lícula que em va agradar moltíssim, que precisament parla de temes molt interessants a nivell social, com pot ser una vaga, una vaga en les vines de carbó, que va existir en els anys 80, quan la senyora Taxet es va proposar reorganitzar el país, que es diu, o diga-li com vulguis. Bé, llavors això, el que també va passar, i la pel·lícula és com un document del que veritablement va passar, és que el moviment gaire lèsbic de tot el... o sigui, de tots els britànics, doncs es van organitzar, i en definitiva van sortir a favor dels miners, no? I tot això, lògicament, el que planteja la pel·lícula, és que va generar tot un seguit d'atencions entre miners i aquest moviment, que per altra costat el planteja des dels dos punts de vista, que és aquell punt de vista del moviment gaire que podria... a partir de la base de que senzillament pot ser una qüestió de concepte i no va més allà de tot això, però paral·lelament, i tenim altres persones, que són les que arrosseguen, les que lideren, i aquestes sí que estan preocupades, perquè al món sigui molt millor, inclòs l'acceptació del món homosexual, no? Bé, dit això, ja veieu quin ambientació és, doncs automàticament, el que no explicaré és com es desenvolupa teòtic i com va anar la vaga, perquè això tot i que ja ho sabem, ho sabem, i els que no, doncs ja ho sabran, si veuen la pel·lícula amb més raó. Llavors, agrescant a veure aquesta pel·lícula per dues qüestions, perquè la pel·lícula planteja un fet que jo crec que té molta importància en totes les transicions que genera entre les parts que hi participen de tot això, la taxa, inclosa, i, paral·lelament, també dic que la pel·lícula tindrà molt d'èxit, perquè serà molt agradable per tothom, i el perquè és perquè utilitza molts tòpics, també, no?, tant d'una banda com de l'altra, tant des del punt de vista dels carboners, en aquest cas, viners, que són tòpics, que són molt machotes, que són homes i que no... i, paral·lelament, tenim, doncs, la part de la dificultat, oi, que tenen, per acceptar que hi hagi una gent que els ajudi i que aquesta gent tingui la característica que té. Hi ha molts tòpics, o sigui, al llarg de la pel·lícula... Qui és el director? Qui és el director? Ja t'ho dirà el francès, perquè jo no me'n recordo, no, és popular. Si el director es diu Matthew Warchus. Bueno, no em pot conegut. No, no em pot conegut. La veritat, jo vaig descobrir-lo ahir també, no? Bé, el realització, ell, com he dit, té la virtut de tocar un tema molt interessant, la qual, doncs, el senyor, aquest loa, que ho fa molt millor, perquè ho tracta d'una manera com cal, més a més, aixuta, més correcta, en definitiva, sense malindros, no?, per dir-ho d'una manera. I aquest senyor, doncs, ho tracta, doncs, amb aquestes dosis d'això, amb aquests tics, en definitiva, que em provoquen la identificació del públic amb la part més festiva de tot el que això representa, tant el que són els treballadors, com el moviment, com l'antesa o la particularitat de no entesa entre ells, no? Dit això, doncs, és una pel·lícula perquè tingui èxit, agradarà molt, punt. Ja, ja, vale, vale, vale, vale. Si no ve el Marc Clarío, que és el director d'aquest documental, que ara l'està intentant contactar, jo puc dir que aquest matí ens han passat, en el fenòmeno, ens han passat una pel·lícula, el nou cine de Barcelona, i després els verdins ens han passat un altre, i la que m'ha sorprès, però molt favorablement, i que, en tot cas, perquè l'estrenen d'aquí 15 dies, i per tant en podem parlar de la propera setmana, no crec que avui tinguem temps, és una pel·lícula que es diu Selma, que està nominada als Òscar, com a millor pel·lícula, aquest any, i que es diu d'una forma molt punyent, i molt atractiva, la vida de Martin Luther King. Martin Luther King, en aquí, és el personatge principal, s'està explicant la seva història, amb la seva dona, els seus moviments, l'Atlanta, la Selma, que és on va tenir una importantíssima participació, diríem, al moviment, i el president Johnson, en aquell moment, està la pel·lícula molt ben feta, molt ben treballada, i penso que és una pel·lícula que tindrà èxit, i que arribarà al públic, perquè el tema està molt ben tractat. Jo, inclús, ara, quan venia amb el cotxe... Fixa que jo he dit el contrari abans, que agradarà precisament perquè no està ben tractat, segons el meu criteri, que aquest és un dels elements bàsics, que jo penso que hem de saber parlar, també. Ens entenem o no? Sí, t'entenc, però jo tinc la sensació que els americans vas amb aquestes coses, com que les cuiden molt, doncs encara que la cosa sigui no tan digerible, com podria ser el millor això, que hi ha més músic, que més cançons, i més ball, i el que és... També arribes, és a dir, que penso que també arribarà. Tinc la sensació que arribarà al públic, perquè, a més, com que està nominada, com a millor pel·lícula, els osc, i tal, tot això li donarà una oreola, quan l'estrenin, que farà que la gent és americana, és bona, que parlen bé, està nominada, i llavors la gent la n'hi ha de veure. El que li deia que m'ha sorprès... El que li deia que m'ha sorprès és que m'ha fet pensar que Catalunya, en aquest moment, està vivint un moment molt semblant, perquè rons completament diferents, un tema nacionalista i l'altre és un tema de seguretat coincident. No, no, el tema és diferent, però el que viu la gent s'aproxima molt, i en un moment determinat, les coses que es diuen, o que es diuen els uns als altres, ens les podíem dir, en aquest moment, aquí, els uns als altres. Em sembla que tenim el Marc que diu el telèfon. Anem a provar-ho a veure. Ah, sí? Hola. Vaja, doncs no. He ficat la pota. Torn a provar, eh? Aneu-ne-ho, torna. Estava veient ja el tema, però ha fallat. Estava veient que, bueno, això, que la pel·lícula que ens han passat aquest matí era aquesta, l'altre que ens han passat i que no es recomano, a tu potser no t'agradarà, però amb ell cantarà perquè no li agrada el Tínitzburg, ens han passat el Franco Tirador aquest matí, que l'estrena en aquest divendres. I què vols que et digui? M'ha sorprès desfavorablement, perquè no em pensava que fos una americanada, en una situació del desert americà i dels seus valors i dels seus personatges i que són meravellosos. És això? És això. Desgraciadament és això. No, m'ho grec. Venint del clínisbut és una altra cosa. Bueno, ja en parlarem, és a dir, quan tens la veritat. Jo penso que el clínisbut és sense cap mena de dubtes un gran actor i també un gran director de cinema i ha fet obres meravelloses. Però és un punt de vista ideològic el personatge ens sembla que tota la vida, eh? L'hem de situar en la... extrema, extrema, extrema, dreta nord-americana i sobretot en temes com aquest. És a dir, el patriotisme americà més patriotero, eh? I recordem la seva defensa quan hi ha aquests desmatances als instituts o les universitats i aleshores hi ha aquells campanyes al voltant de si es prohibeixen al rifle el tema d'alarmament. Ell és radical defensor que aquí que cada escum la seva pistola a sobre, eh? No, no, a mi no em sorprèn. Segur que la pel·lícula és interessant en tant que pel·lícula. A altres coses, que el portes tan bé en fet, és de molt en fet. I la imatge, i la música, i el cinema, i tot el que... i tècnicament, moltes coses, perquè és un gran director. Però subliminalment, el que hi ha una defensa d'un conservadorisme que no me l'imaginava tan clar amb altres pel·lícules d'allò, que no les mostra tan clar. Perquè el clínic s'ha anat variant també molt, eh? Sí, sí. Podíem preguntar, eh? Ara sí que en té. Sembla que tenim ja el Marc per aquí, ara sí. Bona nit, Marc. Hola, bona nit. Hola. No et sentim. Sí que et sentim. Sí que el tenim, sí que el tenim. Bona nit, mira, estem aquí, estem aquí, uns companys de la Ràdio, Ràdios en Justes Bern, fent el programa Cinema Sense Condicions, i ens feia molta il·lusió que ens expliquessis com va anar la creació de la idea de fer Història d'un Futur, que la van estrenar al dimecres passat al cinema Girona amb un gran èxit pel que m'han explicat, i que es torna a repetir la prejecció d'aquest dimecres i que també es farà en dimecres successius. Com va ser el naixement d'aquest projecte? Doncs bé, el naixement d'aquest projecte ve del cap d'en Bernat Garrigós, que és un garrotxí motivat per tot el tema del procés que s'han vivit ara, i ell va pensar que no hi havia prou coses a la xarxa on poguessin expressar-se lliurament la gent gran. Potser hi ha alguna cosa molt tècnica, totes les pensions i aquests, però l'opinió en si mateix de la gent gran no existia, i a mi em va proposar fer un vídeo d'uns 15 minuts, al final he fet un documental d'una hora, i mirar de projectar-ho a tants llocs com poguéssim per demostrar que la gent gran té una opinió ben formada i que tenen una esperança molt gran en el futur d'aquest país. Jo entenc que va començar amb 15 minuts perquè s'ho pensava que només trobaria una entrevista interessant, i hi ha 8 entrevistes que són superinteressants, perquè jo les he vist i vaig estar també al dia de l'estrena, al cinema Girona, i vaig quedar sorprès, perquè la pel·lícula té molta qualitat, té la fonda de vista cinematogràfic, es veia perfecte, s'entenia perfecte, estava molt ben encadenada a totes les instal·lacions que feia el de personatge a personatge, i els 8 personatges, els 8 vellets, perquè són persones dintre 71, vaig entendre, fins a 90 i pico d'anys, estaven absolutament entregats a la feina que els hi va proposar. Quanta temps va durar el rodatge? Pel rodatge vam estar sobre uns 3 mesos i llargs, perquè la jove em va fer en diferents dies, aquest projecte és un projecte que vam fer de forma altruista, i llavors tota la gent que ha col·laborat, el que té feina, ja s'ha de dir, durant la setmana ha de treballar, i llavors hi anàvem cas de setmana saltats, a més a més de les altres filmacions que hi ha de rodatge, pels entremijos, pels poemes, que hi ha la Montserrat Carolla que hi cobra, i llavors en diferents dies saltats, si ens la poséssim un darrere a l'altre, no arribaria a la setmana. Una pregunta, Marc, la tria dels protagonistes, com va anar? Per exemple, perquè un dels 8 entrevistats és en Paco Martínez, i dirigent sindical, i tot el que ens explica i una de les millors intervencions que hi ha en la pel·lícula, en el documental, i per què no va ser en Paco González? No el deus conèixer, un senyor que diu així, Paco González, que va ser dirigent obrera a una de les fàbriques aquí del Vagi Obregat. Per què una tria d'una persona i no d'una altra? Com va anar això? És ben senzill i fàcil. Com veus que ve, és un projecte altruista, i llavors els tuits altruistes es fan entre els amics, i entre els amics i coneguts, vam llençar veus, i vam trobar aquests 8 personatges, i no vam haver de triar cap més. Diguem-ne que no vam fer cap tria... No vam fer un càsting. No, no, no, no vam fer un càsting, no vam fer una tria lloc justiva, perquè realment el que ens interessava és que fossin ells mateixos, o el que diguessin no ens tenia per què agradar o no agradar. Senzillament havien de ser ells mateixos, havien de ser una cosa natural, que de fet és boquet. Està molt aconseguit, això. I que es poguessin expressar ells viurement. Penseu que per posar-se una mica mantes a vent, imaginaus que us truca un desconegut, totalment, perquè, a més a més, jo no... Diguem-ne que són els meus primers passos a dintre d'aquest món audiovisual, i que us ha trobat un desconegut perquè us foseu davant d'una càmera explicar la vostra vida, perquè volen fer un documental, etc. A més a més, gairebé tot és crevat de casa de cadascú. Llavors al principi de les entrevistes he de donar una mica així, veient-les venir, i llavors les entrevistes es llargaven, doncs, una hora, hora i mitja, gairebé totes, i la veritat és que la tria després va ser bastant complicada, perquè tot el que diuen és molt interessant, tot. La idea, Marc, jo tinc curiositat perquè en principi del que es parla, sobretot, és del procés aquest, el català, però tu declares en alguna pregunta que t'han fet, que fa la pregunta que no està dirigida només a un públic especialment independentista ni català. Això és així? Especialment va dirigit aquell que no se sent independentista, fins i tot aquell que ni tan sol resideix a Catalunya, perquè entenguin i vegin la pluralitat d'aquest moviment, perquè és una pluralitat immensa aquí, parlen en català i parlen en castellà. Hi ha gent que no parla en català perquè ve de Madrid, que de s'ha acostumat a parlar encara les seves arrels i li costa parlar en català i, per tant, l'entenc, però prefereixes parar-se en castellà, i per cert que és un dels que parla, n'hi ha un que parla en castellà. Hi ha un metge que havia sigut el que portava un dels departaments del Vall d'Hebró, que és un senyor premiat i un senyor de molta prestigi que fa un autèntic en castellà i viu aquí, i ha sigut un prestigiós responsable del Vall d'Hebron durant molts anys, que fa un discurs extraordinari, que és per escoltar el que diu un home amb experiència. Doncs hauríem de portar el Marc aquí al programa i previstar-lo tranquil·lament. El que passa és que ja em va dir... Quan vaig veure l'altre dia, el dia de l'estrena, en el cinema, Girona, em va dir que ell viu a fora de Barcelona, estàs a Girona, em sembla. I li va bastant malament de tenir que desplaçar-se, només per una cosa d'aquestes. De fet, vosaltres no en veieu, però jo sí que us estic veient pel vostre canal. Ah, sí senyor, sí senyor. Mira, és veritat, abans hi havia un noient, un espectador i ara dos, deu ser tu, el que t'has afegit ara. Sí senyor, a mi no em veus que estic a l'altra banda del mirall, però amb ells tres, sí, amb el Jaume... Espera que ara et giraré una mica, perquè vegi també a l'altre interlocutor. Bueno, aquí una mica veuràs els tres. Jo vaig girant aquí la cara. Jo els felicito per tenir aquesta missió, que és molt soló veure la ràdio en directe, veure la pantalla, està molt bé. No fa quatre dies que fem això, eh? Bueno, això, gràcies a Carles i al... Bueno, ara me'n recordaré l'altre nom en l'Enric, que estan aquí sempre intentant innovar, així que mira, li donarem la teva felicitació. I bueno, a Girona, escolta, Marc, està molt bé, molta cosa, està a part ja el Robert Bells Sola, hi ha cosetes de cinema, hi ha molt moviment, oi? Girona sempre és molt, molt tot. De fet, recordeu el que us deia jo, jo soc un amater, penseu que jo fa tots dos anys treballava fent obra civil al carrer, ara no em faig perquè no puc, tinc la salut delicada i no puc fer-ho, i bueno, ha sigut una forma de prendre coses noves i... Et prometo que a nosaltres fa molt de temps que ens dediquem, a fer programes i a veure cine i estudiar cine, etcètera, i quan jo vaig veure el documental a casa meva, perquè me n'hi vaig veure amb el DVD que ens vau fer arribar, jo em vaig quedar sorprès per pensar, aquí hi ha molta qualitat cinematogràfica, és a dir, la pel·lícula, en absolut, pots, inclús, després del cine, el dia en què has passat, quan la gent sortia al carrer tothom comentava que la pel·lícula estava terriblement, molt meravellósament ben feta, i que és veritat, és a dir, tant en la muntatge, inclús vaig veure que estava telonada, que havíeu fet el telonatge, per tant, uns professionals autèntics. Ja hem estat de res. I amb aquest èxit de crítica, estàs pensant ja fer alguna cosita més? Sí, de fet, sempre ens anàvem amb part dels companys que hem fet això, de fer un curmatratge, però hi haurà, de moment, fer-hi tot això, com us deia, jo tinc la salut que no tinc, i vaig navegant molts dies, i bé, sí. Encara has de fer alguna altra cosita, però, de moment acabada de fer el cercle i tancar el cercle d'aquest projecte, que ha estat fantàstic. Abans de convidar-nos del Carles Clarió, del Marc Clarió, dic que aquest documental, els nostres ullens, si el volen veure, es torna a repetir aquest dimecres, i el dimecres que ve a les 8 del vespre, en el cinema Girona, i va l'apena a veure-ho, perquè amb aquella pantalla gran, és extraordinari, és veritat. I tornaràs a venir del cinema Girona, Marc, per comentar-ho? D'acord. Doncs escolta, que sabies que et seguirem la pista, des d'escoltes. Escolta, cuida't, eh, tu. Això és important, això, pel que acabes de dir. Tant de bo que et tinguem aquí molts anys, vinga. Un abraçada molt fort, Marc, i moltes gràcies per fer cinema. Adéu. El documental aquest, no només és per dir-ho així per la gent gran, i no només és per la gent independentista. En l'estrena, precisament, hi havia una classe sencera, un 30 estudiants de batxillerat, amb els seus professors, professors d'història, precisament perquè, clar, els 8 avis entrevistats, homes i dones que parlen català, castellà, no només hi ha aquestes diferències, que es fan a l'exerci republicà, però d'altres a l'exerci nacional. En combatre en Franco, contra l'Esquerra, contra Catalunya. I ara, en aquest moment, efectivament, es declaren independentistes. Per tant, aleshores, per treballar el tema de la Guerra Civil, que és un dels temes curriculars que, en el batxillerat, té la matèria d'història d'Espanya, els estudiants en aquest cas també poden estar motivats en aquest documental. Com que els estudiants no és fàcil però, aleshores, sí que en les aules es pot passar el DVD. No ho sabíem, però deduïm que has vist també la pel·lícula, perquè la comentes i has fet preguntes molt precisament. És a dir, que ja es pot veure el DVD també. Ens van fer arribar a córrer el DVD i jo vaig passar amb els amics. Si el tens passant. Ja te passaré un. Perquè no també s'entenia un, i no el tinc en aquest moment, el tindré. Molt bé. Comencem de fet a donar la veu. Perdoneu, abans que continueu, que sapigueu que d'aquí a no gaire tindré un DVD de la pel·lícula Magical Girl. Ja la podràs veure. Ja no podràs tenir excuses per no anar a veure-la. Em va agradar molt, eh? Un pel·lícula espanyola, com si jo busqués excuses per no saber què fer. Ja veus tu. Quan li dono feina sempre protesta. No, no, no puc. A més, abans que el teu angelo Pau l'entén el corrobat. Podríem dir moltes coses. Un senyor que ha tingut premis, jo crec que tots els festivals de cinema del Boneta, d'aquells seriosos. Exactament. Per tant, premis el Japó, premi a Berlín, a Venècia, a Can, a Chicago, els que vulguis més. Des de l'any 68 que li dona el premi a la crítica del festival de cine tecelònica fins a el teu premi tenen Simoix al 2011. El Palma d'Ori Festival Jorata Comènic del Festival de Càncer el 98 i així. Aquí hi ha com 33 al·lusions. Millor pel·lícula, millor director... I clar, és una persona que digui si em pot... Ja no està entre nosaltres, però una persona que té aquest currículum cinematogràfic de premis en tots els millors festivals de cinema del planeta, probablement ha de ser un bon director. Sí, però això és com l'Orso Wells, no? No? Que també hi va ser un gran director, però clar, vull dir, tenia coses, oi? O en definitiva, la major part de les coses, quan s'estrenaven, ningú donava 27 anys per ells. O sigui, són aquells que s'han d'anar imposant a base d'espais com el que fareu avui. Sí, i és veritat que no és especialment reconegut, així com tens molts directors que... Reconegut, no sé com dir-ho. Entenc que vols dir, des del punt de vista, per dir-ho dins popular. Sí, sí, clar. Exacte, no és comercial. No és comercial. I això ens ha d'estrenyar en base a que en base a aspectes quantitatius, si les pel·lícules duren 3 hores, mar de Déu, quina pel·lícula. Imagina't, allò que avui dir la joventut ràpidament no desconecta el cap de 5 minuts, doncs imagina't, pràcticament totes les seves pel·lícules a 3, en realitat, més 3 que no 2. I després, el ritme, el que van aquestes pel·lícules, que dius a mare, dius que aquestes tomes estan llargues i clar, i aleshores, això... Hi ha més una altra cosa molt important, aviam. Qui podrien dir que va inventar la tragèdia, qui va inventar l'èpica, en el sentit més literal del que pugui ser una tragèdia, doncs els grecs, no allò, fa 2.000 anys i esculteu-me. Aquest senyor és grec, domina la perfecció el coneixement de la cultura grega, curiosament, alguns de les protagonistes fan part del nom de les seves pel·lícules, Ulisses, Helena, Helena... I, per tant, aleshores, les tragèdies són tremendes. Jo penso que, veient algunes de les seves pel·lícules, en poques, perquè no totes s'han arribat a casa nostra, jo he vist com, realment, gent se s'escava i se'n anava. Perquè és difícil evitar plorar, en varias de les seves pel·lícules, el drama és de tal dimensió que costa molt aguantar-lo. No és melodrama, no és melodrama de Hollywood ni Rúes. La mort impossible, una mort terrible, la mare que perd totes les fronteres, les detalles polítiques, les religions, la migració, les circumstàncies, fan que aquella mort no sigui possible i, aleshores, els personatges, una o l'altra, mora o, senzillament, no poden continuar junts. Hi ha algunes imatges com aquelles que es posen tot l'aparell a plorar i els protagonistes de Bruno Grans li diuen, ploro, perquè no et puc estimar. Abraçats, allò realment estan constituint-nos el cos. És a dir, que, per tant, és a quin punt de vista... Aquest aspecte és tècnic. Aquest aspecte és tècnic, és el sentit de idioma, pel·lícules tan llarga, que ja m'ha quedat ritme tan lent, fa que puguis comprendre que molta gent que vol acció, les coses han de tenir un ritme frenètic. Per tant, la data, pel que sigui, però la s'ha vist ara també les 3 que tu vas recomanar. Ara et volia preguntar, abans de continuar, per què vas recomanar aquestes 4, el pas suspès de la cigonya, aquesta, que es diu Eleni, que en realitat no es diu Eleni, que es diu una cosa així, com a els prats plurosos. Resulta que es veu que hi ha dos títols. Un és l'anglès, que és els plats plurosos, i amb grec es veu que és el riu que plora. El riu que plora. L'altre que és l'eternitat i un dia, i la mirada Ulysses. Per què aquestes 4 concretament? Bàsicament perquè dintre del que és el cinema, sinó la música, tinc aquests 4 discos. Ah, molt bé. Hi ha un altre disc de l'Enicarindú, però no de la música, del teu Angelopau, sinó d'altres. Hi havia una relació amb la música. Jo, nosaltres teniu col·leccions de mils de pel·lícules, jo no tinc eres pel·lícules, en canvi tinc col·leccions de mils de discos. I en aquest cas, hi ha aquests 4 discos que els he portat, estan aquí. Doncs mira, vaig a buscar-lo i poso algun de fons. Bueno, estic posant musiqueta, però... En quan el cinema jo recomanaria totes les 10 o 12, diguéssim, més conegudes. Hi ha aquest 20 pel·lícules, al llarg de la seva història, però n'hi ha com 7 o 8 o 10, que són les, a partir de l'any 1980, que són les més prestigioses. És a dir, llavors, amb aquestes, bàsicament, com estàs explicant ell, i col·labora, i col·labora, la LNI Cairendou, es diu? Amb 8 de les 10. O 8 de les 10, fins que va morir, que explicava ell... Exacte, per cert, aquest és un altre, parlant de la tragèdia, i de la tragèdia, l'origen grec de la tragèdia, i la seva mort. Aquí tornem a trobar-nos encarregadament també la seva mort, i de la tragèdia. Ella està filmant una pel·lícula, l'última que ja no haurà arribat al final, 78 anys. I està als carrers de Tennis, el capital del país, filmant. I una moto conduïda per a un policia, la tropella. De resultats de les ferides, té un derremament cerebral, i mor a l'hospital. L'anècdota és que l'ambulància va trigar més de mig hora en arribar, com a conseqüència de les retallades, que estava patint... És a dir, la tragèdia greca d'aquests moments, està als diaris cada dia. Per tant, és a dir, que la seva mort és, filmant una pel·lícula, amb les botes posades, i a mort de més a més, tràgica, i a mort de manera tràgica, com a les grans tragèdies de Grècia, de les seves pel·lícules. És faraïdor. No va acabar la trilogia dedicada a la Grècia Moderna. Comença precisament per la que deia, que aquí es diu Elénis, i que en realitat es diu el Riu Plurós, continua amb una altra que no conec, que seria com el Pols del Temps, una cosa així. No sé si és la que estava rodant precisament quan va morir aquesta de l'altra mar. La tercera, que era de la grèdia de la trilogia, que no haurem vist. Jo el que no sabia és que... Aquestes quatre senzillament és per la música. Des del punt de vista del recomanar-te, diria que aquestes quatre... O sigui, què passa amb en Teó, en Gelopollos? Si no has vist una, quan veig la saura saps què és d'ell. Això... Aquesta marca d'autor, això no passa amb tothom, però sí que passa amb ell. Indiscutible. És que té una característica, que jo suposo que heu vist, jo crec que deu haver algun llibre, o algun article important, que es digui la grua del Teó. Per aquest home, tota l'estona fa servir el mateix sistema, i és impressionant veure quin partit li treu, perquè cada escena és diferent, però sempre ell té una càmera amb una grua. I tot ho fa amb això. Quan vas observant és que tot ho fa amb això. Dius ara al Plasfix, de moment que comença a moure sempre, començo a obrir-se o a tancar-se. És com una mena de sistema, suposo que té ell. Hi ha coses que a mi em sorprenen molt. Heu estat a Grècia, probablement. Aquest home ja el d'abans. Jo no. Com un turista, però sí que saps que hi ha guies, moltes guies, i que fa sol, molt de sol, molt de calor. Doncs bé, a les seves pel·lícules el sol no existeix. No és tot boira. És boira, sempre està núvol, sempre plou a neva. Sempre plou a neva. I llavors dius, però quina gràcia és aquesta? Tornem a trobar nores en això. És a dir, la marca. Estem davant d'un artista, que com podríem dir-ho d'un Picasso, com podríem dir-ho d'un delit, com podríem dir-ho d'aquell obre, dius això és de... Exacte quan recorda el passat, que ho recorden molta intensitat, per exemple l'eternitat i un dia, les imatges en què es veuen allà a la casa de la platja. La seva dona. Sí, la seva dona de jove, alguns moments molt concrets. Exacte, moments concrets que dius, extrèus allà del context, una imatge, extrèus un minut de la pel·lícula, però ràpidament no te'n compta, per exemple, que tot un conjunt de caràcter i sí que també són absolutament transversals en tota la seva obra. De quin color vesteixen els protagonistes i els figurants? Foscos, sempre. Sempre, tothom és fosc. Hi ha hagut uns vestits grocs, una esmena de mono groc, una bicicleta o a peu, que surten en diferents pel·lícules. I els vestits de la núvia. Blanc i maculat. I aleshores, o per exemple, el veure l'aigua. Ja sigui de l'aigua del mar, ja sigui l'aigua del riu, o ja sigui el sol de l'aigua en altres pel·lícules. És a dir, l'aigua, tot el que té també dirien la simbologia de l'origen, de la creació de la vida, és avassalladora. A més, l'aigua, en unes pel·lícules, l'aigua, en un del poble, i aquell poble desapareix, l'aigua és una frontera, la frontera en francà, l'aigua és un riu, i aquest riu separa la frontera d'Andralània i Grècia, una altra frontera en vulgària, Grècia, i les fronteres són l'aigua, i la gent no pot passar l'aigua, no pot traspassar els marts, no pot traspassar els rius, no pot traspassar les fronteres. És a dir, que les lligïns són constants, constants a l'obra del teu Angelo Paulos, és molt llarga. Hi ha alguna... una bibliografia, i tenia, en tot cas, no sé si la porta d'algun familiar o d'alguna empresa, hi ha una pàgina web, teoangelopoulos.com, estan en espanyol, no en català, però sí en totes les llengües per dir-ho sí en europees, dels Estats Actuals, sorprenent, perquè, per exemple, llegint aquesta... la informació d'aquesta web, la seva bibliografia té sorpreses. En anglès és diferent que en francès, o en castellanes és diferent que en francès, no sé per què, apareixen coses que es diuen en una llengua i no es diuen en una altra llengua. I després hi ha un llibre, Carol Blom, un home a cins, un autó anglès que ha fet una bibliografia, diguéssim, i un estudi en rigor de la seva obra. L'has vist aquest llibre. Per tant es pot disposar, diguéssim, d'unes veus, aquesta sí, Joan, que diria d'expert, no pas la meva, sinó sobre el que és la seva obra. El que passa és que, si estem amb els oïdors, que hem d'entendre que un oïdor d'aquest programa sense camina de dubtes és un gran amant del cinema, sí que podem dir que, si no ho coneix, que faci el possible per conèixer l'obra. Per descobrir-la. Jo, per exemple, he vist avui que el pas suspes de la cigonya, que m'ha agradat molt, a mi potser és el que més m'ha agradat de les que he vist, he vist també les quatre que esteu esmentant, no va arribar a Espanya en el seu moment. És a dir, s'ha arribat el DVD després i la gent ha vist pel circuit de biblioteques o de videoclubs o el que sigui, o com sigui, però no al cinema. I per tant, o potser l'han passat a la filmoteca. Sí, jo les vaig veure a la filmoteca. La filmoteca va fer un cicle dedicat a ells, me'n recordo, però jo no hi vaig anar en aquell moment i per tant me'ls vaig perdre. I les he descobert ara, i el que també m'ha agradat molt, sorprès molt, és com descobrir, que no ho sabia, el festival de Tasselònica, que el 1982, la LNI, Caram Dou guanya el premi, el millor composició, es fixa en ella, i comença a treballar amb ella, i a partir del 1984, fins que mora, les vuit pel·lícules que m'has mantat ell, que fa el teu Angelopoulos, totes tenen la música d'ella. I l'altra cosa que m'ha sorprès molt, és que a mesura que va avançant les pel·lícules, la música té molta més qualitat. És a dir, la qualitat que té la música de l'LNI, que és per mi l'últim econògicament de les que m'estaves veient aquests dies, sembla que és aquesta que està sentint, ara, no? Bueno, estem sentint una miqueta de música... No, de música orquestral de l'LNI Caram Dou. És que n'hi he sentit una, que és la seva marca, també. A qualsevol cas, a qualsevol cas, m'he fixat que, per exemple, el pas suspes de la cigonya, que és de la primera època, que és tan potent, la pel·lícula és molt rodona, per mi de les millors de totes les dues que he vist, però en canvi, la música, a mesura que la següent és més bona que l'altra, i, bueno, l'última, l'LNI... Però això és perquè anaves entrant en la dinàmica que es procusaven, Joan. No, perquè també, per dir-ho així, l'LNI compositora jove, les composicions no són tan riques. I a mesura que es va, doncs, desenvolupant la seva... Perquè no només és, com hem dit, directora, orquesta, multi-instrumentista, compositora, és també una sàvia de la música. Ella ha cursat estudis de musicologia, d'endemno musicologia, a França i a Grècia, i a les hores, per tant, ella sap la història dels instruments, i a mesura que, per dir-ho així, es va entrant en la seva maduresa, la seva sinfonia és... Ara no escoltis el que és la música, per dir-ho així, de les pel·lícules del teu, que, per cert, no es casa artísticamente amb el teu angelo poblu, però que sí que va cada vegada dels que tenim més capacitat per entrar d'intractament. I, per tant, en aquest sentit, repeteixo moltes obres de teatre i tal. Però, si tu agafes la música de l'Eleni jove i la música de l'Eleni madura, la diferència és important i és molt més rica de la madura. Tu has detectat això perquè és així? Sí, entenc que també anava de mica en mica. Tot i que dius que no es casa artísticament amb més capacitat per entrar d'intractament de les imatges. És que el dramatisme, per dir-ho així, d'algunes d'aquestes imatges, d'alguna de les escenes, precisament aconsegueix un impacte més rodó gràcies a la música. Les imatges són molt potents, però, clar, fixa't que estem parlant que sovint no hi ha sol, és molt fos, que en tot cas l'única llum, que és la llum de la neu, fa servir la llum de la neu. Moltes vegades juga amb aquella finestra fora de l'exterior, està nevat, per motiu de les guerres, no hi ha vidres, llum de la neu és la que il·lumina l'escena a l'interior d'una habitació. Per tant, estem parlant, la gent va fosc, no hi ha llum, i a les hores resulta com si un aconsegueix l'efecte. El moviment tan lent, com es aconsegueix el dramatisme? Doncs, evidentment, perquè el que es diu, que molt sovint és molt poca cosa, és molt dur. Jo no sé si sabeu aquella frase del poet nostre, Joan Marguerit, que diu que un bon poema és un cop de punya a la panxa. I el Joan Marguerit intenta que l'últim vers dels seus poemes sigui això, una calatallada. Doncs jo penso que si té raó, si és un punt de vista artístic, un obre d'art, ha de fer això, és un cop de punya a la panxa, les pel·lícules d'en Teon Gelo Paulós, no és un cop de puny, és una pallissa de boxa que et deixa ben balvat. És d'aquí el Joan Marguerit, de Sant Justes Verdes, no sé si ho sabia, d'aquí d'on estem ara. Doncs teniu un... Potser el gran poeta nacional del moment, no? No el tenim, perquè no som d'aquí nosaltres, però... El que era el que era el que era el principi de la ràdio, és el que era el que era el principi de la ràdio. Aleshores, doncs clar, aquest dramatisme amb la música sovint d'acordeó i corda, i juga amb acordeó i corda, és que la pell de gallina és instantània, i això no el millor dels casos, i en altres casos no tan millors, la llàgrima surt a homes i dones per ràpid. És a dir, és impossible veure aquestes pel·lícules sense plorar. A mi, jo penso que nosaltres, el que estem traient és la màgia de la poesia sense dir-la la poesia. Jo penso que seria molt important que a profundíssim, una mica, el que, d'una manera o altra, estem dient, o sobretot tu, estàs dient d'allò de dir, com ho aconsegueix ell? En fi, que no sigui un cop de puny, sinó que sigui una pallissa total. Què és el que vol dir, això, realment? Hi ha un recurs que utilitza, que a mi m'ha sorprès, què és? Quasi tots els guions, bueno, primer de que col·labora amb la millor gent, el Toni Noguerra, que és el que havia fet a Marcor, que havia tratat amb l'Antoni Oni, l'Eclipsi, la Noche, tot això, tot aquestes, és el partit dels de quin any, és el 84-85, comença a fer els guions amb ell. Tots aquests guions que d'aquestes pel·lícules que hem vist, el Toni Noguerra i col·labora. El director de fotografia sempre costuma ser el mateix. És a dir, ell es forma un equip de gent, fidel, que amb la que hi creu, i confia plenament amb ells, amb el que ell vol aconseguir, però amb llibertat també d'actuació, etcètera. Què passa? Una de les coses que m'ha sorprès més a nivell de guió, i que es repeteix moltes vegades en moltes pel·lícules, i no sempre ha de ser el Toni Noguerra, havia fet una cosa d'aquestes. Segurament és més influència d'ell que el Toni Noguerra, és que la història no entens el que passa. Tu t'interesses perquè no està sentent en el que passa. I el que passa ho va sentent de mica en mica. Si no estàs pendent, et perds. Però si estàs pendent de el que t'estàs explicant, dius, hòstia, això és el lligue. Clar, això és per això. O sigui, tot està justificat, en el fons. Però tu no ho veus d'entrada que està justificat. Llavors, clar, arriba un moment que et quedes amb dubtes, perquè no saps si és allò que és allò altre, i al final t'ho explica. Al final ho deixa clar. Però aquesta dubte de si és una cosa o és l'altra, és el que t'atrapa, a alguna mesura. Llavors, això és sobretment original, perquè fa que l'interès no ve d'una sorpresa com fa en el Hollywood, o d'un accident, o de que maten algú, o que hi ha una bomba. No, no, bé, de que tu vols entendre els personatges i no acabes de saber quina relació hi ha entre ells, per què diuen això, per què li ha dit això, i ho vas entendent de mica en mica. Això et sembla que és una cosa molt aconseguida. Una de les coses que fa és que la narració no és mai cronològica. Llavors, l'espai Temps va endavant i va enredera. I, a més a més, utilitza també la potència simbòlica de la mitologia. En ocasions, efectivament, no hi ha manera de saber que aquella és el pare o perquè aquella és la mare o perquè els fills, d'on han sortit aquells fills, no s'explica tot això. I aleshores, fins i tot en alguns casos, es permeten essències. És a dir, anant molt filiprim, en alguns moments dius, però aquesta, si sortia que era d'allà... I això és perquè hi potència aquests elements. Però, contestant a la pregunta que deies, la història de Grècia no ha estat una història agraïda. La Grècia Clàssica seria, en tot cas, un món però la Grècia Moderna, la Grècia Moderna podríem considerar, per tant, segle final del XIX, segle XX i segle XXI, és una succesió de tragèdies. La llibertat no ha abundat allà, com tampoc ha abundat a Espanya, ves per bon, eh? Les dictadures, en canvi, sí que han sigut abundants, els cops d'estats militars, i des d'aquest punt de... les guerres, les guerres balcàniques, les guerres mundiales, l'opressió d'Itàlia, l'opressió nazi, una succesió de tragèdies. I, aleshores, per tant, les persones, les famílies, queden impactades per aquestes històries col·lectives que efectivament afecten a tothom. I això t'ho va posant al davant. I, aleshores, és allò que deus, bueno, generació a la generació, veus com són troncades les expectatives de compartir la vida, de compartir l'amor, de compartir la vivència. I és terrible. I, aleshores, per què fa servir, a més a més, aquesta foscor, el fet que no hi hagi sol, és gris. Les seves pel·lícules són grises. Els colors, que, aviam, finalment, quan filmes el paisatge, quan filmes una ciutat a les façanes de les edificis, hi ha colors. Digueu-me quin color veus, només veus el gris. Tot està sempre amb una patina de gris. I, aleshores, per tant, els elements aquests de la potència de la tragèdia i de l'èpica. Els elements d'anar reflectint les vivències d'unes persones, d'uns avis, d'uns pares, d'uns fills, en què successives guerres van trobar en generació i regeneració les seves expectatives. No hi ha treball, no hi ha possibilitats. La gent ha d'amigrar. La migració és una altra de les seves constants. La migració que marxa de Grècia i la que ve a Grècia, que cas des del Vani i des de Romania. I, a més a més, el retorn. Perquè tard, tot ara, es planteix el retorn. I, aleshores, és això que no hi ha mai una narració literal i no hi ha mai una narració que cabi bé, però és que no pot acabar bé. No pot acabar bé, perquè aquesta ha estat la terrible realitat d'un poble. I, aleshores, en això és un mestre. És un mestre. I és quan, llavors, ens dius Home, podem fer que les pel·lícules tinguin un final feliç i ens encanten, aquestes pel·lícules americans, romàntiques amb el happy hand que no siguin del clínisme. Però resulta que, moltes vegades, i això és un gran debat, que em sembla que també heu tingut aquí en algunes ocasions, no? És a dir, el final obert, el final tancat i el final que cadascú se'l pot fabricar a la seva imatge, el seu gust. No, aquí no hi ha cap altre final possible. El final és una tragèdia, perquè és que aquesta ha estat sempre el final. És la pròpia vida. És la pròpia vida de Grècia. Què està passant en aquests moments de Grècia? Un desastre. I el teu gelopològia no ho veu. Però, de nou, Grècia col·lapsa, Grècia s'enfonsa, Grècia és... No hi ha sortida. Ha estat permanentment la història del segle XX de Grècia, és això. I aquesta ha estat la meravellosa capacitat d'un intel·lectual, que s'ha reflectit la història del seu poble, la història del seu país, amb un amor que té per Grècia, que és faraïdor, la poesia, la música, tot va sortir sempre. Per fer-te veure cosa, Grècia s'en sorra. Grècia no té sortida, però serà la solució d'Europa. Ah, aquesta és un altre. Ara entrenim en política. A mi el que em sorprèn també és la seva elecció d'actors. És a dir, quan veus que treballa amb el Marcela Mastroyani, amb la Jean Moro, amb el Bruno Ganz, amb els actors americans de Mesta per estigi, de Punta de Vita, per exemple, amb la Mirada Ulysses, t'adones que ha atragat també amb els millors. No sóc la mena... Ho he dit fatal. He dit que he canviat les. Que vull dir, busc el millor fotògraf, el millor músic, el millor guionista, el millor actor, i aconsegueixo una obra que en el fons és molt personal. Quan vaig començar a veure el primer pel·lico, vaig començar per els més actuals, perquè sobre estava doblat del castellà, i vaig veure com pinta això. Jo l'he trobada en ara. En grec, eh? En grec i en subtítols. En subtítols en anglès, sí. Jo l'he vista amb castellà. Em va sorprendre una cosa, i és que, quan ell comença, fa posi, és a dir, quan descreu la aproximació de la gent en el riu, que no pot convertir-se amb una mena de barrer, una mena de frontera, una mena de barrer, una mena de barrer, una mena de barrer, una mena de barrer, una mena de barrer. Això que ve al 2019, que és el principi de la pel·lícula, que l'han expulsat de Rússia, que es veuen obrigats a migradi, és un problema de forma que ho està fent. Es conté que cada plano està milimétricament analitzat i estudiat. És a dir, aquí hi ha un treball, no de muntatge, Diuen de pla sequència, però és que tampoc exactament un pla sequència, sí que ho és, però no és que vagis seguint l'acció, és que ell ja té treballat el quadre que dius, ja té tot el que està fora, tot el que entrarà després a l'enquadrament, tot el que vol anar a situar, i ja he movit la càmera amb una precisió per això que jo no sé si era per l'edat o pel que sigui, que ara són més gran que quan les vaig veure fa un temps, però no m'han semblat gens lentes, gens, vull dir, és que tot està tan ple de detalls de continguts que... Clar que li donen la volta la cosa, veiem, fixem-nos, estem parlant d'unes pel·lícules que són fosques, que són grises, que no tenen llum, que són una tragèdia que plores, que duren molt, que són lentes, i pretenem que el públic pugui entrar a conèixer el director, és allò de dir... Bueno, vostè és tonto o ho fa veure? Per exemple, en tot el que m'està dient, i a mi no m'invita anar al cinema, perquè, escolta, jo per plorar ja en tinc praus de 3 ja dies i no necessito més, i si una pel·lícula fosca escolta i m'hi posi una mica de música, una mica de ball, una mica d'alegria, no, perquè, esclar, llavors s'ha de dir el que tu apuntaves. M'agrada aquesta aparent lentitud, el que hi ha és que hi ha viatge, hi ha moviment, i com ho aconsegueixen, jo la poble us fa que, efectivament, enllà hi hagi una història, i que aquesta història permanentment canvia, amb els mitjans de transport. És molt intel·ligentment ho aconsegueix, això. El tren, la barca, el gran vaixell en ocasions, la bicicleta, el cotxe. L'autocar, l'autobús, és a dir, autobús urbà. No resulta que, perquè clar, perquè l'amigran, que és el que fa, s'ha de desplaçar, s'ha de saltar fronteres, s'ha de aturar ja amb la policia, s'ha de escapar, s'ha de córrer, s'ha de amagar en algun lloc, s'ha de salar un riu, nedant, passant fred, si l'enxampen. I aleshores apareixen els elements que hi vec màgics, que és això. L'autobús, el tren, la potència del tren, les barques, en el mar. L'enterrament de l'Enny amb les barques és una cosa brutal. Estèticament és també una cosa que destaca. I després de repetir és l'escena, quan marxen del poble, des del costat, veus el mateix, la mateixa esbarca amb un altre tipus de funeral diferent. Ara, no quan l'he vist, quan l'he vist estava tan impressionant, veient les imatges. La vida d'Ulissès, quan està Sara Egebo, ella està perseguint les bovines dels germans fundadors del cinema grec. Els germans manaquis i en unes bovines han anat a parar a Sara Egebo. Sara Egebo està destruïda, Sara Egebo hi ha hagut les guerres, exiugos, laves. I aleshores també hi ha els trens tiradors que maten a la gent pels carrers. Els ciutadans, el que han de fer és córrer. Tot el moment es passen carrers i places corrents per evitar que els trens tiradors els matin. I aleshores, quan la Boida en va a Sara Egebo, és el moment en què la gent surt dels amagatais, dels soterranis i es mouen. Llavors hi ha obres de teatre, música, hi ha una orquesta de joves formada per joves croates, joves musulmans i joves service que toquen junts. El del simbolisme és una música preciosa, una de les grans composicions de l'ELN, i aleshores hi ha la gent en un silenci total. I veus només que homes de les persones de joves fosques a missa de la Boida Blanca. Aquelles escenes tomben. Aquestes escenes de Sara Egebo acaben amb el funeral en un cementiri en què veus els enterraments de les diferents religions. L'enterrament d'un musulmar, l'enterrament d'un croat. I aleshores es creuen, per el mig del cementiri, es van creuant les diferents processons que porten als morts de les diferents comunitats. Com es pot explicar? D'una altra manera, sense que hi hagi cap tret en aquells moments. No hi ha sang, no hi ha fetge, no hi ha violència. Ja treu. Enterren cadascuns seus morts a mig de la Boida i amb aquestes processons, que veus el Pope, el que pertany a les il·legies ortodoxes russes, veus els llàgrimes típiques de les dones que ploren als enterraments musulmans que fan aquells crits. I repeteixo, la pell de veïna ja plorarà i ja plorarà que toca. És que sembla gairebé mentida. Jo no em puc ni imaginar com una persona, suposo que a través d'un equip, però sobretot és ell, el que pot planificar escenes d'aquest estil. És que no m'ho puc imaginar, és que entren centenars de persones explicant-te una història que tot encaixa, això que tu deies mateix, diferents confessions religioses. Com es pot organitzar això? I perquè jo tinc la idea de fins i tot que després, a l'hora de rodar, ho fa amb un sol pla. No ho repeteixo, em fa aquesta impressió. Perquè ho deus tenir tot tan plen... És que si falla una petita cosa, tornar a repetir això... M'enteneu? Quan viatja el Lenin, recordes que hi ha un Lenin monstruós que va a embarcar-se i va passar amb el riu. I centenars de persones a les bores del riu van corrent, riu avall, seguint la barca amb el Lenin allà que té simbòlica, que és Lenin que porta cap a Alemanya per portar-lo cap a la desembocadura i cap al mar. No sé si per tirar-lo al mar, això no es diu. Però perquè la política hi és, eh, en totes les pel·lícules... A vegades no, és més que una bandera que passa. A vegades és un crit, a la huelga general. Però permanentment està situat en aquell moment polític que s'està fent aquella pel·lícula. O està passant la història. És una fantasia, és una legalitat. Per tant, anar a veure no és per anar a plorar, no és per anar patint, perquè sí, no és perquè siguem uns neuromàntics, no és perquè tot és tan fos. No, no, és perquè són obres d'art, tota la dimensió, tota la predicitat, amb totes les lletres, una a una, ben grossos i deurades. Són meravelloses obres d'art, les pel·lícules de Teo Angelopols. Però això que tu deies de, per exemple, l'Estat o de Lenin passant pel riu cap al mar també em fa pensar en la mateixa inundació del poble. Jo no crec que un equip de producció inundi un poble per fer una pel·lícula. Per tant, el Teo Angelopols i el seu equip de producció deuen assabentar-se de coses que han de passar. M'imagino que aquell poble que s'inunda devia estar previst que s'inundaria. Llavors ells s'agafen i graven la pròpia història com s'està esdevenint. Vull dir, té una capacitat aquest home, ja dic, l'equip de producció també, de captar el moment. Vam tenir aquí la Laia Colet, que sempre treballa també amb el mateix product designer, o sigui, amb el mateix director tístic. I sempre treballa amb el dissenyador de tot allò. I l'altra cosa que també s'ha de dir és que, per exemple, jo penso que LNI, des del punt de vista de diners, devia costar diners, perquè és una producció francesa, alemana, grega. I si hi ha una cosa que m'haig fixat també, una cosa que em va fer molta gràcia, perquè vol dir que tot està cuidadíssim, és que el color sempre és el mateix. Juga amb uns colors opacs, que són com, i és un verb fosc oberta tal, i un gris tirant a groc, però que no arriba a ser mai un color viu, sinó un color apagat. I si tu mires els vestits que porta la gent, les parets que van passant per a diferents cases, sempre hi ha el mateix color, perquè lliga amb tota la pel·lícula, s'entén? O sigui, tot està cuidat, elaborat, però fins a l'última instància, i jo penso que això vol dir que, clar, és un senyor de prestigi, un senyor que treballava amb grans autors, que tenia, havia guanyat molts premis, i suposo que, de manera de complejar un projecte, s'anava a diversos productors i aconseguia un cert. Perquè per fer LNI, com dius tu, inundada d'allò, costa que li és això, si és que s'ha de fer així o com es faci, que no és car, no és barato. Llavors tornaria un momentet al tema de la música, que ja ho he comentat molt bé al Josep, perquè jo no sé si realment és original o és una troballa, però la manera com s'utilitza la música en les pel·lícules, primer, que és absolutament subtat, és que no t'esperes quan entra, perquè comencem, no hi ha música, no hi ha res, simplement hi ha el som, i de cop entra la música, i l'impacte és tan gran, però jo crec que no l'utilitza cap de les maneres que s'havia utilitzat mai, la música en el cinema. Potser és desconeixement meu i potser m'equivoco, però no s'utilitza com a descripció psicològica ni com a narració de l'acció, no s'utilitza de cap manera d'aquesta, s'utilitza simplement com un element més poètic, com la paraula, com la fotografia, com el paisatge. És un actor, passa a ser un actor. Exacte, exacte, és això, és un punt més de l'acció, i ja està, i clar, això de dir, ja està, és molt fort, perquè és que tot té una coherència, és que la veritat és que m'impressionen molt, veure totes aquestes històries. La música en el cinema del teu geopolos està dintre i està fora. Aviam, què vull dir? Vull dir que està en el que està succeint, perquè és que sovint hi ha instruments, veus, surten els instruments, però... Sí, clar, se toca molt, va, el que sigui. Sí, no clarament, i els músics són protagonistes, en el que veniu de la mort, per exemple, del Nikos, el violidista, amb els Janssols blancs i amb els fascistes, que l'estan matant, no? I per altra banda, com deies molt bé, la música està... apareix, i desapareix com un actor en aquella escena llest, en aquella escena no llest, sempre sobtada, i sempre, amb aquestes capacitats per dir-ho així, que té l'Aleni, d'aquestes acamenta de dubtes, ha vist la pel·lícula, no sé quantes vegades, i a partir d'aquí... ...capta el dramatisme de la scena. Jo encara tinc més coses a dir, però el temps s'acaba. Maravella. Moltes gràcies, Josep, per portar-nos aquest tema, perquè m'ha omplert completament. Una descoberta, sobretot de la música i de les obres, perquè no les jo he vist. La setmana vinent, Joan. La setmana vinent ruptures en un president inestable, que ens presentarà el Jaume, i el film que proposàveu era Hawke, en principi. Doncs vinga, cinema sense condició, en punt de les pòpun com, per tornar a sentir aquest rol. Bona nit. Bona nit, Josep. Mira, un aplaudiment s'acabem, per l'Aleni i pel Josep, també. Bona nit.