Cinema sense condicions del 18/9/2012

Ara escolta's, ràdio d'Esfer, sintonitza's, ràdio d'Esfer, la ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio d'Esfer, 48.1. Ràdio d'Esfer, 48.1. Cinema sense condicions. Què tal amics? Molt bona tarda a tothom. Què tal? Com esteu? Joan, la Carme, el Francesc i jo mateix el Jaume. Que aquesta serà la novetat d'aquesta temporada. Nosaltres quatre ens hem responsabilitat de tirar endavant al cinema sense condicions. i lògicament tindrà un format una mica més diferent. No hi haurà tantes opinions, sinó que això voldrà dir que podran ser més matitzades. Segurament sí. I tot ho has passat de seguida. que s'ho han passat de seguida perquè m'han enviat. Avui parlarem de la pel·lícula de Matalasquavimente. L'has rebut no? Avui no. Només t'he enviat a tu, només t'has enviat a mi. Ja comença a tenir privilegis. Es veu que sí. Francesc, hola. Hola, jo crec que molta gent estava pensant quan sentíem aquesta banda sonora tan suau, tan delicada, tan tendra, que molta gent l'haurà trobat a faltar. Nosaltres segur que sí. I llavors, bé, en aquesta línia que parlaves, no?, d'aquests canvis que hi ha hagut de persones, és obligat, doncs, esmentar el fet que part dels components d'aquest programa doncs han format un altre programa, i això sempre és una bona notícia, que un programa que es podrà sentir dissabte, de 7 a 8, de la tarda, i que parlarà de tot una miqueta, de temes culturals, de cinema també, i llavors tindrà, com dèiem, una part dels components d'aquest programa, Xesco Ramos, David Montaner, tu mateix Jaume, també apareixeràs en el primer i aniràs fent també una miqueta, Lourdes Valles també, que és una persona que, bueno, hem sentit aquí alguna vegada i que en altres espais es poden sentir, i Rosa Maria, ara li canviaré el nom després de tant de temps, Rosa Maria Alcalá. Per tant, jo dic, sempre és una bona notícia que hi hagi un nou programa de cinema en aquest cas no de cinema, més aviat de la cultura en general. I per tant desitgem que aquest programa tingui una vida més llarga, com a mínim, que tingui la vida que ha tingut ja el cinema sense condicions. Bé, el cinema sense condicions ha passat per 24 vegades. Per molts noms diferents, sí. Per dos o tres noms diferents, com a mínim, i tant, fa molts anys que està en antena. Bé doncs, un cop feta la presentació i el declariment... El desig del nou programa. Sí, això mateix. Començarem parlant d'aquestes pel·lícules que hem vist durant l'estiu i que ens han proporcionat el plaer de veure-les i ara tindrem el plaer de comentar-les, perquè aquesta és la qüestió. Avui és el primer dia de la temporada, per tant no tenim un tema específic, com si que tindrem en altres programes en posteriors, que també podem esmentar una miqueta alguns temes que podrem sentir en setmanes següents, Però el que sí que tindrem també, Jaume, Joan i Carme, són seccions que més o menys estan establertes, que per exemple cada mes parlem amb el Sergi Rada, i avui, que és el primer programa, i que ens va parlar l'últim dia de tot el que s'havia de fer durant l'estiu, fins i tot del que s'havia de fer la setmana passada, concretament la pel·lícula Los Descendientes, doncs parlarem amb ell i ens podrà explicar una miqueta tot plegat, d'aquí a uns minutets, i també la següent pel·lícula, que farà que agafeu-vos bé, es tracta de es venjadors. Jo encara estic tremolant, per veure què ens dirà i com s'ha decidit posar aquesta pel·lícula. En quant als temes de la temporada, avui parlem d'això que dèiem, els temes de les pel·lícules de l'estiu, però la setmana vinent, per exemple, Joan presentarà les grans pel·lícules del cinema europeu i tots els altres ens anirem afegint. I si hi ha alguna persona que ens escolta, doncs vol afegir-se també a través del correu del telèfon, ho podeu fer sempre que vulgueu. A Carme presentarà el següent tema, ja el 2 d'octubre, quan el cinema es fa en una habitació. O des d'una habitació. Un tema que trobo molt suggerent, a mi personalment m'agrada molt la idea, perquè se'm venen al cap unes quantes i trobo que donarà molt de si, al de grans pel·lícules de cinema europea no diem res. Els films que sempre tornarem a veure, que presentarà Jaume a les setmanes següents. Jaume en el fons és molt romàntic. Nostàgic, és un títol nostàgic. I acabem aquest repàs perquè tenim uns quants temes més pensats però amb el tema que presentaré jo mateix amb l'ajuda del propi Sergi Arrada al 16 d'octubre. quan ja s'hagi acabat el festival de Sitges, com sabeu és de les persones que més pel·lícules veu indiscutiblement allà en el festival, de fet, si us en recordeu... Va sortir per TV3, el van entrevistar... Es van adonar... Van descobrir que era el que més pel·lícules veia. Llavors el tindrem aquí, com a mínim en telèfon. Si aconseguim que vingui aquí a l'estudi seria un prodigi perquè ens podria estar parlant sense parar tota l'hora. Així que amb aquesta petita introducció. I també una altra cosa, que sempre que hi hagi novetats de la biblioteca, ens també les comentarem una mica. Ens van enviar cap al final de la temporada passada les novetats de l'estiu. Com que no ens va donar temps a passar-les, avui encara no ha acabat l'estiu, doncs també podem fer un petit esmena a les pel·lícules que... que s'han incorporat al catàleg de DVDs de la biblioteca. Si voleu, us proposo que comencem una miqueta fent un recompte ràpid, més que res, perquè una pel·lícula, de les que ha vingut aquí, vull que sigui la primera que jo esmento aquesta temporada. Al Joan ja li he fet un petit esment. I bé. Quina és? A veure. El árbol de la vida. Ah, és veritat, ja ho sabia. Has tornat a veure? Que està per ser a la biblioteca ara. Exactament. Aquesta és la idea, que és una de les pel·lícules que ha vingut aquí juntament amb Amanecer. En la primera part se veu aquella història dels vampirs adolescents, caza l'espia. L'esquí està molt bé recomanable si no l'heu vist eh. Doncs una pel·lícula d'Agma. De l'Almodóvar, també hi ha una de l'Almodóvar. La última. Que està bé, que està bé, és una pel·lícula que... La Pielcavito. La Pielcavito, exacte. No, la Paz para los Malvados, una de les grans banyadores dels últims... Goya. Amb una grandíssima interpretació del senyor... El Coronado, sí. El Coronado, molt bé, molt bé, molt bé. D'un premi marescut. Criadas y señores, la guerra de los botones. La senyora jo no la defensaria tant, però bueno... Criades i senyores, jo trobo que va crear molta expectativa i després l'he trobada jo quan la vaig veure no tan valuosa com les crítiques havien dit. Es pot veure, les interpretacions algunes estan bé. Però l'estària en si no és de la millor que... Va crear moltes expectatives. Moltes més expectatives del que realment era. Passa una mica el mateix amb una que ha sortit a la llista aquesta de la biblioteca, que és l'última que està a la llista, que és la Boa Dormida de l'Aigua Zambrano. I és una llàstima perquè Victor Zambrano és un director que m'estimo molt, que valoro molt, que ha fet grandíssimes coses. I en canvi aquesta penso que no li ha sortit a tots dos Rodones que podria estar. Estava basada en una novel·la molt famosa i de molt de gran difusió en el seu moment. I no sé per què, perquè tenia bons intèrprets. Penso que la Ima Questel, la Maria León, el Palaclotet, etc. I en canvi la pel·lícula no sé per quin motiu. Però bé, no es pot veure. Encara que no sigui tan bona es pot veure. Doncs mira, una possibilitat és fins i tot proposar, perquè també tenim com la temporada passada, les pel·lícules, els films del mes, i no em desagradaria proposar, si a mi em toca proposar alguna, aquesta, per veure-la, i fins i tot per parlar una miqueta amb el director, que no seria difícil contactar amb ell. Altres pel·lícules que s'han estrenat o que s'han incorporat, com dèiem, aquest catàleg, doncs són Sunshine Cleaning, la Piel Cabito ja l'ha emismentat, Vacaciones de Ferragosto, pel·lícula italiana, que sempre està bé que hi hagi alguna, i com dèiem, El árbol de la vida. Jo tenia pendent, ho vaig prometre abans d'acabar la temporada. Sí, pensava que l'hauries vist. Tenia pendent recuperar-la. Tot i així cal dir que, mira, he de veure en versió DVD però és una pel·lícula per veure-la en pantalla gran. Això és la realitat perquè el tipus de bellesa estètica que proposa és una bellesa que amb alguna mida espera en pantalla petita. Tot i que si són les pantalles actuals de les teles també són... Uns minuts en una pantalla d'ordinador. Una pantalla petita. El que passa és que també hi ha una petita reflexió que he de fer. Que clar, si tu veus una pel·lícula a una pantalla de cinema i la veus a una distància, és la mateixa proporció que si la veus a una distància curta amb una pantalla de... Segurament, però les proporcions no fan exactament el sentiment que un té quan veu. No és el mateix. És veritat. Perquè les proporcions són una cosa... Però explica el que t'ha passat al veure aquest tros. Explica-m'ho perquè m'ha fet gràcia el que explicava. Sí, no, el que m'ha passat suposo que és el que havia de passar. Però clar, com que no m'havia atrevit a entrar de nou en aquesta pel·lícula, avui ja a punt de començar de nou la temporada, com que m'havia compromès a fer-ho, doncs me l'he posada. L'he posada a veure què passava. I resulta que m'he adonat d'una cosa, n'he de reconèixer, que absurda. I és que no vaig connectar en el seu moment en la pel·lícula, i em sap molt greu, perquè vaig estar dues hores i mitja amb avorriment i passant molt malament, perquè no vaig connectar amb una cosa tan evident, argumentalment, com que al començament de tot, pràcticament, de la pel·lícula, la dona, protagonista de la pel·lícula, li donen una carta on li comuniquen que ha mort el fill. Això jo, disculpeu-me, però no vaig adonar-me d'això. Clar, això és curiós perquè una persona que està acostumada, doncs com jo mateix, a veure moltes pel·lícules, que li passi això i a partir d'aquí desconnecti completament del que t'estan explicant perquè no saps quina connexió hi ha entre les escenes, i el que fan els personatges, simplement per una cosa tan absurda i tan tonta com aquesta, que és no adonar-te d'un petit... És que és una imatge que dura relativament poc. Sí, és molt ràpida. Llavors, clar, quan m'he adonat d'això, doncs he vist la coherència que Cesco va destacar aquí en el seu moment, que Jaume també n'ha parlat meravelles d'això, i que tinc curiositat per saber per què, per exemple, Joan, doncs no va entrar en la pel·lícula perquè si un se n'adona d'això al començament tot el que passa des d'aquell moment té una profunditat poètica, una coherència audiovisual. Jo vaig entrar-hi però més tard, ja ho saps tu. Segueixo pensant que és una pel·lícula molt interessant però vaig entrar-hi més tard. En aquest moment vaig entrar-hi però no amb la pressió o amb l'intensitat que vaig entrar-hi quan va haver-hi tot l'incident amb la relació entre el pare i el fill. però bueno, doncs tampoc hi tornarà a veure, per tant no sé què tornaria a passar si hi tornés a veure. Jo tinc moltes ganes. La història central sí que és la història del pare i el fill. Per tant, tot i que és veritat que ho desenvolupa el moment que la mare rep, la dona rep la carta que ha mort el fill, suposo que la guerra del Vietnam. Sí, per les dates ha de ser això. I llavors la història comença a ser s'ha explicada des d'un altre vertent perquè de fet té dos ritmes la pel·lícula. El Sean Pym que explica des de la seva versió quan ja és petit i quan és gran. Són dues versions diferents. Si no captes això, realment la pel·lícula deixa de tenir sentit. Això és veritat. Jo tinc moltes ganes de fer el que tu deies, de veure-la en pantalla gran, perquè en el seu moment em vaig perdre l'espectacle visual, sonori... i de muntatge que té. Sí que és veritat que potser el que més destaca, d'un punt de vista, és la part poètica, que no sé si del Jaume o tu que l'estacàveu, perquè jo crec que la pel·lícula, en algun moment, és com molt sensitiva. És a dir, et fa entrar en un món, però en realitat no és que et digui o et comuniqui clarament les coses, sinó que te'ls fa sugerint. Llavors depèn de tu del moment, del dia que tens o com estàs i dades aquesta càrrega poètica que té i que potser alguns espectadors no hi entren o els costa més d'entrar. Perquè l'altra cosa que té també és que té poc diàleg. La imatge està supercuidada. Exacte, pel molt que està dient el Joan, el guió en quant a diàlegs és relativament reduït i en canvi aguanta la pel·lícula la pròpia imatge. Llavors realment, i el so i la música. La música és preciosa, la música és extraordinària. Si no entres amb això realment cada vegada vas distanciant més de la pel·lícula i no la vius. Doncs jo ara estic buscant arguments i ja m'estiu donant alguns per recomanar-li la pel·lícula a persones a les que li havia dit que no havien d'anar a veure-la, que la van anar a veure igualment i que van dir que no li havien agradat gens. Per tant vull trobar la manera d'explicar que sí que és una gran obra i que s'ha de veure d'aquesta manera com esteu dient. Tot i que aquest autor ha vist... Em tracto completament de tot el que vaig dir de la pel·lícula i ja està, ho reconec. Ens passa tot això de tant en tant eh. He vist que ara l'última pel·lícula que ha fet ha estat com... Chiulada. Chiulada eh. Perquè es veu que s'ha passat a... El que jo he llegit... A Rensmarrik eh, perquè no hem dit el nom. Si, si, el Rensmarrik ha fet l'última pel·lícula de Venècia em sembla que és, no? El festival de Venècia, la llíndica La Chiulat. Perquè diuen que és massa com curs i deguta que s'ha interessat tant només per la imatge i per l'estètica i allò, I la història està tan cursi, diuen, jo no sé què va passar. Els hi ha passat com a mi, quan vaig anar a l'aula de la vida. Que no hi han entrat i la gent ha acabat xiulant. Però jo penso que aquests xiulets són els que no van saber en el moment que van veure aquesta. L'arbre de la vida va crear com una mena de... Què és això? Que ja van dubtar, no? Que ens està proposant. I ara ha dit xiulet precisament perquè... Però probablement baixa el llistó, com dius tu. Però jo penso que després quan parlem al llarg del programa de Mat al Suolment, aquesta pel·lícula que s'està... S'està en el divendres. S'està en el divendres. Que hi heu vist vosaltres. Sí, sí. Doncs quan parlem d'aquesta pel·lícula, matitzarem alguns aspectes del que representa l'art cinematogràfic, penso jo, que ho podem fer fàcilment. I allavòs, també s'interpretarà moltes coses. És que, això que dèiem diu, jo a vegades he vist pel·lícules i no les he entès gens. No les he entès, això vol dir que les haig de tornar a veure. Ja veurem quan, no? Però de cap manera fer un pronòstic categòric no em passarà pel cap quan estaré. Que és una mica el que tu deies d'això que no estaves amb prou capacitat per per assimilar o el que tu deies, va, què et va passar d'un francès? Que automàticament fas una valoració categòrica negativa i després resulta que no, que això és una altra cosa. Quan precisament, doncs alguns petits detalls doncs... Jo recordo que una de les coses que m'ha passat més això va ser amb Ciudadano Cain. Jo la primera vegada que vaig a Ciudadano Cain no hi vaig entrar i en canvi recordo perfectament, com si fos una llivència espectacular, jo estava a Nova York Hi ha una filmoteca a Nova York que passava en aquell dia que vaig anar jo al Ciudadano Kane. Amb anglès i tal, i ple de públic. Em vaig emocionar tant que va ser una cosa... jo no entenc com no t'ha pogut agradar Ciudadano Kane a primera vegada. No és que no ho entenies, és a dir, no. Que és el que se'n diu immersió. Perquè el fet d'estar al món americà segurament et podria contribuir a la teva òptica canvies. La gent estava tota emocionada, la gent va aplaudir al final. Tots eren americans, jo era l'únic que feia fons estrangeres a l'estat de turistes a negar. però la gent era americana i van aplaudir al final a la filmoteca de Nova York. Era una cosa espectacular. Jo penso que Ciutadacain quan es va estrenar va crear aquesta mateixa sensació de desordre, perquè anava bastant més enllà del que estaves habituat a veure com a cosa normal, i automàticament va quedar allò. I el cinema dels Rockwells és curiós, després deriva cap a coses que Veritablement són bastant més dures, eh? I automàticament això va representar que ell ja no va tenir mai èxit, eh? Vull dir... Es calva en suposo que... Jo llegia... avui llegint coses d'altres... d'allò havia... amb Margaret precisament... Un dels crítics comparava Margaret, que en parlarà en tot cas la Carme, amb el que li va passar a ella amb els Magníficos Ambersons, que la va fer després de Ciudad Nocain. Mentre Ciudad Nocain, l'Orson Woods va tenir absoluta llibertat per fer el que va voler, en el cas dels Magníficos Ambersons va estar completament tallada, revisada, A veure si un dia d'aquests aconseguim o es proposen perquè em sembla que també el Casal Utopia, el Cineclub Utopia del Casal de Jova, també som una miqueta com nosaltres, sense condicions. Ja havíem promès que tindríem aquí el Sergi Rada i ja el tenim aquí. Sergi. Gràcies, home. Bona tarda. Hola, Sergi. Hola, bona nit. Com anem? Benvingut al cinema sense condicions després d'aquests tres llargs mesos d'estiu, que nosaltres ja no podíem més de parlar de cinema. Sergi, m'imagino que no tant, perquè el cinema no t'abandona mai, oi? Ai no el sentim eh. Si puja. Si. Doncs et sentim pujot. Estem intentant sentir-te una miqueta més fort. No et sentim no. No em sentiu bé? Ara una mica millor. Ara una mica millor si, però no s'aguanta eh. A veure. A veure. Tornem allà. Si, a veure, digues. En tot cas haurem d'esforçar-ho per les dificultats. Ja et sentim millor. Sí, si no ara millor. Digues. Doncs bé, havíem de parlar una miqueta, fer un recorregut d'aquestes pel·lícules que ens vas anunciar a l'últim programa, que faríeu a l'estiu, concretament la invenció de Hugo, Atac the Block. Drive, no? Drive. I Drive. Com ha anat tot plegat Sergi? Bueno, doncs Atac the Block va anar molt bé, va ser aquí a l'exterior del Casal de Joves, a L'Eireguiura, a part era una sesió gratuïta, i va agradar força, era una projecció enfocada principalment al públic, jo. i van riure bastant i els va agradar bastant Atac de bloc. Però això per ser per un públic jove com tu dius és una cosa i perdoneu ja la crítica així morduda és molt diferent a un producte com Amanecer per exemple. Estem parlant d'un cinema fresc, d'un cinema una mica bandarra però que té una gràcia i té un interès així per seguir el que ens explica la pel·lícula penso que és molt gran. A veure ara em diràs que heu programat Amanecer al cine Clocotopia i l'hauré ja Aquesta sessió no era del cineclub utopia. Fem actes durant l'any enfocats sobretot als menors de 18 anys. Dos sessions al any que es diuen cinema més jove. Una la fem al Nadal, que sempre acostuma a ser la pel·lícula de Pixar d'aquell any, quan la fan bona, que és gairebé sempre. Acostuma a passar, que és bona, sí. I l'altra és a l'estiu, que la fem a l'exterior del Casal, de fet la fem doblada, no? I el cinema club ajuda a... Col·laborem. ...almenar els drets d'exhibició i tal, però no l'ha fet el cinema club. Sí, és veritat, ens ho vas explicar així i jo ara ho he interpretat malament. I pel que fa a Drive, naturalment té curiositat, perquè és una pel·lícula que ens va impactar força, alguns positivament, a mi concretament. A mi també em va agradar. A mi també em va agradar, sí. Com va rebre al públic la pel·lícula Drive? Sergi? Us estic perdent, eh? Ara no us sento. Ah, sí? Ara ens sents? A tu sí. Sí? Bé, doncs t'estaven preguntant com va anar Drive. Eh, bueno, Drive va ser una mica fluixa de públic. La gent que va venir els hi va agradar molt. però bé, vaig coincidir amb una sèrie d'actes a Barcelona i tal. Hi havia un grup de música, que els membres d'aquelles enjuts, que tocaven a les festes del poble sec de Barcelona. Sí. Hi havia molts d'altres joves que van allà, també em vaig coincidir amb una altra història, i bé, vaig ser una mica fluixa de l'assistència. Però a la Geliva li va agradar força. Però qui va venir va quedar content. La veritat és que la pel·lícula és... I amb la invenció d'Ugo... Sí. Va començar a ploure abans de començar la pel·lícula i va parar per posar-la. Aleshores, quan el van posar, la gent que es va atrevir a... Està allà a la intemperie, oi? No han tingut gaire sort amb l'assistència de públic aquest juliol, aquí a Can Ginesta, una per la bruixa i l'altra per... Les vacances, segurament, també, que molta gent. En qualsevol cas, la programació era interessantíssima, i s'ha de fer d'aquesta manera. I pel que fa a la tornada del setembre, la setmana passada, ja va bé, és inepropotopia, Los Descendientes. Ja ens comencem a escalfar un altre cop, ha començat força bé, la gent va aplaudir bastant al final de Los Descendientes. Està molt bé, està molt bé. I la història en si està bé. És una història que està ben explicada, jo crec que molt americana, però té l'interès que està posada a Hawaii, que tothom pensa que Hawaii és com el paradís del no res, i allà hi ha una història d'una família, i sorpren la ubicació. I la defensa de la família que fa el cloni, que potser seria més típic que ho fes una dona, ho fa un home, llavors això també li dona un cert interès. i és força curiós. Trenca aquesta imatge. Està bé. I ara explica'ns una miqueta per acabar aquesta primera participació teva en aquest primer programa de la temporada. Estem com sempre molt contents de tenir-te aquí. Explica'ns la decisió aquesta, perquè jo estic sorprès. M'ho has dit abans de començar el programa, de programar Els Vengalors. Bueno, és una pel·lícula que esperem que atregui a molt de públic. dintre de les feses de tardor. El primer dia de feses de tardor, que és el divendres, projectem Los Vengadores. És una pel·lícula comercial, però tot així jo crec que és una bona pel·lícula. A mi em va agradar molt, em va divertir molt. Jo soc un fan també dels superherois i dels còmics i tal. Però has de ser un fan del còmic per poder gaudir-la? És molt entretinguda. A veure, t'ha d'agradar el cinema comercial, el cinema de fetes especials, el cinema de superherois. Si t'agraden les coses és molt entretinguda. Si no t'agraden els efectes espacials o històries així una mica més fantàstiques no entraràs a la història, no? Però encara si t'agraden una miqueta la disfrutaràs molt perquè seràs molt entretinguda, molt divertida. I ara me'n recordo que l'havia vist, no em recordava quina era, i que vaig anar amb el meu nano a veure-la i jo vaig sortir contentíssim i el meu nano encara molt més que jo. El meu nano quan va sortir volia comprar tots els Tots sapien qui n'era cadascú i què feia i tal. I a mi confesso ara que me'n recordo d'aquest. He vist la pel·lícula, que em va semblar una pel·lícula molt correctament feta. És a dir, és una pel·lícula ben feta. Molts actors, bones interpretacions. Quin dia serà que et passi? El divendres 19 d'octubre. Perfecte. Això sí que estarà dintre del Cineclub Utopia, però d'aquestes festes de la tardor que dius, oi? A part, jo acabaré de tornar del festival de Sitges, que me'n vaig del 4 al 14. Comptem amb tu aquí per fer-nos el... Parlàvem abans a la presentació. Comptem amb tu i a veure si tornes a batre el rècord. Tu sabràs el que fas. Molt bé Sergi, doncs moltes gràcies i comptem amb tu precisament, si t'animes, doncs el dia 14, el dia 16, perdó, que ja haurà acabat tot, doncs per parlar una miqueta i fer un especial de com ha anat tot. Si pots escapar una miqueta i venir aquí al programa llavors ja... Seria perfecte. Seria fantàstic. Perfecte, moltes gràcies. Que vagi molt bé. Bona nit, adeu. Doncs vinga, nosaltres continuem amb el repàs de totes les pel·lícules que hem vist, que són unes quantes em sembla eh? Sí, bé, i tant, que n'hem vist unes quantes. Home, durant l'estiu si no fas altres coses, per exemple viatjar o anar amb espais idíl·lics com el Joan, doncs et quedes molt a prop aquí i la veritat és que vas al cinema. Jo de les pel·lícules interessantíssimes que he vist és aquesta de Cafè de Fiore. Les esmentaré però sense matitzar grans coses en tot cas. durant l'estona que parlarem d'aquestes pel·lícules, doncs poden anar sortint matitzos. Per exemple, el que acaba de dir aquest xicot d'aquí, del Sergi, sobre que una pel·lícula pot ser divertida i això no vol dir que no sigui agradable, o aproximadament ho ha dit així, m'ha semblat molt interessant d'allò. Després, també, Aquesta Mont-Rays-Kingdon també la vaig trobar molt fresca. Una pel·lícula caram, molt, molt, molt bo. Jo l'he vist, jo l'he vist. El pollastre amb tiruales, amb prunes, doncs és també una pel·lícula molt polletarota, però com molt realista. Tot al contrari, crec, aquesta sí que no dona la sensació d'exageració, i ho avanço, que dona a matar-lo suavemente. Allà hi ha una ficció exagerada, que això no vol dir que sigui dolenta, sinó que hi és. I aquí, en canvi, acaba la pel·lícula i dius, carai, i això és així, eh. Aquesta pel·lícula que dius de Pollo Contiruelas està basada en una novel·la gràfica de la mateixa autora de Persepolis, de la Marjane Satrapi, i està feta pels mateixos directors d'aquella pel·lícula. El que passa és que no és d'animació, no està feta de la mateixa manera, sinó que està feta amuntor realista, però jo no l'he vist i tinc moltes ganes. Ara que en aquests moments estem una mica oblidant els termes del que és la nostra societat, amb tota la seva justícia i injustícia, la veritat és que veus aquesta pel·lícula i dius eh, tu escolta, què estem fent aquí? A veure, si ens passem de rosca, doncs ens poden passar coses francament dures. Molt interessant, almenys per mi va ser... I llavors ja amuntor més distès, doncs la delicadesa. És una pel·lícula amable, oi? És d'aquelles que la tothom ho agrada. Quina és? Una pel·lícula francesa, basada en una novel·la d'èxit d'un germà que... I es diu La delicadesa. La delicadesa, sí. És gairebé igual que el xicot de la meva germana, també. No l'he vist. També la vaig poder veure. I també són així amables, però caram, van donant així unes puntades que tenen molt a veure amb la realitat social. I bé, en tot cas, doncs la pel·lícula per mi estrella seria Matalos, probablemente, però hi ha una altra pel·lícula que és El Nom, que té un assemblatge molt clar amb la que va fer el senyor Polanski, aquella de... Del salvaje, no? Sí. A un deu salvatge, veies? Sí, perquè està fet precisament, està fet en un escenari, en una habitació. Perquè és una obra de teatre també. Que et servirà perfectament per fer el programa. No l'he vista jo aquesta, eh? Sí, però... Però un deu salvatge sí, eh? Però aquesta no. L'acaben d'estrenar, l'acaben d'estrenar. Deu fer una setmana o quinze dies se n'ha estrenat. I de quin país és aquesta? Francesa, Francesa. L'has de veure, Carme, per quan facis la... En tinc moltes que em passen en una habitació, eh? No em pateixis. La més moderna és aquesta. Aquesta és una pel·lícula que la crítica de la part final li troba doncs un excés d'acabar-ho fins i tot bé. probablement és veritat, però caram, s'assegueix amb molta tensió eh, tota la pel·lícula gairebé. Ja dic, al final potser sí que és una mica massa arrodonini el tema i tot el contrari de la pel·lícula d'en Polanski, que penso que té un creixent i un flasc en creix amb el... No vol quedar bé el Polanski eh. No, a ell l'importa ben poc exacte. I allavòs bé, vull dir aquesta diferència no? Bé, vull dir aquestes N'hi ha algun altre, però aquesta seria... No em va desagradar Tampoc terra ferma, en consta. Jo la vaig veure com un parell de més. Jo l'he vista també, l'he vista. Aquella italiana, no? Aquesta és una pel·lícula que la gràcia està amb la combinació d'elements, no? Vull dir, com posa en solfa doncs aquells que van a fer turisme i aquells que arriben de diferents països que no tenen res i arriben aquí. O sigui, aquest contrast de matí és impressionant, les tres o quatre imatges que els posa una davant de l'altra. Francament, reïcida. A mi em va agradar molt. Jo fa molt de temps que recomano d'aquest director una pel·lícula que es diu Respiro, que possiblement es pot dir fins i tot que és superior a aquesta en quant a les conclusions que pots treure respecte a la manera com les persones condicionem els altres, però clar, aquesta terra ferma implica més qüestions socials també i implica estar rodada com a part del programa de les Nacions Unides per la reflexió sobre tot el tema de la immigració i de tot plegat, llavors potser està massa implicada en aquest tema, llavors ja d'alguna forma es fa com predible el que passarà. Però vaja, el que tu dius, les imatges, el tractament, la poesia que tenen a cada moment... Els primers plans dels rostres dels actors són veritablement impressionant. I l'utilització del llenguatge també. Un simple gràcia. No, gràcies no. Que surt en el tràiler i també surt a la pel·lícula. La veritat és que val molt la pena seguir aquest director. La que també està molt bé és l'Elefante Blanco. La veritat em va sorprendre molt favorablement. Aquest és el d'Alzantina, oi? Sí, com a íntegra. Per què? Per què és recomanable? Jo no l'he vist. És com un document. Pràcticament estàs en contacte amb la vida mateixa i la seva injustícia. I els diferents elements que lluiten amb ell, en aquest cas, l'Església catòlica. I molt bé. I la vaig trobar molt potent en tots els sentits. En un final, jo penso que amb el meu realisme impossible. I un moviment de càmera en tot aquell barri. Bé, ella en sap molt de fer cine, eh. Però jo penso que les pel·lícules anteriors hi han anat millor que aquestes, eh. La primera, com es diu, el director, aquest argentí, el... Com es diu? Ell té una cosa... És el director de l'Hijo de la Novia. No, l'Hijo de la Novia no. És el director de Caranxo. I és el director d'una primera que és segurament la més coneguda d'ell, que va d'un senyor que treballa amb una grua, en blanc i negre, És que no me'n recordo com es diu ara, ni la pel·lícula ni el directe no l'he vist. Mundo Brua. Mundo Brua. Mundo Brua, sí. Mundo Brua és la pel·lícula que el van comprar amb ell. Que no me'n recordo com se diu, com es diu? Ara seguida t'ho dic, perquè ja sé qui és, però no me'n recordo, però a internet ens ho diu tot. Pablo Trapero. Pablo Trapero, jo penso que és un bon director, però crec que les primeres pel·lícules, per mi, pel meu gust, són millors que aquestes últimes. És a dir, és un senyor que en sap, El Darín està genial en aquesta pel·lícula, jo penso que està francament bé. I la noia també. La noia és la seva dona, no si ho sabeu. La noia que surt és la dona del Trapero. Que ja sortia Caranxo. I potser estava millor inclús a Caranxo, que treballen també els dos, el Darín i la dona. Estava millor a Caranxo, que és una metxa que té problemes i tal, que no passa amb aquesta. Però bueno, és un director interessant, un director que penso que ens l'hem de seguir. Hi ha una altra pel·lícula també que va dirigir el senyor Trapero, que vaig veure l'any passat a Caixa Fòrum. que parlava de les dificultats de les persones embarassades a dins de les presons d'Argentina. No em feu dir com es deia, perquè això no me'n recordo, però francament també era un recital de cinema. Però jo penso que el que tu dius amb un realitzador d'aquestes característiques Potser sí que és millor una que l'altra, però caram, totes tenen una mena de línia. Ella en sap. Que francament... Quina era l'anterior de cada anxo, com es deia? La Defante Blanco trobo que el moviment de càmera, com t'acabes submergint en aquell submunt que no té sortida, que està tancat per tothom, que aquella canalla no poden respirar perquè tot allò els fica a terra. Tot allò està, des del punt de vista de la càmera està extraordinàvem ben descrit. Ell en sap de fer cine, és a dir, penso que els feines pel·lícules ho demostra claríssimament. Perquè és que inclús tu t'esfixis allà dintre. Ja, ja, ja. Pel·lícules de Pablo Trapero ja que estem fent aquest medit especial que de vegades ja ens surt així espontàniament sobre un director doncs Mundo Grua. És la primera? La primera del 99. Sí. Després? Mi mejor enemigo. No l'hi he vist. Envia Tierra en Rojo. Tampoc. Família Rodante. Diu buen dia a papà. Gèminis. No han arribat aquestes, eh? Tot això no ha arribat. Nacido y criado. És possible que siguin curmetratxes o que siguin algun documental. No han arribat això. La ràbia. Tampoc. Em sembla que la que tu deies és leonera. Jaume. Leonera. Carancho. La vida nueva. I Elefante Blanco té una producció que es diu Taito. Ella estava de president ara del festival de Venècia, doncs estava de president. Per tant és un tio que ha conegut i que ha fet coses i que té futur. I va xeular també el Marri. Una broma. Vinga doncs, anem per Margaret. Més coses. Jo la vaig veure al principi de l'estiu. Però em va semblar una pel·lícula interessant i després quan he mirat el que li ha passat com a elaboració de la pel·lícula i com ha acabat sortint m'ha semblat interessant comentar-ho. A veure, aquesta pel·lícula és una pel·lícula del Kenneth Lonergan, americà, que la va començar a rodar el 2005 i és una pel·lícula que va sortir als Estats Units el 2010. És a dir, es va tirar 5 anys amb plets, amb problemàtiques amb la producció. No ha arribat fins al 2012, és a dir, aquesta pel·lícula... No, fa estats units es va presentar el 2010. Jo entenc que ha arribat a l'anestrenat també ara. És igual, no vindrà de dos anys. El juliol del 2010... És que val la pena explicar diverses coses. Hi ha diverses versions. És a dir, és una pel·lícula que ell treballa dos anys amb el guió. Primer s'ha de dir que és un senyor que és un famosíssim home de teatre de Nova York, molt prestigiós, que es dedica a escriure teatres, bàsicament, i que havia fet una pel·lícula anterior en què es deia Puedes contar conmigo, de l'any 2000, i que era un senyor superfamós, perquè aquesta pel·lícula està nominada com a millor guió de Hollywood dels Oscars. Aleshores, resulta que ella escriu una història pel cine i està dos anys. Una pel·lícula que dura, la seva versió dura quasi 3 hores, la que s'ha escrit al mercat i la que hem vist aquí dura 150 minuts, és una pel·lícula llarga, és una pel·lícula amb molta ambició jo crec, amb tota ella, tant des de la història com de la manera en que està Feta. Està feta. Però és una pel·lícula que per les raons que siguin va tenir diferents problemes amb la producció i amb les exhibidores. Amb la Fox jo crec i amb la... 2100 Fox. El resum final és que aquesta pel·lícula li ha costat molt sortir al mercat i encara està amb litigis. I encara té problemes d'aquesta manera. No, el més greu que podria explicar jo en relació a això és que ens la vam passar a l'estiu abans de començar l'estiu. La Fox Era evident que no els interessava la pel·lícula, que es veien obligats, suposo, per compromisos comercials d'estrenar-la, però que no havien fet promoció. No. No la van passar en castellà, cosa que no han fet mai a les pàgines de premsa, per exemple, la passen en versió original. Aquí ens la van passar, a més, en castellà. Vam passar absolutament de tot. I després vam saber, us va saber que, a part dels indicisos aquests que hi ha hagut, el 2007, la pel·lícula no acaba d'estar d'acord com la volien fer, llavors li donen l'Escorcese i fa una nova versió de 160 minuts. No, una nova versió de muntatge. De muntatge, de muntatge. La pel·lícula ja està feta. La pel·lícula està feta i li fan una versió nova de muntatge. I tampoc s'accepta de l'Escorcese. I tampoc s'accepta de l'Escorcese ni a ells tampoc no els agrada. I finalment, ara, i el que he entès és que ara aquest estiu, una mica abans de l'estiu, ell llença la pel·lícula a la seva versió de 150 minuts però que la vegada, una mica més tard, han llançat per DVD la versió sencera que són quasi 4 hores. Llavors, jo haig de confessar, clar, això és molt personal, jo he de confessar que la pel·lícula em va semblar una obra mestra. És a dir, em va semblar una pel·lícula que és veritat que es notava que li faltaven coses perquè hi havia moltes coses que potser no intuïes però acabes d'entendre perquè sobretot estaven tallades i estaven eliminades. Però a mi en conjunt em va semblar que tota la problemàtica, amb això potser no estarem d'acord, és a dir, tota la problemàtica de la noia, de l'Elisa que em sembla que es diu, que és una nena que es prenta sense cap empatia amb els espectadors. No, és que a veure, la meva versió. Jo no diria de seguida que és una obra mestra, costa molt de dir una cosa així, la diria de molt poques. Però sí que és una pel·lícula que cal fixar-se en ella, això sí que ho diria. És una pel·lícula amb pretensió, per tant això sí que és objectivament cert. És una pel·lícula complexa i té un punt de caòtic. Llavors, comença molt bé la pel·lícula. La història és un adolescent que és jueva, sí, és la Lisa Cohen, que quan comença la pel·lícula ella, per les raons que siguin, està buscant un barret de Conway i el conductor d'un autobús, i no el troba, i no el troba. I llavors passa al costat d'ella un autobús i el conductor de l'autobús porta aquest tipus de barret. I llavors ella li vol preguntar sobre el barret. Coqueteja amb ell, ell s'hi fixa amb ella i llavors hi ha un accident i mor una dona. I això és el començament de la pel·lícula. La veritat és que el començament de la pel·lícula és boníssim. Boníssim d'imatges i de com està portat aquesta història inicial que fixa la problemàtica que neix amb aquesta adolescent. El que passa llavors és que ella veu morta o morint-se a la persona que ha estat atropellada i a partir d'aquest moment ella que és una adolescent de aproximadament 17 anys és una persona relativament fràgil com a psicològicament, perquè és adolescent entre altres coses. Relativament fràgil i relativament... I pertinent, jo penso que és adolescent i pertinent. Com tots els adolescents. Això si que està ben dibuixat perquè és un personatge que és en tots els moments No tens empatia amb ella. Exacte, és antipàtica. I això ho són conscients, són antipàtiques. I són conscients, els directors ho diuen, i l'Anna Paquin, que és la noia que fa, que fa molt bé, doncs són conscients que volien aconseguir això. Però no solament és que és antipàtica, jo crec que aquesta mena d'antipatia que ella té, en el sentit que no té ni somriure amable, ni té algun punt de tendresa, ni algun punt de contradicció que l'espectador li pogués disculpar. Les contradiccions que té l'espectador tendeix a no disculpar-li. Llavors aquesta nana, en aquest context, té un sentiment de culpa que no troba la manera de digerir i de solucionar. Perquè es fica dins del forat i no sap sortir. I aquesta és la pel·lícula. al centre de la pel·lícula. Per tant hi ha un punt interessant, un, l'adolescència d'aquesta nana està molt ben descrita, no és un personatge amable, amb això potser ell que és de cine independent ja juga aquesta carta, no és un personatge amable, I es dona algunes coses que són una mica estereotipades. És filla d'un matrimoni separat, que ella viu amb la seva mare. El seu pare la convida i finalment no hi va. Ella viu solitària. És una pel·lícula de solitaris. Ella està sola. La mare està sola. El pare en certa forma també està sol. El professor que és el Matt Damon, que a mi no em va agradar en aquesta pel·lícula, trobo que és un personatge poc agafat. El germà d'ella, que és un nano petit que té uns deu anys, que és un solitari absolut, perquè tothom entra i surt d'aquella casa i ell està amb els seus cascos i res més. Per tant és una pel·lícula que parla sobre l'aïllament de les persones del món nostre. Actual. I això si que està ben descrit. Molt ben descrit. Després què passa? Que és una pel·lícula amb moltes històries simultànies, perquè llavors ella es veu amb obligació de trobar aquest conductor, el busca, llavors ja... Comença a conèixer les amigues de la morta... Sí, llavors la pel·lícula jo crec que llavors és... durar, no se si és pel muntatge o perquè la història en si se li en va una mica les mans o perquè vols ser caòtica. O perquè a més hem vist l'hora i mitja o dues hores i en canvi la pel·lícula dura gairebé quatre hores. A mi malgrat d'això no se'n va fer llarga. Vull dir tothom diu ah, una hora i mitja, no se'n va fer llarga. No dues hores. No se'n va fer llarga, la història està ben explicada. I el caos també el disculparia, perquè és una història que passa a Nova York. Després de l'11 de setembre. Exacte. i es viu aquest pic de climat que està ben descrit. No m'agraden a mi part de la història amb la casa de Segurances, el tema mercantilista de com es tracta aquest tema, i després perquè hi ha un punt que no és absolutament sincer, no tan sincer, sinó com creïble de com viu la nana aquest sentiment de culpa, que no arriba a ser sentiment de culpa, sinó sentiment d'intranquilitat que no la deixa viure bé. I llavors busca cinquanta coses per solucionar un problema que és d'adolescència en comptes d'afrontar una dificultat que la vida mateixa li porta. El títol, el títol de la pel·lícula es diu Margaret, que jo primer vaig pensar que era el nom de la nena, la nena es diu Lissa, i en canvi Margaret és que és el títol d'una poesia que el professor de literatura... Llegeix. Llegeix. I és una poesia maca, perquè de fet és una poesia que parla de la transformació es diu primavera i tardor. I parla de com es transforma de fer les persones. Hi ha un moment, hi ha una frase que és maca perquè ve a dir-li... el dolor i la tristesa i el plorar un les acaba aprenent a la mida en que va vivint. que vol dir com es fa gran. Per tant és una poesia dedicada al fer-se gran que significa frustració però també llibertament. A mi m'agrada molt sobretot pel muntatge, pel ritme que té. Té un ritme no habitual, és una cosa cobertament diferent de l'habitual. Els actors trobo que estan bé, sobretot l'Anna Paquin. I també hi ha una relació amb la mare. La mare és la dona del director. Fins al final de la pel·lícula, quan hi ha l'escena que em va semblar brillantíssima a l'òpera, em va semblar que aquesta era una pel·lícula genial. I jo confesso, he de confessar, que quan vaig sortir del cine sabent, perquè Lluís Algorina per allà ens va explicar que la pel·lícula durava quasi 5 hores de la versió sencera, vaig dir-me, si aquesta pel·lícula, aquest dvd sencera arriba a Espanya, l'únic que faré serà comprar-me, perquè jo vull veure tota la pel·lícula sencera. No cal les 5 hores. Abans em va passar que tinguem temps, jo volia parlar d'una cosa que és com he sabut S'han perfeccionat tres films que representen els Òscars a Espanya. Els tres films són, primer, el Grupo 7, d'Albert Rodríguez, que ja està estrenada, i que ja n'hem parlat alguna vegada abans, Blancaneus, del Pablo Berger, que es presentarà aquests dies demà o passat demà a Sant Sebastià, i que s'estrena el 28 de setembre, i l'artista i la model de Ferran de Truéva, que també s'estrenarà el 28 de setembre i que també competeix al Festival de Sant Sebastià. Aquest estiu he tingut l'oportunitat, o la sort diria, de veure les dues que encara no han estat estrenades. I em sembla que primer podem comentar, avui no hi haurà temps de comentar la segona, podíem comentar almenys Blancaneus, perquè em sembla que val la pena dir alguna cosa. El primer que s'ha de dir de Blancaneu és una pel·lícula que sorprèn. Suposo que és un producte de l'època, és a dir, reflecteix un cert intent d'espanyolitzar el país. Què vull dir amb això? Doncs que el film explica la coneguda història de Blanca Neus, però amb uns canvis molt significatius. La Blanca Neus és torera. Els eranitos, els nans, són un grup de 7 eranitos que fan corrides de toros pels pobles, com si fossin del circ, i que s'anomenen los eranitos toreros. Està ambientada en els anys 20, a Andalusia, amb la magnífica Mont dels Toros, magnificant, vull dir, exagerant, posant de manifest que és magnífica el Mont dels Toros, del flamenc, dels tricornis de la Guàrdia Civil i dels bigotets tipus Hitler o tan habituals en aquella època. La pel·li, a més a més, segueix la moda que ha creat una mica d'artist. És muda, està rodada en blanc i negre i amb un repartiment de luxe. La Macarena García fa de Blancaneus Toreda, la Maribel Verdú és la Malvada de Madastra, l'Àngela Molina fa de l'Àvia de Blancaneus, la Ima Cuesta fa de la Mare i el Josep Maria Pou, atenció, fa de català sense eres, és un català comerciant que no té cap escrúpol. És de domini públic, tothom ho sap, que el PP ens ha obsequiat recentment amb una pujada de l'IVA que va del 8% al 21% en espectacles, concerts, entrades de cinema, obres de teatre, musicals, etc. El que no sé si tothom sap és que els toros no s'han tocat. És a dir, els toros s'han quedat al 8% que tenia abans tota aquesta mena d'espectacles. Igual que el material escolar, que sabeu que s'ha pujat. Hi ha també un fenomen que està passant ara que a mi em sorprèn molt, que em té fascinat, que és l'aparició de programes que demaneixen corrides de toros, que posen una manifest les corrides i informen sobre les corrides, i fins i tot en hores d'aurari infantil, cosa que sembla ser està prohibit. És que sembla allò de dir, com és possible prohibir això? Clar. I a més a més parlamentàriament. Resulta que Blancaneus, per mi, des del meu punt de vista, està, que és una pel·lícula del Pablo Berger, està en aquesta línia, és a dir, l'exaltació i glorificació del món dels toros i dels toreros, i està feta, val la pena dir, amb molts mitjans. No sé com ha anat això, però els mitjans són evidents. Magnífics escenaris, grans actors, bona realització, és a dir, potser el que més destaca al meu punt de vista, això és una precisió personal, és precisament la realització cinematogràfica, la fotografia en blanc i negre és magnífica, el muntatge d'imatges esplèndid, l'actuació dels actors bona, i els escenaris triats són, bueno, s'han gastat molts diners per fer aquesta pel·lícula. I aquestes són les que... Aquesta és una de les tres triades de les tres triades. Tindrem polèmica. Però la història és anodina i des del meu punt de vista interessada únicament en l'exaltació dels tòpics de l'Arte Torero. D'uns valors. Com que està molt cuidada i molts d'aquests tòpics penso que agraden als estrangers, A mi no m'estranyaria que la pel·lícula tingués un cert èxit fora de les fronteres espanyoles o fins i tot a l'Espanya profunda. Des d'un punt de vista més riurós, potser la podríem valorar com fèiem pel·lícules nazis per la seva estètica, però no pel seu contingut. No sé si m'explico. Tu ja li has tret una pila de vots amb els comentaris que has fet a favor dels altres. Entre aquesta pel·lícula i l'artista i la modelo de Troéva, infinitament millor, me'n quedo moltes vegades més amb l'Efenda Troiba que no cap a aquesta. És una pel·lícula sèria, sensitiva, i per tant, doncs bueno, en parlarem el dia perquè no penso que ara hi hagi massa temps, però... De totes maneres, si el Hemingway o l'Orson Welles poguessin votar, votarien per aquestes. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. Els anys 30. però et pregunto tu que l'has vista si tot això veritablement es pot considerar, perquè tu dius sí però ja ho torno a preguntar, una exaltació veritablement d'aquests valors o hi ha una paròdia aquí també del fet perquè ho dic perquè Pablo Vergés havia fet anteriorment aquesta pel·lícula de Torremolino 73 que és una pel·lícula que reflecteix tota la moguda, per dir-ho així, d'aquests anys de cinema eròtic i fins i tot una mica pornogràfic. Per què no fas la pregunta més directa? Qui s'enfadarà més veient aquesta pel·lícula, no? Vinga, anam a per aquí. Si s'enfadarà més bé. Home, jo penso que, a veure, jo crec que sí que és una excepció. La història de la Blanca Neus tothom la coneix, és a dir, no hi ha cap novetat amb la història. Simplement la novetat està en que la Blanca Neu és torera, el seu pare també és torero, el pare mora, llavors tot aquella es queda doncs amb la... Tot el mateix procés. Tu has vist Alicia i els 7 nans eròtica? No, és una versió també. Però el que vull dir jo és que allà es persegueix de l'autisme. Aquí què es persegueix? Es persegueix d'exaltació dels toros. Cadascú deu seguir una cosa concreta. De les tres que he vist, a mi Grupo Cite em va agradar, però tampoc la trobo una meravellosa pel·lícula. En canvi, l'artista i la model on el troba, basada en un guió d'en Jacot Carrier, que com sabeu és el trajador que treballava amb el Buñuel, que havia fet... La insuportable del cert és un guió d'ell. La insuportable del cert Aquesta és una de les que veuria sempre jo. Ja t'ho avanço pel programa. D'acord. Són parles de les pel·lícules que sempre tornem a veure. Mira, el senyor Jean-Claude Carrier té fet el diari d'una camerera del Buñuel, Belge jour del Buñuel, la Via Láctea del Buñuel, el disquet Encanto de la Borgesia del Buñuel. Però també ha treballat amb el Tambor de l'Ojalá, que és un guió d'ell. El gran buf. La Zirano de Bergerac també és d'ell, d'Anton del Bagde també és d'ell i el son portaveu d'Ave del Ser. Aquest guió, el tuveva explica Es una película que me ha llevado mucho tiempo dentro. Durante muchos años he soñado con hacerla. Tengo la sensación de que ha ido haciéndose y creciendo dentro de mí durante todo este tiempo. La película dice que intenta plasmar y observar el propio acto de la creación en el interior de la obra. Retratar al artista en el momento mismo de la creación. El artista y la realidad, el artista y el mundo, el interior y el exterior. Com a gran part de les artistes, antics i contemporanis, Marc Ros, que és el personatge de l'escultor que surt, que ho fa el Roger Fort. Els dos actors, més surten dos actors, surt el Claudio Cardinale, que fa un paper secundari. El Claudio Cardinale. El Claudio Cardinale, que està molt gran, fa de mare, com si diguéssim, de dona del Roger Fort. Sabeu qui és el Jean Roger Fort? El veí de la peluquera. Sí, sí, sí. I ella és l'Ayda Folk, que està perfecte. El peliu està rodat en blanc i negre també, en francès. I bueno, com a gran parte de los artistas antiguos y contemporáneos, Marc Cross, que és aquest escultor, nuestro escultor, ha conservado su vida, su trabajo y la búsqueda al de la belleza. Y su tema ha sido el cuerpo humano y más concretamente el de su mujer que es la Claudio Cardinale. Els francesos sembla que hagi dit, ja veuràs com tornarem a guanyar amb un blanc i negre. Si apuntirà una altra vegada. Està en francès a dir. Però és una pel·lícula d'aquí no? El capital no sé de qui és. Deu ser espanyola la pel·lícula. Però està feta amb actors francesos, en versió francesa, perquè el guionista, el guió és francès, però no sé qui és el productor. Jo suposo que és espanyola, perquè si la presenta a Espanya... Si la presenta a Espanya... Si la presenta a Espanya no sé que la pel·lícula serà espanyola eh. Després d'escoltar-te tot el que has dit, Joan, perdones. No, digues. Jo penso que has anat a parar el mull de l'os, per dir-ho d'una manera. Si són preguntes que tenen una contestació, la qual, doncs, aquell que ens pugui escoltar, doncs, el convides, no? I això està molt bé. Jo penso que és exactament igual que la pel·lícula mata el suau ment, no? Per què? Doncs perquè és una pel·lícula que és una exageració, en aquest cas no és pas gaire diferent del que podria ser Doncs no ho sé, fins i tot el Padrí o un dels nostres, no? Vull dir, una pel·lícula de Martínez Corsés, si no recordo malament, un dels nostres. Sí, sí, sí. Llavors allà ja ens va impressionar de la manera que tracten la marginalitat, no? Però en la pel·lícula d'aquesta Mat al Suament no es tracta la marginalitat. I va implícita en tot cas. Però ja es parla d'una altra, ja ho sabem allò. Per dir-ho d'una manera ja estem assabentats del que representa la marginalitat les reaccions i els inconvenients que crea. Ara qui ens parla que hem arribat al fons de la qüestió, que en definitiva per controlar aquesta marginalitat, i a tu això t'ha preocupat molt pel que m'has escrit, no? Doncs resulta que això per controlar-ho ha de ser políticament. Però jo diria, jo tinc una opinió diferent. És una pel·lícula que no, que a més hem vist ella i jo perquè l'han passada aquesta setmana per l'estrenar-la el divendres i clar, no l'has pogut veure l'estrenat. La pel·lícula per mi és una pel·lícula cínica i una pel·lícula de dretes, i és una pel·lícula que a alguns crítics tinc la sensació que els pot agradar, perquè segurament la deixaran bé. El Brad Pitt, perquè es veu que el Brad Pitt estava buscant, pel que he llegit, un personatge que no havia fet mai que fos el que fa, que fa de dolent. I és veritat que el Marc Petit és un actoràs, perquè ho fa perfecte, ho fa meravellosament bé. Ara, jo no em carrego ni l'actuació d'ell ni David Jenkins, que també ho fa molt bé, que és el seu company, sinó que el que em carrega és tota la filosofia que hi ha darrere de la pel·lícula. Per mi és una pel·lícula de dretes i a més a més cínica. Perquè la pel·lícula passa una història que aparentment és de lladres i serenos o de mafiosos o de gent de la màfia que es dedica a la marginalitat que explicava el Jaume. però que a la vegada va intercalant, va intercalant, és el moment en què hi ha doncs les eleccions de l'Obama, doncs i tal, i que va guanyar, però no ha guanyat encara, i aleshores en aquest moment, no hi ha temps d'explicar-ho segurament, sempre al proper dia, en el moment de passar tot això, va intercalant tot això per arribar al final de la pel·lícula i dir, tu t'adones que ell és un fill de puta, és un senyor cínic, és un dolent, dolent, dolent, perquè es carrega la gent sense escrúpols i dalt, I ell sugereix que els polítics que hi ha són iguals que ell. És clar, molt fort. Em sembla molt fort que ell sugereixi que l'Obama, que tots aquests són exactament iguals que ell. Però la pel·lícula, això em sembla molt de dretes i molt cínic. No ho sé, jo no l'he vist, però aquesta és una tesi que en aquest moment té molta canxa. Perquè en aquest moment tothom pensa, jo crec que... Els polítics són tots corruptes. Exacte. I és una percepció que en aquest moment té molta auditòria. Tenim una temporada per intentar respondre algunes d'aquestes preguntes que s'han plantejat en el primer cinema sense condicions de la temporada 2012-2013 i que podeu tornar a sentir en el blog cinemasensecondicions.blogspot.com d'aquí a una estoneta. Ens acomiadem. Resorbeu la setmana vinent, Joan, als millors films del cinema europeu. Fins al mes que ve. A reveure. Bona nit.