Cinema sense condicions del 5/5/2015

La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. A segon hora del Catalunya Vespre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. La ràdio de Sant Just, veurem l'octubre. I, per tant, els nanos canpen sols com la majoria de canalla d'aquest tipus de barris. Aquesta nana es veu algun moment a l'institut que no pot fer els estudis que ella voldria o que ella li feia il·lusió per continuar amb el grup. És una pel·lícula que parla de l'adolescència i com es defineix a si mateixa i busca asseguretats. Aquesta nana que és una solitària i que no acaba de trobar allò, hi ha unes bandes que estan formades de quatre nanes, totes elles, que es dediquen a fer una pandilla d'aquestes de pagar-se uns amb els altres. Una mica el mateix esquema de la banda de nanos, però al passat el format femení, però que són nanes que els interessa l'estètica, però també els interessa la violència amb si mateixa. Per tant, és una homologació del que coneixem com a bandes de nanos, i una homologació el mateix amb bandes de nanos. El que passa, a més a més, de la intenció de crear-se conflictes per afirmar-se qui és la banda dominant, que és la mateixa que passa amb els nanos, són nanes que, a més a més, l'estètica d'elles i la seva personalitat i la seva presentació els interessa. Aquesta és la història de la pel·lícula i és com es van desenvolupant aquesta nena amb aquest grupet que coneix que, com tots els grups en forma de banda, el que donen és seguretat als insegurs d'aquest tipus de grups. I això sí que està posat a mà de fet. Què té bo, la pel·lícula? La pel·lícula té un format, un format de documental, és com si fos un documental que segueixi a la nena. I això està bé, la càmera és molt bona, les quatre nanes que cap d'elles és actriu, són teriades per la directora en funció dels personatges que ella vol crear, estan bé els quatre personatges de la banda, estan molt bé, com la germana petita, la germana gran. Això està bé, però després la pel·lícula és fluixer perquè no té història. Com a documental que segueixi aquesta nena i que et mostra aquest tipus de problemàtica, estaria bé i ja està. En canvi, Tom Boy, si no sé si recordes, Francesc, és una nena, és una família que se'n van de vacants, canvien de barri i se'n van a viure en un barri que els nanos, hi ha una nena petita, em sembla, i una nena que té 10 anys, que és el personatge protagonista de la pel·lícula. I arriben, què és l'estiu? Per tant ja no hi ha escola, no sé si ho recordes, una cosa així. Aquesta nena decideix que actuarà com un nen i aquí, com que no la coneix ningú, i ella té 10 anys i per tant és una nena sense encara definir. Diu que el seu nom és un nano. I actuar com a nano es va ficant amb embolics, amb embolics com a nano, però encara millor està molt ben trobat, perquè la dificultat de la definició d'una criatura d'aquesta edat, i l'embúli o aquella, l'embolic en què es fica, està molt ben, molt ben descrit. Jo diria, la història és molt més potent a Tom Boy que a Gajut. La història de Gajut és fluixa, no t'acaba de convèncer a que va, i en canvi seria bona com a documental que segueixi a les nenes i a la nena, la protagonista en particular, però com a gaire res més. La càmera és molt bona, ja us ho he comentat, i l'actuació de les nenes és molt bona. I què fa la càmera? Perquè va amb molts primers plans de les nenes quan les nenes... Però no les segueixi així, el estil dels germans d'Ardent, la primera que hi ha del fill per darrere, és que estic pensant en parles de cinema francès, com que parles de cinema documental, tenim aquella d'entre l'1.000, com es deia, la classe, en recordes, que també era una particular documental totalment, però amb més intenció, amb més intensitat. Aquesta té un punt de banal, el tractament que fa, vol arribar a l'ànima dels problemes que estan vivint, però no ho arriba a aconseguir, cosa que sí que passava a tothom veu, perquè a tothom veu sí que va a la problemàtica de la canalla. Aquesta és molt més espectacular, perquè aquestes nenes ballen i aquestes nenes es diverteixen, i llavors les cuergues, això que té de les cuergues sí que estan molt ben seguides, quan les nenes es desmadren i això està molt ben seguit, com a adolescents que passen a aquesta etapa, jo crec que això està molt aconseguit. I els primers planos de totes elles són boníssims i les baralles i el tractament d'en què consisteix una banda no està malament, però gaire res més. Jo m'ha defraudat una miqueta a aquesta pel·lícula, en proporció de tothom veu que em va agradar moltíssim. En qualsevol cas haurem de seguir la primografia d'aquesta directora, de la Céline Chama, que té 36 anys. Sí, és molt jove, aquesta noia. A veure, en proporció de la teva pel·lícula que he vist, que també és francesa... És com és molt matemàtica, en proporció... La família Belie, que jo vaig anar a veure aquesta pel·lícula... És francesa. Vaig anar per aquesta pel·lícula per l'argument, perquè vaig trobar que era un argument extraordinàriament ingeniós per les que estàs parlant. No, la de la família Belie. Ah, també la vas veure? De vista. De 30 pel·lícules d'un mateix minut. Ah, sí? Sí, sí, és una característica d'aquest programa. No, només hem parlat de... Perquè també hem parlat d'aquestes franceses. A veure, sí, d'oemnos... De boyhood, una referència, de la classe, del fill, dels mansarders... A veure, estàvem parlant de... Ara s'ha parlat de l'altre que he vist. Si tu has vist algunes, si vols, digues-ho la teva. Jo també l'he vist. No l'he vist. La vaig veure quan la van... Ni Hanger ni Sheim, oi? Hanger és una de les que jo volia veure quan la van estar... És la irlandesa, no? La del problema irlandesa, de la vaca de la feina. Jo que se me'n recordo molt de les crítiques i de... I se'n va passar. I Sheim... Se'n va passar, també. Quina vergonya, no? Un Sheim. I quina gana, de veure l'altre? Quines ganes? Això és més de David Tomas, oi? Aquest tipus de jocs? De paraules i que quan estava de mala galba... Veure que és un no paraú. La família Bèlier. És una pel·lícula francesa, que els hi deu encantar els francesos. I que jo hi vaig anar, perquè vaig llegir l'argument, i vaig pensar... Home, que valent que algú s'hagi ficat amb una pel·lícula... Amb aquesta estruc... És una nena. El Joan, que no és francès, no sembla que també li va encantar. Ah, no, és que amb aquesta no m'agrada. No, ja ho veig, per paltó, per la manera com per canviar la inflexió de veu... Amb la inflexió de veu? Pots assegurar. El Joan Morros diu que no és francès. Crec que li va agradar molt. No, però aquesta li va agradar. Les mandarines segur. Però aquesta no em va agradar gens. Per què no? L'argument és boníssim. És una família, que tot són sormuts, menys una nena. Una família, un matrimoni, un nen i una nena. El matrimoni i el nen són sormuts, i ella és la única caicènic que parla. Per tant, jo vaig pensar, home, fer una pel·lícula amb sormuts, i amb aquest argument d'aquella és la única que està... del tot amb el món que els envolta, em semblava molt valenta. I em semblava molt suggerent la història amb si mateixa. O sigui que jo, per la història, la vaig trobar bona. Després, què passa? Què és aquell tipus de cine francès que jo sempre dic que no m'agrada? Doncs és just aquest. Però quin tipus de cinema és aquest? Aquest és un cine fals. Fals des del primer moment. No, aquell no és tan fals. Aquest és absolutament fals. Ja ho sé. Aquest és de Carton Piedra. No sé com seria... Cartropedra. El que vull dir és que tot és fals de pura falsetat. Per què? Perquè la història està bé, però la realitat són un matrimoni francès. Passa a la campanya francesa. A veure, tota la descripció de la campanya és bonica, perquè és bonica amb si mateixa. Per tant, una granja que té animals, que té cavalls, que té bestioles... Que no temeris, no temeris. Sí, però és un tipus de granja bastant increïble. Les granges, de debò, són molt més dures que aquesta historieta de fantasia. Per tant, el matrimoni a mi em va semblar un format amable per fer-te somriure, per fer-t'ho, passar-ho bé, però... Fals. Una problemàtica d'aquestes, em semblava bé plantejar-la, i em semblava bé inclús pendre-se l'ambumor, perquè era la millor manera de pendre-se. Això ja ho trobava bé. Però m'hauria agradat que fos absolutament d'humor, i, llavors, absolutament disparatada, com podria ser Venders, o un d'aquests que, llavors, fa anar complet disbarat, i llavors... Qui dius? A veure com es deia aquella pel·lícula, el Benvenders. Ah, d'acord. Com es deia aquella pel·lícula. Sí, però que tot és diferent. I la història, sí, té una exposició fora de la realitat. I, llavors, això m'hauria agradat. Però si ho vols fer real, llavors, tants d'enfrontar amb la realitat. Llavors, és una nena que descobreixen, que canta molt bé, i que, finalment, es presenta en un premi escolar que va anar a París a defensar el premi de cançó. Clar, una criatura que realment està dotada, o espectacularment dotada, per la música, la manera en què es manifesta és absolutament impossible de la manera en què està d'escriure la pel·lícula. I això m'ho fa incòmoda, a mi quan una cosa és que sigui real em sembla bé les coses reals. Si vols fer les coses reals. Potser, no? No, el que vull dir és que li dona un esquema de realitat, i quan vols fer una pel·lícula amb realitat, has d'agafar realisme. I si vols fer un conte, un conte de fades, perquè els xicots del cor, per exemple, et va agradar, et vas veure Alba, els xicots del cor. A mi m'agrada aquesta. Sí, sí. També estem parlant d'un conte. Però veus aquella era la diferència entre aquell conte i aquest conte és que aquest ni com a conte. No conte ni com a conte. Quina és l'argument que porta la pel·lícula? L'argument és que aquesta nena a l'escola s'apunta amb un grup de coros, un noi del grupet, i llavors, finalment, la trien perquè està dotada per això. Perquè té una veu única, perquè canta bé. La tria també és bastant inconsistent, perquè la persona que té una veu i que té dos musicals porta la música dintre i hi ha l'esplota des que, com que diu des que que margeix com a persona, no pot ser que un dia perquè ella s'ha apuntat el cor amb un grup, llavors, és que, fins i tot, el descobriment d'un do d'aquests no pot ser tan banal. O sigui, a mi això em molestava. No li devia molestar la tria, perquè després jo vaig mirar a Film Infinity i les crítiques la deixaven tothom bé. No estava d'acord amb ningú dels dels crítiques. És una línia molt prima, la que tu deies. Sobretot en la comèdia francesa. No, a mi les comèdies m'agraden, però ara està ben feta. Que s'han fet unes quantes d'aquelles de... Perdidos al norte, bienvenidos al norte. Jo no la vaig veure. Aquesta altra intocable també, que per mi és... Falsa, en tot cas, que jo no la trobo. Falsa, perquè està ben feta. I quan una cosa està ben feta, et ressona. Pot n'obredar-te a la història i pot trobar-la tan comercial com vulguis. Però és que aquesta no la trobo ni comercial. És a dir, la diferència entre aquesta i la pel·lícula els intocables és que la estructura, el guió, la interpretació i el desenvolupament de la història amb si mateixa, a tu l'acabes entenent. Aquesta no la pots entendre, com a realitat. I per això, si la neu a veure, us esteu en compte... Ara ja no, després el que has dit. No, perquè tenia bones crítiques. O sigui que el millor és la meva òptica. Podria estar bé un debat aquí. I si el Joan li va agradar, i si el Joan li va agradar... Sí, sí, estic pensant que va parlar fa... Ui, em van arribar aquí, i que per ser, abans que trocava el Joma, que no pot venir. Estarem els tres, o les tres, perquè és la majoria, per tant, farem les tres. Aquí, en el programa, fins a les 9 de la nit, i el Joan tampoc ja sabíem que no venia. Si ell ens havia avisat... Si la veiem, i si el Joan l'ha vist, m'agradarà molt comentar-la. Sí, sí, això, que ell havia estat defensant i relacionant-la amb altres pel·lícules de la història del cinema, i tractaven temes de minus valies, diguéssim. Sí, però aquí no està tractat aquest tema. Seriosament, eh? Que no t'agrada. Fem un petit parentici, perquè ara ens parlaràs, i desvellarem si t'ha agradat o no mandarinés, perquè no hi ha hagut maneres, perquè la gent diu que aquest programa, no actualitzem el bloc i la xarxa social de Fa Mesos, que té el problema meu, però tenim wasap. Però abans que ens parlis de mandarines, perquè si no t'acabaràs cansant, vull fer un esment a un cicle, un menatge a Orson Welles, que comença a demà a la filmoteca de la Generalitat de Catalunya, i he arribat a un missatge d'una persona que fa no gaire, m'ha acceptat el Facebook, però perdona, Sandra E. Harke, però no me'n recordo qui és. Si vols de jo, mira, truca al programa, i ens comentes una miqueta més la notícia, però m'han enviat una informació de la filmoteca, dient això, que demà mateix inaugura el ciclomenatge a Welles, i m'he gracis de màig a les 8 proyecció de Citizen Kane, les pel·lícules cap dalt de la història del cinema, per molts crítics i per moltes llistes, i després s'aniran passant moltes altres pel·lícules, com ara campanades a mitjanit, hi haurà una conferència de l'Esteba Rimbó, que no m'ho sabia, no me'n recordava, però és el director de la filmoteca de Catalunya, hi haurà tota una sèrie d'actes al voltant d'això, Radio 3 també prepararà uns programes especials, si voleu posar-vos el dia, perquè això durarà demà mateix fins a finals de juny. Per tant, es passarà bona part de la filmografia d'aquest director, com diem, dels més importants de la història del cinema, com a persona innovadora, i com a creador veritablement de cinema, que no va tenir gaire suport de la indústria del cinema, perquè el que feia se sortia molt, dels paràmetres que en el mateix moment, quan ells feia cinema, esperava que un director fes, que hi havia tot i això, o potser malgrat això, o potser precisament per això, perquè no em troba dintre d'aquest paràmetre, ara mateix es considera un dels grans. Un, dos, tres... A mínim aquestes tres ja les tenim. Demà les 8 de la tarda, allà a la filmoteca, a veure Ciutadà Kein, una de aquelles grans pel·lícules. No m'agrada repetir massa en veure pel·lícules. Jo l'he vist a diverses vegades, perquè la tele l'han fet a diversos cops, sí, perquè és clàssic, clar. Sí, sí, mala profunditat de la profunditat de càmeres, jo la vaig inventar i, pràcticament, tot i que no és veritat, que va agafar moltes tècniques que ja estaven més o menys creades, però ho va col·locar tot en una pel·lícula, i al final acabes aclaparant la quantitat de coses que va posar aquest home en aquella història. A mi em va costar molt, és aquelles pel·lícules que intentava veure una vegada i no aconseguia. Allò que, no sé per què, per la densitat de les imatges, de la història del que sigui, no acabava d'entendre i poc que hi ha dormit, pel qual ha passat això amb 3 o 4 pel·lícules, amb la Dolce Vita, del Felini, amb aquesta, i al final, a la tercera, a la quarta vegada, aquí en una pel·lícula, ara ho entenc, ara sé de què va, i impressionar, el trineu i la rosva, totes les troballes que té per agafar l'espectador, i és de pament indispensable, fins aquí el parent. Molt bé. Mandarines, sí que m'ha agradat. Molt imaginado, molt imaginado. A veure, justament en contraposició aquesta teva pel·lícula, és una pel·lícula que no té res de banal, ni un segon de la pel·lícula és banal. És una pel·lícula d'Estonia, que jo no havia vist mai cap pel·lícula història. No veuràs mai més que l'altra? No, potser sí. El director és un dic, però, perquè penso que té futur, eh, es diu Sata, ho pronunciaré malament, perquè això no és ni com es diu, Urus Shadze. És un nom que a nosaltres, per nosaltres, és difícil. Estona, nom Estona. I és una pel·lícula que passa a Georgia, de fet. Durant la guerra que hi va haver als anys 90, entre Txechens, Georgians, i el que diu la pel·lícula és que, cosa que ja no sabia, perquè Estònia està al Bàltic, està al nord, i Georgia està més capa... Tira cap a Turquia, com s'hi va dir a la baix, aquella banda. Llavors, ja, per l'oblís, gent d'Estonia, de 100 i 100 anys, que ja evitaven anar allà. Per tant, hi ha cultura d'Estoniana, de assentats en aquella zona. Sorprenent, però això és el que realment descriu la pel·lícula, i que, a més, ho diu al principi de la pel·lícula. És una pel·lícula molt austera de tot, de com te la presenta, del lloc on passa i del que passa. Per tant, és una pel·lícula de guerra antibel·licista. Està explicant una història que és molt ben travada de guió i molt ben travada de interpretació. És un senyor gran, un avi, que viu sol en una casa, i només té, que surt a la pel·lícula i tal, un veí que té mandarinès. Ell és un fuster que fa les caixes de les mandarinès i a l'altre recull les mandarinès. I no vol marxar d'allà el que té les mandarinès perquè ha de recollir la collita i enviar-la i vendre-la. Diu una frase que és curiosa perquè, al final de la pel·lícula, no és ben bé que pels diners de les mandarinès és perquè com es pot llançar tot una collita? És aquella idea que sap greu llançar quan sap el cosa que té una utilitat i que és valuosa, amb si mateix que ha costat un esforç aconseguir. I és una frase profunda. Bé, aquesta és quan comença. Realment passen per allà, és Georgiants i Txachens, passa un grup de Txachens, li demana menjar, ell els dona menjar, i al cap d'una estona se sent tiros, i hi ha una bomba, que és el que deu estar passant, perquè és una guerra, té la sensació que aquesta guerra era una mica tipo guerrillas, com va passar als balcans i a la zona després de llogos, la via d'aquest tipus de guerra, que és una guerra molt... que la població civil pateix moltíssim, i que tu acabes descobrint que els propis militars de base i els pobres soldadets que van a Montlleval, tant els mercenaris, o els que estan fent la guerra, són civils en el sentit que tenen vida pròpia, i la seva vida no val res, com no val la de cap civil quan hi ha una guerra. Llavors, els dos aquests, quan surten perquè han sentit les bombes i han sentit una furgoneta que ha caigut i tal, veuen el que ha passat, i llavors n'hi ha un que està ferits, l'emporten a casa, l'anterran als altres, descobreixen que un no està mort i també se l'emporten a casa, i hi ha un és Giorgia i l'altre, etcètera, i llavors són a mort, aquesta gent, es matarien allà mateix, i llavors tota la pel·lícula és la descripció de què arriba a passar amb l'intermediació d'aquest avi i el seu amic, que els curen, porten el metge, els donen de menjar, els dos, per separat, impedint que es matin. I no us dic com acaba la història, perquè està molt ben arrodonida, molt ben arrodonida. Cada setmana hem descobert una mica més. Joan ens va explicar una mica, però no ens va voler dir res. Però jo no us diré res més. Està ben arrodonida la història, la vida, la descripció, l'avi, ell és consistent, el que té les manderines també ho és, i els dos personatges enfrontat, tant el Xaché com el Giorgia, que un és mercenari i l'altre lluita per la seva terra, que a sobre de ser dos personatges en guerra, és que ells són dos personatges diferents. Doncs malgrat tot això, la història es va conduint de tal manera, que t'acaba posant sobre tu mateix la idea, aquesta percepció de que la guerra fa mal a tothom, absolutament a tothom, sense cap manera de discernir uns dels altres. I el que passa a les guerres pot transformar a tothom, amb independència del que passa, i és aquesta transformació que és sotil, és valuosa, no la veus fins al final i està molt, molt, molt ben descrita. És una perícula pausada, malgrat que és una guerra, és una perícula d'anar entrant amb la dificultat que estan vivint tots plegats, i està molt ben feta. Va pensar una mica que no tingui res a veure i l'ambientació és diferent, però això que dius de com es deixa veure els efectes, d'una situació tan terrible com una guerra amb la vida cotidiana de la gent, aquella que van comentar a japonesa de la casa de la taulada vermella. Ah, sí, però no l'he vista jo. No l'he vista. Passa una miqueta al mateix. Es veient com tant la guerra del Japó contra la Xina, la invasió japonesa, com després va arribant de mica en mica la Segona Guerra Mundial, i es van involucrant, com va afectant a la indústria, a la vida cotidiana, a les relacions entre ells, com s'han de separar quan no ho haurien fet mai. Estan molt bé aquestes pel·lícules en les quals no és tan destacar... La guerra amb si mateixa. Exacte. Especials escosos com les estan destrossats i no... Què passa? El Japó, a dintre... A dintre dels caps, els cors i les vides de les persones que, d'una manera fortuita, es troben en una situació que ni han buscat, ni desitxarien per ningú, i que el terrenar de cadascú d'ells fa que transforma a ells els altres. I aquest potencial és bonic si està ben descrit. Jo crec que sí, veus aquestes? Estic macoint el director del que parlarem d'aquí uns minutets. Jo crec que ho fa molt, això també. Precisament és una de les coses que més m'interessa d'ell, que no parla tant a la pel·lícula de 12 anys d'esclavitud, la seva tercera pel·lícula, amb la guanyar l'Òscar, com tothom sap, potser és la més explícita narrativament i la que t'explica més detalls concret sobre la vida d'unes persones i sobre com està empatir una situació concreta. Però, encara així, jo penso que no li interessa tant narrativament el que els hi passa concretament a les persones, sinó com ho viuen, com es trasformen. I fins i tot jo diria que fa un esforç molt gran a partir del seu arc concretament de tot el que havia treballat anteriorment, que ara en parlarem i que el va també ser informat i m'ajudarà força a parlar de l'art de venguàrdia d'aquest home. Doncs jo penso que també s'esforça molt per fer universal, la privació de la llibertat, sobretot la privació de la llibertat de maneres diferents, emocionalment, físicament, com afecta a les persones. I només abans de començar amb l'estigma cuint, perquè jo penso que donen molt de si, ara que... Tu no has vist res? De cinema, no. He estat veient aquests dies, a part de començar a veure, perquè me l'ha recomanat molta gent, la de l'Hotel Marikngol. Aquesta pel·lícula que no donava massa per ella, és la dos, no? He començat a veure la primera. Jo no vaig veure la primera. I la veritat és que està feta amb un ritme, i amb una força que tinc moltes ganes de continuar. Sí, el començament de tot apresenta els personatges, col·locant el nom i veient com està cada persona situada en el seu moment vital, concret, i com ja vas veient que tot aquestes persones reuniran perquè tenen una dificultat similar. Tenen arribat a una edat en la qual, doncs, ja no estan còmodes amb el que estan fent. I és un viatge que fan, no? Llavors van cap a la Índia, un d'allò, i totes les peripeses que els hi passen. La veritat és que t'enganxa, el començament, el prolec, però sobretot el que he estat veient aquests quatre dies, he tingut quatre dies de festa, doncs ha estat una sèrie de televisió que em veig poques, però tant en tant m'agrada, i m'havien parlat molt bé, l'administri del Tiempo, una sèrie espanyola, i doncs vaig a buscar-les, doncs que només ha fet una temporada, doncs he pogut veure-les totes, unes 9 o 10 hores de gent, de jo, però bueno... Ara això es veu que és habitual, una fauna sèrie i tregar-te la sencera, no? Sí, a més a més està bé, està bé perquè és com una pel·lícula de llarga durada, d'alguna manera. Sí, sí, sí, ja deu tenir ganxo i això. Segons quin tipus de sèrie, sobretot, que no són d'aquestes que van repetint els arguments, sinó que van avançant, doncs està bé, però això és valuós, i jo ho he fet molt poques vegades. Però en aquest cas, no sé si has vist el Ministeri del Tiempo, o alguna cosa, són una miqueta... No, vi sèries, no. Jo ara va dir, parèmtesis, que sí, perquè jo ara he d'agafar una sèrie, veure-la totes amb sèrie, és... Bueno, a mi m'hi t'ha fet clar. I jo ara m'he enganxat molt, molt, molt, a Espartacos, molt, a la sèrie, no a la pel·lícula d'Espartacos, sinó a la sèrie. I us de recomano? No, però, bueno, parlar dels gladiadors, dels ludus, d'un ludus en concret, que té gent que no en sap gaire, i és un ludus petit. Llavors, doncs, agafant-ne el doctor, el doctor és la persona que ensenya els gladiadors de lluitat, i llavors, bueno, m'han pujant, diguéssim, llavors, de jugar a llocs petits, de capua, llavors, es va fer més gran, no, el ludus, i acaben jugant, diguéssim, pel fèsal, i per no ser aquí, saps? Llavors, bueno, l'anava a dir això, que us recomanava, tot i que és una mica... es nota, que fa temps que l'han fet, es nota, però està molt ben fet, està molt ben... És una sèrie d'americana, o...? Mira, si ara mateix no ho sé, no t'ho sabria dir, no t'ho sabria dir, però és, no sé si és d'inglaterra, d'inglaterra? Anglès o no ho sé, però bueno, era un petit parent d'això, que... Que t'agrada les sèries, o bueno, que t'has enganxat... No, sí, bueno, que això, que és veritat, que els joves estem en una sèrie, que fem una altra, una altra, una altra, amb internet clar, totes les vegades. Exacte, o et consta si aquesta sèrie fa alguna referència, o sigui, parters de la idea de la pel·lícula estant licúbric, i aquí hi ha un espartac, no sé, estic buscant, però em surten... Però el que sé és que la història és real. Història real, si a més és molt curiós, perquè això tu la vas veient, no? I després mires el documental i veus que tot el que passa, i tot només imbarocímin de la sèrie, és veritat. Llavors és molt curiós. I està ben ambientada, no? En el segle I, abans d'aquí, el que estic buscant és d'origen estat sumit, el creador de Tiffen S.D. Knight, i mira, sembla ser que porta tres temporades. Per tant, tampoc és tan difícil. Jo vaig per la segona, m'enmenjo un mes, imagineu-vos. Doncs sí, sí. Jo he vist aquesta. El Ministerio del Tiempo, la veritat és que està bé, i a més és molt diràctica en termes històrics, fins i tot li he portat a la professora de socials i de castellà, perquè és bonic veure una recreació de l'època de l'OP de Vega, quan estava a punt d'entrar a l'armada invencible, i la manera com ho fa, la veritat és que és atractiu. I està posat realment el XVI, el segle XVI, o com? Sí, sí, con que es el Ministerio del Tiempo, que consisteix en que hi ha una sèrie de portes, i a través d'aquestes portes intenten que, quan hi ha algun canvi en la història, sigui pel que sigui, no se sap de vegades partiu, o de vegades alguna persona... Perquè a vegades els desubiquen. Aquest tipus d'història està creada el millor en una etapa, com podria estar aquesta, el segle I, i quan fan la sèrie els desubiquen de temps, no? També pot estar interessant de vegades, no? Treure-ho, i llavors mira l'aplicació que té en el món modern, a l'època actual, en aquest cas, no. Però, bueno, els personatges es mouen entre el temps actual, la sèrie està feta aquesta primera temporada, ara el 2015, el febrer, i llavors es va movent des del 2015, el segle XVII, i la veritat és que està bé. Jo m'he entretingut molt, i fa donar voltes sobre alguns aspectes de viatges tan al temps, també, que és un tema interessant, que és sempre maledat, sobre les paradoxes, que es poden donar, que aquí se l'estarten totes a la... O sigui, és igual completament, no tenen cap respecte, perquè és el joc el que els interessa, és poder posar en contacte a diferents personatges, a diferents èpoques, i jugar amb això, i que el públic estigui pendent, i parlar el que ha après la fi, d'això del Lope de Vega, del Lazario de Tormes, que el posen com si fos real, que és una hipòtesi possible, però no sabem si va existir o no. Exacte, és anònim, ja has donat una explicació possible de com el van escriure, i de qui el va ajudar el mateix Lazario. Està bé, està bé, i no deixa de ser didàctica, per gent que estigui estudiant també història, veure l'ambientació que fan de les diferents èpoques, això és el que està bé. Començament de l'hotel Maringola, aquesta i l'altra, i el que està buscant, i ara heu comentat amb l'Alba, i no hi ha manera de trobar-los, i això és interessant, també podem comentar una miqueta sobre aquest fet, perquè resulta que aquest director l'estimo acuint, el que podem començar a parlar, a veure la música sienta per aquí, i aquí la tenim de fons, ja està per aquí de nou, doncs, a part d'aquestes tres pel·lícules, ella havia fet tota una carrera... Per què ell és fotò i fotògraf? És un personatge... Com a fotògraf també té una fama important, i algunes de les seves obres estan molt cotitzades, i tot s'ha de dir, després de guanyar l'Òscar, encara ha guanyat més cotització, no sé per què serà, les coses són així, la fascinació per la fama, pels premis, després en el moment que va guanyar l'Òscar, doncs va haver un interès generalitzat per part de tothom, i tothom, ara mateix, jo inclòs, i altra també, tots dos inclòs, hem intentat buscar els seus cormetratges, té una bona quantitat de cormetratges que es consideren dintre del que seria cinema, d'avantguàrdia, experimentat... Cormetratges, tipus documental o... No, no, no. De avantguarda. Cormetratges, tot, tot. De fet, molts, la majoria, sonen amb l'enquí negre, i són muts, i, bueno, fan les coses xerrades. Jo he vist trailers, he pogut trobar trailers, he pogut trobar... parts petites, per exemple, de drumroll, que es puja així, que es agafa en un barril de patròlic, li va posar càmeres, i li va fer que... que anés... No ho dolés. Sí, que no ho dolés pels carrers de Manhattan. I després això ho va projectar en una paret blanca, i tenia 3 càmeres al barri, de tres a la vegada. Va ser curiós, això. I, llavors, tot el que té és bastant provocatiu. Per qui ens fem una idea d'aquesta provocació. Sí, com un barcol. Té algunes coses en contacte, potser, veure una miqueta del pop-art, també... Veu molt de l'art del segle XX, sobretot. Al cap i a la fin només portem 15 anys del segle XXI. Per tant, és normal. I quan parlem d'art del segle XX, ens referim també al cinema, té una pel·lícula, un culte en el que es dedica, va fer una mena de recreació d'aquella història en què el Buster Kitton li va caure en una edifici a sobre, si has vist la imatge, també. Doncs ell es col·loca en un lloc, en un lloc just en la finestra. Ara, la història del Buster Kitton està fet en Claudi Humor aquí, allò està fora. No hi ha cap humor, és simplement una història terrible que fa pensar sobre el que vulgueu, sobre desmonament, sobre el que sé que és una persona molt dedicada al tema també de reflexionar sobre qüestions racials polítiques. La història que li va fer guanyar així, fama inicialment, perquè ens veiem una idea, d'aquí estem parlant, perquè és molt interessant després veure els llargs metratges amb aquesta característica seva i amb aquestes inquietudes seves des de falla molt de temps. I ell sembla que l'any 1996, si no recordo malament la data, va fer una obra que es diu Biar, Os, o Osos. Biar és el 93. El 93, una miqueta abans. Doncs que són dos homes, un d'ells ell, el mateix, un actor negre, gros, gran, perquè ell és un tio negre enorme, despullat, i llavors mirant-se menaçadorament o flipatjant de vegades, fent-nos reflexionar sobre el que cadascú vulgui mirar aquí. Aquesta és una de les històries que jo he pogut veure alguna imatge, alguna coseta també, un altre, per exemple. Tot això són curmetratges. La seva primera obra llarga, el seu primer llarg, només ha fet aquests tres, vull dir, de moment. El que passa és que els tres són tremendos. Una persona que quan vas mirant en els foros diu que està sobrevalorat i tal, però sempre hi ha gent... Jo de totes purposes, si em deixeu, 12 anys d'esclavitud, penso que és una pel·lícula molt ben feta, molt ben estructurada, molt espectacular, molt ben interpretada, el fa vendre i trobo que ho fa molt bé, tots ho fan molt bé, però a mi això és personal. A mi les descripcions d'èpoques passades amb l'òptica del món actual, sempre em sembla que t'endeixen el col·lebrón. A veure, jo prefereixo un terentino que m'explica l'encadenado, com s'ha de dir, llango encadenado. Desencadenado. Exacte, desencadenado. Primer encadenado i després encadenado. Exacte. Que gafa la història i fa ell el que vol, o els malditos bastards, que també agafa una història i fa ell el que vol, que quan volen ser fidels i el 12 anys d'esclavitud vol fer un tipus de fidelitat i llavors el dolent és dolentíssim, el bo és boníssim, el... és a dir, tots els personatges estan vist des de l'Àptica del segle XXI. I a mi això sempre em sembla fer una mica de trampa. Això és el que... És veritat que la pel·lícula fa uns arquetips, a mi em va passar quan la vaig veure. Va passar això quan la vaig veure. El que passa és que no és el més interessant per a mi de la pel·lícula. Jo fins i tot el personatge del Michael Fasvin en aquesta pel·lícula, que és el terratenent, perquè l'expliquem una miqueta, aquesta pel·lícula és una pel·lícula basada en bon fet real d'un negre que vivia a la zona a la banda nord, a l'est, a Nova York i que era un home lliure, que em sembla que... Toca el violí o alguna cosa així, no? I té una família, una lliure. I sí, vull dir que és un home cultivat. I un grup d'una màfia, una màfia, el rapten, el sequestren, el sequestren i l'ambient elissant. Bé, no sé el sud. El venen com a esclar. El venen com a esclar. És que devia ser una... Hi havia màfies que es dedicaven a fer això. Tot el que el venen com a esclar i és la seva història com a esclar tot aquell temps fins que, finalment, hi va un canadenc, el que és el Brad Pitt, el qual li explica la seva història i el que siguin, bueno, ell acaba alliberat. Aquesta és la història. S'entén que és un evolucionista o com a mínim una persona d'un pensament diferent que... Que no té res a veure amb la gent. Ell va allà, a construir una... com a constructor, no? Però en un terme es diu Altado i ell treballa allà a nosaltres. Sí, exacte. No té res a veure amb els altres personatges. Perquè em va parlar un moment a mi que el pensament del temps la dirigeix a la gent d'aquell època perquè en un moment en què ell, el protagonista, ja ha fet el clau, ja ha passat 12 anys, li fa veure de la seva història, li explica, l'altre li diu, li demana, no? Si es plau, m'hi ha una carta. Ajuda'm tots bona persona. I Brad Pitt, no? Seria com un il·luminat d'aquella època, una persona que... Independent del món que el rodegen allà. El veu que ha de ser a veure més igualtat, que són persones iguals, però tot i així ell li diu, bueno, sí, jo enviaré la carta i ja hauré fet. Jo ja hauré fet tot el possible i després ja... Si vull dir, jo crec que està trobat, està ben fet, no és el que diguis. Sí que és veritat que està mirat, com tu dius, des del món d'ara, però jo crec que marca molt bé la ideologia d'aquella època. A mi era que la gent... Òbviament els claus eren els claus, els negres eren negres, i era molt difícil sortir d'allà. I això no troba que fins i tot la gent que pensava que la igualtat s'havia de trobar en algun moment, tot i així... Sí, no, no, això ja et dona raó, que està bé com arcatips dels personatges que surten. Tot i així, com que el tema de tota la societat del sud d'estats Units i tota la societat esclavista, perquè el seu món rural que vivia del camp a diferència de la costa o de la banda de Boston o aquesta banda que vivien, que tenien un altre tipus de desenvolupament industrial, això és un context que justifica una mica les ideologies d'uns i dels altres, perquè en el fons són interessos el que defensen uns i els altres, i els interessos de la gent que viu del món del camp no tenen res a veure amb els interessos dels que viuen en zones industrials o desenvolupades. I aquesta simplificació del terratenent, que és durantíssim, i a més a més és un maltractador, i a més a més a mi em semblava un estereotip excessiu. Però l'estereotip, jo crec que està més plantejat, per exemple, en aquest sentit, el mateix Tarantino, que m'agrada molt la comparació amb el Tarantino, però el Tarantino s'enriu, i a mi en canvi això m'agrada més. Jo crec que al contrari, mira què et dic, perquè la Sena en el que va a Leonardo DiCaprio, per exemple, doncs ja sabem què fa, també fa desclavista, i fa tota aquella Sena, allò és molt seriós. Sí, però ell no vol fer història real. En el fons, si el millor et vol dir el mateix que diu el Estefan... Estim a cuin, com l'acte. El millor et vol dir el mateix, però se't salta la història, ell fa les històries, i llavors crea allà un tipus de personatges histrionics alguns, passats de rosc a uns altres, el mateix, el diango desencadenador és un personatge fora, per no dir-te de l'acompanyant, que són una història, llavors crea un tipus d'història, el Tarantino, que la desubica una mica, encara que t'acabi explicant-lo el mateix que pretén explicar-te l'estigma a cuin. De totes maneres, seguir una mica amb la línia que deia amb avanç, de retrotreure'ns una mica el Estefan a cuin, creador, d'art, d'avant-guarda, no, ho dic en el sentit que al final arribem a aquesta pel·lícula, que és la seva última creació, que és una gran matratxa. L'Òscar és aquest, no? Ha tingut molts. La millor pel·lícula. Els gobes d'hora, la millor pel·lícula també. Sí, sí, ho va guanyar tot. Però jo crec que més... I secundaris també, perquè hi ha la noia aquesta, també. Però jo crec que més per la història, que per com està feta, i la manera com està feta té molt a veure amb això que estaven comentant, amb el que l'interessa que tothom ha de reflectir de la textura, de la història, de la manera com els personatges... Clar que fa una història del segle XXI, clar que la fa d'ara. Perquè no li interessa tant explicar el que va passar històricament. Això ho agafa una mica com a excusa, perquè hi ha el cap i a la fi, doncs l'Estefan a cuin, com molta altra gent que es dedica al tema del cinema, i perquè no, doncs vol també que sigui fer una pel·lícula comercial i que arribi a guanyar premis, i és el que ha aconseguit molt hàbilment. Però si us fixeu, amb les escenes que hi ha a la pel·lícula, sorprenen molt la manera com estan fetes, com estan rodades escenes que, per exemple, jo us poso una crimpa perquè és de les que més m'ha quedat en el cap, i jo crec que parla molt, i que relaciona molt amb el seu cinema que havia fet abans, amb Hangar també, que és una pel·lícula, com deia, sobre la vaga de gana, però anteriorment sobre la vaga també de la neteïdat, perquè els preços van decidir un moment terminant, no netejar les celles, deixar-ho tot completament brut, i llavors els obligaven els carcelers a netejar, els treien arrossegant-los, els posaven una banyera allà, unes escenes veritablement brutal. I així, doncs, és la desubicació d'un personatge que també proveix d'Hirlanda, que també proveix de la desestructuració de la societat, econòmicament, socialment, i que es troba als Estats Units, però que emocionalment no troba l'equilibri de cap manera. Hi ha 12 anys d'esclavitud, no troba l'equilibri, fins i tot, fins al punt de que es fa un obsès del sexe, però no arriba mai a trobar, veritablement, plaer, ni troba la possibilitat de tenir una relació consistent, que li doni una mica de satisfacció personal. Simplement pot buscar el sexe de la manera més progràfica, diguéssim, més obsessiva. I a 12 anys d'esclavitud, tot això queda refletit també amb algunes escenes que jo crec que són la veritable marca de fàbrica, d'aquest director, en les quals veiem com el personatge principal, sobretot, ens representa a tots. I en se sent un moment determinat, en molts moments, un veritablement afectat per tot el que passa al seu voltant, i tothom, recordeu, per exemple, la cena en què el penjen, el coll, i ell només té la possibilitat d'agafar-se amb les puntetes dels peus per no acabar de caure i no estrangular-se i morir. Aquella cena és veritablement una petita obra d'art en si mateixa, si l'agafem fora del context de la pel·lícula, és un curmetratge del guarda, pràcticament. Recordeu que van despertant-se, a la mansió tothom va veient que ell està allà, alguns no fan ni cas perquè veuen com una cosa completament... bueno, i rellevant, altres volen fer alguna cosa, però es deixen també dominar per la por, i llavors ni tan sols a prop, algú sembla que una persona la dona, li dona una mica d'aigua, és una escena veritablement culpidora, i aquestes escenes són les que l'interessen al director Plasma, i sobretot la manera com ell, per exemple, quan l'agafen, la narrativa aquesta que té d'explicar-nos una història no de manera lineal, sinó de manera midcircular, si recordeu quan l'agafen a ell, quan el segresten i llavors el venen, hi ha vegades que no saps ben bé si està passant la història en un moment determinat, fa com una mena de referència a imatges que ell té en el cap, a posc del que li està passant, vull dir, ell té una dinàmica molt particular, té una escena estètica que ha anat creant-se, i amb això és completament fidel, i no és irreconciliable en aquest sentit, no li importa massa si l'espectador està d'acord o no. Llavors, clar, ens podem quedar amb la història, una miqueta amb la narrativa, amb el que ens explica, amb l'argument, però si veiem la forma, la manera com està, rodada cada escena, té molts punts de contacte amb Tarantino. El que passa a Tarantino és una mica la persona, el creador, que agafa multitud de referències, de trenca-closques, i entre la música i les imatges resplendents molt de vegades, en canvi jo penso que estic macoint, i si ens ho mirem bé, i si mirem les tres pel·lícules i la seva obra, és un creador d'un altre tipus, és un creador completament personal, que vol analitzar el paper del patiment, de la mà en cada llibertat, de la decisió personal per fer-se protagonista de la història quan cal fer-ho, com per exemple passa a Hanger, que comentava abans de començar el programa, que hi ha una escena de 20 minuts, de pla fixe, parlant amb el Michael Fassbender, i un sacerdot, mirant a veure, el sacerdot intenta dissedir-lo de que faci la vaga de gana, perquè li diu que això no és catòlic, que no la faci, que no la comenci, i l'altre li va donant arguments. Llavors el director, aquella escena, la va recordant de nou, amb paisatges unírics, amb un cavall, amb una escena pel camp, és veritablement una dinàmica i una estètica completament personal, i molt, molt creativa. No és un director qualsevol, que no l'he vist, que no l'he vist. Si ens quedem una miqueta amb aquesta història, d'oig amb esclavitud, sembla una pel·lícula més o menys típica, més o menys d'allò. Potser si veig Hanger o Sheim, canviaré d'òptica, però em sembla un gran director, però la història amb si a mi em va semblar una història... No és l'important, la història. No és la història l'important, Carme, això és el que vull dir. Hi ha moltes pel·lícules que parlem d'aquest tema, i jo crec que a mi em falta una mica, una mica de provocació, més provocació de la pel·lícula, que tu deies. Sí que l'hem trobada molt interessant, però perquè el tema en sigui, és interessant. Si tractes de un tema que té tanta força, ja és guanyar, és molt fàcil, que la gent hi agradi. A mi, Peter Travers, per exemple, que és un crític d'Estat Units, va dir que macuin és un provocador nato. I és veritat, però a les altres, escoltometratges, i a les altres pel·lícules es veu encara més. Llavors a mi, 12 anys d'esclavitud, em va faltar, m'agrada molt moltíssim, però em va faltar una mica més de risc. Sí, una mica més de risc. Jo crec que a aquesta pel·lícula no es va deixant. Veieu les altres, i tornem a parlar, perquè ja és que hem acabat, ens queden 30 segons d'ells, i no tenim el Joan per recordar el que hi ha a la setmana vinent, així que ho faré jo. A la setmana vinent ve el David Campo, que és una del món carcelari actual. O sigui que segurament Carme vindrà, si pot, perquè també hi entén força del tema, i si tenim la salva ja ho saps. Ja anirem concretant pel WhatsApp de quines pel·lícules parlem. Moltes gràcies.