Cinema sense condicions del 17/3/2015

Welp, hem de rentar a C spotted! Anirà al TV甜at, quina cosa puc prendre Fruits printed de la màxima baixa. Ràdio d'Esperma, durant de 8.1 Les... Peres voltes, ràdio d'Esperma Cinturitzes, ràdio d'Esperma La ràdio de Sant Just, durant de 8.1 Ràdio d'Esperma, durant de 8.1 Ràdio d'Esperma, durant de 8.1 Hiether s'ha convertit enwan Flex On nggak �� Guia Cai MA MA MA CA CA CA CA CA I will hear you say goodbye, my love. And you'll be on your way. In my wild beautiful bird you will have flown. Oh, any day now, I'll be all alone. Que en manera millor de començar aquest sense condicions d'avui amb aquesta cançó. I just en el moment que deia aquest cantant, qualsevol dia ara doncs estaré sol. Com ara mateix estic aquí sol, però de seguida vindran altres companys del programa. M'ha fet gràcia que aquest senyor, com es diu el cantant d'aquesta velló, però la qüestió és que aquesta cançó que estaven sentint, Any Day Now, doncs forma part de la pel·lícula Inherent Vies, és a dir, Purificio, una de les pel·lícules que voldria veure. Aviat, perquè és d'aquells directors que m'agrada una barbaritat, Pold Thomas Anderson, una de les milloretes pel·lícules que he vist en els últims anys i que hem comentat aquí abastament en el cinema sense condicions amb el Joan Morros, que és una de les persones que vindrà d'aquí un moment, amb l'Andreu Ferran, que avui és la persona que proposava i que proposarà, i que parlarà, que ens introduirà el tema de la importància dels part de dos, que jo recordo que al final de la setmana passada confonia amb un altre que ell mateix havia proposat fa uns mesos, concretament el 20 de gener d'aquest any, el segon programa de l'any 2015, que es deia la lluita dels suprimits. La importància dels part de dos, la lluita dels suprimits, no és el mateix, però ara li preguntarem a l'Andreu quan arribi, però jo veig aquí una pauta, jo veig aquí alguna cosa i crec que l'Andreu amb el seu sentit de l'humor habitual també li trobarà la gràcia, segurament. Doncs, com deia Van de Sonora, una de les peces, dels temes de la Van de Sonora composada en les seves parts instrumentals per Johnny Grimwood, director, que ha fet unes quantes cosetes, però que ara mateix no tinc aquí la informació, però de seguida que els meus companys vingui i tingui un parell de mans lliures, a part de la boca, per parlar doncs buscaré més informació i us la donarem tal qual arribi. Aquí tenim, ja, aquí tenim una persona, a l'estudi que m'està mirant i dient, ui, què passa aquí? Què tal, Joan? Vinga, aposenta tranquil·lament, no pateixis, la cosa ja està en marxa, mira, mira, quina musiqueta tenim. Música que no sé si recordarà, segurament sí, però que poso música de pel·lícules que tu has vist fa poquet, llavors això és una bona pista, etsant, etsant, quina dius aquesta música, composada, ara els estava comentant, els ullent, que és música d'una pel·lícula de Paul Thomas Anderson, això ja és una bona pista. Una visió, sí senyor. Estic molt content que... perquè tenim un incident que no s'hagi dissabts. No, clar, jo estic incomunicat. Ha arribat tard, ha hagut això, l'Andreu que havia de previst, que és el nostre col·laborador, que estava anunciant, ara ho està anunciant. Està malalt, en aquest moment està en el llit, està posant el llit, i clar, jo l'havia de recollir, i en lloc de recollir-lo he tingut que venir ràpidament cap aquí, perquè ell no es presentava i s'ha tingut que posar el llit. Per tant, desitgem que és millor que no sigui res, que la cosa s'arregli, etcètera, etcètera, i sé que el Jaume, perquè li he trucat, quan he sapigut això, vindrà també cap aquí ara, perquè avui la Carme no pot venir. Aleshores avui ho haurem d'improvisar una mica, perquè com sabeu, la previsió... Bueno, doncs... Era una altra cosa de les previstes, perquè no ho havíem previst, que és que la idea era, com és sempre, de fer tres pas al programa, una primera part que seria parlar, com farem ara, de les novetats, d'aquesta cabistell, que em sembla que és un tema molt interessant. Jo també l'he vist. No, jo no l'he vist, jo he posat la música perquè tu l'havies vist, l'havies enviat un correu, i jo no puc veure't. Jo em pensava que tu també l'havies vist. Estava dient que és una de les pel·lícules que voldria veure, perquè el pols d'Oman Sanderson és un dels meus directors favorits. Em sembla molt bé. Aleshores, clar, primera part era parlar d'aquestes novetats. Jo he superat també una pel·lícula molt curiosa, és un documental que es diu Camí de l'Escola, que no sé si no heu sentit parlar. Estàs bé? Sí, sí. Estàs veient molts documentals últimament, eh? Això és una pauta, també? No, no, no. Simplement és perquè em van parlar bé, m'han dit que era una cosa molt interessant. I bé, li hem explicat una mica... jo farem una mica d'aquestes tres parts, i també parlaríem d'aquestes pel·lícules que hem vist, o que sabem que s'han estrenat, i que són motius de comentari. Una segona part, que seria, pràcticament, tot el programa allà, que la portaria a l'Andreu, i que no hi serà, és dir, avui no pot venir, per tant, no s'ho haurem de fer una altra cosa, que ja veurem què és el que fem. I la darrera part, que també estaria connectada amb l'Andreu, que era parlar de les pel·lícules que feien referència al seu tema. Com que l'Andreu està malalt i no s'ha pogut presentar, i jo li he pogut portar cap aquí l'estudi amb la meva cotxa, que és un primer de les pel·lícules d'aquestes que hem vist, i després ja... Jo crec que segurament... Parlem primer, si voleu, tu no has vist res cap cosa, Francesc? D'estrena, no. Ara tinc moltes ganes també de veure cap a Caïda, que per fi aquest divendre, no sé si són la perió de cap a Caïda, una perió que es va presentar al Sitges de fa dos anys, sobre un superheroi, superheroi molt peculiar, que és aquestes pel·lícules que, que darrerament s'han estrenat més d'una, cap a Caïda és una, una altra que es diu el mengador escarlat o una cosa així, però això és un curmetratge. Hi ha alguna mà, hi ha alguna més per allà, una mena de superherois, però a la catalana o a l'espanyola, que estan molt connectats amb la realitat social amb la que vivim. No són uns superherois d'aquests, purament superherois, que arriben a les estrelles i tal, sinó més aviat són gent estrellada, de part sí. He parlat alguna vegada amb el director, amb el Santi, amb el nom, vaja, em sap greu, ara de seguida us buscaré, amb el Santi, i amb el guionista també, que és també dibuixant de còmics i tinc moltes ganes d'anar a veure-la. Aquest divendres s'estrenen als cinemes Girona, que en parlem molt, perquè són aquests cinemes que tenen més moviment i que fan més creus diferents, doncs a les 10 de la nit, una mica de tard, però estan allà al director, jo suposo que també el guionista i bona part del planter d'actors, serà un esdeveniment d'aquests macos dels que ens organitzen els cinemes Girona. Cap a caïdor, no us oblideu, i si ens veiem allà al divendres a les 10, doncs saludem-nos. Escolta, home, que he escoltat el problema aquest dimarts. Estaria molt bé, eh? No diguis que no, Joan. Si comencem per les que hem vist, jo he vist com ell diu Porovicio, que després en parlem, però preferia començar per parlar això de camí de l'escola, que és un documental francès basat en una història real de quatre nens i nenes d'entre 6 i 12 anys de quatre llocs diferents del planeta. Un és de Kenya, l'altre és de la Índia, l'altre és del Marroc, i finalment no és de l'Argentina, de la Pampa, que ara ho explicarem. La característica comuna d'aquests nens és que han de fer cada dia entre dos i dues hores per arribar a la seva respectiva escola. Aquest documental, que ha estat premiant a França amb el Premi César, com a millor documental de l'any, ha estat dirigit per Pascal Prissón, i jo crec que, fora boc, us ho dic amb tota sinceritat, jo per començaria pel meu fill, que encara no l'he convençut, que la vagi a veure, però em penso que més tard o més d'hora li passaré la pel·lícula. Crec que és una pel·lícula que, fora boc, que tots els nens del món occidental es van anar a l'escola com un càstig, no com un premi. I aquí el que passa és tot el contrari. És a dir, aquests nanos, que són, diríem, de la major part del planeta, que no viu com nosaltres, que no viu com nosaltres en el primer món, es troben en unes dificultats enormes per arribar a la seva escola, i al mateix temps, cosa que el documental mostra d'una forma brillant, els nanos mateixos són conscients, són terriblement conscients, que la única sortida que tenen per sortir d'on es troben és l'educació, és saber, és conèixer, és comprometre, és lluitar pel seu futur. Com es deia que no sé si te'n recordaràs? És que no em ve el cap, aquella pel·lícula, no sé si de l'Iran, que era aquell nen amb la germana que havia d'arribar a l'escola, havia de fer una cursa impressionant, havia de deixar les sabates a la germana, perquè no podien... Havien de compartir-les, no sé si te'n recordes. I al final, no hi ha tant córrer, perquè la cursa ja que s'organitza és un atleta impressionant, i la veritat és una pel·lícula. Sí, aquestes històries són la veritat de motius impressionants. Aquesta realment és impressionant, perquè sobre el que han aconseguit, tenim aquí un altre membre de l'equip, en Joma, que acaba d'arribar a l'estudi. Això de l'equip m'agrada. Home, som un equip, no? Sí, sí. Això que m'agrada. Estava dient que tu ja ets conscient que havia de venir avui, no pot venir, perquè està malalt. I s'ha posat malalt aquesta tarda, no és una cosa improvisada, i que ens n'hi ha molt bé, que siguem un membre més de l'equip per continuar la problema. He vist un documental, que es diu Camí a l'escola. Sí, Rileixement de l'Ecole. Sí, perquè és en francès. I va la pena dir que el mateix religiódor explica, i com ho explica, em sembla que és molt suggerent, que el projecte va néixer mentre ell treballava en un altre projecte a l'Àfrica. Allò ho explica així. Jo he viscut 10 forces anys a Kenia, on he rodat per el nacional geogràfic, per la BBC, per canal plus, és diferent de documentals, bàsicament dels animals d'aquestes zones, i mentre rodava els Masai, els guerrers de la pluja, vaig descobrir que hi havia nens d'entre 10 i 12 anys que havien de fer un trajecte d'una hora i mitja sota un calor terrible per arribar a la seva escola. Ells ens va començar a parlar amb els nanos, perquè els ja va preguntar com és que ha de fer això? I els nanos van donar-li entendre, van dir que assumiaven de canviar de vida, que no volien ser continuats allà, i que no volien ser guerrers, com els hi proposaven en alguna mesura als pares, sinó que volien anar a l'escola i convertir-se en una altra cosa. És a dir, tenir un futur diferent. Pascal Prison, el director d'aquesta pel·lícula, aquest senyor que treballava per aquestes basicament fent documentals d'animals a diferents zones del món, viatjant pel món, va realitzar per realitzar el treball que feia per aquestes companyies, es van creuant amb altres infants, d'altres continents que vivien més o menys el mateix. I així s'ha arribat aquest documental que és la història de Jackson, de Samuel, de Tejira i Carlos, que és realment impressionant. Jackson té 10 anys, és de Kenya, i ens mostra de la pel·lícula el trajecte que ell fa cada dia, cada matí, amb la seva germana, fugint dels elefants que estan pel mig del camí i que són un perill per ells, per fer 15 quilòmetres en dues hores. Per tant, és a la savana. 15 quilòmetres en dues hores. Uau, que ara és ritme gairebé de Marató. El segon nano que explica, que és de la Índia, que fa un trajecte fins a l'escola, que és de 4 quilòmetres, i tarda 1 a 15 minuts, perquè aquest nano és... No pot caminar, és a dir, té una malaltia a les cames, i no pot caminar, i a les hores es veuen obligats, els seus germans a portar-lo amb una carida de rodes. Però, clar, ruta com que es mostra, clarament, a la pel·lícula, el documental, que no hi ha carrers asfaltades, que són camins de pedregal, de fang, etcètera, la cosa és una pupella realment. El tercer cas és la Zagira, que és una nena de 12 anys, del Marroc, és una noia berebere de un poblet que viu al poblet, i el mil, que és el cor de la muntanya de l'Atles, que el seu trajecte és de 22 quilòmetres, i tarda 4 hores. Com explicarem després, si és que tenim temps, s'ha d'aixecar el dilluns a les 5,5 del matí per fer aquestes 4 hores fins a arribar, perquè aquesta s'interna durant tota la setmana amb un internet que s'ha tocat a la seva escola, i a les hores torna el divendres a casa seva. I finalment, hi ha l'últim cas, que és el del Carlos, que és un nano de 11 anys, que és d'11 anys, que és argentí, que viu a la Pampa, i que també és curiós perquè en aquest nano fa 15 quilòmetres amb cavall, perquè no hi ha possibilitat... Encara, encara. Portant la seva germana al darrere, en el cavall, i la seva germana sempre respira algun dia, en un moment determinat, que ella sigui la que porta el cavall, perquè li fa ganes de dirigir-lo, i, bueno, és realment... Alhora, el que fa la pel·lícula del documental, i es nota que ell és un especialista en fer documentals i coses d'aquestes, és que mostra els paisatges, un apareix, diríem, tot això, un apareix d'aquests 4 continents o aquests 4 països on es mostra, i les imatges són formidable, són d'una categoria brutal. És a dir, quasi tan llivernen per acumular una mica, diríem, la vivència negativa que veuen obligats a viure aquests nens cada dia. La pel·lícula, per tant, es construeix sobre 4 històries d'aquests nens, que es van alternant, ara mostren una, l'altra, etcètera. Simplement és el camí que fan aquestes 3, 4 hores de viatge fins que arriben a l'escola, i que tarden diversos hores, ens han arribat, però no pels embossaments de circulació, o d'autopista, com serien, en el cas d'aquí, sinó per les enormes distàncies que separen d'ells, i en algun cas, com hem explicat, per la discapacitat física que té un dels nanos que no pot caminar ja de l'anglider de rodes. Estacta doncs de vivències de diversos nanos, és a dir, ara no sé si val la pena llargar cada un dels nanos, per exemple, el cas de la Taïira, la nena aquesta del Marroc, vol ser metge, ella hi té 12 anys només, i és conscient... També una altra cosa curiosa, és que no hi ha ni narrador, tots són diàlegs directes entre ells, entre els nanos, i clar, vas cantant que allò és autèntic, allò és real, que no hi ha res inventat, sinó que està reflectint la realitat. Clar, si posés un narrador semblaria més un documental d'aquests animalets, no? Dels que fan a la dos i tal, en canvi, en aquí té força, perquè cada nano explica com ho veu ells, i com li que li passa, i que tu t'has equivocat, i havíem d'haver regalat més dolent, el que sigui, les tonteries que es vagin produint. Llavors ens queda clar que hi ha gent per l'entorn de la nena, del marroc de l'Atles, que tota la gent d'allà no vol que les seves filles vagin a estudiar, perquè el que volen és que continuïn produint l'agricultura del que sigui dels pobles d'allà, i en canvi, ella, degut a la família, és molt més oberta, i creu que si ella vol ser metge, ha de començar ja als 12 anys que té a començar a estudiar, li permeten fer-ho. Llavors us prometo que és realment un documental, bueno, no sé, no vull enlargar-ho més, perquè si no el sembla que estigui aquí fent propaganda de la pel·lícula, i crec que la pena veure-la, crec que és una pel·lícula que, sinó que fa propaganda. D'aquestes pel·lícules no se'n fa de propaganda. No, no, no. És un, crec que seria obligatori, que cada començament de curs, a les escoles, a totes les escoles del nostre món occidental, es passés un documental com aquest, on veus que els nanos et diuen, no, no, és que no vaig pel obligatori, vaig perquè crec que el meu futur passa per anar a aquesta escola. Per tant, la pel·lícula té uns paratges magnífics, que mostren cada una de les zones, una a la savana, l'altra al Patagònia, l'altra a la Índia, etcètera, etcètera. Exemple, clarament, perquè els dialects són seus, de la consciència que tenen de voler sortir, i de voler millorar el món en què viuen, que no l'única opció que tenen és estudiar, que l'escola per ells és un honor, no un càstig, sinó que els protagonistes són un exemple de sinceritat, de lluita, de desig de saber, i d'acabar d'alguna cosa, que va ser alguna cosa en aquesta vida. La pel·lícula, per tant, transporta a la crua realitat de molts nens, malauradament, una part important del nostre món, no és el que vivim nosaltres, sinó l'altra, el que mostra el documental, és la majoria, que no té res que veure amb el nostre món occidental. Jo penso que és un documental, que va la pena, va la pena de veure. Tu has vist una cosa jove? Sí. Ja he vist dos cormatratges, precisament aquests últims dies, un d'ells porta partitul Amunt, que l'altre dia, precisament, amb una altra misora, tenia la seva realitzadora, i que, en definitiva, és una d'aquelles lluites. Exactament igual que amb aquesta pel·lícula que acabes de destacar, doncs també és un documental, i aquest documental, són ella, la realitzadora, i 9 persones més, que parlen de la problemàtica mental, en el sentit més bipolar, o sigui que tampoc està molt engrescat, com molt baix, i és una pel·lícula que està molt ben feta, suposo que ja l'has vist tu també. Sense era, no, perquè estic sense internet a casa, i la cosa és complicada. Però és el cas, no? Es van explicar, en definitiva, que la directora... Perdona, si voleu buscar-la, és la Bertha Oliveira Peig, i trobareu amb el seu... Sí, dintre del Vimeo, perquè té tot allà publicat, amb una gran qualitat, i a més amb la seva pàgina, que vam estar comentant la lli de jo, doncs es dedica a videoclips i tot, i ens va explicar aquesta vivència que tu deies, de 3 períodes, 3 episodis del que hi ha en el documental, d'una euforia bipolar, que seria com un episodi de... de... de tant Maníac, de Gossa Maníac, de paranoia satisfactòria, per dir-ho d'una manera, o sigui, que realment, en aquests moments que algunes persones el s'hi passen això, doncs estan molt, molt contents. Doncs no toca de peus a terra, era l'expressió que utilitzava. També ho deia ella. I l'altre és una pel·lícula que vaig veure, i per això, un momento, perquè no li has mentat a tot arreu, amb 10.000 entrepans, i és una pel·lícula... No la coneixes, no la coneixes, perquè encara s'ha de... s'ha de revisar. De tota manera, és una pel·lícula que enviaré a molta gent, perquè la pugui anar veient. És feta per un amic del meu fill, que precisament, i arreu d'una inauguració, d'una exposició, va assistir a la tal inauguració, i llavors, abans d'anar-hi, doncs ens va passar aquest cur, me'n trac de 10 minuts que va fent. De fet, és una pel·lícula sobre el bullying. I llavors, ho fa, doncs, amb un desenfadament, i una manca de... com t'ho diré, jo. En lloc de posar-hi aquella tragèdia, saps, que tantes vegades podem trobar en determinades pel·lícules, el que fa és dir, ja veu-t'ho, quina absurditat, poden arribar a tenir determinades persones, en aquest cas dominadores, que ja el que domina ja és una mica a fora de tot. Vull dir, anava a dir, celebrat, però no, en tot el contrari. Vull dir, un paio que no té cap mena de lògica. I llavors, el que insisteix, precisament, és amb això. I com que la noia a butxir, o sigui, la que domina l'espai, i en definitiva, el maltractament, o sigui, que el que provoca és amb els altres, doncs acaba dient-li que li deu 3.000 entrevans, perquè no ha complert amb les d'allò. Molt interessant, també un cormetratge de 10 minuts, que la veritat és que em va agradar molt. Diguem que el director és el Jordi Oriola, que jo, mentre parles, ens vaig buscant, està realitzat per la productora Transforma Films, i comença així. Bon dia, fem un repàs de les notícies més destacades. Aquesta setmana, la primera de risc, Espanyola ha arribat als 600 punts, i el deute públic ha superat el bilió d'euros, una xifra que suposa ja 77% del producte interior grut. El president del govern ha pogut tranquil·litzar els mercats, i ha assegurat, des de Roma, que l'estat espanyol donarà la màxima prioritat al pagament del deute. Anem sentint aquestes notícies, veiem que la ciutat es desperta, els comerços obren, i llavors després és de bé això que tu ho explicaves. Has de dir tota aquesta història, sí, amb un col·legi, amb uns nois d'uns 12 o 15 anys, entre 12 i 15 anys, i això està patronitzat, segons diu aquí, concretament, el vídeo està dintre de l'usuari de YouTube, que s'anomena observatori del deute en la globalització. És una qüestió de... Sí, és que el paral·lelisme fa aquest noi, que és clar, vull dir, el que fa la noia. El paral·lelisme que fa és que aquesta noia, quan aquesta setjadora li diu que li deu tres milions d'entres, va dir, com vols que t'ho pagui, això? Fa realisme amb el deute, que pot tenir un país com Grècia, com qualsevol altre. Sí, senyor, això és el que fa. O sigui que bé, vull dir, molt interessant. Bueno, altres coses sí que he vist, vull dir, vaig repassar en pel·lícules, per exemple, l'altre dia, vaig estar molt atent amb la pel·lícula del Dorado, que l'he vist mil vegades, i sí, el que em va cridar molt l'atenció de la para... No, del saura, no. No amb aquella altra, no, ja l'he vist. I després, aquí n'hi ha un parell que he destacat. La pel·lícula del Dorado és una pel·lícula de Hughes, que interpreta en el John White, Robert Mitchum, i tal. És un western. A mi el que em va cridar molt l'atenció d'aquesta pel·lícula, aquesta vegada, que l'he vist probablement en tres mesos, tres o quatre vegades, és precisament la capacitat de creació d'espais humans al mateix temps, no? Perquè aquesta, si no la recordeu, les explico una miqueta. És una pel·lícula que el John White és molt amic del Robert Mitchum. El Robert Mitchum interpreta un paper de xèrif amb un poble concret, i en aquest poble, doncs, comença a ver-hi, doncs, un que se vol quedar tot, no? Vull dir que vol dominar-ho tot, no? I, esclar, com que ell és el xèrif, doncs, esclar, li imposarà el seu ordre. I el John White, doncs, és un... un caminant, per diríem, oi? Una mena de genet... genet pàlid que moltes vegades el senyor Kleinís... Bé, un mes concretament, una vegada, a Clinisfro, ens ho va plantejar amb aquella còpia que va fer darrere els profundes, no? I a mi el que em va entusiasmar va ser com... quins espais, com crea les espais? Aquests espais, la riquesa de Matinsos, que té tant de... dels humans per allà al mig, com encaixen perfectament. I, paral·lelament, també, tot i que les converses, potser no és del més flabant que puguis trobar. El que sí que és cert és que hi ha... hi ha una... una... una... a veure, jo em va fer pensar, per exemple, quan era més jove, també ho podria arredonir amb el que és ara, no? I que... que tinguin a la meva memòria, doncs, uns espais, per exemple, a l'entrada de casa meva, que ho he explicat més d'una vegada, de qualcom que teníem, doncs, un burret a dins, i que teníem un carro, i tot això, doncs, lògicament, la porqueria que feia el burro, en un lloc, i això, normalment, era... davant, a la porta, quan entraves a casa, trobaves el primer de tot amb el femer. Clar, llavors, doncs, a mi em va fer pensar tot això, i el western, probablement, si m'agrada molt, és per una part, és per això, no? I allò veus que això té un... té uns espais que són... que pot ser la tarda, que pot ser la nit, quan ells, per exemple, surten a fer una ronda, perquè no s'esbaloti cap... cap element, que no s'escapi, fan de xeris, fan de xeris, vaja, en definitiva, no? Em va agradar moltíssim aquest detall. Em penso que és... A mi em fa pensar el que estàs dient tu, amb el que va ser d'aquest matí. Perdona, Joan, i la música, no? Digues, digues, estàs la música al començament, els crèvies de la pel·lícula. Aquest matí constatava una cosa que ell també està donant entendre, indirectament, en aquest moment. Aquest matí ens han passat una pel·lícula que es diu Focus, és una pel·lícula americana que suposo que deuen estrenar el divendres d'aquesta setmana, una pel·lícula americana que és una autèntica rotllo, és a dir, una pel·lícula fluixa, sobretot, no pels actors, ni tampoc per la fotografia, potser, però sí pel guió, és a dir, és un guió que notes que està mal treballat, que, llavors, una cosa que em sorpren molt, quan estàs obres a vegades a la televisió i l'altre dia estava, doncs, recordo, fa dos o tres dies, i estaven fent art, amb francès, amb subtítols, amb anglès i amb francès a la vegada, estaven fent una pel·lícula de Cina Negra, de l'any 44 o l'any 45. I vaig estar, a més, a la meitat, estava tan ben fet allò, estava tan ben realitzat, estava tan ben... Que penses, mare de Déu, alguna cosa està canviant? No sé si has degut a que no trobes arguments consistents, a més, històries ben lligades, de dir... Podem contestar-ho? Home, ni Clawler és un guionàs, com a català, oi? Clawler, sí, sí. Clawler és un guionàs, però, curiosament, no li han donat el premi, com a millor. Això els està els premis. Estic d'acord amb això. Clawler és un guionàs dels últims anys, jo penso que no és un guionàs. Però no és el freqüent, no és el habitual. Això no és el que es passa. El que passa és que sí que, i aquí, en el programa que és a temporada, ho estem intentant desenvolupar, i ara que es menta aquest tema, en la comparació entre un cinema clàssic d'uns estudis que tenen un equip estabilitzat i una economia molt concreta i que fabricen un grapat de pel·lícula amb un estil molt determinat i que ha quedat anomenat així, clàssic, doncs, el que ara, en els últims anys, estan esdevenint són una sèrie d'autors a concepcions artístiques i filosòfiques, i al cinema li estan donant una volada diferent, i cadascú té una petxada diferent. Jo fa no gaire, fa un parell de setmanes, en sembla, parlava de les pel·lícules de Steve McQueen. Vaig comentar que havia vist els tres llars matratges que ha estrenat en cinema, que són Hanger, Sheim, i 12 anys d'esclavitud, tots tres tenen una pausa, però una capacitat de captar l'atenció de l'espectador i una profunditat de les històries, que seria que fins i tot inimaginable en el que seria el cinema clàssic, és una altra història, un cinema més d'entreteniment. Això és un cinema d'una profunditat en la psicologia dels personatges, amb la psicologia, amb l'esdeveniment de la història, i de com afecta les persones, de com afecta la psicologia brutal. I ara estic donant-li voltes i estic començant a veure que també vaig anunciar la filmografia d'un altre director interessantíssim que el coneixem perquè va estar anar a fer no gaire aquella perícula de Drive i de com desenvolupar la seva vida. I jo he vist un parell de les anteriors, una que es diu Blider, que no sé com està d'oviria, però que és la història de tota una sèrie de persones que es mouen al voltant d'un poble que sembla que és belga, i de com desenvolupar la seva vida i ja està, i sembla que no passa res. Però la manera com retrata la vida que tenen, la història anterior i com han arribat en aquest punt, la societat com està desenvolupada i com a més aprofita per fer una trama de thrillers de la manera més suau i més tendra i més fàcil possible. I després un altre que té del 2008, perquè aquesta que dic és del segle passat ja, però del 2008 que es diu, ara us ho diré, Bronson, perquè detracta de la història del press d'una persona que ha estat a la presó durant molts anys de la Gran Bretanya, que està considerat el press més perillós del Regne Unit, que es fa dir Charles Bronson, que realitat té un altre nom, però es fa dir com a l'actor aquest i d'allò, doncs és una perícula que et sorprèn per tot arreu la manera com està explicada, la forma com el personatge psicològicament i emocionalment se'n va en sortint de les situacions que li posa a la societat. Si t'estan explicant una paràbola sobre aquest personatge, hi ha un moment en què pensa que en cap moment hi ha un moment en què penses això, en el que en cap moment aquesta persona ha tingut l'ocasió de que algú descobreixi el talent que pot tenir, perquè hi ha un moment determinat en el que a la persona, en una de les moltes persones en què està rebentotament a de pallices, perquè és un personatge violent, perquè ell ja li agrada que apallissi i que li apallissin, és així, directament, però hi ha un moment en què es descobreix que té un talent per dibuixar, un talent important i ningú no li fa cas, un professor de dibuix que sí, llavors miren de donar-li els dibuixos el que porta la presó, el intendent de la presó, no sé com es diria, i ni se'ls mira aquests dibuixos. És a dir, que ja va bé que existessin aquests personatges. Hi ha unes imatges molt famoses de fa uns 15 o 20 anys, que jo recordo que he vist en televisió, que és aquella presó de la Gran Bretanya que es veu en flames de presos en el terrat, doncs aquest incident el va provocar aquest home. És a dir, que quan em vaig veure perquè posen aquestes imatges documentals d'arxiu, dius, ahir va, això me'n recordo, quan em va sortir part de la televisió. I aquest director, que és el Nicolas Binding Reff, és un altre personatge, jo diria que indispensable en aquest nou cinema, que encara no sabem on ve com classificar-lo. Si cinema pos modern o cinema neu-barroc, o jo què sé, s'hauran de buscar altres classificacions. És clar que no és cinema negre, clàssic i establert amb unes normes clara, però és una investigació de les raons que fa que la societat sigui com sigui i que les persones ens movem en aquesta societat. I sobrevivim a les coses que la societat ens demana, que jo crec que hem d'investigar i hem de d'allò perquè està ja. Jo confesso que em destoroten algunes, perquè no hi visc cap d'aquestes coses que estàs numerant tu. Raif, per exemple, si que la vas veure. Raif, si que la vaig veure. Doncs estaríem en aquesta línia, un personatge que... Però Raif, era guap, estèticament i tal, era molt ben fet. Però a mi no m'aportava massa cosa. En canvi, des del punt de vista estètic, de realització, inclús d'actuació, el personatge que m'agradaria actuar, feia molt bé. Raian Gosling. Però com a portar-me a portar-me... En canvi, veus com ha citat ell una pel·lícula que és moderna, és moderna també en alguna mesura. No, penso que és moderna, que és Nightcrawler, que la vam comentar la setmana passada, fa dos setmanes, com a pel·lícula del mes. Jo la trobo una pel·lícula extraordinària. És a dir, trobo que és un guió tancat, rodó, intel·ligent, que sugereix que no tanca cap portaixina, que deixa, a tu, la pista, perquè puguis... Hauries de veure. Sí, sí, segur. El que cal dir és brinar, és precisament la diferència que hi ha i aquestes que tu esmentes que amb ell no li diuen res. Vull dir, a mi em passa una... Ja que no ve el... El francès, sí, que és aquí. Ai, francès. L'Andreu. L'Andreu Ferran no pot venir. Jo aquesta setmana us he enviat una carta, no sé si ho heu vist, perquè jo vaig anar a veure aquesta setmana la pel·lícula de la setmana. Han estrenat el Divendres i tota la crítica diu que és la pel·lícula de la setmana, que és aquesta pura víctio que tu, com que saps que l'havia vist, has posat la música a començament de programa. Sí, puc tornar a posar una mica més. No cal, com vulguis, com vulguis. Jo deia que, a veure, a mi es prometo, es prometo que... A mi el confesso per començar que del pol Thomas Anderson m'han agradat molt més les anteriors que aquesta. Però tampoc és que les anteriors m'hagin entusiasmat, és a dir, n'hi ha alguna que potser de les que ha fet doncs m'han agradat més, perquè li ha dit aquesta honestament, coincidiré amb el que us vaig enviar de la crítica del Carlos Boyero del país. Jo valdria pena que hagi llegir una anarocumentant. Per què? Perquè resulta que a mi no solament no em diu res, sinó que m'avorreix que em venen ganes de marxar del cine, que em venen ganes de no seguir la història perquè no me portes dret... En canvi, la cosa curiosa que em sorplen en mi és que fora del Carlos Boyero tota la crítica de la men夠ària. La men夠ària van ser més moderades i es van posar dues estrelles. Però, al periódico, Al periódico, al Quim Casas li va posar 5 estrelles, que és el màxim que es pot posar, i quan la feia la crítica deia que era un obra mestre, i com això... Jo puc posar 10 estrelles, ui, ui... Ja t'entenc, ja m'entens, 5 màxims. Sí que és el màxim que hi ha al periódico. Però el que et vull dir jo és que la gent ha dit que és meravellosa i tal. Jo llegeixo el que els agrada i no ho entenc, és a dir, sincerament. Jo, en canvi, em quedo el que us deia amb el Carlos Boyó, que el que deia el mateix divendres quan surteu totes les crítiques a la setmana deia, la pel·lícula de la setmana, puro víctima, què és això? I li pregunta directament al Paul Thomas Anderson. Què és això, Paul Thomas Anderson? I li diu a ell, em veu, voy a leer la novel·la de Thomas Pichon para saber si es tan vacua como la película. Llavors diu, sede muchos lectores fervorosos de Thomas Pichon, que és aquesta, que jo, clar, no conec la novel·la, i el millor, la novel·la és interessant, jo no. Jo no ho sé si la novel·la és interessant. Si més no està reconegut com a molt bon escriptor. Potser, jo això no ho discuteixo. I s'adarà almenys. Incluso algunos están convencidos de que ha escrito o va a escribir la gran novel·la americana. ¿Qué manera le ha dado al personal con ese juemismo de la gran novel·la americana? Resulta que todos los años, tres o cuatro autores, logran el insolito prodigio de crear la gran novel·la americana. ¡Ay, señor, señor! Si Scott Fitzgerald levantara la tumba al sulcolizado organismo. Aunque no comparta este contractual entusiasmo hacia la obra de Pichon, me dispongo a hacer los deberes. O sea, comienzo a leer puro vicio su penió última novel·la. Lo hago, entre otras cosas, para descifrar el enigma de si el material literario que ha adaptado al cine Paul Thomas Anderson es tambaco, insoportable, absurdo, inútilmente quilométrico como su película. No sé si va la pena llegir, perquè em sembla que ja s'entén. Ja queda clar el que opina. A més, el bollero ja ho coneixem. A més, el bollero... El bollero és que, sincerament, el pensa. És a dir, no tinc clar... És el meu dubte, eh? Si tota aquesta gent que l'elava tant, etcètera, que a vegades hem comentat en aquest programa que parlen del Godard dient que és que faci el que faci, és una meravella. Jo no comparteixo aquesta idea. El Godard ha fet coses meravelloses, com és avui de suple, i ha fet coses que són un desastre com les últimes pel·liures. Per què s'ha de dir que tot el que fa a Godard és meravellós, i és esplèndid, i no té competències. Perquè igual com aquest és sincer amb el que diu, menys tenim un seguit de valors als altres, els tenen d'una altra mena, i per això diuen el que diuen. El cap i el de fi probablement és tan exagerat això, que no val re com allò que és molt bo, i llavors pot sortir o pot ser més vàlid per moltes persones el que tu dius que va a passar amb l'avantguàrdia, que els crítics agafen i fan aquesta... No, ni tan poc, vull dir, la meitat, i que ho argumentin. Això és el que més interessa. A mi sí, a mi sí. A mi el que m'interessa més sempre és no tant aquesta prepotència, ni aquell altre que diu que tot el que fa... Jo, per exemple, no ho sé, en determinats autors, doncs són molt bons, per mi no sé, nomenaria Ignat Berman, per exemple, no? Doncs clar, hi ha pel·lícules que deia que n'hi ha unes que són unes que altres i altres. Jo crec que això, el que veig important, si crec que té, és precisament escoltar els que ho magnifiquen o veu rebaixen a gairebé zero. Crec que aquests no interessen, perquè no t'expliquen. Ja que estem i que moltes vegades ens passa això de les crítiques, he trobat un recull de frases de diferents comentaristes, agafat per Paroti Marchante, que és un dels coraboradors de José López Pérez, no solo cine, i ha agafat diferents aspectes que han destacat diferents comentaristes, per exemple, i les estic mirant i les trobo fos interessants. Per exemple, Jordi Costa, i llavors, amb el que deia el Jaume, ni la deixen com si fos una obra mestra, ni la rebaixen com si fos simplement, intenten analitzar una mica què pot tenir de... Què pot tenir, la pel·lícula? De valit o d'invalid? De valit o d'invalid. Jordi Costa, per exemple, que és un dels coneguts crítics en els fotogrames, és criu. Resumeixo, agafo el que trobo més interessant, que el Polt Tomas Anderson, comparant una miqueta amb la novel·la del Pinshon, com deies, Joan, que en lloc de canalitzar el barroquisme de l'escriptor a través d'un excés de forma, ha apostat per la síntesi, netejar la superfície de clocades d'ull, a la medula de los, al sentit essencial d'aquest relat sobre la desintegració de la contracultura en el començament, en el bord d'una era de delació, por, paranoia i instrumentalització de la disidencia. El Sergi... Bueno, no està malament, eh, per començar a parlar d'una pel·lícula. Això vol dir alguna cosa, eh? Jo el que passa és que a Jordi Costa li llegeixo moltes vegades les seves crítiques, el que diu el Jordi Costa. Jo acabo d'entendre el que dic moltes vegades. Aquí queda, aquí queda. Bueno, no és tan complicat, però ho podem analitzar si voleu. Sergi Sánchez diu que la pel·lícula és una manera brillant, com tu dius, la majoria de crítics sembla que sí que els agrada, d'afegir una capa d'extranyament a una pel·lícula més melancònica i romàntica que el text que adapta, més pendent de retractar al final d'una època, que he de celebrar les seves paranoies. Sánchez no diu aquí on. El Carlos Boyero, la frase final que posa del comentari que tu comentaves del país, és que el torment dura dues hores i mitja. I creus que no s'acabarà mai. Això és el que tu deies i consideres amb tu. Però és una crítica de mulladora, no? És veritat que no és una anàlisi, és una crítica de mulladora. Salvador Llupar, en la Vanguardia, diu... Ho dic en castellà aquesta perquè em resulta difícil de traduir. D'on de tot és xatxi i guai, el polto amb el Sanderson, que llegeix una mirada irònica i resulta en un exercici de caràcters de personatges, on el fum cega als teus ulls, el fum dels canutos, és clar. La Núria Vidal diu que la trama és tan embolicada, tan confusa, que sobra en un espiral, que saps on comença, però no on t'emporta, que acabes part desconectada el que t'està explicant. La veritat és que, ella, la Núria Vidal, que m'importa molt poc el que li ocorreixi, el que li passi al fumat de doc, el seu llarg garut ja queda clar. Desaparegut de nòvia, el policia corrupte i dominarà per la seva dona, etcètera. El Miquel Zorrilla, en bloc de cine, diu que sóc conscient que Anderson podria estar buscant un to que reflecteixi el fumat que està el protagonista, i que això afecti de forma irremediable la narrativa de la pel·lícula. Però el que no pot perdonar, diu ell, és la necessària contradicció en què cau una i una altra vegada. O sigui, el que succeix realment no té tanta importància, és anar a enfonsar-se, a aprofundir satisfactòriament en ell, amb això, perquè tenen tant de pes les converses sentades en els múltiples casos que investiga el seu protagonista. És a dir, que tampoc no li ha acabat de convèncer. A Miquel Zorrilla, en bloc de cine. A Carlos Revíriego, sense cine, diu que els meandres de la trama, amb perpetu moviment cap a la digressió narrativa, són veritablement irrellevants, una altra que no l'ha trobat massa. El que importa aquí, com no en va, també ocurria en el clàssic, el sueño eterno, en el clàssic, és l'esperit free-willing, no sé exactament què vol dir. Són els retrats i les atmosferes, el descomunal talent i perfecció de scènes aïllades, la torri de seducció fetitxista, el sentit de la sensibilitat que s'apropia de l'alucinant fotografia, la seva deriva accidental, el seu to embriagador, les desaparicions i reaparicions, l'electricitat entre actors i personatges, com aquest impegable duel entre Fénix i Owen Wilson. Sí, és que saps què passa? Que quan jo llegeixo aquests crítics fent aquests comentaris que aprofundeixen sobre la mateixa vida i la complexitat d'aquesta vida, jo em quedo a acabar d'anar, perquè jo què voldria saber, això, no? Vull dir, ja no només, com diu ell, interpretar el que això vol dir, sinó que, paradalament, que jo fos capaç d'interpretar-ho com ells. Una altra cosa, Joan, i aquí és on t'està una de les constants, que normalment ens provoca un debat, és que tu estiguis interessat o no, com diu la Núria Vidal, no? Diu, escolta, m'importa una blaeda al canvi de la fi, el que li passa a una a l'altra i a l'altra. Naturalment, això estàs en el dret de manifestar-ho com tu has fet, perquè dius que no m'interessa. I llavors, el que crec que no cal és dir, allò de dir, doncs jo estic d'acord amb aquest, que estiguis d'acord com a principi, et sap molt bé, però que el que és molt interessant és l'aprofundiment que fan determinades persones per esbrinar el que precisament planteja la pel·lícula en la seva part més excelsa i en la seva part més fallada. Jo quan he llegit que el senyor que et treballa d'una forma, que és molt perfeccionista i segurament ho és, però que ningú sap que és el que està fent, que a sobre no hi ha qui jo i que a sobre cada escena la planteja ha fet de 10 o 12 vegades, de 10 o 12 maneres diferents, penso que es contradiu ja amb una de les formes que jo penso que s'ha de fer una obra dalt. Mira, Joan, però llavors tu, en el moment que pots tenir aquestes crítiques a la mà, com han tingut el Francesc, tu també i jo exactament igual, i quan estem aquí en un espai, evidentment que tu clarifiques això, i aquest no és el problema. És que un cop està clarificat, llavors, escoltant a l'altre, que probablement té una opinió totalment diferenciada, i llavors dius, empata un, no? Jo simplement és que em faria gràcia, que la veguéssiu, en tot cas, perquè ningú la vista, ningú la vista, jo confreço que em vaig quedar, vaig sortir al cine i dius, no us equivis. Però la que sí que vas veure va ser l'anterior, i em sembla que la vam comentar a la de Màster. Si recordes també amb el Joaquin Fénix, tampoc et va acabar de convence. Però no té molt millor que això, és a dir, per mi. Jo estic intentant fer un esforç allò... Exacte, jo que ella és. Jo estic intentant fer un esforç així d'aquells que fem en aquest programa, i que de vegades també fem individualment, quan veiem una pel·lícula que la intentem analitzar, però sobre aquesta pregunta que ens estem fent durant tant de temps, aquesta fascinació que de vegades provoca el cinema clàssic, i aquest cinema, que no és cinema clàssic, està clar que no és cinema clàssic, és a dir, que no té res a veure, que fins i tot es pot dir que és un altre tipus d'art diferent, el que es feia al llavors. No té res a veure, és una altra cosa, és com veure pintura barroca i pintura grafiti, per exemple, o pintura cubista. Són dos tipus de plantejament completament diferents. I aquí estaria una mica la diferència entre aquest cinema que diem, del sueño eterno o de pel·lícules, que ja sabem que són canòniques, dintre d'un general determinat, i aquestes pel·lícules. Aquestes pel·lícules ja l'has vist o no? No. Bé, doncs ara, si vols comentar-ne una mica. Doncs jo crec que les pel·lícules aquestes clàssiques és que el que fan és, precisament, tenir tots els elements cinematogràfics perfectament controlats i mirar-ne en lluernar amb la forma, amb la forma, amb els diàlegs que tu sempre ho destaca, amb l'ambientació... Arribar al públic. Aquestes per mi no m'arriben, és a dir, jo el problema que tinc, a mi m'agradaria veure amb algú que l'hi agradés molt, una perió d'aquesta, si m'expliqués per què l'hi agrada, perquè entenc que és el que l'hi agrada, perquè no ho entenc, que és el que l'hi agrada. Ja ho intentem moltes vegades, Joan. I tu acabes dient, és que a mi no m'ha agradat. Llavors és difícil, quan una persona té un gust i una manera de fer, i té ja plantejat el que li agrada i el que no, pensa que és molt difícil convèncer... Tampoc és tratat de convèncer ningú, no? Vull dir que igual et passaria a tu si jo et dius, mira, és que aquesta pel·lícula em sembla una barbaritat. A mi m'estava recordant aquesta pel·lícula de Porovício, que comentava a altres dues. Estava recordant una pel·lícula molt recent de l'any passat, el logo de Wall Street. Estaríem, potser, amb una dinàmica similar, sense haver vist aquesta de disbauixa completa d'alguns moments, en què es torna completament boja la pel·lícula, que tots els personatges estan mirant de trafagar amb prostitutes, amb alcohol, amb tota la vegada. I m'està fent pensar en una pel·lícula que és aquella en la qual uns personatges, el Benicio del Toro, que també surt en aquesta pel·lícula, Curiosament, i el Johnny Deep, que ara no recordo el títol, aquella de Miedo y Asco en Las Vegas. No li havia estat aquest. Doncs aquesta estaria... Jo crec que ens paràmetre similar. Són pel·lícules que no tenen re de clàssic, no tenen re d'això, és a dir, no perteixen d'un enjuornament a partir de les formes, a partir del guió, a partir de l'ambientació, perteixen moltes vegades d'un rebutx que té el director cap a una sèrie d'història i que les planteja a l'espectador. I l'espectador està clar que, si vol entrar en això, ha de fer un esforç. Ha de fer un esforç per col·locar-se dintre del que t'estan explicant, i de vegades surt disparat. La primera vegada, potser que veus una escena, la primera vegada que entres en una d'allò... La Núria Vidal ha fet aquest esforç i ha dit que s'ha concluït. I s'ha quedat fora. A més, saps què passa, Joan, també, i tu i jo també ho entenc. La qüestió bàsica està en que una persona, quan no li agrada una cosa, ja està. No vol dir que sigui ni bona ni dolenta. Vol dir que no li agrada que no hi entra, que no li interessa per raons, que no crec que s'hagi d'anar a la recerca dels clàssics que em perteix ell. No, jo no hi vaig. Perteix a la base de que agrada a tothom. I això tampoc és així, no? El meu dubte és que tinc la sensació que aquesta pel·lícula no agradarà la gent. Ja, ja, ja. Tinc la sensació que aquesta pel·lícula... Clar, com moltes altres. I creure d'altres. Això no vol dir que el públic sigui tot bo i tal, que moltes vegades el gran públic li agrada en coses que són superficials i nefastes. Això també cal diferenciar-ho. Però tinc la sensació que aquesta pel·lícula el públic no li agradarà. És a dir, no crec que sigui un èxit. El públic en general, com tu acabes de dir. Llavors, tu perteixes a la base que qui té l'autèntica autoritat és el públic en general, sense partir de l'altra base que el públic probablement té una manipulació. No, no, no. Jo crec que... A veure, jo crec que, amb tota la obra d'art, qui posa la decisió de si és una cosa bona o dolentes al temps, quan tu tornes a veure una pel·lícula que et va lluernar 20 anys més tard, a tornes a veure com tu parlaves fa moment d'aquesta pel·lícula que t'ha quedat amb l'any negre, etcètera, i la tornes a veure... I la tornes a veure amb l'any negre, però... Bueno, sí, igual. El dorado és encolòs. Jo no l'he vist, no. I tornes a dir, això té qualitat. Jo m'hauria de veure quantes d'aquestes pel·lícules, perquè, per exemple, tots hem vist, no sé, jo mateix, vaig tornar a veure, no sé qui era, d'artist, per exemple, no? I a mi em va decebre, també, la segona vegada. I, en canvi, quan la vaig veure, la primera vegada... Perquè no és gaire bona. I per què va agradar tant? Perquè va ser una novetat. Bueno, però què vull dir? Jo crec que amb aquestes coses passa el mateix. Tinc la sensació que, a lo millor, quan veiem una pel·lícula d'un director que ens agrada molt i que hem vist coses molt bones i torna a fer una altra, pensem que, en principi, jo ja serà bo. Joan, l'altre dia vam tenir una persona aquí que ens va parlar d'Angelo Pogus. Llavors, nosaltres vam quedar meravellats l'opinió que tenia aquell senyor i l'estudi que li havia provocat precisament un autor com aquest. No em diguis que Angelo Pogus és un realitzador que agrada a tothom, perquè no. Segur que no, perquè és molt difícil. Però tu tornes a veure l'Angelo Pogus, penso, i, per exemple, jo penso que, allà de la Cibueña, no sé com es diu... El pas suspès de la Cibueña. Allò és brutal. Allò és una obra mestre. Ah, perquè, com que no en diu ell, allò pertany a un cinema clàssic que nosaltres el tenim interioritzat. Allà no és clàssic. Un altre tipus d'interioritzar. No és clàssic, no és clàssic. En canvi, aquestes pel·lícules et sorprenen. Quan van estrenar Blancaneus... En el fons. Quan van estrenar aquí el mateix debat que tenim ara, i es produirà moltes blancaneus. La Gualdi és la primera. No, no, de Pablo Berger. Ah, va bé. Però ja va ser per rons polítiques. Ai, perdut. Jo diria que quan jo vaig dir que era part... Clar, però jo vaig dir que era una utilització del PP, en certa mesura, vaig dir-ho, d'utilitzar... No l'època deien franquistes, sinó utilitzar els anys 30, per fer-ho reviure, el cante hondo. Tot allò que el franquisme ens va imposar, del cante, que la música no imperava, imperava els toros, que els anítols fossin toreros, que tot allò que aquí està prohibit els toros, i en canvi els toros torna a ser... Tot això era políticament que no m'agradava. No com a obradar. Jo penso que la pel·lícula estava molt ben feta, no va ser per raonsa, que és un mateix que em pot passar el millor amb una... amb una lentirador. Amb el franquidor. Estic en desacord per raons polítiques, no per raons, diríem d'ell, com a realitzador, perquè ho ha fet bé. Moltes vegades utilitzes la teva ideologia, per diferenciar una pel·lícula bona o dolenta. Ho fem tots, d'alguna forma, això. Involuntàriament. Una altra cosa és que siguem capaços de sortir fora, sortir fora d'aquesta. I al final, si us adoneu, quan parlem d'una pel·lícula d'una altra, estem una mica retratant-nos a nosaltres mateixos. Això és el que ens hauríem de donar. Això és el que hauríem de ser conscient. Llavors estaríem mirant a veure d'indagar sobre la nostra propia ideologia, sobre la nostra propia naturalesa, sobre la nostra propia biografia, i analitzar, però llavors... No podem ni considerar una obra mestra, ni considerar ni descatalogar una pel·lícula com invàlida, perquè és només una apreciació personal, subjectiva. El que dic és que no m'interessen a mi, jo no sé si els intensitaràs els altres. Sí, però fas un pas, de dir que aquesta pel·lícula no és vàlida, no t'agrada, i que no serveix per res. I utilitzes les crítiques que et donen la raó. Jo li he deixat això, llit, simplement. No, no, jo estaria amb aquesta línia d'aquest senyor. Però si algú m'explica, si algú es pot ser al seu costat i em fa veure i em demostra que jo té el seu valor, jo ho escoltaré, ho intentaré. Ho podem intentar. Ho continuarem intentant. Jo estic segur que no ha arribat a ser considerat tots els valors que té per rons polítiques de Hollywood. Llavors, els rons polítics estan a tot arreu. Però, per exemple, una pel·lícula com Berman, que era competidor de la Nightcrawler, tu no t'has semblat una gran pel·lícula, com a guió i d'allò, jo en canvi crec que és a prop de l'obra mestra. Llavors, per què això? Això és el que hauríem d'analitzar. Vull dir, què hi ha dins de nosaltres? Què veiem en cada moment? I què són capaços d'analitzar? I com l'autor ens arriba o no ens arriba? Sí que hem vingut. Això ens sembla que hem arribat a una certa conclusió, que és que a tu, per exemple, el cine experimental t'agrada i t'ha agradat sempre, i a mi el cine experimental no m'acaba de convèncer. Llavors, si tu tens uns gustos, a tu, per exemple, t'agraden les històries obertes i a mi m'agraden les històries tancades, i si tu tens una sèrie de gustos, és biògic en general. Doncs ja està, és molt fàcil. Però llavors és qüestió de dir aquesta pel·lícula. Toma Sanderson té una història oberta, per exemple. No cal dir que aquesta pel·lícula no té res, sinó que és una història oberta. S'ha capaç d'analitzar les característiques que té una obra? Jo he dit que el Boyero, que no diu que... ell diu que em veig no l'entén, que intentarà... El Boyero diu que la pel·lícula és una merda. En poques paraules. No l'analitza. Simplement diu que això és una pel·lícula que no s'hauria de fer. Sí, és el que diu. Jo ho he d'entrar, és això. Jo he tingut una paraula, un començament, per no llargar-ho, però diu més coses que això, igual que els altres que has de dir... que això del tormento dura dos hores i meia, això és que ell, de la pel·lícula, no... És un turment. Bueno, això, que li sembla que no val re, que valria la pena que no s'hagués fet, que no la recomanen ningú. No li aporta res. Però no s'analitza ell mateix. Ell cataloga, ell pontifica, ell diu que aquesta pel·lícula no val res, un torment. I quin sentit té això? No s'adona de que està... És el mateix que el revés que l'altre que diu que és una obra mestra. Estan jugant. És diferent el que fa un Jordi Costa, que et dona una visió, que pot ser més fàcil d'entendre o menys, però l'hem d'analitzar. No és fàcil perquè utilitza paraules com barroquisme, excesse de forma, una síntesi, que va a un lloc determinat, que retracta la desintegració de la contracultura, tot això, hem d'entendre totes aquestes paraules, saber què vol dir, i si tenen relació amb la pel·lícula, o si aquest home se li ha anat la olla o no. Però vaja, tal i com ho explica, la frase sembla conecs. Ara haurien de saber interpretar-la i saber aplicar-la. No veig que això t'arribi d'aquesta manera. És a dir, si tu el millor li poses, o ell li posa tot això, perquè hi ha partets d'una sèrie de la novel·la, i això està més clar que no pas en la pel·lícula. Jo, per molt que donem arguments, si al final acabem a la conclusió que d'allò no arribem enlloc. És una mica un contrassentit, eh, que parlem, o que sempre que ens trobem tots tres, anem a parar amb aquesta... amb aquesta discussió definitiva. No hi tornem. És a dir, hem de mirar de no tornar-hi, sí. No hi ha... Simplement ens ha un ple del problema, això. No sé si veieu que t'enganyo. Hem deixat que la importància dels perdedors, que és el tema que proposava l'Andreu, i com a pel·lícula amb una mica clau d'aquest tema, doncs Misfits, Vides Rebel, Don John Houston, doncs quedin per l'última part de la temporada, per un dia que ell pugui venir, que ja s'hagi recuperat, i que sigui el més aviat possible. Aquesta pel·lícula, quan la veurà. Tornà a veure. Una autèntica sorpresa, va ser per mi. John Houston, per mi, és dels grans, grans, grans. Els grans regalitzadors, la tiqueta i les bestieses, també, eh? Però bé, vull dir, sempre hi havia algun pos, eh? Vull dir, algun pos i te'ls diu això, vull dir. I màgic, el Gail, quantes estrelles té? Ah, bé, moltes, moltes. Està molt bé que està. Màgic, em va agradar molt bé, doncs. Coincidim, coincidim, els tres, amb una pel·lícula. Però hauríem de veure per quines raons, no? Potser cadascú també ha vist una cosa diferent. Però és que això és inevitable. Això és fantàstic, això. No, però si jo dic com una cosa positiva, clar. És una pel·lícula en la que confloeixen els gusts de moltes persones, i cadascú doncs pot veure coses diferents i sentir-se identificat. És una gran obra, és una gran obra. Les obres mestres tenen això, tenen. No solamente això, sinó que tenen. Si tenen perfectes, diríem, que a alguna mesura, per les noves generacions, també els hi aporten una lectura actual. És a dir, la cosa que té una obra mestra és que perduren el temps. És a dir, no és fruit d'un moment determinat, sinó que perdura. Però llavors no ha calgut, espera, molt de temps, per saber que Màgic al Gail és una obra mestra. Tots estem d'acord. Ja està aquí. Tornem a veure a veure a veure què deu anys. És a dir, bé, jo que estic dient és que, per mi, l'única decisió, l'única cosa que fa que una pel·lícula sigui una obra mestra o no, és a dir, el temps. A la mesura en què el temps fa que això sigui així, resulta que llavors és quan... Jo us volia... El temps s'entira sobre, efectivament. Us volia dir que parlem del temps, que tenim la setmana que ve, un convidat... Sí, eh, i no un convidat de Pedra, no? No un convidat des de Miquel Soler. Un convidat que vol parlar... Astrològic, veu com no era astronomia, ja t'ho havia dit jo. Que conec una mica el Miquel Soler. Era d'astrologia i cinema. És que ara no trobo... El diu que vol que sigui presentat com un... No trobo el paper que un te m'ho havia apuntat, que m'ho ha enviat ell. Un místic, suposo. No, no, no. Ella és economista. Ell és economista, és... Mira, està aquí, ja ho he trobat. Ell diu que vol que se'l presenti en alguna mesura com a fesionat estudiós de l'astrofísica i l'astronomia, que és un senyor de 71 anys, de professió economista, especialista en fiscalitat i anàlisis de gestió d'empreses, i que ha triat una sèrie de pel·lícules, com per exemple òltima Toma la Tierra, les dues versions, la de l'any 51 i la de l'any l'última, Planeta Rojo, etcètera, etcètera, per parlar del proper dia i març que ve, doncs aquesta de la pel·lícula. I el tema és, a la Terra, Planeta prevé dejat dins l'univers. Doncs serà molt interessant. Que complicat, rei, també. Però veia, ple de possibilitats, això està claríssim. Doncs vinga, això serà ja la setmana. Ho farem, ho farem, ho farem. A veure si anem sense condicions, Pumblespot.com a reveure.