Cinema sense condicions del 29/5/2012

Hola, què tal? Bona tarda. Ostres, que bé que són, això, avui, tu. Què tal, Rosa? Hola, bona tarda. Benvinguda, eh, feia ara... Ben trobada, ben retrobada. Francesc, bona tarda, com anem? Molt bona tarda, molt bon vespre. Avui estem nosaltres, oi? Usaltres tres. Mai tan ben dit i tan elementalment dit, oi? I avui ens proposàvem parlar d'una cosa, perquè tot i que la setmana passada Tu vas dir a la comia d'Arnos que parlaríem de l'evolució de la homosexualitat, i en definitiva, al moment actual... Estava a la llista de temes. Estaven a la llista de temes. Sí, sí que estava a la llista de temes. No s'havia desmentit en aquell moment. Exacte. Llavors, doncs... No podem fer una pinzelladeta, també, segur. Sí? També, oi? Ens atrevim a tot. Què has vist? Jo abans del que he vist, que la veritat és que d'estrena he estat amb altres qüestions, també relatives amb pel·lícules, precisament del que us vull comentar ara, i vull preguntar-li sobretot a Rosa Maria, si aquesta vegada ja has tingut accés o has vist per algun lloc allà a Sant Vicenç la pel·lícula del Cineforum d'aquest mes, de l'envoltatge cinema. A veure, he vist que l'agenda municipal, a la pàgina web de l'Ajuntament, sí que està anunciada. Doncs vinga. Espera't que no me'n recordo el títol. Ah no, el títol ja t'ho dic jo sense cap problema. És que el títol és un títol massa habitual. No, bé, perquè és una pel·lícula francesa. Exacte. Jo, bueno, m'agrada començar per aquí, per anunciar-ho, perquè qui pugui estar interessat, té fet aquesta emissora, s'escolta des d'allà, des de Sant Vicenç, i a l'inrevés. La missió de Sant Vicenç també arriba força bé, amb tota la qualitat, però en certes zones... doncs estem comunicats d'aquesta manera amb aquests dos programes de cinema, el Més que Cinema Allà i el Cinema Sense Condicions, i el cinquè envoltat de cinema d'aquest mes tenia el propòsit de connectar al cinema amb l'excursionisme, a través de l'interès també que van demostrar els companys del centre excursionista d'allà de Sant Vicenç, doncs hem programat una pel·lícula que es diu Odelà des cims, en francès, que traduït seria més enllà dels cims, exacte. I parlar d'una portentosa escaladora francesa que es diu Catherine d'Estivell, i que el director ha agafat la seva història personal, que és la història d'una persona que des de ben petita s'havia dedicat a aquest tema, a pujar a qualsevol cosa que es trobava en el seu camí, i que en un moment determinat de la seva vida va tenir una fama molt gran, tot el que feia tenia molta repercussió, i ella mateixa va veure que allò li col·locava tanta pressió que va dir no, jo el que vull és viure veritablement en contacte amb la muntanya, en contacte amb l'escalada, però a la meva manera, i es va organitzar la vida d'aquesta forma, i es va organitzar la vida d'un estil força solitari, la muntanya, la natura i ella mateixa. I en aquesta pel·lícula el director sí que ha tingut l'habilitat, ho dic per intentar recomanar, com dir que a tothom, l'interès que té aquesta pel·lícula tant per la bellesa de les imatges com per la potència també de la història personal d'aquesta dona, com per la decisió que ha pres el director de demanar-li a ella que agafés tres persones determinades de la seva vida, importants en la seva vida, que l'acompanyessin amb tres escalades, que és el que anem veient al llarg del metratge de la pel·lícula. A més a més d'altres imatges que es van col·locant entre mitges parlant-te de les seves fites, del mèrit de tot el que ha fet, que veritablement dintre del món aquest de l'alpinisme, ambientat allà al Mont Blanc, diguéssim, sobretot en la pel·lícula, doncs com us dic, amb unes imatges veritablement espectaculars, i que bé, que us recomanem, i que avui... Sí, això és per demà dimecres, demà dia 30 d'abril, a les 6 de la tarda. Exacte, per això és molt adient dir-ho ara, i potser mirar de recordar-ho. Exactament, a la Biblioteca de les Voltes, a les 6 de la tarda, que la pel·lícula durarà 75 minutets, i després doncs... Sí, ha de ser com un documental així... Sí, però està feta amb aquesta gràcia que la fa també, diguéssim, doncs pel·lícula. Mira, d'això parlem molt, eh, últimament. La setmana passada ja parlàvem de documentals i pel·lícula. I bé, al cap i a la fi, sí, com que està una miqueta ja pensada perquè tingui un guió, perquè tingui aquesta característica que us deia, que ella d'agafar una sèrie de persones i està tot força ben pautat, no és només el seguiment de la seva història, sinó que hi ha uns elements afegits que no hi serien si no fos perquè s'ha col·locat el fet cinematogràfic pel mig. Podríem dir que això és el que la separaria de la dinàmica habitual del documental, que consisteix en agafar una sèrie de persones que ja es dediquen a una feina i fer que reflecteixin aquesta feina o aquests dos mitjans i que es fa molt atractiva. La veritat és que No l'he vist encara del tot sencera però he vist alguns trossos moltes vegades per qüestions de... Penso que és molt recomanable i a més a més té una duració que si se'l fa passada fins i tot acaba ràpid i després ja es pot parlar una miqueta d'altres temes. Sí, donarà temps de fer una mica de col·loqui. Doncs bé, era això. Volia començar per aquí més que parlar d'una pel·lícula que de les que s'han estrenat aquesta setmana no he vist cap i com ara comentàvem amb Rosa Maria abans de començar El programa, doncs tinc moltes ganes de veure, tenim tots dos moltes ganes de veure la pel·lícula que ja va comentar la setmana passada Joan Morros, que ja l'havia vista i que la va comentar com a propera estrena pel divendres passat i bé, encara tinc aquestes ganes de veure l'última pel·lícula de Patricia Ferreira. La va deixar bé a ell, oi? Sí, prou bé, prou bé. Comentava que al final era discutible, però bueno, també... Bueno, no, no vull dir res més. No, al final no l'explicarem. Anava a dir que totes, que totes les opinions també són discutibles, però això no vull dir que... Ara que era una miqueta estrany dir-ho d'aquesta forma que no hi és. Ho diria més còmodament si estigués per poder riure una mica d'aquest comentari. Sí, sí, sí. Ell va comentar que tot el que fa aquesta dona, la veritat, ja vam recordar una mica la seva filmografia, sé quién eres, l'alquimista... no, ara estic dient l'alquimista impaciente, sí, seria una altra de les pel·lícules, una altra que no he vist però que m'agradaria molt també dintre d'aquest gènere, que de tant en tant en parlem i que ara ja hem parlat al començament del programa, que és el documental, és aquesta pel·lícula que es diu Senyora D, que et parla sobretot d'un munt de dones que van viure la guerra civil sobretot i la postguerra, allà a Galícia, perquè Patricia Ferreira té aquesta característica que es mou entre Madrid, que és on va néixer, Galícia, que és on són els seus ascendents, i ara Catalunya també, i Barcelona, perquè aquesta última pel·lícula està rodada aquí, molt a prop d'on estem ara fent el programa, i fins i tot tenim constància que en una escola en què estava treballant el nostre amic comú Jaume Julio Hernando, doncs ell va tenir ocasió de veure una part d'aquest rodatge. allà en una escola. Per tant, són aquestes coses curioses que fa que un li agafi més ganes de veure-la perquè sap que és més proper encara del que podrien ser d'altres. A més a més, li van donar la bisnaga d'oro al festival de Malaga. És veritat. Sí, sí, a Malaga va ser una mica la triomfadora. És un festival així, una mica de cinema, una mica independent. Doncs que maca, que és la palma d'or, no? De Cans. És que tenim una fotografia aquí del diari que es veu molt maca. La palma així, de veritat. El senyor Enhanek ha guanyat a Canes. I llavors, doncs, jo penso que això no ens ha d'estranyar, oi? També vam parlar d'enhanek la setmana passada. La setmana passada vam parlar una mica. Allavòs la Palma d'Hort amb la seva pel·lícula Amurt, oi? Amurt, sí, Amurt en francès. En què aborda amb complexitat moral i respecte pel sofriment el drama d'una parella octogenàries a partir del moment en què una malaltia transforma la seva vida fins allavòres tranquil·la i confortable. Home, La veritat és que, esclar, vosaltres com que sou més joves, oi? Doncs això us ho podeu mirar així, en perspectiva, no? Oi? No, més jove no. Això d'arribar molt grans i... No, però l'amor és un tema ater, que no té edat, no? I pel que veig, el sacrifici que es fa entre aquesta parella, entre no sé si és la dona, la que sembla que s'ha sacrificat una mica més... És per amor, no? És cap altra... I l'amor és un sentiment, un sentiment que és vàlid a totes les edats. Exacte, si es planteja prou correctament i de manera prou clara. Perquè una situació així tan difícil i tan dura es pot plantejar a qualsevol edat. I es posa a prova realment si la relació és sòlida. Fa uns mesos vaig veure i em sembla que la vaig comentar. No ho recordo però el fet que s'estreni, que hagi guanyat la palma de Cans, la palma d'Or. Aquesta pel·lícula em fa pensar de nou en aquella història argentina d'Elsa i Fred, si us en recordeu. que es va estrenar feia uns anys, indeterminats ara mateix per mi, uns cinc o sis anys a la cartellera, i que la vaig veure perquè algú la passava dintre d'un cinefòrum i havien de parlar d'ella. I va ser una sorpresa impressionant. Una pel·lícula feta amb una seqüenciació de les històries, amb una profunditat, amb uns actors, amb uns personatges que també tenen aquesta edat, aproximadament, entre 70 i 80, i que és el que diu ara Rosa Maria, no et planteges veritablement quina és l'edat, ho estàs veient tot com a part de la vida i com a part de la vida això que els passa amb ells et pot agafar en un moment determinat i si la manera com està tractat amb la barreja d'humor, d'existencialisme, de rememorament, d'il·lusió que et pot plantejar aquesta situació doncs és igual, una miqueta en quina franja d'edat. Per tant, la resposta que deies a la pregunta del comentari que feies, la veritat és que no importa gaire, la veritat. L'edat, si la pel·lícula sap arribar-te... És com quan vam veure Rugues, per exemple, que és una història que sí que passa en un centre en el qual han anat una sèrie de persones que es troben en una edat molt... de molts anys, però en canvi hi ha una noia, si recordeu la pel·lícula, que és molt jove. És molt jove però ha tingut un accident i també es troba allà tancada, diguéssim, perquè no es pot moure, fins i tot està en una cadira de rodes. Per tant, aquest detall de la pel·lícula, que també està en el còmic, doncs et fa pensar que no ens hem de sentir tan allunyats d'aquestes coses, perquè a cap i a la fi aquesta situació es pot donar en qualsevol moment, en qualsevol edat, i això de la manera més imprevista moltes vegades. No sugeriré res més, eh. Sí, home, tot el que vulguis. Per això estem sense condicions. Clar, perquè també en tenim una miqueta, també d'amor. Tenim la bellesa. Tenim una mica d'edat, també. Aquesta sí. La pel·lícula és molt curiosa. Suposo que en més de quatre ja deuen saber-ho, però és aquesta història de mort entre dues persones. Concretament, Gerlustrik Tignan és el protagonista, I ella doncs és la Emanuel Riba, oi? Emanuel Riba. Bé, en un apartament que pràcticament és l'únic escenari del film. I estarem doncs amb això, amb una història que ens posa en contacte la severitat, el distanciament i probablement també en una situació implacable, no? És allò de dir, escolta, jo t'estimo, jo et serveixo, per dir-ho d'una manera, jo estaré al teu costat perquè el que tu pateixes, doncs si jo estic al teu costat es portarà més bé, no? Clar, això és el que dieu, és veritat, és tota l'esedat. Però jo... Sí, sí. Que probablement, no sé, la posaria en comparació amb aquella que van interpretar Katrin Hamburg i el Henry Fonda. L'estany d'aurat. L'estany d'aurat. L'estany d'aurat. Que allò és excessivament elemental en tots els sentits. Estic convençut que el senyor Hannaker li haurà posat aquí aspectes constants. Jo espero, i pel que tu has llegit ara del que comentes sobre la pel·lícula, la persona que ha fet aquesta ressenya, doncs espero que hagi recuperat una mica el seu darannà habitual. la seva capacitat per mostrar-nos a partir d'una situació quotidiana o com a mínim habitual o fins i tot previsible, podíem dir, que podia passar dintre de l'evolució o dintre de la quotidianitat de les coses, doncs mostrar-nos una situació que ens permeti aprofundir, com sempre fet, en la naturalesa humana. I llavors deixar de banda aquell parèntesi que per mi, continuo dient, anys més tard, i no m'ha passat aquesta impressió, en aquest parèntesi de trivialitat en el fons, tot i que es va considerar una obra mestra, que va constituir la cinta blanca. Tribialitat en quan allà no hi havia res del seu estil. Va agafar un estil clàssic, va agafar una història que en aquell moment li va interessar per arribar a un públic el més ampli possible i llavors es va convertir, per mi sempre ho dic amb aquesta ironia, com una mena de Spielberg a l'europea. Donem-li al espectador el que vol veure i llavors a més a més em guanyaré al favor del públic i a més a més puc guanyar tots els premis del món i tot el que vulgueu. A mi aquesta pel·lícula em molesta ja, em sembla que ha quedat clar altres vegades i ara ho torno a dir, no puc deixar de dir-ho. Ara si més no contestar-ho. Si no canvio d'opinió vol dir que deu tenir algun sentit. No sé, és que jo també em plantejo una de vegades per què surten aquestes idees i per què... Però és que cada vegada ho veig més clar i quan parlem d'aquesta jo penso que sí, jo penso que pel que has llegit ens pot tornar a parlar de de la manera com ell ens ha parlat sempre, directe a la jugular i sense concessions del Camp Mena. En canvi la cinta blanca per mi era preocupant, era dir home, aquest autor està ara mateix com ensinistrat, amaestrat, està domestical, no, no, no. Sí, a veure, jo difereixo d'aquest punt de vista amb tots aquests valors que tu acabes de destacar Potser per això, per l'edat també. Jo penso que també hi jugo un paper on hem de fer un tòpic durant tot el programa. Jo la veritat és que hi ha tot un seguit de realitzadors que m'han entusiasmat amb coses puntuals i trauré com a exemple afegit en Clean Eastwood, sobretot amb allò de... com se deia aquella de... de Mystic River. com aquella Mystic Rivers. Clar, jo amb aquella pel·lícula vaig interpretar tantíssimes coses paral·lela a una hora i mitja de temps que vaig estar veient-la o un parell d'hores que té de durada, que la veritat és que això ja és un agraïment que tindré jo tota la vida per aquest senyor, que va ser, que és capaç, que va ser capaç en aquell moment, que va ser capaç, valeu que té aquesta capacitat, i lògicament doncs jo a mi això em mereix un respecte total. que després hagi fet coses com el recanvi i tal, que potser no o no. L'intercanvi, de tota manera, l'he vist últimament i és una pel·lícula que dius, home tu, no sé què em va passar quan la vaig veure per primera vegada que em vaig quedar fora. Probablement per l'espectativa o la valoració que m'havia fet del realitzador en quant a la pel·lícula Mystic River. Llavors, jo crec que el senyor Haneké, amb la pel·lícula de la Cinta Blanca no crec que jugui a la fama, no crec. En tot cas es decideix per fer una pel·lícula clàssica, com August Van Sant va fer allò de la Psicosi, d'una altra manera, sí, però és que és el mateix. I llavors es torna clàssic, per dir-ho d'una manera, no? Com demostrant que tampoc deu ser tan difícil fer cinema clàssic, quan hi ha tantíssima gent que sempre recorda les pel·lícules clàssiques, aquelles que li han quedat immobilitzades. Jo crec que és un desafiament el que s'ha de fer amb tot aquest criteri, amb tot aquest tòpic, per dir-ho d'una manera. I llavors, bé, pot ser el que tu dius, però crec que també pot ser això o l'altre que jo insinuo. Però tu ja ho has dit una mica amb aquest comentari, i m'agrada aquesta polèmica. perquè el Gus Benzant va fer psicosi amb aquest ànim de demostrar que els clàssics són clàssics i no tenim per què tocar-los i no podem negar que amb el temps això és fàcilment considerable una frivolitat perquè està bé com a experiment però clar, dediques tot un any potser de la teva vida a fer això quan podies com a autor haver fet una altra cosa que portés més segurament perquè algú li va proposar, perquè algú li va donar diners per fer-ho, li va dir que d'aquí havia de sortir alguna cosa i ell es va revelar. Però home, no deixa de ser una... Estic convençut, Francesc, que el productor de la pel·lícula, si és que hi era, bueno... Ja no li va proposar mai més. Això no. O sigui, segur que si li va proposar va dir prou, no. O sigui, hagués sabut que faria el que va fer, no li accepta. Aquesta és la mecànica que coneixem, crec jo. del món del cinema. Llavors ja penso que hem de saber treure totes aquelles mamallones que rajen, per dir-ho d'una manera. I hem de saber rescaltar-les en positiu a fi efecte de trobar, encara que sigui dins aquest món de l'èxit, tot un seguit de trets que francament ens fan avançar, com a persones... Jo tinc ganes... Suposo que no trigaran massa a estrenar-la aquí. Aquesta? Sí, una miqueta, però no crec que triguin gaire. I sí que està interessant. Aquest plantejament, que és bo que sense cap sentimentalisme, almenys jo les ressenyes que estic llegint i els comentaris aquests dies, és una pel·lícula que tracta aquest tema de la vegesa, amb ve baixa, i de l'amor, amb aquesta etapa de la vida, i del sacrifici que arriba a fer aquesta senyora, i del patiment, que això li crea també a mon marit. Però que no s'ha tractat amb cap gota, ni una sola gota de sentimentalisme. i penso que això pot estar molt interessant de veure i després ja ho podrem comentar i ho podrem comparar també com amb la pel·lícula Solas, El Benito Semblano, se'n recordeu també? Ni més ni menys. La situació em fa l'efecte que és molt semblant? Però la relació de la parella és molt diferent. I l'actitud... A veure, la Maria... Com es diu, Maria? Que fa el paper de la dona? Aquesta actiu que està... La Sembrano. No, no, no, Maria. Després ja en sortirà el nom. És superconeguda. De la pel·lícula soles, vols dir. Sí, sí, sí. També la sacrifici que arriba a fer. Però l'hauríem d'analitzar des d'un punt de vista diferent, també. Ja des de la... A veure, des de... el patiment ja d'ell ja mateixa i que les coses estan establertes d'aquesta forma i que no té cap altra sortida, no? No crec que sigui des de l'amor, realment. Jo crec que és l'amor que podia sentir ja cap al seu marit. Ja fa temps que va morir, l'amor. Per tracte que li dóna a ell, per tracte que li dóna a aquest senyor. O sigui que diguem-ne que encara que puguem acceptar que la mort va desapareixent, Arriba un punt que la necessitat d'establir un equilibri... Sí, o d'assumir i d'encaixar la situació que ella té. La seva situació personal és aquella, està casada amb aquest senyor. Són d'una generació que llavors posa al divorci ni plantejar-s'ho, ni una separació. A lo millor legalment sí que es podria fer, però és que ni s'ho plantejaven. I llavors hi ha una situació de resignació. I és una situació d'una lloc en una situació molt dura, molt bèstia. Maria Galeana. Maria Galeana, exacte, gràcies Francesc. Maria Galeana, sí. Que després també, la Maria Galeana fa un altre paper també així de senyora. Més extrovertida, a més. A Tapas, la pel·lícula del Corbacho, del José Corbacho. Ella també fa una iaia que té tela. Què té aquesta senyora? La pel·lícula tapes el que té és que planteja molts temes. Es comença a veure coses que es tapen, que es destapen, que s'amaguen, que no sé què. I apunta moltes coses. I una d'elles és aquesta relació que té ella amb el seu marit... Bueno, marit o parella, no importa. A part de tot el que feia per sobreviure i per portar diners a casa, però que ja ho feia abans que el marit estigués malalt. I és maca també la relació que tenen. Diu que haig de continuar lluitant per tu. Perquè el meu sentit de viure i la meva afinitat de viure és que siguis tu. Si no estàs tu, què faig jo? Ella ho fa una mica per egoisme. I és que li explica així. Egoisme, sí. Egoisme sa o no sé com dir-l'hi. Ella ho reconeix que no és una cosa viciada. Ja té aquesta dependència sentimental i emocional d'ell. Ella se l'estima. I al final per amor també arriba a comportar-se d'una forma també altruista i molt pensant en ell. En quin podria ser el millor final per ell. El que ell li està demanant. Que bé, no? Anar recordant totes aquestes coses que et desperten. Per això dic que l'amor no té edat i són temes que... Mira. Hi ha una pel·lícula que he vist aquesta setmana, tot i que és força diferent del que estem parlant ara, hi ha unes constants que penso que ens poden permetre fer una ampliació. Probablement estic pensant una mica en el paper d'avi que jo tinc i que em trobo i que gaudeixo i també pateixo, esclar, perquè això mai és una cosa així de neta. La pel·lícula és, ni més ni menys que aquesta del doctor Laraz, o Laraz o... O la Sart, la Sart és. Ah, la Sart, sí. Mira, és una altra que deia amb tots dos, que tenia moltes ganes de veure i que no hem pogut... Que avui hem comentat, tenim ganes de veure aquestes pel·lícules que estan ambientades amb el tema... Això, el professor la Sart. ...per ensenyament, professor la Sart, que és un senyor argèl·lià, professor, que va treballar o va viure per x motius, no?, a Canadà, explica Jaume. Per una qüestió ideològica, evidentment. Aquí, mireu, aquesta és una pel·lícula que tu em diràs que... saps aquella pel·lícula que va fer el senyor Oliveira del vaixell aquell que puf? Diu Pereira. Dice Pereira. Aquell viatge, no?, que va fent. Per el Mediterrani. La Catherine de Neuf. No us en recordeu? Es diu així, Diu Pereira. No, no, té un altre nom. Aquesta que tu dius és una altra, però ara no, ara... no, era aquella de paraules... Bé, no sé què de paraules. Ara no em surt el nom, ara... ara buscarem. Ara buscarem. Doncs em va fer pensar en aquella pel·lícula perquè el fet que ell sigui un professor... Perdona, ja m'he recordat. Un film falado. Un film parlat. Doncs em va fer pensar en aquella. Tot el que es veu, es parla i en definitiva s'interpreta d'aquesta pel·lícula té a veure amb aquest món actual. Amb els estralls que provoca, no només en els punts on les dificultats són molt altes, o sigui, on pot haver-hi una activitat terrorista molt potent i desestabilitzadora, sinó que arriba a tot. O sigui, va més enllà. És una d'aquelles coses que no fa gaire tan bé. Una persona m'ho deia, diu, és que, escolta, hem de lluitar per un món millor. Diu, esclar, però el problema està en que et passis de la ratlla i aquesta lluita es transformi que te'n vas a la presó, per dir-ho d'una manera. Diu caram, això tampoc és gaire engrescador. La pel·lícula ens va parlant d'aquestes coses, ens va dient. I ella en definitiva no és un actiu, diríem, a favor dels canvis que s'han de produir a Argèlia, però sí que ho és la seva pròpia dona. I sí que ell es veu com és lògic involucrat en aquesta dinàmica. Però anem respirant amb ell aquesta serenor d'una persona que sense implicar-s'hi, perquè no és el que sent i pensa i arriba com a conclusió, doncs es veu involucrat i com té, o sigui, pateix aquestes conseqüències, el canvi a la finor. que en definitiva és un atemptat que a la seva mort morirà, perquè està fet per eliminar-la i tal. I això en parlen durant el film, doncs, alguna estona. Paral·lelament tenim una professora que al començar mateix se suïcida. Vaja. I a partir d'aquí, doncs, parlarem de vida i mort entre els alumnes. Res a veure amb aquestes pel·lícules que parlen dels dents i i com viuen el moving i tot això, tot i que també parla de moving, com és lògic eh, però que el parlar de múbil doncs també ens està posant sobre la taula tot un seguit de trets que són propis dels infants i com el viuen i el pateixen ells, d'això tu que ets professor n'has de saber un munt, és una pel·lícula magnífica eh. Clar, però jo ara plantejaria, ara que parles d'aquesta pel·lícula d'aquesta manera tan encomiadora i tan recomanadora, no?, que la veiem i ja tenim ganes, doncs ara encara, encara més. Clar, jo ara agafaria la... El Joan també havia parlat molt bé d'ella, la va veure a l'abans d'estrena, a l'altra estrena, i també ho va parlar molt bé. Doncs jo agafaria, ja que hem anat en aquesta primera part del programa, comentant aquestes diferents pel·lícules, i aquestes que considerem més vàlides de la obra de diferents autors, i les pel·lícules que els han servit per aprofundir en un tema determinat, o en molts temes, perquè parlen segurament d'una manera gairebé documental, segurament podríem dir, aquesta pel·lícula, professor Lazar, en el sentit que et dona informació... Cap aquí podem anar, per así. Clar, jo compararia això amb les que dèiem abans, sense ànim de convertir el programa en una radiofórmula, que anem agafant els mateixos temes, però de vegades és útil, perquè llavors podem posar el mateix que havíem dit en una altra ocasió, i ara fa molt poquet que ho hem dit en consonància, en comparació amb altres coses que han sortit a continuació. I ara penso, i abans quan parlàvem de la cinta blanca, després t'ho havies comentat a Mystic River, jo estava pensant també la pel·lícula Germans coin, També igual que Mystic River basada en una novel·la i també igual que La Cinta Blanca, també estava basada en una novel·la, No és país per a vells, dels Germans Cohen. Estava pensant en aquestes tres. i ara tu has introduït, Jaume, aquesta del professor Lazar, que en principi no té res a veure, però que trobo molt interessant el fet d'establir aquesta comparació, i primer la meva pregunta al meu interrogant, que podia ser llançat cap als que estem aquí o per les persones que estan sentint, que d'això és el que ens interessa de fet, doncs quina d'aquestes tres pel·lícules, i després afegint la que acabes de comentar, serien més vàlides, veritablement, per aprofundir D'una de la manera com estan fetes, primer, que era el que jo plantejava també, d'una de la forma, perquè moltes vegades protestem de la forma d'una pel·lícula, o d'una pel·lícula o d'una obra d'art, quan la forma és més important que el contingut. Però de vegades també passa amb aquestes obres. I jo, per dir-ho d'una altra manera, considero que el problema de la cinta blanca, per exemple, i aniré a parar segurament també a Mystic River, perquè passa una cosa molt curiosa, i també ho comento des de fa un temps, que quan has vist una sèrie de pel·lícules que t'han impressionat molt o que t'han arribat fins al fons, com Mystic River en el seu moment, que a mi també m'ha impressionat molt, després veient la resta de la obra del mateix director, és possible que et passi, i és el que m'ha passat a mi, que miris de fer una retrospectiva de com han anat les altres pel·lícules. I a mi Mystic River m'ha perdut molts enters, en el sentit que Hi ha tota una sèrie de característiques de la pel·lícula que la fan excessivament... excessivament melodramàtica, per dir-ho d'alguna manera. Per dir-ho d'alguna manera, no se m'ocorreix una paraula millor. Si em podeu ajudar, us ho agraeixo. És a dir, apela massa als sentiments més vius de les persones els sentiments que pot tenir un pare cap a una filla a la que se li ha fet una violència extrema o a un altre protagonista que de petit havia patit una sèrie de... Em sembla que remena massa aquesta pel·lícula a aquests sentiments que són fàcilment manipulables perquè és difícil que els tinguem prou equilibrats, perquè ens mouen massa instins primaris, diguéssim. Mira, veus? Hem coincidit amb la paraula. I en canvi, jo parlaria aquí, de Mystic Rivers sobretot, la cinta blanca, per mi és una pel·lícula on la forma prevaleix el contingut, en el sentit que el que importa és quedar-nos admirellats veient aquell blanc i negre impressionant, veient la graduació que ens dona el director de com els personatges van evolucionant. És a dir, tot i que sigui una obra d'autor, tot i que sigui una obra, ni més ni menys, que del senyor Haneke, doncs crec que la forma prevaleix per sobre del contingut, perquè el contingut és molt interessant, però se n'han parlat, se n'ha parlat moltes vegades, i fins i tot, i Rosa Maria abans també em comentava que ja he vist una pel·lícula que d'alguna forma parlaria del mateix tema que la cinta blanca, però ja, quan ja han passat uns anys, la cinta blanca ens explica el naixement d'un feixisme, ja concretament el naixement del nazisme, i maleïts bastards, doncs parla d'una manera molt diferent. Suposadament, i molta gent l'ha considerada frívola, i jo diria que és tot el contrari. Jo diria que té més seriositat una pel·lícula com aquesta, que segurament la cinta blanca. Perquè mira d'agafar, no de jugar amb l'espectador, sinó tot el contrari. De fer-lo patir, però per fer-lo pensar, també. Són maneres de funcionar. Llavors aniríem a parar de nou al Professor Lazar. Una pel·lícula honesta, Fins a l'última coma, una pel·lícula que en cap moment mira de manipular, sinó d'informar, de fer-te reflexionar... de proporcionar-te tots els arguments necessaris perquè a partir del que et diu tu puguis anar més enllà. Busquis informació. No et dona fins i tot una pel·lícula tancada amb una conclusió final i amb una moral determinada, sinó tot el contrari. Ens obre a coses desconegudes però no d'una manera extravagant i exagerada i mirant de tocar-te perquè després ja no puguis tirar-te enrere. que és el que em preocupa una mica del que fan molts directors últimament, i el que em sembla, que també va fer Clint Eastwood a Mystic River. Clar, et condueix fins a un punt determinat de la història, i l'espectador ja no pot opinar, ja ha de creure o ha de seguir el que ell diu. I això crec que és molt diferent del que estàvem parlant ara d'un professor Lazard, per exemple, i encara queda per comentar, i això, queda per comentar la de... No és País Paravell i la de Maleïts Bastard, que ja que Rosa Maria l'ha vist fa poc, No sé, dintre d'aquesta... d'aquesta argumentació, com la podíem col·locar? La veus tu, Rosamaria, com una pel·lícula manipuladora. És manipuladora de la història, està clar, però... Sí, clar, perquè és una ficció. Agafa com a excusa a l'època nazi de l'invasió d'Europa i totes les barbaritats que van arribar a fer. De fet, jo li comentava abans al Jaume, és com un videojoc de marcianets, en comptes d'anar matant marcianets, dius, hòstia, va matant nazis. però nazis arrencant la cabellera i una borrada ja impressionant. És amb ironia, perquè veus que tan exagerada que és, no és real, no és possible. És molt típic també d'aquest director, igual que al Reservoir Dog. També me'n recordo que m'havia impressionat molt la pel·lícula, però des del primer moment veus que allò és mentida. No et creus que això estigui passant de veritat. Les baralles que tenen entre els mafiosos com es destrossen, com es destreuen la pell si és necessari, com es martiritzen. Aquí és igual, entra dins la seva línia perfectament, perfectament. És una exageració, és un joc, però super exagerat, que veus que de tan bèstia que arriba a ser és que no és creïble. Perquè penses, és una mica en la línia que tu deies Francesc, jo sí que ho veig també, et fa reflexionar, et dius, ostres, tanta violència, Tanta viaja gratuïta, perquè dius ostres, aquells nazis que apareixen... Home, sí, al principi de la pel·lícula sí que veus que maten a una família, no?, que la tirotegen, que estàs amagada sota de les postes de la... Quina escena impressionant, eh?, la del començament. És només impressionant. Clar, aquí sí que et situa una miqueta, no?, et situa i et recorda. Escolta, aquesta gent va fer moltes barbaritats, va matar moltíssima gent, moltíssims innocents... Allà sí que et situa. Allà sí que és el que està basat a la realitat. Suposo que he inventat aquella escena en concret, però... Què passava això? Això està documentat, què passaven aquestes coses? Però a partir d'aquí hi ha la venjança que agafen aquesta colla de venjadors. És una barbaritat, com allò de tancar-los a tots en un cinema. I dius, això ja no és d'aquesta colla, és de l'altra noia que precisament havia fugit d'aquella matança del principi de la primera escena de la pel·lícula. Dius, doncs ara els que tenim tots aquí, que poden fer l'estrena de la seva pel·lícula de difusió del règim, no? Una pel·lícula que ha dirigit el Goebbels, com el gran ideòleg del nazisme, del que estan fent, de l'horari que estan fent allà a Europa. Doncs, escolta, què et sembla? No li diu al seu company, no? Al projeccionista. Dic, què et sembla? Ja que estem tots aquí a l'estrena de la pel·lícula, es tanquem tu i cremem el cine. Ostres. A veure, és que és una barbaritat perquè dius això. Però és que això també s'havia fet. Us en recordeu la pel·lícula El lector? El lector. El lector, també. Era un noi jove que estava... li llegia a una senyora més madura que és com es diu l'actriu. No l'he vist. Estic fatal avui de la memòria. Si jo la recordo no l'he vist tampoc. Sí, sí, sí. I una de les... ella després va ser a Justmona. Va ser... som més a judici. Encausada. Precisament perquè estava acusada i va ser veritat, ella era vigilant durant l'època del nazisme, era una vigilant de dones, d'unes dones que estaven presoneres i estaven sota la... la vigilància dels nazis, dones des de joves a totes aquestes dones o persones que estaven perseguides. Lena Ohlin és l'actriu? Bruno Gans, estem parlant d'aquesta pel·lícula o és una altra? No, crec que no. Em sembla que és la Cooper. Ara torno a buscar aquí a internet. Lena Ohlin em sembla que... És el lector. Ella no sap llegir ni escriure, veus que realment és una persona en alfabeta i en canvi la van posar el comandament de les vigilantes de les dones de concentració o de dones que les transportaven ja presoneres ja les tenien detingudes i les portaven cap a un camp de concentració millor que se n'essin morint pel camí llavors durant aquest trajat han de passar la nit amb una mena d'església que recordar que... és que això s'explica, això no ho veus això t'ho expliquen després durant el judici et van donant aquesta informació i ella estava al càrrec d'aquest de les vigilantes llavors Estaven totes les portes d'aquella església tancada, d'aquell edifici gran, jo crec que sí que era una església. Estaven totes tancades amb clau i amb pain, no podia sortir ningú per evitar una fugida. I es va provocar un incendi. Sembla que no era provocat, era que es va produir. I quan estava tot tancat, elles tenien ordre de no obrir les portes, i van morir moltíssimes dones allà caramades. O sigui que això sí que sembla ser, a veure, i això de la pel·lícula L'Hector no vull dir que jo sigui realment un fet real. Em penso que quan la vam comentar, no sé, algú de nosaltres s'havia documentat i em penso que va comentar que sí que estava basat... Estava basat en una novel·la, sí. Això ho estic buscant ara. L'actriu pot ser la Kate Winslet llavors i el Ralph Fink, que és el que trobo aquí. I també apareixen el Bruno Gantz i l'Ena Olin, però fent altres papers. No eren els protagonistes. Ja surt en una altra pel·lícula també la idea aquesta, no?, que els agafen, estrenen a tot tancat, i per tal que no fugi ningú, ostres, doncs no es deixen sortir, hi ha un incendi. En canvi, veus?, amb el dit, amb el malparit, allà, és al revés, volen fer l'estrena de la pel·lícula, i és la propietària del cinema, que diu, ostres, jo vaig ser víctima vostra, us vau matar la meva família, a mi vaig ser el pla de miracle, doncs ara que us tinc aquí, ara us tancaré el cinema i cremaré el cinema a les aviendes, que ella mateixa pot morir també. I llavors, sobre l'anàlisi de la violència, perquè tant aquesta pel·lícula, per tot el que tu estàs dient, fa aquest anàlisi de la violència i l'espectador té un reflex de com som els humans de violència, o com podem ser-ho, o com podem reflexionar sobre aquesta violència, en comparació amb el que fa Clint Eastwood a Mystic River, A mi m'agradaria jugar una mica amb aquestes dues pel·lícules, ara ja que ja s'han quedat potser les dues com a protagonistes d'aquest argument. Clar, en el sentit que jo deia, Maleids Bastard és una pel·lícula que és molt difícil d'identificar-se amb el que estàs veient. perquè és difícil, tot i que amb un cert punt de revenja, amb un cert punt de dir, doncs mira, com que s'ha fet tot això, però clar, considerant l'argument també que moltes vegades utilitzem i que abans comentava, el fet que moltes vegades al Tarantino se li considera un director que sobretot es preocupa de la forma, de la manera com combinar les pel·lícules per sorprendre l'espectador i per parlar d'una sèrie de temes, però sobretot, sobretot, per sorprendre'l i per dir-li una cosa d'una manera diferent. I, per exemple, a Clint Eastwood amb Mystic River i amb altres pel·lícules, es considera que allà pràcticament treballa com un veritable autor. I jo m'està semblant, a mi m'està semblant últimament, i per la manera com molta gent parla de les pel·lícules fins i tot, una mica al revés. És a dir que d'alguna forma el Clint Eastwood és com si estigués seguint amb el gènere del melodrama, però donant unes pinzellades d'unes conclusions que jo diria que no està gaire clara on vol arribar amb aquella pel·lícula tampoc, o jo amb el temps potser se m'ha difuminat una mica, reconec per aquí pot estar també l'explicació, i segurament, de nou, una altra vegada no és país per a viejos, doncs sí que té els dos components. Pel·lícula original, pel·lícula en la qual la forma s'adiu completament amb el contingut, és inextricable una cosa amb l'altra, i que és impossible d'agafar-se a cap personatge de la pel·lícula, i que a més a més sí que et reflecteix de manera molt clara i molt punyent la característica humana, que en un moment determinat a una persona se li pot girar el cervell per una banda, i per un altre, la violència extrema que estem subjectes en qualsevol moment i que pot aparèixer en un moment determinat per x motius. I que segurament també apareix d'aquesta manera perquè la societat ja està construïda d'una manera. Penso que les tres pel·lícules ho tracten de manera diferent. A veure, jo entenc la teva preocupació perquè, esclar, tota persona que ens aficionem a una manifestació artística i nosaltres al cinema, l'intent sempre serà abastar-ho tot. És allò de dir, escolta, ho hem d'interpretar tot el que ens arriba a fi efecte de lliçonar, per dir-ho d'una manera, o no fer una lliçó, però sí donar puntes d'un lliçonament, I si no hi has arribat jo t'ajudo, a nivell de comentaris i tal. Jo penso que aquesta és la il·lusió que tenim tots. A veure, el Tarantino és un frescales que es diu normalment. Això ho dius perquè la gent que no ho havia entès fins ara ho sàpiga. És un inhibit, és un paio que diu jo faig una història... Jo no em plantejo que t'agradarà o no, sé que t'agradarà perquè jo ja procuraré, com dius tu, donar-li una forma i el contingut serà més o menys. Qui no s'identifica en veure el Hitler volant de dins un cinema, és que tothom s'identificarà. L'hosti, tant de bo hagués passat així. Aquest és el joc, que jo crec, de contingut, en aquest cas, no? Però també hi ha la forma. De descàrrega psicològica, de pensament. És una fantasia, no? És una fantasia. Allavòs, per assegurar la jugada fa la primera seqüència. Està clar, allà, i carrega... Escolta, si tens algun dubte... I després juga. Durant la pel·lícula és el que dèieu vosaltres. Fa com una mena de joc, no? Amb què? Ostres, potser, allò de treure'ls de la pell, potser es passen, no? També, saps? Vull dir, et proposes. Tens raó, tens raó. Fa el mateix que Mystic River, doncs. Bé, anem descartant pel·lícula. Ja ens queda només... No és país para... Sí, ja sé que vols ara demostrar que l'altre sí, però jo crec que... No vull demostrar res. Jo penso que això és la característica d'un savi, com és el... El senyor Tarantino, que jo no hi puc estar d'acord perquè juga a res. No hi ha ni la més petita pretensió de lliçonament o d'ensenyar-te com són les coses i ni acostar-se al perquè de les coses, sinó que... El que t'està mostrant són reaccions humanes, això sí, davant de fets exagerats i que són fàcilment digeribles. Vull dir que estan a l'ordre del dia. Ens hauríem pogut quedar amb aquella primera escena, seria potser la millor manera de dir, mira, com deia abans Josep Maria, això és la radiografia d'una possibilitat que es dona a la naturalesa humana dintre d'una Dinàmica molt determinada. Perdona, i quina interpretació hi ha allà. És que és bestial. És impressionant, aquella seqüència. Com la llarga i al mateix temps com se't fa curta gairebé. És que la patreixes i tal. Clar, tot això és un joc. És un joc que jo penso que no ens va enlloc. En quant a l'altre, doncs anem a destacar alguns valors de Mystic River amb tot el que tu dius, que hi estic d'acord, que a mi també m'ha passat, això que tu dius. La primera impressió va dir, caram, aquest avui m'ha posat amb òrbita, no? Però després dius, i l'altre dia vam escoltar el senyor Villalobos, que ho va deixar ben clar. Dic, Mr. Reyes, la pel·lícula més tramposa que... Clar, només et faltava tu, això. Està clar que l'home va fer així de cinzer. Què és el que jo hi trobo, Mr. River, molt interessant? El masclisme que planteja, sense exageracions, és el que surt d'una manera natural allà. A més a més, és un masclisme completament alimentat per l'actitud de les dones, en general. Això existeix a la pel·lícula aquesta, com a gairebé cap altra. I llavors, allò de passar-se de la ratlla, que són els dos protagonistes, al cap i a la fi, els dos criminals. Esclar. paral·lelament als dos joves aquells que és molt difícil detectar que puguin... haver fet una destrossa com la que fan, no? Doncs tenim també, doncs el que tu esmentaves fa una estona, un pare que perda una filla, és un pare que està dins un món que no té res de net i pulguit, tot al contrari, tot és una... jo crec que hi ha un rigor aquí, sí que hi ha una pretensió de profundir sobre les constants de la formació de la cultura nord-americana, jo aquí sí que l'hi veig. anar a l'altre no, a l'altre hi juga. I en quan el País Parabéjo no hi ha dubte. Els germans Coen jo crec que fan una radiografia extraordinària del que són els valors bàsics, no? Des del tio que agafa i diu escolti, volta tu, se m'ha presentat l'oportunitat, eh? Vull dir, com vols que la perdi jo. I llavors es veu allà, sense comptar, que allò generarà tot un munt de passions i d'actuacions completament radicals perquè això és el que fa el sistema aquest, no? Jo crec que tot això és important. I la cinta blanca? Ja que... Bé, és una elementalitat del que és el feixisme, sí. Jo penso que tothom... Sí, probablement és veritat el que tu dius amb la cinta blanca. El que passa és que el senyor Haneke, doncs, bueno, ho va fer en blanc i negre, i aquí sí, aquí va jugar, doncs, a dir... ja veuràs que bé que ho faig i que, goita, que quedarà això perfecte. I a més, crec que... Nosaltres, o sigui, diguem que si la pel·lícula hagués estat en color, tampoc hagués resultat bona, perquè de tot un seguit de trets que parla la pel·lícula és reconegut per nosaltres, i amb les constants de fanatisme i de radicalitat en quant a comportament, pares i tal, que no deixaran anar un pam del que ja tenen establert, no? Això és com aquella altra pel·lícula del... com es deia, allò que no podien sortir d'allà dins, del xamalan era... El bosque. És igual, és que és igual. Aquella, per mi, li sobra el color. En canvi, aquesta, i el color aquí, la manca de color, o blanc ni negre, crec que és adient, perquè no t'explica res de nou. No juga, tampoc, amb el fagima, però et demostra com pot haver nascut. Hi ha una pel·lícula, jo l'he esmentat moltes vegades, no s'ha vist mai més ni per televisió, ni m'atreveixo a dir ni a la Filmoteca, que es diu El jove Torres. El jove Torres és molt millor que no passa aquesta del senyor Haneke, molt millor, perquè ens parla... L'he vist a la vista fa no gaire, fa uns mesos la vaig comentar. Ens parla de... Bé, vull dir, si acceptem com han dit més de quatre, que el feixisme, el nazisme, és una filosofia existent, en el món no l'inventa ningú, que diu, la posarem en marxa per aturar el comunisme, com hi ha qui ho assegura d'una manera matemàtica, jo no hi poso ni trec, no? Doncs lògicament, si això és així, la pel·lícula del jove Torles es parla com es va preparar tot això. I on s'havia de començar? Doncs a la universitat. I allà veiem, doncs, totes les condicions, tots els valors que es van anar impartint a la intelectualitat alemanya de l'època, 20-25 anys abans de l'esclat del nazisme, i, escolta, allò és totalment increïble. Molt més seriós que no pas el joc que proposa el senyor Haneke, que és explicar una història amb el màxim de coherència, però ja sabuda. Ara que dius la pel·lícula del jove Torres em fa pensar que tindria molt a veure per entendre'ns, tot i que és una filmografia, és una indústria, vaja, completament diferent, però ara m'ha vingut al cap 12 homes sense pietat. Si no recordo malament el jove Torres, que la vaig veure i em va deixar impressionat perquè no sabia de què anava i el desenvolupament que té la història, em sembla que aquest personatge, el del Torres, fa una miqueta, com el Henry Fonda, a 12 homes sense pietat, és a dir, amb argumentacions no pot demostrar res però pot descartar tota una sèrie d'opinions perquè com tu dius segurament allà també t'explica com es va implantar, com es posa la llavor perquè hi hagi una sèrie de coses però el protagonista el que fa és negar-ho i demostrar que el lloc no té validesa, és el més interessant d'aquesta pel·lícula. L'espectador pot tenir tots els arguments del món per, després de veure aquesta pel·lícula, argumentar que el que han mirat de fer els altres no és vàlid. Llavors aquesta segurament és la gran potència d'aquesta pel·lícula. I és una mica el mateix que passa, i us en recordeu, a 12 homes sense pietat, amb un context molt diferent i amb unes raons molt diferents. Però per què hem de considerar una de les bases del sistema democràtic és considerar que una persona no és culpable fins que no es demostri el contrari. I el sistema moltes vegades intenta establir la premissa contrària. una persona ha de demostrar la seva inocència i d'això n'han parlat també pel·lícules de Friesland com Furia, per exemple, i això està passant en moltes ocasions amb la legislació actual. Ho deixo aquí, perquè ens estan mirant de col·locar que nosaltres hem de demostrar que som innocents i no que el sistema ha de demostrar la nostra culpabilitat. Vull dir que... Deixo aquests punts suspensius. Sí, sí, ho deixes potser una mica buit de... de matitzos que anirem trobant amb tantes pel·lícules. Però tot el que segueix una mica les notícies, penso que sabem una mica què em refereixo, i a vegades potser tampoc cal concretar tant. Però, vaja... Aquesta afirmació que he fet jo abans diu... Escolta, jo sí que estic convençut que això ho hem de canviar, no? Per exemple, tots els indicrats i tot allò, ho hem de canviar. La qüestió és tant dir... Bé, a veure, com es pot fer, i que això no representi, com jo t'explicava, que m'explicava una senyora, una senyora deia, diu, sí, ostres, diu, però si vaig anar a la presó per això, diu, què vols que et digui? Doncs és un trauma que hem de mirar a veure com podem trobar. En canvi, si poses aquest valor al costat dels senyors que es cremen per reivindicar una situació de convivència més correcta, dius, o que fan vaga de fan. Potser no és tan radical, però seria el mateix tipus de... O bé que es posen un munt de bombes i van amb un puny, i allà, al màxim... Tres coses molt diferents, eh? Exactament. Jo penso que ens hem de posar... O un kamikaze. Eh, que sí? O un kamikaze, també. També, també. Sí, sí. Un altre aspecte diferent és que les quatre coses que hem dit ara són completament diferents en quant a noció, en quant a concepció del que volen dir, del que representen. Perquè, home, si voleu ja que estem i que ens queda encara uns minutets, doncs podem mirar d'establir aquests matisos amb aquestes quatre i potser tornem després a arribar a la quotidianitat. perquè de vegades sembla que aquestes coses se surtin i siguin coses com estranyes. Com si se'ns escapessin, oi? Com si no anessin amb nosaltres, perquè nosaltres mirem de viure la vida de la millor manera possible i anem veient que passen coses al voltant, de vegades protestem o reivindiquem, però poques vegades trobem una manera de veritablement posar una mesura clara perquè allò porti a que hi hagi gent que se n'adoni que no estem d'acord. En canvi, totes aquestes persones que diem, algunes no tenen res a veure amb la reivindicació social. Algunes, simplement com els kamikases, són persones que són manats, són persones que els diuen, mira, són màquines de guerra. La idea, com a mínim, que queda pel que ens han explicat, perquè tampoc no som experts en aquest tema, és això, no? Vull dir, és una persona, simplement li diuen, mira, a tu et toca fer això dintre del... del mecanisme aquest de defensa. Ja se t'ha sentit a la societat o a l'exèrcit japonès. Correcte. Llavors, clar, és molt diferent. Això estaria dintre dels mateixos mecanismes del poder. És una eina més que utilitza el poder o que utilitza la jerarquia diguéssim militar en aquest cas o del poder per mantenir el seu estatus quo, per defensar el que considera que és vàlid. canvi les altres, doncs tenen una característica diferent. Les altres, la de la persona que es posen les bombes i s'autoimmola o la persona que es crema o la persona que fa a vegades fam amb matissos, no? Però ja els matissos serien més aviat de la repercussió que té cap als altres o cap a un mateix. Perquè està clar que... Imaginem-nos una persona que diu jo faig el que vull per no dir jo faig el que em doni la cara, que és una manifestació molt habitual. Compara aquesta persona i en el teixit social on pot viure, que podria ser el nostre fàcilment, en trobaríem de persones que firmen això, i posa al costat d'un senyor que esperarà d'una manera matemàtica, per dir-ho clarament, que aquell superior a ell li digui ara has d'anar a la plaça Tal carregat de bombes i... Ja ho, i explotar-les. Posem-nos... o sigui, aquests són dos extrems, francament, vull dir, una distància enorme, no? Llavors, esclar, jo penso que nosaltres hem de ser capaços de parlar de totes aquestes coses. Mira, ves per on com en el professor Llazard li plantegen. Hi ha una cosa que és molt important, que també és bo que nosaltres, com que el senyor Llazard Doncs no té problema de parlar de la vida i la mort, perquè ell l'ha viscut a casa seva i la té. I està viva allà a Angèlia. I llavors hi ha uns pares, que és allò que diem moltes vegades, no? I uns pares li diuen, diu, mira, vostè procuri no educar els nostres fills. Vostè ensenyi els nostres fills, però no els... He vist aquesta escena en el tràiler. És molt important això també. És d'una... uah! Que ens situa... El necessitem com a mà de obra, no com a idea. Però sempre sembla més com un enfrontament, diguéssim, entre el sistema educatiu o la concepció dels pares i el... El pare que diu això sap el que diu, això està claríssim, sap què vol dir. Jo crec que la pel·lícula no l'he vista, llavors tu tens més elements de judici, això no ho puc negar. Però jo diria que aquí es posa el pare, aquesta persona, de no adonar-se del que està portant el professor als nens, del que els nens necessiten, els pares no els donen. perquè no els hi donen, aquesta és la idea com a mínim, i llavors el professor, que sí que ho podria fer perquè té la sensibilitat per fer-ho, no li permeten fer-ho tampoc. La diferència, perdona, la diferència és que allà al Canadà, que és on passa la pel·lícula, totes aquestes coses queden com... com fora de... Queden molt lluny. Queden lluny. Queden molt lluny. I a canvi el professor, el professor les té aquí, les té cada dia. I les porta amb si mateix. Les porta amb ell. Clar, i és el que li altres demana, deixa't estar, que no estàs allà, estàs aquí. Exacte. I aquí ensenya i prou eh. Aquí vivim tranquil·lament i no volem casar-nos els inquietis amb aquestes històries. Ensenya i prou. Ja, i si em permeteu també, que havíem comentat el Festival de Canys, la pel·lícula que ha quedat en segon lloc, que es diu Reality, És el Matteo Garrone. Garrone. Que és el que havia fet Gomorra. Se'n recordeu? Aquella pel·lícula? Aquesta pot estar bé. El tema és tot el contrari. És una persona que està obsessionat amb... També Napolítà. Un... Peixater Napolítà. Que està obsessionat... amb la idea de participar en el concurs de Gran Hermano. Mira que bé. Aquí també podríem. La sentipodes de l'altre, no de Gomorra, però bueno, pot estar, aquesta també promet, ha quedat segona en el festival de cants. A veure si també la porta li fan l'estrena aviat. Doncs bé, un altre Cinema Sense Condicions, l'últim d'aquest mes de maig de l'any 2012, i que recordeu que, com sempre, podeu tornar a sentir el dissabte, si esteu sentint el programa, el dimarts, o bé en el blog cinemasensecondicions.blogspot.com. Semana vinent no he aconseguit obrir la llista de temes, així que no us puc dir què és. us ho mireu allà i si no doncs com diu Rosa Maria sorpresa. No, però està bé també que els ullendes ho mirin i s'ho preparin una miqueta si els interessa o que ho pensin una mica i llavors quan parlem ja tenim més elements de judicis tots plegats per parlar-ne i per escoltar. Mites del món actual en el cinema. Això ja ho va tractar el Joan Morrosa. Aquesta deu ser una llista anterior i després van fer alguns canvis. A veure... La figura de la Borda. També va fer Carmen Abot. Vs i el líquid de... Doncs potser seria aquesta. Mira a veure si et tocarà tu. Ja ho mirem ara. Vinga, mira que us ho tan bé, estimats uients. Fem la setmana vinent. A reveure. Aquest dimarts, a les 10 del vespre, la música coral més de mil anys d'història. Un programa realitzat i presentat per Pep Quintana. L'agafo jo, que tu estàs conduint. No, no, ja l'agafo jo, passa mal. Però si és la Rita, ja contesto jo. Que no, que no passa res, que puc fer-ho. Dóna'm. Rita, estic conduint. Papa? Mama? Què passa? Les improvències al volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho, els accidents són per a tota la vida. Al volant, risc zero. Generalitat de Catalunya. Sintonitzes la diuda, esperen la ràdio de Sant Just d'Orento.