Hola, què tal? Bona tarda, hòstoles, que veig que són, això, avui tu. Què tal, Rosa? Bona tarda. Benvinguda, eh? Feia de... Ben trobada, ben retrobada. Retrobada. Francesc, bona tarda, com anem? Molt, bona tarda, molt bon vespre. Avui estem nosaltres, oi? Vull dir, mai tan ben dit i tan elementalment dit, oi? I avui ens proposàvem parlar d'una cosa, que en tot i cada setmana passada tu vas dir a la comia d'anglos que parlaríem de l'evolució de la homosexualitat i, en definitiva, el moment actual. Estava a la llista de temes. Sí, sí que estava a la llista de temes. No s'havia desmentit en aquell moment. Exacte. Bueno, podem fer una pincelladeta, també, si voler. Sí, també, oi? Ens atrevim a tot, aquí. Exacte. Què has vist? Jo, abans del que he vist, que la veritat és que es trena, he estat amb altres qüestions també relatives en pel·lícules, precisament del que us vull comentar. Ara vull preguntar-li, sobretot, a Rosa Maria. Si aquesta vegada doncs has tingut accés o has vist per algun lloc allà a San Vicens la pel·lícula del cineforum d'aquest mes, de l'envoltat de cinema. A veure, he vist que la gent de municipal, a la pàgina web de l'Ajuntament, sí que està anunciada. Doncs vinga. Espera't que no ens recordo el titul. Ah, no, el titul ja. Jo, sense cap problema. És que és un titul massa habitual. No, bé, perquè és una pel·lícula francesa. Exacte. M'agrada començar per aquí per anunciar-ho, perquè qui pugui estar interessat, de fet, aquesta emissora s'escolta des d'allà, des de San Vicens, i a l'inrevés. La emissora de San Vicens també arriba a Força B, amb tota la qualitat, però en certes zones... Sí, sí, sí, totes les sento molt bé. Doncs llavors, bueno, estem comunicats d'aquesta manera amb aquests dos programes de cinema, el més que cinema allà, sense condicions, i el cinquem voltes de cinema d'aquests mes, doncs tenia el propòsit de connectar el cinema amb l'excursionisme, a través de l'interès també que van demostrar els companys del centre excursionista, d'allà de San Vicens, doncs hem programat una pel·lícula que es diu O de l'A de Sims, el francès, que traduït seria, més enllà dels Sims. Exacte. I parlar d'una portentosa escaladora, francesa, que es diu Catherine de Stibel, i que el director ha agafat la seva història personal, que és la història d'una persona que des de ben petit s'havia dedicat aquest tema a pujar qualsevol cosa que es trobava en el seu camí, i que en un moment determinat de la seva vida va tenir una fama molt gran, tot el que feia, doncs tenia molta repercussió, i ella mateixa va veure que allò li col·locava tanta pressió que va dir, no, jo el que vull és viure veritablement en contacte amb la muntanya, en contacte amb l'escalada, però a la meva manera, i es va organitzar la vida d'aquesta forma, i es va organitzar la vida d'un estil força solitari, vull dir, la muntanya, la natura, diguéssim, i ella mateixa. I en aquesta pel·lícula el director sí que ha tingut l'habilitat, ho dic per intentar recomanar, com dic a tothom, doncs l'interès que té aquesta pel·lícula tant per la belleza de les imatges, com per la potència també de la història personal, d'aquesta dona, com per la decisió que ha pres el director de demanar-li a ella que ha agafés tres persones determinades de la seva vida, importants en la seva vida, que l'acompanyessin amb tres escalades, que és el que anem veient al llarg del metratge de la pel·lícula. A més a més d'altres imatges que es van col·loquant entre mi, doncs parlant de les seves fites, del mèrit de tot el que ha fet, que veritablement, doncs dintre del món alpinisme, perquè tot està ambientat allà al món blanc, sobretot en la pel·lícula, doncs com us dic, amb unes imatges veritablement espectaculars, i que bé, que us recomanem, i que avui... Sí, això és per demà dimecres, per demà dia 30 d'abril, per això és molt adient dir-ho ara, i potser mirar de recordar-ho. Exactament, a la biblioteca Les Voltes, a les 6 de la tarda, que aquesta pel·lícula dura 75 minutets, i després doncs... Sí, però està fet amb aquesta gràcia, que fa també, diguéssim, pel·lícula. Mira, d'això parlem molt, últimament. La setmana passada ja parlàvem, si documentals, si pel·lícula, i bé, el cap i a la fi. Sí, com que està una miqueta ja pensada, perquè tingui un guió, perquè tingui aquesta característica que us deia, que ella ha d'agafar una sèrie de persones, i està tot força ben pautat, doncs no és només el seguiment de la seva història, sinó que hi ha uns elements afegits, que no hi serien, sinó fos perquè s'ha col·locat el cinematogràfic pel mig. Llavors podríem dir que això és el que la separaria de la dinàmica habitual del documental, que consisteix en agafar una sèrie de persones que ja es dediquen a una feina, i fer que reflecteixin aquesta feina, o aquesta, que ara té aquests dos mitjans, i que es fa molt atractiva. Jo la veritat és que no l'he vist encara del tot sencera, però he vist alguns trossos, doncs, moltes vegades, per qüestions de... Penso que és molt recomanable, i a més a més, que si s'està passada fins i tot, doncs, bueno, acaba ràpid, i després ja es pot parlar una miqueta d'altres temes. Sí, donarà temps de fer una mica de col·loquí. Doncs bé, era això. Volia començar per aquí, més que parlar d'una pel·lícula, que de les que s'han estrenat aquesta setmana, no he vist cap, i com ara comentava amb Rosa Maria, abans de començar el programa, doncs tinc moltes ganes de veure, tenim tots dos, moltes ganes de veure la pel·lícula que ja va comentar la setmana passada Joan Morros, que ja l'havia vista, i que la va comentar com a proper estrena per al divendres passat, i bé, i encara tinc aquestes ganes de veure la última pel·lícula de Patricia Ferreira. Li va deixar bé, allò, oi? Sí, però bé, comentava que al final era discutible, però, bueno, també... Bueno, no vull dir res, m'he d'anar... En final no l'explicarem, no? Anava a dir que totes les opinions també són discutibles, però amb això no vull dir que... Ara que és una miqueta estrany, d'aquesta forma que no hi és, m'agradaria més còmodament si estigués per poder riure una mica d'aquest comentari. Sí, sí, sí, ell va comentar, és que tot el que fa que està dona la veritat, ja vam recordar una mica la seva filmografia, sé qui en eres, el quimista... No, ara estic dient el quimista impacient, sí, seria una altra de les pel·lícules, una altra que no he vist, però que m'agradaria molt, també, dintre d'aquest gènere, que de tant en tant en parlem, i que ara ja hem parlat de començament del programa, que és el documental, és aquesta pel·lícula que es diu Senyora D, que et parla sobre tot un món de dones, que van viure la guerra civil, sobretot, i la postguerra, allà a Galícia, perquè Patricia Ferreira té aquesta característica, que és mou entre Madrid, que és on va néixer, en Galícia, que és on són els seus ascendents, i ara a Catalunya, també, a Barcelona, perquè aquesta última pel·lícula està rodada aquí, molt a prop d'on estem ara fent el programa, i fins i tot tenim constància que en una escola, en la que estava treballant el nostre amic, com el Jaume Julio Orlando, ell va tenir ocasió de veure una part d'aquest rodatge, allà, en una escola. Per tant, són aquestes coses curioses, que fa que un li agafi més ganes de veure-la, perquè sap que és més proper, encara, del que podrien ser d'altres. I, a més a més, li van donar la bisnaga d'euro al festival de Malaga. És veritat. Sí, sí, a Malaga va ser una mica la triomfadora. Va ser una mica de cinema, una mica independent. Bé, jo... Doncs que Maca és l'apalmador, no? De Can? Sí. És que tenim una fotografia aquí del diari, que es veu molt Maca. La Palma, així, d'hauré... El senyor Hanec he guanyat a Can és, i llavors, doncs, va, vull dir, jo penso que això no ens ha d'estrenyar, oi? També vam parlar, eh, del Hanec i la setmana passada. Sembla que passàvem a parlar una mica. Llavors, l'apalmador, amb la seva pel·lícula Amort, oi? Amort, sí, Amort, ho facis. En què aborda amb complexitat moral i respecte pel sofriment el drama d'una parella d'optogenaris, a partir del moment en què una malaltia transforma la seva vida fins al llavors tranquil·la i confortable. Home, la veritat és que, esclar, vosaltres com que sou més joves, oi? Doncs això us ho podeu mirar així, en perspectiva, no? Oi? Sí, això d'arribar. Això d'arribar molt grats i... No, però l'amor és un tema ater que no té edat, no? I pel que veig, el sacrifici que es fa entre aquesta parella, entre, no sé si la dona, la que sembla que es sacrifici, una mica més, és per amor, no? És cap altre, i l'amor és un sentiment, un sentiment que es valita a totes les edats. Exacte, si es planteja prou correctament i prou clara... Perquè una situació així i tan difícil i tan dura pot plantejar qualsevol edat. I es posa a prova, realment, si la relació és sòlida, no? Jo fa no gaire. Fa uns mesos vaig veure i em sembla que la vaig comentar. No recordo, però el fet que s'estreni, bueno, que hagi guanyat la Palma de Can, la Palma d'Or... Aquesta pel·lícula em fa pensar de nou amb aquella història argentina de Elsa i Fret, si us en recordeu, que, bueno, es va estrenar, doncs, feia uns anys, no sé, indeterminats, ara mateix per mi, uns 5 o 6 anys a la Cartellera, i que la vaig veure perquè algú la passava dintre d'un cinefòrum, i, bueno, hi havia de parlar d'ella. I em va ser una sorpresa impressionant. Una pel·lícula feta amb una sequenciació de les històries, amb una profunditat, amb uns actors, amb uns personatges que també tenen aquesta edat, aproximadament, entre 70 i 80, i que és el que diu, ara, Rosa Maria, no et planteixes, veritablement, quina és l'edat. Ho estàs veient tot com a part de la vida, i com a part de la vida, doncs això, que, si passa amb ells, et pot agafar en un moment determinat. I si la manera com està tractat, amb la barreja d'humor, d'existencialisme, de... de remamorament, d'il·lusió, que et pot plantejar aquesta situació, doncs és igual. Una miqueta en quina franja d'edat. Per tant, doncs, la resposta que deia, si ja ho... a la pregunta, el comentari que feies, la veritat és que no importa massa, la veritat, l'edat, si la pel·lícula sap arribar-te. És un com vam veure rugues, per exemple, que és una història que sí que passa amb un... amb un centre en el qual, doncs, han anat, hi ha una sèrie de persones que es troben, doncs, amb una edat... bueno, doncs, molt... de molts anys. Però, en canvi, hi ha una noia, si recordeu, a la pel·lícula, que és molt jove, és molt jove, però ha tingut un accident, i també es troba, ja, tancada, diguéssim, perquè no es pot moure, fins i tot, està amb una cadira de rodes. Per tant, aquest detall de la pel·lícula, que també és tan el còmic, doncs, et fa pensar que no ens hem de sentir tan allunyats d'aquestes coses, perquè, cap i a la fi, aquesta situació es pot donar en qualsevol moment, en qualsevol edat, i... bueno, això de la manera més imprevista, moltes vegades. No sugeriré res més, eh? Sí, home, tot el que vulguis. Per això estem sense condició. Clar, clar, clar. Clar, clar, perquè també en tenim una miqueta, també, d'amor, clar. En tenim la belleza. Bueno, tenim una mica d'edat, també. Aquesta, sí. Bueno, la pel·lícula és molt curiosa. Suposo que més de 4 ja deuen saber-ho, però és aquesta història de mort entre dues persones, concretament, Gerdus Tritignan, és el protagonista, i ella, doncs, és la Emmanuelle Riba, oi? Emmanuelle Riba. Bueno, amb un apartament que pràcticament és l'única escenari del film, hi estarem, doncs, amb això, amb una història que ens posa en contacte amb la severitat, el distanciament, i probablement també amb una situació implacable, no? És allò de dir, escolta, jo t'estimo, jo et serveixo, per dir-ho d'una manera, jo estaré al teu costat, perquè el que tu pateixes, doncs, si jo estic al teu costat, es portarà més bé, no? Tot exclar, això és el que hi heu, és veritat, és tota l'esadat. Sí, sí. Que probablement, no sé, la posaria en comparació amb aquella que van interpretar que Tric Hamburg i el Henry Fonda, no? L'estany d'Aurat. Sí, l'estany d'Aurat, que allò és excessivament elemental en tots els sentits. Estic convençut que el senyor Kahnikari li haurà posat aquí aspectes constants, eh? Jo espero, i per el que tu has llegit ara, del que comenta sobre la pel·lícula, la persona que ha fet aquesta recenya, doncs espero que hagi recuperat, una mica, el seu drenar habitual, la seva capacitat per mostrar-nos, a partir d'una situació quotidiana, o com a mínim habitual, o fins i tot previsible, podíem dir, que podia passar dins de l'evolució, de la cotidianitat, de les coses, mostrar-nos una situació que ens permet aprofundir, com sempre ha fet, en la naturalesa humana. I, llavors, deixar davant d'aquell parèntesi, que, per mi, continuo dient anys més tard, i no m'ha passat aquesta impressió, d'aquest parèntesi de trivialitat, en el fons, tot i que es va considerar una obra mestra i etcètera, que va constituir la cinta blanca. Trivialitat, en quant a què allà no hi havia res del seu estil. Va agafar un estil clàssic, va agafar una història que en aquell moment li va interessar per arribar a un públic el més ampli possible, i llavors es va convertir en una mena, per mi, sempre heu dit com en aquesta ironia, com una mena d'Espilberg a l'Europa. Donem-li al espectador el que vol veure, i llavors, a més a més, en guanyaré el favor del públic, que, a més a més, puc guanyar tots els premis del món, i tot el que vulgueu. A mi, aquesta pel·lícula em molesta, i ara ho torno a dir. Ara sí més no contestable. Si no canvio d'opinió, vol dir que heu tingut algun sentit. Jo també em plantejo una vegada per què surten aquestes idees, però és que cada vegada ho veig més clar. I quan parlem d'aquesta, jo penso que sí, jo penso que per el que ha llegit ens pot tornar a parlar de la manera com ell ens ha parlat, sempre directe a la llogular, a les concessions de Can Mena. En canvi, la cinta blanca per mi era preocupant, perquè em va dir, home, aquest autor està ara mateix, com ens sinistrat a Maestrat, a Domesticar, no. Sí, a veure, jo difereixo d'aquest punt de vista amb tots aquests valors que tu acabes de destacar. Potser per això, a parlar d'edat també, jo penso que també hi jugo un paper, anem de fer un tòpic durant tot el programa, i la veritat és que hi ha tot un seguit de realitzadors que m'han entusiasmat amb coses puntuals, i trauré, com l'exemple, afegit, enclinís-vos, sobretot amb allò de... com se deia aquella de... oi, la Mystic River, com aquella de Mystic River. Esclar, amb aquella pel·lícula vaig interpretar tantíssimes coses, paral·lela, a un hora i mitja de temps que vaig estar veient-la, que és una de les coses que té de durada, que la veritat és que això ja és un agraïment que tindré jo tota la vida per aquest senyor, que és capaç, que va ser capaç en aquell moment, que va ser capaç, valeu, que té aquesta capacitat, i lògicament, doncs jo a mi això em mereixo un respecte total. Que després hagi fet coses com el recambi, tal que... que potser no, o no, vull dir, que tot l'intercanvi de tota manera l'he vist últimament, i és una pel·lícula que dius, home, tu no sé què em va passar quan la vaig veure per primera vegada, que em vaig quedar fora, probablement, per l'espectativa o la valoració que m'havia fet del realitzador en quant a la pel·lícula Mystic Rivers. Llavors, jo crec que el senyor Haneke, amb la pel·lícula de la Cinta Blanca, no crec que jugui a la fama, no crec. En tot cas, es decideix per fer una pel·lícula clàssica com a gusvençant va fer allò de psicòsic, d'una altra manera, sí, però és que és el mateix. I llavors et vull dir, es torna clàssic per dir-ho d'una manera, no? Com demostran que tampoc veus ser tan difícil fer cinema clàssic, quan hi ha tantíssima gent que sempre recorda les pel·lícules clàssiques, aquelles que li han quedat immobilitzades. És un desafiament el que s'ha de fer amb tot aquest criteri, amb tot aquest tòpic per dir-ho d'una manera. Llavors, bé, vull dir, pot ser el que tu dius, però crec que també pot ser això, o altre, que jo insino. Doctor, ja ho has dit una mica, amb aquest comentari, i m'agrada aquesta polèmica, perquè el gusvençant va fer psicòsic amb aquest tànim de demostrar que els clàssics són clàssics i no tenim per què tocar-los, i no podem negar que amb el temps això és fàcilment considerable una frivolitat. Perquè està bé, vull dir, com a experiment, però dediques tot un any, potser, de la teva vida, a fer això com podies, com a autor, a haver fet una altra cosa que portés més segurament perquè algú li va proposar, perquè algú li va donar diners per fer-ho, li va dir que havia de sortir alguna cosa, que ells va revelar. Però no deixa de ser una... Estic convençut, francès, que el productor de la pel·lícula, si és que hi era... No li va proposar mai. No, això no. Vull dir segur que si li va proposar, va dir prou, no. O sigui, hauria sabut que faria el que va fer, no li accepta. Aquesta és la mecànica que coneixem, crec jo, del món del cinema. Llavors ja penso que hem de ser... Hem de saber treure, doncs, totes aquelles mamallones que carragen, per dir-ho d'una manera, no? I hem de saber rescaltar-les, que amb positiu, afiafecte de trobar. Encara que sigui dins aquest món de l'èxit, doncs tot un seguit de treits, que francament ens fan avançar, no? Com a persones... Jo tinc ganes... Suposo que no trigaran massa en estrenar-la aquí. Aquesta? Sí, no? Una miqueta, sí que... No gaire, no. Però no crec que triguin gaire, no? I sí que està interessant. Aquest plantejament, que és bo que sense cap sentimentalisme, almenys jo les recenyes que estic llegint i es comentaris aquests dies, i que he tractat aquest tema de la belleza, amb bé i baixa, i de l'amor en aquesta etapa de la vida, i del sacrifici que arriba a fer aquesta senyora, i del patiment que això li ha creat amb el marit, però que no s'ha tractat amb cap gota, ni una sola gota de sentimentalisme. I penso que això pot estar molt interessant de veure, i després ja ho podrem comentar, i ho podrem comparar també com amb la pel·lícula Sola, el Benito Sembrano, ho se'n recordeu també. Ni més ni menys. En fa l'efecte que és molt semblant, la relació de la parella és molt diferent. I l'actitud... A veure, la Maria, com es diu Maria, què fa el paper de la dona? Aquest actiu que és...La Sembrano. No, Maria, després ja en sortirà el nom, és superconeguda.De la pel·lícula Sola, es vol dir. Sí, també la sacrifici que arriba a fer, però l'hauríem d'analitzar des d'un punt de vista diferent, també. Ja des del patiment ja deia mateixa, i de que les coses estan establertes d'aquesta forma, i de que no té cap altra sortida. No crec que sigui des de l'amor, realment. Jo crec que és l'amor que podia sentir cap al seu marit. Ja fa temps que va morir, l'amor. Per tracte, cridona ell. Per tracte, cridona aquest senyor. Diguem-ne que encara que no hi puguem acceptar que la mort va desapareixent, arriba a un punt que la pròpia necessitat d'establir un equilibri... Sí, o d'assumir, d'assumir, i d'encaixar la situació que ja té, la seva situació personal és aquella, està casada amb aquell senyor. Són d'una generació que, llavors, el divorci ni plantejar-s'ho, ni una separació. A mi, legalment sí que és igual, que es podia fer, però ni suplantejaven. I llavors era una situació de resignació. I és una situació d'una joca amb una situació molt dura, molt bèstia. Maria Galiana. Maria Galiana, exacte, gràcies, Francesc. Molt bé, molt bé. Maria Galiana, sí. Que després també la Maria Galiana fa un altre paper també així de senyora. Més extrovertida, més atapa, és la pel·lícula del Corbacho, del José Corbacho. Ella també fa una iaia, que té una iaia... La iaia, sí. Que té tela. És Pamela. Té tela, holine. La iaia és Pamela. Té tela, que és la senyora. Però també... La pel·lícula tapa el que té, és que planteja molts temes. Es comença a veure de coses que es tapen, que es destapen, que es amaguen, que no sé què. I jo punta, ja, punta moltes coses. I una d'elles és aquesta relació també que té ella, amb el seu marit. Bueno, marit o parella, no importa. A part de tot el que arriba a fer ella, per sobreviure, per portar diners a casa, però que ja ho feia abans que el marit... És malalt, no? I, bueno, és maca també la relació que té. Maior és que haig de continuar ajudant per tu. Perquè la meva... La meva sentit de viure, i la meva finalitat de viure, és que estiguis tu, si no estàs tu, què faig jo? Ella ho fa una mica per egoisme, i és que li explica així, li diu. Egoisme, sí. És molt curiós, també aquella... Egoisme assà, o no sé com dir-li. Sempre el tenim aquí. I veig que no és... No és una cosa viciada, no? És una cosa que, bueno, ja també té aquesta dependència sentimental i emocional d'ell, no? Ella serà estima. I al final, per a mort, també arriba a comportar-se d'una forma, també, altruista, i molt... pensant en ell, en quin podia ser el millor final per ell. El que ell li està demanant. Que bé, eh? Que bé, no? N'has recordat amb totes aquestes coses que et desperten... Per això dic que l'amor no té edat, i són temes que... Que ens arriben. Hi ha una pel·lícula que ha vist aquesta setmana, tot i que és força diferent del que estem parlant ara, hi ha unes constants que penso que podrien... Ens poden permetre fer una ampliació. Probablement també estic pensant una mica en el paper d'avi que jo tinc, i que em trobo, i que gaudeixo, i també pateixo, esclar, perquè és que això mai és una cosa així de neta, no? La pel·lícula és, ni més ni menys, que aquesta del doctor Laraz, o Laraz o la Sart. La Sart, és. Ah, la Sart, sí. Mira, és una altra que deia amb tots dos, que tenia molta ganes de veure-ho, i que... Que vull comentar, tenint ganes de veure aquestes pel·lícules que estan ambientades amb el tema. Això, el professor Laraz. Però, senyament, el professor Laraz. Que és un senyor argel·lià, professor, que va treballar, o va viure, per x motius, no?, a Canadà. Per una qüestió ideològica, evidentment. Aquí, mira, aquesta és una pel·lícula, que tu em diràs que... Saps aquella pel·lícula que va fer el senyor Oliveira, del vaixell aquell que puf? Diu Pereira. Aquell viatge que va fer, per el Mediterrani. La Caterina Neuf. Doncs recordeu-me. Es diu així, Diu Pereira. No, té un altre nom, aquesta que tu dius, és un altre, però ara no. Era aquella de paraules... Bé, no sé què de paraules. Ara no em surt el nom, ara buscarem. Ara buscarem. Doncs va fer pensar en aquella pel·lícula, perquè el fet que ell sigui un professor... Perdona, ja m'he recordat. Un film falado, un film parlat. Sí. Doncs va fer pensar en aquella. O sigui, tot el que es veu, es parla i en definitiva s'interpreta d'aquesta pel·lícula, té a veure amb aquest món actual, no? Amb els estrells que provoca no només en els punts on les dificultats són molt altes, o sigui, on pot haver-hi una activitat terrorista molt potent i desestabilitzadora, sinó que arriba a tot. O sigui, va més enllà. És una d'aquelles coses que no fa gaire també una persona modeia. Escolta, hem de lluitar perquè un món millor. Diu, esclar, el problema està en aquest passis de la ratlla, i aquesta lluita es transformi que te'n vas a la presó per dir-ho d'una manera, no? Diu, caram. Això tampoc és gaire... gaire engrascador. Vull dir, llavors, esclar, la pel·lícula ens va parlant d'aquestes coses, ens va dient. I ella, en definitiva, no és un actiu, diríem, a favor dels canvis que s'han de produir a Argelia, però sí que ho és la seva pròpia dona. I sí que ella es veu, com és lògic, involucrat en aquesta dinàmica. Però anem respirant amb ell aquesta serenor d'una persona que sense implicar-se perquè no és el que se ni pensa, i arriba com a conclusió, doncs es veu involucrat i com té, o sigui, patreja aquestes conseqüències, al cap i a la final, que en definitiva és un atemptat que la seva mort ens morirà, perquè està fet per eliminar-la, i tal, i això en parlen durant el film, doncs alguna estona. Per element tenim una professora que el comença a mateixa suïcida, i a partir d'aquí, parlarem de vida i mort entre els alumnes, res a veure amb aquestes pel·lícules que parlen dels dents i com viuen el moving i tot això, tot i que també parla de moving, com és lògic, però que el parlar de movil doncs també ens està posant sobre la taula tot un seguit de trets que són propis dels infants i com el viuen i el pateixen ells, d'això tu, que ets professora, has de saber un munt, en què ets professora, i en què ets professora, i en què ets professora, és un moment de la gent que no te'n veu. Però jo ara plantegaria, ara que parles d'aquesta pel·lícula d'aquesta manera tan encomiadora i tan recomanadora de que la veiem, i ja tenim ganes, doncs ara encara més. Jo ara agafaria la... Jo també havia parlat molt bé d'ella. La va veure abans d'estrena, i també ho va parlar molt bé. i aquestes que considerem més vàlides de la obra de diferents autors i les pel·lícules que els han servit per aprofundir en un tema determinat o en molts temes perquè parlen segurament d'una manera gairebé documental segurament podríem dir, aquesta pel·lícula professor les ara en el sentit de que et dona informació Cap aquí podem anar per així Doncs clar, jo compararia això amb les que veiem abans, sense ànims de convertir el programa en una ràdiofòrmula que anem agafant els mateixos temes però de vegades és útil, perquè llavors podem posar el mateix que havíem dit en una altra ocasió i ara fa molt poquet que ho hem dit en consonància, en comparació amb altres coses que han sortit a continuació I ara penso, i abans quan parlàvem de la Cinta Blanca, després t'havies comentat de Mystic River jo estava pensant també la pel·lícula del Germans Coen, igual que Mystic River, basada en una novela i també igual que la Cinta Blanca i també està basada en una novela, no és país para vells del Germans Coen Estava pensant en aquestes tres, i ara tu has introduït, Jaume, aquesta del professor Lasard, que en principi no té res a veure però que trobo molt interessant el fet d'establir aquesta comparació i primer la meva pregunta al meu interrogant que podria ser llançat cap a els que estem aquí o per les persones que estan sentint, que d'això és el que ens interessa de fet Doncs quina d'aquestes tres pel·lícules, i després afegint la que acabes de comentar, serien més vàlides, veritablement, per aprofundir, donar de la manera com estan fetes primer, que era el que jo plantejava també, donar de la forma, perquè moltes vegades protestem de la forma d'una pel·lícula o d'una pel·lícula o d'una obra d'art, quan la forma és més important que el contingut però de vegades també passa amb aquestes obres, i jo, per dir-ho d'una altra manera, considero que el problema de la cinta blanca, per exemple i aniré a parar segurament també a Mystic River, perquè passa una cosa molt curiosa i també ho comento des de fa un temps que quan has vist una sèrie de pel·lícules que t'han impressionat molt o que t'han arribat fins al fons, com a Mystic River en el seu moment, que a mi també m'he impressionat molt després veient la resta de la obra del mateix director, és possible que et passi, i és el que m'ha passat a mi, que miris de fer una retrospectiva de com han anat les altres pel·lícules, i a mi Mystic River m'ha perdut molts enters, en el sentit de que hi ha tota una sèrie de característiques de la pel·lícula que la fan excessivament menodramàtica, per dir-ho d'alguna manera, per dir-ho d'alguna manera, no sé si m'ocorreix una paraula millor, si em podeu ajudar, doncs us ho agraeixo és a dir, apel·la massa als sentiments més vius de les persones, als sentiments que pot tenir un pare cap a una filla a la que se li ha fet una violència extrema o a una altra protagonista que ha de patir, doncs havia patit una sèrie de... ens sembla que remena massa aquesta pel·lícula a aquests sentiments que són fàcilment manipulables, perquè és difícil que els tinguem prou equilibrats, perquè ja dic, ens mouen massa instins primaris, diguéssim mira, veus, hem coincidit amb la paraula, i en canvi, bueno, jo parlaria aquí de Mystic River sobretot, la Cinta Blanca per mi és una pel·lícula on la forma prevaleix el contingut, en el sentit que el que importa és quedar-nos admirat veient aquell blanc i negre impressionant, veient la graduació que ens dona el director de com els personatges van evolucionant i es van... és a dir, tot i que sigui una obra d'autor, tot i que sigui una obra, ni més ni menys, que del senyor Haneke, doncs la forma prevaleix per sobre del contingut, perquè el contingut és molt interessant, però s'ha anat parlat, s'ha anat parlat moltes vegades i fins i tot, i Rosa Maria Abans també en comentava que hi havia una pel·lícula que d'alguna forma parlaria del mateix tema que la Cinta Blanca, però ja, quan ja han passat uns anys, la Cinta Blanca ens explica el naixement d'un feixisme, ja concretament el naixement del nazisme i maleïts bastards, doncs parla d'una manera molt diferent suposadament, i molta gent l'ha considerada frívola, i jo diria que és tot el contrari, jo diria que té més seriositat una pel·lícula com aquesta, que segurament la Cinta Blanca, perquè mira d'agafar, no de jugar amb l'espectador, sinó tot el contrari, de fer-lo patir, però per fer-lo pensar també, són maneres de funcionar llavors aniríem a parar de nou el professor Lazard, una pel·lícula honesta, fins a l'última coma, una pel·lícula que en cap moment mira de manipular, sinó d'informar, de fer-te reflexionar, de proporcionar totes els arguments necessaris, perquè a partir del que et diu, doncs tu puguis anar més enllà, busquis informació, no et dona fins i tot una pel·lícula tancada amb una conclusió final i amb una moral determinada sinó tot el contrari, ens obre a coses desconegudes, però no d'una manera extravagant i exagerada i mirant de tocar-te, perquè després ja no puguis tirar-te enrere, que és el que em preocupa una mica del que fa molts directors últimament, i el que em sembla, que també va fer un clínic d'issut a Mister River clar, et condueix fins a un punt determinat de la història i l'espectador ja no pot opinar, ja ha de creure o ha de seguir el que ell li diu, i això crec que és molt diferent del que estàvem parlant ara d'un professor Lazard, per exemple, i encara queda per comentar, i això queda per comentar la del... no és per a ell i la de Malheig va estar, que ja que Rosa Maria la vispa poc, no sé dintre d'aquesta argumentació com la podíem col·locar, la veus tu més Rosa Maria com una manipuladora, és manipuladora de la història, està clar, però... perquè és una ficció, agafa com a excusa l'època nazi de l'inversió d'Europa i totes les barbaritats que van arribar a fer, de fet, jo li comentava abans al Jaume, és com un videojoc de marxanets, en comptes de matar marxanets, jo sóc i va matar nazis, però nazis, arrencant la cabellera i una borrada ja impressionant, és amb ironia, perquè veus que tan exagerada que no és real, no és possible, passa... és molt típic també d'aquest director, igual que al reservador, també me'n recordo que m'havia impressionat molt la pel·lícula, però perquè des del primer moment veus que això és mentida, no et creus que això estigui passant de veritat, no? perquè ja és que tenen entre els cants aquests, els mafiosos aquells, com es destrossen, com es treuen la pell si és necessari, com es... com es martiritzen, aquí és igual, entra dins la seva línia perfectament, perfectament, és una exageració, és un joc, però superexagerat, que veus que de tant bèstia que arriba a ser és que no és creïble, no? és una mica en la línia que tu deies, Francesc, jo sí que ho veig, també et fa reflexionar, et dius, ostres, tanta violència, però tanta violència gratuïta, perquè dius, ostres, aquells nazis que apareixen, home, sí, al principi de la pel·lícula sí que veus que maten a una família, que la tiroteja, que estàs amagada sota de les fustes de la... Quina escena impressionant, eh, la de començament? És només impressionant, clar, aquí sí que et situa una miqueta, et situa i et recordes, escolta, aquesta gent va fer moltes barbaritats, va matar moltíssima gent, moltíssims innocents, allà sí que et situa, allò sí que és el que està basat en la realitat, suposo que he inventat aquella escena en concret, però que passava això, això està documentat, que passaven aquestes coses, però a partir d'aquí hi ha la venjança que agafen aquesta colla de vengadors, és una barbaritat, com jo he de tancar-los a tots amb un cinema, això ja no és aquesta colla, és l'altre noia que s'havia, precisament, fugit d'aquella matança del principi de la primera escena de la pel·lícula, doncs ara tenim tots aquí, que volem fer l'estrena de la seva pel·lícula de difusió del règim, una pel·lícula que digita el Ghebel, com el gran ideòleg del nazisme, del que estan fent, de l'horari que estan fent allà a Europa, doncs escolta, aquest sembla, li diu al seu company, el projeccionista, dic que et sembla, ja que estem tots aquí a l'estrena de la pel·lícula, es tanquem tu i cremem el cine, ostres, a veure, és que és una barbaritat, perquè dius això, però és que això també s'havia fet, se'n recordeu a la pel·lícula, ell és el lector? El lector. El lector, també, era un noi jove que li legia amb una senyora més madura que és com es diu l'actriu. No l'he vist. Si fa tal, avui de la memòria. Si jo la recordo, doncs no l'he vist. Sí, sí, sí, doncs, i una de les, ella després va ser, bueno, va ser, som més a judici, en causada, precisament perquè estava causada, i va ser veritat, ella era vigilant, durant l'època del nazisme, era una vigilant del dones, d'unes zones que estaven presoneres, i estaven sota la... la vigilància dels nazis, dones, doncs jo que sé, des de Jueves, a totes aquestes dones que estaven, o persones que estaven perseguides. Lena Olin és l'actriu? L'hibro nogant, estem parlant d'aquesta pel·lícula o és una altra? No, crec que no. Sembla que és la Jumper, eh? Ara torno a buscar aquí internet. Lena Olin, ens hem recordat. És el lector. Ella no sabe la gina escriure, veus que realment és una persona en elfabeta, i en canvi la van posar el comandament de... de les vigilantes. D'un camp de concentració? D'un camp de concentració, o d'unes dones que les transportaven ja presoneres, ja les tenien detingudes, i les portaven cap a un camp de concentració. Clar, millor que se n'haguéssim morint pel camí. Llavors, durant aquest trejat, han de passar a la nit amb una mena d'esclésia, recordar que... Bueno, és que això s'explica, això no ho veus. Això t'ho expliquen després, durant el judici, et van donant aquesta informació. I ella estava al carrer d'aquestes de les vigilantes. Clar, havien tancat... Estaven totes les portes d'aquella església tancada, d'aquella edifici gran, jo crec que sí, gran església. Estaven totes tancades amb clau, i en pa, vull dir, que no podia sortir ningú per evitar una fugida, no? I es va provocar un incendi. Es va produir un incendi. Sembla ser que no era provocat, era que es va produir. I clar, com que estava tot tancat, i elles tenien l'ordre de no obrir les portes, no van obrir les portes, i van morir moltíssimes dones allà que remades. O sigui que això sí que sembla ser... A veure, i això de la pel·lícula Elector, no vull dir que jo sigui realment un fet real. Em penso que quan la vam comentar, no sé, algú de nosaltres s'havia documentat, i em penso que va comentar que sí que estava basat en una novel·la. Estava basat en una novel·la, sí. Si això ho estic buscant ara... L'actriu pot ser la Kate Winslet, llavors, i altres fins, que és el que trobo aquí, i també apareixen el Bruno Ganz i l'Ena Olin, però fent altres papers, no eren els protagonistes. Vull dir que ja surt amb una altra pel·lícula, també la idea aquesta, no? De que els agafa una escena de tot tancat, i per tal de que no fugi ningú, o sigui, no es deixen sortir, hi ha un incendi. En canvi, veus? M'ha dit Malaïts Malparit. Allà és el revés. Volem fer l'escena de la pel·lícula, i és la propietària del cinema, que diu, ostres, jo vaig ser víctima vostra, us va matar la família, a mi vaig al bra de Miracle, i ara us tancaré el cinema i cremaré el cinema a Sabiendas, que ja mateixa pot morir, també. I llavors, sobre l'anàlisi de la violència, perquè tant en aquesta pel·lícula, per tot el que tu està dient, fa aquest anàlisi de la violència, i l'espectador té un reflex de com som els humans de violència, o com podem ser o com podem reflexionar sobre aquesta violència. En comparació amb el que fa Clint Eastwood a Mystic River, a mi m'agradaria jugar una mica amb aquestes dues pel·lícules. Ara ja que ja s'han quedat, potser les dues, com a protagonistes d'aquest argument, sí. Clar, en el sentit que jo deia, Malaïts va estar, és una pel·lícula que és molt difícil d'identificar-se amb el que estàs veient, perquè és difícil tot i que, sí que amb un cert punt de revenge, amb un cert punt de dir, doncs mira, com que s'ha fet tot això, però clar, considerant l'argument també, que moltes vegades d'Ulitzem i acabant ens comentava, el fet que moltes vegades el Tarantino se li considera un director, que sobretot es preocupa de la forma, de la manera com combinar les pel·lícules, perquè per sorprendre l'espectador, i per parlar d'una sèrie de temes, però sobretot per sorprendre'l, i per dir-li una cosa d'una manera diferent. I, per exemple, a Clint Eastwood, amb Mystic River i altres pel·lícules, doncs es considera que no, com un veritable autor. I jo m'està semblant, a mi m'està semblant últimament, i per la manera com molta gent parla de les pel·lícules fins i tot, una mica al revés. És a dir que, d'alguna forma, el Clint Eastwood és com si estigués seguint amb el gènere del melodrama, però donant unes pinzillades d'unes conclusions, que jo diria que no està gaire clara on vol arribar amb aquella pel·lícula tampoc, o jo, amb el temps, potser se m'ha difuminat una mica, reconec que per aquí pot estar també l'explicació, i segurament, de nou, una altra vegada, no és país per a viejos, doncs sí que té els dos component. Pel·lícula original, pel·lícula en la que la forma, doncs, s'adio completament amb el contingut, és inextricable una cosa amb l'altra, i que és impossible d'agafar-se a cap personatge de la pel·lícula, i que, a més a més, sí que et reflecteix, de manera molt clara i molt punyent, la característica humana, que en un moment determinat, una persona se li pot girar el cervell per una banda, i per una altra, la violència extrema, que estem subjectes en qualsevol moment, i que pot aparèixer en un moment determinat per x motius, i que segurament també apareix d'aquesta manera, perquè la societat ja està construïda d'una manera. Penso que les tres pel·lícules ho tracten de manera diferent. A veure, jo entenc el teu, la teva preocupació, perquè, esclar, tota persona que ens aficionem a una manifestació artística i nosaltres en el cinema, l'intent sempre serà a bastar-ho tot. És allò de dir, escolta, ho hem d'interpretar tot el que ens arriba, a fer efecte de, no sé, de lliçonar, per dir-ho d'una manera, o no fer una lliçó, però sí donar puntes d'un lliçonament, de dir, escolta, i si no hi has arribat, jo t'ajudo. Vull dir, a nivell de comentaris i tal. Jo penso que aquesta és la il·lusió que tenim tots. Llavors, a veure, el tarantino és un frescàles, que es diu, normalment. Sí, saps? No n'havia sentit. Això ho diu perquè la gent que no m'havia entès fins ara ho sàpiga. És un inhibit, no? Vull dir, és un paio que diu, bueno, jo faig una història. A mi em deia que vols fer-ho així, però no m'ho passo bé fent rodar en aquesta pel·lícula. Jo no em plantejo que t'agradarà o no. Sí que t'agradarà, perquè jo ja procuraré, com dius tu, donar-li una forma i el contingut serà més o menys. Llavors, és clar, qui no s'identifica en veure el Hitler volant de dins un cinema, clar, vull dir, és que tothom s'identificarà, hosti, tan de bo hauria passat així. Aquest és el joc, que jo crec, de contingut, en aquest cas, no? És clar, descarregar psicològic, no? La pensament. És una fantasia, no és una fantasia? Llavors, per assegurar la jugada, fa la primera sequència. És clar, vull dir, allà, i carrega, escolta, si tens algú dubte, i després juga. Donant la pel·lícula és el que deia vosaltres. Fa com una mena de joc, no? Vull dir, hòstia, potser, allò de traves i la pell, potser es passen, no? Vull dir, et proposes? Tens raó, tens raó. Fa el mateix que Místic River, doncs, anem descartant pel·lícula. Ens queda només, no és país per haver... Sí, ja sé que vols ara demostrar que l'altre sí, però jo crec que... No vull demostrar res. Jo penso que això és la característica d'un sabi, com és el senyor Tarantino, que jo no hi puc estar d'acord, perquè juga res. Vull dir, no hi ha ni la més petita pretensió de llisonament, d'ensenyar-te com són les coses, i ni acostar-se per què de les coses. Si no, el que t'està mostrant són reaccions humanes, això sí, davant de fets exagerats, i que són fàcilment digeribles, vull dir, que estan a l'ordre del dia. Ens hauria pogut quedar amb aquella primera escena. Seria, potser, la millor manera, eh? De dir, mira, com deia abans, això és la radiografia d'una possibilitat que es dona, en la naturalesa humana, dintre d'una dinàmica molt determinada... Perdona, i quina interpretació hi ha allà? Sí, sí, sí. Bé, és que és bastió. Vull dir, és impressionant, aquella sequència. Com la llarga, i al mateix temps, doncs com se't fa curta gairebé, no? Perquè és que la pateixes i la tal. Clar, tot això, tot això és un joc. És un joc, jo penso que no ens van lloc. En quan a l'altre, doncs anem a destacar alguns valors, a mí estic bé, amb tot el que tu dius, que jo estic d'acord, que a mi també m'ha passat això que tu dius. La primera impressió va dir que ara, amb aquest avui, m'ha posat en bòrbita, no? Però després dius, i a l'altre dia, hem escoltat el senyor Villalobos, que ho va deixar ben clar, i el misteri és la pel·lícula més tramposa de clar. Només et faltava tu, això. Vull dir, està clar que l'home va ser així de cinze. Què és el que jo hi trobo, un misteri molt interessant? El mesclisme que planteja, sense exageracions, és el que surt d'una manera natural allà. A més, a més, és un mesclisme completament alimentat per l'actitud de les dones, en general. Això xisteja la pel·lícula aquesta, com a gairebé cap a altra. Llavors, allò de passar-se de la ratlla, que són els dos protagonistes, el cap i a la fi, doncs els dos criminals. És clar, paral·lelament als dos joves aquells, que és molt difícil detectar que puguin haver fet una destrosa com la que fan, no? Doncs tenim també el que hi ha. Tu es mantaves fa una estona, un pare que perta una filla, és un pare que està dins un món que no té res de net i polvit, tot el contrari, tot és una... Jo crec que hi ha un rigor aquí, sí que hi ha una pertensió de profundir sobre les constants de la formació de la cultura norteamericana. Jo aquí sí que l'hi veig, en l'altre no, l'altre hi juga. I en quant al país paravejós no hi ha dubte, els germans coen, jo crec que fan una radiografia extraordinària del que són els valors bàsics, no? Des del tio que agafa diu, escolta, tu se m'ha presentat l'oportunitat. Vull dir, com vols que la perdi, i llavors es veu allà sense comptar que allò generarà tot un món de passions i d'actuacions completament radicals, perquè això és el que fa el sistema aquest, no? Jo crec que tot això és important. I la cinta blanca, ja que... És una elementalitat del que és el feixisme, sí. Jo penso que tothom, sí, probablement, és veritat el que tu dius amb la cinta blanca. El que passa és que el senyor Haneque, doncs, bueno, ho va fer amb blanc i negre, i aquí sí, aquí va jugar, doncs, a dir, ja veuràs que bé que ho faig i que quedarà això perfecte, i a més crec que nosaltres... O sigui, diguem-ne que si la pel·lícula hagués estat en color, tampoc hauria resultat bona, perquè de tot un seguit de trets que parla la pel·lícula, és reconegut per nosaltres, i amb les constants de fenetisme i de radicalitat en quant a comportament, pares i tal, que no deixaran anar a un pam del que ja tenen establert, això és com aquella altra pel·lícula del d'això, de com es deia allò que no podien sortir d'allà dins, del Xàmala, era el... El Bosque. El Bosque, jo és igual, és que és igual, vull dir, el senyor... Aquella, per a mi, li sobra el color, canvia aquesta, i el color aquí, la manca de color, o blanc i negre, crec que és adient, perquè no t'explica res de nou, mal? No juga tampoc amb el Fegida, però te mostra com pot haver nascut. Hi ha una pel·lícula, jo l'he esmentat moltes vegades, no s'ha vist mai més, ni per televisió, ni m'atreveixo a dir ni a la filmoteca, que es diu El Jove Torles. El Jove Torles és molt millor que no passa, aquesta del senyor Hànec, molt millor, perquè ens parla... La vista fa no gaire, fa uns mesos la vaig comentar. També. Vull dir, si acceptem com han dit més de quatre, que el fascisme, el nazisme, és una filosofia existent, en el món no l'invent de ningú, que la posarem en marxa per aturar el comunisme, com ja qui ho assegura d'una manera matelàtica, jo no hi poso un entreg, no? Doncs, lògicament, si això és així, la pel·lícula El Jove Torles es parla com es va preparar tot això. No sabia de començar, doncs, en la universitat. I allà veiem totes les condicions, tots els valors que es van anar impartint a la intel·lectualitat alemanya de l'època, 25 anys abans de l'esclat del nazisme, i escolta, allò és totalment creïble. Molt més seriós que no pas el joc que proposa el senyor Hànec, que és explicar una història amb el màxim de coherència, però ja s'abuda, no? Ara, que dius a la pel·lícula El Jove Torles, em fa pensar que tindria molt a veure per entendre'ns, tot i que és una filmografia, és una indústria, vaja, completament diferent, però ara m'ha vingut al cap 12 homes sense pietat. Si no recordo malament el Jove Torles, que la vaig veure i em va deixar impressionat, perquè no sabia de què anava, i el desenvolupament que té la història, em sembla que aquest personatge, el del Torles, fa una miqueta com el Henry Fonda a 12 homes sense pietat, és a dir, amb argumentacions, no pot demostrar res, però sí que pot descartar tota una sèrie d'opinions, perquè com tu dius, segurament allà també t'explica com es va implantar, com es posa la llavor, perquè hi hagi una sèrie de coses, però el protagonista el que fa és negar-ho i és demostrar que allò no té validesa, és el més interessant d'aquesta pel·lícula. L'espectador pot tenir tots els arguments del món per després de veure aquesta pel·lícula, argumentar que el que han mirat de fer els altres no és vàlid. Llavors, aquesta segurament és la gran potència d'aquesta pel·lícula i és una mica el mateix que passa, i us en recordeu, a 12 homes sense pietat, amb un context molt diferent i amb un arreu molt diferent, però per què hem de considerar una de les bases del sistema democràtic, que és considerar que una persona no és culpable, fins que no es demostri el contrari. I el sistema, moltes vegades, intenta establir la premissa contrària. Una persona ha de demostrar la seva inocència, i d'això n'han parlat també pel·lícules de Frislan, com Furia, per exemple, i això està passant en moltes ocasions amb la legislació actual. Ho deixo aquí, perquè ens estan mirant de col·locar que nosaltres hem de demostrar que som inocents, i no que el sistema ha de demostrar la nostra culpabilitat. Vull dir que... D'això, aquests punts suspències... Diu, ho deixes potser una mica avui de matitzos, que anirem trobant... Però a tothom que segueix una mica les notícies, penso que sàpiga, una mica que em refereixo, i a vegades potser tampoc cal concreta tant. Home, aquesta afirmació que he fet jo abans, diu, escolta, jo sí, jo estic començut que això ho hem de canviar. Per exemple, tots els indiclats i tot el guet de canviar. Aquí la qüestió està en dir, bé, a veure com es pot fer, i que això no representi com jo t'explicava, que m'explicava una senyora. Un senyor la deia, diu, sí, ostres, però si ho hagi d'anar a la presó per això, dir què vols que et digui, doncs és un trauma que hem de mirar a veure com podem trobar. En canvi, si poses aquest valor al costat dels senyors que es cremen per reivindicar, doncs una situació de convivència més correcta, dius... O que fan vaga de fan, que potser no és tan radical, però seria el mateix tipus de... O bé que es posen un munt de bombes i van amb un punt i plavi allà, doncs al màxim... 3 coses molt diferents, eh? Exactament. Jo penso que ens hem de posar... O camicatge, també. També, també. Un altre aspecte diferent, és que les 4 coses que hem dit ara són completament diferents en quina noció, en quina concepció, del que volen dir, del que representen. Perquè... Home, si voleu ja aquest tema i que ens queden encara uns minutets, doncs podem mirar d'establir aquests matisos amb aquestes 4, i potser tornem després a arribar a la cotidianitat. Perquè de vegades sembla que aquestes coses se surti, i siguin coses com estranyes. Com si se'ns escapessin, oi? Com si no anessin amb nosaltres, perquè nosaltres mirem de viure la vida de la millor manera possible, i anem veient que passen coses al voltant, de vegades protestem o reivindiquem, però poques vegades trobem una manera, de veritablement, posar una mesura clara, perquè allò porti aquella gent que és anadoni, que no estem d'acord. En canvi, totes aquestes persones que diem, algunes no tenen res a veure amb la reivindicació social. Algunes, simplement com els càmicasses, són persones que són manats, són persones que els diuen, mira, són màquines de guerra. La idea, com a mínim, que queda pel que ens han explicat, perquè tampoc no som experts en aquest tema, és això. Una persona, simplement li diu, mira, tu toca fer això, dintre del mecanisme, aquest de defensa. La societat o l'exercit japonès. Correcte. Llavors, clar, és molt diferent. Això estaria dintre dels mateixos mecanismes del poder. És una eina més, que utilitza el poder o que utilitza la jerarquia, diguéssim, militar, en aquest cas, o del poder per mantenir el seu estatus quo, per defensar el que considera que és vàlid, canviar les altres, doncs, tenen una característica diferent. Les altres, la persona que es posen els bombes, com tu i Mola, o la persona que es crema, o la persona que fa vegada fa amb matisos, però ja els matisos serien més aviat de la repercussió que treu per als altres o per a un mateix. Perquè està clar que... Elegirem-nos a una persona que diu, jo faig el que vull, per no dir, jo faig el que em dona la cara, que és una manifestació molt habitual. Compara aquesta persona i en el teixit social on pot viure, que podria ser el nostre, fàcilment, trobaríem de persones que afirmen això, i posa al costat d'un senyor que esperarà, d'una manera matemàtica, per dir-ho clarament, que aquell superiorament li digui ara has d'anar a la plaça tal, carregant de bombes i... Ja ho heu, i a explotar-les. Posem-nos, o sigui, aquests són dos extrems, francament, vull dir, una distància enorme, no? Llavors, esclar, jo penso que nosaltres hem de ser capaços de parlar de totes aquestes coses. Mira, ves, però, com en el professor Laraz, quan l'Azhar, perdó, li plantegen. Hi ha una cosa que és molt important, que també és bo que nosaltres... Com que el senyor Laraz, doncs no té problema de parlar de la vida i la mort, perquè ell l'ha viscut a casa seva, i la té, i està viva, allà, algeàlia. Llavors, hi ha uns pares que és allò que diem moltes vegades, no? Llavors, pares li diuen, diuen, miri, vostè procuri no educar els nostres fills. Vostè ensenya els nostres fills, però no els adonem. Sí, he vist aquesta escena en el trailer. És molt important, això, també, eh? És d'una... uah! Que ens es situa... El necessitem com a obra. No com a ideola. Exacte, sembla més com un enfrontament, diguéssim, entre el sistema educatiu o la concepció dels pares. El pare que diu això sap el que diu, això està claríssim, sap què vol dir. Jo crec que a la pel·lícula no l'he vista, llavors tu tens més elements de judici, això no ho puc negar. Però jo diria que aquí es posa el pare, aquesta persona, de no adonar-se del que està aportant el professor, dels nens, del que els nens necessiten, els pares no els hi donen, perquè no els hi donen, aquesta és la idea com a mínim, que em sembla que hi queda, i llavors el professor, que sí que ho podria fer, perquè té la sensibilitat per fer-ho, no li permet fer-ho tampoc. La diferència, perdona, la diferència és tanca, allà al Canadà, que és on passa la pel·lícula, totes aquestes coses queden com fora de... Queden molt lluny. Queden lluny. Queden molt lluny. I en canvi el professor l'esté aquí, l'esté cada dia. L'esté cada dia. L'esporta amb ell. Clar, i és el que li ha altra cosa, de manera de deixar-te'l estar, que no estàs allà, estàs aquí. I aquí ensenya i prou, eh? I aquí tranquil·lament, i no volem casnar-nos els inquietis amb aquestes històries, no? Ensenya i prou. Ja s'hi em permeteu també, que havíem comentat al festival de Canys, la pel·lícula que queda tan segon lloc, que es diu Reality, és el Mateo Garrone. Garrone, que és el que havia fet Gomorra, se'n recordeu, aquella pel·lícula que queda un idò? Doncs aquesta també pot estar bé, el tema és tot el contrari, és una persona que està obsessionat amb... També una polita, un... un... que està obsessionat amb la idea de participar en el concurs de gran, gran hermano. Mira que bé. Aquí també podríem... Les altres podes de l'alta, no de Gomorra, però pot estar... Aquesta també prometa, que ens haverà dit també la porta difant l'estrena aviat. Doncs veu una altra cinema sense condicions, l'últim d'aquest mes de maig de l'any 2012, i que recordeu que, com sempre, podeu tornar a sentir el dissabte, si esteu sentint el programa al dimarts, o bé en el blog cinemasensacondicions.blogspot.com. Semana vinent, bé, no he aconseguit obrir la llista de temes, així que no us puc dir què és. Us omireu, allà. I si no, com diu Rosa Maria, sorpresa. No, però està bé també que els ullenses s'ho mirin i s'ho preparen una miqueta, si els interessa. O que ho pensin una mica, llavors, quan parlem, ja tenim més elements de judicis tot plegats, per parlar-ne i per escoltar. Mites del món actual en el cinema. Això ja ho va tractar el... El Joan Morro. Aquesta deu ser una llista anterior, i després van fer alguns canvis. La figura de la Borda. Doncs potser seria aquesta. Mira, a veure si et tocarà tu, home. Ja ho omirem ara. Mira vosaltres també, estimats ullenses. Fins ara la setmana vinent. A aquest dimarts, a les 10 d'Odespre, la música choral més de mil anys d'història. Un programa realitzat i presentat per Pep Quintana. L'agafo jo, que tu estàs conduint. No, no, ja l'agafo jo, passa mal. Però si és una rita, ja contesto jo. Que no, que no passa res, que puc fer-ho. Dóna'm. Rita, estic bé. Les imprudències al volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho. Els accidents són per a tota la vida. El volant, risc 0. Ja veuràs el cant de Catalunya.