Sintonitzes, ràdio d'esper, Sintonitzes, ràdio d'esper, La randa s'enjusta Durant l'avui per tu. CINEMA SENSE CONDICIONS Hola, bona tarda, aquí estem en cinemas sense condicions. Avui, el Francesc Aguilar, el control. Què tal, Francesc? Molt bona tarda, Rosa Maria, molt bona tarda. El Joan Morros. Molt bé. No tan bé com tu, jo ho saps, però bé, bé, bé. Tu també estàs molt bé. I la Rosa Maria Alcalá. Bé, doncs comencem, avui és l'últim dia de programa de la temporada. I no tenim teme, a més a més. I no tenim teme de tot el tema. Tot el programa és el tema. És que volem fer un remic de repàs de totes les pel·lícules... Bueno, que hem vist, que s'han estrenat, que hem pogut comentar aquí. I què ho sembla si d'aquí una miqueta també... I ho farem aquest. També parlem amb Sergi Herrada per fer aquest resum de la temporada. Molt bé. El cineclopi com li va l'altre dia. I a les activitats que faran, les repassem de nou, les que faran també el Juliol. Doncs aquí una mica, quan nosaltres ja que hem començat, ja estiguem... D'acord. Emple rendiment, ja, emple escalfament i tot. Això. I per xesco, que igual arriba d'aquí... No sabèrem si donen temps d'arribar-hi. I la Carmen sabeu que no podia venir, tampoc. I ja ho veu. I el Jaume no ho sabem. Quanta gent, quanta gent... Jaume està amb compromisos i amb altres ocupacions, avui. Aquesta és la primera temporada així, eh? La qual hem tingut baixes... És que tenim persones que són molt versat. Que s'han convertit de pares actualment, que tenen... Llavors els nens petitets absorbeixen quantitat, eh? Clar. Llavors, la dedicació ha de ser, no lògicament, no lògicament d'otre home intensa. Però el programa ha sortit cada setmana. El teu ha donat, eh? Tenim un equip... No tenim problemes. No tenim problemes. Jo, per exemple, puc... puc informar... que fa 10 minuts, abans d'entrar aquí, que acabo de veure, per influència vostra, una pel·lícula que s'havia escapat en el seu moment, que és Beautyful Girls. A veure, m'ha agradat, però em sembla que hauria de fer algunes consideracions en relació... A mesura que vaig fer anys i cada vegada en tinc més, tinc clar o tinc la sensació que... A vegades li ocorres, no? Compliants, és que... Sí, clar. Tens unes ocorrències. Em podia haver parat en algun moment, però no passes. Segueixo acumulant dies i hores, eh? Ben fet. El que passa és que tinc la sensació, cada vegada més, que la vida passa per diverses etapes, i que cada etapa té, lògicament, les seves coses positives, negatives, de tal... Però que vas evolucionant, els ulls amb què mires la vida, no és el mateix quan tens, doncs, quan ets adolescent o quan ets molt petit. Els 15 anys, no? Els 15 anys no és el mateix que els 10. Els 10 no és el mateix que els 15. Els 15 no és igual que els 23. I així, sucessivament. I a les seves, a aquesta pel·lícula, m'imagino que si jo l'hagués vist, quan tenia, doncs, quan encara era adolescent o pre-adoles... No, post-adolescent, és a dir, que pels 23, 24, 25 anys, o fins i tot als 30, doncs segurament m'hauria atrapat molt més i també amb uns altres ulls. Amb una altra inocència. Amb una altra inocència, amb un altre valor. Amb il·lusió, també. Sí, sí, diferent. Tens una valoració diferent. Llavors, potser, en aquell moment, t'haguessis atrapat per coses que, en el fons, tu mateix vivies. Segurament, en aquell moment. I ara et semblen joves, infantils, adolescents, i no te les vols de la mateixa manera. Amb tot, ja no sé de coses que sí que m'han resultat atractives, una de les coses que parlo de més atractiva, i penso que més a més les posen a la realitat, i és com la dona, la dona és molt més madura que l'home. És a dir, des de molt... La pel·lícula queda clar per diversos processos que van sortint, que els xicots que són, encara, adolescents, perquè més o menys l'adolescència, com sabeu, en els últims anys i les últimes èpoques s'ha llargat i els Estats Units que ja van adelantats, doncs això els hi passava ja abans que nosaltres. Doncs, clar, la gent té 20 i pico d'anys, i encara és molt adolescent, a moltes coses, amb unes reaccions molt primàries. Però, en canvi, les dones que surten a la pel·lícula i les reaccions que hi ha, hi ha una cosa que m'ha agradat molt, que és la peluquera, quan fa una mena de descripció de lo que els hi ha dels homes, que són l'estetes de la mateixa manera, els culs de la mateixa manera, i aquell que es pinta tots els quadros a la paret, va pintant doncs tot de noies sexímbols i postes de dones despullades. Bé, doncs tot allò em sembla que la reflexió que els hi fa, que els hi fa la noia, la peluquera, doncs en els xicots, està carregada d'arrò i de sentit comú, però, en el fons, els homes no ho acaben d'entendre. O sigui, perquè estan en una fase, jo penso, molt diferent de la que poden estar a elles. M'ha semblat molt per altres bandes, això, molt, molt interessant. Doncs, potser, potser, doncs, no la diria que és una pel·lícula extraordinària, però crec que ho canviaria d'opinió, si, com repeteixo el mateix darrere, si l'hagués vist, doncs molt més jove, i no passa ara des de la meva perspectiva, no? Segurament el que em va passar a mi, jo també l'havia vist que era molt més jove, i t'envaig a agradar moltíssim. Tot no t'agrada, però reconec que ja també la mirava d'una altra forma. Més criticat, també. Perquè és veritat, nosaltres... A veure, com a espectadors, tens tot el teu bagatge que t'acompanya, i llavors no mires igual una pel·lícula. Però ja no n'és el punt de vista, fins i tot ja del moment de la vida que et trobes, sinó que fins i tot... Cinematogràficament, cinematogràficament, exacte. No hi ha molts més aspectes que t'influen. Hi ha alguns aspectes del guió que pensen que podien haver estat millorables. Els actors estan molt bé, penso que és veritat que a la taula poden estar molt bé, molt maca, però a la Montjuveneta ho tenen 13 o 14. Està 13 o 14, sí, no? L'Humatum en està preciós, està encantadora. Crec que fa un paper curtet, eh, l'Humaturma? Sí, però l'omple, l'omple a la pantalla. I, bé, el trobo una pel·lícula fresca per l'època, i, més o menys, això, molt pensada per un públic més jove. És a dir, perquè, si no, em penso que les coses no estan tan... i, a més, en final, feliç, també, no? Bueno, al final és discutit, com acaba, no? Sí? Bueno, potser fosos massa feliç, en algun aspecte massa feliç. Exacte, el que seria socialment feliç, el que es pot admetre com a feliç, no? Diu, acceptar el que tens, evoluciona com puguis, i cap endavant, no? Relativament realista, no? Hi ha diferents personatges, sí, de dinàmica. Has de passar aquesta etapa, de l'adolescència, d'aquest inconformisme, d'aquest no sé què vull ser a la vida, què vull fer, o jo tenia una silució, on jo volia ser mus i volia ser no sé què... Bueno, potser has de ser això que dius a tu, una francès realista. Ja està. Per exemple, en el fons m'ha dolgut, jo no sé si ho he entès bé, perquè, com que t'havia d'anar al programa i la pel·lícula no s'acabava, ja volia anar molt de pressa. Quan al final de la pel·lícula l'apasenta que el xicot principal, que és pianista, es queda amb la seva nòvia, quan, de fet, tens tota la pel·lícula de la sensació d'una manera de 13, 14 anys, a mi, i que, com a personatge, li resulta molt més atractiu, molt més interessant, i, fins i tot, ells se'n dona a compte, que, com a dona, serà molt més interessant la dona... d'ella, de 13, 14 anys, que no la seva nòvia actual. Jo em quedo amb el dubte de si realment la solució que li dona al final és la més millor. Bueno, no olvidem que és una pel·lícula americana, és norteamericana, i ells són molt conservadors en aquest aspecte, no?, i el tema de la família t'has de portar una vida més o menys dins d'uns tòpics, no? No pot sortir-te massa d'aquí, i jo, mac, clar... Però quan ella li diu... Una altra solució que seria esperar aquest... La nena li diu, espera 5 anys, li diu, espera 5 anys, i ella, en principi, ho entén, ho admit, no?, el que passa és que després això queda distorsionat, i a mi potser m'hauria agradat més que hagués esperat aquests 5 anys. Però en 5 anys poden passar moltes coses. Clar, en 5 anys es poden passar moltes coses. A veure, si un té un amor autèntic, això és conserves, oi? Clar, però... Sí, però jo crec que hi ha una mica... Que romàntica ens ha surit avui, eh? El Joan està avui creïble. Està pletòric, està pletòric. Però jo crec que una mica el personatge de la notariporma, la nena aquesta, és una miqueta com un... representa un ideal, és com un símbol, com una... D'un ideal de dona tan... Però és molt subtil, la nena. Cap de coses que els demés no capten, i que busc cap de com és ell. No durés a fer-hi tot, en pròpia de la seva edat. Tampoc és normal una nena així. Jo crec que ell se'n dona a compte de que aquella dona és molt més interessant que la seva nòvia, i en el fons, sent un atractiu, no parlar físicament, sinó com a persona, i llavors a mi em dol una mica que això, que al final aquest, sigui tan conservador. Però segurament... A un moment marxen junts, tornen junts cap a Nova York. Ell se n'adona de que és possible, que se n'adoni més o menys inconscientment de que el personatge d'aquesta nòvia més joveneta fins i tot està per sobre d'ell, i el superarà, i se'l menjarà. Amb l'alguna cosa prefereix que hi hagi una persona que el pugui acompanyar. Això és una interpretació que fa pel que fa. És a dir, no dic que no, eh? No crec, no surt, però una miqueta sí que el pots anar d'eduant, perquè ella sempre li dona l'última resposta. Ella té l'última paraula, d'acord? Llavors està clar que, d'alguna forma, el seu enginy, la seva capacitat de reflexionar sobre les coses, doncs, com tu dius... És molt superior als altres. Sí, és més subtil. Segurament li provoca aquest vertigen, que la persona que ja coneix des de fa temps, i que a la cap i a la fi ha vingut a buscar-la, li dona més seguretat. Ja sap el que tindrà. Bé, som conservadors tots, una miqueta, eh? Aquesta de fixeus, eh? Quan aquest paper que estem dient d'aquestes dones, que està claríssim, que potser és una plongació, una projecció de la noia que és Nataliporma, l'ideal de dona que representa, que encara és una nena, que encara està en projecte, és una dona amb potència, el d'Umaturman. Umaturman seria una miqueta aquesta nena que ja ha crescut, i ja és una dona, també. Sí, perquè en el fons, en el fons el que passa és que... Tots els amics van a darrere d'aquesta dona, d'aquesta dona. Tots van a darrere i tot senten el seu de sangain, no? Sí, però tots van a darrere, perquè no està alçada, però al fons tampoc capten que els capta per la bellesa. Perquè és una persona molt... Sí, és impactant. Molt impactant com a figura, diríem, com a dona. Vull dir, molt sexi o molt bellesa, molt vella. Vull dir, a ella mateixa. Però el que també era clar és que la resta... Una cosa que també vam fer gràcia és que és una pel·lícula que no és urbana, és de pintar un poble, i, per tant, jo que soc més aviat urbanita, i que m'agrada Barcelona, no sé si amb un poble també m'hi sentiria igual de bé. Saps? No he viscut mai amb un poble. Per tant, no ho sé. Però, en el fons, noto que tota la dinàmica que es crea, entre els amics i les... entre elles, inclús, doncs, és molt de poble. Amb una ciutat això no passaria d'aquella manera. Llavors, bueno, és una cosa que també li dona un al·licient, un atractiu de veure com la gent es mou en aquest poble. I, clar, l'altra cosa que es queda clara és que, mentre l'Humaturman o la nena joveneta són gent amb personalitat i que pensen en criteri, les demés dones que hi han parlat són bastant més superficials. Jo després us parlaré... Accepta la peluquera. Accepta la peluquera? Sí. Perquè l'altra dona que està casada, que és l'únic amic que està casat i té fills, i que només el veus que està content i conforma amb la seva situació, no tampoc no participa gaire. No surt, no surt. No té massa poter. No és pressa tampoc de les seves idees, no? Jo després us parlaré, si us sembla, donant altra història d'adolescència, de la setmana mateixa, d'un director molt, molt interessant per mi, del que puc veure pràcticament tota la seva filmografia, perquè és corteta, i que, curiosament, si us fixeu, darrerament hi ha moltes històries d'adolescència en el cinema espanyol, fins i tot. Ràpidament podem pensar en Berbo, podem pensar en Niño Salvajes, i podem pensar en la que us parlaré, després que és Ifeberg, que passarà completament desaparcebuda, però que és una gran pel·lícula. Aquí, al Cineclú Potopia, al Casal de Joves. Però, Rosa Maria, digues, digues. Si no després de parlar amb el Sergi... Vinga, doncs, ens guardem aquests temes, perquè després... Si l'hi veiem ja, Sergi Rada, Sergi. Hola.Bona tarda. Què tal? Gràcies per estar aquí amb aquest últim programa de la temporada, en el qual fem un resum. I per això t'hem demanat, i a tu t'has semblat bé, fer també un resum de com ha anat, de com ha anat la temporada en el Cineclú Potopia, que hi ha al Casal de Joves, del qual tu formes part. I ens agradaria això, Sergi, que ens fessis un resum ràpid del que ha estat el Cineclú, quantes pel·lícules heu passat, quines són els títols, més o menys ja els hem anat repassant aquí, però, bueno, volem això fer un recordatori, que sempre està bé, sobretot en l'últim programa de la temporada, i després fer una miqueta un balanç. Quantes pel·lícules heu passat, Sergi, aquesta temporada? Des del setembre. Nosaltres, bueno, de setembre fins ara hem ficat una cada més. Ara hem començat amb Fisne Negro, hem començat bé la temporada. I tant. I després, bueno, vam fer Código Fuente, del fill del David Bowie, el director Mundt. Sí, sí, molt interessant, també. Vam agafar una pel·lícula una mica més antiga, Mistery Train, del Jim Jarmusch. També és molt interessant, carai, tu. No me'n recordava d'aquesta, molt bé, molt bé. Anem bé, anem bé. Va demanar una mica més juny, vam anar fins al Japó i vam ficar Confessions, que va ser la pel·lícula que va triar Japó per competir amb els Òscars. Molt bé. Que va poder veure el fisc del desitges, fa un parell d'edicions. Perfecte. Després vam tirar Alusago amb Woody Allen i... Midnight in Paris. Midnight in Paris, Midnight in Paris. I, bueno, en un mundo mejor va tocar el febrer. Que la Sus enviar molt bé. Baguiner, se l'abril, una separació en el mag, una de les pel·lícules favorides de... No l'hi visc. Sí, jo també la vull comentar. Després hi ha una de les millors d'aquesta temporada. La vol de la vida que va ser fer res fa dues setmanes. Molt bé. Això fan unes 11 pel·lícules, si no he comptat malament. Bueno, una mica, també. No pot ser 11. 10, 10 han de ser. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 pel·lícules. 10 pel·lícules. I jo preguntava abans d'entrar en antena, que, precisament d'arba de la vida, de la que vam parlar fa un parell de setmanes, havia tingut un èxit relativ, força important. Havia estat una quantitat... Havia vingut una quantitat de persones, més o menys com sempre. Cosa que per una pel·lícula tan difícil... Molt bé. I això que era ja feia bon temps. O sigui, vam ser al voltant de les mil persones, que és el públic habitual que tenim. I, bueno, la gent... Va marxar dos persones a... Ostres. Els hi vau tornar els dies. Va aguantar com dues hores de pel·lícula, i saltava mitja hora per acabar. Però, bueno, es van aixecar, i va marxar. I... però la resta... El que va agradar bastant. I va haver un diàleg, també, que de fer un col·loqui d'estrès o no? La gent va sortir una mica, que necessitava... a país, tot el que havia de fer. Ja, ja, ja, ja. Si el se li ha agradat, és que sembla molt superpictòric, molt... molt tal. Van consistir tothom, clar, que a la part del Sompè, era la que quedava una mica més... Fluxa, sí, veritat. Fluxa. Sí, que s'acaba d'entendre una mica tot. Però, clar, que necessitava un país, tot el que havien vist, tot el que havien sentit, tot el que havien... Però, bueno, jo estic content. Molt bé, molt bé. Estava molt arriscada, la més arriscada... Home, sí. I la gent va respondre bé. Quants anys porteu amb el cineclop, Sergi? Doncs he fet aquest maig passat, bueno, juny... Maig juny hem fet 5 anys. Molt bé, i el... I el balanç... El balanç d'aquesta temporada, respecte a les altres, com ha estat? Ara, jo estic content, perquè el nostre públic s'ha finalitzat bastant. O sigui, tenim un públic bastant fidel, no és que vinguin a totes, però sí que hi ha com... Això, com deuen 15 persones, que les vas veient, però jo no venen a totes, perquè se salten alguna i tal, però jo ja l'han vist o no els interessa, però sí que van venir. De fet, hi ha gent que diu... No, jo refio, encara que no la conegui i tal, jo vinc perquè sé que sempre que he vingut, sempre m'ha agradat la pel·lícula. Això és molt interessant. A mi m'agradaria que el nombre sigui una mica més alt. Bueno, mirem... Bueno, però també els habitants... Està d'acord amb els habitants que pugui tenir... Clar, és que és això. Sí, però bueno, que em conformo en 10 mes, eh? Ja està bé. De mica en mica, de mica en mica. Quines per vigents teniu d'aquella a l'estiu i d'aquella a l'enquivé? Bueno, és una cosa una mica complicada. És una cosa una mica complicada perquè... Nosaltres paguem drets d'exhibició. Ja. I no sé si el seu pagada alguna vegada ho sabeu per on van els piros, però en una pel·lícula, a nosaltres, en costa, entre 180 i 240 euros. Són diners, són diners. Contant que la gent no ens paga 3 euros i que venen 15, 20 persones, com a molt, 3 i 60 euros. Hi ha un déficit, aquí. L'Ajuntament ens dona molt de suport, ens dona una subvenció, però igualment no arribem, no? Sempre estem a les festes majors amb una barraca, fem el carnestol, fem cosetes... Però, bueno, estem una situació una mica complicada. A mi, amb Sona ja ho parlarem, si vols, així, en privat, amb més detall, però que hi ha uns drets que us costaria una miqueta més barats, eh? Un drets que, si vols, ja et dic el nom, perquè la gent que vulgui els busqui, però que es diuen umbrella, i aquests drets... Vaja, per institucions, així com és la vostra, sense n'hi ha de lucre, doncs jo penso que sortirien un 60 euros per sessió, eh? Perquè tot l'any són uns 600 euros. Però, bueno, és el que m'han explicat amb altres llocs i això, i crec que la cosa es pot mirar per qui heu dit, perquè... Potser és interessant. Potser és interessant. El principi és igual, és pagar els drets, però és dintre del que seria... L'organització d'umbrella. Això, l'organització... d'una programació, dintre d'una organització d'aquest tipus, no? En el qual vosaltres organitzeu una qüestió cultural, i no mireu de fer un profit com fos una sala de cinema, o un altre tipus. Però, bueno, és qüestió de mirar-ho. Jo ho sé una miqueta de primera mà, però no ho he concretat del tot. És una cosa a investigar i també en sembla interessant, ja que estem detallant una mica aquests fets, i que t'agraïm molt que ens donis aquests detalls, perquè sembla que la gent també ho ha de saber organitzar. La gent ha de saber per què costa 3 euros venir al cinema-club. Exacte. A veure, aquí nosaltres, en realitat, paguen com a soci transitori, perquè per un cinema-club no som un cinema, i realment no estan pagant l'entrada. Fem pagant com a condició de soci per un dia, no, del cinema-club. Però, clar, és que són superdeficitaris. No ens volem fer rics a costar a ningú, encara que la vegin en DVD. Pots, tampoc, perdre diners, esclar, perquè tampoc ho deus suportar. És una còpia en DVD i tal, perquè es paguen drets igual, perquè no es projecten 35 mil·límetres, és més barata. Doncs si és veritat això que em va dir, de fet, el director d'una biblioteca d'aquí a prop, funcionaria d'aquesta manera, per tant, són uns 600 euros a l'any, és a dir, que si feu deu sessions, doncs ja està, sortiria aquest preu. Perquè ara el Juliol... Doncs mira, encara més barat, encara més barat. Que teniu previst, el Juliol. Explica'ns això, si us plou, a veure, mira, si per la propera temporada... Juliol fem dos a l'exterior de Can Ginescà, va a l'espera de la biblioteca, i fem drive... Molt bé, molt bé. ...al costat de Juliol, i fem la invenció de Hugo, el 28 de Juliol. 14 i 28 de Juliol. La resta de l'any és en divendres, en 17, en 17, comencem mitja hora més tard, comencem a la Sónja. A la Sónja. Perquè ara ho fem a l'exterior i s'ha de fer... Més fosc, clar. També entenem que el Juliol la gent està fora, fins que sopa més tard i tal. Clar. Així que preferim retrocedor mitjaureta. Doncs que maco, no?, les fosces, allà, allà de mitja nit. I realment l'envien és molt maco. També ens ve més gent, eh, a aquestes pel·lícules. Clar, perquè Can Ginescà està ple de gent jove, és a dir... A aquesta hora, a partir d'aquesta hora, doncs està ple de gent. És a dir, hi ha molta gent. Sí, sí, està plena de gent, però també, clar, està plena de gent fent les seves coses. Ja, ja. Clar, nosaltres sí que anem per restaules, tenim programes de mà, alguns sí que entren a la pel·lícula, però altres ja estan en grup, estan allatxarran, estan prenent una cervesa... Ho entenem, sí. I no volen entrar, però bé, que sí que... que allà són molt més visibles que la salut d'opió del casol de jove. Clar. Des d'aquí, des dels cinemes sense condicions, que és un programa interessat pel cinema, i que... interessat pel fet que la gent pugui accedir a pel·lícules, com les que vosaltres programeu, que tinguem aquesta iniciativa i us animem, Sergi, a continuar, i a veure si això que... Exacte. Vosaltres quins quants torneu? El setembre. Sí, no sabem exactament a quin dia, però de moment avui acabem, i després al setembre continuarem... Bueno, rependrem la col·laboració amb el cine-club. El setembre fem los descendientes, eh, també. El 14 de setembre. Comencem la temporada. Perfecte, doncs... El camí em sembla brillant. Sí, sí, sí. I amb una pel·lícula que a mi em va agradar molt. Doncs mira, si arribem a temps, si comencem abans, ja en parlarem més detall, si no ja està anunciat. Si no, ja queda dit aquí, en el programa. Un petit incisme. Sí, sí, al davant i tant. El 29 de juny, i vendres aquí a l'exterior del casol de joves, i una sessió del cinema més jove. Fem dos pel·lícules abans, una és el Nadal, que és una pel·lícula d'animació, i una altra l'estiu, que és una pel·lícula, ja més per publicadolescent. Es fa aquí a l'exterior del casol de joves. El cine-club col·labora amb el tema dels drets, i tal. I, bueno, fem Atac de Vloc. Molt bé. No sé si la coneixeu. Va ser una de les grans guanyadores de la darrera edició. Sí, sí, sí. A l'alienígena... Sí, sí. Un grup de joves, aquí, una mica... Amb berrillos. Amb berrillos. La seva barriada, no? I, bueno, ja, front en frontar-se als aliens. A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula. És molt divertida. Quin dia has dit, Sergi? El divendres, 29 de juny, a l'esonça, aquí a l'exterior del casol de joves. Aquesta gratuïta serà en marxa doblada, perquè el cinema més jove són doblades, però, bueno, estarà aquí, a l'exterior del casol de gratis. No en coincideixen les dades, Sergi. Tu he de dir, perquè hem dit que el 14, que seria un dissabte, i el 28, serien les dues pel·lícules aquí a la fresca. Sí, de juliol. A la juliol. Això és el que em fallava. El divendres, aquí, al casal, a l'Agespa, a Atac de Vloc. Perfecte, doncs amb aquesta confusió meva, espero que hagi quedat encara més clar per tothom, que no ho hagués entès, tampoc. I el club en Julio de la Canji i el 59 de juny, aquí al casal, cinema més jove. Molt bé, Sergi, doncs us desitgem molt èxit, i esperem també que nosaltres estiguem per aquí. Jo, si puc passar-me, doncs m'agradarà molt, també, estar, i conèixer. A veure, si fos una manera de que aquest programa també col·laborés, en què ho tinguessin una miqueta més fàcil, ens agradaria molt. Perfecte, Sergi, doncs moltíssimes gràcies. Bona nit. Bona abraçada. Bona nit. Bona nit, Sergi. Bona nit. Tu no has vist alguna pel·lícula o alguna cosa que vulguis comentar? Sí, sí, sí, mira, més que res, m'agrada anar tancant cosetes també. Un comentari només que volia fer de la pel·lícula que estaven comentant, abans de connectar amb el Sergi. A veure, només una apreciació. El personatge de Duma Turment, que és el personatge de Dona, que hem dit aquesta dona meravellosa, que és una mica el somni de tots els homes, els personatges que surten aquí. De fet, és molt senzilla. I les pretensions que té, en quan en una relació de parella és molt senzilla. Diu només vull que, a la nit, diu la persona que estigui amb mi, em digui, bona nit, dolce nena. Dolce nena, no? És una persona sofisticada, tu comentaves, és una persona de ciutat, és urbanita i tal, però bé, feren el fons, o al mig, el que queda reflectit en aquella pel·lícula... en quan, en aquest aspecte, l'amor és molt senzill. El que passa és que ella té una maduresa, per exemple, hi ha un moment, en el sol fet que, després de la nit, que van a pescar aquella hora... Sí, amb aquella acabada. Ella, el de matí següent, se n'ha anat, queda molt clar, és a dir, el que ha fet... Ella és una persona madura i decideix tornar a Chicago, perquè la seva vida està a Chicago, no està allà. I aleshores, això és la coherència. Però jo em penso que ella ha suggerit una cosa, que allò millor hi ha una part de veritat, que és que, mentre que l'Umaturman és una persona més gran que l'Alena de 13 anys, i també més madura, jo diria que, intel·lectualment, segurament, el personatge representa l'Alena aquesta de 13 anys o 14, és molt més evolucionada que l'Umaturman. Tinc la sessió que quan sigui de la mateixa edat que l'Umaturman, serà diferent de l'Umaturman. Serà també molt madura. El director de la pel·lícula que faci una... Que faci la continuació. La secuela. Jo també, com us deia abans, avançar una miqueta, el que parlaria després de connectar amb Sergi, i després de que torno a Sant Maria. No només la pel·lícula, vull dir, fent un resum, no és un resum, perquè en realitat és un descobriment que jo vaig fer la setmana passada, al voltant de l'estrena de la pel·lícula Ice Ver, que ara ja us dic el nom, que només es pot veure en els cinemes Alejandra, no sé com s'ha de dir correctament, una de les dues maneres, ja m'agrada, i que és d'un director que es diu Gabriel Velázquez, de Salamanca, Charro. I que ha fet dues pel·lícules, dos llarmeatratges, i uns quants curmeatratges, també. Però, vaja, el que s'ha estrenat en cinema, és un llarmeatratge que va fer juntament amb Xema de la Penya, que es diu Sud Express, que, si no l'heu vist, doncs és un prodigi de pel·lícula, és una pel·lícula que està basada en un tren que fa el recorregut de París a Lisboa, que jo no tenia ni idea ni que existia, passant per Terres de França, per Castella i per Salamanca. Aquest director està centrat i té claríssim, que és a la manca de ser el centre neuràlgic de les seves pel·lícules, i amb aquesta primera ja ho va ser. I aprofita aquell tren per explicar-nos diferents històries, sí, concretament, històries creuades, que es van trobant i destrobant en el tren, i que aprofita també per explicar-nos històries del moment en què Europa està situada ideològicament i culturalment, i ho fa amb unes gotes de sentit de l'humor, que s'agraeixen molt, i amb una sensibilitat exquisida. Vull dir, des del començament fins al final, no t'avorreixes en cap moment, malgrat que el ritme de la pel·lícula no té res a veure, com podeu imaginar, amb cap de les superproduccions que ens poden arribar d'altres països que venen un producte molt determinat. I, en canvi, ja dic, la pel·lícula no té cap mena de desperdici, en cap moment, i es deixa veure molt bé. Després va fer un altre allarmatratge solitari, que es diu Amaters, que és la història d'una persona que ja té l'edat justa per jubilar-se, de 65 anys, i que la seva vida s'està enfonsant per moments. Per aquest motiu, perquè no sent massa bé, i de cop li arriba la notícia i la presència física d'una noia, que ve de França, que va de perdre la seva mare, que va a parar el pis del seu pare, que coneix per unes cartes, però que no és aquest, el pare. El pare havia viscut en el pis d'aquest home, ja ha marxat, i la noia arriba ja. Aquest home veu com se li obre el cel i com pot tenir una altra funció a la vida. Un home que és que ràbia, no sé com es diria això en català, més aviat que es baralla amb tothom, i que en canvi troba aquesta noia i li dona el millor de si mateix, i troba una altra alegria per viure, amb tots els problemes que això pot comportar. De com veuen els altres, la seva relació, que en realitat és paterno-filial, però que ara es pot pensar una cosa, la policia, que vol saber què passa amb aquesta noia, tota una sèrie de qüestions. I la mena de gelosia, també, de protecció excessiva, que li agafa quan aquesta noia es comença a trobar amb un xicot i tot plegat. La història és dura, és difícil, però és també una història enorme, que val moltíssim la pena veure. Tots ho tenim a compte? I aquesta setmana s'ha estrenat aquesta, Izeberg, i ja és la culminació. Està en un cinema. Jo penso que és una barbaritat que sigui així, perquè és molt difícil de veure. Passa molt, passa molt. Hi ha una altra pel·lícula, que jo la vam veure l'altra setmana, que no sé si em van parlar, Evelyn, em van parlar aquestes pel·lícules. Em sembla que sí, que la vas comentar. És la pel·lícula que va d'una noia, que és del Perú, que com l'enganyen, i la porten a Espanya, que es converteixen en prostitutes, és una pel·lícula de denúncia, i només l'estan fent en un cine. Doncs val la pena. Val la pena que promocionem aquestes pel·lícules, perquè les altres ja les coneix tothom. Sí, i ja estan en els carrers. Per denunciar de tot arreu. Jo n'he vist una cançama que l'estrenen al Divendres, que és una pel·lícula francesa, que es diu Elles. No sé si ni he parlat. No en sona. L'estrenaran aquest divendres, que és una pel·lícula que es diu Elles. No sé si ni he parlat. No sé si ni he parlat. L'estrenaran aquest Divendres vinent. L'estrenaran aquest Divendres vinent, i que hi ha una extraordinària interpretació de la, com es diu, la famosa actriu francesa, m'ha enganxat al cap, la que feia... la intoportable d'Ada del Ser, la Vinosh. La Vinosh. Es lueja amb aquesta pel·lícula, i va d'ella esperiodista, d'una revista d'aquestes importants franceses, i que es proposa investigar la prostitució dintre de la universitat. Desgratament entra en contacte amb dues noies. Té la pel·lícula Un Ser Morbo. Juga, inclús amb escenes eròtiques, que estan molt ben descrites, perquè la pel·lícula està dirigida per una noia pola, que no m'agrada com es diu. La música és excel·lent. Està moment triada, música clàssica. Estèticament, la pel·lícula és preciosa. Té un ritme també molt adequat. Però hi ha elements morbosos. I aquesta contacte, aquesta mena d'entrevista, que ella fa amb aquestes dues noies, que són estudiants universitàries, que van tenir 20 anys, que encara no han acabat la carrera, que es prostitua amb el pagar-se la carrera. Aleshores, ella, interessada pel tema, comença a investigar-les, a fer preguntes, a fer qüestionaris, que expliquin ells per què estan fent això. I en certes mesures, ella és una dona casada amb dos criatures, i en certa mesura, podríem dir que aquesta mena de discussió, de debat, o de descobrir el que estan fent, aquestes noies, per prostituir-se, etcètera, etcètera, li fa replantejar-se moltes coses amb ella. La seva vida amb parella, la seva relació amb els seus fills, inclús la seva pròpia sexualitat. I aquí, si hi ha alguna cosa que està a la pel·lícula, jo penso que té algunes coses que es podrien exagerar el Morbo en algun moment. Tot i que és un Morbo molt delicat, molt femení, perquè es nota que hi ha una mà femenina de la pel·lícula, i que és molt sensible i molt així. Jo penso que, a moment, hi ha coses que són discutibles o matisables, però una cosa que és indiscutible, és com veus l'evolució de la pròpia de l'actriu, d'ella, i ho fa perfecte. És una de les que ja els veu, que ja comença a tenir més anys que l'havíem vist, entre veritat, però que a nivell d'actriu està extraordinari. És una pel·lícula que vol dir la pena. Si no, si està a temps, em sembla que, suposo que sí, que els premis d'ésser del cinema francès no m'estranyaria l'any que ve, no m'estranyaria que donessin premis d'interpretació, perquè se'ls mereix, eh? No, és fantàstic. De fet, estem parlant de pel·lícules molt properes en el temps, o fins i tot, futures. Clar, perquè estan estrenant el divendres. Hi ha una altra pel·lícula francèsa. Bueno, aquesta és Francesa Vaspolaca. És la lletra despolaca, però... El producció és Polònia, França, i ens sembla que també hi ha un altre país. Una coproducció. Hi ha una altra pel·lícula francèsa, que també l'estrenen aviat. De fet, ja fa el dia 26, o sigui, divers vinent, fa una estrena a l'institut francès, que és de delicatès. Allà l'hi he vist, allà l'hi he vist. Ah, molt bé, que tal. És del realitzador, el director, és el David Fuenquinos, que és el mateix escriptor. Primer, era una novel·la, aquesta era una novel·la. Jo l'he llegit en francès, però, bueno, amb les gràcies que estic anant i tal, l'he llegit en francès. I, doncs, fer la pel·lícula. És la primera pel·lícula que fa, eh? La fama el seu germà, eh? La fama el seu germà, sí, sí. I la protagonista és l'Odri Totu, que fa molt de pel·lí. Exacte, exacte. L'han passat a l'indult francès, deu fer un parell de setmanes, eh? Ah, ja l'han fet una vegada. Deuen tornar a repetir la mateixa exposició, abans d'estrenar-la. Però no m'estranyaria que veguessin estrany. No l'han estrenat, segur? No m'estranyaria... No m'estranyaria que la novel·la, la novel·la que està estiguita pel propi director, ja m'ha ajudat el rodatge, però la novel·la ens ha pogut escrit ell. Sí, sí. Tingués més interès, o sigui, més força, que la pel·lícula. Perquè la pel·lícula... A veure, deixem un punt de vista, eh? No vull dir que jo tinguin la veritat. Per això que em va produir veure la pel·lícula. Tot a la primera part, no em va agradar gaire, diria que hi havia coses que no m'agradaven. Té un final, realment, de cop i volta, la pel·lícula puja, i té un final que no t'esperes, i llavors et conmou. És una pel·lícula que fins i tot a la part final, et toca la fibra sensible, perquè te'ns compta que totes les coses es lliguen. Però tota la part del principi, doncs no sé per quina raó, no m'acaba de funcionar. Va la dir també que jo, a l'actriu, li tinc una mica de mania. O sigui, no és les meves actrius preferides. Llavors, jo tinc la sensació que potser si aquesta pel·lícula l'hagués fet una altra, doncs a mi només m'ha agradat més. Però és que no li... Aquesta magalla, tot el galibets, no sé què passa. Jo no la valoro tant. No sé quina és la raó, eh? L'Amelie li m'acaba de costar. L'Amelie estava molt bé. L'Amelie, per mi, és l'única pel·lícula aquella. Pensem que potser encara continua fent una mica aquest paper. Potser perquè li mires aquella cara una por, perquè és molt guapa, és molt agradable. Sí, ha quedat estereotipada, amb un paper determinat. Sí, li he vist moltes coses. Li he vist moltes coses. O sigui, de la coca, com es deia aquella famosa senyora que va inventar, va posar de moda la... Ah, Coco Chanel. I veritatament passava el mateix. No me la crec. No és una personatge com Actriu, a mi no m'acaba de funcionar. I en canvi, és veritat que l'Amelie estava molt bé. Doncs sabeu que és una... O és l'Actriu francesa millor pagada. Clar, perquè l'Amelie va tenir un èxit. Va ser un èxit tan brutal que li quedava aquesta imatge. Però jo no sé si a la llarga... Bueno, no ho sé, això no ho sap ningú. A la llarga serà un actriu que tindrà tanta continuïtat. No ho sé. Quan vegi la pel·lícula, que tinc intenció de veure. Al final guanya, moltíssim. Però al principi jo no hi entrava. Em costava molt d'entrar-hi. I en canvi... La història sí que al principi també és més trista. I a més, està ambientada amb els anys 80. Tinc un problema. És que en una pel·lícula no m'acaba d'entusiasmar. Me n'oblido ràpidament. Me'n recordo el final del que em va impressionar. Però si d'aquesta explica què és el que em va impressionar i que em va emocionar, no me'n recordo ni el que era. Vinga, a veure si ja la puc veure ahir. Ja la podem comentar. Un altre avançament del que es farà l'estiu i que, curiosament, com ja sap tothom, no es va estrenar aquesta setmana perquè estava al futbol pel mig, curiosament va ser Prometeus, que és la sequela d'alien i que l'han deixat per l'agost. Per quan ja s'ha acabat el futbol i suposo que les olimpiades i tot... S'ha passat, s'ha passat el trailer i realment és impressionant. Jo trobo que si la pel·lícula és tot com el trailer, no m'estranyaria que fos un excites. Doncs vinga, estarem esperant-la amb candeletes, perquè, vaja, el Rili Escot ja... ja confiem a ell com a director solvent. I si ho sembla, doncs podíem fer començar ara i fins al final del programa, aquest repàs promès de la temporada, el que ens agraden més. Està clar, ja, com l'arba de la vida, com a pel·lícula, una miqueta de referència, no?, un avanç i un després per molta gent, i tot amb Joan dient que era una pel·lícula que li havia fet capgirar una mica la seva manera de veure el cinema. Em vaig apropar a vosaltres, eh? Suposo que som conscients que vaig dir que vosaltres feiau aquesta forma d'analitzar les pel·lícules, jo, no? I després, en primera pel·lícula, que em vaig acostar a la vostra forma d'analitzar-ho, o de viure una pel·lícula. I la clau estava en el que no necessàriament una pel·lícula s'ha d'entendre des del començament al final, sinó que has de deixar-te portar per les imatges, pel que et proposa, per la poètica, per la... Aquesta és molt poètica. Jo penso que això és el que em va tocar a mi, perquè els metges són molt belles. Entenc que hi hagi gent que s'avorreixi pel camí, o que no entri en el tema, o que trobi el tema que no està prou estructurat i prou ben explicat, però a mi em va seduir. És a dir, una pel·lícula que... Estic esperant el moment per tornar-la a veure. De moment penso que encara no estic preparat. Ho dic així directament, la vaig veure i els vaig dir que no. No en què no estiguis preparat. Perquè això no et treu ni dia mai a dir-ho. Ja ho dic jo, no cal que ho diguis. Però sí, jo també també era avui tornar a veure. Penseu que sí que és una pel·lícula que s'ha de veure dos vegades, i potser més, no? Sí, perquè té molta cosa, té molta cosa. És a veure amb atenció. I no sé fins i tot si fraccionada, així per part. Perquè tota seguida també he d'unir-ho, és un esforç. Jo el que passa és que estava pensant quines pel·lícules m'han arribat a tocar molt aquest any. La veritat és que trobo que aquest any no ha sigut un any de moltes pel·lícules. No gaire, això ja aquesta temporada. Tinc una sensació que hi ha més pel·lícules anteriors. Sí. El curióso caso de Benjamín Baton, a mi em va impressionar, i l'he vist tres o quatre vegades ja, i em segueixo en una pel·lícula que m'entusiasma. I pel·lícules que tinguin... El dibuixó del rei em sembla una pel·lícula molt rodona. I pel·lícules així que tinguin... que siguin molt rodones i molt així, a mi em costa de trobar els títols d'aquest any. És a dir, no et sabria dir... Jo us diria un parell. Quines tens tu? Una és... La Samaria. La Cauda de Beure. Sí, la Cauda de Beure. Home, jo crec que sí que aquesta sí que la podem considerar. A mi m'agrada molt. A mi m'agrada molt. A mi m'agrada molt. Molt interessant. A veure, el tema de l'educació és a l'hora del dia, no? El tema que comentaves tu, Francesc, no? A l'adolescència. L'adolescència, el difícil que és la comunicació amb aquesta etapa, amb aquesta època, no? A veure... A veure, es va de fet amb 3 adolescentes només. Tampoc no comença a analitzar què fan la resta de nanos i de nenes, no? Sí, sí, sí. I fa una miqueta 3... 3 nanos que venen d'extraccions socials molt diferents, també. Des del nano, que és molt humil, molt humil, que pobra no arriba ni a pagar res, i a dir-li res per res, a la nena té molts diners i pot fer el que vulgui que li regala. Mira, si un dia el pare li rega, però després el dia següent, li regala una moto. Tampoc és això, no? O sigui que són molt diferents entre ells, no? Fins i tot també les vivències de les seves famílies, o també són molt diferents... Això està molt empintat, eh? Sí, sí, sí, de relació entre els pares... Està tot vist a punt de vista dels nanos. A mi em sembla que això és una troballa de la pel·lícula, no? És a dir, que tu contemples aquells pares que a tu et sembla fatal als horribles, però ho veus perquè ho estàs veient des de la punt de vista d'ells, no? I això em sembla que igual que els professors, també. Doncs em pensa que quan surt el claustre, i aquells professors d'institut, es comporten com es comporten, i que la psicòloga es queda sola, perquè els de més defensant o els altres no li fan cas, doncs és molt realista. El fons és, com deia la cara amb l'altre dia, és una pel·lícula que tothom queda molt malament, és a dir. Jo la pel·lícula, a vegades, moltíssim, només li trobo un defecte, que a vegades és el final, que el trobo que s'ha gerat. Jo volia preguntar-li a Rosa Maria, per això, perquè t'agraden com calma. Jo vaig anar amb més gent. A veure, adults com jo, també, però també em venien les meves nebodes, que tenen 12 i 15 anys, i ja també es van quedar exclamant. Ostres, vols dir aquest final? No cal, això, no? No sé, no cal. Ella s'ha quedat també molt així. Quina reacció que ha tingut aquesta nena. És que no lliga, incluso, amb el personatge. Sí, és que sembla que no. Jo vaig pensar, a veure, la directora tampoc... No crec que hagi volgut fer una escena gratuïta perquè sí. Jo penso que ha posat una escena a propòsit, eh? Una escena forta, precisament, perquè et faci reflexionar. No queda només mirar qui us planteja una situació, uns nanos, un sistema educatiu, un tipus de família, el sistema familiar... I ara, quan surts de la pel·lícula, te n'oblides i ja està. Sí, te n'oblides i ja està, com tantes altres que hem vistes. La classe, per exemple, tu la classe, la pel·lícula que està francès, l'estàs veient i després surts i llavors t'has agradat molt. I mira quin retrat que fa de l'ensenyament a França, aquí i tal, no? Però ja està, et deixa tranquil·let, no? Tranquil·leta. En canvi, aquesta... Però per què pot acabar actuant d'aquesta manera? Que tampoc no ho veus, que això està molt bé, també. No es veu, només. El plantejament que té una miqueta així de detall, de no de fitba cap enrere, a veure què ha passat i el perfil es pot arribar. Però, com que la pel·lícula està estructurada per aquest final, perquè et va dient... És molt important aquest final. Tens la sensació que és un recurs massa fàcil, o massa for i massa impactant. És impactant. Impactant, però que no... Jo no el trobo ben autocreïble, o sigui, no me l'acabo de creure. I aleshores, com que tota la pel·lícula està en funció, perquè aquest final saps que arribaran, no sé quan arribaran, és que hi ha un final fort, perquè si no no passaria el que passa... I a més et va s'imaginar una cosa i després és una altra. Jo almenys anava a m'imaginar i dius, i després veus que no, que és una altra pitjor. Des dels personatges, des dels mons que ha pintat en la família, com el món de l'institut, com el món dels propis nanos amb la seva solitud, em sembla extraordinària. És una pel·lícula que va guanyar el festival de Málaga... Sí, David Nagar de Déu, la va guanyar. Doncs jo, de debò, aquest final penso que és precisament per fer-nos reflexionar, perquè la situació que planteja d'aquests tres nanos, veus que, al final, la que realment és la pitjor, la nena. O almenys la pitjor ho està passant interiorment, psicològicament. És la que se sent més sola i la que està més abandonada. Materialment té tot el que es pot desitjar, però emocionalment i psicològicament hi ha eines per créixer, per ajudar-la a créixer... No ho entenc. I llavors, clar, davant d'una situació així, Déu ni Déu com pot reaccionar una criatura, com pot reaccionar. I a quina situació li pot portar això? Això és molt interessant, perquè de vegades veiem estirabots de l'escola o a la societat i no acabem d'entendre, i de vegades prové d'aquest desequilibri que es va acumulant en l'interior. Aquell intent que ja fa d'anar a parlar amb l'Orientadora, amb l'Aina Cloutet, que està genial, fent aquest paper, l'intent que fa aquella nena i després ha responat una tonteria, que no la pot atendre en aquell moment, però ja és que no la puc atendre aquesta nena, ja que ha vingut, és que ells ho saben, que quan venen ara m'enajuda, que ja el sí costa molt. Has d'estar per ells. Ells parades allà i agafar-los en aquell moment. I quina era l'altra pel·lícula de la temporada que destacaves? Jo, professor de l'Assalt, també la trobo, l'heu vist? No, encara no he pogut. La Maria tenia una altra, no? Quines altres? Com vulgueu, com podem comentar aquesta, que està més d'això. L'altra... L'altra és la que també deia que coincidi això amb el Sergi Rada. La separació. Nader i Simín, una separació, aquesta pel·lícula iraniana. Aquesta n'hem parlat, sí. Cada programa que un de nosaltres ara anava a veure... Jo encara no l'he vist, vull dir, però... Deures per l'escriu. Deures per l'escriure. Cap d'una malheixadora de la millor pel·lícula extranjera de Parla en anglès, és a dir, és una extraordinària pel·lícula que va competir justament amb el professor L'Assalt. Jo diria que són dues bones pel·lícules d'aquesta temporada, però segurament és veritat que Nader i Simín, una separació, és superior a professor L'Assalt. Però la zona és interessant, és a dir, jo la trobo també molt sensible, no és tan ambiciosa ni toca temes que seguim tan punyents, segurament, però també té la seva cosa. Doncs, Simín... Sí, sí, sí, no, no. Recordem que anava aquesta pel·lícula iraniana a res, una pincelladeta. És important, sí. Aquell matrimoni, que volen iranians, a veure, en professions liberals, tots els treballen, molt occidentalitzat i tal. Que tenen una nena. Té una nena. Però també hi ha el pare d'ell, que conviu també amb ells. Que té el Zeimer. I que l'han de cuidar. La pel·lícula et dona una visió diferent, no?, la que tenim aquí, normalment, a Occident d'aquest país, és a dir, una imatge... Et trenca la imatge que tens tu per la premsa i que te l'imagines tu que se la hi ha. Perquè representa que aquella família, el que passa allà, podria ser perfectament a París, a Barcelona, a Madrid o a Londres. És a dir, perquè hi ha una... És veritat que hi ha un element religiós, perquè hi ha una... Inclusió hi ha una problemàtica que fa que una dona... actuïa de manera i en funció de les seves creences. Però allò també podria ser... En lloc de ser, doncs, a l'islam, podria ser la religió catòlica, no? Però fora d'aquests elements que són molt típics, en el fons, les reaccions de les persones, humanament, a nivell de comportament de la família, a nivell de relació amb la filla, amb un personatge clau de per mi de la pel·lícula, és igual, exactament el mateix que si hagués passat en aquí. Sí, perquè l'altra pel·lícula, diguéssim, important, que ens ha vestit aquí a Occident d'una imatge de l'Iran, és Persepolis. Persepolis et dona una imatge molt diferent, històricament, i a l'evolució, en canvi, trobo molt interessant, que hi ha una pel·lícula molt moderna, com és aquesta, completament actual, doncs ens digui que allà hi ha hagut una evolució, un pas diferent. Jo crec que ho planteja als dos sirants, jo crec que ho planteja els dos sirants. Clar, perquè hi ha en contraposició aquesta parella, però també en contra... com es diu, contractuant o interactuant, hi ha l'altre matrimoni, el de la dona que ve a treballar a casa d'ells, perquè necessiten cuidar aquell avi. I el seu marit, i que tenen un fotement al seu marit. Exacte, i quina diferència de matrimoni? Sí, però amb tot. És molt tradicional, iraní. Però amb tot, amb tot... Podries pensar que si aquesta parella, aquest senyor fos una noia de fer feines d'aquí, i el seu marit fos en de l'ús, o fos, doncs, que és allò de Galícia... Doncs era més aviat sud-americà. També podries pensar que no hi hauria tanta diferència. És a dir, hi ha dos mons, però dos mons, que estan d'una altra societat. Jo, per exemple, en un altre pel·lícula... No, però hi ha molta diferència, Joan, per mi sí. Sí, hi ha molta diferència a nivell cultural, econòmic... I és una mateixa diferència entre... Estan mostrant les dos països que estan convivint. Però és l'economia que marca la diferència, sobretot, o no? Sí, jo penso que sí. No és una mateixa diferència que hi hauria entre una senyora de neteja, que hi hauria aquí amb un... Perquè la presenta que ells sent, ella és mestra o avogada, no me'n recordo, ara, la dona... I ell és advocada, sí. I ell també té un prestigi, té un... Això d'aquesta liberal, també, un universari... No passa el mateix en aquí, entre un senyor que sigui catedràtic de qualsevol cosa, que sigui avogat i la dona de fer feines, que veig de molt classe baixa, i que el seu marit també és de classe baixa. Vols dir que no hi ha la mateixa diferència? Segurament, segurament. Per exemple, ho faria això. Em preferia que aquesta diferència... Però la gravant també és de la qüestió religiosa. Que també hi podria ser, aquí. Que potser no ha estat tan acusada, ara, però qui podria ser? Se suposa que vivíem un estat like. Bueno, però hi ha gent de tot. Hi ha gent de tot, inclusió, en faches... No, sí, no, i fins i tot... A veure, el que diem, mai no podem posar etiquetes, mai no podem dir això, les coses són blanques, negres... Hi ha molts colors, hi ha molts visos, no? Clar, clar. El matrimoni de... més ben estant, de un i tot, també, l'actitud del marit. A vegades deixo una miqueta, que dius... Sí, però una cosa que té... En el principi de la pel·lícula... En el principi de la pel·lícula. Estan tramitant els permisos i els visats per marxar. Volen marxar del país, volen marxar. Això no és... Ella vol marxar, ella vol marxar. Bueno, se suposa que ho teníem parlat, que ho teníem més o menys consensuat, però de la veritat veus que ell no vol marxar. Ell no vol... no vol... No serveix, no s'atreveix, no vol... Jo matisaria això que dius en el següent sentit. No que estiguin d'acord, si no combatis-ho. I el matis és el següent. El següent de la pel·lícula és que tu, sucessivament, vas passant... Vas veient els raons de cada personatge, i al principi de pel·lícula estàs en contra del marit, amb la veritat que avança la pel·lícula. Quan veus com la dona es comporta amb el seu pare del marit, que té els m, et posa el favor del marit. I això, i després, en un moment de mirat, surt la nena per allà, llavors és a dir que la gran troballa per mi de la pel·lícula és que tu et fa reflexionar i no estàs a favor d'una a l'altra, sinó que vas passant d'un... d'estar a favor d'una a favor de l'altra, tens les teves raons per justificar una cosa i l'altra. I això em sembla d'una intel·ligència i que està feta amb una delicadesa extraordinària. Sí, perquè és la nena, és la filla d'aquest matrimonial, que al final la veus que l'estan posant en la testatura de triar, que amb què et quedes, marxes amb la mare a l'estradi, o quedes amb el pare aquí vivint en aquest país. No ho expliquem al final, però al final és extraordinaris, perquè no t'esperes la solució que li dona el cineasta al conflicte. Per mi ho podeu explicar. Jo l'he vist en cara, la veuré, el seguirem... Potser se t'ho oblidarà. Jo la vas a veure i potser l'entendré millor. Això m'ha passat amb algunes pel·lícules, me n'han explicat. Doncs jo, si em deixeu i... Bueno, hi ha costa que em t'hi lleu de superficial, potser, però l'intentaré justificar. Que no és una decisió així tan trivial, que em semblaria que ja és una pel·lícula de la que vaig parlar quan la vaig veure i que jo també recordo que no està d'acord amb la precisió meva. A mi és veritat que m'ha passat una miqueta com a tu, en què les pel·lícules d'aquesta temporada les que s'han estrenat, les d'Estrena. Vull dir, hem vist moltes pel·lícules de recuperació i d'això que m'han impressionat molt, però d'Estrena, la... M'ha costat força, que m'agraden. Fins i tot l'arba de la vida em va costar molt, ja ho sabeu, i no vaig entrar, i encara per això deia que encara he de trobar el moment de tornar-la a veure, per gaudir-la amb tota la categoria que té. Però la pel·lícula que més em va impressionar i que em va fer gairebé saltar d'emoció, que ja ho vaig comentant al seu moment, és Moneyball. Sí, sí, Dani, no va ser molt polèmica. Moneyball... Aquí es va crear polèmica. Txelter seria l'altre, aquí tens raó, però ja volia, com sempre, provocar una estirabot, i veig que... No, Moneyball, perquè és una pel·lícula feta amb un vigor enorme, explicada a una història poc habitual, a més a més, donant-te una visió diferent del que és l'esport, i explicant-te que amb l'esport, també, a part de la passió, pot existir la raó. I, a més a més, perquè després... Bueno, de fet, me la van recomanar perquè era d'un guionista, que és Aaron Sorkin, que és el guionista de la red social, i és el guionista d'una sèrie de televisió, que jo segueixo molt poc les sèries, però que me l'han recomanat, i també quan pugui... La casa blanca, l'altre... És un d'aquests guionistes que estan revolucionant i que estan marcant una pauta amb el que és... I això ho diuen els propis guionistes, els que es dediquen a l'ofici, jo en conec algun últimament, per què té estar entre els grans guionistes, perquè aconsegueixen explicar-te, amb un gran interès, qualsevol tema, fins i tot si... A tu no t'interessa gens, aquest tema. I amb aquesta pel·lícula, per mi, ho aconsegueixen. Jo, no dic de debò, vaig estar a punt de xecar-me, però de l'emoció, no per marxar de la pel·lícula, sinó perquè no podia evitar l'emoció que m'estava provocant allò que estava veient. Aquesta barreja de comèdia, de profundiment, amb una història aparentment superficial, com és la d'un transport, per allà entrant en un càlcul matemàtic, i una sèrie de combinacions que no són les habituals en el món de l'esport, i que per tot plegat. I, fins i tot, si m'apureu, la sàvia introducció d'una manera gairebé incògnita, vull dir, allò que, com es diu, que col·loga unes imatges gairebé no tan adones, de què estan allà, d'unes imatges documentals de la persona que, veritablement, va fer tot el que t'expliquen a la pel·lícula, la persona que va protagonitzar els fets que els presenten en un moment determinat, tu potser Joan ni recordes aquell plan, en el qual es veu un home amb barba, que és el que havia revolucionat tot aquest càlcul estadístic dels esports. Això apareix en un moment determinat, al mig de la pel·lícula. No el final, allò que fa moltes a dir, aquests són els actors veritables, sinó allà al mig. Va semblar també molt curiós que s'atrevessin amb una pel·lícula suposadament comercial, protagonitzada pel mateix actor de l'arba de la vida, també. És una pel·lícula que em va engrescar i, efectivament, l'altre Stage Shelter, que continuo considerant, i gràcies per treure la col·lació, que és una petita joia i molt a prop del que és una obra mestra per la combinació que té els diferents elements que hi ha a la pel·lícula i com el resol tan saviament i com cada persona que vegi la pel·lícula interpretarà una cosa diferent. I cada espectador es pot fixar amb una línia argumental, amb una línia narrativa, i jo li vaig donar una interpretació que per mi és la bona, per això és la meva, però que cada persona la veritat és que pot agafar-se. O si és una pel·lícula pocael·líptica, o una pel·lícula de terror psicològic, o una pel·lícula de drets laborals, o una pel·lícula sobre la crisi mundial i les crisis periódiques que ens assolen i que, en un moment determinat, poden ser tan grans que s'exeixen la nostra vida, és una pel·lícula polièdrica, com poques, i, efectivament, fins i tot... Té de donar la raó amb aquesta precisió, Joan, que per mi sí que és la pel·lícula de temporada per sobre, fins i tot, de Monibol. Monibol, com a entreteniment, per mi és brutal, i et diuen moltes coses, que són molt valboses, però, efectivament, té certes... Jo penso també que repassant estava pensant quines pel·lícules potser m'han interessat més a aquesta temporada, i, bueno, una altra pel·lícula que es pot destacar de temporada és Intocable. Jo penso que... que Intocable... penso que ha aconseguit aquest èxit comercial a tota Europa, i no sé, a Estats Units, perquè no tinc informació, per la qualitat dels actors, per la qualitat de la història, i perquè és una pel·lícula que t'arriba. És a dir, és una pel·lícula que... que té una combinació de... diríem, quasi, com si vingués de Hollywood, de ser una pel·lícula atractiva, una pel·lícula ben feta, una pel·lícula que té sentit de l'humor, i que, doncs, els actors estan brillants. És a dir, crec que, en escudament, li han guanyat molts premis en molts llocs, i crec que aquests premis que hem donat tant en la interpretació com en la realització, com de guió, se'l mereixia. Però no se m'acudeixen més pel·lícules en aquest moment. No, més o més. Alguna cosa sí amb alguna així. No recordo que... No l'hi viste, no l'hi viste. Són els abusos infantils. Sí. No l'hi viste, no l'hi viste. Sí, amb l'acte català, Lluís Omar. Sí, exactament, Lluís Omar, que està... A mi la pel·lícula que... I que també actua també a Eva. A Eva em va agradar molt. A Eva em va agradar molt. En el cinema, en gravitat, és que fan que Lluís Omar encara pugi més, com a categoria... No, que és un gran acústic. A mi és una pel·lícula que no sé si és d'aquesta temporada, o ja és a la passada, perquè ja no sabria... No recordo com ha anat. Eva, Eva la pel·lícula. Eva és d'aquesta temporada. Jo crec que és una pel·lícula de coca. Sí, és una pel·lícula que la història m'agrada. M'agrada la realització. Penso que els sectors també estan... brilentíssims. A l'Ajubur, com la noia, com es diu aquesta a la basca, que va... No, la donna, la... Marta Etura, que m'agrada moltíssim. Una meravellosa actriu, una actriu espanyola. I la Neu també fa molt bé, molt bé. És una bona pel·lícula. Penso que és una pel·lícula recomanable, i que... bueno, salva, diríem, la temporada, aquestes coses que es tenia... L'Àudia Vega, la nena. La nena li dona sentit de la pel·lícula. Sí, sí, sí. No sé si em deixeu així per acabar. Parlar d'una altra pel·lícula gairebé... No, encara més invisible, potser, que hi s'hi ve. Curiosament, perquè és una coproducció de diferents productora valencianes, i una de Marilenya, tornar solfins, i que s'ha estrenat amb una sola sala a Terrassa. L'he d'anar a veure allà. Noro completament si s'estrenarà aquesta setmana amb més sala. Potser no és una enorme pel·lícula, però és molt interessant i va la pena veure-la. És dius i l'ascenda dirigida per Miguel Ángel Toledo, protagonitzada per Gustavo Salmerón i Irene Vicedo, que és una noia que ha sortit molt en sèries de televisió. Aquest també és una de les protagonistes, i la pel·lícula està molt bé. Una història també similar a Take Shelter, en els pressupostos, perquè ens entenem, i no està gens malament i la recomano. Ja dic i espero que s'estrenem amb més sala, perquè penso que és una mica vergonyós que una pel·lícula... Sí que passa en aquest moment, eh? com aquesta, que té característiques. La pel·lícula comercial també, que es podria veure molt bé, amb molt cinema, doncs s'estrenem només amb una sala. Per exemple, Blanc Caneus i la de la gent del caçador, que és molt sàntic a Porqueria, la passen a 33 cinemes i tota Catalunya, i tot Espanya, i en canvi, hi ha moltes pel·lícules que tenen un cert interès, i que... bueno, que no... Doncs aquí reivindiquem les pel·lícules que van a la pena. Cinema, sense condicions, puntblospot, puntcom, per tornar a sentir aquest programa, i tots els de la temporada. Bona nit, bones vacances. Adéu. Bona nit.