Cinema sense condicions del 24/3/2015

A, a, a, show you what it feels like no nobody outside. A, a, a, we did everything right no nobody outside. A. I No, no, no, no, no, 30 éxits! Scinema sense condicions Bona nit, amics, tornem a ser aquí un dimarts més a Ràdio desvern per oferir-vos els nostres comentaris sobre cinema, sobre actualitat i sobre tot avui, en particular, perquè tenim un convidat, el Niquel Soler. Ell diu que és simplement afeccionat i estudiós d'astrofísica i d'astronomia, jo penso que és un autèntic expert, per parlar-nos d'ell proposa, com a tema, la Terra, un planeta privilegiat, i que després comentarem, intentarem també lligar-ho amb algunes de les pel·lícules famoses de la història del cinema, que han estat més o menys connectats amb aquest tema. Aleshores, en aquest moment som 3 a l'estudi, darrere de les vidres, el control, com sempre, Francesca Aguilar, el convidat que està aquí a la meva dreta, Miquel Soler, i jo, Joan Morros, que es poso a la vostra disposició. El Francesca, abans de començar, em deia que havia vist pel·lícules a la televisió, que havies vist el Pons de Madison, el Clínic. Sí, ho vaig comentar aquí, però el dia que ho vaig comentar no hi era. Va ser tot un esdeveniment per mi, però abans volia saber preguntar-li al Miquel Soler si avui distingirem entre astrologia i astronomia. El Joan ja sap per què ho diu, perquè ho dic. Simplement d'astronomia, de com vaig equivocar. Que cadascú ja busqui en el seu... Anem a alguna pel·lícula dient i tocarem el tema, en particular, del planeta Terra, que interessa molt pel tema ecològic i pels temes de conservació de la natura que avui dia és un darrer general. Doncs perfecte. I és un esdeveniment també poder parlar d'aquest tema i poder posar de nou la música, que ens acompanya de fons d'interès telar. Que és la seva pel·lícula. Quina pel·lícula, quin directe. Doncs sí, ja ho m'ha dit. Joan, com em preguntaves, ja ho vaig dir una mica aquí. Sembla, o potser aquí no ho he comentat. És que això d'anar en diferents programes passa això, que de vegades despistes. Doncs en un altre programa, que és a veure, en el xerrar de Radio Semboi vaig comentar que havia vist els ponts de Madison, que tothom en parla i tothom havia dit mil vegades com que no l'has vista i va coincidir, que un company de feina la tenia, la vaig agafar, li vaig demanar que consti i em va encantar. És que em va semblar... Jo no sóc especialment aficionat a aquest gènere romàntic, però és que no és només cinema romàntic, és cinema molt reflexiu, és cinema amb una dosi d'humanitat molt gran també. I la veritat és que em va reconciliar i fins i tot m'ha passat una cosa de aquelles estranyes que em passen a mi i és que he regurgitat una mica les pel·lícules que havia vist del clínic, que no m'havien agradat últimament, escenes que m'havien resultat repocnant directament, i he pensat, potser li hauria de donar, fixeu-vos si sóc cregut, i per potent li hauria de donar una oportunitat a aquest home pensant que potser aquelles escenes que a mi em semblen tan abominables, potser estan posades fins i tot a propòsit. Per dir, ara les poso aquí per veure si us adoneu el cinema comercial, que jo també faig cinema comercial, tot això que estic dient, m'ho imagino en la ment d'aquest home. Veieu quines coses es poden posar, que no s'haurien de posar, però ja us les poso, perquè llavors sé que hi ha una determinada part del meu públic que es quedarà més tranquil·lets i jo poso aquestes escenes, i la resta del públic que es quedi amb la resta de pel·lícules, perquè és que el Pinkei l'està mirant d'aquest que parla ara. Algunes pel·lícules, però algunes pel·lícules que he vist seves, aquella que començàvem al tsunami, que mai no me'n recordo com es diu, i aquesta altra de... l'última, la del franquerador, les pel·lícules estan bé, estan molt bé, ben tramades, ben explicades, però hi ha alguna escena sempre, algun detallet que me la desmota completament. Hi ha algun últimament, perquè després de... Per exemple, en les anteriors, com a gran Torino, l'intercanvi i tot allò, estaven bastant l'agradable. I no em passava això que m'ha passat amb les últimes. I el franquerador, malgrat que... Ja està segonada les últimes. Sí, el franquerador és l'última que s'ha estimat. No l'he vist, no l'he vist. Malgrat que aquí s'ha sortit l'opinió de que podem t'agradar-nos una pel·lícula així. Jo, el franquerador, per exemple, l'admiro, l'admiro una part del franquerador, pràcticament tota la pel·lícula, perquè retrata un tipus de determinat de persona i un tipus de determinat de mentalitat. Que no coincideixi amb la meva, això no és tan important, l'important és que algú s'atreveixi a posar al públic aquest plantejament. Llavors, planteja un punt de vista patriota, que jo mai no seré sospitós de ser patriota de res, el Joan ja em coneix una mica, ja ho sap, un punt de vista també molt fonamentat en els opinions religioses, i tampoc vaig massa per aquí jo, però jo em miro, la veritat, com ho planteja. Ara, el que no m'acaba de convèncer és una escena concreta que manipula, per mi manipula l'espectador, i que és una concessió a un cert tipus de públic, una part del seu públic, concretament al públic, estadounidèngue, americà, que diu, si jo no puc veure aquesta escena, si jo no faig que un personatge sonrigui i deixi-ho clar al taranà moral d'aquest personatge, llavors em tillaran de què nom de canto, llavors ell es decanta, es decanta clarament, i diuen, bueno, i al públic europeu, doncs ja suposo que sabrà entendre per què ho faig. Llavors ja veieu, ja veus Joan, que jo moltes vegades he parlat malament del crínic últimament, i ara, com que em agrada tant, em poso de mà i sóc donant. Aquesta sentida de pel·lícules. Comparteixo el teu criteri, perquè segurament a mi hi ha moltes pel·lícules d'ell. Joan, amb una que es diu, aquella del... No sé si es diu la gran... És d'una que va del Kevin Costner, s'escapa de la presó, hi trobam un nen, i és tot el recorregut del nen fins que el tornaran a pescar. No me'n recordo com es diu aquesta. Sembla que el nen és el seu fill, no? Podria ser que el nen fos el seu fill, no me'n recordo. Però té moltes pel·lícules bones, moltes. I la mateixa dedicada a Charlie Parker, Burt, que és un biotòpic dels bons, que s'han fet en la història del cinema. I podríem anar posant unes quantes més. No sé, és que l'ofrio en la noix. L'altre dia vaig també comentar, o no sé si va sortir en aquest programa, que parla precisament d'un locutor de ràdio, que d'aquests que per la nit va reben trucades, i en un moment determinat, entra en una trama d'intriga i de thriller. Realment ben aconseguida, és d'aquelles pel·lícules també, sense, jo diria, que cap es viatge ideològic, doncs la veritat és que està molt ben relatat. La cosa és això, que és una mà que domina el cinema, que va aprendre a l'època que va estar a Itàlia, ajudant amb grans directors, va saber molt, la va aprendre molt, i ho demostra amb les seves pel·lícules, perquè estan tremendament ben realitzades. I t'impendent de veure les banderes dels nostres pares, i cartes de iogima. No les he vist, ni una ni l'altra. Això del cinema sí que m'agrada moltíssim el cinema, però m'he disposat de molt temps per anar seguint les últimes, com aquesta de Franco Tirador, que ho havíem de fer. Però, bé, m'he de caposar, perquè realment hi ha... A partir d'ara sí, per venir més sovint al programa. Per veure, hola bona nit. Ja arriba el John Ma, el saludem tots, ja li hem preparat uns auriculars. Em sembla que hi hauràs de posar-te a l'altre, a ara. Bé, si ho vols. Bueno, hem parlat una mica d'un director americà, que és el Kilini Spur, que va a l'apena dia del John Ma, que no sé si ho sap o sap. John Ma ho sap, ja ho sap. Va ser testimoni directe d'aquí. Va ser testimoni directe d'aquí. Sí, sí que ho sap, sí que ho sap. Mira, és la pel·lícula probablement més discutible d'ell, per moltes persones. Per mi no, per mi no. Per mi és la menys discutible, la que defensaria jo personalment. Però, bé, no tornem a discutir coses de matisos. Ell acaba de parlar d'un gran director... en nord-americà. Jo volia parlar d'un director europeu, que no és molt conegut, tot i que porta ja set o vuit pel·lícules rodades a Francesc, francès, que es diu Jean-Pierre Améris, i que, ahir, abans d'ahir, no sé si va ser el Dilluns o el Divendres la setmana passada, ens vam presentar la pel·lícula que es trenen aquest Divendres o el Dimecres, perquè ens sembla que aquesta... com que ja la setmana santa, hi ha uns dies que es trenen el Divendres, i unes altres directors o pel·lícules que es trenen el Dimecres. Que es diu La Història de Marie Horten, que és una història basada en fets reals, succeïts a finals del segle XIX, i que van tenir, com a protagonista, una nena jove, molt jovaneta, que es veu al principi de la pel·lícula, com de... Fica-te'l, per ser 14 o 13 o 14 anys, com a molt, que es deia Maria Hurtín, la qual era cega, era sorda, i era muda, ja sabeu que això va lligat d'alguna manera, que va ser reclosa en un acil, on va entrar en contacte amb una religiosa que li cau bé, una noia jove, també, doncs, una mica més gran que ella, però no tan poc excessivament més gran que ella, interpretada per la conegudíssima Isabel Carré, que tot i que és molt coneguda a tot de França, aquí els la coneix pel nom, però no se li ha vist tantes pel·lícules com a França, la qual li tracta d'ensenyar, demostrar, d'una forma, la forma de comunicar-se, a través de la gestualitat i a través dels signes, sobretot el contacte amb el físic, etcètera, etcètera. És un tema que, com tots sabeu, i més vosaltres, que som cinefils, doncs coneixeu, és un tema tractat amb altres films memorables, com el milagro d'Anna Sullivan, la famosa pel·lícula que, de l'art turpè, que interpretava la Garnard Ford, el pequeño salvaje, la famosa pel·lícula del Trifor, l'enigma de Gaspard Hauser, del Hergoth. Per tant, és un tema, en certa mesura, ja tractat en el cinema, però s'ha de reconèixer, ho dic perquè jo m'has quedat sorprès, de l'estil de la pel·lícula, de la delicadesa de la pel·lícula, de la sensibilitat de la pel·lícula, de la música i de la interpretació de les dues actrius, però s'ha de reconèixer que és, sens dubte, una de les propostes més interessants de la filmografia d'aquest director francès que acabo d'esmentar, que es diu Jean-Pierre Amérys. És la segona pel·lícula que fa amb l'Isabel Carré, per exemple, que va descobrir a l'endrer pel·lícula i l'ha fet seva, en certa mesura, per protagonitzar les seves pel·lícules. Com deia, té una gran sensibilitat la pel·lícula, és d'una enorme elegància, d'una boníssima fotografia i les dues actrius, jo crec que estan amb estat de gràcia, és a dir, les dues, una és l'obaneta que no coneixia, no sabia ni qui era, i l'altra és l'Isabel Carré, i l'altra és l'Isabel Carré. Per tant, la gent diu, la crítica també, quan surti el divendres o el dimetre, que no sé quin dia surt dels dos, la pel·lícula aquesta ha sortida també la crítica, tothom coincideix en que segurament és la millor pel·lícula que ha realitzat a la set que ha fet fins ara, la millor pel·lícula que ha realitzat aquest director. El film exalta la part més humana dels personatges i sobretot es converteix en una crònica de la voluntat religiosa de l'esperit, de les ganes d'ajudar d'una religiosa per aconseguir que aquesta nena cega, sorda i muda, que gairebé quan comença la pel·lícula és un autèntic animal, és un animalot, perquè no detecta res, no entén res, no compren res i reacciona com si fos un animal, es converteixi de mica en mica, amb un es romà amb sentiments, i segurament això és el que està més aconseguit de la pel·lícula. Quan a mesura que anem avançant amb la noia, amb la nena aquesta, i descobrim que la nena comença a entendre coses, comença a captar coses, comença a tenir sensibilitat, hi ha moments realment entrenyables entre la religiosa i la nena, que són sumament aconseguides. Per tant, és una pel·lícula, jo penso que les que es presentaran en breu, realment recomanable. M'agradaria fer aquesta llista que has dit de pel·lícules relacionades amb aquest tema, tot i que si el fixes cap de les pel·lícules que has inventat són exactament el mateix, però sí que tenen a veure amb el fet que una persona agafa com a compromís, mirar que un nen, sobretot, que té unes característiques particulars, integrar-ho, o com a mínim, que pugui tenir les capacitats i les habilitats que té qualsevol altra persona. M'agradaria afegir aquests exemples que has donat, l'exemple d'incigna de l'home alefant, el David Lins, que estaríem en un cas també molt diferent, però també. Un personatge reclós, en si mateix, per la crueltat d'una societat que és simplement pel seu aspecte, doncs el deixa davant de, i la història tan emotiva, tan emocionant, d'una persona que el recupera, l'Ansoni Hopkins, com a actor, ni més ni menys, i que és una d'aquelles pel·lícules que són indispensables. La veritat és que aquesta recomanació que has donat me la punto. Ara me'n recordaré, jo vaig molt despistat per la vida últimament, una pel·lícula que vaig ora divendre, però anem fent la ronda. La veu en el sol i que estan aquí. Hi has vist alguna cosa que va de la pena, que vols comentar? Pasolini. No t'explica. Havia de veure aquesta, clar. Pasolini. Pasolini és feta per Abel Ferrara, un director de nom italià, però completament afincat a Estats Units. Estats Units d'Amèrica. I provocador, molt provocador. Sí, molt bé, molt bé. M'agraden moltíssim. Tinc que m'han enviat, últimament, que diu que el senyor... A veure, Berdeguer es diu, sí. El senyor Berdeguer, que és un xicot d'aquí Barcelona, que ha fet coses molt interessant totes, a nivell de cinema. Doncs el 98 va fer un d'això, va fer un documental, parlant, investigant la mort del senyor Pasolini, i ho va fer en el Tili Obertor Ruxi, en el Bernardo Matej, també, a Laura Vetti, i Giona Colussi, l'edatia Mariani, el Fabio Mauri, la Silvia Mauri, i, bueno, en fi, una colla, no? I llavors, quan es va presentar aquesta pel·lícula, aquest dia, aquí, a Sant Feliu, en el cinema baix, paral·lelament, hi va haver el passi d'aquest documental, i segons el mateix, el mateix xicot, aquest, el Xavier Junquosa, i perdona, jo he dit per d'aquí, és el Xavier Junquosa, perdoneu, doncs diu que ell investiga sobre les 3 probables hipòtesis de la seva mort, la qual la meva conclusió crec que, tal com diu el mateix, haver-lo fet rara, em veu de la xicota, o del mateix Pasolini, i l'importa ben poc que el va matar, no? Perquè el que sí que és important és veure en el context en què es movia les pel·lícules que va fer, i llavors, ell, per exemple, quan comença la pel·lícula, està veient o està acabant d'editar la pel·lícula última que va fer, els 120 dies de Sodoma, i llavors el que planteja la pel·lícula és que em té un altre projecte, que és gairebé, allò ja és la repera, vull dir si hagués fet allò ja, hagués estat fantàstic, perquè aquí a la pel·lícula ho expliquen, no avanço res, perquè és que s'ha de veure des del principi. Llavors, no és tan important qui el va matar, a més a més, el que es brina a la pel·lícula és que va ser una cosa bastant accidental, fins i tot accidental, amb alguna petita voluntat, no? El que sí que és important per mi és que després d'anaren, suposo que la recordeu tots, que parla de la malaltia, de la malaltia, de la malaltia... Com es diu, sí, en el lloc de l'expressió. No em recordo com fan anar, però volguen dir-ho, la trivialitat, o bé en definitiva, no? Doncs aquí en aquesta pel·lícula també parla d'aquesta constant. Jo crec que és boníssima en totes les lletres. Punt, ja està, ja en parlarem. Ja em parlarem, ja està presentada, i m'ho he passat molt bé, molt bé. També és... És important passar sobé, no? Veia una pel·lícula. Ja que t'hi ha agafat el vol. Sí, sí. Amb aquest ho passes bé, també és important. Clar, vull dir, no és el mateix passar sobé, per exemple, en una pel·lícula com aquesta, que parla d'una essència vital que tenia aquest senyor per tenir relacions sexuals, i que això ho posin en una pel·lícula com les 50 hombres aquestes que han fet. Jo penso que és l'altra cara de Grey. Sí, és l'altra cara de la moneda, no? Això seria una cosa que tu pots passar bé, perquè acaba bé, perquè és molt tendre, perquè és com els pons de madri són prenatal. Porta sorolla, la 50... Avui està provocador, eh? La provocador, eh? Com sempre, perquè porta sorolla aquesta pel·lícula dels 50 somres de Grey. Sí, em va arribar una crítica molt, molt contundent. També em va semblar excessiva, no? Perquè jo penso que aquestes pel·lícules és part d'aquest joc, és el que diu que ell pregunta, que ell també provoca, eh? Amb aquest ho passes bé. Probablement, quan jo vaig... vaig veure la pel·lícula del senyor Theodore Dreyer, doncs, Easy Ray, em sembla, que parla de miratges, en definitiva, de miracles, no? M'ho vaig passar molt bé, també, amb aquesta pel·lícula. No perquè me la creies, sinó perquè estava molt ben feta, i perquè en definitiva es desvella una característica de la vida que, per moltíssima gent, és molt interessant i sense cargar tintes amb res, això és bàsic. Però estàs parlant d'una obra mestra, eh? És que aquesta també ho és, eh? Sí? Ah, bé, bé, bé. I d'aquesta pel·lícula, que dius que el Pasolini estava preparant abans de morir, en aquesta altra pel·lícula de Bellferrara, si hi ha hagut algun director, si hi ha algun projecte de portar la terme, o de... Això ja veus amb els anys que fa. Ja, ja, però bueno, pot passar, eh? Seria interessant. Penso que... Penso que és una pel·lícula que, si tu ha d'anar abans que va morir, que és als 70 anys, no? Jo crec que tenia molt de sentit, eh? Vull dir, molt de sentit, probablement, ara, no tant. El que passa és que en el context de la pel·lícula és genial. Vull dir, és extraordinari. Molt, molt bé. Una cosa que no... Reserves, eh? Molt bé, molt bé. Una cosa que no fem normalment és que, quan tenim un convidat, però avui ho podíem fer, és demanar-li quina pel·lícula. Quina pel·lícula és la seva pel·lícula? La seva vida. La primera de totes. La primera de totes. El Miquel Soler. Perquè si el coneixem una mica, cinematogràficament, no? I ara que estem fent la ronda de pel·lícules, no sé si et ve al cap, Miquel, una... La pel·lícula que t'estimis molt. Una pel·lícula que em va agradar molt, molt, molt, en el seu moment que la vaig veure, i potser em vaig molt enrere. Era el que li van tot ser llogut. No vull dir que sigui la meva pel·lícula, amb profunditat, però el que li van tot ser llogut... Home, és un pel·lícula que les heu anat a veure. També és gigante, va ser. Gigante, també. De totes formes, sempre, lamentat, no pogués assistir més a projections cinematogràfiques. És un... requereix temps, requereix, i menys a dictar-te l'anàlisis. Vull dir que la meva assistència al cine és més aviat a distreure-la. Això parla de Joan i el Jaume, i també en les prestrenes, i així vas per distreure-la. Sobretot, com diu la meva dona, si es veuen aquelles pel·lícules que no hi ha bufetades, que s'estimen, que és la que li agraden amb ella. La meva dona, quan hi ha una pel·lícula, diuen, escolta, masses bufetades. No entens alguna d'aquelles? Dues què sé qui eren, m'ho diuen així? Sí, sí. Aquestes, les puentes de Màdiva són, i abans és aquest tall, oi? És que s'agrada. No recordo d'haver-la de dir. Sí, molt tendre, sí. La dona segur que veu saltar alegria amb aquesta pel·lícula. Ja, quan estic amb això de l'astronomia, buscant pel·lícules i mirant, em vas tallar lluny, a buscar esteus i galàxies, i tu mirar qui casa, que tens amic, que sóc una estrella, que brillo per propi allum, i els teus planet, els nostres dos fills, em vas tallar lluny, i no sapiu què contestar-li, de veritat. Aquestes preguntes són les que costen més de contestar. Clar, clar. Clar, és com el... Precisament el Pasolini, jo penso que era el gran contrasentit que tenien a la seva vida. Crec que va ser un creador extraordinari, un cueta d'amor, un passionat molt, i a canvi hi havia un component en la seva vida, que el va pulsar en l'època aquella, evidentment, ara tot això es deia molt diferent. I si anava a veure, per exemple, preit, doncs ja veureu quina diferència no hi ha, ara, en tot això, no? Però el que és interessant és veure com ho tracten, en la pel·lícula estava, no feia masses anys tot i que em feia uns quants, que havia acabat la Segona Guerra Mundial, en tot el que això va generar, que a vegades sembla que oblidem la història, i els maldecaps que ens ha creat, aquesta història i els seus punts vitals, però no tots positius, esclar. Llavors, esclar, el que parla aquí és d'això, i com i per què va fer els 120 dies de la seva mama? Vull dir, quina cosa, ensenyen només 3 a 4 imatges, però molt interessant. Aquest director va treballar molt a Estats Units, per Patro, per Pablo, per Solines, no el volien. No el volien. Aquest es va quedar aquí a l'Itàlia, al seu lloc, no?, i llavors allà va fer una vida molt interessant, i va fer unes pel·lícules. Recordeu, jo sé per a la que tinc molt present, és Teurema, per exemple, ja sé que n'hi ha d'altres, que poden ser molt interessant, però jo amb Teurema, et trobo que planteja una cosa tan elemental, com dir, ah, ja en el fons són molt febles, i que hauríem en qualsevol tipus de... Vaig prendre nota de les pel·lícules... ...de provocació. Jo crec que... Jo crec que... La triologia eròtica... Sí, eh? Sí, sí, no, no. El Pasalini, jo crec que jo també penso que és un dels directors fonamentals, no sé, per la seva característica, no?, de ser poeta, sobretot, i de reflexionar com ho va fer la política, però no ficant-se en la política directament, sinó fent-ho d'una manera colateral, per dir-ho així. Jo crec que Miquel ha pensat per un moment en el German Staviani, perquè un d'ells es diu Paolo, Paolo Staviani, l'altre és Vittorio Storaro. Aquest sí que... Aquest sí que van anar a l'estat d'origen. Sí, sí, Vittorio Storaro, el director de fotografia. Aquesta és la fotografia. El German Staviani, sí, eren molt bons, aquests també. L'arbre... No, Vittorio, sí, Vittorio i Paolo, sí. Vittorio, Paolo, sí, Staviani. Molt bé, aquests van fer un camí, em va endur si es va... Si tens aquí la filmografia, no és de les últimes dones, eh? És de les dones. Per mi també m'agradava més la primera època d'ells, que no l'última, perquè l'última va fer aquella del teatre, que no estava a saber. És una història inspirada amb el manel·lic nostre, manel·lic. Pot ser, pot ser. No sé quina vols dir, no? Molt interessant. Bueno, té una filmografia Padre Padronen, força coneguda. Padre Padronen, sí. Aquesta és la primera. És la primera. És el que vas tindre de tot el món. Ah, arribi a casa que faré filmografia per veure pel·lícules. Sí. Perquè un és per tal l'interès. A veure si resulta que em farà tornar a cinefo, o de veritat. A vegades això és una qüestió de voluntat més... És una rànquia, oi? Sí, és una qüestió de voluntat més que de sedúxia, eh? És, si un vol. Clar, disposo de temps. És molt important el temps, bueno, és clar, quan està jovilat en tens més de temps. El Joan i jo ho sabem molt. Tot i que val la pena dir, ja el presentem i donem veu que es pugui explicar el seu tema, que hem dit que era la Terra, un planeta privilegiat, que ell és aficionat, ja he dit abans al principi, que ell només diu vol que sigui que és aficionat i estudiós d'estrofísica i d'astronomia, però que jo crec, ja ho veureu, que jo penso que és un expert, és a més a més de professió economista, especialista en fiscalitat i analització i de gestió d'empreses, i ara està... amb jovilat. Per tant, doncs, ella, jo li preguntaria d'entrada per què és un planeta privilegiat al nostre? Perquè vivim nosaltres. Això ja d'entrada, perquè vivim nosaltres, ja. Però és que s'hagin donat les circumstàncies del planeta Terra. Primer, és començar i dir, bueno, com jo era petit, que em vaig aficionar molt a l'estronomia, veig algun dia, m'hi dedicaré, i no tan petit, quan ja tenia 20 i 22 anys, que no hi havia aquest acuntament d'alumínica, amb una casa que tenia meusona, sortia amb el meu tio al carrer, donant-me la volta, després de sopar, que es va dir, era temps de fer-ho tot, no, era temps de sopar, sortir del nambol, i després anem a dormir, és a dormir, on resistia, i veus tots aquells estels, com ha pogut ser això. I sempre em preguntava, com ha pogut ser? Aleshores, bueno, ara el tema, no ha de parlar de la formació de l'univers, sinó de la planeta Terra en concret, i parlant de menjar, han dit que molt tocarem, perquè hi ha molta sensibilitat en cuidar el planeta, en què no s'està cuidant, que és l'únic que tenim, ara, per ara, és l'únic que tenim, sí, que sí, un demigraïne amb un altre planeta, de moment, l'estel més pròxim que tenia, està a 4 anys llum, és a dir, que un any llum són 9,5 o 9,8 bilions, no, milions, bilions, amb ve de quilòmetres, d'un d'aquí per arribar-hi, i, a més, allà, no hi ha planetes. Des del que tenim, hem de cuidar-ho. I, a més, primer, poder arribar a la velocitat de la llum, per arribar-hi en 4 anys, que per avui no és possible. Hi ha, no sé, contresentits que impideixen que poder-se desplaçar, deixar aquest planeta així, en facilitat, perquè l'hem de cuidar i el tenim aquí, cosa que no s'està fent. Per aquelles coses que a vegades dic, és que molta gent diu, tinc la consciència tranquil·la, jo faig el que has de fer pel planeta, i això de nota que tenen mala memòria, la consciència tranquil·la, però no. Aquest és d'un gui, les circumstàncies del planeta Terra, ha de ser que hi hagi una testel, amb qui hi hagi un planeta a la distància apropiada d'aquesta estrella, d'aquesta estel, com és el sol, que és una estrella groga, de mitjana, de mitjana, més gran, tirant petit, però que té 10.000 milions anys de vida. Porta 5.000 milions, 4.500, i l'hi durarà més encara. La distància en aquesta la Terra permet que es desenvolupés la vida, i que a pesar de les problemes que ha hagut, perquè quan vegi la formació del sistema solar, doncs el sol, i tot ple de pols, inúguls, i per efectes de la gravetat, això es va concentrant en contençant, es van formant roques, aquestes roques comencen a col·lapsar entre elles, i a tocar, i a xocar, hasta que s'han anat construint els planetes, que per efectes de la gravetat, s'han anat situant al costat del sol, que entraríem en càlculs difícils, perquè ha sigut així, però estem en un programa divulgatiu, i ha sigut d'aquesta manera. La Lluna, també, i com es va formar la Lluna, es calcula que, amb un impacte que va haver d'un planeta que li deien TIA contra la Terra, va desprendre tot de cascots a 380.000 a Castara, 80.000. És una sèrie de circumstàncies que, si la Terra no tingués la Lluna, si la Terra no es té a la distància exacta del sol que ha d'estar, si la Terra no tingués Júpiter i Saturn, seria quasi impossible que tinguéssim la vida tal com és. No xisteríem. Saturn i Júpiter despejan les òrbites de tots els cosos estrans i meteorits que ens venen del cinturó de Quíper, que ha estat més allà de Plutó, que Plutó ha deixat de ser planeta, no sé si no heu sentit parlar una vegada en les planetes, per l'endeta en Anori. Sí. Estava allà tan lluny. Estava allà on venen tots aquests cometes, el Hale i tots aquests. Esclar. Estem en un perill de que, quan s'ha volgut un moment, quan s'ha volgut l'aconteixement, i tots aquests meteorits, o meteoros grossos de 10 km, ni a preu de ràdio, ens impactin a la Terra. Doncs aquests, quan arriben a les òrbites de Júpiter i de Saturn, els desvien, o enganxen contra aquests dos planetes gasiosos, que són gasiosos, impacten allà, o els desvien i s'arriben aquí, amb la quantitat que ens arribarien. Això ja de per si és un miracle. L'existència de la lluna, que és el que fa que hi ha com les colletes, les marees... Una cosa, un miracle científic. Scientific, científic. Parlem sempre de miracles científics. Aleshores, d'aquelles coses que són molt estranyes, pot exicionar-te a terra roma, a l'univers es suficientment gran com perquè sí que n'hi hagi. Penseu que l'univers es calcula que pel 20 vam va ser creat fa 13.700 milions d'anys, o en número de 14.000 milions d'anys. En canvi, hi ha una contradicció amb aquestes teories, perquè s'ha estudiat que l'ogran, que és l'univers, són 98.000 milions d'anys. Aleshores, com pot ser que a la velocitat de l'allum s'hagi pogut fer més gran l'univers que els anys que porta que han nascut. És a dir, si l'univers ha nascut, posem en número d'11, en 15.000 milions d'anys, fa 15.000 milions d'anys, com pot ser que tinguem un univers expandit en 98.000 milions d'anys? Bueno, m'escalcula que no es contradueu amb les teories de la realitat de l'Einstein i de la propagació de l'allum, sinó que la pròpia de l'allum és la màxima velocitat possible dintre d'un espai que ha conegut. Però no del mateix espai si s'expandeix. És a dir, quan s'està expedint a l'espai, amb aquesta expansió no entra, aquesta constant de velocitat. Quan ja estàs dintre de l'univers. Vull dir que aleshores s'ha estudiat això. Mira, quan diuen que com es va crear l'univers i com es va fer, si diuen que una singularitat. Jo, quan lligeixo aquesta paraula singularitat, dic això, vol dir igual la ignorància pura. És que no ho sabem. I amb alguna classe d'astronomia que he tingut i dalt que en parlem, dic, home, això estudiem i tal. No crec que ho arribem a saber mai, això. I perquè, a més, és que... se sap l'evolució de l'univers i s'explica el segon, és a dir, el 32... un segon és un, a la menys 32, és a dir, un dividit per 0 per 32... un dividit per 1 amb 32 zeros, com ho diria ara. És una tril·liadíssima, de trilliadíssima, de trilliadíssima, de trilliadíssima, de segon. Aquí el que he dit abans no ho sabe. Un tens molt petit, jo ja. No se sap què pot ser. La Terra, formada d'aquesta manera, és un planeta que potser no... correspon en unes casualitats per dir-ho així, que si no es guessin tot, no hi seria. El seu que... la vida a la Terra ve des de... des de deixar-me mirar unes notes que tenia per aquí, perquè la memòria a vegades no és només apropiat. No és exacte, a vegades. Nosaltres, a l'Homo Directus, fa un millor i mig d'anys que va aparèixer. I a l'Homo Sapiens, 70.000 anys. Vull dir, estem aquí fa dos dies, i la Terra té 4.500 milions d'anys. I els tauris la van ocupar durant 1.500 milions d'anys. La van ocupar. Tenien teca per menjar, vaja. Els diners àvius tenien per aquí. Sí. Perquè hi havia... ara hi ha 5 continents, però al principi només hi havia un continent. I tot això, a les hores... Si faràs que maregen, eh? Sí, sí. Perquè ens permeten ara estar aquí fent un programa de cinema. Ara no m'havia plantejat mai, però sentint el Miquel, jo m'estava plantejant si en algun... Si en algun planeta... Si en algun planeta s'haurà fet cinema, també. A més, els dies, mentre busco això, els dies eren dies de 6 hores, al principi, quan la Terra... Vull dir, amb l'impacte, teníem dies de 3 hores i una rotació de 6 hores. No com 24 hores, com tenim ara. Vull dir que ja han passat moltes coses perquè arribi la Terra a entestar. Per això, des de la seva formació, fa 4.500 milions d'anys, la vida, tal com la coneixem als homes, no va aparèixer fins fa 70.000 anys. Que t'ha reunit. Que va ser el periodo juràsico. Després parlarem de cinema, no? Sí. Pel·lícules que treuen aquests temes. Ell proposa... Clar, és que és tema acostumat aquí a parlar de certs temes, però això és un super tema. És un super tema, clar. 360 milions d'anys van sortir als dinosaurs els primers. Però es van estar... 165 milions d'anys s'ocupen a la Terra. Era el de dada que volia agafar. Ara sí que hi ha pel·lícules que poden il·lustrar una mica, que podria passar si la Terra no d'allò. No facis cas d'aquest problema. Això era unes dades que... Després, quan arribi a casa, la meva dona que està escoltant el programa, i que aprofito per saludar-los a tots, en un ànus des de Madrid, i la meva dona des de casa, ja t'ho haig de dir que no parléssis tant d'astronomia, que és un programa de cinema. Hi ha meu fill petit, aquest, que també és més primàtic. És que parlem de cinema, perquè parles d'astronomia. El que ens interessa. S'ha de fer una introducció. Jo, per exemple, una de les coses que ja s'ha macut, és que hi ha una pel·lícula que és interestre l'art, que fa poc que la vaig veure, igual que el nostre amic, i tu mateix, no? I el tema de la vista. Sí, això del cuc, i que sí el temps. La vaig veure i l'he tornat a veure dos vegades més, perquè la amic Joan em va dir a un moment, escoltar, és una pel·lícula que el membre del equip li interessa especialment. És una pel·lícula en funcionament la diputació Spider-Temps. I, a més, la quinta demació i els Tesseractors. Això és una de aquelles coses que considera que el temps també és una dimensió. O sigui, que científicament és molt correcte, la pel·lícula. Té molts fallos de tipus creïble, quan a física, però està molt ben feta, i des de logo el director, el senyor Caban-Tindra, el Nolan i el germà. Aquí tinc l'interès de l'art. Justa que l'interès de l'art va ser... Nassa lluny d'un micro, sisplau, que si no, no ho sento bé. No, no, perdó, eh? No, no, no, el mennyu. Ai del Cristófer Nolan, el Jonathan Nolan, germans, que l'han col·laborat. Teníem previst un final diferent per aquesta pel·lícula. Però el tip corne, el tip corne, que és un físic, que és el que es va assessorar, el físic teòric, assessorar la part física tècnica, han aconseguit, això sí que és cert, han aconseguit recrear el que és un forat negre com probablement es veuria. Si poguéssim acostar-nos amb un forat negre i veure com el veiem de fora, seria segurament d'aquesta manera, el forat negre. Tant com el planteja. Tant com el planteja perquè van agafar, que amb aquesta... hi havia els que van... El nono, l'empresa de Londres, que ara no me'n recordo com es diu, que va fer totes els dibuixos, tota la part informàtica de la recreació de les imatges aquestes. Van introduir les acuacions que va donar el kit torni. I va esclar que d'així, cosa que quadra perfectament amb les teories que es tenen, de lo que podria ser i com veuríem un forat negre. Us sabem com ho volien acabar els germans de l'Àfrica? Jo he llegit. El Jonathan volia acabar-ho de forma que el Cúper, que és el que arriba a la nau allà, l'hem d'haver-ho aquella, així s'estimo, i arriba fins a l'hòrbit al forat negre que hi ha. Quan surt allà, envia la noia amb el planeta de Letmund, hi ha tres de planeta, una que és el doctor Mann, si no em faig la memòria, a Letmund, i l'altra, que és el primer que mora un dels protagonistes allà també. Aleshores, la idea d'ell és que agafa i, quan el Cúper entra al forat negre, amb el final de la pel·lícula, es pot sortir allò de la quinta dimensió. Segons el Christopher, hi havia de morir allà. No hi ha res que pugui sortir d'un forat negre, i ell mor allà, i acaba la pel·lícula, que la doctora Brad, crec que es diu així, es queda amb el programa del que ell estimava, el doctor que ell estimava, el físic, i queda allà, però el pilot mora. I això no li va agradar, es veu, amb el Christopher. Ell portava molt bé amb els armaments, amb aquestes coses que ho feien bé, i van consensuar amb el final diferent. I aquí, qui torna, els va assegurar com podia ser. Aleshores, quan es crea tota aquesta història, que et deu agradar segurament molt, que és el hipercuboquet, que és a l'altra arriba un moment en què tot els efectes que la filla nota, i que diu que venen d'un fantasma, és el seu pare, diguem-ne, del futur, amb missatges de com salvar la terra, perquè com poden fer per trasladar-los tots, diguem-ne, com si fos a marques d'aquestes, de noer, cap, una nova estri, la que queda, al final, la doctora aquesta. És qualsevol persona que li agrada això, de que tenim contacte amb persones que viuen o no, doncs deu tenir la boca fet aigua, no? De totes formes, penseu, que l'astronomia, a l'instit d'aquestes, que l'univers i l'estupida humana no tenen límits de les coses, el més gran que hi havia, no? I ell deia que l'univers i l'estupida humana no tenen límits. Bueno, almenys li adjudiquen, perquè amb l'encent se li han adjudicat moltes frases, que segurament mai li no va mai dir, però per atrevada, dintre del que és la pel·lícula, està molt ben lograda, molt ben lograda, és una de les molt bones que s'ha fet, vol, diguem-ne, agafa molt mirall amb... 2001, el d'allò, el... Està l'EiCubic. Està l'EiCubic, va deixar el blanc, l'acabament, a veure, que acabi com vulgui, tenim molts monolitos allà, i clar, això, després s'ha anat investigant, s'ha anat mirant, s'ha anat preguntant perquè l'estable Covid té més llibres d'aquests, ens sembla que l'últim que tenia era 2030. Sí, mira, és 2001 una edició en l'espàtia, 2010, 2012, 2016, 2001, odicia 3, i 2011, dosià final, la pel·lícula que, no s'ha fet pel·lícula, ni 2016, odicia 3, ni tampoc odicia final, són llibres de l'art turcable, però hi són els teus, ara ja ho sé. I clar, ell es guiava per Jupiter, i l'altre es guia per els Forats Negres. El Jupiter, ell vol dir que amb 2001, Jupiter arriba a ser un sol, és que Júpiter és un sol frustrat per dir-ho així. No ha tingut prou massa com per explotar-se una estrella. Si no ho volia, tindríem un sistema de doble estrella, aquí, a un Vivim. No, no, és clar, què passa. Aquests monolitos són, diguem-ne, com si hi havia, d'alguna manera, meteoritos que tenen molta massa. I comencen a ploure meteoritos a Júpiter que li dona la massa necessària perquè exploti i és quan acaba la pel·lícula que diu que tots aquests monos que teniu us els dono menys a Europa. Les dones et quedes perquè no a Europa, perquè a Europa queda l'astronauta. Si hauria de profunditzar una mica més, però hi ha opinions per tot de com acaba aquesta pel·lícula. I interesse l'ara anar més allà, anar millor als mitjans tècnics, més coneixement i s'hi ha involucrant més gent científica en fer-la, i, a la raó, han lograt una pel·lícula magnífica. Sí, jo, en aquest sentit, sí que veig que, tot i que el 2001, pot tenir una característica més mística, potser, i, com tu dius, queda un final relativament obert, interesse l'ara és era de 2001 perquè s'atreveix, com tu estàs dient, Miquel, a plantejar aquests dubtes, a dir a la gent que, atenció, que hi ha molts enigmes, com tu comentaves també abans, que quan es parla de singularitat, és com està manifestant la ignorància que tenim. Jo crec que Cristó Fernolen és un director que faria de gran divulgador una persona que fa que aquestes teories, aquestes idees, aquestes inquietudes que tenen tota una sèrie de gent, de físics teòrics, de científics, de diferents camps, doncs la posa a la base del públic, a la base d'un públic molt ampla, perquè el cinema arriba o no arriba la revista científica, no tothom llegeix, jo què sé, la científica americana o Nacho, o història o revistes d'aquest tipus, en canvi, el cinema hi va molta gent. I és l'única persona que s'ha atrevit a fer-ho amb tant rigor i amb una capacitat de sugestió tan gran. Per tant, això és el que jo destacava, sobretot, a la pel·lícula. Després que pugui tenir algunes cosetes que no acaben d'encaixar o algunes llicències narratives, és inevitable, perquè clar, no tot encaixa. És que té que ser així, perquè és pel·lícula. A veure, si fos realment ciència, estaríem anant als planetes aquests jo estaríem fent per que ho sabríem. Tu has de pensar que no podem arribar-hi, fem una pel·lícula que toca aquest tema, que interessa i que entretingui, doncs hem de buscar una sèrie de possibilitats que això pugui ser així, que hagi de ser que es ajusti a un rigor científic. És una màxima a la realitat. De tota manera, jo penso que una diferència molt clara que hi ha entre interès de l'art i la 2011 l'edició de l'espai és que una il·lusió a l'espai, en el fons, és una il·lusió que tenim, no? Sí, i la vam fer justament... No científica, sinó una il·lusió. És una pel·lícula que es va estrenar el 2 d'abril del 68, al rei Número, de 139 minuts de duracció, vull dir, que té un idó, eh? Va tindre l'Òscar, els efectes visuals, il·luminada a l'actor i director. Jo crec que has deixat clar, més o menys, per què hi ha una circumstància astronòmica que fa que el planeta Terra sigui únic. Ara em pregunto, estem fent una explotació sostenible dels nostres recursos? No crec que no. De totes formes, el planeta Terra té recursos, pràcticament no vull dir il·limitats, perquè seria una barbaritat. El que es diu en la corteza és que fins a uns 70 quilòmetres et pot arribar a la corteza, no arribarà. Després ve el manto, que es diu, que és com un BC semi-pastós, i després hi ha el núcle, que és lítit, el exterior i sòlid a l'interior, amb unes grans quantitats, de níquel i de ferros i de minerals, amb aquestes capes tan profundes, hi ha diamants, minerals, ors, petroli, que no es podrà mai baixar aquí, perquè la Terra, des de la seva formació, està calenta encara. És que és lítit, avui dir, durarà milions d'anys, i sort d'això, haig de feir, sort d'això, perquè el calor del sol no seria prou suficient, perquè hi hagués l'agricultura, floreixies i tal. És el color intern, el que tenim. Això té un perill, que el ser líquid, el dintre, totes les plates tectòniques s'estan movent, que tenim els terres trèmols i tenim tota una sèrie d'inconvenients, que ens fa que això sigui així. Si no hi hagués foc al mig de la Terra, s'ha calculat que no hi podria haver vida, no seria prou el calor del sol. Per tant, és un altre de les circumstàncies que es fa que la Terra sigui un planeta extraordinari privilegiat dins de l'univers. N'hi haurà en molts, probablement sí, però aquest és el que coneixem ara. Per tant, com s'hi arribarà? Jo crec que, en lloc de gastar tants diners amb segons quins projectes... Amb distracció, per exemple. Hem de pensar que no són... aquí no és exacte. Bona... Sí, molt bona aquesta. No som a terra. Cada 60 milions de 60, 100 milions d'euros cau un meteorit sobre la Terra. Vol dir que això d'aquí que ens arribi, d'aquí que el sol s'apalgui, queda 4.500 milions d'anys encara. No n'hi serem, avui serà en aquell moment. I ara, realment, hi ha un pediu que caigui un meteorit important. Sí, sí, sí. Això és un perill dels Estats Units, més la NASA, i inclús els russos, que tenen una sèrie de vigilàncies, sobretot el cinturó més pròxim que tenim, que és el d'esteroides entre Mart i Júpiter, de què estan fent els esteroides més grossos. Només que algunes d'esviens saltarien totes les alarmes. Ara, el problema és de totes les pel·lícules que s'han fet, armàgedon, tot això, com farien per desviar un esteroide d'aquests? Per això està molt bé de tirar missiles i tal, per veure si seria possible fer-ho així. Jo, per mi, deuen detingir. Ha pensat que farien si alguna vegada passés això. Perquè tenim ganes d'estar-hi aquí. Aquí ens volem quedar, eh? Millions, eh? Jo ja estic bé, aquí. Jo també, jo també. A mi no m'importaria investigar i explorar altres planetes, eh? O altres... Jo estic, quan heu presentat, al principi, jo soc estudiós d'astronomia, no estudiant, que ben bé no és el mateix. Estudiós és que llegeixo, faig molt, i estudiant és que hauré de fer una arma en la universitat i profunditzar-ho. Vull esperar un moment en què hi haig de veure si això és possible, perquè té molts inconvenients, perquè l'astronomia, per seguir-la bé, les de seguides d'observatoris, que no estan a la base de tothom, i no estan en uns indrets que tampoc no són assequibles, una sèrie d'inconvenients que fa que, per seguir això, o està subvencionat a tothom. Però estudiós sí, perquè hi ha, avui dia, molt a imatge, molt llibre, que hi ha molta possibilitat d'entrar, a veure què s'està fent, de seguir-ho de prop. I internet, també. Això serveix. Hi ha algun parell important que hauríem d'intentar controlar, és a dir, hi ha alguna cosa que sigui a nivell d'explodació, de qüestió de contaminació... Haurien d'acompanyar, Joan, tal com dius-t'ho, molt ben dit, com l'ús que fem dels recursos que tenim. L'ús que fem dels recursos que tenim. És a dir, els recursos, els hidrocarburs, els hidrocarburs, s'està abusant molt d'ells ara. Perquè, bueno, ja a tothom hi ha un complex econòmic que fa que això sigui així. Jo sóc dels convençuts que hi ha vents, hi ha patents, hi ha coses amagades i guardades que no es fan servir, perquè es contraposen amb interessos econòmics, però que un dia arribarà a que s'haurà de fer. Recordeu, quan m'he comparat, però això es va acabar al fumar als puestos. Un moment en què tothom fumava dintre dels locals, i després van deixar fumar amb una part, i de cop i volta s'ha acabat. Ja no es fuma i s'ha acceptat això. Arribarà un moment que haurem de reconèixer que els hidrocarburs, el patròlic no és la manera de moure energia, i que altres maneres de tingui energia sostenible, neta, hi haurà endenària. Sí, tenim tant de patròlic per aquí sota, com dieu, cap al mig. Molt, molt, hi ha molt de patròlic. Està molt avall, eh? Sí, però ja hi ha. Però això quedarà aquí dins sense cap inconvenient, per dir-ho d'una manera, o sí que n'hi ha d'incomperients, que això es diria aquí. Buscar el patròlic? No buscar-lo, sinó que hi ha... És com, per exemple, l'explotació que fem del que trobem més proper, més o més a prop, doncs aquest ens serveix, però és clar, és el que dieu, no? Llavors, si no haguéssim tret aquestes capes de patròlic que ja hem consumit per dir-ho d'una manera, què voldria dir, que estarien aquí... No representa cap tipus de problemàtic, però... Exacte, però per arribar-hi també... Ja, home, el que passa és que no hem pogut baixar més avall de 4 quilòmetres, les mines que hi ha de diamants i 6 hores de 4 quilòmetres. Aquest patròlic, que parlem, està molt més en dintre. I baixar molt més en dintre es troben en un problema, que és la gran calor que s'origena. Era un moment que, i els vacis, els que hi ha, sobretot de sofre, que matarien a qualsevol. Si això es pot arribar a fer algun dia amb robots, sí que es baixarà baix. Si es trobes a fer amb robots, jo crec que aquell moment no serà necessari i profunditzar tant. Ja tindrem altres maneres de fer... de tenir una energia... De fet, ja s'han inventat d'energies que serien substituibles i alternatives de l'esquiant. El que passa és que són excessivament barates. Excessivament barates. I aquí es va dir, nois, per té energia, heu de pagar. I s'ha de pagar. I ens podríem arruinar i la nostra vida seria un caos total, no? Segons els economistes, sí. Diuen, per baixar. Molt bé. Esperarem que això... És la complexitat que tenim mentre mans, no? De quina manera podem arribar a evitar que no hi hagi pobres, pobresa, per exemple, i que el planeta tinguem la capacitat de que sigui sostenible... L'horíem de cuidar, Jaume. L'horíem de cuidar. I ho farem, suposo, perquè ens trobaran d'arrements. Sí, però tinc la sensació que no sé si tothom, els governs en concret, són conscients dels perills que correm. És a dir, no? Perquè si es va... Que sigui el CO2, que segueix incrementant, que segueix augmentant la temperatura, si es ponen els casquets polars i puja les mares o puja l'aigua a nivell d'això, no sé si tot això... Tot això es té en compte? Està controlat? Sí. Seria un suicidi involuntari. De totes formes, fa 40 milions d'anys, va tindre l'última glaciació, vull dir. El planeta de quan, o per aquests motius o per causes naturals, es refreda. Hi ha una gran època de neu a refreda, i això va passar fa 40 milions d'anys. Durant 20 milions d'anys, vam estar així, cap de 20 milions, a l'última part, la darrera. Aleshores es va detenir aquesta glaciació, i aleshores, fa 14 milions d'anys inclús es passava, que és per això que diuen com van poder anar a Amèrica, els habitants, si no tenien barcos, perquè es passava per dalt, per l'asca. Aleshores, el salt de gel de l'asca fa 14 milions d'anys, i aleshores, entre tant, tot l'humanitat que hi havia anaven passant d'un continu a l'altre, quan es van separar, els que hi havia allà... I en les èpoques d'aquestes glacades, es va desaparèixer algun tipus d'animal, o ja hi vivia i va sobreviure, com va anar? Hi havia els animals, per el que hi ha aquí, cada vegada que hi ha hagut una glaciació, ha sortit espècies noves. Viuen a sota terra. A sota terra no es podueix aquestes glaciacions. Inclus, s'han trobat microorganismes a sota, a les fossa de les Marianes, que té 14 mil mts de profunditat, s'han trobat microorganismes que hi havien allà. Entarrats a terra, per sota terra, aquests quatre quilòmetres de mines, es troben microorganismes allà, que no veuen, no són sex, no necessiten la llum per res. Hi ha microorganismes sers, que no són ni salurals, purisalurals, que ho denonigen en una nova vida. Això passa, per exemple, el gel es va tornar als pols fa 6.000 anys. Aquests 14.000 anys va quedar tot gelat, i des del 40-14.000 anys pot ser gelat, gelat neu, i per què l'amósfe amb els casos que puja pel motiu, que això sí que no va ser la humanitat que ho va causar. Perquè hi havia aquesta tècnica, que són causes naturals, causes de les plaques tessotòniques i els volcans, que n'hi ha 6.000 volcans actius. Fins a com ha d'estar a la Terra, que no sé si ja ho ha estat a l'enferot. Veiem volcans catacostes, i això que no vol dir la canvullitat d'energia que hi ha dins de la Terra. Aquesta energia, si la volguéssim utilitzar, per produir energia que ens la fos útil a nosaltres, seria fabulós. Des de com, quan se vol el punt de la Terra, s'hi podia arribar perquè està al centre. En 3 o 4.000 quilòmetres que baixéssim ho aconseguiríem. No es vol, potser, estudiar la tècnica aquesta, o no la coneixem, però, de moment, el que interessa per causes econòmiques... Tu sugereixes que hi ha interessos econòmics que afrenen el desenvolupament d'aquestes direccions? A mi, juició, que diuen sí. Però no només en el mal sentit de la paraula, sinó que estem parlant... Aquesta utilització és una cosa que, com diu, jo penso d'una manera molt encertada, és una cosa que hem d'arribar a fer, i que realment el que t'unomenes, governs, les estructures, en definitiva, de responsabilitat, ho han de contemplar perquè, llavors, la vida serà i tal. Però, esclar, hi ha molts elements a tocar tot això. Això l'encendeu allò que l'estupidez humana que no el reconeix, això, és infinitat. Jo hi afegiria més encara. Hi ha una altra cosa que també és infinitat, entendre i difícil, que és el sistema fiscal espanyol. Això també. És veritat. Però com funciona això, eh? Com això del Barça, no? Ja el va ara, perquè passa cada cosa, ara, hasta el Barcelona, i jo ja estiu que estan a la presó, que els volen empresar. 7 anys, amb un i 3 anys a l'altre. És espectacular. Sort cada cosa que hi digui. Bé, però això potser sí que té el to aquell d'estupidesa. Un dia, si volem, podem parlar del sistema fiscal espanyol, el meu propè programa, de que passi temps, i veurem com... L'hem d'anar a aprofitar el Miquel per parlar d'economia, també. Rel·lucionant l'astronomia, que és difícil d'entendre amb el sistema, tenir un rol, Miquel, perquè és realment difícil d'entendre amb tota l'història del sistema. Ja us he explicat, ella és especialista en fiscalitat i analis i de la gestió d'empreses. Per tant, és un tema que s'ha dedicat professionalment a això, i, per tant, ens voldria il·lustrar. Jo alocino, quan senyor Montoro, d'un que va dir unes coses i tal, i d'un que té... En canvi, el PP, el que fa el PP, és com Carites. Vull dir, alocino. El que em quedo i les empreses que tenen i tal, el que després, sí, sí, és que hi ha per al·lucinar, però jo afegiria al·lucinar amb colors, eh? Que sí, que sí. No, d'una manera. Així potser interesarà més els uents que l'astronomia, que a vegades es fa una mica farragosa. No, no, no. El tema fiscal, sí. Va directe a la butxaca. I aquí tothom posarà les antenes. I mai millor dit, antenes. A 98,1 quilòmetres. Vull agraïzar la invitació que m'ha fet el Joan. Vull passar molt bé, eh? Vull passar molt bé. Quines pel·lícules diries tu que des de punt de vista científic, ja estem pràcticament acabant el programa, es podrien dir que estan molt logrades des de punt de vista científic? Veu cap a quines recomanaries tu alguna pel·lícula que... Aquesta, que s'ha fet de gràviti, també està molt bé. Una altra que hi havia de tenir pel·lícules, és que se'ns acaba el temps. Sí. I l'últimàtima a la Terra... Hi ha una que està molt bé, que no la tindrà molt exigit, que és de l'any 2000. La que està bastant bé era la primera. D'advertència a el que ens podia passar. Era l'any 51 de l'últimàtima a la Terra. La gran fe de l'any 2008. No és tan bona. El Tim Burton, no? Era un remake de l'altre, i aleshores resulta que va ser nominada a los premios. A los premios... Raci. Dic que... Si la veieu les dues... Ja en vam bastant. Estem arribant al final. Tens un plaer. Tornaràs i volem que parli de la cosa fiscal. I per tant, la setmana que ve... La setmana que ve... Tenim programa, la setmana que ve. Tindrà l'Andreu, i ens parlarà de la importància dels perdadors, i ell proposava una pel·lícula, on hi poden haver un munt de pel·lícules. Hi posava Vides Rebels del Houston per parlar d'aquest tema. Recuperarem el programa, que no vam poder fer, perquè no va poder venir de la setmana passada, perquè ell no podia venir. Molt bé. Però vam fer molt bé. Fins el dimarts que ve. Moltes gràcies, Miguel. Moltes gràcies. Moltes gràcies.