I el que em sembla és que no hi ha cap al darrere. No, no. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. Molt ruiu. Bona tarda. Què tal? מה operated A més, amb els deures fets. Només has vist aquestes? No, no he vist més. No gaire, perquè ja sabem això dels estudis com funciona per acabar la carrera que es diu. Les ha estil·lat, o sigui, són les últimes... No són les últimes, són les últimes. Les que recordes bé... Vull dir, visc els tipus fama i tal, de l'any 80, que és simpàtica. I que és que a mi em fan gràcia. Vull dir els 4 del Superman, per exemple. Però no les comentarem perquè ja està bé. Tu dius que ho acabes de dir, no? Unes coses que et fan gràcia i d'altres que són molt bones, no? Sí, sí, sí. Però clar, ojo, eh, el Superman, ho està molt bé. Ara el 4 és terrorífic. No ens ho veiem, ens ho veiem. No, però és el que diem sempre. Jo no he dit que el cinema és com totes... Hi ha coses que t'has de creure, que són totes creus. Però és simpàtic, no? Jo que he vist una pel·lícula que va marcar època, marcar una tipologia de cinema, espatàtula i tant. I encara és curiós que amb aquestes pel·lícules dels anys 80 i que tenen aquest regús, doncs sí que trobes coses encara que dius, bueno, t'has de posar en una tacitura de l'època, però que estan prou bé els efectes i la intencionalitat i la gràcia dels... No sé, que hi havia aquella època i jo crec que això s'ha de recuperar. Són perióds molt fumuls. El que mitifiquem als 50 i als 60, potser a vegades, perquè és un estandard molt concret, als 80 hi ha una tipus de moda, la forma de vestir, la forma d'ambientar els espais, que sembla que sigui més que rinclon. I això ens dona una sensació a vegades. És això que passa, no? Però bé, ha deixat davant de certes coses, jo crec que s'ha de tenir en compte. Això ha passat també als 90. Vull dir, als 90 es passaran de moda i les als 2000 també. Vull dir, d'aquí 20 anys, és per això. Però si jo t'estava comentant, fora del micròfon, aquesta, de la intel·lusió, de la pesca del Salmone, i és que rinclona. És d'ara, és d'ara. És romanticona. No t'he adat. No, a veure. La llàstima és el que comentàvem, que aquesta pel·lícula és de l'Als Halstrom, i aquest senyor ha fet coses molt interessants, i jo de les normes de la casa de la cidre i tal, ja tenia més consistència. Però bé, jo crec que se'n va tingut aquest tou, una miqueta més malòs, una mica en sucrat. T'ha quedat en dèndia. I s'ha passat de sucre, eh? Sí, ha quedat en sucrat. Hi ha més 4 o 5 d'aquesta setmana, i totes són molt fluixes, inclús hi ha una que passa el mateix que tu, que és del Porfin Solos, que em sembla que va ser en aquest divendre, que és de l'Aurens Casan, que és aquest... Ah, però aquesta és la... Quíton, no. Edan Quíton, el Kevin Klein i el Richard Hankins, que no sé si ho recordeu. De visitor és un actor que quan el veieu el coneixeu, perquè l'heu vist en milions de pel·lícules, que serà l'inminent que havia fet 100 pel·lícules, però l'hem vist moltes vegades. Si recordeu una cosa que es deia el turista accidental, que era extraordinària, era molt guapa. De segurement d'ella és la millor pel·lícula. Segurament també perquè està basada en una novel·la de la Antiler. Ah. El que això és tan dolent, tan amizarable, tan superficial, tan trivial. Tant en ho dic, que dius, jo no entenc com dimonis... La Diane Quíton. La Diane Quíton, dius, pobra Diane Quíton. Hi fan fer unes coses, que es trasprestigen els dos actors bons que es ordenen. Perquè el tio suposo que té un nom, ja ha triat actors de qualitat que han regat per ara. Per salvar-la. Però no salvar-la pel·lícula, ni així. Ja és complicat que ho faci malament. No és un problema de fer-ho malament. La història és tan dolenta, que no s'aguanta per cap banda. Però és que a sobre n'hi ha una altra que ha d'estrenat. Jo ja ho heu deixat ja. No, no, no. Què és l'encaneu i la llegenda del castador? La crítica la deixava bé. Només la banquària. La banquària? Sí, potser sí. No sé si és pitjor que l'anterior. Superficial, trivial, insostencial, buida, anodina, plana... Què més pots dir? Sinònims, no? L'únic que està bé, l'únic que està bé, és aquesta, la Charly Theron. Perquè l'altre, que és la nena que feia el Bonpils i allò d'allò, no té expressió, no sap moure. També és guapetona, però és tonta. Però és que no té passafotor. Des que feia el crepusque que hi he vist... No té futur, ja està nena. L'altre sí. Però és que tan insostencial, tan tonto, tan... Ah, sí? És per sortir a mitja pel·lícula. Ja ho heu enrotllat i no presenteu ni la Rosa Maria... Ah. Avui tenim problemes de micròfons, perquè... Clar, per una qüestió. I no sabem... I ha paragut jo i tot el lloc a la Rosa. Estàs aquí? Estàs parlant del vídeo? Estic aquí al costat del Francesc. I tant. Se't sent una mica baixa. Pujol i una mica el sol. Exacte. Es veu des de l'altre punt de vista. No presentàvem perquè... És millor, pitjor? És diferent, eh? Això sí que és bo. Bé, doncs... Bé, després d'aquesta... Bueno, sí, a part de diòl, el que vull dir és que d'aquí una miqueta, si us sembla... Bé, sempre dic aquesta fórmula i després em diu que no us sembla, però parlarem de... El árbol de la vida, eh? Perquè aquest divendres es passen, el cinecloputopia, han tingut aquesta valentia, diria jo, de programar aquesta pel·lícula. I d'aquí una mica parlarem amb el Sergi Rada, que ja fa temps que no és així. I així que prepareu les eines, eh? Esmuleu una miqueta per parlar... Això de la valentia deu ser cosa teva, eh? Jo crec que sí. Ara ho acabem de marxar. Acabarem d'escoltar, a veure què diràs, avui. Amb això. Benvingut de Rosa, també, doncs. Carme, Joan, el Xesco, i jo mateix, el Jaume. Doncs aquí, fins a les 9 de l'espre, per parlar de diferents pel·lícules, i avui tornem a tenir... Doncs això, la llista del Xesco, no? Sí, vinga, va, per canviar. La viatge al·lucinant al fons d'element. Una pel·lícula d'Equen Russell. Francament, m'agradaria parlar alguna vegada d'Equen Russell, i que tingués, doncs, consistència. Perquè crec que és un realitzador molt potent. Jo li he seguit una miqueta. Jo vaig veure jo de les dones enamorades i de la passió de viure, en la vida de Lchekowski, i em sembla que és un director magistral molt de l'època, és un director que té tendència a recarcar la psicodèlia, a buscar una moda, una tipologia de cinema molt concreta, però a vegades amb un contingut molt clar i molt potent. Jo volia dir, també... Gran muntador, eh? Segurament, el que tu dius... Nosaltres, la setmana passada, no sé si és que ja pensàvem que vindries, o què... Segur que creiem això. Volíem tocar el tema de la modernitat de la homosexualitat. En definitiva, com s'ha desenvolupat, a dins del cinema, i com laiem avui, no? Jo penso que el senyor Ken Russell doncs és un senyor que ens aporta molts elements d'aquests de l'època. És molt llibertat. Sí, però ho toca. Amb el tema d'aquesta peça de la passió de viure, que ho toca perquè això és que, evidentment, una homosexualia, a partir d'aquí, entra molt directament. Però té una facilitació d'aquest senyor, per el que diem, per presentar els sentiments, però, en aquest cas, d'una forma molt directa, molt clara, té obsessions molt marcades. Per exemple, sempre de l'imatge del crucifix, de Cris, sempre porta elements religiosos, i aporta elements sexuals prou clares i molt prou, prou, prou, prou, prou, prou, prou, prou, prou... Evidents, no? Jo ets un director molt lliure i planteja unes teories que són molt interessants. Vull dir, no sé si no és perquè ha desaparegut, no? La feina blockeda de l'anys 80 i després vols agafar... Sí, exacte, la. Hi havia un altre, l'any 84, no? Ara, home, m'haig pensat per dir-lo, que em vaig hoqueir que aquest senyor ha fet aquesta pel·lícula, no sé si és l'eixainablu, una cosa d'aquesta, que deia que realment era una cosa com diferent. I aquest, amb clar, són anys 80, no? És el que diem, estem en l'any 80 en concret, fer psicodèlia, visual, més que una altra cosa, ho fa, perquè planteja que estem parlant d'un viatge solucional fons de la ment, d'aquest límit, de com arribar als límits de la ment, que ho deixa molt clar, de forma visual. Però bé, la pel·lícula sí, a veure, és peculiar, és curiosa, és potser el més estrany que jo he vist d'ell, ara eren temes customistes, temes reals, que els donava la seva empremta, la seva forma de fer, i això juga més amb el tema de la ciència, amb el tema de l'entropologia, del com arribar fins a la mutació física mitjançant l'esforç mental o els límits mentals, i bé, acaba a ser una pel·lícula també, una miqueta agor, fa aquesta combinació de pel·lícula acció, de l'any 80, molt logo americano en París, el que estic dient bé, que em parlaig en dues pel·lícules. L'època aquesta, d'una mica disfressar la gent i fer una miqueta això. Però bé, la primera pel·lícula s'aguanta molt bé, és William Hart, qui porta la pel·lícula, i a part d'això és un William Hart, que ho fa molt bé. Fa molt bé, fa molt bé l'elector. El subveri de Bojan Petersen, un altre realitzador que també ha tingut de tot. Jo això del subveri no he vist mai, ho sento, potser per mandra, perquè és molt llarga, i m'has vist la versió del director, que són 4 hores de pel·lícula. Això és magnífic. Jo també l'he vist. Desbord. Desbord. Despressionar amb pel·lícula. Com pots fer 4 hores de pel·lícula dins dins un subveri i que no es faci un... No cansa, no cansa. No cansa cap moment. Diuen que és el seu obra mestra. Totalment. Totalment. A més, com vol a la càmera per dins del passadís aquí tan estret, com ho fa tot de bé, què veu present a tot. Els actors, clar, són actors que són alemanys i tal. Són coneguts d'aquests que diuen que em sona, però no ho viques. Potser ho viques amb directors d'allà, però vull dir que no. I bé, però és que el pel·lícula és el que passa dins del subveri amb la Segona Guerra Mundial, exacte, a Alemany. I en aquesta succè. Hi ha moments d'autentic atenció, quan va sentint el sonar del vaixell, com vas apropant per llançar els míssils, i va sentint tots ells pantats suant baixant a 200 metres de profunditat i ve sent com tot agriñola. Perquè, clar, la pressió pot fer reventar com surten els cargols de les parets. Vull dir, disparats com si fossin bales. I com va sentint el punt, el son, com va arribant, i quan cauen les bombes, és que ho fa de conya. Vull dir, fa tremolar tota la pantalla, és que és espectacular, espectacular. I al final és magnífic. Al final, després de tanta lluita, aconseguir salvar-se, quan surten, és curiós, quan surten a terra, quan surten a fora, partida d'aquesta manera, i ja són... I no és claustrofòbica, o sigui? Sí, molt, molt, molt, moltíssim, moltíssim. I llavors quan surten a fora, i llavors quan ja fan honor i tal, és quan llavors es carreguen, perquè hi ha un atac anglès, i llavors es carreguen a tot Déu. És curiós, no? Vull dir que està molt ben perill de la pel·lícula. I la tercera és l'estall d'Aurat, una pel·lícula marco de l'Encatering Hepburn, una pel·lícula de la gent fonda. La nostra família l'última, l'última de tots dos. Bueno, és que què es pot dir, de Catherine Hepburn, que es pot dir de gent fonda... Ells ho fan bé fins al final, salva la pel·lícula, sinó no es col·licien. Sí, clar, la pel·lícula és una pel·lícula, la mar rida, el que hem de dir d'aquest senyor també, no? Però és una pel·lícula amable, però ells dos l'imprimeixen caràcter. Sí, però molt, molt. Elles la hi veu moltíssim, i el tema del pàrquing són, no? Constantment, no li fan primers plans, perquè hi ha un moviment constant, i la gent fonda és molt curiós, perquè això no és una agenda, no serà la mateixa doctoria, però jo vull recordar que és d'ella que va ser el moment que es van fer la gent fonda fa de filla. Sí, sí, sí. Que remenes a tornar a retoar perquè gent fonda i gent fonda... Es van barallar durant molts anys, i va ser el moment del retrobament real i a la pel·lícula, perquè la pel·lícula juguen de que es porten malament, i al final es retroben, no? Perquè és que jo fa... Ella ho fa bé, però és que la gent reforça, fa un paper irònic de persona que està passada de la vida, de dones, a mi que m'has de dir, a més li pot ser que hi hagi un nen de 13 anys. Que mal nen. És brutal, el nen és magnífic. No està molt ben trobat. Però és que és pel·lícules que tenen aquests reus que deien, està una miqueta passades de moda, aquestes il·luminacions, aquests flús que dius, ui, on veus, senyor, veus allà l'estany, i uns reflexes, i dius, apa, això què és, no? Tota maco. Va, però està bé, està bé, està bé. Molt bé. I per últim anem a parar ja les estrelles que tenim. Quina és la que tens, tu, Carme? Ah, jo tenia el professor Lázar. Ah, mira, jo també l'he vist, aquesta. Sí, jo també l'he vist. Ah, sí? Aquesta, per mi, té un crònic el? Sí. No, jo crec que el vull dir dos coses molt ràpides, i ja, en palmes tu, i cap problema. Crònic el és una pel·lícula que jo he trobat per a algun lloc i tal, recent, i me l'havien recomanat. És una pel·lícula molt peculiar. Són uns nois. El plantejament és com fer una pel·lícula. Proyecto de la Bruja de Blert, ja tornem, oi? Quin rotllo en altra vegada, la càmera l'ombro i tal, que està passant aquí, amb un grup de joves. Un grup de joves que un nano vol gravar la seva vida, comença des d'un punt de vista molt concret, perquè resulta que el seu pare li pega i tal, i bueno, ell agafa aquesta càmera perquè vol reflectir el que passa, el seu voltant. I a partir d'aquí, se'n va anar amb una festa d'aquestes joves, una rave pàrtica, es diu, amb dos amics veuen més del compte i entren dins d'una mena com de cova. Ell va amb la càmera sempre rosa. Vull dir, és aquest concepte de la càmera subjectiva, l'ombro i deixa de gravar, no sé què, bueno. I llavors entren dins d'un lloc, i allà hi ha alguna cosa, un moment sense ficció, que de cop i volta toquen, és com si fos aguastaterrestre, algú fora del món, algú diferent fora del lloc, i la pel·lícula fa un canvi el 100%, i des de llavors es converteix en una pel·lícula de sense ficció, de poder, un dia hi ha la paraula que vulguis, no? M'encanta aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. I llavors hi ha aquest canvi tan salvatge que a partir de començar a traït la quinesia, amor a les coses, però arribant fins al límit que un d'ells es considera la mudalmona, arriba aquest límit, només des d'un punt de vista molt clar, del depredador, no sé què, li fa un estudi molt potent. I acabant, aviam, baralles, com si fos una, jo no estic fantàstic. Jo diria que és una de les pel·lícules modernes de superherois més ben fetes i més gràcia, superherois d'aquests que no són els habituals de Marvel i etc. Exacte. I al cap i a la fi estan parlant de l'adolescència, d'aquests poders que de cop les persones tenen a una edat determinada i que se senten els gamos del món i ells ho porten i exacte. Jo diria... La pel·lícula aquesta, no? Sí, fa un parell de mesos potser i a mi se'n va escapar i la volia tornar a rebreure. Jo el consumimento, no la vaig veure. És una sorpresa! No és que tinc una gran qualitat, és a dir, no és la pel·lícula d'autor ni les amics, però no està malament. Jo diria, perquè hem anunciat el començament del programa que tindríem aquí a Sergi Rada per parlar del cineculat aquesta setmana. Però és possible que Sergi hagi vist també aquesta pel·lícula. Sergi? Has vist Chronicle? Sí, estic parlant de Chronicle. Què tal? Què et va semblar? Jo crec que és la pel·lícula d'imatge real que més s'apropa a una adaptació d'aquíra. Ah, sí, mira, perfecte, la comparació. De què s'han fet, no? Senyor. De fet, s'està pensant que fa un temps volen adaptar a quíra en imatge real, i jo crec que ha d'anar una mica per crònical, no? No sé si aniran per aquí. Tant de bo, tant de bo. Estic molt d'acord amb el que dius, sí. Doncs bé, hem entrat així amb tu, Sergi, perquè parlàvem de crònical i a mi m'ha semblat que era... Bé, tu la veritat és que veus de tot, sobretot a Sitges, que veus com centenars de pel·lícules en dues setmanes, però, bueno, jo crec que aquest gener segurament és un dels que a tu t'agrada més. Sí, amb el cinema fantàstic i sense ficció, terrorita, a mi m'agrada molt. I en canvi, aquesta setmana, o potser ara tu en diràs que sí, que també enllaçem això que estem dient ara, de cinema de ficció passeu, el cinema ecloputopia, una pel·lícula que en principi estarien les antípodes de tot això? Sí, realment sí, però també també m'ha encantat. Jo soc un gran defensor de la pel·lícula que projectem aquestes vendres, que hi podem dir-ho, que és la rola de la vida d'Alterrems Malik. Per aquí també, defensem? Sí, aquí uns quants defensem. I per mi és un obra d'art. Mira dalt, però el que ho és. Potser té un aspecte més infecte, però és un obra d'art. Tota roda el món. I de fet, a tota la gent que m'està dient un, fer-ho entre tal... Si hi ha una pel·lícula que s'ha de veure amb pantalla gran... Sí, sí, és claríssim. Segur, segur. Sí, aquí hi ha més poètica. Sobretot la primera part, la primera part, sense una imatge potent, té molt menys sentit. Jo et faig un resum ràpid a tu, Sergi, i a tots els ullens, perquè s'apigues la opinió de tots. Podíem fer així interactiu, però ja veureu que me n'aniré molt més ràpid. Francesco pensa que és una catedral del cinema, que és una oració, i que no hi ha una pel·lícula que la pugui superar, doncs ja ho m'ha també. La veu com una obra de mestre al cap i a la fi. Carme no me'n recordo, me'n recordo. Què penses de la pel·lícula? De no pas. Doncs a mi em va agradar, no sé si li diria catedral, perquè la catedral és molt potent, dir catedral, però a mi em va agradar. Ha vist la fe curta? Sí, és llarga. Jo vaig fer la catedral de les seves obres, a Terrens Màlica. Això? Sí, sí, és la seva gran obra. El John li va canviar la visió del cinema, directament. Exactament. Ara veu les pel·lícules de manera diferent. Jo gairebé marxo del cinema, però no vol dir que no m'entengui que la pel·lícula... I la rosa? No ho veiem des d'aquí. No sabem... A mi també em va agradar. És una pel·lícula una miqueta estranya, perquè et respecta molts sentiments. Però és molt interessant. Té aspectes que no t'esperes. És una pel·lícula molt poètica. Sí, molt poètica. I va des de l'infinit, des de l'espai, fins a la vida d'aquesta família i d'aquest nen, que després es fa gran. I, clar, és que toca molts temes i molts complexos. Per això canvi una mica la estructura de la pel·lícula. Molt bé. I l'actuació... Sí, l'actuació... El Brad Pitt. El Brad Pitt el trobo magnífic. No magnífic. De lo millor que li he vist. Cada vegada el poso més alt. El Brad Pitt és un gran actor. Sí, al principi és un guapito i prou. No és un guapito i prou. Realment és un gran, gran actor. Però és que en aquesta pel·lícula et fa donar una cosa al personatge... A Telma i Lluís que feia un paper mínim, un paper si determinat, ja va de sobre a casa, feia bé paper de xulet. En el curioso caso de Benjamín Bató, no sé si us en recordeu. I a Món i Vol també. A Món i Vol també, senyor. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. T'ho deixem bé. Després compararé Món i Vol a una pel·lícula que he vist d'aquesta setmana. La pel·lícula va ser una pel·lícula de la vida, perquè fins i tot va haver un cinema d'aquí, de no gaire lluny, d'aquestes contrades que es va atrevir a retornar els diners. Perquè no era la pel·lícula que la gent s'esperava, anar a veure una pel·lícula del Brad Pitt. Però ara ja tothom ho sap. Jo crec que ara ja és diferent. A mi, abans hem parlat amb els vostres companys de la penya del Morro, m'han preguntat si farem el mateix. No, no, no. Això no és un multicine, és un culte del Brad Pitt. I es pensa que a veure la lletra de passió, no ho sé. I la gent que vingui, si això passa bé, perfecte, és la idea. I si no, ho sento molt. Però com és possible, que et pregunto si fareu el vestit? Jo no comprengueix tan poc aquesta pel·lícula. És el que diem, no? Jo crec que el públic ha d'entendre el cinema d'altres formes possibles. No sé, hi ha hagut com un respecte. Però hi ha moltes pel·lícules que són més... Si volem parlar de tostón o pel·lícula, no dinàmica a un principi ni han d'anar molt pitjors. Però ajudem a les persones, que pensen si aniran a veure-la. Com que han d'enfrontar la pel·lícula? Jo crec que si considerem els cinemes, que ens agrada el cinema com el satèar, jo crec que les pel·lícules dels darrers anys que més s'apropen a fer un obra d'art... És aquesta. És que... A tots els amants del cinema... Jo trobo que hi ha una part de la pel·lícula que destacaria que és quan hi ha la relació, diríem, conflictiva entre el braç pit i el seu fill. Jo penso que allò li dona molta força a la pel·lícula. Penso que és una part, doncs... És una part, crec jo, vull dir, bona, comercial. Comerçament bona. L'altre és més poètic, més artístic, més... Vull dir que la gent espere que tot serà una cosa poètica, expressonista, visual, festa de colors, no? Hi ha un contingut, vull dir, que plantegem les dues passants, no? Després, un perill de curiositat, la pel·lícula es va gravar sense filtres, tan sols amb un natural, i sempre en camarama, o la famosa estèdica. Això és un detall d'interès. I una altra cosa és que el terreny esmalic no li agrada els efectes especials que fan ara per ordinador, i va contractar el responsable dels efectes especials de 2001. Ostres. Per la primera part, per el primer tros. És possible. És possible. És possible. Doncs són dades, la veritat, no l'interessa. Una cosa molt també curiosa, si no ho sabeu, és que a mi li ha d'improvisar molt, i rola moltes tomes d'una mateixa escena. I finalment, doncs, monto, monto d'una forma que és una nova creació de la pel·lícula. Després de que hi ha un guió i una història, el que sigui, ell després, quan quedés molt present, diríem, la combinació, perquè la música també és excel·la. La música és increïble. La combinació de música amb les imatges extraordinàries. Doncs, bueno, tota aquesta combinació, si passa moltíssimes hores a la sala de muntatge, trobant la solució millor, i a vegades agafen més un fragment d'una peça d'un lloc, i que ha rodat inclús a llocs diferents. És a dir, un senyor que molt, molt, molt perfeccionista, diríem, que la primera versió de la pel·lícula durava més de 4 hores, que jo encara estic esperant a veure si surt amb la cura, i jo no la tornaré a comprar. I a la sala de muntatge, que va haver de retallar fins a les 2 hores, i 4 hores, una mica més, que dura ara, i es va enfadar moltíssim sompents, perquè... Realment, el sompents és el que queda una mica difós, és la part d'ella. Sí, però perquè el van retallar. Això ja ho sabria. Sí, precisament es nota. Vull dir que entenc que se'n fa des. Òbvi, lògic, evidentment, que se queda com un secundari. Sí. No sé si realment té un paper principal, però jo diria que sí. No, ho fa bé, perquè clar, la història està explicada des d'ell. Esclar, esclar, per això que és molt raro. Felicitats per... Per la teva. Sí que ens expliqueu que vagi molt bé, segur que anirà molt bé. Jo espero. És una pel·lícula molt arriscada. És una pel·lícula difícil, és a dir, quan la vaig proposar, perquè nosaltres projectem, la nostra programació ho fem per... entre tots els membres que són a l'associació, votem, no?, cadascú proposa pel·lícules, després agafen total lliçat, i votem entre nosaltres. I quan jo vaig proposar l'árbol de la vida... Ah, la vas proposar tu, eh? Sí, sí, sí, sí. És una pel·lícula molt arriscada, però jo crec que poc trobar el seu públic aquí és en just. Doncs que hi hagi molta sort. Aquí en el poble hi ha molts artistes en el poble, i aparec clar que és una pel·lícula que, si no l'has vista, és una oportunitat genial per veure'l amb pantalla gran. Sí, segur, segur. Un bon sistema de so. Doncs volem i desitgem que la sala estigui plena, la penya del Morro, Jordi Domena, que ha posat el seu granet de sorra, perquè sigui així, nosaltres aquí, des de cinemes sense condicions també. Moltes gràcies, Sergi, i com a molt ens tornem a sentir el més vinem per tornar a parlar d'una altra pel·lícula del Cine Club Utopia. Perfecte. El cap de setmana ha passat, i em va agradar molt aquesta. Va sorprendre. De les millors pel·lícules. Les fem a l'aire lliure, les fem a la sèrie de Can Ginasta, i els farem dues, farem Rife, i farem la Invenció 10 de Martí Nessó. Ah, jo què sé, no la vaig perdre. Ja solmaríem el setembre amb los descendientes. Ah, molt bé. No es tapas malament. No es tages malament. No és de la pel·lícula. No és de l'esquena. Hi ha unes pel·lícules que és molt greus. L'esquena és molt gràcia. Ens quedem amb la recomanació d'aquest divendres al Cine Club Utopia a 21 de Martí Nessó. A veure l'ara de la vida de Terres Malik. Vam atrevir-vos. Gràcies. I aquí ens quedeu nosaltres. Hauríem de parlar de més pel·lícules. A veure, som-hi! Jo em pensava que no m'agradaria. Jo penso que fa una mena d'incursió a un sala nou tipus de cine negre. Exacte. Hi ha una variació sobre el tipic molt bèstia, però el personatge d'ell em sembla molt al·lucrat. És molt bèstia. L'ambientació, tot, vull dir. La fotografia és excel·lent, també. La música també és molt correcta. La música de càmera i el tros dels cotxes allò està molt ben gran. És excel·lent. Molt bé. Em va sorprendre a favorar planeta. I la història, la història està bé, perquè la història està ben travada. És un d'anys a Fincata, a América i tal. I s'hi nota aquesta... És un tòpic, aquesta freudó, no? Vull dir, nòrdica. S'hi nota la pel·lícula, a vegades. Jo li veig, no sé, em va semblar veure-li, vaja. És una opinió, eh? No, em va semblar una pel·lícula interessant. Perquè trenca algunes tòpics, algunes coses que es feien amb el cine negre, fins ara. I llavors li diria que fa una nova incursió amb el cine negre. El cinema negre. És una pel·lícula que ha carregat la pesca del salmón del lliment. Abans de que me la carregui jo. Vull dir, perquè d'una idea, eh? No, però haig de dir que és una pel·lícula que té un començament molt bo i que és un començament que promet. Perquè realment es tracta d'una situació còmica, d'aquell tipus d'acòmic anglès, amb un cert assa, tira i una certa... Sí, és ironi. Una ironia ben agafada. Una ironia ben agafada. I després, aquesta... La Cristina és coquesta de tomes, que és molt avallosa. Tant bé, tant bé, ho fa bé tota la pel·lícula. Però és que el començament, ella aguanta la pel·lícula. Aguanta la pel·lícula. Una mala bàbaga té. Però ho fa molt bé, ho fa molt bé. Però després, tot el joc de la idea política, d'això convé, perquè ara augmentarem els vots, i això tenia molta gràcia i donava molt de sí. I, en canvi, després la pel·lícula finalment deriva cap a una història romàntica. No hi tinc res a dir, però, clar, la fa la vulgaritza, vaja. I, en canvi, jo crec que, en canvi, ho podia haver tret... La crítica de fer-la deixava bastant malament, no sé si ho va. Jo vaig dir coses de la crítica, i no la vaig demanar per això, perquè se la carregaven. No sabia per què se la carregaven. Jo soc seguidor del director de les Halstron, a mi em fa gràcia bé a tothom, o a seguidor, o no per tirar cuets, però jo crec que soc director que fa coses molt correctes i tal. Però és que és el que dius, tu heu vist començar a pel·lícula molt bé. És, fins i tot, bastant... no sé, és molt elegant, la seva càmera. Molt bé, molt bé, la càmera és veritat que és molt bé. I els primers planos també, molt ben agafat. Sí, fa molt bé. Després, el joc d'ell com un científic despistat, ara, en quin lío m'estic ficant, a mi el que m'interessa és la mosca aquella, i no sé què... No té molta gràcia tal com està agafat, mentre tant que des del centre del poder polític i econòmic decideixen que allò convé perquè políticament és més jugat. Exacte, és una jugada política. I allò tenia molt de suc, i, a canvi, el perd. Exacte. Aquest 3 quarts d'hora d'allà al lliment, davant d'aquella història, i constantment repetint la història d'amor ara vinga... Tant previsible, tant previsible que... Jo li faltava uns quants capers, però és i tal. Això no ha caigut allò allà mirant com baixar el sol. Això no ha caigut amb aquestes. Sí, exacte. Els espectadors del programa i els ullins també ja s'han adonat que Rosamaria ja està aquí, perquè estava ben enfocada, en la càmera. Ara ja ha començat el món. Ha deixat el lliment i ho ha tractat a Sant Just. Ara començo a arribar al món i a veure'l. Com són moltes? Jo he vist aquesta pel·lícula encara, no. I tu què has vist? No he pogut, aquest cap de setmana no he pogut veure'l. El des d'Estrena, no. Tinc hòries, cinc hòries, amb liste allà, cinc hòries. Ah, el professor. Algú més la vista? Jo l'he vist, jo l'he vist. A veure, és una pel·lícula canadenca i que passa a Canadà. Jo crec que és dins d'una escola de Montreal, però representa que és una escola... del Francesc. El que ve, el Francesc. I és la història d'un personatge, que és el... La pel·lícula... el Canadà es deia Messier-Lassard. Sí. Jo crec que és un fallo, no dic el perquè, però jo crec moltíssim més adequat Messier-Lassard. Per final, per final. Sí, per final. Ell, onple la pel·lícula, onple la pantalla, fa una molt bona definició del personatge, amb una grandíssima sobrietat. Ell és un personatge que ve d'Argèlia, fugint per un problema polític, i se'n va al Canadà. I allà troba una feina amb una escola, i fa de professor. I aquesta és la història. Llavors és un món que no té res a veure amb el que ell prové, i ell porta la classe amb un estil particular que queda molt diferenciat de la resta dels professors. La causa és una causa fortuita i dramàtica per la qual ell entra, i, finalment, ell surt també per una situació fortuita, però que no cal, que no explico. La pel·lícula amb sí està bé. L'o millor és ell, l'actualització. I els nens també, no? Sí, els nens també. Vull dir que la història no acaba de tenir potència. Ell sí, i la seva pròpia història, que crec que donaria més de sí, perquè ell és un personatge que pretén ser un refugiat polític, i manté la seva situació com pot fent de mèstas aquí. Els nanos hi ha un accident a dintre de l'escola, i llavors és el comportament dels nanos en torno a aquest accident, i està molt ben vist cada un del tipus de nanos. Això jo crec que està bé. L'altra cosa que trobo que està ben vist és en què ha derivat l'actitud dels professors en relació amb els nanos. Hi ha un professor de gimnàstica, no sé si es recordeu, que diu que els nanos no es poden tocar, i em diràs com poden saltar el plinto si no els ajudo i els toco, perquè saltin el plinto. Quan la qual cosa, ell que passa per imbècil, només els fa fer voltes al pati, perquè així no els toca. La classe més avorida de la gimnàstica. Sí que toca alguns tòpics d'aquests que s'ha convertit en una reclamantació tan rigorosa en relació al comportament de professors i nens que ha arribat a uns extrems estrany. Hi ha un moment que uns pares van al mestre i li diuen que portem aquí el nen perquè l'ensenyi. No perquè l'educin. Perquè s'ha cregut. Perquè hi ha un moment que el tio aquest que ve d'Argelia... Aquesta escena surta al trailer de la pel·lícula. Jo crec que diu molt. He vist la pel·lícula però aquella escena ja està marcant molt. Jo vaig a confessar que l'he vist dos vegades, perquè ens la van passar. La pel·lícula estava nominada a l'Òscar, com a millor pel·lícula estranyera. Va competir amb l'Aderi Samin. Jo vaig dir quan vaig per aquesta pel·lícula que considero que l'Aderi Samin és millor que aquesta. Jo també la considero. Estava prou bé. Aleshores és una pel·lícula que jo l'he vist dos vegades, perquè ens la van passar fa 9 mesos o 8 mesos quan hi havia el tema dels Òscars. I ara l'han tornat a passar. I quan em va agradar molt la primera vegada vaig tornar a veure. Em va impressionar, em va impactar, em va fer molt de allò. I la segona vegada no sé per quin motiu. No sé si ja es coneixia la història. No sé la raó, no em va entusiasmar tant. Però considero que és una pel·lícula prou de les que estan fent en aquest moment. Està bé. Segurament és la millorat que estan fent en aquest moment. Jo penso que això i algun altre més és el que es pot recomanar. Jo he dit que he vist 4 o 5 hores aquests dies, i és que no sé quin espitxo és. Una pregunta és que heu comentat... Algú ha vist els nens salvatges? No, jo. Ja l'has comentat abans. La vam comentar fa dos setmanes, em sembla, però... Tu l'has vist? No, és que és una de les que puc, també, i me n'has de veure. La trobo... Jo vaig sortir... Bueno, és igual, això. Tu vas sortir per la tele. Tu vas sortir a la tele. M'has dit a la tele? Sí, sí, sí. Va sortir a cinema 3 preguntant-me d'aquesta pel·lícula. Precisament sí, ara ha sortit del cinema. Però, bueno, això no calia dir. Home, per què no? Què vas dir per antena? Què vas dir, què vas dir? Crec que t'hi vas fer. M'han preguntat, i jo el que vaig dir... Explico més el que vaig dir allà. Jo crec que és una pel·lícula excel·lentment interpretada. Ho vam comentar ja l'altre dia, com va per aquesta pel·lícula. Excel·lentment interpretada, tant als nanos, com als actors que surten que està rodada, ella és una tia de Madrid, que treballa bastant a Galícia i a Catalunya. A Patricia Ferreira. Però últimament treballa més a Catalunya, que no passa fora. Els últims pel·lícules han rodat aquí, que hi ha grans actors del teatre i del cinema i de TV catalana. I, aleshores, aquesta és extraordinària, perquè un dels nanos és el que feia polseres vermelles, que ho fa a la Ximoner, ho fa perfecte. La nena, que són un trio de tres nanos, la nena és la que feia Panegra, i també que està més grandeta i ho fa perfecte, ho fa meravellosament bé, i tots els actors estan molt bé, molt bé, molt bé. L'únic que trobo és que falla per mi el final. No va dir un càcuo, eh? No va dir un càcuo, eh? Falla per mi, falla per mi el final. És a dir, trobo que és una pel·lícula que l'han volgut potenciar tant i pressionar tant per trobar un final que fos contundent, i, aleshores, per mi el final no te'l creus. Però, en conjunt, tot i que en el final, doncs penso que no te'l creus, que s'ha exagerat, des del punt de vista, en conjunt és una pel·lícula que funciona i que segurament està al mateix nivell de professor Lasar. És una pel·lícula que, en aquest moment, s'ha de recomandar alguna pel·lícula per veure, en aquest moment, jo que és el professor Lasar i els nenes Salvatges. Jo també us deia que havia sortit el Gricòrio Moran, que és un lligre de molt de cine, i de tant en tant, quan una pel·lícula era molt, parla d'aquesta. El dissabte passava d'aquesta. Exacte. I estava bé perquè... diu que en aquesta pel·lícula es concentra la falla d'oncement tradicional, l'emigració, el fanatisme religiós i la crueldat dels nens. I està ben... ben compendiat, sí, perquè realment toca tots aquests temes. I després és sarcàstic en moltes coses, perquè ell té aquesta manera de parlar. I ell, llavors, es fixa en la transformació del món escolar. Que ho fixa, hi ha un moment que els professors diuen que és una paraula, i ell li diu que és subjecte. I la nana, una de les nenes, diu que no és un sintigma nominal. I ell diu, ah, sí? I l'altre, un sintigma verbal i l'altre és subjecte oberbull predicado. No, perquè... No, però es manifesta... La transformació... Que és una transformació de fet... fàcil... per a algo que hauria de ser més profund. I llavors resulta que a les escoles, les transformacions estan sent relativament superficials, i en canvi, al fons, ningú l'abrode. Amb valentia. I això sí que ho ve, di al... La pel·lícula i la pel·lícula, i això està ben trobada. Està ben trobada, sí. Molt bé. Bé, doncs... Tema d'avui, comencem ja. Sí, comencem ja. Comencem amb el tema, ja. A veure, jo... En tot cas... vaig triar en el seu moment, perquè tenia, doncs, un treballoc així d'aquests que dius... que ara i el dia que jo arribin a entendre tot això, ja puc presumir d'entendre el cinema, no? Vas proposar el tema per entendre l'article, no? Això està bé. Sí, és una manera, jo penso, de... D'aquí és l'article, què? Sí, és el Jordi Costa. És un senyor en els prestrenes i tal. Llavors, el tema és en lucro d'Arbersos Podialen. Ah, sí, sí, sí, sí. I la veritat és que els deixa tots dos d'una manera francament regida, no? Sí. I a mi em va sorprendre molt quan vaig llegir. Precisament per això crec que, a vegades, i sobretot quan a mi m'ha passat més d'una vegada, que sembla que tot ho tinguis bastant controlat, llegeixes un article com aquest i, ostres, tu, se m'escapa per tot arreu tot allò que crec i pens. Llavors, esclar, lògicament, tots els temes que he fet durant aquesta temporada han anat una mica en aquest sentit. A vegades llegireu una miqueta, no massa, i a partir d'aquí, crec que el que hem de fer és opinar dels dos realitzadors en totes les limitacions que vulguem. Podialen el coneixem molt més bé, que ha mig en lucro d'Arc per raons obvies de no passar les seves pel·lícules amb televisió. No es veu mai, per exemple, no, en tots els canals del tema cinema que existeix. Per a la dos, una vegada a la dos. Sí, però així, de tant en tant. Diuen que Gaudari Allen sona en efecte massa egos per una sola habitació. Un d'això, un parell d'egos que, afrontats, reaccionen molt diferent, mentre la barrera idiomàtica amplifica la possibilitat de malentesos. A un servidor, aquest és el Jordi Costa, com deia, i és ell qui diu això, probablement no en la mesura i no cada dia del món, que a Gaudari Allen li agradaria que la trobada culminés en una certantesa, una possibilitat de diàleg, però no. Tots dos semblen presències procedents de dos universos irreconciliables, que un caprici de l'espai Temps ha condemnat, durant uns minuts, en una habitació sertriana, on l'inferm és sempre l'altra. Els ulls d'Alen Gaudart apareix com el paradigma de l'agressivitat. Una beu inquisitiva, que, en el fons de més, intenta aclarir-s'hi en l'evolució estilística del nord-americà i ha hagut alguna mena d'intoxicació del llenguatge televisiu. Allen utilitza les estratègies defensives del passiu agressiu, fa la impressió que cada nova paraula de Gaudar l'ansorra més en el sofà. En el muntatge, Gaudar manipula lliurement el material, incorpora el seu rèdol jugueners, apuja la música, ensordeix les paraules d'Alen. 3 anys després, Allen va estrenar delictes i faltes, pel·lículant la qual interpretava un director de documentals que també desconstruia a la sala de muntatge el seu objecte d'estudir. Bé, jo penso que amb això en tenim prou, com per dir... Carai, que seriós, això, no? I, a partir d'ara, com que el que es tracta és des de la nostra opinió, des dels nostres coneixements, doncs fer una valoració d'aquests dos realitzadors, ja sabem que hi ha qui ha opinat, i nosaltres ara opinem i ho fem així demà. No he sabut una acabada interpretació, i això vol dir que l'article aquest pertès d'un cara a cara que es va fer, tipus documentals, que potser no coneixem els que estem ara aquí, o és un cara a cara fictí, si diguéssim, que ell es planteja. O és un cara a cara imaginat. No és un cara a cara imaginat, no? Jo t'endiria a pensar, però no sé. Esclar, sí, sí. Jo penso que l'article que es pot llegir una mica més, i a veure si ho acladeix. Però jo penso que aquest senyor s'inmet d'una història. En definitiva, coneix aquests dos realitzadors, hosti, en una dimensió, i automàticament fa com una ficció d'aquesta pulsació. És una realitat, de fer una comparativa. Sí, perquè el bono de fet són un cuetanis. La trobada física et podia haver donat l'entrevista, però... El que era possible francès seria, no sé, si us poso un momentet a veure si la filmografia del Jean-Luc Godard, que la tinc així com una miqueta desperdigona. Va començar amb el final de l'escapada. Tot una referència. Això sí, però que més o menys per una mica moltes. La nit americana, per exemple. Sí, sí, sí. I últimament ha fet unes quantes. La nit americana? No, la nit americana és del trufó. És del trufó, és veritat. Sí, sí, sí, sí. El Fabil té... El Fabil té moltes, eh? El Pierre Lefou. El loco del mondo, sí. El Pierre Lefou, Pierre Lloig. També aquella del Menyspreu, de Mepri. Mepri, de Mepri. Sí, malament que em sembla que era la seva. Crec que tu la vas comentar un dia. Això és com un dels teus espais. És que a mi em costa tant comparar aquests dos autors. No, d'aquí bé, la comparació. Sí, sí. Per això ell diu al Jordi Costa que semblaria que són irreconciliables. Jo crec que sí, ho són. Jo diria que en aquest sentit mateix segurament també són complementaris, que és el que té interès de la comparació. Segurament sí que parlen de mons... aparentment separat, però en realitat la gràcia de tot plegat és que parlen del mateix món. És curiós, perquè la primera pel·lícula o de les primeres del Budiàlenc, si recordeu, era aquella comèdia de coger el diner i córrer. I la primera del Godal és aquesta d'Abut de Sof, que també és una percepció, també és una fugida, però molt diferent, eh? Es poden comparar.Completament diferents. Jo no m'atreveria a comparar aquests dos programatges. Jo crec que jo encara tenia... I és complicat, perquè més... M'atrevia tot, sense condicions. Vinga, som-hi. Jo crec que el que m'esgodaria, si es pot dir aquesta paraula de Budiàlenc, jo crec que seria el de Constructing Harry, per mi, eh? Sí, sí, sí. Jo crec que sí. Primer per un teva apurament de com muntar, com fer salsa record, com fallar, pam, pam, i com intrudeix les imatges. És molt més intimista, es passa molt, habitualment és intimista, el senyor Budiàlenc, o tracta sempre espais tancats a vegades, no? Però aquí, en aquest cas, fa un lloc que utilitza massa, aquests interiors, aquella casa, una mica equivocada, aquell periodista fustat o escritor fustat, que és el que fa allò, el Budiàlenc pròpiament, no? Per mi, així, a cop de vista, sóc primer que em recorda, si hi ha alguna cosa que em pugui recordar. A mi el que passa és que tinc la sensació... que algú diàlenc... O sigui, el Godard vol trencar normes. I llavors, trencar la norma fa qualsevol cosa diferent de el que fa tothom. Falta sense parar caiguda. Sí, sí, fa trencar la norma. Llavors, molts moments no l'entens, perquè és aquell... Simplement, anava a trencar, no anava a construir res. I, en canvi, sembla que el Budiàlenc... juga moltes vegades amb trencar la norma, però sempre procuran que se l'entenguis. És continuista. Mentre que un el pots arribar a entendre, que el Budiàlenc el pots arribar a entendre, algodar hi ha molts moments que no l'entens. És a dir, penso que algodar és molt... I, a més a més, és incosdifícil. Jo recordo que d'un moment que em vaig dedicar fa temps. Volia veure les obres d'algodar, perquè no els coneixia a totes, i arribarà un moment que et cansa, és a dir. T'ho cansa, cansa. I és el que diem. Tu veus, per exemple, que seria això, el final de l'escapada i el fabil. No sembla la mateixa direcció. No, no està... L'algodial en sembla... El final de l'escapada també juga molt amb que el guió és del trifó, que ho sabeu, i llavors no és d'ell, i al final de l'escapada, per mi és el millor que ha fet algodar. Per mi és el millor que ha fet. Jo hi he vist a dos o tres o quatre vegades. I no em canso una pel·lícula que, a més a més, de nivells d'amuntatge trenca també les normes, però que hi ha un guió al darrere, una història que funciona, doncs, bueno, hi ha, inclús, una versió americana de la Buda Sufle. Feta pel Richard Gerr. Ah, sí? I la pel·lícula també, com a pel·lícula, funciona molt bé la versió americana amb color, eh? Una pel·lícula amb color. Per introduir, per concretar... Tot el que diem jo penso que és aquest coneixement que tenim, no? I aquest desordre que ens provoca tant com l'altre. Jo vull recordar un senyor que, per cert, últimament no el tenim entre nosaltres, perquè ha tingut, doncs, un refert i ens ha desorientat. I una de les coses que va sortir quan parlàvem de Godard és que, quan ell va abraçar el marxisme, es va perdre per aquests mons on estem, no? Tu recordes molt bé, això, no? Però sí, per ara, d'aquí... Va abraçar el Godard, va arribar un punt que va abraçar el marxisme com a font de coneixement i com a font de interpretació del món en què vivim amb les seves variants, no? Llavors allò a mi em va sobtar molt, lògicament, clar, i llavors a sobre vaig trobar aquest article, vaig dir, caram tu, d'això, jo no, jo no toco ni rasc-ho, no? I a partir d'aquí, doncs, la veritat, és que amb aquella constant, doncs va dir, potser precisament per això m'agrada, és que és curiós, això, no? I en canvi, bo diàleg, jo el veig en aquest alt rebassant més com un client, com el tal joveu que és, i amb una dimensió difícilment... vaja, assimilable el senyor Godard amb els seus canvis, per exemple, no? Llavors jo penso que això ja ens dona una versió. Llavors el que cal és aprendre tot un món de històries que ens han explicat i saber diferenciar-hi. S'hauria de conèixer molt bé aquestes dos filmografies. No coneixem molt bé la de Woody Allen, perquè coneixem molt bé. Les pel·licues, en canvi de Godard, no estan tan freds. No tenim el cap. I los que hem vist han fet una pel·licua que es deia marxisme. És a dir, si l'última feia marxisme, no sé què més, i que jo em sembla que el Josep recordarà com la vaig carregar, quan no m'estava parlant d'aquesta pel·lícula. Sí, el Josep recordarà com la vaig carregar. Sí, el Josep recordarà com la vaig carregar. Perquè sortia el Barça inclús que jugava... Sí, sí, sí. I el Barça inclús que penses molt superficial. No l'havies vist, només l'hi vas veure, tu. Sí, jo... Tot i així t'endria a pensar que el marxisme de l'òptica del Godard és el marxisme d'aquest francès, que té aquestes característiques una mica... fora del món, si s'ha de dir, saps? I això se s'ho inventen una mica. El marxisme s'ha de dir que com a filosofia política... Europea? El marxisme és un aspecte per analitzar la societat a funcionar. Molt d'historiadors s'ha utilitzat per... Però que avui dia, des de punt de vista actualitzat, és evident que el marxisme, igual que no funciona segurament el psicoanálisis i els metges es carreguen el psicoanálisis, jo penso que avui dia moltíssima gent es carrega, no una part del marxisme que se segueix aguantant, però sí com a fórmula per entendre el món i per dir-ho. Perquè hi ha moltes coses que... És evident que el que ha passat a la Unió Soviètica ha estat el fracàs de... i el que està passant a Xina en aquest moment, que hi ha un capitalisme agressiu més agressiu en altres llocs, demostra que tot allò que es preveia no ha funcionat. Llavors, les idees del marx penso que segueixen sent vàlides, però el que és evident és que les solucions que s'han aplicat... És acabat, és acabat. No té futur. Llavors, de la sensació que aquesta gent s'ha quedat... aquesta gent francesa s'ha quedat amb una ideologia que en el seu moment va estar com de moda, i que va quedar tan allà, però que no ha pensat... no ha produït més coses per estar en aquest món. I a canvi o diàleg, sí, que ens fa... Una mica, sí, jo penso que algú diàleg... Sobretot quan ve fer aquí Barcelona, Cristina. No, no, d'aquesta no. Això és molt important. Aquesta no. Però, per exemple, algú diàleg és el mateix autor. Si la cosa funciona, els últims pel·lícules que heu li vist, o no sé ni a moltes de les últimes pel·lícules que ha fet el Budiàlen, que estan molt bé, són pel·lícules que penses que hi ha una evolució d'ella, una aproximació de la realitat. Jo tinc la impressió que en Budiàlen pots rascar fins a un límit. No li veig una profunditat, no li veig uns ideals. Té unes filies, unes fòbies, unes coses molt concretes. Fòbies més que filies. Sí, però a la vegada també... Jo crec que algú d'ara és més profund, no vol buscar alguna cosa. Jo volia anar per aquí amb el que volia dir. I aprofito que tu has introduït el tema, perquè se m'ha corregut una mica una imatge, com si es tractés d'una sèrie de videojocs, per dir-ho d'alguna forma. És a dir, que el Budiàlen, si agafem el Budiàlen i el Godard com a sistemes de referència, cinematogràfics, diferents, com si estiguessin parlant de física i com mirem la realitat a partir del que fan un i l'altre, el que fa a Budiàlen, com hem dit ja, és basar-se sempre en alguna mena d'influència. Ho ha fet en Felínio, ho ha fet en Bergman, ho ha fet fins i tot, potser, amb aquesta que deies de construir una hàbria amb el mateix Godard, és a saber. I llavors, una vegada que ell fa una obra, que fa la seva obra en general, d'alguna manera queda ja acabat, el que no es pot anar més enllà. Ja ho fa suficientment comercial, entre cometes, i suficientment profund, és a dir, li dona un toc, en el qual les persones que han intentat seguir l'estil del Budiàlen, no es pot anar més enllà. En canvi, el Godard és una altra cosa. El Godard va tant a la profunditat del que és l'estil cinematografic, i el que és la innovació, la creativitat, que a partir del que fa el Godard, tu pots fer el que sigui. Perdoni, en aquest punt que ha estat oblidat que va abraçar el marxisme. Per exemple, ho dic perquè, per exemple, el que ha fet... Jo també crec que molta gent admira el Godard, simplement perquè, com que el millor, quan eren joves, a veure marxistes o han viscut això, o coneixen i hagi agradat que hagués funcionat, també té una miració. Però si tu analices les obres de Godard, jo crec, sense tenir cap component, sinó el que t'aporten a aquestes obres, en el fons fora de tres o quatre obres, que pot estar bé, la majoria són mediocres. Pregunta-li, el Tarantino, per exemple. Hi ha molts directors que pots considerar que són millors o pitjors, però que agafen el que ha fet el Godard, per exemple, pel Fiction, no es pot considerar una obra absolutament original, perquè el tipus de muntatge... Ui, no. Temàticament, no, és forçada. No l'he forçada jo. Està feta, ja, per moltíssima gent, no me l'he inventat jo, i a pares que, si compareu les dues, el tipus de plantejament que fa el Godard, que en el seu moment li van dir que no sabia fer cinema, vull dir que trastoca completament el tipus de muntatge que es fa, és paral·lel completament el que fa el Tarantino. El Fiction és una obra mestra. El Fiction té un muntatge excel·lent, però no va ser la idea de fer-ho d'aquesta manera del senyor Tarantino, sinó del muntador, perquè la pel·lícula estava rodada linearment, llavors el muntador se li va ocorrer això. Resulta que jo penso que és una obra mestra, i que més de més aquell muntatge és extraordinari, i la pel·lícula és una mica extraordinari. I el guió és boníssim. Però jo crec que, honestament, que no es pot fer aquesta comparança que fas, perquè no crec ni que, per mi, el senyor Godard no és ni profund. Jo crec que és oportunista, és oportunista. Hauríem d'anar... En aquest moment, també, de deixar clar que una cosa són les opinions, i una altra cosa és el d'anàlisi, no? Això que estàs dient-ho, Joan, és una opinió, claríssimament. Com la teva. No, no, jo estic establint un fet que, d'alguna manera, si un anàlisi una miqueta, el muntatge d'una cosa d'una altra es pot establir. Negar-ho completament, doncs, si dic que un director és pitjor que l'altre, perquè una opinió això ha hagut de ser... Jo he decidit que el sufle és extraordinari. Jo considero que és la millor pel·lícula del Godard, i és molt bona, jo l'hi he vist a les altres vegades, la conec bastant, però no pots dir que... que Pulp Fiction és una mena de còpia o que imita el deus, perquè no t'arregueu a veure. Però per què creus que té a veure? Per això, per aquest tipus d'amuntatge... I el sufle és una pel·lícula francesíssima, francesíssima, i Pulp Fiction és americaníssima, americaníssima. És que jo crec que el film de l'escapada és un remenent, un estilema, de la Nobel Bach, i això és una forma de fer cinema del senyor Ai Trufó. El senyor Godard va tenir... en sap de cinema aquest senyor, evidentment, va fer cinema, però va agafar una moda. És com si agafessin qualsevol tipologia amb el seu moment. És una moda que ho van trobar. Jo penso que ho van trobar una forma de fer cinema. Ells eren amics amb el Trifó, el Trifó... És com el Doc, el Doc, però queda bé. Ell tenia un projecte de dirigir-ho. Per a uns econòmiques, ho va dirigir ell, i va dirigir-ho i muntar-ho a la seva manera. Però el que és bona allà és la història. Això és molt ben fet, allà funciona. I ja et dic que hi ha una versió americana que funciona també amb el Mar de bé, amb el Richard Geres. Jo l'hi he vist, i funciona també amb el Mar de bé. Però en canvi, el que estic jo és que, si jo, tu agafes a Polfiction és una cosa diferent. No sóc comparable. Jo crec que... Jo crec que aquest lloc de comparació... La que sí que vaig veure de l'Art de l'Art, que és... que és Jebus Alimagi, insisteixo, que aquí sí que és veritat que es veu el marxisme. Jo me'n recordo que al seu moment va ser molt polèmica, perquè imagineu-vos tractar el tema del naixement de Cris, de bona de la concepció de la versió amarilla, de Mar de bé, de tot això, va ser molt polèmica. És que jo no sé que ell no sigui marxista o no s'ho cregui. I a mi em va deixar un molt bon record. Jo vaig trobar que... Jo no la recordo. Jo no dic que... jo capso que ell... segurament ha pogut ser coherent, però jo el tinc per un senyor que ja s'ha quedat tancat, una mica quadriculat, i el que no és com ell, tot el que més és dolent. I, a més, ell té la veritat. Aleshores, per les coses que he sentit de parlar d'ell, per les coses que he llegit d'ell, i per les coses que he vist de si. Llavors, no... Jo no trobo... T'aquest que és un senyor que està sobrevalorat, des d'un punt de vista. Jo no tinc la raó. És un director correcte, o a mínim correcte, en canvi, Godard, no. Jo plantejo, vull dir, que a Godard no ens ha provocat aquesta problemàtica. No ho va Godard. No, en un programa com aquest, en el que hem defensat, és una part de les opinions que una obra com la Drarva de la Vida, que és difícil de veure, és una obra culminant, diguéssim, un tipus de cinema. I marxista, home. No sé si és marxista o no. Godard està en aquesta mateixa línia. És un creador absolut. Ell és capaç de, en cada obra, fer una forma diferent per cada tema que vol tractar. I, si no, hem de repassar la seva obra. Sí, hem de repassar-lo així. Sí, hem de repassar-lo així. Sí, hem de repassar-lo així. Sí, hem de repassar-lo així. La veritat és que es fa pesada, es fa lenta, no acaba de funcionar, i, en canvi, el senyor va tenir mitjans i mèdics. I l'última, que no recordeu, que van passar per aquí, que és la del marxisme, que m'has deia, marxisme. No m'agrada ser ara tu. Aquesta pel·lícula... A mi no em va agradar, absolutament. Em va semblar que era una estracanada, un senyor que s'ha penjat amb el marxisme de la Xixanta. Gràcies, un tipro d'amor. Gràcies. El teu amic, aquell té rebosa, contra el Joan. Bona nit. Adéu-siau. Fins la setmana vinent a reveure. Fins la setmana vinent a reveure. Fins la setmana vinent a reveure. Fins la setmana vinent a reveure.