Cinema sense condicions del 16/6/2015

1. Les vuit. A l'escoltes, ràdio d'Esber Si tu n'hi t'has ràdio d'Esber La l'escoltes, ràdio d'Esber Si tu n'hi t'has ràdio d'Esber La l'escoltes, ràdio d'Esber Si tu n'hi t'has ràdio d'Esber Si tu n'hi t'has ràdio d'Esber La l'escoltes, ràdio d'Esber Si tu n'hi t'has ràdio d'Esber Tots? Clarament. Bon cap vespre a tothom, bona nit. Estem aquí tots plegats, a l'arredera dels vidres, controlant les coses, l'equip tècnic, etc. El vespre comença quan ja és fos. A la taula estem amb Menjàvama Vidal, Aitor Cruz i Joan Morros, que us parla també. L'únic problema és que a l'última hora el xicot responsable del teatre, que és molt bo i que vindrà més endavant, li ha sortit un problema familiar amb la seva mare, que l'ha hospitalitzat avui, i ens ha dit a l'última hora que no podia venir, per tant, improvisarem una mica el tema del teatre, el farem nosaltres, però no passa res, i ell quan torni ja farà la seva visió de com ho veu, de com ho volia enfocar, etc. Carme Nebot, avui no podia venir. Carme Nebot avui no podia venir, perquè té una altra activitat, segur que el tercer 17 marts de cada mes no pot anar bé. Però tenim com tu dius, Aitor, que és actor, que sap de teatre, que sap de cinema. Per tant, podré intervenir. A més a més m'ha fet molta gràcia que tu comencesis posant música d'una pel·lícula que jo després d'escoltar en el jaume, que vol parlar també d'una pel·lícula que he vist aquest matí, us voldria parlar, que és Requisitos per ser una persona normal. I ara estem sentint la música de Camins a Sils Maria, que és de la pel·lícula que parla del jaume, que té molt a veure amb el tema d'avui, que és el cinema i el teatre. Jo he vist bastantes pel·lícules últimament, he dedicat aquests dies... Sí, allà amb el teu... Ah, d'acord, baixada la columna. Sí, baixada, he fet un intent de veure coses, i ja en parlarem després de continuar això. I per tant, avui faríem també de dos menys tres parts, una primera part que parlaríem de les pel·lícules noves que hem vist, una segona que intentaria introduir el tema del teatre i el cinema, i una tercera part, que jo volia que hi ha tres o quatre pel·lícules que juguen amb el tema de teatre i cine, per poder una mica veure diversos enfocs del tema. Independentment del que més endavant, quan vingui el David Torres, que és el que és especialista realment amb teatre, ens podria farir com a home de teatre. Jo no soc de teatre, jo soc més de teatre de cinema, i per tant m'interessaria molt saber com ho veu ell des del món de vista teatral. Per tant, donem el peu que el John ens expliqui la pel·lícula que diu que ha vist. Avui toca a l'Aitor. Encantat d'estar aquí amb vosaltres, amb uns mestres, amb el John Avidal, que està aquí com un Déu, sobretot, panorama de cinema, però mai el veig, no sé si t'acostumarà a veure d'entre el micro, i per a mi, doncs estic deixant-ho passar ara amb vosotros. Molt bé. I parlar de teatre i cine, perquè, com diu el francès, soc actor, tinc un divertit d'artista, molt marcada des del institut, i bé, sí, tengo mis cosas que decir al respecto del teatre y el cine. Tindràs oportunitat de fer-ho. Podries començar per dir quines són les obres que has interpretat a teatre, per exemple? Unes quantes, unes quantes. Doncs mira, vaig fer d'escrunts amb 15 anys a l'escola, a la funció de final de curs, i ens va agradar tant a nosaltres i al públic, que es va solidificar sola la companyia, després d'aquella obra, i vam passar a l'Oliver Twist, que feia de Fegin, ja sabeu qui és Fegin, no? Sí. I després vam fer un homenatge a Bob Foss, que tocava una mica més al ball, i aquí feia de Billy Flynn, que era el personatge de Richard, que era Chicago, i alhora feia també d'Apressantado de Cabaret, perquè era una mezcla de les dues històries de Bob Foss. I després hi ha un de Romeo, ni Romeo ni Julieta, són les quatre obres en què he participat en la companyia Picasso, que ara, mira, hem tingut la gran notícia que es comença a fer el bachirato artístico en interpretación, música y danza, i és una gran notícia, perquè està en Torrebaró, el Instituto, i nadie lo hubiera dicho, i en gran partes, gràcies a la companyia, la trayectoria, que ja lleva 13 años, aún siguen, yo ya la he dejado, pero siguen, ahora están con Patalacola, otra gran obra. Molt bé. Molt Bob Foss també, segons la meva opinió, Patalacola. Sí, Francesc Lavis, la vas veure als gallecs, pots parlar tu més de l'obra, i he estat a altres companyies i tal, però com diu Francesc, no és que no ho acabem, però són tres o quatre personatges més. A pel·lícules no, per això no n'has fet de pel·lícules. A pel·lícules no, no he fet que protagonista ni res d'això, he fet intervencions. Vull dir, en la pel·lícula Questa de Cils, o viatge a Cils Maria, hi ha una qüestió que és molt interessant, que és en definitiva preparar una representació, la mentalitat que es necessita, perquè és clar, el que sempre s'ha dit, i a real de la pel·lícula Questa que es va estrenar ara, d'aquesta noia que diu que no és el camí de retorn a casa, és l'altra. No me'n recordaré del títol, però és una pel·lícula d'una xicota que fa de intèrpreta més a més, és d'això, ella és realitzadora, i arran d'aquesta pel·lícula, intentant forçar a veure si me'n recordo del títol, me'n desorienta. És igual, el que sí que és interessant, és en la pel·lícula Questa de Cils Maria, que tu també l'has vist, és la preparació d'una pel·lícula, perquè la diferència entre una... Ah, sí, no, és a Blart, home, a Blart, és ara que he vingut a la memòria. A Blart és la pel·lícula que intenta ser el mateix temps, ja sé que el teatre això es relativitza. L'has pogut veure a Blart també. No, encara no, aquesta no. Però a Blart intenten fer una cosa que sigui seguida, com si fos el teatre, la dificultat d'amemoritzar tota una representació, a mi sí que sempre m'ha subtat, probablement, perquè sempre hi ha estat molt lligat amb el cinema. Molt lligat, vull dir que sempre m'ha interessat molt més el cinema. Llavors, aquesta diferència que hi ha i que aquest xicoto... És un xicoto el que he fet a Blart, la pel·lícula. Oristrell, el pequeño oristrell. Exacte. Doncs el que pretén és allò, tot seguit, com el teatre en definitiva, comença la pel·lícula i acaba amb un assatge enorme de preparació, però no hi ha interrupcions. Un pla de sequència únic. Un pla de sequència, una hora i mitja. Igual que la soga amb la pel·lícula d'això, de Hitchcock. Llavors, jo penso que per aquí podem trobar hi ha un punt que ens lliga amb tot això que volem parlar. La diferència entre teatre i cinema, evidentment, que sobretot quan parlem d'aquesta pel·lícula de Sils Maria, que parla de teatre i la vida, és clar, perquè la vida és tot el que representa. És que és diferent veure teatre a veure cinema. Al teatre, al espectador i al cinema també, però sempre busques el fallo. Com a espectadors, sempre sin querer, busques el fallo. I veure parlar o veure una obra de teatre, que no corten, dius que aquí, si s'equivoca, va a fastidiar tot el que viene después, tal. Però no. Sí, veure parlar és com... En ese sentido, jo la vi com una obra de teatre de... Sí, la vimos en Málaga, que estrenó el festival, y me encantó, me alucinó, o sea... L'estella explica, jo dic perquè vaig veure la seva entrevista que li vam fer, que va fer-ho amb quatre tomes. O sigui, van fer dos, el diria, amb la primera versió d'allò, i després dues definitives. I es va quedar a l'última de les quatre tomes que han fet de tot l'espectacle sencer. I llavors, al final de la pel·lícula, si ens recordeu, jo dic perquè la vaig veure també. Vaig veure aquesta que vull parlar, que és la Tegucitos, per ser una persona normal, i després vaig veure parlar. O sigui, a la tarda em vaig veure en dos pel·lícules. Ara, aquesta volia dir jo, però que no lligava. No, era parlar la que jo... I resulta que, al final, no sé si ens recordeu, surt a intercalar-te amb els títols de crèdit, tot i quan ells encara no van vestits, sinó que fan el primer assaig, tot allò que surten, les nenes que tu has vist, ja vestits, i de veritat, quan ells estan ensajant. A mi em va semblar que era interessant... Però, a veure, com que jo les vaig veure seguides i vaig poder indirectament comparar a parlar i amb requisitors per ser una persona normal, en el fons me'n dono compte que és millor que jo, requisitors per ser una persona normal que parlar. A parlar té l'originalitat d'aquesta, que deies tu, d'una pla secuència llarg, d'una hora i mitja, pràcticament, però fora d'això hi ha moments que funcionen, perquè em van fer moltes improvisacions, els actors els van donar el que havien de dir més o menys, però no estava concretat i ells improvisaven, llavors van aprofitar les improvisacions, i en el fons, en el fons, hi ha un guió molt elaborat, molt treballat, els actors estan seleccionats, pels papers exactes. I, aleshores, crec que en el fons, en el fons, inclús el que diu s'assembla, perquè intenten, tant en una com l'altra, reflectir el moment actual que està passant la gent que té 30 anys. És a dir, la letícia del Baudela té 30 anys, i elles troben que no té feina, les coses no són fàcils, que no té casa per viure, que no té parella i tot això... Però té una màquina per filmar, curiosament. Això passa amb l'Hablar, eh? Jo dic que amb la letícia del Baudela té una màquina per filmar, ells expliquen el cas, aquest, amb una mesura, i la veritat és que... Jo després, si voleu, en parlem, però primer es presenta tu el que vulguis dir. Està molt bé, perquè precisament, ja que hem entrat amb això al teatre, tenim temps de parlar d'això. El dissabte vaig estar veient una obra representada a Sant Boi, i que parlava de la dificultat que tenen, o sigui, que parlaven de mediació, i l'obra la representa en unes persones que tenen una problemàtica mental, no? Vull dir, ells estan organitzats, el grup es diu Imagina, i llavors, bueno, aprenen a fer una representació molt senzilla i molt greu. D'un veïnatge, d'un senyor, que a les 11 de la nit es posa per parlar per telèfon, per no exagerar la nota, i llavors desperta amb un altre, que té el son molt obert. Llavors, el que és més interessant d'aquesta obra de teatre, no és pas la història que explica, que és molt senzilla, i que, lògicament, partanya en el món de la mediació, i com es pot arreglar un tema d'aquest, que aquest senyor deixi de trucar aquesta hora tan tard, i que no desperti l'altre, sinó que el que és més interessant és que llavors feien teatre fòrum. O sigui, un definitiva, arriba un punt, que ja està presentat la problemàtica, i llavors diu, i ara què opineu de tot això, no? Jo crec que estava com una mica preparat allò, però si no ho estava, va quedar d'acollida. En mig de l'obra, no? En mig de l'obra, sí. El mig, o quan ja s'acaba l'obra, l'obra, o en definitiva, quan està, o sigui, quan s'ha presentat el nus del problema, que això és el que és més interessant. Llavors, com qualsevol obra clàssica, llavors el que cal és donar-li una sortida allò que planteja. Les pel·lícules gairebé totes donen una sortida, no? Probablement sí, els no, però és igual. Sí, perquè aquí hi ha més preguntes, hi ha problemes d'això, hi ha problemes després. Llavors, el que va ser més interessant és precisament que hi havia dues actrius que van sortir al escenari i van continuar la representació substituint dues de les que hi havia allà amb la il·lusió de, en definitiva, donar una sortida sense que allò estés previst d'una manera matemàtica, no? Sinó que aquelles, en teoria, improvisaven. Almenys a mi em va semblar que, si era improvisat, estava molt bé. I si no millor, no? I si no era millor, cada perquè semblava que estava improvisat. O sigui, que això, jo crec que s'escau perfectament també en un dia com el que tu has vingut aquí i que perdonem de teatre i cinema. Això no es pot fer en cinema, això sí que no. Si només una altra cosa. Per exemple, i ara entrem a la pel·lícula, SILs. SILs sí que és una pel·lícula que més que plantejar resolucions, planteja preguntes. A veure, i és que jo, si preferiria, que hagi començat a passar de SILs, fer-ho una mica més estructurada i, com que tinc una mica la representació d'això, deixeu-me aquest tot cas. Si voleu, parlo una mica del que jo havia pensat sobre requisitos per ser una persona normal i després expliqueu si hi ha algun altre pel·lícul que voleu comentar, el que vulgueu. I quan entrem en el tema del teatre, ja donaré peu a que puguem parlar d'aquestes i d'altres pel·lícules també. I tu també parlaràs perquè també l'has vist. Exactament. Jo voldria parlar, com us he dit, d'aquesta pel·lícula de la Letícia Dolera. La vaig veure ahir i només sabia, en el moment d'entrar al cine, que havia estat primer al festival de Málaga, com a millor guió, novel·l, com a millor fotografia i com a millor muntatge. Però vaig a dir que poques vegades t'han donat una opera prima tan rodona, tan exquisita, tan sensible i tan divertida i ben conduïda com és això d'aquestos requisitos per ser una persona normal. Crec que aquesta pel·lícula serà una de les millors pel·lícules que es donaran aquest any i per tant per això jo la proposaria com a ser considerada la comèdia espanyola de l'any, que no sé si ho serà, però jo proposaria que ho fos. I de qualsevol nacionalitat, i ho serà perquè és simple i plenament rodona, pot funcionar, crec, és tendres, romàntica, sense ser cursi, té personatges rics i un guió, d'alguna manera, ple de matisos. I que és capaç de portar-te de la mà durant tota la viatge fins al final de la pel·lícula. Repeteixo, no sé si arribarà a ser la comèdia de l'any, com a mi m'agradaria, però, d'alguna manera, crec que hauria de ser-ho. Embarcar-se, si tu rumies una mica com és la pel·lícula, com està presentada, com funciona, perquè és un projecte d'aquesta mena, jo crec que no és gent senzill, sobretot perquè... per l'estil que té la pel·lícula. I calia reunir un equip de personatges molt peculiars que encageixin en el to i encageixin en la història. Crec que l'Aldiza Dolera ho ha aconseguit a la perfecció, amb un extraordinari treball d'amuntatge, amb uns actors esplèndits, la mateixa l'Aldiza està meravellosa, des d'un moment de vista, però també la Silvia Munt, no sé quants quilos per poder fer personatge d'home gras i no era gras, i ell es va engreixar pel fil personatge. I es tornaria a engreixar per fer la segona part, va dir. Va dir-ho, no? I està esplèndid, també està esplèndid. I el Germà, que té síndrome de Down, que és unes altres personatges importants del film. Que és una pel·lícula, en un punt de vista ingeniosa, fresca, molt fresca, agradable, tendre, original, perquè no t'esperes que hi hagi alguna mesura, com que és una comèdia, diríem, a l'estil índia americà, que saps que al final, com acabarà, acabarà bé, d'alguna manera, en el fons no t'has forçat cap de les coses que van succeint. Per tant, jo la recomano, és d'un punt de vista sumament original, en l'ovisual, els actors parlant davant de càmera, hi ha un moment, suposo que recordaràs, els jocs que es fan els rètuls, per assenyalar coses que van passant. I, a més a més, hi ha una pel·lícula, que no vol ser normal, en principi vol ser normal, però s'endona en compte que si és normal s'equivoca. Per tant, hi ha un cant, diríem, a la llibertat, de ser fidel a un mateix. I el que surta, i ser fidel en alguna mesura, tot allò que surt de la norma, a les coses senzilles que hi ha a la vida. En definitiva, jo crec que hi acabo, una pel·lícula absolutament meravellosa, amb una delicadesa exquisida perquè, si ha estat capaç de fer en el seu primer armatratge una cosa tan aconseguida com aquesta, qui sap el que serà capaç de fer en el futur. Jo crec que no val la pena dir més coses de la pel·lícula, per far-ho, que no et gràcies, que tu hi ha algun comentari, i la fem, i si no ho capassem, algun altre dels temes. Hi ha alguna cosa que vulguis dir? No, sí, de acuerdo, que están merecidos esos tres premios, que sonanador a hablar, pero sí que es cierto que no está tan trabajado cada sector tan meticulazamente como en requisitos que siga redonda, y con el tiempo la clavó. Igual si dura diez minutos más, igual es otra cosa. Pero el tiempo supo acabarla muy bien, y nada. Jo, a parlar, amb que les veus dugues es podria comparar, crec que en el fons, en el fons toca en el mateix tema, que és el moment actual que està vivint la gent jove, però, mentre a parlar, la gent veu que és una persona que té la sensació que no pot tenir una persona que té l'actual. Si et surt totes les més bons que hi pugui haver, el guion està a prop. És més obert. És més improvisat. És original, però per mi no té la profundària que en el fons se creix. Aquesta és una comèdia superficial i si analitza el que t'està dient, t'està dient coses senzilloses. És que requisitos No hay mezclados, se juntan grandes productores con un gran director y con un reparto alucinante. Y la verdad es una gozada, hablar es emoción pura en estado vivo una hora y media, que es que las sientes lloras, ríes y eso lo consiguen. Pero igual no es una película de premio, es una película de gozarla y requisitos sí que en ese sentido... Quina diferència creus que hi ha entre una pel·lícula de premio com dius i una de bona? Quina pregunta? Esta es pregunta de premio. Ya me preguntaba a mi compañero David Tomás. A casa d'hi ha una profunditat sobre allò que es diu. Sí, no, le tendría que preguntar a David Tomás que es de premio. Suposo que això, el treball que hi ha darrere, tota la elaboració, la professionalitat, tot i que el talent i la professionalitat de parlar és evident, però sí en aquest sentit que és més oberta i tal. Però a veure, no ens ho sabria. Jo és com és diferent. Però hi ha un cinema de premi i un altre que és... Més que de premi, jo diria que Mentre Sablar, és una pel·lícula que té una coreografia tècnica molt superior, perquè per fer allò es necessita un equip molt professionalitzat en el món del cine. L'altre és més senzilla, és una història més d'allò. El que passa és que jo tinc la sensació que mentre hi ha escenes improvisades que funcionen molt bé en el cas de Blart, i altres que no aporten tant, en canvi, en el cas de requisitos per a una persona normal, tot està al mateix nivell, tot està molt elaborat, molt mesurat, i aleshores resulta que, al final, tu arriba molt més que no pas la de Blart. És la sensació que jo tinc. Sí, no, quan surts dius, ostres, que acabo de veure, no? Te la vas menjant mica en mica, com si fos té aspectes que dius, col·loca aquí la càmera en cima i vinga al Planito, i parece que no está haciendo gran cosa, pero al final es lo que dice, es redonda, es lo que ella quiere hacer, con la música que ella quiere, y los colores que ella quiere, los tiempos que ella quiere, y no caer en los clichés tanto como te esperas. ¿Cómo se va a hacer una cosa muy única? Jo la trobo molt original, perquè no estem acostumats a fer una comèdia espanyola l'estil que fa aquestes dies. Penso que ella ha obert un camí nou, en alguna mesura, i que per això seria molt interessant veure el futur seguint aquesta línia que ha començat. Jo no he vist requisitos, quan es va estrenar ja tenia moltes ganes d'anar, i encara no he trobat el moment per fer-ho, però sí que vaig veure hablar també, amb el propi editor a la mateixa sala, allà, en el cinema de Málaga, com es diu, el cinema del Beni, exacte, i un de mena d'altres gent, que estàvem allà seguint el festival, però pel que estàs dient tu, sobretot Joan, pel que esteu dient els dos, jo crec que són incomparables, una i l'altra. Vull dir, requisitos és una pel·lícula que agafa un tema molt concret, que és el tema dels tòpics, el tema de com mirem els altres a través d'unes exigències socials, i com aquests motlles, de vegades, ens condicionen de tal forma que ens coaccionen, i ens deixen fet caldo i tirats al terra, i que surti d'aquests condicionaments, el que, veritablement, ens fa, com tu mateix has dit, alliberar-nos, ser persones, veritablement, i ser-nos altres mateixos. Però és que n'hablar també te les cuenta de que no hi ha nadie normal. ¿Tú es cuales son los requisitos? Clar, però, a parlar, a part d'això, jo crec que a part de reflectir aquesta situació, i d'artallar una solució, el que fa és un recorregut ideològic. Per mi, jo tal com vaig viure la pel·lícula a parlar, hi ha tota una codificació, on el tema seria el que el director ha de provocar-nos com a opció ideològica personal. A mesura que anem veient el que li passa als personatges, els temes socials, les qüestions laborals, els maltractaments laborals d'una persona contra una altra, les arbitrarietats del pròpia treballador en contra d'aquest empleat, la manera com un personatge, en un moment determinat, defensa el seu germà, per sobre de tot, malgrat que ha començat també un altre arbitrariat davant d'una altra persona. i l'aniu li va bé és que el fa això, francament bé. És una destaca molt, això, eh? Sí, si us fixeu, aquí hi ha una progressió. Hi ha una progressió en la qual, al començament, els personatges estan, sobretot, del personatge del regular Ívalo, tota la pel·lícula està desestabilitzat. En cap moment troba el seu moment perquè s'està deixant portar per una emoció, per una cosa que... Sí, sí, que m'he riu, perquè és com una total. Que no correspon, no correspon a re. Vull dir, t'has deixat portar per un anunci, per una persona que t'està fent moure cap a una banda, i en canvi, a partir d'aquest personatge, van passar en tota una sèrie de coses, en la qual anem veient personatges que es van situant, i cada vegada estan més situats, i per què estan més situats? Perquè tenen més clar, també, una miqueta, igual que requisitos, a la vida el que volen aconseguir i el que volen defensar aquest personatge de la germana, com es diu l'actriu. Milen i Grif, Milen i Olivares. Ja pensava ara que hi està. Olivares, doncs, ja està deixant molt clar. Però en l'escena final, en la que es fa una defensa del teatre, de la paraula, de l'espectador, de la relació entre l'espectador i el text, més que els actors, fins i tot el text i la manera de llegir-los, allà ja s'està fent una defensa d'un plantejament que va més enllà, fins i tot més enllà de les ideologies. És la cultura, el que compta. Més que tot el que hem vist al començament, més que deixar-te portar per la publicitat, més que deixar-te portar pels problemes i tenir personalment, laboralment, és el fet de disfrutar, de gaudir el que deia i torna al començament, el fet de posar-te davant del públic, el fet d'escriure un text, el fet de saber interpretar aquest text, el fet de pintar, de saber expressar-te a tu mateixa, a través de la pintura, a través del cinema. Jo crec que Joaquín Gull i Estrell fa una cosa veritablement molt forta. I que poques persones... És una màqueta experiència. Sí, però aquesta pel·lícula crec que s'ha deixat anar. Li havia fet moltes altres coses, però n'hi eren moltes d'elles comèdies o versió de comèdies fins i tot clàssica, com Riscis, Trata, per exemple... Política de... no m'has deia allò. Una... era una crítica molt política, amb totes les actors a favor, com m'has deia, sin... no sé què. Incostientes? Sin vergüenza, crec que... Sin vergüenza o alguna cosa. Tens també una pel·lícula d'ell. En té moltes, ell. Igual té unes 20 pel·lícules. Ell ha anat treballant i ha fet moltes coses a relació amb el teatre. Iionista, iionista. Va començar com a iionista. Però jo crec que aquesta pel·lícula, a part del format de pla sequència, que és una cosa brillant, jo crec que també se li ha de valorar molt, perquè és un esforç enorme fer això en el cinema, tal i com estan les coses, i per organitzar-ho, per planificar-ho. A part d'això, que ens pot despistar una miqueta. Vull dir, els arbres no ens poden deixar veure el bosc o l'inrevés. No sé com és la frase o el bosc. En aquest cas, potser ens deixem mirar una mica, ens deixem fascinar per aquest format de la pel·lícula, i no veiem que té aquests refons. Realment, jo penso que és molt potent la progressió que fa i la defensa del teatre. Avui que estem parlant també del teatre, de la paraula, de la interpretació, els dos actors que m'interpreten el text, aquell del començament, que sembla un missatge bíblic al començament, i després va derivant... No es queda la paraula. Un missatge completament exacte, completament obert, completament entusiasta en el món de la cultura, el món de compartir, de donar-te, de escoltar, de gaudir. Jo crec que és un missatge, realment... El que passa és que jo estic d'acord. Jo penso que són dues pel·lícules interessants. Completament diferents, però que tenen coses en comú. Tenen coses en comú. El que passa és que també s'havien d'haver donat en compte que igual que, per exemple, aquella pel·lícula que anava, com es deia, ara no em sortirà el nom, de la pel·lícula del... Bueno, és igual. Jo el que vull dir, de l'entendre, és que, tenim la sensació que la millor cosa d'aquestes, és molt costós, a punt de vista tècnic, a punt de vista econòmic, és molt barat. Si tu has de filmar només amb dos dies la pel·lícula, i fas una hora i mitja, una hora i mitja el dematí, una hora i mitja de tard, una hora i mitja de nit, o quan sigui, i acabes, ho hi ha, et surt baratíssim, perquè els actors els hi pagues, no que sigui, i t'has sortit superbarat la pel·lícula. No té res a veure amb el mèrit i amb el que s'explica. Des de la punt de vista de que, a tot això que està fet, es veuen molt bé la idea de Coigua que va fer el Hitchcock, que va vendre molt bé la soga, que havia fet un pla únic, una pla secuència, però en realitat, a la millor, és una mica, no sé si m'explico, és a dir, té altres motivacions més bàsiques i més importants. I tant que té altres coses. La soga, si referia, ara, en aquest cas, que si pots fer una pel·lícula que surtin quatre xavos, i resulta que això, des de punt de vista econòmic, funciona. Mentre el somniós que hagués de fer, de l'altra manera, que, com la de l'Heticèdolera, en el fons, és representar més car, representar més planos, representar més temps, més dies, i clar, de rodatge, per tant... Per tant, no sé, és a dir, jo tinc la sensació, és una sensació personal, és a dir, que el mateix tema, el mateix tema, els mateixos actors, fet, diríem, en la forma més clàssica, aquest ningú més força a la pel·lícula. Els jove tinc jo.Molt bé. Però, bueno, això, no?Sí. Parlem de teatre, doncs... Parlem del teatre, si voleu, ja que parlo de què és. El cinema, com sabem, és una tècnica basada en la reproducció d'imatges en moviment, que va néixer, en tothom ho sap, amb l'invent del cinematògraf per part dels germans Lumiere del 1895. Si bé el principi només suposava la captació d'imatges al natural, com si fos un documental, de seguida la cinematografia va evolucionar cap a la narració d'històries mitjançant l'utilització de guions, i de processos tècnics, com el muntatge. Que permetien rodar escenes en diferents moments, i després reordenar-les en funció de com volia el director. Amb l'incorporació d'elements agafats del teatre, el cinema va aconseguir ser considerat cap al 1911 al Cité Ard. Hi ha un manifest famós del Rigiotto Canudo, del 1911, en què defensa que el cinema s'ha convertit en el Cité Ard del món contemporani. Aquesta estreta relació de teatre i cine encara es va aguditzar més a partir de 1927 amb l'aparició del sonor. És a dir, els diàlegs, el diàlegs i sobretot també la música. De manera que es podia dir que el cinema és un art multidisciplinari, molt complet, on es barreja la fotografia, que és la reba de la pintura, i que pretén narrar històries com la literatura. I que estan parentades en el teatre perquè utilitza personatges, utilitza actors, utilitza diàlegs i utilitza la música. Però els especialistes destacen que té algunes diferències importants amb el teatre, algunes de les quals són autèntiques troballes estètiques pel cinema. Una és que no es presenta en un sol escenari, com t'obliguen alguna mesura al teatre, sinó que pots utilitzar tot el planeta per entendre'ns, per utilitzar qualsevol escenari. Té un arma molt eficaç que desgracidament no té el cinema, no té el teatre, però... Sí, però com tu deien, mentre més escenaris més cares, la pel·lícula. També en teniu en compte, això. Depèn, si te'n recordes tu, aquell amic que va venir a vegades simplement, canviant de disposició al mateix lloc, i fas veure que estàs en un altre lloc i estàs en el mateix lloc. Els 16 dels estudis no et pensis que ho rodaran tot allà. I el que passa és que construeixen una casa a l'habitació del centre, el menjador i tal, i tots en allà mateix, ara van al menjador, ara van allà, i en un sol moment ho rodaran tot. Tampoc és que sigui tancat. El que sí és important és que hi ha planos d'espais diferents. Un és el menjador, l'altre és la cuina, l'altre és el dormitori, i l'altre és el jardí, si cal que hi hagi un jardí que pot ser allà, pot ser el de l'estudi mateix a fora. A les ales què passa? Que hi ha un altre element molt important que té el cine, que no té el teatre, voler que té altres coses que no té el cine. Però el teatre què és el primer pla? És a dir, una cosa que aporta moltíssim en el cine és que tu pots enfocar la cara d'una persona i només amb un somriure, amb un gest o una mirada, t'està dient el mateix que el millor en teatres veus obligat, perquè et senti l'últim espectador, l'última fila, a dir-ho amb veu alta. I, per tant, són llenguatges evidentment diferents. Però és evident que s'assemblen força, s'assemblen força que tenen molts punts en comú, i que això permet, o permet, que moltes obres de teatre fossin trasllades a la gran pantalla, i en els últims anys, fins i tot al contrari, és a dir, passar algunes pel·lícules famoses en el món del teatre. Jo tenia intenció, per començar ja a debatre sobre el tema, parlar de tres pel·lícules que il·lustren una mica aquest cas. Una és la senyora Julia, que l'han passat ara fa poc, de l'August Stringsberg, dirigida per a Liv Ullman amb el Jéssic Castany i el Colin Farrell. L'altra és una jornada particular que l'estan fent en el món del teatre en aquest moment, i que prové del món del cine, una pel·lícula d'Etoca Escola, que feia el Marcela Mastollani i la Sofia Lorencal, que l'estan fent fa poc al teatre. Jo l'he vist al teatre deu fer un mes, aproximadament. Va ser un mes diferent que jo he agafat per agafar-ne alguna, la Jauría Manet, el Horton Food, perquè era... No m'ho imaginava quan m'ho vaig enterar, que era un obra de teatre, que la Lídia Angelman, una famosa guionista de Hollywood, va transformar en una pel·lícula. Per tant, per què he triat aquestes tres pel·lícules? Perquè són tres exemples diferents de coses que poden passar en el món de la relació cine-teatre. A la primera, que penso que és un exemple negatiu, la Lídia Angelman s'equivoca quan adapta mil·límetre a mil·litre... És a dir, exactament el mateix que estiguéssim representant en una escenària, l'obra famosa de l'Estringberg, amb uns actors que estan meravellosos, però l'obra, com que no té l'estil cine-teatral, no encaixa amb el que està veient a l'espectacle. Per tant, és una obra fracassada. La segona, que seria la Jauría Humana, és tot el contrari. A partir d'una obra de teatre que segurament es menjava la meitat de la que surten a l'obra, és que, si tu penses que allò és cine, és cine perquè s'ha incorporat una acció, uns personatges, uns esdeveniments, uns escenaris, que no hi era en obra de teatre. Per tant, allò s'ha retransformat la mateixa idea, la mateixa història, amb una cosa realment cinematogràfica. I la tercera, deia al revés, la influència que pot tenir també al revés. És a dir, una particular, jo la vaig veure en el cine en el seu moment, i ara l'acaben d'estrenar com un obra de teatre, en el qual hi ha elements que són del cine, però que evidentment és una obra claríssimament teatre, en el qual els actors es representen el que es representava en el cine, el Marcelo Mastrullani i la Sofia Loren. Per tant, hi ha una... no sé, aquest seria un element, un element que seria veure, i l'altre seria parlar d'aquelles pel·lícules, que és la segona part que ella plantejava abans amb viatges, i els Maria, que són aquelles pel·lícules que toquen el tema dels actors dins del món, quan s'està construint una pel·lícula, que s'està construint una obra de teatre. Seria el cas de Blart, seria el cas de viatge de Sils Maria, seria el cas de Birmen, que ja l'hi va passar fa dies, Eva del Desnudo, o que seria el crepuscular de los dioses, que en definitiva fa el mateix, la mateixa reflexió que estem parlant en aquest moment, o fins i tot si anem més lluny, dos setmanes en una altra ciutat, o Kautibos de Mala amb el Quiridubos, que també fa una merda reflexió sobre el món de l'art, el món dels actors, i que els hi passa aquests actors que estan treballant a Hollywood. Per tant, jo penso que hi ha moltes pel·lícules, que es podrien parlar, que reflecteixen aquesta mena de simbiosis entre cinema i teatre, i teatre i cinema. La duda que l'han fet a Barcelona i en teatre, i l'han fet amb la Mery de Strip en el cine, Agost, que la feia la Mery de Strip en el cine, i l'ha analitzat amb la feia en el teatre, Incendis, que l'han fet també suposo que tots coneixeu, Cabaret, que abans en parlava ell... Incendis, la de Julio Manrique, pot ser? Sí senyor, la Julio Manrique i la de qui, com es diu la... Carol López, no, no? No, la Carol López, ella és la que feia... Cristina Genevares, su mujer. No, no. La que feia... La que feia ara... No ha ajudat a la particular. Ua, m'has agafat. La que feia a la particular, que és d'aquí de Sant Just. Sabia que Incendis havia tingut molt èxit el Romea. I el cine? El Romea, sí. Van prorrogar i van destrenar. I l'han fet amb cine, és una pel·lícula. Doncs això sí que no ho sabia. Aquesta la buscaré. És una pel·lícula. Lenny és igualment una obra de teatre, de Bob Foss, passat al cine. Ah, sí, Lenny, me l'han recomanat. No sé si tu, francès, fa poc. Sí, sí, jo te l'he recomanat. Últimament hem vist una pel·lícula, que és Diplomassie, del Wolkenst Geron Dorf, que era una obra de teatre passat al cine. I quan vaig veure la de Foss em vaig enterar, que per un moment estava tan bé. Clar, aquí hi ha un problema, que és el següent. Que és el problema del fons i la forma. És a dir, per valorar una pel·lícula, jo suposo que un vol dir una cosa, una idea, on la vol retransmetre, llavors utilitza una forma per mostrar aquella idea. Què passa? Que el llenguatge cinematogràfic i el llenguatge teatral són diferents. I si on no sap, diríem, una cosa que ve del món del teatre, no sap transformar-ho amb el llenguatge cinematogràfic, es perd pel camí. Que és el que li passa, per això jo criticava, aquesta obra de la senyorita Júlia, perquè està seguint l'obra que era molt bona amb teatre, però que, com a cine, no funciona. Això jo crec que és el que li ha passat a Carod López, almenys amb germanes, a la obra, la vam fer a cinema. I, no, i amb les xenes, aquesta no la van adaptar, però era molt cinematogràfica, les xenes. I després va fer les germanes i la va passar a cinema, i al teatre era un ritmazo buenísima, no te dejava ningú. I en el cine, com que perdia... No, ara la que fue exactamente fue vos, versión original subtitulada, que la presento en el lliura. És del Cesc Gall. El cine perdió, per mi, el ritmo completament, esta magia que conseguía... En el teatro. En el teatro con la mezcla de escenarios, que había muchos en el lliura, en poco espacio, con luz, nieve, tal... Una cocina mezcló 7 espacios, a lo mejor. Yo antes buscaba un apelico como ejemplo. Y en el cine, con más recursos, no perdió todo a mí. Cesc Gall em va agradar molt últimament, si l'heu vist, una pistola en cada mà, no? Sí. Que es varios actors, que también es un recurso muy original, porque sobre es muy original para rons económicas, agafar dos actors, rodar aquella escena amb un sol dia, i estar a dos mesos sense fer res, i tornar a agafar dos actors a més quan els joves i tornar-los a enjuntar, i després muntar tot l'apelico com si fos una continuïtat. En realitat, no ha estat rodada d'aquesta manera. I, per tant, una pistola en cada mà, del Cesc Gall, que és el marit de la Carlota, aquesta, que dius. Ah, de Carles López? Sí, és el seu marit. Ah, vale. No ho sabia. Resulta que... Bueno, es diu que vos va ser idea d'ella, que el va convèncer amb ell per fer la història. Ah, sí, era d'ell, sí, la... Perquè la dona li va demanar que la fes amb cine, etcètera, i va ser una manera de pacte familiar entre ells dos, no? Però jo penso que els guions més bons dels Cesc Gall costumen així quan els fa amb el seu amic, com es diu, no moro d'un xicot que és de Girona, i que es troben en un bar i es fan el guió, i després ell escriu, acaba d'escriure, que és el més interessant. Per tant, en aquest cas, a mi no em va desagradar, jo no havia vist l'obra de teatre, confesso. Bé, versión original em va semblar bé, em va semblar una pel·lícula curiosa, interessant, i en certa mesura original, tenia elements originals. Jo no he vist el teatre. Sí, és que també vam fer una cosa molt original, com dius. Vam rodar-la amb el set. Feien les escenes i després continuaven sortint del set. Era una... Sí que és veritat que era altra història. Jo no em va desagradar el com. No és la millor d'ell, jo penso que Cesc Gall, m'agrada molt més una pistola en cada mà, o per exemple, les primeres que va fer la primera època, però considero que és una pel·lícula digna, d'ell, d'una pel·lícula digna. Sí, el que és que jo, a mi, Carles López en teatre, és pura màgia, a mi m'enamora des de la primera obra, i bueno, suposo que ahí entra lo personal, i en el cine, bueno, venía muy... muy en lo alto, de ver en sus obras de teatro, que es muy grande. Jo no... no, en aquí està bé perquè, quan hi ha un actriu que juga molt bé amb el seu marit, i aquest seu marit la dirigeix, bueno, jo penso que a vegades se'n surten coses molt guapes, eh? És a dir, quan el soldat d'Osè Salamina es va dirigir el director, va dir ja, la seva dona, jo penso que li va treure el millor de la seva dona. És a dir, crec que això es nota en molts moments. És a dir, que hi ha una simbiosi que s'entenen, i bueno, hi ha moltes coses que està fent en aquest moment, aquesta parella que penso que sí que poden ser interessants en la futur. Sí, jo crec que et das millors en cine i en teatre. Jo penso que... bueno, jo puc d'aquests exemples, però aneu dient, perquè estic dient moltes pel·lícules, és a dir, el mètode és una altra obra de teatre, que després va passar al cine. Aquesta sí que em va agradar. És el Jordi Galceran, amb teatre, i en cine es va convertir en el Marcelo Pinyair, va fer la pel·lícula, van canviar una mica. Fins i tot al cine. El teatre em va semblar més tòpica, i al cine van añadir uns quants personatges. Em sembla que eren 4 més o 5. I em va agradar com l'havent transformat una mica. M'ha agradat, això, més tòpica, sí senyor. Una bona entrada, aquesta. Gràcies, ja un moment. No, és veritat, són paraules que defineixen, i és veritat, la primera meta de teatre, recordo que hi vaig anar amb una colla, el Francesc també, i va, més de dos, va anar a agafar un cabreig amb aquella obra, i tenien raó, també, perquè és que és el que deius tu. Era molt tòpica, i tots els psiquiatres o tots els psicòlegs són igual. Estran igual de venuts. I feia funcionar dos o tres temporaris o quatre. Molt simples tòpics, també. Sí, sí, és el públic, el que vol també. Per això que em penso que has donat la paraula exacta. També el cinema sí que és veritat, que és bastant més complexa, i jugar a altres, en definitiva, és més complexa. O sigui, salva els tòpics, per dir-ho d'una manera o si no, tots, doncs, una bona part d'ells, no? Es centra més en les inquietudes de cada basmatge, de la basmalitat, molt interessant. Està molt ben construïts i tant. I analitza també la pel·lícula del Marcelo Piñero, analitza la situació i no agafa com excusa la situació per fer riure l'espectador de manera salvatge i sense tenir cap mena de consideració, com tu dius, Jaume, de les professions, per exemple, de la gent que ja està involucrada. Són les persones, que és el que cal, també, d'una manera clara, sempre. Jo diria que, de totes maneres, estem treballant, si us fixeu, amb tres registres diferents. El Joan ha introduït dos, i ara, amb el que comentàveu Aitori i tu, Jaume, del metodo Gronholm i el metodo en pel·lícula, introduiríem un tercer. El primer seria el registre de parlar de les diferències que hi ha formalment entre el cinema i el teatre i la capacitat que té cadascuna, amb el seu llenguatge particular, que, moltes vegades, estan més assimilats del que pensem, perquè en teatre, ara, amb les possibilitats que et dona la cenografia, cada vegada és veritat. Canvis de cenaris, moviment de tramolla, l'il·luminació s'aconsegueix, perquè també està aprenent del cinema, inevitablement, doncs està aconseguint molts efectes. Tot i que és veritat que el primer pla i moltes qüestions del llenguatge cinematogràfic i el muntatge no es poden fer, però es pot jugar. Fins i tot es pot fer un muntatge que pot ser equivalent al que seria el cinematogràfic, es pot jugar molt amb això. L'altra temàtica, o l'altra aspecte que s'està treballant, és el tema de quan es parla en una pel·lícula de teatre, es parla de teatre directament de actors, de la manera com es relacionen entre ells, es pot fer a l'inrevés, es pot fer en teatre. No sé si m'ocupo cap exemple, perquè tampoc són massa en teatre. El que diu ell, la versió original substitulada amb teatre, és això, és a dir, és els actors que... No, tu dius que facin contestant al cinema, no? Exacte, que sigui el teatre parlant del cinema. No sé si hi ha tantes pel·lícules o si hi ha pel·lícules que parlin de... obres de teatre, perdó, que parlin d'això. Però seria la simbiosi, una mica. Seria agafar arguments teatres... La pel·lícula l'està endurat, l'hi he vist en cinema i l'hi he vist en teatre. I funciona pràcticament igual. Però això seria agafar el mateix argument o la mateixa història i, llavors, treballar-la igual que també podem llegir la novel·la, o una obra de teatre o amb un telefilm. Seria tenir la mateixa història feta en diferents formats. Espera't, Francesc, que iguals estan apuntant a algun guionista que a alguns... A alguns ja m'ha trucat la idea. Jo no he vist a ningú una obra que estén així com en un rodatge. Clar, clar, clar. Una mesura que s'ha de tenir en compte, que és el teatre, hi ha bé de la Grècia Antiga, i, per tant, té un rodatge molt gran i que hi ha hagut milers i milers de teatre que han fet moltes coses, i que al mateix temps hi ha hagut una evolució. La primera vegada que vaig veure 6 personatges en busca d'autor del Pirandelo, vaig al·lucinar. Jo era jove, estava en Madrid, i recordo que en unes vacances que va estar valentant el teatre, i clar, aquella història que era... Això mateix, és a dir, l'heu vist a algú, no l'heu vist en el teatre, és la història dels actors que fan l'obra i, a la vegada, els actors que viuen la seva vida personal, i estan barrejades les dues històries. A dels actors, el que estan intentant representar i el que els està passant a cada actor amb relació amb els companys, amb els amics, amb la família... Jo vaig al·lucinar, perquè mai havia vist fins al Pirandelo, mai havia vist una obra que barrejés d'aquesta manera les dues coses. Però, clar, això ha anat evolucionant, és a dir, que... Però sí que és veritat, que el cine habla del teatre, però el teatre no habla del cine, i... Jo ho farà, jo ho farà. Això és un dato que el teatre és com un inmortal, no? Està antes el teatre que el cine, no? Bueno, perquè és que, en realitat, potser no se li ha curat que ningú encara fer-ho, i, en el fons, en el fons, aquest exemple que hem posat d'una jornada particular, que es feia fins fa molt poc, com fent el teatre, suposo que han parat una estona, jo l'he vista i em va agradar molt, i la pel·lícula, o la primera obra de teatre, començava amb una escena inicial de la pel·lícula, en el que es veia la Sofia Loren passejant-se per la casa, després això s'apaga i apareixen els actors que substitueixen el cadmís de l'embarada. Per tant, ja hi ha una mena de... diríem, des del punt de vista teatral, de contemplar cada vegada més algun element del cine, és a dir, que això... Jo fins i tot no ho havia vist, que es barregés amb una obra de teatre que fos la versió teatral d'una pel·lícula, doncs jo no ho havia vist en temps, perquè una jornada particular no era teatral, era una aleatoria escola i més guionistes van escriure pel cine aquesta pel·lícula, i ara l'han fet amb teatre, però no hi havia una versió teatre al prèvia. Per tant, vol dir que ha sigut una guionista, o un director de teatre que ha intentat adaptar aquesta història al teatre. Jo penso que oblidem una cosa que també és molt important. Jo penso que, al cap i a la fi, fins ara, hem parlat, bàsicament, de tècnica, en definitiva, dels formats, fins i tot d'escriptura, de com hem arribat gairebé a comparar el cinema amb el teatre. Però, al cap i a la fi, si fem una anàlisi, tot això és la representació de la vida. En definitiva, són diferents formes, però és la representació, igual com ho pot ser. Com ho pot ser literatura, com ho pot ser literatura, com ho pot ser. Llavors, un cop aclarit, el tema ja d'aquestes diferències, i que, com tu dius sí, que probablement el cinema no parla... El cinema sí que parla del teatre, però el teatre no parla del cinema. Encara no parla. Però, quan jo he esmentat l'Estat en deurat, sí que hi ha coses que ja es representen en un format i en l'altre, i el que deia en fa una estona, el que és molt important és que els formats siguin un diferent, i lògicament, el que cal és que realment el tipus d'escriptura, que diem així, o de gramàtica, que té el teatre i el cinema, el que ha d'estar molt depurat per què funcioni. Perquè, en definitiva, aquella representació aporti en l'espectador que ho està mirant uns continguts que, veritablement, l'obra són els que porten a la jornada particular, com a l'Estat endorat, i tantes altres coses. Com, per exemple, la pel·lícula aquesta de viatge a Sils Maria. També és una manera d'entrar en el món del teatre, hi ha una representació que feia aquesta noia. No em feu dir ara que és... Representa que és una obra neutra, no? No, és una obra d'un autor que ella va... La Juliette Minoj l'ha representat quan tenia 18 anys, i és l'obra que la va fer famosa amb ella. I, aleshores, al mateix temps, el mateix autor vol que ella representi en aquesta primera versió de l'obra. La Juliette Minoj era tenia 18 anys, i ella provocava que la dona gran de l'obra se suicidés. I, aleshores, i ella mai havia volgut, no li caia bé aquest personatge, mai l'havia volgut fer. Llavors, un moment de mirar el mateix autor, li demana a la Juliette Minoj que interpreti la dona gran, i la que fa, diríem, que hi ha la Juliette Minoj, hi ha la Christian Stewart, que és la que s'ha posat de moda en aquest moment als últims temps. El Crepusculo, oi? Crepusculo, bàsicament. Són les dues crios joves més poblades. Clarament és l'única cosa que rasca una mica la pel·lícula, tot i que, si jo trobo que aquesta noia li manca una certa... Jo discrepo. Li van donar, perdona, li van donar el premi César per interpretació d'aquesta pel·lícula, però ja hem dit que premis i obres, oi? Bueno, jo personalment... Com els valorem, no? Jo diria el contrari, és que la Juliette Minoj està bé, que per estar sempre està bé, però aquí la que destaca per mi, jo he greix molt, que potser et refeges d'aquesta, que és la més baixeta, la més joveneta, també. A mi no m'agrada. Però, en canvi, la Christian Stewart, que és la que s'ha fet famosa amb Crepusculo, com deia ell, ha fet la cinc de protagonista del Crepusculo, i jo em pensava que era una actriu molt dolenta. Una actriu que demostra que no és una actriu superficial, que és una actriu de caulitat, li van donar el premi César per la interpretació d'aquesta pel·lícula, i jo crec que destaca, totes els comentaris que he sentit de gent que l'ha vista... És el paper més agraït que té l'obra, eh? Això pot ser. Això pot ser. Això pot ser, sí. Això pot ser, sí. Clar, perquè la Juliette Minoj és un paper... Sí senyor. Això és cert. Això és cert. És un paper que és més fàcil, no? Sí, sí. Això és veritat. Això coincidiria, però que ella l'altra ho llueja. O sigui, podria no haver-ho sabut fer, i en canvi penso que ho sap fer. També s'ha de fer. Sí, de tota manera, els problemes que tenen determinades actrius i actors, també penso que... és habitual veure els segons quins tipus de paper, més planers, diríem, més horitzontals, potser, no? No tant, de allò. Jo crec que tu els veus amb una altra cosa, no? Jo només salvaria amb un actor, que és el que va fer Megapolis, era allò, de... sí, Megapolis, en sembla, que es deia. La limousina, no? La limousina, sí. Cosmòpolis. No, això, cosmòpolis. Allà potser sí, aquell que és el que fa Crepuscolo, també aquella, en sembla. Ostres, tu, però és que allà hi ha un contingut, tu. És que allà hi ha... El tio es transforma, no? I, a més a més, vull dir, és que es transforma d'una manera i més dirigit per un realitzador. És que, com que avui hem parlat de tots els elements, penso que això és el que cal tenir molt en compte, no? Que les obres també estan aconseguides, però sí. Jo només he dit que potser ràscat. Només he dit que potser va passar-te així una mica. Vull dir, m'ha entrat en la memòria, en aquest moment, que comparat amb la... la minògica... Ah, ja, ja. Jo la tinc metificada i tal. Allà sí que treu un paper molt meravellós, no? Llavors, penso que una de les coses més bones a la vida d'un actor, i penso que això pot ser per tu molt interessant, i que, precisament, és del que parla aquesta pel·lícula, és de la manera que tu pots viure durant molts anys interpretant, i, evidentment, la pel·lícula parla d'uns principis, les influències i també les caducitats, també parla. O sigui, en definitiva, una de les preguntes que ella no hauria de fer, la Vinoja, en la seva companya, que la porta fins a arribar a la representació, però l'abandona mig camí, gairebé, li plantege, diu, bueno, per què t'agrada més ella? Diu, perquè jo aquest paper encara ho poden fer, tot i que tingui 50 anys o més, no? I llavors diu, sí, però és que tu no donaries la mesura que donarà ella. Per què diu? Perquè ella és d'aquest moment. És a dir, estem parlant del pas del temps d'envellir-se, en definitiva, com s'intunitzem amb les coses que anem vivint i que la pròpia experiència pot ser un element negatiu. També tot això està d'aquí dins, en aquesta pel·lícula, i això penso que llueix d'una manera esplendurosa. I, bàsicament, amb un desenvolupament final, jo penso que trenca una mica el ritme del que és de bé clàssic, que quan s'introdugeix a la noia que interpretarà el paper que ella havia fet de jove a la mateixa obra, i que, en aquella noia, llavors, tu li pots cobsar. Tu ja no ets només espectador, llavors. Estàs molt ben assabentat durant el film o se t'ha proporcionat un munt de preguntes, la qual tu ja no ets una persona que no sap, sinó que sap molt bé que aquella noia és la que farà el que ella feia i ella s'adaptarà en el paper de mare, que és extraordinari el cap i que fa, fins i tot a nivell físic, i de la manera que necessita. Aquí estem, altra vegada, amb una altra de les coses interessants. Com la vida ens proporciona, si som capaços d'aprendre-la, o sigui, en definitiva, agafar-la, com ens proporciona el cap i a la fi, l'experiència, però que aquesta experiència també és el final. Saps allò que diuen tantes vegades? Diu, hem d'escoltar a les persones grans perquè són els avis, però la pel·lícula aquesta no és pas això. No, no, una veritat. Ostres, deixa una pregunta, també. És una bona pregunta, esclar que sí. L'altra cosa que ens hem deixat, però ja hem tocat una mica de tot, perquè ha sigut així una mica, és que tots els clàssics, que en alguna mesura, com l'Arthur Miller, com el William Inge, com Tennis i Williams, com Shakespeare, han fet que ha sigut una cosa que ha sigut una riquesa immensa pel cine, perquè ha aprofitat moltíssimes grans pel·lícules que estan basades en les seves obres. Si penseu, per exemple, amb el Shakespeare, que és allò, Mac, Beto, Telo, Hamlet, Romeo i Julieta, campanades de medianoche que ara han celebrat amb el Orson Guells, està basada en dues obres del Shakespeare. Si agafes el Tennis i William, tens la gata, el Zuo de Tejado de Cing, el Zuo de Cristal, un trambià llamado de Seo, de repente el último verano. Hi ha una infinitat de pel·lícules extraordinàries, de l'època més, segurament, clàssica, perquè estic ara fent un lliçat de pel·lícules, però que arriben fins a l'actualitat, perquè, per exemple, del Hamlet o de l'Hotel o del Màcret, hi ha moltes versions per al cine. Bueno, lo de Hamlet, de Kenneth Branagh. És brutal. Sí senyor, sí senyor. Jo li he vist 3 o 4 vegades, dura 4 hores i pico, i li he agafat una de les vegades amb el llibre de la versió, diríem, teatral del guió, i no hi falta ni una coma. I, en canvi, és un llenguatge cinematogràfic brutal. És a dir, quan tot el començament de la pel·lícula, que, bueno, me la sé de memòria, tot el començament de la pel·lícula, que es veu tot allò de la terra, que el seu pare... Allò, des del punt de vista cinematogràfic, és extraordinari. És que dius, la vas escriure per teatre o per cine. És extraordinari, és extraordinari. I, per tant, és a dir, i així podíem seguir. El tenés i William... Jo, en relació a Hamlet, aquesta de... El Kenneth Branagh, és una de les més importants, però em fascina, especialment, això que fa el Kenneth Branagh, i que fan altres pel·lícules com una, que precisament em va deixar. Ha dit el crufano gaire de la vatjora, com Coriolanus, que també és una obra de Shakespeare. Sí, però m'han parlat bé, eh? Em fascina el fet d'agafar el text, literalment, i canviar completament el context. És a dir, descontextualitzar completament la obra, com, per exemple, fa el Ralph Fins, com a director, també com a to principal, com a Coriolanus, a la pel·lícula aquesta, que es diu així, d'aquest nom. És curiósíssim, ara. És una pel·lícula estranya, i difícil i mig surrealista, però, clar, és intentar agafar el que t'explica el Shakespeare, passar-ho a una Roma actual, on hi ha unes guerres com les actuals, més que actual fins i tot futures, una possible enfrontament entre diferents castes que tenen el mateix nom que tenien a la obra original, però donar-li un significat diferent, trobo experiments veritablement fascinants, que es poden fer i que també es podien fer perfectament en teatre, eh? Bueno, Ran, suposo que ho sabeu, és Ran del Curó Sava, és una pel·lícula basada amb l'obra famosa del Shakespeare, del rei Lear. És a dir, és el rei Lear, passada amb la versió, diríem, del Curó Sava, que la canvia, etcètera, però la història és el rei Lear del Shakespeare. I em sona que el rei León també li passa alguna cosa. Pot ser, jo no ho sé, això. Família de Fernando León. No sé de premi a por aquí, por WhatsApp. Podria ser. Salud, David. Podria ser. Bé, doncs, l'estem arribant al final del programa, veig que ja sona la musiqueta que ens avisa que... Tenim encara un minutit. L'he posat una mica abans que l'altre. Jo he vist una altra cosa i no sé si va la pena parlar-ne, però ràpid, que es diu, lluny del projecte del món, L'Ejos de Montenar el Ruido, del Thomas Hardy, que és l'opera famosa del 1874, dirigida pel mateix de la caza i de celebració en què em van parlar molt així, Thomas Wintemberg, que l'he vist també aquests dies, és a dir, abans d'ahir, la vaig veure, i que m'ha semblat una pel·lícula interessant. No és la millor d'ell, en absolut, penso que em quedaria amb la caza en lloc d'aquesta, però el tio domina tant el tema de la direcció, que penso que és una pel·lícula a destacar. Hi ha tres actors que destacen extraordinàriament, que són La Cara i Mooligan, el mateix Joan Embert, que jo no el coneixia, ens veig, és un actor belga, que destaca moltíssim. Surt a Oxido Hierro, per exemple. Ho fa molt bé, molt bé, molt bé. No, i aquest és Senyor Maifurs. Ho fa perfecte, és un belga que no el coneixia, i el Maik i el Xín, que ho també ho fa perfecte. Sí, m'han dit això, que el Maik i el Xín li donen una pensatilitat al personatge i la veritat. Penso que és un bon sector, bona direcció, no és una pel·lícula meravellosa. Joan, acomiadat de la temporada, perquè ja no véns. La setmana vinent no tenim programa, ho hem de dir, però acabarem la temporada del dia 30, farem un resum de temporada. Potser truquem per telèfon, si vols, allà, amb el teu refugi exterior. Oh, oh, hem intentat fer una trucada, no hi ha hagut manera. No hi ha hagut manera, i torques. Fins d'aquí a dues setmanes. I fins al setembre. Gràcies, Pobani.