CsC 03/03/15 - Red Army + Steve McQueen / Hunger / Shame / 12 years a slave + Cine d'Índia / Lagaan

CINEMA SENSA CONDICIONS Avui tenim un personatge que ens parlarà el Joan Segué, especialista en pel·lícules asiàtiques, ens parlarà de Bòlibut i d'una làgan, una pel·lícula que és la que està sonant en aquest moment, la música. Jo l'he vist aquest matí i m'ha semblat molt interessant. Sobretot la música, la música, la fotografia i la fotografia la trobo extraordinària. Ha ser justat molt, no? Ha ser justat molt, no? Jo aquest matí... Aquest matí, perquè jo aquest matí no vaig poder. La volia dir la nit i vaig ser-hi massa tard a casa. Llavors l'he vist aquest matí i m'ha agradat... A veure, és que és llarga, perquè gairebé 4 hores, eh? Sí, pròcticament 4 hores. 3 hores i pico, gairebé 4 hores. Què se sent, Joan? A part de ser persona, ser personatge, també. És que és una mica... més a més, és tot un personatge, és a dir. No hi ha cap mena de dubte. No hi ha poca gent que hagi estat al Japó fent una monaveca, es treballen allà, que ara estigui interessat amb el cinema asiàtic, és dir, això no és habitual. Ja ho tenim aquí per nosaltres. Ja sabeu que és un plaer, vull dir, que estic molt, molt content. I, a més, és un cinema que potser no coneixia gaire. I realment, aquests dies, bé informat i he vist moltes pel·lícules... De Bollywood, oi? De Bollywood i de la indústria, diguéssim, cinematogràfica de la Índia. Perfecte. No és només la producció de Bollywood, sinó que n'hi ha altres. I a cinema independent. Exacte, que és el que no mena el paral·lel a cinema. Hi ha un satiajit rai per allà, que és una referència mundial. El primer de tots, com a cine independent. Molt bé. Ja veieu, aquesta nit estem en aquí 3 personatges, també de la ràdio. Arrader als vidres, controlant-ho tot, com sempre, el senyor Francesc Aguilar, el convidat que és en Joan Segué i el que us parla, que és en Joan Morros. Tu també controles força, eh? A la teva manera. Aquí, aquí, bé, aquí, no bé, aquí, deixa de venir. Això és veritat, i vindrem els propers dies convidats molt interessants. El que acabaran, perquè ens queden dos o tres programes, només. A vegades l'octim programa. A vegades l'octim programa, perquè va a la Grècia i a Londres i tant. A vegades no se sap per què no vens, però... És internacional. Aquí tindrem, aquí tindrem. Tindrem el Miquel Soler, que és un especialista d'astronomia. Estronomia. Què tal conec, jo, sí. I aquest senyor vindrà al programa per parlar... Ja els passaré a les pel·lícules. Ha fet una dria de pel·lícules que pensa que poden encaixar amb el tema. Estronomia o astrologia. Distingim. Txantxantxantxantxantxantxantxantxant. Ells voligent l'univers d'astronomia. Estronomia. Jo faig un embolic sempre amb aquest. És veritat. Ella és... Proposa una sèrie de temes entre ells, els forats negres, etcètera. Ja parlarem una mica de tot això. Que parlarem d'interestelar de nou, vaja. I proposa parlar d'interestelar, ja ho veuràs. Gràcies. I és un personatge que penso que ens en llobarnerà. Ja veuràs com serà molt interessant. A l'últim dia d'aquesta segona trimestre, abans de la setmana santa, ens creiem dos o tres programes com a molt i ell vindrà l'últim dia. Perfecte. Com sempre fem, avui la pel·lícula, el nostre programa tindrà dos parts, perquè farem una primera part, que explicarem una de les pel·lícules que hem vist, que n'hem vist poques de noves, i després tenim aquí, aprofitant, que està aquí el Joan Segué, que dediquem-se, fonamentalment, a Bollywood i a les pel·lícules que hi ha vist i que ens pugui explicar d'aquest món. Jo us haig de dir que aquests dies he recuperat un documental que narra els destins creuants de l'Unió Soviètica i l'equip de hockey sobregel, conegut com l'Ajuntament Roig, com el dret d'Armi. A partir de la trajectòria de l'excapitar de l'equip, un tal eslava Fethysov, que jo no sabia ni qui era, però que després era el documental. Et queda clar que era un passionatge superinteressant. Primer ha dolat com a heroi nacional, perquè es converteix en l'Unió Soviètica i després com demnat com en amic polític. Ja veurem, en tot cas suposo que anem explicant-hi, i quedarà clar per què. El documental, per tant, toca temes com l'amistat i la perseverància, que l'esport és fonamental, però també això ofereix un compacte, i jo diria que ha vivid resum, de la història recent de Rússia. És curiós que qui produeix la pel·lícula, sigui Bernard Hergoth, que tots ho coneixem, per famosíssimes pel·lícules, que tots recordem, com Aguirre la col·le de Dios, l'enigma de Jasper Gausser, Fitzcarraldo, un esferat, etcètera, té un munt de pel·lícules. I es veu que últimament es dedica ell mateix també a fer documentals, i aquest l'ha produït ell. I ha llançat amb un xicot nou, és un xicot relativament jove, que es diu Gaby Polsky, i que és un immigrant rus, criat a Chicago, i que estava interessat en explicar tot aquestes visituds que passa a Rússia en els últims 40 anys. Pel que hem viscut els darrers anys de la Guerra Freda, perquè va d'això, va de la Guerra Freda, i coneixem una mica com va caure la Unió Soviètica, segurament podem gaudir més del visionat d'aquest documental, que és àgil i és pel pitant, i està molt ben il·lustrat amb tot d'incers d'imatges històriques, podríem dir que està molt ben recollides, que reflecteix fonamentalment, encara que toca fins a l'actualitat, fonamentalment als anys 70 i 80 del segle passat, i mostra la realitat que hi havia a nivell d'escala mundial entre l'Unió Soviètica i l'Estats Units, a nivell polític, a nivell militar, a nivell ideològic i a nivell moral. Una època en què tot valia, tot era, es podia fer, per tal de demostrar la supremacia de la seva part, de la seva zona. Des de la carrera espanyol, que tots coneixem fins a arribar a la lluna, que van estar en competència, fins al report d'alta competició, com eren aquest cas, aquest hockey sobregel, que mostra el documental. El documental segueix el capital de l'equip, aquest personatge que es diu, es troba, es diu com es diu, es diu Slava Fetisov, i que va, diríem, des de l'època d'Estalin, i que, amb ell, en certa mesura, comença com a jove patinador i com a jove jugador de hockey, passa arribant a la preestróica, i fins i tot arribant al mateix Putin actualment. Així és que, al costat de l'evolució de l'equip, que veiem com primer, com es forma, com es va creant, ells arriben a ser una figura mundial. El seu moment, els anys 70, 80, es converteix en el millor equip mundial de hockey sobregel, i mostra també l'enfundament de l'unió soviètica i del comunisme, la caiguda del mur i la preestróica, i, en certa mesura, diríem la fi del somni igualitari que fins aquell moment havia presidit l'unió soviètica. En fi, la història dels últims 40 anys de l'unió soviètica, però s'ha de dir, i això va també a la pena destacar-ho, que és una mirada, jo diria, crítica i neutral, perquè no intenta posar-se al costat de ningú, sinó simplement descriure el que va passar, i això penso que la fa doblement interessant. A la moment a mi m'ha fet pensar, no sé si la recordeu, l'heu vista, una famosa pel·lícula de l'Andreu Bagda, que es deia L'Homa de Marbra, que anava d'un xicot que feia construccions, que competia amb altres xicots fent construccions, i era per estimular, diríem, la producció manual a Polònia. Aquella és l'enviari film que mostrava el canvi també de les coses a Polònia, en el moment que s'enfonsa, diríem, el comunisme a Polònia, i com les coses canvien, i com les mateixes personatges que havia estat en una època, després les trobem en una altra època, i les coses han canviat radicalment. Aquí es podia dir que passa una mica més o menys el mateix. El documental, que no arriba també, això és molt interessant, no arriba a 80 minuts, explica amb un cridant, jo diria, muntatge, hi ha un ritme amb empenta, la vida d'aquest capità que deia, o excapità que deia, més lava fer-hi stof, la vida dels cinc russos, perquè van ser coneguts mundialment, com els cinc russos que formaven aquesta red army, que constituïien la red army, l'exèrcit roig, i utilitzant un interessant material, com deia d'arxiu, i moltes entrevistes a personatges que van participar en aquells moments, i després els han recuperat, els han anat a buscar, què deien, què pensaven, dels aquells moments que van viure. Perquè s'entengui ràpidament, i situï una mica un amb el que estem parlant, en l'urs dels anys 80, el hockey era una cosa molt semblant el que recentment hem viscut nosaltres, a Catalunya amb el Barça, del projecte Guardiola, que va ser el futbol. Uns homes que es comportaven, podíem dir, de meravella, que funcionaven d'una forma perfecta, que creaven una jugada d'autèntica bergaries, i passant davant de la porteria surprenent, o de certes dues efectes als rivals, fins que un d'ells t'entencia dir a marcar el gol. Un grup que habitava la violència, que era típic i parlava en aquest moment en el món del hockey i sobregel, i que es contactava, o que es dediqués, i que es dedicava exclusivament a practicar l'esport d'una manera el més vellament possible, el més vellament possible. En aquella època va guanyar la medalla olímpica i moltíssimes primers perquè va desrotar a tothom, ningú podia amb aquest equip. I era una mena de donar bufetades en els seus contraincants, en aquest cas en els Estats Units sobretot, i el documental demostra de quina manera l'esperit d'altra competició va evolucionant i com s'utilitza en la propaganda política a través dels infiltrats, diríem, de la KGB que tenen el mateix equip. Van començar, ho queda molt clar, van començar a tu aquests jugadors, aquests cinc herois, van començar a jugar per plaer, per disfrutar amb el joc i van acabar fent-ho com a servidors de la pàtria, és a dir, perquè la ropa a la qual feien era per lluir, per demostrar que eren més perfectes i més bons que els americans. Tenien que guanyar per l'Unió Soviètica, per la seva estil de vida, pel model polític que representaven, i havien de ser un exemple per la pròpia ciutadania de Rússia. La frase que es repeteix més d'una vegada al llarg del documentàlic és històrica, és, som els millors en hoquei, perquè el sistema comunista és el millor del món. El documentàlic, per tant, mostra aquest equip que no tenia rival, que guanyava tot, que es va convertir en el millor equip de hoquei del món possible, en fi, un documental molt interessant que arriba fins als nostres dies, ja que una cosa també molt curiosa que jo no sabia i que avui veig, en un moment que mostra el documental, és com arriba l'època de Putin, i al 2002, el mateix Putin el fa ministre de l'Espola, és a dir, aquest senyor, que s'ha exiliat després de l'unió soviètica, s'ha exiliat a Estats Units perquè ja té feina, i treballi, i pot treballar, inclús entrenar, doncs, a gent, finalment el Putin el recupera i el fa venir a l'unió soviètica. Amb una clara, el que demostra també, i això és una cosa que ens podia passar el millor amb la Guardiola, la clara influència de les figures esportives en el ciutat, és a dir, que després el millor les recuperem en una altra banda. Jo penso que és un documental interessant, només he vist això, només he tingut temps de veure això, perquè les demés coses ja les havíem comentat en problemes anteriors. Tu deies que... Sí, tu deies que l'havia recuperat, però de fet es va estrenar fa no gaire aquest documental, un parell de setmanes, 23 de gener, si no recordo malament. Pot ser, pot ser, pot ser. I aquesta història que jo em vaig llegir que s'havia estrenat, la veritat és que em va interessar molt, tot el que dius doncs em correspon una mica amb les expectatives que m'havia creat sobre la pel·lícula, jo li dic pel·lícula, això de distingir entre pel·lícula i documental, és una mica arbitrari i absurd, i em va interessar també el paral·lelisme entre aquest jugador i aquest equip de hockey, amb el que també es va fer a l'Unió Soviètica, amb els jugadors d'escacs, que porta fent durant décades ja. És a dir, que també són acostumes a ser els millors, i són un equip, també, i val la pena recuperar una mica el esperit o la idea, perquè no crec que s'hagi fet un documental així, per cinema, com aquest darrere d'Armi, valdria la pena, però sí que vaig estar veient allò pincellades mentre esperava un tren, una estació, però escoltant com s'explicava la manera com organitzava l'equip d'escacs, i és sorprenent, vull dir, no és res del que tenim la idea de que sigui una sola persona que s'enfronta amb un altre, sinó que hi ha un equip darrere d'entrenadors, de conselladors, de psicòlegs, un muntatge brutal. Val la pena dir que una cosa que també em va sorprendre en el documental aquest, és que en un moment terminat hi ha un pare de la criatura, que després els retiren perquè consideren que no és prou apropiat, i em posen un més disciplinari, més dur, més excluent, més faig, per entendre'ls, però dintre de la Unió Soviètica i del comunisme, i el pare aquest, el moment de funcionar, s'inspiren el valet rus i amb l'escac, de manera que quan fan entrenaments tenen allà experts amb valet rus i amb escac per veure les jugades que poden fer. Es veu que quan hi ha moments que realment es espectacular, quan filmen troços de famosos partits que van guanyar, de la forma que es mouen, de la forma que d'allò, sembla una cosa com l'Oberdiola. Com una dansa. És una cosa que els altres, els americans, estan acostumats a repartir en llengua i començar d'una cop, i violència i tal, i aquests, et fent tot lo contrari, els guanyen i els altres queden absolutament col·lapsats. El documental que et s'han dit és superinteressant, i recull tot això que estàs dient-ho, i que en el moment rus hi ha escacs. I a part, d'Estat Units? Digues-ho, Joan. No, si havia estat ben acceptat aquest jugador a Estats Units. No, el principi... El principi... Ell és un personatge bastant carismàtic, i en un moment de mirar quan li ofereixen marxar, etcètera, ell es nega a marxar, perquè considera que ell és rus i s'ha d'escaldar allà i el poteixen de manera pròpia, però ell es nega, doncs. És clar, la cosa que va estar més complicada, ell marxa. I quan marxa i comença a treballar amb altres equips, també els americans el marginen. No solamente el marginen, sinó que no li deixen jugar de la seva manera, i ell no encaixa amb la forma de jugar als altres violenta i tal, té un altre estil diferent, i no encaixa. Fins que resulta que com que un dels americans, no, un dels cadencs, o sigui, un dels famosos equips de Joc Hoquei sobre Giel i de Canadà, i aquest resulta que s'adona que allà hi ha una figura que s'està desaprofitada, i recupera els cinc fulanos que es va fer superfamosos i crea una equipe amb ells. Ja us tornaré a guanyar-ho tot. Curiosament, ja sent més grans tots, perquè realment ja són molt més grans, com que l'altre se'n dona compte que tenen un estil que estan complementats, que juguen tal, i que ningú pot amb ells, però mentre no, el Canadà no se'n dona compte que té una figura que està desaprofitada, això no es veu. Ja està, vivíem descontent. Perdona la broma, però això de ser personatges de fulanos també m'ha encantat. No puc reprimir-me, ho sento, hauria de callar-me de vegades. Per què? El que deies la comparació amb l'equip de Guardiola, per exemple, o amb el Dream Team de Bàsquet americà, estava pensant primer, ja volia fer el comentari així ràpid, però que es continua parlant, doncs m'ha donat temps a continuar pensant que de comentar si potser hi ha la mateixa possibilitat de manipular entre comentes, un equip de qualsevol característica, ja sigui de futbol, ja sigui de lloc per mirar de fer propaganda, també, de la nacionalitat, ja sigui la catalana, ja sigui l'estadounidenca, però és diferent. Ha arribat a la conclusió i el solet de que és diferent. Hi ha un problema, i que és que mentre la Unió Soviètica sigui parlant molt pràctic i molt directe, era una dictadura on la KGB controlava tot. I es poden veure la seva família uns 10 o 12 dies a l'any. I la família es queixa de que, clar, que els tenen allà tancats, que només estan tot el dia assajant, els entrenaments són brutals, és a dir, passen hores i hores i hores d'entrenant, i arribament que, clar, es comprometen perquè no fan res més que això, és a dir, no tenen vida que només és a l'esport. I llavors, clar, això es pot fer amb una dictadura, però amb una situació... Els futbolistes ens ha arribat a aquest extrem, però també els prohibeixen moltes coses, els tenen amb una concentració molt determinada, no arribant a aquest extrem, però jo havia arribat a una altra conclusió, així, jo solet, donant-li voltes, mentre tu parlaves i escoltant-te, que és diferent perquè un Barça, per exemple, d'un tim d'estats Units, també està format per persones de les solitats molt diferents. Llavors tens un argentí, tens un... un brasilet, tens un d'allò... Llavors sí que pots dir, doncs bueno, però sí que és el millor equip, està fincat en un lloc determinat, però, clar, hi ha una persona agafada d'un lloc d'un altre, no pots estereotipar. El que passa és que, per exemple, el Messi està format a la Masia, és a dir, que en el fons hi ha gent que diu si és català, o és argentí, entens? Doncs en el sentit que... En sembla que la Quique té 12 o 13 anys, no? Tornaria a recuperar aquella pregunta de què és ser català, clar, llavors. Que vull dir que amb el sentit que és una cosa que està en discussió i que està... Però sí que veig que el que queda molt clar... Si no, no l'has vist per això? Jo no l'he vist, de l'ales de la Iglesia. Estaria bé. No tinc ni idea de com va, ni si està bé o no. Però el que passa en aquest cas és que jo crec que és molt típic de la Unió Soviètica. És a dir, penso que els extrems del que s'arriba de control, d'opressió de la gent, de que se'n donen contra que volen, però la vegada estan superment atrapats. Jo crec que això en un país, diríem, que la comunista és una mica difícil que passi de la mateixa nivella. Però sí que és veritat, per una altra banda, i això més o menys ja ho sabem tots, però crec que va la pena destacar-ho que l'identificació per alguns equips arriba a ser tan gran, que sobrepassa l'interès per qualsevol altra cosa, a la selecció espanyola, per exemple, el que va provocant el seu moment en el qual estava guanyant tot, que va guanyar el mundial de futbol i d'allò. També s'utilitza, la sensibilitat de la gent i perquè la gent no pensi en altres coses. De manera més dissimulada, molt altra sistema econòmic diferent. Això deia que hi pot haver un paral·lelisme al sentit que com que aquestes figures internacionals, el quadri, la vull dir, és una figura internacional. Si aquest senyor se li fessin un oferta des d'aquí políticament com li fa el Putin en aquest personatge que era excapitat d'aquest equip, bueno, volíem que això s'utilitzi, podria passar perfectament. El propi Kasparov, per exemple, que és un dels genis de l'escac, va entrar en política com a rival del Putin, per exemple, com a rival de l'establiment de la Unió Soviètica. Per tant, la veritat és que sí, que es posa esportistes d'aquesta categoria de lid, poden arribar a tenir una influència molt important. La veritat és que un tema, jo quan vaig llegir sobre què anava a retar-m'hi, ja et dic que em va interessar molt. Em dic documental, m'ha agradat, és dir, una obra més, perquè és la primera pel·lícula d'aquest xicot. El que passa és que tinc la sensació de viure a Chicago, llavors, tenir el Herzegov, que l'està ajudant per produir la pel·lícula, i tenir la música, té un músic americà que fa molt bé la fotografia. Penso que és un documental interessant, que va la pena de veure. Doncs, mira, parlant de primeres pel·lícules, jo he recuperat, això és que és recuperar, perquè és una pel·lícula que potser fa 5 o 6 anys, no recordo exactament la data, el primer llargetatge que va rodar, que va fer com a director el Steve McQueen, la pel·lícula Hanger. Ell mateix dirigia l'estima Queen? Sí, l'estima Queen, el director. No, l'actor. Jo pensava que hi havia mort. Aquest director, en orna com de dos metres, en unes esquenes, com un armari, que fa unes pel·lícules amb una sensibilitat extraordinària. Ha fet, com a llar-me-traxes, suposo que ha fet algunes altres cosetes anteriorment, però les que són oficialment llar-me-traxes, i que es poden trobar i veure són Hanger, que és aquesta que he dit que vaig a ell mateix, Shane, totes dues protagonitzades pel mateix actor, no recordo el nom, el de Drive. No, no, el de Drive, no. No és el de Drive? No, ara donarem el nom, és l'altre, és el que va fer Malheïts Bastards, però ara no em ve el nom. Però és aquest actors que... I l'Aliment, el que feia de... El que feia... Bueno, és igual. És igual, és igual. El d'allò. El d'Aliment, el que feia de Jueu, el que feia de Jueu que havia de... Ara buscaré el nom, però no m'acaba de venir. Doncs va, amb les dues pel·lícules, va agafar el mateix actor, un actor d'una eficàcia brutal. Tot i que les temàtiques són molt diferents, perquè Hanger és una pel·lícula sobre l'ira, sobre la lluita de l'ira i una època determinada que jo no coneixia, la veritat. No perquè sigui molt oculta, perquè jo sóc força ignorant en aquest tema, en la qual els preços de l'ira, que estaven en una presó britànica, doncs van fer una mena de protesta que consistia en no netejar-se mai, i fringir tot en brutales parets d'excrements. En una de les cel·les, en les que entra un dels preços, doncs es veu, no? Que les van decorant, diguéssim, continuament. Llavors, entre la brutícia, la manera com els maltracten, com la llola pel·lícula, l'obsessiva i opressiva. Però està tractada amb una sensibilitat impressionant. Hi ha una escena, que és la més significativa, que està clar que és la més significativa, i la culminant tot i que després la para en la qual, perquè Hanger seria gana, és a dir, la clau una mica és que el personatge principal decideix fer i convocar una guerra de gana, una vaga de gana, però no només entre ells, sinó tots els preços, que són un 72. Ja està a les acaballes, al final un altre agafa el relleu, i així anar fent, i això és una qüestió històrica, i van morir, no sé si 10 o 12, i al mateix temps també l'ira per una altra banda, anava intentant carregar-se als policies que estaven maltractant aquesta gent, vull dir que, i ells es sentien... Era una cosa terrible, brutal, i amb una fotografia trista, el que us deia donar escena, que dura com 20 minuts, on el personatge aquest, que decideix fer una vaga de gana, vol parlar, demana per parlar amb un sacerdot de l'ira, un que coneix pràcticament del poble, i estan 20 minuts parlant sobre la... i amb un pla fixe, fins que al final la càmera es decideix a fer un primer pla del tabac, que està fumant, i del personatge com està parlant, i després també del parc, del sacerdot, on estan parlant de la filosofia de com s'ha de fer una cosa, si s'ha d'entrar en acció, i s'ha d'entrar en acció moral del tema, brutal. De la manera com explica les anècdotes, com tu et vas imaginant tot el que et diuen, i de la manera com cap al final, quan ell està en un estat pràcticament terminal, això ho torna a recuperar, i veus la seva imatge de nen, com va caminant pels boscos, però amb una imatge mitjonírica, espectacular, de sensibilitat, no re de efectes especials ni d'acció. Probablement és un d'aquests directors, que t'ho he dit abans, que és una imatge molt especial. Hanger, Sheim, i 12 anys d'esclavitud, que és la tercera, que encara no ho havia dit, que és la més coneguda, que moltíssima gent el coneix per això, i m'imagino que, o potser, quan fem el... L'Òscar, no? Sí, l'any passat, i si coincideix que ja ha fet una altra pel·lícula, potser podem fer coincidir fins i tot amb el punt en què es treni una altra, i parlar-ne de 4 llargs de metratge. Jo només conec l'esclavitud. Doncs la de Sheim, jo la vaig veure, però no he estat de veritat força important, potser ha de dir-ho, de reconèixer les coses, estava molt prejudicat per l'alcohol, llavors, patiment, no la reconec, però tothom que la vista, i que me la comenta, em diuen que és una pel·lícula, també tracta sobre el tema d'una persona que entra amb una edicció del sexe, aquest mateix protagonista, que encara no ha reculat el nom, però és un dels grans actors de l'actualitat, de Hollywood, i que tothom salrifa, salvol per les seves pel·lícules, i també que està fet amb una sensibilitat enorme. I 12 anys esclavitud ja és la gran pel·lícula, diguéssim, que ha fet, i que ja ha creat l'atenció de tothom. Però res, per apuntar, simplement per tenir-ho en compte. Doncs bueno, tenim aquí el nostre convidat, tenim aquí el Joan Segué, i, Joan, tens tu la paraula, tot el micròfon, o perdó. Molt bé. Bé, avui a la idea era parlar del cinema de la Índia, i fer una mica d'història de lo que hi ha hagut i de lo que està actualment fent les pel·lícules que hi ha en l'actualitat. La Índia, com ja sabeu, és el primer país del món, en quant a producció cinematogràfiques, estem parlant de quasi 1.000 per any. 1.000 per any de... Això ja per començar, sorprèn, perquè un pensa que són els Estats Units, que és la indústria de Hollywood. Doncs no, no. Que passen que ens arriben aquelles pel·lícules, però de fer-ne... Sí, sí, sí. I a la vegades, als pocs països, on les pel·lícules d'Estats Units pràcticament no hi tenen presència. O sigui, realment pràcticament no hi són. No hi tenen presència. Sí, sí. D'aquestes 1.000 pel·lícules, per any, de Hollywood, que seria la indústria cinematogràfica comercial de la Índia, estem parlant d'unes 400 pel·lícules. O sigui, que realment a la Índia, a part de Hollywood, hi ha moltes més coses, també. 1.000 pel·lícules. M'estic intentant fer la idea. 1.400 de Hollywood i 1.000 en total. És a dir, són 3 pel·lícules al dia que hauries de veure, per veure-les totes. Ja em sembla que hi haguessin 14.000 sales de cine. Que són 1.300 milions d'habitants. Sí, sí, la Índia és un continent pràcticament. Això sí, això sí. Realment, doncs, és la... no la única distracció, però realment és la distracció més habitual de la gent, de la gent de ciutat, molts que venen del món rural i que estan, doncs, amb un petit poblet, i ja no s'hi arriba res de distracció, no és això. Seria l'equivalent del futbol aquí. Sí, sí, sí. Sí, sí, després us comentaré una cosa, però no vull sentir més el que ha preparat el Joan. Sí, no, anir bé, diguéssim, de idiomes, penseu que la Índia té al voltant de... són 20 estats i hi ha 16 idiomes. A l'Índia, pràcticament, potser el 40 o el 50% de la població índia l'entén. Però després hi ha, doncs, el Bengali, el Telugu, el Tamil, són diferents idiomes. I el que és curiós, que cada, diguéssim, cada idioma, també té la seva industria cinematogràfica. Per exemple, el Bengali, doncs, és el Tóliwut, i el Querala, que és el Moliwut, i és curiós, doncs, bueno, que estem parlant d'industries de 200 pel·lícules l'any, altres 130, altres 70... D'això ho havia sentit, ara no recordaves. Sí, sí, sí. Ha sigut una cosa que no és que m'hagi sorprès, però que realment, doncs, m'ha impactat una mica, sí. Parlant una mica de lo que són les pel·lícules de Boliwut, ja he dit que Boliwut és el nom que rebre la producció cinematogràfica a la Índia, de caràcter, bàsicament, concil comercial i amb l'idioma Índi, i aquest nom prové de la combinació entre Bombay i Hollywood. Les característiques principals d'aquest tipus de pel·lícules, doncs, en primer lloc, és la música. Les cançons, les escenes musicals, les dances realment són molt espectaculars. A moltes pel·lícules, pràcticament, potser, jo diria que una quarta part és d'aquest tipus de dances de música. Tot de... Sí que s'ha de dir que depèn molt del tipus de pel·lícula, però, en general, les pel·lícules de Boliwut, doncs, hi ha un percentatge molt elevat de música. Són escenes dublades. O sigui, el que vull dir, que primer és film a la pel·lícula, i després afegeixen tots els diàlegs. Sí. Tant la música com el que és, diguéssim, la... I això es nota amb aquesta laga? No es nota. Sí. Jo estava mirant aquest matí i veia que els que cantaven, cantaven en playback. No es nota amb les escenes de música. Jo, en les altres, m'ha colat, m'ha colat. Perquè les altres... Bueno, el que passa, jo he llegit també, que és el mateix que està dient ell, que es veu que primer no la doplen, o sigui, fan que parlin, per poder posar sobre cada un dels idiomes, i tenen 17 o 18 idiomes, doncs clar, ja la mateixa pel·lícula serveix amb els dies de idiomes posterior. Clar, jo l'he vist en castellà, perquè la versió no l'he vist en versió original, com tu. Si l'he vist en castellà dublada, no he tingut res. Però, quan cantaven, sí que es notava que era playback, o sigui, era claríssim, i llavors... Sí, es nota molt. Això que d'estar de la diner. Perdona, però en castellà... Tot dubla d'en castellà. No, perquè l'anglès parla amb anglès. Sí, en l'anglès parla amb anglès. Amb la versió que jo he sentit. Sí, sí, parla. Quan parla en índia, de parla amb castellà, i quan en anglès parla amb anglès. Molt bé, molt bé. Doncs els guions, normalment, són guions bastants simples. Sí. On el tema principal és l'amor, o sigui, el romanticisme és bastant habitual. Encara que intenten barrajar també altres altres gèneres. Comèdia, tragèdia i melodrama. Per això hi ha gent que diu que és un cinema que l'anomenen Mésala. Ai, Másala. Másala és un mot de la gastronomia índia que vol dir barraja d'espècies. I a vegades li diuen els alcines a Másala. Perquè hi ha, doncs, romanticisme, hi ha tragèdia, hi ha... Bueno, hi ha diferents temes, diguéssim, dins de la pel·lícula. Fins i tot hi ha pel·lícules, Joan, que m'han parlat, que en la mateixa pel·lícula es combina, com que són tan llargues, en una part de la pel·lícula hi ha un drama. Exacte. En la següent part és una comèdia musical, en l'altra cinema negra, es veu que allò van combinant i s'ho fan venir perquè l'espectador hagi d'estar pendent de les diferents parts. El cinema negre m'agrada molt. Jo encara, diguéssim, de Bollywood, no n'he vist cap de pel·lícula. Sé que hi ha un director, que és el Ram Gopal, és una especialista de cinema negre, de la Índia. I tinc ganes de veure perquè la majoria de pel·lícules són de les que he vist, almenys, o dramas, o realment molt romàntiques. A mi és que m'ha parlat una persona que ha estat allà a Varanasi, a Benavés, i hi ha un altre ciutat i va anar a veure algunes pel·lícules, i em va estar comentant una mica el tema aquest. És un espectacle, anar a veure una pel·lícula, es veu que és una festa. És una festa, sí. Parlen familiar o és una cosa bastant curiosa. És bastant diferent de l'údic. La durada d'una pel·lícula estem parlant de més de tres hores. Fa tres a cinc hores, una pel·lícula. Són pel·lícules que nosaltres, a vegades, les anomenem una mica puritanes. Perquè no hi ha escenes de sexes, no hi ha patons, aquests apassionats, no se'n veuen, amb aquest tipus de pel·lícules, que es veu que la cultura india no els acaba d'agradar. Això és bastant típic. I normalment el final també és bastant happy-end, que diuen. Que normalment acaben bé. Acaben bé. Exacte. Ja està, tots feliços. De fet, el cinema de Bollywood va començar, i el cinema clàssic de Bollywood. Hi ha el 50, hi ha un representant que és el Raj Kapoor, que aquest és el que anomenen el Charles Chaplin de la Índia. És un actor, director, feia de tot, productor. Realment era un personatge molt important a la Índia. A part del Raj Kapoor, va fer una pel·lícula que va estar anomenada el Festival de Cans, que era el Vagabundo, el cinema Índia era Aguara, que aquesta no ha tingut l'oportunitat de veure-la, i tinc moltes ganes de veure-la, i la veig molt bé. Per internet la vaig aconseguir, però era mi Índia només. No estava substituït amb anglès, i realment no vaig començar a veure-la, però té molt bona pinta, aquesta pel·lícula. Totes les que has vist durant aquest temps per preparar el programa eren de Bollywood o... Totes de Bollywood. Totes de Bollywood. Jo sincerament el cinema que anomenen el Parallel, que dins de la Índia estem parlant d'un 10%, si parlàvem 14 mil sales, un 10% d'aquestes sales, dins de les sales independentes, fan pel·lícules independents. Si el Satya Giray, a part de la trilogia, hi havia alguna pel·lícula més, però realment, del cinema independent, no per l'hècticament havia vist això. Jo vaig estar aquí, el Joan se'n recordarà, parlant de cinema independent, a través d'un cicle que hi havia Sanboy, que jo coneixia el responsable, que venia molt poqueta gent a la sala, però les que vaig veure em van impressionar moltíssim. També estaven escollides, és allò com agafar les pel·lícules més representatives, més profundes, no d'una filmografia, sinó d'un aspecte determinat d'una filmografia, però unes històries amb un recorregut, espaial, humà, amb una profunditat de diferents... Perquè, per exemple, la majoria de pel·lícules, com tu comentaves ara, el tema de l'homosexualitat, per exemple, ni parlar-ne, ni tractar-ho, algunes d'aquestes que jo et dic, que és una cosa molt particular, però tractàvem-ho amb una sensibilitat. Fuego, per exemple, la de Pameta, aquesta parla una mica de això. Però ella va haver de sortir una mica, de la Índia, sembla que fins i tot no li deixen rodar allà. No, està recident. No prohibida, però realment està amb la vista. És el que ve de les Índia non-residents. Ja es veu que hi ha una... Una categoria que diu INR. Índia non-residents, que hi ha la Miranaer, de la Pameta, després també hi havia algú d'Inker Shadha, que va fer el Quiro Cerveka amb bodas y prejuicio, però hi ha una mica de gènere, de la gent, diguéssim, que ha estat no auxiliada, però que està rodant pel·lícules de la Índia, però fora de la Índia. Jo, Quiro Cerveka, em va tenir molta repercussió en una perigua que es passa a les escoles, perquè està molt bé. Ara no té gaire números musicals, ni res, és diferent. Ja, ja, ja, per això, per això. I de la Pameta, no sé si ho visc l'aigua, per exemple, l'aigua, l'aigua. És una de les meves pel·lícules que m'encanta. Sí, sí, sí. No recordo, almenys, que tinc... Sí que en té, sí que en té alguna. Sí que en té, però... Sí, són en un moment determinat, sí que apareixen alguns personatges així, més adolescent. Jo crec recordar que sí, crec recordar que sí, però, bueno, no número musicals i la part més important de la pel·lícula. Jo he interpretat que això dels números musicals ve una mica de l'estil britànic. No sé com els britànics els diran de molt els musicals en el teatre. Llavors, per exemple, jo vaig anar a Londres, vaig anar a veure el Willy Elliot, que no és una adaptació de la pel·lícula com a musical, i això té molt d'èxit. Aquí, per exemple, a Espanya, penso que els musicals no trapen massa la gent, i en canvi, allà sí. Tinc la sensació que la gent, això que dèiem del soroll, del festival, d'un element religiós, quan veu una pel·lícula, està connectat amb els espectacles de teatre musicals que es feien antigament, i ho que han fet ha sigut adaptar aquesta mena de musicals al cine. Traspassar el model, diríem, que teníem aplicat en el teatre, aplicar-lo directament al cinema. El que té molta influència britànica és normal. Sí, sí, sí. Mira, Joan, escoltem un moment de aquesta música. Queda molt bé amb el que estem parlant, eh? Tu diràs. Ara us explico, perquè allò de YouTube té aquesta música. Aquesta és una cançó, una de les cançons, no sé si alguna cosa més, jo diria que sí, un parell o tres, això que dèiem de la pel·lícula Aigua, composada curiosament, precisament per AR Raman, jo diria que és un dels grans compositors, de l'Agan, precisament, de Slendon Millionaire, quan va fer-se la pel·lícula, també va ser el responsable, a part d'algun altre, però ell era un dels que havia composat més tema, i és de la pel·lícula... Fantàstic, com canta aquesta gent, eh? Sí, sí, sí. Bueno, ho deixo una mica. Compositors, en tenen molts, no compositors, així, en Disney, hi ha molt bons, també. A mi m'ha fet iràcia una cosa llegida aquesta tarda, o la matí, no sé com va ser, busquen, inclús, grans autors musicals, fan la música, llencen la música, abans que surti la pel·lícula, i, aleshores, tothom espera que surti la pel·lícula, perquè la música ja la coneixen, inclús, moltes vegades, la música dona tants calés, tants calés, que pràcticament ha finançat, només la música, la venta de discos ha finançat la pel·lícula. Cosa que aquí no passa, és a dir, una cosa on farem en completament diferent, i per tant vol dir que la música busquen, llavors, com deia el Joan, experts, o ho has dit tu, experts, inclús, que no tenen per què ser índies, poden ser d'oxident, però el que busquen és que sigui una música molt bona, per fer aquesta feina. El que destaca... no sé totes les pel·lícules de Bòligut, Joan, no li deixem massa avançar en la història, però ara seguiré. Encara ens queda una miqueta de temps, vull dir que podem anar fent. El que parlem dels números musicals, jo diria que hi ha dos tipus d'utilització, sí, generals, potser es podria matisar més, però una seria, el que es fa és il·lustrar coses que ja han passat, coses que estan passant. I jo diria que una altra manera de fer servir la música és fer avançar la història. Jo diria que l'haguen, no sé si esteu d'acord, potser ho haurien de pensar una mica també, però no avança la història, quan hi ha un número musical, o potser una mica sí. Mira, potser sí que fa que tiri cap endavant. La saquera, per exemple, quan ve, diguéssim, la pluja, que tothom està esperant que vingui la pluja, potser hi ha una mica d'abans. I tant si és Bollywood, com si és cinema independent, estan les cançons, com una mica ja destacava el Joan Morros, estan composades expressament per la pel·lícula. És una cosa completament fixa i necessària. Però aquí també hi ha pel·lícules, que han tingut molt èxit, el Gris, per exemple, i va tenir... Però és la primera pel·lícula abans que la música, llavors la música potser és superfamosa, com passa també amb que sé jo, les músiques de Pulfexion eren conegudes, però fins que no va sortir la pel·lícula, no es va fer superconegudes. Però va ser la pel·lícula... És el que s'ablanca també. Evidentment, però vull dir que no ha sigut al revés. No ha sigut que primer hi ha hagut la música. No, no, no. M'ha sorprès a mi, eh? Que diuen, llança la música, mesos abans, és a dir, la gent ja la coneix la música, tothom està esperant anar a veure la pel·lícula i t'anarèixeran mentre anar a la pel·lícula, t'anarèixen la música, perquè la coneixen. T'anarèixeran i la canten i la crida, perquè és una pel·lícula molt bonica. No, que comentàvem d'això del paral·lel cinema, un altre és el Sian Bengala, que ha fet també en Cur, que és una pel·lícula molt bona també. Però, bueno, parlem de Bollywood. Realment, la primera pel·lícula que jo he vist, que és de l'any 1957, la van rodar, que és del director Mbop Khan, que es diu Madre India. M'han dit que és boníssim, això. Aquesta veió és la recoman. Si no l'heu vista, realment, és un drama, és un drama musical, però jo crec que és bastant adient. Vull dir que realment no es fa pesada. Si és com l'haguen jo, hi ha moments que vaig trobar una mica pesada. Aquesta Madre India, no. És un drama, eh? Vull dir que realment és una dona que està casada. I és la vida, diguéssim, des del seu matrimoni fins que mora, pràcticament. I és el cas, diguéssim, amb un home. Les mans hi ha de criar els seus dos fills. I a partir d'aquí, doncs, vull dir, que hi ha un prestamista que els exigeix diners cada vegada, i no pot pagar, i és... I a tu et consta, perquè jo pensant en el Satyagit Rai, que no és Bollywood, sinó que és més aviat... de cinema, s'havia de d'autor independent, no sé com catàlogar-ho, però a tu et consta, perquè una mica has mirat i has estudiat, i el que no és el més conegut de Satyagit Rai, que parteix, una mica tu estaves dient d'aquesta pel·lícula Madre Índia, com d'una mena de neo-realisme, històries dures, històries sincretes en blanc i negre, similar al que hem vist aquí a Europa, Itàlia... La primera, la cançó és El Camino, que em sembla que era Pate Pancali, de Satyagit Rai, recordo que sí, que és bastant... I després continua, semblant una mica de novel bag, amb el que va fer Truffaut. És curiós, perquè veure... que hi ha una influència d'un cinema europeu cap a la Índia. Amb el Satya Jitrai, sí. Realment ho he llegit i l'influència és molt gran. I amb aquesta madre Índia, que tu has vist, què diries? És més aviat un producte... És un producte que és més Índia. Jo crec que no està tan influenciat amb el tema d'Europa o... Més de la que passava realment a la Índia. I també potser influenciar, perquè què veies, recorda una mica l'Ozuc, japonès... Potser més influència cap allà o tampoc. Em va recordar una mica, encara que no té res a veure com a tema, en l'aquella pel·lícula de l'intendent Sácho, del Kenji Mizoguchi. El Mizoguchi, Satya, sí. Aquella que també li rapten, en aquell moment, li van rapten els fills i la mare va nostre-stoca, perquè no es torna a veure fins al final, però ja està trastocada. I també em va agradar molt aquella pel·lícula, també. Però aquesta, potser perquè no esperava res de l'altre món, li dic la nina a veure i realment em va agradar molt. Sí que és un privilegi, eh? Teníem el Joan Segué, eh? Jo la recomano, eh? Està la referència. Jo, aquesta tarda, quan em va dir que estava mirant coses, la que recomanaven és aquesta, que dius que desmentes-t'ho. Sí, sí, va ser de la... S'acaben com una gran pel·lícula. No sabia ni de què anava, sí que no... Pensava que va ser de les primeres pel·lícules índies que va estar anomenada a l'Òscar. De la, diguéssim, de la millor pel·lícula tangera. Després va ser el Miranair, per exemple. És que, normalment, no eren de l'olíbut pràcticament a Europa, arribava molt poca cosa. No arriba a res. Molt poca cosa, que dic que... Una altra pel·lícula que he vist, diguéssim... Això sí, a nivell del que és el clàssic del bolíbut, jo parlaria, diria... Jo recomanaria aquesta que he comentat, de la Madre Índia, del Membob Kant. El Rackapur no puc recomanar, però n'he desit molt bé, que seria el Rodamón, el Vagaundo, a l'Aguara, de l'any 53, que va estar nominada al... al Premi de Cans. I després, una altra que tampoc no he vist, que també tinc pendents, és de les dues que tinc pendents del bolíbut, que seria Piaça. Piaça és del Guro Dut, que realment diuen que és l'Orson Welles, també, de l'Aïndia. Vull dir que a vegades els hi posen també... Títols de l'Urbè, no? Exacte, els nens, aquests apodos, que els hi posen. L'altre, el Xalsaplin, i aquest diuen que és l'Orson Welles, del cinema índia. I tinc ganes de veure'l, aquest. Això, diguéssim, seria des del 50 fins al 60 de bolíbut. Després va venir del 70, als 80, amb un director que em va agradar molt, que és el Jaix Chopra, que ha tingut uns fills, que ha estat també rodant pel·lícules de bolíbut, i jo recentment he vist una pel·lícula que... A veure, seria, per exemple, he vist My Name is Can, que és una pel·lícula que està també molt ben fet, molt ben feta. Després he vist també el Debtes. Debtes és una pel·lícula del 2002, d'un director que és el Sanjay Leila Bansali, i realment és una història... A l'Àndia passa com a... Jo, de fet, ja sabem tots, que és a tot tema de les castes, i també dels tabús socials. A moltes pel·lícules, això està molt reflectit, que és els sacerdots, els guerrers, els comerciants, després els pàries, dedicarament, tot això. Moltes pel·lícules tabús, diguéssim, estan molt relacionades amb això. Tenten harmonitzar, no?, amb una cosa feliç, més o menys de dir que anaven de defensar que tot sigui armònic, que no hi hagi problemes, no?, o no? Sí, sí, sí. És que intenten això, que totes les religions intentin estar sempre dels musulmans, indovistes, intentar, d'alguna manera, com hi ha tanta gent... Com viure, no?D'alguna manera, que convisquin. Però hi ha molts pel·lícules d'aquestes que també et fan plantejar, per exemple, el del matrimoni de conveniència. O menys de conveniència si no matrimonis arreglats. Això, diguéssim, de debtes, tracta d'això. Vull dir, hi ha un noi, una noia, de petits, dels 6 o 7 anys, que s'enamoren, i realment és un amor increïble. I el pare, diguéssim, és un és de la casta dels sacerdots. Els bra mans. Exacte. I els altres, diguéssim, seria de la classe baixa. No pàries, però vull dir que seria, diguéssim, la segona. I el pare, evidentment, no veu amb bons ulls que el seu fill, realment, es casi amb aquesta noia. Ja. I el porta a estudiar a Anglaterra. Vull dir, està encandilat de la noia, i la noia també de ell. I quan la mare de la noia vol concertar el casament, i el pare diu que ni pensar-ho. I a partir d'aquí, doncs, ell abandona la casa. Vull dir que es torna el còlic. Ell es casa amb un altre, diguéssim, de l'hi concert amb un matrimoni. I a partir d'aquí, doncs, és el drama d'aquesta relació, diguéssim, possible, per part, diguéssim, de la societat familiar en aquest cas. Però això, amb molts arguments, passa això. Perquè un altre pel·lícul que t'he vist és El Valiente. El valent d'acord s'emportarà a la novia, que ha caigut també si va ser un èxit de l'any 95, és aquest director de la Diti Aixopra. I la majoria d'actors, vull dir, sempre són, no sé si els coneixeu, aquest xàrruc can. Aquest és un mita a la Índia, sí. Sí, el xàrruc can i l'amir can, que és el que fa. El de l'Àgan són els dos, realment... Jo que soc molt de comprar vegades llibres d'aquests, d'aquests de los 501 actores més famosos del mundo, i aquests dos surten. A part de la mitat, en vaig en, que és un altre, aquest és més baterà i és molt bo, també. Però aquests dos em va sorprendre, perquè no em dic a veure si seran, i realment estava tant l'amir can, el de l'Àgan, com aquest, el xàrruc can, que realment ha fet... Jo, de l'esquivís, n'hi havia 5 o 6 pel·lícules, i realment és un molt bon actor. Jo crec que són més molt bones actrius, però no surten, en aquest cas, no han sortit en aquests llibres que jo ha consultat. A mi m'ha fet gràcia si no has vist-ho a Rastas de Sàndel. Saps de què va? Sí, de què va, però no l'he vista. Perquè és que surten un moment determinant, no sé si l'he vista. És una pel·lícula interessant, s'ha de veure. Penso que és la millor pel·lícula... Els Goy l'han parlat bé. Els Gaudi va guanyar i la millor pel·lícula dels Gaudi de la temporada. I hi ha una actriu india, que és de Wollywood, i representa que és la germana, i l'ha anat a buscar amb ella perquè balla... No te'n recordes el nom, no? No, no. Es veu que és molt famós, molt coneguda i tal, però no sé quin nom era. La pel·lícula està francament bé, Rastas de Sàndel. La tinc pendent, el que passa és que volia haver de veure aquestes de Wollywood, i aquesta de Devdas, que comentava, que és el nom d'aquest noi, hi havia el Devdas i la Paro. El Devdas és el noi, la Paro és la noia. És una pel·lícula que també recomano. Hi ha escenes musicals, però jo crec que també, en aquest cas, estan bastant entriades. És una pel·lícula... És bastant dramàtica. Molt bé. Una altra pel·lícula... A mi l'actriu, la Cajol, no sé si la coneixeu, és una actriu preciosa. Normalment, amb aquestes noies índies, aquest tipus de pel·lícula són molt maques. Sí, sí. Però a mi hi havia la Xaguara Ray, que em sembla que va guanyar la Mismon. Mismon va guanyar. I aquesta feia, el Devdas, la feia ella. Ara que a l'Agan, la noia és guapa, però la britànica, que surt, és espectacular. No ho sembla que diu. Al principi, quan la dolenta, no tant, però després, sí que és més guapa. Ah, mira tal, mira tal. Jo ja matiso. No, dolenta, no. Però les dues estan enamorades... Sí, al principi, quan surt ella com a britànica i tal, fa un posat molt sec, molt adust, que canvia després i em pensa que no ho és. I tu li canvia... Jo diria que li canvia quan surt de l'anglèsa. Va d'una manera... I quan ella està més no tan anglèsa, està molt més maca, perquè està molt més així. Jo diria que sí, no? Potser sí, sí. L'actriu no és molt famosa, però no és una... L'agraezi 5, però no és de les més famoses de la Índia. Sembla que va fer aquesta políquia o algun altre, però realment no és com la Càjol, o com la Carina Capur. M'ha fet gràcia que a la majoria d'aquestes noies, per exemple, tenen alguna relació entre elles. Són cosines, cosines germanes, són de família, això és bastant habitual, també. Tia, una casta cinematogràfica. Potser, potser sí, va així. Va així, això. Després també una comèdia, que també us recomano, que és el 2009, que és Tres Idiotes. Tres Idiotes actua l'americà, i són tres estudiants d'enginyeria, i expliquen la història i els motius pels quals doncs cadascú estudia aquesta carrera. També hi ha el moment romàntic amb la noia al costat, però és una comèdia que jo crec que recomano, de veure, també. A mi el que m'has sorprès també, això hi aginto aquests dies, és que es veu que, primera, la influència de Hollywood amb nosaltres, que seria de l'esloc milionaire, el Mollin Rouge diu en què té molta influència del cine indi, i altres coses, però després, el fet que, com que fins fa molt poc el cine d'allà no arriava a tot el món, es podien permetre l'uxa de fusallar guions. És un resultat que hi ha molta tendència a copiar, a fusallar. Es veu que jo tinc institucions, aquí m'ha sortit perquè m'has sorprès, el Juan Nadie del Fancà, però de l'any 41, l'han fet el 89, si de nou és perill termà, no és l'han fet ara el 82, Scarface, la famosa pel·lícula, l'han fet en el 90, el Padrino l'han fet en el més tard, una mica més tard, Carne Tremona del Modóver, té una pel·lícula del 2006, que és exactament el guió del Modóver, i així succesivament. Fins aquest moment, ara, els comencen a posar pegas, perquè el cine d'allà, per primera vegada, comença a arribar a més llocs, però el que els guionistes o productors o qui sigui dels països d'origen comencen a criticar-ho i demanar indemnitzacions per a la còpia, però fins ara no ha passat. El motiu, el saps o no? Ho has posat? No, no. El realitzador té molt poc temps per rodar les pel·lícules, i per això ja han de buscar guions més o menys fets, ja. Per rodar-ho ràpidament? No ho sabia. Perquè, com la producció és tan gran, realment, han d'anar perquè... No ho sabia, no ho sabia. I diuen que realment això, que la llarga, ho perseguiran. Tot això d'aquests plazis que fan. De totes maneres de les que has dit, Carne Tremona és la que ha tardat menys a versionar, perquè si té nòvies, para, si té mans, o un patrino, ja saben pel·lícules que porten anys, eh? S'han fet esperar, diguéssim, no? Que això m'agrada l'atenció, no? Leon el professional també l'han fet en el 2000. Bueno, i així, mala d'entro, també hi ha una vostra de mala d'entro. Quina gràcia. M'ha fet gràcia, perquè, clar, tot això no és conegut, jo no ho coneixia, ni sabia la raó que ha estat explicatent. Jo, encara et queda alguna pel·lícula més que sis, no? Sí, però jo n'he vist vuit o nou. Potser que aquesta, sobretot, la de Madre Índia i la d'Evdes, jo aquesta sí que la recomanaria. I la que volem, si voleu, comenteu amb 5 minuts la de l'Agan. Sí, i tant, i tant. I tant el Joan com jo, i la que volem parlar més. A mi que va sorprès més de tot. Sabeu el que vol dir, no l'Agan? Sí, és un impòs que han de pagar... Un impòs que han de pagar la terra, la collita... I que representa que tot és el torn d'això. Si guanyen els hi promet que s'hi guanyen, els hi perdonarà dos anys o tres anys... Tres anys. ...del impòs d'aquest, i llavors... Si guanyen, ja que estem diquem, si guanyen, perquè s'enfronta a un partit de cricket. D'acord? Els que estan allà, amb l'exercici britànic, que són uns experts en cricket, amb uns labradors... L'haurà de ser. ...que no han jugat mai el cricket, tot i que tenen un joc similar. Un d'ells diu al protagonista... Diuen, això és igual que aquest joc que d'allò és d'ensa a la pilota, i tant... Llavors l'anglès és la que els ensenya, i tal... Llavors, no, a mi el que m'ha sorprès més de tot, potser, les cançons que estaven molt bé i la senificació, però sobretot la fotografia. És a dir, amb la versió que estava... La fotografia és tan guapa, tan maca, tan... I també les planos i controles, això estava brellament fet. És a dir, el guió era potser més clàssic o més com te diria. No tan... una mica trillat. Totes les coses que passen són una mica previsibles, etcètera. No és molt original. Però en canvi... Jo crec que tinc la sensació... També vull dir que vaig llegir en algun lloc que el que persegueixen fer coses molt senzilles, que a tots els públics, tant la gent jove com la gent gran, són senzilles, és a dir, una història senzilla, que la pot seguir perfectament, com passa moltes vegades amb els musicals en el teatre. És a dir, que té un estil més o menys d'història, aparentment banal i tal, que serveixen per explicar-te diverses coses que són fàcils d'entrenar per part de tothom. Llavors, a mi em sembla que el que més ha destacat, jo diria, és la realització. És a dir, la tria de senaris, la tria d'objectes, la tria dels actors, el conjunt de... Sempre es van amb grups, no?, és a dir, de molta gent, allò és perfecte. És a dir, el color que té la pel·lícula és portable. Molt maco, molt maco. M'ha agradat molt. Tots són exteriors, pràcticament. A mi m'ha cridat l'atenció, alguna coseta. Que jo no sé ben bé si això és subversiu o no, el que comentaves abans. Joan, del tema de les castes, del fet que en el moment en què hi ha un intocable, que vol jugar, que a més a més té una malformació molt important, molt important a la mà, i llavors tothom es queda com un jugat rativat, quan el toca, és un intocable, no sé si és la traducció que tenim aquí del nom. No el deixaven jugar, el protagonista que diu, va, juga. Jo no sé si això és valent, a la pel·lícula, o és en realitat un joc que ja és habitual, però que en realitat no serveix per gaire la societat, o el cinema de la Índia té aquest valor de... Jo crec que el cinema... Aquest valor es posa. Jo crec que s'ha aprofitat el cinema per intentar introduir aquest tipus de... que no ho fa, però en el cinema, jo crec que sí. Aquests punts, una mica de bus, intentem adaptar-los. Havia llegit un llibre i és el que us volia comentar abans, i ara recupero la idea, i ara també comentem una mica més de la pel·lícula, si voleu, de l'Agan, que és la que hem vist tots tres, o alguna cosa més de la que tu has buscat o el Joan, però jo el que havia sentit i llegit amb un llibre, que es diu una cosa així com Camino a Varanasi, que és un periodista català, però que s'està buscant el títol i ara no l'he trobat, perquè fa un viatge a la Índia, que parla amb llocs diferents, és que el cinema, i no sé si això et consta, que s'ha investigat una mica, Joan, serveix allà a la Índia com a cohesió del país. Sí, sí, sí. Una miqueta com en altres temps, també, a l'estat espanyol, s'utilitzava per apagar una mica les tensions i perquè la gent estigués distreta. Allà es fan històries amb aquesta uniformitat, amb aquesta modernitat, comentava el Joan Morro, que tothom pot seguir la pel·lícula, que uneix una mica els valors, el que comentaves. A la pel·lícula l'haguen, per exemple, també hi ha musulmans, hi ha diferents, hi ha intocables fins i tot com ara comentaven, que han de jugar amb un sol equip. És a dir, que el cinema fa que et joc d'intentar que la Índia no exploti, per dir-ho així. No surti disparada cap a diferents bandes. Mira, això que estàs dient ho tinc aquí, perquè ho he assenyalat, que diu que a altra banda, aquestes pel·lícules, refereix a les de Bòliut, intenten participar en la cohesió social d'un país que sovint està a la vora de l'explosió. Està dient el mateix que tu. Per això gairebé sempre hi apareixen junts, representants de diverses comunitats. Posa entreprenders, musulmans, indú, circs, intocables... I sovint les històries són autèntics manifest en defensa de la convivència i de la igualtat. Per tant, estàs dient justament el que acaba de llegir. Aquestes pel·lícules exporten part de la Índia, també està molt ben vist a l'Amèrica i a Tina, a Rússia, que hi ha molts països, que realment estan molt interessades. I el mateix temps també pensava en la història que explica aquesta pel·lícula, que és la del final del colonialisme, diguéssim, britànic, que havien imposat allà aquest l'Agan, que seria com l'Agleva. Això es deia Agleva, aquí, a la de la mitjana, que imposta que fèiem pagar els camp parols per protegir-los d'allò. Allà van imposar una miqueta aquest mateix sistema, però el que estava pensant, quan veia la pel·lícula i després de veure-la, era sobre una altra història que vaig llegir amb algú, jo no recordo on, sobre el que està passant ara des de fa una bona colla d'anys, que és la violència extraordinària i gairebé incontrolada sobre les dones. I es veu que es relaciona amb el punt que va haver de relació entre els britànics i els indis. El britànic va ser un imperi tan absorbent, tan imposador de costums, que els autòctons, els indis, van haver de fer un esforç per intentar posar-se al seu nivell. I aquest esforç de posar-se per sobre del que ells havien fet sempre, es va desequilibrar completament, perquè tradicionalment, que jo sàpiga la Índia, el respecte, era força important cap als diferents gènere's, cap a les dones, cap al d'allò, que jo sàpiga que tingui més o menys gentés, i ara la violació és pràcticament legal. Avui hi ha casos sense parar sobre aquest tema. Llavors, em sorprèn tot plegant. El cinema, per una banda, fa aquest esforç, i la realitat de la Índia, veritablement, i quan parlaves abans és l'àndon milionari, ja s'ha acabat el temps. Es veu que hi ha la pel·lícula una vegada d'agents, perquè es retrata molt la duresa de la vida. Bueno, Joan, ens està acabant el temps. No sé si ho vols afegir. Ens parles de moltes coses, que ens perdem una mica, perquè no les coneixem, però quedem aquí. Tenim a veure les pel·lícules que ens han recomanat, que estic segur que són bones. La setmana minent és la pel·lícula del mes, i ho veurem a Snite Clowler. Snite Clowler, exactament. Fins aquí ens quedem, bona nit. Bona nit, bona nit.