CsC 12/04/16 - Novetats en DVD de la Biblioteca Joan Margarit + Comentaris de cine + Bárbara Lennie

SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS SINÈMA SENÇA CONDICIONS Bé bé bé bé ja estem aquí això ara ens sonarà ja veu perquè ho dic perquè ara pararà, doncs, estic jo, aquí, francès d'aquí a l'art, i mirant de preparar, he deixat sonar la banda sonora, bueno, la sintonia, l'entrada, la careta, no sé com ha de dir, del programa censera, perquè estava buscant una música jo adient, per començar el programa, i segurament d'aquí a un segon sonarà, a veure aquesta música que hauria de ser una miqueta terrorífica, aquí la tenim, música d'una de les pel·lícules d'Estrena, d'aquesta setmana, que crida l'atenció, a veure com sona, això. Sona potent, sona potent. Doncs es tracta de la banda sonora del Soundtrack, veia, diferents temes, que il·lustren la pel·lícula The Invitation, com deia una de les estrenes de la setmana, que són unes quantes, són 12 estrenes, veia, la veritat és que cada setmana, durant tot aquest any, des del gener i l'any passat, i fa dos anys, es produeix una barbaritat d'estrenes. Aquesta concretament, The Invitation, dic que crida l'atenció, perquè va ser la guanyadora del Festival de Sitges, de l'última edició de l'any passat, i per tant, doncs, bueno, ja només per això, doncs és una pel·lícula que li hem de tenir una certa, o una gran consideració més aviat, pel·lícula pel que jo sé, pel poquet que sé, per l'alguna persona que la vista de fet va entrar aquí, quan estava al Festival de Sitges, va entrar Julio Hernando a parlar-ne, i havia coincidit, havia vist aquesta pel·lícula, encara no s'havia fet el lliurement de premis, però ell l'havia vista i ens va comentar la pel·lícula potent, la pel·lícula d'Alienació, que, bueno, segons la seva mateixa versió de les coses, no s'ha d'explicar una mica al final, ja sé més o menys de què va, tot i que no l'he vista, però és una pel·lícula en la qual desapareix una persona, i el que veus quan torna està completament canviada, i llavors no sé per què, i a mica en mica es va descobrint. Com dic, ens podíem passar aquí una bona estona parlant de pel·lícules d'Estrena, i una de les coses que farem, també com a altres arguments, hi ha una sèrie de pel·lícules que s'han anat estrenant en els últims mesos, han anat arribant més ben transcendits, més que a Estrena, parlant d'Estrena, ja ho he barrejat tot, a la Biblioteca d'aquí, de Sant Just Desbert, a la Biblioteca que abans es deia Can Ginestar, i ara té un altre nom, el nom del poeta, aquí del poble, i que, bueno, hi ha una sèrie d'Estrena, la veritat és que força interessants, mira, sembla que ve un altre dels component, dels components del programa, ja tenim aquí a la Carme, també per parlar una mica de cinema, i si aconsegueixo fer una mica més gran això de la Biblioteca, que em sembla que ja gairebé ho tinc, doncs parlarem d'això, d'aquestes pel·lícules que en dos lliurements van anar arribant en els últims mesos, i que tothom que és usuari de la Biblioteca l'haurà de viure sense canviar de problema. A veure, sembla que Carme es posa als auriculars, i ja m'escolten, i ara fins i tot l'escoltem amb ella. Molt bona tarda. Hola, bona tarda. És prou, o sigui, ara ja és tarda, perquè encara no s'ha fet sol. Doncs estava parlant, i mira, no aconsegueixo... Ah, ja sé com, ja sé com, ja sé com. Ah, ara ja ho tinc. Mira, ja he fet una miqueta més gran, avui estava rient aquí en directe als ullins, fins que estiguin escoltant. Estava mirant de fer més gran el document de la Biblioteca per veure quines pel·lícules s'han anat arribant aquí a la Biblioteca en els últims mesos, i la veritat és que hi ha algunes que ja hem anat comentant, i altres que em sembla que cap de nosaltres ha vist, no me les he mirades jo, si ho estiguis tu al davant. Sí, doncs les comento mentre et vas situant una mica. Mira, està aquesta, que es diu Pride, que sí que me'n recordo que el Jaume havia vist, aquesta del sindicat de Minès, sí, vulgull en anglès, de l'any 1984, que relaciona la lluita, la manifestació de l'Orgull Gaia a Londres, d'un grup de lesbiana... Jo no la vaig veure, eh? No, el Jaume en jaume me'n recordo que l'havia vist, i va dir que no li havia semblat gens malament. Parlar d'una reivindicació parlant del Jaume, doncs mira, també ve per allà, darrere teu, i a la meva vista. Així que ja serem tres. Bueno, doncs mira, si un cas ara ho comento de no, perquè ell digui el que recorda de... Sí, perquè si ell la vista jo... Jo recordo, la recordo, que es feia, però jo no la vaig veure. I també una altra pel·lícula que tampoc he vist, d'aquelles, bueno, la veritat és que he deixat passar moltíssimes, i aquest estiu amb una mica més de temps, recupero unes quantes. Una pel·lícula es diu Lucy, dirigida per Luc Besson, que és director i productor francès, un thriller d'acció on Lucy, que és la Scarlett Johansson, i res més, i res menys que la Scarlett Johansson, que fa de traficar, amagar la droga dintre del seu cos, que absorbeix per accident els narcòtics, i adquireix poderes sobrenaturals que la converteixen a una màquina de matar. Caram. Caram. No, no, no, sembla que la pel·lícula està força ben feta. Una pel·lícula que aquí en el programa ha despertat força, va despertar ja, la temporada passada ha impassat força polèmica, perquè no estàvem del tot d'acord, i encara no ho estem sobre la seva qualitat. És Berman, ja la tenim aquí també, la biblioteca. Sí, que sí que la vaig veure, que sí. Sí, jo també, jo també, per això. M'hi embararan molt, per exemple, i el Joan, i a tu no tant, el John Mann sembla que més ha viat sí. John Mann, espera, que et poso aquí perquè... Un moment, un moment, que això no és tan ràpid. Sí, molt bé. Ara sí, ara el màxim de la potència. De quina pel·lícula parleu? Parlem de les pel·lícules que han anat arribant aquí, a la biblioteca, i comentaven aquesta de Pride, que tu li has vist, i que no sabem si... Pride és un divertiment, dins d'una cosa molt sediosa, no? Sí, però jo penso que està fet més com a divertiment, com a entreteniment, com almenys el resultat per mi no és molt profund. El que és cert és que, bueno, que existiu una vaga, que hi ha una situació, això no ho has vist. No, jo, no, jo, no. És que ho la comentàvem i estàvem... Sí, era perquè d'onessis... Estàvem esperant, ja que havíem vist que entraves, perquè comés que és una alqueta per recordessis la impressió que t'havia quedat. Doncs això, tu dius que l'havies vist? No, tampoc. Tu ets l'únic de l'equip, em sembla, que és la vista. És un divertiment. Esclar, del que es tracta, sabeu de què va, no? Ja ho he comentat, de què va. Els ulleres potser no. Un fet històric, oi que hi va haver un dubte d'això de homosexuals, ben organitzats, i les vianes, evidentment, i llavors van ajudar els vaquistes, i això va generar una situació de convivència, i això va generar molts dubtes, i molta alegria, el que maco, no? Vull dir, ja està, totes. I el que passa és que sí, que hi ha coses molt divertides, i vaja, vull dir, hi ha moltes coses de festa. D'aquí, és el director d'aquesta pel·lícula? El director diria que no és gaire conegut, es diu Matthew Watzas. No, no, és només per curiositat. És britànic. Un altre que no em sona de gaire, que també està com a novetat dels últims mesos, que és la dama de Oro, el Simon Carties, que té a prop de la Helen Mirren, el Ryan Reynolds, el Daniel Brull, i que ens parla que després de fugir de Viena, 60 anys enrere de la Segona Guerra Mundial, us dic una mica la sinopsia, que hi ha aquí per si us sona una dona jove, nomenada Maria Altman. Em pren un viatge per reclamar les possessions que els nazis van confiscar a la seva família, entre elles la celebra i obra de Gustav Klim, el retrata del bloc... Jo no la vaig veure, però sí que vaig veure les sinopsis, que són molt interessants, com a història. Hi ha una història és que, el millor, les 100, i són interessants, després la pel·lícula va al mig, però la Helen Mirren també és una garantia, perquè és un actriu de grandíssima categoria. És de cuin, més o menys. De cuin, de cuin. Escolteu, també tenim aquí, ja, que vam de fer el repàs a una segona part, que van enviar, com a correspondència, els que estem així abonats, al massalbaje. Aquesta sí que la recordo, és veritat, ja en Marc Valer, interpretada per la Reese Witherspoon, a Laura Dern, que narra l'Esterdina d'Aventura, de l'autora Cheryl Strait, després d'anys d'un comportament irresponsable, una adicció a l'eroïna, i la destrucció del somatrimoni. Strait, aquesta autora, em pren totalment sola una caminada de més de 1.000 milles. Jo aquesta sí que la vaig veure. És veritat, per la senta del Simps del Pacífic, per tractar de retrobar-se a sí mateixa. La interpretació era molt bona, i la forma en què estava d'escrita, sí que mosseva aquesta, com fortalesa, per sortir-se'n de la situació en què estava. I això estava ben d'escrit, sí. La gran seducció seria la següent, i ja acabem, són dos o tres mes, que té una petita llista, de Dom Mackeller, interpretada per Brendan Gleason, Taylor Kitch, com una amable comèdia, per tots els públics, que recull de manera agradable una problemàtica molt latent en moltes poblacions rurales del món occidental. La recerca de noves oportunitats laborals per als seus habitants. Tampoc. Tampoc me'n recordo gaire, he de reconèixer. Potser la manera és tornar-ho a saber alguna d'aquestes... I saber que la tenim aquí, i que aquí sempre n'hi ha una pila que valen la pena. Les dues següents, de fet, són grans de les pel·lícules de la temporada passada. Mad Max, furia en la carretera, el George Miller, que va fer aquesta nova versió, actualitzant-la en tots els sentits, i que va tenir una collida brutal, per part de la crítica del públic, interpretada per a Charlie Sterón, com a gran protagonista, no pel Tom Hardy, sinó per a Charlie Sterón, com a gran protagonista, un personatge habitablement extraordinari, i que combina tot, combina la ciència ficció, l'acció, uns tocs de feminisme molt ben tractats, la veritat, i que continua a ser molt recomanable, per tothom que no l'ha vista, tot i ser una pel·lícula dintre del gènere, aquest que diem, del thriller de l'acció. I, i, atenció, interès-te-la. Christopher Nolan, paraules majors. Sí, m'agraden molt, sí. Matthew McConaughey, Anne Hathaway, i així. Però, bueno, que s'estén. I ja, bueno, parla tant d'aquesta pel·lícula, que potser no cal dinar. Ja no cal res, però, bueno, que tothom que la vulgui, veure que la pots venir a buscar i veure. El que sí que pot dir és que... La persona que tingui muntada a casa seva, una parell d'aquests, així, extraordinari. Una pantalla, sobretot, pantalla de categoria. Encara millor. El que sí que he de dir és que aquestes coses són un grup d'alumnes. La veritat és que va ser una resposta entusiasmant. A mi em va sorprendre, fins i tot, perquè tu la veus com una persona que ha vist moltes pel·lícules i que li agrada aquest gènere i que aquest director, el Christopher Nolan, li entusiasma a mi personalment. Llavors ja vas amb una predisposició molt favorable. Però unes gent, uns alumnes joves, que no saben molt bé qui és el director i no saben què més ha fet, ho veuen amb una certa virginitat, audiovisual, per dir-ho així. I em va sorprendre molt la intriga amb la que vivia. I a mi em va encomanar. La vam estar passant en versió doblada, que ja sabeu que això em produeix. Viure't allà? Vaig estar allà, una mica. Com que ja havia vist la pel·lícula, vaig mirar les imatges i vaig veure que, veritablement, crideva molt l'atenció. La pel·lícula té moments d'una acció molt gran i llavors també té moments en què l'acció cau i és més conceptual. La pel·lícula molt rica de matisos i de gran densitat conceptual. Tots els conceptes, o molts dels conceptes de la física relativista, de la física quàntica, de la mecànica de Newton, també, perquè aquesta pel·lícula agafa gràbidi l'engloba i a més a més explica moltes coses més. És una grandíssima pel·lícula i que s'ha de veure més d'una vegada. No utilitza l'idea del temps, espai temps, l'utilitza d'una manera peculiar, però l'utilitza es pot reunir. D'una manera molt estricta. Estava assessorat per físics de la NASA, si no recordo malament, o per a un doctor. I a més a més, fins i tot creen una teoria o una hipòtesi, diguéssim, del que podria ser un espai de cinc dimensions, en què nosaltres podíem estar col·locats i que no podíem ser col·locats. No em va acabar bé. No em va acabar bé. Com a argument, el terme de la cinquina dimension és l'amor, la emoció, que et permeten arribar. Es pot jugar amb tot. Però, mira, res no és descartable. No és descartable. Segurament per treballar això que tu proposaves tu amb gent jove que poden estar interessats amb aquesta temàtica, segurament és un bon focus per usar. Sí, això sí que ho crec. S'havia començat repassant aquestes, perquè no ho havíem fet, havien anat arribant i s'havien quedat aquí, com que m'havia trobat així sense acompanyar per començar el programa, doncs he dit que és un bon moment per treure aquestes pel·lícules, aquesta informació, repassar una miqueta. Així que ara ja podem entrar amb la manca, i ara ja podem entrar a l'absència. Jo només he vist una. Tiguem el que falta amb l'absència de Joan Morros, que tothom ja s'ha adonat, perquè no ha dit allò que avui farem les tres parts i això, però ja les farem més o menys com sempre, i vinga, parlem de les pel·lícules que hem vist, quan vulguem. Jo només he vist una per poder comentar, però m'ha semblat interessant, perquè és cine japonès i és una estarmada pequeña que potser l'heu comentada, però no hi vaig anar massa... Ben predisposada. Ben predisposada, perquè no... estava molt cansada, no volia anar-nos... És igual. Això s'ha de dir. No, no, jo crec que això s'ha de dir. A mi m'ha passat i que vaig anar a la perigua també. Estava una mica caos i... Sí, i llavors et costa això. Bé, malgrat tot això, que és una pel·lícula del Hirokazo Corea, que és... Jo li he vist en aquest director, qui sé qui em sembla que era, que era el Milagro, i una que es deia de tal padre talijo o un home així. No me'n recordo exactament. No recordava... El Corea, sí, de la aquesta que van comentar. Jo sé, perquè sempre parlo d'aquesta pel·lícula, la de Nadie Sabe. Sí, però jo no l'he vista. I aquesta, que dius, no recordava què fos. Igual que... Igual que... Bueno, caminando hacia delante, però jo tampoc les he vist. Jo les he vist són aquestes. A veure, la pel·lícula... la nostra mare, pequeña, i jo la valoraria. És a dir, és una pel·lícula interessant i és una pel·lícula que descriu el món japonès, que és el món... Correspond el món del desenvolupament occidental, el que pertanyem també a nosaltres, però a un context cultural completament diferent. I, per tant, s'ha de veure amb aquesta visió, amb aquesta hòprica. És la història de tres germanes que viuen en una casa que era de la seva àvia, que em sembla, i que, quan eren petites, el seu pare les va abandonar, perquè se'n va anar amb una altra dona, i la seva mare no va ser capaç de... suportar el tirant davant a les tres criatures i també va marxar. I, per tant, les tres nenes viuen a la casa de l'àvia, em sembla, que és en l'àvia que després... i després elles són... La pel·lícula ja les mostra unes noies joves, adultes, i que, per tant, estan totes les tres tenen feina, les tres tenen una vida i una personalitat feta. Què està ben descrit? Doncs les tres noies estan molt ben descrites, molt ben descrites, molt bé. Això, jo no sé si es pot aproximar... I la quarta? Espera, la quarta ara ho explico. Aquesta és perquè és com comença la pel·lícula. Resulta que ha mort el pare d'aquestes noies, i elles van al funeral i allà descobreixen que el seu pare amb la dona per la qual va abandonar la família, té una nena, té una filla, que és germana d'ells, per part de pare, que té 14 anys o una cosa així. I que el pare també l'havia... El pare s'havia anat amb una altra dona, la mare d'aquesta nena havia mort, i ell s'havia anat amb una altra dona. O sigui que aquesta era la història de tot aquest plantejament. Les noies, quan hi van allà, aquesta noia es troba sola, perquè la que era l'actual dona del seu pare no és la seva mare i no s'hi entén massa. I, per tant, la germana gran de les noies li ofereixi i vol anar a viure amb elles. Ella accepta i va. I aquesta és la història. Què té bo? Els caràcters de les noies estan molt ben descrits. La gran és la que ha tirat endavant la família, ha substituït la responsabilitat paternal i materna, i ella ha fet aquest paper, que és el que ha fet la germana gran. La segona està amb bé els caràcters, perquè tots han viscut aquest dilema o aquesta contrarietat de la seva família d'una manera molt diferent i està ben descrit la manera en què elles són davant d'una història que els hi és comú, però que l'han afrontada d'una manera molt diferent. Això és el que hem fet. I trobo que també té Mery, sense haver-la vista, el fet de no dramatitzar. Això sí que s'assembla al cinema de l'Ozo. És pausat, d'escriu, però és profund. Què passa en aquest procés? Allà hi ha uns ressentiments o unes dificultats de sobrevolar per una tragèdia o que les nenes van viure com a tragèdia i que cadascú ha recomposat tot això com ha pogut. Doncs jo pensava, aquest és el cine japonès. Enfront del cinema europeu o el cinema americà, curiosament descriu la mateixa problemàtica que vivim a tot occident, que és la problemàtica de les noves famílies i les maneres en què la gent viu se junta i se separa i com viuen els fills aquesta història. Llavors sí que vaig pensar sobretot amb la pel·lícula dels nens, o sigui, recordeu aquesta pel·lícula Milagro, que és la història de també dos matrimonis que estan separats i tenen dos nens. La mare es queda amb el nen gran i el pare amb el nen petit. El nen gran que està amb la mare, que és el responsable, el sensat, torna a insistir que el gran carrega amb un sentiment de responsabilitat o que li cau a sobre que ella ha de fer alguna cosa que li passa també a la gran de la pel·lícula que ha de fer alguna cosa en funció d'aquesta família. I aquest nen li diuen, són nens petits, de 6 o 7 anys, els nens, que són germans de debò. Vaig recordar d'aquella història moltíssima interpretació d'aquests nens. No sé si s'inventa, no algú li diu una superxeria que consisteix que hi ha un tren bala que va a les dos ciutats que uneixen on viu la mare i el pare, en què diuen que si estan en el moment en què se'n creuen els dos nens i demanen una... un miracle, tenen una petició, allò es complirà. Llavors li explica el seu germà, llavors munten com anar i no ho diuen, agafen diners. No la recordo exactament, però recordo la grandíssima interpretació dels nens i el que els nens vivien, perquè els nens vivien. A veure com ho fem, perquè això torni a ser com era, torni a ser com era. Bé, llavors, és aquesta història. És una història divertida, perquè els nens ho fan molt bé. No sé si l'havíeu vist a vosaltres. No, no, no la recordo. Doncs era una història molt, molt ben descrita perquè els personatges se t'emportaven. El pare és un... un que toca la guitarra o un compositor d'un grup de... un grup de música, viu la vida una mica bolejada i la mare és la sensata, la camirectes i això no enganxa. Els nanos són justament aquestes dos... aquests dos pols. És curiós, perquè jo comparava aquestes pel·lícules i pensava fixat. Ell enfoca la pel·lícula aquesta del Milagro, com que el nen gran que té 7 anys o així, o vull, no ho sé, però és petit, ella se senten la responsabilitat, ella ha de fer algo perquè allò es recomposi. I la pel·lícula, una estermana pequeña, la germana gran té la responsabilitat a sobre de les altres germanes que se senten l'obligació de... de refer la família que la petita vagi amb elles. No se sap ben bé què, perquè ella ha acumulat potser un ressentiment, potser unes dificultats de país tot plegat, però s'assemblen les dues històries en el sentit que carreguen amb una responsabilitat que la societat actual provoca i que la manera de viure ens porta. I això passa a un Japó que té culturalment unes manifestacions completament diferents i unes formes de viure culturals diferents de les europees i per sobre de les americanes, i en canvi, el fons del problema és el mateix. I això sí que em va fer pensar. És una pel·lícula llarga, són d'aquestes pel·lícules que s'està fent, però per mi no m'ho va semblar. Està tan ben descrit i el que passa és en pare amable, però en pare allà amaga uns problemes profons que cadascuna d'elles ha viscut d'una manera. I està bé. La pel·lícula, finalment, està bé. Què trobo malament? El doblatge el vaig trobar terrible. Aquí se l'he porret. Perquè la vaig veure doblada i llavors sembla aquesta manera tant les salutacions que no es toquen mai i que se saluden duplegant-se. Són molt formals, molt rituales. I això mirat des de la nostra vista queda una mica com cursi o una mica aninyat o una mica bleda. I no n'és, la pel·lícula no n'és. La pel·lícula és fresca. La pel·lícula acaba dient que la noblesa d'acord supera moltes coses que queden amagades allà dintre i que la vitalitat té una fortalesa que no té cap altra cosa que són les noies joves que tenen endavant. I per tant és una pel·lícula en el fons positiva malgrat que agafi tot això. I després la descripció de la càmera és bona, hi ha un tros. Que potser des d'aquí seria això de tipus curts que baixen amb bicicleta la nena joveneta amb un nen amb bicicleta que la porta amb el seu novieto o el seu, la petita que s'ha ajuntat, que van per la colla i és tot un pont de cireres que és preciosa aquelles imatges. Però clar, també es podia mirar dir, és com cursi això. No ho sé, a mi no m'ho va semblar. Em va semblar molt més cursi el doblatge i el tipus de rius i el tipus de rius que saps fan aquells hi, hi, hi, hi, però són així ells, saps? Bueno, jo és una pel·lícula que sí que recomano, sí que la trobo que té substància i que mirada amb la una història de Tòquio, que és la del Ozo que descriu no sé si recordeu la pel·lícula als contes de Tòquio. A contes de Tòquio, això, el patrimoni Ballet que va a Tòquio veure els fills, els fills els hi fan nosa i llavors ells acaben de de fet els recull l'enora, una enora viuda d'un dels fills i aquella descripció s'assembla una mica, sí que és veritat que la descripció s'assembla. Però sense dupla. La del Tòquio estaria sense dupla. Segurament, que és veritat, sí. Bueno, de càmera no és la mateixa i de moviments no és la mateixa. O sigui, que és una altra una altra rima, una altra món, una altra enfoc, una altra visió, però sí que aquestes problemàtiques que són al fons profundes, però que aquí les descriuria d'una altra manera, jo penso, una pel·lícula francesa que descrigui el problema tant dels nens com d'aquestes nois no tindria res a veure amb això. Doncs tot una pel·lícula francesa. Si anem a francès, sí. Bueno, així és en global, no sé què dir, has vist una pel·lícula francesa, tu? No, jo no he vist moltes. No, dic si valies comentar. No, que a mi sí que m'agrada. Jo depèn, hi ha alguns que sí, alguns que no. Tot un estudi, eh, que ha fet així la Carme Iassoleta de l'Irokazu Corea, hauria d'esmentar, de nou, la pel·lícula de la que sempre parlo, perquè em sembla que complementa tot el que has dit a la pel·lícula. No l'he vist. No, però això ho dic jo, perquè ja, ja, ja, que clar, que nadie sabe que es una pel·lícula en la cual tot això de la exploració, del valor de la família es fa d'una manera però negativa. És a dir, quan manca, és com si aquest director hagués dit que vaig a fer una pel·lícula, el 2004, el seu quart, perquè estic veient aquí la informació de la pel·lícula sobre què passaria si desapareix la presència del progenitor, dels progenitors, del pare, de la mare, sí, i la mare és una persona... Aquí també passa, eh, que desapareixen. La mare és una persona... Exacte, doncs allà d'alguna forma és tot el contrari, la mare és una persona que porta els fills a la maleta, es porta a una maleta, directament, per no pagar enviat els tiquers, el de allò, és convincent. I llavors, a aquesta mare, el moment de termini, desapareix, i els nens es queden sols. Llavors, allà veiem tot el que d'alguna manera, tu has estat reflectint amb diferents pel·lícules, eh, aquesta excursió, de com la família sosté la pare emocional de les persones, com podem trobar diferents combinacions. Allà el que passa és que allò s'acaba. També hi ha el tema de responsabilitat, també hi ha el tema de responsabilitat molt important, seria la germana gran, la que agafa la responsabilitat de cuidar els nens. El que passa és que allà ve a dir-nos al director que el sistema, tal i com està muntat, no permet la supervivència de l'endividu sense un estament familiar, eh? Jo, amb això, a principi, no estic especialment d'acord, però la veritat és que allà... No diuen això. Aquí hi ha un posso sobreviuant. No, no, amb aquella que dic. No sobreviuen. En aquella no. Impossible, simplement, perquè no poden pagar les factores. Una cosa tan bàsica, tan... Per això, aquella pel·lícula és com una manifestació de dir, trobem la situació d'explicar que la família és així d'important, de necessària, de necessitat, és tan complexa que no. I a partir d'aquí jo crec que han fet pel·lícules i jo he vist molt poquetes, però totes les que t'ho has anat comentant venen a dir que ell ha dit, doncs bueno, anem a explorar, veure com la família sí que ja sigui per absència o per presència, doncs sí que pot permetre, eh?, a unes germanes que acullen un altre, a uns pares... Que acullen un altre i elles mateixes decideixen sobreviure lluitant. Sí, sí, tota una reflexió, com deies, contemporània de la evolució de la família, al Japó en principi, però és veritat que és un discurs perfectament ampliable. Fixa't amb la pel·lícula de Cuentos de Tokyo. El... el pressupòsit que hi ha allà és que... el que és... de fraude és que els pares esperen excessivament dels fills. Hi ha un moment, no sé si recordeu, que hi ha 3 que s'estan bevent, que s'estan... a la pel·lícula de l'Ozo, eh?, que estan bevent i que s'estan emborratxant i un va dir, no, és que el meu fill és un desastre que no ha pogut fer, no m'ha portat allà, i els 3 s'estan... i un acaba dient, algú així, com... és que esperaven massa dels fills. Clar, la evolució des d'allò, fins aquí, que la família era el central i que els pares tenien dret esperar respostes dels fills el mateix història que el matrimoni que viu al camp va a Tokio a veure els fills i el propi tragí que tenen els fills els fan còmodes, els propis pares, que és el que acaba passant, eh... però allà encara queda el nuclidú dels avis que donen sentit i compacten aquella família. En aquesta pel·lícula de la... la nostra mare pequeña han desaparegut aquest model. La família té un sentit, però una família que no té res a veure amb aquella en què Lózuns descrivia la societat japonesa. Però l'ha transformat de forma que li ha donat sentit que és allò contra les noies, aquesta, en la nostra mare pequeña, que no sé com són i amb volcallades amb elles mateixes. És a dir, és la forma que han triat de sobreviure. I en canvi, i això ho trobava positiu. A diferència de la de Lózuns que té un punt de... de tristor, és decepcionant el que els fills arriben a... de retornar el que els pares esperaven. Això s'acaba d'aquesta nova visió. Aquesta nova visió s'assembla més a l'Occidental, en general. Però és positiva, continua sent positiva i continua sent de núcleo fort. Clar, perquè és l'època, també, que està feta la pel·lícula. Per això, que ara allò ja s'ha superat i estem... Ho han superat del tot, jo crec que tampoc... No, però vull dir que en aquella època el senyor Ozo, el que plantejava era això que duré i és que segur que esperaven molt els pares de la tensió i tal. I unes famílies tan tradicionals com era el Monge del Japó, clar. Que en canvi, ara no esperen i la situació és més aquesta. Jo en canvi, aquesta a l'altra. Bueno, la dels nens, la del Milagro, ja ho era de positiva, perquè... la pròpia manera de ser dels nens, ells busquen una solució, que ja en trobaran un altre, en el fons. Bé, dir-te la pel·lícula, la dels nens. El Milagro, la dels Trembala. Aquella, una pel·lícula amable, gràcies a la interpretació dels nens, amagava un fons d'una certa duresa, no? I la que tu expliques, la de... Aquesta és duríssima, és d'una poètica impressionant, impressionant, fins i tot d'una pròpia cíclica, però, bueno, és duríssima, és terrible, és com veure la descomposició d'un grup de persona, aquell cas de nen, per això, per la impossibilitat d'entrar a dintre. De sorar, de no poder sorar. Bé, molt bé, ens ha ocupat això, pràcticament 20 minuts, però molt interessant. Algú, un argument cinematogràfic més, jo tinc un, també, i després tenim la Barbara Lenny, que no ho heu dit, però que em de parlaré, i una miqueta. Suposo que em diràs moltíssimes coses, perquè jo només he vist-la de l'Almodó, una hora parlant d'aquesta triomf, un moment. Me n'alegro moltíssim. No, jo volia destacar la pel·lícula Segados por el Sol. És? És una pel·lícula francesa-italiana, més per on. I, llavors, bé, però està interpretada per Ralfilms, de Quota Johnson, la Tilda Swinton, i a Matthews Myers. Llavors, aquesta pel·lícula... I és francesa, i tota aquesta gent són? Ja de tota una mica, no, està clar que sí. Està basant en una història real de l'Empac, adaptada al cinema pel nord-americà de Vincal Gannick, guiorista d'Invasion, amb Nicole Kimman, la qual el proper projecte és el telèfilm de Tarrò, Segons la novel·la de Dan Simmons. Tinc una revista aquí, que posa tot el que vindrà, no? I llavors, aquesta pel·lícula la posa al costat d'una altra pel·lícula francesa, aquesta sí, Jacques Demi, en va a la Indelon, Romy Snyder, era francesa, està clar, Mavis Ronet, i Jean Birkin, de quin any és aquesta? Aquesta és de l'any 69. Naturalment, parla de la mateixa constància. A partir d'una piscina situada en una casa, diríem bé, clar, perquè les piscines ara també, però ara estan més... generalitzades. Però en l'època aquella, era molt selectiu, això, i en Cegados de Mord agafa aquesta constància, també en una casa, amb una gent d'una manera o altra privilegiada, una actriu cantant, de rock, el mateix temps, que és les Wilton, i llavors aquí apareix una lola, que agafo la pel·lícula de l'Elita, però també això és de Navocop, ahir, és la clàssica de Navocop, i entre aquesta senyora, que ja comença a ser gran, que ha tingut el seu moment de glòria i tal, i un senyor que més aviat és promotor, i un altre que estaria en aquest ritme de pujar, a dalt de tot, es crea una situació de, com diu aquí, de sensualitat, passions, desitges, gelosia, i fins i tot crim, cosa que també passaven a la pel·lícula de la piscina, i m'ha cridat la tensió... Perquè és un thriller, finalment, o què? És un thriller, finalment, o què? Sí, t'ha fet bé ser un thriller. O sigui, no és que ho sigui tota la pel·lícula, perquè en tot cas podem aclarir que el crim ens produeix pràcticament al final, però sí que... que es podria dir que acaba com un thriller, no? Llavors, tot plegat, és una pel·lícula d'aquelles, que a mi em va cridar molt l'atenció, precisament, perquè allò que diem, probablement, i això que tu destaca sempre molt la interpretació, doncs sense... acabar de veure massa clar si és que ho fan molt bé, és que t'arriben molt. Llavors suposo que això té molt a veure amb que ho facin bé, no? I, bueno, la recomano. I més si recordeu, sí. Si recordeu la pel·lícula de la piscina, aquesta que es mantava de l'any 69, dirigida per Jax de Mí, els famós... Música, eh? Era un senyor que va fer musicals amb molt d'interès, no? Recordo, ara, com es deien, no? Potser que hi ha dels paraigües de... era una, exactament. És que estava mirant si... em venia posada la... la de això, la filmografia d'ell. No, m'és aviat parla d'altres coses. I bé, vull dir, eh? És la pel·lícula que visia, i que s'estrenarà ara, i que penso que quedi aquí present a partir del programa sense condicions que està bé, oi? Que donem alguna primícia determinant? Jo, ara que parlaves d'això, sempre en ve al cap, quan es parla d'això de... de piscines, no sé en ve el cap, que segurament no se'n recordeu, la del Barlencast, no? El negador. Sí, però jo sí, fred. És diferent, és diferent. Sí, sí, sí, sí, està clar. Sí que era Jax de Mí, la dels paraigües de Shiburt. Sí, sí. No tenim el d'èxit. Aquest senyor, jo no li sé veure aquesta gràcia. Comparada, per exemple, amb la pel·lícula que en tan sota la pluja, a mi queda, probablement, que ho has utilitzat avui per diferenciar en què de cursi. No sé, vull dir la veritat. Sí, diferència. Però bé, vull dir, ja aquí entenc més que això, i ho veu així, doncs cal veure algun dia si ets capaç de assimilar-ho també igualment, perquè, clar, lògicament no ho diré més. Això, eh? I tu què has vist, Francesc? Jo he vist una pel·lícula que segurament no ho sonarà, perquè és una pel·lícula que fa com uns 4 o 5 anys que s'està gestant, i que ara està allà amb una fase, pràcticament, d'acabament de post-producció, i que ahir es va fer un... Perquè nosaltres havíem parlat, sí, havíem parlat d'ella amb el programa de Moncada Radio, quan existia Infiltrats, va venir el director, el Ferran Orenya, i algun... I el productor també, que també és un dels sectors, que es diu Jaume Nejarro, i llavors, bueno, doncs que encara se'n recordaven de que havíem fet allò, ens van convocar per... Però la pel·lícula es diu Barcelona 92. És una pel·lícula... De les olimpiades? Està allà, no? Està ambientada allà, les olimpiades, està clar. Aquesta història està basada en uns fets i en unes circumstàncies que tot i que hi vam viure jo, però segurament que no molta gent coneix. El que sí que coneixem són els enfrontaments que va haver aquella època, i m'estan davant, però en aquella època de manera molt concentrada, el segle passat, entre les brigades espanyolistes, de l'Espanyol, els ultras del Barça, i el que no sabíem ben bé com anava això és la... Votres del Barça, no. Sí, el Boixos Nois. Sí, no és exactament el mateix. Jo potser per això és pel que no vaig acabar d'entendre de tot la pel·lícula, perquè em perdo una mica amb aquests termes, eh? Jo veig que pot ser el mateix, però que no estan amb la mateixa... A mi això m'hauria de... La idea fonamental de la pel·lícula és explicar-te el moviment es quinge. És un moviment que, normalment, es relaciona amb un moviment violent, un moviment racista, però sembla ser que és tot el contrari. El que paga és que, en un moment determinat, en aquells anys es va relacionar amb això, i també es va vendre molt en la premsa que tenien a veure amb uns i amb uns altres. El que destaca de la pel·lícula és que... Però és tipus documental, això? Està molt ben documental, però està molt... Exacte. Llavors, mirat de... El que a mi em va resultar molt peculiar de la pel·lícula, no m'ho esperaves, que no és una pel·lícula d'acció, ni una pel·lícula que miri de ser... exhibicionista en cap sentit, sinó que el que fa és anar escolint uns plans, uns encadraments molt senzillets, molt pocs moviments de càmera, plans fixes, i col·loca 3 o 4 actors, de vegades 2, de vegades 1, que els fa dialogar la majoria de vegades. És una pel·lícula que mira de recrear per la gent que va conèixer, que va viure aquella època de recrear-la, per la gent com jo, que la vaig viure, però que no vaig saber que funcionava, i encara no acabo de saber com funciona. Queda clar, no? Per la diferència que hi ha entre una cosa i una altra, que he dit ara fa un moment i que continua sense saber que consisteix la diferència, d'informar de com funcionava, moviment de terra lliure, cohe, ja, bona mica. Per tant, hi ha tots aquests aspectes, el catalanisme, els inicis de la pare així més important del que ara és l'independentisme, d'una manera molt germinal, l'espanyolisme per una banda exacerbat, salvatge, d'enfrontament directe, contra qualsevol cosa que es pugui dir, doncs, per la català, o d'allò, parlant un castellà, molt castig, o molt d'allò, i llavors una pel·lícula que jo hauria de tornar a veure, i hauria d'informar-me millor aquestes claus per reconèixer que no l'he vista, però això no és que la faci menys interès en el contrari, és una pel·lícula que la valoro molt precisament per això, perquè és molt informativa. Perquè vol ser reflexió del passat. Sí, i fa reflexionar molt sobre això, segurament sobre el passat, i també sobre el que ha quedat d'allò, que segur que continua a veure en aquesta... En tot cas, no és igual, ja, en tot cas ha canviat, ha volucionat cap a altres camps. Jo penso que això dels grups a mi també em va apassionar quan, per exemple, fins i tot allò d'una gran història de mort, dels americans, com era Amèrica, no? M'has deia allò, ara és que no me'n recordo, altra volta i allò, no? Ah. Era una, per exemple. Però aquesta sí que passa per sobre tot el que representen organitzacions confrontades, estaríem amb aquella altra que hi havia aquella lluita de cotxes, o sigui, allà ja hi havia dos grups, per exemple. Sí, és veritat, però no me'n recordo, com es diu tampoc en perill. Gris, és així com la que em surt, també, ara, però és veritat. Aquesta era més aigualida, més d'això. Però n'hi havia una que sí, que parlava d'aquesta rehabilitat, fins i tot aquella del psiquiàtric, aquell l'ensenyant d'això, de filosofia, hostia, estic amb els noms avui, que és una idea o no? Però Alemanya, vols dir? No, aquesta, en americana, també, que també parlava de grups organitzats i tal, no? Nicola Rey també va parlar d'aquesta història. Els muts, o els futx, i els... Els motx, els motx, i els altres, no? Sí, sí, sí. Sí, seria una cosa molt... Exacte, sí, seria una cosa molt similar, és veritat. Jo he vist alguna pel·lícula en aquest sentit, doncs la veritat és que sempre m'he quedat pobra de interpretació, i que és el que tu estàs llenada. Sí, sí, exactament el que jo destacava, què em va passar? Llavors, esclar, vull dir, el que està clar és que aquests moviments, jo penso que el que sí que ens hem de quedar és amb el que tu cabes de dir, aquesta radicalitat en la qual es mouen aquests grups, això és veritat, no? I els bojos nois va arribar a ser fins i tot la vergonya del propi culet, no? Perquè jo m'hi havia trobat... I els ultrasurs eren del Madrid, no? Sí, però això... Després, l'última anècdota va ser els de l'Àtic Madrid, que va haver-hi aquell amor, fins i tot, no? I els blanquers holers, també, era una altra d'allò. Les brigades. O sigui, això és una cosa que esclar, com que hi havia una radicalitat, un comportament desafiador i provocador, lògicament els equips s'han hagut de desfer, de tot això. De tota manera, ara tornen a crear la grada de culet. Vull dir, això és real. Sí, sí, ara tornen a fer-ho, això, no? I esclar, vull dir, suposo que s'ha... Però amb la base violència, no? Això és el que espero que no. Perquè sí, perquè ja s'ha superat allò, i en tot cas, ara ja podem tornar a intentar, doncs, una grada animadora, per dir-ho d'una manera, a la qual els joves no es cansen mai, i poden estar saltant tot un partit, en canvi, si m'hi posen a menys segur que no. Vull dir, llavors, això... No, se'n poden atrevir. Per què? Perquè s'ha superat una mica tot això. De tota manera, jo voldria deixar que, en el present, hi ha uns títols concrets pintats amb grafit, per aquí i per allà, de cal, per exemple, i suposo que això també és identificadora, identificador d'algun grup. M'agradaria saber-ho, la veritat, que sí, d'això. No se'n parla mai. Exacte, exacte. I per això aquesta pel·lícula... I la pel·lícula aquesta, la intenció és... d'escriure-ho, d'escriure-ho, sense posicionar-se, o es posiciona, o... En principi, no. Seria una descripció de la època dels personatges, a més, i, veritablement, són les catacumbes de Barcelona, de l'època, ambientades, sobretot, en el barri La Berneda, que se'n parla molt d'això, com mitificar-lo també una mica, i pràcticament, Barcelona desapareix. És a dir, és el que hi ha a sota, les cases, la gent tancada, amb totes les parets col·locades, amb signes identificatius, un moviment i d'un altre, la gent mirant de trobar maneres de finançar-se, per concerts radicals, que no surten, no tiren endavant, perquè no hi ha un teixit que allò pugui. És tot com molt fos, molt desesperançat. Tots els protagonistes són joves. Sí, sàpticament, tots són gent joves, i, bueno, vivint situacions molt radicals. Jo diria que la pel·lícula que tu ara estava buscant ja un moment la parlàvex, sí que és gris, que és gris que on estan les carreras de cotxe, seria website-story, també. Website-story, sí. Ah, websites-story. Una història de molt, ja ho he dit. La pel·lícula d'Amèrica. Website-story, sí, allà tenim els dos bandos, però sense... Rivalitat i prou. Què és? De barris, de conceptes culturals, en canvi, els Mots i els Rockers, aquests joies, els vaig veure, i amb quina pel·lícula era? Era una pel·lícula que hi havia un grup cantant, que era el principal, i allà reflectia tota aquesta rivalitat, per dir-ho d'una manera. Hauria de ser quadrofènia? Això. Quadrofènia. Molt bé. Ho hem deixat calar, al final. Bé, més o menys. El pel·lícula ha dit que falta retocar algunes cosetes, i no era un passipart que la gent digués si li agradava o no, però al final va resultar que una mica sí, i llavors li faltaven temes de so, també, que s'havien de millorar. És interessant. A mi m'agrada molt veure aquestes pel·lícules. I això era la pel·lícula que es posarà al comercial, o com? El tema de la distribució és un món de veritablement complicadíssim. Però ja el cinema és girona, perquè això va ser allà, és el cinema que està tregin a aquestes coses. Que posen una pel·lícula a una hora determinada, a un dia concret de la setmana, i qui vol anar a veure-la, va a veure, i si va prou gent, doncs la torren a posar. És a dir, no sonoris concretes. A les 8, per exemple, oi? Per exemple. I no era aquesta. Bueno, sí, de vegades són segons com complicades, però bueno... Parlem una miqueta, ni que sigui de... De manera testimonial, però de manera... Bueno, però és molt fàcil, eh? De la Barbara Lenny es pot estar parlant, o 5 minutets, o molt de temps. I ara, a partir de que ja sabré qui és i que la tindré una miqueta més percent, us fixaré amb ella. De la Barbara Lenny. La idea fonamental era avui fer un procés d'eficació d'aquesta actriu. Per la meva pare. Jo la tinc absolutament idealitzada. I m'agradaria, així, un momentet, posar unes paraules d'ella, perquè David Thomas, que ha estat aquí en el programa, va fer-li una petita entrevista. Allò es va atrevir, perquè l'altre no es va atrevir. És una persona que la veus, de la Barbara Lenny, i no t'agaves d'attrevir. Perquè ella és reservada, ella és... Fugge una miqueta. Mira, aquí la tenim. Escolteu un momentet. Què té del David Thomas parlant amb ella? A veure si sempre ho ve. Després de Magic Ardell, vols arreglar una altra vez con Pedro Hernández del equipo de producción de Magic Ardell? Pues... es muy divertido. Es una película popular que transcurre en gran parte de la pel·lícula en una casa en la barra. Entonces imagínate lo que ha sido el verdad. He estado todo el equipo juntos en unas casas, durante un mes. Bueno, hi ha molt soroll, però volia que sentís una miqueta a la seva veu, perquè identifiquésiu... Aquesta manera de fer, que ja... Si la veíessiu, doncs encara més. M'ha sorprès, això, la veritat. Vull divertir com s'ho van passar ells. A l'equip de rodat. Aquí parlava de la següent pel·lícula que havia rodat, que ella ja està treballant a França. D'alguna manera, la història d'aquesta actriu, que a mi m'ha sorprès perquè no recordava que havia protagonitzat una pel·lícula que ja va ser fa molt de temps, i jo vaig anar a veure el cinema del món del Mendariz, que es diu Obaba, que segurament recordareu, que va ser una pel·lícula que jo no recordava, que segurament recordareu, que fa una bona colla d'anys, potser 15 anys o així, doncs el que em crida l'atenció d'aquesta pel·lícula és que ella... El 2005 és Obaba. Ella, doncs mira, 10 anys, com a protagonista, el que fa el Moncho Armendari és donar-li una càmera de vida. Núrdies, es veu, que és el personatge que ella interpreta. És una càmera, ella és ella i la seva mirada. És a dir, el Moncho Armendari ja va ser molt àbil i tenia alguna cosa especial. I el que fa és dir-li, vinga, posa, una càmera que és d'aquelles que ja no es veuen, una pantalla o una càmera, videocàmera ja de fa uns anys, i ella va investigar en el suport balnatal a veure què ha quedat d'allà, i si ella doncs pot identificar-se amb els sentiments que encara conviuen allà. I aquí, a Barbaraleni, és ja la protagonista, és a dir, pràcticament, des del començament. I la veritat és que sempre que ha aparegut en una pel·lícula, després va fer amb el Felipe Vega Mujeres en el Parque, una pel·lícula molt independent, una pel·lícula molt minimalista. La veritat és que és una briga difícil de veure. Los condenados en Linaquila Cuesta, també la va agafar la protagonista i va parlar sobre el món dels exiliats, una història també. Linaquila Cuesta ja el coneixem, no? És Linaquila Cuesta, és també un director independent per definició. A anys més tard va fer un dels papers de Treces Roses, era una de les Treces Roses, que també és significatiu que ella sigui això. I de mica en mica es va manifestar en això, com una actriu que destacava per la seva belleza, per la tranquil·litat dels personatges, però per una profunditat que Carlos Vermut, i això és el que volia destacar, en un moment determinat va veure en ella la protagonista, la única protagonista possible, jo, no em puc imaginar, i aquí ve el procés, que us deia de deificació, no em puc imaginar cap actriu que pugui fer el que ella fa a màgica al guia. És a dir, en principi, de ser equilibrat, amb un equilibri, però que al mateix temps el que fa és demanar atenció per ella, i al mateix temps donar tot el que els altres demanin per acomplir els somnis dels altres, per dir-ho així. És una persona que no té una consistència pròpia per si mateixa, sinó que és com un teixit que cadascú que viu amb ella que conviu, se sent atrapat per aquest teixit, com una teranyina, però ella mateixa també es deixa atrapar, per la teranyina dels altres. Màgic al guia, el títol no té res a veure, el títol si la recordeu és... Jo no l'he vista. És un personatge de ficció, de manga japonès, que fa que una noia condicioni completament la vida del seu pare de demanar-li un vestit, que és caríssim, i quan ja té el vestit, a més a més, li demana el septre, el complement del vestit, i això fa que el pare hagi de buscar el que sigui per aconseguir allò, i que no està malalta de l'eucèmia, llavors potser li queda poc temps de vida. És una història duríssima, minimalista, però llavors apareix Barbara Lenny, com a la persona que ha de treure, de solucionar aquest problema del pare, aconseguir-li uns diners. Veiem una part de la seva infància, o no és ella, o no és la Barbara, sinó la nena més petita, que té com a professor, el José Sacristán, i ella ja veiem com actua ella, ella actua deixant una senyal i amagant després. I tant ja veiem que, com a professor, va quedar en el seu moment completament atrapat per aquesta teranyina, el veiem que surt de la presó. No sabem per què, és una pel·lícula que suggerés, suggerés, suggerés, però l'espectador, veritablement, no sap res del que ha passat, però es queda completament enganxant veient que allà hi ha uns condicionaments brutal. I això, tot això, ho porta ella, José Sacristán, per suposat, també, com actor enorme, que és... I en aquest moment, quan fa aquesta pel·lícula, que és el que us comentava l'altre dia, que va donar-se la casualitat enorme, que a mi no m'havia passat mai, jo crec que és difícil que passi, que, sense saber-ho, vaig jo de tres pel·lícules seguides d'aquesta actriu perquè les havies trenat en el 2014, que va ser l'any una mica en el que ella va explotar com actriu, eh? Si teniu màgica al guèr, esteu de cadenç, i el níñe diria ni el mans. I llavors era molt curiós, perquè màgica al guèr és la pel·lícula, com us dic, absolutament fascinant, vull dir, pocs directors, poden comparar-se amb Carlos Bermud amb una conceptualitat com aquesta pel·lícula, podem parlar, doncs mira, els que us imagineu, un Imat Berman, un l'Estrier, no sé, un Pasolini, anem per aquí, vull dir. Això no discuteix ningú, qui s'ha posat analitzar la pel·lícula, si mireu el d'allò, i això no m'esvero, simplement esvero la pel·lícula i dic com ha pogut fer aquest home això, i és començar a preguntar-te en part, perquè ha tingut aquesta actriu. I en el moment que fa, sobretot, aquesta pel·lícula, d'alguna manera, és una afirmació de David Thomas, però primer ho vaig trobar també exagerat, i vaig pensar també el mateix que tu dius, David. Però és que després és veritat, d'alguna manera se li queda petit, se li queda petit el cinema espanyol. I llavors què fas després de fer màgica al dia? Què fas? Has de buscar altres camins. I ara ja està a França, després potser anirà a Corea, jo què sé. Hi ha una atriu comparable amb aquestes actrius que ens fascinen una mica, un Isabel Uper, una Juliet Vinós, salvant les distàncies, perquè la Juliet Vinós ja té una filmografia de, no sé, decenes de pel·lícules i ha fet unes barbaritats que ens tenen absolutament garrativat, de la emoció, però va per aquí aquesta dona. Jo crec que té un futur completament entusiasman, i hem de seguir-la, hem de seguir-la perquè és veritablement fascinant. I amb això ja estem acabant. Amb un minutet que queda, podem dir que la setmana que ve tractarem el tema... Sí, la setmana vinent tenim un tema molt especial de Joan Morros, que consisteix en parlar de les 10 millors pel·lícules de la història del cinema. M'imagino que podrem cadascú elaborar la nostra llista i així fer una tertúlia completa amb la personalitat i la manera de fer i de veure el cinema de cadascú. Això és tot per avui. Totes les estrenes que es puguin produir, les més interessants que hagi vist, i amb l'alegria que cau, oi? Que vagi molt bé. Fins la setmana vinent.