CsC 05/04/16 - Comentaris de cine / Le nouveau, Julieta, ... + Kiki, el amor se hace / Film del mes

Cinema sense condicions. Bona tarda, bon vespre, bon cap vespre. Visca cinemes sense condicions. Bona tarda, tothom. Tornem a ser aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, del que ens agrada, del que hem disfrutat aquests dies veient pel·lícules. Perdona, el Polly Amiens ha faltat dir visca, no? Visca, visca, sí. Sembla així que ja ha dit. Visca cinemes sense condicions. Visca. I la Lídia, també, que ens estarà escoltant, segurament. Clar, clar. I la Carme i el Jaume. La Carme està fora i no podrà venir avui. El Jaume no s'hi ha evitat. Fora del sistema solar. Sí, sistema solar, fora. Per l'espai cideralt, per l'espai cideralt. No, no, carai. Llavors, la setmana que ve, en principi, tornarà a estar aquí, però aquesta setmana no podia venir. Estàvem d'entrar en programes, vam d'entrar en l'estudi, comentant les coses que hem vist. Ell va al pol, que està aquí present, al pol i al francès, com sempre, al francès, l'altre, controlant-ho tot, arredint els vidres i nosaltres, en aquí, anant a sentats davant dels micròfonos, em deia al pol que aquest matí ha vist una cosa que també volia veure en pel·lícula francès, que té molt bona referència, que estic al Novato, i que jo, per raons personals, no he pogut anar-hi al final, i m'ho he perdut, no? I em deies que t'ha agradat molt. Sí, sí, sí, a veure, començo, doncs, jo. A més, el Novato, que és una opera prima de Rudi Rosenberg. És una pel·lícula francèsa. Crec que el guió és d'aquests guions fluïts i bonics que ens té costumats bastant al cine francès, però, bueno, a veure, primer, ho he de dir que va guanyar el premi de nous directors de Sant Sebastià l'any passat, veig que ja és prou referència, i a part de totes les crítiques que els fan bones que n'ha trobat per internet, és que és una pel·lícula que m'ha sorprès bastant perquè la temàtica, que és, bàsicament, un nen que es muda de ciutat i com s'intenta integrar una nova classe d'una nova escola, i va fent amics o no, i, amb un plantejament tan senzill, realment es desenvolupa un guió que és, sobretot, sense pretencions, no destaca, per exemple, el que aquí estarien molt acostumats a vegades a dir de temàtica, a veure quins plats fa servir, quines il·luminacions són allà, sembla que sigui a l'Odokma, allò a l'Odok... A l'Odokma. Sí, a l'Odokma, però... A veure, això és de l'Odokma, a l'Odokma, el que surti ho trobo molt fort. No, no, no, el que em refeixo és que sembla molt, inclús sembla moments que... que sembla un documental. Improvització, improvisació. I, a més, els nens, els xavals aquests... Diu que els actors no estan per sobir més. Sí, sí, sí, és que sembla que els hagin donat... Mira, esteu a una festa, actueu com a octòria o com a nens, i ells és increïble. Realment, i a més, és una pel·lícula que dura una hora i 20, que es passa rapidíssim, i no sé, ha sigut com molt sorpresa. No sabia com que anava a veure una cosa així. Em semblava un plantejament molt senzill, potser inclús massa, perquè fer aquest plantejament és genèric de moltes altres pel·lícules d'aquests de bullying, o inclús d'integració social, però... Llavors, el que he vist és que és opera prima, el guió també és del director, però ja he investit una mica i el director ja havia fet alguns courts respecte a l'adolescència de nens i això. Jo crec que aquí ja s'ha sobrepassat, ja, i jo crec que s'ha consolidat bastant... Ella és jove, representa, no? Sí, crec que sí. No he buscat tant, he buscat més el que havia gravat, però... Molt bé, molt bé. No, no, no, molt... Jo estava, després d'anar-hi aquest matí, m'han solit problemes molt importants, perquè la crítica la deixava molt bé. És a dir, era una referència d'una pel·lícula de 7, 8, d'una pel·lícula de molt nivell, i molt prestijada i que havia guanyat premis. No me'n recordo quins exactament, però sabia que estava franca. No, però partim d'això, que és un guió tan senzill i tan... i tan fluït i tan... Natural, molt. Sí, sí, és tan natural, i tan... Realment, les accions que passen són coses molt mundanes, molt normals, o sigui, coses que, a vegades, no, que el cinema li exigim a vegades històries, com molt enrereçades, molt potents, molt thriller, però aquí és el contrari. Busca la... és això, no? Com passava amb cine francès com a Meli o així, buscaven les coses petites com intenten sorprendre. Així que, per mi, sí, sí, totalment. Doncs, bueno, l'estrenen aquest divendres, aquest divendres, l'estrenen... Jo també hi vaig veure una que estrenen el Divendres, que és l'última de l'Almodóvar, Julieta, amb la presència hi havia l'Emma Suàrez, la Diana Ogart, hi havia tota la colla, excepte ell, que no sé per quin error no hi era, i passaven el fenòmeno, feien la prestén, el fenòmeno, i, com suposo que sabeu, és un drama o melodrama, són basats en tres regalats de l'Alice Munro, que, com sabeu, és premi nòvil de literatura. Es veu que això allà portava temps, més o menys, donant-li voltes aquest tipus d'història. La fotografia és excel·lent, és d'un senyor molt prestigiot francès, que es diu Jean-Claude Carrier, que ha fet moltíssimes coses, moltíssimes, i totes elles de molta qualitat. I és un... Contrariament al que... no sembla una pel·lícula al Modóvar, és una pel·lícula una mica més freda de les habituals, potser no tan espontània, potser no tan sorprenent, és més clàssic en aquest sentit, tot es va com més calculat, és intensa, i, de fet, és un estudi sobre la pèrdua, perquè representa que hi ha una personatge principal, que és la Julieta, interpretada curiosament quan és jove per la Adriana Ogarte i quan és gran per la Emma Suárez, que les dues ho fan molt bé i s'integren molt bé. Hi ha més a més la participació, encara en petits personatges, molt més petits i molt més breus de la Emma Cuesta, però sobretot destaca la de la Ròsia de Parma, que surt només una estona, però, realment, cada vegada que surt la Ròsia de Parma, dirigirà per la Modóvar es converteix en un autèntic espectacle. Llavors, això és, realment, molt, molt interessant. Dèiem que és una pel·lícula més calculada, més literària, es veu que ja ha afegit, en base en aquests contes de l'Alice Munro, que ha afegit ell, doncs, coses del Modóvar, però ha intentat ser molt fidel el que eren els tres contes. Jo dic que, com deia, és més tècnica i més celebral, sense la frescura i sense l'espontanitat que m'han caracteritzat, jo penso, la seva primera època. A mi em segueix agradat molt altres pel·lícules d'ell, com Toto Sobremade, que per mi possiblement sigui la que més m'agrada. Però és que en té moltes, no hable con ella. Les mateixes mujeres la volen, que va fer famosa internacionalment, però què sé jo, què he hecho jo per merecer això, la idea del deseo... No, n'hi ha moltes. Són molt diferents, són molt diferents parlant d'una de l'altra. Són moltes etapes per a les que he anat passant. Això m'ha cridat molt l'atenció quan ha dit que no sembla una pel·lícula del Modóvar. Sembla que era l'apena d'intentar definir-ho, això. Clar, que seria una pel·lícula del Modóvar. Jo, per exemple, també és una pregunta per tu, perquè jo havia d'anar-hi i al final no vaig poder anar-hi, perquè ha tornat a fer aquesta, per exemple, aquest tipus de cine, que potser era una mica diferent a ell, que és la Piel Capito, per exemple, que era una mena de proposta... També és una cosa que s'hi veu basada en una novel·la que no és d'ell. És una novel·la francesa que va tenir molt d'èxit en el seu moment a França, i que ell la va adaptar en alguna mesura. A veure, jo crec que en el fons de la Piel Capito hi ha més risc i nova més. En canvi, en aquí tinc la sensació, com que sabeu que va bé amb els avantes passejeros, doncs un fracàs estrepitós des de punt de vista comercial, d'on la sensació que s'hagi volgut assegurar amb una cosa que li funcioni, i aleshores s'ha anat a parar una cosa més clàssica, més tradicional, no tan innovadora, no tan arriscada, i anar-me'n cap sobre el segur. Llavors, el que jo deia és que no sembla una pel·lícula del Modóvar, perquè jo diria que era el Modóvar justament perquè aquests canvis que sugeria el francès s'ha arriscat cada vegada, inclús amb els amantes passejeros i vas a mirar, és un risc el que corre, és a dir, s'ha arriscat. I en canvi, en aquí tinc la sensació que no s'ha arriscat. És a dir, que ha anat una cosa més segura, doncs potser també més freda, perquè està tot allà és més celebrat, més calculada, més... no sé, no sembla el sentit que no és un fora de plans, o doncs... És a dir, potser el que sí que té, és que té la mecanisme habitual del Modóvar. El color és el mateix, la fotografia és la mateixa, la música és el mateix el de sempre, doncs també és... Incluso aquí diria que la música és excessiva, en un moment a mi m'amolestava perquè no calia tanta música. Com sabeu, el músic és l'Alberto Iglesias, el que ha fet de les pel·lícules del Julio Medem, totes les gaires de les pel·lícules del Modóvar, i inclús últimament ha fet les músiques de Ridley Scott, de l'Èxodus, de diòcesi. Per tant, un autor important de música, però en aquí, en algun moment, que s'obre, que no calia. Per tant, no sembla una pel·lícula del Modóvar, des del punt de vista, diríem, de conceptual, no de realització, des del punt de vista tècnic, i d'interpretació i tot això, sí que es veu molt treballat, molt cuidat, que doncs s'ha de dirigir molt bé a les seves actrius, i això en algunes mesures nota. Ara, és una història de secrets, d'emocions enterrades, això és el que crea una mica d'intriga, perquè al principi de la pel·lícula no saps què passa realment, intenta saber com és que hi ha aquell conflicte, perquè no en tens perquè hi ha aquell conflicte, i vas entrant una mica de mica en mica amb la pel·lícula. És personatges distants i personatges fets, que segurament és el que ha tret d'aquests contes, però va la pena dir que de mica en mica hi vas entrant, és a dir, no és que et quedis fora i diguis, això és fred i no... El que passa és que per mi, li falta aquesta espontaneitat, aquesta riquesa, aquest risc que en altres pel·lícules havia corregut. Llavors, jo segurament tens la sensació que ell decideix mostrar la mateixa fred que viuen els personatges entre ells, perquè representa que és un conflicte entre una mare i una filla. La mateixa Julieta és tota la vida de la Julieta, en certa mesura, hi entrepararà per aquestes dues actrius, que es van suplint quan una jove. Potser també hi ha un problema per mi, que ho dèiem a la sortida de la prestrena, amb uns quants amics que estàvem també a la prestrena, que dèiem que hi ha masses flashbacks, que s'han inhumidlaminat, es comença la història en el present, llavors salta el passat per explicar el que havia passat, el que és l'únic del conflicte, llavors apareix la Julieta de jove, que és la Diana Huarte, llavors, constantment hi ha això, aquest joc, llavors vas entrant en el tema, eh? Però no t'acaba d'omplir com segurament a mi m'havia omplert, que si jo regalo tota la sua imatge, l'hi he vist tres o quatre vegades, i altres que, si jo, que he hecho yo para merecer esto, en un pelicolón, per mi, en un final i d'allò que sugereix molt, en aquí, bueno, està bé, és molt femení, això sí que potser és una de les gràcies que tothom li atribueix a la moda, i penso que és real, penso que és cert, que té una gran sensibilitat per captar la sensibilitat femenina, és a dir, l'home es posa amb la pell d'aquesta dona, que li passa, que té un conflicte amb la seva filla, i això ens ho explica molt bé amb uns ulls femenins, i nosaltres, els homes, ho veiem, però no ho veiem exactament de la mateixa manera, i això crec que està molt ben captat. Penso que les persones ja estan excediment sols, hi ha un final de més a més molt precipitat, és a dir, no acabes d'entendre per què no vol que t'arriba el final, però, sense cap dubte, és molt millor que els amantes passajeros, és a dir, jo crec que sense ser una gran pel·lícula de les del moda, o les millors, serà una pel·lícula que quedarà, perquè està molt treballada, és molt conceptual, molt tainguda en comptes de moltes coses, de música, de fotografia, molt cuidada, i la interpretació també. Per tant, és una perigua que quedarà si bé no sigui per mi de les millors d'ell. Sòra, aquestes últimes que dèiem, la Piel Cavite, jo crec, que va ser com un resum, una mica tot el que havia fet anteriorment, totes les seves constants, les va col·locar amb una història forçà potent, forçà dura, però que ja... Era alimentant, era bé, del respecte de la seva filmografia, era bastant... No sé, era una mica... Sí, sí, això volia dir també exacte, però una vegada, com un resum, de tot el que havia fet, dels temes, de les constants de la seva filmografia, però al mateix temps innovant i anant cap endavant, potser obrint una etapa nova, que és possible, amb les amantes passajeros, jo crec que les amantes passajeros va ser com una protesta seva, és la idea que m'he acabat fent, perquè la vaig anar a veure, i és un bòdri de pel·lícula, no la pots agafar per enlloc, però jo no té sentit que ho faci l'Almodóvar, no té cap mena de sentit. Jo crec que va ser com una protesta, de dir, mira, doncs vaig anar a tuntar, jo crec que no em feu ni cas, jo crec que està com dolgut, és una persona sensible i també caprichosa, l'Almodóvar d'alguna vegada. Aviam que no hagi sigut una estratègia perquè ara Julieta digui... Hòstia, ha tornat! Per exemple, per exemple, per exemple. Sí, sí, algun tipus de constant d'aquesta. No ho trobo fora de la mida d'un director com ell, que és un director transgressor, i que internacionalment és considerat dels grans directors, tot i que mira, ara el Joma, que acaba d'arribar, em donarà la versió contrària, segurament, i volia jo esmentar-ho, però ja que el tenim aquí, que encara no m'està escoltant, l'acaba de seure, però no s'ha posat al·lícules. Ara, en tres, dos, un, ja m'escolta. Hola, Joma. Estàvem parlant de l'Almodóvar, per si vols donar la teva opinió. És una gran creació. Ja està, passem a l'altra cosa. Sí, veritat. Si el promociona bé i té èxit per això, vull dir que els titulars són, vull dir, gairebé, ahir, avui... Bueno, però és que ell li envolta en unes quantes coses de la mateixa, aquesta setmana. Sí, sí, a la crisi del tema de Panamà, els papers de Panamà. I també l'actriu, vull dir, que és un... És que el tema de Panamà, que aquí estem en un programa. No, no, parlau, que jo no sé de què va. I així me n'ha anat sabent. Com vulgueu? No, no. Bé, simplement es voliu demosar, perquè està de base. Que han destapat, doncs, gent que té ficada calés o una societat externa, doncs, a l'estranger, i han trobat que Almodóvar i el seu germà tenien una companyia, doncs, al Panamà, i allò, parava d'impostos. Sembla ser, però no queda clàssic. Va ser un període de temps i ara no està clar, perquè en sort dels noms de la gent, però no està clar qui li afecta, qui ningú li afecta, i després, posteriorment, en la gent de l'Espanyol, i, per tant, no sabem en quin moment, en quina situació es troba. No va venir, curiosament, no va venir a la prestena. Potser estava a Madrid, no tinc ni idea, però no hi eren allà. O si va fer després entrevistes amb la gent, jo no ho sé. I sé que la gent de TV3, que estava parlant, em va dir que entrevistaven a les noies, però no l'entrevistaven amb ell. Però suposo que després em parlaran, no tinc ni idea. Això fa que agafi una mica més d'actualitat, encara, potser, que proposo la pel·lícula 100 años de perdón, que no sé si heu vist, o si hi ha una miqueta de què va. No, sí que ho explica. És que avui he parlat amb una companya de feina. Jo crec que la gent, així que potser no veu molt cinema, aquesta pel·lícula li pot agradar molt. Perquè és potent quan les actuacions són tremendes. És una pel·lícula feta per una gran productora de televisió espanyola, com... I el Tossar, que també és el meu bé. És una garantia. No sé quina mena de credibilitat tenen alguns actors, i aquest és un que tot el que fan, doncs entres dintre, no sé, tenen aquesta capacitat. I de què va, això? És un atrac, és molt senzill. Però quan parlàveu d'això de Panamà és un atrac, i en el moment que els atracadors entren en una seu, una sucursal d'un banc de valència, prou, està allà afincat i està allà ambientada de la pel·lícula, d'estapa la directora del banc per mirar de salvar-se una mica, una mica veient com van les coses, perquè acaba de saber que l'acomiadaran, que estan en una llista de gent que acomiadaran, d'estapa un dels atracadors que hi ha uns papers, allà amb una caixa del banc, que poden tenir una polèmica molt important, d'aquest tipus que parlàvem ara, de conxorxes, de corrupció, etcètera. Veus, resulta que un dels lladres ja ho sabia. És a dir, que anava la cosa per anar a buscar aquests papers. Això seria un resum, una miqueta molt per sobre. Però la pel·lícula té uns ingredients, d'una manera i t'enganxa. I a més, té un caire social. Jo diria que sobretot la gràcia que té és que sobretot destaca el tema de l'amistat. L'amistat ja és el més fort de tot, és el que importa. I fins i tot, no sé si ja ho vas semblar o no, però fins i tot el respecte a les diferències. Perquè dins de la grup d'atracadors hi ha 4, sobretot són 3 els protagonistes, però hi ha algun més, però hi ha un que és un... no sé com es diu, un balí balaga, que en qualsevol moment et destrossa tot el que es planeja. Però, bueno, està allà i els respecta. Forma part de la seva... li diuen el loco, de fet. I no és que et tui malament, és que té un cor pur d'alguna manera, però és que fa coses que no. Bueno, doncs està forma part de la seva quadrilla. Hi ha una pel·lícula entre Ocean's Eleven i La Fem. La pançana no se'n veuen. Una miqueta, una miqueta. Tot i que Ocean's Eleven és molt més festiu tot plegat, segurament. Aquest té el seu moment, téig i comida. I té el seu moment d'això, també, de parlar. Hi ha un moment... Fas el que facis, et faràs cine social en general, vull dir. Sí, el director és argentí, de fet, i una part dels actors que jo no conec, la veritat no puc dir els noms per buscar per internet, però són argentins, hi ha com mitja i mitja. El Rodrigo de la Serna, el Raula Revaló... El Raula Revaló, que és l'actor... Jo vaig veure aquestes dues o tres cosetes, que, tècnicament, és molt potent, s'han gastat 6 milions d'euros, no està malament, no recuperaran la inversió, que és una cosa que crida molt l'atenció últimament, el tema de la producció. Vull dir, han de fer-ho, les companyies, aquestes de televisió per obligació legal, estan obligades a invertir una quantitat, llavors, mira, diguen, això és obligat a invertir-ho, fem això amb aquest pressupost. Fan servir una quantitat que tu destacaves també l'altre dia... Fets especials. Fets especials de retocs després de fotografia, fa dues setmanes que ho van comentar, però mira, ara que l'ha vist el Joma, m'agradaria tenir... Fas una explicació. Jo penso que hi ha una diferència entre el que parlàvem del que es va descobrir ahir, que avui s'ha airejat a l'Asadabé, i el que planteja aquesta pel·lícula. La diferència que jo penso que la pel·lícula el que fa és gairebé perdonar allò. 100 anys de perdó ve de la pel·lícula, aquella famosa, de fa molts anys, que va dir que en roba un ladrón, i anirien 10 anys de perdó, no? La frase, la frase. Exacte. El títol no és casual, de cap manera, no? Llavors, és clar, nosaltres empatitzem, com diu ell, directament ja amb els atracadors. Vull dir, això és la primera qüestió. El maltracte que fan a tots els policies és extraordinari, i, a més a més, és on veiem l'autèntica divisió, i precisament perquè el que diu el pol té tota la raó, i precisament perquè estem amb una estructura de cinema espanyol. Això és l'atracament que es va fer València ara fa uns quants anys, no sé quants, això sí que no ho sé. No, sí, guau. Llavors, esclar, els atracadors tenen, és el que diu ell, tenen la seva particularitat, però empatitzem amb ells, perquè i de mica en mica ens van demostrant que de mica en mica, però que ho han devinat molt aviat, que allà van amb la meitat d'armes, el que representa, no, el que volen fer veure. Llavors, sí que és cert que és el cinema espanyol crítica social clara, i ben fet, no estic tan d'acord en què els actors són meravellosos, però n'hi ha algun que sí, i això pesa en la pel·lícula, però hi ha un final que, que penso que se'l podien haver estalviat, precisament que aclareix i acaba de reafirmar-te aquesta sintonia que ja tenim amb els propis atracadors, i que, bueno, després, quan ja s'han escapat d'allà, i tal, tio, allò és una festa que s'assembla d'allò. Però sí que és cert que és un cinema interessant, i que sintonitza amb això que dius tu, però des d'aquí vaig, des d'un punt de vista, el que no sabem, o sigui, el que no se'ns explica de tot això que han descobert a Panamà, és precisament, i el que jo vaig escoltar amb un entès va dir, diuen, però totes les figures que destacaran és el petit o de tot plegat, això és el sistema. O sigui, el sistema té capacitat per oferir, com diuen els mateixos panaments, diuen, no, no, nosaltres ens venen, ens contracten, creiem un producte i el venem, punto. O sigui, el marc clar que són responsables, no hi ha cap mena de dubte. I aquí em penso que ens hem de fixar que això és una crisi estructural total, no? I la pel·lícula aquella no se'n va gaire, d'això, no? I la fa crítica en quant a l'aparell de control de l'estat, però no la fa crítica en tots els altres elements. I aquí hi hauria una disfunció, segons el meu criteri, que ens allunya de la realitat d'algun entès que pots haver escoltat, que jo semblaria que l'he escoltat, que diu, eh, això és estructural, eh, del món. Vull dir, tot el, però hi ha el Putin, hi ha la veritat. Però aquests coneguts són el que menys. El que hi corta és aquesta gran... Justament una cosa que justifica això que estàs dient, és que no sé si sabeu que aquesta companyia, Movac, Fonseca, que és la de Panamènia, és la quarta, la cinquena, amb morda d'importància. Perquè davant d'aquesta empresa, n'hi ha quatre més, molt més grans i molt més importants, que s'ha de dir que anar a fer la mateixa feina a nivell internacional. Per tant, vull dir que l'únic que s'ha fet ha sigut aconseguir, aconseguir 11 milions de documents, 11 milions i mig de documents, que parlen d'aquesta gent, d'aquesta agència, no més. Però les altres agències són molt més grans, qui hi ha allà? Es farà una pel·li d'això. És que pot ser molt interessant, perquè acabes de dir... I el que tenim molt clar és que, com que el sistema el tenim així de malament, llavors, tot el que es crea a l'entorn, perquè això sigui així, doncs no és que sigui una unitat, això són cadascús al seu. És la individualitat total. Això volia destacar jo de la pel·lícula. Això sí que és molt important. I això ja és a la pel·lícula. Sobretot el que és la estructura de control i que cadascú ho sap molt bé. Sí, però que la combinació d'elements, suposadament cadascú té el seu punt de control, però la combinació d'elements, cadascú amb la seva competència, crea un caos. Allà qualsevol es pot ficar, i això és una mena de teoria que a mi també se'n ha ficat al cap fa temps, i és que, d'alguna manera, tots els sistemes són així. Sí, per exemple, l'efecte de papallona, o el funcionament de gairebé tot, de les telefòniques. Allò que tothom diu és que per esborrar-me, o de Facebook, és que per esborrar-me d'un lloc és pràcticament impossible. Sembla ser que tot acaba funcionant gairebé com un sistema... El WhatsApp també? El WhatsApp, no, el corret del mòbil. Això és un bon contract simple. El WhatsApp, no? WhatsApp ho porres tu, si vols? No, però de fet, igualment, tot el que hi ha en polítiques de... Si parlem d'això a Facebook, WhatsApp i tal, tot el tema que és access gratuït a les polítiques, probablement hi ha el tema que la informació es manté. Després, Google va fer una contrapolítica que al cap d'uns anys, la informació, la llei de l'olvido, que es diu així, que després... Que es esborra, per dir-ho d'alguna manera. Sí, s'esborra, perquè si has fet algun acte, però ja has complert pena, per dir-ho d'algú, no et surti pel tema de feina, per exemple, que si buscant un home a Google, però si en general... És complicat, eh? És difícil borrar registrada. Sí, sí. Molt difícil esborrar. Molt bé. Doncs això sí, una pel·lícula interessant. Ara no arriba el Víctor Irice, tot i que, segons el meu criteri, intenta arribar-hi, eh? Veig que ho veig més coses. Veig aquí Hitco, Hitrifó i el regal, o també... Què et sembla més interessant de comandar? No, és que el regal no l'hi he vist. Ah, doncs el Hitco, què veiem? Oh, que bé. Jo també l'hi he vist, jo també l'hi he vist. A mi m'han parlat, no digue'm, mig mig, eh? Ja, però no, jo te la vull, que no. Bueno, esclar, és que hi haurà qui no hi entra, amb aquestes coses. Jo l'he vist al documental, també, a la prestrena. Fa un parell de setmanes que l'han passat, i em va agradar molt. Però explica't el que tu l'has vist. No, és el que diu el documental, en definitiva. Està inspirat en el llibre del senyor Trufò, aquella famosa entrevista que va tenir el... Bueno, està enfocat des d'aquest punt de vista, després, hi ha una participació... L'espress-participació del David Fincher... Escorcesse... Escorcesse, escorcesse, escorcesse... Escorcesse, el Fincher... Escorcesse, genial, eh? Poc, que bé. Tothom el defensa, és a dir. Però hi ha molts... el guendres... Això volia saber jo, tothom el defensa. Escorcesse, defensa el fitxo. Defensa, defensa el fitxo. Carai. Ja volia no el crítico més. El defensa, i diu que la seva aportació va ser decidament important, i bueno, hi ha una llista de... tens aquí la llista de directors que comenten les... El Richard Lilllater... Al Tenglater... Moltíssim, eh? Es pot fer un resum, una mica, de totes les opinions... Si coneixeu el llibre... Sí, sí, jo el vaig llegir fent. El llibre no és més que una mena de... No han agafat totes les pel·lícules, perquè suposo que s'ha agafat massa, han agafat unes quantes de les pel·lícules més significatives, també imatges, membre de vèrtego... Psicosis, sobretot. Psicosis. I llavors, el que fan és una mica... primer, donant tendre, que jo penso que és un tema també generacional, és a dir, penso que la gent que a l'any 60 vam veure aquesta pel·lícula al cine és, vam viure l'espectacle, que això significava alguna mesura, perquè el Gisiu va aconseguir, des d'un punt de vista publicitari, que tothom, molt abans d'anar al cine, tinguis por, i hi havia cinc ues immenses, com ara ja, en el fenòmeno, quan vas a veure, doncs... A mi m'agradaria, em vaig quedar sorprès de veure... L'Osocho... No, no, continuem, continuem. Continuem. Els odiosos Osocho, del Tarantino, em vaig quedar sorprès de la CUP. Entre les Spielbergs, Coses, Spielberg, Tarantino. Mira, jo me'l vaig. A l'únic que em va sorprendre, la cua de gent que hi havia, i que va ser una emocionant, perquè en el mateix moment recordava com això passava antigament, amb els anys 60, 70, 80, fins que, de mica en mica, això, per la televisió, per internet, etcètera, això ha canviat. Vull dir, a vas al cine, hi ha pel·lícules o sales, que a més hi ha dos persones. Esclar, però per això es diu, han jugat a que el fenomen sigui, es diu Fenomena Experience, que és el retorn aquest de les sales 80... Sí, i tornar, inclús, a la presentació amb les cortines, que sobren el moment que comença la pluja de pel·liucosa, que avui ja no fa cap sentit. És una sola sala, gran, enorme, tot al contrari de la tendència dels molts últims anys, que és a fer motetines. Ja he trobat a tots els... Allista. Si no, tots, el esforç, el David Fincher, Martínez Corsés, Peter Bogdáboni... Bogdábonic, l'Esreider... O sigui, el Paul Esreider, James Graying, Richard Linklater... N'hi ha algun més, però aquest son el dia amb els més destacats. Els més destacats. A mi, personalment, m'agrada molt això, Martírez Corsés, i llavors també... El David, també el vaig veure molt encertat i tal. Hi ha una cosa que penso que és... Richard Linklater, també, la veritat. Hi ha una cosa que és... O sigui, que el Francesc ens ho ha posat com a punt d'inflexió, que és que, veritablement, quan aquests cinemes passava, que estaven completament dominats i el senyor... El senyor d'això, el trofó, es va veure com si tingués una preocupació davant del que estava passant, no?, i que no ho tenia massa clar que, veritablement, calia que es feia carregar-se el cinema nord-americà amb tots els seus realitzadors, fins i tot més puntets, com el Hitchcock, que tenia un èxit d'aquest operador. I llavors, jo recordo que això ho vaig viure amb aquesta potència, perquè és l'edat i tothom veu has d'haver viscut, Joan. Llavors, esclar, què és el que passa? Perquè tots els que vam tenir la tentació de creure amb això, i en definitiva ens vam apuntar com bons aficionats al cinema, al cinema d'autor, automàticament, ens va quedar com una mica embuïrat tot això, no? I encara que hagin llegit coses i ens hem quedat amb el classicisme o no i totes aquestes coses, la veritat és que una pel·lícula com aquesta t'aclareix una cosa que per mi és molt important, que en definitiva és la gramàtica cinematogràfica. O sigui, com es fan les pel·lícules, quina és el veritable creador, el marge que la pel·lícula pugui ser un engany, com si cosis, que ho és, i el marge que, per exemple, amb el vertigen, dins dels morts hi hagi un component que se'ns escapava de les mans, com d'allò. No, aquí el que realment ja és un cinema poètic, que ens fa anar més enllà de la pròpia història, no, és l'actòi electriu. El que era que aquest senyor va saber captar, a partir dels tempos, una història de mort, el cap i a la fi, que és absolutament poètica, i això és el que destaca la pel·lícula. Bàsicament és això. Llavors dius, ei, no es tracta de fer una lluança, com diu el francès del senyor Hitchcock, sinó que es tracta d'estacar virtuts clares, incoestionables del que aquest senyor era capaç de fer. Una altra cosa és que el seu cinema fos bàlid, fos acceptable, i que ens hi ajornem davant d'ell. Però és curiós que el documental, justament, els que estàs dient de directors que donen suport a això, siguin directors que encara que, en el seu moment, haguessin fet cine potser més independent, però que no deixessin ser el cinema americà, que precisament els de la novelba que hi ha al cinema, que van agafar Hitchcock com a referent de dir, i aquest tio està fent alguna cosa diferent. T'ho fóga a fer... Però trifó, jo penso que... Sí, m'explico. Els referents que tenen als d'aquell cinema, com a crítics, que rebentaven tot el cinema comercial d'Estat Units, el cinema 8, no? Sí, però s'oblidava de la gramàtica, per dir-ho d'una manera, de la forma, de la posia i potser de la... No, jo trobo curiós que un documental, que estigui basat en gent com ells, que sé com a periodistes, en el món periodístic... Clar, clar, del guaió cinema, que a l'hora d'adaptar el documental al cine, que agafis directors que potser... Jo penso que, a partir de la base, que difícil... Evidentment són històrics i són gent que tenen molt... No, jo crec que el que passa és el següent. En el seu moment, quan el trifó fa l'entrevista amb el Hitchcock, és evident que aquesta consideració als Estats Units no la té. En canvi, sí que la té una mica a Europa. I com que els francesos amb això valoren les realitzacions que ha fet el Hitchcock, ho intenten analitzar, estudiar, etcètera, i, finalment, defensar-ho. No perquè ells hagin de copiar, literalment, el que fa el Hitchcock, perquè, de fet, no copien. Desdiu que, només la piel que m'ha d'anar... No la piel, no sé com es diu. Una de les pel·lícules que després de l'entrevista fa el trifó a França segueix una mica les idees del llibre. Però després el trifó també no fa això, fa una altra cosa. I jo, de fet, trobo que no... Per exemple, a mi, el trifó que trobo segurament les millors, el que més m'agrada és el primer dels 400 cops. I jo crec que els 400 cops i qualsevol pel·lícua de Hitchcock no tenen res a veure, són dos mons completament diferents. Però el que sí és veritat és que el Hitchcock és un senyor que treballa molt més del que sembla. La gent té la sensació, la gent té la sensació en aquella època, que, a sobre dels Estats Units, que el Hitchcock era un senyor que improvisava, que feia, i que no treballava, no era un senyor que tenia el seu estil. Llavors, el que demostra, en certa manera, el trifó amb aquest llibre i els de més, que també ho comenten en el documental, és que era un senyor molt meticulós, que té una línia molt clara de treball, altra cosa és que t'agradi més o menys o que coincideixis amb ell. No, que estiguis d'acord o no amb ell. Això també cal tenir-ho. Però que aquell és un senyor rigorós, que té una línia, i que veus que aquesta línia la té des del principi del cinema mut fins a l'actualitat, i el que em referies més en qüestió de l'ateria de testimonis, com per donar opinió. L'altra cosa és que potser... Es devia no oferir, no? Sí, però una altra cosa també és que potser hauria sigut interessant a Godard, per exemple. A vosaltres segurament que hagués dit que no? Que no. És que el Godard no està per mi, no està... Primera que no va participar, i segona que jo entre el trifó i el Godard em quedo amb el trifós. El Godard m'agrada molt la primera pel·lícula de... Això no és el que diu ell, tot el contrari diu ell. No, no. Estan amb línies diferents. Jo penso que... Això, segur que tens tota la raó. Mira, hi ha una cosa... Hi ha un petit paràgraf aquí, que diu que hi ha certes omisions en la filmografia del senyor... del senyor Hitchcock, no? Diu... Però el valiosíssim material recopilat... Però això era una mirada a vegades devastadora sobre els fantasmes, els somnis i les realitats que n'hiaven en aquell irrepetible creador d'imatges i sentiments. I llavors diu, així com la parena recerca de trofó de la figura del pare protector. Això també crec que és evident en la pel·lícula, no? I llavors, els altres, els realitzadors que van opinant, doncs jo penso que són els que estan a favor d'ell, que per això el devia triar el realitzador, com en Kent Jones. I van dir, no, anem a destrossar, a veure què... Ah, estic convençut que això és així. No puc imaginar-me de cap manera que és el que hagués dit el gen logo d'Art si l'hagués acceptat o probablement el receptor o s'hauria d'ofer per fer-ho. Probablement donat que ell, amb el que està dient actualment, que el cinema ja ha desaparegut i tal, segur que no. L'exercició és molt interessant, intentar imaginar què pensarien directors que no han opinat en aquesta pel·lícula, voldria l'Ell Amodóvar, però, per exemple, jo he llegit algun moment que el deixava bé. Vés, algú de dalt no ho sé. Sincerament, algú de dalt no ho sé. Però hi ha una altra cosa que també s'ha de tenir molt en compte, i és que, almenys ho destaquen alguna mesura, el llibre i, sobretot, més el llibre que segurament el film, és l'idea de que el Hitchcock era també un senyor que liderava dibuixar, que liderava pintar. Sí, el fer els seus propis... El Discovery World els fa all mateix, i és un senyor molt meticulós. És a dir, quan fa un disseny d'una pel·lícula, tot està pensat. I, a més a més, hi ha un moment determinat, amb una productora, no sé quina és, no me'n recordo, que li volen muntar-ho ells a la seva manera, amb una pel·lícula, aquella rodat, i en lloc de fer el muntatge ell, la fa la productora. I la pel·lícula no funciona. Agafa el mateix material, doncs, el Hitchcock, i la pel·lícula funciona meravellosament bé. És una altra cosa, també, que va la pena explicar, que ha passat més una vegada a la història del cine. Jo recordo, i és una pel·lícula que recomano, que també t'havia agradat molt, era ser una vez en Amèrica. És una extraordinària pel·lícula. Això és, bueno, inconmensurable. Inconmensurable, però no sé si saps que la primera versió que va sortir, perquè la pel·lícula dura 3 o 4 hores. Sí, 3 o 4 hores. I la primera que va sortir el cine va sortir una hora i mitja, i va ser un fracàs comercial astrapitós. Com es diu el director? Sergio Leone. Sergio Leone va agafar una depressió, de cop que després de la seva obra, després d'haver escrit el guió, he passat 10 anys preparant la pel·lícula i no sé quantes coses més, que li foten una pel·lícula d'onora i mitja amb un altre ordre diferent del que ella havia fet, i la cosa és un fracàs astrapitós, li agafa una depressió, i quan la pel·lícula ja ha fracassat a darrere, demana la possibilitat de poder-hi fer el remuntatge que ell volia fer. Fa el remuntatge que ell volia fer, amb dos parts, perquè vam fer, inicialment, amb dos parts, i la pel·lícula és un èxit internacional. És un èxit brutal. Per tant, jo crec que això s'ha de tenir en compte. És a dir, una altra cosa que jo us recomano, si no coneixeu tots els pel·lícules del Hitchcock, és que hi ha una pel·lícula en cadenados. Hi ha una pel·lícula, per mi, que és una obra mestra del cinema, amb un guió extraordinari, que no és del Hitchcock, perquè el Hitchcock no treballava amb guions seus, sinó amb guions d'altres. No em surt el guionista, que és un famós guionista nordamericà, no em surt el nom és igual, però jo es recomano que veieu quan pugueu en cadenados. És una extraordinària pel·lícula amb el Gary Grant i l'Ingrid Berlman. L'Ingrid Berlman és?Sí. I l'Ingrid Berlman, extraordinària. És una pel·lícula que la pots tornar a veure i quedes meravellat cada vegada que la veus. Jo estic fent un esforç, perquè ja els que en coneixeu sabeu que Hitchcock no és de la meva prèvi elecció, tot i que té algunes obres que considero magnes, entre la història de l'art, cinematogràfic, directament. Estic fent un esforç molt gran per intentar imaginar com tota aquesta gent, de directors, que heu esmentat que ho piren de la seva filmografia, que han pogut parlar, també, quan la seva filmografia, en principi, jo penso que no té res a veure amb la de Hitchcock, i el Martin Escocés i el Roder... El David Fincher. El David Fincher no s'ha de lluny, eh? Si tu penses en Seban, i penses en el dels pel·lícula... Està lluny però no tant, no tant, eh? No ho sé, no acabo de veure-ho. Això que intentes fer ara sí que és una mica complicat, eh? Això sí que m'ha de dir-ho. Mira, de quina manera aconsegueix el senyor Hitchcock que ens posa, i no llegiré gaire, eh? Posem un exemple. La pel·lícula Fingeix recorda, en la pel·lícula aquesta, a l'estructura del documental convencional, i per això convoca uns quants testimonis que donen l'opinió sobre allò que es vol donar per bo. En definitiva, el realitzador. Això és la pregunta que tu feies, no? Allò que es vol donar per bo. Hitchcock no només era un mac del suspens, sinó un pensador que s'expresaven imatges. I això hi podem estar d'acord? Jo crec que la pel·lícula aquesta ho demostra, no? La participació d'ells, però, es de ve molt acorada i editada, perquè no es quedi en ella mateixa. Perquè s'estableixi connexions amb qüestions bàsiques del cinema contemporani que també li pertany. D'aquesta manera, Hitchcock va dialogar amb tots, de fets com la veracimilitud, el tractament de l'espai, i el temps, el rol de l'actor, la relació entre narració i experimentació, o entre drama i poesia. És molt complexa tot això, això, per agafar... O sigui, perquè un espectador arribi a un punt d'abastrar tot això, ara ser el realitzador. Acceptem, per exemple, i crec que és una bona manera de tirar endavant, que aquests realitzadors han destacat molt millor perquè ja estaven d'acord res més. Els que eren crítics, probablement, ni el realitzador ni els mateixos crítics, han volgut entrar en aquesta qüestió. Però que això és l'essència del cinema, el cap i a la fi, jo crec que està claríssim. Que no t'agradi el senyor Hitchcock, tampoc m'agrada a mi. Segurament és... Tampoc m'agrada a mi. Segurament és odiós, perquè el final és comparar. Jo estic ara, m'ha vingut al cap quan parlava, comparar-lo amb un altre idiota que domina la càmera, que domina el muntatge, que és... Però estan les antípodes del tipus de cinema, que tothom el respecta, com a director, que ha creat grans èxits i és l'Estat li cubri. Clar, llavors, comparar una amb l'altra, jo trobo que... Són dos mons diferents, són dos mons diferents. Sí, però d'un sí que pots dir que és un creador i un pensador amb imatges, que és l'Estat li cubri, i l'altre no sé exactament què és. És que a mi no m'acaba d'encaixar. No sé si és una qüestió de gustos o no. No estic tan segur. Hi ha una diferència, i és que mentre el cúbric segurament té un aspecte més ampli d'interessos, vull dir que toca temes bastant diferents, en canvi sí que és cert que, en el fons, el Hitchcock és una persona que s'ha especialitzat amb una cosa concreta, que és el suspències. Llavors, resulta que ell és un gran especialista, és a dir, domina molt bé aquest tema, que és el que li pregunta, en el llibre, el trifó, i en el documental també queda clar. Com ho aconsegueix, com ho fas, que què és el que fas, i l'altre li explica què és el que fa, és la seva especialitat. Ara, el que passa és que dintre d'aquesta especialitat, com deia molt bé, hi ha molts moments que mostren... No surt, per exemple, en cadenados, que per mi és un obra mestra, és de l'any 45 o 46. És de Notorius, que ara ho veus, i el guionista l'Aven Hitch, que ho volia recordar. Sí senyor, Ben Hitch és el famós guionista al nord-americà de la pel·lícula, que, a més a més, té referències indirectes amb la guerra que acaba de fer. La pel·lícula és de l'any 46, si no recordo malament. És de l'any 46? Sí. I resulta que s'acaba de acabar la Semana Guerra Mundial, quan el tema de l'Orani, el tema de la bomba tolàmica, sempre estava present. I el Hitchcock utilitza... El famós MacGuffin, que sempre té el... Sí, però en realitat la pel·lícula hi és, això. No és que sigui un recurs, sinó que apareix l'Orani, ja ho veureu, si la veieu la pel·lícula, us la recomano, que és una gran pel·lícula. Ara, el que fa el documental és agafar Vértigo, per exemple, i la famosa escena, en què és de, diríem, emotiva o sentimental, o que de descobriment de l'espència del... M'es diu, el actor... James Stewart. I l'equip Novak, quan ell descobreix, o la vol descobrir en alguna mesura, allò té una qualitat, des d'un punt de vista, molt bo. El que fa el documental és mostrar les imatges i explicar per què allò té moltíssima qualitat. Doncs, escolta, perquè en algun moment he terminat... O hem d'acabar... O hem de parlar a veure si trobo aquí el que volia posar. Perquè, bueno, tothom la senti la veritat, és una pel·lícula que ha despertat molta expectació. Quina? La que anem a parlar ara, que és la que vam posar de deures, i estic fent una miqueta de temps, perquè ara ja puc sentir una miqueta. No ho sento, encara ha sortit malament. Aquí la tenim. Molt bé. És que no és una idea. ...para encontrar el amor hay que salir a buscar... ...para cambiar y que saber cambiar... ...salirse del vaifet, tomar la carretera... ...mirar las piedras, cosa pasagera... Recomanació de Paul? Quan la va veure de Presfena, que va dir, així que tens la paraula. Jo tenia més un metge vírgent, encara, amb Paco León, perquè, com ja sabeu, jo vaig intentar començar la primera de les càrmines, i la vaig treure. I he fet els deures i les he vist, les dues. Molt interessant. Jo no, jo més he vist aquesta. He vist les dues, i a veure, val a dir que la primera... Pse, bueno... Entenc que és la primera i tot el que vulgueu, però a mi em va quedar molt... És una carta de presentació. És molt corteta. Sí, però és un capítol pilot d'una sèrie. És que m'imagino com el següent serà millor, perquè hi haurà més... però és una pel·li. Però per ser cinema no trobes que és com una manera diferent. No trobes que quan s'utilitzen formats, és que jo soc molt també de formats i tal, però quan s'utilitzen format, com el fals documental, hi ha una mena de normatives perquè acabi sent verosímil, una mica. Llavors, se la salta. Si se la salta, jo no entro. Però, a part, era el tema de... que a mi ja ho vaig dir l'altre dia, però segueixo dient, que em costa entendre en cert punt l'academina. La segona sí que, a mesura que anava passant la pel·lícula, m'anava sorprenent una mica més. Jo crec que és un cop el personatge està presentat, tan presentat al seu món, i, a més, el conflicte es presenta des del primer pla per dir alguna cosa, i està bé. És una resolució molt... una pel·lícula que es manté gairebé tot, que passa dins una casa. I segueix bé les normes del fals documental. Ja no hi ha entrevistes mai a res. Aquí, en aquest sentit, inclús posa de l'iris, hi ha rotllos del que ell ja s'imagina. Però, vull dir, com a pel·lícula, no ho sé, potser a mi em va entrar malament la primera, però la segona... Llavors, clar, què passa? Però has fet un camí curiós, has vist primer la tercera, i llavors has anat a investigar. Ara entenent més la tercera, la que s'ha estrenat, que la veig més, evidentment, com una maduresa, però una maduresa hi ha, directament de totes les aspectes. És que... En quant a foto, en quant a interpretació, en quant a històries paralelles, com les uneix? Narrativament. Narrativament, l'art, la direcció d'art, els colors, la música... És que, clar, cada història és un món paral·lel. Llavors, és molt curiós que venint de les dues càrmines de copa hagi fet això. És com si hagués fet uns curs, així, de qualsevol manera, no? I ara cop fa una... Sí, sí, a més. A ell surti, justament, en la història, que es basa en el tema de... de la bissexualitat, que ell mateix es va... Es va mostrar l'altre de la gent així. Doncs no és tan curiós, és com un... És un pupurri de moltes coses, però sí que és veritat que és el que vaig comentar l'altre dia, que és... Temes que, potser, a Espanya, són temes així, el tema de descripcions sexuals, sobretot si són filles, cosa així, hi ha una línia molt fina entre el grotesc, obce i... El panyol i el chavacano, ah, el que ha fet, que és una... No, no, és un cinema lliure sorprent, sorprent per la llibertat, sense prejudicis, i a mi m'ha sorprès, és a dir, m'ha sorprès... A veure, jo no diré que sigui un obra mestra, però sí que entenc que és un senyor que l'hem de seguir, perquè està cridat a fer coses importants. Hi ha les obres mestres i les obres fresques. Sí, aquest és un obra fresca. Aquest és un obra fresca, senyor, una obra fresca, trancadora, simpàtica, amb unes excel·lents interpretacions. És un gran director de... Totes, veritablement. La Candela. Totes estan bé. No hi ha cap que falli. Totes estan... Incluso diria, jo sí que la Belén, com es diu, la que fa de... diríem que s'enrotlla amb ells a nivell del trio, la Belén, que sortia a... Sí, no recordarà com es diu. A los catalanes, estaves aprofitada, ho fa fatal, i aquí un canvi es lluegeix. Sí. Les d'Ocho Pellidos, que també deia amb això, Alberto, de l'Ocho Pellidos catalanes, no està igual d'aprofitar cap exemple la Barcelona. És molt interessant aquesta comparació, amb els Ocho Pellidos, Vascos i Catalanes, perquè és un producte totalment diferent. I seria molt interessant aconseguir explicar perquè jo tampoc t'inclarc i ser prou, com diu sempre el Jama, com per poder dir-ho. Però no té res a veure, segurament, perquè 8 Pellidos, Vascos, Catalanes, etcètera, pregon, també, i altres pel·lícules que puguem haver parlat últimament, estan d'intre d'un cinema amb uns paràmetres molt concrets, que volen seguir aquesta tradició mig carrinclona, no? I aquest, en canvi, vol fer una cosa diferent. Està trencadona. Ja, temàticament, ja és diferent. Llavors, narrativament, per suposat, doncs ja diu, perquè no, si ja vaig a plantejar en un tema tan diferent, segurament sí que estaria més a prop dels interessos d'un Berlanga, no del Berlanga clàssic, que estava interessat per els temes eròtics i que va fer tantes coses, com aquella de la nina, de la monyeca, que no me'n recordo com es diu. Tamaño natural. Molt bé, sí senyor. I com a altres pel·lícules que va fer... Bueno, la Vaquilla mateixa és una pel·lícula, aquesta plena d'erotisme, de dintre del que és la Guerra Civil. Però qui s'ha fet des d'un punt de vista? Vull dir, com que vam fer el programa d'erotisme, també, en el tema d'Informària, i dir-ho, fer totes aquestes pel·lícules, però aquí es tracta d'un punt de vista pop. Allò que aquest cine pop, que és com molt... Us vam comentar aquella joven i al·locada, que era una pel·lícula que tracta de la joventut, i com tractes de la joventut, si no és, per exemple, amb visió, amb molts colors, amb molta frescura de... No sé què, llavors, aquesta pel·lícula és això, no? Jo crec que molts capítols estan encesos, són visualment i en qüestió de guió, que jo em pensava que... Perquè es tracta de treure de les tenebres uns temes que estan a les tenebres. Vull dir que encara, amb el segle, amb el que és temi, amb tot el que hem viscut, amb tot el que hem parlat, encara no ens atrevim a parlar. Curiosament jo fa molt poc vaig llegir un llibre d'una amiga, una coneguda però gairebé amiga, podíem dir així, no sé com dir-ho, que es diu Patricia Munyif. És un llibre que es diu Lizzie. I el títol que té així com ha sortit un més llarg és la estudiante que vendió... ...sos bragas i acabó convertida en una obra d'art. Que em va fer pensar la història i tot... La Piel que ha habitó i la pel·lícula surt. I està molt ben tractat fins i tot. El tema està molt ben documentada, també, la pel·lícula. Vull dir, el tema que allà en l'enllibre parla concretament, de gent que ve en la seva roba interior i de la manera com funciona això, i que en un moment determinat pot ser una entrega en mano que es diu, i llavors això té un preu una miqueta més car, pel fet que té el risc amb qui et trobarà. Doncs allà jo, quan estan en un moment determinat, dient que quan ha arribat a pagar algú per les calcetes d'aquesta noia, ara sí que diran una barbaritat, però diuen... Un 150 euros diuen, bueno, ja està bé. Vull dir que està fins i tot això. Ben pensat tot i ha hagut allà una gent que ha estat treballant i corrant. I a mi personalment m'agraden molt la part així, les bons trials per dir-ho així, en la qual va ensenyant-te a la pantalla diferents cartellers, dient, mira, això es diu així, i vol dir-te el cosa, no? I és molt educativa. La introducció que jo quan estava veient, dius, clar, és allò. És un homenatge, és una còpia, no sé, però la intro, no sé si us ho recordeu, com ensenya sense posa de les persones al llit, però les cobreja amb històries d'aquestes d'una ampolla obrinça de cava i sortint tot el... Doncs això és la introducció que us animo a veure, si voleu. És una sèrie que es diu Masters of Sex, que és una història que els anys de... els anys de post-froid, no?, que a Estats Units hi havia els senyors Masters en Johnson, que van fer un estudi sexual sobre no tant els impulsos mentals, sinó físics, de l'orgasme i tots aquests investigacions, clar, molt fora del lloc, no?, en un Estats Units dels anys 40, 50. Llavors és una intro de la sèrie que és exactament el mateix. És que era clar, era una còpia, però dius, bueno, però com a mínim, si s'inspira amb coses així, clar, era com quan ho vaig veure, vaig dir, hòstia, aquí espera de veure què ens proposa. Es veu que... jo l'he llegit, perquè no he vist... Es veu que està basat en una pel·lícula australiana que es deia The Little Death, i és un remei d'aquesta pel·lícula, però es veu que ha millorat absolutament el guió, és a dir, el comentari que jo llegia, no sé si hi hagués ahir, abans d'ahir... Un petit comentari abans que deia The Little Death, que seria la petita mort, que és com li diuen els francesos de l'orgasme, per anar una mica relacionant tot, no?, que dius? Doncs aquesta film que és australia, que és un remei que això de la, diuen que el ritme estava més aconseguit, que s'han aprofundit els personatges, que s'han lligat les situacions, i jo m'ho crec, és a dir, de la forma que espontàniament... Aviam, farà riure, perquè és una comèdia, farà riure més o menys i tal, hi ha gent que ha rigut moltíssim, i gent que no ha rigut tant. Però que la pel·lícula a alguna mesura funciona i tanca molt bé. Per exemple, a mi una escena que la trobo extraordinària, és el final, quan l'Alexandre Jiménez, que està perfecte, és la que ensenya per els muls, sort de muls... i que es troba en el que té els teixits, els de la C, de tal... El final, aquell que és la festa, em sembla brutal, des d'un punt de vista cinematogràfic. Allò és extraordinari, està molt ben lograt. Però això d'ella, insisteixo, aquest és un senyor que, si té guions més o menys, i els adapta a ell, perquè aquesta és una adaptació del guió d'ell, pot fer coses molt, molt interessants. I el detallet d'un determinat, agafar l'audífon, a l'aparellet i tancar el seu i dir... Que bé, que a mi m'agradaria això, fer-ho. Sóc d'aquelles persones que van a un centre comercial, que van a un carrer tot ple de gent i diuen... Però aquests sorolls no puc... És una bonica que s'ha tractat molt de cada departament. És molt interessant i el tema del so és molt interessant. Perquè, a veure, aquest és el més evident, no? Perquè és una persona que és soroll de... Bueno, però que jugues molt amb el tema del so i tal. Però hi ha altres històries que fa jocs d'aquests de diagètics, estradiagètics, la música de cop és música de pel·lícula i de cop no. És un reproductor de cop estant a la festa. Són jocs que li donen, potser, aquest ritme que deies tu de continuïtat. Són tot entre històries, perquè en realitat... Quantes històries, ja? 5. 5 històries que inclús les... Hi ha certes històries que tenen històries dins. O sigui, el de la dona... El de... que té la dona, que és quantsadorm... Doncs ell, quan està treballant al Quirofa, també hi ha històries paral·leles, que és el que deies de les calces. És la mare que explica la història de la noia. Exacte, de les calclus dins, hi ha subhistòries. I, clar, crea unes arrels que et permet donar molt de ritme, però, clar, les de saber mantenir. I jo crec que això ho aconsegués molt bé. Sí, sí, estic d'acord. A mi potser no em va fer riure com veia que el públic del meu entorn reia. És a dir, confesso que això també depèn de la teva... Com reacciones davant de la situació. La filosofia de la vida. Però la gent reia moltíssim i s'ho va passar molt bé. Jo no m'ho vaig passar gens malament. Però a sobre et vaig trobar molts valors. A dir, sobretot l'interpretació, les històries... Per exemple, allò d'allò que, per emocionar-se sexualment, ha de veure poder el seu marit i tal... Bueno, no sé, n'hi ha moltíssimes coses, no? Jo ploro pensant en la interpretació de la Candela Peña, perdó. A mi em direu el que voleu, que tot està molt bé, però el que fa que està donant aquesta pel·lícula és que quedes bocabadat. Cada gest que fa, cada moviment de jo, cada petita cosa, dius... Però és que és perfecte. A mi m'agrada definir el personatge cada moment. Jo volia comentar només que, en comparació amb el programa que vam parlar d'erotisme, també una mica protagonitzat per Lídia i per Pol, doncs, si us fixeu, tot el que normalment surta a les pel·lícules és la part més malsana del sexe. I costa molt... Malsana? Malsana, malsana. És a dir, la part que diguéssim que fa que el sexe sigui considerat com una cosa oculta, com una cosa estranya. Malsana, lletxa, bueno, això malaltissa. Canvia aquesta pel·lícula. Fa tot el conser. El que passa és que l'altre dia, quan vam fer el programa, que nosaltres els referents... referents. Les pel·lícules per a ensetar el programa, com... Era en infomenia, que era com una pel·lícula que ja buscava la incomoditat en el sexe, i potser inclús l'off com a trencadora de mostrar sexe real explícit sense CGI, sense efectes especials. Doncs clar, partint d'això, ja ho vam dir, que més que sigui un tabú, que sí que és veritat que el sexe és un tabú en el cine, però més que això és el... Jo crec que també és aquesta mateixa finalínia que tornem a dir de què és el gruter. O sigui, encara que ensenys, pot ser molt agradable, molt fi, o inclús el no ensenya també pot ser molt... molt... molt chavacano, no? Que deia. Però es troba al punt mig, i jo crec que això ho fa molt la realització, la narrativa, l'actuació, però sí, sí, igualment, s'ha de ser en un tabú, i jo crec que igualment a Kiki... Clar, a Kiki, sabem que és un tema, és una pel·lícula sobre sexe, no es mostra com a tal. Es mostra, clar, són filles, que a més, molts cops les filles, més que res, és com una... Sí, però són filles que, com... com hi ha una varietat tan gran que s'explica, a mi, com a mínim em fa la impressió, jo no me'n reconec directament en cap de les filles, en principi. Però crec que el que et ve a dir és que tothom, pot tenir alguna cosita d'aquestes, i que això no hauria de ser considerat una cosa que haguéssim d'ocultar, que ens hagués de fer vergonya. A contrari, hem de reconèixer-ho, com a part de la nostra personalitat, i hem de saber explicar-ho a l'altra. És el que defensa la pel·lícula. Ja està, vull dir, donar-li una carta de naturalitat, no de naturalesa, que ja la té, sinó de naturalitat, a tots aquests comportaments, una mica total contrari, que li passen les ontries, jo ho reconec, vull dir, que en informèndic... Però per les buscades, buscades, no es repou ni alguna escena, per exemple, eròtica sexual, com vull dir-li, d'alguna pel·lícula, però perquè està mal tractada, potser. Tot i que no sigui la intenció, i... Sí, però en aquí, el que deia ell, jo em penso que és molt important, perquè aconsegueix, llançar-te un missatge que és, respecte els desitjos que pugui tenir cadascú, que no tenen per què necessàriament ser els teus. I aleshores, aquesta filosofia, que et mostra, més a més, que fins i tot tens un final feliç en algunes mesures, i tots els casos acaben bé. Perquè és una comèdia, i el que vol és demostrar que, independentment de que hi hagi un desencert de no-ho-m'he-daminat... I això és un spoiler, ja es veu, des del començament, que acabarà bé, vull dir, la pel·lícula té, ha caigut... Jo he llegit crítiques molt, molt destructives, en quan a un tema, una de les històries, que realsa i inclús incita... Magnifica, oi? Magnifica, diguéssim, el que és la violació. O sigui, el tema de que la dona està dormida sense el seu compte... Jo he llegit articles que deixen aquesta pel·lícula com que hauria estat cridíssima. És molt ben tractada aquesta història, també. No és la meva opinió, que el que he llegit. Sembla que estem acabant. Estem acabant i la setmana que ve, en Francesc ens parlarà de la barra de l'Aleni. Ei, vei, hi ha algunes pel·lícules d'aquesta dona? Magical Girl, és una, per exemple. Sí. I vaig veure, seguides, dues més, el ninyo, també apareix dintre del ninyo, és la policia, la Man Luis Tossar, i l'altre que va fer és Estela Cadente. Les tres, les va fer en la mateixa any, i jo les vaig veure sense saber què era ella, totes seguides. Va ser com dir aquesta dona, que passa, com una relació molt màgica, per dir-ho així, entre ella i ell. Què vols dir, que no és el que és més? Sí, sí, ha fet més coses, però aquestes són les tres que jo destaco avui. Vinga, som-hi, ara veure. Adéu.