CsC 15/03/16 - Tots els camins de Déu, Marguerite, The gift, ... + Tema del mes / Paolo Sorrentino

Cinema sense condicions Gràcies. des de control, que no sé quina pel·lícula per d'any. Ara de seguida sentirem una veu fantàstica, això és Tolkien Heads, i això fa referència... Mira, mira, mira. Això s'ha passat a l'angradi. I aquesta cançó per tant, una de les pel·lícules d'un gran director italià, del qual avui parlarem força bastament, i que, a més a més, parla molt bé d'aquest programa, perquè la cançó es diu Dismas, Vida Place, un lugar per a quedar-se. Ah, molt bé, molt bé. Doncs vinga, comencem el programa. Ell ha anticipat que avui parlarem del Paola Sorrentino, que és el director d'aquesta pel·lícula de la qual ha posat la banda sonora. Et farem, com sempre, tres parts. Primer, la parlarem dels estrenes, les coses que hem vist noves, de les que s'estrenaran aquest divendres, i possiblement s'estrenaran més endavant. Però la pena dir que aquest és el penúltim programa del trimestre. O sigui, estem en el segon trimestre d'aquest any, i la setmana que ve hi ha l'últim programa, i després hi ha la setmana santa, l'últim trimestre de cinema sense condició. Però no parem de fer cap setmana, no? No, no. La setmana vinent és... Bueno, farem les vacances pel mig. Llavors farem les vacances pel mig, i llavors... Però els uller no notaran, perquè és aquest divendres. Tens raó, tens raó, senyor, no hi havia caigut amb això, veus? És veritat, amb qualsevol cas, jo em penso anar a fer una vacances perquè no tinc ganes de... No estarà al dimarts vinent, llavors. Sí que tindrem, sí, sí. A més, el dimarts vinent hi ha una sorpresa, perquè l'Andreu acostuma bé a vegades, una vegada al trimestre, i ens porta un tema, us ho diré al final, el mà sorpresa, el tema que proposa per parlar-hi la setmana que ve, que seria l'última sorpresa d'aquest trimestre. Llavors, com sempre, d'allà que faríem tres parts, no primera part que parlaríem de les estrenes, el que hem vist, una segona part que seria el tema del senyor Paulo Pozzolantino, i l'última part que seria d'aquelles pel·lícules que hem tingut temps de veure de la seva filmografia, que en té ja unes quantes, i que totes elles nos tiraran un cert interès o un cert prestigi, incluso a nivell d'endemne crítica i de prestigi, i de premis que han guanyat en diferents llocs. Què heu vist així d'estrenes per començar? Heu vist alguna cosa? Tu què has vist? Jo, per fi, he anat al cinema. Ah, què has vist? No, no, estic anant. Moltes vegades per motius de deures que ens posem aquí a... Molt bé, molt bé. En el programa. Doncs seguirem posant deures, seguirem posant deures. Sí, sí, ja va bé, perquè així m'obliga una miqueta més. Però, a part, també, hi ha altres programes en què participo, i de fet, sortint d'aquí, ja us vaig anunciar que intentaria arribar, i ho vaig fer al final, anar cap allà, perquè no era tan complicat arribar-hi, allà, a prop de Sants, hi ha un cinema, la Calle al Carrer Béjar, concretament, a prop d'això, de l'Estatució... Fumfeik. Fumfeik. Com ho diríem, això, en català? Jo diria... Zoomzech. Zoomzech. Si volem dir en català, no ho sé. Si és alemany, ja és una paraula que no ho he investigat així, d'on ve, ni per què. Però no havien anat mai, la veritat és que, bé, m'agrada molt, és un cinema que li diuen també bistró, o una cosa així. Bueno, aquest és un restaurant, però que tampoc no té gaire a veure amb el cinema, ho porta gent diferent, tot i que és tan unit, i estan coaccionats, diguéssim, coal·ligat, no coacciones, no coal·ligats, perquè si una persona vol, pot anar allà a prendre alguna cosa, també veure una pel·lícula allà, amb re al costat, caminant dues passes, i no havia entrat mai la sala molt bé. Moltes vegades hi vaig anar a veure una pel·lícula que es diu, que es va estrenar la setmana anterior, que es diu Tots els Camins de Déu. La pel·lícula Petitona, per pressupost, però un molt gran en el que es pot explicar i amb tot el que es pot treure de la pel·lícula. La gràcia d'anar-hi a aquesta sessió és que una associació que jo no coneixia de rei que em va resultar, com a mínim, m'interessa, en conèixer, que es diu Dream Barcelona, doncs organitzava la vinguda, el fet que estigués allà, la directora, la gent m'ha fer reté, i també va venir un productor que ja conec, el que ha muntat Niu Dindi, la productora, que és Lari Cibrián, que també havia produït tot el camí més llarg per tornar a casa. Per tant, és un productor que ja ha tingut els seus èxits, ja en el Gaudí, com a mínim, va guanyar, va guanyar, sí, allà va en parlament, sí, sí, jo també anava amb el director, amb el Sergi Pérez, que estava allà, i, bueno, això organitzava aquesta associació que us dic de Dream Barcelona, i us ho dic perquè és significatiu el fet que sigui una associació, una agrupació, no sé ben bé com està catalogada, de persones catòlices i dintre del col·lectiu gay-les-via. És a dir, que el que volen és reivindicar que Déu doncs estima a tothom per igual. I això dintre de la temàtia d'aquesta pel·lícula, és a dir, dintre del fet que una persona ha volgut narrar els tres dies que no queden registrats en cap document així de la Bíblia, en cap llibre, dels que conformen la Bíblia, que són els dies que transcorren entre que ajudes, li fa el petó, cobra les monedes, traeix, o traeix, no sé com es diu, traeix, no sembla, a Jesús, el seu amic, i el moment en el que decideix acabar amb la seva vida. Llavors, aquesta directora decideix que aquesta història s'interessa en explicar-la, i el més curiós de tot és que decideix fer-ho com si es tractés d'una pel·lícula d'Usbansan, de les dies. És molt similar, la manera com està tractada la història, els personatges molt minimalistes, amb plans molt senzils, però mateix tens molt efectius apropant la càmera i l'acció als espectadors. I la veritat és que és una pel·lícula molt suggerent, molt suggerent. Tu veus allà que els judes trobem un altre personatge i comences a pensar interpretacions possibles de tot el que li ha passat. Vaig arribar un pelet tard i em vaig perdre justament el que ella després explicava, i li vaig demanar que expliqués per telèfon, perquè no m'ha pogut venir a l'MKC de l'endemà del dia següent, a la Gemma, que expliqués el començament. I és que el començament està fet amb un format més panoràmic, més ampli, per veure el passatge bíblic. Veus ja les dues coses, el que passa quan li fa el petó i el que ell decideix fer al final per acabar la seva vida. I la resta de la pel·lícula és un format més curtet, que potser segurament poble ens pot parlar una mica també, que s'està posant força de moda de nou. O sigui, el format 4.3 és allò que hi ha moltes pel·lícules així, de format petit, que l'estan mirant d'utilitzar de nou. Hawke, per exemple, va ser una, que feia servir aquest millor. Bueno, també ho va fer narrativement, però no ho van, no? A ell no ho van, s'havia d'olen, el de Momi. Sí, sí, ho va fer també. No he vist aquesta pel·lícula, la podríem posar a veure. A més, la pel·lícula és vertical, fins a un moment, però tota la pel·lícula, pràcticament, és vertical. Clar, i l'interessant és que el format tingui això, tingui un significat, també, tingui un valor determinat, narrativement. I bé, pel·lícula recomanable, i després d'haver vist dos dies abans, de la normalissa, que van comentar aquí, i que jo penso que és una pel·lícula de la que s'ha de parlar molt més, perquè et queda aquí al cap. I, bueno, li hem d'anar donant voltes a mesura que vagi passant el temps, i que la més gent la vagi veient, o persones que coneixem, doncs, no són les dues pel·lícules que han anat veient. De remenya aquest diumenge, vaig anar a veure les jovinets. Ja ho dic, la que comentarem després, amb el Sorrentino. Paul, què has vist? Alguna cosa nova? Sí, a part de fer el tour per la vida del Sorrentino. Doncs vaig anar a veure una que estrenen a l'1 d'abril, que és Madame Marguerit. A veure, és una pel·lícula francesa, que, de fet, adapta la història d'una dona, és un cas real, de la Catherine Font americana, l'únic que ho han portat el territori francès, que també té una narrativa diferent, però que va de que als anys 20, 30, hi havia una dona burgesa que li agradava cantar d'òpera, a que passessin circles tancats, familiars, i sobretot entre els amics burgesos, i com que era una beneficiària d'aquestes que donava diners a la gent més carrega, li criava l'atenció, doncs tota la gent l'aplaudia quan en realitat no cantava gens bé. I el conflicte d'entre quan ella decideix sortir, diguéssim, a la ciutat, al món, i mostrar-se com a cantant. És una mica el que... Juga molt amb allò del vestit de l'emparador. Allò de tothom la segueix, però en realitat, després del moment de donar-se que vol sortir al món, tothom se escandalitza d'avió en què passava. I l'Obosca... No, a part d'avui va guanyar 4 Premis Técer, i l'Obosca, ara a l'abril, s'estrena aquesta versió francesa, però al maig s'estrena l'americana amb Meryl Streep de protagonista. Llavors, però la pel·lícula... O sigui, realment, jo la vaig trobar... A més a dir, fa de la cantant, fa de la cantant. Sí, sí, sí, de mal, de mal a cantar. Jo crec que et juga molt això, perquè és una pel·lícula que és un drama, però molt humorístic, però aquest humor de l'oincòmode. O sigui, que et transmet la incomoditat de, estia, perquè no s'entera que està cantant malament. Està fent malament. Jo vaig anar al trailer i vaig veure que amb el trailer es veia aquest conflicte que tu ja pinta. Sí, però això és... Jo crec que era l'omàgic de la pel·lícula, i potser també és l'omàgica vegades que té el cinema francès, que vegades el llenguatge ho fa, ho maquilla tot, però és una història que no ridiculitza el personatge. És un personatge que no és allò que és... No té mezquindà, no té... És un personatge que és el pobret, o... És innocent en aquest sentit, la sentida del que passa. Jo crec que és una pel·lícula que lliga molt bé, evidentment, perquè també parla molt d'òpera, i el tema musical ho tenen molt ben cobert, i jo crec que era una de les coses que volia relacionar també amb Sorrentino, que després ja ho parlem, però és a l'ús de la música, precisament... No només la música, sinó la musicalitat dels plans, o de la narrativa, que Sorrentino té aquesta pel·lícula. Llavors és... Sí, una de les coses que jo m'hi sorprèn més, o que considero que és la característica més destacada del Sorrentino, és l'ús del llenguatge cinematogràfic en el sentit de moviments de càmera, que són esplèndids, són una delícia, estan aconseguits, i lligant-ho amb la música, és a dir, que m'acompanya moltes vegades una música extraordinària, preciosa, que lliga perfectament amb les imatges. Jo he vist, ahir va ser, el matí, una pel·lícula que es trenen al divendres, aquest divendres, que em va sorprendre, eh, confesso que és una pel·lícula que es diu El Regalo, d'aquí, en anglès, una pel·lícula americana, del Joel Edson Torn. Jo no sabia ni qui era, no era conscient que era un actor de 65 pel·lícules, ja ha fet de totes les gent, però el que passa és que és un actor que sempre ha fet com de secundari. I investigant després de veure la pel·lícula, que em va sorprendre favorablement, vaig veure que era el Tom Butchman, que és el marit de la Gran Gatsby, el marit de la noia principal, de l'actiu... És ell, és el que fa d'això. A Exodus, Gràcies i Reyes, feia de Ramses, a l'episodi tercer de Star Wars, doncs també tenia, doncs, paper d'allò, però sempre com a personatge secundari, allò que no t'hi fiquis tant. Aleshores, en aquí, jo no em vaig veure la pel·lícula, no sabia, perquè un dels tres personatges principals que surten és ell, com actor, a més de com a director, i vaig de confessar que em va sorprèn, és a dir, confessar que és una pel·lícula que trobo recomanable. És el primer llar metratge d'ell mateix, amb un guió seu, li han donat fins a aquest moment, i ell ha rodat altres guions que havia escrit, jo destacava com actor, però no sabia, a més a més, era guionista, hi ha tres o quatre guions seus que els han fet altres directors, i aquest és el primer guió, diríem, basat en una història d'ell, que ell mateix dirigeix per estrenar-se, com a obre prima. Estem, en realitat, davant d'un thriller clàssic, però en el bon sentit de la paraula clàssic, amb molt bones actuacions, destaca en jo diria tres actors, primera, Rebeca Jal, que suposo que recordeu que és la de Vicky, Cristina, i Barcelona, la que feia amb l'escala de John Hansson, feia de Cristina, i la Rebeca Jal feia de Vicky, i després hi havia Javier Verdem, doncs la Rebeca Jal és la que feia de Vicky, i la que aquí interpreta el paper principal, però aquesta nana, la de Rebeca Jal, ha fet el rector d'Orián Grey, el truco final, eren i moltíssimes pel·lícules, no sé si són xixanta, però són moltíssimes. I l'altre xicot, que també és una cara molt coneguda, que quan la vaig veure, jo l'havia vist, però no sabia exactament amb quines pel·lícules l'havia vist, que és El Jason Betterman, i mirant que havia fet 85 pel·lícules, no suposo que sempre, com a protagonista, però és una cara que et sona, que la tens familiar. I la tercera personatge important, el rector principal de la pel·lícula, és el mateix director, Joel Edgerton, que jo, mentre veia la pel·lícula, no era conscient d'aquell era el director, confesso. No ho sabia. La història s'engega a partir d'una parella que lloga un apartament en una nova ciutat, on van a parar, i un dia el marit, quan ha arribat en aquesta nova ciutat, es troba pel carrer a un anticompany de classe. La relació que comença com una cosa més o menys normal, es complica de tal manera que no explicaré ara, perquè justament és el kit de la qüestió, i el que fa realment interessant, i amb un gran suspència. La pel·lícula és un thriller, però un thriller amb una enorme quantitat de docis de suspència i de giros inesperats que no et sorprenen i que no t'esperes. Per tant, és un film de tensió ben portat, que t'agafa en molts moments per sorpresa, i no saps què pot passar, arribar a passar, tal com les coses es desenvolupen. Per tant, és una pel·lícula típica, o diríem, adequada per aquells senyors, com a meu cas, que ens agrada els thrillers, que ens agrada les pel·lícules de suspència. I, en aquest gènere, jo diria que, a diferència d'altres pel·lícules que darrerement he vist, d'aquest gènere, doncs jo diria que és una de les pel·lícules bastant més bones que les que últimament he vist. És a dir, una pel·lícula amb un panorama que tenim actualment de cinema, no m'atreveixo a dir mediocre, però que no destaca cap cosa, doncs, especialment. Jo diria que aquesta és una pel·lícula aconsellable. És una pel·lícula que podies aconsellar dir, doncs, val la pena, però, per la seva autenticitat, dintre de la gènere, pel seu realisme, per la seva coherència, i, fins i tot, pel seu final sorpresa, que no t'esperes. No és, per tant, una obra mestra, ja ho dono per anticipat, però, com deia, fa un moment, en una època en què predomina la cosa bastant cursi, bastant tonta, bastant mediocre, és un film que pot es pot aconsellar, sobretot, com ja ho he dit i ho he de tornar a destacar, si sou amants, diríem, del gènere de suspència, del gènere, més o menys, de thrillers. Jo he vist això i n'he vist un altre, però l'altre em fa por començant a parlar perquè és una pel·lícula que estrenaran dintre de tres o quatre setmanes. És una pel·lícula alemana, que es diu, el cas, Fritz Bauer, que s'estrena, crec, a finals, a mitjans d'abril. Aquest senyor era el tenent coronel, és el cas, diríem, de com van empresonar el desaparegut Adolf Echmann, que, com sabeu, era el tenent coronel de les ECC, responsable directe de la solució final, sobretot a Polònia, i del transport dels deportats dels camps de concentració alemany de la Segona Guerra Mundial. Aquest senyor va desaparèixer, no s'avion tastava, i aquest és el Fritz Bauer, és tot estar vist des del seu punt de vista, és un fiscal general alemany, que es proposa, diríem, recuperar o empresonar o jutjar a tota aquella gent que ha tingut un moment important durant la Segona Guerra Mundial en el camp Nassi, que, per tant, han sigut gent que ha tingut una... i que va ocasionar ell mateix ser un dels fundadors dels que va instigar els famosos processos d'Auschwitz. La pel·lícula es creu molt... És molt correcte, no és una gran pel·lícula, però es pot veure, és a dir, pel tema, sobretot perquè la informa de moltes coses que desconeixes, com, per exemple, com va ser el procés aquest de aconseguir finalment trobar el que estava Argentina amagat i com el van agafar i, al final, el van jutjar, a partir de l'Alemanya dels anys 50. Ell, aquest personatge, aquest fiscal, que després era jutge, era d'origen jueu, i ell, com a persona molt implicada, en un èpoc en què a l'Alemanya, en els anys 50, tothom volia oblidar la guerra, i amb ell comença a voler fer coses per investigar-ho, i veus com li posen traves a totes les bandes, doncs ell continua amb la seva investigació i, finalment, se'n surt. Per tant, és una pel·lícula que en podem tornar a parlar, perquè la faran a mitjans d'abril, i fins i tot ens l'han anticipat una mica abans de setmana santa, per veure-la, però, en fi, no es pot dir massa cosa més. Es pot veure, però tampoc és una pel·lícula que sigui res extraordinari, eh? Va, tu aniràs a veure... Kiki.Kiki, jo sí.No? Que ens trobarem tots o què?No, jo no, jo no. Ah, jo sí, jo sí. Aviam que és coo. Kiki, que aclarem que és la... Sí.La morsead.La darrera pel·lícula, eh? No es diu així, no, el Kiki de la Morsead. De la Morsead, eh?Sí, sí, sí. El Paco León. Sí, sí.Més és una pel·lícula d'apisodes, no? No ho sé, aviam que em trobo. Bueno, ja ens ho explicaràs la setmana que ve. El divendres, el divendres amb el David, o sigui infiltrats... El David Tomás, sí. No sé si saps... Bueno, anem al rodatge de la 100 metres. Aquí a Sant Just, aquí a Sant Just, roden 100 metres, amb el Carra, amb el David Barraguer, de fet, també, amb el Dani Rovira, doncs és... Bueno, anem allà a fer una mica el cotilla, agafar la càmera, fer unes entrevistes, a gravar el rodatge, però, bueno, serà curiós. Ja, ja us explicaré el dimarts.Molt bé, doncs el dimarts. El dimarts anirem a l'Andreu, que tu no el coneixes, i que... i conèixeràs, i veuràs, doncs, té una sorpresa, un programa, ja us diré, de què va des per final.A veure, a veure. Sí, se'ns oblida, al final. Perquè el Paco León aclarit, molt de gent ja ho sap, no? Però a part de ser un dels actors d'aquesta sèrie, no?, d'ahir, doncs, sembla, o de molta sèrie. Però, com a director, ja ha fet, com a mínim, dues, no?, que són les dues protagonistes de la seva mare, que és Carmiina Orebienta, que és Carmiina Jament, que la veritat és que... Diuen que està molt bé les dues, eh? Està molt bé, ja us ho dic, jo, que l'he vist les dues. Es podria dir que, pràcticament, no sé, eh?, s'hauria d'analitzar més calma i més fredor, però inventa una mica un gènere. Inventa un gènere en el sentit de que agafa una comèdia, que tampoc és comèdia, que és tragèdia, però tampoc és tragèdia, una tragicomèdia, però d'una manera tot molt realista, molt posat en persones molt normals, que parlen, doncs, com la gent que et pots trobar en el carrer, tot això amb la presència, la veritat, és que és important i imponent de la seva mare, que li dona una força molt gran a tot el que està passant, amb la seva germana, que més aviat el que fa, és passar per allà per lluir-se una miqueta, perquè ho fa molt bé i és molt maca, no? Però la mare, la veritat, és que és la... bueno, la clau, allà de les dues, tu les has vist tan bé. Jo vaig veure la primera, per Netflix, de fet, estar. La vaig començar i la veritat és que... No sé si és una total mala crítica, però... M'hauria agradat que tingués subtítols, que et diré, perquè la veritat és que no m'entenia ella, no? Em costava molt. Potser era jo, en aquell moment, per Netflix allà, a l'ordinador, però sí, amb distreia, amb distreia. A la pel·lícula em distreia perquè em costava molt. Sí que és un inici, com a en pla secuència, bastant entre comèdia i de cop potent, dramàtic i tot, però em va fer, bueno, al cap de poc, doncs mira, molt bé, és una cosa d'impendent. M'hauria de demà a veure. Demà, suposo, serà diferent, jo crec. Demà, crec que és més comèdia, sembla. Sembla ser que sigui més una comèdia, aquestes, així. I aquest Divendres Vinen, es trena l'última pel·lícula del Dani de la òrden. Sí, El pregón. El pregón, que va fer aquestes dues pel·lícules així, que també comenten molt aquí, Barcelona, la nit d'estiu, la primera, la nit d'hivern, que també vosaltres van a la presentació, i tot plegat. Sorpresos. El pregón, curiosament, també, amb David Tomas, que és infiltrat, han estat pur, hi ha un pot, doncs ens vam infiltrar, vam entrar amb el que és l'escrint test de la pel·lícula. Va veure la possibilitat d'entrar en el cinema Girona, i vam veure una cosa que em va fer gràcia, perquè jo no... bueno, havia sentit a parlar de vegades, de jo que fan productora, sobretot, d'Estats Units, que posen una sèrie de gent, de públic, i miren davant de les... de les... escenes, que encara no s'han acabat de retocar del tot. Encara la pel·lícula no està acabada, com a mínim, el que era interessant en aquest passi del pregón, i ara ja es pot parlar, ens van demanar confincialitat i tal, però ara ja a punt d'estrenar-se no t'he sentit. Llavors veus la pel·lícula, quan encara s'han de... Corregir, s'han de fer molta escoceta. Fins i tot veus anotacions, que hi ha dinar aquí, ha d'anar tal cosa, llavors és maco veure des de dintre, una mica com privilegiat, doncs com funciona això. La pel·lícula és una comèdia d'una... Bueno, que intenta arribar molt lluny, intenta parlar de moltes coses, una comèdia una mica bèstia bàrbara, sobretot en alguns temes del tema del veganisme, per exemple, que apareix, m'agrada que sigui així, perquè és un tema del qual s'ha de parlar, no diré qui és vegan, a la pel·lícula, per allò que dius... El trailer. Ja surt el trailer. El trailer, jo m'hi agorço, explico, sí que és veritat. No recordo ben bé, però recordo que en el trailer sura el tema, i potser, mi el trenco i jo el gel, perquè potser és Alberto, no? Sí, Alberto és de la pel·lícula, de la parella. El que té la pel·lícula és, com a mínim, en la versió que vam veure no acabada, és un desequilibri una mica gran dels dos protagonistes, que són Alberto Romero i el Buena Fuente. Massa, massa, massa, Buena Fuente, massa, massa, va ser Alberto Romero, i els secundaris queden allà, massa secundaris. Massa, intenta ser una pel·lícula d'aquelles de cinema, més o menys clàssic, català o espanyol, no sé, un Berlang, per exemple, com a referència, però, clar, la diferència... Home, si es queda curt, home, m'estàs recordant una mica, oig o peïdo, és una mica aquesta, de tenir cares, però deixem-me l'actor més que el personatge. El guió d'aquí és el guió, no saps d'aquí els? Són dels mateixos, no? Jo diria que és seu, també. Sí, entre Dani de la òrden, segur, com a guionista... Que jo sàpiga... Hòstia, a veure... I Buena Fuente, també, Buena Fuente, també. Jo diria que sí. A Barcelona i d'Esteu i Divert són uns quants guionistes, però són uns guionistes, i després ell dirigeix, però el pregon no ho sé, el pregon ja no ho sé. No estic del tot segur, vull dir, no puc... Però les dues, les dues Barcelona, segur, que són... No sé si eren 6 o 7 guionistes de l'escac i ell dirigint. Sí, perquè allò era la primera, sobretot, com una mena d'exercici, de final de carrera... Sí, era la primera de l'escac. Però que es veu que m'ho han enriquit molt, perquè jo no l'he vista, però tenia ganes de veure-la. I el que passa és que no vaig poder veure-lo. Quina? Les dues, tant una com l'altra. Ah, no, no, mi per sorprendre-ho. Em diuen que sobretot la segona, la de Barcelona a Nuit d'Ivern, estava molt bé el guió, estava molt bé... Sí, estava el guió, aviam, jo crec que sí. Realment, aviam, hi ha una cosa que és que... l'escac hi havia fet una pel·li abans, en cotxes d'un munt amb, no sé si eren, per dir, per dir, a 10 o 12 directors, que es deia Passet Love. Passet Love, sí, la vaig veure. Jo crec que era un intent de Barcelona a Nuit d'Ivern, o el guió, un intent, vull dir, perquè és aquest de un pupurri de personatges, en aquest cas, una pel·lícula per a episodis, no? Però els personatges eren pocs, eren dos, un noi i una noia. El que eren molt eren els realitzadors. Ah, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Va per episodis, però cada episodi està dirigit per un directe... Que són mesos de l'Àngel, quan es coneixen en una partida estranger, que fa molt de clau. Però sí que recordo que era molt... era massa, diguéssim, el pasteló, massa. I, a més, el fet, la direcció de cada capítol d'una persona diferent, està bé, perquè enriqués la pel·lícula, però si no es manté una mica de narrativa, jo la vaig veure a la UB, em vaig colar perquè em fa un passe d'aquests com el teu, aquest que t'has dit, i em va sorprendre, però d'extraïns, de dir, bueno, no sé, és agorrar-ho. Però ara, veient les Barcelona, és un guió madur. O sigui, és un guió, mira, precisament això que deies de Mediocritat, en el cinema català i espanyol, eren dos pel·lis que pensaven, estic veient, a veure, estic veient, és el que es diu, no? És un acte pictòlic català, però mentre. Les actuacions són bones, la direcció d'actors és bona, la fotografia, és una pel·lícula que s'aguanta molt bé. I vaig sortir el cincè... Jo tinc amics que l'han vista, tant una com l'altra, i sobretot de la segona, m'han parlat molt bé. Les feien els matinals del Verdi, que és on jo volia anar-hi, i fins i tot no vaig poder anar-hi, i sé que van anar-hi i van dir, escolta, es va recomanar a plaar, i ha passat molt bé, hi ha diverses històries, però que estan molt ben lligades. Estan molt ben lligades, i sobretot... Hi ha una pel·lícula típica pel·li de cara. És la que et trobes des de la Carulla, fins a l'actor que va... No m'ha recordat com és allà, l'Àlex Moner, el que va sortir allà de, potser, les vermelles... Si et trobes des del més jove, el més gran de la cantera catalana, però no, no, no, és una pel·lícula molt bé. Jo crec que molt bé. Això ho has dit perquè parlaven de pel·lícules corals, no? Sí, exacte. Segurament aquestes són les que estan més ben aconseguides. Respecte al guió, respecte l'acabat de la pel·lícula, respecte el que volen. Recordo com hem d'anar a veure incidències, per exemple. Era una pel·lícula també coral, però el personatge, per exemple, del Mickey Sparrow allà, no té res a veure amb el... I fa un paper molt semblant de futur pare o de futur, saps, de parella, així com... Fa un paper molt semblant, però és que acaba sent el guió i la direcció amb el mateix actor, perquè és brutal, o el paper del Bertho, no ha vist el pregon, però va bé del Bertho, dins de Barcelona i Divert, comparant amb el Bertho a 8 països catalanes, no té res a veure. Llavors, aquí hi ha un esforç... I quan hi ha 8 països catalanes, està fatal i canviant l'altre. Sí, jo crec que sí. Està molt desaprofitat i no sé, està molt massa, com la Sarda. La Sarda també és un personatge que està tret de la història. Llavors, a Barcelona i Divert, doncs em va agradar. Les veig ara molt seguides, però bastant seguides, i llavors vaig pensar, hòstia, com canvia en qüestió de guió i direcció. Clar. I... sí, incidències, que segurament no la vam comentar d'aquí perquè... I si és l'Oll Estrell, no? No, no. No, no, corbaixo i del... Ah, va bé, va bé, va bé. Fàngru, és la tercera pel·lícula d'aquesta parella, que va ser el 31 de desembre, quan... Jo només he vist tapes, eh, només he vist tapes, que tapes m'agraden molt, eh. Tapes, està molt bé. Cubars és un altre registre completament diferent, que és una cosa que li van preguntar perquè estaven allà, al dia de la presentació de la pel·lícula, no? Una comèdia costumista, li vaig preguntar jo, que és la primera, tapes, podíem dir. Més o menys a l'estil de Carmín, en certa manera, però, bueno, molt diferent, eh. La pel·lícula coral, també, del que estem parlant ara molt en aquests últims minuts, Cubars, que és un drama social molt potent, molt bèstia, vull dir, sobre el tema del Bolín, en les escoles, que està tractat amb molta farmessa i és polèmic per tot. Vull dir, per la manera com acaba, per la manera com està desenvolupat, és la pel·lícula dura. I ara em vol fer la comèdia bandarra, i els mateixos ho deien. Sí. Hi ha arriscat molt, i potser no els ha sortit una cosa rodona. De fet, els espectadors que estàvem allà no sabien molt bé com agafar alguna escena. Potser hauria calgut donar-hi algun altre tipus de gira a la pel·lícula, però jo penso que era valenta. Vull dir, era col·locar dintre d'un espai molt petit, una sèrie de personatge, una situació en principi que no tindria perquè ser més estranya que un trenc Satura, però que apareixen, ja, tota mena de prejudicis, tota mena d'històries, tota mena d'enfrontaments entre ells, gent que passa de tothom i que en aquell moment té una opinió molt directa davant d'un altre personatge. Vull dir, acaben creant-se com una petita societat amb totes les prejudicis que tenim a fora allà dins tot el temps. Així explica... Els professors que potser han qüestió de diàlegs. És que la pel·lícula intenta ser-se. Tu pots explicar pel·lícules... No, dic que sigui el cas exactament, no? Pots explicar pel·lícules que t'hagin semblat avorridíssimes o dolentes, això. Les pots explicar com de què van o inclús què busquen. I, clar, després dius, hòstia, mira, perfecte. Però no sé, incidències, jo crec que es va a mi, i em va a cada mig camí total. Però si et fixes és el tipus de registre que li volen donar. El registre seria l'equivalent a Airbag o a pel·lícules de Quiet Estil. És a dir, és una pel·lícula que sorprèn i a l'espectador. Que el tingui pendent d'unes situacions que és estranya, que és bàrbara, que no és el comportament habitual de les persones, perquè és una mica exagerat, però que sí que ens podem acabar sentint reflectits per allò que estem veient. Jo penso que té el seu mèrit. Amb el temps no m'ha quedat. El temps va resultar incòmode i vaig pensar que no estava especialment ben feta. Però amb el temps no m'ha quedat la idea que sigui una pel·lícula dolenta. I per això he parlat d'aquesta manera. Perquè el que vol reflectir i la manera com ho fa és valenta i segurament no aconsegueix... O escolta, no sé, si esteu d'acord amb això, però potser és avançada, en certa manera, al seu temps, i d'aquí a un temps dius... A mi és un tipus de broma. És que no ho sé. No ho sé, per TV1... Pilotes, no? No sé com és d'ahir. Jo tampoc sé si realment això estava bé o no. No tinc ni idea de... Ens has agafat? No ho sé. Jo sé que ells... Viuen, vivien, si ara estan a Madrid, però ells són d'hospitalet, i allà tenien un cert... Fèiem mena d'un centre cultural o algun que havia fet de presentacions i tal. I que us veia passat la pel·lícula. Em sembla que van rodar a l'escola, allà a l'hospitalet, amb una escola que hi ha una de les places principals del barri. I jo tinc la sensació que per a mi, el que m'ha agradat... Jo més hi he vist aquesta, però la crítica, en general, l'opinió que corre és que el millor segueixen tapes, que l'altre ha anat una mica com de generant. No han acabat de rodar i trobar, i aconseguir el que realment buscaven. Això és el que hem arribat a dir. Aquí està el tema, perquè quan els vam entrevistar després del passi de incidències, ells tenien molt clar que aquesta pel·lícula era perquè la gent de fet deien això, com que s'estrenen el 31, és l'excusa perfecta per a deixar païs torrons i deixar la família i anar al cine, però per passar un ràtob. Sí que és veritat que ells ja deien que no era una pel·lícula amb pretensions. No és pretensiós a tapes, però és que són gènere molt diferents. No, és diferent tenir pretensiós i ser pretensiós, eh? No, és pretensiós. Em refereixo a que són registres molt diferents. Aquí està. Jo crec que els dos tenen, a part, molt bé treballant. Fins i tot. Sí, els van fer l'entrevista conjuntada. Els van preguntar com treballaven junts, com ho feien per repartir-se les feines de direcció. I llavors deien que no calia. Hi havia d'entrar feina per dirigir una pel·lícula que no calia. Simplement que a Desco feia el que tocava cada moment, i si no ho feia un, feia un altre. És una d'altres de les coses que també em va resultar, i la veritat és que em va agradar moltíssim parlar amb tots dos. Són persones fabuloses. Vull dir que els defenso totes totes. Vull dir, el que facin aniria a veure-ho. Tant si el que han fet fins ara en pot convençaments o no, però penso que són dues persones que tenen un univers creatiu interior i que ho van traient, i que van encertar en més o menys, i que van aconseguir el favor del públic o de la crítica, més o menys, però que continuaran fent coses, perquè tenen allò que els està volint a l'interior. I de moment, això, han tocat tres generes diferents, i veureu que el sí correspon a la següent. Vull dir que, malgrat tot el que puguem dir sobre la pel·lícula, que no va tenir gens d'èxit, va ser un fracàs. És que es va estar anant amb molts xiquits revoltant, eh? I a més, amb una mala època. I a més, amb l'esforç, encara, que acabava d'estresar, feia por, que hi havia molta història perillaficada. Bueno, tot això en parlarem moltes pel·lícules. Doncs passem, anem al tema, ja, o passem... Anem al tema, si voleu. Sí, o voleu ja més coses, encara pendents de... Però jo us demanaria, mira, una cosa, allò, arriscada, sense condició. Però jo venia pensant sobre els argentinos, sobre el que em va provocar la pel·lícula de la... La Juventud. La Juventud, de Jaude, o com es digui. I em sembla que, després de molt de temps, que els jaume Vidal, que avui no ho ha pogut venir, que em va dir l'altre dia que sí podia venir, però al final ja es veu que no. Em va proposar entrar en programes de ràdio, ara ja porto uns 16 o 17 anys, no sé. Em sembla que ara tinc una idea, més o menys, del que m'agrada veure en una pel·lícula, i que això es pot ampliar el que és una obra de qualsevol tipus. Una novel·la o un... un quadre, una exposició, el que sigui. I moltes vegades, jo penso que fins i tot, en aquest programa amb el Joan, concretament amb tu, jo potser hem xucat de vegades, perquè no teníem clar quina era aquesta diferència. Jo penso que ara una mica la tinc més clara cada vegada, ja he anat buscant, i per això de vegades et faig pregunta. No, jo penso que no estaria malament, ara, intentar-ho. Jo vaig a fer-ho, a veure què surti. Voleu també fer l'exercici? Potser és una mica subtat, allò. Abans de començar a parlar d'un tema que ja té per si el seu interès. Però és explicar-vos el que jo crec que fa que una pel·lícula m'acabi convencent o no. I és una cosa molt senzilla, no m'allargaré. És simplement el fet de... A mi m'interessa que una obra deixi els interrogants oberts. És a dir, que posi les coses sobre la taula, que ens planteji una realitat determinada, sigui la que sigui, i llavors deixi que l'espectador faci la seva versió. Per exemple, la pròpia Gemma Ferraté, l'altre dia, em va agradar molt una cosa que va dir, que per ser una de les directores de Pass & Love, em sembla que va fer l'episodi, perquè va acabar... Doncs quina episodi va fer? Crec que a octubre, ni ella se'n recordava molt bé. Però per més, no ho sé, però per contingut sí que me'n recordaria. I era un en el que els dos es fan la primera vegada, el primer pató i tal. Se'n creien molts estits diferents, potser. Sí, sí, sí. Doncs ella, la gent que estava allà en la sala de cinema, després d'ara la pel·lícula, anava comentant coses, i diria, home, doncs sí, això que dius, em sembla... És un creador, una creadora, que fa una obra, però que no li importa per res. És una opinió tancada, això de ser així. Si no que deixa que cada aspectador posi la seva cullerada, llavors la obra, d'alguna forma, es va enriquint. I a mi això crec que és el que em passa amb les pel·lícules. I per això moltes vegades segurament, Joan, hem xucat. Hem dit que aquesta pel·lícula és molt bona o no. Clar, a mi una pel·lícula que em tanqui els interrogants, i que em digui el director sigui tan àbil, com el que deies ara també d'una pel·lícula que has parlat de GIF, no? Sí. Que té un guió molt bo, que ho tanca tot molt bé. No, però deixa un final obert, en aquest cas. Jo també en deixo un final obert. D'acord, això ja m'agrada una miqueta més, ja ho saps. Hi ha vegades que jo crec que això és un tema molt difícil, perquè, per exemple, els finals aquests oberts o els interrogants, és el clàssic, per exemple, el que deies, del thriller. Aquests thrillers, però... De finals oberts o no, o interpretatius, simplement. Potser tu pots arribar a una conclusió, però no vol dir que estigui obert, potser estigui tancat, però hi ha aquestes interrogants com perquè, si hi ha la simple vista, m'ha vingut molt el cap quan estàs dient això, enemi. No sé si al final l'has vist. No l'he vist, encara. Perquè realment és... i mira, si t'agrada Holy Motors, tot i que Holy Motors és experimentat, és un altre rotllo, però jo crec que el tema dels finals, o sigui, més que finals, dels interrogants... És que no és tan al final, no és al final obert o no. No em refereixo a això. Si és anar tancant, és a dir, anar donant la interpretació de la realitat que el director vol i no permetre que ni tan sols els personatges, que és molt curiós que passi en algunes pel·lícules, puguin donar la seva pròpia visió de les coses, sinó que els personatges són com titelles, el director. Jo crec que Sorrentino passa això. Per això ho deia. Hi ha una part de la obra de Sorrentino que els personatges no són titelles. Els personatges tenen vida pròpia i se li escapa el director la interpretació que cadascú pugui fer. Tu veus el personatge de les conseqüències de l'amor, i dius on s'ha ficat aquest home, on s'ha ficat, i aparentment, què ve, què viu. Però quan vas descobrint de la manera com viu, com està tancat, com no pot fer absolutament res, et quedes al·lucinant. Llavors, el director diu... Vinga, vaig a desenvolupar aquesta història per ser amb un pressupost relativament petit, perquè encara no tenia el pressupost que té ara, que és molt elevat. No sé com ho ha fet, però ha arribat un punt tremendo. El tractors, la senografia, tot el que té, i això és un canvi important. Però tracta molt el tema de la religió. Potser té contactes amb el Baticà Directes, perquè el deixin entrar a tot arreu, perquè els tens espectacular les imatges que grava de... No sé si m'he quedat al·lucinat. M'ha agafat el riure i la tos, i directament per això he hagut de tancar el micro. Sí, sí, la veritat és que... Llavors, jo crec que aquesta etapa no la sé vist totes, perquè tu en parlaves una abans de començar, pol, que no he vist, concretament, aquesta que deien de les conseqüències de l'amor. La de Dismas Video Plays han començat amb la banda sonora de Tolkien Hedge, i la de Hildivo, que no he acabat de veure que tu sí, però que estic com a la meitat. Que també estic a la meitat. Doncs mira, mira, doncs era pol el que ens explicarà al final. Va, spoiler, spoiler... Bueno, és que és història. Sí, sí, és que t'ha fet el final... Mira, precisament potser t'agrada perquè et deixa... Sí, ja no dic interrogants, perquè... no sé si et tallo. No, perquè és una pel·lícula que, tant a l'inici com al final, està plena de textos. De fet, és textos en negre i que et va explicant la història. Un, per posar-te en situació, l'últim, també per posar-te en situació, però de lo... O sigui, et prepara, tu saps que pones tant la pel·lícula. La pel·lícula és el conflicte que té el personatge d'Hildivo, és el mateix conflicte que es crea de... de judicial. És que, de fet, és una pel·lícula, és el thriller judicial de sempre, però, clar, com ho enfoca ell, però... Que diguem que és el Julio Andreotti, que està celebrant la setena de vegades que guanya les eleccions. Jo crec que també el Sorrentino aprofita per plantejar la frontera entre la democràcia i el que ja deixa de ser-ho, però... Sí, però és... és curiós que... I el cas de l'Aldo Moro també és com acaba la pel·lícula amb el cas de l'Aldo Moro, no? Perquè ara l'has assassinat pel místic de l'Aldo Moro. Sí, sí, evidentment. A veure, clar que no us vull comentar, però, bueno, al final... El final és que, clar, que és històric, però al final vindria a ser l'inici d'aquest... O sigui, de quan ja li diuen, vale, cap a judici, són les seves declaracions, però són unes declaracions que el personatge, com que ja ho heu vist, una part de la pel·lícula és un personatge fred, és un personatge meticulós, és un personatge... Cínic. Sí, sí, molt cínic, que inclús ell mateix el consideren el humorista, no? Que era bé que li diuen això, però és un personatge així. I és un moment que estàs veient els judicis, estàs veient això, i no ho entens, sí. Està una mica perdut de dir, però, a veure, un moment... L'estan jutjant, el tio. És una vacilada global que està fent, és real tot això, o s'ho està plantejant al director. Sí, perquè ell està per sobre de tot. Clar, ell sí, el viu. És increïble. I que al final, de cop, tot allà, i et fot més text de... I va passar això, i després va passar això a l'altre, i s'acaba la pel·lícula, però és una pel·lícula tan i tan experimental. És una pel·lícula de narrativa experimental, de muntatge de plans, de interpretació. És tan experimental que, incluso, al final, m'he quedat com... Hòstia, he acabat. No sé si és del tot resolutiu, però, clar, no ha de ser una adaptació de la realitat, llavors. Jo confesso, ja, si vols que tu faci una creació de principis, de quines són les coses que t'agraden, si vols t'explico molt, molt greuament, les coses que m'agraden de mi. Aviam, jo entenc que ell li agrada molt... La interpretació que jo faig, que puc estar equivocat, ell li agrada molt la cosa experimental, perquè, justament, és com molt obert en molts moments, és a dir, sin experimental. No té una cosa més o menys tancada o més o menys... sinó que va al mateix temps que està fent una pel·lícula o una realització, o el que sigui. A mi li passa el mateix, suposo, amb les novel·les. Quan ell et disfruta, quan ell hi pot posar coses de la seva clínica. Joan, perdona, però jo no parlava de cinema experimental. Tu dones la teva visió. És igual, és igual. El que jo tinc és que tu t'agrada... S'ha explicat a la fa un moment. No he parlat de l'experimentat. De la narrativa. A tu t'agrada quan tu pots... Quan tu pots posar-hi coses de la teva clínica. Tu pots interpretar això d'una manera que no té perquè identica a la del director. Això sí, això sí. Quan no pontifiquen, però potser era una pel·lícula completament comercial. És una experimentació. A mi el que em passa és que... Jo valoro una pel·lícula. El sentit de què és el que em porta, sigui oberta o tancada. A mi em fa pensar. A mi em fa plorar. A mi em toca. A mi em fa reflexionar. És una pel·lícula que m'interessa. Si no aconsegueix això, és a dir, si jo rellisco per el que m'explica, i no em porta res, no hi entro. Simplement això. Tampoc entro amb el tema experimental. Simplement és si a mi que ella sigui i sigui, em fa pensar amb alguna cosa. I la valoro. Per exemple, per dir-te alguna cosa. Victòria, que és aquesta pel·lícula alemana, que vam estar comentant aquí, que va la pena, etcètera, té un final obert. Però en canvi, com tota la pel·lícula ha sigut una cosa, que per mi ha sigut sumament ben fet, ha ben realitzat, etcètera, segueixo pensant que és una cosa que per mi és bàlida. Llavors, no és una interpretació. Si aquella pel·lícula, la que sigui, em fa aconsegueix això. Jo he vist de les pel·lícules del Sorrentino, i he vist a les consonàncies de l'amor, mitja el divo, la gran belleza i la juventud. Aleshores, de totes elles, jo tinc la sensació també que per part de la sensació que tinc jo, que poc està equivogat, la impressió que em donen a mi és un senyor que té una sèrie de coses positives, que ara les destacaré, però que a mesura que va fer en pel·lícules, ell va creixent com a directe. Per mi està molt millor, per mi, la juventud que a les anteriors. Jo, que ho ha treballat més, que ho ha pulit més, que ho té més afinat que amb les primeres pel·lícules. Concretament, les consonàncies de l'amor, i també les altres, des del punt de vista estètic, des del punt de vista, diríem, de moviment de càmera, de lligar el que diem al principi, la música i la càmera, per mi és extraordinari. I, sobretot, diria que és genial, perquè poca gent em toca des del punt de vista estètic o em toca ell. No entenc que hagi tingut molts premis, perquè la primera vegada que veus una pel·lícula, et sorprèn. Però el Gran Bellesa no et va agradar. A mi no. A mi, mira, jo... Ha estat una baixada i després ara de cop de la juventud, haurem d'analitzar per si. Jo suposo que és perquè per mi, el tema que toca la Gran Bellesa, que també considero que el que es diu, el Toni Servillo és un extraordinari actor, perquè en aquí fa un paper diferent dels altres, en el divo. A mi una cosa que no té res a veure amb l'altre. Jo considero que... que... La Gran Bellesa, per què no m'agrada? Perquè la veig massa dilutant, la veig massa gent que vol aprofitar la gent de l'alta societat. Potser que també no m'agrada, no m'interessa. M'és igual si fan la dolça evita, la fan... i es passegen per on sigui. Tot allò no m'interessa. A mi no m'interessa, ja no hi entro amb la pel·lícula. Llavors, potser sí que des del punt de vista, el millor estètic... que s'agraeix amb el mateix recursos que fa ell, que té una gràcia imbèndia per buscar els plans, buscar la forma de lligar les imatges. Això és el millor que té per mi, el millor. Llavors, jo el que veig, des del punt de vista molt subjectiu, és que les constàncies de l'amor, tota la primera part, que és justament això, és per a mi molt bo, boníssim, però en canvi, quan es passa la última part de la pel·lícula, segona part de la pel·lícula, a una cosa d'acció, si us recordeu, doncs l'espert, vull dir, jo no l'hi va, no va amb el seu tipus de cine. Llavors, considero que és una pel·lícula que no té del tot aconseguida que ell inclús descobreix que allò no ho ha de repetir, perquè després no ho repeteix, a la gran velleta ja no ho fa, i per mi la juventut, que és la que tinc la sensació, que és per mi la més aconseguida, és perquè això, el guió està més treballat, els personatges són bastant més versamblants, i l'estètica està, diríem, i a més a més està de cua el seu estil, el que ell li va. Llavors, jo crec que és un director a tenir molt en compte, és a dir, jo no... Ua, estem ben en compte. No, és un director molt tan en compte, perquè si li agafa un guió bo, farà una autèntica meravell. Però, per mi, si torna a la platejament de les primeres pel·lícules. Sí, perquè una mica el que m'intentava dir al pol, que, bueno, m'està parlant una miqueta abans d'entrar, que la juventut i la gran velleta i la lletxa estan en una línia similar, tot i que són diferents, i és veritat el que tu destaca. Quan a temàtica global, és el que ho comentàvem abans, en realitat, jo he fet el revés. Jo vaig veure la gran velleta ayer, la juventut quan es va estrenar, i la gran velleta l'he vist avui. Això em ve ara. Però sí que m'hi he fixat que, clar, fent-ho al revés mentalment, les dues pel·lícules en realitat parlen, el tema central, el conflicte dels personatges, no va més enllà del tema de la creativitat i de la inspiració, perquè són personatges, en general, vuit, inclús el divou, també. El planteja com un personatge... que jo ho diu, no sé si ho heu arribat aquí, però jo no vull que em considerin un polític, vull que em considerin un home culte. Llavors, clar, és un personatge que se sent vuit, i són personatges que, tant a la gran velleta, és un personatge que vol, bueno, preten reprendre el tema mentalment. És un personatge que vol... preten reprendre el tema de les novel·les, i, precisament, a la juventud, els dos personatges, tant el Kane com el Kittel, volen un... va deixar, per els seus motius, el món de la música, i l'altre, per els seus motius, vol deixar el món del cine, però en un llistó que potser és el que venc aguantant amb la juventud, que era com que semblava, també, per al pròxim sorrentino, no deixar el llistó de la juventud. Però, ara, això que estàs dient ara, a mi em sembla que és una característica de tota la seva filmografia, no només d'aquestes, perquè les conseqüències de l'amor també són personatges completament... Vuit per dins, vuit per fora, vuit per tot arreu, és l'avuidor feta persona, feta característica, i a les altres també... Jo també em diria... Dismes, videplays, també li passa el mateix. El personatge de Sean Penn és una gran figura de la música, que, en un moment determinat, passa un esdeveniment que va descobrir més endavant, que és així, que cauen l'avuidor, també, més absoluta. Això és el que va reflectit, i això em parenta, curiosament, la filmografia del sorrentino, amb Anomalisa, que també planteja la mateixa idea de l'avuidor, de l'avuidor dels personatges. Però, a algú tant d'un cultisme, el personatge, la potència que crec que sempre li dona en els personatges, en els personatges que més pateixen... El conflicte és intern, però externament són personatges forts, potents, que són personatges amb caràcter cultes. O sigui, són personatges que se leuen respecte als altres. Jo diria dues maneres que, en aquesta última, la joventut amb concret, no és exactament per mi, des del moment de la lectura, no ho veig de la mateixa manera que esteu apuntant. És a dir, per mi, els dos personatges de la joventut no són tan buits com vosaltres esteu pintant. En canvi, em semblen buits els de la belleza, em sembla buit el del divò, i les comunitats de l'amor em sembla buit en una part, però, quan fa la decisió final del que fa, encara que, per mi, està forçat la última part de la pel·lícula, està com forçada, algunes de les accions que ell fa enriqueixen una mica, no el fan tan buit, el fan que és un senyor que, en el fons, té idees, o té alguna cosa per dintre que no... Ha de fer una cosa tàpid de la surella, ha de fer una cosa completament del que el pol va tapant. Vans a la surella, quan no ho vas... No, però el que fa és tan desproporcionat, que la vida és el que és. Sí que dius, bueno, mira... Vale, no està malament, però... No, però saps què passa? En realitat, té la sensació que es pensa com que la noia l'ha deixat, i es pensa que allò està molt forçat per mi, es pensa que la noia l'ha deixat, es pensa que les coses no són com realment són, i aleshores, ell fa una decisió molt... doncs, molt bèstia, però no calde cap problema. Però crec que no hem de confondre personatge buit en personatge pla. Els personatges evolucionen. El que passa és que el personatge de per si és un personatge tan sigui de la élite burgesa o d'en quins enviants estigui, són personatges que evolucionen. Ja, hi ha una cosa que vull... A més a més, això és... Jo tinc la sensació que ell és molt conscient que el que domina des de la punta de vista cinematogràfic és justament aquest estatisme, aquestes personatges que són convuïts i tal, que llavors ho aprofita a anar amb sintonia amb la seva estètica. I aleshores, en totes les pel·lícules, quan fa coses d'acció no li funcionen, i en canvi, quan fa com a la juventut, quan fa aquestes coses, més o menys això sí que li funciona, es tira d'aquest fil. Però jo no crec que amb la juventut, tant si analitzes una mica el personatge del director d'orquesta o incluso el que fa l'altra, ell està lluitant per aconseguir... Per exemple, el que fa vol fer cine, que és una pel·lícula, i en definitiva, té un objectiu, lluita per una cosa, i no és un senyor buit, ja passa que no li han funcionat algunes de les últimes pel·lícules, però pensa que el que està fent pot realitzar alguna cosa. I en el cas d'ell, ell no vol... ja no ho explicarem perquè... ell no vol fer-ho al concert, perquè hi ha una altra cosa que ho esbrines al final de la pel·lícula, que l'impideix fer-ho, perquè té una... encara que ho faci al final, finalment ho fa, l'impideix fer-ho, i que no explicaré ara perquè em sembla que és una sorpresa important de l'última part de la pel·lícula. Jo no crec que siguin personatges buits en el cas de la juventud, i en canvi sí que crec que ho són, en el cas de la gran belleza, i en el cas del divo, per altres conceptes, però sí que ho són. És a dir, estic d'acord. I a les conseqüències de l'amor, sí i no. És a dir, penso que jugar més... depèn de com tu miris, perquè en definitiva ell es troba en aquella situació que li han fet posar. Ell no volia estar en aquella situació. L'han obligat a donar un buit d'anys a fer allò per les coses que han passat. És a dir, ell està com allà clausurada, a l'interna de l'hotel, i llavors és una cosa forçada. Uns personatges que... Digues, digues. Jo anava a dir... Jo anava a dir que penso que és un senyor que a mi m'agrada, és a dir, m'agrada sobretot estèticament, és a dir, el que destaca des del punt de vista, per exemple, la gran juventud, quan hi ha l'ogro que em sembla boníssim de que el que és músic es posen allà i fa la música dels vents, de les cabres, de les vaques... El punt de vista cinematogràfic és extraordinari, a dir, allò és un l'ogro de 10, és una cosa aconseguidíssima. I com a això, en té moltes coses d'aquestes. La tria dels actors és també explèndida en totes les pel·lícules, no en aquesta, no, en totes. Això sí que reconec que està molt treballat. L'encadenament de música i de imatges és extraordinari. A dir, en molts moments et quedes sorprès de la belleza que ha aconseguit en uns planos determinats. Això és veritat. Ara, el guió, per mi, el que més m'agrada és el de la juventud. Perquè totes les altres trobo que fallen. En algun moment hi ha coses que m'agraden, però a un moment no acaben de funcionar. Té un punt de vista, eh? I acabo, ja no, deixa... Jo el que m'he fixat veient aquestes tres pel·lis, la juventud, la belleza i el divó, que són les tres que visc, és que en les tres pel·lis, curiosament, reparteixen moltes coses, però curiosament es reparteix una escena, que si no vis el divó fins a aquest tros, que és que hi ha un personatge que desmonta l'altre en pla secuència. Desmonta, vull dir, que és una conversa posada 3, 4, 5 minuts per dir alguna cosa, rajant de l'altre, a la seva cara. Si recordeu, a la gran belleza és la filla del Michael Cain, del compositor, quan els estan fent aquell massatge, que es queda clavada davant de càmera, explicant que tu eres així, de pare... O sigui, li treu aquest personatge... L'hi treu, aquest personatge... L'hi retreu, com si... L'hi retreu. I el divó li passa també un... No sé si és un periodista, no sé què... Li diu de tot a ell... També traient... Evidentment li treu tota la merda del tema de la mafia i tot, però com... Hi ha més personal, o sigui, et desploma el personatge i a la gran belleza és justament aquí el revés. El personatge principal desmonta, que diu... A la lista que ha fet 11 novel·les, no sé què, la desmonta. Ell és com que... té aquesta constant que he vist en 3 pel·lis, però té aquesta constant desplomar de desmontar personatges que, a priori, poden ser potents. I és el que comentava justament. No són personatges plans, sinó personatges que, de cara a altres personatges que es troba, són molt forts, però a dins, sempre hi ha aquest... costat fosc, ja sigui... És el que he vist. Estàs trobant constants que jo penso en les altres, perquè, per exemple, una que no heu pogut veure cap dels dos, però, bueno, que ja veureu, ja comentarem més endavant, que és aquesta del Sean Penn, Dismas Video Plays, doncs passa també una cosa similar, però tota l'inrevés és una escena la qual aquesta que hem posat al començament, els Tolkien Hents, estan tocando Dismas Video Plays, i llavors no veus el Sean Penn en cap moment, fins que ja està acabant la pel·lícula, i també en un pla secuència, perquè tot el videoclip increïble és aquesta cançó impressionant. Una de les coses més espectaculares, que jo recordo que he vist, de com capgira la imatge i no saps ben bé si la escena que estàs veient és vertical, és horizontal, si el decorat ha girat, o com ho ha fet allò, llavors la càmera, quan tot això, aquesta espectacularitat enorme amb la cançó i amb la sonografia, el retira cap al públic, al final de tot veus un Sean Penn que està mirant, i que també la mateixa escena ha acabat de desmontar-li. Si no tenia prou desmontada la seva autoestima, allò ja acaba de matar-lo, però el mateix temps el col·loca, perquè s'adona del que va la pena fer, no el que ella ha fet, però ja sembla que cases amb la música, no amb el diàleg. Exacte, exacte, exacte, per això dic, però és una altra manera de veure-ho. I a la pel·lícula, deia les conseqüències de l'amor, segurament també. És ell mateix que es desmonta, ell mateix, quan s'adona de que tot el que ha fet és una cosa absolutament absurda, però que va decidir un moment determinat, doncs passar per aquí i que, bueno, sí, que es revelarà, però ja en un punt en el qual la cosa no té. Llavors ell mateix també diu, vinga, doncs faré això per desmuntar tot el que ha fet fins ara, perquè declararà que la meva vida no té cap mena de sentit i per intentar donar-li una lluentó en aquell moment. Jo, d'alguna manera, amb el que estaves dient, donant una rèplica a partir d'alguna forma, està molt bé, eh? Penso que, trobant-les constant del cinema, jo és que el que veig d'aquesta última pel·lícula de Jaus, i encara més, que en la gran veletxa, encara més, és que el Sorrentino vol fer un guió magistral. És a dir, vol tancar-ho tot, vol anar sorprenent a l'espectador de la mesura que van passant coses, que t'estiguis a obrir de boca, ah, i això no m'ho esperava, però és que per mi, personalment, això no té mèrit, perquè això està amagat en el guió. Vull dir, quin mèrit té que l'espectador vagi a descobrir una cosa que els personatges, per dir-ho així, ja saben, el que permita validera i té força, és que els personatges vagin descobrint l'acció a mesura que l'espectador també la descobreix. Això té un mèrit, crec jo, que brutal, i això les conseqüències de l'amor passa, i això hi ha pel·lícules que tu saben comunicar d'aquesta manera. En canvi, si vas posant unes trampes, perquè l'espectador pensa una cosa, però ah, i després resulta que és una altra, bueno, és un trencacloscas, és un mecanisme de rellotgeria per això, i llavors... No sé, és que aquí també hi juga, llògicament, hi juga la gènia de pel·lícules que una pota ve vist, el que li agrada, les constants que més o menys es repeteixen, i t'agrada, llavors, el millor... Perdona, és que ho hem de deixar, oi? La setmana vinent, ràpid, ja! La setmana vinent, ràpidament, ràpidament. L'Andreu, parlarà. Les millors pel·lícules del cinema que mai van existir. Doncs vinga, fein la setmana vinent a rebeure. Bona nit.