CsC 19/01/16 - Estrenes (Fill de Saül, ...) i avançaments (Youth) + Hateful 8 / Tarantino / Western

Cinema sense condicions. Som aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, de cinema, la cinema que ens agrada, del cinema que us recomanarem. Avui, a més a més, amb un convidat, que és la primera vegada que jo sàpiga que ve aquí a la ràdio, la nostra programa, Carles Martínez. Moltes gràcies per convidar-te. Perquè és un senyor que ens parlarà de la segona part del programa. Hi ha part del programa, ja sabeu, que habitualment sempre parlem del que hem vist, de les estrenes, el que estrenar els propers dies, que us recomanem, que anem a veure, etcètera, etcètera. El Jaume ha vist l'Híjole Saúl i el Paul ha vist la joventut del Sorrentino. I jo no he vist res perquè he estat molt enfainat fent una altra cosa i no he pogut anar al cine en cap moment, però amb tota aquesta col·laboració i el que hagi vist el francès, farem la primera part. Molt italià, està el Paul, no? La setmana passada de l'Animoretia, que és la setmana al Sorrentino. Sí, sí, ha sigut que ha comentat. Què s'està succedent, aquí? Clar, tal com està les coses d'aquí a Espanya. Sembla itàlia, això. Comencem i... Home! I també a Itàlia, perquè la pel·lícula Tarantino sempre juga una mica en referències a ser cinema itàlia, no? Sí senyor, sí senyor. Paquete Wester, Enio Morricone aquí, a tope. Jo he vist la pel·li d'avui. Haig de fer-ho, llavors parlaràs a la segona part. Si voleu, comencem per parlar de la juventut del Sorrentino, que l'ha vist el Paul Díger, i explica'ns una mica què et sembla. Potser sí que m'està donant una mica pel cine itàlia. Però sí que és veritat que com a futur estrena, crec que s'estrena el 22 o 23 de gener. Crec que sí, crec que sí. A veure, realment és una mena de oda que hi ha, i ell va aprofitar la gran belleza, però aquí, amb dos personatges com son Harvick Gittler i Michael Cain, ho borden una història que magnifica, jo crec, que sobre... Evidentment es diu la juventut, però tracta d'una mica el retiro, no? De la ballesa, no? Però sí que és veritat que ho fa amb una mena de lírica, i això potser jo ho està pensant a dir, que és un tema, potser, proposar per fer aquí, que és una mica la poesia i la lírica en el cinema. És un tema molt representatiu, en com es parla, com narra, a partir d'un guió que, evidentment, hi ha molt diàleg, però més com narra amb imatge i amb formes de gravar, i amb formes d'interactuar entre personatges, i com canvia de veus, com canvia de... És que, clar, fa de tot com una màgia espectacular que el que fas et fond. Et fond el cine i et deixes portar, perquè és una història... Això és molt realista, no per dir realisme màgic, però és molt realista, però a l'hora molt màgic, tot. És com hi ha... Tu abans en comentaves, Carles, que era una mica la crítica, en potser algunes veus, que era una mica... Jo vaig sentir, vaig escoltar tot el que m'estàs dient, i crec que van venir més ganes de veure-la, perquè no l'he vist. La que sí he vist és l'anterior del Paolo Sorrentino, que és la grande veletza, em va encantar, i crec que més entra molt en tot el que estàs dient. Però sí, sí, també vull dir que la crítica, pel que he sentit, que evidentment la crítica... Jo crec que és la pel·lícula, no. Sí, sí, sí. Però vaig sentir que van dir, ostres, Sorrentino, després d'explotar una mica, de fer xacar la gent amb aplaudiments, amb la grande veletza, aquí el que vol és una mica santa càtedra. No sé, fins a quin punt, tenir una mica aquesta presió... La tenia, això està claríssim, fins a quin punt ha complert les expectatives o no. Però jo, evidentment, fins que no la vegi, no ho opinaré. És una pel·li artística, per això dic el joc d'aquesta narrativa, perquè en realitat és... és un estil, potser, de narració, que et fa uns sals molt metafòrics, molt introspectius, molt interioristes als personatges, i que tu potser has d'anar seguint amb una certa... No és una pel·lícula, evidentment, estem parlant d'un director que no és desconegut, que pot saber què vas a veure, però en realitat tinc clau tant a dins de la pel·lícula que hi ha moments de dir, potser que això és... Ogeta d'anàlisi, aquesta pel·lícula, hi ha molts moments així. Jo crec que és una pel·li fonamental per veure aquest més. Que no la bastes a la primera. Vaja. Ell té fama de que les primeres pel·lícules eren extraordinàriament bones. Jo us puc parlar una mica, perquè he vist algunes a rel de que es va estrenar la grande veletza, una pel·lícula que em va agradar d'aquella manera, mitja. A mi em van dir que estaven millor les anteriors. Em va semblar una mica massa... No ho sé com ho diria... Massa snop. A mi m'agrada moltíssim. Soc un gran snop. No, jo també. Jo també, jo també, jo també ho sóc, però... No sé, no em va acabar de convèncer que és la primera que veia, però llavors el nostre company, Adol Sayol, deia de cornejar i amic de Joan Morro, em va recomana que veies les anteriors, que ja les havia vist. I són absolutament corprenedores. Les conseqüències de l'amor, per exemple, és una enorme pel·lícula fabulosa, el ritme que té, la cadència... I no té aquest punt tan exagerat com voler mostrar-te excessivament com a la grande veletza, que és que, en el fons, crec que fins i tot abusa massa de voler fer uns diàlegs massa elaborats, massa... No sé, si no m'acaben de convèncer en algun moment. En canvi, les altres no tenen pràcticament diàleg, tot és moviment de càmera, tot és música, tot és un ritme perfecte. Vaig veure també, i el divó encara no l'he vista, la tinc preparada per veure-la, vaig veure també amb aquest actor. No me'n recordaré. Dismes be the place, que és una història... Podia dir-se que és similar a la que ens explica en el sentit que està interpretada, però només per això. Està interpretada per un gran actor que ara... que fa el paper d'un cantant que ja ha passat la seva època d'un músic que va tenir una època de esplendor, i ara està en un punt de decadència, perquè entre d'altres coses, va saber en el llarg de la pel·lícula que va un fan seu, va suïcidar-se. Llavors veiem com passa pel món sense pena ni glòria, i té el punt similar a la gran veletza, que et mostra la música d'una manera molt correcta, molt bé, la música dels Tolkien Heads, una manera fantàstica, però no sé què passa amb la gran veletza, que no em va acabar. Jo ho recomano molt, que veieu aquestes altres. Precisament et diré que a la juventut el paper de Michael Cain és el paper d'un compositor ja retirat del qual un enviado de la reina Isabel el vol convence que faci aquest últim concert amb la seva pesa, que era Simple Songs, i això ja té la referència al tema musical, i una altra cosa que no me'n recordava i volia comentar, que és mireu-la per la música, ja només per això, perquè és increïble, o sigui, això sí que si et atrapa la narrativa als personatges la música et deixa... Molt bé, molt bé, molt bé. No et faré spoilers pel final. Ojo, eh, és increïble. Explica-ho, explica-ho, explica-ho. Si no es parlaràs de sorpreses, jo per això descobrir-ho en el cinema, té jo un Facebook. Sempre. Que després m'ho expliques, bueno... Jaume, tu també. És el hijo de saul, sí. Però, home, comparat amb això que dius vosaltres, encara és millor aquesta. El perquè, doncs, és molt senzill, com que n'hem estat parlant aquí uns moments abans de les 8, aquesta és una pel·lícula absolutament singular, vull dir, aquelles que dius, te'n deies que a Sorrentino te clava, et fa entrar a dins, i et clava, i vaja, vull dir, que vas seguint. Però estaríem parlant de coses tan maques, pel que he escoltat durant aquesta estoneta sobre la música, la composició, el fet de ser autor, però aquí no, aquí estem en aquella situació que van crear els nazis, eh, que en definitiva volia anar a eliminar, doncs, a tota una raça, i automàticament estem parlant de les persones que fins i tot els van ajudar a fer això, no? Clar, llavors, aquí, ens trobem en una argumentació que ve, que no cal argument, perquè del que es tracta és de veure com aquestes persones van degenerant fins que arriba a un punt que surta una floreta entre mig de tot això, en definitiva, la persona que es troba com molts altres en aquesta situació, automàticament vol enterrar-se una persona que se'l fa seu, que la fa seva, perquè és jove, i en fi. La pel·lícula està feta amb una tècnica molt interessant, que ve dels germans d'Ardent, suposo que la coneixeu, aquella pel·lícula, molt bons, exacte. Recordeu que el d'Ardent enfocaven amb la càmera des del darrere, des del clatell, per viure-ho d'una manera? Això a Elijo, sobretot. Sí, sobretot en el fill, això. I llavors, doncs, amb aquesta tècnica, doncs ell van arrant i el mateix temps estalvia allò que tantes vegades hem esmentat. El fer exposar el terror, doncs, el primer pla i completament definint. O sigui, ell juga aquell primer pla, ja des del primer moment. El primer pla sempre veurem el clatell d'aquesta home, o el veurem de cara, evidentment, i a vegades sí que hi ha travessers, alguns dels seus companys, però, paral·lelament, tot el que està passant en el camp de concentració, l'alimentació de tota la raça aquesta, aquesta era la pretenció, doncs, tot això ho veiem difuminat, o sigui, fora d'allò. Això sí, amb so, i amb música també. Superinteressant. Crec que en aquest sentit el terror és allò que et puguis imaginar i que no pots veure, que és allò que et veu. Exacte, ho acabes de dir. No és allò que es fa visible. Tantes vegades ho hem dit, això, no? Però, tio, encara ho farà més mal, perquè escoltareu els comandaments, ara, sempre hi ha aquest comandament total i absolut, i, bueno, una autèntica meravella cinematogràfica, penso que no l'ha de perdre ningú que estigui per entendre amb cinema, perquè és clar... A punt, a punt per pel·lícula del mes. I també de l'Òscar, pel que he sentit, podria guanyar l'Òscar, el hijo de Saúl. Aquesta seria una molt bona proposta, perquè sortís a l'Òscar. Ara, oi, quina evolució hauríem fet, aquesta gent, perquè és un graeç a la pel·lícula. És un graeç, i perquè tinguem test, ell era el director de fotografia d'un altre director d'un graeç, que és Beletard, un director conegut per aquests plans inacabables i llarguíssims, en la línia una mica de Tarkovsky, tot i que no tenen res a veure... Aquest, no, no? En el contrari, gairebé fa un pla secuència, pràcticament fa un pla secuència, perquè poseu victòria, la pel·lícula, l'euvilla és la victòria, doncs victòria seria el gran espectacle, i això és la gran obra. Bona comparació. És una comparació que jo la tinc cada vegada més clara, eh? Sí, i ara que ho dius... Es parece que no ha sigut en tothom, potser, com l'arca russa, no? La que anava del Sokorov, és l'arca russa del Sokorov. El que passa és que en el cas de l'arca russa, en el cas de l'Ado, hi ha un pes no només històric, sinó estètic, de tota mena, és molt bo i molt potent. Has comentat la de victòria, que sí que seria una mica el petard de Fira, el gran tour de forts per ensenyar múscul, però que està bé. Ui, ni tant! Però després hi ha el cinema, que jo crec que finalment quedarà, que és aquesta que has comentat de l'Hijo de Saúl. Sí, que quedarà per nosaltres, eh? Però per la gent... En general, no? Això no és de gran públic. Això és d'autor. Això sintonitza amb els anys 70, 80, que rebutxava amb el cinema comercial, com el Sanyo Tarantino. Està bé, esclar. I allò anàvem a veure això. Creus que aquesta pel·lícula podria ocupar un lloc important en el cinema? A la història del cinema, sí. La història escrita per aquell senyor que diu que el cinema és molt important. Quina manera... Jo es congeixo amb el pol, que diu que en aquest moment és veritat, de cop i volta s'han començat a estrenar. I, a més, encara han de venir les coses dels Òscars. O sigui, que ens han d'arribar... Però això no pot ser tan bo, com això. Jo no dic que sigui tan bo, però vull dir que hi ha alguna cosa que pot ser que estigui bé. Uns Òscars, per cert, on només hi ha cares blanques, d'actors blans, d'intervenció... Espaigli. No n'hi ha a la gala. No n'hi ha a la gala. No n'hi ha a la gala. Jo crec que modificaran la gala per debutar la protesta que hi ha hagut. Hi ha una cosa curiosa, una broma molt bona, que va fer l'actor de Django... Va ser el de Django desencadenado, el de Jamie Foxx. Podria ser. Jamie Foxx, quan va donar un premi al globus d'or, el millor globus d'or, era per Niu Morricone, de la pel·lícula que parlarem, va dir Straight Out of Compton, que és el títol d'una pel·lícula de raperos de hip-hop, de negres, fent la broma, perquè és una pel·lícula que no havia tingut cap nominació. I d'alguna manera, ningú va plaudir... Va fer la broma, ningú va plaudir, cosa que... També, dius, ostres... El que està fent no és que s'hagi equivocat. No és que hagi dit... La pel·lícula és per a tal... No, no, és que ho va fer... Consient de que passaria una cosa d'aquestes. És a dir, ninguna nominació d'una pel·lícula que, sincerament, crec que també s'ha hagut d'endur una nominació al globus d'or, que denuncia el racisme i està també protagonitzada per negres. No, s'ha de dir que això passa en moltes ocasions. Vull dir que us veu que l'última edició dels Òscars justament va passar amb una pel·lícula que jo he recomanat i que aquí n'hem fet com a pel·lícula més, que és Nightcrawler, el Jake Hiller... Molt bona. Tothom considerava que per la seva actuació havia de ser nominat a l'Òscar. A veure, deixeu-m'ho que ho digui. A qui li importen els Òscars? A tu no. Si tu mires el diari d'avui i el dia anterior i tal, ja estan començant a omplir i la gent estarà pendent dels Òscars, tu prometo. No tu ni jo ni segurament els que estem aquí, però molta de la gent del carrer, que és el públic, ens obligaran a estar pendents del que passi. Dèiem el sentit que molta gent va criticar molt l'any passat, perquè van donar premis, etc. I en aquest, ha hagut per rons polítiques, perquè el Jake Hiller és un senyor que té una activitat política molt clara, que va produir la pel·lícula d'aquesta concretament, i que l'havia triat escrupulosament, perquè teníem contingut, etc. Doncs la van marginar absolutament. I, de fet, aquí, quan s'ha estrenat en el cine, jo diria que ha passat més aviat desapercebudes, i l'han vist uns quants i tal, però molta gent se l'ha perduda, perquè no ha sigut estrenada amb una gran publicitat, com si vingués de Hollywood, sinó com una cosa molt més marginal. I ara que ho dius, jo crec que estaria en la línia però la pel·lícula del Lobo de Wall Street, de Scorsese, no va rebre cap premi, sí que va ser nominada, però no va rebre cap premi, i crec que són pel·lícules, tant Nightcrawler, com has dit ara, i el Lobo de Wall Street, de Scorsese, que fan una crítica que Hollywood no sap veure com a crítica. Es pensa que és una apologia de allò que s'està criticant, i el capitalisme més aferrat, en el cas de Lobo... Jo diria personalment, és una qüestió personal que no tenim perquè està d'acord. Tinc la sensació que, en el cas de Scorsese, personalment em sembla que és més ambigua. Es pot fer la lectura que tu fas, potser es pot fer la contrària, mentre en canvi, en Nightcrawler, és clarament amb una direcció, i per tant, el cemenge ambigua, no hi ha dubtes de que defensa allò. Jo diria, és a dir. Jo també no vull fer una punca, que és molt curiós, l'últim abans de passar, però estem intentant defensar un percentatge com Spike Lee, quan ara parlarem del seu pitjón a mi, que és Quentin Tarantino. Molt bona por. Jo abans de donar la veu en el convidat que tenim avui, jo no hi he pogut anar al cine, però aquest matí m'ha fet gràcia una cosa aquí llegit, i és que el Francesc Escribano té una columna que fa en el periódico, i el Francesc Escribano és un senyor, que és professor de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va ser el director de TV3 durant el 2004, ens hem al 2008, que el seu llibre sobre el Salvador Antig va ser la pel·lícula de Salvador, que va fer el Manel Erga, i que... amb l'actor Alemán Català, que és guionista, que ha dirigit 13 capítols de veterinaris, i que la tota la sèrie de convidats als 65 episodis els ha escrit ell, i que m'he enterat perquè... Un indiscutible, vaya. És un personatge curiós, un personatge força interessant. Una favori. L'article d'avui, en el periódico d'ella, és la llarga del Véspera. Al cinema a Ribau, del Barcelona, cosa que no va convidar la crítica i venària política, per entendre'ns, s'ha presentat reconciliation, un crit valent. Es tracta d'un documental en què ha estat treballant aquests últims mesos, que reconstrués qui era, qui va ser, i com va morir Josep Senyal, una figura destacada de la vida social i política catalana dels anys 20 i dels anys 30. President del Bar. s'explica, entre altres raons, perquè va ser un empresari d'èxit, un periodista innovador, un polític compromès, però sobretot perquè va ser president del flut de cúpula del Barcelona. Un president màrtir s'hi tenim en compte les importàncies especials que van envoltar la seva mort. El van afusellar en caure en poder de l'exèrcit franquista mentre feia una visita a les tropes catalanes que defensaven Madrid a l'inici de la guerra. Però, no, a pesar de tot això que sabem d'ell, i tot el que va morir, el senyor ha estat un autèntic desconegut durant més de 60 anys, ha estat pràcticament esborrat, i ha hagut de ser, gràcies al Barça, primer a través d'una iniciativa d'un grup de socis que fa uns anys van voler recuperar la seva figura, i ara amb la decisió institucionant de fer l'any senyor, que s'ha començat a esmentar aquest oblid injustificable. No tinc ni idea de si el documental és bo o dolent, però com que és un personatge interessant, i és un personatge més o menys compromès també en aquest sentit, no ha deixat de ser una cosa que et digna de ser esmentada, suposo que no sé si l'estranen al cine en aquest moment, no sé si l'estranen a TV3 o la Marat. En principi consta que s'havia d'estrenau, he estat buscant el 18, és a dir, ahir en algun cinema, que hauríem de mirar-ho en més detall, però... Bueno, ahir vam fer l'estrena pública, de dir-hi, però no sé si després la mantindran en algun cine o la passarà a la televisió, no tinc ni idea, és a dir, no sé... Ara les estrenes ja sabeu que de vegades funcionen en alguns cinemes de manera diferent, no és una estrena d'aquelles que entren en un cinema durant una setmana a totes les hores, sinó que potser veiem una pel·lícula un momentet, ho veiem en una sessió, i això en els cinemes Girona, per exemple, ho fan molt, de posar una pel·lícula on parla de lloc, que és que igual que la setmana passada, per exemple, la pots veure en sessions molt concretes, no? Vull dir, aquesta potser li passarà la mateixa. Potser li passarà la mateixa i l'estranen en un cine d'aquests, no ho sé, és a dir, no... A veure, ensenyeu-me això que m'estava ensenyant l'altra vegada, que ara em poso a les ulleres. Home, clar, és que això... Potser no creieu, eh? Doncs donem pas, pràcticament, a la segona part del programa, en què, com sabeu, la pel·lícula del Tarantino Los Odiosos Ocho, The Hateful Eight, que a Montglés em sona molt bé. Totalment. Em sembla una paraula molt forta, molt contundent, que no té la mateixa força amb aquesta, d'allà. The Hateful Eight, en Carles Martínez ha vingut justament a Parranza, a comentar aquesta estrena recentíssima, perquè la van afinar aquests dimendres. I el trailer el voleu amb versió original o amb versió doblada? Com tu vulguis. A veure com ho sé. Ha sortit amb anglès, eh? Això és un cavall, eh? Fins aquí arribem. Això no... No sona, no sona això. A veure, anem a fer una segona prova. Anem a fer una segona prova, eh? Una segona prova, ara sí. Està mandant a l'Oeste. Ara sí, ara sí. Això sí, eh? A veure, ho t'està morint, l'Eli Jackson. What do you do? Imagineu-vos que tanquem, durant 24 hores, a un radical però independentista i a un pro-partit popular en una cavanya que està perduda pels boscos de Berga. A fora hi ha una avantada... Es posaríem d'acord, eh? A fora hi ha una avantada, hi ha una avantada neu fortíssima i fot en fred que no poden ni sortir a fer un riu, pràcticament. Per si això no fos poc, imaginem-nos que han quedat tancats després d'unes eleccions autonòmiques i ara vull que us demanaré una cosa i substituim a Berga, per l'estat d'Awayoming, i a les eleccions de Catalunya, per la guerra de cessació dels Estats Units. I demontem el 1865. Intercambiem el pro-indep per un soldat unionista, li traiem l'estalada i li donem una bandera als Estats Units, i substituim també el soldat confederat... Perdó, el pro-partit popular per un soldat confederat, per una esclavista, no? Descordeu-li els botons del coll de la camisa, l'espantirem una mica... Aquí tens la bandereta dels Estats Confederats. I que no s'ho fengui ningú, per aquesta comparació, no? Estic fent una comparació... Jo trobo entusiasmant. Això vol dir que no hem inventat res, sinó que necessitament estava inventant... Llegim el cinema d'acord amb l'actualitat. Imagineu-vos, ja dic, tenim ara el confederat i l'unionista, i en aquesta cabana hi afegirem a 6 personatges més que no estan allà per casualitat, sinó que amaguen algun secret. Sí... Molt bé. Volia dir que els odiosos 8 podria comparar fàcilment amb 10 negritos de Gata Cristi, perquè concentra una sèrie de personatges enigmàtics en un únic espai on ningú és qui afirma ser. I tant la novel·la de Cristi com la buitena pel·lícula, ja és la buitena, ja en portem 8 de Tarantino. Per això el títol, oi? El títol planteja interrogants similars i és per què han coincidit tots en aquest espai, qui és l'assassí, per què ho ha fet... Hi ha totes aquestes preguntes com de novel·la d'intriga. És molt curiós, perquè justament això de 10 negritos és que tu ves la pel·li i dius estic veient la Gata Cristi adaptada a la Tarantini. Però no només això, sinó que la primera escena, que més és un pla sequenci, que dura una estoneta, que lentament vas veient un tros de fusta al mig de la neu, que te'n vas allunyant, te'n vas allunyant, i de cop veus que és una creu, que és una mena de crís clava de la creu, fet amb fusta, i vas tirant enrere, veus tot el paisatge, veus que ve un carruatge, i que dius, és que és idèntic a l'inici de la pel·lícula de Disney, i que dius, aquí ja estem marcant una mica el tema. I llavors, clar, era molt curiós la forma de l'adaptació de dir, vale, ens està marcant ja directament que el que veurem és serà un cluedo, pràcticament, no?, un cluedo, però que aquests 8 personatges, amb el que deia ell, una mica, el Carles, que era aquest amagat que està allà dins tancat. Com si fos un Parlament, això. I, a més a més, ens està dient que, més que un western, això sembla una pel·lícula d'intriga. Sí, exactament, és el que dèiem, sí, sí. Llavors, l'intriga al cinema de Tarantino només és una peça que forma part d'un gran col·laix. Què més hi trobem, a part d'això, doncs, Carles? Tarantino sempre s'ha caracteritzat per la fusió de gèneres, una mica, en drama, melodrama, comèdia, western, però aquesta vegada, nois, va molt més enllà. Perquè, en primer lloc, recupero una idea tan atrevida com la aquesta, això que deia amada de Victòria, que comentaves, és a dir, de dir, anem a fer una cosa èpica, d'aquí, doncs, aquí, ostres, és una mica el que passava a Reservoir Dogs, tanquem a tots els personatges en un mateix espai, treiem una pel·lícula, una història, a partir d'un únic espai. I, ja dic, concentra gairebé tota la trama en aquesta cabanya, que dèiem... Dos hores i mitja, oi? Dos hores i mitja, que acaben sent tres. Tres, els del fenomen a tres. És molt bèstia, però, clar, hi ha una importància del diàleg, necessària, directament, perquè és que, si no, no la tires endavant, una pel·lícula així. Tarantino torna a fer honor a una gran paradoxa, que gira el voluntat del seu cinema. I és com pot ser que un director que sempre reutilitza imatges de segona mà, que tot el que veus ja ho has vist en altres pel·lícules, com pot ser que un director així sigui el mateix temps un director innovador? Doncs molt fàcil. Les constantes de Tarantino, ja dic, sempre són les mateixes, sempre ha combinat pel·lícules de tota mena, sap conjugar els arquetipos cinematogràfics, només cal veure les seves últimes pel·lícules per a donar-nos en. Jo crec que la gràcia, la resposta a aquesta pregunta ve una mica en com ens ofereix coses que sincerament crec que mai hem vist. Malditos Bastardos, la tenim present. Es va agradar molt, eh? Què passa? Què és Michael Fassbender amb Malditos Bastardos? És un crític de cinema convertit en eroi. Bueno... Directament, és a dir, que potser és una cosa que realment no és la que més salta la vista, la pel·lícula, tu et quedes amb les secuències, amb aquest punt de western que té moltes coses, moltes presentacions de personatges, però això està, és a dir, Tarantino escurra, es treballa molt tot el que passa en la narrativa, en el que t'està explicant, no? I per mi és una mica la gràcia. Si et poguéssim veure, més a més, d'escoltar-te. Sí, sí, jo ho visc, ho visc molt. A Django també trobem un avadi-movie entre una casa recompensa i un esclaut que es fan amics, i, ostres, també és interessant el que t'està dient de nou sobre les cases recompenses i sobre els esclaus al cinema. I per últim crec que la nova pel·li de Tarantino hi tornem a trobar un tractament que només ja ens pot oferir, i és la capacitat d'esmentar una gran quantitat de referències visuals, narratives, resucita, cinema, que estava oblidat o que senzillament no està prou present, i t'ho torna a presentar, no? Així que ho sembla si escoltem... Francesc, et sembla si escoltem una declaració d'electriogen i Fergésson Lake, que està a la pel·lícula, que apareix. Sí, jo havia volgut parlar fa un moment, però ara... La fet està nominada. Està nominada, està nominada. Fa un gran paper en aquesta pel·lícula. Fa de presonera, ella, la persona que porta Carressel. Sí, que té un cop aquí en la negra. Sí, té com un murat a l'ull. Hi ha tot allò que ho he vist en el trailer. És com un personatge que pretén ser molt desagradable. És un personatge el típic de dones capada de la justícia que es culpa tot el que pot i es sota. Exactament. Doncs si ho sembla, escoltem un tall, un fragment de l'entrevista que se li ha fet a Jennifer. Anem a sentir-ho, i mentre tant vam traduir una mica el que va dir pels espectadors. Molt bé. El set de rodatge va ser un joquidoni per treballar. És preciós. És molt fàcil per... per a nosaltres interpretar aquest món. És molt habitual. És molt bo. Explica històries meravelloses que en tinc... i temes en memories enciclopèdiques. I d'alguna manera ens ha destacat Jennifer Jason Lake, Ha destacat moltíssim tota aquesta part la memòria enciclopèdica que té aquest director, que té Quentin Tarantino. Explica històries al·lucinants. També ha citat a Bruce Dern, que és aquest actor de 79 anys ja. El que feien Nebraska. Exactament. I aquí, que també Tarantino ens el rescata, quasi com podria haver fet Torrente, com el que va fer amb Toni Leblanc, Santiago Segura. Que rescata un actor que potser no tenia tantes opcions de sortir en pantalla, ja, i te'l rescata. I Tarantino fa una mica el mateix. I el Falluí. El Falluí, però de fet ara estic pensant que dins del guió de Tarantino, del western aquest últim, ja el planteja com el viejo Chocho que està ahí, que està supervient. Si en realitat ja li està marcat gairebé una fita d'esquesta. És aquesta la pèl·lica, la teva pèlio. Sí, però al mateix temps, pol, ostres, déu-n'hi-do, la interpretació. No descarto, però és que, d'una casualitat que per guió, els mateixos personatges diuen, hòstia, aquest no li fem res, perquè queda molt bé. Com que l'acabanya és així molt anciana, queda molt bé. Queda bé. Així quedi, aquest aquí. Ara és un dels odiosos. Hauríem de discutir fins i tot qui és el més odiós dels 8, no? No es posarien d'acord o sí? Ostres. Seria un tema, eh? Seria un tema per pensar-hi. Home, hi ha un que es fa odia molt, molt, moltíssim, per meva, que jo crec que també és el que guanya. Guanya amb la interpretació, amb diàlegs i tot és el que sempre... El que m'ha atalgat. Sí, és el Samuel L. Jackson. Samuel L. Jackson, per un paper de que hi ha... que és una mica recuperat de Django i aquest... Perdona, però a partir del que dic ell, precisament això de la qualitat de la maldata, si la veu veure, recordeu que una de les coses bàsiques d'aquella pel·lícula era mostrar la banalitat del mal. O sigui, llavors, el que estaríem ressaltant aquí és que en definitiva, probablement, per aquesta banalitat, per això ens atrau el mal, no? Sí. Sí, és una bona observació. És una manera. Bueno, escolta, és complicat. De fet, sempre s'ha parlat, s'ha criticat, tornant a Tarantino, que la violència és una cosa que està molt present. Expresable. Sí, i se l'ha criticat molt per això fent comparació amb la realitat. De dir, realment, la violència que pugui haver al món... Ostres, Tarantino és un incentiu. Però clar, jo estic en contra una mica de les crítiques que s'han dit, i Tarantino sempre hi ha una frase que diu que a Japó és una societat. A Japó és una societat... Ara em surten les paraules. A Japó és una societat on el cinema ha estat sempre molt violent. Hi ha hagut pel·lícules molt violentes. Però què passa? Ara em surten les paraules. També la societat és prou correcta i ensenyada com per... Potser vas per aquí o...? Sí, és a dir, això també és una de les societats més pacífiques que hi ha. I en aquest sentit, clar, és sempre que fa servir una amiga aquesta frase. De dir, com pot ser que... És absurd comparar molts cops l'ús de la violència en art. Però el que has dit... Ostres, la mort hi ha com una atracció. Això és molt Freud, també. És aquesta idea que hi ha una certa atracció. És que el Freud ens va portar... Massa clorvidència, potser, i tot. Sí, però és interessant. No hi ha ni la banalització de la violència, sinó que aquí, en realitat, Tarantino, i com molts altres, agafa personat... No em diguis espectacular. Només estic dient que... que ens està agafant és avui. Donaven dones altres dolents i te'ls fa confrontar i es veu amb qui empatitzes més. Però sí que és veritat que últimament... el que empatitges és molt bé. Sí, depenent de qui, amb alguns més que menys... Això és el que ja es feia en qualsevol llibre també de Gata Cristi, que parlàvem abans. M'ha empatitzat amb personatges que es fan al gir. Però igualment, em referia més a que últimament, sobretot... no sé, potser m'ho deies tocar-les, però de que la figura del dolent, de lo que seria el personatge anàmic de l'Heroi, s'està vingut el personatge protagonista. Parlem des de sèries de Soprano, Breaking Bad... Sèries que potser han agafat aquest personatge malalt i l'han portat cap a la part més humana, potser. Però no deixes de... empatitzes, però no deixes de ser... És espectador de lo dolent, i s'ha fet animació a com es deia la pel·lícula. A nivell d'acte? Animació, animació. A més, era un personatge com un maestro Yoda, però dolent, era una cosa molt estranya. Per això de dir... Hi ha una sèrie televisiva d'Exter. Exacte, d'Exter. Són tot aquests personatges que ja són el paradigma, potser, del personatge violent, dolent, que sempre ha de combatre, però que el porten, el terreny... Suposo que són també un... Jo diria que sí, que en els últims anys, el que ha passat és que això... que teníem l'ajuda i quan es posava la seva filosofia, que si no hi ha dolent, no hi ha pel·lícules. És a dir, la càrrega del dolent fa que la pel·lícula tingui una certa força, inclús perquè el bo s'enfronta amb aquest dolent. Spielberg ho recordava, això. Tant bo és el bo, tant... Tant important és el bo com el dolent. Si és un pot dolent, la pel·lícula no acaba de funcionar. No, el que dic és que en els últims anys, com estan dient ells, sí que penso que és veritat que en alguna mesura s'ha intensificat... aquest... d'externo, el d'externo seria un senyor que és dolent, que la gent no se'n dona compte, però que va fent la seva feina, i tu estàs pendent, perquè és el personatge principal, és el protagonista d'aquesta sèrie. Jo, l'altra setmana, quan la Lídia parlava de... de les sèries televisives, que havia agradat que jo havia vist una sèrie televisiva anglèsa que m'havia entusiasmat, que m'havia agradat molt, que era de fòl. I que és una sèrie televisiva que va d'una gent britànica que se'n va destinen a l'úster, a l'hora d'Irlanda, perquè hi ha hagut una sèrie de crims que es pensen que segurament és producte d'alguna sèrie. I resulta que el que guanya la pel·lícula, i la sèrie té molt d'interès, és que et pinta la noia aquesta que està buscant a l'Assassí, que és una inspectora de la brigada d'investigació criminal d'Anglaterra, i a l'Assassí, que és un pare de família, que és un xicot guapo, simpàtic, carinyós, que està pels nanos i tal, que és a l'Assassí amb sèrie. Llavors, clar, aquest contrast, crida l'atenció, que és un contrast que habitualment no es fa. És a dir, no pintes mai aquest dolent com un senyor simpatiquíssim, un senyor maco, que té detalls amb la gent, que la gent se l'estima, això és una cosa que hi xoca. Llavors, jo crec que en els últims anys sí que és veritat que, i sobretot en l'hòrbit, diríem, del cine comercial fins i tot, s'ha autoritat molt aquest record. Per exemple, ja es va portar una mica la... Ah, no, no, clar, clar. En tenim una d'Argentina, que també tenim això, aquesta última que es va estrenar, el Sicàlio no era l'altra, aquella, com se deia. Aquesta família, no? Sí, clar, clar. Ja hi és, això, també, eh? Es veu molt estranyó. Les sequències d'interior, sobretot. Realment dius, no tenen... No els hi afecta, això. No els hi... No els fa mal, no? Perquè, a més, hi ha nens, nenes, hi ha infants... I com obriu? I són conscients de tot el que feia aquella família sagrastant a gent i tenir la casa tancada. Això osti, en tot m'he dit, saloma, això, eh? Ostres. Saló. Bueno, però això ja són paraules majors. Això ja... Jo el clar no l'he vist. Entrem amb saló. No, no, poca broma, poca broma. Jo crec que el Tarantino va per aquí, eh? Jo, a més a més, després de veure aquesta pel·lícula, he arribat a la conclusió provisional, com tota la vida, no? Sobretot si tens un experiment científic, potser que jo tampoc no sé. Crec que hi ha massa en la ciència. Ui, quanta cosa estic dient. En un parent, sí. Doncs que el Tarantino, des de la seva primera pel·lícula, de Reservador, la seva primera metratge, té una idea molt clara de la moral que ens vol explicar després de veure aquesta pel·lícula, eh? I tot això que estem parlant de la veritat del mal, de la manera d'identificar-nos, penso que ell va una miqueta més enllà. He arribat a la conclusió, he posat en un missatge del WhatsApp, que el Tarantino és un veritable autor. Això és tota una bestiesa, eh? Potser de dir segons que jo... No ho sé, perquè des del primer moment, des del començament, ell ens explica no tant el fet d'una gent dolenta i bona, sinó que hi ha gent que es guanya la vida, sent assassí de pagament, per exemple, però que no és que sigui dolent, és que fa això. Els que són veritamplament dolents són, bueno, dolents, o que ens passen per sobre i que no podem fer res per treure'ns d'aquest mal, són la gent que no tenen cap mena de consideració cap als altres, de miraments, de solidaritat. Aquí, per exemple... Perdoneu, eh?, que tinc la veu així. Aquí, per exemple, a Hateful 8 ens deixa molt clar que hi ha unes persones que entren a una casa que no tenen cap mena de problema per una sèrie de persones que troben allà, i que no tenen cap mena de problemes. Una persona que no té una sèrie de persones que tenen una sèrie de persones que no tenen cap mena de problemes, que sonen amb una sèrie de persones que tenen una sèrie de persones que són d'una altra. Fem com a saló, vull dir, no és tan diferent el que ens plantejarà saló. I hi ha una sèrie de persones que no són d'aquest estil. Hi ha persones que es guanyen la vida com a casa recompensa, es guanyen la vida d'una sèrie de manera, però no és tan dintre d'aquesta dinàmica, tenen una visió de la vida, que és racista cap als mexicans, intentant no explicar res. És molt sorprenent quan vas esbrinant de quin color és aquella dona quan abans t'han explicat. Jo penso que des del primer moment, des de Reservoir Dogs, i a Pal Fiction també, amb allò de llegir la Bíblia, abans d'assassinar la gent, hi ha tota una reflexió sobre el que és la característica del mal per si. Aquella gent que mata a una altra gent com assassins de sou no són necessàriament dolents ni bons. Són gent que es dedica a això, perquè en el món les coses funcionen així. Vull dir, és així de salvatge la cosa i de bèstia. Potser a la pel·lícula de Sicàrios, que ara parlava el Jaume, se li dona la volta fins i tot també a aquesta qüestió. No comenteu coses. Ah, mira't. Doncs francès, ara que dius que parlaves un altre cop de los odiosos, perdona de HatefulAid, que sona molt millor. Us proposo un exercici. Us proposo un exercici. Podem fer un repàs a la història del western. I després veure exactament a HatefulAid com es llegeix el western, què porta de nou, si és que porta alguna cosa, i quin tipus de western és, perquè francès ara mateix estaves parlant de Tarantino, però ens donem compte que HatefulAid no és un western com qualsevol altre. Hi ha una sèrie de dispositius, d'imatges, de coses que es posen en funcionament, que, com molt li has dit, ho vaixen a un autor, una persona que quan es posa a fer ja sigui cinema amb samurais, un drama, una pel·li del que sigui, és a dir, qualsevol gènere et dona una visió molt personal. La història del western, a mi, no sé vosaltres, però m'agrada com una estructura una mica de 4 punts, que és la que, d'alguna manera, és la història del cinema, que és l'etapa prehistòrica, l'etapa clàssica, l'etapa moderna i l'etapa posmoderna. A l'etapa prehistòrica, l'etapa muda, diguem, hi ha un western que a mi m'encanta, que és Atracoy Robó, d'un tren de porter, que apareixia aquest pistolet disparant a càmera, que no era una pel·lícula on el guió fos el més important, sinó la part més... Un referent important per tothom que es va venir després. Era molt vanguardista el tractament. Parlem de la història del cinema, els vanguards es van primer, perquè no hi ha una història, hi ha una història, evidentment, però el que més està que és una mica l'impacte, el petard de Fira. A l'etapa... Això s'ho acut alguna més, així de l'etapa muda, algun western. Aquesta és la més característica. Que el Scorsese, de fet, va fer servir. Però n'hi va haver molts westerns, llavors perquè em van fer moltíssim. No tindria aquesta... Però llavors era una etapa com rudimentària, sempre es comenta que John Fork, quan va fer la Diligència, és quan va a l'etapa clàssica. Fixar, no? Exactament. El John Fork, el que va posar, va ser la psicologia. Ja va ampliar de contingut els personatges. Doncs crec que en aquesta etapa prehistòrica, parlem d'això d'una experimentació de l'aparell cinematogràfic. A l'etapa clàssica, ara que ho has dit, la Diligència és una mica la pel·lícula que sent els arquetips. Qui és l'Heroi, qui és el Dolent, qui és l'Interès Amorós, és una pel·lícula fundacional. Una referència directa de Tarantino. Totalment. Quina és la referència? No, de la Diligència Dictic. I ara que ho has dit, hi ha una referència molt bona, el hatefulate, que és a l'inici de tot. No, l'inici... Hòstia, jo crec que en comptes d'abans era el del diet negrito. Exactament. Parlem d'una pel·lícula on, per una banda, es fa referència a Agatha Christie. Western, los odiosos ocho... Ostres, Agatha Christie. Com ell, com ell, sí. Un hateful. Un hateful. Perdona, perdona. I també a la Diligència mateix. És a dir, a l'inici comença amb una Diligència que va recollir en personatges com a la pel·lícula de Joan Ford. Però tornem una mica a aquesta trajectòria que estàvem fent. Ni d'etapa prehistòrica o muda, etapa clàssica. Després passem a la etapa moderna. L'hi va matar a Liberti Balans, per exemple. Molt bona. És la clàssica. Exacte. Aquesta encara estaria una mica aquesta etapa clàssica amb quina us cadeu vosaltres? D'aquests anys 50, quines pel·lícules que hi va l'Escolà. Amb les dugues. Jo penso que les dugues són bones. Sí, però és més elemental. Juga amb cartes més bones. Sí, sí. I després passaríem una mica a una etapa moderna, que és aquests anys 60-70, on, d'alguna manera, crec que jo no sé com ho veureu, però hi hauria, com dos vies molt clares, una és la de la caricatura del passat, del clàssic, que és amb el Spaghetti. Western de Sergio Leone, amb Clint Eastwood i l'Ivan Cliff, tot aquelles pel·lícules caricaturitzen una mica el passat. I per una altra banda, dins també en aquesta etapa moderna, hi hauria una manca d'ideals d'objectius i com una visió una mica desanimada de l'Adoi. Això ho veiem a... Com a ja pel·lícules, King Western, així us fa pensar... Però va venir el Clint Eastwood i ho va arreglar, això. Molt bona. Jo, en aquest sentit, m'agraden molt de l'etapa moderna, les que són pura caricatura, és a dir, el bueno, el feu i el malo. Per cert, quines estem sentint una gran banda sonora? Los siete magníficos, molt bona, però d'aquí ja saltaríem una mica a l'etapa pos moderna, que és la última d'aquesta trajectòria, que en el cas del Western hi ha un remake, volia citar molt breument, que és de Corea, és a dir, vivim en un món, actualment, on el Western apareix amb una llibertat absoluta en relació amb altres gèneres i a qualsevol país. Hi ha un remake del bueno, el feu i el malo, que és el bueno, el malo i el raro, i que d'alguna manera, doncs, ostres, posa ara sobre la taula que el Western té una llibertat absoluta. És un altre exemple d'aquesta llibertat de l'etapa pos moderna. Tarantino, fa molt Western, el que vol. Diguem-ne, diguem-ne que mai quedarem sense obres d'art. Clarament, clarament. Jo vull una pregunta que us volia fer, perquè ja sabeu que no he pogut veure la pel·lícula, tinc moltes ganes de veure-la, ja m'haig de veure un format de 70 milímetres, veig veure el fenomen. La pregunta és, jo soc un gran admirador de la música, em conec moltes peces de música, les escoltes de tant en tant, en aquí es nota que la música és de l'Ània Morricone. Es nota fins al punt en el que hem tingut, podrien dir una mica que Tarantino, la banda sonora de Tarantino, s'ha vestit de gala. Aquí ja no es dedica a agafar cançons d'Espagueti Western del 60, com la Ressa, el Mercenario, que eren aquelles flautes de l'Espagueti Western, una cançó i unes cançons directament fetes per la pel·lícula. El tanto, perquè la banda sonora de Morricone és una peça descartada, no dic que no sigui moltificada per la pel·lícula, però és una peça descartada quan va fer la banda sonora d'Elector Exorcista 2. Què passa, que és ambient absolutament diferent entre aquella pel·li i la de Tarantino, però és curiós. No només això, sinó que, a part, el tema de tancar gent a una cabina, envoltats de neu, de ventisca, i amb música de Morricone, no s'ha de pensar a part d'això. S'ha de pensar en la por. I la cosa, això en Carpen. És molt fort que hagi llegut aquesta mena de... I en Mitterboton també, que és un tancat. No la conec. Vanda sonora, és que és tot junt. I el protagonista és Carrasser. És un nio de la cosa, que és com... Què ha passat aquí? He sentit, que ja els fans estan entusiasmats perquè això és la quinta essència de les seves obres de dreta. Hi ha els detractors que diuen que no és tan aconseguida com a altres pel·lícules que els agraden. Pregunto, quin és la vostra opinió? Jo estaria... Jo crec que, ni en un ni en l'altre, és a dir, no soc un gran fan de Tarantino, perquè sí, perquè jo crec que la bona manera de veure el cinema mai és, mai ha de ser moral, mai ha de ser dogmàtica, o si o no. Crec que totes les pel·lícules li pots veure alguna cosa bona i alguna cosa millorable, en alguns casos, molt millorable. En el cas de Hate for Late, que m'agrada moltíssim, crec que el que has dit, que resumeix una mica el cinema de Tarantino, és algo que ja hem vist en altres pel·lícules, però, ostres, és una gran pel·li. Jo, realment, ho vaig passar molt bé, a Tupol, també, m'has dit que et va agradar. Ja ho defineix el títol de fenòmeno, que és fenòmeno experience, perquè realment, i això és un tema que volia entrar una mica de les especificacions més tècniques, potser que ja és bastant interessant, perquè és una pel·li que planteja una mica de dubtes, potser a l'hora d'anar al cine, a l'Icaria, que potser per 7 o 8 euros, o... Això volia preguntar, què m'he perdut, què m'he perdut si he anat al Cicària, que he anat al Cicària a veure el pel·lícules? Va la pena, Pol, veure-la al fenòmeno? Sí, home, sí, sí, i tant, i tant. Ja només perquè... Això sí que pot ser que sigui una d'aquestes... no dic xiquillades, però dic allò de... vull fer una pel·li així, que va dir Tarantino a les produccions, i... El que feia el Cúbric, això, també. Va demanar gravar a 70 mil·límetres, i clar, a 70 mil·límetres, que això... És un tipus de... de saloló i d'un tipus de càmera, i sobretot un tipus d'objectius que són, pràcticament, prehistòrics, no prehistòrics, però sí que és una cosa que... No es fa servir ara tant. Clar, és una cosa que ha costat molt d'arcoparar per fer aquesta pel·lícula, i cosa que ha portat, que al rodatge ja havien de reconstruir uns 15 objectius que estan mig destruïts per poder rodar, i doncs aquí dona el toque, també, un amic, el fenòmeno, que dona un toque de... Els colors són com molt antics, perquè tu estàs... Ell també enta, i això és veritat, també enta molt, en un western, una pel·lícula molt clàssica. Fa jocs amb plans molt clàssics, però, alhora, et clava plans molt, potser, moderni, així, molt moderns... Sí, de totes les etapes, sí. Però, llavors, és curiós, perquè el saloló i d'aigua et transporta, no només amb el tema del color, el gra, el típic gra també, de saloló i d'atípic, sinó, també, amb aquest ultrapanevisión, que no, el que s'ha dit així, perquè potser també en recorda en pel·lis de l'Orets d'Arabia, que més també en aquests països... Et fa la versió contemplativa de la pel·lícula més curta, que més curta vol dir, no és llarga. I ultrapanevisión, a la que ho has dit, 70 milímetres, tot això és fenòmenes l'únic cinema d'Espanya, que ens ho pateix. Realment, el Tarantino ha volgut que s'ha mèrit. Perquè, també, això, el Paul Torres, que és un director bastant important de la fotografia que tenim aquí, i en la xocerra, que és el que va començar el fenòmeno, entre els dos van fer un vídeo que van explicar una mica el funcionament del tema de l'Orets d'Arabia en aquesta pel·lícula. I, realment, pots entendre que l'entrat costi, això, uns 12 euros, perquè és una projecció molt especial. Hem de recordar que, sinó, la primera projecció que es va fer de la pel·li de Tarantino a Haightfulade, la seva, o sigui, la d'aquí, la d'una mica premsa, això, la van projectar s'enfocada, i el tirada es va caure ja molt. O sigui, estem parlant d'un tipus de projecció que és molt difícil de aconseguir el 100%, però, quan s'aconsegueix, és espectacular. El Sant Malalt Milribertres, de tota manera, no fa tants anys, eh, que es presominava el 60. No, no, no. Si estàs parlant, estàs parlant exactament. Es parta que estàs parlant de 60.060 milímetres. Són 60 milímetres. I de fet, com es parla, Benurt crec que és l'última. Benurt crec que és l'última, no, però la penúltima pel·lícula que es va projectar així diria que és Benurt. Podria ser, podria ser. Però, de totes maneres, estem parlant que hi ha una referència per a tal tema de la gravació, que ja que treu el tema es parlaveu, que és el tema de la intro. Qui vagi el fenòmeno veurà, no només hi haurà un intermig, per dir-ho així, de 12 minuts, entre l'hora i mitja o dos hores de pel·lícula, sinó que hi ha l'entradilla, una entradilla d'uns 3 minuts llargs, de més de música, veient una mena de paisatge, però, en aquest cas, com una fotografia, només amb la música, amb l'endemà solo vermell, vermell encès. Això es veu que es va començar a fer el que el Viento se llevó, que el primer de senyors que van fer intermig i l'entrada musical, i després s'ha fet amb l'Aurens de l'Àvia, i s'ha fet amb moltíssimes pel·lícules d'aquesta època, però és veritat que últimament això no és la costumàfia. Ja té ganes de ser un clàssic, aquest avall. Sí, sí. Llavors, clar, mirament és molt recomanable, ja només perquè saps que la gent també que el va veure, aplaudeix cada gota de sang, cada frase de Samuel Elexio, aplaudeix tot, que això també dona molt de joc. Jo, per això, Paul, no sé si això és molt dolent, és a dir, no sé si hem de convertir el cinema tarantino com en aquesta espècie de circ, que sembla que s'ha convertit, perquè jo, realment, a base li trobo coses que dius, ostres, és que realment està molt bé. Jo estic en la teva situació. Jo, per exemple, de Tarantino, que agraeixo d'ell, és la conversa de pal ficció entre els dos personatges que van a parlar amb aquells dos, si home. Ja em trobaràs la banalització. El cap i a la fi, no la durem, perquè no faré més poeles de la pel·lícula, però en aquesta hateful aid, hi ha una escena que em va semblar magnífica del Samuel Elexio, explicant-li, com es deia, l'acte del gran... Bruzden. Explicant-li unes coses molt... sobre el seu fill i els seus membres. I, de fons, sonant, tocant, un altre dels personatges, tocant una Nadal amb un piano. I, a mi, aquestes coses així, com aquesta conjunció. Sí, i jo crec que això, bàsicament, el que posa sobre la taula és que Tarantino, totes les paraules racisme, masclisme, esclavitud, tot això, mai ho toca de forma tòpica i convencional. És a dir, mai, a l'esclavista és el dolent i a l'esclau és el bo, sinó que també es poden invertir el rostre. Això no vol dir que haguem d'atatxar a Tarantino com un racista, cosa que ha fet Spike Lee. Crec que no hem de fer perquè la finalitat és precisament jugar a intercanviar i a modificar els arquetips. I que res és o blanc o negre, sinó que hi ha gris ubs. El Spike Lee s'ha posat en evidència, va a dir-ho. Hi ha un aspecte que he de ser jo, que ho destaqui, evidentment, ara ve-ho per què. Tu l'has vist, tu l'has vist. Sense l'entrada aquesta, sense la mitja part. I no amb una qualitat tan gran, però he vist allò que m'han posat allà. Doncs hi ha una cosa que hi ha dit que ara Pol i Carles potser no en coneixen tant, però als altres dos sí. Sabeu què l'he de dir jo? I és que aquí el que fa, una altra cosa que fa el Tarantino, és jugar a l'Asbon Trier també. En quin sentit? Home, simplement pel fet que fa capítols. Exactament. I a més a més, hi ha un moment en què crec que és ell mateix, que se sent la seva veu, que explica i treu completament de la història. A aquest moment, perdona, això és Dogville. Aquest moment francès és justament després de la mitja part que està estipulada, que s'ha de fer a la sessió Roadshow, que es pot veure el fenòmeno. Roadshow. Espectacle de carretera. Sí, no? En aquesta nostàlgia que passa, de manera projectàl. I just després sura el narrador dient que ha passat això i això, seguim amb la pel·lícula. Potser que sigui ell o no. És molt curiós, que hagis començat això, perquè no sabia si... Jo després ho vaig estar pensant. No sabia si això estaria inclòs en la versió per cinès convencional. Perquè tu tornes, després d'aquests 12 minuts, i et diuen si recordaràs hace 15 minuts, que dius, hòstia, sembla que m'estic parlant directament, el senyor del cine. Una pel·lícula a cap part, la pròpia pel·lícula te la donen a capítols, com si l'estiguessis llegint. No només són els capítols, que és que una veu anòf que t'expliqui el que has vist, perquè potser te n'has oblidat aquests 12 minuts que te n'has de fer del vídeo. És molt curiós, perquè és com... M'estàs trencant la narrativa que tothom... I clar, em va semblar curiós... Carles Martínez, crec que s'ha donat que ha vingut un guió superel·laborat, i aquí, sense condicions, això és difícil de portar a la tema, però superel·laborat, superinteressant, tot el que ens ha proposat i ens ha comentat, i esperem que un altre dia tenim-hi a participar en un altre tema. És que estem acabant, Joan. Hem de dir que la setmana vinent... El Jaume ens presentarà la pregunta, el llibre sempre és millor que el film, i discutirem sobre això, perquè és el tema... Que ha triat ell. Doncs, gràcies moltes gràcies, Carles. A vosaltres. Per cert, aquesta pel·lícula està escrit amb llibre també, noi. Ah, acabem. Sí, la setmana vinent. Gràcies, Carles.