CsC 02/02/16 - Opinions / Spotlight, The revenant, Carol, Zootopia, Anacleto ... + VIII Premis Gaudí

Cinema sense condicions. Bona nit a tothom. Ja som aquí un dimarts més, com sempre. A més, amb els col·laboradors habituals, perquè venen cada setmana i estem molt contents de que s'hagin incorporat finalment definitivament en el programa, com són el Paul Deguer i la Lídia Millet Artigues, si no ho dic malament. Ja també he radit els vídeos, com sempre, al Francesc Aguilar. I jo sóc en Joan Morros, que us presento, que avui, com més o menys habitual, fem dos o tres pares del programa. A la primera part, intentaríem parlar de les pel·lícules que estrenaran pròximament. Jo he vist Spotlight, bueno, Spotlight i l'anastranari. L'anastranari va anar a la passada. Carol, la de Giannis, de la Gianni Joplin, i ells han vist la del Disney, que també els han parlat, i Anacleto. Anacleto, un agent perfecto, no? A les hores, intentarem fer aquesta presentació una mica, i la segona part del programa, avui canviarem una mica el que havíem dit que faríem, perquè vam dir que faríem una cosa, que es presentaria la Carmen Abot. La Carmen Abot no podia venir, en l'anim possible, i parlarem que hi ha tres persones en el programa, tres membres importants del programa, que han estat presents a la gala, i que, per tant, ens podran donar en directe les impressions que van tenir, com ho van viure... Les granades. Les granades, una mica, el que van passar ells directament. És jo, que no és el mateix, eh? I més que a la gala, Joan, aclarim que és la... les interioritats, la catifa vermella... Molt bé, molt bé. El Salceo, el Salceo. Exacte. Molt bé. Jo, el safari. Perquè he estat mirant, i he vist que, per exemple, hi havia alguns vestits impressionants, la gent que no va destacar, com la noia de Techo i Comida, que portava un vestit negre impressionant, i després no se la va veure en el programa. No vaig veure fora del programa. Per davant nostre, van passar algun que no te'ns entrevistàvem al fotocoll, això. Vam veure tanta gent que jo ja m'hi porto el dia, per noms i... Bé, comencem per presentar les pel·lícules. Jo he vist aquesta pel·lícula, que és de la setmana passada, la van ensenyar al Divendres, i perquè és, de fet, d'un director important, o si més no, perquè ha fet dues altres coses, que a mi em va agradar molt, que és el Thomas McCarty, que és el que ha dirigit a Spotlight. Thomas McCarty, jo el vaig descobrir, és del 2007, una pel·lícula que es deia The Visitor, no sé si la coneixeu, que era una pel·lícula que va destacar molt Richard Hankins, que és un actor sempre secundari nordamericà, que feia un paper d'un professor que tenia problemes, i que se li mor la dona, i que, bueno, la pel·lícula és extraordinària, amb un guió del propi McCarty. Jo no havia vist, perquè també m'han emparat molt bé de l'anterior aquesta, que es deia Vides creuades, del 2003, però tampoc l'he vist. Ah, ja sé quina és, sí. Aquesta sí que l'he vist jo. I què tal? Bé, és una d'aquestes pel·lícules que sempre es cataloguen com a cinema independent, així amb personatges... Aquest era el món independent, el món independent. Sí, amb personatges molt... bueno, amb una sensibilitat molt gran, i amb una relació entre ells, doncs, peculiar i interessant, i aquest actor així petitot, que després ha agafat fama... Sí, sí, no s'aconsegueu. al joc de troncs. Al... al... al... al Tiro, no? Sí. I, bueno, no, la tinc molt llunyant a la pel·lícula, però, bueno, recordo això com una pel·lícula amb sensibilitat, i ben feta, molt ben feta. Jo he de confessar que The Visitor, que és una pel·lícula que us recomano, l'he vista 4 o 5 vegades. Per tant, molt bé, quan jo soc un d'aquests, quan una pel·lícula m'agrada, la rebeig, i de torno a veure i tal. I aquesta l'he vista 3 o 4 vegades, i per tant és una pel·lícula per mi de l'esca, podríem dir, punta, o que es poden recomanar decididament. El film que ara comentarem és un film, jo diria, que té uns valors cinematogràfics importants. Té 4 o 5, doncs, interprets valuosos, que són el Marc Rúfalo, la Rachel McAdams, el Michael Kitton, el Dia Bestriver. És a dir, hi ha una sèrie de gent molt famosa i molt coneguda per les altres obres que han fet coses importants. Però, jo crec que els tantíssims premis que està rebent, té 6 nominacions pels Òscar, aquesta pel·lícula, l'Estat Spotlight, i tantíssima nominació de com a millor pel·lícula de l'any, és una cosa que li queda gran, que li queda molt gran, i que penso que no es dona, no s'ha de cua a la realitat. Jo tinc la sensació que és un muntatge de Hollywood, que ho fan, amb això són terriblement àvils, si us vos ho recordeu, que quan has de fer l'Obo de Wall Street i tothom està fa americana, les van nominar, no sé, quan 15 o... no sé on van, perquè a la realitat no els van donar res o els van donar poqueta cosa. És que l'Obo de Wall Street és una gran pel·lícula. Sí, jo no estic del tot d'acord. Jo no estic del tot d'acord. Jo no estic del tot d'acord. Però, bueno, no vull entrar en aquesta... Entrem, entrem, entrem. El que penso que és una pel·lícula que entenc que és ambigua en molts aspectes i que com que no es defineix, pots interpretar la lluita de maneres. No cal que... El que tracta aquesta és el cas conegutíssim i estudiat en certa mesura, que ganen el 2002 i el 2001, un grup de periodistes d'un diari de Boston, el diari Boston Globe, i un grup en concret d'investigadors que eren quatre persones d'aquest diari que es deien la Spotlight, era el nom que tenia el grupet, descobreix un seguit de casos de pederàstia que implicaven una colla de cessordots de les lesia catòlica nord-americana. El tema, per tant, torna a ser el mateix tema del club, en un país que és la diferència segurament important, en un país tan conservador com els Estats Units, que, per tant, no deixa de ser un fenomen maritori. D'aquest sentit, la pel·lícula toca un tema important, toca un tema de denúncia, toca un tema que em penso que està bé. Per mi el problema, el problema bàsic i fonamental i per això penso que no mereix tantes denominacions i tants premis com li estan ja per avançar aturgant, perquè és una pel·lícula terriblement freda, sense emoció, sense motivitat. Els actors, tots ells, estan desaprofitats totalment. Tot i que són coneguts i han demostrat, com deia, en fa moment la seva prova amb eficàcia, amb diverses pel·lícules d'aquí passen sense pena ni glòria. És a dir, és igual que sigui una que sigui l'altra, vull dir, no tenen cap paper. Però també el que falla per mi en aquest cas és el guió, i el guió, curiosament, està fet perquè aquest director, que jo et miro, es va dedicar a investigar posteriorment tot el escàndol que hi havia hagut, es va dedicar a investigar i anar a entrevistar alguna de les persones que havien estat afectades per aquesta pederàstia, etcètera, etcètera. És una pel·lícula que es planteja una mica l'americana, contràriament al que fa el club, que el club trobo que és una estrelionera pel·lícula, si no l'heu vist, la recomano, perquè és molt fort, molt potent, molt ben fet, molt ben estructurada, els actors estan brutals, etcètera, etcètera. I aquí és tot el contrari. Segueix l'exemple, segurament, de tots els homes del president, de Cas Watergate, en contra del president Nixon, que és una pel·lícula famosa de la Lampàcula, o del network, el sitcom, o fins i tot si m'aparteu. Jo, per exemple, últimament, als últims dies, com que m'ha revisat algunes pel·lícules i he tornat a veure els homes que amaven les mujeres, el Millennium-U, la versió sueca, que trobo que és extraordinària. I planteja una mica el mateix, és un periodista que va començar a investigar, el comença a fer coses, i aquí fan la mateixa esquema. El que passa és que no aprofiten, no acabes d'entendre el que li passa a cada personatge, no està ben aprofitat, i, per tant, jo, honestament, penso que és una pel·lícula que no es mereix tota la fama que li està notorgant i la crítica. És a dir, jo vaig llegir diverses crítiques en aquí a Barcelona, derivant-se dels diaris, i alguns la defensaven, com el Vanguardia, i, en canvi, el Kim Casas, a veure, Joan, deixes que faci alguna pregunta així, per intentar indagar una mica, perquè ja saps el Pol i la Lídia no ho saben tant, la trajectòria que tenim, de parlar de diferents pel·lícules, i de que no hi hagi una afinitat, especialment alguna vegada sí, allò que sembla que sigui... Sí, no sé quin tant per sent, no sé quin tant per sent, però, bueno, tu vas veure, per exemple, Sodiak, el David Fincher. Sí, és molt millor que això. És una pel·lícula freda. No té color. I com has catalogat aquesta? Aquesta la vas veure i et va semblar una bona pel·lícula. És una grandíssima pel·lícula, Sodiak. Som aquí tots, més o menys, estem d'acord. Volia preguntar sobre aquesta pel·lícula de Spotlight. Com està feta? Vull dir, com està feta el guió, aquest, o la narrativa? És un guió linear. No és un guió com els que t'agraden tu, que es va... No, és un guió linear dels que m'agraden a mi, i, per tant, no encaixa amb la... Perquè aquest senyor no fa coses, doncs, d'experimentals. Ell ve del món experimental. Jo diria que The Visitor és una pel·lícula que està propera en aquest món, però molt linear. És un senyor que és professor i que arriba a una casa que té, que està ocupada per dos senyors que són amigrants, que són de Síria, no sé on són. I és la relació s'està la gent entre ell i aquests senyors que toquen el timbal i doncs li ensenyen a tocar el timbal i tota la relació que hi ha entre... El Jenkins està brutal, va ser el descobriment d'aquest actor, i jo li he vist a quatre vegades. En aquí és una pel·lícula... L'has vist amb el teu fill o no? No, el meu fill no l'ha vist perquè penso que no és per la seva edat, no l'entendria. Aleshores, tampoc tinguis prejudicis, o sigui, no gafis ara manies... No, no, perquè jo sé que quan el teu fill li agrada una pel·lícula, tu també... No, no, és una pel·lícula per nanos. És una pel·lícula per gent adulta, d'on més hi ha anat, no és per nanos. Aleshores, que més pregunten, que més vols per la pel·lícula. Llavors tu... A veure, consideres que has dit que és un muntatge, pràcticament, de Hollywood, que l'han sabut vendre molt bé i que el tema és el tema publicitari, sobretot... Jo tinc la sensació... Aquest xicot va fer... Les dues altres pel·lícules ja han funcionat molt bé. L'última, que no tinc el títol en aquí a mà i no me'n recordo ara com es diu, a veure si la trobem, que es diu la màgia en els tapatos del 2014, no li va funcionar, va ser un cert fracàs, el director aquest que m'agrada, que m'agrada. Jo suposo que com que ell era un senyor més aviat crític i més aviat... I el tema és bo, és a dir, és un tema... És un tema interessant. Aquí és un problema no de tema, sinó de com està per mi mostrada el tema. És a dir, jo tinc la sensació que, si a lo millor, no ets molt pretensiós, és un punt de vista, si no ets molt exigent, molt pretensiós, i no demanes molt, doncs a lo millor t'agrada, perquè el tema, de fet, de per si, és un tema crud, i que ha passat... Segurament és un tema d'anunciar, és a dir, la pedràstia que ha utilitzat l'església catòlica i que allà la jerarquia ha tapat i aquí et mostren com el tapen a bosc, com ho fan, i això és denunciar la pel·lícula. El que passa és que des d'un punt de vista, diríem jo, que m'ho miro, des d'un punt de vista a la vegada, cinematogràfic, considero que és una pel·lícula que no funciona, és a dir, que tindrà aquests valors, que ja estic dient que els té, d'un tema, etcètera, però no a nivell ni de realització, ni d'actors, perquè ja està tot desaprofitat, des d'un punt de vista, llavors, simplement estic dient això, és a dir, no... A mi em ve el cap en totes aquestes crítiques que estàs fent per temes, per com es tracta de la fred, em ve directament, ja per passar-les avui, és Carol. Carol em sembla exactament ident. Perquè és una història que sí que és veritat que potser per temàtica afecta més als Estats Units, que era el tema de... Sí, que és més conservador, i aquí potser no... Però, alhora, a mi, personalment, em va semblar tot i el tema, i tot i, a més, ser una adaptació de... això, biogràfica i tal, es tracta... No diré superfredament, però tenint els personatges que tenim de... no, les actrius a mi em va quedar bastant cur, la història era com molt... molt massa simple pel que potser es volia dir, i no sé, li faltava com a aquesta... potser... quasi musicalitat del tema. Jo vull dir alguna cosa, jo vull dir una cosa, vam coincidir amb el cine, perquè vam estar a la prestena junts, i no acabàvem de coincidir amb els opinions. Jo confesso que ha guanyat molts premis, penso que també li donaran encara més premis a Hollywood, però, contràriament al que acabo de desmentar d'Espotlight, jo penso que aquesta sí que s'ho mereix, és a dir, que és molt personal, jo crec que és una història d'amor, suposo que sabeu que la Patricia Hajmit, que és la escritora famosa de cine negre, o de pel·lícules negres, o de... o de novel·la negre, era lesbiana, aquesta dona, doncs, els anys 50, doncs, no ella no es va travir mai a publicar, doncs, a dir-ho, va escriure una novel·la, que és aquesta, amb un altre nom, no me'n recordo quin nom, i resulta que aquesta novel·la no la va publicant inicialment, i amb el seu nom, i posteriorment, doncs, quan es va travir, va posar que era que era seva, i jo crec que bueno, vam coincidir, per exemple, que això estic d'acord amb tu, en que m'agrada més la Rona i mare que la Caïd Blanchez, a mi, molt més, de fet, van donar amb ella, li van donar el premi a la millor actri o festival de cansa amb ella, amb la Rona i mare, i no a la Caïd Blanchez, tot i que en el Hollywood... És que Caïd Blanchez queda molt... Queda molt apagada, aquí està el tema, que és que jo crec que clar, un Caïd Blanchez, a mi personalment tampoc m'atreu massa, com a persona, personalment, però tenint un actriu amb aquestes dimensions, i, sobretot, que és una mica el centre de la pel·li, queda potser massa... sembla que quedi massa empatitit. Jo et trobo que a mi m'agrada molt aquest Blanchez d'uns anys enrans, no tant amb aquesta, també, com això coincideixo, m'agrada molt, molt, molt aquest Blanchez, per exemple, el curioso caso de Benhamim Baton, m'agrada molt allà, està encantadora, està preciosa, està molt femenina, molt atractiva, i és veritat que aquí ja passava una mica, amb l'última del Woody Allen, envellit, o sigui, s'ha fet gran, i de cop i volta a fer-se més gran les faccions no són tant netes, atractives, ni tan simpàtiques, ni tan... Però no ho diem que ho faci malament. Ara, a mi m'agrada més la Rona i mares, i jo també confesso que... Ara, jo el que dic que, per dir-me això, vull dir que va amb tu, és que jo no trobo... Aviam, és una pel·lícula que, com a millor, la van vendre com una pel·lícula eròtica, una pel·lícula... En canvi, penso que és una història d'amor molt sensible. És a dir, jo crec que... que no hi ha... no hi ha erotisme, en realitat, en la pel·lícula. Jo crec que és una pel·lícula que... que té una càrrega sensible, molt important, i, de respecte, els planos estan molt treballats, molt elaborats, cosa que no passa amb la pel·lícula de Spotlight, per mi. No està nominada, a mi hi ha fotografia, els Òscars. Pot ser, pot ser. És a dir, jo no ho sé, això. Però no m'estanyaria, és a dir, em semblaria bar semblant, que fos així, perquè penso que és una pel·lícula molt més ajustada, molt més treballada, molt més cinematogràfica. En el fons, Spotlight, dona la sensació d'una... d'una telemòbil. D'una pel·lícula... Al tanto que aquí és el que vam dir al sortir del cine, vam dir, hòstia, em sembla que m'hagin curat una telemòbil. Doncs veus? No, jo no ho veig, això. Jo, en el cas de Carol, en el cas de... És un perdó, no ho veig. En el cas de Carol, veig tu al contrari, veig que és una pel·lícula, és cine per mi, i, en canvi, en Spotlight, hi veig ja més sense atenció i sense interès. Per exemple, qualsevol d'allò que saps llei i ordre en aquelles sèries televisives, té més potència i més grapa, per mi, que Spotlight, per mi. I, en canvi, Carol, que crec que la crítica també... Però clar, jo no es pot ser massa cas, perquè de la mateixa manera que la millor de la Spotlight hi ha uns quants crítics que ha deixat bé, i uns quants que se l'han carregat, doncs la millor amb Carol passa la mateixa, és a dir, que hi ha uns quants que se la carreguen. Jo m'atreveria a dir que Carol, penso que es pot veure, es pot defensar, que explica una història de amor entre dues dones, i que això està ben explicat i ben fet, i, en canvi, Spotlight, jo no m'atreveixo a dir-ho. Ara, no tenim per què coincidir. Ja veig que no coincidim, de fet, perquè no cal, tampoc, és a dir... Moltes vegades no es fa la impressió que valorem una pel·lícula perquè ens han caixat... també la narrativa cinematogràfica, el guió, la fotografia, però perquè ens han caixat la història, perquè ens agrada el que ens expliquen, ens agrada la manera com ens expliquen, i a partir d'aquí la defensem donant-li tots els arguments possibles que podem treure amb els nostres coneixements, segur que ens passa. No em fa aquesta impressió. Jo, per exemple, soc total d'una pel·lícula que potser molta gent dirà, que és aquesta de Busca del Fuego, perquè la història, la manera com està explicada, el que t'explica és tan potent per mi i m'arriba tant en dins, ara no sé si cinematogràficament és una gran pel·lícula, o no ho sabria explicar, però m'arriba moltíssim. Més que res, per atendre això que deia mare. Hi ha una gent que li encanta, una altra gent que no, perquè segurament és perquè la gent que li agrada té spotlight, potser no ha vist el club. Que el club potser és una pel·lícula més potent sobre el tema de la pederàstia. És possible, llavors han vist aquesta i han dit que està prou bé, i amb la forma d'un tema... Jo vaig travi el sortit del cine a preguntar amb una parella que tenia molt a veure, què ens ha semblat? A mi m'explicava perquè el camí no m'havia agradat, i vaig tenir la sensació que en ells els havia agradat, però vaig preguntar a l'Omar i li vaig preguntar a tu, no havien vist el club, i a més a més ells el que destacaven és que hi havia aquesta denúncia, que hi és, certament. Hi ha una denúncia que en un país com els Estats Units, on hi ha un conservadorisme, a veure amb aquests temes tan profunds, que una pel·lícula que s'atreveixi a fer això, té el seu mèrit, diríem. A part potser el club no és una pel·lícula part tots els gustos, de telemúbil i de més comercial. Però, clar, jo no... Potser és que tens les vistantes, que arribem al moment que tens la sensació que, que inclús qualsevol d'aquestes que dèiem de tots els homes del president, o qualsevol d'aquestes, per mi, perquè fan el mateix, és un grup de gent que treballa en un diari, que es troben, que es comenten, que es investiguen, que fan entrevistes, i que van deduint coses, i van entrevistant fins a finalment els membres de la juridicatura clasiàstica, li pregunten coses, els acorrales, etcètera. Tot això ho hem vist amb altres països, ja està vist, no és cap novetat. Però en aquí està fet, per mi, d'una forma poc treballada, poca elaborada, i en canvi, el millor, des de fer un punt de vista, que ara no és una pel·lícula que està molt elaborada, és que, clar, això ho veig jo, i no tinc per què tenir la veritat. Us confesso que no sóc el poseïdor de la veritat. Ah, no? Vaja, home. Heu vist, ara, parlant d'aquest tema, que de tant en tant en parlo, que està ara a Madrid i que estarem allà per ser a Madrid aquest dissabte. No ens han acreditat pel boia, per anar-hi per la festa, exacte, anem igualment. Ara, què passa? Doncs, el Russell Croft va fer una pel·lícula també de periodista, que es diu State of Play, que, si no l'hi he vist, és molt la pena. I que et dona una mesura de la que toma com actor, que dius, com? És capaç de fer això, oi? De veritablement, que és un actor que tenim pendent de dedicar-li... No està apuntat com a tema. Jo fa temps que li vaig donar molta d'aquest actor, perquè penso, home, per la fama que té d'actor més aviat inexpressiu i tal, la veritat és que totes les pel·lícules que li he vist són molt rotundes, i totes les seves interpretacions són per mi molt fiable, i m'arriben molt. Potser perquè es cuit també molt dels guions. Suposo que sí, però a part té una credibilitat, no ho sé, té una manera de fer d'actuar que no és forçada en cap moment. No sé, ja en parlarem en el moment que arribi aquest dia. Bueno, State of play, si la voleu veure dintre d'allò, és per mi de les més recomanables seves, de les que he vist i les que parlarem el dia que toqui. Jo faria que el canviessin també, perquè si ja tens, podem parlar d'aquesta de la Jani Joplin, però el millor que canviem és parlar de les que has vist. Bé, si jo aquest matí he anat a veure la preestrena de Disney, l'última de Disney, que és Photropolis, que potser s'estrena a aquest nom. Fotopia. Fotopia, aquí s'estrena. Potser. Jo crec que Disney s'està tornant molt, no molt, però avui està encara molt cada cop més el món adult a part del dels nanos, però és una pel·li que estima sorprès precisament perquè té la majoria de gags i sobretot la comprensió total de la pel·li, l'argument és d'argument de pel·lícula d'adults i m'ha sorprès perquè la majoria de bromes també són referents als polítics corruptes, inclús crisi, pirateria, són temes que potser pels nens, però alhora, clar, són personatges, una mica tu explica una mica l'argument, perquè ve a ser que la protagonista és una... una conilla, un conill, que el que vol, des de petit, és ser policia. I clar, un conill quan han reditat els altres policies, com és un món animal, són torus, nipotans, grossos, que hi ha un conill petitó, veus, ja se'l veu com... La típica història sí que de Disney, de superació, de repte, de sobnis, de vesallà, perquè la banda sonora és l'original de la Shakira, i llavors també li dona el to que la Shakira la representa com una casella, que és com una mica estilitzada, però és curiós perquè realment fan bromes, inclús fan bromes internes, si s'enriuen d'ells mateixos d'altres pel·lícules que han fet, o del món de l'animació, d'allò de romper la quarta paret, és... fan bromes, inclús sobre Frozen, fan bromes... hi ha... posen gags de Breaking Bad, posen gags de... Ja és que... mil coses. És una pel·li que passa molt bé, perquè m'és té molt de ritme, com la majoria de dades de Disney, però és... realment m'ha sorprès molt. Jo anava per mirar a veure la Disney, però ja no sé si és des que van absorbir tot el món de Star Wars, potser, si van... I Pixar, i... Sí, sí, sí, ara són... giantins, però... però sí que... no sé, sembla que d'aquestes pel·lis també, des de... precisament... Brave o aquestes pel·lis últimes que han fet que també els personatges eren com més políticament correctes, d'estats Units, de figures femenines potents, que ja no eren aquests personatges ahir pobres, sinó que són... que sempre es van auto superant i posant metes, i... i realment crec que és una pel·lícula... és adulta, és una pel·lícula que es deixa veure perfectament, però que també té aquesta combinació que sempre és jugar a Disney, que és la de encobrir temes que en realitat són difícils, amb una perspectiva com per xavals, que està molt bé. Per mi és una recomanació total, però... Jo haig de confessar que jo no havia vist totes les coses de Disney excepte les que eren típiques pel que jo era petit, i m'ho van portar quan va enviar una cosa d'aquestes, i quan vaig tenir un nen, un nano, clar, vaig dedicar a posar-hi les pel·lícules que pensava que li agradaria. Vaig quedar al·lucinat, quan vaig descobrir, la trape que tenien pels nanos petits. És a dir, Disney, tu hi poses pinotxo, hi poses... bueno, les que vulguis, o les blancaneus, les si tenen i tots, i hi enlucinen, les nanos quan són petits, diries que l'ucinen. Jo també les vaig descobrir. Jo no havia vist blancaneus i nanitos que és de l'any 37, abans de l'etopinto ser llevo, abans de la guerra civil espanyola, i dius, caram tu, xapó, és a dir, que tant doncs... Que hi era l'època d'Aurada, de... Allà d'un bo, per exemple, almenar no l'he vist nosaltres vegades, i jo no l'he vist, la vaig descobrir amb ell també, en certa manera. Llavors, jo crec que ha anat evolucionant, potser és veritat que en algun moment, però és una multinacional bastant important d'aquest món, ha anat absorvint, com deia, tot una sèrie d'empreses que havien fet coses més o menys interessants, i, arrel d'això, doncs, tenen un equip molt bo. Llavors, jo penso que han anat llançant, si tu segueixes una mica la història, diríem, de Disney, de tant en tant surt sempre alguna cosa, que realment està en el moment de l'usinal i sorprèn a tothom, eh? No, no, no, sí, jo crec que seràs... A veure, l'estrany de la setmana que ve, el divendres, el dia 12, diria, però realment jo crec que serà... Sí, sí, la gent ho queixarà bé i... Però, a veure, jo que soc molt crític, en principi, amb alguns temes, i amb Disney, especialment, amb altres qüestions. I netos ser més o menys objectiu. Voleu dir que, que el cap i a la fi, el que fan és, com tu deies, parlar de temes que ara toquen, perquè saben que a la gent els crida l'atenció. Ara toca defensar això, el paper de la dona, allò però ho fan d'una manera però ho suau, que tampoc no aprofundeixen, especialment, que no proposen res de nou, simplement per agradar a la gent. A mi això és el que molesta del cinema que anomenem normalment comercial, no? Perquè, igualment, aquesta història, tots els temes que tracten no els tracta de rebote, que això també és interessant. És al final argumental que, a més, que en una pel·li de dibuixos, per nens, els protagonistes, o sigui, els protes siguin d'una... com l'acadèmia de policia, i que hi hagi... Potser s'alluny a una mica del món d'aquesta fantasia que tot és animal, evidentment, però és... és com allò de com era la... la granja... el... la granja. La revolució de granja. La revolució de granja, exacte. És com la traducció així, però és que en realitat és... m'ha sorprès perquè potser... potser algunes coses sí, però no està aprofitat i hi ha molts guinyos que ja es nota que és per la gent que ha vist molt Disney i pot... li pot fer més gràcia, perquè està tan fotent de la teva pel·li de fa 3 anys que potser algú la criticau i doncs aquí, pam, et fots tu l'autocrítica i et deixes superbé. Però... però després també hi ha molt d'això, de sèries americanes, hi ha molt... molt el típic discurs americà, com a totes les pel·lis, aquestes, però veient la trajectòria a Walt Disney, que en realitat començaven sent que tot hi sé això, no? El principi això, també hi havia uns temes que no es tocaven molt, que després de moment els que ara són els punters, potser, que és el tema de... no sé, igualtat de gènere, de... en temes de política, doncs també tocar el tema de... de... què és veritat, què és la mentida, això també, aquesta pel·li es toca moltíssim, el tema aquest... Però sempre políticament correcte. Si la comparem per exemple amb una pel·li que encara no l'hem vist, que el Joan no la deixa especialment bé, clar. La veritat és que és bast... està semblat, inclús, bastant negre en certs moments, eh? I fan servir un humor que tanteixen bastant, sobretot en temes de... de polítics, s'han deixat anar bastant. De fet, els polítics ja els pinten com... com... és que te'n puc fer espulles? Hi ha un d'on entrem? No, però hi ha... hi ha figures que... la... si l'alcalde, per exemple, és un llaó, però la... la seva ajudant és una uvalleta, però que després vas veient que hi ha canvi. Fa moltes metàfores, i això em fa molta gràcia, perquè, per exemple, veient, van... van a buscar un paper a un... a un bloc d'aquest tapis, però que són funcionaris, i són... pereçosos tots, i uns classes. És una escena molt bona, que és una escena que dura com 5 minuts, perquè tot va com a cap a la lenta. I és... o sigui, aprofiten tot molt bé, però... però sempre dins el món, que es creen, que potser en altres pel·lis no, eh? Però en aquesta està... està dins el filo aglomental, no està posat. Jo crec que sí que han de ser políticament correctes per a primer espernents i han d'ensenyar i han d'incolcar uns valors i un moral, com això de la corrupció està malament i... i tot això. Però és que, a més a més, tot el que fa Disney s'agafa el... el... el re. O sigui, tot es pot criticar, tot després s'enfant gips per internet i arrepetes. Jo crec que... que ells sí que... que s'hi han de fixar, i, a més a més, tenen els diners i l'equip i tot per fer-ho tot molt bé, molt correcte, agradar, i estar molt tensió en una mateixa feina. A l'hora, un nen, en quin moment es fa servir però en quin moment es fa servir... Sí, sí, sí, per això, però com a... com a nen, tu el que veus és que... no sé... Hi ha moltes trampes, de fet, és una pel·li que té molts girs de guió, i si jo també m'ho sorpres bastant. Té molts... si comences amb una... I més molt dents, llavors, per un nen? Per què estàs bé? Bueno, és que, clar, que és... per un nen, vull dir, potser o la pel·li, en realitat li fa gràcia que es donin cops, però no el diàleg, perquè potser no se'n recorda, o... o potser se'n recorda, però... Sí, molt llunyà. No és el típic de que, quan veus una pel·lícula de nen, quan la veus d'adult, dius, hòstia, quantes coses, no? Quantes coses m'estan fotent, en realitat, i... i veig que aquestes són una pel·li així. Sí que és veritat que està... jo crec que està encarada, també, a que... Els pares ho passin bé. Sí, però que és com d'això, d'opinió, no? Bastant que genera bastant... Bé, no la volem, no la volem. Sí, sí, sí, m'ha sorprès, m'ha sorprès. Lídia, què has vist? Jo he vist, però això ja és bastant amb els gaudis. Anacleto. Crec que tenim opinions molt diferents, també, aquí. Bueno, no passa res. Anacleto és la pel·lícula que ve d'uns còmics, Sí. Que no, no elegir, dir, no conec. Jo tampoc, jo tampoc. Jo sí, home. Anacleto, agent secreto. L'albaz, què és? És mític. Estem parlant d'aquí una pel·li que els gaudis van portar. A veure, que ho miro. 4? 4, 4 premis. 200 dominacions i 4 premis. 12 dominacions tenia. Sí, sí, és de les que més sí. Jo crec que el jurat, sobretot, s'ha fixat en la nostàlgia que tenien pels còmics. Perquè jo dedica la pel·li, no em va arribar gens, però gens ni mica. Era un constant. En sèrio, acaben de fer això, però constant. Sobretot per temes de guió, per l'actor, és molt estàtic. Tota estona, no... I el King Gutiérrez, no t'agradava? No li diguis. Tu has notat també el to. A veure, què li dius sobre el King Gutiérrez? No, no, jo no. No pot criticar la Lídia sobre això. El King Gutiérrez està bé. És una de les coses que aguanta la pel·li. I com a to? De totes maneres, jo ho veia... Però hi ha massa moments que són... Hi ha moment, al principi de pel·li, del xiclet, que tiren un xiclet i és una bomba. Que... Això pel còmic, segur que ha sonat molt. Segur que el còmic hi ha hagut molta gràcia, però no acaba d'encaixar la pel·li. Em sembla molt gratuït. Jo sí que el que em va semblar molt fort, perquè a més ho sabíem abans, nosaltres. Vam saber les hominacions abans, i després es va veure la pel·li. I la nominació de millor actriu secundària, Roger Palma, jo encara no ho entenc, perquè... T'he vist una versió reduïda... Rossi i Palma? Jo tampoc, amb això coincideixo. Jo no trobo que feia gràcia, si vols, però no n'hi havia per tant. Jo trobo que en aquest sentit, doncs... Jo, d'altres maneres, quan parlem d'això, de les nominacions i tal, jo, per exemple, per Rossi i Palma, considero que no n'hi havia per això. Però ja parlarem de protagonistes, perquè jo penso que li van donar la llacosta, i, en canvi, jo no tinc clar que fos just. Era més just donar-li atetxo i comida a la Natàlia de Molina. Per tant, però, bueno, això ja en parlarem. Jo discrepo una sanitat que... Jo vaig anar al cine, no en sabia res, absolutament, igual que la Carme Nebot, que va explicar més o menys el mateix, no sabia res, vaig començar la pel·lícula, m'ho vaig passar bé, vaig riure, molt, i quan vaig utilitzar el cinema, jo t'ho dic content. Llavors, si una pel·lícula aconsegueix, doncs això, per mi, és superment... Superment interessant. Ja el guió et sembla bo... Tot està bé. Vaig riure, em va agradar més el Quim Gutiérrez, que l'altre, com es diu, que em va agradar molt més, em va agradar molt més. Em va agradar molt més, em va semblar que estava molt més... Però tot els plegats, o sigui, la lliòria, la història, la forma d'estar presentada, perquè era una perió d'acció d'excusa per fer riure, per trobar comicitat, trobar elements de còmics, i jo vaig riure, a mi em va aconseguir fer riure, doncs, bueno, en una pel·lícula intenta fer riure, i no ho aconsegueix en desastre, però si intenta aconseguir fer riure, quan no saps què va ni tens ni idea, i rius, i surts del cine content, vas dir, bueno, molt passat bé. Per tant, nosaltres, quan la vam parlar aquí, i la Carme li va passar el mateix, vam recomanar-la perquè ens ho havia passat bé, simplement, no perquè fos una obra mestre, sinó perquè ens ho van passar bé. De totes maneres, crec recordar, no m'ho sé de memòria, però que se li han donat sobretot premis de temes tècnics. Ha guanyat millor direcció artística a producció. Collega, ràdio. Ja el tenim allà. També he guanyat millor so, i millors efectes visuals. Som més aviat tècnics. Per això dic, exacte, que no se li valora tant el tema del guió, de la direcció, si de la producció, si del muntatge, que s'ha de fer per fer una pel·lícula... Estava anomenat el millor actor secundari, Humberto Romero, que també em sembla bastant desaparegut. Comparat amb el paper que feia com el secundari, a Barcelona d'Ivern, que sí, sí. Vaig aconseguir això. Vaig fer una pel·lícula, i no estava gens bé. En canvi, per a millors que destacaven, era el Quim Gutiérrez i l'Imanolàries. I més el Quim Gutiérrez. En aquest cas, el cas d'Humberto, a mi m'agradava com actuava, però em sembla que el guió que tenia era tan fluix, i tant uns diàlegs tan forçats, i fora de... No era gens natural, però no sabia separar si era... És que el còmic és així, i està adaptat tal com és, perquè vaig llegir que el còmic t'hi intentava transmetre aquest agent secret, no? No sé si és veritat. Sí, és un agent secret a l'espanyola. Perquè aquest és un dels problemes, que l'edifici central de l'agència secret, és l'edifici de correus, que hi havia la Yetana, que és com... és de tallar, i no em cola això, com una gent... ho veus a Estats Units i et cola, en aquest cas, no. Jo compararia bastant, per exemple, amb Morda i Filemont. No la segona, però la primera adaptació. La primera adaptació que vam fer el Cine, era per a la maestra, però en comparació, 6 en una adaptació d'acció, de gents secrets, per dir alguna cosa, de la tia, de l'agència... Però clar, què passa? Que crec que el format, quan vam fer Morda i Filemont, va anar a fer un format molt... Això de Ruel Perfebe, ser un format que, que, incluso, muntat, visualment, tot era, provinant del còmic, totalment. Potser és això que deies. És fer una pel·li d'acció, que et riu, però el format, en sí, tot era la típica pel·li, que és l'Imanol per Gens Bon i és els mateixos formats de vídeo. Què passa? Que potser... ja no dic perquè m'agradi més, però trobo més d'agafar el format que feia en Morda i Filemont o, com, de banda i internacional, la pel·lícula de Scott Pilion contra el Mundo, que també és una adaptació d'un còmic. Clar, el format que fa aquesta pel·lícula, que és... ja no dic que ha sortit en el Matopeia del Batman, però... és un format que et trau de dir, realment, estic veient una adaptació, no estic veient una pel·lícula que m'estava anent un còmic, però que en realitat és una pel·lícula d'acció més. Potser aquí, a mi, això, com a referència, tenint Morda i Filemont... Perdona, Joan, és que és de Javier Fécer al Gran. No, és que és una cosa diferent. Jo no penso que sigui comparable. Per exemple, també hi ha el Vázquez, és un segureteu, aquella pel·lícula de Vázquez. El Gran Vázquez. També era el mateix que això, és a dir, si en el fons no era la de l'altre, el Fécer. Jo crec que segurament, segurament inconscientment, usar, a lo millor, si jo hagués anat al cine, saber que tenia 8 nominacions i m'hagués fet l'espectativa que és una gran pel·lícula, que m'hagués reaccionat d'una altra manera. Jo crec que vaig anar al cine sense saber-ne res. Vull dir, vaig menjar això, i no tenia ni idea, ni informació de res. I de cop i volta em va sorprendre, em va de allò, em vaig rebre i em vaig passar bé, doncs no vaig demanar-ne més. Jo penso que això és el millor que em passa en la mínima, aquesta que acabo d'anir a la Spotlight. I en canvi, Lídia amb la mateixa situació que no sabia res, no li va encaixar. És a dir, que teniu dos punts de vista. Això seria interessant. És el que estem intentant fa anys, en el cine sense condicions, intentar determinar quin condicionament hi ha de les característiques particulars de cadascú de la millada que tenim per valorar una pel·lícula. Jo em fixo molt en els diàlegs, sempre. Des del punt de vista guionista, és que el diàleg no entra. De seguida que una pel·li comença amb alguna frase que jo no diria... Grinyola, grinyola. Grinyola, sí, és que això jo no diria mai, llavors ja em sembla molt fals. I l'actuació de ser falsa de força, si el diàleg és fals, ja comença a veure una bola d'errors que s'arrossegueix, oi? Per exemple, això és molt interessant. En canvi, potser tu, Joan, o una altra persona, mira més les escenes d'acció, no es fixa tant en els diàlegs i mira que aquestes accions encaixin, que li resultin sorprenents. No dic que no hagi sigut bo, però les escenes d'acció i tal és molt impressionant, és molt... Sí. Està molt ben fet. Jo tinc la sensació que, per exemple, si tu agafes compare's per qui jo, un truman, des del punt de vista de guió és molt millor. No es pot guanyar mai, el Cleto Argento Sereto en front de truman, m'explico. Clar, però no parlo de la comèdia contra el drama, tampoc. No perquè sigui drama, no? Perquè penso que està molt més lligat, molt més... Hi havia molt més elaborat, i molt més de... Segurament. En canvi, l'altra és més d'improvisació, de riure, de buscar-hi el to comor. Per tant, no sé, però no us ho dic jo. Crec que l'espectativa que es podria tenir pel tenir tantes denominacions, això influeix, perquè et penses que et trobaràs en una gran pel·lícula. Mentre és que jo, que vaig anar-hi sense saber gaire de res, em vaig trobar que m'ho passava bé, i que per tant per mi ja era suficient. El tema és que, si us sembla, entrem una mica, perquè ja hem entrat de fet. Jo tinc un dubte que plantejar-vos, perquè es parla de... Tu l'has vist, en Cleto? No, és de truman, com la gran guanyadora, perquè ha guanyat els premis importants, perquè a mi la millor pel·lícula en llueva catalana és per a una altra. Sí, vam tenir aquí el director, i vam parlar també en la festa dels Númios, en la lectura dels nominats, i també vam fer-li alguna pregunteta, ara, a la catifa vermella, que estava juntament amb el Borges Pinosa, que jo li vaig dir a Lídia que havia de guanyar segur aquest actor. Però, mira, li han donat a Ricardo Darín. Jo no he vist la pel·lícula de truman. És exacte. És que truman potser també és una pel·lícula de personatge, que precisament en la Cleto no té, perquè en la Cleto tot és gairebé la típica pel·li coral, una mica, que surten moltes cares a truman, sí que potser per ser tema dramàtic, o potser per la direcció, però són pel·lí de personatge. No? Potser aquí també... Però la meva pregunta anava una mica a la meva disquisició, el tema de pel·lícula en llengua catalana i en llengua no catalana. Són produccions catalanes, però és una miqueta estranya la cosa. Jo no sé si fins i tot eliminaria aquestes dues categories, perquè al cap i a la fi estàs valorant la millor pel·lícula de producció catalana. Dependentment de que estigui feta en una llengua... És possible que aquesta distenció sigui una mica forçada. Tot i que té interès al fet que, com a mínim, li han pogut donar el premi a una càmbula que ha donat en català. Això sí, això és veritat. Però ser en unit premi carrer, o sigui, guanyar un premi és el gordo. Sí. Llavors... A mi em passa una mica estranya. Jo la pel·lícula encara no l'he pogut veure. La tenim amb DVD, però no l'he pogut veure. Però, per exemple... Però què t'esperaves que guanyés, per exemple? No, però a mi em va estranyar ara per tornar al tema muere, però a mi em va estranyar que no s'endugués res. Va sonar i diuen. Perquè precisament estem parlant... Però res de res. Precisament estem parlant. Que personalment té un guió i uns diàlegs que van parlar de això de diàlegs, que sembla natural, ens hem afluït. De fet, no sé per què està nominat Berto a Necleto i no per exemple Barcelona i Divert. Llavors és... Però s'ha de dir que... Jo tinc la sensació que quan hi ha aquests premis sempre si és molt arbitrari i es fan grans injustícies. Jo, per exemple, trobo que una gran justícia que ha donat i avui has matat abans, per mi, el fet de que li donguin a l'Alla costa que em sembla que és un artífici, perquè és una noia que està d'onze a Alemanya i no li doni a la teixó i comida, o Natàlia Molina. Trobo que és injust, vull dir, perquè... Però de l'Alla costa tothom ha dit que a Victòria, ha fet una grandíssima actuació. Jo no l'he vista tampoc. És un pla de següència. Segurament s'ha valurat això. Potser aquí és la trampa, també. Segurament no he vist Victòria, però segurament és el premi que més es mereixia, o fotografia, o millor actriu, que són els que han aguantat una pel·lícula sencera. Perquè jo tinc la sensació que quan vaig estar parlant amb algun crític, en algun moment, quan estàvem veient això, algú va dir que hi haurà discussió, hi haurà molta gent que no estarà d'acord, perquè em sembla que a l'Alla costa és una mica així, com gratuït. Com que no he vist la pel·lícula, per fer això potser sí, perquè no la jutgem, esperem veure la pel·lícula i llavors podrem jutjar... A mi també per exemple em va saber greu que no li ingüessin res la granja del pas, que és la que passa en aquesta nit a TV3, les 10 o menys cinc minuts. I què recomanem? Recomanem, recomanem... Jo la vaig veure en les cinemes Girona i vaig poder parlar amb la Silvia Munn, ja ho vam comentar aquí. La veritat és que t'arriba completament a aquesta pel·lícula i ser un documental que està aquesta mania, que jo també voldria ja que desaparegués, però sembla que costarà de considerar pel·lícules per una banda i documentals. Un documental no és una pel·lícula, què vol dir això? Un documental té el mateix esquema, té la mateixa manera de rodar, el mateix estil de muntatge, té absolutament tot el que té. Simplement podien dir si voleu és un gènere, un gènere, dintre de... Igual que hauria algú ester o qui hauria... Precisament. Precisament és més o menys un petit parèntesi, però en el tema documental, vaig tenir l'oportunitat d'anar a la presentació de la premsa del documental de Tortell Poltrona, que han fet el Cinc del Orient en TV3. Potser és un documental que potser veurem l'any que veus que ho dic, així que ja ho veurem. Ja ho veurem, ja ho podria ser. En qualsevol cas, recomanem que aquesta nit, els nostres oïdors que puguin, a les 10 menys, 5 minuts, a TV3 passen la granja del pas, de la Silvia Mont. I tothom que hagués sentit parlar i el Francesc i un d'ells m'ha recomanat aquesta pel·lícula i per tant jo aquesta nit la voler, és a dir, perquè no me la vull perdre pas. També que la Rosamaría Sardà no estigués a la gala, però perquè hi ha una mica de la fonda vermella del que veu veure, és a dir. A veure, nosaltres vam veure que tenien com dos fraccions de l'equip, vam anar a uns 8 o 9, més o menys. 10 persones. I dos que estaven de col·laboració externa. És a dir, érem un equip de 12 persones. Uns estaven més a sala de premsa, per exemple, fent tweets, fent publicacions de Facebook, i els altres estaven, que eren uns 4 o 5, estàvem allà baix, diguéssim, allà baix, que era on hi havia el fotocoll, i anaven arribant tothom, es feien les fotos, i anaves fent una mica entrevistes. A veure, l'ambient, la veritat va ser molt divertit, perquè és que... Tu t'esperes que... la previa, que no és el mateix que veure després els premiats i això, sinó que veus dir que potser la gent està molt tensa, la gent es deixava portar per les preguntes, es deixava... o sigui, molt bé. Una experiència molt bona, una mica de tot. I l'experiència i l'esquema que hi havia, que penso que també ho hem de comentar una mica, era que hi havia, a part, estava pol rodant, que passera, aquesta nit mateix, que es podrem veure a YouTube, ja tenia el vídeo total. En el canal Infiltrats, tot el que hem de dir també, que és un programa també de panorama de cinema, i que vosaltres anàveu de fer d'acreditats per Infiltrats, però bueno, sou col·laboradors d'aquest programa, és una gran feina. Anem a comentar una miqueta, si us sembla, perquè la idea era que jo penso que té força empàquela, té força d'interès. Hi havia, dintre dels 5 espais, que té això de panorames de cinema, que serà de Radio San Boi, cinema des del galliner, radio cornellà, cinema sense condicions de radio desver, més que cinema, més que cinema de Radio San Vicenç, Infiltrats, que ara mateix no és un programa de ràdio, però que és una plataforma de difusió de cinema, a partir de YouTube, de pagina web, etc. Doncs hi havia dos corresponsals per cada mèdic. Llavors hi havia una persona que estava allà amb nosaltres, que era Toni, Toni Sallan, que es dedicava a fer fotos amb el mòbil, era la seva feina, i anava enviant en el WhatsApp que tenien de tots aquestes fotografies, intentant que era Vic Tomàs, que estava a casa seva, anés dient qui eren cadascú, perquè nosaltres no coneixíem ni a la meitat, ni a la tercera part, ni a la cinquena part de les que anaven passant, anés dient qui eren, perquè Lídia, i tres persones més anéssim fent el rassó a la xarxa social. Lídia, explica'ns una miqueta, perquè jo encara no entenc del tot exactament, jo crec que el que vas fer va ser, sobretot, retuït, bueno, Twitter ja, i després vas anar elaborant l'album de fotografies, que ja es va veure, però no vas fer tan feina de Facebook, sinó anar elaborant l'album per després posar-ho, però sobretot Twitter. A Twitter vam estar a tota estona, pensant en les fotos que ens anava enviant, també passant-ho molt malament per saber qui era cadascú, perquè tothom anava molt ben vestit, l'alba arriba és, per exemple, el cadàver d'Anna Frits, no la reconeixia, sinó anava tan vestida, no estava morta. Sí, clar, perquè la pedia estava espanyola, i morta. I qui la va reconèixer? Qui la va reconèixer al final? Algú per guàrdia. Algú va posar la nota. Jo crec que el David l'imagino. Vaig buscar per internet, per assegurar-me si sí, és ella ben vestida. Anàvem publicant les fotos, anàvem etiquetant a cada persona, i la veritat és que hi ha hagut bastant ressò de l'acadèmia dels cinemes, ens han anat retutejar molt, i cada persona també ens ha de retutejar bastant. La pròpia persona, la presidenta, doncs ha retutejat, un tweet, suposo que està especialment orgullosa per això, no? Es fa una referència molt xula, molt directa. El primer, digues digues. Llavors, a part, vam crear un hashtag, que era Gaudi So White, que és perquè no hi ha cap nominat negre, els Gaudis. Sí, sí. M'exigui que s'hauria d'haver nominat el rei Baltasar, el rei negre, la persona d'indivert. I Dani de l'Òrdia ens va retutejar. Exacte. I era una mica la conya. Però... M'encaixa molt bé. Aquesta és la més divertida de totes. No havia acabat d'entendre la broma, ara que ho heu explicat. Però el que sí que hi havia era molt Cuba, el rei de la Bana, que és una de les altres pel·lícules que nosaltres teníem un Cuba negre, com el xocolata, el Pedro Veitia, que estava allà d'entrevistador principal i llançant. I van entrevistar l'Ada Colau, que passava allà, i van entrevistar a tothom que passava. Jo vaig entrevistar tres o quatre, que coneixia i ell a la resta. I el Javier Càmera, sobretot, que li va fer allò, una entrevista... Va ser... Respecte, per exemple, amb infiltrats que ja han fet unes quantes gravacions. Potser és la que la gent s'ha volcat més. Ha sigut molt bo, perquè era com... Hem anat a paraestrenes, els ondes... I la gent... Bueno, estava allà com... En responc les preguntes com a periodista, però ja està, saps? 20 segons. Però allà no, allà era... Volcadíssim. No sé, potser pels nervis que no... Però es notava molt... Molt a gust, molt a gust. El primer de tot que va passar per la Catifa vermella va ser el David Verdaguer. I quina era la pregunta que li van fer? La pregunta era perquè ell va participar en un formatatge d'uns amics nostres que es diu l'Enseñador Quàntic. Llavors li vam fer... Com que hi havia participat en 10.000 quilòmetres, li vam fer la conya aquesta. L'Enseñador Quàntic és un curt de... juga una mica, també en viatges en el temps. Llavors el que vam dir... Bueno, si tingués un Enseñador Quàntic, vol diries tornar enrere i tornar a fer 10.000 quilòmetres. Jo, a més, ara està fent una pel·li que ens va comentar... Verdaguer és l'actor de 10.000 quilòmetres. El conec, perquè jo havia estat... Abans de que fes tot això, feia teatre. I li vaig veure coses de teatre i em va capturar allà. És un actor... És un actor de futur, és un actor que tindrà futur. I que anava a s'ha de dir... No, bueno... Que fa la pel·li... Sí, que farà... No, que ens va comentar en el vídeo que estaríem aquesta nit d'això de la gala, ja surt, però va dir que... Crec que he baixat el nivell com actor, perquè he fet 10.000 quilòmetres i ara estic fent una pel·lícula que és de 100 metres. Es diu... 100 metres, sí, però... A part té un sentit de l'humor brutal. Brotal. Va ser molt bo. A més, veníem al seu bigoti. El bigoti, clar. És un gran actor. Ara l'estan utilitzant bastant a TV3. Jo he vist que surten moltes coses, surten molts problemes. Doncs tenim l'àlbum amb 53 fotografies que podeu consultar Cinema Sense Condicions quan vulgueu. Per veure la fotografia, que és fa Lídia. Si li dona aquí una qualsevol i es va passant. El Facebook de Cinema Sense Condicions i l'últim l'àlbum que hi ha es diu Premis Gaudí. I es poden veure totes les fotos. I també el Twitter de Cinema Sense Condicions, que es diu C, C, C, i allà també hi ha totes les fotos retuitejades, una a una. Molt bé. I podem veure també els noms de la gent. Ara estic veient, per exemple, l'Alfred Santapau. Més del Twitter que no pas del Facebook. Estic veient la foto de l'Alfred Santapau, el German, que no recordo el cognom, i la Natàlia de Molina, els 13, com deia a mi, guapíssim, que hem vestit negre. I aneu passant, aneu passant, i aneu a dir una mica de tot això que va... No, jo vaig veure... Vinc d'aquí a part, el que feia Marcelli, el actor principal, i la Júlia Creus també, que anava molt ben vestida, molt guapa. Després vaig veure que hi havia aquesta noia que es diu Godelit Van, que va sortir amb el Roger Com, a veure qui és. Ah, sí, sí, sí. Una noia que és com... Si algú visc rastres de Sandel, no ningú l'ha vist tan samant aquí, no? No. És una pel·lícula amb l'Aina Clotet, que estava basada en una novel·la de la... de la... com es diu, de la Aixa Miró, i... l'amiga, diríem, de l'Aina Clotet, era aquesta, que ho feia molt bé, molt bé. Aquesta va sortir, jo vaig veure que sortia la fotografia de la presentació, i després sortia en la presentació en el... diríem en l'espectacle, en l'espectacle que els hi tocava fer, no? Vaig veure també que sortia la Mercè Llorens amb el seu nen, imitant una mica a la Carolina de Càncer, la del Podemos, que va anar al Parlament amb el seu criatura. Doncs la Mercè Llorens, que estava desapareguda, suposo que per diria que està amastat, i devia estar pendent de tenir una criatura, doncs vaig veure que havia de fer la fotografia que anava amb la seva criatura. Fora d'això, si parlem una mica del... La gala, la gala. Jo diria que va ser comparada amb altres anys, va ser una mica més freda. La Rosi de Palma, doncs, no va estar... va estar molt delineana, és a dir, suposo que el guió li havia fet que portés un pam un moment determinat. L'estètica no era lletxa, era maca, l'estètica que feien servir, però el guió en sí era molt pobres, no acabes de saber... Era més un problema, jo crec, de problemes tècnics. Podria ser. Hi havia molta aspiració a fer una cosa molt delineana, molt estranya, molt d'autor, i que potser no va acabar de sortir durant la gala mateixa. Hi havia un guió molt estricte, i que potser ha de sortir-se una mica a ella i intentar que sigui més natural, i no va acabar de funcionar. Hi havia punts que, dins d'aquest delinear surrealista, com vulgueu dir, hi havia punts que dius, ¿estàs fent una conya sobre el surrealista que estàs fent aquest gag? O és... clar, no... Hi havia coses que no sabies si tu pararies com estàs fent. El mateix es pot. El mateix es pot dels gaudies molt així, és molt com que se'n riuen d'autories. Cap al quin punt, fins quin punt, perquè hi havia moments per això, en teoria, m'he de riure, o si em riques per potser l'opobra que sembla el gag. Hi havia moments molt... Molt difícils. El màxim problema de la gala va ser quan estava tocant, com es deia, aquella noia que tocava... Ah, sí, la cançó dels ausis. Ah, la... Sí, la... Això era molt bo, eh? De fet, era... Com es diu, la noia aquesta catalana que canta... No me'n recordo, la cançó era... No hi pan. La cançó, la boníssima era d'ella mateixa, eh? Que es diu aquesta noia, no em surten amb tampoc ara. No em surten moltes pel·lícules. Ella fa la música o canta. És que ara és la banda... S'ha agradat una pel·lícula que sortirà després de l'estiu, m'haig d'entendre. La cançó em va semblar molt maco. A més, van tenir una... El que feia el rodatge de TV3, suposo que estaven fent el rodatge, van agafar... La de Colau. La de Colau, en el moment en què... Es notava que la de Colau estava tocada per la cançó, pels ulls, per la mirada, per la forma que ho estava fent, jo està bastant aconseguit. La cançó era molt lograda, molt maca. Ella cantava realment bé. Es notava que era una cosa que sentia molt ella. I em penso que va ser un moment bastant clau. A mi l'altra cosa que em va agradar, perquè va passar bastant desapercebuda, és que premiessin a la pel·lícula 13 dies d'octubre, com a millor pel·lícula de televisió, que és una pel·lícula dirigida pel mateix de 10.000 glòmetres. El Carles Marqués a Marçet. I és una pel·lícula... Jo he vist a TV3, en passat per TV3, una pel·lícula extraordinària. Té res que veure amb 10.000 glòmetres, però notes que és un senyor que en sap, que té fusta, que és la... 10.000 glòmetres està molt bé. Perfecte. 10.000 glòmetres és una pel·lícula gran, una de les pel·lícules grans. Aquesta no té res que veure, perquè té un estil molt més clàssic, molt més tradicional, és els 13 dies abans de matar el president Companys. Però amb una forma bastant exquisita, amb un guió bastant maco, amb unes imatges molt gratis, i la fotografia és plèndida, i molt ben dirigida. I tant el que feia de Companys, com el que fa de les altres papers, estava en excel·lents. Estava tothom, el policia o el guardia civil, que té relació amb ells, i estava molt molt grat. I em va agradar que el premiéssim, perquè és una pel·lícula que ha passat a Perceuda, que té una gran direcció, i que em sembla bé que la gent ha destacat. No sé per saber la veritat, perquè no... I se'ns va escapar. Estava ja un momentet, però... És que tant de gent va passar per allà, i encara estaria allà. Se'ns va escapar la Silvia Munt també, i jo tenia moltes ganes de parlar amb ella, perquè ella estava nominada per millor pel·lícula documentant, com per millor pel·lícula de part televisió, per al cafè de la Marina. Sí senyor, sí senyor. Però no se'ns va escapar Bayona ni Balagarona. Bayona el vam agafar, que estava com a productor d'un curmetratge, del que va guanyar, no? No, no, no, no va ser, no. Va guanyar, el adiós. I ella havia produït aquest, que es diu Nomekites. Llavors, David, David Tomàs, que sempre té aquestes preguntes, va enviar pel WhatsApp també, que li fessin la pregunta sobre el monstru. Perquè s'ha d'estrena, ara fa no gaire, el seu nou curmetratge. Llavors jo li vaig dir, jo mateix li vaig dir, un monstru com tu, perquè Ballona, tot el que ha fet. Jo he vist el vídeo avui quan està d'editar, com a tu, i he fet una cara de... Aquest home és seriós, eh? Sí, sí, sí. O veure, no?, el germà Bassó, que és el que li fa la mànager, sempre està per allà al seu costat. Sí, estava al costat, les imatges, les imatges de les gales... A mi l'altra cosa que em fa gràcia és que en terme general, si mirem una mica la previsió que hi havia, i la veiem comentat en directe a la ràdio, dels premis i el que ha sortit, doncs no ens hem equivocat gaire, perquè em van dir que a Mandarin es podia guanyar extranjera, europea, van parlar del camí més llarg, si us en recordes, van parlar del Truman, i fins i tot vam dir que el millor del dalt d'Erin, i els dos podien guanyar, i penso que hem encertat. Ens hem equivocat amb la granja del pas, que vam dir que segurament seria el millor documental, el veurem aquesta nit, que no l'hem vist, però... És que la que he guanyat, que es diu Game Over, té molt bona pinta, eh? La granja del pas és una pel·lícula emotiva i enorme, com a muntatge, té un muntatge a veure vosaltres, que en tenen molt por, sobre tot, sobre el tema, a veure què opineu, però és tan molt ben feta per ser això, per ser un document. Però Game Over és una cosa van guardista, tremenda, jo vaig veure el trailer, van parlar precisament a l'electora dels nominats amb la productora, que coneixíem així, ha parlat amb ella Sant Sebastián, David, i ahir tot l'havien conegut allà, i no sé, és un personatge que vol ser soldat, però em sembla que no el accepten a l'exèrcit, però ell continua amb la seva adèria. Jo no he vist res, però he vist el cartell i m'ha semblat de pel·li, o sigui, m'ha semblat amb el soldat, amb el cotxe de fons, era com mostra. Té una aspecte boníssima a la pel·lícula, allò que està dintre de la piscina, llavors allà la seva nòvia simula que està fent un entrenament, una cosa superdemencial, però amb una força, i si amb el cartell ja es veu, doncs imagineu... Molt bé, molt bé. El rei de la Bana, tindria moltes ganes de veure aquesta pel·lícula també. Agustí Biaronga. No sé què passa, que no hi acabo de l'Hiting Mania. Potser perquè vaig conèixer un moment personalment i no sé, no em va acabar de conversar. El Pannegro... A mi no em va entrar massa la veritat. Jo la vaig veure a Sant Sebastià, que va ser premiada. Però Agustí Biaronga és una de les grans figures del cinema. Jo considero que és més vol, el primer que va fer. És que tot allò que va fer és molt bèstia. Molt, molt bèstia, molt experimentant. Però des del Pannegro... Incluso anterior al Pannegro que anava de... havia rodat el Maragó, com es deia, que anava d'algú que passava a Sud-Amèrica. A mi no... Aquella pel·lícula és molt bèstia. Com es deia, llocs? És el Aro Thumbulkin. No me'n recordo el nom, del Toll de la... Crec que et refereix a aquesta. Aro Thumbulkin. Jo deia que és una història també, mig documental, veient senes d'arxiu, imatges d'arxiu. A mateix temps estan amb actors, recuperant o, com es diria, representant. Aquella és sena. És una cosa superdemencial. A més és que ja la història és duríssima, és estranyíssima. Jo vaig veure a Pannegro, a Sant Sebastià, tothom li va agradar, i a mi no em va agradar, i li tornava a veure després aquí a Barcelona, per allò del DVD i tal. Pannegro ja és una pel·lícula de producció. Una pel·lícula de l'Isona Pasola, que ara és la presidenta que va ser una aposta seva, i que va voler contractar a l'Augustí Villaronga, va voler fer una pel·lícula una mica com definitiva de la Guerra Civil, però és una pel·lícula de productor, de producció. Llavors l'Augustí Villaronga va intentar posar una miqueta de la seva petxada, però no és una pel·lícula, jo crec que no és una pel·lícula de Villaronga. Té una mica del seu estil, i, inevitablement, jo diria que el rei de l'Havana deu ser. Deu ser molt més Villaronga, perquè... Ui, va, sense fer-la, ja ho parlem encara, escolteu. Semana vinent. Hem de parlar de l'eros del cinema que ho faran la Lídia i el Pol. I veurem l'OF, no? I Nifomania. Interessantíssim. Fins la setmana vinent a rebeure. Fins la setmana vinent.