CsC 29/03/16 - Films (Das Cabinet des Dr. Caligari, Home, 海街diary, The Gift, ...) + José Luis Guerín

Cinema sense condicions Bona nit, tornem a ser aquí un dimarts més escoltant aquesta suau música que ens ha posat del francès, que no sé exactament a quina pel·lícula per tant. Vols que tu digui? Sí. Doncs el Suïns potser també volen saber-ho. Hola Joan. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Ara ja no has de... Sí, sí, ha canviat una vegada. Ara què? Ara què fem? Bona tarda. Doncs aquesta... Exacte. Bon vespre. Ja està bé. Aquesta és la música que correspon a la banda sonora de Quiet Man, l'Hombre Tranquilo. I diràs, per què? Per què les viste? No, perquè hi ha tot un raonament aquí. Ah, bueno, sí, sí. Ja ho entenc, ja. Intueixo, intueixo. Ja està. Doncs, bueno, ho expliquem al zuyent, no? Sí. Perquè el director del qual parlarem avui a la segona, a la tercera part, no sé ara què diràs tu, quina para és, doncs és el José Luis Garín. Exacte. I té una pel·lícula total dedicat exactament, que es diu Innisfree, dedicat al poble on es va rodar aquesta pel·lícula. I a més a més jo diria que el José Luis Garín també se li podria anomenar el Hombre Tranquilo, eh? Sí, sí, és cert, és cert. Tu el coneixes personalment. Jo vaig tenir de professor i recordo, bueno, alguna classe en particular, després, en el cas en parlem, alguna classe en particular, quan ens va dir que ell era un infant de tota la vida dels documentals i com li agradava, en particular, de Núquel Esquimales. Dins el va passar, ens la va comentar, ens la va... I jo és una pel·lícula que a mi m'agradava molt, recordo aquesta, la vaig descobrir ja als anys 60 o 70, és a dir, quan era molt jove, li he vist a diverses vegades, jo pensant que és un grandiós documental, però és que ell ho explicava també, o sigui, ell tenia més documentació que la que jo tenia, i recordo que ens va explicar, doncs, elements del rodatge que desconeixíem i que ho feien sumament interessant el documental. Ell és un especialista en documentals, eh? És a dir, sempre les classes que feia ens parlava, bàsicament, d'això, del documental. Des de fa uns anys, a més a més, és professor de... De diversos llocs, hauria estat... Sí, sí, dies i dies. L'autònoma. Jo vaig tenir el centre cinematogràfic d'Estudis de Catalunya, que ha tancat, diria que no, que ja no existeix, però ell estava de professora d'allà. I després, que ha fet... hi ha altres coses. Jo sàpigues de fa anys, i crec que encara hi és, veia, a la Pompeu Fabra, com a professor del Master de Documental de Creació. Això, si no m'equivoco, que ho porta directament, o ho portava directament fa uns anys, el Jordi Balló. Portava el Jordi Balló. El que passa és que no sé si s'han posat d'acord, o si col·laboren junts i tal, però el jefe, diríem d'això, que es dius tu, fa uns anys, és el Jordi Balló. D'acord, doncs, ell crec que estava... Mira, mira, quina música és una rara, a veure. Ah, bueno, no, pensava que era justament la que... és del Charles Chaplin, ara ha entrat, darrere de... de la que havíem posat de l'Hombre Tranquilo, doncs ha ha entrat Candileja. Jo diria que sí, no? A veure. No ho sé, no ho és. No correspon a la de la sintonia, sinó en sa condició, no estàs segur, o potser ara entrarà una mica més. No ho sé, no ho sé. A veure. Sí, sí, sí, sí. Candilejas. Chaplin, realment, és un senyor que, des del punt de vista musical, té unes peces extraordinàries. Sí, molts senzilletes, però molt emotives. No, però que arriben molt, és a dir, i que reconeixibles, perquè veus aguades, a vegades han utilitzat algunes de les seves músiques i ràpidament identitiques a quina pel·lícula correspon. Doncs bé, després d'aquest problema d'introducció, hauré d'explicar què fem tu i jo aquí, tots dos sols, oi? Bueno, ara la vindrà, suposo, suposo que vindrà la Carme, i suposo que vindrà el senyor que avui ens farà el tema del programa, que volíem parlar justament del José Luis Garín. I quin senyor? Quin senyor, senyor? Jaume, jaume és el que... El pol no vindrà per això, eh? El pol no podia venir, exactament. I la tenim allà inoperativa, en altres. Fent altres feines, fent altres feines. La Carme és una tantindra que sí que vindria, però suposo que estarà per arriba, i el jaume també. Per tant, el que podem fer és, amb aquesta primera part del programa, abans de parlar de Luis Garín i de les pel·lícules que vagin sorgint, i de les músiques que t'ho vaig exposant, podríem una mica comentar el que haguéssim vist, el que hem vist, les coses d'estrena. Tu has vist alguna cosa? Jo he començat a veure una estrena del 1917. He començat a veure aquesta pel·lícula. I tinc moltes ganes de proposar-la, com a pel·lícula, aquesta i una altra, les dues, eh? En principi no tenen res a veure, però resulta que tot el final acaba tenint a veure amb el tema acostum a passar, però avui jo diria que encara més, perquè no sé quines pel·lícules els visiteu al Garín, després parlarem, però hi ha una que es diu Guest, que l'he vist sencera amb una cara així embobada, començament al final. I al final de tot hi ha una declaració de la Xantal Ackerman, que diu que, bueno, que és una de les... de la lits, eh?, de les abandonades, també, igual que al Garín, del documental, com a creació i com a... com a signa important de creació cinematogràfica, que diu que tota la ficció conté una part de documental i tota la documental una part de ficció. Llavors, agafant això, jo crec que és una línia argumental fantàstica pel programa d'avui i per molts altres programes, però per d'avui, com a mínim. Llavors, hi ha dues pel·lícules que he dit que he començat a veure. Una és el 1917, crec recordar, que és l'Evinet del d'Otto Caligari, que no l'he vist mai sencera, i ara tampoc l'he començat a veure. Tenia moltes ganes d'anar al cinema, a veure una pel·lícula externa, més que re per comentar-la aquí, però al final no va fer... no vaig fer coincidir cap pel·lícula que m'interessa. És molt amb cap horari que m'ha n'és bé i mira que he tingut una setmana i unes festes i unes vacances pel mig, però no coincidit. Però sí que m'he posat a veure aquesta pel·lícula, juntament amb un altre, de l'any 2009, que potser et sonarà, a mi no em sonava gaire, però me la van recomanar i és una pel·lícula d'un director francès, que es diu documentalista també, es diu Home, casa, en anglès. Com es diu el director? Home és la pel·lícula. I va tenir fam a la seva època perquè és una pel·lícula rodada únicament en plans aeris. Tot està agafat en helicòpters, amb una càmera des de dalt, pla de nital o no, pla de viatjat, contrapicat. I el que fa és donar un missatge, jo diria que necessari d'alerta sobre el que ja sabem, que està passant des de fa una bona colla d'anys, que és la salut del planeta, la salut a la que l'estem submetent que és el nostre hogar, la nostra llarga, per això es diu el documental així. Llavors són dues pel·lícules que voldria apuntar per aquí, perquè les anem veient, perquè la setmana que tots més o menys l'haguem vista, doncs dediquem, però un espai informal. Perquè el gabinet del doctor Caligari, aquesta que dic de Home, és directament una pel·lícula documental. Llavors ja està clar. Ara què té de ficció? Doncs de ficció el que ja sabem tots, que una pel·lícula documental sempre té uns encuadraments, sempre té una selecció de plans, té una selecció del que volem explicar, llavors això la converteix sempre. La pel·lícula documental sempre és una pel·lícula de ficció, per la lecció que fa el director, el responsable de la pel·lícula, del que volen explicar, i el fil argumental que li donen al cap i a la fi per arribar. Perquè una persona amb les mateixes imatges podria explicar una cosa completament diferent. Per tant sempre hi ha ficció allà col·locada. I la pel·lícula del gabinet del doctor Caligari, que si recordeu, d'haver-la vista, no sé si tu la tens a la memòria, jo l'hi he vist, jo l'hi he vist. Fa temps, fa temps, però l'hi he vist. És una pel·lícula molt peculiar, perquè el que sorprèn més sona a part dels rostres aquests, tan... Expressionistes, sí, tan expressius del sector, i també de l'estètica expressionista, que és aquesta estètica de fotografia molt, contrastada, i a més uns decorats també, molt barrocs, però molt minimalistes al mateix temps, com si fos una obra de teatre, com si fos tot de cartó pedra, molt peculiar. Però clar, què té aquesta pel·lícula documental que ens parla d'un personatge, que és el doctor Caligari, que arriba a la Fira, que és un petit poble, això ens ho explica a un personatge que veiem al començament, i té una... una funció d'aquestes de Barraca, de Fira, que és el fonombolista. Llavors això reverteix i té molta importància després amb la diferents personatges del poble i en com m'acaben entrant en una dinàmica de superstició i de fantasmagoria molt peculiar. I què té aquesta pel·lícula documental que estem dient que està feta amb els decorats de Cartó Pedra, que mira, ja arriba a la Carme, ja la tenim aquí dins. Bueno, i Carme? Espera, encara no pot parlar, però no la sentirem. Doncs el que té de ficció aquesta pel·lícula, tot això que es tindien, què té de documental, que és una pel·lícula que estava reflectint de manera molt punyent en el moment en el que es va fer. He dit 1917, però no, deu ser una miqueta posterior. Deu ser cap als anys 20, finals dels anys 20, ho he dit malament, perquè ja estaven al poder, si no recordo malament. És una pel·lícula, que ens està parlant d'una persona que ignotitza els altres, que els fa fer el que li dona la gana. I aquesta és una interpretació directament... Si no recordo malament, també és la primera pel·lícula. Potser del 17, és a dir, perquè pensa que... El Hilga arriba al poder en 1933. Fins en 1963, però clar, el nazisme sí que ja estava evolucionant a Europa. Podia ser el 17. En qualsevol cas, aquesta pel·lícula inaugura l'expresonisme alemán d'una gran força. I després es produeixen una immensa quantitat de pel·lícules esplacionistes d'un gran prestigi. No sé si és que n'hi ha moltíssimes, metròpolis... Des del 1920. És així a l'època. Hi ha un famós llibre del Krakauer, si no recordo malament, que justament explica com es podria intuir que aquestes pel·lícules, aquest esplacionisme alemán d'aquests anys, hi ha moltes pel·lícules, seria una prefiguració del que passaria després de la Alemanya nazi. Això hi ha un estudi llibre molt guapo, molt conegut, que potser ara no està tan de moda, però que els anys fa 25 anys estava molt de moda, i que era això... Em sembla que és el cinema alemany, com arriba el nazisme... Si en recordo malament, es deia Krakauer. Doncs les imatges de la pel·lícula i tot això que estàs dient, són espectaculars. No he vist cap pel·lícula sincera, però no sé si t'ha passat o a Carme que ja està aquí disposada per... Espera, a veure, perquè no et sentim. No, hauríem de sentir-te ja. A veure, pujo més micròfon, a veure si algun és. A veure, ara... Hola, bona nit.Ara potser Albert, a veure. Una trocada, bona nit. Sí, ara. T'estranyarà que estiguem sentint, mira, aquesta banda sonora de fons, però és que hem començat a posar l'home tranquil, la banda sonora, perquè avui parlem de José Luis Garín, que és el que va allà en el poble de Dalló, i després ha saltat, aquí, directament a YouTube, no ha saltat la banda sonora de Limelight, de Candileja. Per tant, estem sentint com si fos la sintonia del programa, però és musical. Està molt bé. Està molt rebut, com si no hagués començat el programa. Com si comences ara, i entra la Carme, qui ja ha disposat a parlar així. La Carme ha vist una pel·lícula, jo n'hi ha vist una altra, i també em faria gràcia, encara que fos molt ràpidament, abans de que no vingui el jam, per parlar del tema, parlar una mica d'una pel·lícula que he vist, que és del Hirok Kazo, que costa la pronunciar-ho, Corea Eda. És japonès, és un personatge important. Jo recordo la recomanació que sempre fa el francès de Nadie Sabe, que no l'hi he vist encara, però la tinc per una de les millors pel·lícules d'ell. Jo, en canvi, he vist Steel Walking, que m'agrada molt, m'agrada molt, és posterior. De tal padre de Lijo, que és també la penúltima, aquí està la vam dedicar al programa, i la vam veure tots. I la que he vista és la nostra germana pequeña, que és una pel·lícula recent. Jo la vaig veure al diari, anunciada, i sí que tenia la pinta de tenir gràcia. Té bona pinta, té bona pinta. És premi del públic del festival de Sant Sebastià d'aquest últim any, que es veu que va acabar amb una gran ovació, ja ho he llegit, això, que va passar a Txacà, i aplaudir perquè els havia agradat molt la pel·lícula. Són tres germanes que viuen a una ciutat, que es diu Kamakura, que reben la notícia de la mort del pare, que les havia abandonat quan eren petites, i que fa 15 anys que no veuen. Aleshores, Kamakura, que és un poble que està a 50 quilòmetres de Tòquio, que corre al farrogariu, perquè pel mig del poble ja es veu amb la pel·lícula com passa al farrogariu, és una ciutat envoltada de muntanyes i té una badia, i és un lloc molt maco. Aleshores, les tres noies viatgen i van a la muntanya, al poble, on vivia el pare, i coneixen la seva germana petita, que va néixer, no la coneixien, van fer 15 anys que no veien el pare, i fer 15 anys que aquesta nena havia nascut. Llavors, la filla entra en relació amb aquesta germana, i s'encarinyen, diríem, les tres germanes amb aquesta. Aquesta, doncs, ha quedat com d'esbujada, no sap què ha de fer, i la conviden que vagi a la ciutat a viure amb elles. I, efectivament, la noia accepta s'estallar de la ciutat, i tota la pel·lícula no és més que la relació d'aquestes quatre germanes que passen en les seves vides personals, com mengen, com s'open, com... Què s'expliquen entre elles? De pel·lícula molt femenina està passada... Fa quatre noies, és el menys que podria passar, no? La història està passada amb una novel·la gràfica, però ells en diuen manga, i que es veu que ha dit el... és segur que el manga és un còmic, que, en aquest cas, estava titulat el manga, que era la història, que és molt popular, es deia El Diari de Umi Machi, Umi Machi o algo així. El Diari d'una ciutat costanera, i el manga, hi ha diversos tipus de mangas, i hi ha un tipus de manga, que és el que està basat en aquesta història, que és un manga de partores adultes, és a dir, un còmic, diria, que està dissenyat i pensat, més edat per les noies adultes. El director, que és aquest el corea Eda, jo crec que confirma en aquesta pel·lícula la seva condició de gran reu dels vells mestres japonèsos, i en aquest film, segons el mateix ha confessat en algun moment, es veu que s'ha inspirat bastant amb l'OFU, i per tant és aquest ritme tranquil, pausat, serè, molt de descripció dels detallets, que et van entrant, que et van arribant. De descripció d'ambient familiar, el que passa és que és un ambient familiar posat al XXI. Exactament, exactament. És un film, repeteixo, serè, tranquil, dominat pels detalls quotidians, de cada dia, molt sensible, les quatre gemes s'estimen, com comparteixen la seva vida diària, i per tant la pel·lícula repeteix la família, els menjars, les traïons ancestrals, la delicadesa dels detalls, que sempre està per damunt de l'atenció que pugui haver entre elles. Hi ha en aquesta recreació de la vida familiar, d'aquest escenari càlid i acollidor que mostra la pel·lícula, jo diria una mirada d'autenticitat que traspassa la pantalla i t'arriba, realment, a l'espectador. Si tenim en compte, com hem dit diverses vegades, o ja hem dit fa un moment, que aquest senyor és un gran director, és un director que té molta gràcia en dirigir, aquesta estaria amb la línia segurament de l'estil walking o també de la última, de tal pal o de l'estilla. Igual que aquesta, repeteix el mateix esquema de redrector les costums familiars, simplement que aquí està molt orientada cap a les noies, cap a les dones, i, per tant, estan sortint, són els conflictes clarament femenins del que perlen el nòvio, el que el deixa el marit, o els conflictes que hi pugui haver. Jo potser és una pel·lícula excel·lent, potser l'únic pec que li posaria és que dura dos hores, vuit minuts, i llavors penso que amb una pel·lícula d'aquest estil m'hauria preferit que fos una hora i mitja, és a dir, perquè és tan tranquil·la, tan placida, tan... no hi ha conflicte en algunes mesures. La hora i mitja t'aixeca, si tens mà, quan ja tens prou, no? Jo crec que si ho deixin deixat amb una hora i mitja, doncs n'hi havia més que suficient. Ara, vull dir, és una pel·lícula recomanable, és una pel·lícula de totes, de les que estan fent en aquest moment, perquè tampoc hi ha tanta cosa que valgui la pena, és a dir, no... Jo he vist... El regalo, molt bé. I què tal? A veure, bé, és una pel·lícula que es veu bé, em sent, em sentiu? Sí, ara sí, ara sí. Té aquí fent proves i de vegades estàs més alta, els viatges així és estrany de la veu. A veure, el regalo, és una pel·lícula dirigida per Joel Edgerton, que és un actor australià, que jo no recordava però que em sembla que sortia... era un dels personatges del Gran Gasby, del Gran Gasby, i era el marit, el marit d'ella, de la noia que està enamorada del Gran Gasby. La del Di Caprio, la que està basada en el conte de... Scott Fitzgerald. Scott Fitzgerald, sí. Bé, ell és el director, el guionista i actor, perquè és un dels tres personatges que intervenen en aquesta història. Els altres dos personatges són el jazz son Batman i la Rebecca Hall. La Rebecca Hall, jo després he vist que era el personatge de la Vicky Cristina Barcelona i no l'he reconeguda. Sí, sí. Està una mica canviada. Estava rosa i aquí està molt lenta. Sí, i allà era una... Piumaneu, sí. I aquí és un personatge molt particular. Jo crec que és molt més. A mi és que Vicky Cristina Barcelona, que és aquesta pel·lícula del Bodialen, que va dedicar efectivament a Barcelona, és una pel·lícula del meu modo d'entendre de les més fluixes del Bodialen. Per tant, se'n fa difícil dir, inclús, si aquesta actriu era bona actriu allà, perquè no la vaig detectar, però és que no vaig detectar cap d'ells que fos especialment remarcables des del punt de vista... Molt que m'agrada mirar aquesta pel·lícula. Sí, sí, ja ho sé, i llavors, en canvi, aquí, aquesta noia, aquesta Rebecca Hall, crec que fa un paper molt ben construït. La veritat és que el mateix disseny del paper d'aquest personatge està ben dissenyat, però ella ho fa molt bé, perquè és un... És un thriller, aquesta pel·lícula, és un thriller... anava a dir que, sobretem, l'últim que li sé és que era una de les veus del Zotrópolis. Em sembla que és la veu de la Guineu. Potser. Aquí és bon... Ell és bon actor, crec que ho fa bé. Com a Guineu. De veu. Sí, la vas veure en versió original? Sí. Llavors, aquí, en aquí, els tres personatges són un matrimoni jove que arriba... Un ciutat nova. No sé quina és, però és la banda de Califòrnia, perquè ella sona. Potser. I... s'estableixen allà, perquè ell té la feina allà, i és... A veure, és un matrimoni jove de la Franja Benestant-Mitxana, d'Americana. I tenen... les maneres de viure, les maneres de volguer i les maneres i les ambicions que descriuries en una parella d'aquest disseny. Ell retrova a un company d'escola de quan eren adolescents, i aquí comença la història particular que se la significa, aquest... els hi porta un dia en regal i un altre dia un altre regal, etcètera, etcètera, etcètera. És una història molt ben construïda, tota ella molt ben construïda, que constantment manté el espectador tensionat, amb una tensió quasi de Hitchcock o d'aquest nivell, la pel·lícula no té el nivell aquest, però... però la tensió que provoca l'espectador és molt ben aconseguida, molt ben aconseguida. I està ben aconseguida perquè la història, el guió és molt bo, perquè el guió no et deixa descansar, i quan tu et penses que ja has entès el que està passant, et surten a mongir que és imprevist. Res és el que sembla, ni els bons són bons, ni els dolents, i tots són una barreja d'això. Llavors, juga, té uns jocs intel·ligents durant tota la pel·lícula, el personatge masculí, el marit, es diu Simon, i el que troba el company de l'Institut, li diu que quan estava a l'Institut jugaven el Simon i que venia a dir que el que deia és un joc, que el que diu el que diu el Simon s'ha de fer. És un joc, això. I, per tant, el que el Simon diu finalment passa. I aquesta és un joc que el director intel·ligentment juga durant tota la pel·lícula, i inclús al final. Sí, sí, jo et penso que és una... I, per tant, és un joc... No és una gran... No, la mestra. Però és que jo ara, realment, estic d'acord amb el Joan que jo he vist, ja us vaig dir l'habitació, i aquesta, que no són unes grans obres, però que es veuen bé. Però aquelles grans obres de tipus... És que no sé qui no dir-vos, però la del Frans Fosco, exacte, els Viscontis o el Francis Ford Coppola, algunes d'aquestes que omplien l'escenari cinematogràfic d'una o diverses obres, totes elles contundents i inoblidables, i ara costa més de trobar. Però aquestes dues... Tenen bon nivell. Sí, tenen bon nivell, i estan ben fetes. Ara el Joan ens dirà alguna d'aquestes, d'ara, que sí que... Acaba de arribar el Joan, bona nit. Hola, Joan, bona nit. Bona nit. Que has vist, doncs? Aquella bossa teva, no. Podem esmentar el que allò com se diu allò ara. El Nolan, a l'Interestela. Sí, per exemple, a l'Interestela. O bé... El que ha fet el Ridley Scott, aquestes últimes són grans, històries... Sí, però això és una altra dimensió de pel·lícula, no? Ja, però vull dir que... el que tu refereixes és que no és això, sinó que és una altra cosa més petita. És una altra cosa més petita. Sí. Bé, vull dir, el que passa... jo encara recordo de petit el que vaig veure en un pel·lícula que es deia Marty, que era molt petita. Va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula que hi ha. Això és el que menys potser importa. Va ser una pel·lícula molt considerada, Marty. Molt considerada. No, vol dir que és de mida, és d'aquests tortres. Sí, clar. És aquest orde de cinema que probablement no penses mai quan es tracta de grans premis o d'anar a veure un gran espectacle, però que és un cinema que t'hi pots acostumar perfectament. Sí, sí, evidentment. Jo me'n recordo que amb el francès, amb el nostre batard, per dir-ho d'una manera diària, doncs podem haver passat d'unes constants filmiques a unes altres. I que moltes vegades hem fins i tot rebutxat aquestes grans o històries. No, això sobretot el que dic jo ara... Les grans, dic, no, les petites. Les petites és difícil de rebutxar-les. Home, no, també. Si no són bones, clar. El que passa és que els mitjans actuals estan de filmació, de càmera, de fotografia, d'entorns... Tot això ara és tan potent que quan tu compares, Marti, que és una pel·lícula diminuta al costat d'això, amb un entorn de ciutat, de provincies, espanyola... És una pel·lícula tot ella... tot ella... menuda. I és una gran pel·lícula. El que jo dic ara actualment és que... un gatopardo et costa molt de trobar actualment. I en canvi, és una pel·lícula de grans dimensions, amb intenció... Jo tinc la sensació... Molt gran pressupost, això és veritat. Com que la gent jove, tot el tema de la ciència ficció de això, doncs els hi fa més gràcia, els diners de Hollywood es dediquen més a... quan fas grans construccions d'aquestes... No, no, no, fan coses de tipus d'això, doncs el que fa el Río y el Escot, però el Río y el Escot, jo diria que no, últimament, no li han funcionat massa bé les pel·lícules. Jo n'he vist Marti, i per tant Marti no sé si està bé. No l'he vist. Està bé, està bé. Jo no l'he vista. Jo no l'he vista. Ah, jo no l'he vist, tampoc. Tu l'has vist? Tu l'has vist els dos? Marti? No, Marti. Ah, Marti, Marti. Ah, jo et pensava que feia raó de Marti, encara. Marti sí que l'he vist. No l'he vist. M'he embolicat jo. El Río i l'Escot. Quan regalava venir aquí la cosina de la Carme, la Laya, que va estar treballant a diòsses i aquesta última del Río y l'Escot, allò va ser un fracàs espectacular des del mud de vista cinematogràfic. Les últimes que ha fet el Río y l'Escot, i en canvi tots tenim la referència importantíssima de la com es diu, l'alien. M'agrada més la... Com es diu, la famosa dill, la que va fer famosa, que va amb el... El Gladiator. No, no, el Gladiator. La Gladiator. El Río està bé, eh? Jo preveixo la decència ficció que hi ha els tios aquells que... Ah, l'última, sí, que va guanyar. Amb el... Com es diu, però no fa temps, eh? No, fa un parell d'anys. Però estàs parlant del Río y l'Escot. La participant del Río y l'Escot, la famosa del Río y l'Escot... Blatraner. Blatraner és un pel·lículon. Blatraner és una pel·lícula que va fer història. I seria el mateix nivell de, no sé, de... qualsevol de les grans pel·lícules des del cinema. Però els que ha fet després no tenen el mateix nivell. Jo crec, és a dir, la meva sensació que tingui és que, per exemple, totes aquestes últimes són pel·lícules que estan ben fetes, que tenen molts mitjans, que tal, és una pel·lícula que té Blatraner, per mi. Llavors, jo simplement deia que amb aquesta línia es fan coses a vegades de molts calés, de molta inversió, de molta altra cosa. Però ara mateix acaben d'estrenar aquesta de Batman contra Superman. No l'he vist fes, tampoc. Es veu, jo no l'he vista, però es veu que és molt flutxa. S'han gastat una reunionada i es veu que la gent diu que s'avorreix que no els agrada. Doncs van, les pel·lícules d'avui dia, les grans pel·lícules van amb aquesta línia, és a dir, una línia d'abans del Gato Pardo, o qualsevol altra cosa que tenia, realment, un cuixir darrere. I quan trobes una cosa d'aquestes petites que funcionen, doncs disfrutes. Ara que dius això, penso que s'escau que diguem que, per exemple, quan el cinema d'autor, que hi podria més identificar perfectament, l'Oberta Luxi, el Visconti, i d'altres, no? Llavors, el que és cert, és que el cinema en el tamaricà també tenia el seu estil de cinema. O sigui, hi havia una categoria. I en aquest punt d'inflexió, de reflexió, doncs es trobava, no es descobrien, el mateix trufou, que també estava dins el cinema d'autor, doncs descobria que Hitchcock era un gènic, que Joan Ford era una meravella. I llavors, esclar, tot això és, precisament, la teoria que discutíem, això dels clàssics. Esclar, vull dir, donar criteris sobre aquestes constants que s'han esdevingut a nivell històric. Jo penso que és el que ens dona una mesura molt correcta. I llavors, i cap tot això petitó, també, no? Com l'Antonita. Aquesta que vaig ressaltar jo de l'Hijo de Segur. Aquesta és molt petita, però és que és meravella. És inquastionable. És innovadora a nivell de llenguatge. És innovadora i la manera com està tractat la manera de ficar-te dins del problema. Sí, sí. I el problema ja el conec i te'l fan viure altra vegada. Vull dir, una vegada més, per dir-ho d'una manera innovatosa. Això també és el que destaquem moltes vegades. Després entrarem amb els reflexes de les musses i veureu que també és petit, l'última del gènic. Va passar desapercebuda, aquesta pel·lícula, però tu busques alguna crítica, i jo mateix que soc no un crític, però sí un d'això, un comentarista. Ja que em diu el nostre comentarista particular, i em sembla molt bé. Quan em diu això, dic com, doncs està bé això. No cal ser gran cosa. I llavors, veurem que això també té una petitesa, però paral·lelament una grandesa, que dius, ostres, tu. Quan tu n'havies d'anar encara, que no t'ho faria amb una primera part, que s'hauria de les estrenes, i que la segona part de programa i l'última part de programa, tu parlaries de les pel·lícules que vulguis. Has fet alguna d'estrena? No, d'estrena. Aquests dies no, però he vist les clàssiques, d'Espartac. S'ha de dir que a Espartac, jo la vaig dir l'altre dia, em sembla, que vaig anar a treballar a l'Àlex Nord, que és la música de l'Àlex Nord, i vaig quedar sorprès de la qualitat, i vaig veure, potser, els primers 20 minuts d'Espartac, i és una pel·lícula, és una extraordinària pel·lícula. I són els 20 minuts que encara no estem amb llibertat d'una manera. Tornem a la mateixa. Espartac és una pel·lícula de grans dimensions, d'aquest moment, que seria equivalent a Batman i Superman. Seria l'equivalent de l'època. Llavors allà és un pel·lículas d'un guió d'Otto Rombo, però és un guió extraordinari, és un guió de la forma d'enfrontar les classes socials. Jo crec que ja queda clar, una mica que sí que hi ha directors, com el Nolan, per exemple, quan tracten el personatge de Batman, la trilogia que ha fet, és de les coses més interessants que ha fet, que s'han fet últimament no hi ha de personatges de còmics, sinó de conceptualment parlant, i el que ha introduït aquest home és que hi ha directors, hi ha propostes, hi ha filmografies, que té un interès molt gran. El TV3 en veurem una d'aquestes, i una de les frases del Nolan, que diu ell, això del Batman, de la trilogia, per la canal TV3 sortida. Llavors una de les frases diu, hi ha homes que ho volen tot bé, però n'hi ha que no, que tothom ho vol encremar. Una frase que és clar, de quina pel·lícula penses? De quina pel·lícula penses? De Batman, sí. Ah, que tu l'has vista? El Joker, aquell que surt, que ell tot ho crema. Qui és el que fa el Joker? El Joker és aquest actor que va morir durant el rodatge d'aquesta pel·lícula. Ara no em vindrà el nom en cap. De quina pel·lícula? De la primera, de les 3 de Nolan, del Batman. Això en el Batman és el d'això, aquell, el Kane, oi? Michael Kane. Ah, sí, el que fa el seu gant i tal. Jo no el que creies és com una mica el sabi de la història, l'home que difícilment li sorprendrà res del que passi. Llavors, lògicament, l'existència de Batman és absolutament necessària per ell, precisament perquè són com som, no? I el que diu, jo crec que és veritat, vull dir, que aquell dia, durant una textura, que segur, que segur que aquesta de Batman, és que per ja els dos ja no, ja no funciona, això. Però suposo que hagués mirat un tema de direcció, perquè mentre és que... El que fa el Nolan, penso que és un bon director, em sembla que això ho ha fet el mateix de 300, que tinc en Tésqueda, molt fluixa, jo no l'hi he vist de 300. 300 està molt bé, doncs, eh? A mi m'agrada que dius, ostres, a nivell estètic. És una barbaritat. A mi no, me l'havien carregat. 300 homes que guanyen, que guanyen, vaja, vull dir, una potència i un... O sigui, tot aficionat a la violència, portada en el extrem, no a l'exageració, i el que sé que més es pot inventar en aquest sentit, veu 300 i us és això. Una altra cosa és que t'agradi. No, no, no, jo havia llegit que era puixa, i algú fent la referència en aquesta, el mateix director, i, bueno, aquí la... No l'hi he vist a la pel·lícula, però la deixen malament. Però deixen malament uns quants crítics, vull dir jo. Sí, bueno, això. Els crítics costumen anar dividits, també, eh? Sí, sí, sí, sí. Ja ho tinc comprovat. Sí, sí, sí. Si algú la veu, a mi és que no em convida massa el tema, doncs anar-la a veure. A mi ni el Batman ni el Superman. I els mites moderns. Bueno, els mites no són 50, aquest mites. Els mites són 50. Sí, és tu que això és modern. Jo, era petit, ja m'anava amb els còmics del Superman. Sí, bueno, però vull dir que en comparació amb els mites de la mitologia grega o avilonica o jo què sé, la Trusca, no ho sé, són els trastisos. Saps què passa? M'entrao més el realisme, en alguna mesura. Perquè tinc una sensació que toca més de temes que jo conec o que jo domino o que em poden fer pensar, reflexionar. Quan en parlen de coses que són tan atèries, això, és un senyor que té superpoders. És el que li agrada la gent, la gent jove, és a dir. Bueno, aquí el que s'ha d'escoltar és la gent que ha llegit totes les còmics d'aquesta velló, ha vist totes les pel·lícules. A més a més, com el nostre amic Albert Rodríguez, que ho sap catalogar molt bé a la importància de Julio Hernández, també, allà al Ciudad del Galliné. Doncs cataloga molt bé el valor que té cada cosa. Aquest és el fiable. Des del punt de vista del seguidor, a sèrrim de les històries, i del punt de vista de la innovació que proposen i del gir dels personatges. És com un univers paral·lel. Per això parlava de la mitomania, dels dels mites. És com una explicació del món que en aquest cas pertany a un món de ficció. I que hauríem de trobar, és que els Jóma i la Carme no hi eren quan parlaven, però ho hem d'anar introduint de nou, perquè parlem del guering. Quina part documental hi ha perquè parlem de l'afirmació de la Xantal Ackerman, que surt al final de la pel·lícula Guest, de José Luis Guirín, que diu que tota història de ficció té una part documental i tot documental una part de ficció. Per tant, quina part de... És que és un fil argumental que dèiem per aquest programa d'avui, per molts altres, que jo proposo, quina part documental tenen aquestes pel·lícules de superherois. Doncs és que passa que mentre... Clar, és que passa que mentre... Tinc la sensació. Aquella classe d'història s'explicava que, per exemple, el Hitchcock, amb una pel·lícula Hitchcock, que no tenia per cap pretensió de mostrar la història de l'Anglaterra dels anys 40 o dels anys 30, per resulta que es veia una pel·lícula del Hitchcock i el Hitchcock mostrava realment com es vivia a l'Anglaterra dels anys 30. Però, inclús, i l'escafada a Estats Units, la ventana discreta, torna a fer la mateixa, eh? Torna a fer la mateixa, que és el que passa a l'Anglaterra dels anys 50, i el 50, i el 60, i el 59, i el 58. I, llavors, mentre això... Jo penso que és la part documental que a mi m'agrada, quan en parlen de coses d'uns superherois i tal allò, i quina part documental, si és tot ficció, si és un món que no existeix, si és inventat, em costa més de trobar-hi. Això el Pol ha proposat, així, amb unes converses que tenim... Jo ho he vist, jo ho he vist, sí. ...a la correu que pot venir una persona experta en còmics i es pot dir quina evolució està tenint. Això és diferent, això és diferent. Jo penso que, justament m'he apuntat, perquè ell ho ha enviat... Ell deia, proposava que els còmics, el cinema, amb l'amic, perquè diu que es trenen Civil War, que és una pel·lícula d'aquest tema, i que les trenen, em sembla que és a l'Abril. I aleshores, ell proposava que el mes de maig, en lloc de fer el que havia proposat ell, que vingués aquest amic seu, i jo no sé si ho he vist que li he contestat, i ell li va dir que em sembla bé que parli amb el seu amic, i que si li va bé aquest dia que havíem estat ler el dia 3 de maig, doncs que vingués, i parlem d'això. Em sembla interessant, és de dir, no... Tot i que el tema que ell també proposava, també li dic, no sé si ho he llegit, que el terme d'Edgar Wright també em semblava positiu i interessant. Però a mi em passa, ja ho explicaré ell, perquè a mi em passa que mentre el tema de documental el puc entendre amb aquestes pel·lícules de Hitchcock en el fons, ell no li preocupava de mostrar l'Englaterra dels anys 30, o l'Amèrica dels anys 50 o 60. Però en canvi queda reflectida, perquè ell intenta mostrar un món real que existeix, tu de pois tu mires 20 anys després i veus com es vivia als anys 30 a Anglaterra, o en els anys 40. Però amb aquestes que són tot ficció, que tot és un món que no existeix, que se l'han inventat, que és producte de la imaginació... Sí, però això passa amb la poesia també, el mateix que parlàvem fa no gaire del director Tarkowski, d'aquest director de Solaris i altres pel·lícules. També pot passar algun espectador, a tu mateix ho has dit alguna vegada, que també quedes fora d'aquestes pel·lícules. Jo quedo fora. Perquè és un cinema conceptualment molt potent, que també podia estar dins d'un món de ficció, dins d'un món poètic, i llavors, clar, al final... Deixem-nos... El Tarkowski en el fons sí que hi ha un element documental important. És que en aquestes de superherois, perquè el Tarkowski el que fa és mostrar-te, si has vist, no sé, qualsevol de les pel·lícules d'ell, el que fas és que és un ritme molt lent, va enfocant la vida real del que es troba, i allò ho pots intentar entendre, perquè allò no té problema. Si tu el que fas és crear un món artificial, que no existeix, com és el món de Krypton. Entens que Krypton és una invenció que es diu que ve d'allà d'un planeta que es diu Krypton, que no existeix, que l'ha inventat el senyor que ha fet el Superman. Llavors, clar, en aquí, trobar-hi elements realistes costa més. Bueno, si un creu que una cosa és la ficció i altra és la realitat, però el que ha sigut el Tarkowski entra perfectament bé per parlar del Garim, però bueno, endavant, endavant. A mi sembla que el Garim és superinteressant, i, per tant, ja podem començar, si vols, a parlar del Garim que em sembla que és molt guapo, i no jo. Bé, vull dir, jo del Garim hi he agafat un article de l'Àngel Quintana, que el va escriure, precisament, quan es va treure la pel·lícula, al final de l'any passat, no? I, llavors, he agafat 3 punts... És una pel·lícula de l'Acadèmia de les Muses, vols dir, la última Acadèmia de les Muses, sí. Llavors, he agafat 3 punts que em sembla que són molt interessants, que no forçosament relacionats, vull dir, cadascun dels 3 punts de l'article que fa, doncs jo crec que és molt, molt d'això. Diu, la càmera està a l'aula, mostra el professor italà, aquest senyor que tinguem en compte, que és en Rafael Epinto, és un professor de filologia italiana i que fa, bueno, que fa aquesta universitat de Barcelona. Sí, sí, és veritat, és realista, això és realista. És real, no? Sí, sí. Llavors, diu, la càmera està present, dins de la classe, i llavors, llavors, ja ens parla de l'inferm, de Dante, el paper de les Muses, de la força que té la poesia per acostar-se cap al mita d'Orfeu, en el discurs hi ha claridivirància, quan vol donar de racionalitat a un misteri. Fixeu-vos que això és molt interessant, interrogar-se a partir de la poesia medieval sobre els factors que intervenen en l'acte creatiu. La càmera segueix en Rafael Epinto i mostra com dialoga amb les seves alumnes, mentre afirma que està convençut que el llenguatge configura la realitat. L'acadèmia de les Muses està totalment filmada a partir de reflexos. És com si els reflexos de la natura, els vidres dels cotxes, les figures que es multipliquen en els miralls o la llunca difomina les cares, fes present les múltiples capes que configuren la complexitat d'un món on tots els intents de racionalitat, en caminats a entendre el misteri, estessin condemnats a fracassar. Els reflexos porten la ficció cap a una altra dimensió i l'experiència pedagoga corre el risc de convertir-se en una provable experiència amorosa o en una reflexió sobre el desig. No sabem si estem dins la ficció o dins la realitat. No importa. Garín ha filmat una pel·lícula excepcional, una obra senzilla i profunda, una fita dins la filmografia d'un dels més grans creadors de formes cinematogràfiques del nostre país. Jo penso que aquests dos punts ens aporten a aquest punt i que jo confesso personalment que em costa aprendre, agafar-lo i fer-me el meu, perquè no estic habituat. Estic més habituat a un cinema no tan poètic, no tan misteriós, tot i que de pel·lícules de misteri n'hi ha moltes. Hi ha una altra cosa que penso que és la que arrodoneix tot això que hem dit, que explica també el senyor Quintana però que és una experiència del propi Garín. En una de les seves cartes, cartes que escrivia amb diferents persones i tal, Garín va filmar una noia eslovena, Nica Boink. Va trobar-la a Lisboa i va voler capturar l'enigma del seu somriure, la fermesa de la seva mirasa. Poc temps després va s'avantar-se que havia estat assassinada a Filipines. Garín va conservar el seu somriure com a certificat que tota imatge són fragments de vida i instants de bellesa. O sigui, quina convidada més guapa amb tot el que hem llegit, no? La veritat és que quan vaig acabar de veure la pel·lícula vaig veure moltes coses, però veritablement totes aquestes, no? Aquí està la gràcia, crec que jo, del que hem de fer, està obert a comentaris que ens portin més enllà del que som capaços de apretre, o sigui, en definitiva agafar. I per mi tot està resumit amb això. Volia fer una altra cosa, si us sembla bé, ho faig en un moment. Quan parla d'Orfeo, que diu per acostar-se cap al mitjador Orfeo, m'ha semblat interessant el mitjador Orfeo que el llegís. Vaig agafar una enciclopèdia, no ho vull, no ho vull. Vaig agafar una enciclopèdia, que és el que jo tinc. I vaig dir... Diu... Jove Trassi, el mitjador del qual dona origen al orfisme, era fill d'Eagre i se li atribueix l'invent de la Lira i de la Cítara, i també l'ampliació del nombre d'acordes de la primera fins la Novena, una cadamussa. Ja tenim musses aquí, també. Fiquem-nos que no és gratuït que parli d'Orfeo, el nostre amic Quintana, no? Llavors diu... Llavors, la seva esposa, morta per la fibrada d'una serp amb fugir d'aristeu, Orfeo, que amb la música dominava els arbres, les feres i els homes, aconseguida els deus que li fos retornada a l'esposa, sota la condició que ell partís, primerament, i no girés el cap fins a haver travessat les portes de l'inferm. El dubte el moguer a trencar el compromís i per dè. L'altra volta, o sigui que li va... Es va morir la seva orídice, no? La llegenda més popular diu que va morir amb mans de les dones tràcies. S'explica i aquí ho diu. Diu humiliades per la felicitat que guardava a la seva esposa. En definitiva, aquí no estava millor de la mitja tronja. Per la fidelitat, no? Exacte, per la fidelitat. Va ser esquartarat, segons m'han explicat també, per les pròpies dones, com deien, tràcies. Llavors, segons una altra versió de la qual deriva l'orfisme, va ser fulminat per seus, per haver rebel·lat a un grup d'iniciats les coses que havia vist a Hades, al inferm concretament, misteris orfics. Això se li diu. Li eren atribuits uns fragments de poemes que eren gravats a les tombes. Un poema èpic, argonàutiques, alguns hymnes i una teogonia. En definitiva, ens podem enriquir tot el que vulguem i podem fantasiar tot el que vulgueu. Això és pura fantasia o no. La qüestió és que això és part, com deia el nostre amic, d'aquest món que amb ficció també hi hem creat. Ja no a nivell de cinema, sinó a nivell d'escriure, d'acord? Sí, d'acord. Jo vaig veure de prestrena l'Academia de les Musses del Grim. No va venir ell perquè estava presentant la pel·lícula Madrid i va venir la seva ajudanta, una noia que no coneixia que ens va presentar. El que ens va explicar va ser que ells van fer la pel·lícula com una mena d'experiments sense piguer que passaries. Van començar a rodar amb el professor Kett sense saber com es n'havia desenvolupat la història. Van veure que ells podien estirar i els diríem els alumnes convertits en una mesura en actors, i van anar fent com una mena el que passa a la pel·lícula. Si l'heu vist, però sabem el que li parlem. Sí, sí, jo sí. Què passa? Ell, en un moment de la professora, si us recordeu, defensa la idea de regenerar el món a través de la poesia. Ell vol aconseguir l'objectiu de regenerar el món, de canviar el món, de fer-lo millor a través de la poesia. I ell té com va referent la divina comèdia del Dante. Totes les classes estan en tota l'estona fent referència a elements que els alumnes han de llegir i han de comentar sobre la divina comèdia. Va començar un experiment fílmic sense saber com acabaria, ni si acabaria sent una pel·lícula, perquè això l'herit no ho fa. Jo, que aquesta no l'he vista, però em feia pensar en construcció, que és una pel·lícula que a mi em va deixar realment tocada. I és una pel·lícula que penso... que també potser que la començés... en construcció no és una pel·lícula que està feta al barri del Raval. Allò sí que és tropitxar de peus a terra. Per tant, la construcció d'uns nous edificis que transformen el barri i que fan d'aquell barri que tenia una història i un funcionament determinat. Trautivitza la poètica allà també. Això és el que ha d'anar a dir, que fixa... En construcció no sé com la va crear. Ell pretén un format de documental, no és ben bé un documental, perquè hi poses prit allà dintre i hi posa personatges que tu pots trobar. I és tota la transformació d'aquella plaça des que algú en derroquen i que es veu, incluso el darrere, que se'n veu pel del camp... No sé com es diu. I aquell barri el veus transformar-se en llarg de tot el documental, pel·lícula, diria jo, però a través d'uns personatges que sí que acabes entendent els personatges que viu al carrer i que té de l'iris de grandesa, però és un personatge d'una gran contundència. Els mateixos que fan l'obra, els paletes que estan parlant, la prostituta que viu amb un... Em sembla que és el davant. No recordo exactament com que la vaga fan atrossos. I després hi ha un moment que també venen els que lloguen els pisos, finalment, que s'han d'anar al carrer. I és com una catarsi d'aquella plaça que la pel·lícula ha aconseguit transmetre aquesta catarsi fent un tipus de documental i creant personatges que se'ls ha trobat allà. Ell els ha escollit per suposat, la creació d'elles, triar lloc, triar el que, quines imatges, quines tries per fer d'allò, algo que tu t'hi sentis embolucrat. I aquesta pel·lícula me'n recordo que realment em va... Jo crec que es repeteix una mica el mateix mecanisme. Per exemple, què és el que explicava ell, si se'n recordeu? No l'he vist. Aquesta pel·lícula ja destaca la diferència entre una i l'altra. Bueno, destaca, destaca. No, no, fes-ho, m'ha acabat tu. Jo només anava a dir que utilís el mateix mecanisme en el sentit que Gueste és una pel·lícula en un any en diversos festivals de cine a presentar l'explicació d'ell. I ell va fer el mand tot el que troben allà, la gent que coneix, etcètera. I després em fa una pel·lícula, per tant és el mateix. Ell no té. Comença si sapigueu on el portarà el que està fent. Comença fent, etcètera. A cada pel·lícula repeteix el mateix mecanisme. Hi ha una entrevista que li fan amb ell, i ell diu, a mi m'agrada més fer el format documental, perquè no sento lligat amb els inversors, amb els que jo he rebut un cert diner, perquè jo no he fet una proposta tancada d'un guió, no he fet una proposta així. I, per tant, així em sento lliure. I em sembla que sí que és la seva manera de fer cine. Dica't, dica't. És la... No, vol dir, jo crec que és important destacar les diferències, a vegades, com deien. Vull dir, aquí estem en una pel·lícula de misteri, en canvi, en la pel·lícula, aquesta construcció, jo crec que estem en una pel·lícula de característica social. O sigui, en definitiva es tracta de ressaltar, doncs, tot un seguit de trets més bons o no tan bons, de les persones. Exacte, uns són els que faran la casa, els altres sonpateixen els inconvenients, i llavors, paral·lelament, doncs, hi ha, també, com deies, aquesta persona, que és prou sàvia, i està al carrer, no? Sí, que sí, que això és així. Però fixa'l, ha triat, ella, a pesar de tot. Sí, és probable, de tota manera, jo penso... No és ben bé, ets xerós, ets xerós una mica sí, però després ell té una visió del que vol dir, eh? Clar, és que aquí està la gràcia. O sigui, ell, en tot cas, el que sí que ser és que ho troba. Vull dir, això ho troba. Però llavors diu, és vàlid o no? Vull dir, ho suposa, el tria. És com aquesta part que he esmentat, una part dels tres troços que he llegit, que parla dels reflexos, en la pel·lícula aquesta, de allò, tots són reflexos. La pel·lícula de... La crema i les musses? Sí, el crema i les musses. Tot, pràcticament, tot és reflexos, els vidres, els arbres sobre els vidres, el sol que toca, tal. Llavors diu, què té això de ficció? No en té res, de ficció, això. Això és tal com és les coses. El que passa és que ell sí que ho utilitza, ell sí que et fa anar més enllà i et diu, hi ha misteri amb les coses, què són les musses? Les musses, el cap i a la fi et fan pensar, com veiem en la pel·lícula amb la superioritat de l'home sobre les dones, i el paper de les dones només, perquè això es diu en la pel·lícula, les dones només seran les musses que protegirà, que en definitiva defensaran l'existència de l'home com és el superior. I és això, ho veiem en la pel·lícula, que evidentment t'hi fa pensar. Llavors, és clar, la pel·lícula, que és tot el contrari, en construcció, que jo crec que és un cant, jo ho sé, et traviria a dir-te de l'encelló de Babel, no? Tot el contrari. Estan construint realment una cosa terrenal i no pas una bogeria, per dir-ho d'una manera, no? Està ben trobada la imatge que has dit, perquè realment allà hi ha 50 llengües. Exacte, per això és clar. És clar que això és el que passa. És veritat, és veritat. I no hi ha un punt de racisme ni res. Estem convivint. I és la millor pel·lícula, gairebé, per mostrar, no sé, qui pugui estar convençut que en aquests moments aquí tenim un desequilibri, de que no, mira, el Garín ha filmat això i està més clar que l'aigua. Però això és intencional, diran. Bueno, bueno, penso, perquè, com deies, és poètica. Jo voldria recordar una altra cosa, també. A mi sempre m'ha costat diferenciar el cinema social, el cinema literari, i poètic encara m'ha resultat més difícil, no? Però és clar, un dels referents més clars sempre ha estat Pasolini, que ja vam parlar una vegada aquí, no? I llavors el Pasolini, jo, l'estic intentant bastar, no? Vull dir allò de dir, perquè és el que em donarà la mesura per interpretar-nos totes aquestes variants tan... tan interessants. A mi el que em va sorprendre de la... que era poc temps ja, de la crema de les musses, aquesta, em va sorprendre com, en el fons també, dintre de la història, si l'heu vist, hi ha una mena de crítica elèctrica doctora del professor. Perquè, en una manera, el professor utilitza, per enrotllar-se amb les alumnes, utilitza les seves classes o la seva didàctica, que ens en recordeu, que inclús... i això està reflectit a la pel·lícula. A la pel·lícula hi ha una mena de crítica indirecta en el professor que, en el fons, no és una bona persona, és a dir, queda clar que no és una bona persona. Però no crec que les pel·lícules del Garín tinguin una intencionalitat ètica i de destacades virtuts, o la... El que fa és el que hem estat destacant al llarg del programa i tant el Jaume com la Carme i tu mateix. Ho he dit molt bé. Si us fixeu, de totes maneres, jo volia destacar una cosa que el Garín, jo crec que, intencionadament, no demostren la seva filmografia. I és que hi ha dues maneres de tractar la realitat. Una és com a plató de cinema, és a dir, una cosa és dir, doncs jo et vull fer una pel·lícula i agafo unes localitzacions, perquè aquesta localització formin part de la estructura que jo he construït amb un guió, etc. I una altra és el que fa ell. I tota la gent que treballa el tema del documental, com ho treballa ell, que no és l'únic. És entrar dintre i fer que la realitat, com vosaltres heu anat explicant, formi part del guió que tu vas construint en construcció, que està tota l'estona. Llavors és una manera diferent, perquè llavors el que ell té claríssimament en el cap és que la vida, la vida mateixa, ja té prou arguments. No li fa falta construir un argument de nou, sinó que ja li aniran sortint, ja les persones que entrin dintre d'aquesta manera seva la pel·lícula ja li aniran donant els arguments. És el que passa en totes les pel·lícules i l'acadèmia de les musiques, que és una de les que no he vist, perquè no la vaig donar en el seu moment, tinc moltes ganes, però he seguit molt la filmografia que toma. Doncs ve a demostrar això, que ell ja té prou, amb la realitat tal i com està feta, intenta, per tots els mitjans, que el espectador que es col·loca dintre d'aquella realitat la visqui com si estigués allà dintre. La ciutat de Silvia, per exemple, passa això. Simplement un argument d'un noi que sembla que reconeix una dona a perseguir-la, i això és un mac-guffin completament. No importa si la coneix o no, importa que la ciutat la vas tu coneixent com a espectador, vas reconeixent la persona, la dona borratxa, que està amb una cantonada, que ja en se les ampolla, vas reconeixent de mica en mica de diferents aspectes. Estic d'acord amb el director que capta. Que tu molt bé d'escrius. I Gues és totalment recomanable, és Babel, però en el món, perquè clar, recorre com 30, 40 ciutats, jo què sé, però és impressionant. Sí, sí. Quina pregunta. Recorre aquestes ciutats per què la recorre? Perquè va a festivals de cine de cada dona. Això es diu Gues, convidat en diferents... La setmana que ve tenim el film del més, i ens toca Tiki, l'amor se fa, una estrena que la fan aquest divendres i que, per tant, la veu a partir del divendres abans del dimarts de la setmana que ve. Molt bé. Doncs farem els deures. Tiki, de Paco León. Vinga, som-hi. Bona nit, Agogam.