CsC 26/01/16 -Saul fia, The Big Short, The fifth wave... + El llibre sempre és millor que la pel·li?

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CINEMA SENSA CINEMA SENSA Som aquí de nou, un dimarts més disposats a parlar de cinema, d'allò que ens agrada. A més a més avui farem els convidats de sempre, perquè tenim l'equip que sempre hi ha amb la Carme, amb el Paul, amb el Jaume... Francesc. I amb el Francesc, estar darrere dels vidres controlant-ho tot. Farem un programa amb tres parts, una primera part que parlarem de les coses que hem vist, les coses que... de les prestrenes, jo n'hi he vist aquest matí, una, i per aquí en deien que també n'han vist, de les que s'estrenen aquest divendres. La segona part, a Jaume, ens introduiria el tema del llibre, sempre és millor que un film, que penso que és un tema molt sugestiu i molt atractiu, i que dona per moltíssimes coses. Jo vaig titular així, això. Sí, tu vas titular així. No devia ser jo. No devia ser jo. Jo vaig apuntar-m'ho així quan tu m'ho vas dir. I la tercera cosa, jo penso que seria, perquè això donarà per una... Per parlar de moltíssimes pel·lícules, que a mi sembla que il·lustren una mica la discussió que pot sorgir sobre aquest tema. Jo n'he triat algunes, i, per tant, quan arribem a la tercera part ja en parlarem. Per tant, la Carme també acaba d'arribar, acaba d'entre l'estudi, Carme Nebot. Hola a tothom. Hola a tothom. I, bueno, comencem per les coses que heu vist, que tu, per exemple, m'has dit que havies vist una cosa? Jo he vist tres coses, aquesta setmana. El que passa és que una és més actual, perquè és d'estrena, i és la Quinta Ola, que és en aquestes pel·lícules d'estrena, d'aquestes grans estrenes mundials, que es fan, sí, que van surgint de tant en tant. I, bueno, la protagonista pel nom, aviam si la coneixeu, la Chloe Moretz, que és una noia així, molt joveneta, que és molt... Aquesta pel·lícula és Americana. Ah, sí, sí. Americana i... De Socarreu. De Socarreu, sí. Molt, molt, sí, sí, molt patriota. Enrere que estem salvat, és a dir que no. Sí, sí, sí. I justament, mira, no m'havia pensat, però és que és una pel·lícula adaptada d'una novel·la. Llavors, mira, podem ensetar el tema. Però aviam, sí que és veritat que, a ver, a ulls de qualsevol crític, és la típica pel·lícula de més, una pel·li més, però... Sí que és veritat que ja no sé si com a Tarantino, si com a humanatge, o com a... o com a... simplement... Agafa, copia, o el que sigui, però és una mescla entre el dia de mañana, la guerra de los mundos, alien... És un popor rella supergros, però sí que és veritat que, com a guió, és una mica tremola, una mica. Llavors, clar, no sé si pensar si la novel·la ja és així, o és l'adaptació. Llavors, aquí, com que la novel·la no l'he tocat, no l'has llegit. Però potser sí que és una mica la... l'estrena, la típica pel·lícula d'acció, amb romància... I l'altra que deia és que era potser mad, no? Sí, llavors, vaig veure un parell així que estan nominades els Òscar, que és Mad Max, i X Màquina, que són molt diferents, una que gairebé tendeix més el cinema d'autor en quan ha ritme, que és X Màquina, sobre la intel·ligència artificial, i l'altra, que és Mad Max, que tot i també ser molt d'autor, de George Miller, és... bueno, està considerada una de les pel·lícules últimament, que tenen més plans, més plans en total de la pel·li, no sé quants mils de plans. Llavors, clar, sí que és veritat que té... té sermeri d'arribar amb 10 nominacions als Òscars com una pel·li d'acció, tot i que ja té un transfons, no? Vull dir, ja des de fa molts anys són les següeles molt esperades, però X Màquina també tenia... està nominant jo i jo, i X Màquina potser sí que ens entraria més, perquè tot i ser una típica història que ja hem vist amb Jo Robot, per exemple, és com a mínim val la pena veure de com es desenvolupa una història que en realitat es transforma en 3 personatges, molt claustrofòbic, i sobretot, sempre pensant en aquest futur de què ens espera la robòtica i què ens espera la intel·ligència artificial. Llavors, aquí eren les... Doncs espera, ja la tenim. Ja la tenim aquí. Però ens fa por, no? Bueno, la pel·lícula es queda una mica amb l'espectador, jo crec. Intenta jugar bastant amb que esperem l'impossible, aquest, i és bastant distòpic. Comença molt utòpic i acaba distòpic, o sigui que és bastant... Real. Sí, és bastant real. I, a més, les dos pel·lícules, tant Batman Max com X Màquina, estan ben nominades, que estan competint a efectes digitals. Jo, realment, confesso que no he vist cap de les dues, però he vist un trailer de Batman Max, etc. I, realment, no sé, suposo que els guió no tenia la mateixa qualitat, però el que és l'estètica, la imatge, cram tu, doncs, realment té força. Veure la pel·li de Batman Max és gaudir d'aquest cinema, que tot i ser d'acció i d'aventura. És una especialista en futurista, com havien sigut les altres, però la pel·lícula és una pel·lícula que, bàsicament, les dues hores exactes que dura, potser una hora i 40 són perseguacions durant el deser. Deser, tot obert, clar. Per tant, no hi ha història de fons que sigui. Hi havia història, hi ha història molt com volés que, bon, univers, Miller, però, realment, tu passes bé, ho has enganxat, no ho vas enganxat, no ho vas enganxat en el final, doncs... Sí, sí, va, és... Aquest tipus de món. Un extrem i tant. Saps què em fa pensar, per exemple, amb el pel·lícula Buriet, que l'altre dia la van passar. Sí, sí, sí. És el contrast, suposo, perquè hi ha... Sí que també hi ha plans, hi ha una barbaritat de plans allà dins, no? Però apareixes, desapareixes i tal, i vull dir, pum, i el espai és aquell, no? Vull dir aquell, que seria el minimalisme més absolut, comparat amb el que acabes de dir. Per posar hi ha contrastos, eh? Una mica de Jacket, també, doncs, la contrastos també és interessant. Doncs ja vaig veure la joventut del senyor Sorrentino. A veure, què en dius? Quin tio més festivalet, diu. A veure, l'has vist tu també, em vas dir... Ja li deia, en el Joan fa una estona, abans no hem començat el programa, dir, jo crec que aquest home, el que sap fer és precisament fer un retrat molt interessant i t'atrapa d'una manera absoluta. Em vaig quedar mentre la veia i vaig pensar en el que tu vas dir, que la pel·lícula té diferents punts que podria recordar-nos, diferents pel·lícules i que hi ha uns tractaments i tal, i bé, em quedo amb el que vas dir tu, segurament que a mi m'hagués passat desaparegut, però la veritat és que llavors un cop ja vaig acabar i vaig pensar-hi i vaig dir, doncs sí que és probable que això sigui així. Però, a més a més... No és probable, si tu ho vas veure, ho hem de deixar com a bon, com a consistent. Però jo el que també vaig veure, i és el que li he dit en el Joan, és que, a més a més, jo penso que és un senyor que mostra i, paral·lelament, contradiu. O sigui, en definitiva, mostra la part negra de la qüestió. Tot i que és un embolcall absolutament brillentíssim i que, veritablement, crea una mena d'enveja, de dir, ostres tu, com viuen, quin nivell hem aconseguit els humans de viure, d'aquesta manera, paral·lelament, té la capacitat de mostrar-te també la cara lleig de aquesta realitat, que en definitiva és la solitud, la benetat, tot allò, i llavors això està molt bé. A mi em va interessar molt, i és el que em quedo com a virtut d'aquesta pel·lícula. Crec que amb la gran esperança era donar altra manera, això. Sí, amb la gran de Bellesa. Era una altra cosa, sí. Però això que dius de les contradiccions ja de mateix el títol, el títol és la... Sí, la jove tot. Vam sortir tenent 80 anys, no? Bé, però no només és el títol. Vull dir, evidentment, home, sí que hi ha jovent per allà, però guapo, eh. I el Michael Cain, realment, pot ser el que vulgui, segurament, inclús ara, perquè només era tràiler i, per tant, no vaig acabar de captar què passava. Tu ara m'ho has subrellat. Però trobava quasi ple de matisos, només amb el trailer. Sí, sí. A veure, també són dos actors molt versàtils i hi ha una gran experiència, però és que... Entrant a aquesta pel·lícula com vol que entris al director, almenys és un ple. A mi em va agradar molt també la... Tu la recomanes. Sí, la diríem la sensatesa amb la qual vesteix el músic, el d'allò... El músic qui és? El Ciel. El Keita, no? El Keita. No, no, el músic és l'altre. El Keita és un director de cinema que està intentant fer la... I qui fa de músic, qui és? El d'allò. Michael Cain. Michael Cain. De la manera que vesteix el músic, que jo crec que hi ha una... un sintonia que jo faig tot com ara sí. I, a més a més, és d'ell surt el discurs més tòpic, per dir-ho d'una manera, crec jo. I, a canvi, l'altre no, l'altre és més insegur. I l'altre, fins i tot, ho té tot escampat per allà, no? És com... No, l'altre l'ha penjat d'un aquí bastant jove. Això també és molt interessant, sí senyor. I estàm actiu. Un estàm actiu, no? Més que estiguin actiu, és que ell creu que estan actiu. Sí. Aquest és el problema. Jo crec que el que busca és la contraposició de dos amics que un és el retirat per què vol. És el Michael Cain. Per què vol? Si no, per unes coses que se sap anar a la pel·lícula, però que és el Michael Cain. Jo crec que és més la figura aquesta del director que vol fer l'última obra magna pel que se li recordi, però no se n'adona que potser... No pot. Potser ja està acabat. Fins i tot, sí. Tampoc ho deixa clar que s'hagin acabat, perquè l'únic que li falla és l'actriu i tal, no? Però molt bé, aquest doble joc també és una... una composició psicològica masculina, no? En aquest cas, prou interessant que la fa, evidentment, a nivell de guió també és complerta, no? Molt bé, vaja, vull dir. Esclar que és recomanable on vas a parar. Això no es pot negar. És que la crítica parla de coses contradictòries. És a dir, doncs els he agradat molt i el resnoi. Perquè ja va passar amb la gran belleza, eh? Tothom ja diu que... Incluses que els he agradat molt l'aquest... Perdó. A mi el que em molesta és el personatge principal, que és aquell que no ha fet res a la vida i que representa que viu millor que ningú. Això no... Què vols que et digui? A mi això no em va d'allò. A canvi, aquí, ja he vestit els dos. A mi el que em molesta és el personatge principal, que és aquell que no ha fet res a la vida i que representa que viu millor que ningú. Això no... Què vols que et digui? No em va d'allò. I en canvi, aquí, ja he vestit els dos. Els dos protagonistes crec que és bastant més interessant. Molt bé, molt bé. I jo diria, fins i tot, científic. L'altre et queda com una mica allò de dir, mira, aquest paio aquí, per una novel·la que no el sé què, i guaita tu com... És clar, i allà hi ha més... Jo crec que hi ha constants del Celini. I sincerament, imitar el Celini és com fotre't de cara a la paret i fer-te mal, eh? És així, no sé, no són segurs, també. No deixeu de veure, per entendre encara una mica millor el Sorrentino, que sempre que es parla d'això. Com a mínim, les dues que jo he vist són perfectes, i a més a més la definició, la caracterització, l'explicació que ha donat el Jaume per donar una idea del que fa en aquesta pel·lícula, el director, també serveix per les altres. Les conseqüències de l'amor és això mateix, un personatge amagat, que no l'entens fins cap a la meitat de la pel·lícula i que té l'aportunitat de fer alguna cosa per canviar el seu destí, però ho deixa perdre per la cubdícia i per... No sé per què, perquè tampoc no té gaire cosa a fer. És tremenda. I la mateixa del Dismas Vida Place, que també és la història d'un músic, que a la setmana passada ja van comentar una mica amb aquest actor, que una altra vegada és molida, el de l'Arba de la Vida, el Sean Penn. Doncs la veritat és que també és impressionant. I com sempre, el tractament de la música és espectacular. I fins i tot a la gran de Vélecha, jo diria que és el que més destaca. A mi tampoc va ser una pel·lícula que em va meravellar, va ser la primera que vaig veure i no em va entusiasmar. Però la música està molt bé, ja, també. I a totes les altres també. És un director a recuperar-nos tot el que ha fet. Sobretot a veure-me les primeres coses. Sí, sí, vol molt la pena. Igual que a la Carme hem vist això de l'Hijo de Saúl, jo confesso que mentre ve a la pel·lícula pensar, ens vam atanir moltes rodes, les coses que vas dir l'altre dia, perquè coincideixo absolutament. És una pel·lícula molt dura, molt forta, però com deia a la Carme, perquè aquest migdia ens hem estat parlant, comentant un moment, i ara ho explicaré a ella, perquè jo només vull dir que és una pel·lícula que la trobo molt feta, molt rodona des de punt de vista, diríem, de realització, d'estètica i tal. Però potser és excessiva, i és reincident, sobretot, perquè és molt fort, és a dir, et toca, et faré... No sé si t'arriba a conmoure, fixe. Potser sí que no tens raó que no conmou. Estàs atrapat i ferit pel que estàs veient. És una pel·lícula... Però arriba un moment que ja et deixo, arriba un moment que... que penses, bueno, mitja hora a menys... Ho hauríem entès. Ho hauríem entès i ho hauríem vist, i per tant no... Digues, digues. És una pel·lícula... d'Hongria, que no ens arriba massa. Aquest director, en sembla que és la seva primera pel·lícula, l'Aslo Nemes. Llavors és una pel·lícula sobre... l'extermininasi. És una pel·lícula... que totes de bé, a dintre de... a la zona de crematoris d'Auswitz. Auswitz, sí. I el protagonista, i això és el tema. Com podeu veure, el tema ja és durillo, i la pel·lícula, hi ha moltíssimes pel·lícules que han tocat tema sobre l'extermininasi, i l'han tocat des de... Però no són tan dures, no són tan dures. Exacte. Per exemple, a l'ista de Slinder, sí que veus allà... o la pel·lícula... no sé, el pianista mateix, o quan se vol... Estaria... És amable, arriba ser amable. Aquestes no són... Com que deia això que entra... Però que aquesta és infernal. Aquesta és literalment infernal. Aquesta és. A més, una càmera que està posada... a 10 centímetres, constantment de la cara del personatge quan entra. Llavors, hi ha una cosa que aconsegueix amb molta eficiència, que és... hi ha un primer plano del personatge central, del protagonista de la pel·lícula, que té una esfecció, una duresa extraordinària, i una mirada culpidora, d'entrada, tens la sensació d'una immensa solitud. Una immensa solitud. És a dir, salve si qui em pueda. I això des del primer moment. I després totes les altres figures de l'entorn estan difuminades, el qual fomenta que tu interpretis la solitud d'aquell personatge que està amb un burgit... Però hi ha el drama, hi ha el drama que se l'explica, si no s'entén. El representa que ell porta, diríem, que ell és un joveu, que està en la capa de concentració, tu no en principi no saps qui és, però que està en el compte, que ell és un d'ells, un joveu que està en la presó, però que li fan fer la feina, i els fan entrar dins d'una... Es van adotjar, es van agassipitzar. Ell representa que sap que els van ametar cada un d'aquells senyors que ella està fent. Entreu? El representa és que ell és un senyor, que és part, és joveu com ells, que el podien matar com els altres, i ell, perquè simplement està netejant, i els està fent entrar, no el maten. La pel·lícula és això, repetir això una i altra vegada. D'entrada ja ho diu, l'estòria és del grup de jueus que estaven seleccionats per fer aquest tipus de feina bruta, que consisteix en que mentes s'han de portar-los a la... El crematori. I netejar. I aquesta és un bloc de gent que són jueus també per ser exterminats, però que per la raó que sigui, són seleccionats per la seva força, la seva resistència, per les raons que sigui, a fer aquest paper. És més, aquesta gent fan aquesta feina a canvi d'una prolongació de la vida, perquè després els maten igual que els altres. Quan ja no són eficats... Exacte, i ell acaba igual que els altres, que això... Spoiler. No, no, no igual, no igual. No, no, és una altra història. El futur d'aquest tipus de gent, ell en particular, com a història, no t'ho explico, però la història d'aquest tipus de comandaments, d'intercomandaments, d'inter del camp, estan prolongant un temps la seva vida, ells estan sentenciats igual que els altres. Sí. Si agafem la pel·lícula del Schindler i la posem al costat d'aquesta, veurem que la pel·lícula de Schindler, del senyor... El que veurem és que allà també parlen de persones d'aquesta característica, però allà, un cop arriba al final, diumne que el Schindler s'en surt i salva a uns quants llocs, però que en definitiva s'han salvat de l'amor. Aquella seria una història que probablement és increïble per la major part de nosaltres, perquè aquesta concessió segur que no existia en el camp de concentració i la pel·lícula aquesta que parlem ara, doncs aquesta és la que diu, no senyor, això era així. És probablement era així, però a veure, era una barreja, jo crec. La pel·lícula el que té és la tensió constant... És a dir, a tu et vol fer no comocionar, però sí sentir el terrible d'aquella, d'aquell entorn. Això ho aconsegueix. Això és el que més aconsegueix, amb el so, amb la música, amb tot, constantment, amb l'estètica, constantment aconsegueix això. Tret d'això la pel·lícula no és gaire cosa més. No té res més. És per això que s'aguanta una mica més. És per això que s'aguanta una mica més. Potser tampoc la millor no n'hi ha per tant. Està molt bé perquè ja tens tot el que passa en els 10 primers minuts. Tot el de més es torna a repetir amb variants per als mateixos. Per tant, en aquest sentit estic d'acord amb el que diu la Carme. Us volia explicar, volia comentar que fa dies que estava intrigat pel tema de Saúl, perquè hi ha el fil de Saúl. I llavors ara, mentre parlàveu, estava buscant, és que Saúl és el primer rei segons el relat bíblic. Llavors és un personatge que va de Sobeí en un moment determinat, allà bé, i per això es va guanyar la seva ira. Llavors això va provocar que Saúl estigués en contra del seu propi poble. Per tant, una mica per aquí va el tema de la història. La pel·lícula està justificat del segon informe, i és que el personatge és Saúl. I ell es diu Saúl. Llavors ell vol salvar el nano, però hi ha una cosa que potser no l'explica. Ja l'acabes explicant tot. No expliquem. Tu què has vist, Francesc? Jo volia veure una pel·lícula. Al final no he anat per què, i ho explico i ho entendré ràpidament perquè en coneixeu. Volia veure una pel·lícula de la que estem sentint, la banda Sonora de Fonts, que em crida molt l'atenció com a pel·lícula diferent, que és aquesta que es diu Divermesum der Welt. Aquí s'ha dit mesurant el món. És la història de dos científics, de principis del segle XIX, una es diu Alexander von Humboldt, que era una mena de venturer que va fer un món de coses al voltant del món, investigant diferents qüestions, això de la física, de biologia, i l'altra és un matemàtic molt conegut, que és el Gauss, que és un dels grans matemàtics de la història. El gran Gauss. Qui ho havia de dir, si no, Carme, que el coneix bé per la seva professió, entre d'altres, però millor que els altres segurament. És un dels grans matemàtics. Doncs llavors hem cridat molt l'atenció, una pel·lícula que parles d'aquests dos personatges, però quan estava disposat a veure-la, mira, coses de la distribució, el mateix, els cinemes Girona, no pensava que mai m'ho farien això, però el diumenge, totes les sessions que hi havia estaven en versió espanyola, doblada. Llavors la única, la fan demà, a les 10 de la nit, en versió original. Em va despistar tant, i jo vaig deixar córrer. Això dels purismes? Tot s'ha de saber combinar, però m'ha fallat aquesta pel·lícula. Jo encara he vist una altra, si voleu, la comento. Si anem ràpid, perquè... A veure, igual l'heu vist també. La gran apuesta, aquesta és una pel·lícula americana que està basada... Que guanyarà molts hòsties. Sí, no? T'he vist. Està una preferida. Les interpretacions estan bé. A veure, és una pel·lícula sobre el model bancari actual i la problemàtica que va fer cabralem en brothers i la gran caiguda dels bonos escombreria que eren de hipoteca Surprime. Llavors, és una pel·lícula entre el Marc Gincoll i l'Obo de Wall Street. Jo em quedo en Marc Gincoll. Per mi Marc Gincoll és una gran pel·lícula. És una gran pel·lícula, una gran interpretació. Unes personatges de carn i ossos construït inclús que sorten poc estant el mateix Jeremé Ayrons. Tots els personatges tenen sentit, tots els personatges els entens, tots els personatges tenen diferents bandes de ser observats. Per tant, és una gran pel·lícula i a més a més entens el que està passant. Perquè és que aquesta no ho entens. Jo... A veure, tot i que sabia la història i sé com ha anat això, usa un tipus de nomenclatura i un tipus de manera de parlar, de què m'hi hablen. Però en terme general està bé. És una pel·lícula molt ràpida. És com el Lobo de Wall Street. És més a prop del Lobo de Wall Street. En qualsevol ritme. Sí, en qualsevol ritme. A més a més l'escorcesse allà s'ha de demanar, entens? I aquest no arriba a sortir. Encara que el tema és per sortir. Per què? Perquè llencen nans amb un canó i allò? No és res per l'escorcesse. No, ja ho sé. L'escorcesse pot fer el que vol. I a vegades a mi tampoc és que el triaria, com es diu així. Però bueno, aquesta pel·lícula no té res. I pretén explicar uns personatges, un món, una manera de fer, una manera d'estafar, això sí que ho pretén i això sí que ho fa. I a més està basat en una història real d'aquest, que ja no sabia qui era, el Michael Barry, que sí que és un personatge que deia un metge, una obra, i després fa, es dedica a les finances d'una visió extraordinària i d'això fa un món. I està bé. Encara no l'he vist, però només hi ha hagut una crítica de fotogrames avui, que deia, lo mejor, que fan allò de lo mejor y lo peor, lo mejor es historia muy escorcesa. Era com massa. Massa igual. Massa igual. I en canvi, que margin col, perquè sí que posa personatges de carniosos, bueno, les coses també li posa, però amb menys intenció, en aquest aspecte. Però no li surten tan bé. Tu els barreges. Així és com margin col, allò és consistent del principi al final, aquí no n'és tant. No podem deixar d'esmentar abans d'arribar a dos quarts i després ens dediquem al tema al màxim, el fet que aquest diumenge són la presentació i el lliurement dels premis d'audi amb la gala correspondent d'aquest any, dels vuit anys premis d'audi, i només dir així una miqueta ràpid, però destacar-ho, que el rei de l'Havana, la pel·lícula del nostre estimar, ja diria el director, no em surt. Potser m'ho dius vosaltres o potser... Vostè Villaronga. Doncs té 12 nominacions, Truman, T11, Barcelona i Diversos, són els que més. T7, el camí més llarga per tornar a casa, Sergi Pérez té 5. I com a millor pel·lícula també està a l'adopció de Daniela Feigermann, un dia perfecte per volar de mar retxa, Anacleto, està com a millor pel·lícula en llengüe no catalana. Quina? Anacleto. Igual que la nòvia, igual que Truman, tot i que és de Cesc Gai, però està rodada en castellà, i que hi ha tota aquesta situació i que si tot va bé, no sabem si aconseguirem o no, però Paul Diegler aquí present, i jo mateix tenim la idea d'estallar, perquè hi ha unes senyors de l'acadèmia que hem d'esperar per fer allà un reportatge a maco, hi ha tots els premis habituals, millor guió, millor protagonista femenina, sabeu alguna actriu nominada i m'acuesta per exemple l'Atàlia de Molina inemitablement o està guanyant tot, últimament. L'Atàlia de Molina... L'Atàlia de Molina és que allà... Si no fora per ella, la pel·lícula s'abandaria menys, ella fa un paper on. Jo crec que el millor actor ho guanyarà Borja Espinoza pel camí més llarg per tornar a casa, perquè és impressionant. Jo crec que més Ricardo Darín i que qualsevol altre pel·lícula cregui, perquè això és impressionant. És una altra cosa. És una altra cosa. Borja Espinoza és la profunditat total, la identificació d'un personatge, tu oblides completament que allò és un actor, crec que és una altra cosa. Ricardo Darín, doncs no sé, segur que el Fabiano encara veuen. De fet, a mi, amb la de Truman, m'agrada més el Javier Càmera, si t'hagis dit la veritat, en aquesta pel·lícula en particular. Pasa que clar, el personatge central és el Ricardo Darín, però a mi el Javier Càmera aquí molt bé. Abans de passar el Jaume, que queda molt poc temps, jo aquest matí ens han passat una pel·lícula d'Estrena, que l'estrena d'aquest divendres, que és Respiras, una pel·lícula alemana, que es pot veure, és una pel·lícula que s'aguanta a veure, està molt ben feta, però tampoc diria que és una de les grans obres. El que passa que... És el director. És un xicot que és la setmana pel·lícula d'ell, que es diu Christian Zuber, jo no el conec amb les pel·lícules anteriors. Estan molt bé les noies, potser per explicar una mica de què va, representa que és el contrari entre els dos mons, ella és una noia grega, jove, que no troba feina a tot i que té estudis, no troba feina a Grècia, no troba feina a Alemanya, a Frankfurt, perquè pensa que ella tindrà feina, i la troba més fàcilment, encara que és de Niniera, de una senyora que és d'altre, d'estant dignit, d'Alemana, hi ha el contrari entre els dos mons. El primer món, en un moment que us diu això a la pel·lícula, i el segon món, o el tercer món, que seria el de Grècia. Això es complica, no explicaré ara el que passa, continuació. La pel·lícula penso que té força, té interès, però... Què passa que ha comparat, potser, amb les altres coses que darrere m'he vist, jo diria que és una de les pel·lícules que té més consistència, o sigui, que està més ben feta, està molt ben interpretada, i... bueno... es podia veure, és a dir, no? Espera que vegi hateful hate. Espera, espera. Espera que acabi mal dit. Hi ha un problema que és que suposo que sabeu que és que cada dia el que... jo la vull veure en format 70 milímetres, i cada dia la fan una hora diferent, i jo la fan una hora, i vosaltres vas de buscar un dia que coincideixin que tu et vagi bé per anar al cinema, i no la pots veure. Jo em resignaré a veure-la, com la veurà, la multitud. Vale, vale, vale. Vosaltres em direu unes coses, i jo, com la veu vista, com la ple bé, ja us direu nosaltres. Jo no tornaré a veure en digital. Digue'm el dia que no m'apunto. Jaume, explica'ns... No, això, tots plegats, home, ho hem d'anar explicant. Com ho veus, a llibre sempre és millor que un film? Sí, no, jo crec que no, perquè això s'ha escrit moltes vegades. El que passa és que sí que és cert que jo, per exemple, la meva pròpia experiència, és que sí que és veritat que a vegades, segons el que he llegit, diríem que m'ha interessant, m'ha agafat més, m'ha fet entrar més en la temàtica. I això normalment és amb temes concrets, no? Temes, per exemple, que podrien tenir, doncs, una inspiració romàntica o bé... un dibuix d'un personatge que probablement sí que el cinema pot arribar a ser una mica complexa de definir-ho. Però de tota manera, jo volia començar, precisament, amb els punts de Malison, perquè aquesta és una pel·lícula que jo la tinc mitificada. El perquè és molt senzill. Primer, perquè sé que és una novel·la petita, que també la vaig llegir, perquè en tot cas, argumentalment, és el mateix, no hi ha cap dubte. Però jo crec que el clinisme fa un treball molt bo de tot el que representa mostrar una parella tan singular com ells dos, la qual ella és una dona que està casada i que té, doncs, jo crec, aquell compromís tan tòpic i que tota la vida hem escoltat de seguir fidel en el seu marit i d'una manera edificant, per dir-ho d'una manera. I en canvi, de la manera que la retrata en la Meryl Streep, jo crec que això explicat per molt ben explicat que estigui coneixent, i aquí és on tastar per mi la diferència, coneixent la diferència entre la literatura i el cinema, crec que el cinema ho retrata. També, això, vull dir, ho fa amb un actriu tan brillant, i ell mateix està prou bé, senzillament gairebé es posa darrere la càmera, i ho fixeu, és ella sempre que està primer plan, no? I llavors, esclar, explica, això és difícil, i difícil ho va ser pel que va escriure la novel·la. Ara bé, quan es tracta de coses, hi ha una mica més complexes, per exemple, un altre que m'ha vingut molt a la memòria és legata sobre el taul del desenc, no? Aquesta és una pel·lícula que ve una novel·la, tots ho sabem molt bé, i llavors, aquesta pel·lícula, jo quan la vaig veure aquesta pel·lícula, és insuperable, no? Fa molts anys, evidentment, en té molts anys. 21, 72. Llavors, clar, la vaig veure últimament, i vaig dir, home, sí, però la psicologia que jo hi veia, i aquesta sintonia que per mi era molt interessant, quan la vaig veure de jovenot, doncs la veritat és que avui és tan més desenvolupada, i llavors la pel·lícula no s'aguanta, no s'aguanta res, allà, al contrari, tot se'n va avall, no? I segur que la novel·la, que no l'he llegit aquesta, una obra de teatre, és molt millor que no pas la pel·lícula, perquè ho elementalitza tot tant, que dius, no, això ja no val. Ara bé, en els seus moments, o sigui, quan era jove, o si més no, quan jo era jove en un context social, com el que vivíem, doncs, veure la pel·lícula aquella era tota una gran cosa, que això també jugó un paper molt important, no? A on ens porta tot plegat? I ho esmentàvem aquí, abans de començar el programa. Doncs, quin és un dels homes més brillants que ha adaptat en el cinema de novel·les? Tu ho has dit, està a la icobric, eh? M'ho he dit... Agafa tot el que vulguis, tot és... tot és literatura, no? I qui és el... O sigui, i aquest, a més a més, jo crec que ho ha fet, fins i tot, molt millor que no pas, pel que sé, sense haver llegit, eh? Amb els seus problemes, amb els escriptors, també. Ah, això mateix. A canvi, hi ha un altre regalitzador, que és el senyor Alfred Hitchcock, que aquest seria l'inverse. Aquest sempre agafava no volotes, que no tenien cap mena de nom, perquè ells ho apuntava tot. O sigui, era tan brillant la seva manera de... de fer cinema, que veritablement atrapava de dalt a baix, i la novel·la quedava allà raconada, com aquest tipus. M'ho he criticat, va dient, per exemple, la famosa Xaveu pel·lícula, que, basada en una novel·la, una novel·leta, que em diu Jaume Molbe, és en el Robert Bloch, que no t'hagués passat desaposament desapercebut. L'única que va fer Bona va ser Renéca, que ella sí que era una novel·la, això ve... De la petita Hajmi. De la petita Hajmi. La novel·la ja és potentíssima. Per mi, inclús, la novel·la... Però en general és veritat. És fosca la pel·lícula. Jo la vaig trobar molt més... potent, inclús, que la... Mira que està anant al tren, et deixa... pelcat, no?, perquè el tipus... És curiós, perquè el... Però la petita... ho fa una mica? No, però el que diu el Jaume, en general, és veritat, a part d'una potser aquesta, i una altra més, també, que passa, és veritat que el Hitchcock ho explica, i ho diu, i ho diu ell. Diu que ell pensa que adaptar una novel·la molt bona, molt d'allò, no podràs igualar-ho. En canvi, ell diu, s'ha d'agafar una cosa, que sigui petiteta, i llavors fer-la més d'allò. Per exemple, en 39 escalones fa això, tu agafes la novel·la que jo l'he llegida, és una pel·lícula de la època britànica de l'Alfred Hitchcock, i la novel·leta és una novel·leta. Mira la pel·lícula i dius, quina enriquiment que li ha fet. Si cosis, passa que també és el mateix. Si cosis, hauria sigut una novel·leta, hauria sigut una novel·leta, que hauria passat absolutament desapercebuda, i és una pel·lícula que s'ha fet el Hitchcock. Amb el tema aquest, que em sembla molt interessant, sempre he pensat, i és un miqueta com ho has dit tu, que hi ha pel·lícules que segurament estan millor en versió cinematogràfica, que la novel·la hi ha coses, o obres de cine, obres de teatre o obres literàries, que estan millor literàriament, o com a teatrals, que no passen com a cinematogràfiques. Però hi ha algunes que em sembla que són curioses per el que han significat. Per exemple, a mi en Belcap sempre hi ha una novel·la, l'insoportable ja del cert, que és una famosa novel·la del Milan Cundera. I és una famosa novel·la, perquè resulta que quan es volia fer la pel·lícula, que la va dirigir a Philip Kaumann, el Philip Haumann va buscar en el Jean-Claude Carrière, i el mateix Milan Cundera, i els va fer treballar per al guió. Ens va resultar una cosa bastant interessant, i és que tu llegir la novel·la i vis la pel·lícula, i comparant les dues coses, te'n dones compte. I tu veus la pel·lícula, i compares-la amb l'altra, i no ens compta que la mateixa idea està expressada a diferent forma. És a dir, una ho ha expressat cinematogràficament, i l'altra ho ha expressat des del món de vista literari. Però en definitiva, t'estan dient que és una pel·lícula que no és una novel·la. El mateix Autol, Milan Cundera, i el Jean-Claude Carrière, que com sabeu és un guionista excepcional, que va treballar amb el Buñuel, que és un guionista literari. Però en definitiva, t'estan dient d'un mateix, o t'estan donant una informació que és complementari. És a dir, que el que a un et falta te la dona a l'altre, que no hi és. M'explico, m'acabo d'explicar. Sí, sí, sí. Jo se'l va pensar, per exemple, les ubes de la ida, del Joan Ford, bastant de l'Estemec. Jo vaig llegir abans la novel·la que la pel·lícula. I es fa sempre una mica de por, les ubes de la ida novel·la. I els personatges són molt explicats, i molt afonits. I quan vaig veure la pel·lícula, vaig pensar que era una gran pel·lícula, però no era ben bé la novel·la. Almenys el que jo havia, com ho havia viscut llegint, o com ho havia passat veient-la. No sé si perquè l'Estemec és un gran escriptor, i el Ford és un gran director. O ha treballat amb uns guionistes que ens ha pigut a donar-li relleu amb una cosa que estaven allà. Per exemple, l'altra pel·lícula típica que parla d'aquest tema, és matar-lo en Ruy Senyor. És una basada en una novel·la de la Lee Harbert, que va ser Premi Pulitzer. I, curiosament, tu agafes la novel·la, jo l'hi llegiria, i agafes la pel·lícula, i li havia estat més d'alguna vegada, i t'adones que no són exactament el mateix. I les dugues són brillants. És una cosa més afinada, perquè la van treballar a Hollywood, suposo, molts guionistes, i van repetir, van assajar moltes vegades, a més d'allà amb un text que era molt bo, i matar-lo en Ruy Senyor és una cosa excepcional. És a dir, des de la punta de vista de cinematogràfic, és brutal. I tu comparàs amb la novel·la, dius, hi ha el mateix que la novel·la, però segurament té més força a la pel·lícula. En canvi, a mi em passa, per exemple, amb l'Anna Karenina... Passa al revés. L'Anna Karenina, el Tòstic, és una cosa extraordinària, extraordinària, extraordinària... I en canvi, les dues que jo he vist, jo he vist... De la Greta Garbo? No, jo recordo la de la Vivian Lehi. La de la Greta Garbo no la recordo més. La Vivian Lehi. Perquè ella fa un gran personal a la Vivian Lehi. Ella fa un bon personatge, però no és aquell personatge. Ja. No és l'Anna Karenina que... I aquesta última, la última que... la Anna Karenina última, és la del Joe Wright, aquesta del donze. L'última. No té res a veure amb l'Anna Karenina, quasi. Home, sí que té a veure. Però jo diria que quan tu llegeixes, allò té molts més matisos, molts més matisos, el món és molt més... molt més gran, i en canvi, la pel·lícula... Ho fa petito. Jo voldria també fer veure una cosa que per mi ha estat molt clarificador, com a element de diferenciació entre literatura i cinema. I sobretot, potser m'interessa molt, perquè en general s'ha menys tingut el cinema, a favor de la literatura, i jo crec que això no és correcte, amb un sentit molt elemental. És veritat que el cinema ha fet moltes obres que són així, vull dir, per consum, i que no tenen més d'allò... La novel·la també ho ha fet, això, una barbaritat, no? Tant o més, tant o més. Allò que veig, el que entenc, i a mi ha mesurat una mesura, jo crec que no fanàtica, ni apassionada del que representa un tema com aquest, és precisament que per mi el cinema, i sobretot si li poses rostres, rostres reconeguts, la qual tu acceptes d'entrada, et dona la oportunitat de profundir sobre aquella persona. Evidentment, no han de ser novetosos, o a vegades sí que han de ser diferents, però no han de ser novetosos, i tu entes, al cas de l'Amèrica i l'Estrip, amb els bons amàlis, és per mi un exemple vital. I, en canvi, quan estàs amb la literatura, que jo en llegia ara no tant, la veritat veig més cinema, a mi el que em passava és que em funcionava la imaginació. O sigui, la literatura té la virtut que tu fas una composició del que t'estan explicant, o sigui, el parc que després es pugui estar representat en pel·lícula. I, llavors, això és un gran atractiu, trobo jo, perquè és clar, quan tu entres allà i tens aquesta capacitat d'imaginar-te personatges, què és el que et pot haver passat alguna vegada? Que quan allò s'ha transformat en pel·lícula, dius, ostres, tu m'agradava més la novel·la. Precisament perquè la composició que fa i la imaginació que, a tant generat en el teu interior, evidentment, ha fet anar més enllà que la pròpia pel·lícula. Però que això no té perquè ser sempre igual. Jo sí que volia introduir, ja que parlàvem tant de Hitchcock, i tiro més cap aquí jo, i diré dos sagues que, realment, des del punt de vista literari, a l'adaptació cinematogràfica, crec que s'han tractat, potser de les millors que s'han tractat, del pas, que és el de el senyor Los Anillos i Harry Potter. Jo crec que són les sagues, pràcticament noves sagues, per diàleg, que, per exemple, el senyor Los Anillos Peter Jackson ho ha adaptat de forma tan púlcara i tan detallada, que sí, clar, i a veure, qui dirà que no, evidentment, hi ha passatges que es queden, però encara estarà, i ves a saber quan acabarà del hobby i de totes les adaptacions que està fet. Realment són històries molt denses, però que tant de... Això és molt important. Entrar en l'imaginari literari que ha complicat en el cinema, perquè el cinema, de fet, és això, ja t'ho dona a mostrar. Jo el vull veure, perdona, atrevir-se amb el Silmarillion. Ha! Que vull que s'atreveixi al Peter Jackson amb el Silmarillion, que és l'obra de l'autor del senyor Los Anillos, que és com una mena de bíblia, que t'explica des de l'origen dels temps. L'origen és la música, no sé si l'heu viscut alguna vegada. El recomano, és la densitat que ha fet a llibre ja. Vinga, atreves-te amb això. Ara em fas pensar en l'arbre de la vida. Per exemple. Avui acabem amb el Harry Potter. No, Harry Potter és una mica en la línia. El que passa és que... Jo crec que hi ha temes en la literatura que és el que parlàvem abans que comporta molt depèn de qui el dirigeixi. Més que potser també qui actua, evidentment, però qui dirigeix. A mi em venia al cap la obra de l'Almorza de Snowdo, de William Barrock. És una història molt surrealista, molt introspectiva, molt estranya. I què passa? Si l'aptes al cinema és que és pràcticament impossible, però si ho fa, David Cronenberg, la adaptació és increïble. I què passa? Quan un director, per mi també em venia al cap, que el de Denys... Mai em sol el conno. El de Prisionero. Sí, sí, sí. És un actació de Saramago, de l'Hombre Duplicado. És una història molt densa, també, però com feta pel·lícula és, clar, com entra. Clar, què passa? Jo crec que és molt la direcció. I què passa? Una cosa de la literatura que va néixer, a més en Marc, que és el realisme màgic, quan s'ha adaptat al cinema, per exemple, com a agua per al xocolat, clar, t'ha donat una llibertat visual, que això, evidentment, la literatura és la sensació que t'he intentat crear i el cine és el que t'ho dona, com a aspecte màgic. Jo penso que... Sí, aquella pel·lícula que fa el Pàtix, que és el que feia d'això, de Crepusclo, que la va fer el Cronenberg, també, que era tot a dins d'una limocina. Cosmopoli. A mi, hòstia, no em va... Mira que em va enganxar per dir a veure com evoluciona la pel·lícula, perquè, a més, era tot, no, aquest claustrofòbic, però... A mi, que no espera fer aquí, però Creonenberg, des dels inicis, a mi em sembla un director bestial, i em segueix agradant, però ara ha canviat molt la direcció aquesta de la condició humana, que sempre tractava, el body-horror, que es deia, però en Cosmopoli, jo crec que no sé si parla l'acció del Robert Pàtix, però sí que em va quedar una mica més buit. Des d'aquestes últimes pel·lícules... Jo crec que s'ha de dir que un tant per cent, el millor 70, 80% de les pel·lícules que es produeixen, en general, provenen d'obres literàries, i que també hi ha moltes, un 30%, o potser, en una època més i tot, sobretot Hollywood produïa molts guions per escriure i per fer filmats pel cine. Llavors, hi ha un problema, que jo penso sempre en les adaptacions, quan s'adapta, que és que, si la pel·lícula, com ha passat amb el que li hem tot fet llavors, que va ser una de les primeres, una novel·la d'èxit, que després es passa al cinema, el gran problema que es planteja un adaptador és que, com que el senyor que primer l'ha llegit, ha sigut una novel·la d'èxit, i aquesta novel·la d'èxit l'ha llegit tothom, llavors la gent, com deies tu, s'ha imaginat, s'ha imaginat unes cares, uns personatges, s'ha imaginat una gent que serà vestida d'una altra manera, i si tu, el que ha adaptat, el que ha regalat la pel·lícula, no és capaç de detectar com se l'ha imaginat aquesta gent que l'ha llegida, la gent farà cas, encara que la pel·lícula estigui molt ben feta, llavors, hi ha una delicadesa, o sigui, hi ha un treball molt... És cert, jo dic perquè t'ho he fet referència últimament, que en els últims anys això s'ha curat molt, és a dir, jo crec que els senyors d'anys d'aquestes això està molt més estructurat, molt més treballat, i quan un va veure aquestes pel·lícules, no passa que hi ha altres ajustos que es produïen amb anterioritat. El tanto, Ficota Somés de Grey, és molt actual i ha passat això. Està molt desajustat. Està molt desajustat en el sentit que crec que, potser parlant d'aquest... No només... No és una gran novel·la, que passa tot el bombazo. Llavors, que passa com a bombazo, com a el que seria el blockbuster, el top ventes, va estar tant de temps només buscant qui seria la parella protagonista, tant de temps, i tants descartes, i de fet, al final, per treure una pel·lícula que semblava a mig fer que la gent, evidentment, la va posar a parir, i clar... És que és complicat. És complicat. Hi ha una qüestió que ja voldria introduir, abans de que Paul continuï amb el tema que ha quedat pendent de Harry Potter, que també està bé comentar-ho, que s'ha de tenir en compte perquè, a part, és evident, quan un se n'adona, perquè una novel·la o una obra de teatre, una obra escrita, està feta, en principi, per una sola persona. És a dir, aquesta persona té una llibertat artística i de creació pràcticament absoluta i té el control total de la obra que està fent. Pot fer aprofundir i, a més a més, el tema, fins i tot, del control i de la censura, fins i tot, de la història que està explicant, no el té. Pot estar arribant un moment determinat quan sigui publicada o pot tenir uns editors que li condicionen d'alguna manera, però, en principi, el text que ell fa és únic i indivisible, per dir-ho d'alguna manera. Jo tinc un exemple que segur que coneixeu, sobretot en la pel·lícula. El llibre no està en conegut, però vaig tenir l'ocasió de llegir-ho i vaig quedar fascinant, que és la pel·lícula de LG d'aquesta directora d'aquí, Catalana. És el Couchet. Que va adaptar un llibre que es diu The Dying Animal, l'animal moribund d'un nou to, que es diu Philip Roth. Quan el vaig llegir, vaig quedar grativat, perquè vaig llegir-ho després de la pel·lícula. La pel·lícula passa molt per sobre, amb uns temes, és un professor de literatura que porta molt de temps conquerint alumnes joves i que passa molt per la superfície dels temes sexuals i d'allò. El llibre és un anàlisi tan interessant, sobre l'evolució del sexe, fins i tot arribant a un estudi del que era en les tribus índies anteriors a la conquesta dels Estats Units i com l'arribada dels colons i tota la moral puritana va destrossar no només a la pròpia civilització, sinó també la pròpia moral oberta, més oberta, més eròtica, més exoberant, aquest sentit, i llavors ho va tallar tot això i el llibre ha corregut molta habilitat, molt poques paraules, però et dona una idea molt profunda del que vol explicar. I això, la Isabel Cuchet protestava que directament ella ho deia així, no sé si la podem criticar o no, però que no li havien deixat fer, no li havien deixat aprofundir per un mínim en aquest tema. És a dir, clar, els condicionaments de tota mena, que té una pel·lícula, són tan grans, que en aquest cas és d'estats Units, que estem parlant precisament de que a Estats Units hi ha encara l'herència del Cody Hayes, perquè això encara existeix, per manèixer, jo penso que una pel·lícula és molt més eficient, i segurament a Europa és més fàcil fer adaptacions, o a Gran Bretanya, o abans dèiem el director 2001, Cúbric, era un autor que treballava a Anglaterra. Llavors, bueno, jo crec que hi ha una diferència molt gran. Quan es fa una adaptació a Estats Units, la cosa és molt difícil de aconseguir que arribi a un nivell de profundiment molt gran, excepte potser potser que tractin un tema seu, que sigui un director veritablement potent. Però volia comentar això, el fet que, clar, una pel·lícula està feta per centenars o milers de persones. Clar, si és capaç d'agafar una novel·la, i sigui la novel·la molt important, o molt gran, o molt profunda, o no, com deia abans de les subes de l'aire, sense que sigui necessari fer la mateixa història, i que parli del mateix, però s'agafa la història i se li dona un ànima, no se li treu l'ànima, sinó que se li canvia potser per un altre, llavors està bé, el problema és agafar la història, la novel·la, i no fer res, simplement, doncs mira, adaptar-la perquè és maca, la novel·la i perquè aquests paisatges són macos, anem a rodar aquí, que jo penso que és el que moltes vegades passa i hem de patir-ho. Hi ha dos coses que em fa grància, i és que, com que ell és molt més jove, ella està parlant de les pel·lícules, és lògic, és normal, que... No, no, jo podia parlar... Perdona, perdona, el almorzo desnudo té uns anys, per exemple, d'Anequil Lance. Ha vist molt cinema aquí, en Pol, eh? Ah, sí? No, no. No, però és molt interessant, això. Té un agent jove, té una persona jove, i que llavors, per exemple, doncs, que sé jo, jo penso que la gent més jove ha vist més que la nostra generació, els senyors de les anillos, per exemple, és a dir, penso que la nostra generació no ens entrava tant, això. Era més una cosa de la gent més jove, m'explico el que vull dir. Llavors, en canvi, sí que hi ha una cosa que em fa gràcia amb el cine, que passa una mica, també, com en el teatre. És a dir, per exemple, quan un s'imagina, quan hi ha una obra referencial de la cultura Hamlet, per exemple. Hamlet és una obra del Shakespeare que s'ha fet, que ara, va ser la senyora Núria Esper, l'estrena, la torna a fer... El rei Llear. Doncs la torna a fer, perquè l'any passat va ser un èxit brutal, i molta gent no la veu, el van tornar a veure, però és que, amb cine, Shakespeare tens de Hamlet, per exemple, tens del 48, l'Aurens Olívia fa el seu Hamlet, el 1990, el Mel Gibson fa el seu Hamlet, el 96, el Kenneth Branagh fa, per mi, segurament, la obra definitiva de lo que és el Hamlet. Magnífica. Magnífica, una extraordinària. Una extraordinària és, a més a més, seguir, és el que és realment... Jo em vaig a dir que agafar el llibre i seguir de la pel·lícula i no hi falta una frase de l'obra de teatre que va fer. Té dues versions, el Kenneth Branagh. No, que hi ha dues versions, hi ha una escurta, hi ha la versió sencera. Com a senyora Sanilla. Però la que es veu... No, no, la que es veu a la filmoteca, la que vaig veure de sencera de 4 hores i 20 minuts, imagino allà el Joan amb una lot, amb una línterna, a la filmoteca, allà amb el llibre de... La vam aconseguir, hi ha un grup de literari que ens hem trobat, ens hem dedicat a seguir la pel·lícula i comparar-la... Ah, les dues versions. No, les dues versions. La retallada i la llarga. La versió llarga, la versió llarga de 4 hores i pico, que té una mitja part i vull dir que, com a jo, que fa... Com que fa... Com que fa, doncs, el senyor que estem parlant tota l'estona, doncs, és exactament... No hi ha frase que no estigui la pel·lícula, és a dir, totes les frases que faig que escriu el Xéspid per Hamlet estan exactament... Que han agafat el test literal. El test literal. Però no ho sembla, tu veus la pel·lícula i tens la sensació que estàs veient un obra cinematogràfica, és a dir, això és el que penso que té un... Gairebé un musical, per la rima que té, de vegades, la coreografia. És extraordinaris, és clar, que hi ha moments que són trossos, que són sorolls, que són músiques, però jo és extraordinaris. Una altra versió del 2000, del Hamlet, de l'Eden... Per tant, segurament hi ha obres, diríem, carismàtiques, o obres de referencials, o podria haver-hi per tornar-hi, és a dir, el senyor Kurosawa es dedica a fer el RAN, que no és més que... El Reiliart, adaptada a l'estiu japonès, o com és la contembre de la punta de vista japonès. Per tant, jo crec que sí que hi ha, diríem, uns referents que són importants de la punta de vista cultural que es poden transmetre, tant a través del teatre, a través de la literatura, o a través del cine, però que, si es fan a través del cine, s'ha de ser molt hàbil per adaptar, per conservar aquesta imaginació que ha creat la novel·la en les espectadors, i segona, per donar-li el ritme cinematogràfic adequat, perquè la gent li arribi. És a dir, això és... Harry Potter, què tal? Ara m'ha vingut el cap de... Anem a Harry Potter? M'interessa parlar, perquè abans... És una discussió que estava tenint amb la Lídia, i era com... Realment, penses, i les primeres grans pel·lícules grífids, aquestes, com hi ha... que intrudeixen en si muntatge, o que intrudeixen en si... el llenguatge cinematogràfic, què adaptaven? Què adaptaven? Passatges de la Bíblia. Bàsicament tot el que podien. I llavors, aquí... Com l'ància, l'aixement d'una nació... es consideraria... adaptacions literers en si, o això també pots un programa, però... Un dia ho podem intentar, ara que ens ha sortit tot això, no? Per ser a Lídia, li diem que tenim un micròfon aquí per ella, que si avui no ha vingut, mira, perquè no ha volgut, perquè és un tema dels seus, no? El que comentava ja curiosament és que diuen, és que jo, o veig la pel·lícula, o lligueixo el llibre. Vull dir, es veu que no volen frontar, no? Precisament no volen frontar les dues. El meu cap ja avui que es mantingui la història per una banda, per una altra. Faltar el temps, potser. També, també, potser. Que és el més genèric, eh? Bé, doncs ja hem parlat de la literatura i cinema, no? Triem alguna conclusió o no? Jo penso que... Jo podria seguir, per exemple, en el sentit de que hi ha moltes pel·lícules que són curioses de comentar. Per exemple, el James Ivorri, suposo que sabeu que es va dedicar a adaptar moltes novel·les del E.M. Foster. Entre elles, una famosa pel·lícula, que és Maurice, que està basada en una... El Foster era homosexual. Però, en aquell moment, en la Terra, això no es deia, i s'ho va callar i va dir, la novel·la Maurice, que no es publicui fins que jo sigui mort. Maurice es publica quan ella és mort, i el James Ivorri, uns anys més tard, fa la pel·lícula Maurice. Bueno, si un llegeix la novel·la i un veu la pel·lícula, se'n dona a compte que la pel·lícula està enriquida, i que amb el look gran, que va ser les primeres pel·lícules, que va fer el look gran. Per tant, hi ha moltes pel·lícules, que una revisió, jo paga'm a penso, amb el nom de la Rosa, de la famosa novel·la del Lomberto Eco, la pel·lícula, el personatge, és millor, és més consistent, té més força el de la pel·lícula que el de la novel·la. Ja trec la conclusió, ja, que no dieu res. A veure, jo penso que la literatura i el cinema són llenguatges diferents, completament diferents. Per tant, des d'aquest punt de vista, pot haver una pel·lícula que sigui molt millor que el llibre en el que està basat, i a l'inrevés podríem fer un llibre basat en una pel·lícula, pot haver totes les combinacions possibles i imaginables. 2001, l'espació, la novel·la s'ha escriu després de la pel·lícula. Això s'havia de dir, perquè és una cosa complementària també. De fet, la novel·la és un spoiler absolut de la pel·lícula. T'explica tot el que la novel·la, el que la pel·lícula no t'explica. La setmana vinent... La setmana vinent, la Carme, que està aquí present, ens parlarà amb les dones malvades del cinema. I proposava que veiessin... Jo havia proposat dues pel·lícules, que era Quilville, Quilville... Ah, vale, sí. Ah, i les Diabólicas. Són dues etapes molt diferents. I les que vulgueu, les que se us acudeixin. Doncs vinga, si anem sense condicions, www.diet.com perquè ara ja t'ho ha tornat actualitzat i podeu seguir el programa sempre que vulgui. Molt bé, molt bé.