Ara es compta ser ràdio d'esper. Ara es compta ser ràdio d'esper. Ràdio d'esper. Ara es compta ser ràdio d'esper. Si tu n'hi haguessis ràdio d'esper, la ràdio serà just. Ràdio d'esper. Ràdio d'esper. SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit a tothom. Un dimarts més, estem aquí. Estem aquí per fer-ho. Sí, disposats a parlar de cinema, exactament. Com sempre. Com sempre. De tots que parlem, és que ens compteu. Suposem-ho, suposem-ho, no? De fet, avui tenim un programa de... faríem, al final de la segona part, parlaríem de la pel·lícula del Clinisburg, a Jota Edgar. Sí, senyor, que encara la tenim en cartellera. Encara està en cartellera. Decid que era la pel·lícula del mes. Ha estat molt, aquesta vegada, perquè em diuen... una, una altra, una altra. Al final hem deixat aquesta. Jo no m'he passat molt bé. La veritat és que m'ha sorprès la pel·lícula. Ja parlem després de la segona part. I quasi que diria que no estic d'acord amb el senyor que ens venia a visitar a la mica... Villalobos. Que va, que ens va carregar. Totes les pel·lícules del Clinisburg eren dolentes. Que estava sobrevalorat, oi? El Clinisburg, oi? No, jo... Això, si estàs sobrevalorant, no ho sabria dir-ho. El que sí sé és que moltes de les últimes pel·lícules, potser dels últims 10 o 12 anys, i potser les 10 o 12 pel·lícules últimes que ha fet, en general, el promitge és elabadíssim. És a dir, la qualitat que tenen moltes de les pel·lícules que ha fet, és extraordinària. Jo crec que és un home que mal... que és 81 anys? 82 anys. I és un home que, malgrat tot, pel tema. I per com ho tracta, risca. Bé, doncs... Ja m'està bé, no? Hi ha unes coses que agraden més que d'altres, per suposat. Jo em vaig espantar una mica el dia que va venir el Villalobos, perquè al començament tot el que anava dient... Estava d'acord amb ell, i vaig dir, no, no pot ser. No, no pot ser, perquè vull dir... No tenim el mateix perfil, ni res. Després ja vam començar a diferir una mica. Va parlar del Clinisburg, i jo estava, en aquell moment, amb aquesta línia, de criticar també el Clinisburg, de defensar més un altre tipus de cinema, un altre tipus més de... Bueno, de persones que es comprometen també amb la producció, que és un tema que amb el Joan Morros va començar i hem de continuar parlant del tema, perquè dona molt de sigos. Mira, quan acabi el programa. Continuem. I re, i tenim moltes més coses a fer. Això farem a la segona part, quan vingui també Jaume Vidal, Rosa Maria, potser vindrà. Que escorremos ja sabem que està amb una altra sintonia fins al maig o fins al juny. I David Montaner també, el tenim en altres tasques de cuidador, de la seva pròpia canalla. Jo us puc parlar d'una pel·lícula que he vist aquests dies, i que l'estrenen al Divendres, que es diu Intocable. És una pel·lícula francesa, és un dels grans èxits del cinema francès recent. Va guanyar nou... Ens va ser nominat el nou Premis del César, i després té un premi del festival de... Va guanyar millor pel·lícula i millor actor del festival de Tòquio, de l'últim. Va clausurar també el festival de Sant Sebastià, i és una pel·lícula amb una actuació molt bona, molt brillant, de l'actor François Crozet, que és un actor... que tothom segur que el reconeix, perquè l'he vist en moltíssimes pel·lícules, és un senyor que... Sortia a Pequena Esmentira sin importància. Qui era? Sí, que l'he vist. Era el gran, l'home que convida a tots... El que convida a la platja, que té la casa de la platja. Exactament. Aquesta pel·lícula de la que parla, Joan, és l'home que està en cadira de rodes. Exactament, exactament. L'he vist al trailer moltes vegades. El posen cada vegada, cada vegada, en els cinemes i càries. L'he vist com vinc vegades. És una pel·lícula a veure. És una comèdia, drama, no és una obra mestra, no és una pel·lículassa, però és una pel·lícula per passar a l'estona, molt ben interpretada, moment realitzada, divertida, amb ritme, i que es podria aconsellar. És la història d'un home, Philip, de classe alta, la vida del qual canviarà per sempre quan tingui un aparatós accident de parapent, que el deixa invàlid i en una caïa de rodes. Ja no podrà fer res per si mateix, i així haurà de contractar un assistent, perquè l'ajudi a desplaçar-se, perquè l'ajudi a menjar, perquè l'ajudi a tot el que n'està allà a casa seva. La persona que quedarà a càrrec d'aquest personatge és un negre que no l'havia vist mai a treballar al cine. És un personatge que ho fa molt bé per cert, molt simpàtic, altíssim i molt dinàmic. Aquest és un jove de color, però que procedeix d'un estat social diferent. Lluís, americà o és francès? No, no, és francès a la pel·lícula. Bueno, jo crec que són francèsos tots. Aleshores, els dos són francèsos i ho fan molt bé. No té tampoc els tics que havien parlat alguna vegada de les pel·lícules franceses, que penso que no té. Retòriques, que els dic jo. Penso que aquest no el té. La pel·lícula de la guerra, la de... No la té, eh? La declaració de guerra. La declaració de guerra és una pel·lícula fresca, no té la retòrica francesa. Potser sí que hi ha un cert home, és veritat. No, no. Tot el que hi ha un enfrontament... Per fi, entre dos personatges. Jo el poc que he pogut veure, ja dic, el Trackler, que l'he vist com 20 vegades o més, veig que hi ha també com una crítica més o menys velada a un cert elitisme cultural. Perquè aquest no hi ha el que fa és en fotres, de tot el que és impostat, de tot el que és artificial, fins i tot a la obra de teatre a l'òpera, a la que va a veure comença a riure, de que hi hagi arbres allà cantant. Trobo interessant el poquet que he vist. El que passa és que la vegada tens la sensació que com que són dos personatges, que són completament diferents, completament oposats, un vin d'una cultura elevadíssima, i li agraden les coses selectes, i l'altre és un senyor de barri que li agrada el hip-hop, de les coses que l'altre no entén ni sap de què va, t'endons compta que l'altre de la pel·lícula llenament de basis comunicants, és a dir, un li transmet a l'altre el gust per a les coses, i l'altre li transmet també el gust per a les seves. Llavors, al final de la pel·lícula, tindries la sensació que s'han entès, que és una comèdia que vol que va bé, i que, per exemple, el Vivaldi, que li agrada molt amb el personatge principal, doncs acaba també agradant-li en el personatge que no té massa cultura, diríem. És una pel·lícula amb una mèdia drama simpàtica, penso que es pot veure, i és una pel·lícula que es podria recomanar de les que han estrenat últimament. Molt bé, doncs ja ha arribat el Jaume, eh? Hola, Jaume. Gràcies a tu, editor. Molt bé. Des que esteu de prestrenes, no? Estem de prestrenes, acabem de començar. Joan, està de prestrenes. Jo estic de pel·lícules que estan a la cartallera. Estrenes de la setmana o no? Jo he vist... mi setmana com Mareline, i que ja des i senyores, però jo no l'havia vist. A mi no m'ha agradat. Per fi, per fi, algú que no l'ha agradat, ja era massa coincident que tothom l'ha agradat. Ah, sí? No m'ha agradat. No m'ha agradat. Jo com que havia sentit que tothom li havia agradat, tant vaig anar pensant que allò... Estaria bé. Estaria bé, i bueno, em va decepcionar terriblement. Jo no he llegit. He estat passat amb un llibre que va ser a l'Estats Units de Help. I... Jo crec que és una pel·lícula que entenc... entenc que agradés a Estats Units, perquè a Estats Units... A veure, la pel·lícula és una història... una noia que va a la universitat i quan torna al seu lloc on viu, que... quan torna al seu lloc on viu, això són els anys 60, eh? Representa que són els anys 60. Una ciutat molt conservadora, amb unes franges de delimitació classista, sobretot en relació a la gent de color, i per tant, la gent de color són les criades, com ja és de suposar, i les senyores són les blanques, no? I, llavors, és aquesta... confrontació d'aquests dos mons. Això, que em sembla que està molt bé, i la idea em sembla bé... Les criades són les blanques, has dit? No, les criades són les negres. Ah, sí, perdona, perdona. Potser serà un lapsus... lapsus lingüe, no? A veure, les criades, evidentment, són les... Bé, hauria estat bé, no? Sí, però no, hauria estat bé, però seria una altra pel·lícula. Seria una altra pel·lícula de ficció. Bé, ja ho comprovarem amb la rebació que a mi m'ha semblat. Això és el Mississippi, que és un lloc molt conservador, molt sudista, entre la transformació de la confrontació de racista, que ha hagut ser més lenta i ha hagut perviure moltíssims més anys que el nord i a l'est. Això m'imagino que deu ser així. I, per tant, això era un bon escenari. Un bon escenari. Però què ha passat? Doncs que és una pel·lícula excessivament maniquea. És a dir, que la gent... És la història d'aquesta noia que torna de la universitat i pretén ser escriptora. I, llavors, finalment fa una novel·la sobre les històries que li expliquen les criades negres, o algunes de les criades negres comença per dos, que són les dues personatges centrals de la pel·lícula, i després es va estenent. Llavors, això que diré està bé, si hagués sigut més real i més matisos. Perquè, clar, les negres són les bones, aquesta noia també és la bona, les altres són dolentíssimes. Home, això, per contundència, a l'estat... Tot i així la gent ho fa molt bé. O sigui, que les actius són bones. La negra li van donar el premi. Sí, amb la interpretació, sí. Exacte, secundària. No sé com es diu, sí. Octàvia Spencer, o la viola Davis. Ahir feien broma, feien la broma d'acabar... Va dir als mateixes paraules que la negra del Corbiento se lleveu quan va recollir el premi. Sí, feien broma. Va dir la mateixa. A mi, ara, Joan, em matarà. L'altre dia va dir que la cadena Perpétua li semblava una pel·lícula meravellosa. Qui ho va dir? Joan, a mi, això que estàs dient, per mi, correspon també el que passa a cadena Perpétua. No, no compari. Massa bones ulls i massa dolents. Massa manipulat. D'acord, d'acord. Però, en canvi, és molt més sotil als personatges. Aquí no tenen sotilesa. I, clar, quan un personatge no té sotilesa, ni que sigui... Jo sí que és veritat que el Morgan Freeman i el Tim Robinson són els bons d'allà, i els altres són molt dolents. Però, inclús, la seva manera de ser bo és una manera graduada, és una manera... Creïble. Jo no he vist això, però m'imagino... Aquí no. Aquí no pot ser... No pot ser... És una mica... acaba sent esperpento. Jo la vaig veure així, eh? El PSOE dirà de provocar. Sí, sí. Ja m'està bé, ja m'està bé. La setmana passada... Em vaig quedar una miqueta amb les ganes, però ja amb la dinàmica del programa no ho vaig dir. La setmana passada no, fa dues setmanes. Ara m'he recordat i també sembla una bona comparació entre les dues pel·lícules. Jo crec que és pitjor de cos, de cos de pel·lícula, aquesta. Perquè és que, inclús de cos de drama. Perquè, a pesar de tot, ho posis això de cadena Perpétua, però el drama que s'amaga allà dintre, el procés amb el que es desencadena a tot allò, acaba agafant l'espectador. I al meu moment d'hora, aquest apliquen, no acaba agafant l'espectador. Perquè no hi ha res suficientment contundent. Com perquè tothom es posiciona, però és que la pel·lícula em s'hi posiciona. Doncs aquesta... I, llavors, això ho fa feble, aquesta línia. De tota manera, sí, jo penso... Elles ho fan molt bé, i aquesta, la que té... La negra, que té... La de l'Òscar, que és aquesta... No, l'Oloneta, l'Oloneta... Ho fan molt bé. Les dues centrals, les dues negres, les dues criades negres, les dues ho fan molt bé. I la noia, la periodista... En general, i les altres amigues... molt conservadores, i que fideu el racisme estereotipat, també ho fan bé. Com actrius, com actrius, jo diria que tot l'elenco de la pel·lícula és bo. El que falla és la història. Llavors, quan una història falla, el meu modo de veure et quedes fora de la pel·lícula. I jo és el que m'ha passat... I m'ha sorprès, perquè, en canvi, jo havia vist totes les crítiques bones, en general. Exacte, jo volia insistir en això. Jo penso que, a vegades, el fet que una pel·lícula ens pugui agradar, o li trobem virtuts o defectes, és mirar d'explicar-nos i explicar, evidentment, el per què pot haver estat tan agradable per tantíssima gent, la seva elementalitat, potser el que apuntava el francès, que, a vegades, les històries excessivament enrebaçades, o que les persones siguin ni bones ni dolentes, sinó que estan en un context que veritablement... I jo, això que dius tens raó, jo diria que l'èxit és, bàsicament, inicialment, americà, hi ha de la novel·la, hi ha de la novel·la, i després la pel·lícula, perquè jo crec que la idocincàcia americana té que les arrels tenen aquest punt egocèntric, que els agrada contemplar-se sí mateixos, i la seva pròpia història els embalessa una mica. Llavors, aquesta és una història que ells ara ja estan en una etapa superada d'aquesta història i reviure-la una mica caricaturitzada els complau, perquè ells ja estan a l'altra banda. Ells són tots de la banda bona, com si diguéssim, perquè ja no en queden dels encorçatats conservadors. Queden conservadors, però no en aquest format. La diosta a postura moral hauria estat bé fer-la en el seu moment. És una pel·lícula que va tenir, com diu ella, molt bé èxit, diríem als Estats Units, però jo no crec que Europa fos massa reconeguda. No recordo que aquí que hi hagués un bombo, que a més o menys de l'estrenar altres pel·lícules. Cal desmentar que la crítica no la posi, però també no tant, eh? Jo acabo de dir... Potser seria casualitat els que jo vaig llegir, però jo vaig llegir, em sembla, que la Vanguardia, que jo vaig llegir el periódico... El periódico i la Vanguardia són diferents. La que jo vaig enganxar d'aquestes no se la carregaven. En qualsevol cas, una cosa que sí, és que els americans és el punt de vista tècnic, i ho tenen molt més perfilat que els europeus. A mi em fa pensar en una altra pel·lícula. Ja t'ho dic que d'actors és molt bona. La setmana passada no vaig poder venir al Saber, però també vaig escoltar després en diferit, diríem, perquè es pot baixar per internet, ho dic pel que ens escoltin, i es poden sentir-ho. I vaig sentir que el francès, que li agrada provocar, parlava d'una pel·lícula que és Leonel Profesional, i ja ets a dir que el que hem de dir estic absolutament d'acord amb ell. Penso que és una gran pel·lícula, molt interessant, i em va agradar molt les coses que va dir perquè coincidia absolutament amb ell. I tant, potser, amb la valoració que va fer de la Invenció d'Eugos. No sé si algú l'ha vist.No l'ha vist. Aquesta la posa a tothom, molt bé, o sigui que no sé què em passarà. Primer casada de ell.No sé què puc dir. Tu no t'agrada, a mi no l'agrada. Sí, sí, a mi em agrada molt, també. Jo diria que li va agradar molt. El que passa és que han passat uns dies i ara ho veig diferent, però, bueno, sí, davant amb la teva argumentació. Jo diria que ja ho diré. A mi l'escorcesse en general m'agrada, també. Això és una altra cosa, és l'escorcesse, però... No es passa escorcesse, és una altra cosa. Però, bueno, a més, primer que haig de dir per presentar l'opinió sobre la pel·lícula, és que té un 3D excepcional. És a dir, jo era dels partidaris, i sabeu que ho he comentat més una vegada aquí, de dir que el 3D no té futur. Bueno, si hi ha una pel·lícula que m'ho ha fet dubtar, és aquesta, perquè la brillantó que té el 3D, la forma de presentar-te les imatges, la forma de que et fa entrar amb la imatge, és brutal. És una cosa realment excepcional. Jo la vaig veure en 2D. Això és a tenir en compte, perquè el millor et canvia completament. Jo la vaig veure en 3D, i vaig quedar amb aquest sentit estètic, vull dir, estar cuidadíssim, treballadíssim. I la luminosa vol dir que no fa això que passa amb el 3D, que baixa molt la luminositat. Jo no diria que no. Recordo que tenies una imatge que era absorbent, que era atractiva, que tenia molta qualitat. I això és, potser, el que més em va agradar. No m'estranya, perquè, a vegades, encara que em digueu que no és escorcer ser partemàtic o per el que sigui, ell és un preciusista. I, per tant, no m'estranya gens, això. I en aquestes notes el seu preciusisme amb la fotografia i amb la imatge. L'altra cosa que em passen a mi és que, clar, jo he, inclús, m'he estat documentant abans de venir, i està basat en una llibra per l'infantil, per l'Enx de 10 a 12 anys, que es diu l'invenció de Hugo Cabret, d'un senyor que es diu Brian Selznick, que era un dissenyador, i aquest senyor va fer un llibre de 284 pàgines, en les quals insertava una sèrie de dibuixos, que era el més maco de la novel·leta, aquesta, o novelasa, perquè és una sèrie de 200 milions d'altres pàgines, dissenyada pels nanos de 10 a 12 anys, amb unes il·lustracions en blanc i negre, que sembla ser que la crítica, que he llegit aquesta tarda, que és el millor del llibre. Jo em passa, llegia aquesta tarda, aquesta crítica literària, i ha llegit unes coses que ara us les lleixo, que m'ha fet pensar que era el mateix que li passa a la pel·lícula. El que feia la crítica de llibre literària deia, les primeres pàgines són trepidantes, màgiques, prometedores, però la trama se va desinflando per arribar a un final precipitado i d'escassa elaboració. Però a otra parte, los protagonistas no transmiten gran empatía, o a tal punto que són secundàrios los que guarden el nuestro interés, que conserven el nostre interés. Diu que hi ha també masses personatges que són tan sossos i desengegelats com l'autòmetre que apareix en el llibre. A mi em passa una mica, que vaig una conta ràpidament, perquè es veu, que és una pel·lícula dissenyada per nanos, però tinc la sensació que, com que es parla d'un malí, és que la gent que s'inèfila, s'ha d'entendre què va, però jo dubto que no entenc res. Tinc la sensació que els nanos esteu en aburri amb la pel·lícula. Llavors, jo entenc que és una pel·lícula que aquesta potser sí que és de producció, que li van dir... Mira, fes això, aquí tens aquesta possibilitat, aprofita tot els mitjans que et posem a la teva disposició, i ell ha intentat sortir-se en el millor que ha pogut, el guió és d'un casat amb el llibre, el que l'adaptat és en John Logan, que és un senyor que intenta fer les coses bé, i és un senyor que té un cert prestigi com a guionista de cine. Penso que és una pel·lícula que, tècnicament, jo entenc que els Òscars l'hagin donat tot els premis tècnics, perquè, honestament, penso que se'ls mereix. És a dir, crec que se'ls ha guanyat. El que entenc també és que no l'hagin donat altres coses, perquè al meu punt de vista tampoc se les mereix. És a dir, que tota aquesta crítica que feia el senyor que ha fet la crítica literària en el llibre, penso que es pot aplicar fàcilment a la pel·lícula. Sí, de tota manera, ve esperant com coincideixen a vegades les coses, perquè si per una part tenim d'artis i després... i després plantegen això, que d'una manera clara ens fan pensar amb el passat, amb l'aerostàlgia, com uns i altres, uns des de França i els altres, des d'Amèrica, és com el que dius. Lligaria amb això que deies com un encàrrec, no? Potser sí. No ho sé, és una qüestió. Jo he tingut oportunitat d'escoltar opinions de trotamena i algunes talles molt favorables i molt... Vaja, favorables d'una manera contundent. Llavors, doncs, el que veig... O sigui, el que sí que m'ha arribat com a impressió és que en els Òscars ha estat la gran motivació. És una mica com tornar a les arrels. Molt diferent, per exemple, i me'n recordo del primer any que vas estar tu aquí, que veiem aquella pel·lícula del món increïble, de Baton, el que n'aixia avi i tal. Com parles aquells arguments amb aquests i no té color, això? No. És que no en té. És una altra cosa, per molt 3D perfecte que hi hagi, que diguem-ne que et fa dubtar, quan a qualitat expositiva, però que no és aquesta la qüestió, en sembla mi, vaja. Tot i que sí que és cert que la qualitat cinematogràfica sempre serà un punt i a part del resultat final, no? Molt bé, jo penso que això és molt interessant, tot el que acabes de dir. A mi, amb l'invenció de Hugo, em va passar que quan la vaig veure em va entusiasmar, em va ingrescar moltíssim. Tot l'omenatge que hi havia al cinema dels cinesis, amb el George Melier, l'omenatge que li fan a ell, em va semblar emotiu i molt ingrescador. I després em sembla desinflat una mica. En el sentit que quan la penses, veus que és una pel·lícula feta per un públic molt determinat, i després et queda més aviat desinflat. I un d'elements no harmonitza tant com per poder analitzar-la com una gran pel·lícula. Ara, si vas mirant cada coseta, cada element particularment, la veritat és que tot està molt bé. La interpretació, per exemple, del Sacha Baron Cohen, per exemple, és molt divertida. Tot i que fa d'un personatge seriós, però ell és un actor còmic, i llavors es posa completament el servei del seu personatge i no fa aquelles barrueries salvatges que fa amb altres personatges seus, perquè fa just el que ha de fer. I llavors la veritat és que tot plegat, les interpretacions, la fotografia, com tu dius, a mi em va faltar una dimensió en aquest sentit, però no descarto tornar-la a veure amb tres dimensions per veure les diferències. Aquest sentit és espectacular, és a dir, jo m'ha fet dubtar de la meva... de la meva... La meva idea, si em veu convenciment, de que el 3D pugui funcionar a la llarga. Jo vaig ser avatar i em va semblar tan bona, i em vaig passar tan bé que vaig dir, 3D, si és d'aquest tipus, funciona. Vale, vale. No he vist avatar encara, jo no l'he vist clar, oi? Però bé, vull dir, està clar que la proposta a nivell genèric no és que es facin manses pericules en 3D. Vull dir, es veuen, no ho sé. És per tenir d'un compte el fet que si es va veure... Crec que val la pena veure'l en 3D. Per veure aquests matisos. Perquè és superior per mi. A mi m'agradaria anar a l'apartat, ja que el nostre amic Xesco encara trigarà un maset a venir i tal. Una de les pel·lícules que he tingut oportunitat de veure aquests dies, i la veritat és que m'havia quedat com a... en el oblid, és una que es diu Polo, que és una pel·lícula del 2000, i la va dirigir el senyor Ed Harris. Exacte. I interpretar també. I també l'interpreta. Exacte. És una pel·lícula que sintonitza amb l'art teràpia, ni més ni menys. Però a l'inversa. Si l'art pot ser una teràpia per moltíssimes persones, i evidentment persones que puguin tenir alguna problemàtica, també és un argument molt interessant. Ni més ni menys és el que planteja aquesta pel·lícula, que una persona que pot ser una pel·lícula ni més ni menys és el que planteja aquesta pel·lícula, que una persona que pot tenir constants de trastorns, doncs pot arribar a una creació realment soblim, difícilment assumible, per a una persona amb una racionalitat normalitzada. I això m'ha interessat, la veritat, va ser molt molt bo. Vam fer per la tele o com? Sí, sí, aquesta la vaig veure així, per la televisió. Sí, de tant en tant, repleques alguna oïc... I tant, moltes vegades. Sí, no t'havia repetit en això del Padrino. Del Padrino, i també del Berthaluxi, l'emperador aquell, o l'últim emperador. L'últim. I després també vaig veure... clar, trobo que hi ha crítiques que també l'han deixat de trossos, i llavors no el content, perquè dic que això trossos, que això... llavors em vaig buscar alguna altra, i he trobat un llibre que tinc a Itàlia, allà, la deixa bé, perquè és el que jo crec, no? Pensem que no l'he vist. Doncs tingueu-la a present. Una pel·lícula que porta per títol Polo, que per altra costat... Jo sí que l'he vist. La trobo excel·lent, aquesta pel·lícula. Em va quedar molt gravada... Polo, que és el nom del pintor. El pintor del més conegut senyor dels Estats Units. Feia un art completament abstracte, amb uns quadres d'unes dimensions de norma. Sí, però el que és maco és la manera que pinta. És que el veiem tantes vegades a crear... La necessitat que té per allà és una necessitat de l'etràlia, no? Sí, però molt bé. Per mi em va quedar molt gravada la cena en què ell... bueno, va entrant al seu pis i comenta amb un amic... està ell mig begut, no del tot, però insulta de manera greu el Picasso, però no per insultar-lo perquè estigui en contra d'ell, sinó diu, malparit, el que és capaç de fer, eh? La manera com és capaç de agafar l'arretat i l'etràlia, no? Està molt bé, molt bé. Alguna problema va tenir una dona al seu costat, que el va ajudar amb una barbaritat, que diria que seria el que tantes vegades hem pensat. Quantes vegades amb els pintors més populars, del passat, evidentment, d'endicar-hi quina sort va tenir aquest, que va estar protegit per això, per allò, per allò? Moltes vegades per l'església, no ens hem d'enganyar, eh? Vas així, no? Les vegades eren protegits. Jo he conegut un xicot que era així, que va trobar un senyor per allà, a la part del sud, al marí o tal, i li va dir a tu, vine i fes el que vulguis, que allò... Com a senyor. Jo cobreixo la teva vida, eh? Molt bé, aquí. Hi ha una relació molt interessant entre ells, de la manera que el controla, o que el fa posar amb un to més normalet, quan realment ell se'n va de norma, per dir-ho d'una manera, no? Bé, molt, però molt interessant. I després vaig veure la pel·lícula de Ramam Palans, que hi té, se'n va sorprendre molt, també, eh? Aquesta és molt massa llarga, potser sí, però la Natasha Kiski fa un treball. Està guapa, guapa, bé, és guapíssima. Estava guapíssima, aquella, però després s'ha espatllat, però... Després no sé si... Ja no ho facin, eh? Jo només li recordo aquesta. No n'ha fet altres, ha fet aquella del que passava després d'aquesta noix, com es deia, no?, d'una de... No sé com es deies, d'algú així, que són de dos parelles que surten junts, i al final acaben-se invertint-se les parelles. I a Paristeja és ella també, no? A Paristexa és ella, sí. Que fa una actuació petita, però... Sí, sí, no, home, no tan petita. Una càrrega... Bueno, petita, és una de les protagonistes de una manera, però tota l'estona està en presència, però només actua durant un... Sí, sí. És dur, la veritat és que no desentona amb tot l'estratiu que crea. I en té més de pel·li, jo no recordo ara, però a mi és una pel·li que m'agrada molt. M'agrada molt com a... Té una cara de molt pòmul. Sí, sí. I de les estrenes, i la veritat és que penso que avui cal destacar dues molt importants, i fins i tot tres. Una d'elles és la de Faust, una pel·lícula de... Russe, d'un rus. Exactament, del senyor Alexandre Socorov. Perdó, que... bueno, genial. L'has vist, l'has vist? No, segur, perquè jo he vist... Alguna pel·lícula d'aquest senyor és... És l'Arcarosa. L'Arcarosa, que era el mitatge, oi, va ser. No recordes aquesta? No, aquesta no. Doncs aquesta la recordo molt bé, és d'una potència. L'ermitatge és aquell que descrivia el museu, que va fer el museu, sí que la recordo, aquesta. Doncs aquesta. I les altres dues que tu vols esmentar, em sembla que les he vist jo. Chronicle. Com? Chronicle, és una de les dues. Aquests nois que de cop tenen uns poders. Una mena de pel·lícula sobre superherois. I de qui és això? Max Landis, una pel·lícula americana. No és la Soderbe? No, no, no. S'ha estrenat un altre, sí, però no té... Max Landis, és el... no, perdó. Jo estrenc, és el seu realitzador. Sí, és un director novel·l, em sembla. D'on té, és aquest director? D'estats units, però una pel·lícula molt refrescant, eh? Gens complaents, gens... Fàcil d'identificar-te amb els personatges. Són uns adolescents que de cop tenen un superpoder, però no fa la història típica dels superherois, sinó tota la contrària. El que deies abans de Polo, que és el contrari de la teràpia, de l'arcomateràpia, doncs aquí és el contrari del superpoders, com a cosa glamurosa i complaent, i que et pot portar a tenir un èxit més o menys establert, i que sigui amb tu mateix. Aquí és una verbalitat, és una bestiesa. A mi em va recordar aquesta pel·lícula a Carri, perquè hi ha un personatge que li passa més o menys com a Carri, té un pare completament dominador, en aquest cas, a Carri, és la mare, i això li provoca unes desestabilitzacions, i amb els superpoders aquests que té us podeu imaginar. I hi ha un altre personatge que és bé mogut, una miqueta, com aquella pel·lícula de Cilllímites, aquell que prenia la pastilleta i que es troba tot el coneixement que a algun moment de la seva via havia adquirit, hi ha fos agafant-lo d'un documental de la televisió d'un fos, i això li permetria aprendre instantàriament tots els idiomes i saber medicina. Doncs aquí passa una miqueta el mateix, però físicament. Hi ha un personatge que més o menys aconsegueix controlar que els altres els descontrola. Hi ha una escena onírica de volar pels aires, que a mi m'encaixa completament en somnis, el que havia tingut, que trobo excel·lent. A veure, els tents, aquests, també. Bueno, si no proposes, sí. És qüestió de posar-s'hi. Jo volia esmentar un altre, també. Aquesta, que és la de Steven Soderberg, a la posa Oralçada Total, és indovable. No està clar, hi ha gent que es la carrega. Tu l'has vist?No l'he vist, no l'he vist. Jo em preferia a la de Red Lights. La de Junts Vermelles, que sí que hi ha anat a veure, també. Tot a gravar de Barcelona, el casino del Pomanó, a l'autònoma... Està al rodar Barcelona. I és del Rodrigo Cortés. El de Bàriot. Però diuen que Bàriot estava francament bé, i aquesta no està al mateix nivell. A mi no m'entusiasmà a la pel·lícula. Tothom amb qui vaig anar a veure la pel·lícula, que venen un grup no molt nombrós, però a uns quants tothom li va agradar molt. I l'argument... Està estudi de fenòmens paranormals. Intentar deixar en evidència una determinada tipologia d'aquests fenòmens, que són fraudulents, al cap i a la fi. Amb una sorpresa final, i això... I amb aquestes pel·lícules de sorpresa final. És que no m'agrada, és que és el que em passa. Tu acabaràs acceptant el que va fer el senyor Clinisbo amb la pel·lícula aquella. Em costarà, em costarà, però ho intentaré. Quina va ser allà de la vida, aquesta?Sí. Allà de la vida?No, aquella. No m'agrada. Ara té la virtut, respecte a aquesta, que allà des del començament veus un personatge concretament que té aquesta capacitat per accedir al món que està entre la vida i la mort, etcètera. I, bueno, és més... Però, vaja, és que no. És un mecanisme massa pensat, massa encaixat, únicament per aconseguir sorprendre-te el final. I no crec que tingui la possibilitat de tenir un discurs vàlid filosòficament parlant. M'explico. El que passa és que s'ha envoltat d'una sèrie d'actors, que això és sorprenent, eh? Sí, el Robert De Niro. Tots els actors són extraordinaris. I ens hem acofat bé.Sí, sí, no, no. El seu problema és de la història. La història és molt interessant, també. Ah, sí?Molt bé. El que passa és que fins i tot declaracions seves, de què havia de fer... No me'n parla molt bé. Jo ho vaig veure sense Sebastià. No, no. No me'n parla molt bé, és molt brillant. Fas sense Sebastià, vaig anar a la roda de premsa amb ell, i em va sorprendre, perquè realment és senyor d'una... té una facilitat de paraula i una clarividència. És molt intel·ligent, i llavors ho fa molt bé. Només ha de aconseguir traspassar aquesta clarividència a les seves pel·lícules. Però no estan malament, eh? Concurçante, que era la primera de la seva. El primer llar-me-traxa, concursante. No l'he vist, que el cursan.Buníssima. Volia dir-vos que a la Teli, que està... que vas comentar a tu abans, l'1 de la 6 de tès, jo vaig veure l'alpatxina de l'última de l'alpatxina, en sembla que van fer la tercera, però després vaig enganxar, no sé per on, no sé si era la 6 de tès, o no, però el serpico. No l'he vist, el serpico. No me'n recordo. Molt bé, molt bé. És l'alpatxina juveníssima. Sí, molt jove. És de cine en lumete. És com cine en lumeto, l'última que va fer allò de... Molt bé. No sé què del diable i tal. Ah, sí, que m'ho has muerto. Que m'ho has muerto. O que ella és de les més fosques i arriscades. I pessimista, fins a la naturalesa humana. Que poses la música.Sí, sí, sí. Jo encara tenia... encara tenia... Encara tenia, sí, la d'una setmana... una setmana com Marilyn. Què l'heu vist?No, jo no. Què tal, aquest actiu?Tampoco. Jo ja ho veig així. T'esperava que deies, deixem-ho, eh? No és de la meva setmana. A veure, jo... És difícil, però no ho ha aconseguit gens. Jo també ho he vist. Ah, l'has vist a tu?No, no, he vist. La crítica diu... Jo, a més a més, que... Jo vaig sentir que dèiem que estava bé, però després també he sentit coses que no se la carregaven. No. A veure, clar, a mi em feien ràdio, perquè també és el que nebranen. O sigui, de fet, és una setmana amb la Marilyn, que ho explica des d'un nano que comença al món del cine, i llavors està el rodatge de la Corista i... I el príncep. Sí, el príncep. L'Òrenz Olívia. Sí, l'Òrenz Olívia i la... I el Querebrana diuen que fa paper de l'Òrenz Olívia que ho feia molt bé, això és veritat? Sí que ho fa bé, però jo trobo que... A veure, a mi m'agrada molt el Querebrana, i en aquesta pel·lícula no m'ha agradat. I en canvi, en general, m'agrada molt el Querebrana. Ja, ja, ja. La noia no sabia qui era, aquesta noia, perquè no... Digue'm que no cal que imiti a ningú que faci el que ell sap fer. El Querebrana... Bueno, no, però en aquella pel·lícula podria fer de l'Òrenz Olívia, no ho sé. Però és que és el guió, que no està bé. Jo crec que és el guió, el guió no és bo. El guió no és bo, i llavors patina tot plegat. Llavors, clar, fer el personatge de la Marilyn era molt arriscat, i llavors hi ha un punt que aquesta noia físicament l'han aconseguita bastant bé. Tot el cabell, la forma de vestir, la forma de... La forma de moure's i d'alsa. Però després, la Marilyn, que jo havia vist, feia relativament poc com fal de geloloco, aquella cosa flonja que tenia la Marilyn de desfer-se una mica, aquesta noia no el té en absolut. La gelatina, no es té en absolut. Jo, en canvi, una pel·lícula que sí que vull recomanar allà del fons musical de la banda sonora de J. Edgar, que ja el tenim aquí per anar ambientant-nos. Doncs és una pel·lícula que, en el seu moment, no vaig veure, però em criava molt l'atenció sobre el món del còmic, sobre un personatge molt peculiar, que es diu Harvey Picard, i que va entrar en contacte amb el Robin Cram, aquest home que dibuixa còmic underground, amb unes imatges amb el gat Fritz, aquest, i personatges així extrafolaris, i que es va fer tota una celebritat, doncs combinant els seus guions amb el dibuix del Robert Cram, i que és Un American Splendor, una pel·lícula que, si no hi heu vist, és una delícia, perquè van apareixent escenes del propi personatge real, del que va fer totes aquestes històries, que va explicar una miqueta de la seva vida, i és un home, això, que és tal com és, tal i com és ell, explica la seva història, i l'esplasma en còmic a través dels dibuixos del Robert Cram. És una meravella, una petita meravella. És com una mena de mig documental, mig pel·lícula de ficció, i un polge mati amb estat de Gràcia, també serà dit, és un acto bo, però és que aquí ho borda, que val molt la pena veure-ho. La recomano, mireu, mireu la música. La música, realment, és extraordinària. Jo, a mi, sorprèn, la música d'aquesta pel·lícula... A més a més, m'ha agradat tant, que he començat a investigar una mica les músiques que ha fet el senyor Crisbon. I llavors he descobert... I he descobert que té com 15 pel·lícules, que la música són d'elles. Estan a la música del Gran Torino. El Gran Torino, al final de la pel·lícula, que canta ella, amb aquella veu trencada, quasi-afònica, que quan estan els títols, ell canta, allò és magnífic. Doncs que en té moltes. Em veig a través de la música. Místic Ribet, la música és d'ell, Ejecución Inminente es de ell, Los Puentes de Madrid es de ell, Un mundo perfecto en la música es de ell. Aquesta, m'he fet pensar en la música d'intercàmbio, que m'agradava molt. Els de Puentes de Madrid són... Allò no serien escoltats enlloc. Ho va crear ell. Però amb 10 conegudes, no? El que és possible és que hi hagués, a part de l'escorp, és a dir, de la composició feta per ell, hi haguessin músiques, hi haguessin cançons, també, per il·lusió. És que una cosa és el soundtrack, diguéssim, la banda sonora. La banda sonora és per el soundtrack, i l'escorp, és la música composada per la pel·lícula. M'estava documentant, i és això. Ells posen distingir-se entre compositor i banda sonora. Ell fa moltíssimes bandes sonores, entre les que estigues mandant, i després, específicament, la música. Ell ha composat, diríem, la música de posa d'Edgar, de massa llar de la vida, d'intercàmbio, inclús de pel·lícules que no són d'ell, com la vida de St. Grey's, Mystic River i Millon Babydress, que són composades per ell. Millon dollar baby, també. Sí, també és ell, està composada per ell. Però, clar, m'imagino que és difícil de distingir, de quina part ha creat, quina part ha recullit o ha fet cantar gent? Tot i així l'encerta moltes vegades, perquè les músiques d'aquestes, un les... li dibuixa la pel·lícula. A mi m'ha fet pensar en intercàmbio, i hi ha molts moments que sense la música, la pel·lícula no tenia la força que té. Hi ha més d'un cas, era director, que composa les bandes sonores. De fet, el mateix Fellini, no sé si us sabeu això, era compositor, xaplin, per exemple. El Fellini era compositor de bona part de les bandes sonores. El que passa és que tenia un compositor o un músic que escrivia el que ell pensava que havia de ser la il·lustració de la nacionalitat. Com es diu, el Torino Guerra? Com es deia aquell el famós d'Italià que treballava amb el Fellini? Ni no rota, ni no rota. El que feia era escriviure-li la partitura del que ell deia que havia de ser. I el Joan Càrpet, també, però és un altre estil de música, més pèculia. Però, bueno, parlem de... A mi, a mi, si comencem a parlar... Comencem. El que fa que fa 41 anys que dirigeix... Que ha fet, des de 5, porta 15 films dirigits per ell, que són dels bons, però, com a actor, n'ha fet 67 i com a producte, 36. Però ell, en total, n'ha fet 35. Bueno, el guió d'aquesta d'Edgar Hooper està basat en el mateix senyor, que em sembla que això és interessant, el mateix que va escriure... Mi nombre és Harvard Milk, que és el 2-3. Mi nombre és Harvard Milk, que és el 2-3. És curiós que a mi m'ho ha fet pensar el fet que tractés en allà un tema homosexual, i aquí també, que a la millor, aquest senyor té un interès particular pel tema dels homosexuals, però no tinc informació. Però el clínic és bon, que no té aquest... No, no, no. Em refereixo a això que deu ser l'interès del guionista. Harvard Milk, fet pel·lícula pel Gus Bensant. Sí, Gus Bensant, sí senyor, Gus Bensant. Que no estava gent malament. No, al contrari, jo l'estic desmentant com una pel·lícula... A mi del Gus Bensant és una de les que més m'agraden. Jo l'estacava el sentit de dir... És un bon guió, un bon actor, que el Sant Peno fa molt bé. I, a més a més, una història guapa, ben feta, i que, bàsicament, penso que el que s'aguanta molt bé és la història. I penso que per això és el guionista. És tota manera per començar, i com que això s'ha dit més d'una vegada, crec que el Gus Bensant és un senyor que fa un cinema que et fa pensar amb la novetat, en canvi, per mi, clínisbut, el que ens apropa, és anar allò que tantes vegades discutim en el nostre programa sobre els clàssics, no? Jo penso que és molt clàssic a la seva manera de fer. El que passa és que jo crec que estructura molt bé els guions. Jo també. I l'altre dia... Encara que sigui el clàssic, jo... No veig perquè això és a dir... No, però és qüestió de destacar-ho, és senzillament. D'acord, d'acord. Uno preferir més una cosa que un altre, no? Sí, perquè el Gus Bensant el tinc com per descobrir-ho. En canvi, el clínisbut és una descoberta senyal, oi? Ostres, tu. I l'altre dia, quan aquest senyor, el Villalobos, va venir i va parlar de la... No sabia que se l'havia agarregat. Se l'ha agarregat a buts, per d'allò... Li agraïmania, li agraïmania, que no el suporta. No, que considera un director sobrevalorant. Sí. No, que va, i jo va dir que... No volia res, que no feia res bo. No volia que això, eh? Dia que la contundència va ser total i absoluta. Bé, jo fins i tot, veient... Havien vist ja aquesta pel·lícula, la veritat és que trobo bones fins i tot d'altres, que m'havia quedat així, com una mica foscotes, i d'altres, que les tenia absolutament mitificades, com Mystic River, potser sí, i amb això podria estar d'acord amb el senyor Villalobos, que té alguns trucatges de guió, aquella pel·lícula, que no acaben de funcionar. Tres vegades. L'argument, per mi, és immillorable. Allò no té... No toquem l'indocable. No, no. Allò és... Sí, que algun registre de guió, algun fet anar una mica a la màquina, doncs... El que passa és que el Clinsburg... Quan comença l'any 90... Quan comença l'any 90... A veure, el Clinsburg no ens enganyem. És un producte de Hollywood que va fer molt bé el que ha pres allà. I ho fa molt bé. I ho fa per nota. Ho ha pres allà, o ho ha pres a Itàlia, amb el senyor de... Ah, bueno, amb el... Va fer moltes pel·lícules. En qualsevol cas, una barreja ha pres un home, que un se sorprèn que finalment faci aquest tipus de pel·lícules i les faci bé, i les faci bé... Però, a veure, tinc la sensació que hi ha un procés, perquè si analitzem una mica els 35 films que ha dirigit, fins al primer esquí... 35, jo no sé... 35 films. Quan arriba... Molt dolents, eh? Jo he vist últimament algun d'ells, com una saquera, es diu de meia noche, no m'agrada com s'ho diu. Sí, Fight forts, allò també. És que l'ho frio a meia noche. Sí, no sé què... Un tio que canta i que és alcohòlic... És alcohòlic i, a més a més, té l'otobarcolosi, i ho fa all mateix, i és més jove, i deu ser... Es va dir, espera, et trobaré en seguida. Es deia, aventurero de meia noche, de l'any 82. L'he vist a la setmana passada. I estàs repassant totes les que té anteriorment. Té moltes dolentes. Ell és un senyor que, a base de fer pel·lícules, n'ha anat aprenent. Jo crec que començàvem. Sí, últimament, últimament. Perquè totes les primeres pel·lícules són de l'oeste, i més o menys en alguns arguments bastant senzils. En canvi, a partir de si em perdon, jo penso que tu, el que ve continuació, si em perdon en un mundo perfecto, els puentes de Mady són... Abans, també, home. Jo abans no m'agrada, Nessa Doblán i el Cordegre, genial. Tot i que avui es pot veure com una mica desfasada. No li veig sobre la robatge d'Àfrica. La robatge d'Àfrica. Però que és anterior a la de si em perdon? No ho sé. Segur dir-ho, llavors, com sí. Sí, és anterior a si em perdon. I tant, home. Aquest està molt bé. Ja no l'hi he vist. Tot aprenent l'altre dia vaig veure, no massa estona, i va lluint per allà, com si fos el Bodi Allen. L'estem qüestionant, molt, eh? Amb el que estem dient. A veure, a mi, si em perdon... Aquesta del que hem de discutir, que és la de la Meca Hooper, honestament m'ha semblat una pel·lícula extraordinària. A veure, s'ha de dir si la contemplem des del punt de vista, diríem, històric, que té... Hi ha una mena de licències, diríem, filmiques, que eviten deixar tant malament... És a dir, el personatge, perquè es podien haver carregat les tintes. És a dir, concretament, jo m'estava mirant coses de la informació, i hi ha tres coses que, diríem, que la pel·lícula se les menja. La primera és que els famosa... El matrimoni, el matrimoni, el... No, no l'imbero, es deien... Els jueus, clar, els físics, no? Els físics jueus que els acusen, com es deien els... M'es deien els... No me'n recordo com es deien ara. Podem dir el pecat i no el pecador, de moment. No me'n recordo com es diu... L'equal. Rossenberg, els... Sí, sí, és veritat. Que durant l'endemà de la Segona Guerra Mundial. I després va sortir que no eren ells. Era una germana, una cunyada, no me'n recordo, però... Això recorda, perquè això va ser grossíssim, eh? Aquesta és una de les primeres coses. Primer, és un senyor que evita que no puguin, perquè ell té... A més a més d'anticomunista, l'Antijueu... Antijueu a l'Openheimer, a l'Openheimer li fa el mateix. A l'Openheimer li fa el mateix, sí senyor, i és suposo que serà... I a l'Einstein també, vull dir que... Això no va poder.No va poder. Però a l'Openheimer... Sí, sí, suposo que serà qui és. El creador de la bomba atòmica, que primer és el que... En senyor, que quan després ha llençat la bomba atòmica, ell mateix es critica, ell mateix, per considerar que s'ha passat i que no calia fer això. Llavors, ell li agafa mania, i en un moment ha mirat el desfenestre. També jueu. Fins que pràcticament, al final de la seva vida, no es va poder fer veure que no... Moltes les coses que s'havien dit i s'havien fet no eren certes. L'última cosa, també, que la pel·lícula emergina... O dos coses més. Que es diu que... Tot i que es mostra l'enfrontament amb l'Utter King. Sí, perquè també la resiste. També la resiste, molt resiste, també es sugereix... La història sugereix que va estar implicat, d'alguna manera, segurament, amb l'assassinat del Martin Luther King. I l'última cosa... I l'altra cosa, que em sembla que era Massó, o que estava relacionat amb la Massoneria Americana de l'època, que era potentíssim. També em sorprèn que ell no hagi... No hagi introduït cap tema d'aquest. Estic jo veient això, eh? Fins i tot esteu dient tot el que podia haver entrat a la pel·lícula. Però això no l'ha vist millorant, no me l'ha desmillorat. Perquè, clar, ell fa una tria. Una persona que fa un angle... Perquè recorre 50 anys, eh? Perquè aquest home va ser director de president. La FBI, durant 8 presidents. Jo trobo a introduir la meva comparació, eh? Jo li trobo aquestes coses a tenir en compte, però no la desmarege, això, absolutament. Heu vist Enemigo Público, del Michael Mann? Com? Enemigo Público. La història del John Dillingert, de com a... Hi ha una polèmica que surt a mitja de... Surta al personatge. No, no, no. És de Michael Mann. Surta al personatge del J. Edgar, també. És de fa 3 o 4 anys. És que n'hi ha vall, és del Hoover. Doncs aquesta última, la que es diu així, l'Enemigo Público. No és sobre ell, és sobre el personatge. És sobre el John Dillingert, amb l'actor aquest que sempre fa servir el Tim Barton, ara em sortirà el nom. El Johnny D. Doncs si comparem les dues, perquè jo és el que vaig fer, vaig veure el J. Edgar, em va resultar una miqueta ensupida. En realitat, vosaltres t'heu parlat molt bé, jo dono el meu punt de vista, una pel·lícula que t'explicava això, no? El mateix que es pot explicar de qualsevol altre personatge de la història de l'humanitat, aquest gran personatge que ha fet una sèrie de barbaritats, que ha intentat organitzar una sèrie d'ordres, però que se li surt la seva pròpia personalitat, doncs se li escapa una mica de mare, i el cap i a la fi està reflectint els seus propis traumes a través de la història de la seva mare, i etcètera. Crec que...Molt bé, l'ajudant, aquí, extraordinari. Una altra vegada més. Una altra vegada. Estem veient molt el llarg del programa. Els actors, que estem veient a totes les pel·lícules, són actuacions... El dicàpio està perfecte. El dicàpio ho fa molt bé. Però la pel·lícula jo trobo que ni té la profunditat, que vosaltres sé que l'hi heu trobat. Potser jo no l'hi vaig trobar. Li trobo la pel·lícula que és que el personatge no et pot s'identificar mai en aquest personatge, perquè els personatges tu pots dir, clar, Invictus. Tu t'identifiques amb el Mandela, perquè és un tipus de personatge... O el Million Dollar Baby. Arriba un moment que tu t'identifiques amb l'entrenador de la... De boxeix. Hi ha pel·lícules que el procés de l'espectador és una identificació o una posada justament enfrontament. Aquest no arriba a ser ni una cosa inel·lata, hi ha moments que pots entendre el que està fent, hi ha moments que allò no pots suportar fàcilment. Llavors, és un personatge fred, però ja és un personatge fred, aquest personatge, de per la feineta que va fer. Que el seu lema era conèixer el màxim de tothom i provó que la por que implica el que tu sàpiguis dels altres i ells no saben que saps... Controlar la informació, no? Exacte. Aquesta és la gran potència i això organitzaro per milions de persones. Per tant, això és d'una grandíssima capacitat d'haver-ho aconseguit. Però ell, com a personatge, és un personatge gèlit, com a personatge històric. El que passa jo penso que... I llavors això sí que ho té la pel·lícula. Jo li criticaria la pel·lícula. Aquestes mancances que té, com la última, que també és molt important, és que es diu històricament, que quan ell... El pel·lícula hi ha una referència d'això. A poc després de matar el Robert Kennedy, el germà del Kennedy, ell va fer que els seus empleats cremessin tota la informació, perquè no es pogués aconseguir qui havia fet aquest acte. Això està documentat i sembla que és veritat. Jo és tot això que no surt a la pel·lícula. Però en canvi, el que surt... Jo et metaria una mica... És que no surt re, perdoneu. Unicament surt, que està traumatitzat, perquè la seva mare és comens, i llavors té una relació homosexual, però que no acaba de deixar-ho molt clar, perquè potser ningú no s'ho fengui massa. Francesc, jo estaria d'acord amb una part, amb el que he dit, i tu també corregores. No, no, hi ha una altra cosa, Francesc. Canvia tota l'òptica de lo que va ser la investigació. Sí, sí, sí. A partir d'ell, les agolles d'actilar fins a... Introveixen preparada... Introveixen aquest tema. Ho fa sense clar el món actual, l'ordinador... Totes les anys de la llei seca, ella aconsegueix que la corrupció que hi havia, a tota la policia, a totes les Estats Units, netejar-ho. És a dir, ell aconsegueix de aquell món que coneixem tots a través de les pel·lícules de la sèrie negra. Però parlant del personatge, del que hi ha a la història, però no de la pel·lícula, la pel·lícula no reflecteix molt poqueta cosa. Jo insisteixo. Mireu en Amigo Público, i veureu la diferència que hi ha en el tractament dels personatges, amb el ritme que té. Jo diria... Que seria, almenys, que s'intunís un part amb tu. Jo diria que, des d'un punt de vista històric, el clínico no se l'ha jugat en aquesta pel·lícula. És a dir, no ha denunciat tu el que es pugui denunciar, el millor és culpa del guionista, culpa del guionista i no culpa del millor d'ell, no ho sé. Però, en qualsevol cas, s'ha de saber que, suposo que ho sabeu, que ell ha simpatitzat en el Partit Republicà, des de la seva joventut, però que últimament s'ha anat distanciant del Partit Republicà, i ell diu que és llibertari. Però hi ha un incident molt recent, molt recent, que és del 5 de febrer, d'aquest... més passat, que ella ha fet un espot publicitari per la Chrysler, en el Super Bowl... El Clínicis Bowl. Amb el Super Bowl, que jo l'he vist d'ara de per cert, que dura, no arriba dos minuts, un minut i mig, aproximadament. Llavors, un de cas, se l'han carregat totes les partits republicà i totes la premsa, que ja sabeu que és molt conservada als Estats Units, perquè diu que aquest espot publicitari defensa la Obama. Aleshores, l'espot publicitari és extraordinari, és ell passejant i va dient coses amb aquella veu que té tan tan xules i molt profunda i tal. I, aleshores, és realment... és realment interessant. Però entenc que estaria, potser, d'en part, d'acord amb tu, en el sentit de dir... El Clínicis Bowl és de la pel·lícula, a fer-te una bona pel·lícula i abans de veure la pel·lícula, si no tens més informació, funciona i t'arriba, i que... i veus molts elements. Incluses descobreixes que el personatge viu tota l'altra vida en contradicció, perquè no vol acceptar en el fons, o no vol dir admetre, que és homosexual pel tema de la seva mare, etcètera, etcètera. I te'l fa més humà, és a dir, te l'humanitza, i, potser, llavors, a la fons el defensa una mica, i això pot ser, doncs, ser un personatge tan corrupte i tan lleig, no calia, potser, fer-ho. Però, com a pel·lícula, jo penso que funciona, i, a lo millor, des d'un punt de vista històric, seria més discutible que sigui real, el que pinta. Però, mira, comparat això amb la història de la Tàxer, jo trobo més potent aquesta història que la Tàxer, com a història. Jo també, jo també. Això que, en canvi, l'Homer i l'Estem allà fa una comparació extraordinària, eh? Això és veritat. El Dicaprio, aquí també, d'altra, no com a pel·lícula, no té comparació. No té comparació possible, estem d'acord. Això és una molt bona comparació. Jo penso que hi ha tres personatges, a part d'ell mateix, del Dicaprio, que és el que està al seu costat, i la xicota, que probablement, no sé si és factible, això, però una de les valoracions que a mi se'n fa... És la no, a mi ho ho sé. Sí, exacte. És la que espera que algun dia pugui sortir el sol, i si no surt, quedarà per cremar papers i prou. Penso que és genial, aquest final. Està enamorada, està enamorada. Exacte. Jo crec que això és molt important, també. I això és el que sap fer el clínico, eh? Posar-te aquestes petites coses que són realment humanes, no? Aquell senyor que està fins al final, que quan entra al seu temple, que és la seva habitació, que queda clar que no hi ha entrat mai... Doncs, de la manera que allò s'ha transformat en una homenatge a la seva mare quan l'hem vist abans i tal, jo crec que això és el que el fa, francament. Els extors estan perfectes, la música és... Accepta el maquillatge de quan som vens. Del segon, del segon. El Dicaprio està bé, encara. De l'altre de l'amic que està mal fet. L'amic, ja ell té molt poca expressió, inclús de jove. Ell ja és... No és bon actor. És guapo i res més. Però és que jo crec que ell no està ben triat. Potser. Així és com el Dicaprio fa una actuació molt contundent i brillant. L'altre actor després queda una mica mòmia quan, com a vell. Però és que, com a jove, tampoc és bon actor. Però és que com a vell han posat un maquillatge que no funciona. És a dir, que no te'l creus, eh? En canvi, el Dicaprio te'l creus, una cosa. Sí, i la noia, a mi, que ems... Ho ets també trobo que està ben envellida. I, per exemple, tampoc és una cosa espectacular. El que fa per la contenció que li dona el seu personatge ho fa molt bé. Molt bé, molt bé. Què, parlem la setmana vinent del production designer? És aquesta, el pla. Jo estic una mica embolicat, perquè hem canviat moltes vegades l'ordre, ja, dels últims programes. Com ho tenim? Jo no... ho hauria de mirar si a mi m'encaixa. Però, bueno, si parlem-ne fora d'antena i com ho detectem... Sí, i ja ho acabem de determinar i ho posarem al bloc. Ho posem al bloc i això no és una sorpresa pels ullens. Sí, anem sense condicions, pumblospot.com, que tindreu, per tant, el programa que acabeu de sentir, si el torneu a sentir, ja sabeu on podeu fer-ho, i aquest avançament del que farem la setmana vinent, que ara no ens hem acabat de posar d'acord. Que vagi molt bé. Bona nit. Bona nit. Bona nit.