Cinema sense condicions del 31/3/2015

I'm on the outside We did everything right, now I'm on the outside Ja, ja ja ja ja ja no nochка Són les 8, l'actualitat esportiva, el Catalunya Vespre. Catalunya Vespre, amb Òscar Fernández i Tèvian Sabrià. Aquesta nit s'acaben els partits de seleccions que han dot de Corcoll, els aficionants i els tècnics del Barça. De moment, el virus FIFA ha comportat la lesió de Jordi Alba i els dubtes sobre l'estat físic real de Leo Messi. Aquest vespre juguen un altre grafat de jugadors del Barça i un parell de l'Espanyol. La majoria, agrupats en dos amistosos, Espanya, Holanda i Argentina, Ecuador o del Serra. La selecció espanyola juga 3 quarts de nou a Àmsterdam, de Van Holanda, amb els Blaugrana, Piquei, Pedro de Titular i també amb el jugador català del Chelsea, Cesc Fàbregas. Aquesta matinada, a l'estrès, Argentina, Ecuador, gairebé segur, sense Messi, però amb Mascherano i el davanter de l'espanyol Felipe Caicedo i també Mèxic Paraguay, a la mateixa hora, amb el blanc i blau Héctor Moreno. Els blaugrana ja han acabat els seus compromisos amb les seleccions i avui han tornat a la feina a les ordres de Lluís Enriquez. Són els casos, per exemple, de Neymar, Bravo o Teres Tegen, a banda del jugadors de la Sub-21 espanyola. Tots ells han entrenat avui a Barcelona per ser amb una visita il·lustre. Sobretot per Neymar... Ara escoltes l'àvio d'Esber, Sintonitzes l'àvio d'Esber, l'àvio de Sant Just, l'àvio d'Esber, l'àvio d'Esber, i l'àvio d'Esber. Bona nit, adonam. Ja som aquí un dimarts més disposats a parlar del que ens agrada, del cinema, cinema sense condicions. Avui amb la presència d'un senyor que ja ens ve sovint, molt sovint, i que l'enyorem moltes vegades quan no ve, que és l'Andreu Ferran, a redeu les vidres, a redar el control de l'Estat francès Aguilar, i aquí us parla, que està aquí engegant el programa d'avui. En el programa d'avui, que suposo que vindrà més tard també el Jaume, que la Carme no podrà venir, teníem com també dos o tres parts, com el que fem sempre, una primera part que parlaríem de les pel·lícules que havíem vist, el Francesc i jo l'altre dia vam veure una cosa molt interessant, que després ell mateix us pot explicar el que vam veure. Em va obligar, eh? Em va obligar, no vaig mai al cinema. Fins que no va entrar al cinema, no el vaig deixar. És molt passant. Sí, sí, sí. I després, jo esperava també d'una pel·lícula que, curiosament, ens la vam passar fa més d'un mes i mig, perquè no l'ha estrenat fins ara, que és Calabria, ànima nere, una pel·lícula italiana, i, a continuació, tenim el convidat, el convidat que ja és molt sovint, i que l'enyorem a vegades, com deia fa un moment, que parlarà dels perdadors en el cinema, la importància dels perdadors en el cinema. I llavors, parlaríem, a continuació, del tema que ell faria de la presentació, de per què ha triat aquest tema. Doncs parlaríem d'alguna de les pel·lícules que ell troba significatives i que troba que són pel·lícules que contribueixen, justament, a dissenyar, a entendre per què ha triat aquest tema. Aquest tema ens sona. No havíem de parlar d'aquest tema fa dues setmanes, així. Però una lleugera en disposició d'aquí qui us parla. Ara ja tens bona cara, ja. Ara ja estic millor. Jo comentava, i ara m'aclarava, o fora d'entena, però de vegades val la pena repetir les coses, perquè els uïns ho sàpiguen. Jo, quan es va plantejar això, de parlar dels perdadors, deia que aquest tema ja l'havia tractat a l'Andreu en la seva última intervenció, perquè havia parlat dels desfavorits. Els desfavorits. I també els mateixos. No, perquè, a més, he triat el títol amb tota la intenció, la importància dels perdadors, perquè els perdadors també poden arribar a ser important. I jo penso que hi ha algunes pel·lícules que, d'alguna manera, ho posen sobre la pantalla. I que jo penso que això és un dels motius de per què ens agrada tant les pel·lícules que giren o voltant d'aquest tema. Bueno, ja parlaré. Vinga, fem això. Unes punts suspensius. I després continuem. Acaba d'arribar el Joma. Hola, què tal? Podem començar per explicar el que hem vist alguna cosa. Si val la pena que els oïdors sàpiguen que recomanem el que hem vist d'interessant, què vols dir? Vols començar-t'ho francès? Home, ja que em vas obligant a veure la pel·lícula, ara m'ho obliga a parlar. Com una cadena. Allò, com 50 ombres de grei, però diferent, diferent. Per anar a veure la pel·lícula. No, la veritat és que sí, que feia força temps que no crenava el cinema. I continuo veient pel·lícules en DVD. L'última que he vist, em té una mica com subjugat, potser la coneixeu. La veritat és que no les coneixia, aquestes pel·lícules que estic veient. He parlat per aquí fa un temps de lookout, una pel·lícula que recomano. Una història similar a la de Memento. L'última que he vist, una pel·lícula amb el Russell Croft el Ben Affleck i la Rachel McAdams. No, la veritat és que és... Maca, com a d'allò, que es diu State of Play. No sé si ho sona, però el que és curiós i per això ho comento, és que té molt a veure, o força a veure, amb la que vam veure l'altre dia, que és Citizen Fort, aquest documental. Té més a veure del que un podria pensar. Però s'ha de dir que la realitat que retrata Citizen Fort, la història d'aquest senyor, el Snowden, que va treure de llum tota una sèrie de qüestions sobre la seguretat i com s'estava manipulant o com s'estava coaccionant la llibertat d'espressió de la gent controlant els seus missatges de manera directa, de diferents maneres. Doncs, a la pel·lícula State of Play, que és la història d'un congresista que està investigant una corporació privada de seguretat i que està mirant aquesta corporació. Que més que una corporació és com una mena de conglomerat de diferents empreses, estan treballant de manera que estan mirant de donar-hi la volta o d'agafar tot el que la agència de seguretat nacional, que posen en moltes pel·lícules eurovis en NSA i la vegada es pot dir això que és la National Security Agency o com es digui això, doncs estan mirant de capgirar i d'agafar totes les competències per a les persones privades. Llavors, la veritat és que la pel·lícula surt en temes molt consistents i molt macos. La torna a aparèixer, torna a intentar donar-se validesa i dignificar que en algunes pel·lícules o al llarg de la història ha perdut valor, altres vegades ha tornat a donar el paper del periodista íntegre, el periodista que busca, que és el Russell Crow, que busca sobretot la veritat, que tingui valor el que s'explica per a la gent que està llegint el diari, malgrat que en algun moment es diu que probablement la gent no llegeix, però bueno, que la gent sap distingir quan una notícia que se li està donant és valuosa o és res, o és escombreria, simplement per vendre diaris. I està molt bé la pel·lícula. I allà es veu com els congressistes, que jo no sabia que això funcionava així en els Estats Units, doncs són com una mena d'advocats, de vegades interpel·len a altres gent, a gent en una mena de judici, i parlen a menys en gent que està acusada d'una cosa determinada, per exemple això de la empresa aquesta que us deia, que està mirant d'agafar les competències de l'Agència Nacional de Seguretat, doncs el congressista aquest, que interpreta el Ben Affleck, doncs mira de parlar amb l'altre, de posar-lo entre les cordes per no d'allò, quan en realitat ell està també coaccionat per tot arreu, i la pel·lícula, la veritat és que és força intensa, i si tens un fort, també es veu això, i amb poc temps de diferència, un dvd i un altre, allà, en els cinemes i cària, doncs ets jove que s'hi assembleva moltíssim, veritablement, allò de posar un congressista... No passa que allà, en cas del que ho veu, de moment ara és un cas real, fa una entrevista amb ell, que ell és el que en certa manera de promou, que com que vol denunciar-ho, doncs que de mica en mica el vagin coneixent, el donguin de conèixer, i finalment ell es donui, els que no se'ls inventen. Sí, la demasura està molt bé. De seguretat, la codificació. No té gaire ritme el documental, jo diria que és un documental que es deixa veure, i que el segueixes amb atenció, perquè el que et explica és brutal. Directament és impressionant, i les reflexions que et provoca. Jo hi ha dues coses, jo anava a veure si m'ajudes a recordar-la, que quan sortíem del cinema, et vaig comentar que eren les que m'havien semblat molt més interessant. Una de les dues, la recordo, és la distinció que fa aquest noi, perquè és un noi molt juvenil, no té 30 anys, quan està tota aquesta història del control que està seguint, les agències estatals, cap als missatges que s'envien als usuaris, de les xarxes, amb l'excusa de controlar els possibles terroristes. Doncs hi ha dues maneres de controlar la informació. Una és controlar en què anomenen les metadades. Les metadades serien tot allò que s'obre amb les dades de connexió, simplement, en el lloc que et connecta, i a partir d'aquestes metadades, relacionant-les, pot saber el que compres, on estàs, amb qui et relaciona, però no accedeixes el contingut dels missatges. I l'altra manera de controlar és entrar directament ja als missatges que escribo, a les paraules que utilitges, a les frases. Llavors, el que explica aquest home a la pel·lícula, és que s'està fent les dues coses. És a dir, i llavors, controlar les metadades ja és una cosa forta. Però potser podria estar dintre de la legalitat. Però, clar, ja entrar a mirar la intimitat de les persones. Ai, la segona cosa, precisament, és que això el que provoca la reflexió, per mi, filosòficament, és interessant. I que, per mi, és una cosa nova, que no passa mai a la història de l'humanitat, perquè no hi ha hagut mai la capacitat, ni per comunicar-nos d'aquesta manera tan fluida, potent, a través d'un mitjà, com en aquest cas són les xarxes socials, i per una altra banda, una capacitat tan gran per controlar tot això, i per amagar-se en mar o per analitzar-ho de totes les maneres possibles, estadísticament i de tot, doncs és que això provoca una coacció, una autocensura per part de la gent, perquè llavors, si sabem que ens estan vigilant, ja vigilem amb el que diem. Clar, ja no posem segons quina paraula, ja ens estem... Jo reconec, potser una miqueta paranoïcament, però que alguna vegada ho he pensat, dius, estàs fent una broma, un company, una mica el que sigui, diuen, però utilitzar aquesta paraula o aquesta expressió ja fa temps, o havia pensat això, allò en plan, però veient la pel·lícula... Perquè l'ha passat el Félix, no? Sí, sí, hi ha la relació una miqueta amb aquesta història del Félix, de la pel·lícula aquella, del noi, que es crea un missatge, així, una mica incendiari, a un supermercat, una cadena de supermercats, llavors li entra allà la policia a portar-li... a fer-li tota la documentació dels ordinadors, tota aquella història, que va ser... que està una mica relacionada amb això, o força relacionada. Per tant, jo diria que la pel·lícula d'aquesta ciutat for dirigida per aquesta dona, que es va sentint com llegeix el que li ha anat escrivint l'esnowden, i una cosa també interessant és com s'han de defensar codificant-lo tot, d'una manera fins i tot posant-nos un drape sobre perquè la pantalla, la càmera, no agafi en cap moment les claus que està escrivint, una cosa com... molt paranoica, segons com ho miris, i que... Com que ell és un expert amb això, doncs compta que són mesures que s'haurien de prendre si volgués dir que ningú et controles, perquè això és el que fa por, això és el que t'obliga... Fins a quin punt puc dir tot el que penso perquè estic utilitzant un mitjà que no és segur. Això és el que surt del cine una mica... Paranoïc. El que passa és que la gent té la falsa percepció que es tracta d'un mitjà privat. Que això és el que moltes vegades passa. La gent té un... Sí, que tu t'estàs comunicant amb un amic, com el que sigui, que això no ho mira ningú. I que allò no ho mira ningú. En realitat és mitjà tan públic com podria ser el corral postar. De fet, a la pel·lícula 10.000 km, això tu comentava també al sortir de la pel·lícula, es veu en un moment determinat perquè hi ha un moment en el que es veu el treball d'investigació que està fent la noia, que ha anat a viure ja als Estats Units, que estan separats per això, en un moment de la noia, que està a Barcelona. Doncs va fent un recorregut, va gravant diferents coses, i en un moment determinat es veuen els edificis on s'emmagatzemen totes les dades de tot el món, de totes les imatges que enviem, de totes les missatges, de tot absolutament, hi ha un supermeca-max i ordinador d'allà amb una capacitat impressionant, doncs està tot emmagatzemat. És el que tu dius, vull dir. És una impressió de tenir privacitat. I no, és molt relatiu. És molt interessant, és important tenir-lo en compte. Saber-ho. El Jaume ha pret els llocs. M'ha subtat molt, quan em trac que deies que els perdadors ens són molt simpàtics, no? Vull dir... Que hi tenim empatia. O li tenim empatia, exacte. Llavors jo penso que relació una cosa amb l'altra, ja que després hem parlat d'aquesta d'allò. A mi m'importaria bastant poc que em controli. Perquè és tu el que jo pugui dir. Que t'han de controlar, no? Allò, és clar, sempre he tingut una mica aquesta sensació de dir bé per què ens preocupem tant que ens controlin. Si el cap i el fi és molt diferent, per exemple, que això sigui en temps de guerra, de secrets i, vaja, vull dir, com la pel·lícula aquella de Cifrau, oi? I llavors, tu, el que dius amb autocensures, clar, jo com que soc educat per demana, jo no... No vaig a... Ja, pautocensura, ja. Per educació, diguéssim. Jo crec que... vull dir la paraula que utilitza ara, si abans parlàvem d'empatia, i ara parlem que no tenim la privacitat, o que tenim la sensació que estem en un context privat i, en canvi, no és així, com dius tu, sinó que és públic. Jo ja m'imagino, guardant dades, per exemple, de... jo què et diré, i sense menys tenia ningú, d'aquesta sinceritat, que moltes vegades et xisteja a nivell sobretot de nens i de joves, no? Però també de persones grans, doncs hem d'enganyar. Amagar-te'm allò, com tu, només em diràs tu què em faràs, d'allò. Ara bé. El que passa és que hi ha molta informació, que moltes vegades hi ha una guerra tecnològica. Hi ha empreses que descobreixen algú i aquest algú dona diners i genera diners, i no solament ho vull tenir jo, sinó que ho vol tenir també. Hi ha un espionatge industrial. I qui diu un espionatge industrial diu que és espionatge polític, espionatge entre senyors que estan al Club del Barça o al Club del Madrid i s'espien als uns als altres, o al Partit Popular i s'espien als uns als altres. I el tema de les idees? De les idees que es comparteixen, simplement que hauria de ser un tema completament lliure, perquè les idees no haurien d'estar constreïnides a una qüestió políticament correcta, ni a que algú t'estigués controlant si tu estàs creant, potser, una teoria filosòfica, això apareix, per exemple, en una pel·lícula, en un llibre, en una pel·lícula, que és el millor que li pot passar un croissant, que tu dius un títol completament allò broma, que sembla que no, però apareix aquest tema, hi ha una societat secreta, si recordeu, i el personatge, que al principi el veus una persona que no saps per on agafar-la, doncs resulta que és un dels filòsofs puntés i que està en contacte amb aquesta associació secreta i fer una reflexió sobre el tècid de la realitat, sobre diferents aspectes avançant les idees filosòfiques d'altres gent que van fent al llarg de la història, i allò ho guarden de manera completament secreta, simplement perquè és forma part de que en algun moment determinat es podria arribar a publicar si voleu el que sigui, però de moment allò està bé que estigui de manera... Jo penso que aquesta informació que corre i que vas a reserva i que a vegades s'espia el cas quàtrig, per exemple, perquè hi ha una lluita política que hi ha entre dos partits i una altra informació, simplement per neutralitzar amb els seus arguments, els arguments de l'altre, del veí, llavors, si els coneix per anticipar, els pot estudiar, llavors, clar, si tu aquesta sensació de llibertat no la tens, quan és un poc senyor particular que pot fer broma, això no té cap importància, suposo que quan la gent fan una cosa d'aquesta i t'espien i et controlen i volen saber el que penses, és quan tens un càrrec polític, quan tens un càrrec industrial, o tens una patent d'una cosa que... O tens idees com diu ell, que aquelles idees poden ser revolucionàries, ara mateix hi ha una cosa que a mi fa una mica d'angúnia o d'afàstic. Podemos, fins un moment de mirar, suposo que sabeu que es diu que el Podemos ha estat promocionat pel mateix PP, perquè volien neutralitzar en el PSOE. Quan el Podemos s'ha inflat molt més del que... ells mateixos pensaven que és de la Riola, el que ha dissenyat això, quan el Podemos s'ha pujat molt més del que prevèien que pujaria, es tractava d'enfonsar-los, llavors, ara en aquest moment, si mireu Tele5, la 6, etc. Aquí estan promocionant a Tope, és que el Podemos, el Podemos, els ciutadans. Ciutadans surt constantment, i el Podemos ja no surt, ja està marginat. I a sobre no només no surt això, sinó que de Podemos estan buscant qualsevol cosa, doncs sigui la nòvia del senyor, del líder... Llavors, clar, hi ha unes... és a dir, nosaltres, personalment, som neutres, no tenim res que amagar, però hi ha molta gent que sí que té coses a amagar, que poden ser, doncs, valuoses, per un moment d'adminat, i que us poden defensar la justícia, és a dir, perquè, en aquest moment, doncs, què sé jo, ara mateix, a Várcines i jo, abans d'ahir, està dient que tots els secretaris del Partit Popular sabien el que feia ell, i que, per tant, el personal personatge no es passa a Várcines. Bueno, doncs... Aquí no passa res, és a dir, aquí no... Aquí no passa res. Sí, però jo penso que has ensetat, has obert la tronja, no? Volia les matar això. És que ara ho has esbombat tot, però el que en definitiva posem en dubte tots plegats. A veure, si nosaltres som unes persones que el nostre vot el nostre vot és molt pràctic, val?, molt pràctic, vol dir que analitzem la situació en tot el seu context i automàticament diem, no, aquesta vegada votarem el PP. I després, una altra vegada, al cap de quatre anys, ara no, ara votarem el PSOE. Si nosaltres som d'aquests, sí, que llavors és interessant saber què és el que opines o m'entens, es pot fer una recerca de tot això. Si, a més a més, doncs com tu dius, doncs fan això, que si el PP ha creat a Podemos, perquè d'aquesta manera doncs... bueno, per neutralitzar l'altre, molt bé, vull dir, probablement és cert tot això, no?, però tot això pertany a un naèlit que si tu ets aquelles persones que ho tens, clar, que és el que faràs, t'influenciarà molt poc. Ara bé, què és el que abans m'ha quedat per dir? Sí, per exemple, hi ha una cosa que en aquests moments està passant i això sí que és una veritat, moltes coses són evidents, perquè aquesta ho és. Produïm més del que hegelem, o sigui, a nivell d'alimentació, produïm més que no pas, vull dir, gent som a menjar, per dir-ho d'una manera, aquesta capacitat ja la tenim. Si tot aquest control servís, segons el meu criteri, per dir, a veure, àvids d'alimentació, millora d'alimentació, en definitiva, anem a veure de quina manera fem que tots plegats doncs en lloc de consumir, jo què sé, i no diré res per m'autocensuru, per no fer propaganda negativa, però qualsevol cosa d'aquestes que tant s'anomena, que és menjar dolent, no?, si com ho superem, això, i llavors tu pots introduir aquí una força que influeixi d'una manera positiva aquella persona que deixi de consumir coses que no massa bones i que caviaran a les volències. Evidentment que ha de tenir dir desperfer-ho, també, perquè val més, no?, i llavors, si fos així, que és el que sempre m'ha semblat, doncs jo penso que el control em semblaria fantàstic, perquè llavors voldria dir que estaríem amb una planificació molt ben feta, allà em preocuparia gens, que serveixi per això. Jo crec que ens estem espantant, perquè a mi m'és igual que posi, no sé quin partit i que faci aliances amb una altra, jo tinc molt clar que és el que votaré cada vegada. Mira, és el que... Em de saber si... Jo ara us explicaré una anècdota que em van explicar l'altre dia, és un cas real, eh, sembla ser que hi ha hagut un petit escàndol amb una línia de televisors perquè tenien una pantalla que era capaç de rebre ordres. Tu podies dir, engega't i se'n llegava, puja el volum i puja el volum. I resulta ser que la gent quan comprava el televisió no ho sabia, però hi havia una lletra petita en els papers del televisió que deia que Samsung és d'alguna manera es donava el dret, o sigui, el comprato del televisió acceptaves que Samsung gravés les converses que hi havia a casa teva. Per què resulta que aquest micròfon pot estar actiu encara que el televisió estigui apagat? Ah, mira que bé. I enviava aquestes dades a un servidor central de Samsung. Per què? Per què enviar aquestes dades? Per què vols Samsung a aquestes dades? Bona pregunta. Per optimitzar el servei que donen el client. Ara digueu-me mal pensat però no ho podria fer d'una altra manera. No ho sabia jo, o no? És que està comprovat que totes aquestes dades moltes vegades serveixen per... Aviam, el que tu deies de... Tu només no estàs condicionat per aquesta publicitat. Però la immensa majoria de l'agència i si més i més la gent diu que s'ha de comprar aquest producte, que tu tens el bo i aquest no el mengis perquè porta càncer, doncs acabes comprant allò encara que sigui mentida. Resulta que, clar, si tu resulta que al moment de mirar et saps el que opina la gent, tens el que opina la gent, pots reorientar amb una direcció determinada el que tu t'interessa. I si tu t'interessa a vendre uns productes perquè et dones una farmacèutica i t'interessa a vendre una cosa, diràs que allò és la solució, allò s'ha de fer. Que comprin allò i no t'hi tenen problemes. Per tant, no és tan neutre. No hem de ser tan ingenus de pensar que el que diem nosaltres no serveix per res. Per què ho volen saber? Volem utilitzar-ho. Volem enviar aquelles ordres, aquelles idees, a un moment determinat i crear una campanya de publicitat que a tu et condicionin que no siguis conscient. Jo regurgito una mica aquesta paraula. Reoriento una mica el que deia el John Mann, no sé si et semblarà bé o no, el que diré, però interpreto que el que sigui interessant és, més o menys pel que... o seguint, només, que l'Estela que tu deia, doncs sortir, ser capaç de sortir de tota aquesta història. Però per això hauríem de muntar-nos un tipus de vida completament diferent. Una mica el que proposa la pel·lícula de les 3 vides de Pedro Borruezo. És a dir, que analitzem que siguem prou... bueno, teníem prou ganes d'agafar les regnes de la nostra vida particular i mirarem tot el que ens sobra. Segurament hauríem de deixar moltes de les coses que fem. Potser no necessitem estar connectats tot el dia i les coses que tu poses per després posar-te a publicitat específicament del tipus d'interessos que tu van detectar aquí d'allò. Necessitem un televisor que funciona amb les teves ordres verbal. Exacte. Això segurament és el que ens hauríem de plantejar. Què necessitem veritablement i què ja arribo a un punt una mica més ingent, encara, si voleu, però potser tampoc és tan estrany. Què ens fa feliços al cap i a la fi? A veure. O sigui, argumentem-ho una mica més. Una de les coses que està sortint últimament de la crisi, la tort i un seguit de gent que la vida ja no li va tan bé com li anava, és precisament botigues solidàries. Això vol dir que des dels municipis ja no només des de Càritas, des de les institucions com la Creu Roja, ja no només això, sinó que aquí que ha entrat amb diners i evidentment amb servei, és precisament els mateixos municipis. No, en sé. Llavors, esclar, és una mica el que jo d'una manera clara em plantejo, no? Vull dir, tu dius quins interessos, el que està clar és que aquests interessos ens estan portant a un punt que si no és un abisme sí que és un punt que no és correcte. Estem d'acord. Llavors els interessos és el que no interessa. Punt. Vull dir, aquí els que cal... Les xisteixen perquè de la compatibilitat aquesta i moltes vegades de tot un seguit de mesores que evidentment li donen voltes a tot això, el que havia a la fiel darrere hi ha un interès que en definitiva és probablement manipular-nos com tu dius que a favor de... Ui, això està clar. Però esclar, això és el que no. Això és el que no toca. Segons el meu cruz. Fem un crit d'una miqueta de sortir, tot això, de ser capaç de viure sense condicions. Sí, sí. Jo estic d'acord. O sense manipulacions, o sense interessos, o sense... Vull dir, ja sé que és molt ingenu, això. Però, home, de les ingenuitats més elementals ens surt la comprensió de moltes de les coses que tenim. Estem d'acord, estem d'acord. Jo perquè veig que va passant el temps i avui ens hem enrotllat filosòficament. Us parlo ràpidament d'una pel·lícula que, com deia abans al principi, que estic calàbria, és italiana, el títol original em sembla que és més adequat, que és ànima nere, o sigui, ànimes negres, del Francesco Munzi, i no sé com deia al principi per quin motiu va ser per estrenar de fa un mes i mig, aproximadament, i el divendres d'aquesta setmana la van presentar. Aquí es presenta com a Calàbria. Ja sabeu que Calàbria és una zona del sud d'Itàlia que fic pràcticament una mica allà de l'estor de la París, perquè té unes característiques determinades. Aleshores, la pel·lícula va de mostra els germans carbone que aporten anys vivint del tràfic de drogues. Eren fills de pastors, però ara formen part de l'entorn de l'entorn calabresa. Una cosa que jo no coneixia el tot, no m'he fixat mai, que es diu la drangueta, que és el mot calabres, que també es pot dir com la onortà società, la onorífiga honesta, onorable, que és l'equiperable a la màfia siciliana o a la camorra napolitana. Ells són membres d'aquesta societat, però el fill gran, el urxano, viu allunyat de la resta de la família, ell segueix sent pagès i té un fill i intenta viure i mantenir-se al marge d'aquests altres germans que actuen com a mafiosos. Però té un fill, que és el Leo, que comença a apropar-se el carismàtic oncle Luigi, que és un senyor que està ficat amb totes les conseqüències amb els negocis Terbuls, i aquest comença, en lloc de quedar-se com a pagès, vol apropar-se el seu oncle que viu a les ciutats de la zona. Quan Leo no explicava, perquè se n'allargaria molt, cauen desgràcia o teus problemes, els tres germans es veuen forçats a unir-se per defender l'honor i les vides de la mateixa família. De fet, s'ha de dir que no és un film sobre la màfia, sinó sobre la família, sobre la família, diríem, de la màfia calabresa. Sabem que existeixen, doncs la màfia russa, la màfia china, la mafia irlandesa, etcètera, etcètera. Però segurament la màfia italiana és per nosaltres, o per molts de nosaltres, o per molta gent una referència cinematogràfica molt important. És la màfia emparable. És la màfia emparable. I llavors, perquè és la que el cinem en alguna mesura de projectat, i tots, quan parlem d'aquestes coses, tenim en el cap, ens veu mirant en el cap, no és la tecnologia del padrino, o de pel·lícules semblants en aquestes. I també hi ha la màfia italiana, totes estan, diríem, tenen el punt d'acció als Estats Units, i les arrels italianes són Susan, en alguna mesura, com excusa, que justifiqui el caràcter dels personatges. Però la pregunta que en alguna mesura ens podríem fer a l'espectador, veient aquesta pel·lícula, és, però què passa amb la màfia italiana que actua en aquest moment en aquesta zona del sud d'Itàlia? Doncs jo diria que una resposta és aquesta pel·lícula. El pel·lícula mostra realment el que en aquest moment està passant en aquesta zona, com viu aquestes famílies, i com aquesta família que li passa tot això es veu obligada a oblidar un debat per o bé complir l'honor o oblidar-se de tota l'activitat delictiva i centrar-se només en cuidar el que queda de la família o de la seva família. El que tracta el film és una família calabresa en aquest moment amb un repartiment poc conegut que per rege actors professionals amb actors no-professionals han agafat uns quants d'allà gent de la comarca per donar cara a les personatges que surten a la pel·lícula. Amb un ritme més atlent i pausat, tranquil, però molt ben organitzat, és a dir, les fotografies estan esplèndida i el que s'està explicant ho entens perfectament. Sense gaire drama, i també que mostra el carisma d'alguns dels personatges d'aquests mafiosos que realment són mafiosos o tenen carisma perquè són uns personatges bastant fora del normal. Potser la part que pot comoure més a l'espectador o al possible senyor que vagi de la pel·lícula és que estarà veient a la pantalla el que està succeint en aquell mateix moment en aquesta zona del sur d'Itàlia. Una bona part de la crítica quan he llegit i que he estat documentant-me ha presentat el film dient que està destinada a ser la pel·lícula sobre la màfia d'aquest any i tot i que segurament no té la categoria de les pel·lícules que hem esmentat penso que és una pel·lícula que es pot veure que val la pena veure per tot això que estiguis dient. Jo precisament aquest dia vaig revisar la pel·lícula de la del Padrí però la tercera part concretament i la veritat és que és molt interessant. Tot el que has dit és precisament el que tenim dits a les màfies. Les màfies també tenen com a característica que la violència és part d'ells mateixos. Probablement l'italiana més però és que sí. Si en elitzem les altres amb altres pel·lícules com hem vist i sobretot aquella cota un clap que jo la tinc mitificada, que allà hi ha tots els quants països europeus a mi em va semblar molt interessant aquesta última pel·lícula perquè és clar quina és la part que m'ho he dit més d'una vegada el senyor Francis Porcopola que sembla que faci una òpera i ell explica les pel·lícules amb una potència amb un desenvolupament d'elements i sobretot de continguts i quan entra allà dins de l'esclésia la part d'aquella amb el Joan Pau I i tot allò, és clar és potentíssim allò i després el que destrequeria és el que dius tu. La família en definitiva és la base de tot el muntatge en què estem i a mi se m'ha corregut moltes vegades de dir, hi ha un munt de persones que més allà de la família no hi ha res més per ells. Clar, és un problema. És el concepte que tenen doncs totes altres institucions, per dir-ho d'una manera que també perteixen d'aquesta base. La família i l'honor. Sí, sí, esclar. Llavors, clar, allò sí, i no toquis allò perquè tu has d'anar a defensar allò. Perquè si l'honor s'ha de defensar és defensar el club blanc o el que t'han fet. Sí, sí, sí. Per ells la justícia no soluciona els temes de l'honor. Ho han de fer ells mateixos. I aquí el que està clar és que tu com a família que tu estàs defensant el teu i els altres també. Llavors ja estem confrontats, i lògicament a la que es belluguen els altres argumenten que tu també et belluguis i et situis. Què dius tu? Amb un orti i que no estiguis eliminat perquè el cap de la fi això és un combat. Un combat amor, a més a més. Podria l'eliminació. Molt interessant. Doncs s'ha arrel de parlar de la pel·lícula Gomorra, que també tractava, en aquest cas, Gomorra, en Apolitan, que també és una pel·lícula, molt valgosa. Ha fet una sèrie també. Sí, sí, estan fent una sèrie de televisió. Sí, sí, sí, basada una mica amb la novel·la, però també arrel de l'èxit o l'interès de la pel·lícula. Però el que us volia comentar també i em diréu, ja estem una altra vegada. Però és que arrel de parlar d'això aquí a la biblioteca de Sant Vicent del Sors, que tenim una tertúlia, que parlem cada mes i també es va fer coincidir en parlar amb el llibre d'un autor que es diu Joan Queralt, que parla sobre la Gomorra catalana. I llavors, jo no ho sabia, però em va semblar molt curiós, molt interessant saber que a Catalunya viven 20 clans de la Gomorra italiana i que aquí organitzen també moltes de les coses i dalt. I, a més a més, que té més presència a les botigues de roba, amb molts del funcionament de com estan connectades i que no queden allà marginat a Itàlia, ni tan sols en els països ullans. Vull dir que hi ha un veritable esclavisme, nens treballant amb sols miserable. Hi ha gent mirant de fer que les coses siguin el més barat possible, reventar els preus per això, per treure un profit mínim i la gent que visqui d'una manera miserable. És a dir, ja està parlant d'Itàlia, ja estem parlant de Catalunya, que s'estan organitzant aquí les coses que per això us deia que ja em diré que era això que bé, però era el que ell pensava que bona part de la política de molts llocs de l'estat espanyol, de Marbella, per exemple, que s'ha anat parlant molt, està organitzant des de fa temps com si fos una cèl·lula de la camorra italiana, que rius per una banda perquè sembla una miqueta esperpèntic, però quan ho penses una mica, dius uf, home, doncs estem amb això, que si defensar el teu clan, defensar-lo allò, i realment no tenien compte, eh, la... Com deia l'Onaurt. L'Onaurt, sí, sí, i aquesta contraprestació de favors, no? Demandeu-s'ho una i aquestes relacions aquest tipus. Digue'm el que has de fer i faré el que vulguis, sí, sí. Això amb el Padri o aquesta última part és impressionant. A mi m'agrada molt el Padri i mostra molt bé com si em brinca la màfia amb el poder polític i una relació... I en aquesta última part és la que es veu més clàssic. És clàssic, sí. Perquè arriba a l'església i tot. Tornar a veure la tercera. Força present, la primera a la segona. És molt realista, perquè la crisi és que va viure a Itàlia a real del descobriment de les relacions entre Andreot i els clans mafiosos, etcètera. Allò és... és història, no? Sí, sí. L'especció. Molt bé, molt bé. Enriquidor del tot. L'únic problema, potser, que tenen els padrins avui, és aquest accés. Una lentitud pròpia, pràcticament d'una obra, que has d'esperar que cantin per avançar la història. I llavors aquí també hi ha com una lentitud excessiva. Però és clar, després, quan l'analitzes al final, t'ha posat, t'ha donat una visió impressionant. Suposo que sí, que hi haurà gent que pensarà que és lenta, però jo penso que el Francis Ford Coppola ho sap fer molt bé, que sap dosificar aquesta lentitud, perquè no es faci massa passada i li doni, com deies tu, que estic totalment d'acord a aquesta grandiositat. Molt, molt gran, molt. Impressionant, és. Doncs molts dels personatges apareixen en aquesta pel·lícula són lúcers, d'alguna manera, són perdeels, però no sé si de la manera com ho vau enfocar. Jo per entrar una mica en el tema si està d'acord al Joan, que em va dir que havia vist la pel·lícula de Convicto, Start Up. Jo tinc moltes ganes de veure-la. No l'he vist, no l'he vist. Sí, em sembla que em vas dir que sí. Aquesta història d'un noi que entra a la presó, que es troba amb el seu pare. Ah, sí que l'he vist. Sí que l'he vist. Doncs el José López Pérez, el... Sí que l'he vist. Tenro, tenro. El responsable de no solo cine, amic del programa, doncs la comenta com una pel·lícula molt valgosa. A mi m'ha fet gràcia perquè recorda molt aquella que us vaig comentar fanogaira de Bronson, del Nicolas D'Inref, el director de Drive, que explica la història del press més violent de la història de la Gran Bretanya. I aquest noi una miqueta sembla ser que és molt per aquests mateixos paràmetres. Una persona que ha d'actuar amb violència per sobreviure, amb la violència més forta dintre de la presó, i que això li dona... Jo la presó està amb el seu pare. Li dona sentit una mica la seva vida i, a més a més, hi ha una crítica molt forta al sistema penitenciari, al sistema social, a la pel·lícula de Bronson. Aquesta no ho sé perquè encara no l'he vist, però he dit que tinc moltes ganes per poder comparar-la amb l'altra i per veure també què ofereix en si mateixa. Suposo que no, que l'estrenaran aquí a uns dies, aquesta setmana o la següent. Doncs a la pel·lícula Bronson sí que es veu molt bé, i no sé si tindrà una mica a veure amb el que ara Andreu ens presentarà, que en cap moment ningú s'interessa per saber el que el Bronson li passa. Si té alguna mena de característica que fa que es actui així, si té alguns valors com a persona, alguna capacitat, en un moment de la pel·lícula es veu que és un bon dibuixant, que mai no s'havia descobert, un moment les descobreix, però tampoc no li fa cas ningú. Per tant, queda allà completament relegat, i ell torna una altra vegada amb la dinàmica d'enfrontar-se amb tothom, de barallar-se, de deixar-se matxacar viu perquè no sap fer res més. I sí que en sap, però queda allà. I perquè l'han marginat fins a arribar aquesta actitud, perquè no li han donat possibilitats de ser ningú més del que... No el veus tampoc en cap moment. Això sembla ser, jo interpreto que té molt a veure amb aquesta pel·lícula de Convicto, perquè José López Pérez diu que no hi ha una crítica manipuladora de la societat, sinó que simplement apresenta els fets i ja està. I aquella també, una mica igual. No t'intenta donar cap lliçó. I tu et quedes una mica parat de dir que faig amb tot això que he vist, perquè la violència és extrema, l'agressivitat que es veu, la resposta que hi ha per part del sistema, que són els agents de la llei, o són els membres d'un psiquiatri, perquè al moment termina del portant el psiquiatri, perquè ja no saben què fer amb ell, amb el Bronson. Doncs això jo no sé. Si això seria un lússer, no és un lússer. Abans de començar el programa, hem tingut una conversa amb el Joan, perquè el tema dels perdedors o el lússer, el concepte aquest, és un concepte que ve molt d'Amèrica. Sí, és molt nou, relativament nou. Per nosaltres és relativament nou, perquè nosaltres més aviat parlàvem de marginalitat o d'inadaptació o de... De pobra. De perdedor. Aquest és un concepte molt americà, on hi ha aquesta, o ets guanyador, o ets perdedor. Suposo que hi ha d'haver un guanyador, és a dir, a les pobres no parlem que hi hagi uns rics, o un directament, però no. En canvi, aquí sí que ja pel seu fet de definir-ho, no hi ha un guanyador, és a dir, que tu no ets el guanyador, hi ha l'altre que guanya. Llavors, jo, la veritat, quan vaig pensar en el tema aquest, no vaig... com que ja havíem fet el programa sobre els desfavorits. No volia orientar cap als desfavorits o cap als marginals estrictament parlant, perquè hi ha perdedors que a vegades aparentment no ho són, o perquè no ho són, però ells mateixos se'n converteixen de perdedors, que són unes ànsies de poder que són inabastables, i això fa que ells mateixos se sentin desgraciats, que s'autodestrueixin en definitiva. Jo, justament, com que has parlat de tema penitenciari, jo havia escollit dues pel·lícules que justament parlen de l'àmbit penitenciari, des de dues òptiques diferents. Una és una pel·lícula del 1967 que el títol original era un look que aquí es va traduir com la leyenda de l'indomable amb Paul Newman, que és una pel·lícula que es va convertir en una leyenda. Suposo que tothom se'n recorda que va... Jo de la cena del sol, sobretot. I la cena, que es va fer molt famosa de la noia rentant el cotxe i els personers com veien com la noia rentava el cotxe, i ells anaven escalfant també. Això és una de les escenes clásiques de la pel·lícula, juntament amb la que ha comentat el francès. Una pel·lícula en la qual es retrata justament el sistema violent de les persones i de com una persona que és un perdedor, un tio que ha anat a més a més a la persona em sembla, si no recordo malament, per trencar un parquímetre, però que, com que es revela contra el sistema de pressió, aquella pena que, en principi, no era massa llarga, es va llargant, es va llargant, i el home no sedeix, es resisteix, i, finalment, amb un de senyars que no explicarem quin és, però no m'has afortunat. En canvi, amb una altra pel·lícula també molt coneguda, que és una pel·lícula que aquí es va presentar com a cadena perpètua, amb Antín Roving i Morgan Freeman, també surt un perdedor, és un home de classe mitja, mitjana, que senzillament, per una, per mala sort, acaba la pressió, i a la pressió també es troba aquest ambient violent, però, a més a més, es veu atrapat per una mena de trama mafiosa, fixeu-vos com n'hem trobat tots els temes, que s'han muntat els responsables de la persona. El que passa és que aquí el desenllàs és bo. En canvi, al contrari a la pel·lícula anterior, el protagonista principal, que és aquest comptable, que us deia que...Sensura amb la seva. Sensura amb la seva, amb un pla molt ben traçat, que jo penso que és una de les gràcies a la pel·lícula. El que és espectacular i que és brillant, que és el pla que traça el personatge. Aquesta pel·lícula em sembla que li van donar un Òscar, el millor guió adaptat, si no el recordo malament, i, a més a més, està basada en un llibre de... Sí, de l'estif en King. Estif en King, sí senyor, molt bona memòria. Bé, són dues pel·lícules que, d'alguna manera, retraten el tema dels perdadors, però n'hi ha moltíssimes. Jo n'he triat unes quantes, però després vosaltres afegiu-les que considereu-ne també imprescindibles. N'hi ha una que seria... Jo crec que hi ha un clàssic, si voleu, mític per les circumstàncies que van envoltar l'avanç i després a la pel·lícula, que és Vides rebeldes d'en Joe Houston, de Misfit. Maravillosa. Bona pel·lícula, a mi em va agradar, m'agrada molt. I, a més a més, es dona el cas que tres dels actors que van participar, el Carl Glaibow, la Marilyn Monroe i el Montgomery Cliff, eren, d'alguna manera... Els perdadors, els perdadors, també. Tot i que no marginals, perquè tots van triomfar en el cine, però van viure circumstàncies personals molt dures, amb conflictes molt importants, que a dos d'ells els va conduir el suïcidi, i el Carl Glaibow no va morir de suïcidi, però va morir d'un atac d'acord res. Tres dies després de finalitzar el rodatge, cosa que va ser bastant corprenadora. Després, també, hi ha altres pel·lícules que enfoquen el tema dels perdadors des d'òptiques molt diferents. I, com que abans, hem esmentat Francis Ford Coppola, jo he triat dues pel·lícules amb Francis Ford Coppola, que a mi em va agradar molt. La primera, The Outsiders, del 1983, una pel·lícula en la qual es van presentar actors que després han sigut molt famosos, amb Matt Dillon, Ralph Macio, el Patrick Space, el Rob Love, a la Milio Estevez, o el Tom Cruise. És una pel·lícula que va sobre pendilles, sobre pendilles de... ...juvanils, sí. Juvanils, que es combaten entre elles, i parles especialment del tema de tres nanos, que es veuen sense voler-ho implicats en un assassinat. Són tres nanos de la pendilla dels joves pobres, que es veuen implicats en un assassinat sense voler-ho, i com un acte fortuit en el qual ells actuen com a herois, gira totalment la truita, i aquells nanos, que eren uns nanos perseguits, els converteixen amb uns herois de la nit al dia. Amb conseqüències tràgiques, ja que dir-ho, també, però no explico més, perquè, si no... És una pel·lícula, jo penso, que enfocades a una òptica molt romàntica, molt... molt... Diguem, molt per adolescents. De fet, la proposta de fer la pel·lícula va venir d'un grup d'adolescents, un institut americà, que li van proposar, en fracis porcòpaga, que fes aquesta pel·lícula, que està basada en un llibre, que té el mateix. Romàntica en el sentit del romanticisme de l'Orbairon, molt petit, una mica de joves, que viuen al màxim, i potser fins i tot... Moren ràpid, perquè gasten una mica la seva... En el sentit que al final de la pel·lícula hi ha un missatge de certa esperança, de que a passar de totes les... de totes les dificultats que viuen i totes les coses que els hi passen, que són dures, hi ha una esperança constant de que tot és a dir de bé, una mica, per dir-ho d'alguna manera, que al final hi ha un missatge positiu. En canvi, l'altra cara de la moneda, per mi, és la que va fer justament després, el mateix any, que és una pel·lícula tan bé sobre pendilles, que es diu Rumblefish, que a mi m'agrada més, que d'Outsiders, però el missatge és com més punyent i més crític. Aquí els perdadors, realment, perden i perden molt, i, a més, són molt conscients de que estan perdent, no hi ha esperança aquí. I l'única esperança és, al final, que hi ha un petit gest del protagonista principal, en Rusty James, que fa una cosa que, d'alguna manera, t'alvira que hi ha una certa possibilitat que aquests nois perdadors que viuen en pendilles es puguin refei, puguin tirar endavant. Però, bueno, jo penso que és una pel·lícula d'aquest sentit més fosca i més crítica. Però pel que estic veient és que jo intento agafar una mica l'essència o la idea de que és un perdedor, que és un luxe. Suposo que aniran sortint més exemples. És que, al final, he sonat de les cases que vull comentar. Doncs vinga, va, on davant. I després, ja, comentar-vos algunes altres pel·lícules que jo també potser no són tan, diguem-ne, tan populars, però l'American Beauty és una pel·lícula dels cementes que tractava també dels perdedors, però no dels marginats, sinó dels que es consideren a ells mateixos perdedors. Tu dic que estrictament tampoc no ho són, perquè tenen l'ociencial per viure, però no en triomfa a la vida. I aquest és una crítica molt forta al estil de vida americà, aquest constant de buscar que ets un perdedor o un guanyador. Jo penso que, de la pel·lícula, és una crítica bastant forta. Aquesta és el Michael Douglas, o no? No, no, és el Kevin Espacey. El Kevin Espacey, què és el que és? L'Anette Benning. I després hi havia una altra pel·lícula d'en Cynyilumet, d'haver-hi dit, a la qual el Paul Newman, el tornem a trobar fent el paper d'un advocat, que també és un advocat mig alcolitzat, arrossegat, que finalment troba un cas en el qual ell pot finalment triomfar, tot i que tampoc això no li acaba reportant grans beneficis, però és un home de principis. Aquí veiem el perdedor en principis. Aquella persona que no ha tirat endavant, però que té uns principis, el sap defensar i el sap mantenir. Després hi ha òptiques més còmiques, si voleu, sobre el tema. Per exemple, l'apartament d'un Billy Wilder, que veiem el Jack Lemon, que és un absolut perdedor, que la manera que té d'anar fent i de congraciar-se amb els seus caps és anar deixant l'apartament perquè vinguin amb les seves amants, fins que un dia s'enamora d'una de les amants, i això li complica la vida. Però, bueno, s'ha de pel·lícula que està a forçar bé, i després n'hi ha una altra que a mi em va agradar molt, que els directors són en Joel i el Ethan Cohen, que és el gran Levouski, que aquí l'òptica és diferent, perquè és una persona que, des d'un punt de vista, si voleu, de l'American Way of Life, és un perdedor, però que en realitat ell mateix no es considera un perdedor, és senzillament un passota absolut, del qual aviam, és una pel·lícula que rius molt, no? Però és un passota que es veu atrapat amb una trama de... de poder, de crim i d'enganys, que ell l'únic que intenta és no prendre mal. I sobreviure. I sobreviure, i anar fent, mentre els altres van lluitant els uvultes. I, bueno, jo ja acabaria aquí amb una altra, amb algunes pel·lícules més cap a aquesta direcció, com podrien ser, doncs no sé, a mi una que em va agradar molt era Entrecopes, Sideways, que era una pel·lícula del qual sortia un professor que havia passat per un divorci bastant traumàtic, amb bon escriptor, però amb una inseguretat i una por de, diguem, de... de fer veure els seus novel·les, que això condicionava molt, no? I després també pel·lícules com les pel·lícules del Charles Chaplin, a la qual constantment surten personatges a les quals el perdedor és un personatge divertit i fins i tot entrenyable, no? Ell juga molt amb això, no? Llavors, clar, a totes aquestes pel·lícules, de fet, van sortint perdedors des de diferents esòptiques, però el que realment a mi sempre m'ha sorprès és que són personatges que normalment et capten. Tens tendència en patitsa. Com a vegades amb els triomfadors depèn de com en patitses. No hi ha tanta tendència, o almenys és una opinió personal. Almenys a tu et passa. A mi em passa. En canvi, amb els perdedors, sempre li trobes aquell puntet que dius, ostres, em cau bé aquest personatge, no? I aquí poden haver-hi diferents rons, això, perquè el perdedor se n'acaba sortint i fa la seva, com a la pel·lícula de cadena per pètula, o perquè el perdedor realment és una persona de principis, i tu et meravelles que aquella persona sigui capaç de defensar-los fins i tot a costa del seu triomf. Hi ha diferents... o del passota. O poder, perquè predomina. Jo penso que, per exemple, el Xablin explicava, que jo penso que sí que estic completament d'acord amb ell, més que perdedor potser és aquest senyor desvolgut, pobre, miserable, que el fan viure de les condicions, vull dir, infrarumanes, etcètera. Ell pensa, i sobretot, en els anys 30, 40, 50, quan ell fa les pel·lícules més famoses, que la majoria de la gent dels espectadors eren com ell. És a dir, els rics vivien en un nivell, i la gent, que és la majoria, 80% de la gent, per incursor amb el Crag del 29, quan fan les pel·lícules al voltant del Crag del 29, doncs passa això. Llavors, què passa? Jo crec que això segueix encara vigent en aquest moment. És a dir, no és veritat que la majoria de la gent estigui supersatisfeta, sinó que la majoria de la gent té un sou més o menys... curt o miserable, la gent ha de sobreviure, i això fa que puguis molt més... que estàs més a la vora d'aquesta gent que s'ho passa malament, que no la gent que s'ho passa de puta mare. Penso que això és d'un problema d'estabilització gairebé. Sí, el que passa és que... A veure, vull dir, una cosa és parlar seriosament d'aquesta temàtica, i està clar que aniríem cap a la simpatia, però per altra costat, doncs tenim tot un munt de pel·lícules, revistes, de tot, no?, que en definitiva ens estan mostrant també els guanyadors, que moltes vegades són l'autèntica argumentació del perquè hi ha perdadors, no?, perquè les expectatives, tu ho has esmentat. Les expectatives que et pots arribar a fer, com a guanyador, doncs, doncs, es proponen amb les teves capacitats, no?, i després, una vegada més, per mi, surt la competitivitat aquesta, que en definitiva doncs, és tant d'allò. A veure, aquí hi ha una pel·lícula, també dels germans Coen, que es diu Fargo, en la qual surt una persona que ho té tot, perquè té una dona fantàstica de fills, però com que ell vol més, és capaç de cometre un crim de l'home més horrorós. Però arriba un moment que el personatge, evidentment, no pots empatitzar, no s'impatitzes amb ell, però les seves dificultats, partiran davant, arriba un moment que dius, hosti, pobra tio, no? Estem veient com una cosa molt... molt definitoria, és a dir, si ets un peredor, ets un peredor. Estava pensant que... o potser no. Clar, és que això... La Diasta va pensant en aquella pel·lícula que em sembla que es diu en busca de la felicitat, amb algú que és mi i el seu fill, que és una pel·lícula, bueno, una defensa molt... molt ben plantejada, la veritat, perquè no t'ho esperes si en realitat estan defensant el sistema capitalista, l'Amèrica, l'American Way of Life, l'Alsomnia Amèrica, poques pel·lícules ho fan, i aquella ho fa molt bé, perquè et venen a dir que, per molt malament, que tu passis, tu has de continuar lluitant, perquè al final el sistema et donarà el que et mereixes. Aquesta és la moralina que té la pel·lícula, i està molt ben feta, i la veritat és que, bueno, és allò que diem de vegades, que no tens perquè està d'acord amb una pel·lícula, però si està ben plantejada... Uf, dius, bé, llavors potser pots tenir també brots de perdedoria, com es diria això, potser pots tenir un moment en què està fatal, com que estem plantejant que el concepte, la idea de ser perdedor, seria així una mica filosòficament, allò que de vegades s'ha qualificat com la diferència que hi ha entre la realitat i el desig. Vull dir, la realitat del que un és capaç de ser equilibradament i el que voldria ser, potser sí, volem ser una altra cosa diferent del que som capaços de fer, doncs en un moment ja estem avocats a tenir o brots, o per sempre més ser perdedors, perquè estarem sempre a buscar una quimera, una cosa impossible, el capitán Ahab de Móviric, és un perdedor també, perquè està sempre buscant aquella valena que mai no trobarà, perquè en realitat segurament ni existeix, o és una cosa que se li ha ficat en el seu cap, és un monstre allò atàvic, una qüestió que era ben metafòrica, llavors no s'ha connectat amb això, i tot i que no tinguis res a veure, però també hem parlat, estem acabant el programa, tot i que no tinguis res a veure, però jo deixo aquí una pregunta així a l'aire, que sembla que no, però al final ja sabeu que tot està connectat. Jo intentant donar resposta perquè la majoria de pel·lícules ens tenen un caïre determinat i perquè ens estranyen si té un altre caïre ideològic, jo m'estic plantejant últimament si el Rics veu en pel·lícules, o deixo aquí, o deixo aquí, i ja no m'explicaria moltes coses, i com que el Rics en principi no són perdedors, perquè tenen allò que s'ha de tenir i tal, per tant, no es fa cinema per ells, i canvi el cinema en principi planteja molt el tema del perdedor i ens identifiquem els que estem en aquesta frontera, entre triomfar potser o perdre-ho, tenim aquest punt d'empatia amb aquesta gent, volem animar que la gent li pagi bé, tenim la capacitat de solidaritat. Potser els Rics no miren pel·lícules, sinó que l'espan. Ho agiu, si acompanyi. Escolta, estem acabant el programa. Estem aquí, aquest interrogant, i molt bé, com sempre, Andreu amb els seus temes. Aprofitem-me més a més d'agrair a l'Andreu que hagi vingut avui, convidat, com sempre, tant en el nostre programa, que és un color bordó i a fixe. Agraï també els nostres oridors que s'estan sentint i desitjar-los unes bones vacances i que, dius-hi que, com saben, retornarem després de setmana santa, el dimarts de dia 8, si no m'equivoco, del mes d'abril. I ara anem a parlar dels temes. No podem dir el tema de la setmana vinent, perquè no el tenim. No el tenim. El tindrem. Surpresa. Que vagi bé. Fins la setmana vinent. Bona nit.