CsC 01/03/16 - Oscar + Films (The youth, The revenant, Trumam vs A perfect day ...) + Xarxes socials

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Un dimarts més ja som aquí. Se sent... Sí, sí, se sent, no? Alto i claro. Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! o la música més adequada, o la veu adequada, etcètera, en Francesc, en Francesc Aguilar, i jo, que soc en Joan Morros. Aleshores, estem aquí i podem començar a parlar-se, com sempre, de quines pel·lícules hem vist, d'estrena, etcètera, o si voleu, podem començar a comentar el tema dels Òscars, com vulgueu. Si l'heu seguit, jo no l'heu seguit massa, la veritat, he desconectat, ja vaig seguir als Gaudí, als Goya... Ja sé que no és el mateix, però la propera vegada serà ja. Jo heig de confessar si voleu més ser un petit llapistador, perquè tampoc hi ha d'escos, dels Òscars. Jo no els he seguit, però he vist els resultats, i la veritat és que l'heu d'anar a fora, abans d'entrar a l'estudi, que és una cosa molt estranya, molt rara, molt poc incongruent, perquè s'ha premiat coses que ningú s'esperava, i penso que es pot lait, no s'esperava ningú que la premiéssim, s'ha l'ha premiat, jo penso, únic exclusivament pel tema, no perquè la pel·lícula fos bona, i en canvi, altres coses que penso que cinematogràficament estaven millor, han passat més o menys de la percebuda, perquè el Tarantino només l'ha nominat per la música de Lenio Morricone, i l'ho ha deixat tota de banda, i qui diu això diu de Caroll o de les que vulguis, no? Jo aquest matí... Però el Tarantino ja li passa sempre, això. Sí, perquè li tenen una mica de mania, li tenen una mica de mania. Bueno, el Tarantino, entre guió, entre històries, el van nominant, però... Però no... Però no entra dintre del... No, no, no, és un concepte de Hollywood, tan d'Òscar, no vols dir? Això, oi? Sí, bueno, és un perfil una mica budialen, també. El budialen de la sangre, és... Bueno, amb això s'ha de dir, amb això s'ha de dir... Està bé, això, sí, sí. Aquest divendres estrenen una cosa, que és un documental que es diu Trifor Hitchcock, que és del famós llibre del Trifor Hitchcock, que va escriure el Trifor, com sabeu, 9 o 10 dies parlant en vell diàriament, des de les 8 del matí, fins a la 5 de la tarda, amb gravacions en directe, etcètera, i després que ho va transformar tot, repassem la seva carrera en un llibre, un famós llibre, el que fan aquí és insertar fragments que hi ha de fotografies, d'imatges, del record. I, aleshores, una cosa que queda molt clara, és que fins aquest moment, el Hitchcock era considerat un senyor purament comercial, ningú el valorava com a artista, etcètera, etcètera, i que és tot el callet de cinema en part del Xabrol, el Trifor, el Godard, etcètera, els que van fer veure la gent, en general, a nivell mundial, que el senyor Hitchcock tenia un valor artístic, independentment de les coses que la gent valorés. Però també és veritat que no tenim per què estar d'acord amb tot el que van dir els decayers de cinema. Jo crec que ho deien per portar la contrària, perquè també eren uns crítics molt salvatges. És quan establir un canon determinar, i sembla que aquest canon s'hagi de respectar, com si fos, ja no estic necessàriament d'acord, com que John Ford ha fet obres mestres incostrestables. Però, bueno, no tot John Ford és meravellós. No, no, és veritat. I a Hitchcock, una mica igual. Però sí que és veritat que si tu, inconspeyent-ho en les pel·lícules, és a dir, en aquest documental que es trenen els divendres, aquest divendres, passen diversos fragments de les pel·lícules del Hitchcock, des de l'època muda, perquè clar, a l'època muda, fins a l'actualitat, sí que, no ens compta que el que ells diuen, que és que darrere hi ha un senyor que té un criteri, que té una filosofia, que munta les coses i les desenvolupa, de manera manera, això és veritat, i és cert. Llavors, serà... Avui dia el van revaloritzar. Jo diria que al Hitchcock seguís tenint algunes pel·lícules. Jo, el president Bobet, penso que, en cadenados, és un obre mestre, i en canvi, altres pel·lícules són molt fluixes. Però, en conjunt, sí que té coses que són realment molt valuoses. Jo penso que, segurament, amb el Tarantino passa una mica el mateix. El Tarantino li tenen una mica d'estar desprestijat, i això passa que, un bon dia, passes d'estar desprestijat, a tenir un prestigi enorme, és a dir, el senyor Di Caprio no li han donat 5 vegades, i ara li donen, per la pel·lícula, segurament, menys de les cafè. És a dir, ha fet coses molt més interessants, que no li premien, i en canvi, això, que, quan li tocava en certa mesura, perquè hi ha la cinquena vegada que s'hi presentava, que acaba d'entrar a la Carme, la saludem, perquè està a fici. Però ja encara no pot saludar. No pot saludar perquè encara està situant-se. Ni ens escolta ni res. Jo vaig parlant i ja no sap què dic. Ara puc dir qualsevol cosa. Que no, no diré rèdol. Tot el que jo penso que segurament els Òscars estan comentant una mica la sensació que tenen els Òscars, que ha sigut com unic superficial. Incluso la gala pel que sembles, que va ser molt aburrida, repetint sempre els mateixos codits negres. Un negre de xicot jove, no? Sí, era això la contradicció. És que, clar, ha sigut l'any de... del tema de... Hola, bona nit. Els Òscars, no? Tenint de blanc i de... I, a més, sobretot, jo crec que ha sigut, potser el primer any que hi havia més pressió mediàtica per a les xarxes, perquè també s'ha votat un rècord de tuits, però pel tema del dicàprio, precisament. O sigui, perquè ja, després d'això, de la cinquena, és la cinquena, la cinquena. És igual. Clar, ja estava... era com que... No sé si ja estava cantat o no, però era com una pressió mediàtica de... Potser ja se'l mereixia l'Oboa de Wall Street, perquè potser per mi sí que és la que li tocava de ple. Però no sé. Però és que estem en altra banda, igual. Igual que nosaltres, les opinions que tenim sobre les pel·lícules ens defineixen a nosaltres mateixos, la manera com uns premis donen... dels diferents premis, a les categories, defineixen aquests premis, també. Doncs, Òscar, hi ha temes que toquen directament els del jurat, pel que es veu, que, normalment, són els biòpics, que aquest cop estic jove sacat allà. Però toquen els biòpics, sobretot de personatges... El rei social va ser premiada, jo penso per això. Doncs... El rei social en parlarem ara, perquè crec que és el tema. A mi em va agradar, eh, amb algunes coses, sí. Perquè el Fincher té altres coses millors, el Fincher. També ho haig de veure. Sí, ha sigut la banda que hi ha més comercial, potser. Però jo no la desprecio, aquesta pel·lícula, eh? Jo no la desprecio. Ja la parlarem després. Però només volia dir que era també el tema de l'olocaus, nazisme... Temes que els toquen directament els americans, però que en aquest cas, i jo, de segur, no vull posar màquina. És una pel·lícula jove que defensa joveus. Sí, sí, però no vull posar raó. És a dir que la pel·lícula, que en sí, és reiterativa... amb tota la seva mostra que fa, però la interpretació que la fa... Està ben fet. No discuteixo. És una interpretació perquè està sempre, en primer pla, sempre amb un gest contingut i mostrant la situació tan farotxa i tan dramàtica que suposa estar en un camp d'estermini i justament treballant amb els forts crematoris. I, per tant, vaig trobar que aquest premi estava bé. Molt grat que a mi la pel·lícula potser no l'hagués... El que passa és que sempre queda la comçosa, que és el que vol apuntar ell, no ho sé ara ho dirà ell. Però jo, la meva idea que vaig tenir, en el moment de demanar també el que preveu en aquesta, va ser dir... i no hi haurà radere el fet d'aquesta pel·lícula jove que defensa els joveus i... D'acord, d'acord, sempre, perquè, clar, pensa que és veritat, Estats Units i el món del cine, és un lobby joveu potentíssim fa 1.000 anys. És a dir, que no ens hem de sorprendre de tot ara. Un cop dit això, perquè ja sabem d'aquí el peu calç a tothom, un cop dit això... Exacte, no és que tant com sigui una bona pel·li, que jo això no ho diria, sinó que la interpretació... Què fes? Milers d'anys, eh? Què passa, això? Perquè tindríem imatges de jo què sé, de la lluita, de romans... Ja, ja, ja, ja, sí, hiperbòlic, sí. Exacte. Però, malgrat tot això, malgrat això que dic, és una pel·lícula valenta amb una aposta en escena diferent, amb unes sensacions traslladades a l'espectador molt potents, i explicar-te aquest tema donarà completament diferent a com s'havia fet. I això sí que té un valor. A banda de que això, que esteu dient, que és evident que passa això als Estats Units i als Òscars. No, jo passa que aquest matí, també, jo he vist aquest matí a l'habitació, la feina, la feina, l'oberti... Què tal, aquesta? I la veritat és que, com que l'havien deixat també pels Òscars, etcètera, doncs no és que m'hagi decebut, perquè la pel·lícula es pot veure, és una pel·lícula que s'aguanta, però ho ve... Però tampoc tinc clar que la noia que li han donat a l'Òscar la millor interpretació n'hi hagi, per tant. Fos millor que la de Caroll. A mi no. A mi m'agrada més la Caroll. No, jo no l'he vist a l'habitació, l'hi he vist a Caroll, però no l'he vist a l'habitació. No li toquis la Caroll, el Joan, no li toquis la Caroll... Bueno, deixeu-me parlar del Renacido, que jo, ahir, la vaig anar a veure. Aquí que descompte, un moment, bé, a parlar de la pel·lícula. Deixem acabar d'això perquè ja està bé. Acabem una mica a l'údol d'Òscar i després passem al Renacido. Jo el que deia és que la Rona i jo, mare, que és la que, per cert, m'he descobert per aquí una de veure per vosaltres, i com que no hi hem de parlar de qui, em trobo a veure la red social. L'hi he vist ahir, la vaig veure molt de vegades. I per sorpresa meva, la Rona i mare surten al principi de la pel·lícula, conversant amb el personatge principal, el que fa de... Ah, Súperberg. I llavors resulta que m'ha semblat bastant curiosa i t'interessant. Bueno, després en parlem de la pel·lícula. Però el que deia jo és que mentre la penso que la Rona i la mare, a Caroll, està molt bé, molt bé, i es mereixi algun premi, en canvi, l'ha empremat amb aquesta, que no és que estigui malament, però em podien haver premiat a qualsevol que vulguessin, és a dir, perquè qualsevol estava al mateix nivell que aquesta. Qualsevol que passés per allà, pel teatre, l'agafàvem. A mi m'agafava l'endre i em premien. Entri, por favor. I em donava un regal. Potser no estaven podries dir malgru més dels uns que li vaig parlar. Una mica això, que a mi ja abans ja m'havia sorprès tantes nominacions, per exemple, de Mad Max, que tot i que trobo que és una pel·lícula tinguda com per tenir... No l'he vist, era. Sí, sí. Ara m'ho he vist. Jo crec que en tenia 12. És potser. Sí senyor, sí senyor. Sí, sí. Ha guanyat l'apartat més tècnic de maquillatge amb tot això. Jo crec que sí que s'ho mereix. Però sí que ha sigut un any, això, amb el que dèiem abans, no? Un zòscar, una mica, entre algunes bandes, una mica esperades o cantades, com el tema de l'animació d'Inside Out, però a l'hora que guanyés a Spotlight... Això, el que deies tu, no? Era impensable, no, jo també. Però ja està, també està molt... El tema, perquè el tema polític, que és veritat, que en aquest moment és una cosa que està en el carrer i que el va ticar, doncs... No, i a Estats Units va significar la mort de l'Església Catòlica i del diner que recaptava a l'Aquesta Sona, especialment a vos, doncs que és la Sona Rica d'aquesta Sona, i la Sona Catòlica per a l'Antonomàcia. Pracel·lència. Va significar una caiguda amb sec de tota l'ingrés... Una altra jugada de l'Obi Joel. Sí, Joel, no ho sé... Però hi ha un programa de l'Obi Joel... No ho sé, és igual. Si fos una jugada de l'Obi Joel, ells s'ho mereixien, que els hi passés això. M'hem arrenecidó, vinga, calma, explica'ns. És que, a veure, jo no volia anar a veure arrenecidó. Que també entrava la cursa dels Òscars i ha quedat allà... Però em feia el millor director, no, guanyant? Em feia el millor director. Em feia el guanyarritus. I fotografia, i actor. És que fotografia sí que jo li toca el deus. Clar, clar. En canvi, actor, veus? Actor és veritat que tens raó, tu, que en la pel·lícula de l'Escorcer Ser és aquesta, o qui... No ho heu de guanyar. Fa un paper estripat, estripat, però de gran actor. De gran actor. Mentre estan que, al renacido... Diu que tot això no fa el mateix. Fa el mateix perquè no té altra cosa a fer, eh? Vull dir, perquè el guió és el que és, eh? Ja. A veure, jo us explico la meva versió. Jo em feia molta mandra anar a veure arrenecidó, perquè em semblava que era una pel·lícula d'aventus, d'aventures, en pretensions. Això era la meva idea prèvia, anar-la a veure. Em feia molta mandra. I per què vas anar? Perquè després de tot vaig pensar... I aquest gom de dinar, que a mi, Birma, no em va agradar. No em va agradar especialment, no em va agradar. A mi tampoc. I... pensava... Com és que aquest home... té aquesta potència a pesar de tot, no? I vaig pensar, bueno, la vaig veure, la feien al cinema baix, d'aquí de Sant Feliu, i com que jo visc aquí, això és més senzill, li vam dir a Jose Maria, li vaig dir, que anem a veure-la, i decidim que si ens agrada o no ens agrada. A veure, què dic? Home, que el gom és inyarritu fent aquesta pel·lícula? González. És la segona vegada, si no... Gràcies, gràcies. Pelotes, fa pelotes. Ara diré González, inyarritu... Alejandro. Alejandro. Un home mexicà establert d'estats units, que facin-hi estats units i que facin-hi americà. A veure, és un home gran fent cine, mira, he pensat això, perquè fer aquesta pel·lícula, que és una aventura, és una aventura, és una història d'aventura basada en un llibre que mostra un personatge de... de principis del segle XIX, crec, que són aquests com cells que posen les trampes pels animals. Tramperos o... no sé com se diu. Que aquesta... a la zona del nord d'estats units i al sur de... de Canadà, això va ser molt potent. I llavors és la història d'uns homes amb un tipus de vida quasi inconcebible per nosaltres en aquest moment. I mira, per on això està ben descrit. Que no era fàcil. Perquè podies fer un xou de sang i fetge, que n'és, que és un xou de sang i fetge, però, en canvi, sí que t'emportes la idea de la transformació que ha significat al segle final del XIX i al XX, amb la forma de viure els homes i amb l'esforç que suposa sobreviure. I això sí que mira per on va i ho descriu. Ja. Perquè és una història d'aventura que no té massa... massa força. I, en canvi, això ho descriu. Perquè és d'una duresa que realment, realment, penses que hauria de ser així. Així és jo el ciclós avantariós, ni té compte. I això no era fàcil, director. Per tant, el González Iñárritu ha fet un esforç extraordinari de captar aquest això. I això que... que els westerns i tota la pel·lícula de fons americà intenta descriure com ell ningú. Ja, molt bé. Això amb un or seu. I després, jo haig de dir que conec... Això està rodat a les rocalloses. Quan jo vaig estar a les rocalloses, crec que és el paisatge que més m'ha impressionat. I està rodat allà, a 10 graus sota zero, ells estan a aquestes temperatures rodant. Ell va voler rodar només amb la llum natural. Que, a veure, són unes exigències de director que poden ser unes pijades, però quan el resultat és el que és, com a bellesa i com posa la càmera. Per tant, el de la càmera deu. Oscar, Oscar. Però aquest sí que penso que és... Oscar, consecutiu. Sí, jo no sabia. Graviti, Berman... Mira, Berman m'agrada menys, perquè és cada pel·lícula... No, la càmera. Perquè és una mica trampós la càmera aquella. En canvi, aquesta càmera és magnífica. I si penses que això està rodat de debò, a les hores és més... Això es va rodar amb 9 mesos, i com que l'exigència de la forma de rodar estan gens ficades a l'aigua al gel, mig despullats o despullats, perquè són índies els que estan fent a l'assalt els que fan les trampes, i que han fet una pila de pells de bestiar, per vendre-les... Aquesta gent està amb una exigència física, que vull dir que quan el dicàpria fa aquella cara de patir, és que realment pateix, no interpreta, pateix. I llavors, això està ben agafat. I després, la bellesa. Les dos llocs on ha rodat els conec. I un és la Rucallosa, que és la cosa més impressionant que jo he vist com a paisatge. I com que se li va acabar la neu, perquè va... Van tenir que anar al surte. Osoaia, que també ho conec. Per mi és més bonic la Rucallosa, però us ho haia. Saber el que ha rodat allà, és que penso que l'exigència d'aquest tio per aconseguir una cosa que ell tenia al cap... Doncs mira, he arribat a la conclusió que potser sí que es mereixia aquest Òscar, malgrat tot. Molt bé, molt bé. Per aquestes coses que us he... Passem a una altra pel·lícula. Algú més l'ha vist? No, no l'he vist. Tu has vist alguna cosa, Francesc? Jo ja t'he comentat abans d'entrar en el programa, que ja sabeu que el cinema cada vegada el tinc més lluny. Es va llunyant, es va llunyant. I on t'estàs a banda del cinema? No, no. De fet, bueno, és una metàfora, també. Sí, sí, sí. Com vols dir? Com que t'allunyes. Però metafòricament. És a dir, que em costa arribar-hi, diguéssim, no? És com si el camí és el mateix... No se n'ha tificat o que no veus tant cinema. Exacte, jo... No vaig a veure pel·lícula del cinema. Ja em passa, eh? I ara, si veiem... Mira, aquesta pel·lícula que recuperen algunes cosetes... Què? Vista... Pantalla petita. Home. Déu perdre. Vale, vale. I clar, és com... Si diguéssim jo què sé. Ders Ursala, o una d'aquestes... Potser molt a prop. També és una cosa que volia comentar. La duresa que mostra el Ders Ursala és molt més consistent que aquesta que és de Ventura. Ders Ursala és existencialisme... És preciós, però més... Aquesta és una pel·lícula d'aventures. Jo el que tenia ganes és el que he fet en aquestes dues setmanes consecutives. La setmana passada vaig parlar aquí en el programa, que no va poder venir, i llavors potser no he pogut sentir. Que vaig comentar. Doncs vaig veure Truman, que tenia pendent... Ah, i t'ha agradat? I tenia... no especialment, la veritat. No ho sento, perquè tenies il·lusió perquè et digués que sí. Sí, tenia il·lusió. Però no acabem coincidint. És que no aporta tampoc. És una pel·lícula novetosa en cap sentit. És una pel·lícula en què les interpretacions són bones, són dos acturassos, però no s'hi surt cap paràmetre que ja haguem vist moltes vegades en històries similars. De fet, hi ha històries que expliquen una cosa similar que tenen com més potència, més mèrit. No sé... Aquestes interpretacions que ja agafen estelars d'aquestes ja eclipsen tot el que és el tema de la trama, la idea original. Però la història està bé. No, però en realitat sí. Jo confesso que em va agradar més una mistola en cada mà, de les dues, sinó que l'heu vist. Però aquesta tampoc la trobo despreciable. És una pel·lícula que està a un cert nivell bo de qualitat. Si compareixes amb altres pel·lícules, tu et sembla que em vols comparar amb una? Sí, jo tenia ganes de comparar-la amb un dia perfecte. El Perfect Day del Fernando León de Ranoa havia sentit a parlar una miqueta de tot, sobretot d'algunes opinions que era la pel·lícula de l'any, i em feia la impressió que sí. Després de veure-la, crec que sí, és una pel·lícula petitona, de la història de solidaritat. Allà a Bosnia, quan encara estava cap al final de la guerra de Bosnia, i quan hi havia situacions com ara que un grup, no sé si sap ben bé qui, se li correspira una persona a matar-la i tirar-la a un pou, perquè la gent no pugui veure l'aigua d'allà. Aquesta és la història. Un grup de voluntaris que intenten, durant tota la pel·lícula, treure aquell mort d'allà. Les dificultats que això comporta, que sembla una cosa tunteta, com és gruixut i perquè no troba una corda. Aquesta és la història. A mi em sembla que això té molt de mèrit. Agafar l'interès de l'espectador i portar-lo a punts d'humor, a punts de bellesa, a punts de reflexió sobre la naturalesa humana, sobre com ens movem dintre de paràmetre de així, tan quotidians com intentar veure l'aigua i aprofitar-nos de que la gent ha de veure l'aigua, llavors vendre-li l'aigua, perquè segurament jo mateix he tirat aquell mort d'allà. Però ho ve. I també em va agradar, especialment, comparar-les... El que diem, els actors són actors, i de vegades sorprenen per la seva capacitat de mudar d'un paper a l'altre i comparar el paper del venici del Toro en aquesta pel·lícula i en el del Sicario. És brutal. Crec que són tan diferents de Sicarios. El venici del Toro és un gran actor. Sí, sí, sí, completament. Recomano que veieu les dues. Simplement per veure el seu posat, la manera com s'identifica fred, absolutament desapegat, desafeccionat de tot, a la vida, i com anem a s'avantar-nos de com ha arribat aquest punt i al final què és capaç de fer i per què l'utilitzen els altres, a Sicarios. I com a aquesta pel·lícula és una persona... És com un àngel, com un llum allà, que intenta que s'adona de que tot és tan complicat... Fa servir diferent els ullets blaus aquells que té. Sí, mira, no m'havia fixat en el color dels ulls. La veritat és que la resta del repartiment també ve de pel·lícula rodada granada, un paisatge que no és el original, on està ambientada la pel·lícula, però que és molt maco. La veritat és que està molt bé els caminers, per on van passant els cotxes, i alguns detallets que et deixen paradíssim, de naturalesa. Tot molt natural, com molt sorprenent. Una mica com l'Iñárritu, d'algunes pel·lícules. Potser de Babel. L'Iñárritu és molt més impactant, molt més espectacular. Que l'espectador rebi com una ufetada, cada imatge que fa. Canvi el Fernando de Leon, de ara no. Tot el que t'explica és molt fort, però t'explica molta suavitat i tot passa com si no re, però t'estàs explicant coses molt dures i molt bèsties, i molt contundents. Recomanable. Sí que arriba la conclusió, sense haver-les vist totes, que és una de les pel·lícules de l'any passat. I que no ha regut. La vaig veure a filmar. A més a més, accidentadament, perquè l'ordinador va petar, i va veure-la acabar dos o tres dies més tard a un locutori. Però legalment, eh? Vull dir, a veure'n. Estava bé, no? Tota una aventura per veure la pel·lícula. Es pot fer una pel·lícula amb això que et va passar? Gairebé, quan faltaven tres hores, perquè ja hagués de pagar de nou la pel·lícula, ja la vaig poder veure en el locutori emocionat. La gent no hi havia gaire gent, però va ser tota una història. Molt bé. Per mi, veritablement, hauria merezcut molta més atenció de la que va fer. Sí, perquè ha passat una mica desapercebuda. No sé per què. I en els premis, fins i tot, en els go i en el mateix, a veure, i el que vaig dir la setmana passada ho repeteixo. Això dels premis, jo crec que els hem de deixar allà de banda. A veure, que el propi Javier Càmera, en el Gaudí, sobretot, vaig quedar amb la idea de la broma que vaig fer, la repeteixo, perquè la tinc aquí i ficada. Va mirar el Gaudí, va dir, el Gaudí, el premi, el millor secundari, i va riure, com diré, és que és tan absurd. És tan absurd, també, és tan absurd. No entenem, vull dir que sigui tot tan manipulat, perquè guanyin d'aquesta manera els dos. És que comparteixen... Hem recordat els premis catalogar la de Marxon, la del Matt Damon com a comèdia. És com per intentar rascar d'alguna manera. Sí, sí, sí. Doncs és el mateix. Fins i tot en una altra categoria. Fa els passaments perquè rascis algun premi, per alguna manera. Jo us vull parlar d'una sorpresa autèntica. Deixeu-me dir una cosa. Heu comentat que amb la inversió han donat... Sí, al revés. Bueno, insight out. Perquè he trobat interessant. Tothom deia que se la mereixia a l'altre. Bueno, se la mereixia per novetosa, com es diu aquesta altra. Que era the stop motion, no recordo el nom. És l'estrena de la setmana passada. Anomalissa? Sí, anomalissa. Et diuen que és brutal, això. Saps de qui és? És del mateix tio de... Olvida, té de mi. Ah, sí? Sí, és veritat. Dirigida per ell i diuen que és brutal. Jo la vull veure, és una pel·lícula que vull veure. Però no he vist. Sí, l'estan fent en aquest moment. Anomalissa. Exactament així. Anomalissa. Jo també us vull recomanar una pel·lícula que acabo de veure. L'hi he vist aquests dies. Que és la juventud del Paolo Sorrentino del 2015, que ens en va parlar al pol, quan la van passar a la perestrena, però jo no vaig poder dinar. I, com deia, es va explicar el pol, que el tenim aquí al costat, el Michael Cain interpreta a un director d'orquesta, ja retirat, el que li demanen un últim encàrrec, tocar unes cançons que ell mateix ha composat per la reina d'Anglaterra amb una festa que han de realitzar a Londres. L'acompanya, Herbert Cable, que dona vida a un director del cinema que busca realitzar la seva última obra mestra, el seu testament filmic en vida. Dels altres actors destaquen, per mi, a la Raquel Wells, que és la fa la filla del Michael Cain, però, sobretot, i tenen papers molt petits, molt curts, el Pao Dano, que jo no el coneixia i m'he fixat per primera vegada amb ell, és extremament extraordinari, i la gent fonda que té uns anyets. Sur la gent fonda et fent també un paper molt petit, però són papers intensos, amb rics matisos interpretatius, tant el noi com ella. Poques persones deu haver-hi en el món que no tinguin por o, a un cert respecte, diríem a la belleza. I això no obstant gaire bé tothom prefereix arribar a la belleza a ella que quedar-se pel camí. Per això penso que hi ha alguna cosa molt humana en Sorrentino i en la juventut, en aquesta pel·lícula. És alguna cosa que traspassa la pantalla, no va rege de comèdia, drama, perquè els diàlegs són de vegades còmics, de vegades són molt seriosos, de la creència, la compostura, l'harmonia, etcètera. A la juventut, en aquesta pel·lícula, a Michael Cain i Herbert Keitel apareixen com una parella de vells amics, més amics que vells, passant unes vacances en un balneari per a rics dels Alps suïsos i arreglan el món amb les seves divulgacions de vells. Però donant a entendre, a l'hora que hi ha joves que es comporten com a vells o que es desborden una joventut envajable. Com ja havia dit el pol, en el seu moment, el títol és una autèntica ironia, perquè més que dir la belleza hauria de ser... No, la juventut. El lloc de dir la juventut, hauria de dir la belleza, perquè és tot el que tracta, realment, la pel·lícula. La gran belleza. Això hauria d'anar bé baixant. Bona, bona, bona. La ironia és pallant amb tot el seu fum. A mi la gran belleza, per tornar una mica a la pel·lícula anterior, que és la que va estar oscaritzada, però mirada per tot arreu i la va parlar molt bé, haig de confessar que a mi no em va agrair, que em va cansar, que en aquell moment, a del xèvita del segle XXI, se'n feia mi irritant. I, en canvi, el visionat de la juventut us prometo que em va entusiasmar, que haig de ser entusiasmat. Des del principi em va atrapar, pel domini audiovisual que té el Sorrentino, que és brutal, que és extraordinari, per l'esquisit gust estètic, pel mesurat menets del temps i de la banda sonora extraordinària, pels diàlegs, que són el iOS d'ell, i, per tant, els diàlegs també són d'ell, pels excel·lents interpretacions, tant de Michael Cain com que estigui menys, com feia referència en aquest pal d'ano, que són sempre intensos. Cada moment que surten, surten com els altres dos actors, que són els protagonistes principals, o el Catelyl, que està sobervi. És de les vegades que penso que la política és realment una protagonista justificada que et convida a la reflexió. Tot això em va fer passar a mi, i penso que als espectadors que estàvem en el cine, dues de les millors hores de cinema que he vist des que hem començat aquest any. Per tant... La recomanes. Fins a l'extrem, i vull insistir, que vaig sortir del cinema dient-me que el que sovint ens diu al francès que no us perdeu, les conseqüències de l'amor i el llogar d'on de quedar-se, que són les pel·lícules anteriors de la Gran Bellesa, ho penso que sí, que hauríem de fer-ho. Per això abans d'entrar, estava comentant que com que la setmana que ve, ens toca la pel·lícula del mes, si ho estàveu d'acord, i si no, el canviem, però dèiem nosaltres de proposar la juventut, que és la pel·lícula del mes. Jo no l'he vist o sí que la puc veure. La podem veure. I també intentar, si tenim temps, alguna d'aquestes pel·lícules que... Però jo sembla que a vegades sigui allò de portar la contèria. Però és que hem parlat d'anomalissa, i també faria gràcia, per agafar-la com a pel·lícula del mes i comentant... D'on era menys? No ho sé, però no es pot veure aquesta pel·lícula. No estic sol. Sí, es va estrenar aquest divendres passat, la pel·lícula. No ho sé, ho decidim. Jo no et pensis. No em desagrada l'anomalissa, perquè penso que el guió del Caufan deu ser brutal. I també podem, una miqueta més temps, potser, per poder veure les altres pel·lícules de Sorrentino, i dedicar-li un programa com cal, no? Això seria bé. És una idea, però anem madurant, com que encara tenim una estoneta i hem de parlar d'un altre tema, entre el pol parla, nosaltres anem. Ara que m'ha fet pensar el Joan, amb el Michael Keny, per la tele han donat aquesta setmana passada la huella, que és una... La versió primera. No, no, la del Quenet Brana, la segona, la del Quenet Brana. Perquè això és del Man, que viig. I jo, llavors, després de veure-la, vaig veure la del Man, que viig. I... La veritat és que ell és un gran actor a les dues. I la del Quenet Brana la fa amb el Judy Lowe, i en canvi, amb la del Man, que viig, ell és el noi jove i el... Ai... Sí, l'actu el famós em es diu... El que feia... Ens hem quedat tots 3 en blanc, com es diu. Sí, tots 4, fins i tot, com es diu. El que feia Rebecca. A veure... Que es va molicar amb la Vivian Lee. Que es va molicar amb la Vivian Lee. Que es va molicar amb la Vivian Lee. Que no em ve el nom, si que ho tinc. La pel·lícula, però ara no ho recordo. No em surt, no em surt, no em surt. Això ja ho sé. És el famósíssim, és clar. Ara busco jo, t'ho veig comentant. No m'és volia comentar, que a mi em va agradar més la del Man, que viig, que la del Kenneth Branagh. És veritat que la del Kenneth Branagh juga amb una altra forma de tractar els actors, i els dos ho fan molt bé, però realment, s'en surt millor el Man, que viig l'Ànzol Ier. L'Ànzol Ier, que fort, l'Ànzol Ier. És fort, és fortíssim. Són... Les dues és una obra de teatre, que ja coneixeu que s'havia fet. Però quan compareix una del 70 i pico, i l'altra del 6, o del 16 o parà, i que és la del Kenneth Branagh, penses quina diferència de com armes un personatge i com l'armat el Kenneth Branagh. És més... més... L'agusarà de la del Kenneth Branagh, però està més ben explicada la del Man, que he vist. Només he volgut fer-ho. Doncs passem al tema del més, el tema de... Perdó, el programa. De la temporada. Què és la xarxa socials, el cinema, etcètera? Tens tu la paraula? Jo volia fer aquí debat. Però ara en fem debat, com vulguis. Sí que és veritat que també és un tema bastant... El tema de la xarxa social, perquè fa uns anys, però el tema de les xarxes socials, de com la gent s'ha anat interrelacionant a partir de la xarxa, han format el que hi ha més així, ara, és Facebook, però des d'inclus l'email, o qualsevol tipus de relació que fos virtual. Llavors, això, el cine s'ha nutrit molt. I sobretot s'ha nutrit no només, clar, evidentment, el centre jo d'aquest gènere és la rècid social, perquè a més hi ha mula, no? D'escriu el procés de Facebook, però a part jo, molt abans hi havia pel·lícules que relacionaven aquest món virtual, de relacionar persones de forma... Bueno, de forma cibernètica. No, face to face. I, evidentment, es pot parlar ja des de màtrics... Clar, tota la relació de la informàtica amb les relacions. És que és això, més com de... El músic que està sonant és de la red social. Sí, sí, mira-la. No he sentit la nitura de veure ahir, abans d'ahir. Doncs sí, sí. La música és preciosa. I el començament de la pel·lícula de la red social, quan hi ha aquesta música, ell va passar pel campus de Harvard. Corrent és extraordinari. La pel·lícula és vertiginosa, no? Té un muntatge i un ritme... Algun moment hi ha més... Jo el que recordo, potser ara estic equivocat amb la pel·lícula, però diria que... Sí, sí. Clar, veritablement, és un fenomen relativament nou, tot això. De quin any és, aquesta? Això és del 10, del 2010. Clar, perquè si intentem remuntar-nos una mica coses que fossin equivalents, estaríem parlant de pel·lícules que parlesin de relacions epistolars, relacions a través de cartes, que una persona escrivi son altra, fins i tot per telèfon, que hi ha hagut també pel·lícules que han parlat d'això, que s'ha anat establent, establint, amb el temps, pel fet de... Hi ha pel·lícules que parlen de gent que únicament es parla i relació a través del seu telèfon mòbil. Això va passar sobretot als començaments. Hi ha un període de pel·lícules... Sí, ara m'ha vingut el cap. De la llista que havia fet així i mentalment que havia pensat de relacions humanes a través d'ordinadors i tot, i no havia caigut que tenim una aquí que és 10.000 quilòmetres. Clar. I aquest és per l'escaip. Una pel·lícula. Escai i missatges que agafen servir... Però, de fet, jo tenia una altra puntada, que també és espanyola, que és OpenWindows, no sé si l'heu vist. No l'he vist. Tinc moltes ganes de veure-ho. Però, mira, vosaltres són no referents del gènere, però sí que són formes... Com el cine ha adaptat aquest fals documental per dir alguna cosa, això d'agafar diferents pantalles, per exemple, el que seria la vida real, OpenWindows agafa... Com l'has de seguretat, agafa webcamps, agafa... Tot el que podries trobar, realment, en una forma virtual, i 10.000 quilòmetres, ja l'heu vist. És més, aquí ja crec que és el tema... el romance cibernètico espanyol, ja, no? Serà així, considerant, no sé... A mi n'hi ha una. La relació aquesta que canvia les coses i que no és una relació directa, infiltrades, no sé si és el que és, que és un thriller exacte de l'Escorcesse extraordinari. De les millors de l'Escorcesse, per mi. Està tan ben jugat que els mòbils canvien tota la situació i dominen la història... Però n'hi ha una que jo no sé el títol, no me'n recordo el títol, i m'ha vingut a del cap, també, quan ella ha començat a presentar el tema, que la vaig veure al Verdi, me'n recordo com si fos ara, que no me'n recordo el títol, però va. Una pel·lícula que comença una noia, que veus que ha preparat una festa, i va agafa tota la del seu menjar i el va tirant a la paperera, perquè no ha vingut ningú a la seva festa de l'aniversari. I, aleshores, tota la pel·lícula és la colla d'amics que no han vingut a l'aniversari, que es van comunicant, mai es veuen, mai es troben, mai tenen presència una a l'altra, sinó que tot es comuniquen o per l'internet, o per el telèfon o mòbil, fins i tot un d'ells té un accident. Aquesta és la que jo em referia. Com es diu, aquesta pel·lícula? Crec que té un nom de don, la noia, Julià. No sé com es diu, però no recordo. És el Ruxi com Calls Up. Sí, sí. Julià Calls Up o... El Ruxi, perquè fa anys d'aquesta pel·lícula. Sí, té 10 anys, potser, perfectament. I és una pel·lícula d'on? És americana, no pel·lícula americana, que me'n recordo que em va fer un impacte, perquè, clar, representava que igual que passa amb la red social. És a dir, jo, al veure l'altra vegada, perquè tenia interès en tornar-la a gaudir, perquè és una pel·lícula que va tenir èxit en el seu moment, i que, a més a més, és d'un director que jo respecto molt, que és el David Fincher, i que m'estimo per moltes pel·lícules, que ell ha fet, sobretot, potser possiblement per el curiós o casso, de Benjamín Baton. Doncs m'ha sorprès, en aquesta red social, com, en el fons, s'està carregant el personatge. És a dir, tinc la sensació... Denise Calls Up, no? Sí, Denise Calls Up. Ara tenia jo aquí, també. Doncs aquesta és aquesta història, que us estic dient, que és brutal, perquè representa que un grup d'amics, que deuen ser 7 o 8 amics, que s'estan relacionant entre ells, inclús ja amors entre ells, o el que sigui, i en cap moment els veus al contacte. Sempre és email, mòbil, tal, i un que està parlant per mòbil, té un accident, i és una cosa que després van tots l'enterrament, que és l'únic moment al final, quan hi ha l'enterrament, que els veus tots junts. Era una premonició de les coses que han vingut després. De quina any és aquesta pel·lícula? Estic mirant que l'he perduda. L'heu de tenir aquí del 95. És de les pel·lícules, una premonició, en certa mesura. Jo el que deia és de la red social. Un director que no coneixem, Hal Selwyn. Sí, perquè suposo que després no ha fet res més interessant. Jo no ho sé. Jo el que m'ha sorprès és que, primera que pinta red social, el personatge principal a l'inventor, diríem que ara s'ha vingut aquí a Barcelona per l'última, el deixa molt malament. És a dir, com a persona, és la carrega, igual que fa una mica... perquè és el mateix guionista amb el Jack Ops, amb el Steve Jack Ops, que se'l carrega, el deixa... Steve Jobs. Perdó, Steve Jobs. Se'l carrega, com a persona. I fins i tot hi ha una lectura que jo estava llegint. No sé, heu vist una web que deia... El que fa la pel·lícula, red social, és mostrar la diferència entre ser popular i tenir amics. La diferència entre tenir amics i tenir fans. I aquí està l'extraordinari del red social. Que et posa en directe el cor a un dels fenòmens més extraordinaris de la ciutat actual. El fer-se famós a qualsevol manera. Festa famós i et voldran. Sigues popular i t'invitarà de totes les festes, i a tots et vorran anar-te en el llit amb tu. La gent... Acaba dient aquest tros de coses aquí trobats. La gent no vol tenir amics. El que vol és tenir fans. Som així, en el segle XXI, dius, gràcies a la definició de la paraula amic, que va anar del Facebook, al final pots tenir 500 milions d'amics i està més sol que l'una. Jo crec que, en el fons, la pel·lícula està dient això. És a dir, jo no havia llegit en el moment de veure la pel·lícula. Però quan vaig quedar a la pel·lícula i vaig a buscar informació i vaig trobar aquest frecment, em va dir que encaixa perfectament el que t'està dient la pel·lícula. Perquè, realment, el personatge del... Com es diu, el Marc? El Jesse... Com es diu, el personatge... Ah, no, però què? El inventor, el personatge real. El Marc, sí. Marc, com es diu? Zacarber. Zacarber és la persona, i ella està dient l'actor. No, no, no, no. El Jesse Heisenberg és l'actor, i el Marc Zuckerberg... Marc Zuckerberg. El inventor del Facebook, el real... Són dos, que són dos. Perquè són dos i un no vol i tal. Aquest personatge és que queda fatal. Queda fatal. És un desastre, és autèntic, senyor. Com una cosa que em va xocar molt al principi de la pel·lícula, i és que diu, comença la pel·lícula, i entra en un grup de noies que va anar amb autobús a Harvard, en una de les seves albes, i un dels alumnes que estàvem organitzant la festa els diu... Estais en uno de los clubs más antiguos y más exclusivos. No sólo de Harvard, sino del mundo. És a dir, juguen amb l'exclusivitat. Igual que jugueu a Facebook, els ha dit que ens fem amics, però amb amics tu i jo només. O sigui, no... separem, fem exclusivitat de les coses. No sé si m'acabo d'explicar el que vull donar a entendre. Això és la mateixa idea de les marques. Les marques... volen... impliquen sentir-se diferent. Perdó. Exclusivament perdó una etiqueta. O d'unes. És la mateixa idea passat a les persones. Sí senyor. Llavors, a mi la pel·lícula... veient que tot això està arredent, sí que té un valor. Lo que passa és que no sé si és el valor que la gent, en general, li ha vist en aquestes pel·lícules. Jo, quan l'ampliava la vaig veure, tot això no ho vaig veure. Tinc la sensació que ho he vist ahir abans d'ahir, quan la vaig veure la pel·lícula, altra vegada. Però al primer moment que la vaig veure, a mi no em va acabar d'entusiasmar, però no sabia massa bé per què. I ara, potser m'ha agradat més, perquè ja veig que hi ha una crítica en el fons, o un reflex del món actual, que no vaig captar jo. Crítica no sé. Una visió acurada del que implica sí que li ha. Crítica no... jo tampoc diria que hi ha... Però crítica ja hi ha... Enveny. Jo la vaig veure quan es m'estrenar. Ara potser puc la voda, que no me'n recordo exactament. Però, si no recordo malament, un planteja un personatge molt... inclús, molt patètic, perquè, si no recordo malament, ella el que fa per aconseguir, ni que sigui la noia, és entrar a fer-hi... o sigui, entrar, no?, a la seva part. I és el punt més patètic de com a creador de la xarxa social. Que no li ve d'un pam. Clar, però igualment és l'únic mitjà que té per entrar... Això no ho sé. Clar, per això, però vull dir que és juny o no de la biografia real del Marc, aquest. Però jo he llegit aquesta tarda, que es veu que el actor, que es diu Eixembert, no?, va convidar un programa després de tenir l'èxit de la pel·lícula, i llavors van convidar en ell, i els va fer trobar els dos a la pel·lícula. Estats Units, això. Estats Units, amb un programa, no sé de quina televisió. I llavors, a ell, a l'autor, al real... Al Sockenberg. Va dir que, clar, va la pel·lícula excel·lent, meravellosa. Jo el penso, para de Déu, és a dir, si deixen fatal... Però això és el que havia de fer, perquè el que no podria dir, és que això hi ha un... Un... impresentable. Bueno, a veure, la pel·li directament diu que això, no?, que es va robar la idea... Exacte, exacte. I l'altre personatge... L'altre que, de fet, fa la idea... Sí, el nouveau Spiderman, és l'actor que fa... Ah, sí, no sé... Andrew Garfield, o no? Sí, el Garfield, ho fa bé per això, eh? Sí, ho fa bé, ho fa bé. Però tot això és els nostres ulls de persones, que s'hi entrecometa, suposament, normals. Els ulls de persones que viuen d'un determinat tipus de plantejament, d'estar dintre de qüestions d'ordinadors... Friquis, hi ha un altre nom, però ara no em surt. Els nerds, sí, però... I tampoc volia dir això. Més que això, els especialistes en un tema determinat, que estan... Bueno, el que seria la sèrie de... Vimpac theory. Nerds, es diuen, sí. Jo crec que hi ha una altra paraula, que fa referència a que són... No només gent estranya de jo, sinó que són especialistes, en un tema determinat, i això els pot convertir en gent masginal, completament. Jo crec que estem dintre d'això. Vull dir, el Sakerberg no es considera. No li importa que el retratin com ell, perquè ell ja està orgullós de ser així. Jo volia comentar una d'aquestes pel·lis que ha portat, que era Ben X, que és una pel·li d'Alemanya, de fa de 2.000 algo, crec, que és una pel·li que combina el... És una pel·lícula que parla sobre el bullying. Però ho fa des del punt de vista... Escolar, o grans? Sí, escolar, escolar. És un noi d'institut, més o menys. Es posa 17, tants o així. I és un noi que, en realitat, ell... Si juga això, la pel·lícula, que crec que s'ha aprofitat molt bé, el tema de les nostres tecnologies, de les relacions personals virtuals, de l'escola, és el pringat que tothom... L'insulta de la pallissa i ell és autista, és bastant autista, així com a nivell bastant... Tancar. Però quan arriba a casa, i es connecta l'ordinador a un videojoc online, és l'amo d'Internet. O sigui, té aquestes dues passants, que hi ha com a persona a casa, al món virtual, de fet, inclús coincideix amb gent que a la vida real, que no es coneixen, però que a la vida real potser el tracten malament, que després el respecten com a figura... Clar, evidentment, es coneguda, perquè el món d'Internet molts cops és anònim. Però... i és molt curiós com juga... És una pel·lícula a part que és... Com s'ho diu, és a veritat? Ben, o sigui, com de Benífio, Ben, B, A, D, N, X. Ben, X. A veure, és forteta, però el bo és que combina molt bé, de fet, combina inclús, de forma de fotografia i muntatge, el món virtual amb el real. I, clar, més, li poses el tema del thriller, bullying, que ja... Bueno, no n'hi do. Jo volia dir la paraula GIC, que no l'he estat buscant. Ah, GIC, vale, sí, sí. L'especialista en tecnologia o informàtica, depèn de com agafis el terme. Això era com los informáticos, la sèrie aquella. Aquests són els màximos GICs. Això, GIC. Que és gent que ja està orgullosa d'estar dintre, com el que... Però ara ja també és això. De fet, és com un tema... És belga, de belga, aquesta pel·lícula. És belga, és belga. Però de totes maneres, jo crec que, clar, el que planteja... El que pot plantejar la pel·lícula, Facebook, i el que planteja en pel·lícules, jo crec que d'una manera molt clara, GER, per exemple, són pel·lícules que planteja en el fet de l'estranyessa que ens provoca a nosaltres i de l'equilibri en el que encara estem, de la poca capacitat que tenim per adaptar-nos a aquestes noves relacions socials. Facebook sigui el que sigui el creador. I es pugui interpretar la seva vida com es pugui interpretar. És un fenomen que dona una veritat de matisos, una riquesa extraordinària, estranya, molt estranya, a les relacions humanes, virtuals, però que no necessàriament són virtuals, també pots conèixer gent a partir de Facebook i després trobar-te, i fer milers de coses. Això és un canvi brutal en les relacions humanes. Tu pots conèixer persones de tot arreu del món, simplement, com deien, amb 10.000 quilòmetres, clicant. Jo tot això no ho hem acabat de similar. Sí que és veritat que pot haver una mena de fama induida, estranya, és a dir, el que és la fama dels actors i de certes persones que sembla que siguin exclusives d'aquestes persones, ara pot haver arribat també a youtubers, a bloggers, a gent que es dedica... Els que pensen les fotos o Instagrams... Sí, tothom... I això el cinema d'alguna manera mira també de reflectir-ho, no? Sí, sí, sí. Ger, per exemple, és... A veure, n'hi ha més una pel·lícula americana del 2013, protagonitzada, jo me'n recordo Joaquim Fenni. Sí, home. I la veu, la veu. Jo la volia veure també per avui. El que passa és que la teníem, que està allà, no la teníem en anglès. No val la pena. Jo me'n recordo quan la vaig anar a veure. A l'hora. La vaig veure en versió original i vaig entrar al cine. No sabia ben bé què anàvem a veure. Vaig dir que mira, Scarlett Johansson. I li dic a Josemaria, si no sura, Scarlett Johansson. Fins que vaig sentir la veu, vaig dir... Oh, és la veu de la Scarlett. Però jo vaig entrar sense saber ni... Perquè és la veu de l'ordinador. Jo penso que Ger, per mi, és a dir, a punt de vista de... Ger és una pel·lícula per mi que és més en la fons més ambiciosa. Jo penso que aquí, a la red social, que vaig veure ja abans d'ahir, està molt ben rodada. Des de la punt de vista de música, de planos, etcètera, es nota que el David Fincher és un gran director. És un gran director, ens sap molt bé. Però tinc la sensació que el guió, etcètera, diu aquestes coses que hem comentat al principi, però per mi no acaba de donar-li la volta. En canvi, Ger, jo trobo que és una pel·lícula molt rodona. És una pel·lícula que t'arriba, que et toca, que et entens molt bé perfectament el que li està passant als fènics. I, en canvi, aquí no... El personatge quasi et repel una mica. Però crec que estem parlant de dos mons diferents. En el centre d'Amèrica, que és... Amb dos objectius diferents. Sí, que la red social és una pel·lícula comercial. I Ger no és que no ho sigui, sinó que busca la forma més índia. Això que es diu Cine independiente, no? I ara ja no ho és. Però busca aquest... La narrativa és que ja ho pots veure. És molt més espaiosa. Tot és molt més de relacions de mirades. De fet, inclús de mirades entre els ulls de Joaquim Fènix i una pantalla. Perquè s'enamora del sistema operatiu que ha comprat. Clar, clar. I, de fet, és un... Hi ha una sèrie... Una sèrie anglèsa que es diu Black Mirror. No sé si l'ho escolta mai. Doncs Black Mirror, precisament el que agafa... Black Mirror, qui va crear la sèrie, qui ho dirigeix i tal, és un crític de televisió anglès que va dir miàstic fart que les més crítiques no arriben allò. I doncs el tio va fer... Es va fer equips de rodatge i va començar a fer una sèrie que són capítols independents de una hora, més o menys. Però amb els mateixos personatges? No, no, no. Històries diferents, però que tot són futurismes... Bé, distòpies, però de temes tecnològics. I, de fet, hi ha un capítol que es va criticar bastant, perquè és GR, és massa semblant, un capítol d'aquest. A més, era just 4 anys. Però que fa molt això de relacions humanes amb la tecnologia, o us ho recomano, perquè és una sèrie que... És futurista, però molt propera, oi? És molt... És molt... És molt... Estem mare, ja. Cada capítol l'acabes com... Saps quan acabes les pel·lícules de Lars von Trier? Que acabes com, hòstia, quina merda, som una merda de humanitat. D'aquest, de cada capítol, és com... És que on podem arribar, realment, no? Quan refereix el capítol en el que graven totes les imatges... De fet, n'hi ha bastant més dur. El que és el que graven les imatges tot el que... Tenen una mena de chip, per agafar tot, i per poder recordar tot el que han viscut en qualsevol moment. Per retreure-les coses, inclús per veure la tele i dir-m'hi, em vas dir això i... Exacte, saps? És molt, és una sèrie d'horilla. Però també volia puntualitzar d'una pel·lícula... que es diu Joven i Al·locada, que la vam comentar, crec, no? Bueno, però Joven i Al·locada, que va guanyar més a Guió a Sándens, parla, precisament, d'una noia... de família vangèlica, o sigui, com molt religiosa, que no la deixen fer res, de 17 anys, que ja n'és el desig sexual, i la conca nou pot mostrar de cap forma familiarment, o inclús d'anàmics a l'escola, això, d'on obre un bloc. I la forma de connectar, de fet, amb tot el món, perquè arribar a un punt de que és tot el que diu, és tan directe, tan pop i tan... tan modern, la segueix tothom. Llavors, és com aquest personatge que... Una mica com Carri, aquest personatge que casa, és un personatge tan quedíssim que està manipulat per tota la família, però, virtualment, és la persona més lliberal oberta i que mostra el món. Això també és interessant perquè, pesament, el que dèiem de les xeses socials, és evidentment que tu després pots fer un cafè amb els teus amics de Facebook, però el perfil que té un a la xesa social, molts cops és bastant... no contrari, però bastant diferent, bastant més, potser obert al món, però des d'un punt de vista que potser, si haguessis de parlar de la mateixa manera amb públic, seria més. És el tema de les xeses socials, i sobretot de l'anonimat, que ho parlàvem, no? Sí. I de la imatge, no? De la imatge que tu estàs donant de tu mateix. Pots anar a agafar un naveçant només de la teva personalitat. Jo, per exemple, no tinc el problema de parlar de mi, jo no ho mostro a la meva pare així, professional, no apareix mai. Fins i tot un amic que feia temps que no veia, comentava, mira, me n'alegro, de veure que ja pots dedicar el que tu t'agradava del cinema, de la ràdio, i dic, no, és que em pugui guanyar la vida amb això. Simplement que és el que jo poso a Facebook, la altra passant no apareix. En canvi, hi ha gent que sí, hi ha gent que la seva vida és pràcticament el mateix que pots allà. Pots pràcticament escollir el que estàs. Pots escollir el que vols ser. I si ja parlem del fet, un fet que m'intriga molt, i que suposo que haureu parlat, i que deu haver alguna pel·lícula, tot i que directament pot ser de les xarxes socials, perquè estem barrejant, això en el WhatsApp, que comentava el programa, ja ho vam dir. Exacte, xarxes socials. Però és tal el fet que Facebook, d'aquí a un temps, serà un veritable cementiri de persones que estaran allà, però ja no existiran, ja hauran mort, però tindrem tot el problema de la marotega, el tema de l'oblit, de internet, el tema de Google i tot això, que al final és una cosa que es manté, no sé si per sempre, però que està... Sí, sí. Això em recorda una pel·lícula de l'Atomegoyan, que no sé si és el liquidador, en el que... Bueno, hi ha cementiris que es dediquen a posar, a gravar uns vídeos de la persona que ha mort, i llavors posar-la allà, perquè quan vas a visitar-ho, doncs vagi veient coses de la seva vida. Una miqueta a Facebook, també, és això. La Minority Repora, jo, dels últims segons. Més o menys, però agafat d'aquesta manera. Clar, jo tinc, per exemple, un parell de companys, que van fer a mi a l'HGB i que estan allà, a Facebook, a morir, a mort, ja, i estan allà. Però el que hi ha i natural, no? És que, bueno, anem desapareixent. I allò queda, no hi ha ningú que ho pugui treure, en principi. Suposo que hi haurà mecanisme. Sí, sí, però per allà ve molts cops... Però difícil, sí. Es fa com en memòria, allò de deixar el perfil... No sé, però, bueno, aquí hi ha... El que passa és que queda comparat en el temps. No hi ha més introducció de dades, perquè, com que ets tu, el que introduixen les dades, queda com aturat. Una cosa estranya. No sé si hi ha alguna pel·lícula a part d'aquesta de l'Atomegoyan, que ha tractat aquest tema d'aquesta forma, com a xarxa social, penso que el cinema encara ha de parlar molt més d'aquest tema. I, Gerard, com deies, jo torno a una altra vegada a aquesta pel·lícula. Crec que ho fa molt bé, perquè, clar, ens posa davant de la nostra propia limitació, com a espècie. És quasi el contrari, perquè en contra d'una ret social, hi ha una solitud social. Sí. Molts cops ho acompanyen, no? A vegades, és ser molt actiu de forma virtual, però, a vegades, també acompanya la solitud real. Sí, perquè el personatge de Gerard, ell es dedica a escriure cartes... Per altres. Exacte, per altres. Ja és curiós haver-lo definit d'aquesta manera. Ell és un personatge que suplanta personalitats en funció del que li demanen, o a qui ha d'escriure la carta. Per tant, una mica ell no existeix. Això m'ha recordat a Holly Motors, si l'ho visc. Sí. M'has recordat aquest desdibuix de persona que no té... Que no arriba a ser cap del seu personatge. Que és com té molts personatges. La idea potser sí que és la mateixa. Fanàtic d'aquesta pel·lícula. Només el francès. S'ha tirat el temps a sobre. Bueno, com sempre, el tema queda així. Perfilat. Continuem. Decidim què fem la setmana vinent. Tenim mig minutet per decidir-ho. Fem una de l'altra. Fem això si tenim més temps. Fem una molissa. I així a veure si vaig a veure la pel·lícula. Jo també la veuràs. Vinga, doncs ja tenim pel·lícula... Fins la setmana que ve. A veure salutacions els que no han vingut. Jaume i Lídia, que no estan aquí per motius diferents. Bona nit. La primera setmana.