CsC 22/03/16 - Cien años de perdón, Kiki - El amor se hace, ... + Grans films que mai no van existir

CINEMA SENSA CONDICIONS Bona nit, no sabem què és el que ens ha posat el Francesc, que és una música simpàtica, carinyosa, però no sabem de què va això. Jo ben bé ho sé, però la idea, com que avui ha vingut l'Andreu, tenim aquí ja a parlar de les millors pel·lícules de la història del cine amb Anna Meva, com sortirà això? Hi haurà baralles, suposo que sí, com sempre. Si pots posar un subtítol, que mai van existir. Ah, que mai... Les millors pel·lícules del cinema, que mai van existir. Sí, crec que aquesta música, perquè la idea era posar bandes sonores de pel·lícules que siguin existits, això en ell, Morricone i tant, però ara buscaré alguna d'aquesta. A veure si hi ha bandes sonores... No hi ha bandes sonores que mai van existir. No n'existen movies. De fet, la Morricone no havia d'existir al principi. Exacte. Molt bé. I han començat bé, han començat bé. Bueno, aquesta no sé, però la dels 8 audiosos. No, de fet, hi ha un grup, que no s'ha de recordar del nom, que han passat per... ho van parlar per telèfon, no van venir, finalment, que sé que el Pol coneix, aquí de Radio San Vicent, que es dediquen a fer bandes sonores en pel·lícules que no existeixen. A veure si els trobo de pel·lícules, per si algú s'anima a fer la pel·lícula. Bueno, mira, seria la manera. Vaig a buscar-los, a veure si... Bé, saludem els nostres uïdors. Tornem aquí un dimarts més que el que ha passat com si no hagués passat. Avui, a l'època de la CUP, que ha convidat una mica, que ha convidat, habitual, que a veure tant en tant, ens explica un tema que en serà molt sorpresa. Coses curioses. El pol, digue'l, ja sabeu que és un dels membres habituals del programa, el francès, que és el de sempre, i que està sempre al redé dels vidres controlant-ho tot. Vas canviant una mica. Sí, per pantines atalantanes. Tot el que ha fet, i Joan Morros, que us parla en aquest moment, i que, com sempre, intentarem fer un programa amb tres parts. Una primera part que seria de les estrenes, de les coses que venen, de les coses que aconsellem, de les coses que hem vist, perquè el Andreu i jo vam tenir oportunitat de veure la pel·lícula del Tarantino amb la versió original, amb la versió de tant de mil·límetres en la... Va repetir, jo? Jo he repetit, jo he repetit, i ell la va descobrir i me faria molta gràcia, us expliqués la impressió que em va treure ell, i jo es comentaré quatre coses perquè l'he parlat una mica, però ell em faria molta gràcia que ho expliqués, això. Però abans d'entrar al programa, el Paul ens ha de dir que havia vist una cosa que li havia sorprès molt, que és la pel·lícula Kiki. Sí, la nova del Pacoleon. A veure, us faig 5 cèntims abans. El amor s'hi hace, no? Kiki, el amor s'hi hace, es diu. Jo, pel nom, vaig entrar enganyat, perquè clar, era com Pacoleon, i una pel·li que es diu Kiki, i va sobre sexe, filies i tot, i em trobaré una cosa superbasta. I després de fer les dues carmines. Sí, no t'hi cal, no em vaig de cantar massa, com jo vaig dir per les carmines. A veure, és una pel·lícula d'entrada que s'estrena tornant de Santa el primer de vendres, el dia 1, però són històries paraleles, la típica història de capítols, però que en realitat, al final s'ajunten entre elles, però cada capítol tracta sobre una mena de fill. O sigui, gent que s'excita per diferents situacions, algú s'excita per gent que està dormida, gent que s'excita per gent que està plorant, són com i buscar el que és la comèdia aquí dins. Però és una comèdia que d'entrada va sorprendre tècnicament, perquè tècnicament, i això costa molt veure aquí, i que recordi últimament una que em va sorprendre així, també espanyola, era Màgica Alguel, amb temes tècnics, però en quan a Kiki era la direcció d'art, era espectacular, o sigui, una direcció d'art, però que era videoclip. Era un d'aquests videoclips, tons, pastells, era com tot. O sigui, cada pla estava cuidadíssim, de cada... I el bo era que cada capítol també tenia uns colors, tenia una música, també, el paper de la música és molt important. És una pel·li que cada departament, inclús el guió, el guió era... bueno, el tema que quedàvem de... que quan t'absorbeix un guió perquè és del tot natural, no veus els actors actuats, sinó els personatges reals, i això en Espanya hi havia un cop que era bastant difícil. Aquesta pel·li és que ho té tot. El que sí que em va fer gràcia és que al darrere m'hi havia alfigueres, que va marxar. Estava així com no sé si... Estava així com no sé, va marxar... Jo l'havia vista i anava per alguna cosa... El Joan Malfiguer està com està, tot s'ha de dir. No, no, no. El tio anava murmurant coses. Sí, sí, sí. I hi havia un moment que se'n va anar, després sí que va tornar, però que m'havia al final de la pel·li, i va ser com... Però jo crec que estàvem tots, els cines estàvem bovats, perquè era una... Aquella de joies que de cop et descobreixes, ara ja, perquè ara jo us ho he dit, però jo no m'esperava trobar un... un disseny de tot tant, tant, tant acurat, tantíssim acurat. Llavors, no sé. Jo ja la crítica va mirar a sa vara tot el mes. És per veure una pel·lícula del mes. Pel·lícula del mes. No, la podem ja... I de tema, sí, de la directa de les històries, tu creus que hi ha contingut també? Sí, hi ha molta tesa, ja, al darrere. El que passa és que s'amaga sempre, darrere d'aquesta comèdia, que també fa bastant... O sigui, Paco León també surt bé, és el protagonista d'una de les històries, però com que sempre l'hem vist, en aquests papers molt també... Bueno, va, tipo Aida o així, clar, veure-la aquí, que fa un paper molt semblant, però amb el seu guió, que això és l'interessant, crec. És el que aquí ja es deixa anar, i hi ha molts personatges que els diàlegs, les escenes, les transicions... No sé, tot, està tan ben encaixat, que és una pel·lícula... No de Déu, però de Nou. Jo es puc, només, ràpidament, perquè no val la pena dir-ho. Jo vaig veure també de preestrena, o l'Ostresa o ningú, una pel·lícula d'un personatge que es diu que és Irón, que està de moda. Vindria a ser una mena de com es diu el que falta al rente, el actor Santiago Segura, de Francesc. És un xicot que es veu que ve de l'Iran, que s'ha fet famós per l'ocòmic que és, i que té molts problemes de televisió, etcètera, i dirigeix la seva primera pel·lícula. És una pel·lícula que a Francesc ha tingut un bastant d'èxit, aquí ho deixaven molt bé, però la veritat és que quan la veus, tant doncs compta que és una cosa tan fluxa, superficial, poc treballada, i que a mi no em fa riure, llavors la gent va quedar molt decebuda. Per tant, a l'Ostresa o ningú, no l'estrenen demà. Hi ha algunes pel·lícules que estrenen demà, com aquesta del Batman, el Superman, però no va la pena parlar-la més, perquè no la consello pas. De la que sí que s'ha de parlar és del pregón. Ah, el pregón. Jo, el pregón de Manaris II, van coincidir, vam anar junts, igual que amb l'8, 8 pel·lí dels Vascos. Com? Moltes pel·lí dels Vascos. Ja hem fet aquí una. Tantos 8 no són bons. El 8... Odiosos... Apel·lí dels Vascos? No ho sé, no ho sé. Sí, podríem fer un bon matament. La gaire, la gaire. I la veritat és que a mi, és que em va semblar... Es nota que hi ha un dels guionistes... Es nota que hi ha un dels guionistes, que és el Danny de la òrden, que és el mateix de 8 pel·lí dels Vascos, els de pel·lí dels catalanes, si 8 pel·lí dels Vascos, que estava fet amb un altre tio, que és el Borga Covellaga... El Diego San José, m'he equivocat. El Diego San José és el guionista del Pregón. El Pregón està dirigit, com saps tu, per Danny de la òrden. I el guionista és el Diego San José i l'altre és el David Serrano. Però el Diego San José havia escrit amb el Borga Covellaga, o també dosos 8 pel·lí dels Vascos. I si encara 8 pel·lí dels Vascos, jo penso que els podria veure, es podria aguantar. 8 pel·lí dels catalanes era un desastre. I aquestes caien bé pitjor al mateix nivell, des del punt de vista, com que està acabada, de l'altre. Però vols dir que estan a la mateixa línia, no? Vull dir que és aquest tipus de pel·lícula de comèdia... Està on de dir que s'ha d'anar a compartir el tal espanyola. I a sobre, ara ho comentàvem, quan veníem amb el cotxe amb l'Andreu, de que encara un dels actors s'està bé, però el que és el bona fuente no és un actor. És un senyor que es dedica a altres coses i li fa infecte i tal. No sé, però veig que l'Andreu digui la seva opinió. Jo, de moment, tot el que diu el Joan, estic d'acord, és que, a més a més, trobo que aquestes pel·lícules, que hem mencionat, els apellidos i aquesta pregunta, prenen com a recurs còmica els tòpics, però, carai, això s'ha de saber fer, també. No és tan fàcil com agafar un tòpic i rebregar-lo ben rebergat perquè la gent rigui. S'ha de saber fer i s'ha de fer amb gràcia. Juguen a ser berlang, una mica. Però crec que no en visc massa berlang. Jo em permeto a dir això. Per exemple, Dani de la òrden, que a més o menys el coneixem, sempre el trobem a tot arreu. Jo li preguntaré un dia, has vist Dani? Perquè jo crec que ell ho intenta. Ja veus que els hi posen a l'escac una mica de berlang, no? No ho sé, no ho sé. No ho sé. No ho sé. Són pel·lícules que la idea és que haurien de ser corals i intenten ser-ho. Però el pregon jo el que li trobo, que no té males intencions i de donar-li una sèrie de voltes, això als tòpics, pel que fa a la bestiesa de moltes tradicions catalanes, respecte als animals i tal, el tema del mecanisme el tracten, i això jo ho agraeixo, que com a mínim surti. Sí, però ho que és d'agrair, vull dir, que es parli, es fa d'una manera una mica barruera, una mica... Això te n'ha de dir. Però, bueno, com a mínim la gent en parla i sap de què va. A parlar fa no gaire de gent que deia, però, bueno, això, què és? Això de què estan parlant aquí, no? Per tant, és la primera vegada que ho senten, i va sortint a la llum, d'alguna manera. Però jo crec que el pitjor que té la pel·lícula és que hi ha massa protagonisme dels dos protagonistes. L'Andreu Gunafuent i el Bertha Romero. Si hi hagués una miqueta més de repartiment de paper, si tothom tingués, perquè, per exemple, l'altre, l'alcalde del poble... Sí, el sant. I ho fa bé. En canvi, la noia no està gens bé. La noia, realment, patina. En moments no te la creus. Res de què passa és creïble. Jo no sé si he comentat aquí, en aquest programa, o no, amb altres que col·laboro, sí, però aquesta pel·lícula, la vaig veure, va ser un esperit d'interessant en un passi especial d'aquests que fan, que es diuen screen test, i que els passen per veure l'impinió del públic i la resposta a diferents escenes. Després et passen un qüestionari, per veure quina escena t'ha resultat més divertida, si t'esperaves alguns gips del guió, o no. Jo, la veritat, és que sóc molt ingenu, a veure pel·lícules, i això que he vist unes quantes, però no m'esperava, jo ja ho vaig posar, que no m'esperava cap. Si m'identificàvem el paper d'alguna fuente, que sé que des d'un pare, que el problema que té, és que vol donar-li el seu fill, que està separat de la dona, vol donar-li el millor, que en aquest cas, són unes ferralles d'aquestes de les dents, que ara estan tant de moda, no? Jo dic ferralles, no sé com es diuen exactament, ferrules, ferrules. Jo, en certa manera, sí que em vaig identificar una mica, amb aquest paio, tot i que no tinc fills i no tinc d'allò, però el drama aquest, una mica social, d'haver de posar uns diners per una cosa, que no hi arribes, pel que sigui, perquè la teva situació social i d'allò no ho permet. Però, bueno, tornem a estar amb el mateix de nou. No està prou ben lligat i prou ben acabat tot. Jo pel que dieu, jo no l'he vist, el pregón. Jo faig aquí una vegada, però sabent les pel·lis que ha pogut dirigir Dani de la òrden, perquè més no són ni els mateixos. No sé si ho has dit, però perquè les dos Barcelonas, que eren com 6 guionistes, no sé quants guionistes eren de l'escac, jo el que veig és que potser el ser la primera pel·lícula, clar, sí, com a llarmatratge, que fa de l'endemia d'Òrden. S'ho podien encarregar, ja ho penso que havien dit. Sí, però més que res, perquè si us hi fixeu, és la primera pel·lícula que no és, d'en Dani a l'Òrden, que no és històries paral·leles. És a dir, que la mateixa història, no sé com funciona el pregón, però pel que entenc és l'inial, per dir alguna cosa. El que et permet una pel·lícula per a episodis, com la del Paco León, és que quan estàs al punt màxim d'una història, pots canviar l'altra i sempre es manté una coherència. Llavors, potser, no sé, en forma de direcció, potser, a l'entrant, el pregón, com una pel·linial... Jo confesso... Ell és el director del Sonoranidistir, com a Sonoranid d'hivern. A mi em dona la sensació que les altres són millors que això, però jo no, simplement per les comunitari's que he rebut. Però és un director que s'està guanyant la vida, amb el cinema. Vull dir que... Molt jove, eh? Sí, sí. No sé si arriba als 30 anys o va per aquí. No crec. Jo crec que és un exemple d'aquella gent que no està fent el que li agrada, exactament, perquè alguna vegada ens havia comentat en un altre espai, que li agrada el cinema apocalíptic, de les pel·lícules com Armageddon, i cosa així, tal qual. Llavors, el que fa és el que es pot fer ara mateix, i el que hi ha en el mercat de l'audiovisual català, i el que li encarreguen, en aquest cas, un encàrrec del terrat i d'antena 3, i llavors vinga, jo diré això, que seria el mateix que el Chapellidos Vasco o Chapellidos Catalanes, i també en parlarem d'això, ara, no sé si volies comentar. Sí, no, no, que jo... Jo no conec, no he vist pel·lícules de prèvies del director. No en té duvada. No l'he pogut veure, però a mi em dona la sensació de veure el pregón, que el problema no és el director, que el problema és el guió. I la estructura principal de la història no està malament. Però, a l'hora de resoldre el guió, perquè, clar, fer una comèdia no és fàcil. I no pot ser que el problema sigui la producció? Podria ser, o no? També podria ser. I el millor, si en comptes de ser l'Andreu Bonafuente, que fos un altre actor més adequat, potser canviaria el pel·lícules. Andreu Ferran, per exemple. No, Andreu Ferran és d'aquestes coses. T'imagina. Potser ho hauria de provar, però no, crec que no. Ho faria encara pitjor que el Bonafuente. Al voltant d'aquesta mateixa idea que estem dient, jo he anat a veure unes pel·lícules del mateix estil, no, però de la mateixa mena de producció, que seria una producció en aquest cas de més aviat la productora de Tele5, no me'n recordo com es diu. Sí, Mèdia 7, i que és una de aquelles pel·lícules superproduccions, dintre del que serien superproduccions a l'estat espanyol, i que vull comentar al tema aquest de la producció. Vull continuar amb el tema, que és 100 anys de perdó. No l'hi visc. La veritat és que no gens malament feta amb un bon guionista, que és el Javier Aguirre Sarove, que es diu així. ¿Què és el directe de la fotografia? Doncs, llavors, m'estic equivocant de no. És el guionista, que també té un cognom així, similar, i que havia treballat amb la lesa de la Iglesia. Em va cridar l'atenció que fos el guionista, sí, és veritat. Sarove és el director de fotografia. Ara m'equivotaja l'altre, és guèrrica, una cosa així. Ara em sembla que l'Andreu està buscant. I la pel·lícula de veritat és que està ben plantejada. És una pel·lícula d'atracaments, que té repercussions en el tema de política, temes socials, hi ha un moment així deigui comida molt particular, durant la pel·lícula, que no està gens malament resolt. I que el conjunt d'ingredients, doncs, és força interessant. I el que a mi em crida l'atenció és buscar el pressupost de la pel·lícula i el que guanyen. I això no és la primera vegada que passa. És una pel·lícula que té 6 milions de pressuposts, de euros. I que guanya segurament acabarà recaptant uns 2 milions així. Llavors, tu dius, això és una pel·lícula que té pèrduas, però això ja va passant des de fa temps, amb aquest mateix director i amb aquesta mateixa productora. És a dir, que a ells ja forma part de la seva dinàmica. Ja els interessa que sigui així. Després tenen les seves vendes a altres països, les seves vendes a internet, però no acaben d'agafar. Què és el que passa? Suposo que sabeu que les televisions tenen per llei l'obligació d'invertir una part dels seus beneficis en productes cinematogràfics. Sempre els mateixos. Exacte. Em sembla que és el 5% de l'arribat al Jamba. Ja el tenim aquí. A veure si el podem sentir bé. Tens el micro groc. Ara crec que ja està en marxa. I llavors, ara, a més a més, hi ha hagut una notícia que del 5% aquest, una part la poden destinar no directament a pel·lícules, sinó a sèries de televisió, però segurament baixarà el pressupost. Segur, baixarà el pressupost que destinen... Se n'hi ha tot el ministeri del tempo, no? Que ja val pasta. Però això és de la primera. Això és diferent. El ministeri de Tempa també l'estic seguint. Està prou bé, que és una pel·lícula així. No, però les últimes grans produccions, aquestes com el Niño, per exemple, que va ser l'any passat, o aquella que estava rodada a Sevilla, que van parlar tant, la dels dos policies... La d'Isla Mínima. La d'Isla Mínima, que també era una productora, era la de 3Media. Vull dir que aquestes grans produccions, segurament, rebaixaran una miqueta. És a dir, excepte l'Isla Mínima, que segurament sí que va ser la pel·lícula més exigent, quan autoria també, que s'hi va donar un director. Les altres són pel·lícules destinades al gran públic. I encara així surten productes, com aquesta, de 10 anys de perdó, que no estan gens malament des del punt de vista temàtic, social i arrigma. En Pòlara em comentava que el que havia vist que hi havia una manipulació excessiva de la fotografia, no ha vist la pel·lícula, ni tan sol l'altre. Sí, que hi ha mal. De 100 anys de perdó. Però sí que vaig veure el vídeo, l'han tèsit després dels efectes digitals. I ara, de allò que veus... Com veus les típiques càmeres sobrevolant la ciutat, i que després te'l passen per allà i borren tots els cotxes, i posen filtres blaus, i posen fum, i posen boides... I clar, tu vas veient tota l'evolució i dius, però aquí quan es fa un thriller, que això també era un article que ho deia, que aquí a Espanya, quan es fa un thriller, sempre són els mateixos paràmetres. Les tonalitats blaves, sempre com una boira, com que aquí no n'hi ha. Aquí el temps no acompanya, aquest aspecte molt onòrdic o inclús americà, i això s'amula. S'amula a la post producció, i vinga, tu quan ho veus dius, hòstia, això. Com l'últim dels dies, que veies els efectes digitals, i tu dius, això és Barcelona, però això ho graves tot en plató. Clar, al ser una gran producció, com estem dient, li passa una mica que les grans produccions de Hollywood, per dir-ho així, amb un pressupost no tan elevat, però tenen un pressupost per gastar, i l'han de gastar. En què, doncs, amb el que tinguin, amb el que hi hagi a la mà, vull dir, amb efectes especials, amb actors, doncs, està en Luis Tossar, estan uns actos argentins que no conec, que està el regular Évalo, que està sempre en les grans produccions d'ales grans productores de televisiva, i penso que hem de tenir un compte. Hem de tenir un compte que són produccions fetes per productores de televisions, i que això és un producte, com està explicant molt bé en el pol, molt determinat. I que encara així, tu, Joan, vas veure pelmenes en la nieve, has dit que no t'havia convençut gaire. A mi m'agradaria veure-la encara, la tinc pendent. Jo l'he vista d'estrena, i confesso que des del punt de vista de realització, d'aquest xoc que estava parlant, segurament és la que ja han dedicat més mitjans. És a dir, és una pel·lícula amb uns estereos extraordinaris. Els actors estan molt ventriats, també. Aquí el que falla és tota la resta. És a dir, el guió és molt dolent. Ha adaptat una novel·la d'èxit, però que era una novel·la més o menys comercial, i més o menys un best-seller. El guió és dolent, i llavors no és creïble tot el que està passant. Però en canvi, sinó que contempla la fotografia, si contempla fins i tot la música, i contempla els llocs on està rodat, perquè és una acció que passa a l'època de la guerra civil, abans i després, i també passa a una Àfrica, al sud d'Espanya, perquè és clar, l'Àfrica, o vas a Àfrica, o no t'ho creus, i llavors ja està rodat a Àfrica. No, està rodat a la silla escenària, on sembla, llagüesca. Doncs dona l'especte, dona la sensació que estigui a l'Àfrica, per tant, des d'aquest punt de vista, lucradíssim. No m'estanyaria que ja s'hi va apremiar els premis Goya, que la direcció d'Arri d'Onguin un premi. Però el que és la pel·lícula és una merda. Perdó, la pressió és tan condondent, però és molt fluixa, molt fluixa, perquè si s'hi han dedicat, no llargàstima, perquè es podria dedicar-te a altres coses. A veure si la puc veure també. Jo, abans de passar, perquè hi ha el Jaume i donem el peu també, Jaume, que expliqui, jo volia comentar una cosa que m'estic donant compte que està passant en aquest moment, que és el tema de les reposicions. A nosaltres vam anar al fenomen l'altre dia, i mirant el programa de les pel·lícules que fan el fenomen, t'endons compte que la meitat de les pel·lícules no són d'ara, sinó que són de fa 20 anys, 30 anys, 25 anys, 12 anys, etc. I, per tant, pel·lícules que, en el seu moment, eren famós, i tal. I, en aquest moment, estic mirant, veient la cartellera de espectacles a Barcelona, que no solament ho fa el fenòmeno, sinó que comencen a fer moltes altres cinemes. Per exemple, acabo de veure que, en el Renoir de Blanca i en el Balmes, estan reposant els tres colors del Christof, que és Louski, un director important. Ja, els Icaria també, amb molts cinemes. Estan fent cada vegada. I, aleshores, jo penso que és recomanable. És a dir, si els nostres ouvidors no coneixen ni azul, ni blanco, ni rojo, qui eren els tres colors, o no coneixen la doble vida de Veronica, o no saben qui és el senyor Christof Louski, que és un senyor, un director i unista polonès, conegut interaccionament, sobretot per aquestes pel·lícules últimes, perquè quan comença a rodar a Polònia, el 1966, després em fa 46 pel·lícules, que és un senyor que, quan se'l fa famós interaccionament per aquesta última fase, que la fa França, ella a Polònia és molt conegut, a l'estel món, no, però aquestes pel·lícules el fan famós i m'ora després d'haver fet de rodar rojo perquè, amb 54 anys, és a dir, que és un senyor... Llavors, jo penso que el fet que hagin restituït aquestes tres pel·lícules, en aquest moment es pugui veure la primera a l'azul, que és l'ajudem-hi noix del 93. Blanco, que hi havia la Juli d'Àlvi, que es faria també, molt famosa per altres pel·lícules. O la famosa, també, del rojo, que és l'última, amb l'Elegre de Jacop i el Jean-Louis Triquignan. Jo crec que, honestament, si algú li agrada el cine, és tantes pel·lícules recomanables i que saps que vas a veure una pel·lícules de qualitat. Ja fa temps que dura això de les reposicions, eh? Sí, sí, fa un junat i un any i mig. Però cada vegada més, cada vegada més, és a dir, perquè el més i el renomà es dediquen a tenir pel·lícules d'aquest estil, que les posen les tres. Això era el melies, el que ho feia des del començament, i la senyesa era cada fàbrica. I després crec que va ser els verdi, el que van començar, sobretot, a posar moltes pel·lícules. Els verdi, el que fan ara també nou, el que fan el nou verdi, en fan de tant en tant, però els verdi el que fan és que tenen projecció cada dia a les 12 del matí. És a dir, que si qualsevol espectador o qualsevol oïdor doncs està intentant donar el dematí perquè s'avorregi i està jubilat o el que sigui, doncs si vol anar a veure el cine, sap que... El jubilàs no s'avorregui. Va a la nostra experiència pròpia, no? Sobretot si són avis. Sap que a les 12 té pel·lícules interessants, perquè el que passa és que passen pel·lícules d'estrena. Jo he estat mirant la cartellera del verdi, i ara fa alguna d'aquestes reposicions. Però el típic que estan fent a les 12 pots veure les 8 pel·lidors bascos o pots veure les coses que vulguis. No hi ha manera, avui, de treure'ls els 12. Això per dir una pel·lícula més o menys actua, però si no tinc idea, és el que estan fent. Xava que no bona dia és el Tarantino. No, no. El Tarantino la fan, però no sé si la fan el de Matí. Perquè és molt llarga i no sé si la fan el de Matí. Queda això, heu de parlar encara, però bueno... Jo he d'anar al peu, al jaume, de que acaba d'entrar. Què ha vist, què ens aconsella, què és el que tu has vist i creus que val la pena veure? Diu, això és animal japonèsos, tu. Ah, molt bons. El jubili d'aquell, els records de Marni, era? Marni, oi? Bé, em vaig quedar sorprès quan tots els crítics allà plaudint quan s'acabava la pel·lícula i vaig a on? Sembla que torni en l'època, quan jo era petitot, que plaudíem perquè arribaven els bons i... Però éste, no? Ara és una altra cosa, evidentment. Hi ha un respecte molt gran pel cinema japonès i, sobretot, per Coroeda, o bé per... No, l'estudi el jubili, no? Sí, el jubili és. I llavors per aquest senyor. Bé, vull dir, està molt bé. Jo penso que... si vas a veure, per exemple, aquesta del... de confu... Confupant de tres. Sí, confupant de tres. Esclar, també hi ha valors d'allà, en definitiva, són els valors de dir... Ell creu que està sol, no sé si l'heu vist, però... No, no. Ell creu que està sol i diu, no, és que tu tens un poble, el Coroeda, que t'identifiquen, definitiva, el que compta, diríem, és un argument de vida. Esclar, llavors, fins i tot això, està amb la pel·lícula Divergent. No l'he vist, Divergent, però l'he escoltat, l'he llegit algunes cosetes, i també hi és, no?, en definitiva, és com un grup que s'organitzen i en definitiva salva la terra. Això pot ser molt gros o pot ser molt petit o no? Llavors, esclar, això ho poses al costat d'aquesta pel·lícula del Racosa Vardy i aquí, o sigui, en el Abassà, en aquesta primera tenim, doncs, que el que cal és estar convençut, que som com uns herois que lluitarem pel bé i que, en definitiva, doncs, estarem potents, i jo diria que això li pertanyen a l'esprint. No és d'americà? En canvi, els japonèsos, no. Els japonèsos van directament, doncs, fins i tot en els inconvenients que et pots trobar a la vida, per exemple, als records d'en Ardi, a la noia que a la ciutat no la xeca cap, com es diu, normalment, i llavors agafen i ho diuen, l'enviarem a la tieta que tenim en el poble, i allà veus que, entre records, l'ament i tal, anem a entrar en una història que, en definitiva, és la seva pròpia història. O sigui, a partir d'una problemàtica infantil com és la xicota, doncs ens fa un repàs de la seva pròpia història, que, en definitiva, hi ha hagut gent que s'ha tingut uns privilegis extraordinaris, i que en tenim un record ben maco de tot això, no? I llavors a mi em va semblar molt interessant. Aquesta i l'altra, l'altra no me'n recordo com... No fa un 3 o 4, eh? Sí, una altra. No, n'hi ha una altra que encara ve, que és la cor d'eda. Sí. És l'acviento. No sé com es diu. No, la princesa... Exacte, la princesa, no sé què. Caga i llu, o sigui. Però aquí estem amb un que ja és l'última pel·lícula que fa. No em feu ara, no em feu dir com se diu, però que ho podem buscar. Sí, perquè és el mateix director de la tomba de l'Eslocierno. Sí, però no era aquesta, l'algo del viento que es deia. És que a mi em sona, eh, que era... Sí, aquesta també l'hi visc jo, també, sí, molt bé, que ella també... La princesa Cagulla, Cagulles, diu. Sí. Bé, doncs són dues pel·lícules molt interessants. I el Panda ja ho he dit, no? I... Tot animació, eh? És que és el que més feien, eh? És el que més feien, eh? No, però els japonès no li visen amb els rents, no? No et traveixis a fitxó. No va estar nominada, els Òscar, aquest any. No era una de les nominades. És probable, no ho sé, això. O era el viento se levanta? Sí, però és de Miyasaki. I tu, la de l'avió? El viento se levanta és de Miyasaki. El director és on protegeix. No, però aquestes dues no són... No, no, no. És una altra. Aquella avió hem de celebrar, que ella està molt bé, aquella pel·lícula, que ella entra de ple, vull dir, cosa que no fan tampoc els americans, de ple, doncs, amb el fet de... I escolta, anem descobrint coses, i acabem inventant un avió. Que... Déu n'hi do, eh? Està molt bé, jo vull dir, a marge del mèrit que té, el fet d'inventar-ho, l'efecte col·lectiu que té, també una cosa com aquesta. En fi, vull dir, molt bé. Jo abans de passar, que el Andreu ens parli d'això, de les pel·lícules que mai van existir, jo vull que comentés una mica, que li va semblar la pel·lícula Tarantino. A mi em va agradar, m'agrada molt. I, bueno, Tarantino, ja sabem que és Tarantino, doncs, utilització de la violència... L'acceptem com és, eh? Radicals, sí, l'acceptem com és, però fa les pel·lícules, a mi, no sé, i no sóc... o sigui, sóc aficionat al cine, però tècnicament em sembla molt ben fet, eh? És un tio que em sap moltíssim. I després les històries t'enganxen. A mi m'agraden les històries que explica, i la manera com ho fa. A més, aquesta, especialment, i ho recomano els solidors, que si la poden anar a veure el fenòmeno, amb aquella gran pantalla que tenen, amb penevisió i... La veritat és espectacular. I tornar a veure, o sigui, com que volíem veure-la, per comparar fins i tot la versió que corre dels altres cinemes i la que corre el fenòmeno amb 70 milímetres, i amb una música que, curiosament, com que està més forta, que l'altre cine destaca molt més i que valores molt més que amb la versió cinemagòfica que jo havia vist. El fenòmeno tenen l'equip de soc que es diu Atmos, que és aquest envolvent que van fer Interstellar, que van fer... i són aquestes pel·lis, aquest sistema ara, que fins ara hi havia temes de 5.0, o fins i tot el 20.0 i tal, però l'Atmos és com un... És realment... Valores la música d'una manera que amb l'altra versió jo no valorava. Jo confesso que això m'ha canviat. I l'altra cosa que considero, és que, novamente, la direcció d'actors és brutal. Quan veus com treballen els actors, com estan, no saps quina ho fa més bé. Tots estan al seu punt, tots estan al seu d'allò, el guió és esplèndid, els d'eleccions són esplèndids, i a mi no em vaig avorrir gens en cap moment amb una segona visió. Vaig disfrutar, novamente, veient la feia 15 o 20 dies que l'havia vist, i em vaig tornar a passar molt bé. Deu que faci una introducció així, una mica com una mena de petita bomba. Vinga, vinga, vinga, vinga. Però que es plotin, que es plotin. Sí, però no, no cal, tampoc. No creieu que a vegades hi pot haver una diferència entre allò que té molt d'interès a nivell de... jo diria de construcció, de nosaltres mateixos, perquè encara ens considerem defectuosos i tal? I el Tarantino no va una mica a la contra d'un fet com aquest, i el que acaba fent és aportant-nos allò que és tan clàssic, i ens fa admirar fins i tot amb això que deies tu. Aquest punt, no sé quantos has dit, el seu punt aquest, que això no és més aviat una quarantònia, que en definitiva es perderan el temps i que difícilment ho tindran els altres cinemes. I paral·lelament, doncs, el que fa és, precisament, posar en dubte aquells valors que poden sortir els cinemes més bo. És una pregunta, jo us ho poso aquí... Que no es perdi, el conti... Molt ampli, molt ampli, molt ampli. Ha continuat per la fórmula. Quantes hores tenim? No, el que hi ha de preguntar és una pregunta molt ambiciosa. Molt ambiciosa, molt ambiciosa. Però el que passa és que sí que va ser com el capritxo, però sí que va ser el tema d'un nou format... No és nou format, perquè és bastant antica, les altres milímetres, però en unes hòptiques que ja estaven... Ja no hi destacàteu, és que estaven destruïdes, i us l'agraven haver de reconstruir... Tots els cinemes. Exacte, i doncs, quan inclús els productors... El directe de fotografia, encantadíssim de fer alguna cosa així, però els productors, que eren com es deien, els 20... 20 anys, 20 anys, 20 anys. Van dir, bueno, aporta el clar, aquest tio ens aporta tota la pasta que tenim, però què passa? Que inclús, era un format de projecció, que per això el fenomen, que és un format original de celluloida, hi ha sobal, perquè val diners, l'entrada, però és perquè a l'hora de... És un projecte especial, jo ho vam comentar com vam fer l'espacial d'àntil, que va ser un projecte especial, que inclús a la projecció de tècnics i part de premsa que vam fer a Estats Units, amb el Tarantino i tots, la primera projecció era... La pel·li, els primers minuts, està desenfocada. El Tarantino, no m'imagineu, la primera projecció pública així més tancat, però amb una moto. Llavors, clar, què passa? Que és un format poc utilitzat, i què passa? Que molt poc cinès, a l'hora del món... Clarament, caducat. Caducat, intentat, renovat. Però... Bueno, però sí, sí. De totes maneres, això es podria dir, com aquestes pel·lis, que utilitzen, per exemple, plans, tècnics, com el pla de sequència, i que és una pel·lícula, potser, molt espectacular, però després, el contingut, no? Es perd una mica, no? És com descuida molt la tècnica, però el que és el guió literari i no el tècnic, s'ha perdut. Vas veure victòria, al final. L'arca russa... L'arca russa, un d'aquests primers plans, sequència, a tèrms, que a mi sí que se'n va fer a tèrms. Pasalíssima. No és bé. Pel temps que estem, ja penso que donem la veu en el senyor convidat, aquí, el senyor, que ens vol parlar. Tant curiós que és les millors pel·lícules de cinema, a mi m'ho sorpèn el tema, les millors pel·lícules de cinema que mai van existir. Ja veureu com no us sorprendré, fins i tot és possible que vosaltres conegueu pel·lícules d'aquest tipus. Tot això va venir, la idea va venir d'un programa que fa temps, que van fer d'una pel·lícula que tampoc no s'ha fet. Del Fellini. Hi havia un triangle allà que a mi m'agrada molt, que és Fellini, Dino Guzzatti i el Còmic, el Milo Manara, que és un dibuixant de còmic italià. Tots tres van treballar per una pel·lícula que al final no es va fer, però que hi havia, fins i tot, history boards, molt ben fets pel Milo Manara. Era una pel·lícula que es deia El viatge m'estorna. Doncs això em va picar una mica, em va quedar així, dir que segur que hi haurà més projectes d'aquests, que tots ens haguessin agradat, perquè aquest que us vaig parlar, El viatge m'estorna, hauria sigut una pel·lícula que a mi m'hagués encantat poder anar a veure, però no existents. Llavors vaig buscar, a través d'internet, i vingo, vaig trobar realment material, més que suficient, per parlar-ne. Hi ha un munt de projectes que s'han plantejat... Això que hi ha tant de gent que està contra internet. No, no, internet és fantàstic. Hi ha un munt de projectes que es van plantejar, que es van treballar molt seriosament, però que al final no es van realitzar, o si es van realitzar van resultar un desastre tan gran que la pel·lícula no es va acabar d'excidir. I a vegades vaig fer una petita recopilació, bàsicament gràcies a la revista Fotogrames, que tenien una especial justament dedicat a això. I hi ha alguns casos ben curiosos, que us he portat aquí una mica per comentar-los. Per exemple, el fet que estan l'incòbric, estava preparant una pel·lícula sobre el Napoleó. Estava preparant una pel·lícula sobre el Napoleó, que resulta que al final no es va tirar endavant perquè un altre pel·lícula que s'havia fet, Waterloo, de Bondarchuk, resulta que va ser un fracàs comercial, i els productors van dir, tant tu, que aquí, encara prendrem mal. I llavors van frenar aquest projecte d'Estanley Cúbric, que volia fer una pel·lícula sobre aquest personatge històric. O, per exemple, ara que estan tan de moda als superherois, resulta que es va parlar molt seriosament d'aquest Tim Burton, feria Superman, i a què no us imagineu qui era el protagonista, qui era Superman? No? Nicolas Cage. És veritat, això. Cosa que és molt curiosa, i fins i tot hi havia una fotografia de Nicolas Cage vestida super. És molt cabellà. Molt cabellà. Costa de creure. Costa de creure, costa de creure. Per què riem? Perquè realment no ens ho creiem, que pogués aparèixer... Un quan s'imagina Superman no visualitzes Nicolas Cage. No. El que passa és que sembla ser que al final sembla que el guió era horrorós, i van decidir que la pel·lícula no es duria endavant. A més, sembla ser que el Tim Burton reclamava... Ara he pegat la cara de Nicolas Cage. Reclamava molts diners. Jo estava a punt de dir Johnny Depp. També hauria de dir que tampoc... Hola. Hola. Directament a ella. Superman. Després hi ha una altra pel·lícula, que aquest tema ja m'aprima seriosament, perquè és que va haver-hi un projecte molt seriós. Vosaltres sabeu que d'un llibre de ciència ficció que es diu Dune, que no sé si l'ha oblidit, en Frank Herbert, que són... El Jodorowski va estar a punt de fer Dune. No la va fer. No, la va fer el director anglès, el David Lynch. David Lynch. I tothom va quedar molt descontent del resultat. Hi havia molta gent que deia, això no és el llibre. I sembla ser que l'Alejandro Jodorowski hi havia un projecte molt seriós, el que fos ell, el director de la pel·lícula, i que s'havia treballat i s'havien fet, fins i tot, tentatives de contactar qui faria la banda sonora, que volien que fos Pink Floyd, després havien contactat també amb Jigar, el que havia fet tota la para-artística d'Alien, amb en Joan Giró, el Moebius, que era l'autor del còmic que va morre ara, no fa pas massa, fa uns mesos. Hi havia un projecte molt seriós, però tampoc no es va dur a terme, i això sí que em sap greu, perquè jo soc un aficionat a la ciència ficció, m'hagués encantat aquesta pel·lícula. Després també sembla ser que hi havia un altre projecte molt seriós de Orson Welles, per fer la pel·lícula... Una pel·lícula basada en una novel·la d'en Joseph Conrad, que és el cor de les tenebres. Com ja sabeu, aquesta novel·la, es va utilitzar com a referent per fer apocalipsis nau. Però sembla ser que Orson Welles, cap als anys 50, tenia el projecte de fer el cor de les tenebres, situant-lo en l'etapa just prèvia de la Segona Guerra Mundial. A l'Allemà n'hi ha n'hi ha sí. I llavors, bueno, també va ser un projecte que se'n va parlar molt, però, per supòs, era tan elevat que la productora, l'RKO, va dir que no la duria a terme. Orson Welles també tenia el quixote, no? Sí, també tenia el quixote, és veritat, per fer... La pel·lícula el dita, total. Sí, perquè també va intentar fer... Tots molt de... en Terrisíliam, sí senyor. Que va ser un desastre, i justament la següent que us volia explicar va ser un desastre. Perquè va ploure en el desert, em sembla una cosa així. Va ser horrorós. No parlava de ploure. Va haver-hi unes inundacions. Justament estàvem fent el rodatge a les Bardenas Reales, a Navarra. És bo que hi havia unes inundacions, que van arrasar tot i va ser un desastre. I l'únic que va sortir d'allò va ser un documental que es diu Lost in la Mancha, que justament és el documental... De com no va anar la pel·lícula. Seria un making-of, però... Sí, però al revés. Girat, del revés. De fet, no va anar amb el tema d'Orson Welles amb el quixote. Crec que això es comenta, jo ho veig fa temps, però que es comenta que va venir a Espanya a rodar-ho, perquè els va dir uns productors d'aquí a Espanya. Van dir si venen aquí, que és com a mano de hora barata, i com va venir aquí amb tota l'equip i tot, i ja estàvem a punt de començar, els d'Espanya, molt espanyol, també, no? Els van dir, no, ara val el doble. Però ara que ho tens tu d'aquí, tens tot el món de tots els contractes fets, ara val del... i doncs va ser com un fracàs, que, a més, Orson Welles no la va acabar, i crec que la va acabar amb a Jesús Franco, de fet. Ostres, no ho sabia. Que tu proposaves fer una pel·lícula, una pel·lícula, una pel·lícula. Un especial de l'Espanya. No, l'Orson Welles també va deixar inacabada a poder fer una altra pel·lícula, que es diu Cradel Will Rock, que aquí, al final, el Tim Robbins la va fer molts anys més tard, cap als 90, no sé què, que és una gran pel·lícula, que aquí es va dir Abajo el Telón, no sé si us sona. No. És una grandíssima pel·lícula, és d'ambientada en l'època de la llei seca, amb tot el rebombori de prohibicions i de tota mena d'història, i la dificultat per portar a terme una obra de teatre, també, a Hollywood, que fos una mica contestatària contra el sistema. No se'n recordaríem, no? Si fos tan... Bueno, jo la vaig veure i va tenir en el moment en què es va passar, en què es va estrenar, va tenir el seu punt, però sí, després no s'ha de parlar amb massa. És una grandíssima pel·lícula i està dirigida pel Tim Robbins, també, que no és que hagi dirigit moltes pel·lícules, un actor, conegut per a tothom, però mira, aquelles pel·lícules, potser, que siguis enestrenat, però que no han passat allò tampoc a la història, però... T'hi hauria dintre d'aquesta llista, també, que viu a Mèxic, que ha d'acabar-lo del director de l'Espanya de Potènquim, que se'n va anar a Mèxic i no l'ha d'acabar. No sé aquesta, no seria un també estaria... També estaria dins d'aquesta... Perquè ens sembla que hi ha ni matxes, però no hi ha... Doncs la pel·lícula no existeix, simplement... No la van muntar, ni la van exigir... Hi ha material de rodatge, però que no està ni muntant, ni ordenant, ni res, no? I deuen haver-hi moltes més pel·lícules. Segur, segur. Ara, justament que parlàvem d'Orson Gwells, i aquest tema ja és més provocador, resulta que un guionista va publicar el 2003 material molt detallat, que demostrava que Orson Gwells va estar a punt de fer Batman. Sí, sí. Amb el Gregor Ipek, com a protagonista, la Marlèndia Trit, com a Catwoman. El que passa és que després es va veure que en realitat era tot un muntatge al mateix guionista, que en plan provocatiu volia demostrar que hagués passat a l'època clàssica del cine nord-americà, si els superherois s'haguéssim impulsat com a matemàtica del cine, tal i com està passant ara. Era una provocació, en definitiva. Una pel·lícula de Batman fet a paròsson Gwells pot resultar molt difícil de creure, que s'hagués regalitzat. La veritat és que l'inclosa a la llista, perquè em sembla força, encara que és una pel·lícula que evidentment s'ha fet ni van haver-hi plans, segurament, per fer-la. Però em sembla força graciós que el guionista s'atrevís a fer una provocació com aquesta. L'Orson Gwells dona molt joque, perquè ara estava pensant que fa no gaire havia llegit que havien aparegut unes entrevistes a l'Orson Gwells, que no sé si sabien que existien, parlant que el guió de Messier-Bergdour del Chaplin l'havia fet ell. I ell tenia idea de portar-lo al cinema, però al final el Chaplin li va comprar i la va fer seva, i no va ignorar l'autoria de l'Orson Gwell, i no sé fins i tot si l'Orson Gwells havia de ser el protagonista de la pel·lícula. Per tant, seria una pel·lícula completament diferent, a la de Chaplin, no m'ho podia imaginar. I ara no m'agafo el fil d'Orson Gwells, sinó que m'agafo el fil de Batman, i resulta que va haver-hi un projecte molt seriós de fer el Batman de Clint Eastwood. El Clint Eastwood se li va proposar fer un Batman que seria un Batman crepuscular. Passat en un còmic de Frank Miller, que havia fet l'etapa final de Batman, en còmic, que havia fet la història a l'etapa final de Batman, i va haver-hi un projecte molt seriós per fer una pel·lícula en la qual se li va proposar el Clint Eastwood de fer aquest personatge. Dirigir interpretar o... Interpreter. Sembla ser que interpretar, però no hagués estat malament. I que ha fet Nolan. Aquesta última trilogia era una mica més crepuscular. No ho vull dir, però potser després se li va donar. Sí, potser sí. No ho sé. El que passa és que el projecte que hi havia... Jo havia llegit, em sembla, que vaig llegir el còmic de Frank Miller, i era molt crepuscular. Era una cosa ja que el Batman estava desencantat de tot, i si feia alguna acció, veritablement, era... per desxadessa, perquè li suplicàvem, perquè s'ho haurem fet, i la cosa era espantosa, vull dir. Era boníssim, com tot el que fa el Frank Miller, no? Sí, a mi també m'agrada. Però era veritablement, a les acaballes, el personatge. El Nolan semblaria que d'alguna manera... Sí, li dona un gir, el revitalitza, d'alguna forma. Tot i que també és un Batman crepuscular, en certa manera. Perquè els dolents, per dir-ho així, jo que li acompanyia el Ben i tal, que gairebé són els reflex, no?, d'una societat que està fins als nassos. Ja no vull eròge, vull que tot vagi bé i estàs. No vull diners, no vull anarquia, no? Però que sí que el muscular sí que lliga mal el Knysburg, perquè li has volgut fer coses d'aquest estil. De fet, ara que has comentat això del Christopher Nolan, sembla ser que l'èxit de les pel·lícules del Nolan van fer justament que es retires el projecte de fer el Batman amb el Knysgut. No farem una pel·lícula nova quan ja aquestes estan tenint tan èxit. A mi em fa una mica de cosa. Això que hi ha que sabeu que el Knysgut tampoc és que sigui d'allò de la meva... Em costa una mica imaginar-m'ho, no? Com a Batman, les mirades, oi? No ho sé, potser sí, no? Seria curiós, com a mínim, veure-ho, no? Vale, vale. I després hi ha un altre cas, més... Acceptat Knysgut, com a... un septembre, no? Vinga, va. I després sembla ser que... Lluís Buñuel va tenir el projecte de fer l'Argenta, la pel·lícula sobre la novel·la de Alas Clarín. Però sembla ser que... que el Luis Buñuel ho va descartar ja que no volia rodar la pel·lícula fora d'Espanya. I llavors, com que ell ja estava exiliat, etcètera, s'ho van deixar caure. Per cert, que també segons diuen, segons s'apunten aquí, sembla ser que se'l va proposar també a Orson Welles, perquè ha fet l'Argenta. Orson Welles està... Com a assa, el tot el Luis Buñuel. Hi ha una cosa curiosa que no sé si coneixeu, que és que... Al Dalton Trumbo, que és el famós guionista d'Espartaco, i de moltes pel·lícules de vacaciones en rom, etcètera, i sobretot... I director de la novel·la. Al Dalton Trumbo li va donar en algun lloc per a qui el rodés ell. I jo recordo que he vist un exposició del Luis Buñuel, on hi ha totes les imatges fotografies, o dibuixos sobretot, del Luis Buñuel per fer Jónico Fioso Fusil. Però no sé per quina raó, al final, no ens van posar d'acord, i com sabeu, Jónico Fioso Fusil va ser la única pel·lícula, la primera pel·lícula, que és l'última, que va dirigir el Dalton Trumbo. I perquè ell no volia fer una novel·la seva, en principi. Jo crec que això no s'atiu amb el Luis Buñuel, no ho sé. Jo et dic perquè he vist els dibuixos. Jo els he vist, no me'l recordo, si va ser un exposició aquí al Magda o a Madrid, no sé. Jo sé que he vist els dibuixos i el detall, perquè era un llibre publicat amb tots els dibuixos del Luis Buñuel, o que algú li va fer pel Luis Buñuel, perquè hi havia negociacions entre ells dos. Però no sé per quina raó no ens van posar d'acord, això no ho vaig esvenar o no ho explicava el meu document, però sí que va ser una frustració bastant gran pel Dalton Trumbo, perquè el Dalton Trumbo la volia fer molt de temps, perquè al final no li va fer ningú, no ens la va acabar fent ell, és a dir, la va quedar original. Això és com a aquella que ha fet el Spielberg, de... com se diu aquí. La de Última o la del Puente de los Espíes? No, no, no, abans, home. No, aquella de... No, aquella no és tampoc. Que hi ha com un robot, en definitiva, però que és una persona que hi ha tot un d'allò que l'havia de fer... Intel·ligència artificial. Sí, que l'havia de rodar. Intel·ligència, això ho havia de fer a l'Estal·li Cúbric. Aquí sí que jo ho veig, a l'Estal·li Cúbric, perfecte, per fer-ho. En canvi, el... Sí, jo tampoc acabo de... Estic considerat amb això. Vas-ho prendre quan ho vaig veure, però... Jo, en Puente de los Espíes, ho entenc, perquè és clar, i el domina molt bé, això. Però aquella, jo trobo que és un error, que és una catedral. No hi ha manera d'agafar-ho, a menys, no? I és que jo crec... No ho sé, vull dir... El que deiu, el clinisbut, va això, jo, no. No li veig com a intèrpret, potser sí, si li diuen no. Està avançant amb això del clinisbut, i pensava, que s'estrena, imagina-vos, clinisbut, versus... Nicolas Keynes. Se n'hi ha una gran pel·li. Vaig mantar a la supermanxa. Això, això sí que... S'estrena, demà. Pagaria. Ja que parlem de intel·ligència artificial, que si us en recordeu de la pel·lícula final, té una referència, jo diria que més o menys directa a 2001, quan venen a buscar el nen aquest, que porta 10.000 anys allà, i que, bueno, al final, l'he acabat buscant, no he trobat aquella gent que fa banda sonora així, de pel·lícules inexistents, però he recordat que l'Àlex Nord va composar per 2001, que parlàvem d'Estàlia i Còbric, una banda sonora que mai no va al final ser la banda sonora de... Això també ha passat moltes vegades. Bandas sonoras que hi han estat, ho diria una cosa similar, però amb la música. És la que estem sentint ara de fons. És una música molt bonica, per cert. Són uns 55 minuts, i que, a la veritat, és que valria molt la pena... És de l'Àlex Nord, és de l'Àlex Nord. Jo he descobert, novement, perquè em va sorprendre molt, em van passar per televisió, és per Taco, la moció sencera i més restaurada, perquè l'han restaurat, i la vaig gravar, la vaig gravar. I ahir, abans d'ahir, vaig començar a veure-la, i una cosa que m'ha sorprès molt, és la música de l'Àlex Nord. És a dir, la música de l'Àlex Nord. Espartaco és brutal, és realment extraordinària. I no me n'havia donat compte, fins ara, aquests dies, que li tornarà de veure, i penso, en més he vist els primers 20 minuts, però penso que és una pel·lícula. Espartaco és una pel·lícula a recuperar. És a dir, per la gent que no l'hagi vist, és una pel·lícula a veure. I això que no era un projecte de l'Estanley Kubrick, en principi? Era un projecte del mateix Kyrdugles. Kyrdugles és amb una productora, és el que fa la projecte, i comença a dirigir-la a l'Antonimán, però llavors el Kyrdugles s'emprenya amb l'Antonimán, el fot fora, l'espereix, i com que el Kyrdugles havia treballat feia molt poc amb l'Estanley Kubrick... Potser, clar. ...per pensaderos de glòria, el Kyrdugles va fer una pel·lícula, el va cridar, i llavors va fer venir també a la gent Simons, que en principi no estava com el personatge principal, una de les noies principals, i va muntar el tinglado, que finalment és el que roba l'Estanley Kubrick. El Kubrick mai va estar el tot satisfet de com va quedar la pel·lícula, perquè és bo que ell, com a productor, el Kyrdugles, i altra gent que hi havia allà van imposar coses que amb l'Estanley Kubrick no li ha acabat d'acabar. Sobretot el final, és del Kubrick i allò. No, aquell final no és Kubrick. Allò està imposat, i tu, retira't ja, que ja està... Ja hem acabat. Però en canvi, les primeres escenes, totes aquelles escenes de la lluita, i de quan estan aprenent ells allò és brutal. Allò està rodat d'una forma meravellosa. Realment és extraordinari. Després hi ha una altra pel·lícula, que queden dues per comentar. Ja sabeu que ara últimament es parla molt de la influència dels còmics en el cine, però la influència dels videojocs cada vegades més potent. Hi ha pel·lícules, hi ha nissagues de pel·lícules, que es basen en videojocs. I una d'ells és Resident Evil. Doncs bé, la primera pel·lícula que es va plantejar a fer, el director primer que es parlava era George Romero. Bueno, hauria quedat bé això. Jo penso que hauria quedat molt bé. Però el més bo de tot és que el protagonista principal no era la Mila Djokovic, sinó el Leonardo DiCaprio, el que li acaben de donar una escapa. Imaginau-vos quina pel·lícula tan diferent hauria quedat si haguéssim acabat amb aquest director i amb aquest protagonista. Segurament seria molt diferent. I després hi ha aquesta letra que he trobat per casualitat, un projecte en el qual, a més a més, si mireu per internet hi ha molta informació sobre ell, que és un projecte que Francis Ford Coppola no ha dut a terme, però que sembla ser que et parlava molt seriosament de fer aquesta pel·lícula, que era una pel·lícula que ell titulava Megalopolis. Una pel·lícula ambientada en el futur, en una època en què Nova York és destruïda i cal reconstruir-ho. I la història és de l'arquitecte, que dirigeix aquesta reconstrucció de Nova York. Una pel·lícula que es veu que requeria un pressupost tan exorbitant que, al final, Francis Ford Coppola la va deixar percada. Però que era un dels projectes que ell tenia... Va deixar-ho a nivell de producció, li van dir... No pot ser això. Segurament el millor ara ho podria fer, però ja amb 71 anys, no sé si s'embarcarà amb projectes com aquest. Era molt ambiciós. A mi les pel·lícules petites són per mi molt bones, però molt. Aquesta setmana, per a TV passada, has vist aquella del Degal que es diu una acabada, un advocat que defensa amb una família, que és una pel·lícula que poca gent sap que és del Ford Coppola. Sí, sí. No sé com es diu, no tinc el títol fresca. L'han passat per a TV aquesta setmana passada. La que tinc molt present és Tetro. Tetro no l'he vist. Tietro no l'he vist. Molt interessant sobre el mental. Molt, però molt... A mi m'agrada molt aquelles dues que va fer Rambel Fisch. Sí. Aquestes són de les primeres i ja va agafar ella aquella volada. Rambel Fisch ja estava... Sí, ja estava agredent. Gravia fet el Padrí? Sí. Sí, sí, sí. És posterior al Padrí. El Padrí ara estan també impulsant per tot arreu, i cada dia madura he llegit un article... A millor pel·li a la història. A millor trilogia a la història. Jo crec que no, eh. Jo crec que no, de tota manera, sí que és cert que està molt bé, però hi ha altres pel·lícules que han tocat el tema de les màfies molt millor, el que no passa... Quina estàs pensant-te, quan dius això? Quina estàs pensant-te amb alguna o no? Vull, ara, de cop i volta. Jo crec que, per exemple, Martínez Corsés ho fa millor. És més dur, és més realista, crec que jo. En canvi, el Baró és superístic, el senyor Forcopola. A mi a l'Escolcés he tingut molt agradable, és clar. A mi a l'Escolcés he tingut un problema, i és que hi ha algunes que m'agraden molt, que m'han infiltrat, doncs considero que és una obra més. Però les altres em costen més, i no totes m'agraden. És de dir, a l'Escolcés, entre el Forcopola o l'Escolcés, jo potser em decantaria més a l'Escolcés, per el Forcopola. No ho sé per què. No pretenia, tampoc, reflexar exactament com és la màfia. Jo penso que volia fer una mena de drama esperia. Ja no diem d'estils, diem de ritmes. Ritmes, la comparació amb el padrino, amb els ritmes que fot l'Escolcés, que és el logo de Wall Street, és algo que és com pa. No, és una opera, no para. I padrino és una pel·lícula molt... quasi no contemplativa, però és una pel·lícula molt... És una pel·lícula molt... És un estil diferent, és un estil bastant diferent. A mi m'atreu més l'altre estil, però entenc que això va a gustos. Incluso a generacions, jo, mentre se'n parlava, diria que a vegades la gent, si t'has acostumat a veure un tipus de cine, i des de molt jove l'has vist així, i de cop i volta et la posen molt diferent, el millor et costa més adaptar. Quan has nascut, ja t'has trobat amb aquest tipus de cine, estàs com més habituat, més acostumat, i t'has trobat amb aquest tipus de cine. En xingles de perdre, aquí, doncs. Jo no puc valorar les pel·lícules. No ho dic amb aquest cert tipus. Ho dic amb el sentit de que la valoració és diferent, però parla-nos purament cronògic. És a dir, que hi hagi cap altre component que aquest. I el millor amb els teus fills és passar el mateix, perquè ho han de discutir unes coses diferents. I que segurament és inevitable. I per això deiem quan veníem ara amb el cotxe amb l'Andreu, que és una de les coses que després els veus a cap de 4 o 5 anys ja han passat de moda, i en canvi hi ha coses que... T'agraden o no t'agraden? Les dones a veure 10 anys després dius, clar, amb tu, que poc és això. I a l'última instància, la única cosa que fa que una pel·lícula es mantingui o que tingui categoria de clàssica, és el temps. És a dir, si el temps l'aguanta i les noves generacions també segueixen disfrutant amb ella, és que és una pel·lícula vàlida. Ens hem de conviadar, ha arribat l'hora sense donar-nos en compte, que hi haurà unes bones vacances de Sant Mar de Santa. I aquesta valoració final que acabes de fer, la discutirem, eh? Doncs la discutim. Aquí ho discutim tot, fins a condicions. Bona nit a tothom i fins a la tornada. Bona nit a tothom.