Cinema sense condicions del 19/5/2015

Subtítol Anseso ... ... ... ... La ràdio d'Esber, la ràdio de Sant Lluç, d'Albert Rritvullú. Avui comencem així a la brava, aquí, en el cinema en sa condició, sense música, no sé què passa amb la internet, que no vol funcionar. Volem posar la música de Mad Max, perquè la vaig veure ahir, però no he pogut trobar-la. Així que continuem aquesta melodia de candileja, que ens agrada tant, i ja heu sentit la veu, és que Andreu no cal presentar-lo, ja s'esprecenta sol. Andreu farran una vegada més aquí els cinemes en sa condició, avui, per parlar d'un tema, jo diria que apassionant, que són els diferents formats en els que s'han presentat al cinema, al llarg de la història, tal qual, que preguntàvem allà insistentment per diferents canals, però quina pel·lícula significativa? És que no hi ha cap pel·lícula en concret, suposo, sinó que m'imagino que, a mesura que vagis parlant de diferents formats de la història del cinema, hi haurà, aniran sortint pel·lícula significativa d'aquella època. I hi ha molts formats, la veritat és que al llarg de la història del cinema hi ha hagut un munt de formats que, d'alguna manera, també han condicionat la capacitat d'expressió als directors, i això és la part interessant. Això promet, això promet. I, a més a més, com que Alba, que tenim aquí de nou molt ben tornada, després d'una setmana que no va poder ser, hi ha obligacions que no permeten fer-se aconseguir les coses. Ara mateix els estudiants mantenen. Ah, i els estudiants, els estudiants, que no saps que és joveneta que arriba a ser aquesta noia, Andreu. Molt jova, molt jova. Bueno, no diguem més. Doncs bé, com sempre, Alba, amb la seva vocació periodística, m'imagino que s'ha preparat una miqueta el tema, ja té alguna certa idea i ens diu que d'aquella manera era un tema difícil per preparar-ho, és un tema difícil. I, a part d'això, doncs, el Joan, el tenim, sabeu la pel·lícula que hi ha? Tu potser la coneixes, Andreu, Alba, és molt jove i potser que ara no la vista. Hi ha pel·lícules Simón del Desert, és cert? Sí, sí, sí. Doncs, home, el Joan no l'arriba a ser estagirita encara, no s'ha anat a viure. No s'està exacte, no s'ha anat a viure a dalt d'una columna, però, bueno, estem per allà, vull dir, s'ha retirat, allò de descansar de vida, la del que viu del món d'anar al ruïdo, i el tenim allà a la seva, per tant, doncs, bueno, ja tornarà quan vulgui, no? Sí, sí, concentradíssim i intentant acabar una feina. Ja està, a la Carme no l'esperàvem, perquè avui és el seu dia en el que... Si no m'equivoco, és d'aquí al costadet, a la biblioteca Joan Margarit, que abans era canginestar, perquè, bueno, cada tercer dimarts de mes, doncs, té una xerrada sobre un llibre, no sabem quin llibre és. Avui l'hauríem de preguntar més, perquè potser alguna vegada té alguna relació amb... De tant en tant podríem fer un enllas, no? Exacte. Tenim una trucada a través de mòbil? No em provoquis encara, la truco, eh, de pas que... Creus que s'estranyaria, però podíem esbrinar si tanca el mòbil o no, o com ho fan, no? I si contesta, doncs contesta, però encara potser tindrem alguna connexió, no dic que no, eh. I hi hauria la possibilitat, fins i tot, que avui connectessin amb cans, perquè tenim allà la nostra... Sembla que tu la coneixes, Andreu, però no me'n recordo. No me'n recordo qui és coneixer amb qui, d'aquí del programa. Som tants, ja? La Tiziana. La Tiziana, te'n recordes? Doncs la tenim allà, cans, està allà. És veritat que fa temps que no ve per aquí, i bueno, i ara tot depèn de que contesti un missatge que li està al Facebook, i si diu que sí, que podem parlar amb ella, doncs li demanaré el telèfon, perquè ara no el tinc aquí, i ja bueno, i potser parlarem, i ens farà una crònica de les seves, que són molt completes, perquè s'hi dedica al màxim. La tenim a cans, no hauries de malament anar-hi, no? Alba, després, l'any que ve. Doncs organitze, eh. M'està malaga, fa no gaire, alba, jo no van coincidir, mira, mala sort, que hem de fer, però sí que no van coincidir, no van coincidir, però vam anar dins del mateix paquet, del mateix equip, eh, jo vaig anar un cas de setmana i ja va arribar a l'endemà, no... Ja vam fer cobertures amb Serà, i llavors al principi ja vaig anar després. Exacte, exacte, i bueno. És que aquest programa ja em comença a tenir delegats a diferents festivals. Home, i tant, i tant, i amb col·laboradors com l'Andreu, doncs té, bueno, col·laboradors de luxe. Aviam si m'animo un any i me'n vaig a algun festival. Tu, està, on vulguis. A quin festival t'agradaria anar? Va, a Canys ja es dic que sí. A Venecia. A Berlín. A Berlín, oi? A Berlín, sí, sí, sí. Doncs vinga, lumines una mica la llengua, l'idioma, part. Però amb l'anglès arriba tot arreu. Sí, tu creus? Sí, sí, sí. Bueno, bueno, bueno, doncs mira, ja tenim un candidat per anar a Berlín, tu em voldries anar després de malagar alguna cosa, on t'agradaria? Jo, aquí més a propet de Sant Sebastià. Sant Sebastià, sí, molt maco. Sí, sí, a Berlín m'apunti també. Mira, ja tens una companya. Podem agafar fins a dos persones, pels sense condicions, per tant, ui, qui ve per aquí, el que faltava. A veure, qui és? Sí, sí, és ell. És ell, és ell. Ha vingut a nou. Ja el tenim aquí. Bueno, doncs, per arènia dic música, no podem tenir defons, per aquest problema que us deia tècnic, però sí que em parlarem d'unes quantes pel·lícules. Jo he vist unes quantes cosetes, he vist Mad Max, no he vist Cap de la Trilogia, Cap de la Trilogia prèvia, suposo que tu sí, no? Jo sí, i em fa una mica de por anar a veure aquesta nova pel·lícula. Doncs no t'hauria de fer, eh? Pel que m'han dit, perquè a mi me la van recomanar aquest dissabte en el Ganyiner de Radio Cornella, sí que té a veure, fa algunes referències, però la pel·lícula és completament renovada. És un espectacle, és un espectacle no de la naturalesa, que una miqueta també, perquè apareix per allà la Charlize Tenon, que per ella mateixa ja és un prodigi de la naturalesa, ara surt amb una caracterització molt peculiar, molt a la tenia en terrible, per dir-ho alguna, per entendre'ns, vull dir, molt austera de vestir. Fins i tot hi ha un moment determinat en què ens adonem que, o horror, li falta un braç. Està conduint, però de cop, és una espòlia d'aquest que m'agrada a mi fer, però bueno, que no és cap al final de la pel·lícula, sinó que és en un moment així molt proper al principi. Què tal, Jaume? Molt bona tarda, nit. Has vist com entra? Quina veu, eh? I ha arribat així una mica tard, perquè no l'hem entretingut, perdoneu. Per coiguda, és com que... Gairebé, sí, perquè plou una mica ara i sí. Què tal, com esteu? Molt de gust, a veure per aquí, eh? Parlant amb Matt Max, doncs arriba Matt Jaume. No, no crec. No crec que hagi de viure una experiència com aquesta, jo. I si sabessis la traducció, potser encara molestaria més. Això li agrada molt, li agrada molt, això, traduir-me, perquè així ho entenc. El boig Jaume seria, Matt Jaume, Matt Max. Que és un mat deu ser un gegant. Un boig. Ah, un boig. Però boig en el sentit de força, energia, no? Vols dir no boig, boig, realment, si no... Para, com tu vulguis. Interpreta-ho com tu vulguis. L'ha anat a veure, és que l'Albert Rodríguez, que tu no vas poder ser el dissabte, va dir, però, maravelles de la pel·lícula. Jo volia marxar del galliné directament i deixar-los allà i anar a veure-la, i clar, no he pogut estar-me. I vas anar. Sí, sí, ahir mateix. I no, no, impressionant, eh? Jo crec que no t'ha de fer recancenària, Andreu, perquè ara aniré veient les de la saga, ja tinc la primera preparada, l'anterior, la trilogia, i, bueno, a veure què tal. Però aquesta és espectacular, és absolutament un producte... Albert comentava que era per gaudir i estar, però, bueno, jo crec que té moltes cosetes, eh? Ens parla de molt, dels falsos profetes, de les rares culpes. Ja he ficat a l'esprit, per aquí, és que és un vers de... No, un poema de l'esprit. El que em dona la sensació és que la pel·lícula, en realitat, agafa la segona pel·lícula de la saga, no? Sembla ser que és un producte nou, eh? Ja dic, no puc comparar-ho, perquè no he vist les altres, però pel que deia Albert, que sí que les coneix bé, les treu, doncs és una cosa nova, hi fa referències, hi ha detallets que vas dient, mira, aquí, a veure, la trama, si voleu, l'explico una miqueta, és la història d'una conductora, que és la Charlie Sterone, que és tan carregada d'anar a buscar gasolina, perquè això continua a ser una miqueta la mateixa idea, que la gent, en un futur apocalíptic o en un post apocalíptic, doncs necessita aigua, necessita gasolina, llavors hi ha qui això ho monopolitza, llavors ho ve en el prou que vol, etcètera, doncs està encargada aquesta dona d'anar a buscar gasolina i bales, però a un moment determinat detecten la distància que es desvia de la ruta i marxa, perquè ella té altres plans, llavors la persecució comença, surten amb els seus cotxes i és una de les coses de la veritat, és espectacular, de com està rodat, surten amb els cotxes, els que tenen el control de l'aigua i de tot plegat, a buscar-la, un dolent molt dolent i molt ben caracteritzat, amb tota una sèrie de carromatos de tota mena, fins i tot amb un carro que no sé si apareixen la trilogia, però que jo trobo espectacular, que porten la banda sonora incorporada, porten uns timbals allà que van tocando i davant va un guitarrista, una mena de guitarrista de l'inferm, però el porten per posar la música de la persecució. Exacte, que s'entusiasven per tota, eh? Espera, espera, espera, que no ha acabat, que no ha acabat, que no ha acabat. Això sí que és toming, no? Això, talment, talment, a més a més la guitarra, quan va tocando això en forma de jo, surten flamarades, vull dir, és una cosa que diu... No, no, la veritat és que és espectacular, és espectacular, però també té una sensibilitat molt, molt gran per a totes els personatges, es tracta superbé... I veritablement el protagonista no és Mad Max, no és Max, és ella, no me'n recordarà el títol, no sé què furiosa, és ella, veritablement, la protagonista, la que porta tot el pes de la pel·lícula, el pes de la història, la que ha decidit fer això, revelar-se en contra del dilló, tot i que el Max té també una importància, perquè en un moment terminat es barallen, després salien, bueno... Bé, la veritat és que surts satisfet, surts satisfet de tot el que has vist, de la dosi enorme que t'han donat d'adrenalina i el mateix temps de la reflexió que et fan, sobre la manera com es manipulen... bueno, com la gent que té el poder, doncs manipula les coses. Saps una cosa màgica al girl? Avui la passen per la televisió, ja. I tu encara no has acabat de parlar de màgica al girl? Jo crec que... bueno, no sé què passa, perquè no acabes de parlar d'ella. Estàs esperant? Potser l'he vist tot, eh. Ah! Vale, vale, vale... Que avui la passen pel canal Plus, de Pecament, esclar, i tal, però que avui ja entren els circuit de la televisió televisiva. I per mega-Maxi recomanada. Potser és la pel·lícula, no sé, de la dècada, del millen i..., de cinema espanyol i de cinema no espanyol, vull dir. I tothom que la va veient va al·lucinant en aquesta situació. Ara no va enromar, davant de l'entusiasme que té amb coses tan diferents, tan distanciades com l'Àgica Alquel i el Mad Max aquest. Això no lliga ni que ho cosis. Aquí hi ha algun component que em sembla que s'ha de parlar, que provoca tota aquesta sintonia. Tenim dos hemisferis. Ara deu tornar. Sí, sí, sí. Ara sí, ara sí. S'ha de quedar bé. Tenim dos hemisferis cerebrals. Aquí hi ha un hemisferi, hi ha unes components determinades que valoren i que saben allò. Però tu sembla que hagis activat els dos a l'hora, no? Aquí està. Diuen que sobretot les dones teniu... No et posis aquí, no et posis aquí. Però va, seria una cosa positiva. No, que teniu més connexions entre hemisferis. I per això sembla que teniu la capacitat de fer més coses de la vegada, coses d'aquest tipus. Jo només faig moltes elevades aquí a la ràdio. Perquè no puc condemnar-me a internet. I amb això de fer més... dues o tres coses a la vegada. Si em volen dir a les noves, el vas a parar. Bueno, però el francès és que... Què li fa sèptic? Tinc una part femenina, que m'agrada. Bueno, doncs això, efectivament... I el que m'agrada més comentar d'aquesta setmana és que es trena també una pel·lícula a la Santipoda, ara que deies allò dels gustos per coses molt diferents, a la Santipoda de Mad Max, que és no todo es vigília. És una pel·lícula ínfima, mínima, en quant a ritme, en quant a posada en escena, però espectacular, en quant a l'enquadrament, en quant a la capacitat de suggerència, una pel·lícula d'Ermes Pallaruelo, que estem a punt, i si voleu vosaltres, que sou els que encara no heu pinat en el WhatsApp, i a les xarxes socials per motius diferents, el Jaume perquè no ho ha vist, Andreu perquè estava enfainat en altres coses, Alba perquè no ha volgut opinar, ja està. Hi ha persones que et fan sentir bé i encara que no vols dir-les. Això ho has dit tu, això ho has dit tu. No, que ara que no vulgui dir-les, per això ja ho heu dit. Ja veus que vols dir que jo m'he rejuvenit pel fet de tenir igual separat? No ho sé, no ho sé. Pausa valorativa, pausa valorativa. Tu mateix, però tu no te dones el que provoques a vegades. Ja penso que això sí que s'ha de saber. Doncs ja està. La qüestió és que estàvem entrant a decidir si la pel·lícula del mes era Mad Max o no todo es vigília, hi ha hagut algunes veus allò que han decidit per no todo es vigília, que ho sapigueu, si ho sembla bé, si ho sembla bé. A mi la majoria... És més profunda i més... És més profunda i conseqüentment més vàlida, no? És a punta. A punta que aquesta me la quedo com un. Aquí en el Guàsap. En el Mòbil. Doncs bé, no todo es vigília. Si teniu un momentet per escapar-vos i anar a veure-la, ara prepareu-vos per veure una pel·lícula contemplativa. L'altre dia vaig comentar... És que vas llegir un comentari l'altre dia amb una crítica del Sergi Sánchez, el Time Out, del periodisme. Ja el tens per aquí. Em va encantar. Va dir tot el que jo pensava sobre la pel·lícula, però ho va dir de manera meravellosa, que no hauria estat capaç d'expressar-ho així. Si ho trobes, jo acorné a seguir una miqueta. Si no, busco aquí en el Mòbil. Ho vaig trobar aquí i vaig llegir directament. Doncs això, aneu-vos preparat per veure una pel·lícula com si fos una exposició d'art contemplatiu, una exposició de quadres, i llavors, allò, tu vas passant veient un, veient un altre, et detens, tatures, una mica, amb un altre. Doncs el director és capaç de deixar la càmera aturada 10 segons, 15 segons, cosa completament inusual, i més aviat impossible de veure a Mad Max. L'acció va una miqueta més ràpida. Ja la tens, ja la tens. Sí, hem parlat de que fas sentir vell, i ara em posa amb una pel·lícula de vells, no? No deu ser casualitat, això, tampoc. Diu a veure. I visiteu-vos a Mord, del Haneke, sense cap excusa dramàtica que jo mantinsava l'altre dia, que no sé quina excusa dramàtica té a Mord, però bé, vull dir, semblaria que més que aquesta, pel que diu aquí, no? Home, però sí, ara ho expliquem. La Mord, com el que té, sempre truca dues vegades. Els avis del director Barcelona, Hermes Parelluelo, estan esperant el so, sec tallant de la segona, gairebé invàlida, d'una banda. Consients de la seva solitud i dependència, d'un altre, encorats en un passat que no paren de recordar. El seu net els filma amb plafics, amb dos espais, nus, un hospital, casa seva, buscant perturbadores simetríes. Fet-nos patir quan els aïlla en dormitoris separats, amb una austeritat neutra al·loquent, que deixa parlar la por sense sobrellar-la. No sabem fins a quin punt és documental, fins a quin punt és ficció. Ni ens fa cap falta. Àrida i angoixant, aquesta petita joia conté una de les escenes més commovadores de la vocació de la joventut que aquest crític és capaç de recordar. No se la perdin. És tot això. Sí, he dit que he expressat una manera molt precisa i molt bèlida per mi. A mesura que anaves llegint l'altre dia i que ara he anat a llegir, anava pensant que és això la pel·lícula. No l'havies vist i ara l'has vist tu. Jo la vaig veure a Sant Sebastià. Aquesta va ser de les que es van presentar a les festivals de setembre de l'any passat. Ara s'estrena. Ara l'hi ha en la cartellera. I saber que ha de ser d'una setmana. Si us plau, perquè aquestes pel·lícules estan petitones. El que passa és que no es queda ni res. Per tant, aneu ràpid a veure-la. Potser divendres venint no hi serà. Aquestes pel·lícules així... Aquestes pel·lícules així d'avis... Jo penso que sí, que costuen aguantar més. Tenim referents molt importants. El mateix pel·lícula mort, que és prou complexa, va tenir un prou èxit, aquesta pel·lícula. Amor, l'excusa dramàtica aquesta que diu, jo crec que està clar. Amor, el que fa és que el rega, el començament de la pel·lícula, només presentat als dos personatges, que són una parella de gent molt gran, el Lluïtri Tinyán i l'altra dona. No me'n recordo el nom. Molt ràpid, descobreixes que ella, de manera impredista, té algun tipus de fallida mental, després d'edueixes que és unictus, que és una mena de por, que forma una mica de por. Avui hem de fer una mica de braç. Us he sentit unes quantes vegades. De la manera que presentes, és brutal. Com va caient una gota de la xeta, com ningú es mou allà, com vas veient que la dona ha perdut... Ha perdut en aquell moment el sentit de la realitat i com el recupera potser una mica. No té res de dramatisme, tot i que els dos personatges són de la mateixa edat, o potser una mica més gran, els avis, a més a més, a la ullegies del propi director. No té res de dramatisme, fins i tot en algun moment he terminat algun punt d'humor molt sa, i sobretot jo recordo que m'ha quedat aquí dintre en algun punt d'un dels dos hemisferis cerebrals, i m'ha quedat la manera com ella, el va cridant de tant en tant, no me'n recordo amb quina paraula, però li va dient, crec que pel seu nom o algun nom amb el que es diuen. Jo com... Antonio, li diuen. Antonio. És veritat, sí senyora, com ho saps? He vist fragments. És veritat, crec que sí, li diuen amb una veu, oi, si l'has sentit, així que hi havia trencada, però que es va llargant, doncs això a la pel·lícula repeteix com 30, 40, 50 vegades, és com una mena de letania, i vol sentir una altra vegada. Que guapo ets, que eres quan eres jove, li diuen. Aquest moment de llit és molt maco. A més, no sé si us farà sensació com que ella moltes vegades improvisa, que no s'ha après el guió, sinó que ell potser es veu més com estanifica, com està treballant. Com actua, potser. Però ella, no sé, per fragments que he vist em farà sensació com que té una mica, sap una mica el que ha de dir, però tira molt d'improvitzar. És aquesta pel·lícula. Vull dir, ha de provocar... També ho deia el Sergi Sánchez, que no saps mai si estàs movent entre la ficció o la realitat, i és això el que tu referies. És que està en la línia de la plaga, que si recordeu, em vaig parlar bastament durant tota la temporada passada, perquè vaig quedar... Home, allà hi ha una via que està molt bé tractada, sí. I, a més, hi ha aquest mateix tractament de la realitat, des del punt de vista dels actors, que no són actors, sinó que s'interpreten a sí mateixos, però, com dius tu, Alba, i si veieu la pel·lícula, quan la veieu, doncs us adonareu, no saps exactament si allò està guionitzat, si està tret de la seva pròpia vida, si els deixa cartalliure, la plaga passa el mateix. Hi ha una pel·lícula que encara no s'ha estrenat, a veure si la podem veure en cinema d'aquí a no gaire, que es diu El Rayo, també passa el mateix. Vull dir, hi ha com una mena de moviment, que jo adjudico aquest moviment a la plaga, és a dir, com un inici, però potser hi ha pel·lícules anteriors, però, bueno, fins i tot vaig parlar amb la Neus Ballús per dir-li que estava, com decidit, a promulgar. Un manifest, una mena de dogma, 95, però que es digués la plaga, i a partir de la plaga, totes les pel·lícules ja estan fent. Escolta, que tindria el seu èxit, hi ha el fotogrames i tal, que surti tot això, i, bueno, aquí hi hagi més pel·lícules que tinguin el títol, igual que era dogma número 1, que era, si recordeu, la de la celebració, la de Festen, després van venir Mifune i los idiotas de Las Contreras, i no sé si hi ha una 50 o una 100 pel·lícules per les festes... Ja li he dit que ha de posar el Bon. És veritat. I què observador, eh? Sí senyor, sí senyor. Sí, perquè ara ja em dic Francesc Bon a Guilar. Ja, ja. Ah, l'ha dit un altre. Molt bé. Bé, jo l'altre dia em sembla que ho haig de dir, perquè és que em vaig quedar meravellat, vaig tornar a veure si ho t'ha de caig. Ah, no. És que és impegable, això. Què té, què té aquesta pel·lícula? Que no tinguin altres. Jo crec que ho té tot. Jo crec que ho té tot. Jo penso que aquesta pel·lícula és feta dels anys 50, oi? Més o menys, ara no me'n recordo. Jo diria que una mica abans, sí. I pot ser una mica abans i tot. I nosaltres, al final de la dictadura, i encara no havíem arribat en el punt de la transició política, doncs aquí va haver tota una filosofia sobre froid i d'aigua. O sigui, l'alternativa a llegir coses serioses passava per això, per la psicologia, sincretria i tal. I llavors, doncs, els llibres que trobaves en les parades, que no eren allò, Franco Rafa i tot allò, per exagerar. El que trobaves era precisament llibres d'aquesta característica, i algun de Marx i allò i tal. I llavors, la pel·lícula aquesta té una aplicació enorme, el que és el concepte d'això del senyor Freud. O sigui, de la manera que ell va fer un estudi de l'home i ho va posar amb els llibres i tal, i a l'Òsson Huels ho va agafar això i ho va aprofundir fins a l'última pregunta. El trineu, no? El trineu i el rosa. El trineu és potser el que menys importa, i jo crec que ho fa expressament també ell. Volia dir, és el que menys... El cap diu, sí, devia ser el trineu aquell. Quina paraula diuen aquí, en la versió espanyola? Rosa? Rosa, sí. El que és més interessant és això d'anar a tots els que m'enconèixer i l'opinió que tenen. Aquesta és, per mi, l'autèntica dimensió que cal aconseguir de qualsevol de nosaltres, no? Tu que en coneixes, no? Tu que opines i tal, i tu ja seràs gran i tal, perquè la pel·lícula parteix d'això, no? Perquè ja no estan en actiu tots els que són protagonistes, no? Exacte. I el protagonisme és d'ell, només ells. Estan com acomparses allà. I, a canvi, sí que són protagonistes en el moment que ja han acabat la seva activitat. Una mica el que, a mi, em queda poc, no? Vull dir, llavors, per això, quan ho veig a venir, digue. Ja està demanant que li fem un ciutadà jaume, eh? Jo crec que sí, eh. Total. Qui vols que dirigissi la pel·lícula, va? Eh, qui voldries que dirigissi la pel·lícula de la teva vida? M'hauria de ser un casamés que toque l'home, perquè per fer una birria, no? Però quins directors que t'agrada? El que estigui viu, si potser. Sí, viu ara. No ho sé, ara ho he de viure una mica. Aquest que deies d'aquesta pel·lícula de la Plaga, home, per exemple, o... Aneus. Aneus. Ja n'estic començut. Aneus veius. O sigui, un d'una característica així, és clar, que aprofundís sobre, no només sobre els trets més psicològics, o tal, sinó sobre, no sé, sobre el que veu de dir, precisament, sobre aquesta pel·lícula, no? I, fins i tot, amb el Max, també t'has apuntat aquí una mica, no? Buscar aquestes característiques humana i les seves contradiccions, perquè el següent els entén un munt de contradiccions, i la força que va arribar tenien aquesta Norte Amèrica tan potent i tan captivadora al mateix temps, no? Perquè és clar, anava per un vulguis, és per un vulguis que ell tenia aquell nom i aquella potència, i paral·lelament, de la manera que parla d'això, del periodisme groc, no? Diuen, no importa que coi, comprovar, si això és veritat o no. Una mica què ens està passant aquí amb tot això de la Camarga i totes aquestes coses, no? Ja ens ho creiem, que aquí hi ha marro, no? Vull dir, buscar el marro i tal. Molt bon, però molt, eh? I llavors, de la manera que ell també proposa, agafar la seva estimada, no? Vull dir, en el moment que toca, i la vol posar allà i li munta tot el xiquit o aquell, quan el que no és res més que una escala de Milà, gairebé, i allà, res, i llavors el perill... I com el crític, la mà... i els crítics de teatre, en aquest cas, el deixa molt bé, que és el Josep Coten, bé, una mà no, això no ho pots fer tu. Tu pots fer el que vulguis en política, però en mar no, home. Ei, que això és molt bo, eh? Ei, que això és molt bo, eh? En mar no s'ha de jugar, l'art és indocable, és de lloc... Molt bé, molt bé, perfecte, ja ho podeu veure. La pel·lícula sembla ser... Ei, tu també te les entusiasmes, ara, eh? No, és que ja està fa anys. No, sóc jo únicament que m'entusia. Ah, que està ja fa anys, tu. Doncs és de l'any 41, ara ho he buscat aquí, en el mòbil, aquest. I, en principi, està avassada, em sembla que això ja més o menys s'ha anat parlant molt, a la vida del William Hartz, del potentat aquell de la premsa, que em crida molt l'atenció, i sempre que penso en la pel·lícula, em ve al cap el fet que va ser el provocador, segurament, de la guerra de Cuba, a Espanya, perquè va manipular les imatges, fent veure que l'armada, per dir-ho d'alguna manera, que Espanyol havia atacat la flota d'Esta Unirén, que quan això no tenia ni peus ni cap, perquè sembla ser que anàvem encara amb baixets de fusta, quan ells tenien ja uns acuirassats, potentis... Ja buscaven noves armes de... De destrucció massiva. De destrucció massiva, també, als americans, ja. Vull dir, és curiós, no? Exacte, la premsa com a arma de destrucció massiva, directament. Curiósament. Molt interessant, sí senyor. Tot això, bé, molt bé, molt bé. I ella l'apilar a l'art, apilar-ho allà en aquell gran... de allò que va tenir-ho, quin concepte, quina crítica més barotxa també a tot l'art, està tenint un valor tan enorme, i l'està guardant un munt de gent dins d'una manera absolutament privada, com a garantia de valor i de poder, lògicament, perquè això és molt bé, molt bé, molt bé. Doncs precisament ara, que està Orson Welles, van comentar fa dues setmanes a la filmoteca de Catalunya, que estan passant tot un cicle de les seves pel·lícules, que va inaugurar el cicle, de fet, fa ara ja dues setmanes, que és quan ho vam esmentar, però encara fins al juny no ens continua bé en pel·lícula, que val molt la pena. El recomano també sent de mal, és molt bona, també. És una viàstima que a la televisió ja no es facin aquells cicles de pel·lícules que es feien abans, que es feien cicles dedicats a un director, i cada setmana t'anaven passant una pel·lícula al director. No ho fan, això, no? Està menys tingut per les televisions temàtiques, el que dius. Ara, la televisió espanyola amb la dosa, bueno, que la setmana passada van ser molt bones les pel·lícules. Avui no ho sé quina passen. Sí, sí que ho he vist, però no, no, del Fernando Fernández, com és-ho. No sé què m'ho viatja a ninguna part, hi ha una cosa així, en aquesta cicle, però era horrible la que vam passar. Oh, quin desastre! Vaig veure un trosset i hi ha prou d'això. No, però estava molt bé abans, quan et feien cicles, o bé dedicats a un director o a un cine d'un determinat país, que podies veure una mica la... Això feien a la matinada, oi? Sobretot... Normalment, sí, o a vegades parlava a la tarda, a la tarda. Exacte, feien, per exemple, jo m'havien passat un munt de pel·lícules de cicles de cine polar, o de cine de països de l'est, que llavors era difícil, molt complicat. Aquests han desaparegut, no? No, hi són. Ja no existeixen. Les lotes no fa gaire, m'han passat una. Bueno, ja apareixen pel·lícules. I també vam veure en un narill. Molt bé, quin temps em portes avui, tu? Bueno, començo jo. Ah, com ets? Endavant, que et queda mitjora i això no és res. Avui havíem de parlar, perquè fins ara, quan he vingut al programa, alguna vegada ho s'ha plantejat temes molt diversos, però sempre tractant bàsicament el aspecte de la història que ens expliquen les pel·lícules. Però la veritat és que, a partir d'un documental que vaig veure fa temps, que parlaves justament dels formats del cine i com havien sigut mutilats o malutilitzats, vaig pensar que el tema dels formats que hi ha hagut a la història del cine podia ser una cosa interessant, perquè n'hi ha hagut molt de formats i de certa manera el format condiciona també el director. Està claríssim. A la història de les pel·lícules del cine mut, i realment veus que... Has vist xauxa? No. Hauries d'arreure, doncs. Doncs vinga, me la noto ara mateix. Realment veies que els recursos que utilitzaven els directors i la manera d'actuar-te als actors era diferent a la que després s'ha... s'ha d'haver adeupat amb el cine sonor, no? De fet, el format del cine està molt condicionat per al suport. Avui en dia el suport és digital, però el passat era la famosa pel·lícula de celluloida, la de 35 milímetres de tota la vida, que és el que més s'ha utilitzat, no? En el passat fins fa... Fins fa un any o dos. Fins ara encara hi havia projectors d'aquest, però ara ja pràcticament, jo diria que han desaparegut. De fet, aquest format va néixer el 1909, amb una conferència internacional que van dir, escolta, això hem de posar aquí ordre, i hem de posar un estàndar, i el estàndar que es va escollir va ser de 35 milímetres, amb una imatge, el negatiu de la imatge, que hi havia amb aquest celluloida, era d'unes dimensions de 24 per a 18 milímetres, i això feia que quan ho projectaves a la pantalla, quedava un rectangle amb una relació d'aspecte, que en deien, que era de 33 a 1. Això vol dir que la emplada, per dir-ho així a la pantalla, era un terç més gran que no pas l'alçada. Quedava un rectangle, no massa exagerat, no massa panoràmic, però es podia veure amb una pantalla convencional. I aquest va ser el format de partida, és bàsicament el que s'ha utilitzat durant tot el cinemut. Quan encara recordem, no existia la televisió. No hi havia televisió. Això ha passat a la història. Sí, sí, tot i que ara, justament que comentes això, i sense deixar el tema aquest dels cicles, la quantitat de pel·lícules de cinemut que vam veure a la tele, nosaltres quan érem petits, que avui en dia no els projecten. Cicles de Charles Chaplin, Bastard K. Carolloy, exacte, en les quals la gent es movia molt de pressa. Us en recordeu? En realitat no es movien de pressa. Perquè eren pel·lícules que la velocitat dels fotogrames eren 16 imatges per segon, i quan es projectaven, els moviments eren normals, eren els habituals. El que passa és que quan aquestes mateixes pel·lícules projectaven amb un projector modern de 24 imatges per segon, la imatge s'accelerava. De manera que jo vaig viure a la meva infantesa enganyat, perquè pensava que a Charles Chaplin les pel·lícules eren amb moviments ràpids, i no eren. No eren així. Doncs jo sí, et dic la veritat, no era conscient de què fes. És a dir, que a l'època es van passar, quan es passaven amb els projectors que estaven dissenyats per això, els veien normal. Exacte, el moviment... Ni tirés a potser com amb una velocitat més gran de 24 per segon, que és el que es fa després. Però el moviment de la gent era absolutament normal. Aquesta ha sigut una gran crítica que s'ha fet quan les pel·lícules es van adaptar a la televisió. No es va tenir en compte aquest detall. Senzillament es van projectar 24 imatges per segon, però jo també. De fet, jo ara que no sé molt de cinema, investigo i busco, i una de les característiques que puc les busques cinema dels anys X, sobre això, que és muda amb l'enquí negre i, a més, amb una càmera ràpida. O sigui, que pensi tot... És un error. No és així. Realment és un problema, senzillament, de quan es van adaptar aquestes pel·lícules, per exemple, a la televisió. El cinema va durar, va tenir durant molts anys el protagonisme, fins que el 1927 va ser un nou sistema de projectar pel·lícules que es deia Vitafón. Vitafón intentava incorporar el so a les pel·lícules. La primera pel·lícula que es va fer amb Vitafón va ser una molt famosa, que tothom coneix. El cantor de jazz, sí senyor. 17. Pel que he llegit, perquè jo no l'he vist, era una pel·lícula bastant mediàlcra... Jo sí, que l'he vist. I amb la pel·lícula del cantant sota la pluja te la presenta, en un bon tros. Sí. El que passa és que la protagonista, que és un negre que canta jazz... No és un negre. És un actor blanc, totalment sucat de suig de negre i fent de negre. El sistema era un sistema que era molt senzill, perquè era, de fet, un gramòfon sincronitzat amb la projecció de la pel·lícula. Clar, aquest sistema va tenir d'entrada un anserrenom, perquè la gent, clar, això de que es pogués sentir el que deien els actors, doncs era fantàstic, però el problema és que hi havia dificultats de sincronització. No lligava sempre el sol del gramòfon, que vindia a ser un disc de... Bé, no eren de vídeo, però eren de pissarra, exacte, amb la imatge, no? I, a més, obligava les ales a un sistema una mica complicat, no? Perquè havien de tenir el gramòfon, havien de circular la pel·lícula amb el seu disc, el disc també es podia fer malbé, tot el que el sistema va acabar deixant-se de banda, perquè ràpidament l'empresa que va llançar de bitafón va desenvolupar el que avui en dieu utilitzem, o fins fa poc s'utilitzava, perquè avui en diem l'era digital, aquestes coses han canviat tremendament, però el que s'ha utilitzat durant molts anys era la cinta de celluloide, que incorporava una cinta magnètica on hi havia gravat el sol. Llavors la mateixa empresa ho va desenvolupar, això va fer que en la cinta de celluloide s'hagués de deixar el lloc per aquesta banda magnètica on hi havia el sol, i va canviar la relació d'aspecte, us he dit que abans les pel·lícules es veien amb una relació d'aspecte U33-U, i es van passar a U25-U, perquè calia posar una mica de lloc per la cinta de sonora, que pases que el sistema ha de tenir un èxit tremendo, perquè senzillament només calia posar la pel·lícula, engegar-hi i se sentia el sol perfectament sincronitzat amb la pel·lícula. I clar, això va obrir ja el que seria la era del cinema sonor. Que no callava ni un sonoll em van arribar a fer. Uns diàlegs que no s'acabava mai, és que la gent tenia ganes de parlar, durant tants anys muts, imagina't. Tothom tenia moltes ganes de parlar i el que realment li agradava a la gent és que sentim molts diàlegs. Aquest format al final del 1931 es va estandarditza i al final es va arribar a una relació d'aspecte que ho sé dit abans, que recuperava una mica l'original d'U33-U, i aquest va ser el standard que es va utilitzar durant moltíssims anys, gairebé fins al 150. De fet, podem dir que va ser el format en què es va fer la major part de pel·lícules en l'època durada de Hollywood. I era un format, ja us dic, aproximadament era U37-U, que s'assembla molt el que us deia abans de l'U33-U. Cal dir-vos també que a l'època del cinema MUT, que estem parlant ja del 1900, s'havien exagerat alguns sistemes de projecció de cine, és ben curiós, que jo ho heu anotat perquè tenia ganes d'explicar-ho, perquè l'any 1900 es va desenvolupar un sistema de cinema que es deia Cineorama. Aquest sistema de cinema era molt curiós, perquè consistia en una pantalla cilíndrica, i al mig es posaven deu projectors que projectaven la pel·lícula sencera al voltant de les persones. Era un sistema impressionant, perquè de fet era com si tu estiguessis a dins de la pel·lícula, miraves endavant, miraves enrere, miraves al costat, a tot arreu hi havia la pel·lícula Projecte Lancer. Seria com una van passar de límacs, però a l'Ovesti. Tant a l'Ovesti que necessitava deu projectors que consumien molta electricitat i que generaven molt calor, amb un evident risc d'incendi per aquella època amb la qual cosa aquest sistema... Sí, perquè a part la pel·lícula durant molts anys va ser molt inflamable, el celuloida, això ho explica molt bé, per tornator, per exemple, hi ha moltes altres pel·lícules, però el cinema paradiso es veu molt bé, quan un moment determinat comença a veure com la pel·lícula comença a quedar-se una clariana, i llavors la gent ja comença a cridar directament, perquè això és assegurant-se d'incendi, comença a cridar i a sortir corrent, i es veu que era més o menys habitual, que passés a les sales, que hi havia un perill evident de que es cremés, i al moment que començava a cremar, hi havia molts metres de pel·lícula, però jo produia una inflamació molt gran. Molt espontària, molt ràpida, que era evidentment perillós. De fet, es van anar estudiant diferents materials fins que es va arribar a final, no sé si era setat de celulosa, però en principis utilitzava un material que era nitrat de celulosa, que aquest era el que a la qual li apropaves una flama, allò, feia un pet com una gla, però després es van anar trobant sistemes no tan inflamables. Aquest sistema, el cineorama, ja per acabar, perquè no us explicaré tots els formatges, deixaré uns quants per emessant de gants. Una segona part. Un remake. Sí, hi haurà una segona part, perquè el cineorama va donar lloc a un sistema que era el cineorama, el cineorama va ser molt famós durant molts anys, perquè era un sistema certament espectacular. Va néixer el 1952, va crear un Fred Bowler i consistien en tres càmeres sincronitzades que filmaven la mateixa escena. Jo ho vaig veure, això. Jo no ho he vist, però... Ai, que a mi això no em sol... és una alguna cosa, això també. Sí, ve el Gants, va ser el que va inventar-ho, això, francès. A mi em consta que era un nord-americà que es deia Fred Bowler. Per això esteu parlant d'adolescents diferents, perquè el Gants el que feia era dividir la pantalla en diferents parts, que és un recurs que potser sí que ho va fer per primera vegada, o de manera més... Però tu ets parlant de l'empesat també del 3D? No, jo estic parlant de que realment es feien tres càmeres i cada càmera et projectava o la pel·lícula... Cada càmera grabava un terç de la pel·lícula i després tu projectaves un terç amb una pantalla enorme, molt gran. Clar, era donar una amplitud sorprenent, podies fer unes projeccions impressionants. I realment, a més a més, era funcionar una velocitat lleugerament més alta, 26 imatges per segons, amb el qual s'ha aconseguit una millor definició, i donar el lloc... 25, has dit? 26. I donar el lloc amb una sensació realment d'estar a dins de la pel·lícula. A més, el sistema Açó també era impressionant, perquè el sistema Açó estava col·locat no en els fotogrames, al costat dels fotogrames de la pel·lícula, sinó en un quart, en una quarta pel·lícula, en un quart celluloide, en el qual s'hi situaven 7 pistes de sol. Llavors, allò, clar, sonava per tot el cine i era fantàstic. La gent va quedar al·lucinada amb aquest nou sistema, només tenia un problema, que valia molta espelva. Era de l'evedíssim cos de producció i, a més a més, necessitava que la sala estigués adaptada. No podies fer-ho amb qualsevol lloc. Mare, que acabes de dir això, penso que és molt interessant que, curiosament, li macs i això que ha hagut de tancar per manca d'això, de públic, no? El fet de reapareixer altra vegada les 3 dimensions al cinema normal, per dir-ho d'una manera, ha fet pols l'especificitat per encariment del que sort aquests formats tan costosos, com dius tu? El que passa és que per l'època, avui en dia, amb els recursos digitals, és més econòmic projectar aquests formats, però per l'època, adaptar un cine a el cinema era molt costós, perquè necessitaves 3 projectors i, a més, necessitaves una pantalla especial, etcètera, etcètera, etcètera. Això ho van fer molt poques sales, eh, Barcelona? Ui, tant, poquíssimes, perquè, a més a més, quan arribàvem a la pel·lícula... Ja t'ho diria jo, quines, si vols. El teatre nou, Flavida Blanca, i l'altra era... n'hi havia una altra, no me'n recordo, ara. Però que ets dos, segur, eh? Teatre al costat de la Polo. A més, el problema és que després, quan projectaves una pel·lícula normal, doncs, clar, de fet, no necessitaves tan recursos, no necessitaves una càmera i projectar-ho a la pantalla, i et quedava un trosset molt petit, no et quedava fatal, no? Llavors, el que sí que és interessant és que, en aquella època, això va provocar una reflexió important, perquè hi ha molts directors que van dir, escolta, aquest sistema està molt bé, però aquest sistema es parla de pel·lícules èpiques, per grans paisatges, grans escenes... Documentals, també. Documentals, espectaculars, el que fos. Però no pel·lícules intimistes, en les quals aquell format era com exagerat, no? I, a més a més... Per exemple, perdona, una pel·lícula de les més conegudes que es va filmar amb aquest format, que seria un d'elles que entra dintre, perquè dintre el cinema, o estic buscant ara, i em van venir al cap, també, que havia llegit alguna vegada, però que no recordava... Si vols reconquestar, o és, per seguida... La història més gran deixa més comptada, parlant d'això, no? Però el que m'ha sorprès molt és, i no tenia ni idea, que la pel·lícula 2001, una audició del espai, va estar rodada també parcialment amb un sistema panavició 70 mil·límetres, també amb un cinema... Una altra cosa... Entra dintre, és un format dintre de la categoria de... una altra cosa, és que aquí va haver moltes coses. Una d'elles, per exemple, va ser fer la imatge molt més dítida, com deies... Veus, això de les 26 imatges no ho sabia jo. Llavors va haver-hi... Els colors també jugaven el tècnic color, l'edgement color, i les preferències que tenien per un i per l'altre, una era més artística, l'altra era més natural, que s'adaptaria més bé a un documental, no? Però, veritablement, el que va passant... Vull dir, una mica el que ha passat últimament, amb les tres dimensions també, que ara ja vas al cinema i gairebé no n'hi ha cap. Altra vegada ja tot demà està igual, no? Llavors, doncs, és això, no? Que acabes que dius no, no cal. Vull dir, volem veure una pel·lícula i la definició. Llavors hi havia pel·lícules que utilitzàvem, per exemple, allò del pla, del pla a qual el fons no es veia prou bé, només enfocava la part del davant o a la inversa, no? En lloc de fer un pla contra pla, que es veia els dos personatges que parlaven, per exemple, doncs es feia que quan parlava un, quedava nit i de l'imatge i aquest s'esborrava, i quan parlava l'altre, a l' inversa, no? I llavors va venir la panavició, que em deien, i això era doncs una imatge perfecta. Vull dir, ho veies tan boar, eh? I es van fer coses molt malques, en aquest sentit. Hi ha una curiositat, ara que has dit la conquesta de l'UES, doncs, John Ford. Hi ha una curiositat, perquè es veu que el sistema de... John Ford i d'altres, eh? Sí, sí, però el John Ford, quan va participar en aquesta pel·lícula, ell era molt perfeccionista, i el sistema del generama tenia un problema. És que es veia la línia que es separava cadascun dels segments de la pel·lícula. Doncs bé, ell es va preocupar que en cada encuadre, hi hagués algun element que dissimuleix aquesta línia. Clar. I si es revisa una mica la pel·lícula, es veu com o bé situar una abra o una finestra o alguna cosa, perquè la línia no es notés, com el màxim del perfeccionisme. Aquest sistema, per això, després, com que tenia aquests inconvenients, va ser substituït per a altres sistemes, eh? Perquè potser que els deixem per un altre programa. Sí, ja vols dir, oi? Penso que sí, sinó que li hem de deixar a l'Alba una mica de... Eh? Alba, sí. No, no, feu, feu, feu. O llancem el... Tira milles, una mica més. Tira milles. Tira milles. Tindrem escopé. Tindrem escopé va ser un sistema que es va inventar a la Fox, per intentar suplir les carencies d'aquest dinarama que no acabava de funcionar. I escopé tenia moltes avantatges, perquè en realitat tenia un sistema que es passaven a comprimir la imatge. Utilitzar unes lenses especials, es comprimia la imatge, que es deformava la imatge en el negatiu, però després, en el projector, es posava una lena especial, també, que el que feia era descomprimir la imatge. I ja no necessitaves 3 càmeres ni 3 projectors. Exacte, ja no necessitaves tot això. L'únic cosa que necessitaves, una empantalla que fos lleugerament còncava, era que la imatge es deformava lleugerament, i quan la projectaves, havia de fer-ho amb una empantalla especial, que no podia ser perfectament plana, sinó que havia de tenir certa concavitat. Llavors, la relació d'aspecte que s'aconseguia era de 2,35 a 1. Això vol dir que eren empantalles especialment amples, amb el qual va tenir un èxit total, perquè, a més a més, aquest sistema no requeria que les sales fessin cap mena d'adaptació... La empantalla i prou. I, a més, el sistema es va fer a la pel·lícula. Pel·lícules que es van fer les primeres, la túnica s'agrada, i com ho casar-se com un milionari. Vam ser dues de les pel·lícules que es van fer amb aquest sistema. I l'únic problema que tenia aquest sistema, el cinemascope, és que produïa una certa distorsió al mig de la pantalla, i això feia que els directors no gravessin mai primers plans amb aquest sistema, perquè llavors sortia la cara de la persona, de l'actor de formada. Això va donar lloc a que s'intentessin buscar sistemes que suplicin aquesta carencia. Com que aquest sistema, a vista del cinemascope, va tenir molt èxit, i va ser llançat per la foc, una competidora a la pàrama, va llançar el seu sistema, també. Va ser una reacció a l'èxit del cinemascope, que era el sistema de vista-visió, que era un sistema que el que tenia d'original és que en comptes que el negatiu fes un recorregut de dalt a baix, en vertical, a l'hora de projectar-ho, ja sabeu que el cel·loi de córrer i córrer de dalt a baix. Doncs aquest sistema no, era un recorregut horizontal, i això permetia guanyar amplitud en el negatiu. No fer el necessari a l'ús de llenys compressores, per tant, no es produia de formació de la imatge, s'aconseguia una relació d'aspecte també molt espectacular. Això és el que t'he explicat abans, la vista-visió. Ja podíem fer primers plans de nou. Podíem fer primers plans. Sempre s'agraeix molt, els actors agraeixen molt. I només calia fer unes lleugeres modificacions si ja està. Una de les primeres pel·lícules, o la primera, que es va fer amb aquest sistema, va ser White Christmas, de Michael Curtis, el 1954, aquella pel·lícula del Pink Cross. I hi ha un director que va ser molt assidu. Aquesta va ser feta. M'ha agradat aquesta pel·li. A mi també. A mi també. Ai, que ens reconeixents bé, no? Sí, sí, sí. A més, una pel·lícula clàssica de Nadal, no? Sí. Sí, sí, sí. Quan arribava el Nadal per la tele... Ens la posaves. Era inevitable. Les pel·lícules, les imatges que s'aconseguien amb aquest sistema eren de molt bona nitidesa. Hi havia un director que era molt assidu, aquest sistema, que era Alfred Hitchcock. Li agradava molt, li va fer vàries pel·lícules en aquest sistema. I després d'aquest sistema va arribar un que era encara millor, era una evolució... Bueno, era un sistema més evolucionat, que era el sistema tot au. Tot au. Era desenvolupat per Michael Todd, conjuntament amb una empresa que es deia American Optical. Però això deia tot au. I era un sistema en el qual el negatiu ja tenia unes dimensions diferents. Era un negatiu de 70 mil·límetres, o sigui, era un tros de negatiu, era molt gran. Estió de la pel·lícula. Era un celolòide que no te l'acabaves. I, a més a més, projectava 30 imatges per segon, encara amb més imatges per segon, amb la qual s'aconseguia una nitidesa més alta, una millor qualitat d'imatge. Una relació d'especte... Estàvem a les 24, la veritat. Una relació d'especte fantàstica, també, 221 bu, el sistema requeria pantalla còncaba, i tenia un sistema de so boníssim, excel·lent, amb so direccional. O sigui, depenent de... El sistema era capaç de... Si tenies l'actor a la dreta de pantalla, doncs fec el so del diàleg o del que deia el actor, doncs vingués d'aquella direcció. I si el tenies al darrere o del darrere? Si el tenies al darrere, en aquella època això va ser revolucionari. Aquí hi havia de tenir... Vam ser les pistes aquestes que ell esmentava, que hi havia 6 o 8 pistes, no? És clar, i tot això estava muntat d'una manera. I això obligava a les sales, també, el sistema de proyecció i el sistema de so. Sí, sí, evidentment. En l'escala s'havien d'adaptar... S'ho dolvi, no? Això és? No era sol, dolvi era so-round. So-round. Era el so-round, el sistema so-round, que envoltava la persona. Llavors, una de les... La primera pel·lícula que es va fer amb aquest sistema, a Oklahoma d'en Fret Zinnemann, el 1955, i el problema que va haver-hi és que els exhibideus no es van adaptar prou a les especificacions que requeria projectar aquestes pel·lícules, amb la qual es va fer una versió del sistema Total, que permitia adaptar-se a pantalles rectangulars clàssiques, sense concavitat, amb velocitat de 24 imatges per segon, i aquest sistema sí que va tenir moltíssim. I aquí ha quedat. I aquí ha quedat, sí senyor. Aquest és el sistema que ha tingut més èxit en l'època moderna, és un sistema que fins fa poc s'ha vingut utilitzant, i que a més a més ha tingut diferents variants. I després, un dels últims que comentarem és el sistema Panavision, que tu l'has esmentat, que era un sistema pensat justament per eliminar la distorsió aquella que us deia que creava el cinemascope de la imatge. El sistema permitia utilitzar pantalles planes, no ens ficarem molt en els detalls del sistema, però ara que a mi tornen a ser concoves, ara tornen a ser... El Panavision es va anar imposant el cinemascope, i una pel·lícula que es va rodar amb cinemascope, no potser la primera, però una de les més importants, Benur. Benur. Ah, perdoneu, en Panavision. Estàvem parlant de la Panavision. Panavision va ser rodat a Benur. I es van fer diferents sistemes que intentaven millorar la Panavision. De fet, el format panoràmic de Panavision és el que va ser... va passar a ser a l'estàndar del cine. Aquest format amb aquesta grandària i el que s'ha utilitzat més en pel·lícules recents. Després hi havia altres formats, com el Tecnirama, que era una mena de... variant del Vista-Vision, del Paramount, i després hi ha el que en diuen el cinemascope dels Països Pobres, el Tecniscope, que era un sistema que volia aconseguir el mateix que el cinemascope, o sigui, una visió panoràmica ben ampla, però que ho aconseguia d'una manera molt senzilla. I és que en comptes de aprofitar tot el negatiu, el que es feia és aprofitar només un tros, amb el qual la imatge era més rectangular, més petita, i d'aquesta manera, quan es projectava, quedava com si fos panoràmica. Però en realitat era un truc. No era ben bé que... La qualitat de la imatge no és tan gran. No era tan bona, no era tan bona. Moltes, moltes pel·lícules de sèrie B amb aquest sistema va tenir molt èxit, perquè permetia a molts cineastes europeus que no tenien diners per utilitzar sistemes més sofisticats per rondar pel·lícules en un sistema panoràmic. Per exemple, la triologia de... per un punyado de dólares de Sergio León està rodat amb aquest sistema, amb el Tecniscope. I bueno, i fins a arribar a la època digital, però la època digital ja no en parlo. Això sí que és per un altre dia, oi? Això sí que és per un altre dia. Ara pots agafar un mòbil i rodar amb una qualitat d'imatge millor que qualsevol altra que s'hagi fet mai. I llavors pots adaptar aquesta imatge a qualsevol format de cinema, però això amb un mòbil, ho diem, amb un iPhone. Pots rodar, i en fet ja hi ha directors que han rodat. Amb el meu, no. No, no, ha de ser un mòbil allò. Sí, potent, potent. A mi m'agradaria destacar només un minutet, utilitzo, que hem parlat de formats amb pantalla, però després també hem parlat, també podem parlar del que era el cinema matern, de la manera que s'utilitzaven les càmeres d'avui primer, però abans d'avui hi havia el nou i mig, i jo em vaig tenir una màquina que passava els dos formats, a Barcelona hi havia un lloc on un senyor allà al carrer Italiès, un senyor tenia els formats aquests diferents, i anaves allà i agafaves aquelles pel·lícules, i aquella màquina que tenies tu expressa, doncs ho passaves. O sigui que els formats també és tota una història, i per acabar amb el... Jo me'n recordo d'això, de Benet també, botigues de fotografia a llogar pel·lícules. Doncs tenies un projector Super 8, i llogàvem la pel·lícula que era adaptada a Super 8, i arribaves a casa i la posaves, i la veies. Jo tinc dues màquines d'aquestes senzilles encara, a casa. Són joies, eh? Sí, sí que actualment són joies. I tinc una pel·lícula més a més de Super 8, o sigui que un dia la podem provar. Doncs fantàstic, com sempre, Andreu, tot el profundiment del tema, i ens ha fet pensar una vegada més que sense la tècnica, doncs no hi ha cinema, tampoc. Pensem que el cinema surt allà o són imatges, és la vida real. Sí, però no, però no necessiten tot aquest suport. La setmana vinent, m'imagino que ja tindrem aquí de nou el John Morros, que haurà tornat de la seva columna, o allà, doncs sigui. Tindrem a la Carme Nabot, el John Mavidal, esperem que també a l'Alba, que es vigili així, parlarem, fem un debat, el primer debat d'Alba, aquí en el programa, doncs vinga, fem això, i potser comptarem també amb la presència o per telèfon, potser per parlar amb una miqueta del director de l'Ernest Pallaruelos, perquè no, està aquí a prop, vull dir que no és difícil de connectar amb ell. Fins la setmana vinent, companys. Que vagi bé. Fins la setmana, adéu. Adéu. Fins la setmana vinent.