Cinema sense condicions del 21/4/2015

No, no, no, no, no, no, 30 exis. Puc l'entra...? Miners. La ràdio de Sánchez, la ràdio de Sant Lluís, l'hora de regonfiar burles, l'hora de regonfar training. No és una mà de vida, eh, tu? Sí, això t'ha anat a dir que ens agrada aquesta sintonia, i avui que hem tingut així una mica d'educació, hem dit, va, deixem-ho una mica més de temps. Sí. Tinc educació, sí. Què tal, amic, bona tarda. Molt bé, molt bé, ja un mà. Mira, després de la visita, ja em pec aquesta amàlaga, la setmana passada o d'ella, doncs ja està tallat, ja he tornat, hauria d'estallar, eh. Vas marxar al Divendres, no? Dijous, dijous a la nit, tota la nit viatjant, treballant, anava a dir, però bueno, també. I per intentar arribar al matí, el passi de l'única pel·lícula, l'únic llarg metratge, que es projectava al Divendres 17, el festival que era a Blart, Joaquim Moristret, però amb arribar tard, i van. No van poder anar a la roda de premsa ni res, però van veure el dia següent, i una gran pel·lícula. La veritat és que, bueno, una de les candidates potser a guanyar el premi, tot i que només vaig poder veure dues pel·lícules. Però vaja, feta com si hagués agafat l'idea de Berman, de la pel·lícula de l'Iñárrito, perquè és una pel·lícula feta en pla secuència, amb una idea molt diferent. Berman vols dir? Sí, sí. Feta una mica com si s'haguéssim posat d'acord, perquè parlen de coses similars, tot i que... Euristret, que és el director Joaquim Moristret, parla del teatre, però a partir de parlar de la vida, de molts personatges que van passant a través de la càmera, i ja dic, com que és un pla secuència, doncs ha d'estar tot perfectament coordinat, coreografiat, perquè uns entrin, altres surtin, en el moment precis, i parla del teatre perquè està fet, i està preparat, i ha sejat com si fos una obra de teatre. Perquè ens fem la idea, doncs és això, el fet que sigui un pla de secuència vol dir que no hi ha talls en cap moment. Per tant, ha d'estar tot perfectament preparat, sincronitzat, i els actors no poden rectificar. Si han de rectificar vol dir que s'ha de tornar a començar tot des del començament. I no sé si això va passar en algun moment o no, però la idea és que no, volíem d'investigar-ho. En qualsevol cas, en el moment que ja es dona per vàlid, és perquè s'ha pogut rodar al 78 minuts, o sigui que dura, no arriba a hora i mitja, però és un esforç impressionant, de tothom, d'estar concentrat, de saber que toca, i de sejar molt de temps abans. Per això dic que Bergman parla del teatre també d'una manera molt potent, dintre del teatre, d'aquest actor que estan en moments terribles, que és el personatge que interpreta Michael Keaton, perquè ha tingut moments de fama impressionant, i continua sent famós, però no es guanya la vida, no té autoestima, no té ni tan sols dignitat pròpia, i intenta posar en escena una obra de teatre. I aquí, en canvi, el Joaquim Oristell, el que fa és agafar el teatre i treure-ho al carrer, i fer que un món d'històries a l'estir una miqueta, a mi em va recordar més d'una ocasió, i per mi va ser una referència interessant a les pel·lícules de Miguel del Badalejo, que són aquelles pel·lícules molt costumistes, però amb una profunditat que les fa molt estimables, aquí també hi ha una mica això, perquè ens vea la idea, per fer la idea a l'espectador que conegui el Miguel de Badalejo, que vulgui buscar una mica la primera noia de la meva vida, o mal l'hi toca a fotos, o que a xorro, moltes històries punyents i fetes amb un nervi molt important, però que no se surten o rencor, rencor, per favor, amb la Rosario Flores, quina grandíssima pel·lícula, doncs que no se surten mai dels paràmetres d'explicar la vida, tal qual és, amb tota la seva intensitat, amb tota la seva passió, i aquí, a l'Oristell, fa un homenatge molt, molt gran al sector, al teatre i al públic, i al públic també, sobretot a la part final, hi ha un moment molt emocionant en què s'arriba un teatre, hi ha dues persones, hi ha grans, ara no recordo exactament el nom dels actors, però vaja, es pot consultar, que està endavant d'un micròfon lligint un text, que al començament et sembla que sigui, fa referències a la Bíblia, però després de seguida es converteix en poesia, en reflexió sobre el teatre, sobre la vida, sobre tot parlant de la paraula, que és la paraula, i de veritat és que és brillantíssim, deliciosa, la manera com interpreten els dos, i bé, i aquí s'acaba la pel·lícula, tot i que no explico de quina manera s'acaba perquè també és emocionant veure el que passa en aquell moment i com d'allò, tot i que també es pot preveure, perquè jo no m'ho vaig pensar, perquè jo la veritat és que no... no sé... No fas previsió, no, exacte, això és exactament el que anava a dir, en canvi, un dels que va veure la pel·lícula a mi sí que em va dir que s'ho havia pensat, el que es trobaria al final, però bueno, la veritat és que emocionant, tothom aplaudint al final, veritablement una grandíssima pel·lícula, i l'altre que vaig veure va ser al matí, a les 9 del matí, passi de premsa, i que aquí sé que van poder parlar amb els actors, que són tots molt jovenets i amb el director una miqueta, la pel·lícula, los héroes del mal, que he dit així, doncs, bueno, és difícil saber de què va, i per dir-ho breuament, tens força a veure, tens més a veure del que... fins i tot un voldria pensar, perquè fins i tot no deixa de provocar una mica d'esgarrifança, doncs, amb això que ha passat aquesta setmana mateixa, ahí mateix, no?, amb el fet de les escoles, de la duresa, de vegades que es viu, i avui una companya em deia una cosa a l'escola, que l'altre és que et deixen una mica parat que potser és massa convencional si vols, però què fa pensar? El que explicava, reflexionant sobre aquests fets terribles, i aquestes morts fets i un morts, fins i tot a una escola de Barcelona, és que deia clar, és que a l'escola hi ha de tot, hi ha representat absolutament tot, uns anys més tard, doncs ja la gent se separa, i cadascú fa una cosa, té les seves feines, hi ha persones que entren en el món de la delinqüència, persones que entren a la persona, però hi ha l'escola, està tothom, tothom. Abans no comença res. I llavors, exacte, bueno, mira, una frase molt bona, fent referència també a la pel·lícula Bretran-Taberné, que no exactament va per aquí, però que fa referència, jo d'avui comença tot, doncs a l'escola, d'alguna manera, comença tot. Clar, allà pots trobar, veritablement, qualsevol cosa, i en aquest cas, ahí mateix, doncs, bueno, pel que sembla que ha transcendit, de moment, doncs és un noi que... que no... bueno, que bé, té uns pares que són infermers, i la mare és infermera, i el pare sembla que és assistent social, vull dir que no és un nen que tingui una família especialment desestructurada ni d'allò, per tant, no ens podem escapar. Això és el que fa més potent en aquesta situació. No ens podem escapar dient, no, no, és que això... saps el que vull dir? És un cas particular d'una situació marginal, no, no. Aquí estem tan involucrats com a algú es vençant, ens va fer veure a l'EFAN, per exemple, és que està clavat, és clavat, vull dir, és la normalitat total, a les aules, a les classes, a la biblioteca i de cop, i rom una situació que ningú s'espera, però que tampoc és tan imprevisible, perquè hi ha tota aquesta sensació. Doncs la pel·lícula de la sèrie del mal del director... és un nom basqui, em fa molta ràbia de buscar el nom, però no ho recordo exactament, van parlar amb ell. Aquestes persones, com ho diria una mica, friqui. És a dir, molt de Batman, molt d'avellos i molts còmics, molt... Però ha fet una pel·lícula potentíssima, que podria semblar pel títol que té alguna cosa a veure amb el tema dels còmics, i de fet veu molt d'aquí i té molta importància el logotip de Batman, però és una història dura, duríssima, duríssima. No pots escapar en cap moment de la incomoditat que et provoca la relació que estableixen els personatges, concretament tres nois que estan en un institut, que són els nois marginats, i que es fan tot moment la reflexió, a través del personatge més atribulat de tots, la reflexió de que s'estableixen uns roles, i gairebé és inevitable. I una de saber que el rol que li toca és el rol que ja li pertoca per sempre, i llavors és intentar fugir d'aquest rol, però al final no hi ha manera. Llavors la veritat és que la forma com descobreixen les coses, aquests tres nois, que trobo que és força representativa d'una adolescència en aquests moments, i una adolescència de sempre, també, doncs és culpidora, és per reflexionar. I a més a més, posant-ho en consonància amb aquests fets tan recents de l'actualitat, encara et fa remoure més. Per dir-ho d'alguna manera, jo li vaig comentar així ràpid al director perquè vam tenir poc temps per parlar amb ells, si li semblava, i perquè tu també Jaume i els ullins es facin una idea, així ràpidament del que pot comportar la pel·lícula, li vaig preguntar si ell considerava que la pel·lícula podia considerar-se com una taronja mecànica 2. No ho és només això, però hi ha moments en què t'ho recorda, per l'utilització de la música clàssica, per la manera com es roda la violència, la violència d'una persona sobre una altra, tot i que ell va dir que li agradava la pregunta per una banda, però per una altra banda no, perquè hi ha altres pel·lícules com Alfavil, per exemple, del Godard, que també roda d'aquesta manera, i ell no li interessa exactament això, li interessa reflexionar sobre la manera com uns personatges es veuen afectats per l'ambient, per l'ambient que una societat provoca. Per tant, és una reflexió molt potent, no és exactament quan arribar als cinemes, però la comentarem i valdrà molt la pena. Ja dic, no és una pel·lícula fàcil, una pel·lícula complaent, fins i tot en algun moment penses si està ben feta, però a mesura que va passant i que va desenvolupant-se la història, te n'adones de que no està molt, molt pensada, i que qualsevol cosa que surt de la pel·lícula té un significat, i la manera com es succeixen les escenes és tan feta per fer-te pensar que t'expliquen una història no en els mesos, que l'acció es desenvolupa, sinó en anys, si fa falta. És a dir, t'explica moltes coses de la societat en què estem nosaltres explicant. Per tant, és molt profunda, molt més bèstia del que el principi podia semblar, i si el posem en relació també al cinema de l'Àlex de la Iglesia, doncs també podem entendre millor la pel·lícula. I jo fins i tot diria que fa falta un productor del PES de l'Àlex de la Iglesia perquè director, que ell tenia molt clar el que volia fer, però perquè la indústria accepti una pel·lícula com aquesta, perquè no està tan lluny de pel·lícules com la Comunitat o com el Dia de la Bèstia, pel·lícules de l'Àlex de la Iglesia, que en el seu moment van ser molt crítiques, molt crítiques, però a més a més d'una duresa molt considerable. Però no tenen l'aspecte lúdic que tenen les pel·lícules de l'Àlex de la Iglesia. Tenen en tota l'estona un pols molt ferm, molt dur, molt de donar-te cops continuament perquè gairebé estiguis tentat de marxar. Agafar i marxar perquè diré que no pot ser, no pot ser que això sigui. És consistent. I vaig voler veure, però no vaig poder i vaig marxar una mica així. A més, havia d'emprenyadet el diumenge perquè no vaig estar massa inspirat. Vaig voler veure la pel·lícula de Maloana Moreno, que vam parlar aquí amb ella el dimarts passat, tu no hi eres, parla un momentet. És la directora molt coneguda de Pipas. Havia fet molts curmetatges abans, però amb Pipas va ser una explosió allò, va guanyar el Noto de Finfest i va ser reconeguda i coneguda per molta gent, i ara feia no el que era el seu projecte desitjat, però sí un projecte que va ser seu a partir d'una productora que li va proposar fer una mena de comèdia amb adolescents, que és com sobreviure una despedida, i es passava també el diumenge i els companys que es van quedar allà van parlar amb ella i ja tindrem notícies. Una història entre noies, adolescents, però que amb la mà d'aquesta directora jo estic convençut que tindrà coses molt interessants, perquè no li agrada la frivolitat, perquè sí, serà en principi una pel·lícula frívola, però estic convençut i tothom que ha vist Pipas, i a la setmana passada Carme en directe la va veure i va dir que ja l'ha vist, la recordava, i va dir que és fabulosa, perquè té una mirada i una capacitat d'introspecció que pels personatges fenomenal, i el 24 d'aquest mes em sembla que s'estrena, ara no estic segur si és aquest mes o el més vinent, però crec que és aquest, per tant haurem d'anar a veure-la i comentar-la. Aquesta és la meva crònica. Si podem d'aquí una mica, ara que comentem alguna cosa més de les estrenes, i recordant que avui teníem l'espai de Pasolini, Pasolini després de la Belferrara, que va quedar així com una mica tallada el dia que tu havies vist la pel·lícula, i que la vas voler comentar, doncs avui podem fer això, que per al final del programa, intentarem connectar amb Alva González, que està ja, que és la nostra corresponsal, que va arribar ahir mateix, perquè ens facin una mica de crònica del que ha viscut en aquestes poques hores i de les impressions que té. Però bueno, de moment comentem altres cosetes. Molt bé, sí, hi ha una pila de coses que m'he comentava i això rei. Bé, jo vaig veure una pel·lícula, que és aquesta Jet, el divorci de Bibiana amb Salim, que és una pel·lícula que a la setmana passada no vaig estar aquí, la vaig veure a l'altra setmana, que em va agradar moltíssim, és una pel·lícula realiana, i últimament ja tenim molt clar que nosaltres tenim diferents pel·lícules que d'això, que s'estan estrenant concretament ambientades a Israel i que ofereixen una versió de la vida tal com és allà, doncs francament enriquidora per tots nosaltres, que el que podem saber moltes vegades és aquella elementalitat, tu m'atacas i jo te'l torno o jo ataco i la resposta, i en fi, llavors són aquestes opinions així... Sí, una visió al cap i a la fi és viajada per allò. Jo crec que sí, que són moltes viatjades i diem-ne que elementalitzades per les constants, o sigui, per les constants que realment viuen en aquesta franja on conviven dues comunitats com són la iroaliana i la palestina, no? En el cas de la pel·lícula que ens ocupa, més estrictament israeliana, és precisament que té com a protagonista una xicota que ha marxat de casa seva perquè no pot aguantar en el seu marit, però en definitiva ella el que pretén és que allò que ha provocat la marxa de casa seva sigui reconegut per un tribunal, en definitiva els tribunals que hi ha allà són de característica religiosa i lògicament això té xoca directament, vaja d'una manera impulsiva amb el que es podria derivar d'una acceptació del divorci com a cosa natural, aspecte que per exemple en la nostra cultura ja té una dinàmica diguem-ne més acceptable, encara que no sigui del tot. A partir d'aquí la pel·lícula està feta, jo diria amb un regrafons pràcticament blanc, gairebé sempre estem davant del tribunal, i a partir d'aquesta estètica tan despullada que gairebé no caldria ni que fos en color, doncs anem veient les diferents etapes del que va ser, del que va ser o del que podria ser, perquè tampoc et diu que això vagi ser real ni res, sinó que és una exposició del que és, en definitiva el que mostra la pel·lícula com a ficció com a realitat d'un judici que va a la recerca per part de la voluntat d'un dels protagonistes, d'aquest accepti el divorci que ja s'ha produït, en definitiva, perquè ella ja ha abandonat la seva casa i tal, i llavors aquí el que veiem doncs és de la manera que ella pretén això, quan això veritablement és pràcticament impossible perquè no són tribunals civils i no el que tenen la característica religiosa. Molt bé, vull dir que a mi em va agradar moltíssim, perquè el cap i a la fi, cap a la part final, doncs hi ha un canvi, tot i que pots, com deies tu, pots preveure el llarg del film, dius això acabarà tal com ha començat, però no, hi ha un canvi francament radical, i a partir d'aquest canvi veiem que moltes vegades el que caldria és precisament dir, bueno, aquests dos que es... els vagilarem, que no es facin mal per dir-ho d'una manera, però que es posin d'acord, ells, i a partir de posar-se d'acord se suposa que la qüestió doncs serà molt més fàcil, i si no hi ha acords doncs ja decidiríem, no?, però en definitiva anem a mirar que es posin d'acord. Naturalment, això és el més interessant que té el film, és rica, hem matitzos, encara que moltes vegades doncs pugui haver-hi la sensació que és força reiterativa, perquè no hi ha grans canvis, ni d'ambientació, ni de situació, eh?, gairebé fins, com deia, fins al final, i automàticament doncs ja us recomano que aneu a veure aquesta pel·lícula, amb la certesa que veureu un obra que us aportarà elements de judici, sobre la gran varietat de matitzos culturals i civils que xisteixen doncs a diferents punts del món, perquè aquesta és la realitat. Una pel·lícula molt enroquidora, eh?, d'acord? Estic mirant la informació que hi ha així a internet de la pel·lícula, és veritat que complementant el que tu dius la trobo interessantíssima, i sembla que és la tercera part d'una trilogia dedicada a la independència de la persona, de la dona, sobretot, les altres dues són to take a wife, que seria una cosa així com... A mi no em sona, des del 2004 i l'altre és el set dies del 2008, i és possible que aquesta sigui l'única que ha arribat, no ho sé, això no puc una informació, no ho sé segur. Una cosa que ho podem comprovar. De tota manera, totes les crítiques que jo tinc no en parlen pas d'això. De tota manera, vull dir, aquí tinc una informació més gran, no?, i podríem arribar doncs a esbrinar, no?, a recuperar si això... Bueno, que això és així, és veritat que hagi arribat, és el que podem dir. I en qualsevol cas, parlant de tot aquest cinema que efectivament està arribant d'Israel últimament, la característica que jo crec més interessant és el fet de reflectir les contradiccions de la societat israeliana, en aquest cas, en el que tu estaves comentant, aquesta pel·lícula de Get, de Get, l'intent d'una dona de divorciar-se, de Viviana Amselem, doncs és el fet d'una societat que no permet directament la llibertat d'una persona quan ho decideix. Clar, fa no gaire, vam parlar fa uns mesos d'aquesta altra història de nota a peu de pàgina, que és una perigua que a mi em va impactar especialment, que dona a peu ha parlat de la dificultat per tenir una vida acadèmica coherent i sensata, i el que es premia en aquest sentit a Israel i segurament a tot arreu del món en aquest sentit és molt universal aquella pel·lícula, és que es premia més la imatge que doni una persona que suposa que és un investigador, que potser no és tan precis en la seva investigació ni la fa de manera tan pormenoritzada com un altre, en aquell cas la diferència està amb el pare i el fill, i la història és punyent perquè en principi sembla que li donin el premi al pare a tota una vida, i en realitat no li donen el fill, que és un bàlig a balaga, oi? És un presumit que el que fa és simplement anar de gala en gala i de festa en festa i fent llibres sobre allò que ha agafat superficialment de les investigacions d'altre. Llavors aquella pel·lícula, habitablement, és molt punyent. I el que és curiós és això, i una altra vegada, una vegada més, el cinema sembla que hi agafa aquest paper, agafa el paper en alguns països, sobretot en aquest cas, en Israel, de denunciar això. El que jo no sé és si el mateix Israel, aquestes pel·lícules, tenen preponderància i la gent les veu i les comenta, perquè són molt crítiques amb el sistema. Ho podem averiguar tot això, evidentment. Aquesta és la tasca que hem de fer, no? Vull dir, és clar, pensa que això tot plegat fa avui dies que l'hi vist, i naturalment et quedes amb la imatge i la valoració que et fa, oi? Ara, vull dir, tot això que dius, tant aquestes dues pel·lícules anteriors, la qual aquesta seria la tercera part, doncs és una cosa que comproverem amb crítiques més acceptives, vull dir, més complertes, vaja. Jo la veritat és que em va, no sé, cada vegada més s'estica la recerca de coses que potser sempre veiem estat, però de coses que sortin d'aquella normalitat de pel·lícules, sobretot d'entreteniment i pensària, però de pel·lícules transcendents, i aquesta jo la vaig trobar fantàsticament molt vàlida, com a punt de recerca, per tot espectador que veritablement vol que el sorprengui amb algun fet, amb algun matís, que d'una manera clara, com tantes vegades hem dit que aquí en el espai, si més no, jo sí que ho he dit, doncs et sorprengui, o sigui que veritablement veur una pel·lícula t'aporti una visió més rica del que ja tenies abans de veure, que veritablement és el que hem de saber trobar sempre amb qualsevol manifestació artística, que crec que com a tal és el que cal que sigui una manifestació artística, que et sorprengui, i d'aquí ve el respecte pels autors, que són en definitiva els creadors d'aquesta marxió, que és una mica el que explicaves tu del senyor Aristreint, que ni he vist alguna d'elles, i francament és un senyor que ofereix respecte precisament a partir d'això. Sí, sí, i unes claus de comèdia, sempre en clau de comèdia, normalment, d'aquesta última noves, i algun altre tampoc, algun altre que parla d'una escola d'actors, que és que també força punyent. Sí, i una vegada més, jo crec que reindicant la comèdia, que de vegades costa una mica, i fins i tot tu mateix ho reconeixes, que entra millor al drama, com si fos més fàcil referir la realitat de vegades, però bueno, aquesta pel·lícula de hablar té molts tocs d'humor, però és d'una profunditat en quan reflectir la realitat social d'una sèrie de gent molt gran. Molt bé. Què més, amb aquestes dues setmanes? Jo crec que tens unes coses a dir. Tinc mirant, mentre tu parles, i d'allò, de contactar amb els corresponsals d'allà. Sí, hem de parlar també de Pasolini, també, en tot cas li donarem una passejada més, vull dir, l'altre dia ja vaig a algun apunt, no? I la veritat és que m'agradaria posar sobre la taula un element que penso que és molt interessant, que he descobert precisament en dos diaris d'aquests dies, d'aquesta setmana vaja. Es tracta de l'història d'una casa emblemàtica del moviment modern, que va ser la seu de tota mena d'esperiments artístics de les venguards. Es tracta de la Vil, la Vil no a ells. No soc francès, lògicament, no tinc una pronunciació vàlida, però en definitiva és una Vil que hi va assistir un munt de persones, entre elles el senyor Luis Buñuel. Per què vull destacar això? Perquè aquest respecte que es mantava ara fa una petita estoneta sobre el respecte més absolut pels creadors, i en definitiva els autors de les obres que tenen aquesta capacitat de sorprendre, no hi ha cap mena de dubte que el senyor Luis Buñuel ens va sorprendre. I molt llarg de la seva trajectòria, i fins i tot posant en evidència determinades propostes que veritablement per ell no servien de cap manera, com per exemple entrar en una gran indústria, com és la de Hollywood, i que això va quedar com amb lletres d'ort, amb la seva filosofia de la vida, que en definitiva li va proporcionar aquesta coherència, que després va transmetre a partir de diferents històries amb les diferents pel·lícules que va protagonitzar. Aquest lloc era un lloc en què hi havia uns aristòcrates, Baladiro, que eren els propietaris d'un lloc com aquest, que va començar, i això ho explico de memòria després d'haver-ho llegit, que va començar amb unes quantes habitacions que es van transformar en moltes més fins a... va començar amb 8, per exemple, i va acabar amb 80, i allà hi van coincidir tantíssima gent, sobretot lligada absolutament amb el que és el surrealisme. Estem parlant dels anys 20, 30, que aquests senyors van... es devenien acollits en aquest punt, no? Vull dir, diríem que no els hi costava res, o sigui el que era el fet de ser en el lloc, i que és el que hem semblat a mi com a punt molt interessant del que he pogut saber i del que he vist. Per exemple, no fa gaire que vaig veure la pel·lícula Seraphim, que també en parlava d'aquesta constància, de la manera que un senyor que agafava obres artístiques, que ell les considerava molt interessant i que les promocionava tant en els museus com en els compradors d'art, i que precisament això el que provocava precisament és aquest respecte per la creativitat, persones que, diguem-ne, que tenien la capacitat d'interpretar la valeriesa d'un obre art. Seraphim és una pel·lícula interessant en aquest sentit, perquè la Seraphim senzillament era una senyora que servia, i que de cop i volta des de jovenota començava a pintar i va acabar fent coses molt interessants, pel que vaig esbrinar la Seraphim que dic és un car real, o sigui una biografia, i que lògicament em va agradar molt també aquesta pel·lícula. Destaco precisament una d'aquelles coses que en la societat actual semblaria que manca d'una manera molt clara aquests punts de trobada, la qual persones que puguin tenir una valeriesa doncs tinguin aquest acolliment, per dir-ho d'una manera, des de la simplicitat que és el que sembla que dona com a gran argument a totes les persones per arribar a tenir una imaginació creativitat. L'expecte que sembla que és negat a tot un seguit de persones que tenen aquest privilegi d'haver-ne escoltat amb espais que no els proporcionen ni inquietots ni res, però que el que sí que seria molt important en el teixit social en què vivim és que de la manera que sigui aquelles persones que tenen aquestes aptituds producte del que sigui, perquè no és tothom, això naturalment, i a partir de la visió, versió i no pas l'interès, sinó de la estricta i única concepció de veure que allò té un futur i que serà una riquesa artística per la humanitat que tinguessin aquesta capacitat de protegir-ho. Ho dic això arrodonint el que hem parlat abans i segur que tindrà molt a veure amb el que parlarem a partir d'ara. A veure si podem connectar ja malament, que sembla que cada dia a les 8 de la tarda hi ha l'alfombra roja, que entren persones que protagonitzen perícules o directors, es fan allà les fotos, i ara mateix està en plena avolació aquest tema, jo vaig viure una mica de lluny, perquè també he de dir que no m'interessa massa aquest tema concretament, llavors vaig sentir els crits i de allò de les persones que estaven allà assistint a aquesta entrada, aquesta cerimònia. I sí, veia, has dit tantes coses en poc temps que assimilar-les i anar-les, sinó en les és... És que jo sempre he tingut molt clar, ja me'n recordo una vegada, amb una xicota que conec de cor allà, doncs que m'ho va dir o no, que estava amb un xic, amb el que podia convivir, amb un xicot, i diria que com estàs? Dic, bueno, era una noia que es va veure prejudicada precisament per a una situació com la que acabo d'esmentar. Aquell noi tenia una capacitat creativa, una imaginació, diríem, natural en el seu interior, que és el que en definitiva fa que les persones puguin ser valides per a tothom en quant a creativitat, no? I llavors hi va haver un senyor de la part del sur que vivia i tal, i que aquell senyor el va acollir. En definitiva diu tu, aquí tens una residència, i tu aquí fes el que et surti, vull dir, com a concepte. I llavors, a veure què surt, i com això ho transportem i tal, perquè aquell senyor, aquell senyor que li sobrava capacitat econòmica per tenir despesa, per dir-ho d'una manera, era aquest xicot, aquell senyor va ser protector en aquest sentit. Això probablement en la societat moderna, i diria jo, amb sintonia republicana, hauria de ser des de fundacions o coses semblants. Vinga, a la recerca, com per exemple el que es fa a nivell de futbolistes, no? Per exemple, Casca, hi ha persones que van vagilant, no? Jo conec un xicot que viu en el mateix bloc que jo visqui, aquest xicot em deia i diu no, diu ara vaig guaitant a veure quin jove per dir-ho d'una manera veig, que té molta qualitat i futur. Doncs jo penso que amb obres d'art hauria de ser exactament igual, sense mediatitzacions ni interessos, no? Vull dir que fos així de natural, no? Per això ho destaco, perquè aquest article m'ha agradat moltíssim, moltíssim, moltíssim, perquè destaca precisament aquesta filosofia, que en definitiva lliga perfectament amb una concepció que jo tinc del món, també és clar. Jo no sóc creador, doncs no, no creu, però sí que gaudeixo dels que creen. I a través dels teus comentaris, i a més a més en emissores públiques i que poden sentir molta gent, també puc promocionar-ho, també formes part d'aquest món de difusió. Home, ara estava intentant relacionar tot el que deies, i això comentaves, que a començament del segle XX, cap a la veca dels XX del segle passat, doncs seria més o menys l'equivalent al que en un moment determinat en el que va donar a anomenar-se el... Ara no me'n recordaré del nom, tot allò del nou ressorgiment de l'art, l'Itàlia, primer el renaixement, tot allò es va fer a partir també de les messenes, seria una mena de messenatge, que de fet encara es parla, i fins i tot nosaltres mirem de trobar una llei del messenatge que sigui favorable per les arts. El que passa és que també és cert, nosaltres que parlem de cinema, que és molt diferent promocionar i animar a una persona individual, a un artista de la literatura o de la pintura, que pot fer les seves obres de manera més o menys individual, que promocionar el que seria un geni del cinema, és una cosa diferent, perquè en una pel·lícula, per molt poca gent que intervengui, ha de haver unes 50 persones i si no arribem a la centena, fàcilment. Llavors, acollir a tota aquesta gent i aconseguir que aquesta gent tingui durant el temps del rodatge i, a més a més, durant el temps que no estan rodant, que no estan treballant, que puguin tenir també una vida digna, llavors això comportaria, clar, no tenir només una casa, sinó una ciutat dedicada a això. Com el que va bé, per exemple, almeria durant molt de temps, que ara, en certa manera, s'està intentant recuperar amb diferents projectes i que va passar per allà, al mateix Ríllias Biscot, en la pel·lícula aquesta d'Exodus, que va ser rodada en bona part allà, s'està intentant moure de nou el tema. Exodus, exodus, la de Prometeus va ser l'anterior seva, i diria una anterior de les meves, però va estar rodada en una altra planeta, però no, no sé exactament on estava rodada, però no, aquesta d'Exodus, la història dels Raelis, precisament, ara que parlàvem d'això, de la seva fugida d'Egipte, que pot que ara, com que el meu pare normalment escolta la meva mare també el problema, ara he de dir referències que ell em fa, que estaven llegint un llibre i mirant, una història d'aquestes que poden considerar-se una mica paranoides, potser, però que són dignes de mansió, d'esmentar-la i de tenir-les en compte. Sembla ser que hi ha fons documentals que testifiquen que a Israel o que a Egipte més aviat mai no va bé cap Israel. A mi m'agradaria dir que tot allò no funciona d'aquesta manera, que és una manera per una banda de desestimar o de desprestigiar una història, que fins i tot forma part de la història sagrada d'un poble i de la història dels preliminars d'un altre, de les religions joves, de la religió en cristiana, però bueno, és qüestió d'investigar-ho, no deixa de ser interessant que pugui haver aquestes versions, que pugui haver gent que ho ha investigat i que es pugui arribar en un moment determinat a la constatació, fer fe fe en, que es diu en català, fe fe en, una paraula que trobo molt curiosa, en la constatació certa i palpable de que hi ha, en realitat, una manipulació literària, amb tot plegat, que també és raonable, perquè ens creiem les històries que estan escrites des de fa molt de temps, que si fossin certes de vegades i les agafem com a real, però sabem que no té per què ser així, vull dir que la fabulació de les persones sempre ha estat una característica nostra. A un testaria la diferència, m'acabes de donar un argument, a un testaria la diferència que se'ns expliquin històries que ens les podem fer bàlides per interpretar el muntatge social en què vivim, per interpretar-lo, perquè ens hagin de creure i a canvi tot el contrari, això que acabes de dir tu, de quina manera se'ns expliquen històries que són moltes vegades absolutament inversamblants, com si fossin molt certes. Jo és una proposta de reflexió, jo penso que és molt bàlid, aquesta proposta, i aquí queda. I podria haver fins i tot històries de ficció. La meva tendència, com a mínim, com a espectador, que veia Sara, jo tampoc tinc una característica creativa, especialment rellevant, en cap camp, com a espectador, com a comentarista, com a crític del que llegeixo o del que contemplo o de les pel·lícules que veig, és considerar que la diferència entre la ficció i la realitat tampoc és tan important, segons com. És a dir, que entrarien més amb aquesta línia que tu dius, de considerar que la importància està en... És que quan hem parlat de la senyora aquesta, mira, això tampoc pot ser que sigui real, o sigui que sigui una biografia, o bé que realment sigui una invenció, però que en definitiva pertany a una realitat, o sigui, el que està refocat en aquella obra és la realitat, en definitiva, que està passant que una senyora, per molt, que hagi marxat de casa seva, saltant-se a la norma, i que precisament no és que li hagi de passar res, perquè hagi marxat de casa seva, perquè no li passa res. El que sí que vol és que allò sigui real, o sigui que allò sigui acceptat com a normal, que quan un se'n va de casa seva és perquè ja no pot viure en allà, això és el que ella busca, no? Aquí està el gran argument d'aquest film, eh? Vull dir, molt interessant. En quant a Pasolini, jo penso que no és que sigui exactament això i el que ha fet a Belferrara no és això, però sí que hi podríem trobar alguns punts de coincidència. En definitiva, Pasolini li va tocar viure en una època que s'acabava la Segona Guerra Mundial, i en definitiva la Segona Guerra Mundial es va provocar com una resposta, i això ho hem vist amb altres pel·lícules, jo penso que és bo que la recordem, o que ho recordem. Vaja, amb altres pel·lícules, que en definitiva dèiem, vull dir, és que aquí el que hi va haver va ser un moviment extraordinari a tot Europa i Amèrica també, perquè precisament per frenar no pas als nascis només, sinó precisament per frenar a la Unió Soviètica i les seves pretensions que estaven molt clares de controlar el món, no?, que amb filosòficament diem, no? En quant a concepció. A veure, si això ho acceptem com a bo, que tot és discutible, evidentment, doncs ens trobem amb aquesta situació que es va generar dins en la propia Europa, i no, això no ho volem, això no és computable, tot el que diríem l'aristocràcia i la burgesia hi ha amb potència, doncs això no ho podia acceptar com a bé. I llavors, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, que això va ser un èxit, evidentment, confrontat amb la Unió Soviètica, participant i fent participar a la Unió Soviètica per eliminar, probablement el mateix mostre que havia creat una conclusió com aquesta, si? Automàticament, doncs, això que passava aquí és que hi havia, doncs, un rebut sistemàtic contra tot el que representava, doncs, aquesta constant, no? Automàticament, jo crec que la pel·lícula de Belferrara el que ens reflecteix és precisament aquesta realitat s'acaba la Guerra Civil, hi ha una concepció nasi o feixista, aquí a Espanya ja veus tu, potentíssima en aquest sentit, no? Perquè aquí abans que la Segona Guerra Mundial ja es va eliminar aquesta possibilitat, no tant en quant a la realitat que els comunistes guanyessin, però siguin quan a la República i les seves variants, que veritablement feien molt de por a tot el que representa la mentalitat conservadora, automàticament el senyor Pasoliní es va viure, va viure aquesta realitat i lògicament la va patir. I la va patir d'una manera tan potent, que és el que reflecteix la pel·lícula, i aquesta és la meva conclusió, evidentment, tan potent que em va esdevenir víctima. I si va enfrontar, si va enfrontar de diferents maneres, la clau està pensant, creant, exacte, en què ell es va enfrontar, i això ho hem dit moltes vegades, però ara, després de la pel·lícula de Belferrara, que tu has vist jo encara no, i llavors tu has de dir les conseqüències que es puguin extreure d'aquí, però reflexionant sobre el que hem dit altres vegades i a la llum, una mica del temps que va passant i de les idees que vas tenir a posteriori, doncs te n'adones encara amb més potència que ell, el Pasolini, va tenir tota una sèrie de estratègies per enfrontar-se, per confrontar, per intentar donar una alternativa, això que tu estàs dient, a dir que allò que ve d'aquesta banda potser no tot és necessàriament tan dolent, sinó que hi ha unes maneres d'enfrontar la vida que podrien aportar-nos moltes coses, i ell ho va intentar culturalment, va anar als orígens de la cultura per una banda grega, que està a la base de la cultura d'Europa, perquè va fer, per exemple, una diporrei, que és una de les pel·lícules que jo recordo sobretot algunes escenes amb més esturament, perquè són d'un realisme i d'una potència enorme, com jo no havia vist mai directament en el cinema, per molts efectes especials que li vulguis posar una pel·lícula, ell, el que explicàveu, feia amb una potència molt gran, ho va fer també amb la religió cristiana, amb l'Evangeli de Sant Mateu, que mai no havia acabat d'entendre massa bé per què, i ara venint cap al programa pensant que això és una cosa que em passa molt a mi, que en un últim moment que he de fer una cosa, doncs se m'ocorreix alguna idea, i lluitablement m'he adonat, i segur que tu ja t'ho havies adonat, feia temps, jo havia reflectit que l'Evangeli de Sant Mateu no deixa de ser una manera naturalista d'explicar una història que altres persones l'explicarien amb un significat místic, amb un significat religiós, doncs ell, simplement, li va donar un caire... I amb una utilitat pública directa i necessària i incoestionable, en canvi, ell no ho fa així. Exacte, ell ho explica com una història més d'unes persones que van viure en una situació determinada, i a més a més agafen les escenes, literalment, dels Evangelis. És a dir, jo crec que segurament molta gent a l'època ho devia entendre, però a mi m'ha costat uns 30 anys arribar, i vull dir que potser sí que estava avançat en aquest sentit, allò que es diu de vegades, sí que estava avançat en quan a la interpretació que es podia fer, ell ho veia molt clar, el que volia fer, i la gent que l'envoltava segurament també, i intelectuals de la seva època, potser ho van captar en aquell moment, i van dir, mira el que volem fer en aquest home, jo crec que va ser respectat des del primer moment, no sé si a la pel·lícula això es veu, tampoc no tinc la seguretat que sigui així. A la pel·lícula, i ara m'hi has fet pensar, precisament, a l'exposar això que acabes de dir, a la pel·lícula, en definitiva, no hi va haver cap organització contra ell, d'una manera directa, segons el que expressa la pel·lícula, però que ell va esdevenir víctima d'una situació a partir d'un menys preu en vers ell, i el que ell representava, però que va ser una qüestió absolutament individualitzada, això és el que presenta la pel·lícula, i això és el que encara fa més potent, tot el que hem dit abans, no va ser part, no va ser un munt de gent que organitzativament va posar d'acord amb eliminar-lo perquè era perillós, això ja no tocava en l'època després de la Segura Guerra Mundial, no és aquesta la qüestió, la qüestió és que això va sortir d'una espontaritat i casualitat, al mateix temps d'una de les constants que ell, d'una manera natural, diríem que necessitava i reivindicava que era la connexió amb la homosexualitat que gaudia. No pas patia, ens hem de dir-ho. El que passa és que l'homosexualitat, un cop va acabar la Segura Guerra Mundial, estava contemplada com una condemna. I això és el que en definitiva provoca, sense voler per dir-ho d'una manera, o potser vés a saber que provoca que estiguis oberta les possibilitats que ens siguis. El que em fa pensar que no podem pretendre avançar socialment i ideològicament amb un sol sentit d'avançar en tots els sentits de la vegada, perquè si deixem una enrere, acaben subseint. La Segura Guerra Mundial es va acabar amb l'eliminació del nazisme, però va quedar una essència que provocava i conca la desestibilització. Un cop acabà d'una guerra, no vegis, i el desastre diríem físic que es va generar, tot això s'havia de començar a reconstruir. Automàticament això em va marcar una marginació enorme. I a l'Itàlia, a Alemanya, sobretot aquests dos punts que la van perdre la guerra, evidentment, i per perdre, en fi, pràcticament ho van destruir, tot allò. Va ser molt important. Sí, veieu-la, perquè és una pel·lícula absolutament fosca, no hi ha cap mena de dubte, fosca quan el moment que es reflecteix és fosc, és tràgic fins i tot, però d'una validesa extraordinària per interpretar un munt de coses que tenen a veure amb la nostra història i la nostra capacitat de superar aquests elements, evidentment. Però clar que hi són. Aquí és on no hem de perdre el nord. Continuant amb la reflexió aquesta sobre la quantitat de referències culturals que el Pasolini va agafar per intentar precisament avançar, com deia mare, totes a la vegada, també va agafar la tradició árab amb les mil i una nits, la tradició eròtica europea amb el de Camerón. És a dir, que va intentar, veritablement, agafar-ho tot i tirar-ho cap endavant i dir tot això és el que tenim, a veure si són capaços d'aprofitar-ho i veritablement fer una societat potser o una mentalitat nova. Torno a reiterar la meva idea que m'estic adonant cada vegada més que veritablement era un visionari en aquest sentit. Potser seria un moment fins i tot de recuperar-ho. Anem a mirar ara aquest tema, que tu esmentaves en aquell moment cap dalt i fins i tot que podia arribar a portar la destrucció d'un individu que per una altra banda estava fent tota aquesta feina, en principi aquest paradigma, aquest estigma ja, m'hauria de ser que més o menys s'ha deixat enrere, més o menys, encara se'n parla i encara sembla que s'ha de fer feina, però en parlem amb més tranquil·litat de molts temes i de moltes qüestions. Potser seria un moment de recuperar-ho, potser seria un moment també de que sortís una figura com el Pasolini, no sé si això és possible, si això també s'apunta a la pel·lícula... No, jo crec que... Potser hi ha alguna figura que estigui... A veure, jo penso que cada moment històric té la seva constant. Llavors, jo el que entendria o crec entendre que en aquests moments que el diria que passés és que veritablement arribéssim a la conclusió, precisament perquè estem absolutament controlats per un allau de filosofia, ideologia, que no té res a veure amb el fet que tots gaudirem d'això, sinó tot el contrari, jo crec que estem en veïts, controlats i fins i tot, completament submesos, a un munt d'avantatges que no tenen res a veure amb la llibertat, que tot això ara, en tot cas, ha de néixer des de la senzillesa, des de la petitesa, des de les petites, o sigui, des de les elementalitats, precisament perquè tot un munt de persones que... Vaja, vull dir que no necessiten, diríem, de donar-se d'això. És molt diferent, per exemple, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial i aquí, concretament, a tot l'estat espanyol, es va produir el fenomen de... amb 5 o 10 anys es va veure que jo no podria anar de cap manera, i automàticament es va generar, doncs, una tolerància, per dir-ho d'una manera, i que aquesta tolerància el que va provocar és que sortissin persones, doncs, amb una capacitat extraordinària, per reflectir tot un seguit de coses que tenen a veure amb la realitat aquella que ja detectaven els mateixos responsables del sistema dictatorial, que jo no s'aguantava, i que li ha buscat alternatives. I una de les alternatives que es va trobar precisament va ser que el cinema, doncs, s'hagués de renunciar a ser crític, no? Jo crec que en aquests moments, que no són els mateixos que aquell, que la gent anava al cinema, però que en el cinema, doncs, ens va acostumar, jo penso, en reeducar en quant a la capacitat de protesta, i això ens va portar fins a la transició, i tal, però molt que ens sembla, i que això són molts anys, no són tants anys, tot una vida, però no són tants anys. I llavors, en aquests moments, jo crec que l'allau, o sigui, la tranquil·lització que xisteix a nivell general és tan enorme, que no pot sortir d'un que reflecteixi, o d'altres autors i tal, que reflecteixin aquesta realitat, i diuen, adoneu-se que esteu adormits, no. Ha de sortir des d'això tan massiu que hi ha, doncs, les petites cosetes, que provoquin preguntes, que en definitiva, aquestes preguntes et puguin fer dotar del tot allò que, en aquests moments, estem veient com a gran cosa que tenim aconseguida i beneficiosa per tots plegats. És aquí on, crec, jo que està. I llavors, vau, diguem-ne que les petites cosetes. Què tal, connectes amb aquests vells? Doncs, dintre d'aquestes petites cosetes, que són grans cosetes, crec jo, que és les que estaves dient ara mateix, doncs sí, tenim una petita coseta, que també és una gran coseta, una gran persona, i que per mi és un plaer, donàvem vinguda a una persona que encara no ha col·laborat mai amb aquesta missora, amb Radio Desveri, amb aquest programa, Cinema Sense Condicions, però que esperem que, a partir d'ara, sigui un començament, està estudiant periodisme, li agrada molt la ràdio, i a més a més està allà, a màleg, ha volgut anar amb l'equip de infiltrats, amb l'equip que formen els problemes de cinema, i em sembla que està ara mateix una mica impactada per tot el que està veient allà. Alba González, Alba, què tal? Hola, bona tarda, hola. Què tal, Alba? Molt bona tarda. Va s'arribar a màlega, allà per assistir a tot el que poguessis, del festival de pel·lícules, de rodes de premsa, com ha anat l'arribada, el col·locar-te allà, en terres malaguènyes, en portes allà. Això és increïble, és absolutament increïble, és una passada jo, he arribat tres dies tard, i la veritat que he arribat, tothom em deia, quan arribis aniré a mà a rodar premsa, no sé què jo pensava. Tanta cosa impossible, és impossible, no, no, i realment veig que s'esolapa en activitats que vols donar a totes, i no ho pots, perquè és impossible aquest matí hem fet que hem anat a veure el pas de la premsa de la pel·lícula Requisites per ser una persona normal. Ah, fantàstic. L'has anat a veure tu, l'has vist a la pel·lícula? Sí, l'hem anat a veure i una cosa s'esporto molt malament. Doncs bueno... A tu t'escoltem molt bé. Doncs mira, et deixem parlar, parla tu. Ves parlant. Sí, m'hi heu tret. I aquest matí hem anat a veure la pel·lícula, després hem tingut rodar la premsa amb gran part dels actors de la pel·lícula, sobretot amb l'Epicia Dolera, que és la directora guionista i, a més a més, la protagonista de la pel·lícula. Impressionant. I la veritat és que, bueno, és la seva primera... és la seva primera alguma atratge i s'ha menjat a la premsa. Realment ha sigut una passada. A més a més, la pel·lícula tenia... bueno, és molt característica. No és molt pinturesca, diguéssim. Té punts molt de broma. A més a més fa coses peculiar. Si no l'heu vist jo, us aconsegueixo que la veieu, perquè a més a més té punts de riure, que són... bueno, hi ha una cosa que surt una cosa d'un pet, i no sé què, no, i la premsa ha tingut molt amb això. Després, a més a més, sortia un cas d'un... d'un jove, Jordi... Jordi Yadra, la germana de la protagonista, i surt... fent de homosexual amb síndrome de Down, també és molt divertit. I, bueno, en resum que... realment és... és una passada aquest matí. En fet, això, després hem anat a veure una mica... per fora dels teatres ferventes, hem estat veient el fotocall, i ara estem anant, doncs, també als teatres ferventes, estem de camí, de fet, i anem a veure... eh... a veure, anem a una festa privada en el port, com es diu la festa privada del port. Així que no aneu al cinema, vaja. No, anem a veure... anem a... no, anem a un altre fotocall, és que això ja us dic. Són tantes activitats, i volem anar a totes, que això és una passada realment. Ara entenc que estigui sense esma, sentim que estàs com... estàs caminant, estàs veient tantes coses, tantes possibilitats, que estàs una mica saturada. Més a més, clar, és el primer dia. Però, vaja, sembla, jo, pel que has comentat ja, que la feina que estàs fent és excel·lent, i a més a més, ja vam quedar amb tu, i si et ve de gust, doncs serà un plaer, que estiguis aquí la setmana vinent, ja després d'haver viscut tota la resta del festival, pràcticament, perquè estaràs allà fins divendres, i llavors ens fas una crònica, si et sembla, ja, més assossegada, més tranquil·la de tot el que has vist, de les impressions que has rebut, i, doncs, fer-nos la teva crònica personal, si et sembla, Alba. Genial, genial. Avui, de fet, ara venim corrents, perquè arribàvem tard, perquè hem estat fent la crònica per infiltrats, per estrenar la nova web, que us aconsegueixo que, de seguida, que estigui ja menjarem els vídeos, un resum d'aquests dies que hem fet amb vídeo amb vice versa film. Perfecte, sí senyora. I llavors, bueno, us aconsegueix, no us aconsegueix, no us demano que entreu i pugueu veure tot el que estem fent i treballant, que segur que serà molt interessant. Jo ho aconsegueixo també, perquè també surt una miqueta per allà, vull dir que també em fa gràcia. I tant, i tant, i tant. Jo vaig estar els dos, tres primers dies, i tu vas arribar una miqueta més tard, vull dir que som complementaris, diguéssim. Molt bé, Alba, doncs fantàstic. Aquesta és la teva primera entrada al programa, la setmana vinent, doncs t'esperem aquí, perquè ens facis la crònica completa. Salutacions a David Tomas i a Hitor Cruz, que estan allà amb tu, corrent cap a la festa del Teatro Cervantes, una abraçada molt forta per tots dos, i tots dos entraran demà a la MKC de Radio San Vicent, continuant la crònica aquesta, a tope, que estem fent gràcies a infiltrats amb els diferents programes de cinema. Moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé, guapa, molt bé. Que tu passis també com fins ara, fins aviat, a rebeure. Bé, xata. I la setmana vinent... Hauríem de tenir aquí el Joan, que ens diria la setmana vinent, tal cosa, però, mira, intento buscar-ho així, ràpid, amb la música del final del programa, que ens queden ja res, 30 segons, i diu aquí un missatge del Joan, programació del tercer trimestre. Llavors l'obrim, així funciona internet de ràpid, i diu, la setmana vinent, ens tocaria la excepcionalitat històrica del film de Ace Einstein, Alexander Nevski, música, fotografia, influència política, etc. Pel Lluís Jordà. Mira tu. Això és el que tindrem la setmana vinent, per de pel·lícules que veurem, el festival de Málaga, etc. A rebeure, cinema dins de condicions... Que vagi bé, deu ser. Que vagi bé. I si no la vagi bé.