CsC 08/03/16 - Comentaris de cine (Room. Vulcaniia, Rock the kasbah, ...) + Film del mes / Anomalisa

Cinema sense condicions Bona nit a tothom, el Francesc ens ha posat la música de la pel·lícula que parlarem a la segona part del programa, Anomalissa, que era la pel·lícula del més diríem. És una pel·lícula que els tres que estem aquí en aquest moment suposo que arribaran més gent si poden, l'hem vista. Si han vist la pel·lícula, si no, no poden passar. Això és així. No, que passin, que passin, perquè poden. Han vist altres pel·lícules com l'habitació. Per exemple, la Carme ha vist l'habitació i em faria gràcies a saber si li ha quedat o no li ha agradat. A mi em va agradar, confesso que l'habitació... No ho he vist a l'habitació? No, encara no. És una pel·lícula que potser no es mereix per mi el premi millor actriu, que millor interpretació femenina, que no es faci malament, sinó que podria haver-ho fet donar el premi a qualsevol altre, perquè està al mateix nivell de les altres actrius. Però el que és la pel·lícula en sí funciona bé, és a dir, una pel·lícula que t'arriba i que funciona bé. Avui, com més habitual, farem també les dues o tres parts del programa. Una primera part que parlaríem de les estrelles que hem vist, el que ha vist més estrelles és el pol. Per tant, hi donarem la veu en vell, inicialment, perquè comenci explicant-nos el que he vist. I després, jo s'explicaré... n'he vist una de fet, però, en fi, n'hem parlat en algun moment, que és la del talentino. I a la segona part del programa... En fi... A la segona part del programa... Ja començaves a ser el nubeu diós. Ja, ja, ja, com a mínim, com a mínim. I, a la segona part del programa, ens parlaríem de la pel·lícula del més, que és aquesta pel·lícula, Anna-Malissa. Que, bueno, veurem quina impressió n'heu tret tots plegats. Jo vull s'escoltar-vos, a vosaltres. Jo et penso fer preguntes. Tu fas preguntes, el que no vol dir que te les contesti. Oh! No n'aniran moltes preguntes, aquesta pel·lícula. No pots deixar espais en blanc, a la ràdio i tu sabràs. No, ho dic, però ja prefereixo que primer contesteu vosaltres les preguntes que us feu. I després ja explicaré les respostes que jo crec que segurament... Ja ho veurem. Ja ho veurem, ja ho veurem. Ja hi arribarem, ja hi arribarem. Bé, en qualsevol cas, com diem, comencem una mica pels pel·lícules que el Pol ha vist, que és l'únic que ha vist, diria, novetats. Digues, digues. Jo, a veure, què sóc el deser hateful, perquè... Perquè també ahir vaig fer el doblete de Òscar d'animació, i només vaig anar a Malissa, sinó també vaig fer Sassió d'Inside Out, que encara és més antiga. Ja, ja, ja. Però, bueno, començarem amb dos estenes que s'han fet al divendres passat, que una és Espanyola, que és vulcània, que es va estrenar aquest últim any a Sitges. Llavors, aviam, és una... Acaba d'arribar la Carme, que l'estava passant. Al pol s'ha girat, s'ha aparegut la seva veu de cop, ha quedat així un efecte sonor sota... Molt bé, Carme. Aviam, és una pel·lícula distòpica, que és un gènere que... Això què és el que, eh? Distòpica. Explica. Explica pels uïdidors què vol dir distòpica, perquè està ponent de moda aquesta paraula, és veritat. Però moltes vegades la gent no sap què vol dir, eh? Després explicarem què vol dir. Tom motion. Tom motion. Però això ho sap més gent, em sembla, eh? No ho sé. Bueno, doncs aviam, explica. Tu preguntarem a tu què ho expliquis. Una distòpia vindria a ser la idea d'un món alternatiu, no sempre futurista, però sí... Hi ha el tema de l'autopia i distòpia. L'autopia seria com seria un món perfecte, ideal, però clar, això no ve. I l'altra distòpia és com seria... Com hauria ser un món ideal, però que per el que sigui, per la condició humana, per decisions polítiques, socials o el que sigui, s'acaba trencant. Doncs una distòpia, normalment, és algo que, en general, es planteja com un problema directament. Un món feliç, per exemple, de Huxley o de... 1984. Són distòpies que és en un futur o no, perquè, en realitat, estem en el present rigorós de control amb càmeres o control social. Què passaries? És aquestes pel·lícules que el plantejament és ICI. ICI, una societat... De qüestions ni... O sigui, volcània, per exemple, es centra en una societat que viu en... No sé si era del metall o de la ciutadrúrgia. Llavors, què passa si en una situació així el que fa un plantejament de la caverna de plató? O sigui, què passa si una gent que entén que només existeix aquesta mena de colònia metalúrgica li planteja, algú descobreix que, realment, hi ha un món fora d'aquesta mena de estructura que tenen creada, com aquesta colònia, existeix un món que es diu la ciutat. Que hi ha gent que, inclús, hi ha diners, no ho intercanvies amb... Hi ha truques, hi ha diners de veritat, per dir alguna cosa, hi ha felicitat, fora d'això. El plantejament és interessant, però, personalment, com passa molts cops en el cinema, d'aquí, no sé per què. És que fa fa... Ja ens estem posant en terra. No ho dic, perquè són 3 anys seguits que he vist pelis espanyoles, estrenes, assidges, i aquesta no l'havia vist exclusivament a assidges, però l'he vist al cine, i m'ha semblat que és com... Per què? O sigui, 3 anys que una era esmodèxia, l'altra era el cadàver d'anar a frits i ara a volcània. I són 3 pel·lícules espanyoles, en part catalanes, que intenten explorar les 3, les 3, curiosament, intenten explorar aquesta condició humana amb fosca de buscar-li el doble sentit que els pensaments a les accions humanes, són històries bastant fosques, però, a l'hora, a la volcània es queda que fan servir aquest mitel plató, però sense fugir dels típics tòpics, dels thrillers. De fet, busca molt la figura del thriller, però els diàlegs són... Com ja sabeu, aquestes típiques pel·lícules que acabes veient. Ara potser aquí em creuen amics, però una mica com anacledo, aquests diàlegs que són una mica de... bueno, molt còmic, però... A mi em va quedar una mica fluixeta. Parlàvem de pel·lícules entre classes metropolis... Sí, metropolis del Frits Lang. Una historieta... Sí, sí. Però allà no de molt que es volen fixar amb el mitel de la caverna, d'aquella ura fora i qui va fora per... És una mica aquest pensament així, però... La fuga de l'Ogan, una altra classe que així ja més s'actuant, de tota aquella gent que viu, pensant que al món on viuen és l'únic que existeix, llavors hi ha un que de cop es capa a dir això què és. Aquest tipus de plantejament. Tampoc és un engany. Sí que ho intenten plantejar com un engany, com fos el show de Truman, però que de fet hi ha molta relació amb anomalissa, de fet, amb aquest tema, amb el tema de... No sé què em pensareu, però el tema aquest de l'engany, d'una mica... No enganya engany, però tractarem el tema de les màscars, el tema de... Això, mira, mira, si comencem a parlar... Sí, sí, és que hi ha hagut una pel·li molt existencialista i que donarà per parlar. Però en volcània no volia fer més detall, que en realitat a mi em va semblar passable, tampoc, com a pel·li. I molt breument, quantaré, un rock de caspa, que és la nova pel·li, que ja està al Vilmurra, i que... Sí, sí. T'hi vertiré semblant. Bé, sí, és una història bastant negra, humor bastant negra, més clar, entren en el tema del conflicte... del tema d'Afghanistan, en zones conflictives de guerra, i que ell va allà que com ell és Vilmurra allà, és que ell ja no és el personatge, però ell ja és un personatge, que es fa el seu personatge. I també no surt en altre sector, hi ha noms potents, però segueix quedant-se així com... Potser és una pel·lícula normal, està bé, però clar, per el que es diu el elenco, no sé, queda potser una mica així, no sé, a l'aire. Deixi que hi hagi llibrada. Sí, està bé. La història d'un mànager que està... És una mica com la juventut, aquest estil d'un mànager que és gran i que vol intentar, no només mantenir la línia d'agafar músics i portar-los de gira, sinó que és com fer el boom final, i li proposen anar com a cantar, bueno, a cantar ell, a portar un de les seves estrelles a fer una gira per les tropes que estan, com a americanes, que estan per la zona. Per fer una gira, i el tio posi llença, és una hòdice total, que potser és una mica desequilibrada, ja no sé per això, he portat dos pel·lis, que quan vaig sortir al cinema es pensava... Hòstia, separades, però va ser com una mica de hòstia, no sé, està... I tocar-me... Has vist l'habitació? Jo he vist l'habitació i he vist a Tròpolis, perquè quan em veieu he vist a Tròpolis i els meus meus meus... Diu que està bé, no? Tinc una pregunta, que faré després. Vols parlar de l'habitació? Sí, volem que parlis de l'habitació. A veure... Jo anava a veure Anomalissa Alicària, perquè ho posava a la cartallera, que a les 10.40 de la nit, del 17 de la nit, jo podria veure Anomalissa, vaig allà i no estava cap dels rèduls aquells que sortien, vaig preguntar a la taquilla, va dir, no és que avui no la fem, però es portava a la cartallera, diu que els cartalleres s'equivoquen, i això. Per tant, no vaig veure Anomalissa. Llavors, amb el mòbil, vaig anar a buscar a veure què ve, feien aquesta, però havien començat, perquè... Quina, quina? La roc de Casbah. I potser l'hagués vista, perquè mira, hagués vist d'aquí el peu que el sap, però ja havia començat i per tant tenia relativament poques opcions. Primer vaig pensar en Riemembert, però perquè tampoc havia començat, però em va fer una mandra. No l'aixem bé, no l'aixem bé. Sí. I em va fer mandra, em va fer mandra. I llavors, per fer-me mandra, em vaig ficar a l'habitació, que no ve. No era... no fora una pel·lícula que jo hagués triat, per el tema, per el tema. No l'hagués triat perquè és un tema que el trobo... és la història d'una... una noia que està... assegrestada per un tio i la té una pila d'anys amb una... amb un recinte tancat que ella ha construït allà. Aquesta és una història basada... que està basada en una situació real, més d'una, perquè això ha passat en més d'allò, que està basada en una novel·la d'una noia irlandesa, una novel·lista irlandesa que viu a Canadà, i és aquesta història. No em feia cap mena d'il·lusió de veure-la, la realitat és aquesta. Però... ella té a l'Òscar millor interpretació femenina. Sí, també una interpretació femenina, que és aquesta noia, l'Abril Arsons, i després el nen Jaquem Tremble, i que això sí que és un 10. Això és un 10. A veure, malgrat això, resulta que jo pensava que seria una pel·lícula que l'hauria d'intentar resistir com pogués, i resulta que és una pel·lícula lluminosa. Sí. Surprenentment és una pel·lícula lluminosa. Sí. La primera part passa en el... A l'habitació. A l'habitació. A l'habitació aquesta, que és molt petitona, i està aquesta noia segrestada amb el nen, que té 5 anys. I jo perquè sabia de què anava, però si tu vas a veure la pel·lícula i no saps què passa, allò penses... És una introducció relativament... que no saps on t'estàs ficant. Està molt ben feta. Extraordinàriament ben feta. La primera part d'ella amb el nen tan català, és extraordinària. És d'una grandíssima, grandíssima... Molt sensible. I l'altra cosa, que la fallo l'aquesta pel·lícula, és que està feta des del nen. El nen és un nen que n'ha escut amb aquest captiveri. És un nen que no ha vist res més que això. I jo entenc que el món del nen és allò que rep. I, per tant, ni bo ni dolent. És... I això percebes. Ella passa una tragèdia, però ella fa els esforços per amor al nen. Per demagar-li o depuntar-li. No dir-li la veritat, tota la veritat. Ell no pot entendre. És un nen de fins a 5 anys. Per tant, no pot entendre res. I expliquen contes i fan manualitats. I juguen... Sí, però això és molt més dur. Sí, molt més dur. I de més qualitat, per mi. Aquesta és una pel·lícula extraordinària. Molt bé. Més dur que anar a un camp de concentració. Sí, tal com està explicada la història. Sí, sí. Perquè un camp de concentració passa en mils de persones i això és un drama dedicat en aquesta. Aquesta noia. Llavors, doncs... La gran troballa que està explicada des del nen i el nen fa una... Una interpretació extraordinària. Una interpretació extraordinària. Potser el nen... Potser el nen no sabia. I estava... Bueno. És el començament. Estava tancat des de... La història representa això. Llavors... A veure... Què és el que està tan ben visitat, ben observat? Que el nen d'això no empateix. Té la seva mare, té l'amor de la seva mare i té un context. Clar. Que ell no sap un altre tret d'aquell. Ni bon i dolent. La cosa bona i dolenta la fem als adults més grans. Però tot plegat és... Això no existeix pels nens. És molt metafòric. Això ja és una mica el que fem tots. És a dir, intentem amagar... La realitat als nens petits. No li amaga exactament. Senzillament viu una realitat i... No li amaga. No li amaga. Això passa a la pel·lícula de... La vida és vell. Allà sí que hi ha un conte explicat. Fals. Aquí no hi ha conte. Aquí hi ha una relació mare-fil, real, potent i amorosa. Li amaga ser un cas el seu patiment. Exacte. Però en tot cas el nen tampoc ho entendria. Pot entendre que un dia està de mal humor. Un dia no està tant. Una relació mare-fil que podria ser... normal. O per al nen és normal. I finalment amb una estratègia que no ho expliquem, però que aconsegueixen sortir, que és la segona part de la pel·lícula. I és una cosa que el nen descobreix el món. Un món que no sabia que existís. Però és curiós aquesta percepció que l'he trobada profundíssima. Que en el fons passa de la seguretat de la presó, a la dificultat i la... Molt bé, molt bé. M'agrada molt. M'agrada molt. M'agrada molt. M'agrada molt. M'agrada molt. No, parlant de cosa. Us heu adonat que ha arribat el Jomà? Ja, va, va. Això està molt bé. Perquè el nen que no patia... Vol tornar a tancar en algun moment de la miada de la pel·lícula. I el nen d'escriure la habitació com a llarga que s'en va... que s'allarga. Que creu que és una descripció... i que crec profundíssimament certa. Jo he estat... Quan se vol pot tenir una percepció de nen petit que no té res a veure la realitat i que aquella és la seva realitat i és potentíssima. Doncs això és el que ha d'escriure aquesta pel·lícula amb grandíssim èxit. Sí senyor. Llavors el nen surt i llavors és quan està despotegit. Se li desarma tot. La seva mare passa un dalt a baix. Tota la família... No, la coneix de res. Tot és nou. I és llavors que el nen està despotegit. I aquesta visió... que la trobo profundíssima. I no volia venir la Carme, avui, eh? Sort que l'enconvençó té de que es passés... Perquè no he vist el final, no? Bueno, és igual. Hi ha una pel·lícula que passa exactament el mateix. Tot i que amb un personatge molt diferent que potser heu vist, que està basada en una novel·la d'una autoritalia que el protagonista de la pel·lícula Steamroad, es diu 9.100. 9.100, la legenda, té un subtítol que és la llegenda del pianista a l'oceà. I és un nen que neix en un vaixell. Llavors el que coneix ell, des que neix, és únicament això. Steamroad de nens. El teu seu pare. No, no, no. Steamroad és el personatge allà quan ha crescut, quan ha passat. No sé, 25 o 30 anys, però... Si no fa temps, ja. Sí, home, estaria bé, no? Ja, naixent allà, ja ha protagonitzat una pel·lícula. No, no, es veu com el personatge neix allà, li dic per un accident. Bueno, me'n recordo bé com és, simplement perquè la mare pareix allà. Llavors ell viu sempre, sempre en aquell vaixell. I té la habilitat, en un moment, de... hi ha una escena esmaquíssima, si no l'heu vist per veure-la. Doncs una escena esmaquíssima, perquè ella es fa pianista, de manera intuitiva. Veo algú que toca el piano, i es queda enamorat del piano que hi ha allà al vaixell. Hi ha algun moment en el que me'n recordo molt bé, però que el compàs de les zones, ell va, deixa anar, deixa anar, el que subjecta el piano, i el piano es va movent, amb ell, al llarg de la sala, la música, ell tot sol, eh, ell tot sol a la nit, i llavors va interpretar una melodia, mira, se m'estan posant el pell de punta, la pell de gallina, una escena fabulosa. Això és més uníric, eh? No, no, però no és... És un punt d'uníric, això que descrius. I el que li passa al personatge, bueno, però és una escena molt concreta, després és tot el que viu aquella persona, tota la gent que entra, que en un moment determinat també té la possibilitat de sortir a fora, llavors es veu a la ciutat de Nou York, i ell diu, i ara què faig, no? Ja no us dic el que faig, però ho podeu més o menys imaginar, però m'has recordat molt el que deies de... Clar, doncs, jo crec, aquestes destroballes, després, quan surten de l'habitació tot és luminós, i produint el blanc que fa la pel·lícula Luminosa, perquè és des del nen, o sigui, aquesta és la gran troballa, i després l'altra cosa que està ben conduïda és que el personatge fonest, que és el que la Sagresta, surt molt relativament poc, és tu que el saps, però no si... Sí, no s'hi deixa anar, no s'hi deixa anar, i te'l fa... Dona importància a l'altra part. La part, diria, de l'agència del nen i de la mare. L'he trobat... Els dos ho fa molt bé, el nen, i ell ho fa molt bé, i jo pensava que seria una pel·lícula menor, i no ho és, no és. Jaume, què has vist, tu? Moltes coses. Explica'm, què has vist? He vist coses que els vostres ulls no creuria. Sí, sí. I sabem de quina pel·lícula és, això. Tu no? No. Sí, bé. Vaig a comprar una pel·lícula aquesta setmana, que porta partit Olida. Com? Olida. Polonesa. Sí, Polonesa, una gran pel·lícula. Una gran pel·lícula, i ella ho fa molt bé. Sí, sí. I la història està molt ben captada. Aquí també estaríem una mica... amb el que tu acabes de dir, t'educues, et porten amb un convent, t'aïllen de tot el que pot ser el món real, els pares... Però ella té un origen que vol... Ella té una mare. Tenia una mare. Bueno, sí. Llavors, bueno, és que estem també amb una constant com aquesta, i llavors, doncs, bueno, hi ha un... els monges abans d'estar, amb una situació ja de no retorn, que podria ser en el moment que et fas monja, tot i que hi ha hagut pel·lícules que... Que fes els vots. Sí, que ho han plantejat d'una altra manera. Doncs, automàticament, hi ha un familiar, una tia que diu, havíem de saber què ha passat amb els teus pares, perquè no sabem res, i això és la injustícia i tal. Jo crec que és una pel·lícula que el que fa molt bé és combinar perfectament el que és la vivència d'aquesta nena amb tota la varietat de matitzos, no? Amb la cruesa d'una vida que en moments molt concrets de la nostra història ha estat molt desestabilitzada i s'han fet coses horribles. Jo penso que això ho harmonitza molt bé sense... sense... els trips, no? Vull dir, sense grans, però que t'ho fa. És una pel·lícula molt continguda. Que t'ho fa viure d'una manera molt continguda. La mateixa noia és continguda durant tota la seva vida. És una pel·lícula en blanc i negre, que té una potència el fet de ser en blanc i negre. I és una noia que... inclús... hi ha moments que no... que no transpo el que li està passant per dintre, excepte per el que ella va fent i visquent i actuant. I la relació amb l'altra, és la seva tieta, em sembla. És boníssima, perquè va ser una gran actriu, l'altra. L'altra també ho fa molt bé, molt bé. Llavors, quan m'han descobrit tot el que ha passat, tot allò té molta potència. És que jo penso que amb la tieta el que es produeix és precisament el despertar la vida real. I llavors, ella diu, jo vull tornar a casa. Ja... Una mica, com a moment. Vull tornar a casa, que ja tinc la protecció i no... No, exactament, jo diria. Té una barreja. Ho pots interpretar d'una altra manera. Ella troba un noi... Coneix el psicòtac. Llavors, és diferent. La proposta d'anar junts... Ell és un músic, no? No me'l recordo, ara. Toc una orquesta. I llavors, ella té aquesta dualitat. I jo no estic tan segura de que torni per inseguretat. Torna perquè... Se li obre una nova vida amb el xicot. Se li obre una nova vida. I no l'agafa? No l'agafa, no me'l recordo. Ell la torna cap al convent. Per això dic que tinc molt a veure. No me'l recordava, això. Bé, jo penso que a vegades... Que sí que pot ser que se senti desprotegida, però no tens la sensació de que sigui per desprotegir, perquè ella tens la sensació d'una nana forta. Jo em sembla que va estar anomenada... Va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula d'estranger, d'agafar-lo d'altres anys, no? L'any passat. Jo diria que sí. Jo diria que feia més temps. Si va ser l'any passat, no t'ho puc garantir. Jo diria que fa dos anys. Ara t'ho diré de 2013, és la pel·lícula. Sí, fa dos anys. Sí, perquè jo feia temps que l'havia... Sí, però no em pensava que era l'any passat dels Òscars. És igual, Brina. El fet és que és una pel·lícula que faci un any, un any amb l'any negre, molt ben feta, i que el director que era desconegut és molt famós amb aquesta pel·lícula, i ens sembla que està rodant un altre. Sí, un nom així. Que no... difícil de recordar. Polonès, polonès. Ara, ella té una cara molt ventriada, aquesta pel·lícula com duresa, amb aquells pobles potents, que la pel·lícula no funcionaria, si no hi hagués una cara... M'has vist un altre, pel que veiem. Sí, Cegados por el sol. Aquesta és una pel·lícula d'un senyor que es diu Luca Gheudan Nino. La... No està de prestrena, encara no s'ha estrenat. Amb el dalt Films, la Dakota Johnson, hi ha... Qui és aquest? I la Tilda... Winstron. Jo l'he vist. Molt maco, aquesta dona, fa un paper i a més. I és una gran actriu, aquesta dona. Una gran integrada en el teixit social, amb tota marxa. Amb un aspecte... molt recordable. Ja que no l'oblides. Sí, però qui domina tot el territori? A més, a més, és com un símbol del que probablement tenim de bo i de dolent tots plegats. Hauria de tot, aquí. I allà, fins i tot, representa, doncs, que és una cantant de rota, aquesta gran popularitat. I llavors, per la veu, per dir-ho d'una manera, i aquest xicot jove és el que la protegeix. Qui l'ha protegit, si més no, en èpoques anteriors, perquè ja comença a detenir uns anys, és el paper que fa els rals films, que és un promotor musical, és un paio molt enrotllat amb tot, que viu la vida en tota la seva branca, en totes les enormes branques que es poden experimentar, la viu totalment. I llavors, doncs, xocen aquí, i del que parla la pel·lícula és que estan sagats pel sol. El sol, jo crec que té una simbologia que seria la pròpia riquesa, en la qual s'han s'han connectat en un moment concret de la seva vida, i que això no els treu la saguesa, precisament, i els porta, doncs, cap a situacions de molta passió i fins i tot destrucció. Jo la recomano. És una pel·lícula que a mi em va sorprendre perquè no ho sembla de cap manera, que s'esdevindà, és un plantejament molt interessant, i llavors, quan arriba al final, és totalment coherent, i trobo que està ben feta i que planteja psicologies molt interessants a nivell de persones. Pel mig ja la Lolita, la Lolita, de la famosa novel·la clàssica sí, però que, curiosament, quan arriba al final, també ens ofereix una sorpresa que per mi és molt pròpia, molt interessant, també. Bé, rica. D'acord? Jo també puc confessar que finalment, finalment, hi he vist... Ah, bueno, doncs... Jo només, simplement, és que no hi he vist, també hi he vist la que tocava per la pel·lícula més, que és Anna Melissa, i l'Altarantino, o això... Aquest l'havia vist? No l'havia vist. I la pel·lícula de l'any. És la pel·lícula del mes i la pel·lícula de l'any. Àngel, confessar... Bueno, jo ja sabeu que... El Tarantino té 17 pel·lícules rodades, com a director, 17 pel·lícules rodades, perquè en té moltes que són, per exemple, ell parla de les 8, no? Però, en realitat, ha fet 2 o 3 CCI de la seia televisiva, ha fet urgències, la televisiva ha fet en varios capítols, també, i això no compta. Però, bueno, per un definitiva, ell, des del punt de vista com a director, ha fet 17 pel·lícules. Jo, com que volia veure aquesta, la setmana passada, abans de veure-la, em vaig estar veient algunes que m'havien passat per alt. Jo em sembla que és una vegada que la primera que vaig veure a Pulp Fiction, que et trobo considerat una obra mestra o una pel·lícula molt rodona, i que entenc que els hi haguessin que els haguessin de rodar, que ens hem hagut d'anar al 94, perquè realment s'ho mereix. Jo, a primera vegada que vaig veure-ho, no l'hi vaig entendre. I, en canvi, li he vist a 3 o 4 vegades que segueixo pensant que és una extraordinària pel·lícula. Jo em faltava veure, ja que hi haurà un camí que no em va acabar de convèncer, fots roms, tampoc, i em faltava veure l'EQ1 i l'EQ2. Les vaig veure la setmana passada, i confesso que no hi han entrat. Vull dir que hi ha moltes coses a comentar, a dialogar, a dir, a interpretar, a dir, a direcció d'ells extraordinària. Vaig veure aquí el Viló, i vaig quedar-me, que és com una aventura, és un còmic, que no acaba d'entrar-hi. Jo no hi vaig acabar d'entrar-hi, i igual hi ha gent que... Estèticament, que té gràcia, que és un còmic, que és un còmic, i igual hi ha gent que... Estèticament té gràcia, moltes coses. Si puc ficcionar el més pulp, allò en el sentit de la història i tal, de Tarantino, només de la cultura de Jaquichán, de Rollo Broslitz... Sí, sí, sí. És un popurri de cultura oriental i no oriental. L'únic que significa és que ell és capaç de fer coses tan diverses. I de fet el que comentaves de Jaqui Brown, és que Jaqui Brown també és una adaptació. No és un guió seu. Era una notació de la novel·la, que no era seva, que això també s'alinotes. Quan fa coses que no són seves, no té la fresca que té. A totes maneres, si acabes veient, sobretot amb aquesta que vaig veure abans d'aquí, és que és molt reconeixible. Els diàlegs són brutals, extraordinaris. Vull dir, realment, confesso que una de les coses que més... A l'estudi ho estava comentant amb vosaltres. La pel·lícula és bastant llarga, quasi tres hores, i hi ha coses... Quan van amb el corbatge, hi ha converses amb els diversos actors, te'n dones compte que el que s'aguanta i el que té força és el diàleg. És igual allà que el que té força i el que et fa estar absolutament atrapat a la pantalla, mirant el que està passant, són els diàlegs que el senyor és capaç de crear. En definitiva la comunicació, esclar. Diàlegs i la combinació amb el paisatge, el moviment de càmera, la manera com entra dintre de... Però la majoria de la pel·li estan tancats. Sí, sí, sí. En una habitació. En voltats per la neu, i això ho vull dir, que en realitat és... Vull dir que té una idea per mantenir... Tot a la cançó. Són tres hores, però a dintre de la casa són dos i quart, i les dues hores, a aquestes, mantenir guió potentíssim. Per tant, la direcció és extraordinària. És a dir, hi ha humanatges permanentment altres directors, o coses que ell es repeteix i que li agrada refer. Per exemple, si em veieu els títols, el posar... La forma que ho fa, és que cada pel·lícula fa el mateix. És a dir, que ell ha creat un estil determinat, que jo entenc que com a tots els directors no t'ho fas excel·lent, però sí que dona una visió que ell té un estil, té una manera de plantejar, etcètera. Jo confesso que de totes les pel·lícules que he vist, segurament les tres que més m'agraden són el Pulp Fiction, són Malditos Bastardos, hi ha molts que no també, però potser no tant, i aquesta m'agraden molt. Les odiosos 8 la trobo molt rodones. Una pel·lícula... Els actors estan brillantment dirigits, és a dir, no saps qui està millor, perquè tots estan... El que sempre treballa millor, com es diu el Jackson, com es diu el... El Samuel L. Jackson. I el Tim Roth també. Estan extraordinaris. És a dir, parlar més de la pensió d'aquesta pel·lícula. I en canvi, no sé per quin motiu, ha quedat marginat, pràcticament, a més de la música, i la música... Sí, no li ha tocat, no té quasi res. No, només de la música, l'han premiat a la música, però li han premiat perquè està feta per l'Ennyomorricone, i en realitat és un homenatge a l'Ennyomorricone. Perquè en realitat també hem de reconèixer que, si ve, unes coses que més ben fet el Tarantino és triar les músiques que acompanyen a les seves pel·lícules, en aquesta, la música del Ennyomorricone, no destaca... És una al·licària. Els que han anat al fenomen, que et fan una introducció de 4 minuts només amb la música, és que no, entres molt. Això crec que es valora diferent... Seria l'obertura. Exacte, l'obertura i la pausa. I la pausa també fertilitza la música, de clar. Llavors és una música que just acaba la cançó i entra en aquell paisatge que és enormíssim, aquells objectius simplíssims, i entra, que passa és que... A veure, també, Morricone, que li donen l'Òscar, li dius, ja s'ho valia. Era una peça descartada de l'exorcista 2 que va fer la banda sonora i és una peça que era original o no, no ho sabem. No la van utilitzar. I s'avallar amb un calatge espantant que arribés a la música. A mi em va semblar una música força contundent, molt significativa sense haver vist l'obertura, perquè no vaig anar al fenomen, però tu encara no l'he vist. Que donava un toc, de quan una escena havia de tenir un caire, però tu encara no ho havies vist, pensaves encara que hi havia una cosa més o menys suau, la música ja t'ho va introduir i et va dir, ui, ui, ui. Espera't que ara ve la cosa forta, i efectivament ja està la cosa forta. Jo la vaig veure molt potent la música sense tampoc fixar-me gaire, simplement m'anava arribant i pensava, que bé que queda aquí, de manera així amb públic en un programa de ràdio encara, m'ha permès entendre, crec, la filosofia de Tarantino com autor, com a filòsof. És una filosofia molt bàsica que ve a dir que hi ha gent despiatada, i després hi ha una gent que s'ha de defensar com pugui, d'això. És una visió de perdedors molt particular, la de Lle... De perdedors i de feres salvatges Per mi, una de les boníssimes del Tarantino és Serbo i Docs, però és boníssim. S'han fet una espatlla de tarantino al final. La vaig començar a veure i no vaig acabar de... Ja la vista dos o tres vegades, perquè l'he trobada també veient-me a la tele i t'enganxes. No puc opinar d'aquesta, no puc opinar. Molt ben travada d'un guió que no té pèrdua, no pots deixar-la, aquella pel·lícula. No puc opinar, perquè no... Molt bé, tenim aquí la música i no reconec. No la puc pujar molt, perquè està fortíssim. Està aquí amb un nivell alt, alt, alt. Volem un moment de sofrerquista o passem el tema? Què vols dir? Ah, és veritat, tenies tu una sotrópolis. Métrópolis? No, sotrópolis, l'última de Disney. Diques, digues, digues. En anglès seria sotopia, com el que diem abans. Seria com la utopia dels animals. Dos animals, potser sí. Jo crec que serà una distopia en el fons, però bueno. Sí, sí, sí. Sent de Disney i segur. A veure, em va agradar. Vull dir jo perquè vaig anar amb la canalla i anava a resistir, perquè a vegades penso... I em va agradar. Jo crec que no vam entendre exactament el mateix als nens que jo, perquè està fent... Tu que vas entendre. És igual. Però jo m'agrada que les pel·lícules de nens, els nens disfrutin. Parteixo d'aquesta base elemental. Llavors aquestes pel·lícules que els nens no entenen, encara siguin estrategis, no penso que jo el millor disfruto, però els nens no. I en aquesta crec que no vam veure exactament el mateix. Però és un thriller. És un guió boníssim. És que el guió és molt bo. És dels millors guions... Ella em va parlar... Jo vaig parlar... Entre corrupció, entre suports, enganys, entre... És que clar, és un crisi... Sí, sí, sí. Seria cinema negre, no? Sí, sí, sí. Podria ser perfectament el... El Falcó, el Tés. Per exemple. Un thriller, però molt ben jugat, molt ben jugat, i llavors l'animació té molta gràcia, perquè, per exemple, el pereçoso que surt... Clar, són els funcionaris, és com una traducció... Tant ben enganxat els nens, per exemple, reia molt amb el pereçoso, però és que està tan ben triat que sigui... Doncs a mi no m'agrada pel·lícula, perquè t'ataca en el funcionari. No vull dir que algú podia dir això, no? Sí, però aquest aspecte dels funcionaris és atacable. Ja veuré. Per tant. Vull dir que és una pel·lícula que la poden veure grans i petits. És una òptica diferent, però està tan ben feta que permet... Les dues lectures per fer a la vegada. A veure, ara que heu esmentat els funcionaris, jo el que penso és que la pel·lícula el que té més bo és que ofereix el ventall de possibilitats que tens per reiixir amb èxit sobre allò que no està bé i eliminar-ho, no? Vull dir, llavors, que sigui el funcionari, el que és lent, però és un recurs. Tu l'has d'esperar una mica més, però no és aquest el problema. El problema és que faci el que ha de fer, que és un... I el forro, que és una patada. L'altra cosa ben observada és que la protagonista de la història és una conilleta que és policia. I vol ser policia. I ella prové del món rural que els seus pares li venen a dir home, és que somia està bé. Però volia que els somnis es facin realitat. Això potser és massa, nena. Això ho diuen tots els pares. Això ho diuen tots els pares. Sí, però... I llavors, aquest és el tipus de personatge de la consistenta que arriba. I després, ella, el duo, és amb el... amb la Guineu, que és un malvítiu, però que s'entenen perquè el malvítiu i l'espabiladeta fan un duo que té gràcia, tota la pel·lícula té gràcia. I la transformació dels dos personatges estan ben vits. La Shakira de Fons, no? Eh, dic malvítiu. És un... Com diria, un que... d'aquests que treballen negre, però no malgrats negres. Un murri. Un murri que està inestar, que sap fer allò, que et salta per sobre i no t'enteres. Aquest tipus de personatge són sempre seductors, és el gran seductor de la pel·lícula. Això, llavors, estaria d'acord amb ell. Amb quin sentit? És Disney. Ah, sí. Aquí és la contrapodició amb... potser manualitzar, perquè en realitat són també gènere's totalment oposats. O sigui, donat que competia contra Insidaut, que és molt Disney. No només Disney, sinó que és Pixar, a l'hora. Llavors, és aquest, no? Potser aquesta mescla de... Insidaut és molt... La vaig trobar, potser, és que la vaig trobar ahir. La vaig trobar massa adulta. Clar, és que és massa adulta. És el que jo et deia. Tenim el cap està, però vaig pensar, però això, jo ho arribo de vera de nens. No és pel nen. Hi ha moltes escenes de slaps, de la que va captar el nen. Aquesta és una història que, si tu veus, tu pots interpretar coses diferents. Però la història l'entén, el nen. La història d'Anset... Mira que a mi em va agradar. Sí, sí. Però la història el nen no la pot entendre. No, no. Jo crec que tenim molt por de confiança la capacitat del nen d'entendre coses. No, entenen coses. Però entenen... El enfoc que té és veritat, que és molt adult. Fins i tot els adults, fins i tot els adults, però no sé si ho acaben d'entendre tots. Jo no sé si els adults ho acaben d'entendre tots. A mi em va semblar detestable tot el que surt a Inside Out. Ja us ho dic. No, jo soc un gran fanàtic de Toy Story, fins i tot la tercera part, que em va entusiasmar, per una manera boja, però sí, la veritat, és que en el moment que toca... Disney seria com el rei Midas, però al contrari, no dic la paraula. Això és amant. Jo crec que fa una visió creativa d'uns elements que transformen personatges que això és extraordinàriament imaginatiu. Jo ja saps que el Disney, amb algunes coses, el considero a la seva època, tot molt, etc. I que últimament potser no tant. Jo no l'hi vista i la voldria veure, que li havia redat molt, ella no ho va explicar, que la va veure de per estrena. Jo vaig quedar amb ganes d'anar-la a veure. Aquesta, aquesta? Va anar de per estrena, un programa de fer... Potser no estaves aquell dia, però em va quedar ganes de veure. I sobretot després, llegint coses de la crítica, la crítica diu que en aquest sentit, com que és un as la barreja de Pixar i Disney, és un sal endavant a nivell de creació. Hi ha algú més molt bo en aquesta, que la creativització i les expressions dels personatges estan molt ben aconseguides, que el Disney a vegades això em va xerrar. Li fallava. Sí o no, que sigui una vicaria tècnica, jo no ho nego, un absolut, però ara que ja podem començar, em sembla. En parlava de la normalissa, doncs... Guanya normalissa, en aquest aspecte. L'aspecte crec que... No només tècnica, sinó d'expressió, jo crec que li dona mil voltes anys a dalt. Evidentment, Inside Out, és que són molt diferents, hauria de ser dos categories diferents, però quina dius que li dona la volta? Quina guanya? Tècnicament, anormalissa. Sí, però... Jo crec que s'hauria de separar aquesta animació d'adults, que tot i que els dos estan tenen molt la besant de dedicar cap a adults, però Inside Out és un públic familiar i Anormalissa... Anormalissa és un... Per què es diu així? Perquè és una anomalia, dins de la història un personatge que és el que dona el punt de gir, que es diu Lissa, i llavors fan un joc de paraules amb Anormalissa, que és anormal trobar una persona diferent a dins d'un món que tothom és igual. És un plantejament molt existencialista, la pel·lícula. Un plantejament de que tothom... No sé si serà molt spoiler, però tothom parla igual, tothom té les mateixes cares, menys dos personatges, concretament. I jo al principi dic, per què? Sí, sí. Volia preguntar jo el Joan. No et va cridar la tensió alguna cosa de les veus? És que clar, per què les dones tenen els meus homes? I després te n'adones de per què tothom té la mateixa veu? Llavors vas relacionant i vas veient que allà hi ha una teoria. És que és un hivern Charlie Kaufman, vull dir, totalment, el que deia amb l'altre dia el director de la dron d'Erquides, el director de... de Olvia Teremí, que no es diu així, però el títol original és superllar, doncs aquí... Etenen sunshine of the world as mine. Exacte, seria... És el de Cinecdote, Nova York, també? No, però és l'altre. Ella havia fet allò del... com es diu, de l'actor... l'actor... la vida de no ser d'un actor, com es diu? Ah, sí, en l'interior de l'ament, no? Com es deia allò? Sí, això que eren diferents, diferents... De futbol. Aquell jugador de futbol, sí. El backup. No és aquest? No, això és el... No, no, no, el... Un actor, home, vull dir, és la primera pel·lícula d'ell famosa, és aquesta, que es diu... És aquí el surrealista... Sí, que en el cap de l'actor, hi ha com diferents ascensors, diferents pisos, hi ha gent que es fica dintre... ¿Cómo se ha hecho en banco? Aquesta, ¿cómo se ha hecho en banco? És el primer guió important d'ell, que el va fer famós en certa mesura, i que, de fet, va ser la raó d'origen pel que sembla de la Nomaliça, perquè un tio de... con aquell llet, després li van donar un premi o algo, un tio de Hollywood els va reunir una sèrie de guionistes, perquè fessin... Això a Nomaliça és una obra de teatre feta per ell, i posteriorment és del 2005, és a dir, que té 15 o 16 anys, i és bo que posteriorment ha fet això. Ja ho heu explicat una setmana de posades, quina impressió no ho heu tret? Bueno, jo continuo amb la idea, de la pregunta aquesta que hi ha, que ja Paul ho ha introduït una mica, però què et va semblar, tu, això, Joan, de que... o ho vas notar, suposo que sí, clar, que les veus... Que les veus totes són masculines, totes masculines, totes les del mateix actor, potser, fins i tot... O s'assemblen molt. Jo diria que el doblatge és tot igual. Com ho vas veure, això? Què vas pensar? És d'in principi, de la sensació que no entens per què la gent que ja es veus. El que passa és que jo, això no sé si té realment tanta importància, des del meu punt de vista, com vosaltres visteu destacant, però destaqueu perquè... Clar, veure, aquesta pel·lícula jo crec, no? Jo vull, de totes maneres, explicar primer el que em va passar, perquè la veritat és que feia molt de temps que no tenia aquesta experiència d'anar veient una pel·lícula, ja s'ha acabat la pel·lícula, ja? Ja? Primer, pensant, però sí, 90 minuts, gràcies a la corteta, que estem acostumats a veure les pel·lícules de Tarantino, la última, 3 hores. Sí, sí, però van passant coses, van passant coses, i dius, bueno, començarà a passar alguna cosa més, i no passa res. La pel·lícula és una història petitona de sentiment, d'allò, alguna situació, i llavors dius, acabat? No m'han explicat res, tot i que m'han fet pensar una barbaritat, però no m'han explicat pràcticament res. I després, ja ha passat una hora i mitja, és a dir, no pot ser, li ha passat com a molt 20 minuts, no sé si a tu et va passar igual. No, no pot ser, vull dir, la última vegada que em va passar em sembla que hi ha aquelles secrets i mentides del director, ara no me'n recordo, aquest anglès. Herman. No, no, no, d'aquest, de la colla del Kent Loach, això, però no me'n recordo del nom, que són dues hores i mitja de pel·lícula que em va passar, dic ja, 20 minuts? No. I llavors... I fem frir, potser? No, un altre, el tercer, diguéssim, de la tria d'aquesta de gent que va començar el 9BC, amb Forth Films i tot això, però ara no em ve al cap el nom, és força que aneu. Però em sembla que ho està explicant, que ho està buscant la Carme. Exacte, Mike Lee. Doncs això em va passar fa molts anys, amb aquesta pel·lícula, vaig dir com. Doncs aquesta pel·lícula t'explica una volta de rosca més sobre la manera com les persones vivim la vida, sobre com ens il·lucionem, ens disil·lucionem, com intentem enamorar-nos i ens desanamorem. No sabem ben bé per què, perquè la pel·lícula no et dona cap explicació de res, únicament és una descripció de les emocions que es van sentint, de la situació en què estem col·locades les persones en un moment determinat, un autor d'èxit que moltíssima gent doncs l'admira i està darrere d'ell i va fer una conferència ja centenars de la milers de persones, de dones, sobretot que estan a més en un braç. No ho saps, perquè les cares són totes. Exacte, les cares... No, les veus són... Si t'hi fixes, les cares també són iguals. Les cares dels personatges. El que passa és que veig, la roba és diferent, però les cares són totes. Això no m'havia observat, molt bé. I després en canvi està tot, molt bé, molt bé. Això sí que lliga amb el que vol dir la història, perquè aquells sorolls, aquells a principi, les veus... Dona la sensació que estem en un món mediòcre i que ella escolta amb avorriment els diàlegs anudins al seu voltant, que sempre li semblen anudins. Això em sembla que està ben vist. Sí, fixeu-vos una mica la comparació amb Insight Out, que ara parlàvem. Insight Out ens venen coses, continuament. Ens venen productes, directament. Ens venen parts temàtics, ens venen videoconsoles, ens venen un tipus d'alimentació molt determinant, d'altres el rebutgen completament i aquí ens estan fent una crítica molt bèstia aquests slogans, precisament. És com que hi havia una resposta a Insight Out, la pel·lícula, perquè quan va, per exemple, ahir en el taxi, el taxista li va dir que li deuen tota una sèrie de tòpics que després es repeteixen continuament. Això que tu dius que la gent mediòcara no és que sigui game o no mediòcara, és que estem completament mediatitzats. És que repetim frases, clarament com la sentim, en els llocs on les volen vendre. I a partir d'aquí ens volen ens fan entrar per on el si ve de gust. I allò que protesto d'Insight Out és això, que Insight Out ens fa entrar pel mateix camí que tota la resta de història. El problema de Disney i Pixar, però sobretot Disney, és que és un cine en general, des de sempre, bastant moralista, però no només moralista, sinó que aquest és el sumo del moralisme, perquè els sentiments tenen sentiments. Llavors, jo crec que ja t'ho donen tot, que sí, i tots som iguals. Insight Out, tots som iguals. Tots tenim les mateixes emocions, totes. En el moment en què cap al final veiem que la ment de diferents persones, no només de la nena que ja ha crescut una mica, tothom té el mateix, i tothom ha fet la mateixa evolució, enamorar-se d'un personatge que envisem una de llogues, que guapo és aquest, però has de tirar cap enrere, perquè jo no ho pots aconseguir mai, però ho guardes perquè dius, per favor, quina visió que ens donen de la humanitat, que volen estar dient-nos que no ens podem sortir per res, perquè és el que ens volen cap a on ens volen ficar. Tu no és una pel·lícula de visatge, doncs, és clar. Quina, no, Melissa. No, Melissa, el que passa és que jo crec que té moltes lectures també, perquè en realitat, és el que deies tu, Francesc, perquè en realitat, jo crec que t'expliquen tampoc, i tots són diàlegs, i tu no veus res. Tot t'arriba per el que es parla d'entre ells i el que suposes. Suposes que va tenir una ex parella, que al principi em pensava que era un travesti perquè clar, parla amb veu d'home. Sí, sí, sí. És molt surrealista, és veritat. Clar, penses que és homosexual, no? Sí, sí, sí, clar. Et van donar unes senyals molt, molt així. I després també el tema que et dona una xerrada, que ha escrit un llibre molt famós, clar, ho va sabent molt, la Contagotes, i després hi ha moments molt, molt, surrealistes, com el tema de la cara. Hi ha moments que se li va canviant la cara, que són moments que això que han jugat molt bé amb l'Eston Motion, de fet. Perquè a l'Eston Motion el que han fet és una història que quan t'hi has adaptat, els 20 minuts, ja no veus que són del tot. Si tu, els moviments són tan naturals i tant, per què hi ve el Corrafe, però són tan... Sí, una harmonia i uns plats que, de fet, és molt... és poc tòpic de l'Eston Motion. L'Eston Motion s'ha passat molt estàtic, tot, no? Molt buscar la situació, potser, gairebé més còmica, però en realitat, l'Eston Motion sempre ha sigut molt estàtic, és un estil que costa molt. Per mi és el millor de la pel·lícula, és la forma en què està utilitzat, tècnicament, l'Eston Motion. Això és el que està més aconseguit. Perquè d'entrada, et costa una mica entrar a les qüestions, ja es pots dir entres. La història, la història... El problema que tinc és que per mi és un relat sobre la solitud, sobre la vacuïtat, la buidesa, i, bàsicament, és el futur que és la vida. I, aleshores, el meu problema, el meu problema que tinc amb la pel·lícula, és que per mi no aconsegueixo ni simpatitzar ni empatitzar amb el que m'estan explicant. Em sembla una pel·lícula tristíssima, desesperançada, apagada, que em deixa molt malament al cos i amb una gran sensació d'amargoll. Llavors, jo, a veritat, és que... Per si et provoca? Jo vaig al cine, m'aportin alguna... Jo trobo tota la pel·lícula, en el fons, un personatge mediòcre, perquè allà, encara que tingui tot aquest èxit, en el fons és un personatge absolutament mediòcre, i que tot el que fot és absolutament banal, i tota la història del que està passant són banalitats. És que el llibre, em sembla, que es diu, ajuda-me a deixar-te ajudar. És el colmo ja, de l'esvolta de Roscas. La contradicció és que allà ajuda la gent, perquè representa que és un senyor que ha fet un llibre per ajudar la gent, i allà, en el fons, o que, còmicament, ajuda més la gent, està més desemparat, i més desenfogat, i no sap ni on va. A mi, jo confesso que, inclús vaig, això que faig últimament, que quan surto del cine, i estic amb aquest empatxat tan descol·locat, i tan... La primera persona que vaig trobar li vaig preguntar, què t'ha semblat? Diuen, escolta, això és una merda. La persona que m'ho va dir, és a dir... Insight Out sí que m'ha agradat. No sabia dir si l'havia vist. Jo no m'atreveixo a dir que és una pel·lícula dolenta. Perquè té uns premis i necessitats de consideracions. Però a mi em deixa absolutament indiferent i més igual a haver-la vist, com no haver-la vist i d'alt també em passa, llavors, clar, no sé... No tinc la veritat, o sigui, simplement us explico el que personalment m'ha passat amb la pel·lícula. Res més. És a dir, no... I que aquest món que pinta no m'interessa. És a dir, res del que passa a la història. Però la qüestió és si aquest món que pinta és el món real o no? Aquesta és la qüestió. No tant si ens interessa o no? Si estem dintre. No ho sé. Hi ha unes pel·lícules que va fer el Richard Linglater, que diria que és... que ha fet mil pelis superfamoses. La història de la parella. De la parella? Sí, que ha fet el... Sí, les dues són molt bones, totes les tres són bones. Sí, però ella abans va fer una... De fet, va jugar amb unes animacions que era el que ens coneixia a la rotoscòpia, que va fer dues pel·lícules que una era Waking Life. No la conec. Waking Life, no sé si... Hi ha dos que s'assemblen molt amb Stalker i Scanners Darkly, però igualment són pel·lícules Waking Life i... Scanners Darkly. Scanners Darkly, però Waking Life i Stalker són dos pel·lícules que... Són Waking Life. És una animació, però és com si gravessis i després passessis per un filtre de animació. Tu graves imatges reals, l'únic que després la pots modificar. De fet, la van crear un del seu equip, però com una màquina que feia... Això a la rotoscòpia. Però en Waking Life és una pel·li d'una hora i mitja que és, bàsicament, la càmera va gairebé amb la següència, però, clar, ja, jugar amb l'animació, no? Va seguint agent a bars o pel carrer, o sigui, com molt a fer la cervesa i es van explicant teories a vegades filosòfiques, a vegades conspiranoiques, i és una pel·li que t'enganxa potser de l'obanal que és, no? A vegades t'escolten com qui va al bar i escolta la història del del costat, però és com això el bollerisme, aquest, no? És una mica com follow-in, que és la primera pel·lícula del director d'Interestelar, d'Origin. Follow-in, el Nolan. Sí, el Nolan. És un personatge que va seguint, va seguint, també, a... Doncs mira, és molt aquest fantasma, i jo, crec que, en normalissa, és molt a l'estallà, i és que és això, és que no passa res. És una història, no és buida, però, a l'hora, és... Aquesta absorció... A mi em passa que m'agrada molt, igual que a Francesc, que és veritat, aquest senyor va guanyar a l'Òscar, la millor que jo original, el 2004, per aquesta pel·lícula, que ell diga el títol original, Eternal Sunshine of the Sportless Mind, que és el vida TVMI amb la versió castellana. Jo confesso que allà hi ha vida, hi ha vida, i en aquí no li veig, és a dir, per exemple, deixem una cosa que vaig escriure, i em vas copiant d'altres llocs. Ja m'ha vist que anava a dir-li alguna cosa, m'ha frenat. Només un moment, tira, tira. Jo crec que l'altra pel·lícula mostra d'una parella, d'una parella, i que és una història d'amor extraordinària, mostra als els i baixos les discussions, el recull la dutxa, sisplau, el joc de sofà, la lluta pel comandament a distància, els petons, les acusacions, les bromes, el sopar sense creuar paraula, les banalles de conya, els viatges sorpreses, els sols, les passejades de dissabte al matí, les promeses acomplides, les promeses trencades, les pastigolles, la mirada carregada de son en despertar, les confessions a mitjanit, els plans fets en un moment per pujar, eh... per fer pla... etcètera. No em vull arreglar-me més. Ja no valissa, no hi ha res d'això. Jo crec que és una relació, a part de zero, ja estem parlant que és una relació entre un home, suposadament, ja no famós, no sabem si mundialment, però és famós en un àmbit que és molt entre mediocre o molt, o molt, jo què sé, és molt de... sembla com de poca educació, sembla com un àmbit que per ella és com... com la persona que ha de brillar entre tots ells, i que és el llibre, i és el tirà. El problema per mi és que ell s'enamora d'una persona que és més mediocre que ell, encara. Llavors, com entens? És a dir, si no és per una raó totalment de física i sexual de passar una estona, no s'entena aquella reacció, és a dir, no l'entens. No hi ha cap admiració d'aquest personatge per l'altra persona. Si no hi ha, simplement, utilitzar-la, de manipular-la. Llavors, això em desagrada, molestes, és a dir, no... No, no, perquè ell és... queda encisat per la veu aquella que escolta. Ell diu, això és una cosa diferent. Esclar que més precisament el som de la veu. Ja no només per la cançó que canta. És que és l'Audiosa del Tarantino, per cert. La gent es fergeix el bé i li diu que no deixa de fer curiós, que estigui aquí també en aquesta pel·lícula, la veu d'aquesta actriu. Jo no interpreto que ella està forçat. Les hem tirat a sobre amb el temps i no hi ha permés. Però, bueno, podem seguir. Continuarem parlant de aquesta pel·lícula. Ja veuràs com t'anirà dintre anant passant coses. La setmana que ve, fem una mica de canvi de programa del senyor Sorrentino, que intentarem veure-les totes, perquè sembla que no només la humanitat és una mala pel·lícula, sinó que el divol, les conseqüències de l'amor, o el lloc on quedar-se, que són els anteriors, tothom passa que són unes grans pel·lícules. Per tant, intentarem veure-les aquestes i intentarem parlar del Sorrentino i, el passant sobé, també, expliquem el que hem vist. Ah, que bé, que venim de setmana venent. Fem una pel·lícula.