Cinema sense condicions del 12/5/2015

Música S'ha d'estirar... ...com a 30. La ràbia de Sant Just durant la vuit, un! A les contes la vuit despert sin turitzes la vuit despert la ràbia de Sant Just sinemà sense condicions Bona nit! Ja som aquí, un dimarts més. Bona nit! El que passa és que fa uns dies que fa un temps tan realment d'aïstiu, 前er pels dies, el tema que farem. Dos maneres val la pena que presentem les persones que estem al voltant dels micros, al voltant de la taula. Sobretot una, que és la convidada, que és el David Campo, que treballa amb una presó. Però ja sabem també que té una companya, que és la Carme Nabot, que a més a més ella dona classes de matemàtiques, perquè és cataràtica de matemàtiques, la jubilada a la model. I, per tant, entre un i l'altre, però sobretot ell, que ja és fixa i que està allà des de fa set anys, treballant i cada dia, penso que ens pot donar una visió molt interessant de com es veuen les coses de la presó des de punt de vista interès, de punt de vista d'una persona que les viu, que està dintre. Però estem també amb el Jaume. Ah, bueno, sí, jaume. No tinc idea de què de música és. Què és això? Una pel·lícula us dona una pista, que no m'agrada gens de pressons. Això s'ha encruidat, això. No sé per què no m'agrada molt, la veritat. L'has d'automateure. L'has d'automateure. Però jo penso que David... Jo penso que David Campo... Sí, això és veritat. Sí, el que em veia li agradava. Que ens ha dit que no podia venir, però és veritat. Ella ha dit que és la millor pel·lícula de la història. I molta gent ho pensa, però jo crec que David, que no sé si l'ha vist o no, em dirà per què no m'agrada. Més tard o quan sigui. Tu l'has vist a... Jo fa temps que la vaig veure, tinc algunes imatges per aquí pel cap, plaixos, però no sabria dir-te... Que era perfecto. Que era perfecto. No se'l dir-me per què no m'agrada. No se dir-te per què no t'agrada. Potser perquè acaben molts tòpics, o la fa massa abundadosa, però ja veurem. Potser tot acaba sent una mica ensucrat, però bueno, potser és una opinió ja massa personal i poc. No, no, no m'agrada. No es posa per l'ell. Perquè així... No l'he dit jo. Les presons americanes i les presons europees no són iguals. Segurament també. Perquè l'esquema d'una presó d'aquell tipus que és privada i que té un tipus de funcionament no és ben bé de les nostres. Tot això és veritat. Estàvem acabant de presentar dient que el Jaume Vidal està aquí també i que darrere de les vidres, com sempre, controlant-ho tot, a nivell tècnic, sobretot, i també de la paraula. A la presó aquesta darrere de les vidres. Aquesta presó que hi ha darrere de les vidres, Francesca Aguilar. Nosaltres, com sempre, faríem dues parts o tres parts del programa. La primera, es parlaria de les pel·lícules que heu vist, les pel·lícules que la Carme en té una i vosaltres m'està odiant ara que n'heu vist una altra, que val la pena comentar perquè també toca el tema dels presons. Amb una segona part, donaríem la veu al convidat d'avui, en el David Campo, i la tercera part posaria a intervindre tots comentar coses, pel·lícules, temes o el que hagi sugerit l'explicació del David. Jo pensava que havíem quedat d'acord en que veia amb un profeta. Sí, ella ha vist el profeta, jo també l'hi he vist també, i els que puguin, no sé qui més l'ha vist. He vist els 10. Jo també he vist el profeta que no l'havia vist, i crec que he tingut una gran sort de descobrir una pel·lícula, que no el coneixia. Ella em deia quan venia ara, avui perquè diu el mateix que dius tu, que diu que no havia vist cap pel·lícula que reflectís tan clarament les presons per dintre com ho fa aquesta. El primer afirmació que m'ha dit, que m'ha dit del que venia amb el cotxe. Això veig que coincideix quan tu ens ho vas comentar, també en el seu moment, jo penso que fa molts mesos, potser en un any i tot, ens ho havies comentat, i això servirà de referència per parlar de la pel·lícula i parlar de les pel·lícules en general que toca en aquest tema. Per tant, comencem per vosaltres... Què ho visc, què ho visc? El Francesc, què has vist? No, ara comentàvem abans d'entrar en el programa, que tant en Jaume com jo mateix, sense haver-nos posat necessàriament d'acord, però hem vist a canvi de nada, que no és una pel·lícula que parli de pressons, si recordeu és la pel·lícula que va guanyar a Málaga, que ho han comentat aquí amb l'Alba, que va guanyar com a millor... No, no l'havia comentat... Tu havies comentat a nivell personal que havies vist? No, l'he vist aquest divendre, llavors encara no l'havia vist perquè en el poc temps que vaig estar allà no em va donar temps, i a més a més es va passar amb un dijous, i la qüestió és que no, però que sí que vam saber que havíem guanyat el premi al festival de Málaga com a millor pel·lícula, com a millor producció, com a millor director també, i un parell de premis més, que ara mateix no recordo, i a l'Estrenar-se em va fer Gràcia Nari, que s'ha estat allà a Málaga un parell de dies, i dius que vaig a fer el seguiment de les pel·lícules que es vagin estrenant, i el que no deixa de ser curiós és això, que per mi té una certa relació amb el tema d'avui, perquè no parla del interior de les pressons, però sí com de l'avançada, com podem entendre la gent que arriba a la pressó, per què pot arribar. En el cas de la pel·lícula és un adolescent que, per la discòrdia que hi ha entre els pares, discòrdia que els pares volen que arribi al judici, i ell no vol de cap manera... On passa això? Una capital de l'estat espanyol. Jo diria que a Madrid, directament, diria que sí, que a Madrid. Sí, és un dels barris periferis. Tu vas dir l'altre dia en francès, als barris periferis. Ah, no, van lier. Un van lier, però van anar a Madrid. Un van lier. És que ho vulguis, és que ho vulguis. El que entenem ja t'és per sobre. Seria això, però... Sí, em sembla que fins i tot diuen el nom del barri, però no recordo. Llavors el nen, el noi, jovenet, va descobrir que la situació en què veus en aquell moment no és la que ha tingut sempre. Ha estat un estudiant més aviat competent, però ha anat deixant els estudis, intentant guanyar-se o intentar tenir una vida més o menys normalitzada fora del context familiar. Però la dificultat que això comporta l'ha fet fer un juntament amb un altre mi, que ell ha anat complicant-lo, un veí seu, fer una sèrie de qüestions que són delictives, directament. Involucrar-se amb el taller d'una persona que ja coneixia una mica, per la qual havia fet treballets i que, bueno, que vas veient que és un home que va fonamentalment a robar motos i després vendre-la, després d'haver-li fet una sèrie de canvis a la moto. Llavors, bueno, és aquest tipus de pel·lícula i en un moment en el que hi ha un judici, en el que hi ha un judici, que si li fa ell, que jo penso que és de les escenes una mica més representatives de la pel·lícula, perquè ell, al final, ja s'enfonsa, perquè té com una mena de versió del que ha passat, i va dient tota l'estona, i el que té és el que s'ha trobat en un parc, allà amb una bossa, tal, i llavors ja es veu que allò no encaixa per enlloc, i al final s'enfonsa, s'enfonsa emocionalment, i confesa tot el que ha de confessar, i quan ja ha confessat el jutge, que és un actor, també, força reconegut, així... No me'n recordo de la jo, però quan el veus, allò que dius, aquest el coneix. Em sembla que el tinc al Facebook i tot, però no me'n recordo del nom. Això em va semblar força maco, perquè els pares, els veus des de l'arrere, ja els ha anat coneixent, al llarg de la pel·lícula, la seva, el pare és el vistosa, que aquest sí que el coneix tothom, i llavors, aquest moment tu ja saps que el jutge s'ha donat que aquest nen és una víctima, el cap i a la fi, és a dir, que no és un butxí, no és una persona a la qual se l'hagi de castigar, sinó la que se l'ha d'ajudar. I això, el jutge aquest, amb aquesta sensibilitat, aquestes mecanismes que hi ha organitzat, evita aquesta persona arribi, entrar d'una institució com les que... Doncs avui en parlarem, a partir de moltes altres pel·lícules. Aquest punt em va semblar interessant, i també altres qüestions com els personatges colaterals, una amiga que es veuen. La veritat és que a mi no sé a tu, però a mi m'agrada molt aquesta dona gran, m'agrada molt. És una dona que apareix en un moment determinat, que ell se la troba per la nit, perquè està una dona gran. M'ha morit, no? És morta? No ho sé. No, no, no, és una triu coneguda. Jo no la conec de res. Jo penso que és el personatge, vull dir, una dona que troba al carrer quan ell està marxat de casa. El nano jove, el nano jove, això. És un noi molt... Es troba aquesta dona, que es dedica a recollir coses pel carrer per després vendre-les al rastre. Té una paradeta, sí, una mena de rastre, llavors la relació que s'estableix és maquíssima. Jo penso, no estic segur, és que no estic segur el títol de la pel·lícula, canviadona, si ve d'aquí. Jo interpreto que ve d'aquí. Ve de la relació que s'estableix entre aquesta dona gran i ell mateix. És una relació maquíssima. És allò que dius, la família, els amics, fins i tot, en poden fallar, però de cop et trobes una persona que t'encaixa completament i et dona un espai que no tens en un altre lloc. I tu, a més a més, si tens una miqueta de sensibilitat, també li aportes un munt de coses. Aquesta història, per mi, podria ser... Podria ser com... Una història a part, allò de fer una spin-off, que es diu... Ara, quan parlem de pel·lícules d'aquestes... De Hollywood. De Hollywood i de superherois i tal, una spin-off, podíem fer una pel·lícula només dedicada a aquesta dona. A mi m'ha quedat curiositat... per saber una miqueta més coses d'aquesta dona, per què ha arribat aquí i com és la seva manera. Una mena, no sé, de Carmina. No sé si heu vist les dues parts de Carmina. Les dues són les segones, sobretot és fantàstica. Carmina ja és una cosa... impressionant, impressionant. I tu, Joma, què t'ha semblat? Sí, sí. Tant entusiasme com el Francesc. De la manera que ho fa, vull dir, gairebé. Ja sabem que va la pel·lícula tota. Sí que és curiós, la personatge, que jo moltes vegades ho he destacat quan al cinema nord-americà, sobretot amb una pel·lícula que recordo molt bé, que l'interpretava en Rocat Sony, que portava partit l'obsessió. I per allà hi havia un senyor que és el que sap tot. No importa massa què és el que fa, aquest senyor, ni el que representa, però és com si fos una mena d'anys, el dientador. I llavors el que diu el Francesc és que hi ha aquesta constància. Amb plan realista. Oi que és una mena de milionari, que altruista, si no recordo malament, que té la característica aquesta, que va mirant gent que té molts problemes i intenta enfocar... També a canvi de nada. Sí, però probablement la gràcia més interessant és que aquests personatges estan en la vida, i són. L'únic que cal és que tinguis la sort de trobar-los. En supegar, oi? En supegar. Perquè és clar, són persones sàvies, que tenen una versió de la vida conèixer el comportament humà, i llavors és clar, per mi són els orientadors. El que passa és que aquí hi ha tantes coses que es poden agafar des d'aquest punt de vista, com per exemple això que deies que si els pares tenien els seus problemes i que el nen és una víctima, llavors el que ha escrit el senyor Gwein, Marc Gwein, que deia que no, que per molts inconvenients que hi hagués, doncs el... Precisament perquè aquests inconvenients existien, hi ha xicots, adolescentes, que escuren d'una manera molt natural, i amb un ímpat, oi? És clar, i una potència, doncs jo penso que això també és un altre d'aquests arguments que tenim al present quan parlem d'aquestes constants, que hi hem amb l'element aquell fàcil de la culpabilitat. Qui té la culpa d'això? No és aquesta la qüestió, per mi. La qüestió és com hi ha unes dinàmiques, que més que culpables, doncs són naturals, surten del defecte humà, i el que generen són aquests grans inconvenients. O sigui, en aquest sentit. No són només els pares, jo recordo... Esclar que no. Esclar, recordo força bé. Vegem també... fins a cert punt, senzill. Clar, veiem també com funciona la institució escolar, la institució de... de la manera com gestionen, els problemes que pot haver, i sobretot, a mi m'ha quedat molt gravat la petitesa, no sé si això té importància o no, dintre del context de la diferència entre els espais que hi ha al lloc on viuen, aquests pisos tan petitons, que la mare, el nen, a tocar, vull dir, que el contacte és immediat, és directe, no sé, m'ha quedat molt... molt gravat el fet de com reflecteixen això a la pel·lícula, en els pisos aquests tan petits, tan petits que es viu, que la gent té la... bueno, la característica de funcionar amb aquesta dinàmica, i això també de vegades pot condicionar, no dic que sigui que dificulti, que favoreixi, però que... jo me'n recordo... Sí, que tota la que vulguis, clar. Jo me'n recordo de petitot, que tenia més aviat el meu pare i el meu oncle, que treballava amb ells junts i tal, que eren bastant armètics, vull dir, no explicaven, havíem acabat de passar la guerra i no sabíem res, sobretot aquest tema com si no, vull dir... Gràcies. Llavors hi havia un veí allà, costat d'aquell camp que portava a mitat, i aquell veí, escolta, era... l'allum que mancava, perquè tu doncs... I jo penso que això sempre... per mi això és cap dalt, molt interessant. Ara això s'ha professionalitzat, no? Sí, s'ha professionalitzat, i tothom, els que treballem així, intentem ser aquesta llum. Intentem ser aquesta llum. No vol dir que sempre s'ha consagès, intentem. I de fet, a la bea feina, quan explorem les biografies, que són de les coses que fem, una de les coses que jo pregunto, per les persones amb les que parles, tots tenen algun professor, algun entrenador, quan feia futbol, que el recorden de manera especial. Clar, normalment no ha sigut suficient, aquella figura, per canviar el camí. No ha sigut suficient, perquè s'ha d'acompanyar de més coses. Però tots coincideixen que poden trobar en algun moment, i jo dic, busc aquell moment, que et generava, perquè jo et pot donar forces. I tant, que sí. Tota la vida he intentat ser una llum, jo, no? Però buf! Clar, ara ens ponem, també. Jo penso que aquest és clar. Ens ponem si no hi han prous bats. No, no. Això és el que pot passar, i normalment passa. Però sí que penso que és bo, que hi hagi una persona que entengui, interpreta i que, si es transforma en una llum, servirà per més enllà d'ell mateix. I llavors, penso que és lluable, que s'intenti, si més no. I, evidentment, avui, quan tenim mitjans molt potents, com per preparar-nos, automàticament ens apareix el nostre mic aquí, que ens explicarà aquestes virtuts que té precisament això. És curiós, perquè jo he vist hueros, que, sorprenentment, no sabia el que havíeu vist vosaltres, i la vaig anar a veure, perquè per l'horari és la única que podíem anar a veure, perquè vam anar al baix, al cine baix de Sant Feliu. A veure, què dic d'aquesta pel·lícula? És una pel·lícula mexicana. El director es diu, no el coneixereu, però ja no tenia ni idea de qui era. Alonso Ruiz Palacios. Sí, home, l'Alonso. Tu amigo, tu amigo, tu cómega. Ja està dient el Facebook. Podria ser. Jo no el tinc. A veure, és una pel·lícula sobre nanos d'aquestament, justament. És un nano que viu amb la seva mare, un nano adolescent que viu amb la seva mare, i que només fa desastres, fins que la seva mare, el pare ni surt, l'envia amb el seu germà a Ciudad de Mèxic. És un nano que ja té un problema. Ha fet uns desastres, l'ha agafat, i la seva mare ja no pot amb ell, i te'n vas amb el teu germà, però, llavors, el nano, el gran que viu a Ciudad de Mèxic, que representa que està estudiant, està en un pis que no sé si s'ocupa, però en tot cas agafa l'electricitat del pis de baix, i estan dos amics que representen que estan a la universitat, però la universitat està en vaga, ells no fan res amb tot el dia. És a dir, entra en una dinàmica moltíssim més desestructurada que la que tenia quan estava amb la seva mare, segurament. És un movirut, perquè agafen un cotxe i van recorrent per raó, no, pobles, no, la Ciutad de Mèxic. Ah, la Ciutad de Mèxic és tan gran. Dona per recórrer el que vols. Una ciutat més poblada del món. Exacte. I la història és aquesta, és l'amic del germà, una ex nòvia que troben amb la vaga de la universitat a la que hi apareixen, entren i surten, amb un nano. I llavors, bo de la... Jo que havia posat com el millor, el millor sense cap mena de dubte, la descriució de la Ciutat de Mèxic marginal, uns barris, és en Blanquinega, molt una fotografia excel·lent, excel·lent, amb uns primers planos que la càmera s'acosta a les mirades d'aquests nanos i al desastre que significa en tots ells, els barris bruts, desorganitzats o amb una organització que no saps ni com va ni com ve, la pròpia universitat està molt ben rodat el tema de la universitat, perquè estan en vaga amb tot l'espancard, molt ben rodat, allò, perquè era difícil, el trobo. Amb tots els nanos, amb una situació de no saber cap on t'estan tirant ni què fan, però globalment, inclús com a país, diries, de la reflexa d'un país que no en certa, i això és el més ben trobat de la pel·lícula. Recorre la ciutat de Mèxic amb tots uns racons que tots ells són de perdularis, tots ells són per no ser-hi i ni tan sols per passar-hi. Llavors, això és molt bo, la fotografia és molt bona, la música està molt bé, la música i el silenci, quan va al negre i fa un silenci, molt bonic, ho fa molt ben fet, i després un cert punt d'humor, perquè el que trobo pitjor és que no té guió, i l'explico, el que no té guió surt tan malament. I clar, això és una mica el que li passa, descriu bé, té quatre personatges valorsos, com a personatges, però no sap ben bé què explica. Llavors, s'inventen que van a buscar un cantant que tenen un caset que el seu pare li agradava molt i que sempre deia que havia emocionat el Bob Dylan. I llavors el van buscant, el van buscant, i finalment el troben, té un assis rossis de cavalls, està fet una piltrafa, i en aquell tros té alguns moments de bon humor, perquè quan estan parlant amb ell, ell s'adorm. I això té una certa gràcia, té unes certes punxades d'humor que penses, home, aquest nano, el director, que no sé qui és, té possibilitats, perquè enganxa bé els personatges, enganxa bé la història, té una càmera fabulosa, i la història li rellisca, perquè... No l'acaba de centrar. Però està bé, està bé. I llavors la dosis d'humor, per quan no tens història compensar, la juga bé. La juga bé. Per tant, és una pel·lícula peculiar, és una primera pel·lícula d'aquest director. És d'aquest any, aquesta pel·lícula? Sí, és d'aquest any. Sí, sí, sí. No n'hi ha ni idea. No, jo tampoc. Segons el que busco aquí seria la seva tercera pel·lícula. Sí, fe també Café Paraíso a 2008, i l'últim engancho del Pàjaro Cú. Jo no sé res més. Jo jo el paperet que donava al cine. No sé res més. Jo què dic de la pel·lícula? Que té prou punts positius, com perquè diguis que... Es pot veure? Sí, es pot veure si la veus amb aquesta hòprica. És curiós que hagin coincidit... Jo la vaig anar a veure per pureixar, eh. Però coincideu que la temàtica... Sí, la mateixa en el tot cas. Sí, perquè són nanos sense cap... sense cap consistència interna i sense cap... forma de sang enxat. Tot és mòbil allà. I està bé, està bé, això. Tu ja me vols comentar alguna cosa? Passem el passei. Vinga, David, tens la paraula. Doncs... Primer de tot donar-vos-les gràcies per poder compartir aquest espai de la nostra... La invitació. Perfecte. De la invitació que em veu proposar de dir que parlar de pressió és una cosa molt amplia. El primer que se'n va acudir em va dir que posa un títol de com ho enfocaràs el tema. Una realitat per descobrir. Per què vaig escollir això? Perquè em donava la sensació, quan la gent s'ha de saber que estic treballant dins d'una pressió, volgudament. Normalment hi ha una part de voluntat en això. Tot i que, com estem dient fins ara, hi ha moltes pel·lícules que reflexen moltes situacions d'exclusió social, d'emerginació, de patiment i de sufriment, que estan dins de les nostres societats, dins de Barcelona, Ciutat Mèxic, però volgudament les deixem allà, no ens hi apropem, no hi anem, i això genera dinàmiques. I aquí a Catalunya tenim unes quantes pressions. Avui en dia, crec que a l'altre dia mirava xifres i hi ha com de 1.000 persones dins de les parets de les pressions. Només parlant de persones adultes. I a sinésim el sistema de menors i situacions com les que van sortir en la població, aquesta puja. Normalment aquests menors, que ara ja estan institucionalitzats, acabaran passant per tot el circuit, malauradament, molts d'ells. Sí. I perquè ells, quan et relaten la seva pròpia història, han passat. Jo, quan parlo ara amb persones adultes que estan parlant, fas la seva biografia al seu relat i tots han passat per aquí. I punts en comú que ara han sortit, famílies que han sigut poc contenidores encara que no són l'únic factor com causa afecte. Però situacions escolars que no els s'han sabut donar acollida o aixoplu i no ens han sabut entendre que hi ha conductes que estan parlant i estan amagant un patiment han fet que es vagin quedant fora de la societat i no tinguin aquestes vincles, aquesta sensació de partanya a res i llavors ja van en contradicció, ara en negació. I això és el que es viu a dins d'una presó, un lloc tancat, una institució que diuen tancada i total. Total perquè està al marge de la societat i tot ho tenim a dins. Dins de la presó tenim, jo treballo pel Departament de Justícia com a educador social, però hi ha el Departament d'Educació amb la seva plantilla de mestres, el seu director docent i el Departament de Sanitat amb els seus metges, el seu cap tenim tots els sistemes que utilitzem, tots els recursos que utilitzem nosaltres aquí i a la nostra societat els tenim allà dintre, perquè no ens facin gaire soroll i no es parla de les presons. Tot i que és un recurs públic i un equipament públic. Les coses que parla és la recuperació que es pot produir. És un mandat que tenim. La definició del que pretén d'un inter és que se reinserti. Després això té les possibilitats que té. Però és un objectiu. Cosa que no té no té la presó americana. Per això deia que era diferent. La presó americana el que fa és separar el que fa mal del que molesta la societat i no té aquesta intenció. El deixaran allà. Per tant, és un contenidor de problemes i per tant contra més isolats estigui la societat. Aquest és l'esquema. A l'esquema sexó en general i a l'esquema americà en particular. I l'esquema nostre, no sé què aconseguim o no, però l'esquema nostre és un objectiu de reinserció. L'objectiu està molt clar que és enfocar cap a la reinserció i tot el sistema per atenciar-hi català. Si em miréssim documentació, és el primer objectiu que surt i el que fa anys en real no existia tota la dotació que hi ha, tot i que jo sempre apuntaria que fa alta gent treballar dintre de psicòlegs, educadors, treballadors socials, juristes, mestres, metges, voluntaris que venen que sobra la porta perquè puguin entrar a fer les seves activitats, a portar recursos, fer acompanyaments i la voluntat d'intentar que la gent sortia fora a fer activitats. Tot això és amb aquest objectiu. Si sortim de Catalunya i ens anem cap a Espanya el concepte sembla ser que també canvia. L'adultació pressupostària i amb professionals de l'àmbit del tractament baixa bastant també. Per tant, hi ha una voluntat política molt important i això no es reconeix. Des del punt de vista dels interns el que jo puc dir és que del poc que conec tu deus coneixes molt més que jo, però el poc que conec és que realment ells tenen una clasificació molt clara. Hi ha els bons de la pel·lícula i els malos de la pel·lícula. Tu i jo estem entre els bons. Tenim la sort d'estar entre els bons. Però els malos, que per ells que és un altre tipus de funcionari està molt clasificat. És a dir, que posats a fer una jugada, els metges són els bons, els voluntaris són els bons, a l'escola són els bons, a l'educador social són els bons, però després el funcionari que li ha dit però aquí no es pot entrar o aquí no hi pots anar, aquell té la tiqueta d'on hem de dir. A veure, no ho posaré les sentes penitenciaris com som uns àngels uns i uns dolents aldates perquè això no és veritat i els inters n'hi han de tota mena de tot color i de totes les versions encara que nosaltres es comportin d'una manera que no es comporten amb els atres. És un món molt complex. És un món molt complex perquè aquest joc el tenen molt clar. Els dolents que són els de blau perquè són els unis que van de uniforme i els metges també van amb la bata del com jo vaig ara jo em comporto cap una identificació penjada perquè tinc l'obligació de portar-la per si en algun moment van de posar una denúncia que tenen el seu dret i jo tinc el meu número de funcionari i de seguida s'hi va molt bé de dir qui són els bons i qui són els dolents no vol dir que perquè nosaltres siguem els bons no ens vulguin utilitzar també perquè ells també ens volen demostrar una cara perquè sabem que nosaltres som un instrument parells en molts moments som un instrument de una possibilitat per començar a poder sortir perquè per ells puguin poder sortir necessitar passar per les nostres mans i d'alguna manera adaptar-se a el que ens hi diem de bon grau o no de bon grau amb més motivació perquè s'ho creuen perquè no s'ho creguin i comencem a pròpia personalitat perquè trobes de totes formes i colors i diries això que tothom té potencial uns més que d'altres i tothom hi ha molta diferència per exemple als reincidents i els que entren per una diferència que és mal aquí jo crec que no es pot dir ni culpables ni no culpables però hi ha un procés que complica molt les coses i un procés en què hi ha moltes coses a fer i que sí que tan surts de fer cosetes i això sí que ho sap tothom que està dintre moltes vegades tens en aquesta feina la sensació que vas avançant, vas fent petites passes però que mai és que acaben de ser suficients perquè hi ha tantes coses a les que a lo millor han de treure aquestes potencialitats i confiar i recuperar que hi ha tanta feina per fer que és molt difícil perquè molts, com deia abans, venen de situacions geogràfiques molt complicades és gent que, si ve de situacions de marginació per poca formació això vol dir que han desenvolupat poques capacitats no vol dir que no les tinguin però sí que les han desenvolupat poc poca formació laboral poca formació acadèmica i amb aquesta situació posar-te a viure aquí fora amb les exigències que tots els estem i ja tenim de viure aquí fora més la problemàtica que es crea quan ajuntes tanta gent és a dir no sé si tu suposo que aquella manera d'afirmar-se que es podien afirmar per una bestiesa i es poden barallar per una tonteria només que per afirmar-se que ell no és com l'altre un altre no és el mateix que l'altre aquesta tendència a afirmar-se que els pot ser jo no he vist masses baralles la realitat és aquesta però es poden barallar per una autèntica borrada i amb baralles és veritat que es veu o nosaltres les veiem poc perquè ja les fan de magat, veiem les conseqüències de les baralles a vegades en forma de lesions en el cos en formes de partes informatius perquè el funcionari de vigilància els ha enganxat però inclús per aquesta cosa que deiem abans dels bons i els dolents a ells no es barallen davant nostre perquè tampoc els interessa perquè llavors queden com en evidència llavors ells ho tenen molt complicat perquè també fan com aquest doble joc la necessitat d'adaptar-te allà dintre és un medi tan hostil que els barreja l'assinament és un problema que tots venen allà, no és un entorn on jo vinc aquí avui aquí jo només conec en el Joan però em sento amb confiança amb els que acabo de conèixer i em sento còmode allà entren en un joc on el que hem d'estar és amb la vigilància extrema, no sigui que el que tingui al costat vingui per darrere i ja no dic que em vingui apunxant de qualsevol manera qualsevol manera pot venir i com es veuen algunes pel·lícules que potser després com entenc, com en un profeta que la seva arribada a la pressió és que li agafen les bambes ja has de vigilar inclús per vigilar les teves coses que no t'estiguin tot el dia extorsionant perquè et treguis de la màquina del cafè i moltes vegades és per crear situacions de superioritat inferioritat, doncs els altres perquè clar el que sí que descobreixes és que el més greu de tot del que passa allà dins és no tenir llibertat és el més greu de tot i amb el temps veus com s'hi apoderan és també la desesperança i això ho vas veient a mi de que una persona porta molt de temps allà dintre ara que vas de dir una cosa per mi molt interessant, la desesperança que es pot crear amb ells mateixos producta de la seva pròpia actitud això està més clar que si es brallen que si per qualsevol cosa per afirmar-se és clar que això és bàsic llavors jo penso que també ho he pensat amb això de la desconfiança en el moment que vosaltres com a educadors, com a psicòlegs com a mental també perdeu aquesta confiança i aquí és on precisament on tenim la gran dificultat de fer una feina ben feta, em sembla a mi és evident que no es pot demanar a ningú allò que supera la pròpia dinàmica humana en el lloc on viu però que sí que et fa pensar en tot això, mira, en tot això també el que jo entenc és que per exemple en els anys 80 i això suposo que també ho saps tu doncs es va, totes les persones que tenien trastorn mental i conseqüentment fins aquell moment i portaven segles fins aquell moment aquesta consideració feia que les persones que tenien un trastorn mental que venien tancades en un lloc perquè eren també un risc per a la societat eren si més nou un neguit doncs es va arribar la conclusió que no, que allò no era correcte i que en definitiva havien de canviar que es tenia de començar a obrir tot el tema de les institucions psiquiàtricas són els centres penitenciaris també perquè ara les condicionals que tenen tot és relativament més obert o sigui, no diré que sigui fàcil però mirat en uns quants anys home, ara inclús els que estan pendents de judici i estan preventius és que abans el de preventius era una cosa vergonyosa perquè si passaven anys i anys i anys de preventius jo crec que en aquest aspecte s'ha de dir que com diu en Jaume el tema de la gent esclosa socialment el seu exemple és un i els centres penitenciaris a nosaltres ha tingut, almenys jo diria que els centres penitenciaris jo crec que estan evolucionant en aquest sentit no sé si acabarà sent com en aquest procés que ara ens relatava el Jaume de la psiquiatria serà difícil perquè també genera molta por i encara la genera i si hi ha un aviador que en algun moment ja han fet puntuals d'aquests encertes i salar-me, si tot el que s'ha avançat tornem cap enrere això és una situació que es viu molt i quan nosaltres presentem permisos i intentem ser agu·larats moltes vegades la direcció general que és l'última que ha de donar el vestit plau el jutge veiem que són prudents i tots estem allà tocant fos de bueno que no passi res perquè qualsevol cosa que passi afecta a tots en que tothom fem un pas enrere és que cada vegada hi hagi més gent per a el que es diu en tercer grau. Tercer grau, què vol dir? Que puguin fer cada vegada més vida fora de la pressió. Intenten treballar. Estiguin només dormint, de dilluns, de dijous, ja en diferents modalitats, però de grans trets, que seria així, i a partir del dijous, tarda ja se'n van al seu domicili i torren a ingressar al diumenge. Intentar fer la inserció d'una manera molt més dinàmica, molt més ràpida. S'ha acompanyat a l'exterior, això? Aquí és on podríem posar una mica encara més el fil a l'aguya, perquè sí que hi ha equips, igual que jo estic treballant dintre de la pressió, i hi ha equips que treballen a tercer grau, però pel volum de feina, l'acompanyament o el seguiment que es pot fer de vegades, queda massa llunyat, de lo millor, de lo que es necessitaria. El que pugui ser interessant és que expliquessis el que fas tu específicament a dintre de la pressió. Sí, jo ara estic integrat amb un equip multidisciplinar, que com deia abans treballem juristes, treballadors socials, psicòleg i educador, i jo concretament estic amb un mòdul dintre de la pressió de quatre camins, que és un mòdul petit, que això és un avantatge, un mòdul amb 100 interns, i que estan participant d'un programa de toxicomanies. Per què estan participant d'un programa de toxicomanies? Perquè són gent que tenen relació, han tingut problemes de dependència amb les drogues, i que aquest ha estat el motiu que els han portat a una carrera delictiva, principalment, que si no s'haguessin estat, no haguessin tingut aquest problema amb la dependència, amb la millor gent que no hagués passat, que la pressió és la gran realitat, no sé quin és el número de percentatge, però la majoria, avui en dia, que entren a complir condemnes, venen per aquesta via, perquè el tema de les toxicomanies a la nostra societat és estar disparadíssim, i en aquestes entorns que deien... En totes les comunies i després el tràfic. I llavors aquesta mateixa gent moltes vegades té problemes dintre de la institució, perquè la imaginem una persona que entra a complir una pena, que té problemes amb el consum de drogues, de cop i volta un no pot deixar de consumir així com així. I allà dintre, hi ha tractaments, tractaments de metadona, hi ha tractaments com el programa que jo treballo, però això és un camí molt complicat i molts cops hi han recaiguda, això vol dir consums allà dintre, evidentment que no estan permessos i tot això ja va per una altra banda, i això ja genera unes dinàmiques de hostilitat entre ells, de no confiar en els equips, ja comences a entrar a l'altra banda, sancions i tota sanció que un té dintre de la pressió el va llunyant una miqueta de la possibilitat de sortir abans, perquè la sanció ens pot dir més temps d'estar dintre, més temps de poder participar dels programes, que són aquestes contradiccions que vivim a vegades els professionals. L'ascensió a vegades ens treu oportunitats, perquè fins i tot les sancions no ens deixen fer res. Fa no gaire vaig estar parlant una estoneta, no gaire. Vam parlar algunes pel·lícules que reflecteixen. Sí, era una coseta, el jove és que no em sent, no té els aurícules. No, que deia que vaig estar parlant amb una persona que estava a punt de solir el tercer grau, amb una pressió. I el que sí que em comentava era que segurament, segons com veia ell, tot i que les dificultats per estar dins eren aquestes que tu comentaves, el fet d'haver de situar-te, d'haver d'evitar que hi hagués una situació en la qual hi hagués conflictes, hi hagués gent que passava per sobre teu, és a dir, que havies d'estar vigilant, però que en el fons el que ell veia és que allà dintre era més fàcil situar-te, era més fàcil aconseguir trobar una estabilitat emocional, una estabilitat social, perquè els components eren més senzilles, tot estava una miqueta més controlat. I aquesta persona en concret havia aconseguit, tenia aquesta estabilitat laboral, emocional, vital, que l'estava fent, doncs tenia una manera de viure, i fins i tot graia el fet d'haver pogut estar allà dintre, per tenir aquesta possibilitat. No sé si això és un fet també que... És una realitat molt comuna i molt extesa, que molts de ells manifesten, perquè molts venen de situacions tan precàries de fora, que a l'arribar aquí, al principi és un xoc, però després quan porten un temps, s'assoleixen aquesta estabilitat que tu ara apuntaves, que comencen a tenir la seva feina, comencen a veure que nenes, escola, estudiant, avance, se senten, no? Jo no sóc tan tonto com jo em pensava i sóc capaç de fer, que tenen algú amb qui parlar i sigui un voluntari que els ve bé, inclús semanalment, tenen un psicòleg, tenen un educador, que els ajuda a fer veure els patiments que tenen, els ajuda a gestionar-los, els acompanyen amb tot això. Normalment a les seves vides, o durant gran part de les seves vides, no ha existit. Si a més aconsegueixen sentir-hi problemes amb les drogues, de s'habituar-se d'això, la recuperació física mental és al·lucinant. El que tinc que fan a l'ingrés a la universitat, a la UNED, per majors de 25 anys, que són nanos que problemes escovards han tingut tants convulguis, tots han abandonat, ningú va acabar les coses, ni tan sols les va fer com... Clar, quan descobreixen que una matèria com les matemàtiques, que els hi ha estat sempre ingrata i difícil, se'n surten i és una descoberta insòlida, que és un percentatge molt petit, tot això de dir. O sigui, mitjanos. Però sí que és veritat que això... poden estar allà dintre amb una situació com si estiguessin al món extern. I només pensar això i els fa sentir d'una altra manera. Els fa sentir d'una altra manera. I aquí apareixen dos perills, per una banda seria el perica. Quan es comencen a sentir així, ja estic preparat per sortir, i quan comencem a sortir... Uf! La realitat jo em creia que estic brava, perquè és evident, és el que jo deia fa un moment enrere, aquestes petites passes que hem fet, el canvi de les seves vides és molt gran, però nosaltres sabem que són petites passes, i només ho veuen quan comencen a sortir. Llavors apuntem-nos el que deien per ara, deia en francès, es troben que com comencen a sortir, tot allò que hi ha avançat, tota aquella estabilitat de cop i volta tot, torna a truant-ho ja perquè aquí fora l'exigència és molt més alta en molts moments, i fins allà han anat molt acompanyats. I aquí el comentari que feia el Llama, quan estaven en tercer grau, aquest acompanyament, hauria de seguir sent molt estret per aconseguir... És el que es fa amb el comentari. I aquí no conec molt bé com funciona el tercer grau, perquè no estic treballant, però el que m'arriba és que molts cops es troben una altra vegada, molts sols, no sé què, i comencen a fer persones enrere, i malauradament molts cops tornen cap a dintre. Aquest és un primer factor que ens podem trobar i que hem de treballar, i el segon és gent, que com deia abans la Carme, que ja està molt institucionalitzada, que porta molt de temps a dintre, quan estic parlant ja amb gent que el millor porta 20 anys a dintre, i comencen a sortir, i amb tota la il·lusió, i surten, però clar, es troben allà fora, que no és tan agut. I vena i diu que estic millor aquí dintre. A mi m'agradaria que estiguessis professional. Es cau com una gallada aigua freda, perquè primer vegada que escoltes això, dius... És increïble. No pot ser. Com m'estàs dient això? Però si intentes situar-te en el lloc d'aquesta persona, doncs, clar, s'ha d'entendre. Així, a taire anècdota, una de les últimes sortides que vaig fer, amb un intern que feia 9 anys que no sortia, no donava crèdit al tema dels cotxes. Perquè clar, i s'havia quedat a l'època de l'opelcorsa. I tots els cotxes que veia li semblaven que eren bòlidos. Clar, una anècdota així ens dona a entendre la situació que es pot trobar en una persona. En una situació així de... banal, perquè pot ser per nosaltres. Una anècdota, però... Una anècdota, o hi ha gent que surt i a vegades ens hem de seure perquè la mirada, com que està acostumada a tenir una pareta uns quants metres, no li dona, i es mereix. Ah, sí. I ens hem de parar fins que és capaç de... la seva mirada s'acomodi a aquest sort de l'infinit. L'infinit, perquè... 5, 6 anys, sempre amb una pareta al davant, malgrat hi hagi uns quants metres, no estic dient que sigui tot amb una habitació, tenen el seu pat i això, però tampoc són masses. I són... Des d'aquest fet, fins a integrar-te a treballar i tot, imaginem si aquí estem en aquest punt que ens queda per recórrer. M'agradaria insistir una mica sobre això i dir que aquella persona que ja porta 15, 20 anys dins d'aquest espai s'ha fet a ell, no? I segur que ha trobat la manera de sobreviure sense que la tolinin. Vull dir que la manera bàsica... I estar respectat allà dintre, ja el deixen, ja... El tenen, sí, sí, com a calena perpetua. Hi ha alguns casos allà que és bastant interessant en aquest sentit. Doncs que acabi i digueu, és que jo estic més bé aquí i això és el meu espai. Això seria com l'ocellet aquell que el poses a la gàbia i el deixes a l'aeropció, va. Ja es creu que ja no sap ni volar, no? Ja, no cal. Molt interessant això, perquè no sé, penso que es pot aprofundir molt sobre aquells àvits que es poden arribar a adquirir, oi? Sí, és molt... Jo una de les coses que em plantejo molt a la meva feina són coses molt petites, però a vegades quan anem a una aula, jo faig les sessions que em toqui fer, les habilitats socials, gestió emocional, són continguts que em toca explicar i treballar més. Anem a una habitació, s'ha d'obrir amb clau, jo porto la clau i jo molts cops els dono la clau perquè obrin ells. Perquè molts cops, el millor fa anys, que no utilitzen una clau. Sí, exacte. Perquè el dia que algú li llences la clau i va a obra, el somriure que se'ls dispara dius que no dones crèdit amb una cosa tan... cotidiana que és per nosaltres. Tu no la notes i ells... Clar, i s'estan... o surts a més i vas a menjar un restaurant, no utilitzen coberts com els que utilitzen nosaltres, utilitzen coberts de plàstic. Per tant, menjant un cobert que pesa faré, és com una... I el mateix tracte. Segons com els tractes, realment, si veus que... que el tracte de... que sí, que és... que està allà dins però que és una persona, això, ells, tenen una sensibilitat extraordinària per detectar qui és una i qui és una. Jo crec que això és la gran arma que tenim els que treballem allà dintre. I quan dic els que treballem allà dintre, em refereixo a tots, des dels funcionaris de vigilància, els metges, els educadors... La gran arma que tenim és el tracte, deixa com ens apropem a més. Hi ha alguna de les pel·lícules, una de les pel·lícules que he revisat... T'has semblat un profeta, tu? T'has semblat d'algú altre pel·lícules que havia vist de pressons, que ha relat-te molt bé o ens descriu molt bé el que és la vida dintre de la pressó, una part de la vida de la pressó, l'ambientació, tot el que són els pattis, les cuines, els carros amb els menjars, les dinàmiques que hi ha entre ells, tot això, jo crec que la persona que ha fet aquesta pel·lícula estava molt ben documentada de la persona que és a França, si no m'equivoco. Jo no conec el sistema penitenciari francès, però les pressons han de ser bastant semblants a lo que és una persona que hi ha a Catalunya, perquè jo veia, el pati que veia en aquella pel·lícula és el que jo estic cada dia passejant-me per allà, també, que veu les dinàmiques que estan fent a Esport. Jo et trobo el més cútril, jo el trobo més cútril de França, jo trobo que... Sí, aquell pati depèn... La model no és que sigui... No, la model és la meva, per exemple, brians o... Que són més noves, segurament és una pressó més antiga, de cabriants, i vols que sembla una mica més el pati. Perquè això, clar, els edificis també els passen. La model cap, eh? No, aquesta ja es posa de la palma. Però en general jo crec que... la trobava més cútril, jo, que l'Oberi, aquí, me'l semblava a mi, eh? Jo sí que trobava que les diria miques que tenien, per exemple, quan surten en el pati, és un pati com jo puc veure en el mòdul 1 de 4 camins. Hi ha 4 camins, treballem per mòduls, per mòdul 8, que és toxicomania, i jo deia, abans, tinc la sort, que és un mòdul petit, 100 persones, i parlo del mòdul 1, que és un mòdul amb 200 i pico de persones, on les expectatives encara no és d'arribar a permisos, per tant, la manera de mòdules pel pati és molt semblant en aquell pati que surt en aquesta pel·lícula. La gent, per allà fent esports, per allà fumant, la gent prenent el sol sense fer res, les baralles, com si ningú passés res, la gent defensant-se, i deixant que es barallin els altres, els vigilants, i tot això jo crec que està molt ben reflexat. I l'adaptació del protagonista, també, l'utilització que fan ells, en aquest cas, de la màfia dels corsos, si no recordo malament, i com intenten posar... La màfia dels corsos, la màfia dels sàrafs, tot aquest tema de les bandes, i com es mou la droga per dintre, tot això passa, les pressons, això és una cosa que passa, malauradament, passa, i és difícil d'evitar el tema de la droga, i molta gent que guanya molts diners amb això, i a la pel·lícula això també ho reflexa. I a part, aquesta és una pel·lícula, jo diria que en el fons pessimista, perquè el que ens explica és la trajectòria, la trajectòria, la trajectòria, el trajecte d'aquest nano, de quan entra la pressó, i com de mica en mica, ell va entrant en una dinàmica mafiosa, cada vegada de més control de tot el que troba el seu voltant, i al final, doncs ell s'adona per controlar el que no controlava d'una altra forma. Doncs se senten la necessitat de controlar perquè és morir o matar. Però es torna ell mateix el que vol controlar-ho tot, al començament sí que és supervivència, però després ell diu... Ja ho hauré profit de tot això, a més és gest, que tampoc és una de les caràcters habituals de la població penitenciària, normalment una de les coses que passa a les pel·lícules que podem veure és que sempre els protagonistes tenen unes recursos personals i unes capacitats que no és lo habitual, superiós a el que seria la realitat. Ja estaria bé en moltes de les pel·lícules que he vist, o inclús alguns clàssics, després en medianoig, o l'ombre del catràs, trobar-me alguns així, amb aquesta fortalesa moral, aquesta fortalesa, aquestes capacitats cognitives, perquè no és lo habitual, és gent que està molt deteriorada. Això són pel·lícules perquè són de grans, però que es converteix en un exemple, un referent. Ja no és lo habitual. Sí que és habitual. Aquesta contracció, com veia la pel·lícula, era molt reflexat, això que també dèiem abans, que aquí es veu també que hi va a l'escola, que aquí pot treure un propit i estreu, i veus que hi avança i és capaç d'aprendre a italià, però en comptes després de tot això, que és un aprenentatge, que li podria dinar uns senclatges, que hi havia com a reinserció, i hi va acabar, per controlar la màfia, per treure un propit, i aquí és una contradicció que a nivell de els que treballem amb això, sempre atenim. A vegades els ensenyem moltes coses, poden avançar molt, però si no canviem, no modifiquem, no ajudem a reflexionar sobre la seva escala de valors, no estem tampoc canviant gaire cosa. Els estem dotant de més eines, de més recursos personals, per seguir fent, perquè porta la nostra conducta a l'escala de valors, que cal escuda nosaltres, tinguem. Llavors cal fer incidència amb això, i aquí, en aquesta pel·lícula, queda clarament reflectit. El personatge aquest, que al principi t'entén, diries identificar-te amb ell, com a personatge, a mi de que avança la pel·lícula, jo crec que l'espectador es distancia, jo crec que et vas distanciant, perquè... L'acaba sent el padrino. L'acaba sent, més o menys. I el futur, clar, aquí, al final el deixeu obert, però jo m'enturaria dir, per experiències d'intents que he conegut, al final acabarà sent com el que li ha passat en el jefe del corso. Clar. Si no recordem bé, la pel·lícula acaba amb un cop de punya a l'estoma que hi ha tirat en un pati i sol. Sol. I gent que he conegut del que diuen aquí, la terminiologia penitenciària, utilitzen el nom del... com li diuen els capos, de la pel·lícula. Mira que es fan grans, evidentment, el pas del temps els deixa reconar si els joves agafen... El relleu. Perquè portar tota l'organització de trepitjar, quan la mierda i tot això requereix moltes energies, i quan et vas fent gran... No, només això. No, només això, sinó que la estratègia penitenciària francesa els dispersa. Fixa't que el moment de la pel·lícula s'hagi fet gran. I la política penitenciària el que fa és dispensar-los, que evidentment és una tècnica per evitar acumulació de problemàtiques d'aquest tipus. No és només que s'hagi fet gran, que també, sinó que la pròpia dispersió dilueix aquest tipus d'agrupació. Hi ha focos molt forts, que s'utilitzen. Es fan conducicions i repartim a la gent, perquè sinó que hi ha un peri que s'utilitza. El que fa el corso és un grandíssim actor. El que fa del corso és aquella que feia aquella pel·lícula diplomàcia, que eren els dos. Ella era l'alemany, i tenia la pel·lícula d'un debat que era de l'alemana, com es diu el que havia fet... El que havia fet... Slendor. Aleshores, a mi tots els maneres, una cosa que em sugereixo, la pel·lícula és veritat, la trobo molt ben feta, molt ben ambientada, molt ben d'allò, el que passa és que em deixa un regús d'insatisfacció, en el sentit... En el sentit de que és com mostrar com creix un nou element distruccionador, dolent, negatiu, tan malament, que em sembla que graviria que una pel·lícula no diria cínica, però doncs... que defensa... No, no defensa res. Jo crec que ho deixeu oberta. No es pot ser cândits amb les coses, i menys de les d'aquest tipus, mostra una de les moltes possibilitats que té el desenvolupament d'un nano, que entra a la presó amb 19 anys, entre aquell nano, i que per raons justificades d'inici de defensa personal, després desenvolupa una consistència de mafiós ell, que se la crea ell. Sí, sí, se la crea ell. Per tant, és una de les moltes possibilitats que hem de saber que pot passar de nit. Clar, perquè en el fons ell juga amb tothom. I juga amb tothom. Si t'hi fixa ja un moment, i ara et toca ser un pres model. I què li està dient quan diuen això? I les imatges s'ho diuen, i ho corregoren després. Es fa amic dels funcionaris, el fa auxiliar, serà mòdul. Això ens deixa malament els que treballem per la rehabilitació, perquè és una sensació que estan utilitzant. Jo, davant la seva conducta, adaptar del sistema, el que li estem dient, tot el que nosaltres veiem, el funcionari, el psicòleg, que aquí no surten, però segur que estan, l'educador, no ho veu, perquè forma part de la cara oculta. Ara estàs parlant del resultat. I llavors, a l'hora de fer un informe, hi diu, ara has de aconseguir els permisos. Per tant, ser un pres model. Ja ho aconsegueix. Però no hem canviat, no hem ajudat a transformar res. I això passa a tots. Per tant, és molt complex. En aquest aspecte, jo crec que han vist que està ben descrita. Perquè una de les possibilitats que hi ha és la que ha d'escriure la pel·lícula. N'hi ha d'altres. N'hi ha d'altres de positives. Clar, també hem de saber que una pel·lícula és tant o més atreient amb la mida en què hi hagi tensió i hi hagi finals desprofesionats. Penso que hi ha altres pel·lícules que hem estat comentant de la pel·lícula que has mantat allà abans, que tenen una càrrega de tensió molt més forta que aquesta. El que té és aquesta descripció, aquesta evolució que vas veient del personatge, i que a mi em resulta una mica tot això per arribar a aquest final amb dolts. Em quedo dolgut, em quedo tocat. En canvi, quan se vol de les pel·lícules, com aquella que li grava tant a l'alba, la pel·lícula s'ha d'acabar. Però surts bé, surts bé. No surts bé, surts encantat. Jo estava revisant la base de dades més important és l'hora. La base de dades més important que tenim del cinema, que és una base de dades americana, i visca, per exemple, la pel·lícula que tenia per pètua. L'alba tenia raó. A nivell de consideració és el que té més puntuació. Jo em quedo mal, que ha dit el David, que a la part de coneixement s'ha de donar valors. Això em recorda molt a la família, a l'escola. És veritat, és veritat. La setmana vinent ve el Andreu, i el Andreu ens parlarà de els formats cinematogràfics des de l'inici fins a l'actualitat, fins al rival digital. No està la meva idea. Vinga, som-hi, ens quedem amb el Tom Bonanitz. Bona nit. i de pressió comunitada.