CsC 09/02/16 - Premios Goya + Crítiques d'El mal que hacen los hombres, Nahid, ... + Eros al cinema

cinema sense condicions � He vingut a estimar-te Quan tu s'agnes, em fa mal, explica el dolor. És a dir, això és en demà, però que aquí tinc la traducció en anglès, ens hem trobat una a l'altra, un cos, dos noms, res no ens pot separar. Un cos doble en una llavor. Quan tu crides, estic bé. Les mans de la teva por senten la meva sang. Condueix-me, això és el títol de la cançó. No diré mi, condueix-me, agafa'n, et sento, no et deixaré pas. Bueno, hem de dir... Continua això, no? Hem de dir que si avui és dimarts, i si són les 8 del vespre, i avui és divendres, avui és divendres. Això és ràdio d'Esber. Sí, senyor. Vol dir que estem a cinema sense condició. Amb una entrada musical que ens ha posat el francès, que ens ha dejat a tot aclaperat. Perquè no sabíem res de què anava, i diuen, escolta. I que tens sentit. Lídia i pols saben de què va. Expliqueu, expliqueu, jo no sé de què va. Van deixar anar a Nymphomènia, que és clar. L'última pel·li que va fer l'esbonteriat. Molt bé, molt bé, molt bé. I molt acord amb el tema que parlarem avui. Avui estem aquí, amb ràdio d'Esber, en cinema sense condicions, amb el Lídia Artigues, el Paul Deguer, el Benenit, el Francesca Aguilar i el Joan Morro. Suposo que el millor vindrà al Joma, la Carme no podrà venir, tenia problemes, i pot dir que segurament la setmana que vindrà. I, per tant, avui, com habitualment, farem dos parts, bàsicament, si voleu, del programa. La primera part que parlaríem, com sempre, de les estrenes, de les coses que hem vist, de les coses que sugerim... Jo he vist aquest matí una cosa que passaran, que estrenen el divendres. I la segona part, com ja havíem dit la setmana passada, que havíem anunciat, tenim aquí dos nous membres del grup, que estan aquí molt actius. Són tan nous. Ja els tenim molt vistos, ja. Tant la Lídia com el Paul ens parlaran de eros al cinema. Un tema realment interessant, i que jo confesso que tenia una proposta. He fet una proposta extraordinària de pel·lícules que tocaven el tema, i que jo, honestament, no he tingut temps de veure, perquè n'hi havia tantes que no sabia per on començar. Tenim aquí dos pàgines sencers de pel·lícules. Imagina't. És un tema molt extens. Si voleu, podem fer una tercera part, que podria ser la primera, que és una cosa com una mena de crònica, que en cap cas serà una crònica oficial i del que es va veure per la tele, perquè a mi això, la veritat, és que no m'interessa gaire. Però sí, des d'arrere, des de l'interior, de l'alfombra vermella, el gatifa vermella, des del fotocòl, allà dels Goya, des de la sala VIP, perquè ens van colar allò com bellacos. I per la festa, també, oficial que es va fer, que també vam trobar una porteta ja oberta, per on la gent sortia a fuma i nosaltres, en comptes de sortir, vam entrar, ja no vam tornar a sortir, ningú ens va dir que no em tréssim, per tant, vam saludar així, amb tota naturalitat. I bueno, la veritat és que jo el que puc dir és que, brutal, impressionant el muntatge, i 32 metres de fotocòl, una cosa molt rèstia, no sé com, 6 vegades més que el Gaudí. Sí, els gaudíos estan llargs, però si és tan més gran... Allò és una verqueta bèstia. I bueno, hi ha una barbaritat de mitjans. Però sí que us dic una cosa molt de, com es diu allò, d'allò, els fans que van als concerts, sempre m'agrada utilitzar aquesta paraula, els grups, molt grups. Sí que hi havia gent allà fent entrevistes força serioses, però hi havia molta gent moltes ganes d'allò, de fer-se fotos de Pablo Alborana, Pablo, o tal. Ai, no sé què vols que et digui, però bueno, va ser, força impressionant, veure entrepar allà a l'Ujulep Vinoig, això sí que m'ha impressionat, expressament, o de dir, no? I veure el Tim Rubins, també, perquè allò és un tros d'home, d'home tremendo, vull dir. Quants hi havia? Hi havia tres, no? Eren tres oscaritzats, que optaven també a premis de Goya. Hi havia Vinoig, hi havia... I l'altre, qui devia ser? Tim Rubins. I també gent espanyola, perquè hi havia... I la Penelope Club. Sí, que en la veritat és que sempre... El Berdent també estava. El que passa és que no va entrar, no va entrar per la... per l'alfombla, diguéssim, per la Catifa, no està esperant, però no va entrar els polítics també, el Rivera, l'Iglesia, és tota la... No sé per què faig així, perquè jo també porto cua. Aquesta va ser una mica la primera part que es va fer llarga, perquè des de la Cinc, pràcticament, que estàvem allà, i el que va ser més interessant és colar-nos, com dic, tot era colar-se, en el lloc on estava treballant l'Ital Cruz, que anava a fer part del càtering, i com que sabíem on era, ens van colar. I era tota la gent que entrava en el escenari, com el Backstage, allà on tota la gent que presentava alguna cosa, presentava algun prèmio que cantava, serrat, doncs passava per allà, després tornava a sortir, i era maco veure com els cobrien d'oli, per allò dels focus, no sé molt bé com funciona això, perquè què dius? Deus estar allà, perquè és tothom. Jo, que era la victòria d'abril per allà, posant l'oli aquest, que li feia així, com dir-li, estic... Estàvem endornant bé, ja feia quin pal, no? Era maco veure tot allò que sé amb l'Antonio de la Torre, i va haver un moment que era molt maco veure com es diu, que t'agentia el voto, quan dieu voto, a l'Antonio de la Torre, i a l'Aneria Barros, 3 grans dots del cinema espanyol i a l'Argentí, allà, una al costat de l'altre, comentant, una allà fent un guàs, a l'allò d'Antonio de la Torre, que estava una miqueta de dispel, després a la part d'arradera, que voleu que es digui el Javier Bardem, per allà, la Penelope Cruz, la... La Crem, la Crem, la Crem. Estava allà tothom, i feia gràcia, tu, estaves allà però dissimulant una mica, i la idea és que no podia passar la premsa per allà, no? Nosaltres anàvem així, mig de premsa, amagant la polsera, que havíem aconseguit també d'estrancis, tot era així, molt d'estrancis. Però, bueno, va ser curiós, no? És un muntatge enorme. La festa, també, aquesta, que hi ha dit, que ens van colar. Aquesta, com que es feien el 30 anys, es va embuncar... Es va embuncar, em diríem, amb fer coses que no havíem fet fins ara, perquè si compareix els anys anteriors, en general, no sempre, però en general era superior, diríem, la organització, i sobretot, l'organització cinematogràfica, que els veu dir, que no pas les golles, i en canvi, aquest any, s'han invertit els papers. És a dir, aquest any, jo penso que, si comparem el que va fer aquí, a Barcelona, amb el que s'ha fet a Madrid, jo vaig veure el programa des d'Irlanda. Jo vaig anar aquest cap de setmana per problemes, no problemes, perquè el meu nano, segurament, l'han quedat a fer un curs de tot un any... D'Irlandès. D'Irlandès. Estudiar anglès en allà. I, llavors, estava a més a Irlanda, i vam veure per la televisió, en directe, diríem, no, però per la televisió. Però el que vaig notar és que no solament hi hagi un patrocini per part d'empreses, del que fem publicitat i tal, sinó que hi havia un muntatge molt més ben elaborat que altres anys. Ah, i s'ha criticat molt bé, l'agada, aquest any. És que ho han fet bé, no ho veiem, si érem objectius i honestos. Incluso, com es diu, el actor que... El Daniel Rovira. El Rovira va estar molt bé, els guits i nancins, elegants, alguns moments que tenia gràcia, ho va fer molt bé. Va estar molt millor que altres anys, l'any anterior, jo penso, però no és el mateix. I, per tant, se l'ha de dir que bé. I les pel·lícules també que han sortit triades? Jo, com a crítica, diria que massa previsible a tot. A part de les presentacions i tot els premis, no arrisquen, però ni una mica. Igual que no els gaudi, més o menys. El fet de donar-li, per exemple, el premi, el millor actor, el Ricardo Darín, aquí, al gaudi, dius... Bueno, tu que acabes de veure... Joan, ara m'ho comentaves el camí més llarg per tornar a casa. T'hagi agradat, en la pel·lícula, l'actuació del Borja Espinoza, és brutal. No sé si ja l'heu pogut veure, que ara està allà pendent. Doncs és impressionant. És una cosa a part diferent, molt diferent del que s'ha fet. Llavors, clar, li donem el premi a aquest actor ja superconsegrat, que potser sí que s'ho mercia. Que no li havien donat. Va la pena dir que no li havien donat cap goia ni cap gaudi. T'anim a un Òscar. Això vol dir que li donaran el dicàpia aquest any, perquè ja s'ho mereix de tant esperar. Segur que va així, perquè en el fons tinc la sensació, de que la pel·lícula Renacido no és res de l'altre dijous. Canvi a la interpretació d'ell, no és tan bona, però ja se l'ha guanyada per les coses que ha fet en altres anys, i diuen que li han donat. A la cinquena ja va. Jo penso que va així, això. I la veritat és que parlo sense gaire coneixement de caos en aquest cas, i és el tema de la millor pel·lícula, també. Truman. De mi em fa la impressió que la pel·lícula de Fernando León de la Nua, em fa la impressió, però ja ha dit que és així, parlar per parlar. No sé si vosaltres l'heu vist les dues. A mi em sembla que un dia perfecte deu ser una grandíssima pel·lícula, per tot el que he sentit, pel poc que he pogut veure. Però clar, Truman, no, és això que és parlar per parlar una mica, però per el que m'han dit, a mi em fa la impressió que aquesta pel·lícula serà molt més novetosa, molt més potent. A mi m'arriba la Nua. A mi m'arriba que per la crítica que la de la Nua... És a dir, està prestijada pels actors i tal, però com a pel·lícula no és cap cosa de l'altre dia. Això és el que m'ha arribat a mi, jo no te l'he vist. A veure, per poder comentar. I un altre petit detall, i que això és així, perquè en el Twitter de Natàlia de Molina, que va fer tot el discurs, una vegada que li van donar el premi per Techo i Molina, però existeix la censura. La censura, a mi, és una cosa que em posa les nervis. Parlarem, parlarem. Efectivament, perquè no li van deixar dir el fet de Techo i comida. El Ricardo Oderina es va queixar públicament, no sé si ho vas sentir o no, el programa. Quan li donen el premi amb ell, es queixa que estan tallant, perquè feien per raons de temps, no sembla que fos per censura, sinó perquè no volien allargar massa, feien sortir coses perquè tallessin l'explicació. I el Ricardo Oderina es va queixar, que no havia dret que estiguessin tallant a la gent. Ho va dir el públic, a la programa, jo vaig sentir... A Natàlia de Molina no li van deixar dir una frase que seria simplement reivindicar la seva pel·lícula, la reivindicativa de tot un drama social brutal que estem vivint en els últims anys, que són els desnonaments, en certa. Simplement era de Techo i comida per a tothom. Amb les poques coses que vaig dir a Natàlia de Molina va estar brillant. Perquè va dir jo de les dones, deixar que les dones fem coses que podem... Jo va ser veritat, la gent vol aplaudir-les espontàniament. Sí, sí. Jo confesso que amb això potser no estic... Penso que els premis tampoc estan tan mal donats, etcètera. Això, a mi a punt de vista, no cal que estiguem d'acord. I amb Xem, que en conjunt s'ha de dir que aquest any, com que volien anar al 30 anys i volien celebrar-ho, volien que hi hagués una producció, ha sortit bastant bé. Jo m'ho vaig passar bé mirant el televisió, estava a l'habitació de l'hotel i amb la família, amb la dona, amb el meu fill. I ens ho van passar bé. Va ser una cosa agradable i... Un altre petit detall així de gent que coneixem força directament i que ens va alegre forces el fet que li donessin el premi cormetratge al corredor, Jordi Montessí, i no, si tot l'equip, d'una fundació, és una història peculiar, que ara no us sabré dir el nom exactament de la fundació, però és una fundació que es dedica exactament al cormetratge del corredor, que és a reculsar gent d'una certa edat, a partir dels 50 anys, que s'ha quedat sense feina. I el corredor és exactament això. Si l'heu vist i si no, doncs va al força a la pena veure-ho. Doncs és això, llavors, el... Heu competit contra ells. Heu competit. Doncs bueno, en el festival que vam competir... Ni un ni l'altre. No, sí, sí. Ells... nosaltres vam guanyar el de millor cura en lloguer catalana, i ells estaven en categoria com general, nosaltres en categoria catalana, i ells no es van endur res, però van estar en competició. Dintre d'aquí, en competició i... Era un festival de lleis, sí, que eren els cercacurs. Diria que el Mofa també va en competir i va guanyar Nad-E-C-A. Potser... El Nad-E-C-A estava, sí, però no el corredor no. Sí, hem competit un parell de còpsia. Hi ha un quin, corretatge? Sí, no hi ha massa a fer, igualment, en curs, com el corredor. Amb temàtiques, sí. El corredor a mi no és un corretatge que m'ha entusiat d'una veritat. És bastant simple. No m'havia agradat mai gaire, però no sabia que tingués un transfons social, no sabia que vingués d'una associació i tal. Sí, sí, d'una fundació. Tu mires diferent. Sí. Però si no és tan bo, no... És un corretatge. No te'ls coneixes quan el vam veure... Són molts years. Sí, el vam veure al festival i va ser com... Està bé, normal. Saps aquests curs que els veus o com una pel·li. A vegades tu planteges diferent, perquè és potser més curro, però veus un cor i dius... És un més. Potser una mica la sensació, i després el veure que anava tan enllà... No sé si sabeu que va intentar anar a entrar i va estar a punt d'entrar en l'última fase pels pels Òscars, també, com un corretratge, però es va quedar en regal final. Tenia un recolçament d'una persona que es dedica com especialista a fer que les pel·lícules i els corretratges entrin dintre d'aquesta trassa. Vam guanyar un festival, no sé quin era, d'Espanya, que pressa com tipus sitges per seleccionar els Goya i els Òscars. Podria ser, però a partir d'aquí també s'ha de fer tota una feina, i l'equip del Jordi Montessinos, i amb la gent aquesta de la fundació, van anar allà a Hollywood un parell de vegades, perquè la gent el conegués per posar-ho en el sacadèmic, és tot un muntatge, eh, que val l'alegria la pena un dia mirar-ho i saber com funciona des de dins. Jo veig poques pel·lícules, però ja ve jo que m'estic ficant una miqueta amb el tema dels prèmids, i va... ens infiltren. Has d'anar al cinema. Sí, però està molt lluny, el cinema, no sé, ja us ho dic últimament. No sé, em cau molt lluny i mira que està igual que sempre. A veure, perquè també, d'anar a veure... el cinema amb pressió original i fa una miqueta més complicat. Una altra cosa que vaig fer així, una mica cinèfila a Madrid, va ser a l'endemà, bueno, el mateix dia després de la festa, unes hores després de dormir, vaig anar a veure una petita cosa, però em va fer molta il·lusió. El lloc on comença la pel·lícula a Blar, que és allà en el metro de la Vapies. Llavors vaig anar allà i, a més a més, no sé, va ser una cosa ximaca i va coincidir, i això li agradarà, especialment, saber-ho, que hi ha una taverna vegana allà molt a prop, que es diu la oveja negra, que és el paradís dels vegans. A més a més, entren els gossos tranquil·lament allà, hi havia un moment que hi havia 7 o 8 gossos allà, gent demanant coses veganes, que sigui chorivegano, que sigui a la cidre... Tu vas passar molt bé, no? Una va ser una cosa impressionant. Tot el que no vas poder menjar els golles... Exactament, que hi havia un cadreny impressionant, la festa dels golles, però jo... No hi pensen els vegetarians i els vegans. I això els gaudí també va passar, perquè els gaudí vam estar menjant, i no hi va ni formatge. No, jo ni formatge, eh? Tu encara tens més llibertat per això. Fins aquí la meva contribució. Molt bé, molt bé. Comencem per parlar de les... Si heu vist alguna estrena, també. Jo, per exemple, aquest matí, ho parlo ràpidament. Després passem a un altre que heu vist vosaltres. Has anat al fenomen? He anat al fenomen, primer i després he anat... amb un altre que em va enviar i la nit, que és el Renault Florida Blanca, el fenomen i visla del amor termens. És un desastre. Quina? L'Espanyola. L'Espanyola. Està d'apuntarà, eh?, però al final... Bé, d'aquesta punta de vista, jo ja sap el francès que el conec amb ell, que va, inclús, l'he sortit amb una cosa, un cor que va sortir ell, amb l'Espatòbol i la meva veu, etcètera, etcètera. I, bueno, jo diria que, a mesura que ha anat avançant la seva carrera, té un cor que potser és una cosa que m'agrada, que és de ronda de tenir-nos i vacunar-nos a un cor matratge, i després va fer joves, el primer de pel·lícula d'ell, de Buenos Aires, Catalunya, Uber Alice, aquesta, per l'última, i avui ha frenat el mal que ha fet els homes, que és una aigua del Daniel Feraldo, que és un senyor americà, argentí, una barreja, com una cosa rara, que la pel·lícula està rodada amb anglès, i penso que és una cosa... Si us agrada l'estip en sigl, que a mi ho tinc molt dolós, doncs és una pel·lícula d'estip en sigl. Sí, els ties per tot arreu i tiros. No és tan així, però té un trasfons i un mental. I, de fet, el Daniel Feraldo, que és el guionista, és un senyor que és molt famós amb les primeres pel·lícules de l'estip en sigl, i va sortir moltes vegades amb ell. A mi m'agrada molt joves, que tu també, i Catalunya d'Uber Alice, la veritat és que la trobo molt interessant, la pel·lícula, en diferents episodis, amb aspectes de... Doncs, malauradament, aquesta és pitjor. Per mi és bastant més baixa, més fluixa que les anteriors. Això és una cosa. Jo no volia parlar d'aquesta per no carregar-me-la. Com es diu, perdó? La nova. El mal que tenen los somres. Del termen es diu, el mal que hacen los somres. El mal que hacen los somres. Així, en castellà. Està en castellà el títol, però està arrodat amb anglès. Possible, sí, són meravellosos. Ah, sí? I les dones, ja. Les dones ja són excelses, no? Ja ha arribat el John Ma, per si és un idiòdona. Des de casa, com que no ens veiem... No ens pot veure. Tenim aquí una càmera, hi ha una pantalleta i una de llocs que ho podeu veure... Jo ràpidament volia parlar d'aquesta d'Anaït, que és una d'una noia nova d'Iran, que es diu Ida, els homes fan radíssims, Panahande, que l'estrena aquest divendres. És premi a revelació del darrer festival de Cans, i és el primer llarg matratge d'aquesta noia, d'aquesta directora. Va l'apena a dir recordar pels usuridors que, des de 1990, el cinema iranià ha agafat una certa importància a nivell internacional. Tot sabem que, que és allò de l'Avaskar Kherostami, a través de los Olivos, Klazab, El Globo Blanco, del Hafer Pandi, que d'últimament vam veure per aquí, no sé si recordeu, Taxi Teheran, que era una pel·lícula... perquè no el deixen estar tancat a casa seva, no li deixen fer pel·lícules, llavors l'home ha fet alguna cosa. Possiblement l'amior de totes aquestes és Nader i Samin, una separació de l'Avghar Fanchi, que havia fet ja anteriorment una cosa a mi mare de molt, que es diu, a propositor d'Elli, del 2009, i que últimament, també més tard, encara que no tan bona, va fer el passat. Aquesta noia, que es diu Ida Panahendak, no, deu ser Panahende, és una de la directora provinent de l'Iran, d'aquesta escola que es diu de l'escola de Teheran, que es veu que suposo que és que agrupa tota aquesta filosofia de gent que està fent pel·lícules. La història va d'una noia jove, divorciada, interpretada curiosament, i destaca moltíssim la interpretació, perquè té una cara molt expressiva i ho fa molt bé, més a més, que és l'assistenta de la noia, que, si us acolleu de Nader i Samin, una separació, i van a buscar un assistent, una noia que els ajudi, per consolar o per aguantar, per conduir en el pare. I que el conflicte ve justament la relació que hi ha entre el marit i aquesta noia. Aquesta noia ho fa molt bé, és la protagonista d'aquesta pel·lícula, jove, divorciada, com deia, que viu sola amb el seu fill de 10 anys, en una ciutat del nord d'Iran, i llavors descobreixes... jo havia llegit, però a la pel·lícula també es mengin directament ho diu, que segons les normes que regeixen la ciutat d'Iraní, la costolla d'un fill correspon al pare, tot i que, en aquest cas, concret, l'exmarit, perquè està divorciada, l'ha sedit a la seva dona a condició que aquesta no es torni a casar. Resulta que aquesta noia ha conegut amb un xicot, ja s'ha urgent un amor amb una persona molt més interessant que el seu exmarit, el qual la van obligar a casar-se quan era jove, i per això ha tingut aquest fill de molt jove. I aquesta noia, aquest home que ella estima i que també aquest home està disposat a casar-se, es complica de tal manera la situació que creen un gran conflicte, un gran conflicte en el que està implicat, i ho anem descrivint de mica en mica, i això està molt ben fet, molt ben narrat. Coneixem primer l'exmarit com és, com en els problemes que té, perquè és una persona no massa interessant. Coneixem la família del que té exmarit, que la família pesa molt el seu marit, és la que condiciona a la noia en tots els sentits. Coneixem el possible nou marit i, en definitiva, a un primer matrimoni desestrós i acordat en la seva joventut, i que li ha donat, com deia, peu a aquest fill, i queda clar que a l'Idan, si neixes dona, tens seriosos problemes, perquè moltes desigions de la teva vida les depenen de l'home, depenen del que diu aquest home. I, per tant, el film critica de forma bastant valenta i amb una gran naturalitat el poder que tenen els homes sobre les dones, fins i tot per escoltar música. Si l'home no vol que escoltis aquella música o que et pintin una manera o que vagis al cine, doncs l'home és rei senyor de la casa. Aquí no, eh? No, aquí no. Aquí són les dones, aquí. Jo l'heu dit clar, ja no m'he dit que aquí no. Què et sembla, a dir-ho? Un moment, un moment. No ho sé, depèn de les famílies, depèn dels marits, i hi ha una gran varietat de situacions, de la sensació, no ho sé. Ara que dieu això, aquesta setmana vam veure uns curs que patrocinava l'inglès, que ara el polió estem sent redactors en un altre en un medi online, que no diré que m'han censurat totalment per dir això, però són uns curs totalment masclistes de un... Sabeu què és Tinder? És una aplicació per lligar. Sí. És una aplicació així per conèixer gent i quedar i lligar. Doncs això té un nom, això. Tinder. Doncs són una noia que es coneixen de Tinder, però ja porten un temps cada any, i el noi li diu a ella que li agradaria que deixés de donar-li cors, que és com dir que sí, a nois, i la noia li diu, bueno, vaja, intentaré deixar de dar tantos corals en Tinder. I això... Però era Instagram als cors. Em sembla que era Instagram que encara és pitjor, però és com un like de Facebook, que és com un... Sí, eren coneguts a Tinder, però era Instagram, és veritat. Bueno, és una altra forma de lligar donant cors per a internet. I ho està promocionant en el cor tinglès, això. I són com cinc cormetratges per parlar del dia amb l'Antigues, diuen que és suerte querer-te o alguna cosa així. Va la pena veure'ls, i va la pena veure qui és el que promociona el cor tinglès. No diré res més, però mireu-los. No diré res. I aquestes són les crítiques de la línia? Doncs molt interessant. Però m'havia quedat amb unes ganes de dir-ho, perquè em van dir, pobre de tu, que vins, això sobre el cor tinglès. Perquè és com s'utilitza el cinema i les imatges en aquest comercial en el que vivim. Per un moment que una empresa tan gran decideix donar diners per fer cinema, que sí, per dir una cosa així, i la resta de cor-metratges també són... Van una mica veure aquest aire a Carrington. Això vol dir que, veritablement, es condiciona que això sigui així. Home, segurament. Evidentment, tot està rodat allà dins. Sí. Jo pel que sé, ja no sé la política en aquests curs, però en general sí una marca. És de la marca. No és que la marca s'interessa per un curt i posa la seva marca, sinó al revés. Una marca busca un curt per promocionar en l'espai. I una aprovació. Un director per fer cinc cor-metratges que havien de ser dins de la Corte Inglés i havien de ser històries d'amor diferents. Que l'any passat ja ho havien fet amb el mateix director. Però això el que es podria fer és una carta pública, en el qual critiquen això i posen a manifest que el senyor que dirigeix aquest departament és un masculista. Hi ha hagut bastant moviment per internet, per el que he estat veient. Bueno, però si això no es fa per internet i queda dels tuits i no té una repercussió, no ho sé, de relo, penso que jo seria fer una carta bastant ben redactada i enviar-la a tots els diaris, a tota l'aprenència. Perquè el Corte Inglés, en funció d'això de la publici, que pot reaccionar. Si veu que hi ha una campanya a la Razón, a l'ABC, a la Vanguardia... Ràpidament, no vull dir això, ho comiran. De moment ho hem dit aquí, en el sense condicions. Que té la seva repercussió. Que té la seva repercussió. Què heu vist vosaltres, què heu vist? Vam anar a veure el primer ver en Normandia, que és com una proposta molt literària. També molt, molt lenta, molt maca. És la història d'un home que és ex-editor, treballant en un editorial, i que ara és forner, i que coneix una noia que es diu Gemma Bovary, que és com la Madame Bovary, que es muda just d'on de casa seu, i tota la història d'aquesta noia va copiant, sistemàticament, el llibre de Madame Bovary. Li he fet la pel·lícula, perdona, Lídia, en la versió original es diu Gemma Bovary. Sí, és gran, més clar. I l'actriós de Gemma, també. Arterton, concretament, o Actokton. Doncs va copiant, i com el final de Madame Bovary, però no arruinar-li el final de ningú, però és bastant dramàtic. Intenta ell, el forner, intenta que això no li passi a ella, també. La llunya d'un verí que troba... La llunya de diferents coses que va trobant a la seva vida, que poden ser negatius per ella. Com el curt del curt d'inglès. Per sort, no va per aquí. És com una comèdia romàntica a francesar d'aquestes, que ell es fornei i tot el rato es forta amb pans i baguets. És com la típica comèdia així francesa bastant, bastant live. És mona i crec que pot agradar-ho. Excesivament ambientar, diguem-ne. Pot agradar qualsevol persona que li hagi agradat el llibre, i passa bé. Doncs agrada anar fent el problema amb la música de Ramstein de fons. A mi m'agrada, m'agrada. Si ningú no truca aquí a la missa, a mi res. Tu ja m'hauria vist alguna cosa, aquest dia? Sí, visc la xica de Nez, aquesta. Explica que jo la volia veure. No, jo no. La recomanes? Sí, no. És una pel·lícula que té el seu interès. Jo explicaré el per què. Senzillament, és una pel·lícula que ens situa en els anys 20, i tornem altra vegada amb les avantatges, o no, de tenir aquestes societats alliberades perjudicis. En aquest cas es tracta d'un xicot, que està casat, i tot amb una noia, i de cop i volta descobreix que ella voldria, veritablement, és tenir totes les sensacions i la llibertat de les dones. Vull dir, sent en el seu interior, una femenitat que pot amb ell. I llavors, la pel·lícula, en això mateix ja, per mi, ja és molt interessant. Dia que la cosa més interessant és, precisament, que la xicota l'acompanyarà en un procés que en els anys 20, com podeu... Això ho sabem molt fàcilment, en els anys 20 les operacions de canvi de sexe no es feien, i si es feien, com en el cas de la pel·lícula aquesta, que és el que mostren, perquè això està inspirat en la realitat, si més no, aparentment. I llavors, doncs, lògicament, ella, vull dir, té ella o ell, digue-l'hi, el que vulgui, doncs acaba tenint els seus problemes, precisament, per l'època que està, a França seria molt més a liberar avançada, i això és interessant, de la manera que ho plasma, i lògicament, en l'etern, no. Vull dir, estem en aquesta dualitat. I llavors, com que dinamarca tampoc, doncs estaríem en que França ha estat el motor d'aquesta civilització en el qual estem actualment, i això ja val, oi, ja val. Quin és el problema, i això també ho destaca, doncs, a l'Àngel Quintana, un comentarista diu... És que repeteix massa les mateixes coses, els mateixos posats, les mateixes... L'actor és el que va guanyar l'Òscar l'any passat, és el que va guanyar. Aquesta és la que va guanyar. L'actor, l'actor, l'actor. L'actor és la manera que va fer allò de la comesdella, que va guanyar el todo. La teoria del todo. Va guanyar Eddie Redmayne, exacte. Aquest senyor va guanyar l'Òscar l'any passat. I, malascudament, eh, malascudament. Jo penso que aquí també ho fa bé. No hi ha cap dubte, però molt repetitiu. Llavors, la pel·lícula, tal com diu l'Àngel Quintana, acaba que es ve com tova, avui saps allò tracta el tema, i va buscant sempre els recursos més emocionals, no pas tant sentimentals, que serien els que ens quedarien a dins, i que ens engrescarien, doncs, a participar igual que ella i ella, i ella i ell, per exemple, a promocionar un fet com aquest. A mi em va semblar interessant, va? Vull dir, per això. Però per què també em va semblar interessant? Perquè, comparada amb la pel·lícula que vaig per aquí el primer dia, el dia que us vaig conèixer, en definitiva, que era aquell a l' hijo de... De Saúl. De Saúl. És clar, vull dir, agafar una temàtica com aquesta. Un matrimoni que són pintosos, que són creatius. Posar-la a costat del hijo de Saúl, que és un xicot, que és jove, que li ha tocat viure en l'època que li toca, que... Vull dir, que li passa el que li passa, i, a més, a més, fa de voluntari eliminant la seva pròpia gent. Clar, vull dir, ostres tu, quin contracte és més gran, no? I com que, a mi el que sempre em motiva més, doncs és les preguntes, ja me les contestaré, després, personalment, doncs penso que aquesta pel·lícula la posa a costat del Saúl, i queda molt bé. Molt bé. Perquè pensem. Doncs ara volia comentar pel·li per no pensar, perquè és el revés. De fet, volia comentar dues, que visc, que s'estrena la setmana que ve, una s'estrena aquesta setmana i l'altra la setmana que ve, que és una que és, potser, la més seriosa, que és una, que es diu Dioces, és una pel·li de Polònia, que, de fet, va aconseguir un set premis com el que és de l'acadèmia de Polaca, i és la història real del primer metge que va aconseguir el transportament d'acord, que és la foto aquella, no sé si recordeu aquella foto de que ha acabat l'operació... Tu ja vivia a mi, ja. Que estava al metge, no? Com fumant, crec que era, la matxesa, la infermera de fons estirada i el pacient al mig. Doncs és, bàsicament, la història dels quatre o cinc intents que fa fins a aconseguir el... Aviam la pel·lícula, què passa, com a tot biòpic, és que ja saps el final. No hi ha... Però, a part, jo entenc que les interpretacions casten Polago, i doncs, bé, et guies pels subtítols i pel que imagines que actuen bé. Però, quan la vaig acabar, són dues hores de pel·lícula. No dic lentes, però són força... És una història que potser l'han buscat molt l'oèpic. Llavors, que quan ho allargues dues hores... Hi havia gent... va d'allà, li havia dit. Llavors... Per mi, quan vaig sortir, vaig pensar que m'han colat un capítol de haus, de veritat. I no pel tema de metges, però és veritat. Però de dues hores. Llavors, què passa? És el plantejament. Si al final el tio es dona per avançut, se'n va de vacances, per diàlegs, retira, i allà se li acudeix i torna a l'oficina, i comença a omplir les parets de... Saps? És com per allà els haus. És haus, clar, llavors... Veus aquesta pel·li i crec que, en el moment que passa això, que, al final, era com... Tota la sala estava allà com... Ah, potser! Aquells moments de dir, hòstia! De tota manera, haus s'inspira amb això, no? Bé, és posterior. Jo vol dir que això és posterior de chaos. Ah, sí, sí, clar, clar. Però el que em refereixo és que... Jo imagino que és el que devia passar, però, clar, la forma de narrar-ho... És la forma aquesta de molt de thriller. És una broma, això. És una forma molt de thriller de... Ho aconseguirà, o no? És possible que per això has guanyat tants premis allà, perquè és molt Hollywood. Suposo, sí, sí. És el format serés molt comercial. I la pel·li para no pensar, i la pel·li que em feia com il·lusió comentava, que la vam veure ahir, és la segona part de Zollander, que ja era la primera part que era com... Era una mena de paròdia que feia un estil, era tot el món de la moda, però no només la moda, sinó que és com el torrent d'Amèrica, però... millor fet, crec. Ah, sí, surt tothom. Tothom que és famós surt allà. A partir de la segona, a mi em cau. La primera... La bona. Vé ser com la paròdia que ja es buscava. La segona, fins i tot la tercera, potser, ja comença a... Espera'm, es prema, ja, massa, el tema. Crec. Però la quarta i la cinquena són boníssimes. Sí. Ja no les heu vist. Us heu cansat. La recomano, la recomano. No està fent la dosa, no està fent la dosa. A Zollander ara estem en la dosa. Però hem passat al torrente. Ha passat. La primera és una paròdia. La segona ja és la sequela, però com a sequela es manté bastant bé. No sé si l'heu vist, la primera. No, jo no. És una pel·lícula. Sí, és molt estrident i molt absurda. Però potser... Es manté molt amb l'absur, però potser sí que ha perdut força una mica des de la primera part. Perquè, a més, també va ser una mica fracàs, la primera, però no pel continu de la pel·li, que va anar un 11 de setembre de 2001. I, evidentment, a Estats Units vingut a anar al cinema. I, de fet, crec que inclús... El principi de la pel·li de la segona part fan un repàs de què ha passat des del 2001, com quan passa la pel·li, realment, ara, el 2015. Sí, sí, sí. I què ha passat? Tot el que tens és que la retira, en com un popurri de notícies molt ràpides. I una, al principi, tu comences a plantejar com va haver-hi un accident 2001, va haver-hi un accident molt gros, que va afectar a molta població, i que tu penses, clar, a més, es va passar de veritat, quan anirà la seva pel·li, també, i de cop presentant que no, que ells, la primera part, acabaven construint un edifici per aprendre a llegir, i que ha estat arrombant l'edifici. Llavors, és com, clar, ja et comencen amb humor així, bastant ja negre, i llavors ja vas tirant. A pel·li no és re d'altre món. És una pel·li que és molt divertida. Sí, ajudant-ho a una secundària, Espenal Becrouf, que la veritat és que crec que la profiten ja com a latina, habla hispana, perquè fa de l'italiana, a mig francesa, que actua malament, però jo crec que és per la direcció, ja, que, clar, dirigeix, ja és algú que, en realitat, la... Que sembla que estigui parlant fonèticament. És un paper molt absurd, però no té un absurd còmic, de veritat. És un absurd que és trist. Sí, i surt en tots aquests... És això, és aquestes pel·lis corals que surt tothom, i surt des de... Tots els dissenyadors. Tots els dissenyadors, així, et surt de... Escrílex. Sí, sí, és que surt... Tothom, surt tothom. Jo volia saber si sou l'Ànder, la primera part. És una de les referències de Fergat. A veure, el jugant... Comptant que a tu, l'Ànder juga molt amb un humor absurd, tot i que et faig de mà personalment, em fa gràcia situacions, més que certs diàlegs, però sí, podria ser. Potser més... No sé, tornarem mai a parlar. El cinema i el humor, però... Ho hem de fer, ho hem de fer. Potser més tirant això, tipo hot shots, i aquestes històries. Doncs vinga. Tu, Francesc, has vist alguna cosa? Jo, allà, a la Victòria Abrili... Però de pel·lícula, ja he dit que cada vegada... Volia que parlem una mica de... És que ja pel temps que es posi, que fem... Per favor. Però ja directament a l'Eros. Ah, bueno, més aviat, sí, ja parlarem del camí, no? Perquè si no, no ens donarà temps, però hi ha una llista... Si la pots veure, sí. Eros, Eros, el Sirepa. Estem... Quina, quina? Camí més llarg. I el Joan no tant, però ja en parlarem. Vinga, va, Eros. Quan vulgueu. Bé, a veure, és un tema... En realitat, el cinema eròtic és un tema extensíssim. És que no és per dir que estem parlant d'un gènere, però estem parlant d'una temàtica del cinema que, clar, que era bé des de l'inici, ja estava. Llavors, per no fer aquí el rapàs històric i tot, doncs potser et volíem anar... Sobretot, hem pensat en pel·lícules més noves, més independents, potser. Ja anirem fent toms per darrere. Però sí que una de les coses que hem pogut veure més amb el cinema eròtic és que hi ha una fina línia, no?, que separa l'eròtic i artístic, potser el que vols transmetre a partir de l'erotisme, amb l'Ugruller, amb el Fora de Lloc... Amb l'Insult. Amb l'Insult. Potser sí, de fet. Amb l'Insult o amb el Pornot, també. Amb la pornografia. Aquí, mira, dos dels referents que teníem per parlar avui del tema eren dos estrenes bastant actuals, una de fa uns dos anys, que són dos parts que és l'infomèniac de l'Esbonetriar, i l'altra, que era l'OF de Gaspar Noé. L'Esbonetriar és el director... La majoria, no sé si ho que ho és, però Gaspar Noé, pels qui no, és el director d'Airreversible, perquè hi ha una pel·lícula que va acabar enrere de la violació de Mónica Bellucci, que era molt estrident. Doncs els dos fan dos propostes quasi simultànies, perquè es van rodar ja fa temps, però s'han estrenat estrenant així com de godes, que era... Què passaria a posar, o sigui, basar una pel·li, sobretot a intentar fer, com, per exemple, escenes de sexe real, sense tot i que hi ha afectes especials, però basant-se bastant en la provocació. Hi ha dos pel·lis que van a provocar molt, però amb certa història, i sobretot... Bueno, no en certa història, amb història, però sobretot amb una taigringa molt artística. Un, potser més tècnicament, i a l'hora de... Potser pel l'OF, crec que és una aposta com fa sempre Gaspar Noé, que a les pel·lis són una forma de narrar molt bastant claustrofòbica, però a l'hora diàlegs molt... No plans, però molt fluits, com que podries estar veient una història real perfectament. L'OF tira més de tècnica, en aquest cas. És una... no sé si l'heu vist? No, no l'enversio, no. És una història molt senzill, és una història mort, un noi i una noia que es coneixen un dia en un parc i comencen a sortir. Però l'interessant és com t'ho explica, perquè tu, la primera cosa que veus és d'aquest noi, casat o sortint amb una altra noia i amb un fill. El primer que veus és ells dos al llit durant quatre minuts, m'estorbant-se fins que... L'he vist al començament. És fòssim directe. Que per cert van a fora de competició cans. L'OF, vull dir, que no és una pel·lícula així. Aquesta escena no són els propis actors que la fan, és muntatge, això, però a mi em va semblar que... No, no, no, jo... Totes les escenes són molt realistes. Jo diria que sí, també. Perquè no veig cap així com en l'Info Maniac si que veus una mica el muntatge, la cara, l'acte... Sí, i ja n'hi ha sentes que sí, ja n'hi ha sentes que no. Més que no, que sí, però... Reals. Va estirar enrere la història d'ells i va saber que potser aquella no era la seva primera parella, abans havia tingut una altra parella. No, no és res com molt sorprenent. La història és molt normal. És la història de dues persones normals. Tenint una vida normal. Però és molt interessant com l'explica, com tècnicament... Per exemple, tota l'estona estem veient el platell d'ell. És tota l'estona. Ell parlant d'esquena a càmera. Això d'entrada és molt estrany. Fa uns... A l'esquena es veu tota l'estona i pantalles en negre, per fer elipsis. Fa servir com tingues molt narratives, molt... Molt personals. Sempre, si heu vist altres pel·lis d'ell, enter de Voit o... Pots identificar que és del matí director. Ja has dit que d'ell? Enter de Voit, que és de drogues, i que és una pel·li que és bastant dentsa. I l'altre és solo contra tots, o sol entre tots, que és una pel·li que va fer de un mig matratge que havia fet que es deia Carne. La va adaptar al llarg matratge que va ser l'òpera prima, que també hi ha marques, tils, de salts temporals, de muntatges... Té unes tècniques molt... Té quatre pel·lis, o sigui, tampoc és molt... Ell d'on és, ell d'on és? Jo diria que és argentí, diria. És sud-america. Però el que passa és que ha rodat molt a França, ha rodat molt... Potser enter de Voit està fet a mig tòquio, mig a una ciutat... A França, ha rodat molt a França. Però ell... Jo diria, perquè el vaig escoltar, que el van convidar... Ah, sí, ja es farà uns anys, i l'entrevist del tio amb un accent americà, que... Vale, vale. Aquesta love que jo he començat a veure, no l'he acabat demà d'un temps, jo diria que el que fa és, sobretot, anar reflectint en pantalla, en escena, el que ell pensa. Està superclar que la pel·li és ell. Però inclús hi ha un personatge que es diu Gaspar, i n'hi ha un altre que es diu Noé. Més clar, no ho podia posar. I el personatge mateix, en algun moment de la pel·li, et vas adonant que ell és estudiant de cinema, i vol ser director, i vol fer la primera pel·li que parli de les coses més importants de la vida, que són l'amor i el sexe. Per què no hi ha pel·lis que parlin, realment, de la relació que hi ha entre l'amor i el sexe, de quan el sexe té amor, i de l'ubó que és quan això s'ajunta? Llavors, tota la pel·li és aquesta història, que és tan lleugera i tan fàcil de veure, però amb escenes molt, molt llargues. I molt, molt... No és que molt, no hi ha tampoc un límit, molt explícites, molt. És que no... És en 3D, per cert. Perquè hi ha un moment en què ell es corra a càmera. Sí, llavors... Ell arriba a càmera, jo imagino que si tinguessin les ulleres... És jacula, diguem-ho així amb... No, no, que és igual, però... Sí, que es pot dir com sí. En pel·lícules com aquesta, o en informènia, que potser sí que... Aquesta l'heu pogut veure. La mia de parci. Doncs són pel·lícules que tracten molt, en realitat, el tema artístic. Trier ja, sabem com roda tots, i doncs ja també sabem per on no ens tirarà. Però, per exemple, aquest seria, com de la banda, bastant explícita, que vol mostrar molt, però a l'hora també no només mostra, sinó que explica. El contingut de les pel·lícules no és... No és per què sí, o per provocar, o per què parlin de tu tot. És una cosa molt famosa. No només provocar-ho, sí. Però després una altra pel·lícula, que és For Lovers, que de fet està Netflix. No ho podem dir, Netflix. És una pel·lícula que... És molt plana, potser també buscant la relació entre dos parelles, que són llibertals i com s'intercambien les parelles, però tot i que podries una història bastant lleugera, com és Love, les escenes sexuals també són... En certa... No tant, però en certa manera explícites, però jo crec que sí que és afegit. Afegit com per... Perquè hi ha estanció, hi ha estanció. Doncs aquí potser són... És quasi com si fos una pel·li de Hollywood amb algunes escenes sexuals, per agradar més. Però perquè sí, és molt... Està molt posat així. Llavors, clar, vam fer... Clar, hi ha cinema a l'altre extrem. És aquestes... Clar, aconsellat. Cinema de Jesús Franco, que després en parlem, pel tema de censura, però són pel·lícules que ja es podrien englobar dins aquell subgènere, com va haver-hi a Estats Units, al Black Explotation, quan sortint totes les pel·lícules, hi ha més equip i actors negres. Aquí es va fer molt l'Espanya, el Sexplotation, que era agafar... Ja no tant del cine, si no més de la pornografia, però adaptant-ho a històries amb actors... Bueno, que sempre repatien els mateixos, i eren històries com molt... Molt sexualitzades, tot i que s'intentaven estrenar, d'alguna forma. Llavors, clar, teníem els dos límits, una mica, de dir que hi ha la línia, que separa el mostrar o l'ensenyar o el no mostrar, i amb el... Jo penso que el cinema ròtic, o sigui... M'hi has fet pensar tu, eh? El que crec és que, precisament, el fet de prohibir una cosa, el que provoca és tot el contrari, no? Vull dir, el goig de voler-lo, a fer-ho. Llavors, què és el que resulta de tot això? Com que està prohibit, aquell que ho vol fer ho minimalitza. Troba la forma de fer-ho. Una de les pel·lis que teníem en compte era que sortia aquella noia amb... Com es deia? La noia que xiula. La Brigitte Bardot. Ah, vale. A Malham Frigogar. Sí, ella de Silvar. Aquella escena que diu si necessites qualsevol cosa, només vas de xiula, tu saps xiula, no? Només has d'ajuntar els llavis i bufar. Però és com una escena molt sexual, però sense que es vegi res. Resaltant-se la xiula d'alguna forma, sí. Instigues una mica que la gent tingui ingeni i sàpiguen crear la mateixa sensació, però d'una altra forma. Perquè ara és com que estem tan curats d'espans que podem veure tot això que veiem a Love. I ens és igual. I vam estar, potser, 4 minuts veient com una per elles m'esturvan una a l'altra. I ens era igual que segurament fa uns anys això de la Brigitte Bardot dient això era molt més provocador. Bueno, el Joan i jo que vam viure a la Brigitte Bardot, en directe. Vull dir que quan la feia aquesta pel·lícula. Però jo el que volia insistir una mica més, perdoneu, és aquest efecte que es produeix. I llavors es minimalitza, o potser no ho he explicat bé, però el que es fa és fer aquesta conya que feia el cinema espanyol i d'altres, també. Allí mateixa em passaven una jaqueta, el Nicholson i la d'allò, que ella l'eva... Així sí que l'anys, potser. Estarà del cartell... No, aquella no. Aquella, per mi, té molt d'interès. No, no. O sigui, ja no cal que vegi res, el que tu dius, ja t'ho imagines. És com l'altre dia que parlàvem cinema i literatura, d'una manera o l'altra, ja et fas la composició tu i no cal que t'ho ensenyin. I això és perquè en un principi s'ha prohibit i després el que dieu. Vull dir, la imaginació de fer-ho sense que ho prohibeixin. Però el que passa, jo tinc la sensació que a vegades no es té en compte un element que em sembla que s'hauria de tenir en compte. I és que a vegades, incluso, les dones són més atractives, per lo que insinuen, que és per lo que demostren. És a dir, si una dona... Si una dona la veus despullada, té més atractiu, té menys atractiu, que si una dona va, bestia d'una determinada manera. Perquè, en el fons, no et tapa o amaga allò que l'home millor volia veure. Al contrari que el som. Jo crec que el cine... No ho dic una mica de debò, eh? Jo crec que el cine... Ja me'n deixen acabar el discurs o el que jo vull donar a entendre. Jo crec que el cine, si és subtil, intel·ligent i tal, i fa el mateix joc, pot ser més eficaç que si explicitament mostra la sexualitat. També depèn de qui és el que es busqui. Si es busca provocar sexualment, si és el cas. Però si es busca provocar, com ofendre, que jo crec que és el que fa en Infomaniac, sobretot, és que la gent surti del cine dient, com pot, algú està fent això. Vol tenir el guaparís, també. Exacte, vol tenir el guaparís. És fer que molta gent marxi del seu país deixi un altre lloc a veure la pel·lícula. Ah, trica. Perquè no estàs d'acord amb el que t'ensenya. O el que t'estan explicant, per cas. Però jo penso que aquesta... Si vols aconseguir-hi moment provocar, a la provocació, com tu deies molt bé, varia amb el temps. Perquè la millor cosa que era la provocació amb la pel·lícula... Això ja t'ho ha dit ella, sí. En aquest moment no ho és. Per tant, pot ser que quedis amb desús, ràpidament, perquè el teu, que era una provocació, ja no ho és. 10 anys més tard. I el que estic dient jo és que em sembla que és més intel·ligent, segurament, això que deia. Si aquella dona sap vestir d'una altra manera, i la pel·lícula sap vestir l'eroticitat d'una altra manera, que amaga i mostra i tal, pot ser que sigui molt més sensual, molt més atractiu, i a més a més que perdurin el temps. És a dir, cosa que no passa si és molt explícit. La filda. Clar, clar, clar. És el que diem, se te'n va la imaginació, com si estessis amb l'ítera. Però també... També estem parlant d'èpoques, perquè ara, per exemple, potser és el que diem, que ara estan sortint propostes així, més potser explícites, i no només aquestes dos que estem parlant, també pel·lis com a servir en film, és que et recerquen el tema sexual, i el porten extrems. Per què extrems? Perquè potser sembla que sigui l'únic que queda, ja que tothom està acostumat a tot. Una de les que tenia a puntar, per exemple, és el cadàver de Ana Frits. No l'hi vius. És catalana. És catalana. D'aquest any anava els Gaudí, però no va estar seleccionada cap. És la història d'una... Ana Frits representa que és una famosa, i són uns nois, que tenen èxits de l'Amorgue de l'Hospital de Barcelona, i se la tiren. Van directament allà, la troben, i es tiren a la mort allà. I ho veiem tot. Necrofilio. Exactament. M'haurien de fer un tema sense només aquestes pel·lis, però si aquí es tractava d'una forma més... Dessexualitzada, totalment. Sí, però més que colleu, perquè la pel·lis bastant així. Una pel·li, potser que... No sé si l'hi haureu vist, però l'haureu sentit per la segur, que és necromàntic, que és una pel·lícula alemana bastant gore, bastant. Però molt... Que també té una banda sonora dintre. Sí, una banda sonora de piano, elegantíssima. És una pel·li elegant, però el tema... I, evidentment, les imatges són tan grotesques i tan escarroses, que és una mica el que volíem... Que, evidentment, després, també, s'ha tocat molt... Sí, hi ha hagut molta tocada en aquest gènere pel tema de les censures. O sigui, tant el Cody O'Hays americà i això, com aquí, entre altres, el franquisme i això, s'ha intentat buscar també altres formes, per això ho de Hilda i tal, també. O s'han buscat formes, o d'habitar-ho, o d'inclusiva, de marxar del país. I la moral religiosa i total que comporta això. Jo crec que, per exemple, nosaltres estem condicionats perquè som molt llocs de vosaltres, per la nostra història, i perquè vam veure unes pel·lícules... Jo recordo que en la Muerte en l'Hostelón, és de l'any 59, amb el Hitchcock, que hi havia unes escenes que estaven tallades, que després les hem vist a censeres, i fan riure el que van tallar. És a dir, com pot ser que arribés a tallar, que trobessin... Però, clar, en aquell moment, allò consideraven pornogràfic, o el que no era pornogràfic, consideraven provocador. I avui dia no ho és. Jo sóc pensant que, aviam, jo entenc que, si únicament el que persegueixes provocat, doncs, clar, pots utilitzar l'arma que vulguis. Però si el que persegueixes és fer una cosa, que tingui una certa continuïtat, que tingui una certa validesa, que tingui un cert valor, i que tingui futur en el fons de revisió, etcètera, i que es mantinguin la història del cine com una... No sé si aquesta ninfomania del Dallòscar hi verà... Clar, és que aquí ve una mica la meva protesta, eh? Jo no estic d'acord que el que fa l'Arstrier, per exemple, sigui no només la ninfomania, què? Vull dir, això ja ho ha fet en altres pèrics anticrits, ja ha fet sexe també explícit. Jo no crec que el que ell fa sigui provocar. El que fa és anar explorant aquests límits que ens hem posat a nosaltres mateixos, com a societat, o com a cultura, com a el que vulgui, per què? Estem parlant d'un director que va pel món, amb samarretes de persona no en grata de cans, perquè el van expulsar, o sigui, ell és un provocador, això per descomptat. L'altra cosa és que tu facis una lectura, que és veritat, que les espelis tenen sempre, busquen aquest component de... Mira que desgraciats són com a condició humana, perquè melancolia és, potser, de les més que explora les condicions del que es diu l'home o l'animal, i... i la ninfomania, o aquestes peridons... És un director que va, va a el que va, i no... sense perdó, la llengua. Em podeu posar una altra pel·lícula, que penso que ens enriquiran, encara, la conversa que portem, pícnic. D'acordeu, pícnic? No té elements sexuals, moltes. Sí, home, molt i tant, que sí. I la Quim Nova. Quins elements, la Closta? Ostres. És el mascle, eh? Només les mirades que es fan ells dos. El ball aquell, allà, el vell mig de... de les pel·lícules més seròtiques del món dels cinemes. Sí, sí, sí. Jo què vull dir? Que els imagines. Però l'acte sexual, i diu, oh, això... Però, a vegades, us en recordeu? Com ho hago per el xocolat, eh? Doncs allò. Sí, sí, sí. Aquella? El William Holden, eh? No em sortia bé. Li he vist a tres o quatre vegades, i en vez de més, no sé si sabeu què va ser on van fer allò de la Coca-Cola. A veure, em van utilitzar... Ai, ja estem, com el cort d'inglés. Van utilitzar, per primera vegada, la percepció subliminal. Van treballar. I cada equit, si tu que... Ja sé que hi ha 24 fotògames per segon. Si tu poses un fotògram per segon, que posa bé, va Coca-Cola, i coma... No sé, aquest popcorn... No ho percebeixes pel subconsciència. I llavors van utilitzar... És el meu pel·lícul, l'any 54, pícnic, van utilitzar aquest sistema per tota la... un de comarca determinada d'estats units, passant la pel·lícula i la reacció. Després de l'experiment. Es va doblar la venta de Coca-Cola i es va doblar la venta de popcorn. Llavors van prohibir, per aquí. Era enganyar l'aspector, perquè no s'entenava que sortia del cinema amb ganes de... No ho hem prohibit, ho hem prohibit. Però quan era la pel·lícula del Club de la Vigia de quan, de quin any, és del 90? A cada escena, si us hi fixeu, quan hi ha un bloc que ho recull, hi ha un got de Starbucks. Això ja, aquí, està prohibit. El Club de la Lluïta, això. El Club de la Lluïta, això. Quanta vegada has vist la pel·lícula. Molt bé, molt bé. Veieu la Pícnic, perquè és... Jo trobo que Pícnic seria amb la línia aquesta. Jo no recordo... Jo l'he vist totes vegades, Pícnic. Me'l recordo perfectament de tot. Tinc una sensació, però no recordo... Però recordo que també s'ha viat una atracció entre els dos que hi és, etcètera, però no veig que hi hagi... Seria una mica el que estava dient jo que en alguna mesura, si tu aconsegueixes filtrar... aquesta sexualitat, no d'una forma explícita, sinó d'una forma indirecta, té molta més força que si la fas explícita. Com Carles. No parlàvem de més o menys força. Estaven per Carles. No, com la mirada, les mirades, aquesta. Hi ha tota una sensació de cinema, no eròtic, però que conté erotisme o que transmet erotisme. Clar, clar, clar. Segurament és aquesta que dieu, com... a Meli, per exemple. A Meli no és gent sexual, però té aquest... eroti, com un... ...algo. Però per què en una època que hem deia Joan Ara, els petons es consideren pornogràfics pràcticament, i ara continuem considerant pornogràfic el sexe? Si el sexe es fa com a pornografia per vendre un determinat producte, però per què dos actors, per exemple, no poden fer sex explícits com a dins d'ara? Si depèn de quin sigui suposo, que és el que deiem els límits, entre el... entre el ensenyar per provocar... o sigui, per vendre, entre cometes, per dir, parlen de mi, per això. O és a dir, s'han fet... De fet, hi havia la pel·lícula que hi ha a l'italiana de El Diablo en el Cuerco, no sé com ho has de dir, que és el 74, que és la primera pel·li on hi havia una fal·lació en directe de l'actriu. Ha passat a l'Història per això? Sí, però igualment la pel·lícula, en sí, és una bona pel·lícula. Ha quedat l'escena aquesta, però... I Nyson, del Winterbotton, també és força interessant per això, o és... que l'altre envia nomenat de gits, i també allà, sobre el taulat de seny. Hòstia... Imagina't-ho. Ei, va, diguem el tema de la setmana passada, la setmana vinent. El que et fa el niu, Manila, això? Ho heu de saber, teyla? Sí, que vull dedicar una cançó avui a la Lídia, a la Lídia, i que no és eròptica directament, però té el seu punter, i potser la coneixeu, que és dels germans marcs, diguem el tema de la setmana vinent. Mira, la setmana que ve tenim una convidada, que és a l'Alla Vidal, que es vindrà a parlar de l'educació especial al cinema, i jo us hi proposo la generació de pel·lícules i allà ens parlarem de les que consideri més oportunes. Per tant, repeteixo l'educació especial en el cinema. Doncs vinga, Lídia, per tu. Ah, Lídia. She was the most glorious creature night at the circus. Fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu. Aïs, jubari! Gabo. Roll into one. Ah... Lídia, oh Lídia, say have you met Lídia. Lídia, the tattooed lady. She has eyes that folks adore so, and a torso even more so. Lídia, oh Lídia, that encyclopedia. Oh Lídia, the queen of tattoo. And her back is the battle of Waterloo. Beside it, the wreck of the Hesperist, too. And proudly above waves, the red, white, and blue, you can learn a lot from Lídia. La, la, la, la, la, la, la, la, la... que és una cosa de Mossos. Fins aquí. Gràcies. Faig olha que b początku faig res? Quina bona llet تو em vaig posar major abody, ja veus? eh... Sis faig Kneper.