A l'escoltes, ràdio d'esper, Sintonitzes, ràdio d'esper, La ràdio de Sant Just, Durant l'8.1 Ràdio d'esper, Durant l'8.1 Ràdio d'esper, Durant l'8.1 Cinema sense condicions. Què tal, amics? Molt bona tarda a tothom. Com esteu? Joan, La Carme, Francesc i jo mateix, el Jaume. Que aquesta serà la novetat d'aquesta temporada. Nosaltres quatre ens hem responsabilitzat, de tirar endavant el cinema sense condicions. I lògicament tindrà un format una mica més diferent. Vull dir que no hi haurà tantes opinions, sinó que això voldrà dir que podran ser més matitzades, també. Segurament sí, segur que sí. I tu t'ho has enpassat de seguida? Que s'ho han passat de seguida perquè m'han enviat... Avui parlarem de la pel·lícula Brata de l'Esquaviment. L'has rebut, no? No, només t'han enviat a tu. Ja començo a tenir privilegis, ja ho veus. Francesc, hola. Jo crec que molta gent l'està pensant, quan sentíem aquesta banda sonora tan suau, tan delicada, tan maca, que molta gent l'haurà trobat a faltar. Nosaltres segur que sí. I llavors, bé, en aquesta línia que parlaves d'aquests canvis que hi ha hagut de persones, és obligat esmentar el fet que, a part dels components d'aquest programa, han format un altre programa. I això sempre és una bona notícia, que un programa que es podrà sentir el dissabte, de 7 a 8 de la tarda, i que parlarà de tot una miqueta, de temes cultural, de cinema, també. I llavors tindrà, com deien, una part dels components d'aquest programa, xescorramos, David Montaner, tu mateix, Jaume, també apareixeràs en el primer, i aniràs fent també una miqueta, l'Urdes Valles, també, que és una persona que, bueno, hem sentit aquí alguna vegada, i que en altres espais es poden sentir, i Rosa Maria, ara li canviaré el nom després de tant de temps, Rosa Maria Elcada. Per tant, sempre és una bona notícia, que hi hagi un nou programa de cinema, en aquest cas, no de cinema, sinó de cultura en general. I per tant, desitgem que aquest programa tingui una vida més llarra, com a mínim, que tingui la vida que ha tingut ja els cinemes sense condicions. Bé, sense condicions ha passat per 24... Per molts noms diferents, sí. Per dos o tres noms diferents, com a mínim, i tant, fa molts anys, que està mantena. Bé, doncs, un cop feta la presentació, i el declariment... El desig del nou programa, no? Sí, això mateix. El declarament d'aquestes pel·lícules, de què hem vist durant l'estiu, i que ens han... Bé, ens han proporcionat el plaer de veure-les, i ara tindrem el plaer de comentar-les. Esclar, perquè aquesta és la qüestió. Perquè avui és el primer dia de la temporada, per tant, no tenim un tema específic, com si que tindrem en altres programes, en posteriors, que també podem esmentar una miqueta, alguns de les temes que podrem sentir en setmanes següents, també hi ha un Joan i Carme, doncs són seccions que més o menys ja estan establertes, que, per exemple, cada mes parlem amb el Sergi Rada, i avui que és el primer programa, i que ens va parlar l'últim dia de tot el que s'havia de fer durant l'estiu, fins i tot del que s'havia de fer la setmana passada, concretament la pel·lícula Los Descendientes, doncs parlarem amb ell, ens podrà explicar una miqueta de tot plegat, aquí hi ha uns minutets, i també la següent pel·lícula, que faran que agafeu-vos bé, es tracta de els vengadors. Per veure què ens dirà, i com s'ha decidit posar aquesta pel·lícula. Quan els temes de la temporada, avui parlem, doncs això que diem, els temes de les pel·lícules de l'estiu, però la setmana vinent, per exemple, doncs Joan presentarà les grans pel·lícules del cinema europeu, i tots els altres ens anirem a fer gins, i si alguna persona que ens escolta, doncs va a la feixissa, també a través del correu, del telèfon, ho podeu fer sempre que vulgueu, Carme presentarà el següent tema, ja el 2 d'octubre, quan el cinema es fa en una habitació, un tema que trobo molt suggerent, i personalment m'agrada molt la idea, perquè se'n venen al cap unes quantes, i trobo que donarà molt de si, el de la gran pel·lícula de cinema europeia, no diem res, clar. Els fins que sempre tornarem a veure, que presentarà Jaume, és que el Jaume, en el fons, és molt romàgic. No estàigic, no estàigic. I acabem aquest repàs, perquè tenim uns quants temes més pensats, que presentaré jo mateix, amb l'ajuda del propi Sergi Arrada, el 16 d'octubre, quan ja s'hagi acabat el festival de Sitges, com sabeu, Sergi, és de les persones que més pel·lícules veu, indiscutiblement, allà, en el festival, de fet, és on recordeu. Va sortir per TV3, a l'entrevista, perquè es van adonar... Van descobrir que el que més pel·lícules veia. Llavors el tindrem aquí, com a mínim, en telèfon, si aconseguim que vingui aquí a l'estudi, doncs seria un prodigi, perquè ens podria estar parlant, sense parar tota la hora. Així que, amb aquesta petita introducció, i també una altra cosa, que sempre que hi hagi novetats de la biblioteca, també les comentarem una mica. Ens van enviar, cap al final de la temporada passada, les novetats de l'estiu, com que no ens va donar temps a passar-la, doncs avui, encara no acabà l'estiu, doncs també podem fer un petit esment a les pel·lícules que s'han incorporat al catàleg de DVDs de la biblioteca. Si voleu, us proposo que comencem una miqueta fent un reconto ràpid, més que res, perquè una pel·lícula de les que ha vingut aquí, doncs vull que sigui la primera que jo esmento aquesta temporada. El Joan ja l'hi he fet un petit esment, i bé... Quina és, quina és, a veure? És l'arbol de la vida. És veritat, és veritat, ja sabia. T'has tornat a veure? Està per ser a la biblioteca, ara. Aquesta és la idea, que és una de les pel·lícules que ha vingut aquí, la primera part sabeu aquella història dels vampirs, no? De vampirs adolescents, caza l'espia, els xicos ja estan bien... Caza l'espia està molt bé recomanable, si no l'he vist, eh? Doncs una pel·lícula d'ac... De l'Almodóvar, també hi ha una de l'Almodóvar, que està bé, és una pel·lícula que... La Piel Cavito, sí. La Piel Cavito, exacte. La Paz para los Malvados, una de les grans guanyadores dels últims goya. Amb una írcidíssima interpretació del senyor Donado, molt bé, molt bé, molt bé, senyores, jo no la defensaria tant, però bé, criades i senyores, jo trobo que... Va crear molta expectativa, i després l'he trobada jo quan la vaig veure, no tan... valuosa com les crítiques havien dit. Es pot veure, les interpretacions algunes estan bé, però l'història en sí, no és de lo millor que... Va crear moltes expectatives, moltes més expectatives del que realment era. Passa una mica el mateix, amb una també que ha sortit d'anar a la llista de la biblioteca, que és l'última que ha estat la llista, que és la Boa Dormida, de l'Ànter Tambrano, i és una llàstima, perquè l'Ànter Tambrano és un director que m'estimo molt, que ha fet grandíssimes coses, i en canvi, aquesta, penso, que no li ha sortit tots dos rodones que podria estar. Estaves ara amb una novel·la molt famosa i de molt de gran difusió en el seu moment, i, bueno, no sé per què, perquè tenia bons intèrprets, penso que la Ima Cuesta, la Maria Leon, el Pala Clotet, etc. I, en canvi, la pel·lícula no sí per quin motiu, però no es pot veure. Si no l'he vist jo. Si no ha sigut tan bona es pot veure. Doncs mira, una possibilitat és, fins i tot, proposar, perquè també tenim, com la temporada passada, les pel·lícules, els films del mes, i no em desagradaria proposar, si a mi en toca proposar alguna, aquesta, per veure-la, i fins i tot, per parlar una miqueta amb el director, que no seria difícil contactar amb ell. Altres pel·lícules que s'han estrenat, o que s'han incorporat, com deia, són Sense Inclinin, la Piel Cabito ja l'ha inventat, vacaciones de Ferragosto, pel·lícula italiana, que sempre està bé que hi hagi alguna, i, com deien, el árbol de la vida. Jo tenia pendent, ho vaig prometre abans d'acabar la temporada. Sí, pensava que l'havies vist. Tenia pendent recuperar-la. Tot i així cal dir que... bueno, la mira de veure en versió DVD, però és una pel·lícula per veure-la en pantalla gran. Però és la realitat, perquè el tipus de bellesa estètica que proposa és una bellesa que, amb alguna mi d'espera, en pantalla petita. Tot i així, les pantalles actuals de les TV també són... Uns minuts, en una pantalla d'ordinador, en una pantalla petita. El que passa és que també hi ha una petita, també reflexió, que de fet, que clar, si tu veus una pel·lícula en una pantalla de cinema, i la veus en una distància, una pel·lícula curta amb una pantalla d'ordinador o de TV só. Les proporcions no fan exactament el sentiment que em té quan veu. Explica el que t'ha passat al veure aquest tros. El que m'ha passat suposo que és el que havia de passar. Però, clar, com que no m'havia atrevit a entrar de nou amb aquesta pel·lícula, avui ja a punt de començar de nou la temporada, quan m'havia compromès a fer-ho, m'he posada a veure què passava. Resulta que m'hi ha donat una pel·lícula que m'havia de reconèixer, que absurda. I és que no vaig connectar en el seu moment a la pel·lícula, i en sap molt greu, perquè vaig estar dues hores i mitja m'avorrim, m'he passat molt malament, perquè no vaig connectar amb una cosa tan evident argumentalment com que al començament de tot, pràcticament de la pel·lícula, a la dona, protagonista de la pel·lícula, li donen una carta on li comuniquen que mor el fill. Això és jo, disculpeu-me, com jo mateix, a veure moltes pel·lícules que li passi això, i a partir d'aquí, desconecti completament del que t'estan explicant, perquè no saps quina connexió hi ha entre l'assessina i el que fan els personatges, simplement per una cosa tan absurda i tan tonta com aquesta, que és no donar-te... És que és una imatge que dura relativament poc. Sí, és molt ràpida. És molt ràpida. Llavors, clar, quan m'hi ha donat d'això, he vist la coherència que Txesco va destacar aquí en el seu moment, que Jaume també n'ha parlat, que és d'això, i que tinc curiositat per saber per què, per exemple, Joan, doncs no va entrar en la pel·lícula, perquè si un se n'adona d'això al començament, tot el que passa des d'aquell moment té una profunditat poètica, una coherència audiovisual... Jo vaig entrar-hi però més tard, ja ho saps, no? Doncs jo ara... Segueixo pensant que és una pel·lícula molt interessant, però vaig entrar-hi però més tard. En aquest moment vaig entrar-hi, però no amb la pressió o amb l'intensitat que vaig entrar-hi quan va haver tot l'incident amb la relació entre el pare i el fill, però tampoc he tornat a veure, no sé què tornaria a passar. Jo tinc moltes ganes. La història central sí que és la història del pare i el fill. Per tant, tot i que és veritat que ho desenvolup el moment que la mare rep, la dona rep, la carta de que ha mort el fill, suposo que la guerra del Vietnam... Sí, per les dades és això. I llavors la història comença a ser explicada des d'un altre vertent, perquè de fet ho explica... té dos ritmes, la pel·lícula. El champagne que explica des de la seva versió quan ja és exacte i quan és gran i són dues versions diferents. Si no captes això, realment la pel·lícula deixa de tenir sentit. Això és veritat. Jo tinc moltes ganes de fer el que tu deies, de veure la pantalla gran, perquè en el seu moment em vaig perdre l'espectacle visual, sonori i de muntatge que té. Sí que és veritat que potser el que més destaca, de mon de vista, és la part poètica, que no sé si del jove que el togueu destacaveu, perquè jo crec que la pel·lícula en algun moment és com... és com molt sensitiva. És a dir, et fa entrar en un món, d'un gering, i llavors depèn de tu del moment que tens o com estàs, i d'aquesta carga poètica que té i que per alguns espectadors no entren, els hi costa més d'entrats. Perquè l'altra cosa que té també és que té poc diàleg. Idealment la paraula... La imatge està supercuidada. Exacte. El món que està dient el Joan, el guió en quan a diàlegs és relativament reduït i en canvi, sub la guanta de la pel·lícula a la pròpia imatge. Llavors, realment, i el so, i la música. La música és extraordinària. Si no entres en això, realment, cada vegada vas distanciant-me de la pel·lícula i no la vius. Doncs jo ara estic buscant arguments i a més t'hi heu donat alguns per recomanar-li la pel·lícula persones a les que li havia dit que no havien d'anar a veure-la, que la van a veure igualment, i que van dir que no li havien agradat gens. Per tant, vull trobar la manera d'explicar i que s'ha de veure d'aquesta manera com esteu dient. Tot i que aquest autor vius. De tot el que vaig dir de la pel·lícula i ja estàs reconeixent. Ens passa tot això de tant en tant, eh? He vist que ara la última pel·lícula que ha fet ha estat com una xiulada, eh? Perquè es veu que s'ha passat el que jo he llegit, perquè no hem dit el nom. Sí, el Teres Marek ha fet l'última versat de Venècia, em sembla que és, no? El festival de Venècia, l'ha dit que l'ha xiulat, perquè diuen que és massa com curs, i ha degut que s'ha interessat tant de més per la imatge i l'estètica, i la història és tan... Tant curs, sí, diuen, jo no ho sé, jo... Per si ha passat com a mi. Que no hi ha entrat i la gent acaba xiulant. Però jo penso que aquest xiulet són els que no van saber en el moment que vam veure aquesta, l'arbre de la vida, va crear com una mena de... que és això. Que ja van dubtar, no? Sí, que ens està proposant. Precisament, perquè probablement vaixar el llistó, com dius tu. Però jo penso que després, quan parlem al llarg del programa de Mat, al suaument, aquesta pel·lícula que s'estan... S'estan al divendres. El divendres. Ja ho visc vosaltres, sí. Doncs quan parlem d'aquesta pel·lícula, matitzarem alguns aspectes del que representa l'art cinematogràfic, penso jo, que ho podem fer fàcilment, i llavors també s'interpretarà moltes coses. Això que deia em diu... Jo, a vegades, he vist pel·lícules i no les hi entenc gens. No les hi entenc, això vol dir que les haig de tornar a veure. Ja veurem quant, no? Però de cap manera, fer un pronòstic, catagòric, no em passarà pel cap, quan estigui. Que és una mica el que tu deies de això que no estaves amb prou capacitat per assimilar, o el que tu deies fa. Què et va passar, tu, francès? Que, automàticament, fas una... una valoració catagòrica negativa, i després resulta que... que no, que això és una altra cosa. Quan, precisament, doncs, algun petit detall, doncs... Jo recordo que una de les coses que m'ha passat més això ha sigut amb Ciudadanokein. Jo, primer de la que vaig anar a Ciudadanokein, no hi vaig entrar, i, en canvi, recordo perfectament, com si fos una vivència espectacular. Jo estava a Nova York, i hi ha una filmoteca a Nova York que passava en aquell dia que vaig anar jo a Ciudadanokein, ple de públic, em vaig emocionar tant que va ser una cosa, jo no entenc com no t'ha pogut agrair Ciudadanokein, però ja ho he acabat. No és que no ho entenies. Això és el que se'n diu immersió, perquè el fet d'estar al món americà, segurament, pot contribuir a la teva òptica canvies. Pots ser, pot ser. La gent estava tot emocional, la gent va aplaudir al final, tots eren americans, jo era l'únic que va ensestranger, s'havia d'estranger, però la gent era americana i va anar a aplaudir al final, i va ser una cosa espectacular. Jo penso que Ciutadanokein, quan es va estrenar, va crear aquesta mateixa sensació de desordre, perquè anava bastant més enllà del que estaves habituat a veure com a cosa normal, i automàticament va quedar allò, no? I el cinema els són quals és curiós, després deriva cap a coses que, veritablement, són bastant més dures, i automàticament això va representar que ell ja no va tenir mai èxit. És que el van, suposo que... Jo llegia... Vull llegir coses d'altres, d'allò, en Margaret, precisament, la comparaven, un dels crítics comparava Margaret, que l'han parlat, en tot cas, la Carme, amb el que li va passar amb ella, amb els magníficos Amberson, que la fa després de Ciutadanokein. Mentre a Ciutadanokein, l'Orson Guals va tenir absoluta llibertat per fer el que va voler, en el cas dels magníficos Amberson remuntada per a altra gent, que no era ell, i clar, no va sortir res del que volia passar. I el crític que llegia això deia, segurament, els magníficos Amberson hagués sigut molt millor, si l'haguéssim deixat fer amb ell el seu manera, molt millor que Ciutadanokein. Doncs a veure si un dia d'aquests aconseguim... o bueno, aconseguim, o es proposen, perquè em sembla que també el Casal Utopia del... el Cinecló Utopia del Casal de Jove també són una miqueta com nosaltres, sense condicions. Hi havia un promès que tindríem aquí el Sergi Rada, i ja el tenim aquí, Sergi. Hola, bona tarda. Hola, bona nit. Vinc al cinema dins de condicions, després d'aquests 3 llargs mesos d'estiu, que nosaltres ja no podíem més de parlar de cinema, i tu, Sergi, m'imagino que no tant, perquè el cinema no t'abandona mai, oi? No, a mi no, jo sempre... No ho sentim, eh? No, el cinema no té qui no abandona aquí. Doncs... Et sentim... T'hem intentat sentir-te una miqueta més fort? No, no et sentim, no. No em sentiu bé? Ara una mica millor, sí, però no s'aguanta, eh? A veure... A veure... Tornem molt bé. Sí, a veure? Digues. Bé, en tot cas, veurem l'escursar-ho per la bífica del cas. T'hem millorat, ja et sentim millor. Sí, sí, si no ara millor. Doncs bé, havíem de parlar una miqueta, fer un recorregut d'aquelles pel·lícules que ens va anunciar l'últim programa, que faríem a l'estiu, concretament la Invenció de Hugo, Atac de Blok... Drive, no? I Drive. Com han anat tot plegat, Sergi? Bueno, doncs, Atac de Blok va anar molt bé. Sí. Aquí a l'exterior del que falta joves, a l'Eira Llibra, a part era una secció gratuïta, i va agrada força, una reflexió focada, principalment, al públic jove, i van triure bastant, i el Cibà agrada bastant Atac de Blok. Però això, per ser per un públic jove, com tu dius, és una cosa... i perdoneu, ja, la crítica així mordà, és molt diferent a un producte com... com Amanefer, per exemple, no? T'hem parlat d'un cinema fresc, d'un cinema una mica bandarra, però que té una gràcia i té un interès, així, per seguir el que ens explica la pel·lícula, que és molt gran. A veure, ara em diràs que el programa Amanefer era el cinecloputopia, i l'hauria pre-fastiliat, però, bueno... Sí, aquesta secció no era del cinecloputopia. Ah, d'acord. Fem actes aquí durant l'any, enfocats, sobretot, als menors de 18 anys, no? Sí, al casal dels joves. Dos sessions a l'any que es diuen cinema més jove, una la fem al Nadal, i l'acostuma a ser la pel·lícula de Pixar d'aquell any, quan la fan bona, que és gairebé sempre. Acostuma a passar, aquest guàrdic. I també té l'estiu que la fem a l'exterior del casal, de fet, la fem doblada, no? I el cineclop ajuda... Col·laborar-hi. ...a demanar els drets d'exhibició i tal, però no l'ha fet el cinecloputopia. Sí, és veritat, ens ho vas explicar així, jo ara ho he interpretat malament. I pel que fa Drive, realment té incuriositat, perquè és una pel·lícula que ens va impactar força, a mi, completament, i a mi també. A mi també em va agradar, sí. Com va rebre el públic, la pel·lícula Drive? Sergi. Us he estat perdent, eh? Ah, sí? Ara ens ascents? A tu sí. Bueno, vostè estava preguntant que com va anar Drive? Drive va ser una mica fluixa de públic, la gent que va venir els va gravar molt, però, bueno, vaig coincidir amb una serie d actes a Barcelona i tal, hi havia un grup de música, que els membres són d'aquí a Sant Just, que tocaven a les festes de poble secte a Barcelona. Sí. Hi havia molts joves que van allà, també em va coincidir amb l'altra història, i, bueno, va ser una mica fluixa d'assistència, però la gent li va agradar força. Però qui va venir va quedar content. La veritat és que la pel·lícula és... Amb la Invenció en Déu, van tenir problemes, però va començar a ploure. Ara ja. Va començar la pel·lícula i va parar per posar-la. Aleshores, quan el vam posar, la gent que es va atrevir... Està allà a la intemperia. I, bueno, no en tinc un gaire sort amb l'assistència de públic, aquest Julio, la que hi ha a Can Ginestar, una per la pluja i l'altra per... Les vacances, segurament, en pric. En qualsevol cas, la problemació era interessantíssima, s'ha de fer d'aquesta manera, i pel que fa a la tornada al setembre, la setmana passada, ja va bé, és inepropotòpia, els descendents... Aquesta, bueno, ja ens comencem a escalfar un altre cop, a començar per saber que la gent va plaudir bastant al final dels descendents. Està molt bé, està molt bé, sí. Home, sí. Molt bé, molt bé. I la història amb sí està bé. És una història que està ben explicada, i jo crec que molt americana, però té l'interès que està posada a Haguai, que tothom pensa que Haguai és com el paradís del No Res, i allà hi ha una història d'una família, i sorprèn la ubicació, eh? I la defensa de la família que fa el clúnic, que, de fet, potser seria més típic, ho fes una dona, ho fa una home, i això també li dona un cert interès. L'aigua que gairebé sempre està noblat, no? Les cenes a la platja, de fet són unes grises, no? Una vegada crec. I és força curiós, també. Crec que aquesta imatge sí, està bé. I ara explica'ns una miqueta per acabar aquesta primera participació teva en aquest primer programa de la temporada, que estem, com sempre, molt contents de tenir-te aquí. Explica'ns la decisió aquesta, de començar el programa, de programar els vengelors, dia vengelors. És una pel·lícula que esperem que traigui a molt de públic, projectarà dintre de les festes de Tardó, el primer dia de festes de Tardó, que se'l divendres, projectem los vengadores, que és una pel·lícula comercial, però tot així, jo crec que és una bona pel·lícula. A mi em va agradar molt, eh? Em vaig divertir molt, jo soc un fan del superheroi, dels còmics i tal. Jo soc un fan del còmic per poder gaudir-la. És molt entretinguda. A veure, tot agrada el cinema comercial, el cinema de festes espacials, el cinema de superherois. I ara me'n recordo que... És molt entretinguda. Si no t'agraden les festes espacials, o espereixes una mica més fantàstiques, no entraràs a la història, però si t'agraden una miqueta, la disfrutaràs molt perquè... És molt entretinguda, molt divertida. I ara me'n recordo que l'havia vista, i que vaig anar amb el meu nano a veure-la, i jo vaig sortir contentíssim, i amb el nano encara molt més que jo. És a dir, quan va sortir volia... Entrar tots els còmics, tots els sapillets, tots qui n'era cadascú i què feia i tal. I a mi confesso ara que em recordo d'aquell. I és la pel·lícula que em va semblar una pel·lícula molt correctament feta, és a dir, és una pel·lícula ben feta. Molt exactors, bones interpretacions. Quin dia serà que et passi... El divendres 19 d'octubre. Perfecte. Això sí que estarà dintre de la Cinecloputopia, però d'aquestes festes de la tardor que dius, oi? Jo acabaré de tornar al Festival de Sitges. Sí. Me'n vaig del 4 a 14 en altre cop. Contem amb tu, aquí, per fer-nos el... Sí, ja ho veig tot. Parlàvem abans de la presentació, que contem amb tu i a veure si tornes a debatre el rècord. Però, bueno, tampoc no canvé fer un... No, no, no. Tu sabràs el que fa. Molt bé, Sergi, doncs moltes gràcies, i contem amb tu, precisament, si t'animes, doncs el dia 14, el dia 16, perdó, que ja haurà acabat tot, doncs per parlar una miqueta i fer un especial de com ha anat tot. Jo, per mi, perfecte. Sabeu que és tot el que sí col·laboren vosaltres. Si pots escapar una miqueta i venir aquí al programa, llavors ja... Seria perfecte. Parlem tranquil·lament, que encara queda una maneta, i ja veiem com ho fem. Perfecte, moltes gràcies. Moltes gràcies. Adéu. Doncs vinga, nosaltres continuem amb el repàs de totes les pel·lícules que hem vist, que són unes quantes, em sembla, eh? Sí, bé, i tant, que n'hem vist unes quantes, perquè... Oh, va, durant l'estiu si no fas altres coses, per exemple, viatjar, o anar, doncs, amb espais idíl·lics, com el Joan, no? Doncs en quedes molt a prop aquí, i la veritat és que vas al cinema. Jo, de les pel·lícules interessantíssimes que he vist, és aquesta de Café de Fiore, també de... O sigui, les esmentaré, però sense matitzar grans coses, en tot cas, durant l'estrona que parlarem d'aquestes pel·lícules, doncs poden anar sortint matitzos, per exemple, el que acaba de dir aquest xicot d'aquí, del Sergi, sobre que una pel·lícula pot ser divertida, i això no vol dir que no sigui agradable, o, aproximadament, ho ha dit així, m'ha semblat molt interessant d'allò. Després, també, aquesta Montreis Kingdom, també l'has trobat, maravellosa, una pel·lícula molt, molt... Sí, sí, jo l'hi veig, jo l'hi veig. El pollastre amb titules amb prunes doncs és també una pel·lícula molt pollaterota, però com molt realista. Tot el contrari, crec, aquesta, sí que no dona la sensació d'exageració, i ho avanço, m'ha trobat suavement. Allà hi ha una ficció exagerada, que això no vol dir que sigui dolenta, sinó que hi és. I aquí, en canvi, acaba la pel·lícula i dius que era aquí, i això és així, eh? Aquesta pel·lícula, que dius, de Pollo Contiruelas, està basada en una novel·la gràfica de la mateixa autora de Persepolis, de la Marjan Setrapi, i està feta pels mateixos directors d'aquella pel·lícula, que passa és que no és d'animació, no està basada, no està feta de la mateixa manera, sinó que està feta amb un to realista, però jo no l'he vist, tinc moltes ganes, la veritat. Ara que en aquests moments estem una mica oblidant els termes del que és la nostra societat, amb tota la seva justícia i justícia, la veritat és que veus aquesta pel·lícula i dius, eh? Tu escolta què estem fent aquí. A veure, si ens passem de rosca, ens podem passar coses francament dures. Molt interessant, almenys per mi li va ser. I llavors, ja amb un to més distès, doncs la delicadesa, és una pel·lícula amable, oi, és d'aquelles que la tot ou... Quina, quina és? Una pel·lícula francesa basada en una novel·la d'èxit d'un germà que... I es diu la delicadesa. És gairebé igual que el xicot de la meva germana també, també la vaig poder veure, i també són així, amables, però que em van donant així unes puntades que tenen molt a veure amb la realitat social. I bé, en tot cas, doncs, la pel·lícula per mi estrella seria Mátalos, guàrdimament, però hi ha una altra pel·lícula que és el nom, que té un assemblatge amb en Clara, amb què va fer el senyor Polans, aquell de... Sí, a un deu salvatge, oi? Sí, perquè està fet precisament, està fet amb una escenari, una habitació... Perquè és molt de teatre, també. Serà perfectament per fer el programa. I sí, però... Un deu salvatge, sí, però aquesta no. La que van d'estrenar, la que van d'estrenar, que fa una setmana o quinze dies van d'estrenar. I de quin país és aquesta? Francesa. En ti, moltes, que passen amb una habitació, eh, et pateixis. La més moderna és aquesta. Aquesta és una pel·lícula que la crítica de la part final li troba un accés d'acabar-ho fins i tot bé. Probablement és veritat, però, caram, se segueixen molta tensió, tota la pel·lícula gairebé. I a dir, que al final potser sí, que és una mica massa arrodonir el tema, i tot el contrari de la pel·lícula d'en Polanski, que penso que té un creixent i un flasque en deixa amb el... No vols que es vei el flasque? No, no li porta ben poc, exacte. I llavors, bé, vull dir aquesta diferència, no? Bé, vull dir aquestes... n'hi ha algun altre, però aquestes serien... de sagradat tampoc, té referma. Ah, sí? Jo la vaig veure com un parell de més tard... Jo l'he vist, sí, l'he vist. Estaliana, aquella italiana... Sí, home, el Manuel Crioles. Aquesta és una pel·lícula que la Gràcia està amb la combinació de elements. Vull dir, com posa amb solfa aquells que van a fer turisme i aquells que arriben de diferents països que no tenen ni per... bueno, no tenen res, i arriben aquí. O sigui, aquest contrast de matides impressionant les 3 o 4 imatges que els posa una davant de l'altra. Francament, reïcida. A mi em va agradar molt, molt. Jo fa molt de temps que recomano d'aquest director una pel·lícula que es diu Respiro, que possiblement es pot dir fins i tot que és superior a aquesta, en les conclusions que pots treure respecte a la manera com les persones condicionem els altres, però, clar, aquesta terra ferma implica més qüestions socials, també, i implica, bueno, està... rodada com a part del programa de les Nacions Unides per la reflexió, sobretot el tema de la imigració i de tot plegat. Llavors, potser està massa... massa implicada en aquest tema. Llavors, bueno, hi ha alguna forma que es fa com predible el que passarà. Però, vaja, el que tu dius. Les imatges, el tractament, la poesia que tenen a cada moment els primers plans dels rostres dels actors són, veritablement, unes les pròpies, i l'utilització del llenguatge també. Un simple gràcia, no, gràcies, no, que surten al tràiler i també sura a la pel·lícula. La veritat és que val molt la pena seguir aquest director. La que també està molt bé és l'elefante blanco, eh. La veritat em va sorprendre molt favorablement. Argentina, oi? El de Dereim, sí, com ha interès. Per què? Perquè és recomanable. Jo no l'he vist. És que és com un document. És pràcticament... És un document de la vida mateixa i la seva injustícia, no? I els diferents elements que lluiten en aquest cas l'església catòlica, no? I molt bé. I la vaig trobar molt potent en tots els sentits amb un final. Jo penso que m'he après elisme impossible. I un moviment de càmera en tot aquell bar. Ella en sap molt de fer cine. Però jo penso que les pel·lícules anteriors tenen un director de la novia. El director de la novia, no? No, el director de la novia, no? És el director de Caranjo i és el director d'una primera que és segurament la més coneguda d'ell que va d'un senyor que treballa amb una grua, en blanc i negre. És que no m'agrada com es diu ara. Aquesta no l'he vist. Mundo Gruas. Mundo Gruas és el pel·lículer que va de la noia. La noia és la dona de Caranjo. I com es diu? Seguiré, perquè ja sé qui és, però no me'n recordo. Un internet ens ho diu. Pablo Trapero. Jo penso que és un bon director, però crec que les primeres pel·lícules per mi són millors que aquestes últimes. És un senyor que en sap, el Darín està genial amb aquesta pel·lícula. La noia és la seva dona. La noia que surt és la dona del Trapero. No sé si és la millor que Caranjo, que treballa amb els dos, el Darín i la dona, però és una metge que té problemes i tal. És un director interessant. Un director que ens l'hem de seguir. Hi ha una altra pel·lícula que va dirigir el senyor Trapero que vaig veure l'any passat a Caixa Forum, que parlava de les dificultats de les persones embarassades a les presons d'Argentina. No em feu dir com es deia, que això no me'n recordo, però francament també era un recital de cinema. Però jo penso que el que tu dius, amb un realitzador d'aquestes característiques, potser sí que és millor una que l'altra, però Caram, totes tenen una línia. No, la nena era línia. Que, francament... Aquesta de l'Elefante Branco trobo que el moviment de càmera com t'acaba sumargin en aquell sommón, que no té sortida, que està tancat per tothom, que aquella canalla no poden respirar perquè tot allò els fica a terra. Tot allò està... Des del punt de vista de la càmera està estrelinament ben descrit. Ella en sap de fer cine, penso que els feines pel·lícules ho demostra claricidament. Inclusiu t'esfixis allà dintre. Perícules de Pablo Trapero, que estem fent aquest pel·lit especial, que de vegades ja ens surt així espontàniament, sobre un director, Mundo Gruba, que és el meu millor entenó, és el meu millor enemigo, envia, tierra en rojo, família rodante, di buen dia a papà, gèminis... No ha arribat aquestes, tot això no ha arribat. És possible que siguin curmetratges, no siguin algun documental, la ràbia, sembla que la que tu deies és leonera, caranxo, la vida nova, i elefante blanco, de una producció que es diu... I ara, a la Festival de Venècia, doncs estava de president. Per tant, vull dir, un tio que ha conegut, que ha fet coses i que té fotó. I vaig lliurar també al marri. Una broma. Vem per Marga Déu. Jo la vaig veure al principi de l'estiu. Però em va semblar una pel·lícula interessant, i després, quan he mirat el que li ha passat com a elaboració de la pel·lícula i com ha acabat sortint, m'ha semblat interessant comentar-ho. A veure, aquesta pel·lícula és una pel·lícula del Kenneth Lonergan, a América, que va començar a rodar el 2005, i és una pel·lícula que va sortir a Estats Units el 2010. És a dir, es va tirar 5 anys amb plets, amb problemàtiques, amb la producció... No, no ha arribat fins al 2012. És a dir, en aquesta pel·lícula... No fa Estats Units es va plaer el 2010. No, no, no. Jo tinc entès que ha arribat a l'estrenat també ara. És igual. El Juliol del 2010... És que va la pena explicar diverses coses. És veritat, és que hi ha diverses versions. És a dir, és una pel·lícula que ell treballa dos anys amb l'Auguió. Primer m'està de dir que és un senyor que és un famósíssim home de teatre de Nova York, molt prestigiós, que es dedica a escriure teatres, bàsicament, i que havia fet una pel·lícula anterior del 2000, i que era un senyor superfamos, perquè aquesta pel·lícula està nominada com a millor guió de Hollywood als Òscars. Resulta que ell escriu una història per pel cine i està dos anys una pel·lícula... Una pel·lícula que dura... La seva versió dura quasi tres hores, la que ha sortit en el càdia, les dèmbis aquí, dura 150 minuts, és una pel·lícula llarga, és una pel·lícula amb molta ambició, tot a ella, tant des de la història com de la manera que està feta, però és una pel·lícula que, per les raons que sigui, va tenir diferents problemes amb la producció i amb les exhibidors, amb la Fox, jo crec, i amb la TV3. El resum final és que aquesta pel·lícula li ha costat molt, el mercat encara està amb litigis i encara té problemes d'aquesta. Només greu, que podria explicar jo el que va passar a l'estiu abans de començar l'estiu, la Fox, era evident que no els interessava la pel·lícula, que es venen obligats, suposo, per compromisos comercials d'estrenar-la, però que no havien fet promoció, que no la van passar amb castellà, que no fan mai la passió de prensa, amb la passió original, aquí la van passar amb castellà, van passar absolutament de tot, i després els va saber que a part dels litigis tots aquests que hi ha hagut, quan el 2007 la pel·lícula no acaba d'estar d'acord com la volien fer, llavors ho t'acredito a l'Escorcesse i fa una nova versió de 160 minuts. Una nova versió de muntatge. De muntatge, de muntatge. La pel·lícula està feta. Li fa una versió nova de muntatge i tampoc accepta la Fox. I tampoc s'accepta de l'Escorcesse i ells tampoc no els agrada. I finalment, ara, i el que li intès, és que aquest estiu, la versió de 150 minuts, però que a la vegada una mica més tard han llançat per DVD la versió sencera, que són quasi 4 hores. Llavors, jo haig de confessar, clar, això és molt personal, jo heig de confessar que la pel·lícula em va semblar una obra mestra, és a dir, em va semblar una pel·lícula, que és veritat que es notava que li faltaven coses, perquè hi havia moltes coses que no... Potser no intuies, però acabes d'entendre perquè sobretot estaven tallades i estaven eliminades, però a mi en conjunt em va semblar tota la problemàtica, que a mi això potser no estarem d'acord, no ho sé, és a dir, tota la problemàtica de la noia, jove, de l'Elisa, que em sembla que es diu, que és una nena que es presenta sense cap empatia amb els espectadors. És que, vera, la meva versió, jo no diria de seguida que és una obra mestra, costa molt de dir una cosa així, la diria de molt poques, però sí que és una pel·lícula que cal fixar-se en ella, això sí que ho diria. És una pel·lícula en prevenció, per tant, això sí que és objectivament cert, és una pel·lícula complexa i té un punt de caòtic. Llavors, comença molt bé. La història és una nena, una adolescent, que és jove, sí, és l'Elisa Cohen, que, quan comença la pel·lícula, ella, per l'arròs que sigui, està buscant un barret de Conway i el conductor d'un autobús i no el troba. Llavors, passa al costat d'ella un autobús i el conductor de l'autobús porta aquest tipus de barret. Llavors, ella li vol preguntar sobre el barret. Coqueteja amb ell, ell s'hi fixa amb ella i llavors hi ha un accident i mor una dona. I això és el començament de la pel·lícula. El veritat és que el començament de la pel·lícula és boníssim, boníssim d'imatges i de com està portat aquesta informària inicial que fixa la problemàtica que neix amb aquesta adolescent. El que passa, llavors, és que ella veu morta a la persona que ha estat atropellada i, a partir d'aquest moment, ella, que és una adolescent de aproximadamente 17 anys, és una persona relativament fràgil, psicològicament perquè és adolescent, en altres coses, relativament fràgil i relativament... Jo penso que és adolescent. Això sí que està ben dibuixat perquè és un personatge que és, en tots els moments, en tots els moments... No tens empatia amb ella, no? És antipàtica. Són conscients, els directors ho diuen i l'Anna Paquín, que és la noia que fa que personatifa molt bé, però no només és que és antipàtica. Jo crec que aquesta mena d'antipatia que ella té, en el sentit de que no té ni somriure amable, ni té algun punt de tendresa, ni algun punt de contradicció que l'espectador li pogués disculpar. Les contradiccions que té l'espectador tendeix a no disculpar-li. Llavors, aquesta nana, en aquest context, té un sentiment de culpa que no sap que no troba la manera de digerir i de solucionar, perquè es fica dins del forat i no sap sortir. I aquesta és la pel·lícula, el centre de la pel·lícula. Per tant, hi ha un punt interessant. Un, l'adolescència d'aquesta nana està molt ben descrita, no és un personatge amable. Amb això, potser ell, que és de cine independent, ja hi juga aquesta carta. No és un personatge amable i es dona algunes coses que són una mica, una mica estereotipades. És filla d'un matrimoni separat, que ella viu amb la seva mare, el seu pare la convida i finalment no hi va, ella viu solitari. És una pel·lícula de solitaris. Ella està sola, la mare està sola, el pare, en certa forma, també està sol. El professor, que és el Matt Damon, que a mi no em va agradar en aquesta pel·lícula, trobo que és un personatge poc agafat. El germà de la... d'ella, que és un nano petit que té uns 10 anys, que és un solitari absolut, perquè tothom entra i surt d'aquella casa i ell està amb els seus cascos i res més. Per tant, és una pel·lícula que parla sobre l'aïllament de les persones del món nostre. Actual. I això sí que està ben d'escrit. Molt ben d'escrit. Després, què passa? És una pel·lícula amb moltes històries simultànies, perquè, llavors, ell es veu en l'obligació de trobar aquest conductor, el busca, llavors ja... També se coneixen les amigues de la mort. La pel·lícula, jo crec que llavors és durar, no sé si és pel muntatge, o perquè la història, en sí, se li en va una mica a les mans, o perquè vols ser caògica... O perquè, a més, és l'hora i mitja, o dos hores, i en canvi, la pel·lícula dura quasi quatre hores. A mi, malgrat d'això, no se'n va a fer llarga. Vull dir, tothom diu, una hora i mitja... No, no se'n va a fer llarga. No, dos hores. No, no se'n va a fer llarga. La història està ben explicada. I el caos també el disculparia, perquè és una història que passa a Nova York. Després de l'11 de setembre. Exacte. I es viu aquest tema de clímeres que està ben descrit. A mi m'està recordant. No m'agradaria anar a mi part de la història en la Casa de Segurances, el tema mercantilista de com es tracta aquest tema, i després, perquè hi ha un punt que no és absolutament sincer amb... no tan sincer, sinó com creïble de com viu la nana aquest sentiment de culpa, que no arriba a ser sentiment de culpa, sinó sentiment d'intranquilitat que no la deixa viure bé. I llavors busca 50 coses per solució a un problema que és de adolescència en comptes d'afrontar una dificultat que la vida mateixa li porta. El títol. El títol de la pel·lícula es diu Margaret, que jo primer em vaig pensar que la nena a la nena es diu Luisa, i en canvi Margaret és que és el títol d'una poesia que el professor de literatura llegeix. I és una poesia maca, perquè de fet és una poesia que parla de la transformació de, es diu, primavera i tardor. I parla de com es transforma de fet les persones. Hi ha un moment, hi ha una frase que és maca, perquè ve dir-li que no el dolor i la tristesa i el plorar un les acaba aprenent la mida en què va vivint, que vol dir com es fa gran. Per tant, és una poesia dedicada al fer-se gran que significa frustració però també lliberament. A mi em va agradar molt, sobretot, que és una cosa diferent de l'habitual. Els actors trobo que és també, sobretot l'Anna Paquín. I també hi ha una relació amb la mare. Penso que el procés que és el final del director és el final de la pel·lícula. Quan hi ha la Sena, que em va semblar brilentíssima a l'òpera, em va semblar que era una pel·lícula genial. Jo confesso, heig de confessar, que quan vaig sortir del cine, perquè hi havia alguna pel·lícula, que em va semblar una pel·lícula sencera em vaig dir que si aquesta pel·lícula, aquesta dvdr, sencer arriba a Espanya, l'únic que faré serà complar. Vull veure tota la pel·lícula. No et trobes 5 hores. Va gaire pena. Jo volia parlar d'una cosa que és com és sabut. S'han perleccionat tres films que representen els Óscars a Espanya. Els de SIEMS són primer el Grupo 7 de Berge Rodríguez, del Pablo Berger, que es presentarà aquests dies de mal passat de massa en Sebastià i que s'estén el 28 de setembre, i l'artista i la model de Fernando Trobe, que també s'estrenarà el 28 de setembre, i que també competeix el Festival de Sant Sebastià. Aquest estiu he tingut l'oportunitat, o la sort, diria, de veure les dues que encara no han estat estrenades. I sí que em sembla que primer podem comentar, vull donar temps de comentar a la segona, podíem comentar a menys blancaneus perquè em sembla que val la pena dir alguna cosa. El primer que s'ha de dir de blancaneu és una pel·lícula que es sorprèn. Suposo que és un producte de l'època, és a dir, reflecteix un cert intent d'espanyolitzar el país. Què vull dir amb això? Doncs que el film explica la coneguda història de blancaneus, però amb uns canvis molt significatius. La blancaneus és torera. Els eranitos, els nans, són un grup de 7 eranitos que fan corrides de torus pels pobles, com si fossin del circ, i que s'anomenen los eranitos toreros. Està ambientada en els anys 20, en delogia, amb la magnífica món dels torus, magnificant, vull dir, exagerant, posant de manifest que és magnífica el món dels torus, del flamenc, dels tricornis de la Guàrdia Civil, i dels bigotets tipus Hitler, o tant habituals en aquella època. La pel·li, a més a més, segueix la moda que ha creat una mica d'artist. És muda, està rodada amb blanc i negre, i hi ha un repartiment de luxe. La Macarena Garcia fa de blancaneus torera, la Maria el Verdú és la Malvada de Madastre, l'Àngela Molina fa de l'àvia de la blancaneus, la Ima Cuesta fa de la mare, i el Josep Maria Pau, atenció, fa de català sense aires. És un català comerciant que no té cap escrupul. És de domini públic, tothom ho sap, que el PP ens ha obsequiat recentment amb una pujada de l'Iva que va de 8% a 21% en espectacles, concerts, entrades de cinema, obres de teatre, musicals, etc. El que no sigui tothom sap és que els torus no s'han tocat, és de dir, els torus s'han quedat a 8% que tenia abans d'aquests mena d'espectacles. Igual que el material escolar que s'ha pujat. Doncs bé, hi ha també un fenomen que està passant a la camí, i em sorprèn molt que en els diaris, en la televisió pública, etc., que és que em té fascinat que és l'aparició de programes que redemedeixen corrides de torus, que posen de manifest les corrides i s'informen sobre les corrides, i fins i tot en hores de veure infantil cosa que sembla ser estar prohibit. És que sembla allò de dir, com és possible prohibir això? Clar, oi, a més a més, parlamentàriament. Clar. Doncs ho que blancaneus, per mi, de debò de vista, està, que és una pel·lícula del Pablo Berger, està en aquesta línia, és a dir, l'exaltació i glorificació del món dels torus i dels toreros, i està feta, va la pena dir, amb molts mitjans. No sé com ha anat això, però els mitjans són evidents. Magnífics escenaris, grans actors, bona realització, és a dir, potser el que més destaca, el demo punt de vista, això és una exigència personal, és precisament la realització cinematogràfica, la fotografia en blanc i negre, és magnífica, el muntatge d'imatges, es plèndid, això és actors bona, i els escenaris estriats són, bueno, s'han gastat molts diners per fer aquesta pel·lícula. I aquestes són les que són... Aquesta és una de les tres, les tres estriades, de les tres estriades, tenen polèmica. Però la història és anodina, és la meva punta vista interessada únicament en l'exaltació dels tòpics de l'arte torero. Com que està molt cuidada i molts d'aquests tòpics penso que agraden els estrangers, a mi no m'estanyaria que la pel·lícula tingués un cert èxit fora de les fronteres espanyoles, o fins i tot a l'Espanya Profunda. Ara, des d'un punt de vista més riurós, doncs potser la podíem valorar, com que ho feien fins i tot fent pel·lícules nazis per a la seva estètica, però no pel seu contingut. Tu ja li has tret una pila de bots amb els comentaris que has fet a favor dels altres. És que entre aquesta pel·lícula, entre aquesta pel·lícula i l'artista i la modelo de la feina de trueva, infinitament millor, me'n quedo moltes vegades més amb la feina de trueva, que no capaça aquesta. És una pel·lícula sèria, sensitiva, i per tant, doncs ho anem parlant altra dia, perquè no penso que ara hi hagi massa temps. En totes les maneres, si el Hemingway o l'Orson Welles puguessin votar, votarien per aquestes, que són grans personatges. Bé, gent que em mirava a tot això. De totes maneres, el Pablo Berguer, jo és que tot el que dius, sense haver vist la pel·lícula, no puc opinar. Però et pregunto a tu, que l'has vist, si tot això, veritablement, es pot considerar, perquè tu dius, sí, però vaja, et torno a preguntar si jo, veritablement, d'aquests valors, o hi ha una paròdia, aquí, també, del fet, perquè heu dit perquè Pablo Berguer havia fet anteriorment aquesta pel·lícula de Torremolino-73, que és una pel·lícula que reflecteix tota la moguda, per dir-ho així, d'aquests anys de cinema eròtic i, fins i tot, una mica pornogràfic. Per què no fas la pregunta més directa? Qui s'enfadarà més, veient aquesta pel·lícula, no? Vinga, anem a per aquí, sí. Si s'enfadarà més, veieu aquesta pel·lícula. Home, jo penso que... a veure. Jo crec que sí que és una xarxa. La història de la Blancaneus, tothom la coneix, és a dir, no hi ha cap novedat amb la història. Simplement, la novedat està en que la Blancaneu és torera, el seu pare també és torero, el pare mora, llavors, la aquella esquerda, doncs, amb la... Fins i tot el mateix procés... Tu has vist a l'Ixie el set d'anzeròtica? No. És una versió, també. Bueno, però el que vull dir, és que allà es persegueix de l'utisme. Aquí què es persegueix? Es persegueix de exaltació. Tots toros, vull dir, cadascú deu seguir una cosa concreta. És a dir, allà els jo, de les 3 que hi visc, a mi grup o si t'hem de agradar, però tampoc la trobo una meraveuza de pel·lícula. En canvi, l'artista i la modelo del trueva, basada en un guió de Jacot Carrier, que, com sabeu, és l'altra gent que treballava amb el Buñuel, que havia fet... L'insopertable del Ser és un guió d'ell, l'insopertable del Ser... Bueno, jo tinc... Aquesta és una de les que m'hauria sempre, jo. Ja t'ho avanço pel programa. Perquè m'ho recordis, eh? Fa part més de les pel·lícules que sé. Les pel·lícules que he fet com a dia a veure. Mira, el senyor Jean-Claude Carrier té fet el diari d'una camarera del Buñuel, belge jur del Buñuel, la via l'acte del Buñuel, el disquet d'un canto de la burguesia del Buñuel, però també he treballat amb el tambor de Jalata, és un guió d'ell. El gran buf. El final de Bergerac és també d'ell, d'Anton del Bac, també és d'ell, d'aquest guió, el Tueva explica, que és una pel·lícula que m'ha llevado mucho tiempo dentro. Durante muchos años he soñado con hacerla. Tengo la sensación de que ha ido haciéndose y creciendo dentro de mí durante todo este tiempo. La pel·lícula diu el que intenta plasmar y observar el propio momento, acto de la creación, el interior de la obra, retatar a l'artista en el momento mismo de la creación. El artista, la realidad, el artista y el mundo, el interior y el exterior. Una gran parte de los artistas antiguos y contemporáneos, Marc Rosquiet, el personatge de l'esculptor que surt, que ho fa el Rochefort, els dos actors, més solten dos actors, és el Claudio Cardinal, que fa un paper secundari. El Claudio Cardinal, que està molt gran, fa de mare, com si diguéssim, de l'ona del Rochefort. Segur que és el Jan Rochefort. Vaig de la pel·lícula. I ella és la Aida Folk, està perfecta. La pel·lícula està rodada en l'any negre, també, en francès. I, bueno, gran parte de los artistas antiguos y contemporáneos, Marc Rosquiet, el escultor, ha considerado su vida, su trabajo y la búsqueda, el de la belleza. I su tema ha sido el cuerpo humano y, más concretamente, el de su mujer, que es la Claudio Cardinal. Els francesos sembla que així dirí, ja veuràs com tornarem a guanyar amb un blanc i negre. Sí, sembla que s'hi ha pogut tirar altra vegada. Però estan franceses dirigida. Però és una pel·lícula d'aquí, no? Bueno, el capital no sé d'aquí, però és espanyola, la pel·lícula. Però està fet amb actors francesos, amb versió francesa, perquè el guionista és francès, però no sé qui és la productora. Jo sóc l'espanyola, perquè la presenta a Espanya. Si la presenta a Espanya, ho sé que la pel·lícula és espanyola. Després d'escoltar-te tot el que has dit, Joan, perdona. No, no, digues. Jo penso que has anat a parlar el molt dolós, per dir-ho d'una manera, són preguntes que tenen una contestació, que és el que ens podria escoltar el Convides. I això està molt bé. Jo penso que és exactament igual que la pel·lícula en mata el suaument. Per què? Perquè és una pel·lícula que és una exigeració, en aquest cas no és gaire diferent del que podria ser, fins i tot el Padrí o un dels nostres. Vull dir, una pel·lícula en Martínez Corsés, si no recordo malament, un dels nostres. Allà ja ens va impressionar de la manera que tracten la marginalitat, però en la pel·lícula d'aquesta mata el suaument no es tracta la marginalitat, i va implicit en tot cas. Però ja es parla d'una altra, ja ho sabem allò. Per dir-ho d'una manera, hi ha temes avantats, del que representa la marginalitat, les reaccions i els inconvenients que crea. Ara aquí ens parla que hem arribat al fons de la qüestió, que és una pel·lícula definitiva, per controlar aquesta marginalitat, i a tu això t'ha preocupat molt, perquè m'has escrit. Resulta que això per controlar-ho ha de ser anticament. Jo tinc l'opinió diferent. És una pel·lícula que només hem vist allò, perquè l'ha empassada aquesta setmana per estrenar-la al divendres. I és una pel·lícula que a alguns crítics tinc la sensació que els pot agradar, perquè segurament la deixaran bé. El Brad Pitt, perquè es veu que el Brad Pitt estava buscant per el que he llegit, un personatge que no havia fet mai, que fos el que fa, que és de dolent. I és veritat que el Brad Pitt és un acturàs, perquè ho fa perfecte, ho fa meravellosament bé. Ara, jo no em carregueu ni l'actuació d'ell, ni David Jenkins, que m'ho fa molt bé, que és el seu company, però jo no em carregueix tota la filosofia que hi ha a darrere de la pel·lícula. És a dir, per mi és una pel·lícula de dretes, i a més a més cínica. Perquè la pel·lícula passa una història, que aparentment és de Gaudres i Serenus, o de Matfiosos, o de gent de la màfia, que es dedica a la marginalitat que explicava el Jaume, però que a la vegada va intercalant. Va intercalant és el moment en què hi ha les eleccions de l'Obama, i que va guanyar, però no guanyat encara. I aleshores en aquest moment, no hi ha temps d'explicar-ho segurament, en el moment de passar tot això, va intercalant tot això per arribar al final de la pel·lícula i dir, tothom doncs compte que ell és un fill de puta, és un senyor cínic, és un dolent, dolent, dolent, perquè es carrega la gent sense escrupuls i tal, i ell sugereix que els polítics els de més que hi ha són igual que ell. Llavors clar, molt fort, em sembla molt fort, que ell sugereixi que l'Obama, que tots aquests, són exactament iguals que ell. Però la pel·lícula, això em sembla molt de dretes i molt cili. No ho sé, jo no l'ho he vist, però aquesta és una tessi que en aquest moment té molta canxa, perquè en aquest moment tothom pensa, jo crec que... Els polítics són tots corretes. Exacte. I és una percepció que en aquest moment té molta auditori. Tinc una temporada per intentar... No arribi res. Una temporada per intentar respondre algunes d'aquestes preguntes que s'han plantejat en el primer cinema sense condicions de la temporada 2012-2013, i que podeu tornar a sentir en el bloc cinema-sensecondicions-blogspot.com d'aquí a una estoneta. Que vagi molt bé. Resolviu la setmana vinent, Joan, els millors films del cinema europeu. Fins aquí el programa. Fins aquí el programa.