CsC 23/02/16 - 'Hail Caesar!' / Coen Bros vs Winterbottom + 'Truman' / Cinema amb gos + Russel Crowe

Cinema sense condicions M'agradaria començar a fer aquesta música que és així interessant, però no sé, a fer aquesta rítmica s'incupat. A vegades sembla que s'hagi parat l'enici, però no. T'hem sentit la banda sonora The Water Diviner, aquesta pel·lícula que va dirigir el Russell Kropp. A la tercera part del Russell Kropp era una bona proposta per veure i per comentar una mica què havia fet aquest home. Anem sentint de fons la banda sonora de la pel·lícula, el que hem d'anar comentant. Estem aquí al cinema sense condicions, una vegada més, un altre dimarts del 8 a 9 del vespre i després també els dissabtes. Si anem al cinema sense condicions, pot donar un play molt bonic, perquè permet sentir des de tot arreu el programa. Els dissabtes de 2 a 3 de la tarda. A la tarda s'ha de parlar de moment tu i jo. El poli i la Lídia acaben de tornar de Romania i després estan més enfeinats que no sé què. Jo voldria destacar la mort del senyor Monberto Eco, perquè penso que com que és un senyor que ens ha proporcionat arguments molt sòlids per al cinema, he agafat un treball de la senyora Laura Borràs i destaca coses molt interessants. Tambienу que te'ls reclicgui i que els conventionalment et contractin't, perquè la línia és important i fixant-nos en el seu èxit de TAIA. l'estètica medieval, 6 passejos per a les bosques narratives, interpretacions i sobreinterpretacions, socialisme i consolació, i Nadia acabarà amb els llibres, estaria dins del treball d'aquest senyor que ve que ha destacat no precisament només per les novel·les, sinó que ha fet de satchos d'una volada i d'una potència extraordinària, va acostar al món de l'alta cultura, la cultura popular, amb productes de qualitat, esdevinguts autèntics, van al Mons Camara, el nom de la Rosa, que seria una de les pel·lícules més brillants que es poden fer sobre aquesta etapa. I, de vols, perquè sabem que llegir és viure més, per això l'hi dedico a la cinta de camis, campis, que inclou a la seva catedral literària particular. Diu, vaig cercar la pau arreu, sense trobar-la enlloc, més que en un racó i en un llibre, de qui és que ho tinc, pau professore. En definitiva, unes petites anotacions que he fet d'un treball, com deia d'aquesta noia, la Laura Borràs, que és directora de l'Institut de les Lletres Catalanes, i que ens serveix per començar en aquest espai de cinema, el cinema no l'abandonem, i, en definitiva, sobre un personatge francament extraordinari. Morg Harper Lee, aquesta és l'autora de la novel·la a matar a un rossinyó, que va morir a 8 d'aureus anys, a la petita localitat de Bordrepville, a l'estat de l'abama, on va gairebé viure tota la seva vida. Si alguna pel·lícula ens en recordem, enllar de tota la vida, és precisament d'aquesta, matar a un rossinyol, unes de benignments cinematogràfics, i el que em sembla que era aquesta tarda, oi que destacava que, precisament a l'alçada del que va fer el senyor Llanit del Casador, el que va fer, precisament l'única pel·lícula que va fer, Charles Lawton, no? Jo penso que les comprava. Com a director. Com a director va ser l'última que m'ha interpretat, m'ha fet moltes. I, llavors, l'autora de la novel·la a matar a un rossinyol, a Harper Lee, doncs, evidentment, que n'ha escrit moltes de novel·les, ni molt menys que jo sàpiga que hagin estat traduïdes al cinema, tot i que algunes probablement sí, no? Vull dir, per exemple, hi ha una versió, una metogràfica dirigida per Robin i protagonitzada per Gregory Peck i Marie Van Van, que portava... No, és precisament així. És aquesta, matar a un rossinyol. Bé, doncs, com que ho he llegit així una mica per sobre, m'he confós amb la... Bé, doncs, llavors, fet això, aquest petit homenatge, jo crec que avui podríem començar per... perquè a la part final farem el que tu ens proposaves, no? Del Rasselkrow. Del Rasselkrow, no? Llavors, doncs, jo he vist la pel·lícula dels germans coents ja, a B. Cessar, i la veritat és que, bueno, que és molt divertida. Jo ja saps que soc molt partidari d'aquests dos realitzadors, i llavors, aquí, hi ha un Jordi Vallekaminal, doncs, destaca que aquesta és de la parbaixa, o sigui, no pas de més qualitat, diu, però diu, esclar, diu, però és que els germans coent, que ara que sigui de la parbaixa, és un esdeveniment cinematogràfic, no? Probablement jo no estic del tot d'acord amb aquesta valoració, sinó que jo crec que, precisament, un autor, encara que pugui haver-hi, doncs, pel·lícules que puguin atrapar-te i, paral·lelament, aportar-te molts elements molt més punyents, i el que destaca ell, pel·lícules com s'an faci, la propòsit de l'Ewin Davies Barton Fink i Fargo, i no esperis per a ells, doncs, podria estar en aquesta sintonia, no? El que jo crec és que els germans coent acaben... o acabes trobant, amb els seus films, que jo, si no els he vist tots, podrien assegurar que gairebé tots, en tot cas, n'hi ha algun canal cap a l'últim moment. Més cap aquí, però tots. Jo el que veig és que és una persona preocupada per destacar virtuts i defectes d'aquest teixit social, en el qual vivim i, veritablement, sempre amb un eix vertebrador que podria ser el que tantes lluances, determinades persones en el teixit social, en què vivim, per exemple, el cindit de Greuges, la qual s'intonitzen amb la mediació. Aquí també tenim aquesta mediació, i això, si ho recordeu, sobretot muerten les flores, entre les flores és una pel·lícula que parlava ja d'un mediador, no? En aquell cas era entre dos grups de Gunsters, que rivalitzaven per conquerir tot l'espai, i aquí estaríem parlant d'uns estudis que, d'una manera àbil, en els anys 50, està ambientada els anys 50, en el punt més brillant del que podria ser el Hollywood conegut, doncs, de la manera que contracten a un mediador, també, precisament perquè arregli totes les constants negatives que poden aparèixer en el transcurs de l'edificació. Jo crec que és important dir-ho així, edificació de diferents films, un estudi concret, doncs perquè ho arregliu, ho ventilgui, en definitiva, a Maki, anar a la premsa, el condicionant i tal, tot allò que pot turbar, i que hagués pogut malmetre la continuïtat dels propis estudis, perquè la moralitat, en aquests anys 50, amb els comunistes pululant, com una realitat que calia combatre d'una manera faratge, fins i tot, doncs, ells no deixen de plasmar-ho, això, també. I ho fa, jo crec que és una manera... fins i tot divertida, però ja saps que a mi en costa una mica entrar en el camp del divertiment, i la veritat és que la trobo molt interessant, perquè al costat de pel·lícules on ens destaca virtuts i defectes, com deia, perquè hi pensem, no pas solucionats per ells mateixos, sinó que és una proposta, aquí també ens fa proposta de reflexionar sobre aquelles famoses pel·lícules que probablement tenim ben edificades en el nostre interior, i que aquesta edificació té la gran virtut dels clàssics, que tantes vegades ens ha portat a nosaltres, el grup que formem aquest espai, doncs una discussió que ens permet identificar que és sí que no dins aquest camp. Doncs les pel·lícules que trobareu en aquesta pel·lícula, reflectides en trossos, són autèntiques pel·lícules d'aquelles que tots recordem, i lògicament, per moltíssima gent, fins i tot pel mateix xesco, ahir ho comentàvem, doncs això són els clàssics. Aquesta és una pel·lícula que ens parla de clàssics. Un homenatge als peplos, a les pel·lícules de romans, sobretot. No, només, no, només. Això és d'un cinema en general, des de l'actor que fa Westerns, que et decideix, no sé qui sigui, un productor per donar-li nom a la pel·lícula, que ha de fer una comèdia, i la comèdia no hi entra de cap manera, i com el realitza de la comèdia, que podria ser qualsevol, Billy Wilder o... És igual, no? Ernest Lovic.Ah, sí, per exemple. No crec, no, jo crec que no. Aquesta és massa bo, com per fer-hi broma, no? Ho diries aviat? Algú que perdia fàcilment la capacitat de convèncer en l'altra, no? Perquè això va, també, a la pel·lícula, no? Com fem que el nostre treball, i que hem estat contractats per això, generi un equilibri dins el que és difícil d'aconseguir, que permeti que aquells estudis segueixin tenint aquella brilla en to, en definitiva, aquella capacitat de recaptació, no? Bé, jo, a mi em va dir, em va portar coses, eh? Encara que siguin petites. Em va fer pensar, no pas en una constant positiva, la qüestió de la mediació. I això, per mi, ja està molt important. Perquè és clar, la mediació és com aquell que la nena maca de tot el teixit social en què vivim, perquè es fa una barbaritat, això, no? I el que us ha fet és el que guanyes. I pot tenir les seves parts fosques, vols dir, també. Les ha de tenir, necessàriament, com a part de la... De la nostra manera de ser. De la manera de ser, sí, sí. Ja els Germans Coens, així, ja, intentant fer una reflexió del que m'han anat provocant i proporcionant a mi al llarg dels anys, diria que els Germans Coens han provocat fascinació a tothom. Per la manera com han agafat els diferents gènere cinematogràfics i els han anat versionant pel·lícules, això, de Gunstels, pel·lícules thrillers, com Fargo, per exemple, que van fer una pel·lícula de cinema negre, però completament particular en un món molt ambientat en el sud dels Estats Units, però amb uns personatges extrafalaris, i al mateix temps extravagants i fascinants, no sé, tot plegat, era una cosa surrealista, però molt convincent per l'espectador i com donar-li la volta a tot el que havíem vist fins llavors. Al llarg del temps, la veritat és que jo els he perdut una mica no de vista, perquè he anat veient també les pel·lícules, com tu mateix, a propòsito de Gordon-Lewis. Gordon, no em sembla que no. Jo em sembla que m'ho sí. Aquesta és boníssima. Jo reconec que no vaig saber entrar. En canvi, quan la va explicar, per exemple, Albert Rodríguez, és que és impressionant, aquella pel·lícula. És un valor tan... Això que deies tu, surrealista, jo crec, que vull dir que entra en el camp del surrealisme, agafa un personatge i és que, que més que despullar-lo, el que el fa és íntim, que te l'acompanya a dins del teu interior, com espectador. Digue'n-ne que l'espectador té dues postures, que diria jo, la de simple espectador. En definitiva, jo crec que un dia també m'ho vas recordar tu. Diu, sí, anem a veure pel·lícules, després les comentem i ja està. Però això ja qui s'ho agafa d'una manera molt diferent, i ja està més clar que l'aigua, les valoracions, llavors, també són molt més constructives, vull dir, ho contemplen tot, ja no només és qüestió d'aquest agradi o no, sinó que hi ha tot un propòsit, i en aquests germans jo crec qui és, com en els d'Ardent, d'una altra manera, encara potser més potent en el cas aquell, encara més radical, diria jo, sobretot aquesta última que va fer amb aquella noia que havia de conservar el treball i tal, i fantàstic, i aquí no, aquí hi ha com una... Hi ha com una identificació amb el cinema i Maricàs, clar que sí, totalment, i és, no? Però quina diferència hi ha de les pel·lícules que et proposen ells? La diferència és avismal, per mi i tu, perquè... Jo ja et dic que estic intentant caracteritzar una mica la... No, si vols. La influència que m'ha anat venir, no, valor de lei, per exemple, és una altra pel·lícula que a mi em va despistar també. Jo penso que, a veure com ho explico, crec que s'han dedicat molt també en els últims anys més, potser, a fer didàctica del cinema, és a dir, explicar-nos com és el cinema per dintre, explicar-nos aquesta mateixa, David César, tu ho estàs dient, que fan com un homenatge, al mateix temps una reflexió sobre com funcionaven els estudis, crec que s'han dedicat sobre... Un homenatge més aviat, no? Doncs això, una reflexió sobre com funcionen... Una reflexió de pensament i de reflexió sobre el cinema i en uns anys tan brillants i tant... Però potser han deixat de banda més a l'oferir propostes creatives i propostes de solució, per dir-ho així, s'han dedicat més a fer radiografia de determinats personatges. Per mi, jo, per una opinió completament personal i que no tinc del tot definida, però que no acabo de veure la profunditat a la que arriben aquests personatges. En canvi, vam fer aquella d'un tipus corriente, que em van caixar completament amb el seu univers... Aquesta és la que jo no he vist, ells, veus? Per primera vegada em va sorprendre molt aquella pel·lícula, perquè jo no era conscient tampoc de que ells eren de religió jove i pertanyen a aquesta tradició, a aquesta velló. Llavors, el manifestar tan clarament a la pel·lícula, que ells s'interessaven per aquells temes i entraven dintre de les sinagogues i parlaven de les tradicions joves, i ho feien d'aquella manera tan profunda i al mateix temps tan irònica i amb una capacitat per mostrar-nos una realitat perquè els que no estem dintre, els que són profants, d'aquesta manera de funcionar, d'aquestes normes, doncs no coneixem, i amb la reflexió existencialista que fa amb el pessimisme que denota la pel·lícula, no sé, em van caixar completament. En canvi, les altres em despisten, no sé exactament a què juguen, i el problema és que em fa la impressió que juguen excessivament. Juguen excessivament a agafar una sèrie de valors, una sèrie de característiques, que al final són com aquesta d'ABCSAR o aquella de O'Brother, per exemple, que agafen la història de l'audició, de l'aliada, llavors fan una comèdia amb això, fent referències segurament agafades d'una manera molt brillant, perquè els guions els treballen molt bé, però que al final no pots anar més enllà, avui dius allò que ensenyen. En canvi, per exemple, parlaves dels germans d'Ardent i pots arribar a profunditats, també, sempre des d'un punt de vista personal. Els veig els germans d'Ardent amb molta més capacitat insisiva, molta més actualitat, el que explica, amb més capacitat per parlar-nos de les coses com són a la realitat, no només del divertiment, dintre del divertiment. I és el que em passa últimament amb els germans coin, hi ha algunes que em resulten brillantíssimes, hi ha d'altres que em quedo molt a fora, amb aquestes que diuen de valor de llei. Bueno, sí, un homenatge a la pel·lícula original, una volta de rosca al que en aquella pel·lícula, amb aquells valors tradicionals, doncs existien, però no sé on s'arriba amb això, no acabo de veure. Però tu ho expliques molt bé, i altres persones que ho expliquen molt bé, i quan ho expliqueu sí, quan ho expliqueu ho veig clarament i m'acaba de convence. Però després, no sé, torno a intentar entrar-hi, segurament és una dificultat meva amb aquests directors, perquè canvia un director que ha anat fent una miqueta al mateix que ells, que s'ha anat versionant tots els gèners possibles de la història del cinema, la història ficció, la ciència ficció, el western, el cinema fins i tot eròtic, pornogràfic. No sé si aquí em refereixo al cinema musical, al Winterbotton. Per mi és un director que no ha perdut en cap moment res, avui he entrat en una profunditat en tots els temes, per la seva manera de funcionar, per la seva filosofia particular, i ha sabut donar sempre, o com a mínim, a mi m'ha entrat completament, del que vol explicar i de la profunditat amb què ho vol explicar, i de la capacitat de sugestió que té el que. No es queda només amb una radiografia d'uns personatges, amb una radiografia d'una situació, sinó que ens permet anar més enllà i fer-nos interpretar una realitat determinada, i poder, amb això, fer fins i tot tertúlia sobre el tema que ens parla. Ens diuen, mira, això és així, t'ho ensenyem d'aquesta manera, i tu fes el que vulguis amb això, però nosaltres tenim aquesta maestria per fer cinema d'aquesta forma, i això és una cosa que no em deixa de vegades d'inquietar amb alguns autors, també, en literatura, que ho fan. Arriba un moment en què se saben tan bons que es dediquen a mostrar què bons que són. No sé, però ja dic que són completament opinions, i segurament mancances que jo tinc de ser capaç de profundir les qüestions de guió i de radiografia de personatges, que això, tu, Albert Rodríguez i altres personat, doncs feu molt millor. M'ha passat d'una mica el mateix, perquè feia temps que volia, de fet, ahir volia veure Teixe Comida, però la vaig buscar jo per internet, a veure si estava amb aquestes plataformes digitals, a lloc pagant una petita quantitat, però que ja és prou legal la cosa, i encara no estava disponible, i vaig anar a parar a Truman, al final. I va passar una mica el mateix, és una pel·lícula, que em sembla que tu has vist també, ara dius que no amb el càlid, jo em pensava que sí, és una pel·lícula que es deixa veure, és maca, és agradable de veure, que té unes bones interpretacions, però al final, a mi personalment, em deixa una mica sense poder anar més enllà. En canvi, quan la vas veient, vas pensant en pel·lícules de l'Isabel Cuchet, per exemple, a la vida secreta de les paraules, que tenen una intenció, com a mínim, de plantejar temes amb una profunditat més gran, i arribar a coses que no s'havien plantejat d'aquesta manera mai. Perdó, Truman és una pel·lícula bonica, agradable, però que tot el que planteja ho hem vist moltíssimes vegades, moltíssimes, tractades d'un tema d'una manera molt similar. Per tant, és una pel·lícula que és correcta, està bé, i tot plegat, em sap greu, perquè sembla com una pantomima. A més a més, el fet de nominar en diferents premis, tot secundari, actor principal, és tan absurd, tant absurd, estan tots dos a un nivell tan equitatiu, de minutatge, diguéssim, en la pel·lícula, que fer això és un joc tan pervers, perquè ens estan explicant com funcionen els premis, ens estan dient, fem el que volem, nomenem secundari per donar-los el premi principal, no té sentit. De fet, el Javier Cámara va fer una petita broma així, però molt significativa i molt dissimulada en els premis d'audir, va riure així una mica per sota el nas, va dir a tot secundari, quina gràcia. Va dir, què voldrà dir això, una pel·lícula en què comparteixo? Jo no l'havia vist encara, no podia valorar-la, i ara tinc moltes ganes de veure'n, no sé si tu l'has vist, per comparar-la. Perquè un truma n'ha guanyat tots els premis, i la pel·lícula del Fernando León de Ranoa, no recordo el títol exactament, no em ve al cap el nom. A mi em fa la impressió que deu ser una pel·lícula potentíssima i original i diferent, o serà la que intentaré veure per la setmana vinent així, podem veure una mica la comparació. I una altra pel·lícula amb gos, que ja hem comentat aquí, hem parat amb el director i hem d'allò... que, com a mínim, l'altre pel·lícula amb gos, que és el camí més llarg per tornar a casa, sembla que és tota una altra història molt diferent. Intenta, doncs, allò, el que deia jo dels Germans Coen, el Viterbotton. El truman correspondria el que jo comentava dels Germans Coen, un comentari segurament molt superficial i el que s'hauria de profundir molt més. I el camí més llarg per tornar a casa correspondria una mica el Viterbotton, el que deia l'espectador. Estic plantejant una cosa que no és fàcil de similar, que no l'has vist d'aquesta manera mai, tot i que la estructura pugui ser molt clàssica, la del camí més llarg per tornar a casa, el director ens ho va explicar molt bé, va donar tota una lliçó de cinema, dient-nos que ja havia agafat la estructura clàssica d'un guió, i no s'havia volgut sortir del que era el plantejament d'un heroi, d'un anti-heroi, al moment determinat en el que la història havia de donar un giro, i a ell, com a professor de guió, tenia molt clar com ho havia de fer, ho havia fet i estava content d'haver-ho fet d'aquesta manera. I llavors, suposo que aquí tenim sempre, i de setmana vinent tindrem el Joan, la Carme, el Paul i la Lídia, i cadascú tindrà la seva opinió, però jo una mica l'anàlisi que faig del cinema que hi ha últimament i de la pel·lícula, la qual després parlarem de Water Diviner, li passa una mica el mateix. I la Carme també, i deien, com que no han pogut venir, doncs dono la seva veu. El s'havia decepcionat molt, el s'havia decebut, en una pel·lícula que la veien que tenia moltes mancances per tot arreu. No sé tu què la vas veure, com l'explicaries, dintre d'aquestes coordenades que estem parlant, de pel·lícules que puguin proposar una cosa nova, que estiguin dintre d'una indústria molt determinada, d'un guió molt estipulat, com l'anàlitzes, per començar a tractar el tema i podem anar parlant d'altres coses. Vull dir que no tenim per què entrar allà amb el tema i no sortir d'ell, per suposat. No, a mi em va decepcionat, també. El que passa és que, a veure, la decepció no seria la paraula segons el meu criteri correcte. Jo crec que una pel·lícula s'ha acabat fent, i llavors tu la vas seguint. I automàticament, o sigui, aquest punt que has posat en David en boton i els germans coent, jo penso que pot ser molt vàlid per entrar en el camp de dir, escolta, i no m'equivocaré. Què vol dir que no m'equivocaré? Que faré una valoració respetuosa. En definitiva, faré més de mediador que no passa crític, no? Que això no fa gaire que se'n va passar pel cap i crec que és prou important. Sí, és molt interessant. Ho hem d'anar treballant. Llavors, jo crec que és una pel·lícula que vol tenir una qualitat. Jo crec que hi ha un punt del film que és quan ella és mort, o sigui, la seva dona. Aquesta pel·lícula es va passar al Dilluns, al vespre. Dilluns, o Dilluns. O Dilluns, sí. Penso que crec que era Dilluns. Em va comentar, Joan, que la feien. Llavors, el punt aquell que desapareix, o sigui, fins aquell moment aquell home, havia perdut tres fills a la guerra i, automàticament, ella havia superat l'inconvenient. I això pot ser molt criticable i pot ser, o sigui, des d'un bon principi, plantejar aquest punt. I llavors, amb la mort, que pot ser suïcidi de la pròpia mare, que li reclama que ell no ha fet res per recuperar-los, perquè no hi ha la certesa que sigui mort, automàticament aquell home li canvia la vida totalment. Jo crec que aquest és un principi que a mi no m'angresca aquest principi. No puc estar-hi d'acord. Potser t'angrescarà una mica més. Si et dic que la interpretació que jo faig, que crec que es pot fer d'això, és que ell, al cap i a la fi, acompanya a la seva dona fins al final, perquè el que no vol tampoc és marxar a buscar els fills, mentre ell estigui allà amb aquell... S'equilibri, també, que li ha provocat. Quan hi ha... Ja pot marxar. D'alguna manera és lliure, però d'en dir-ho així, de manera positiva, o quan hi ha fet la seva feina, de manera... No sé si més... Encara m'ho poses més bé. Vull dir, amb definitiva, esclar. Vull dir, l'opció que ell fa, com a ells deixaran aquesta dona sola aquí, que li pot passar qualsevol cosa, i no estaré jo aquí quan hi ha estat amb ell, i tal. A veure, vull dir, crec que aquell punt... d'això, de guió, crec que malmet tota l'altra història. I lògicament a mi se'n va fent molt desagradable. Jo vaig dir, sí, home, i ara és clar, i ara que ara s'ha de seguir, i tota la vida ja queda absolutament condicionada, precisament perquè hi ha hagut una insistència, o sigui, ell no és en cap moment ell. Vull dir, no ho és. Vull dir, està completament mediatitzat per l'interès d'altres, no? I, llavors, tot el que s'esdeve posteriorment, doncs crec que no es correspon amb això que, que diem, que tantes vegades s'esmenta, no? Que la persona, quan està bé amb ella mateixa, és quan és més capaç de fer les coses més bé. En canvi, quan hi ha, doncs, s'està emocionant molt potent, automàticament, deixa de ser tal. Llavors, esclar, a tot el que ve després, l'explicació crec que hi ha uns canvis excessivament ràpids del que representa el passat i el present, i esclar, vull dir, em va agradar molt, una cosa sí que em va agradar molt, és de la manera que busca l'aigua, la troba, ja quan la té, diu, ja he trobat, i allò no val per res, home, no. Ho sento, m'entens? No, això no val. Això és trampa total en la vida. Un per viure i per crear una situació de vivència, crec jo, molt potent, vull dir, el que cal és el respecte absolut en l'altre, vull dir, quan li explica, diu, he trobat aigua allà i tal, perquè la feina que té allà i tal, no? Em va tombar per alguns aspectes d'aquí, jo crec que hi ha una filosofia, per dir-ho d'una manera que no puc acceptar-la com a bona, igual que no puc acceptar com a bo tots aquests films, i pel que sembla el rebenat aquest, té aquesta constant que acaba argumentant i justificant el fet de la violència sense mesura, perquè en definitiva has estat tocat de tant fet mal, és clar, totes les persones que tenen inconvenients prou poderosos en la vida, prou poderosos vol dir prou desestibilitzadors, seria comprensible que acabessin a la desestibilització, crec que això no es correspon. Doncs, llavors, una història que m'està fent pensar, això que dius que està protagonitzada, que va ser, de fet, la història que va donar més embrançida a la carrera del Russell Kroff, sortint i entrant per aquest tema, doncs és gladiàtric i parla del mateix, parla d'això mateix, igual que Benur, que seria una miqueta com el referent directe d'aquesta pel·lícula, ni totes aquestes pel·lícules de venjança, estem parlant d'aquest tema. Sí, sí, de la mentalitat, en definitiva, d'aquest eroi que es crea a partir de la desgràcia de trobar-se en una situació molt potent, o mai ja realitza dos que ho han tractat molt diferent. Per exemple, els germans colls ho han tractat, això. I si ho han tractat no així, és d'una altra manera, no? Ens entenem, vull dir, és clar, clar, clar. Potser a valor de l'Ei, ara estic pensant que potser una mica també parlen d'aquest tema, però sí que amb això tens raó. Amb una manera molt diferent de tractar, el fet d'anar a buscar aquesta, o d'anar a la recerca d'aquesta... Bueno, d'aquesta retaliació, que em sembla que es pot dir d'aquesta venjança, d'un passat determinat, o pel·lícules, per exemple, com la de John Ford, de deserges. Ara t'esmentaré una pel·lícula que vius, que em va decepcionar molt aquesta setmana. Clar, el problema està segurament en que es faci una victòria d'això. És a dir, sí, per exemple, com a deserges, centauros del deser, de John Ford, que hi ha també aquest desig d'anar a buscar aquella nena perduda dintre d'aquell d'allò, però, veritablement, t'adones que allò no satisfa a ningú. Vull dir, n'he la noia, perquè ja ha estat absolutament absorvida per aquella cultura, i està alienada en el sentit de que està amb un altre d'allò. Això sí que és molt important. Clar, i el mateix search, el mateix buscador, el John Wayne, que ha anat allà i que torna, és un sentit de la vida, perquè ja no sap ni on anar, ni què fer, ni on... I per tant, això suposo que és molt diferent. Ja estem en un anàlisi profund de la naturalesa manera i de com les coses ens vegen. Aquest dia em sembla... Sí, aquest dia vaig estar veient una pel·lícula, que no et sabria dir qui les interpreta. El que sí que hi havia era el que havia fet de John Ford, el d'allò, l'últim a l'anterior. Ara no me'n recordo com se deia. De tota manera, és igual. Resulta, ja la vaig trobar així una mica començada. I del que parlava, precisament, és que hi ha un matrimoni, que té una filla, que hi ha un home, que l'ha segrestat, i que aquest home els està obligant a fer un seguit de coses, arribar a temps i tot això, que ja n'hem vist a algun altre. Em va cridar molt l'atenció a dir que tot això té una mena d'afredor, una mena de càlcul, que això ja veuràs com al final de tot, el que es produirà és que aquí hi ha alguna cosa de benjants, alguna cosa que fa moure aquest home, perquè no està d'acord amb el que s'ha produït o el que es pot produir. Evidentment, és una cosa que s'havia produït. I efectivament. Efectivament, sí. I al final de tot, el que acabes... O sigui, és precisament un home que té tota la vida, ho té tot solucionat. Vull dir, té un... Bé, tot bé. Vull dir, tot li va de conya. A més a més té una man. Llavors, aquest és el problema. Què vol dir aquest és el problema? Que la man té un marit, i té un marit tan llest, tan vàlid com ell. Automàticament organitza una situació que en definitiva el que fa és desmuntar en la persona aquesta i ho desmuntar d'acord amb la seva pròpia dona. O sigui, ja com m'entens, vull dir, un joc. Tot un aposta en escena, com si fos una pròpia obra de teatre, maquinada per el mateix marit i la dona d'ell mateix. I la seva pròpia dona, evidentment, s'avantaran tots dos, perquè es trobaran i quedarà clar que són abans. A mi em va molt estar molt aquesta pel·lícula, però moltíssim. Perquè el que està passant el cap ja de fi, i amb això jo no estaré ni molt menys d'acord amb promocionar els adulteris, però el que està clar és que el que està jugant és a convèncer que tot el que s'està produint o tot el que generen aquests dos actors, el cap ja de fi precisament tenim, comença de tu com espectador, comença de tu com espectador, que tot allò té una lògica aplastant. I aquí no jugo. Sí? Sí, sí, sí. No, no, és el tema de forçar un guió, simplement perquè tingui una estructura brillant i oblidar-nos del que volem explicar. Estic intentant buscar, suposo que et referies al actor Roger Moore? No, és el de més cap aquí, aquell que va estar l'Àmbore i no l'altre. És que no me'n recordo com se diu ara. Daniel Craig, no, que és l'últim. No, que és l'últim, sí. Tinc multidalton, tampoc. Bueno, doncs ja... En queda un altre, en queda un, sí. D'acord. I bé, però el que és més important és el que t'he explicat. Al final de la pel·lícula vas dir, carai, tu, quina manera. Quina manera més clavada, de convença? I això és el que em sembla que no és vàlid, no? Doncs podien comentar alguna pel·lícula del Russell Crowe que tingui característiques diferents a aquesta que estem dient. Home, va fer la ment meravellosa, per exemple. Aquesta, què tal? És una pel·lícula tova que tracta el tema de l'esquisofrènia i de la psicòsia, o sigui, això com se diu ara. Ai, que no me'n recordaré. De fet, és una situació psicòtica que ell viu. Va ser un gran, ja ho sabem, que va ser senyor Naix. Sí, en John Naix. Un matemàtic. Una ment meravellosa. Exactament, una ment meravellosa, que va tenir l'inconvenient de beures desestibilitzat a partir d'una ment que li funcionava amb unes constants esquisofrèniques, que és el que en definitiva li passen determinades persones que els fa patir però fora de tot. I tot això necessita d'un tractament que allibera aquest patiment a les persones. Tot i així, hi ha moments que es desestibilitzen i, lògicament, el patiment és superior al que tu puguis conèixer i el que jo també. Llavors, la pel·lícula mostra molt bé tota aquesta constant. El que passa és que té com un final esclatant que no té res a veure, per exemple, amb el que planteja una pel·lícula que portava a partir del Spider, que, veritablement, allà sí que era una autèntica investigació sobre el que representa l'esquisofrènia. I aquí estaríem en una situació més dolça. Però potser únicament pel fet que aquella pel·lícula del David Cronenberg, dels grans directors de històries sobre... De les negatilitats humanes. L'interior de la ment, sobre profundament dels mecanismes de la ment. Doncs segurament jo diria que és una qüestió de... de estructura narrativa. És a dir, el David Cronenberg és prou valent com per la Teranyina, que té aquell personatge, perquè Spider vol dir aranya, i el que veiem és que ell té una Teranyina fabricada a la seva habitació, que correspona a la seva problemàtica mental i a la seva dificultat per sortir d'això. Doncs segurament, en cap moment, el David Cronenberg ens amaga aquest personatge a té aquesta Teranyina. El David Cronenberg i el Ron Howard i els dionistes d'una ment meravellosa és que juguen, durant tota la pel·lícula, fer-nos creure en una realitat diferent. I al final ens demostren que és una altra cosa. És a dir, juguen a jugar, una mica el que deien. No juguen amb l'espectador. Això a mi... Et tranquil·litza, per dir-us una manera. Sí, fins que al final et donen la sorpresa, per dir-te... Ai, mira, també he estat explicant tot això, però tot això no és vàlid, és important i quedarà en la ment de les persones, en la ment dels espectadors, per dir quina habilitat han tingut per portar-me fins a aquell moment i no a donar-me. A l'estir, una mica del si se sentit, per dir-ho d'alguna manera, però que el si se sentit té la validesa, que una vegada que es descobreix el que passa, que teníem tota mena de signes. Penses com tu han fet i dius... No, però després continua amb la història i llavors li donen un sentit diferent. Li dona el director, li dona un sentit i explica, bueno, a partir del descobriment d'allò, a partir del desvellament de l'espectador, i no només a l'espectador, sinó als protagonistes de la pel·lícula, li donen el veritable sentit del que et volen explicar. Amb la ment meravellosa, en canvi, una vegada que es descobreix això, és com que et desinfles. Llavors tot el que m'estaves explicant, m'ho podies haver explicat d'una altra manera, perquè jo anés seguint això d'una altra forma, d'una altra forma. Els llocs aquests dels guions, que estem parlant des del començament de la pel·lícula, que si t'ho expliquen d'una forma, et poden, al final de la història, donar una idea de que tan ompler de contingut i de què d'allò, o et poden deixar completament buit únicament fent-te veure que han fet uns llocs d'artifici per acabar allò... Esclatant en el cel i parar de comptar. De totes maneres, una ment meravellosa va ser una pel·lícula que el Russell Crowe no poc la coneixia, però la vaig veure en el cinema i em va sobtar. Com que parlem d'aquest home, una persona que té aquest físic que té, un físic així contundent, és gros, és d'una complexió forta, té aquests rostres així més aviat, en principi, que donen la impressió també de fortalesa física, i que ha estat considerat sempre... Jo per això volia parlar d'aquest actor avui, perquè és d'aquests actors que no sabem ben bé considerar-los gran actors o no, uns actors dintre de l'Estat System, però que no tenen més consistència, però simplement que estan dintre d'aquest tema, i llavors ja aconsegueixen papers bons, i van enllaçant un paper amb un altre i parar de comptar. A més a més, també durant la seva carrera, durant el seu desenvolupament, així de l'estrellat, d'arribar al punt més alt del cinema de Hollywood, ha tingut alguns episodis també de violència, d'agressió a periodistes, que s'han misculitant la seva vida privada, i doncs ell s'ha defensat i ha tingut... És un personatge amb aquests tres d'alguna forma compulsiu, d'aquesta manera potser una mica del que reflecteixen algunes pel·lícules de les que comentàvem, una mica el que li passa al protagonista del lado bueno de les coses, que té aquest punt i que està medicat, aquest home, en canvi, el Russell Croft, com que està en aquest punt anal, si és on se li pot acceptar tot, no? Bueno, però jo el que volia arribar a tot això és que ha fet pel·lícules, i ara parlarem d'algunes d'elles, que ha demostrat que té una sensibilitat molt gran per arribar a desenvolupar personatges. Mira, una que jo vaig veure fa molt poc, que m'havien parlat un munt de vegades, que tenia curiositat i tenia moltes ganes, perquè és un director que m'agrada molt, és el Peter Weyer, que és màster-en-commander, protagonitzada per ell. A part del desenvolupament és completament sorprenent, vull dir, té unes anades i unes tornades, que no entren dintre de cap guió, d'aquests que diem classic i establert, sinó que, a veure què passarà ara, no? Vull dir, fins que arriben allà, passen per davant de la... amb el vaixell aquest, que van fent com una mena d'investigació científica i que tenen un equip de nois que estan aprenent també el seu ofici, doncs arriben a les silles galàpagos, fent referència al viatge aquell del Bigel i el Darwin, que va ser allà on va descobrir la veritat enorme d'espècies a partir de la qual va fer l'origen de les espècies, va treure moltes conclusions de la veritat immensa que hi ha en aquella silla, doncs passen per davant d'allà perquè no poden aturar-se en aquell moment, després tornen i llavors sí que veiem allà les diferents espècies que es troben encara a l'actualitat, que no està rodat a l'actualitat, però fent referència a finals del segle XIX o així, i ell està allà amb una tranquil·litat pasmosa, fent un personatge complexa, però que no... no ho fa amb una naturalitat enorme, i és un personatge que ha de ser amable amb la tripulació, que ha de saber en el moment en el que ha d'estar, i allò, amb una calma tremenda. A part de la més meravellosa que em va deixar aquest gust, d'agradors de veure que és una pel·lícula molt comercial, molt enganyosa, com comentàvem abans, un Ron Howard, que per mi és un director molt eficaç, el que fa, ho fa amb una consistència al cos i de vingi, i tal que ho pots criticar de moltes maneres, però que és eficaç, com a pel·lícula comercial, de portar punts molt engrescadors de fer-te pensar en determinats temes. Doncs allà hi ha una ment meravellosa, va dir, home, aquest actor que la gent diu que és un actor més aviat, li dona un matís, una sèrie de matís del personatge aquest, el John Nash, que no va deixar d'agradar-me. Gladiator és una pel·lícula que tot i que el Joan, vull anar donant veu a les persones que no han pogut venir, però que en donen la seva opinió, que per ell és la pel·lícula cap dalt, i que fa que aquest actor tingui una presència enorme. Segons la meva opinió, aquí, com que la pel·lícula entra dins d'aquestes coordinades de gran espectacle, s'ha de fer ser més d'aquest espectacle, i la presència, la manera com el disfressen, dins d'aquest tema. En canvi, una miqueta abans, un any abans, s'havia fet una pel·lícula que és d'aquelles pel·lícules que jo considero que són de manual, però amb una consistència, amb una possibilitat de raonar sobre el que t'explica, molt gran que és dinsider, el dilema. On ell, precisament, és el dinsider, que vol dir el que s'introduix a dins d'una trama, en aquest cas, una trama que no és gaire habitual i és de denúncia per part del Michael Mann, un director, per mi, consistent, molt consistent, tot i que també dins de la cinema comercial, que parla de la manipulació que fan l'estabacalera respecte al producte que venen, perquè la gent es creïu una edicció a partir d'allò. Llavors, hi ha una persona que surt, que és el mateix, Russell Crow, si no recordo malament, que surt d'una indústria tabacalera, i vol denunciar-ho, això. Doncs les pressions que té aquesta persona, enormes, com podem imaginar, amb l'alpatxino a l'altra banda, fent de periodista que vol que aquesta persona treu-li el màxim possible, i el Russell Crow està entre mig, entre mig de les amenaces dels industrials, de les amenaces també, d'alguna manera, d'aquest periodista, perquè treu-li tot el suc possible a la història, i ell, que vol ser sincer que el públic, que la gent que està consumint aquests productes, com a mínim, sàpiga, de quina manera l'estan manipulant, i un altre personatge, just abans de Gladiator, no té res a veure amb Gladiator, res espectacular en quan l'ha posada en escena, però, a menys, fent una interpretació a l'habitat, que és molt, molt eficaç. Una altra interpretació molt eficaç, que també vaig voler veure, perquè em crida molt l'atenció, que és l'August Gier, un bon any, no sé si la recordes, que és una pel·lícula en què ell resulta que és en Asa Benta, ell representa que és un... bueno, un broker, un oficinista, una persona que treballa en el tema de la borsa, de allò, i en un moment determinat, s'ha en Asa Benta que té una herència a l'altre banda de l'Ocea, a França, concretament, d'unes vinyes, d'uns petits terrenys, i va cap allà, a veure què fa, a veure què fa amb això. I es troba una realitat diferent en aquell viu. La pel·lícula està molt bé perquè ell està parlant per telèfon, amb la gent que ha quedat allà treballant, amb la seva feina, ell ha de prendre una sèrie de decisions, però veu la pressió que li estan col·locant des d'allà, i veu la tranquil·litat amb la que es pot prendre la vida des d'una altra banda, i aquests dos extrems en el que es mou aquest personatge. I de nou, la tranquil·litat, la naturalitat, amb la que aquest actor desenvolupa aquestes dues besants, que va semblar que també donava una mesura força bona de la seva capacitat d'entrar dins d'un personatge i de fer-nos entendre que sí que hi ha un actor. Però la pel·lícula segurament definitiva, que em va convençar... Després, entre mig, vaig veure els miserables, perquè són pel·lícules que no estic seguint un ordre econològic, sinó un ordre en el que jo les he anat veient, no tant en l'ordre en què es va fer. La pel·lícula és una mica forçat, perquè vaig anar a veure amb uns amics. Hi ha el cinema psiquari i una pel·lícula molt interessant, sobretot perquè tota la pel·lícula és musical. No hi ha ni una línia de diàleg que sigui parlada, sinó tot cantat. I ell fa el personatge de Javert, el personatge dolent per antonomàcia de la història dels miserables, i canta també, canta amb una veu aquesta greu. I una altra vegada, tornar a fer un personatge convincent, duu, fort, dolent, però que, bueno, la veritat és que tu oblides una miqueta, que és el Russell Krogg, del Gladiator i d'altres històries, i et col·loques allà dins. Però hi ha dit que la pel·lícula que em va convençar a mi del tot, que aquest és un actor que és capaç de disfressar-se, d'entrar dintre del personatge, i de fer-nos entendre que hi ha un tros d'actor, és una pel·lícula que aquí es va dir La sombra del poder, i jo la setmana passada no me'n recordava del títol en castellà, i en la versió original es diu State of play, no que no sigui com estat del joc. I aquí fa d'un periodista, també d'una manera similar al dilema, però en aquest cas m'ho vença dintre del món del periodisme. És un periodista que, juntament amb un altre periodista més jove, que entra a la reacció en aquell treball, són els únics que intenten atrevir-se a entrar dintre d'una trama de corrupció política, de jocs d'influències, de coses d'aquest tipus, on la cosa més curiosa és que l'amic personal, del personatge que interpreta el Marcel Croc, no me'n recordo quin actor és, no sé si és l'Alpachino de nou, no em sembla que l'Alpachino no ara ho buscaré, doncs és un amic personal seu, un amic íntim, i en tot moment el Ben Affleck, que és el polític, l'oponent, i la noia joveneta que ve a col·laborar amb ell en la reacció del diari és la Rachel McAdams, que està fabulosa, tots dos fan una parella actual, molt, molt interessant, ell molt més gran, hi ha molt més joveneta, però el joc de mirades i el joc de complicitats que tenen a la pel·lícula, i aquí Marcel Croc, veritablement, no sé, sorprenent, vull dir, allò amb una mena de perruc amb un cavallació una mica etallar, amb una mica més baixet del que ells en realitat, els gestos que ha creat, gestos com molt convencionals, com molt allò de remenar-se una miqueta al cabell, però hi són petites coses que et fan entrar al personatge, i que això me la va recomanar aquesta pel·lícula un amic i tot el crud, va deixar el DVD, i la veritat és que li vaig agrair moltíssim, perquè no m'ho podia creure, que fos tan enginyós que pogués ser un guió, un actor, es posés tant al servei d'un guió complex, d'un guió complicat, i que totes les frases que hi haguessin també, fossin tan profundes, i l'espectador ens anés guiant també per aquest... per aquest OCA, d'explicar-nos aquesta història. Jo és la que vaig recomanar per veure, que al final no han pogut venir pel motius que hem dit, ni el Joan ni Carme, però és la que vaig dir. Jo vaig recomanar perquè era la única pel·lícula que ha dirigit de moment, que ha fet com a director, com a actor principal, i de l'Estat of play, perquè em va semblar brillantíssima. Jo diria, jo diria, no sé, amb el risc d'equivocar-me, que és la seva actuació més convincent i més brillant de les que he vist seves, i de les que he anat... Té moltes més pel·lícules, he participat ja, no sé, si en 50, 60... És una estrella de Hollywood, en totes les pel·lícules. Com el veus tu, amb aquestes pel·lícules, que hem comentat amb algun altre, no sé si a Robin Hood, per exemple, te'n recordes del seu paper, del Rick Lee Scott, perquè el va cridant per protagonitzar pel·lícules, perquè, bueno, eh, tenen una... Ha fet un Robin Hood, veus? Sí, jo sí, dic la veritat, tampoc. Per això que la comento, per si tothom recorda, l'EA Confidencial, també és una pel·lícula, en la qual aquesta és ja del 1997, del Curtis Hansson, d'aquelles pel·lícules que vecinem a negre, força convincents també, però la tinc una mica oblidada, també. La veritat és que jo també, una mica oblidada. Tot i que reconec que em va quedar com a molt... com a molt potent, esclar, és que imagina't tu la quantitat de pel·lícules que hem vist, com per recordar tot el guió i del que n'hi ha que sigui, a la dira. I tu vas veure ja la pel·lícula de Noah, de Renor Lonoski. Aquesta tinc moltes ganes de tornar a revisar-la. Normalment, quan veig una pel·lícula em queda aquí, però després de veure-la, que em va despistar una mica, de Renor Lonoski, un dels directors que sempre hem parlat, meravellós de tot el que ha fet. A copa aquesta pel·lícula, com una versió de la Biblia, així molt estranya, però després de veure-la, vaig començar a s'avantar-me de com estava fet aquesta pel·lícula, que estava basada en els... com es diuen, en els evangelis, en els evangelis apòcrits, que no era la versió oficial de la Biblia, per això surten personatges que són més propers a la mitologia, d'altres... d'altres religions, que llavors, bueno, Renors Lonoski fa tot un joc, tot un joc d'interreligiositat. Sí, sí, però jo ja dic, reconec que com que em va despistar molt, però m'han parlat moltes vegades d'aquesta pel·lícula, tinc ganes de tornar a veure-la amb uns altres ulls. Però també era ell, si no recordo malament, si és ell, no he, i jo també he fet un... Tu acabes de dir ara també una cosa molt important, no? Nosaltres, que tenim aquesta pràctica d'estar amb diferents emizores, moltes vegades és molt més important una revisió d'una pel·lícula. T'hagi agradat, o no? Això ja no és allò, o sigui que li tinguis una bona valoració, no? Perquè és clar, vull dir, i és que allò ho recordes molt, no? I llavors, per elaborar aquests discurs de valors que intentem, en tot moment, reflectir, i si s'escau recolzant, que a l'habitat ens cauran el pamflatisme i en la valoració fàcil, la veritat és que desperta moltes qualitats. Jo, per exemple, no fa gaire, i ho dic com a última cosa ja, després ho acabes tu, que l'Abraid Hepburn, que és la... Diamantes, oi, com es diu? Desayuno con diamantes. Breakfast at Tiffany's. Que és com es diu en original. Aquesta és una pel·lícula que, quan l'he vist dues o tres vegades, acaba tenint un atractiu especial, no? Per què? I això que juguen valors que jo em puc estar-hi completament en desacord, no? Però sí que hi ha una construcció de dos personatges a la recerca d'una realitat que se'ns amaga d'una manera molt ben feta, com un clàssic total. I llavors, clar, quan la veus altra vegada, dic a veure, a veure, torno a veure, perquè és clar, em va quedar... Em va quedar que sí, però que no... I té un joc irònic molt interessant, perquè és la fascinació per... per els diners, per la joja, per la vida fàcil, per la vida que ja està situada en un punt en què no s'ha preocupat per les coses mundanes. Té aquest punt de reflexió. I tant, tant interessant. I a canvi, la poses aquesta és la mateixa noia, la poses amb vacances a Roma, i allà la veus una noieta més noia. Clar, és reina, allà, però... Però dius, però quina inocència, quina allò, no? I no sé, vull dir, et fa pensar que veritablement, en un personatge com l'altre, doncs t'ha aportat alguna cosa que té un valor afegit en el teu coneixement, i que en definitiva t'ha aportat algun fet molt positiu. Mira, parla't ara de William Wilder, que és el director de vacances a Roma, que també és el director de Benur, per tant... I d'Estan la Idone. I Estan la Idone és el director de... De... No, desayuno, un dia mateix? No, em sembla que no. Em sembla que no. Ara buscarem, mentre recordem a tots els ullens, que la setmana vinent, que sí que tindrem aquí, al principi, a tot l'equip complet, i també al pol i a l'Ídia, que han de presentar el tema que us direm ara mateix, perquè estic buscant dues coses de la vegada, i llavors, al final, no veus res. Perquè el tema que presentaran tots dos és un tema de la veritat, és que força interessant com el que es denomina xarxes socials i cinemes, a dir, Facebook, Twitter, totes aquestes xarxes, com s'han anat reflectint en el cinema últimament, i com han anat tant un tema com una forma, també de fer cinema, les dues coses. Per tant, doncs serà molt benvinguts una vegada més. I a veure, breakfast at Tiffany, la pagina d'allò està dirigida pel Blake Edwards. Això, Blake Edwards. Un dels grans també de la comèdia. Sí, l'altre que has vantat tampoc. No, no, està li donant. Vigila, vigila. Està li donant. Que vagi molt bé. Aquí ho deixem, una salutació per tots els que no han pogut estar avui aquí, i per tots els ullins del programa en directe, en diferit i en les xarxes socials, també. Ara que en parlarem, la setmana vinent. Fins al dilluns que ja estarem al març. Serà dia 8.