CsC 16/02/16 - Comentaris (Visctoria, Nahid, ...) + Curt de mires + Laia Vidal / Educació especial

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Ja tornem a ser aquí un dimarts més disposats a parlar de cine, de lloc ensagrada, de les pel·lícules que hem vist, de les que us recomanem, que veieu, perquè us ho passareu bé. A nosaltres, avui, tenim una convidada especial, que és la Laya Vidal, una persona que ve del món de l'ensenyament, però l'ensenyament diríem de persones una mica més difícils de les habituals, perquè és una educació especial, ja em parlarà ella i us ho explicarà, perquè tenim la intenció de fer, com sempre, unes tres parts, que serien la primera part, que parlaríem de les estrenes, del lloc que hem vist, encara que no hem vist, potser, moltes de les estrenes que faran aquesta setmana, em van parlar, ja, la setmana passada, del termens, dels remontèrmens que les estrenen aquest divendres, però jo, en canvi, he vist una que vull parlar-ne, que és Victòria, que és una pel·lícula que la fan de més en un cine, un dia a la setmana, o millor dit, a la nit, cada dia, a la setmana, que és el Texas, però després parlaríem del tema de la persona que ens ve a parlar, i parlaríem de les pel·lícules que, a més o menys, estan lligades amb el seu tema, amb el tema de l'educació especial, i la última part, si ens sobra temps i tal, ens veiem comentant aspectes de diverses pel·lícules que fan referència en aquest tema. Llavors, avui, segurament, serem d'una banda de l'Alla Vidal, bona nit, l'Alla, tenim aquí el Francesc Radir al control en els... No s'ho ha sentit, em sembla? No, ara sí. Ara sí? Bona nit. Bona nit. Ara sí. Tenim després d'aquí una mica, suposo que arribarà la Carme Nabot, que ens ha dit que no podia arribar el puntual, i que arribaria quasi que pogués deixar la feina que tenia pendent, i no sabem si, a final, podrà venir el Jaume Vidal, perquè tenia un problema, també, que no podia resoltre. I, com sabeu, el Pol i la Lídia ja ens van dir que estaven de viatge, estaven a Romania, que, per tant, avui ens farien el sal. I mira que s'hi arriben, eh? El Pol i la Lídia, sí. Ah, sí? Llavors, se n'ha fet el sal autèntic, eh? Perquè s'ho va posant tant des de la Romania. Sí, directament, jo què sé, l'avió, no sé. Bueno, seria ja extraordinari. Bé, si voleu, comencem per parlar una mica... Jo tenia moltes ganes, de veritat és que el divendre de la nit ens va acabar ser, que vaig estar al Texas, que per ser al Texas, entre la setmana, val dos euros pels jubilats, les persones normals, el cine. Quina sol, les persones normals? Les que no s'han jubilat. Ja ho saps. Laia, és el normal. Doncs que les que no són jubilats, doncs que fiquen treballar ni calaborar ni cal, doncs els hi costa només 3 euros, en el cine, però que fins i tot, doncs, els cap de setmana hi ha uns preus, molt raonable. Jo penso que va la pena, la tria de pel·lícules que fan... I el Ventura Pons està ja sempre, com a mínim, com a mínim. Doncs bé, jo volia parlar de la sorpresa que ha sigut, una autèntica sorpresa, una pel·lícula que es diu Victòria, que és del 2015, de l'any passat, que va guanyar premis a totes les bandes, doncs el festival de Berlín i de l'Acremia alemana, perquè és un director que es diu Sebastián, que jo no sabia que hagués fet altres coses, no estic al corrent d'això, però sembla, i aquest és el punt de vista que m'agradaria destacar, sembla que darrerament s'ha posat de moda, fer pel·lícules explicades en primera persona, tot i que no sempre, però, sobretot, rodades en un sol pla secuència. Per què ho dius? Per Berman, per Ablar... Per Berman, per Ablar, per Detriber, per Elijo de Saúl, per una sèrie de pel·lícules... Elijo de Saúl també és un... No tan fredament com les altres que hem dit, però sí que tindria sobretot el fet que està explicada una primera persona, una cosa o una altra. Sembla, sembla que el cinema modern s'hagi entestat en convertir el clàssic visionat en una experiència gairebé física, com si els formats anteriors haguessin quedat obsolets i calgués una reformulació de tots els recursos cinematogràfics. Victòria, que va ser vista el Festival de Berlín i sent la guanyadora dels premis de l'acadèmia de cinema, va guanyar-ho tot, pràcticament, s'afegés en aquest moviment de films rodats en un sol pla, a vegades inquietants i claustrofòbics, i de llenguatge absolutament nou, diferent. Sense talls, sempre en temps present, i amb una atmosfera inquietant. Victòria es converteix en un viatge pel barri de Crosber, que ho hauria de ser, no sé si ho coneixeu, a Berlín, com el barri de Gràcia de Barcelona, però a l'Alemana, no a la Mediterrània, que seria el barri de Gràcia, i en concret, per un barri, per un barlín de diem de burratxera, i la ressaca que es manté a continuació, durant dos hores, 20 minuts, de cinema modern. Que, bàsicament, és això. És a dir, la pel·lícula comença amb una discoteca, s'agraeix que, representa que és una noia espanyola, que ha degut a la situació econòmica, veu obligada a viure a Berlín, no a Barcelona, no queda a classe de Barcelona o a Madrid. No, de fet, queda a classe de Madrid. I, a partir dels interiors d'aquesta discoteca... Però ja és catalana, perdona, d'actriu. És catalana. Ja és costa. Va guanyar l'audi per aquesta pel·lícula. Va guanyar l'audi per aquesta pel·lícula, la interpretació d'aquesta pel·lícula. I també té el millor premi de l'acadèmia alemana, per aquesta mateixa pel·lícula. I reia que, a partir dels interiors d'una discoteca, seguint així, la càmera seguint, sense cap moment, deixar de seguir en els personatges principals, sobretot amb ella, a la base d'un alt edifici, i recorrem els baixos fons urbans i els baixos fons humans, i seguim aquesta noia espanyola, ella està esplèndida, però també els altres actors també ho estan, en una trapa que es va complicant i engrandint de forma molt, molt espontània i molt ben aconseguida. Jo haig de confessar que feia temps que no carava tan meravellat davant d'un espectacle, tan original, tan sorprenent, tan fresc, tan hipnòtic en alguns moments, però també hi ha una trampa i està ribatejada amb una certa poesia delicada i fugada. Us prometo que és cinemapur, cinemapur. I jo, que no sóc molt experimentalista i el francès, que està aquí realment, també el digueu més esperiment. Molt aficionat, oi? No sóc molt aficionat. Però aquesta pel·lícula, jo sempre li faig preguntes a Joan d'aquest tipus l'Eia. Però aquesta pregunta té un final obert o tancat? Té un final tancat. Clar, què t'agrada? És una de les coses... Ah, però si fos experimental de debò, no tindria un final. No t'he format, diríem, que t'agrada, que és els finals oberts. Té un final, aviam, és un final... Tancat a mitges, vull dir. No està tancat, com diríem, que es tanquen les pel·lícules, que tu saps que a mi potser he defensat i que a mi m'agraden molt. Però, realment, és una pel·lícula extraordinària. És una llàstima que no hagi dismergent. És una pel·lícula que vull tenir més resonància, més èxit. A més, la fan repeteixo i ho veig abans del text, amb sessió única i a les 10 del vespre. I des d'un punt de vista és superior, des d'un punt de vista, no cal que estiguem d'acord, a mostrar-me'n. A veure què ve. Al dèrmen, a Blar, etcètera. Ara ja t'estàs apartant del mig. I ja està rodada en les anteriors, com les anteriors, en un sol pla, sequència, atenció, de dos hores, 20 minuts. Dos hores, 20 minuts, que la càmera no deixa els actors que estan actuant en directe en aquell moment. Això passejant pel barri. Passejant pel barri, però hi ha incidents, perquè tensió, hi ha acció, hi ha persecucions. És a dir, una pel·lícula molt rodona, molt completa. Però és un pla de sequència real? Real. No hi ha una mica com a Berman, que hi ha unes petites... No hi ha cap trampa. És un pla de sequència real. Les coses succeixen davant de la càmera, de forma natural i fresca. I la càmera està cada vegada situada al lloc necessari, al lloc precís, que és arrement espectacular, i molt sorprenent, perquè és molt difícil, el millor lloc per explicar la història. Penso que el treball de càmera que fa aquest senyor, un revisador d'anès, un càmera d'anès, perquè el revisador és alemany, és realment extraordinari. Sobretot s'ha d'explicar que la coreografia de la pel·lícula és tan senzilla, hi ha escenes pròpies d'una pel·lícula d'acció, els actors ploren, riuen, toquen el piano, fan caprioles amb la bicicleta, i la càmera segueix aquests recorreguts amb bicicleta, com si ell n'és amb cotxe o amb una bicicleta, o no sigui com aconsegueixen, no perdre aquests personatges que van amb bicicleta, i no oblidem que hi ha diàlegs al mateix moment. Aquests actors, durant dos hores i mitja, com si fos una obra de teatre, s'han après els diàlegs, i de la forma més o menys espontània o consentida, i el que ha fet és que la laia costa estar bé, però els altres actors estan també de pel·lícula, estan extraordinaris, estan molt bé. Llavors, en fi, suposo que no cal que ja tot queda clar... Ha quedat força clar que t'agrada. Ha quedat molt. Més que era del camí més llarg per tornar a casa. Sí. Has vist el camí més llarg. Però abans no l'havies vista. No, abans no l'hi havia vista. Per si no s'havia notat, el microfon uns papers que es movia en un ordinador que s'obria, doncs ja... Bona nit, bona nit. Ha arribat, ha arribat. Ha irrompot aquí, en el... Silenciosament, tampoc exagerem, eh? Sí, sí, sí. Silenciosament ja t'ho diran els ullets, ja. Els cops que s'han sentit el microfon. Semblava això a les 50 somres de Grey, però amb el microfon... És que ha caigut això, més o menys... Ja, ja, per això, tu li anaves d'un encopet. Bé, deixem-ho aquí. Això és un descobriment. És clar, o ens agafem una com a pel·lícula del mes tot i que sigui la de... Quina és la que tu me l'havies comentat? Victòria, victòria. No vaig tenir temps de poder... Encara estarà en cartellera, perquè la puguem veure perquè ens passa que diguem una pel·lícula i després no hi és. El problema... És que el problema és l'aventatge del que passa que no tenim la setmana que ve, que tenim en tu. Ah, en teniu en mi? Sí, en tenim en tu. Que suposo que ho saps, doncs... Mira, en teniu sempre aquí, eh? Sí, però aquest dia ha de fer un tema. Tot un o no. Sóc constant. El tema que has de fer, el cinema de Russell Crowe. Ah, mira, per fi, permet que tome, molt bé. I en toca parlar-ho tu, per tant. Mira, veure si podeu veure la pel·lícula que va fer com a director. Això és el que jo volia explicar. La pel·lícula va fer una pel·lícula de Russell Crowe, que és un actor superconegut. I va fer una pel·lícula. Com es diu la pel·lícula? The Watched Diviner. Sóc incapaç de recordar els títols traduïts al buscador d'aigua, una cosa així. Al buscador, eh? Escolta, i aquí l'han fet, eh? A pujar no la vas veure. La farem al cine o la volem al cine o no? No, ara ja no. Això va ser de la temporada passada. Per buscar, suposo... Sí, va fer gràcies a veure-la, perquè aquest acte m'agrada, i ell també estava com a protagonista. No la vaig veure, segur que no. Sabia que havia fet ell una com a director, però se'm devia passar com a altres d'altres. Doncs és una història que està bé. A veure, es fa una mica previsible, de vegades, i toca massa tòpica al cinema d'acció i la comèdia. És una superpel·lícula. Però la història que t'expliques prou original i es deixa veure molt bé. És agradable i està bé. I té moments també tràgics i de tot. A combinació d'aliments, Maka i ell, com a actor, també està bé. És una to competent. Farem una barreja d'actor i director, perquè com a actor sí que podem dir més coses. Exacte, si voleu que us recomani una pel·lícula com a actor, perquè segurament no l'heu vist. Jo no la coneixia ni tan sols. És aquesta gran home recordada del títol que fa de periodista, amb una reacció, i que és un títol en anglès, ja m'han recordat. State of play. Aquesta sí que l'hauríeu de veure. Jo penso que és la millor interpretació que l'he vist. L'he vist unes quantes seves, però aquesta és una cosa impressionant. El cladiator està molt excel·lent. A quina? El cladiator. El cladiator és el cladiator. Com a personatge. No sé si és el que més destaca amb una pel·lícula grandiloquent com aquesta. Que destaca en les escenes d'acció, però és el que més destaca molt. Sí, l'actor està molt ben agafat pel personatge que fa. Però no sé si la interpretació es va... Potser sí. Però és que ha fet altres pel·lícules amb una interpretació de molts matisos, que és un actor que de vegades es parla d'ell per aquest aspecte que té més aviat de brutot. He de confidenciar-la molt també. Per exemple. Doncs aquesta, si voleu apunteu-la, State of play. State of play. Fantàstic. Té uns petits duels interpretatius i té uns gestos, uns tics, que s'ha creat ell pel personatge, que te'l fan completament convincent. És molt bona. I a part l'actriu, que ara no recordo el nom, es pot buscar, que ho fa a ell, tots dos tenen una química fabulosa, una gran pel·lícula. Acabem això que explicàvem de Victòria, que si voleu la podem deixar, és que és una pel·lícula. Jo vaig estar parlant amb els del Texas, amb la gent que venia a les entrades, mentre m'esperava per entrar, i em van dir que era la pel·lícula que tenien a més la feina a la nit, a les 8 del vespre, però que des de feia molts dies ho omplien. Jo em va sorprendre perquè vaig entrar a la nit i hi havia molta gent. I em van dir que es boca és com si hagués corregut la boca a boca, hagués funcionat, i la gent sap que la pel·lícula s'hagués seguit. Sí, sí. Per acabar, diríem que és un descobriment, una de les millors pel·lícules d'un punt de vista de l'any passat, jo la posaria de les millors, en Lloarnadora, que frega la perfecció, només li faria tan sols un retret. I és que 2 hores, 20 minuts, és massa. Sí, però bueno... No se'n va a fer llarga. No es fa llarga, perquè té tensió, perquè s'han de posar les coses. Havia sopat abans o no? No ho diré perquè potser et vaga fagant, que aquestes coses se'n tenien compte. No me'n recordo si jo he sopat. És que el cinema sembla que sí... Si potser amb 20 minuts menys, potser amb 20 minuts menys es exconverdi gairebé amb un obra mestra. No et trobo recomanable i us prometo que és una lana de l'aire fresc, en molts sentits, perquè és molt emocional. Ja em parla meravellós. L'ennyirem bé bé, bé. Jo sí que, exacte, com que no coincidiu, intentaré... Volia preguntar a la Carme, és que m'han parlat la setmana passada. Volia preguntar si has vist... Té a veure què vols de Kevin. Jo quasi preferiria, tenint en compte que ells estan aquí, si pot ser... No puc parlar un moment, de la fi, no més un moment. Has arribat tard i estàs castigada. Molt bé, doncs, al pesar d'estar castigada, com que sóc una insurrecta... Parlo. A veure, sí, a veure, he vist... Em va agradar o no? Sí, amb mida, però sí, a veure, sí, sí que em va agradar. A veure, he vist Nahid, que veig aquesta pel·lícula de la ida, que no sé com s'ha de pronunciar això, Panaghanas, Deix... Molt jove, eh, molt jove, aquesta noia. És una pel·lícula iraniana. Jo no sé si ha fet més coses, jo només l'hi he vist aquesta. És una pel·lícula surta. Però ha fet una documental o alguna cosa així, s'ha llegit. I tot l'oata no hi vi res. Bé, és una pel·lícula iraniana. El tema és una dona que està divorciada i viu amb el seu fill, amb un barri marginal... No sé si té herat o no, doncs és... Del nord, del nord de... No sé, és un nord d'herat, no ho sé, la situació no ho sé. Però, bueno, és un barri cotrebaix, és un barri fosc. Llavors, ella viu amb el seu fill, està divorciada al seu marit, es van casar molt joves, i el seu marit és un ex o a dictar a les drogues. I aquest és el context. Llavors, ella lluita pel nano amb les possibilitats que té. Està trobant un... s'enamora d'un home que també està divorciat i té una nena. La situació és una situació peculiar, perquè a l'Iran, per l'OBIS, el divorci és legal, però l'Alpàtia Pota Estat és sempre del pare. Del pare. I, per tant, només en aquest cas és un nano de 10 anys. El té la mare perquè ell, que té una vida molt irregular, accedita a que ho tingui la mare. Aquesta és la situació amb la que està. És un personatge que, per cert, està magníficament interpretat, la interpretació de tots, el nano, ella, tothom. En aquesta pel·lícula, la interpretació és molt bona. La història està ben narrada. La descripció té la foscadat que té la pròpia història, i això passa a l'hivern amb pluja, amb gris... L'ambientació està difantre. És curiós que... és un país relativament... relativament desconcertant, perquè existeix el divorci, però el context amb el que es dona continua a vent i la tradició que està establerta entre la ciutadania, de que la perdadora és la dona. Això és el contés amb la que això es mou. I aquí és el focus d'aquesta pel·lícula. La dona està molt ben descrita, perquè és un tipus de dona forta, és una dona que es mou en aquest context, que segurament retrata molt bé la manera de funcionar de les dones que estan submeses a aquest tipus de situació, que manteix, fa coses contradictòries. Es comporta també amb el nano, de manera... Se l'estima moltíssim, però de manera que té difícil d'entendre-ho, però que és la seva manera defensiva de lluitar per ell. Està ben vist tot això. I està ben vist... Ella està molt ben descrita i molt ben interpretada, molt bé. La segona cosa que sortia... La separació... Naderic Simín. Naderic Simín, una separació. La minyona, que va a casa. És que és molt bona actriu, aquesta dona. Comparada amb aquella, aquella és superior a aquesta, de llarg. Seria una altra pel·lícula, com ja el Joan va destacar la setmana passada. Sembla que la va comentar, tot i que està rodada en un barri fosc, com tu dius, i amb una invitació fosca, però que ens tira llum a nosaltres, sobre un Iran, que no és la imatge que sempre tenim de l'Iran, sinó que és una imatge... La veritat és que l'Iran... Entre la modernitat i la transició. Hem de saber que l'Iran és el centre més important cultural de la zona aquella. I el que passa és que l'etapa... Home i ni l'etapa i l'etapa islamista ha destrossat moltíssima part de la càrrega cultural i potent que tenia aquests de la tota la zona, l'Iran és, històricament, el més potent que hi ha... Bueno, també és veritat que hi ha... És la persia, no? Exacte. Però ja tenia molta potència. Aquesta gent va tenir cine des del principi, des del 1900. Vull dir que tenen cine de seguida, aquesta gent. Tenen les folateranes que es diuen aquesta gent. És difícil... I la universitat d'aquest país era universitat important. Ja fa molts anys. O sigui que, clar, l'han destrossat... La veritat és que per això no es verifiquen, perquè els actors són de nivell mig alt. De molt nivell, de molt nivell. Ara, és veritat que ella va sempre amb el mocadoret i sempre amb l'esquema aquest, que, al meu moment de veure, l'etapa. L'etapa tota la vida, no? Però això també és per no haver d'anar a la perroqueria massa, no? No, perquè es fa metges concretament. Fixa't, es fa metges i el marito nota. Ah, mira. Sí? Amb el mocador posat i tot. Amb el mocador posat. Això era curiós. Perquè és una cosa banal. Que bé, que és una dada d'ella. Perquè, llavors, no té diners, no fa res i va... Perquè està ben descrit el personatge. Perquè és aquesta dualitat... que ella juga així i està ben vista, això. Està molt ben vist com a personatge. El millor de tots els personatges, eh? Sí, és allà, allà, allà. Està que ella com a interpretació brutal. Però tot ho fa... està tot. El que passa és que no acaba de tenir garra com a pel·lícula, eh? També ho haig de dir. Això és com la de la separació. És una pel·lícula que t'enganxa des del primer moment. Està ben descrit a la societat, la societat dels intelectuals, la societat del món camedre, la societat... Tot està molt ben descrit. Aquí és una cosa marginal. És una història relativament curta, ben treballada. Posa la primera pel·lícula d'ella. Està bé, està bé. Deixeu-me agafar-li abans d'entrar en l'altre tema d'una... no d'una pel·lícula llarga, com estiu dient, sinó d'unes pel·lícules curtes, de coses que jo recomano a la gent que estigui una miqueta atenta, i que no sempre és fàcil. Però aquest diumenge passat, feien aquí molt a prop, l'has jobregat, a Palleja concretament, el castell de Palleja, que és molt maco per anar a veure curmetratges, doncs passaven tota una fila, tota una successió d'històries, que ja està, ja han passat. Ara no podeu anar a veure-les, però les esmento una mica, perquè... Tu les vas anar a veure, sí? Les vaig anar a veure, perquè vaig estar en contacte amb els organitzadors, amb el més que cinema de Rios en Vicent van parlar amb ells, amb Manolo García, que es diu així, l'home. Manolo Efe García, el pare també es diu igual, vaig conèixer a dos Manolo García al mateix dia, també P.P.Ruz i Jordi Izquierdo, els tres organitzadors, doncs, bueno, l'hòbitre és que van fer una cosa molt senzilleta, però molt ben pensada, sobretot per la selecció, i per l'ordre, i per la sequenciació que tenien de les històries. I una de les coses que recomano és que busqueu, perquè això sí que es pot trobar per internet, és l'obra d'una productora de Sam Boy, que es diuen un juo producciones, que són gent... doncs, bueno, m'és aviat joveneta, que han començat fa 3 o 4 anys a fer coses, potser una mica més, i que tot el que hem fet té un valor molt gran, un valor molt gran, perquè està fet amb uns mitjans molt minços, però amb molta creativitat. Llavors, aplicant totes les tècniques cinematogràfiques, d'utilitzar una producció potenteta, com a mínim, d'acord amb el que volen fer, escrit, càmera, llums, acció, utilitzen tot, llavors són els companys d'amics també, d'on ho producciones, i allà vam passar bona part de la seva filmografia. Filmera negra, que és una web sèrie, que vam fer per commemorar el fet que a Collbató es posaven marxa a Collbató Negra, tot a un muntatge al voltant de la novel·la del cinema negre, i es van fer una primera edició i una segona edició l'any passat, i les dues realitats que estan molt bé, ja cormetrexcs, que són de 30 segons, i et deixen laçat, i estan molt ben planificats, i molt ben tramats per explicar-te una història macabra, una història negra, normalment, molt bé, molt ben planificat. És que són les de 30 segons. Com? Que hi fa... Bé, totes són difícils. Una història en 30 segons, negra, segurament és potent. Sí, sí, és difícil de conseguir, ho has d'escollir perfectament als plans, que aconseguir molt bé el que vols explicar, si no t'havia entès, perdona. Llavors, això era una de les coses que també passaven. Tupide, que és el primer cormetratge que vam fer, que és una coseta així lleugera, una comèdia romàntica, i una segona comèdia romàntica que vam fer, que aquí tothom va riure molt, perquè és que fa riure molt, que és una comèdia romàntica amb zombies. Ja no és com ho ha entès. Llavors, la veritat és que està rodada allà a Sant Boi, i està molt enfeta. Aquesta sort del Jaume Ferrés són 3 persones. Ara una segonat de baixa, però, bueno, fins ara eren 3. Jaume Ferrés, Tati Sánchez i Juanjo Martos, que havien anat treballant tot això. I després havien passat algunes que jo no sé potser a vosaltres ho sona, com que sempre ho he estat dintre del món, aquest del cinema. Mira, per exemple, esperant de Joan Baill, per si ho sona algun home, els malsons del Noufrag Dimas, de Josep Vila, em queda molt bé aquesta mostra, perquè diu, curde, mira, si estic aquí jo, tento a veure el que posa, sense les ulleres. Vull dir que jo també soc força curde, mira. Llavors, una tarda de lluvia d'Àngel Carpena. Em sona, aquesta, no? Sí. Aquesta que us heu deia, t'ho pide. Una tarda com volany, que és un pla sequència, també, que abans esmentaves tu i parlaves del pla sequència, com una cosa que ara s'està treballant molt, doncs és molt simpàtica, parlant de les novel·les del volany, i al mateix temps, explicant-te'l, que és un pla sequència amb exemples del cinema i ensenyant-te a la pràctica que és i com ho roden a la ciutat de Girona, per cert, amb un dels ponts de la ciutat, res que és maquíssim, d'un set o vuit minuts, i es deixa veure la meravella. Després tenim dues pel·lícules de Mario Monzó, que és un estudiant d'acord a l'escac, que fa dues cosetes que, com a guió, està molt bé. Després la part de direcció potser li falla una miqueta a l'home, que és una que es diu Bruixa, que està força ben feta, i una altra que es diu, dentro, diu Nosso. Les dues són històries així, força íntima, molt diferent. Una altra, l'Alla Recresens, que es diu Pintura Rítmica, que, quan després vam saber que era sobre la seva mare, que tenia el Parkinson i tot el que veiem a la pel·lícula, molt corteta, també, molt manguardista, doncs era sobre la seva mare. Nada importante sucedió hoy, de Xavi Porta, i, bueno, i això és el que es va passar. Ah, no, i una altra, un mitj metratge, que es diu Hienes Blatt, que és a dir, la sang de la Hiena, de Nicolas Caicolla, un home d'aquí, no me'n recordo exactament, d'on de l'estat espanyol, però que està treballant a Itàlia en publicitat, i que ens va deixar tots impressionats, perquè és com una superproducció, allò, en comparació amb la resta, la van passar al final, i ho recomano, que la busqueu, no sé si es pot veure o no, internet o per allò, Hienes Blatt. No sé, és com una pel·lícula d'aquestes, com les que hem pogut veure últimament de Sicàrio, per exemple, doncs aquest ritme, i aquesta capacitat per explicar la història d'una manera festiva, però al mateix temps profunda, dura amb molt d'ironia, també, basada en el tema de la droga, en la necessitat de Mèxic, de màgico, i a prop, i dura, dura, dura, però molt, molt interessant, eh? Acaba d'entrar, el Jaume Vidal, i jo pensava que hi podia arribar, i ha fet l'esforç de venir. Per tant, moltes gràcies, perquè... Perquè ha vingut una persona que, a més a més, està molt propera del teu món, el món que tu ens explicaràs, perquè també està... Ja en parlarem a la continuació, ja en parlarem a la continuació. Passem el tema, si us sembla, que... Com vulgueu, com vulgueu. Aviam. T'escoltem. Aviam, primer fem una pitja representació, si voleu, i és ella, com hem dit, és Laya Vidal, és cap d'estudis d'un centre d'educació especial, i llavors, parlant amb ella, va sortir la idea de fer l'educació especial al cinema com a tema. Llavors, hi ha pel·lícules que jo ara, aquests dies, revisant, ella es va proposar una sèrie de pel·lícules que ara en parlarem. Jo no sé si he pogut veure a tu, fins a aquesta, que tenim el cabell de l'equip. Sí, sí, jo l'he vist. He vist les tres que em va passar. Molt bé. Jo només he pogut veure a Dugas. No, hi he pogut veure més. El que passa és que, inicialment, havíem pensat pel·lícules que són famoses en aquest sentit, que el milagre d'Anna Sul i Van de l'Arc Turbent, amb l'Ant Grancors, que va ser Òscar, la millor actriu, també toca un tema més o menys semblant. Que m'ha atent molt, que jo no he vist, m'han parlat molt bé amb la Victòria Arglí, que també tocava el tema igual. Rain Man, que és una famosa pel·lícula... No ho sé, entenc. ...que amb el síndrome d'Espaglet, que després ella es pot explicar què és això, perquè jo entenc que són els autistes intel·ligents. Sí, sí. Suposo que és bona per aquesta banda. Però llavors, ella, parlant-ne, ens va explicar que hi havia un opera de teatre que la reposaven en aquest moment en el teatre, que és el Curiós Incident del Gos, a mitjanit, que vol dir la pena, que detectava també... És un llibre que després va arribar a fer l'obra de teatre. Llavors, ella ens va recomanar... Jo, de l'enquestes tres, les tenia, i les altres he vingut que recuperarà més tard, perquè no vaig tenir temps de passar-les, que veza alta una pel·lícula de la Manuela Albeard del 2015, de l'any passat, que tenia 8 nominacions pel Premis Tésser, millor pel·lícula, millor director i millor actriu, que m'has sorprès, molt bé, pas sorprès. Seri Tener, que és un documental que potser... És un documental que... És un documental d'un professor espanyol que viu a França, i que és un professor rural, i que t'explica el context... És una escola rural. Sí. A Síel Ovea, que és una pel·lícula que seria el mateix que ella treballa. És un documental, també. És un documental, també. La professora d'història, que va d'un cas concret, que em podien parlar, i tenim l'escaver de Kevin, que jo no l'hi he vist, i si algú l'ha vist, a vos em podrem comentar. Si voleu, no em podreu comentar. Digue'ns tu el que et sembla. Ella s'ha de dir que és cap d'estudis d'aquest centre, que fins l'any passat portava nanos de 9 anys, que clar, aquí s'ha de dir que són nanos autistes, psicòtics o retards mentals. És a dir, que ella agrupa en aquest centre gent que té aquestes radístiques, que les classes acostumen a ser, si són molt petits de 5 nanos, i si són una mica més grans de 7 nanos com a màxim. I que, doncs, es expliqui ella com treballen, que és el que fan, quins tipus... Bueno, tu m'adoneixen. Jo ho vaig recomanar una mica a ser l'Obert, perquè era una mica el... Recull aquests... Recull una mica, com es treballen aquests nanos. Potser és l'ideal, el reportatge. Esplica una mica l'ideal de com treballen aquests nanos. Nosaltres ens costa encara treballar d'aquesta manera. Perquè és un centre obert o un centre... És un centre d'educació especial públic, de l'hospitalet, sí. Perquè quina és l'ideal? Jo dic que aquells nens viuen allà, els nens de ser l'Obert. Ser l'Obert... bueno, ser l'Obert tenen escola i tenen centres obert. Tenen residència. Els nanos que es descriuen i viuen. Els que atrien el documental. Sí, sí, sí. Nosaltres no, nosaltres som una escola pública d'educació especial. Sí, sí, sí. Que tenim, bueno, tots els nens psicòtics jautistes, amb els anys han anat augmentant, i actualment els 60% dels nens són amb psicòsia i autisme, i la resta posen algun retard mental. L'ideal seria què? L'ideal seria que viïcina allà, els nanos. No tant la vivència, sinó el treball que es fa amb els nanos. No tan que hi visquin, sinó tot el treball que es fa. Ser l'Obert ha retrat molt bé com es treballa amb aquests nens, com es treballa a nivell d'equip, que és molt important, i tot el que et remou en aquests nanos, perquè hi ha algú molt de la involucració personal del treball amb els nens autistes. Esteu en contacte amb el Cesmick constantment, clar. Sí, Cesmick és el centre de salut mental i juvenil, té un programa amb l'escola i fa una intervenció setmanal d'un dia a la setmana. Molt bé. Però, clar, ser l'Obert, tenen els psicòlegs allà, nosaltres no els tenim, nosaltres som tot mestres, i alguns ens hem anat formant més o menys amb el treball. Quina seria la vostra feina? Què és el que feu? Clar, com a escola, no? El que es predem molts cops com a escola és que els nens aprenguin, que aprenguin la llengua, que aprenguin... Tot el que és més instrumental, llengua, matemàtiques, o el que la gent s'imagina, no? Jo crec que el treball que hem de pundenciar a les escoles de qüestió especial és que s'aprengui a ser, poder treballar perquè aquests nens puguin ser. I llavors es treballa sobretot tot el món de les emocions, que puguin saber qui són ells, que senten, i que ho puguin explicar en paraules. Perquè les edats, la franja d'edat és... Nosaltres tenim nens de 3 a 21. Ah, barrejat. Sí. El documental aquest, que és la directora, és Mariana Otero, és un prodigi de documental, perquè una es pregunta la dificultat que deu haver tingut de tenir una càmera a prop d'aquesta canalla. Llavors, els catries estan també molt ben triats, perquè imagino, jo no sé què diràs, però estan ben triats, perquè són nanos de diferent edat, amb diferents problemàtiques. Llavors, és veritat, ells fan seguir anar a la can, veig. Sí, sí, sí. Llavors, els educadors fan una aproximació, observació. És aquesta barreja, que vol dir que estan mirant a la criatura i estan allunyats de la criatura lo suficient com per deixar-la, això que has dit tu, ser. Sí. Ells anomenen... Hi ha un llibre de la pel·lícula, que es diu també, A Ser Obert, i són com entrevistes i van parlant, i la Mariana Otero deia que es van fer moltes hores de filmació, i que després es feia una selecció, i es van triar com quatre o cinc nens, que acaben sent com els protagonistes del documental. I ells parlen molt del partener, no sé si ho dic ben francès, però, bueno, que és com un acompanyant, i el documental, a algun moment, ho diu, nosaltres volem ser els semblants a ells, ens aproximem des del ser semblant, perquè no ens visquin de manera intrusiva, o com el tot poderós, com diuen ells en molts moments, que són nens que, si tu et mostres com un altre molt poderós, a ells els... S'amaguen. Exacte. O poden sortir conductes més disruptives, més angoixa. És que potser també els hi passa a l'entorn familiar. El lloc és un lloc excepcional, perquè, clar, és el mig de la natura, és un lloc... És el veig que franja. Estan al mig de la natura, els nens tenen... No sé si tenen llibertat, però almenys tenen sensació de llibertat. I això els deu deixar anar a ser una mica el que poden ser. Vos que cobre amb els tallers de música, de teatre, de cuina... El teatre està molt ben vist, no? Perquè cinematogràficament dona més de ser. I a vegades és buscar un taller en què ells no es vegin que ells són els protagonistes. Ells estan fent com si. I això també ho treballem molt a les escoles. Fer com si ja no ets tu, i és un com si fossis un altre. I això el que fas... Suposo que ajuda a saber com realment és. Exacte. I en algun moment una educadora ho diu, no? Diu que ella està interpretant el que viu a casa seva diàriament. Però si el millor li diguessis que el nen que parlés sobre com viu diàriament, no podria. Perquè no sap. I la manera de deixar-los anar a ser és... I cinematogràficament enganxa, també. Perquè inclús hi ha un nano que arriba i té tot de por que acaba dormint sota una tenda. Té un llit, però no vol dormir al llit, té una por rara, llavors l'educador està allà, està en estona... I l'ajuda i acaben muntant una tenda i el nano dorm. Dorm al seu llit, però dorm a la tenda. Llavors, un pensa realment... És difícil fer aquesta feina. O em sembla que molt difícil. Perquè és aquesta aproximació sense... Sense ser intrusiu. Jo crec que no, que la paraula és... No ser intrusiu mai. Fins a cert punt també ajudar a la millor part que els farà sobreviure bé. Perquè... Si no... No conduir en el sentit conductiu, però sinó en el sentit de triar una mica allò que l'alliberi i que simultàniement el deixi anar. A mi em va interessar molt quan vas donar una altra dientenda, que em vaig trobar, que vas parlar de l'estadi del mirall. Jo em faré que expliquessis què és això de l'estadi del mirall. Jo ho explicaré la meva manera, com que no som els altres de la canyant. Nosaltres no som la canyant i psicòlegs. Però jo una mica, eh? Avui no puc pujar ella a la teva rellera. Potser em corregiràs en algun moment. Perquè gafis una mica. Digues, digues. És com en un moment... Els la canyants parlen molt de moments vitals que tenen els nens i el nen al primer any de vida, els primers mesos, parla molt del moment que té el nen amb l'encontre amb el mirall. El mirall que tenim tots a casa, no? Sí, sí. Els psiconegistes de la canyant parlen molt de que... el ser humano és... indefens, no? Que necessita una mare o un pare. Ells diuen mare, però sempre pot ser una funció materna, una funció materna. Una protecció. Exacte. Diu que el moment del mirall és el primer moment que el nen es veu unificat. Diu que fins llavors ell mai s'ha pogut veure com un cos unificat. Sempre és l'adult, no? Que amb els jocs d'altat, de quan són petits, amb els jocs de falda, quan l'adult va nombrant les parts del cos, que són jocs que fan tots els pares i totes les mares, que en tenen un nadó. Ell pot fer-se una idea d'unitat, però fins que no es l'encontre amb el mirall, que ell veu que ell és una unitat i és una unitat diferenciada de la mare. Fins llavors, si coneixes la canya, ens creuen que ells, els nadons, no tenen clar que són diferenciats de la mare. I tu què creus? Bueno, jo em vaig formant amb això i hi ha coses que m'agraden d'això. I sí que amb els nens autistes veus que l'encontre amb el mirall... Deu ajudar. Són nens que no es reconeixen el mirall. Es miren el mirall i no es reconeixen. No es veuen. No es veuen ni es reconeixen, com a tal. És un personatge de la pel·lícula. El nano que fa còmics... Sí. És un gran personatge. Sí. Perquè ell té un món i està molt ben descrit a la pel·lícula. Els dibuixos que fa que munten una història... Una història que ell mimetitza dels còmics que llegeix. És un nano aïllat, sí, que va amb els cascs habitualment, però està molt ben descrit, aquell nano. I hi ha una cosa que vaig trobar molt curiosa, que ell, quan tingui 18 anys, ha de sortir de l'escola. I llavors li fan una entrevista, que hi ha tots els educadors... Sí, tots els educadors, sí. I ell parla i hi ha un moment que diu... Diu igual en present, està parlant en present, i diu en present algo que està fent en aquell moment, i també diu en present el que farà els 18 anys. I, per tant, et fan entendre molt... I ell ho diu normal, està parlant normal, i no us en hi ha el futur, ni el passat. I llavors sí que veus que realment... Allò deu ser un problema, perquè no deu distingir les etapes, igual que dius això a altra, les etapes de temps. I ho vaig trobar curios que ell no se n'adonés, tots els altres se n'adonaven, els educadors ho veien, i ell vivia això així. Però tu explicaves també el tema de la literalitat, que no... que explica això perquè em sembla que és curiós, és a dir... Els nens psicòtics costumen a ser literals. M'entenc que el Joan Li vaig explicar un exemple de l'escola que un dia jo amb un nen estava amb la classe, amb el grupet de 5 nens, i jo vaig fer el comentari de dir... Ostres, d'aquí... d'aquí 4 dies és el teu aniversari, en referint-me a un dels nens, i el nen autista, o el company, diu... No l'aire, 4 dies no, d'aquí 17. Que eren els dies exactes que era d'aniversari. Ah... Per tant, ell... És la literalitat. No l'havia d'intervistar. D'ella el tema de la literalitat. Les metàfores no les agafen. No les agafen. I l'humor tampoc, normalment. El personatge del Dosting Holm, això està molt ben agafat. Perquè el germà li diu una cosa i és aquella, i només és aquella, i està ben agafat, allò així. L'altra cosa que a mi m'ha impressionat molt va ser com vas explicar la importància del vincle. Explica això. Jo crec que en el documental també es veu, no? Tu per poder treballar amb aquests nanos, primer necessites, des del meu punt de vista, primer observar molt, mirar què fan, i llavors buscar el vincle amb ell. Si no hi ha vincle, una relació... que ell se senti segur amb tu... No tira. No hi ha possibilitat de treballar. Està molt ben vist amb la nena. La nena aquella que fa cuina, que cuina. L'Alisson. La nena que cuina. I que usen el de cuinar. Justament perquè... És la manera que la nena va sortir, va sortir, que és una nena que acaba la pel·lícula amb ella, i que la pel·lícula corra. I que és maco, jo, perquè era una nena tapeïda, i que hi havia espereig i allò... I després, al final de la pel·lícula, corra. Bueno, està ben vist, això. I és deu ser això que dius tu. L'educador ha vist, però... Fins i tot em penso que va relacionat. Vam veure també, a real que estàvem veient aquestes pel·lícules, una pel·lícula francesa i escabeta alta, que és una pel·lícula que la nena fa de jutge... fa de jutge de menors, i és un cas d'un nano, la pel·lícula és excel·lent, m'estranya que no hagi passat tan desapercebuda com ha passat. És un jutge de menors, i que el nano és un nano conflictiu i constantment s'està posant amb d'allò. Tot això ve de que els 6 anys el nano aquest l'han deixat la seva mare, la seva mare és una nena jove que va a una banda de l'estima, però a una banda tan jove que està pendent de viure la vida, i de drogar-se, o de veure, o de sortir amb els amics, etc. I passa absolutament del nano. Va acumulant, diríem, coses que el perjudiquen. I en un moment determinat, en un moment determinat, quan estàvem veient la pel·lícula, quedava molt clar que pel nano... Bueno, hi havia dues coses que quedaven clares. Una, que necessiten fer coses, és a dir, que necessiten... Produir coses. Que diguin, això ho he fet jo, per parlar d'autorrealització. Seguretat. I l'altra, aquesta, que comentàvem. Que en alguna mesura el nano necessita com ho diria. No sé, t'ho explicaries millor. És com que hi ha un adult que mai li ha donat una seguretat. Es veu una mare molt feble, per poder contenir el seu fill, i a mesura que va avançar en la pel·li, la jutge aquesta, li dona com unes esperances. Li diu, tu pots fer-ho, li va donant... Creu un vincle.Exacte. Va creure, creu a ell. Sí, creu a ell, no? Tot i que ell, en un moment... Bueno, fa algun delicte i això, però la jutge segueix creient amb ell, no? I això fa que, al llarg de la pel·li, es veu veient, no? Com al final ell veu que algú... s'almira. D'alguna manera és com, no? Jo estic aquí, et miro i t'acompanyo. Perlo bo i perlo dolent, però estic aquí. I t'estimo. Sí, segurament. No ho sé si entraria a vegades... És perillós, potser, treballar a vegades amb... Jo és de les coses que, en canvi, amb la pel·lícula... El documental, aquest de Vèlgica, que són acompanyats, en canvi, jo trobava que sempre estan allunyats els educadors, en general, o molt poc, o quasi res, ni abracen, ni fan un petó, ni fan res. Sí, és veritat. En cap moment, i cap dels educadors, amb la canalla, que són aspectes diferents, en cap. Sí, però l'estima no només és l'abraçada. Sí, però la tendresa... La tendresa és una manifestació. I trobava que, suposo que ho necessiten per fer una bona observació. Clar, a vegades, amb aquests nanos, els has de demanar permís per poder abraçar. Perquè una abraçada pot ser una manassa per ells. Sí, sí, per això. El contacte físic no és fàcil. Ja saps que hi ha alguna cosa que pots fer. Però la pel·lícula no surt mai, eh? No, si és veritat. Mai. Sí, sí. Perdona, però ens hem quedat amb els de canyans. Has dit el que opinàvem, però no el que opinàvastu. Jo crec que és important, que ho sabem. Jo ja fa més de 10 anys que treballo al Centre d'Educació Especial, i poc a poc m'he anat formant. Més amb el psicoanàlisi. I jo crec que hi ha una comprensió... Més enllà del psicoanàlisi? No, amb el psicoanàlisi. La canyà fa molt poc, perquè és molt difícil i costa molt d'entendre. Jo crec que hi ha una comprensió dels nens de mautisme que a mi m'agrada. És una comprensió des de entendre què li passa al nen i no volem modificar-lo. Entendre que un nen amb autisme és un nen que, en el moment determinat, pel que sigui, fa una lesició de tancament, el món que l'emvolta. I que l'hem de poder acompanyar en aquest tancament. A mi aquesta comprensió és la que m'agrada. D'altres coses perquè no deu haver masses més eines. Utils. Ara hi ha molt el dilema dels més conductistes i els més iconalistes. Però hi pot haver molts errors des de diferents punts de vista. Des de tots. Jo crec que sí. I, en canvi, tu parles d'aquest... No transformar-ho, sinó acceptar les seves habilitats, per exemple. Una de les habilitats de l'autisme es diu molt últimament és precisament que som capaços de retindre, de memoritzar. I que això és una barbaritat de vàlid per segons quin tipus de problemes. Per exemple, jo no serviria, perquè això no vol dir que no hagi tingut moments autistes. Tots en tenim. Els de Can Janss ho diuen. Ja ho sé, ja ho sé. Tots en tenim de moments autistes. Però de fareixo que, en tot cas, vull dir, ells són molt capaços. Vull dir, estaríem parlant... A partir del que tu dius, estaríem parlant de mirar les seves capacitats més que no pas les seves limitacions, que és el que seria molt fàcil, que normalment fa gairebé tothom. Sí. I amb el psicòsic segur que és una altra cosa, oi? Bueno, no és ben bé el mateix. No podem mirar, podem parlar. I jo crec que és acceptar que ells relacionaran en el seu món social diferent a nosaltres. I això no ho podem modificar. És una decisió, igual que la nostra, i els hem d'ajudar a que ho visquin amb tranquil·litat i podem negaudir. Però entre ells els autistes s'entenen, o sigui, elles comuniquen o... Bueno, la relació i la comunicació és la gran falla dels nens amb autisme. En aquest documental no sembla que hi hagi... No, no sé... Alguns sí, ara estem dient autisme i hi ha els autismes com nens autistes. Ja, vull dir que és... Sí, sí, clar. Perquè això que deia el Jaume, alguns tenen... que el personatge del Dustin Hoffman és un personatge que està dotat d'una determinada, però això és una cosa molt excepcional, com és excepcional dotat la gent que està en paràmetres de normalitat, del gandarem normalitat. Per tant, també deu ser, amb aquest aspecte, una personalitat d'una determinada manera, amb una dotació específica per aquestes capacitats. Capacitat de calcular o de fer números o coses d'aquestes. Si entrem en el món del que... d'allò de fer... De travir-nos a plantejar què és normal o què no és normal. No, amb el que entenem per paràmetre és el que la gent entén. Però jo no vull fer d'això un problema. Entenc que això deu ser un corriment molt fàcil, però la gent entén que aquests nanos necessiten una tensió diferent dels altres. Entenc això, entenc això. Sí, i a lo millor ja nens de autisme que poden estar, per exemple, a una escola ordinària. Jo crec que es podria escoltar si ells... la vivència d'ells, un nen a una escola ordinària està patint, potser necessita un entorn més... amb un grup més petit, que se'l pugui tindre, que pugui tenir espais, un poc pugui sortir. És això el que em refereixo, que clar necessita una forma específica de ser tractat. Tu parles de com a concepte de contenció hi pèrdua. Quan parles d'aquest concepte, què vols dir? Bueno, perquè a vegades, quan hi ha molta angoixa, a vegades el que passa és que hi ha actes agressius, o autogresius o teroagresius, no? Jo crec que una funció dels mestres educadors que treballem nens de autisme és poder-los contenir, contenir aquests moments de desesperació d'ells, no només físicament, sinó amb la paraula, el mirant amb carícies, si les accepta, buscar recursos perquè ells puguin contenir, tot allò que no poden treure en paraules, que hi ha una gran dificultat de posar paraules de tot el món intern d'ells, de totes les emocions. I llavors, contenir, també vol dir això, que, com a adult, els hem d'ajudar a donar els ieines que els permetin, que no hi hagi actes agressius, ni cap a ells, ni cap als altres, i que en el moment d'angoixa hi són, no? En aquest documental, realment tens la sensació que parlen, sobretot quan fan l'1 del teatre, però després, a veure, els diàlegs són relativament curts, molt, molt poc, molt poc a tabaladors, com si diguéssim, parlen poquet tant els educadors, que quasi no diuen res als educadors, i els nens, molt poquet, i en canvi, tu veus que aquella és la manera de treballar, ho he trobat allò intel·ligent de captar això, eh? Jo no m'havia observat això, però la paraula pot ser persecutòria per ells, també. I allà es nota molt, que amb aquest documental trobo que això és riquíssim, i jo no conec aquest tema, però m'ha semblat observant... Jo crec que són gent que es preparen molt i que en tot moment saben, com han de enfocar la feina... Això ja no ho sé, perquè ficten fan reunions... Exacte, difícil, eh, difícil, fan reunions... Exacte. Unes quantes hores del... Exacte, però les mateixes reunions que fan els educadors d'aquesta pel·lícula, que després tenen relació amb el psicòleg, com el psiquiatra... Està ben vist, allò, perquè ells van fer-ne, expliquen el que han fet, i el psiquiatra tampoc diu massa cosa, eh? No. No diu massa cosa. Aquest documental retrata molt bé també el treball en equip, que jo crec que és una cosa superimportana. És molt bo, aquest documental. No només escoles d'educació especial. No per tothom. I poder parlar de què t'angoixa de cada nen, perquè cada nen és un món. És a punt de vista de l'educador, vols dir? Sí, sí, sí. Per què passa que l'educador, clar, deu tenir conflictes a vegades amb alguns nanos, no? Sí, té conflictes i, bueno, jo poso a dir-me, quan hi ha una agressió... La agressió a molts cops no és cap a tu... Com a tu. Com a tu, si no és una agressió a algú extern que l'està angoixant molt, però la agressió la reps tu, tu com a tu. Ja. I això s'ha de poder viure d'alguna manera i de poder gestionar. I a tu també et desperta moltes emocions. I després tu has de poder treballar amb ell sense que tu veurà que aquesta agressió te l'ha fet a tu com a tu. Sino que ell l'ha fet a algú extern. Que ja, que és difícil, suposo. I això, eh? Ens hem quedat amb les psicòsis, o a menys. Per la meva part, m'agradaria la diferència, eh? Entre psicòsis. Entre autisme i psicosi. Sí, entre autisme i psicosi, hi ha unes diferències. Ho has dit, tu mateix, eh? A mi em costa, eh? Em costa vegades diferenciar. Jo crec que en la psicosi hi ha algo de la paraula. Normalment els nens, almenys a l'escola, nens psicòtics, són nens que ja han pogut posar paraula. I, d'alguna manera, trontollen perquè no sabem molt bé com gestionar-ho, però amb la paraula poden dir alguna cosa. I els nens autistes no tant. Molt bé. I la psicosi és un fenomen que apareix no només amb l'esquizofrènia, sinó que ho tenim amb diferents cataloguacions, diríem, de trastorn mental, no? Doncs el bipolar, el trastorn famós, ara, jo que no pares, vull dir... El TDAC, no? El TDAC famós i tal, no? Aquí també apareixen moltes vegades situacions psicòtiques. O sigui, tots aquests són els que teniu... I a l'adolescència hi ha vegades brots psicòtics. I tant. Sobretot a l'adolescència. Sí, és quan reactualitza una mica la infantesa a l'adolescència. A reactualitza, dius? Bueno, els psicoanalistes, la que n'hi ha ens diuen que... Bueno, els psicoanalistes, en general, que tot el que has vist que hi ha a la teva infantesa, a l'adolescència, una reactualització, que és un moment crític, tot adolescent és l'adolescència per entonomàcia, són moments... És el compromís, sí, per dir-ho de manera... La reactualització de tota l'època anterior. Que sí, ha estat plen, segur que serà millor, malgrat que hi pugui haver una esquizofrènia, per exemple, i també esclatarà els psicòsits i tal, però serà més... i, en canvi, si hi ha hagut... Com una base, no? El que seria... A veure què et sembla, és una cosa que m'hi vaig trobar aquesta setmana. I que nosaltres, per exemple, vull dir, això ho vaig escoltar amb una persona, que ha tingut... Té, vaja, una problemàtica mental. Que nosaltres no ho hem passat mai en el insult, vull dir, que això ens ha favorit com a element bàsic per tenir, doncs, aquesta infantesa plena, i que avui la podem recordar i la recordo d'aquesta manera. Què vols dir? Jo tampoc t'entenc. Sí, que la persona que m'explicava això és una persona que em deia que nosaltres, precisament, hem tingut l'aventatge de no haver-nos agredit verbalment, ja no de l'altra manera, que el fet de l'agressió verbal és un fet que provoca un agraujament en el teu interior, que en definitiva, en el moment que surt a la d'això, el que dius tu, a l'adolescència, llavors, allò és clar, com tornes a tenir això. A mi em va interessar molt en el sentit que tu, a tu, m'hi has fet pensar, no? Tu vols dir que els parelles o els nano, que quan arriba de l'adolescència, ha tingut una relació familiar, a la qual hi ha hagut aquest mena d'insults, això greuix la seva crisi del resultat. Deu ser molt plural, les causes. Quan la relació, jo crec que, per exemple, teniu-vos que parlar de Kevin, es veu molt la relació que té quan el nen és un bebé, la seva infantesa, la relació que té amb la mare. És una mare que, quan el nen neix, no el pot ni agafar. I es veu, la imatge, que no el pot ni sostenir físicament. Hi ha algo que ha fallat en la relació, i el nen és una mare i un nen que no es vinculen, que no tenen una relació... I això genera mancança, això és... Això genera mancança, això no vol dir que tots els nens que passin per aquí ni molt menys. Que deu ser molt plural, això. Suposo que s'ha de ser molt caut amb aquest tipus de... I és cas per cas. És de aquests temes que sap greu tallar-lo, que s'havia de parlar tant, jo crec que és com un punt de partida. Jo de totes les vegades volia dir que entre el documental que tu has proposat d'aquesta escola... La canyana. La canyana. I la pel·lícula que has proposat del... Té a més que hablar de Kevin, amb aquest humor documental, de llarga. Sí, de llarga, de llarga. La pel·lícula la he trobada, que vol dir... Vol dir masses coses sense encertar el negat. A mi m'ha de veure cap. Tenim un problema de temps. Ens agradaria molt, com esteu veient, continuar aquí amb la llarga i tal. Molt bé, perquè... Moltíssimes gràcies per venir. Moltes gràcies. I tots els emplacem, els ultimars que ve, per parlar del senyor del cinema, de Rússio el Crou, que ho farà el francès, totes les que ens recomanaves. Ja no donem temps. Ja ho he dit abans. Ah, la oleo.