Cinema sense condicions del 9/6/2015

I'm Strack, alright-ne I have a sweet kiss in my l recommend refreshing I can't see if can get better like i on me like i on me no no no no稱es ... Ara es contes, ràdio d'esper. Si tu n'hi t'has ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Nurem de 8.1. ... Cinema sense condicions. ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... Hola, bon vespre. Hola, hola, hola. Aquí estem, com cada dimarts, per parlar una miqueta de cine, l'Alba o l'Alba. No sé si la sentirem si. A veure, el sentim. No ho sé. A veure, torna-hi. Tens un micròfon que potser l'hauràs de canviar. Sí, potser sí. ... Jo, almenys jo sí. No sé, el francès. Amb aquest millor, amb aquest millor, ja està. Et sent, et sent. Bé, com cada dimarts, parlarem una estona de cine, de les pel·lícules que hem vist. No sé ben bé qui heu vist vosaltres. Jo he vist Con Island, que us en parlareu una mica, que és una pel·lícula Georgiana, de Georgia europea. Quines pel·lícules estem veient últimament, no? D'origen, així, poc habituals, oi? Quina era l'última que havia... Estònia era? No, també era de Georgia. Estava ambientada a Georgia, però era... No, perquè el personatge... No, no, no. Sembla que sí. Jo l'he vista, i és una pel·lícula que passa a Georgia, a la zona de Georgia, on hi havia una guerra d'independència, on mentre intentava ser independent Georgia, això i aquesta banda de la història no la conec, perquè Georgia és independent de la Unió Soviètica a partir del 92, i la pel·lícula està datada sobre el 90. El que passa és que el personatge, el protagonista, que és un fuster que fa caixes de mandarines, ella és d'origen, Georgia. Ella és Estònia, és d'Estonia, això sí. Per la raó que sigui que no conec la història, per l'ovís llançones de Georgia... Però la pel·lícula és de nacionalitat d'Estonia, però està ambientada allà a Georgia. Per això que ara és curiós que hagis vist una pel·lícula de Georgia. No sé, una conecció estranya, curiosa. La trobarem avui al llarg del programa. Hi ha una cosa que és comú, que retrata la situació bèl·lica constant de la zona. Això sí que ho tenen en comú. Per això sí que recordava que era Georgia, la banda de Georgia és un estat que està al costat de Turquia, crec. És a la part nord de Turquia, però a la part russa, com de l'època de la Unió Soviètica. És una zona que limita amb el caucas, per tant deu ser... jo no conec allò, però clar, deu ser molt muntanyós. I pel tipus de descripció que es fan dels personatges i les llengües que veus que potser es parlin en aquesta zona, deu ser una zona difícil en molts llocs, que és el que passa quan hi ha en diverses llengües o en diverses ètnies que els fa difícil conviure. Segurament deu passar això, però no n'estic segura. En tot cas, les dues pel·lícules corresponen... Mandarines és una pel·lícula que descriu... és una pel·lícula pacifista que descriu l'enfrontament entre un Txechè que és un militar mercedari a la banda russa i un Georgia que lluita per convenciment defensant el seu país. Per tant, són dos personatges diferents. Enfrontats hi ha un atac i els dos queden ferits i el recull amb una casa al fuster que fa les caixes de fosters d'un que està recollint les mandarines i que no han marxat perquè han d'acabar la collita de mandarines. Una cosa sorprenent, però baixis això. No es pot deixar perdre. Tot l'any treballant... Perquè és aquest l'argument que dona el cultivador de les mandarines. Home, com us deixaré això així? En realitat, la guerra passa com a segon terme, com a segona prioritat. Els personatges estan molt ben descrits, les interpretacions són magnífiques i tant el Txechè com el Txechè, que clar, ell és musulmà. I mira, t'imagino que és Cristian. Són enfrentats ideològicament des del punt de vista de la guerra. I com a... físicament, com a personatges físic, el Txechè és un home contundent, més aviat així, com Brut i d'altres, un home més delicat, més diferent. Està molt ben triat. Està molt bé, molt bé. I el guió està molt bé, perquè està molt ben travada la història i t'acaba justificant la raó per la qual el que els cuida, els assalva, perquè estan a punt de morir-se els dos, que els dos s'han disparat els uns als altres i els altres han mort, però ells dos han quedat, que és el fuster que fabrica les caixes de mandarines. Finalment ho entens perquè ell no ha marxat a Estònia, malgrat la situació de guerra invivable que hi ha allà. I, per tant, la història tanca molt bé, tanca molt bé. El guió està molt ben travada. Tot això amb mandarines, que hi ha una miqueta que havíem comentat, perquè el Joan li havia agradat molt i tu vas anar a veure després. És veritat, és veritat. I com s'entén, Carme, ja saps que sempre tenen aquestes inquietudes personals. Com s'entén que vagis a veure? Primer, mandarines, en principi, estava clar, perquè el Joan la va recomanar. Sí, recomanat. I com s'entén que vagi a veure una pel·lícula d'Estònia i una altra de Giórgia? Perquè hi ha aquesta consciència. Les dues ambientades a Giórgia. Com ho expliques? No en deu tenir cap, no en deu tenir cap. On han de saber-la? Les dues al mateix lloc? No, un albolitge, per exemple, i l'altres a Sant Feliu. Sant Feliu. Amb versió original i... Ben fet. Bé, no ho sé si te l'has de dir bé. El plantejament de la pel·lícula em va fer gràcia. La història és un riu que no me'n recordo com s'ha dit a veure, que el tinc aquí a puntar, perquè tinc la sèrie... En Riu d'Enguri. En Riu d'Enguri, que desemboca o deu desembocar el mar negre. I és un riu que porta molta... Clar, ve del cao, que m'imagino. Entenc que porta molt sediment, perquè és la part última del riu. I que, per tant, quan desglassa o quan es desborda, llavors porta molt de sediment, que canvia el perfil de les terres, i pot crear illes noves. Amb això em va ser sugerir... La història la vaig trobar sugestiva. Jo sempre pensava, el Nil, imagina't del que parlo, de l'època farónica, tenia aquest problema. El problema que tenia el Nil és que desbordava cada any. I cada any, cada any, cada any s'havien de tornar a l'agrimençó, que era el que media les terres dels agricultors, que havien de pagar les quatre al faraó, com és de suposar. Havia de tornar... Ells utilitzaven el teorema de pitagres, això és un inciso. El teorema de pitagres que no estava formulat... Una matemàtica, clar. No estava formulat, el teorema de pitagres i els grecs, però no estava formulat. Però, en canvi, tota la cultura egípcia va utilitzar per mediterres, de que es pagués el que tocava de les terres, que els hi tocava els agricultors després del... Desbordament del riu. Del riu Nil, perquè era una terra molt fèrtil. És la única terra fèrtil de tot Egipte, aquesta és l'altra. Perquè el faraó tingués les taxes que ho responien a cada agricultor. Per tant s'havia de tornar a medir. Per medir utilitzaven triangularitzant, que és el fet la manera de medir. He fet triangles que saps que és el producte de dos cates, de dos llungítuts, i és molt fàcil de medir això. Tenien unes cordes amb nusos... Del suma dels quadrats dels cates. Això ho veia. Tu saben tots els alumnes ja partirà. El que passa és que el teorema de pitagres, si és un 3, 4 i 5, que són els dos cates 3, 4, i l'àrea és 10, sempre. Per tant l'àrea no cal fer res, és això. Ells tenien uns nusos que eren de tots els 3, 4 i 5, els ajustaven en banc la recta, i tenien una rectanga, i podien dir-me exactament on bastanta exactitud, perquè el faraó no estaria per comèdies. Per tant, allò, si allò podia produir el que sigui, i per tant, les taxes que havia de donar, els tributs, per dir-ho, els tributs, el que estava obligat al pagès eren tant, allò estava absolutament, i cada any, cada vegada que es desbordava, que era cada any, hi havia el desbordament del Nil, això havia de tornar a medir. Per tant, la Grima ens era un personatge especialment important per aquest tema, i jo recordava aquesta història i pensava, fixa't, aquí els dieu passar una cosa semblant, no ben bé això, però una cosa semblant, és a dir, és un riu que porta tanta força, i és la banda última del riu quan deu arribar al Mar Negra, que canvia el perfil de les terres, i que per tant, se'ls hi deuen inundar i desapareixen, o apareixen unes altres de noves. Vaig trobar sugerent la història. Vaig trobar sugerent, i realment l'és, perquè és una illeta que apareix allà, i que un avi va allà i crea i fa un camp de, com se diu això, de corns, de panotxes, de blat de moro, no em surti en català, de blat de moro, i va amb la seva neta. I és una història molt simple, molt simple, preciosa d'estètica, preciosa, molt bonica, molt bonica, difícil de rodar allò, perquè és com crea la Madeix, la fa la Caseta, porta els troncs, és una cosa laboriosa, que penso que el que feia la pel·lícula allò era laboriosíssim, preciós de llums, d'angles, de mirada, de com es va creant vida, doncs ja només una terra, que és una cosa sempre sugerent, no? Però els soldats urgents, tant per allà... Sí, perquè hi ha russos... Per això vaig pensar aquesta terra, d'aquesta zona, que jo ja me'n recordo que hi va haver la independència, la independència d'Ossetia, i d'un nom que no el sé dir, però que està a la travanda, i que, quan ja estava desmembrat la Unió Soviètica, vam fer el mateix joc que estan fent amb Ucrania. La terra abjàcia. Això està al costat d'abjàcia. I que són independents, que ara són russes, que és el mateix joc que crec que... Amb la terra deu tenir més interès, o deu haver patròlia, o jo què sé. Però això ja fa... Això són dels anys 90, aquesta història. Del segle passat. Exacte, del segle passat. Aquesta història... Que el va nascut amb prou feines. No, segur que no. És una història sugerent, molt ben filmada, amb molta sensibilitat, molt sotil, tot. Diria que la història en canvi... Els personatges no són tan bons com per mi i com a mandarines, menys bo al guió, però preciosa la pel·lícula. A mi em feia pensar de com... No té res a veure, ara diré una cosa que és una tonteria. Però saps quan troba una cosa bonica? Per què és bonica? Saps aquella pel·lícula? Primavera, otoño, invierno... No, primavera. Otoño, invierno y otra vez primavera. El Kim Kidoo. Exacte, de Corea. El nostre director coreà preferit. Aquella era tan bonica... Jo trobava aquella molt més estètica, molt més acabada, i m'he sentit tota ella, una estètica... No té res a veure amb aquesta estètica, perquè aquesta és una història més dura, més salvatge, més... menys sotil d'interpretacions... Allà del nen aquell que agafa les granotes, les granotes, aquelles i les serps, et posa a la pedra, no sé si te'n recordes, et posa a la pedra i llavors hi ha d'apujar la pedra allà dalt, perquè és el que significa que els està fent els animalets, i això, tan ben jugat, tan ben jugat d'estètica, trobava que no té res a veure d'estètica, la coreana, i aquesta... Georgiana, però... la... la... la belleza que veus constantment treballada cinematogràficament, sí que és bonica, molt bonica. De mica en mica, Carme, si et fixes, anem entrant en aquesta dinàmica de... no sé si acceptar o incloure, o no sé quina paraula utilitzar, un tipus d'argumentacions, de narrativa, que no necessàriament contenen un guió en el qual el més important és l'argument, sinó en què hi ha elements que fan que la pel·lícula... Tot i així, per mi, quan me surto satisfeta del cine, globalment, és si la història també té... és potent, i el guió ve... Això és una opció... I una idea molt personal teva, que això cal dir-ho, no? Però has de dir això perquè... No, però està bé dir-ho, està bé dir-ho i reconeix-ho i comentar-ho, no? Perquè una miqueta és el que també passava amb la pel·lícula que van comentar aquí, amb el director, la setmana passada, doncs sembla que no has pogut sentir el problema. Sí, sí, sí, que vaig sentir trosos, sí. Vaig trobar molt interessant, molt interessant, tota la descripció que va fer... El Sergi Pérez, el director, diguem-ho tot... ...de la pel·lícula, la difícil camino... El camí més llarg per tornar a casa. El camí més llarg per tornar a casa. Vaig trobar molt, molt, molt interessant... ...tota la seva... ...clàssic que va fer... Sí, va fer una classe magistral de narrativa. Exacte, la narrativa cinematogràfica. Narrativa clàssica... D'allò que havíem après... Sí, quan feíem literatura escolar, que era allò... plantejament, nus i desenllars... També, i donar-li tanta importància al nus, que és evident que a teatre i... I, de fet, sempre. El nus dona sentit a l'estrès. Jo vaig trobar un magnífic, eh? O sigui, això, no sé si... El trosset aquest el vaig sentir, perquè el sentia a trossos a casa... Ho vaig trobar molt interessant. I les compressions que feia, i llavors... És professor, professor de cinema, de l'escac, que fa deu anys que la lliçó l'explica molt bé. El Sergi ho explicava molt bé. Va ser molt interessant. El menjar aquest trosset que vaig enganxar... I la conclusió que jo trec del que ell va dir, del que un porta donant-li voltes en el cap, a mesura que vas veient pel·lícules al llarg dels anys, i que vas analitzant la narrativa de cada pel·lícula, i el que li vaig dir també després, ja fora d'entena, quan tornaven cap a casa. Teniu les claus, vosaltres. Sí, sí, teníem les claus, és veritat, però havíem d'agafar un transport públic, després una altra, i vam anar a xerrar una mica amb el Jaume I, després ell i jo, una instituteta més, fins i de baixar allà a Sants per anar cap a casa seva. I llavors una cosa que jo li deia, i que va quedar així com una petita frase, però que no em va dir que no, com a mínim, i vull aportar-la ara com a fegitor, el que vam dir la setmana passada. Que d'alguna forma, quan una pel·lícula explica alguna cosa nova, personal, diferent, que pot arribar a ser creativa, és quan aquesta narrativa establerta i mesurada, amb precisió, es trenca. Un director, per explicar una cosa nova, per explicar una cosa que habitablement sigui novetosa, ha de sortir-se d'aquesta narrativa, ha de conèixer-la, i això és el mateix d'ella. Està molt bé tancar les normes, però una vegada que les coneixes. Llavors ell reconeixia, ja, una mica fora d'entena, com amb tot, exactament. Passa per imbuir-se de coneixement, i després sortir de madre. Però de vegades, jo crec que ens passa com a espectadors, inclòc jo mateix, tot i que... Jo, per exemple, estic més obert a narratives, a formes diferents i més poètiques, diguem-ho cadascuna miqueta el que considera, que a l'Alba també es manifestaran al seu moment. Doncs s'hauria de dir això, no? La manera com analitzem una pel·lícula depèn de la nostra capacitat de similar diferents formes, de narrar diferents formes. Aquesta pel·lícula que tu estàs comentant, per exemple, que no he arribat a veure, no la puc comentar, però que ens ha passat amb altres pel·lícules que havien vist, o amb altres persones que han vingut, segurament, no tenen una narrativa clàssica d'aquest estil, de plantejament no dessenyat. Sí que la té, aquesta sí que la té. Allò que ell comentava, que al principi has de saber quin és l'objectiu, quin és la intenció... Sí, sí que està claríssima, des del primer moment. Va ser molt professor. Quan hi havia un objectiu extern, llavors ja era narrativa clàssica. Aquí ho té claríssima. Si en aquesta pel·lícula, que l'he trobada bonica a tota ella, per mi el personatge de l'avi, molt bé, molt bé, molt bé. La nena, la neta, és una nena preciosa, molt maca, però per mi una mica... No per massa maca, sinó que és una mica... Massa estilosa, per ser el que està descrivint. Estilosa? M'agrada aquesta paraula. Maca, maca, tota la pel·lícula és maca, la nena també, però em sembla la duresa de l'avi, la contundència de l'avi. I inclús la sobrietat del personatge de l'avi és potentíssima a la pel·lícula. Però, en canvi, l'argument se't desfau una mica per això. Però torno de nou, perquè de nou insisteixes, amb aquest tema de l'argument, perquè semblaria que de nou l'argument és el més important. Sergi, el que ens explicava, jo crec que ho hem d'anar a agafar i analitzar-ho per continuar aprenent del tema del cinema. Ell deia, sempre que hi ha un objectiu extern, llavors ja estem parlant d'una narrativa, una dinàmica, no sé com es podria dir, llavors això no ho va dir, però s'interpretava, jo, com a mínim, ho vaig interpretar. Quan no hi ha un objectiu extern, sinó que ja és una motivació o una investigació o un objectiu intern dels personatges, llavors estem parlant d'una dinàmica diferent. Però això no fa que la pel·lícula sigui menys vàlida. Un exemple de director que ens va comentar i que no vam poder trobar ni un sol exemple de pel·lícula que anònica, com volien dir-li, era Stanley Kubrick. En cap de la seva...És un director establert com dels millors de la història del cinema. En canvi, en cada pel·lícula s'inventa un tipus de narrativa diferent. I el que motiva els personatges és les seves inquietuds internes. I llavors, per això, de vegades, ens provoca tanta inquietud, tant desassossec fins i tot. És difícil d'aprendre, d'agafar, d'assolir el que ens està explicant. Llavors, quan això passa, moltes vegades a les pel·lícules, de vegades tenim la tendència a dir... Ei, vigileu, aquesta és una pel·lícula que potser... Jo que de vegades s'ha dit en aquest programa, que potser el guió no és tan... El que passa és que no segueix una narrativa clàssica, una narrativa ortodoxa, però és diferent. Jo sempre penso que, com a espectador, de l'inclús de bastant d'ànim que tens, del moment que estàs passant, de l'època de la vida en què ho veus, 50.000 coses. Pot passar-te que l'Orson Welles no t'agradi els 20 anys i t'agradi els 50, jo què sé, poden passar 50 coses. Per tant, entenent a tot aquestes condicionants, a l'espectador, ha de... ha de trobar-s'hi, o amb la història, o amb com s'està explicada, o amb el que la seva sensibilitat està en aquell moment més alerta. I tot això, la suma de tot això, i si això li passa moltíssima gent fa que una pel·lícula tingui més èxit, es mantingui d'èxit, acabi sent una clàssica, o es difuminim la història en la multitud, en la immensitat del mar. No sé, és una suma de coses. Ni perquè sigui nou, diria, que ho hem d'encombrar al Sentimociello, ni perquè sigui clàssic, hem de dir que ja no val. No, hi ha multitud de coses diferents. Nosaltres ens continuen agradant el cine de l'Osso, per exemple, per posar un exemple, i clar, on ens pot agradar el Rossellini, o què sé, i són els clàssics, o no agradant-se senzillament, o algunes de les seves pel·lícules. Hauríem d'analitzar aquestes filmografies, a veure qui més segueix una... Jo no tenia aquesta intenció, només tenia la intenció de dir que com a espectador, com a espectador, el cinema sense condicions, temes possibles d'enfocar-ho. Sí, perquè moltes de les pel·lícules que hem analitzat en els últims anys, jo penso que anaven per aquí. Hem acabat d'entendre, perquè dèiem no, però aquesta pel·lícula sí. És posar d'acord, que no passa res. No, però és entendre, és a dir, és entendre si la narrativa, potser, de la pel·lícula, és el que ens està impedint, que la pel·lícula la... ens sentim identificats, i llavors la defensem o no. De vegades, potser és això, són els elements que les estan confeccionant. Ho dic perquè és un criteri interessant, i els altres són capaços d'analitzar per què una pel·lícula ens agrada, perquè entra dins dels paràmetres que nosaltres, com a espectadors, acceptem i tenim assimilats, llavors ja podem donar una informació al·lugent, exactament de per què estem defensant una pel·lícula. En canvi, estem dient, m'agrada o no m'agrada, però no li estem dient per què, és molt diferent. A pesar de tot, jo he de dir entre mandarines, perquè estan les dues ubicades en un lloc semblant, jo triomandarines, perquè és més... i dic el perquè, perquè és més complexa d'història, perquè la història t'enganxa, perquè la història contraposa elements humans molt diferents que per la raó que sigui, entren en conflicte, el conflicte és sempre creatiu de sentiments, de postures diferents, i amb personatges molt diferents, és diferent el personatge, el fuster, el magran, el fuster, que cull els dos militars, inclús el que té cultiva al camp, són personatges molt amb més angles, en canvi, a la pel·lícula de Con Island, és l'avi i la nena, i en aquest aspecte l'avi és més dents, perquè ell físicament dona molt el personatge més en sí, però té poca descripció afegida del que està passant, del que està sentint, del que et pot transmetre, i aquestes són les raons, perquè si jo comparo aquestes dues, que són les dues que he dit, jo me'n quedo una i no em quedo l'altra. Jo crec que ja ho hem deixat prou clar, i ho he explicat tota la teva manera, i crec que l'Ollens s'ha fet una idea prou clara. A veure, l'Alba, què ha vist? Sí, sí, és veritat, una pel·lícula que tu també havies vist fa temps i jo encara no, i estaria molt bé. A veure què ha passat, Alba. A veure, tornem-hi? No. A veure, som-hi d'una altra vegada. Hola. Sí, era qüestió d'anar provant. Exacte. Avui no volen que se'n senti. Ja se'n tim, no pateixi. A veure, què ens expliques? Jo he vist la teoria del todo, la pel·lícula que està basada en la bibliografia de Stephen Hawking. Sí. L'heu vist de vosaltres? Jo l'he vist. Explica tu, després jo t'ho comento, si vols. Però deixa'm Alba que faci la mateixa pregunta que la Carme. Per què vas decidir veure aquesta pel·lícula? Perquè estava amb un amic que tenia moltes ganes de veure-la. I jo estava amb una estressada amb els axèmens i amb l'enxisti. Aquest home sempre m'ha semblat molt interessant. El estic fent el real, no? Sí, el real. Doncs per les seves teories, per les seves pensaments, per els seus estudis, la física quàntica de l'univers, de la teoria del temps i tot això. I llavors vaig dir-ho, però sí, que em deuen una mica més d'ell i tant. I llavors la vam posar, la vam llorar a l'Apple TV. I vam veure que era una bibliografia de Stephen Hawking que començava des que allà va a la universitat. No sé si era Cambridge Oxford, perquè ha anat a les dues. No sé per què comença a Oxford i després va a Cambridge. Potser. I ja es veu que és un geni, que és el millor de la classe, que va deixar una noia que és Jane, Jane Wilde. I llavors poc després ja li ha detectat la malaltia, que és una mena d'esclarosis. És una degenerativa. Sí, d'una degenerativa, sí. Molt una oral. I llavors, a partir d'aquí, és que clar, no vull explicar el final de la pel·lícula, perquè per la gent que no l'hagi vist. Va passar, es va fer en graven, va fer diverses teories, va estudiant més coses, i destaca molt la pel·lícula de la seva persona anti-mental, amb la seva dona, amb el que li va passar amb els fills, i amb la dona que al final... Tenen tres fills. Tenen tres fills de un idò. A partir d'un moment que els amics li diuen, tu tan malament ho estàs, no? I és això. S'explica molt clarament, quan la persona anti-mental, jo pensava que era molt més de... de la seva part dels estudis d'ells, com havia creat tot això, però no, no, és molt més sentimental, la pel·lícula, de fet. Llavors, la part quan ella s'enamora de la persona que els està ajudant, perquè, clar, ell necessita ajudar 24 hores. Perquè ella em va amb una coral, i va cantar una mica per... perquè li agrada la música, i perquè necessita una altra... una altra, o sigui, algú que la llibre... I llavors coneix el director del cor. El director, sí, sí, sí. Clar, i llavors, ell a principi, que és el que seria Stephen Hawking, que és James Marsh, no, perdó, m'he equivocat. James Marsh és el director. Eddie, es diu? Eddie Redmayne, que va guanyar a l'Òscar. Va guanyar a l'Òscar, perquè és que fa un pap. Uf, increïble. És una pel·lícula, si em deixes fer-te aquest comentari, que és una pel·lícula que... El personatge és ell, però la protagonista és ella. Exacte. Ell és el personatge il·luminador de la pel·lícula, però la pel·lícula està descrita des d'ella, constantment. Sí, sí, per això em tracta molt més la percentimental que no pas l'altre. Jo, quan la vaig posar a mirar-la, pensava que ell era enrere. Però no, no. I llavors es veu com ella, clar, necessita aquesta ajuda d'ell. Al principi, Stephen diu que no necessiten ajuda, que és una família normal, però al final veu que ella està molt estressada i molt d'això, i li diu que sí, que accepta ajuda de segones persones. Llavors, ell li demana al director de la coral que ells hi vegi ajuda. I clar, s'enamoren, s'acaben enamorant, i això, i al final la parella es trenca. I a mi em sobta que sí que... Una pel·lícula que em fa mos, ha explicat això perquè ho ha explicat ell, la seva biografia, com ha passat, com la seva dona, a partir d'ara, la seva informatat, l'ha deixat d'estimar, i ella es va tornar a caçar amb la que va començar a ser la seva cuyadora després. I, bueno, jo sobretot d'estaca... De la qualse divorsia, també. De la qualse divorsia, també, sí, sí. D'estaca a mi em va semblar que no deixaven tancar de la pel·lícula. Això que deia mare del cicle, no? Per mi no es va tancar. Per mi, no sé, al final m'hauria esperat més parlar una mica més d'ell, que es veu una mica més la seva vida fins ara, els llibres que ha tret, fan una visió de l'escaparat del primer llibre que treu. Però, a mi em va agradar, sobretot, com actua el protagonista, que ho fa superbé. Des de principis va veient com el principi més fluja la informatat, després creix i ho fa molt, molt bé. I la desesperació d'ella també. Però això, jo crec que és una pel·lícula que tenia un molt bon argument, i potser no l'han aprofitat per mi. La meva sensació és que no l'han tret prou partit. Ja. A veure, és una pel·lícula que l'han fet important als actors, específicament el que fa el Stephen Hawking. Per tant, és una pel·lícula que el personatge, que és el Stephen Hawking, és molt suggerent, perquè té un gruix, perquè sientífics importants, i que han fet coses molt importants, n'hi ha molts, però amb aquesta història tan particular, tan particular d'aquestes, no n'hi ha. Fixa't que l'altra que s'ha fet és la del naix, la del... Em sembla que fa poc amor, aquest. No ho sé. Bueno, que era un matemàtic que tenia esquizofrènia, i llavors la seva història personal també era una història molt complicada. Llavors, aquests dos, tant complicada, perquè va passar amb un senatori tancat, i coses molt complicades. Per tant, sí que entenc que si hi estries com un biòpico, una cosa semblant a això, aquests dos personatges dins dels grans científics, tan matemàtics i geofísics actuals, són molt diferents de tots els altres, que són gent més normal per dir-ho. Fixa't que són les dues pel·lícules que s'han fet. Aquest, inclús més perquè ell mateix ha autopoglicitat amb molta potència, més que el naix, més discreta i en sí mateix. He parlat d'una més meravellosa, en el moment que ha sortit, perquè el John Naix precisament és el que protagonitza la pel·lícula d'una més meravellosa amb el Marcel Croc. Que també ho feia molt bé. Jo penso que sí. A mi que ha sobreactuat, diu molta gent, però dins de del que és el personatge... El personatge era molt difícil. Un personatge tan estrany amb aquestes... malaltia mental, tan torturadora i tan difícil de convivència, que és el que ha d'escriu. Però, a l'hora, tan creativa i tan capaç de descobrir... que sí que és un premi nou, el que el Hawking no és premi nou. Va, home. No, no, és una curiositat. Però vull dir que sembla molt més difícil de ser-ho, un home com el naix, amb una problemàtica tan dura, tan dura com és la malaltia mental. És que s'ofrenia, és el que té. El naix, en canvi, el Hawking, en principi, l'ela de tots els degeneratius que són. El Hawking són jo dels àmids. És el que no invalida el cervell, que és el més dur de passar, perquè realment el malalt que se sent, que es degenera la seva mobilitat, la seva tota el seu cos, en canvi, el seu cervell funciona, continua funcionant. De tots els degeneratius és molt invalidant, però el cervell, com a ell hem demostrat, es manté actiu i vital i creatiu. En canvi, amb el naix, que també es feia més difícil de pensar això, perquè el tipus de medicació que porten aquest tipus de malaltia són molt invalidants. Anaríem a entrar una altra vegada amb el dilema i amb la disposició de la relació entre la malaltia mental i la creativitat. No és una altra cosa, però aquesta no la invalida, però el tipus de medicacions els que estan som mesos, a temporades, tampoc sempre, però a temporades aquest tipus de malalts ho fa més difícil. Per tant, era una molt bona gran potència creativa. Vist així, com ho dius, m'agrada fer com un resum. Ja no hi ha d'estifen Hawking, que ja ho he explicat molt bé l'Alba, i ho has matisat tu també, que també l'has vist a la pel·lícula, sinó d'aquesta altra, de John Nash i de tots aquests genis, com els Van Goghs que envissen el logo del pelo rojo, quin títol més desastrós que hi vam posar aquí a la pel·lícula. No la vaig veure jo. En realitat es diu Last for Life, pasió per viure, el logo del pelo rojo. No la vaig veure per això, la del Van Gogh jo. Molt recomanable. Quir Daglas fa també algun d'aquelles interpretacions... Quir Daglas és un gran actor. El club no estaria malament, però el que volia dir era que llavors estaríem en el fet que no sé si estaria establert del tot o no, ni molt menys, però que aquesta característica de desequilibri mental fa que la persona tingui a part de la capacitat cerebral, cerebral que ja tingui de per si, genèticament o per formació, com vulguin dir-li, però aquesta capacitat de divergència que fa falta per ser creatiu, per descobrir coses noves, de desviar-se del que són els camins habituals, per on ja més o menys tots anem passant, que és per aprendre el que ja està establert, els teòremes de pitàgores i companyia, per exemple, matemàticament, llavors potser la malaltia mental sí que provoca que tinguis aquesta capacitat de mirar les coses d'una manera diferent, i la medicació, tal com tu has dit, el que faria seria apaivagar o fer que sigui més baixa aquesta. Bueno, però és una mica el que ha quedat com a conclusió, per això he volgut dir-ho. Bueno, deixem-ho aquí, com que el Jomà, finalment, sembla que no podrà venir, ja sabem que el Jomà li surten de vegades temes que no pot deixar de fer. I tu no has vist cap pel·lícula? Sí, sí, jo vaig anar a veure el fenòmeno, no sé si després comentarem una miqueta, vaig anar a veure una que no és d'actualitat ni molt menys, però és un cinema que sí que és molt actualitat i que val molt la pena recomanar, que és el cinema fenòmeno, que si sabeu una miqueta la història, doncs és aquest cinema que el Nachos Ferda fa ja uns anys va posar en marxa per recuperar, sobretot, clàssics d'aquests nostàlgics dels anys 80, no sé. Té totes les pel·lícules de la Spielberg, que és una filmografia i una dinàmica que a mi no em fa sentir especialment... Jo continuo sempre pensant que la Spielberg a mi m'encanta. Vaig estar d'acord amb el Sergi Pérez, perquè amb alguns... Jo va defensar totalment. Bueno, però el que volia dir és que el que va fer el Nachos Ferda va ser recuperar tots aquests clàssics de Spielberg i molta gent més. Sobretot ja dic dels anys 80, un ser cinema nostàlgic, de gent que necessitava recuperar aquells clàssics per tornar a sentir com una emoció, a més a més en el cinema l'habitual era xisclar, era cridar quan veies una escena que tothom reconeixia, per participar de la festa del cinema. De la història. Sí, sí, de la història i de l'estètica i de la fotografia i de tots els detalls de la pel·lícula. Doncs això es feien els cinemes Orgel de Barcelona, amb una sala enorme, que ja sabeu que no sé si hi havia mil persones o així, una barbaritat, de les més grans que hi havia, però que ja va tancar. Llavors el Nachos Ferda es va buscar una miqueta a la vida i va hipotecar pràcticament la seva vida, perquè ell és director de cinema, havia fet pel·lícula... i de curmetratges, que es diu a la trilogia de la mort, que un dia hauríem de recuperar, fins i tot, parlar amb ell, perquè és accessible, l'altre dia el dissabte estava allà, en el cinema, vull dir, que no seria difícil contactar amb ell, i també va fer una pel·lícula, es diu Els Abandonats, que no l'he vista, però que tinc ganes de veure i que faria gràcia. Però el que va decidir és una mica deixar de fer cinema com a director, perquè és un tema força complicat d'anar tirant-hi comercialment, d'on guanyar-se la vida, i va decidir dedicar-se, especialment, el tema de la distribució. Llavors va muntar un cinema, que va consistir en agafar els cinemes nàpols, allà al carrer de Sant Antoni Maria Claret, molt a prop de l'Hospital de Sant Pau, els va renovar absolutament, només per això va la pena anar al cinema, per veure com ha deixat la sala, que toma una sala enorme, gran. I les pantalles són... Una pantalla d'aquelles... Sí, amb les últimes innovacions de so ambiental, que em sembla que es diu... No, el Dolby ja està una miqueta, fins i tot ja de jo, em sembla que es diu Atmos, una cosa així, que és allò que ja t'envolta completament, i reps totes... Això és el so, no? El so, sí, el so ambiental, per ficar-te completament a la pel·lícula, i a més l'estètica, la manera com ho ha organitzat tot, és veritablement... Per això, que simplement ja només pel fet de recomanar aquesta sala, perquè ha deixat una sola sala, el cinema ha anat pulsant... Només una sala, per això és un espai gran, ampli, mil persones potser no hi caben, però més de cincentes segur, més de cincentes segur, i una sala més còmode, molt amplia, molt maco, molt recomanable, i el que fa és això, recuperar sobretot pel·lícules clàssiques, i a més... I a més ha agafat la programació que el Diego López, que és el director de la Secció del Brigadum de Sitges, que fa un parell o tres d'anys, i que feia des del 2005, em sembla, a l'espai Garfilaso de la biblioteca de Barcelona, doncs als dissabtes, una vegada cada mes, a través del seu projecte, El Buque Maldito, que és una revista, un magazine, una publicació, que sobretot es dedica al tema de sèrie B, de sèrie Z, tot el que vulgueu, cinema més underground, més estrany. És a dir, res a veure amb els cinemes d'autor, amb els cinemes comercials, que de vegades no saps ni per on agafar-ho directament, que es coneix Filpa Randa, tots els directors de tots els països del món, que fan un cinema allò, que de vegades, no saps com agafar-ho. Però el que feia amb aquest cicle de proyecció de El Buque Maldito era projectar clàssics, clàssics d'aquest tipus de cinema, entre cometes de sèrie B, i portar protagonistes, que encara fossin vius, clar, actors, directors, i en aquest cas el que ha fet és associar-se amb el Nacho Cerda, i portar aquestes proyeccions del Buque Maldito al fenòmeno, allà, al carrer Sant Antoni Maria Claret. Llavors, com que aquest dissabte no tenia jo programada, corneia, del galline, doncs vaig poder anar-hi, i passaven la pel·lícula No Profanar, El sueño de los Muertos. Ni idea. Del Jorge, tal Jorge, no Jorge, Jordi Grau, que és tot un clàssic, oi que sí, oi que sí, ara amb aquest nom, que té pel·lícules com Ceremonia Sangrienta, que seria l'altra pel·lícula, que sembla ser que jo encara no he vist. De quin any és aquest No Profanar? De 74. Finals del franquisme, i això té molta importància. El fet que estigui ambientada o que estigui rodada en aquesta època. Té un altre també dintre d'aquesta dinàmia, que és l'altra estienda. Una mena de trilogia del terror, podíem dir, d'aquest director, pràcticament clàssica, són aquestes tres, que estan fet en secuència. Ceremonia Sangrienta, No Profanar el Soño de los Muertos, i l'altra estienda. Llavors, a més a més, l'home que té, no sé, jo diria que més de 80 anys, va venir també allà, i això va ser una cosa veritable amb Maca, perquè ell viu a Madrid i li va néixer el 1930. Per tant, doncs té més de 80 anys, 85 anys. I a més a més, tampoc es troba molt bé, però mentalment, ara que diem d'això de Stephen Hawking, se'n recorda de tot, a part d'aquesta pel·lícula No Profanar el Soño de los Muertos es veu que ha fet centenars de sessions, així, amb la seva presència, arreu de l'estat espanyol, i jo m'imagino que també en altres països, i la va comentar primer. Primer, sembla que la presentació no acabaria, perquè començava a parlar, jo, una persona tan gran, li començava a donar voltes a les coses i dius, però ho va fer molt mesurat, els van veure a la pel·lícula, i després li va fer la gent preguntes. La veritat és que tens sentiments, per clar, amb aquest títol No Profanar el Soño de los Muertos, en principi, un què pensa, una pel·lícula d'aquestes de terror, de por, doncs efectivament és això, efectivament és una pel·lícula de terror, de gore, de vísceres, de zombies, que arrenquen vísceres a la gent, però té una estètica i té uns detalls que la converteixen en alguna cosa que et provoca ganes de saber més, i que veus que hi ha, veritablement, un autor darrere d'aquesta pel·lícula, una persona preocupada per tots els fets. També hi ha una cosa curiosa, que tu crec, Carme, et farà gràcies, especialment, que surt, com un dels protagonistes, l'Arthur Kennedy. Segurament et sona, sí. I que ens va explicar el Jorge Grau, perquè li van preguntar que com va ser que aquest acto, que havia fet tantes pel·lícules clàssiques de... de western, amb el Gary Cooper i tantes coses, doncs com és que surt en aquesta pel·lícula. I ell es explicava que l'Arthur Kennedy, quan ja es va retirar una mica de la feina d'actuall a Hollywood, tenia una escola de cinema, no, de cinema, no, però d'una escola de teatre, per nens, això, al... Era un personatge al·legi, el primer, i així... No ho sé, em sembla que estàs pensant en un altre. Si el veies, es diria que el reconeixes segur, segur, segur. El veus allà, la veritat és que et sorprèn molt. Però la qüestió és que deia això, que de tant en tant venia a Europa a fer algun projecte i es va decidir a venir aquí. Les anècdotes que explicava era molt interessant. El que vull destacar és que la pel·lícula... està dintre d'una època molt concreta, que és això, al final del franquisme, i ja intenta també reflectir això, amb alguns detalls. Intenta fer que l'espectador no només vegi una història de terror, sinó que els zombies tinguin un sentit molt determinat, i donar-los un caire molt particular. Al començament de la pel·lícula, per exemple, hi ha una escena que és sorprenent i que un dels espectadors li va preguntar que en el moment en què ja està la trama més o menys plantejada, veus una persona que agafa una sèrie d'antiquitats, d'una botiga, que és una botiga d'això, d'antiquitats. Allà a Manchester, llavors tanca per anar-se de vacances, agafa la seva moto, i llavors veiem el tràfic, veiem el tràfic, com ell va a la seva moto, i es posa el semàfor en vert, perquè la gent passi, i hi ha una noia que està esperant que el semàfor es posa en vermell per despullar-se, això és com una petita cosa que passa al començament de la pel·lícula, i dius per què, però llavors ens ho explicava, perquè clar, el que li interessava és ensenyar la reacció de la gent que va conduint a autocar, que va conduint a autobús, i l'indiferència, que es diu en alguna forma relaciona els tombis que veien després amb la gent, com en una època industrial, en una època capitalista, també és indiferent a tot. En realitat ve una dona despullada i... Això és difícil el 74, això. En aquella època ell ens explicava, i és veritat, que hi havia aquest aire, hi havia molt el fenomen aquest, que ell l'anomenava, de striking, que era com d'això, que la gent es despullava algunes vegades, per crear l'atenció, per demanar aquesta llibertat d'allò i lliure voler expressar allà. Llavors relacionava la manera com la gent en una ciutat conduia, com d'allò, amb el que després veien del tomb. Llavors aquí hi ha alguna trama que fa que la pel·lícula tingui més substància i més interès. La veritat és que va ser molt maco el fet de veure la pel·lícula, de tenir-lo a ella ja, una persona molt gran, però molt lucida, que recordava perfectament els noms, que t'explicava les anècdotes allargant-les molt, a vencer de concentrar molt amb el que deia, però no per dir el fil, sinó que es que havia de buscar una mica, de tenir la pausa, va ser exactament maco. Jo penso que aquest tipus de cosa s'ha de buscar, s'ha de buscar, perquè llavors fa que el cinema també tingui més importància. I veig les persones que han fet això i com la seva lluita, una de les coses també interessants és que hi havia algú que li va preguntar per què et vas dedicar o vas deixar el cinema d'aquest gènere, el cinema de terror per fer altres tipus de gènere. Clar, i ell explicava una cosa que era molt interessant, que és que a l'època tampoc estava especialment ben vist això, i si ell volia ser un director més o menys ben considerat, i entrar dins de la divisió, de dir a ell, de directors importants, no sé com Carlos Saura, la veritat és que torno a dir, si veieu la pel·lícula està impecablement ben rodada la seva fotografia, amb el seu guió, amb el seu argument, el que para és que té aquesta característica de ser una pel·lícula de gènere i de terror, però la veritat és que et deixa parat de com està ben parida i ben considerada. Llavors ell comentava això, que el cinema de gènere en aquella època, i jo no sé fins a quin punt això continua passant, doncs no estava especialment ben vist, llavors si ell volia continuar guanyant-se la vida, si volia aconseguir que els productors li donessin diners, els recolzessin, havia de fer un altre tipus de cinema. I això em sembla que és un agravi comparatiu, que llavors existia i em fa la impressió que continua existint. És a dir, hi ha gent que intenta explicar coses a través d'un cinema de gènere i troba molt complicat, llavors ha de fer, ho dic perquè últimament he estat veient algunes pel·lícules, no sé, espanyoles, de comedies, i estan com totes molt relacionades, no sé, us diré uns títols, a veure si podeu dir-me la relació que tenen entre elles. Fa no gaire, aquest cap de setmana he estat veient una pel·lícula, es diu Amigos, pel·lícula amb Ernesto Alterio, que és el més conegut de tots, i dos actors més que ara mateix no recordo el nom, que són uns amics que durant tota la seva infància, quatre amics, havien estat motivats per un d'ells, ha fet tota la mena d'apostes, apostar tot. I en un moment he terminat, aquest, que havia estat sempre motivant-los això, l'has vist a tu? Ha vist, ha vist, ha vist. Mor, ara han vingut, ara han vingut. Què et va semblar, aquesta pel·lícula? I quin record, o què et va quedar? Jo diré després, que vull... A mi em va quedar el dir, no pot ser. Al final de tot, quan ja s'està apqués... M'està... invers semblant tot, m'està complicat de... de païro. Sí, sí, sí. A veure si és la que jo crec, és com entenc que al final és mentida tot i... Sí, bueno, sí, sí, sí. Mentira, però acaba fent-se realitat, perquè acaben... La trupellana, que havia fet tota la... Bueno, és simplement això, un dels amics que... I no et va agradar, tu, alguna cosa, o com? Bueno, no... A veure, era una pel·lícula... que es pot veure perfectament mentre dorms. Ja es dirà del sofà. Però jo el que us volia dir, relacionar-lo amb el que us estava comentant del Jorge Grau, el Jordi Grau, que de fet és d'aquí, de Barcelona, doncs era la relació que hi ha aquesta pel·lícula amb 8 països bascos, per exemple, a veure si em podeu dir la relació que té, no us la diré jo d'aquí un moment. Amb... Amb... El otro lado de la cama, són aquestes dues, el otro lado de la cama, els dos lados de la cama estan rodades per l'Emilio Martínez Lázaro, que ara farà la segona part de 8 països bascos. Amb totes aquestes i moltes altres, estan feta per un mateix equip de persones, i estan produïdes per una mateixa cadena de televisió. Tele5. D'acord? Que és una cadena que, quan tu investigues una miqueta, i jo que vaig estar, no sé si us ho havia comentat, en el rodatge, allò, una mena de presentació que es va fer del rodatge de la segona part de 8 països bascos, estava el Basile, la persona que és el cap d'ells capos de... de media set i de tele5. Llavors ell li preguntaven que si faria cinemes, i no fos perquè la llei l'obliga a fer-ho, a invertir una part dels diners, que guanya les televisions, a fer cinemes, i ell deia que no. És a dir, que el cinem, en realitat, és un efecte secundari, és un dany colateral d'aquestes cadenes, tant de medias, tant de... Clar, ho han de fer així. I aquestes cadenes, el que passa és que ho han fet prou bé perquè han muntat un equip de persones. Per exemple, de les comèdies, de Mili Martínez Lázaro, que és un director molt competent de comèdies, guionistes com el Borja Coveaga, que ha fet la majoria d'aquestes pel·lícules, l'altra de la Cama Participa, em sembla, recordar-la, de amigos, també, està ell. Moltes pel·lícules d'aquestes, una mica bandarres, en Berrilla, en Pagafantes, també, em sembla, que també és de Tele5, doncs estan relacionades amb això. Llavors, d'alguna forma, el que volia dir és que els directors i els guionistes continuen ara estan mediatitzats, mai millor dit, i condicionats per fer un tipus de cinema, que ho fan el millor possible, i que tot el seu enginy i tota la seva capacitat creativa la deixen aquí. Amigos, per exemple, els diàlegs, la reflexió que es fa sobre la manipulació no està gens malament, perquè hi ha uns guionistes que volen reflectir això. El que para és que, al mateix temps, hi ha una publicitat del darrere hermano de totes les productes de Tele5 que pràcticament produeix vergonya. Vull dir, quan ho estàs veient, dius, però com és possible que sigui tan descarat això? Ah, perquè en la pel·lícula vols utilitzar la pel·lícula per fer propaganda del seu propi negoci. És això el que estàs veient. Com a part de l'element de la pel·lícula, està prou ben agafat. És que no l'he vista. És tot junts. Els programes apareixen... Com es diuen els programes aquests que fan safarets de tot, i posalvament, per dir-ho d'alguna manera, apareix el gran hermano directament. Vull dir, al resto anterior, el col·loc endintre de la casa. Llavors ha d'estar allà una temporada per, com a part de l'intent de guanyar la posta, llavors guanyar l'herència, aquella que ha deixat la mica aquest que no parava d'apostar fins i tot el suposat llit de mort. Llavors, fins a quin punt els creadors tenen capacitat per fer cinema creatiu i per fer el que ells voldrien anar desenvolupant i fins a quin punt estan al cinema molt mediatitzat per això. Amb Antena 3 passa igual. La Isla mínima, que és una gran pel·lícula, és de la productora d'Antena 3. Vull dir que... Aquestes dues coses són dues coses diferents. Però el que vull dir és que de tant en tant els hi surten grans pel·lícules. Però estan fetes primer per una obligació legal i després per una mena d'inèrcia també. Vinc a fer això perquè ho hem de fer per una mena, però una obligació al cap i a la fi. Llavors fins a quin punt hi ha una llibertat creativa. És el que jo em plantejo veient aquestes pel·lícules. Acabo de mirar l'hora, s'està acabant el temps. Havien de parlar avui del Manuela Loivella, però havia de venir el Jaume per comentar-ho. Tot i així com que hem parlat de gran, aquest encara era més gran. I havíem parlat en el dia en el moment en què havia mort també. Tenim pendents. Jo crec que aquest estiu podien veure algunes pel·lícules d'ell. Igual que de Jorge Grau. Jo ja proposo aquest director per tornar-hi. Com que tenim algú a s'aparen, podem anar comunicant les pel·lícules que volem veure, que veiem, si ho sembla. Tu has vist alguna pel·lícula de Loivella? No. És molt complicat. No. L'he fet pel·lícules fins l'últim moment. Sí, sí, sí. Jo l'última que recordo era... Espera't. Bell de jur? No, Bell de jur, no. És del buñuel. Vols dir un film falado? No, no, no. Espera't. Bueno, aquí té alba la filmografia. Del Picoli, que la feia el Picoli. El Picoli. I... És una de les últimes que ell ha fet. Doncs ara, Oribeira i Michel Picolino, el relaciono, però segurament sí. Sí, sí, seguríssim, perquè jo aquesta la recordo. Bueno, està clar que ens hem de preparar una miqueta més el tema, i ho farem aquest estiu. Encara ens queden... I la meravellosa, o la història de la ninya Chica Rubia, aquella tenia... Aquesta la van comentar el dia aquí, que la teníem una miqueta buirosa, però que ens havia impressionat a tots. Bueno, qualsevol cas, la Semana Evidentia... Que som un conte de l'Eixa de Quiroz, no? Sí, per la temporada de Vinent. I ara no em veniu clar. Un film falado és una de les seves meravelles, que és de les últimes també. Doncs mira, la Semana Evidentia tornarà al Joan, del seu ostracisme propi i buscat per ell mateix. Vell Tujó. Ah, mira, sí, sembla molt a l'altra. Vell Tujó. Exacte. I era... i a la feia... Michel Picoli... Sí, sí, a la miqueta. No hi ha res com tenia aquí l'ordinador preparat per a les seves meravelles. I és del 2006, o sigui que... Doncs sí, sí. Ja fa uns anys, però si mirarem... Perquè jugàvem el... jugàvem... La Semana Evidentia... Ja jugàvem. Ja en parlem, Carme, David Torres, home de teatre, vindrà amb el Joan Morros, i parlarem de teatre i cinema. I la Semana Evidentia, ja direm com acabarem la temporada. Molt bé. Al va, Carme, seguim la Semana Evidentia, a mar rebeure... La Semana Evidentia.