CsC 10/05/16 - Comentaris de cinema (L'hermine, Les souvenirs, The witch, ... ) + Diàlegs de cinema

SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Un dimarts més ja som aquí, disposats a parlar de cinema, d'allò que hem vist, d'allò que ens agrada, de les pel·lícules que estimem. Avui, a més a més, amb un convidat. Ara arribarà més gent perquè per raons de pluja... Demanem disculpes als ovidors que per raons de pluja ens hem d'entravencat amb l'arribar a l'hora oportuna. Què bonic, això, eh? Per raons de pluja. Sí, la raó és que no comptàvem tenir que venir amb cotxe, i llavors els cotxes, quan véns, d'india de pluja... I la remfe, i els trens que es mullen i es paren, no sé què passa. Una cosa rara, però bueno, sí. Tot el que hem començat més tard, ho demanem disculpes, i avui, com sempre, intentarem fer un programa en què hi haurien, doncs, 3 o 2 parts. Una primera part que parlaríem de les novetats, de les coses que hem vist, les coses que ens agraden, les coses que recomanem. I una segona part, en Can Jaume, ens parlaria del tema que li toca avui, del cinema, i que, llavors, suposo, també sortirien algunes de les pel·lícules que poden fer referència en aquesta cosa. Jo, abans d'entrar, preguntava si havíeu vist coses, i em deiau que, bàsicament, no masses. Jo he vist una cosa que us en puc parlar molt ràpidament, que és una pel·lícula francesa que es diu El Juez, i va la pena dir, i això ens servia també per introduir, el convidat d'avui, que és l'Antoni Villaró, que està aquí al meu costat, i per primera vegada ve el programa, i que ens agradaria que seguís venint, perquè és una persona que, conversant amb ell, el cinèfila que entén una mica de les coses que hi van, i que pot contribuir molt a fer coses interessants en aquest programa, deia que... I que viu aquí el costat. I que, a més a més, viu aquí el costat, o sigui, viu aquí la cantonada. Total que deia que el cinema francès travessa una època d'orada, jo diria d'orada, m'atreviria a dir d'orada, molt dolça i molt prolífica. Nombroses produccions arriben en freqüència a les nostres pantalles, tot i que no totes, i és veritat, tot i que no totes, no aconsegueixen el nivell que seria d'excel·lència, com passa per altra banda a moltes ordres de la vida, cal dir que la mitjana de les pel·lícules que veiem a les nostres pantalles que ens arriben, hi ha un altíssim nivell d'excel·lència. Jo, mentre venia, abans de sortir, venia cap aquí, vaja, abans que m'agafés la pluja també, estava repassant les últimes pel·lícules que ens ha arribat de França, i a veritat és que hi ha un munt de coses interessants. Incluso moltes d'elles, ja ho recordareu, les hem parlat aquí, les hem fet com a pel·lícules del mes, ho hem fet com a comentaris sobre elles, deixant-les molt bé, una és el profeta del Jacques Audiard, que a posteriorment va fer Oxido i Hueso, la mateixa mur del Michael Hanecke, que és una pel·lícula francesa, perquè està al voltant de França, tot i aquelles d'origen alemany, Holly Motto, que li agrada molt el francès, que es talla al darrere, és una pel·lícula francesa, i a les mentires, sin importància, les pel·lícules del Luc Besson, tant Lucy com Leon i les derivades que s'han fet d'això... Però t'estàs anant lluny, eh? Estàs dient que sí que anem a protestar actual, però... Home, la primera, la Leon sí que és llunyana, però Lucy no, Lucy és recent, Lucy és recent. I unes dos recents, que ens han agradat molt, encara que parli uns diferents de la tu i la mi, és Tom Boyd a l'acel·lín Sam, que a mi m'agrada molt el francès Gilhout. Gilhout, t'ho recordes? D'aquella de les noies franceses. La segona part del Tom Boyd. La segona pel·lícula d'aquesta mateixa noia. Sí, m'agrada molt. Bueno, és que se'n poden fer una llista immensa, de camino a l'escuela, un dió salvaje... Totes les pel·lícules de Polanski s'estan rodant a França, últimament. Tant el pianista, com la Venus de los Pieles, com un dió salvaje, com Zeta, tot això del Polanski, són pel·lícules actualment franceses. La mentalitat és polaca. Bueno, no ho sé, ja no ho sé. Jo penso que és més meta universal. Doncs ja no cal veure-ho més. Cinema que no sigui el francès, va. Exactament, exactament. I a més, em deixo per allò, moltes pel·lícules que han sigut d'èxit comercial, com Intocable, The Artist, o les del Germán Dardin, com Dos Dies i Una Noche, que amb la Jureta, no, amb la Mariona Cotillard, i de la Mariona Cotillard hi ha moltíssimes pel·lícules. Tenim més títols, perquè n'hi ha prou, i n'hi hauríem encara molts més, segurament, que estem passant un moment bastant curiós, bastant interessant en la cinematografia d'aportació francesa. Jo, aquest cap de setmana, he vist el jutge, que és el darrer treball del director Cristian Vincent, que és una radiografia d'uns dies de la vida del president del Tribunal Penal. D'un poblet, en un cas d'humicídia d'un Bébé, s'agafa en aquest jutge, que amb una remota de regió de França, un poblet d'una regió de remota de França. Mostrar el que el president és un home excèntric i gris, cansat i que no té ganes de continuar, fins i tot diríem amb la seva feina, però es podria dir que, si bé, té unes connotacions o unes concomitàncies en pel·lícules irrepetibles, extraordinàries, com són testigo de cargo, doze hombres sin piedad, un ruïsenyor, per esmetre, segurament, les més paradigmàtiques d'aquest gènere, centren la tama, totes aquestes, que són molt conegudíssimes i molt repetides, i molt engascadores, però molta gent, centren la tama en mostrar la culpabilitat o la inocència del que la persona que està jutjant. M'hi ensenya, sí, les grimes dialèctiques, les trampes, el gris inesperat dels girs inesperats que hi pugui haver-hi ara en la trama. En canvi, el que passa en aquesta, diria que la pel·lícula que jutja mostra la cara oculta cosa que no fan les altres, mostra la cara oculta que hi ha darrere de les bambalines d'una judicia penal, d'una petita ciutat de la Regió de França. Es tracta en aquest sentit d'una pel·lícula diferent, delicada, fet amb extraordinària sensibilitat, jo diria perquè l'home és un personatge curiós, atípic, més o menys brillant, però a l'hora que crea moltes refuses per part dels seus col·laboradors, espontània, didàctica, i que ensenya facetes que jo crec que no havien vist abans. Com la infinita paciència que acaba tenint el personatge, aquest personatge gris, que té una gran contenció, una gran ètica i un respecte en tant els acusats com el tribunal, com a la gent que hi participa. I això està magistralment interpretat pel Fabriz Luchín, que és el que fa, mostra aquesta evolució del personatge i que va estar premiat justament diversos premis per aquesta interpretació. Però per l'altra banda, i acabo ja per no llargar-me més, el film ens mostra el cantor més humà del personatge, aquest personatge, amb les seves manies, amb les seves coses, amb la seva tristesa fins i tot, o les seves desencant pel moment que està vivint, però que a la vegada és moralment compromesa amb el que està fent, amb el que ell es dedica, de manera que mostra com se li complica la seva vida personal, tot i que vol ser coherent amb el que ell pensa, tot i ser un home gris i, però a la vegada on és. Si s'analisa i acabo ja des d'aquesta perspectiva, considero que és un film que ens submeta una profunda reflexió, una radiografia del sistema judicial francès de provincies, i bona prova d'això, és que el mateix guió va ser premiat com a millor guió del Festival de Venècia, que també el va premiar per la interpretació d'aquest actor, que és el que fa el professor principal, que és el Fabrizio Luchini. Jo, sense ser una obra mestra, no es poden comparar amb les que hem dit abans de matar un ruïsenyor, que toquen temes semblants o doze hombres de simpedat, considero que, com que té una perspectiva nova, que no era habitual, i a més a més està molt interpretat i molt dirigida, que és una pel·lícula que podem recomanar sense ser una obra mestra. Heu vist coses, també, a vosaltres? Hi ha una pel·lícula francesa... Amb l'expectativa d'haver-hi entrar en el pol. Acaba d'entrar al pol. Tu has vist coses noves, francesques, o no? Hi ha viscoses, hi ha viscoses. Has vist coses. Però, al teu moment, deixa'm parlar... Sí, sí, acabo preparant-ho. Deixa'm explicar que... l'Antoni, que avui està per primera vegada aquí, va amb coincidir amb la visió d'una pel·lícula. Jo, no sé si us en recordeu, que em va agradar molt la pel·lícula als records, els recordos de Suvenia, amb Francesc. També, francesa. Curiosament, em va agradar molt, i la Carme no li va agradar tant, i va estar parlant aquí, que no li va agradar tant, i a mi em va deixar inquiet. Potser t'has equivocat, potser has vist unes coses excel·lents, amb una pel·lícula que no les té. I la vaig tornar a veure el mateix dia que vaig coincidir amb ell en el cine. Va anar al mateix cine. Jo preferia que ella expliqués la impressió que em va treure, com ho va veure, etcètera. I si està d'acord amb tu. Això t'agrada molt, a tu. Fa la seva entrada als cinemes sense condicions. Antoni Villaró. Molt agradat, Joan, per la posibilitat d'estar aquí, el meu poble compartint aquesta iniciativa i aquesta... La veritat és que, perdona, però no sé si és massa que el micro podries canviar per aquest altre groc que tens aquí. Crec que anirà millor. Perfecte, perfecte. Doncs molt agraït. La veritat és que per a mi aquell va ser una situació que, a la millor de la pel·lícula, el venia després, que va ser la conversa que vam tenir. Tot i que la pel·lícula a mi em va agradar moltíssim. La pel·lícula era amb tres. Era amb la meva esposa i jo. I ell, el Joan, al costat... Per això us veus saludar? La veritat és que vam entrar i vam dir, mira, escolta'm, i això te queden les 8 de la nit. Per tant, tampoc era un horari de jubilats. No he perdut d'alguna manera i carinyosament. Què passa? Aquí tens dos. A veure què dius. Sí, en tinc dos. Jo vaig a les prestrenes de les de l'esdeval matí, entre setmana, també és un horari. Perfecte, perfecte. Això és un luxe poder fer aquestes coses. Bàsicament, la pel·lícula que us ho veig, el patró francès, de ser una pel·lícula honesta, senzilla, justa, que crec que retrata perfectament el conflicte intergeneracional. El pare i la mare a punt de la jubilació no tenen temps pràcticament per res. La vida els hi ha passat d'una manera molt ràpida. En canvi, el fill té la sensibilitat de conèixer més coses i l'àvia que ja ve de tornada de tot, doncs li dona liçons, que va al nen de com la vida pot anar transformant i el que es tracta és poder aconseguir el màxim d'aquesta història. Vaig amb l'àvia. L'àvia i el nen tenen un paper especial. Tenen una química molt peculiar, que el pare i la mare són capaços de donar-se en compte. Jo diria que el pare... Jo em trobo identificat molt amb el pare en algunes situacions bastant patètiques, perquè... Identificat perquè també et passen a tu, potser. Perquè en aquesta vida et dones compte que... ...lo important no ho olores prou. I això crec que el cinema francès ha aconseguit fer... ...que cada vegada que surts d'una pel·lícula, d'aquest tipus, siguin moltes de les que tu has comentat, Joan, al principi, t'està avisant. T'està avisant que l'única no tornes al temps. I que, per tant, aquelles coses que són importants a la vida, com la família o sobretot l'amor, doncs... No li pares prou atenció. I n'hi ha moltes, i jo crec que aquest és l'èxit del cinema francès. Aquesta capacitat d'entusiasma, perquè el Joan em diu a l'espai de la pel·lícula, us ha agradat i tots vam coincidir que sí. La recomanaries, ja no ho sé. Ja no ho sé, si la recomanaria, perquè has de tenir clar, ben clar, que has de ser prou sensible per entendre el que està passant en aquesta pel·lícula. És un conflicte intergeneracional, on els que no s'entenen de res realment no s'entenen gens, el pare i la mare, sobretot, sobretot el pare, i la pel·lícula té vida, perquè l'àvia canvia constantment el registre de la situació. I el nen s'hi apunta, perquè el nen el que està veient és dir, hosti, jo amb el pare i la meva mare. I més que comparteix la vida amb aquell sombat que l'únic que pretén és lligar... Un amic seu. És buscar el preu que sigui. Això és la vida plena, no? Sí. Jo entenc que el noi és prou sensible, com per interessar-li molt més el que li pot explicar a la iaia, que no el que pot aconseguir el seu company de pis, que realment no li ho deu aportar gran cosa. El noi probablement tingui una visió molt més poètica de la vida, que no pas la que té aquell altre tarambana. En aquest sentit em permeten, una vegada em va dir, una vegada em va dir, em va dir, a mi m'agradaria morir, doncs això ja t'ho imagines, al caldni dir-ho, no? A mi m'agradaria que m'estimessin. Sí, sí, sí, és això. Llavors és el que acabes de dir. Mira, jo crec que, per exemple, el cinema i la gastronomia tenen molt de comú. Per exemple, la gent s'ha afartat del desmenjar sofisticats. La gent, el que vol, és menjar una bona botifarra. És el que vol, és menjar un bon pa hipernil. El cine francès té això. No, es explica les coses sense cap mena d'escarafall i sense cap mena de situació sofisticada. I quan s'ho dius... Sí que m'agrada, i aquest senyor viatxa, que no és que visqui a partat del món. Però és això. Jo estic d'acord amb ell. No, ja et traurem fill d'això, perquè això m'interessa molt. És com la vida mateixa. En aquesta pel·lícula no és una pel·lícula molt dramàtica, en sentit de que faig ir porar, o que faci... Fa pensar. No és una pel·lícula, la crimògina, o farbacentment emocional. No, és una pel·lícula que dius cram. Que bé. I penses. I això crec que les pel·lícules franceses tenen aquest punt. Passiets molt sensibles, rius i pures, amb 3 segons de diferència. I la raó del títol original. Perquè ja s'ha de dir sempre... No, tu parles del jutge. Ja està. El jutge s'ha acabat, ja. De tota manera, sí que m'agradaria saber, perquè el jutge es diu l'Ermín. Jo ho he buscat i no ho he trobat. Seria com Arminho, l'Ermín. Això és la pel·lícula anterior. No tinc la raó i buscat, perquè li deuen l'Ermín en francès. D'acord. Però no he trobat la raó. Tornem a el que està amb dintre del souvenir. A mi confesso, i coincideixo amb ell, que vaig tornar a la pel·lícula vist a dues vegades. És una pel·lícula que em va interessar. No l'havia vist dues vegades. Vaig sortir content, perquè a mi m'havia tornat a agradar. Incluso diria que vaig descobrir coses que la primera vegada no me n'havia adonat que hi eren. Doncs vinga, una tercera. Per tant, vol dir que és una pel·lícula molt més rica. Aparentment és una pel·lícula com diu ell. Que podies veure-la contemplar-la com una història més. Una novel·la de mitja tarda. Sí, i en realitat sí. Si l'analises fredament, que és el que està dient ell, que l'analises fredament és una pel·lícula amb moltes capes d'inversió profunda. És una pel·lícula d'ensa i molt més profunda. Que t'està parlant de les coses importants de la vida, com no totes les pel·lícules són capaces de fer. A mi saps què és el que encrida l'atenció a partir del que heu explicat. No l'hi he vist encara. És precisament aquesta manera de tant matemàtica i sistemàtica de posar en qüestió els que estan al mig, que en definitiva són els que, d'una manera o altra, són els protagonistes de la vida. M'ha cridat l'atenció, això. Els protagonistes de la vida són els altres. L'àvia i el ciutat jove, la pel·lícula. Els protagonistes dels sentiments, emocions i tal. Però la vida també, la vida és allò de fer i... No, perquè representa que el pare és un jubilat, s'acaba de jubilar i entra en crisi de hagut a la jubilació. I la mare... Entra en crisi. Ja estava en crisi, segurament. Jo crec que, a més, la pare no és una persona favorida físicament. I la dona, m'agrada ser una dona de 60 o al voltant del 60, és una dona que te la mires. I això fa que, a més, li entri la sensació tan patètica i tan convencional de que li fot banyes. I clar, això, encara, i posa aquella situació de que, clar, se'n dona a compte que el seu fill ja és gran, se'n dona a compte que la seva mare es veu obligat per la pressió dels germans i per fer quatre duros d'un pis de posar-la en una residència. I, a sobre, clar, que hi queda aquí. Ostres, el fill ja m'ha marxat. La mare ha de posar en una residència. Com pot ser més desestrós la meva vida? La meva dona fot banyes. I, clar, se li va juntar tota una sèrie de situacions que, al final... Això no és estimable, oi, que deia aquella... No és. Jo dic que jo estic més normal, Joan. És una cosa d'aclarir. La part positiva de la perícula l'emprente la deixa el noi... Jove. I jove. I l'àvia. I l'àvia, i sobretot la seva relació. Sobretot la seva relació. És molt, molt... Molt entrenyable. Molt entrenyable, exacte. Aquesta és la paraula. S'haurà de veure. Val la pena, val la pena. És una pel·lícula que... Què ha passat? Tu pot passar desapercebuda. Portem tres programes parlant de la pel·li, no s'ha d'anar tan desapercebuda. Sí, però de forma diferent, perquè si t'has d'entendre... Sí, sí, sí. A mi m'agrada, i arrel d'això, ja he explicat, que he tornat a veure la pel·lícula. No m'estranya que no li agradés. No m'estranya gens, clar. Sí, no ho sé, no ho sé. La nena no queda favorida moralment. És clar que l'aigua... Però l'àvia sí, i la Carme s'àvia. Però és mentida, eh? La senyora no li feia cap... Clar, clar. No li fa cap ben al sal. En tot cas ja li preguntarem a la Carba, tu i jo, ara que dius. Sí, sí. Molt bé. És molt interessant. Sí, molt interessant. Avui hem de parlar de diàlegs, vull dir. No hi ha sobra ni falta res. Sí, tu també volies posar una cosa sobre diàlegs i el cinema multa, no? Jo, quan deia el tema, jo em pensava que era sol diàleg. És com l'arribada del sonor dels diàlegs, això, i del silenci. Però no, al final era... És una altra cosa. Així que jo faré despecte de veritat. Em va cridar amb l'atenció aquest article. Penseu que és un article que va escriure la Inma Meri, no? Una crítica de cinema, que segur que trobem en aquests prestrenes i tal. Jo no la conec, la veritat. Que la va escriure el 2012. O sigui que això no és actual. Però a mi aquest article sempre m'ha cridant amb l'atenció. Dic que algun dia en parlarem. Llavors jo crec que amb una mica d'això, d'allegir un petit te paràgraf, no? Llegir de tot, perquè llavors ja és massa complicat. Es tracta d'una... O sigui, ella parla de Jalperlof, que és una dona moralment i políticament compromesa, però també compromesa amb el cinema. I això d'entrada a mi em crida amb l'atenció. Potser de fet és el mateix, estar compromesa amb la vida que amb el cinema, no? D'acord? La política, la vida, el cinema. Llavors acaba i diu... També he llegit una entrevista, breu, que li van fer en aquesta realitzadora, del projecte publicada en un noticiari de la mateixa mostra de Venècia. Estem parlant del 2012, eh? Només dos detalls. Jalperlof i explica que un dels curs s'origena en una experiència. Parla de dos curs matratges, després ja en parlarem d'això en tot cas, no? I explica en una experiència personal que li va relatar un actor palestí amic seu. Mohamed Bakri. I en la qual va veure el dia palestí. Una àvia també, veïna seva, una supervivent del holocaus, aquesta sí que la vida li va ser dura, va demanar-li que l'ajudés a posar-se les gotes als ulls, sense les quals no podia reconèixer que és un àrab palestí. A vegades la visió és la d'un prejudici contra els prejudicis i el conformisme. Jalperlof declara que una persona pot ser pessimista i, pensant que és irresoluble, no pot fer res respecte a la situació política de la zona. Que li toca viure, en aquest cas, no? Personalment no puc abandonar una posició activa i lluitar continuament per crear un diàleg. O sigui, del que parla aquesta senyora, la Ima Merino, com deia, és que difícilment és el que tenim aquí, precisament, en aquest espai, aquest diàleg constant, sobretot el que ens proporciona el cinema, però que veritablement també el diàleg que ens proporcionem nosaltres mateixos amb interpretacions a vegades diferenciades del que precisament ens proporcionen les pel·lícules. Dit això, el que està dient és que cinema i vida política i tal és un compromís que hem d'adquirir, precisament per preveixar vàlids i per crear una situació favorable a què tot vagi més bé, diàleg, a partir d'aquí el que vulgueu. Bueno, hi ha dues coses. Una és, en tot cas, seguir amb el tema. Havies quedat que volies parlar d'alguna persona que has fet. I l'altra cosa és que el Francesc havia vist para Disney, que sembla que toca aquest tema. Para Disney? Jo no l'he vist. Si voleu comentar-ho... És a les tortugues. Les tortugues veia que fan... No són els del Suïcida. Sí. Les posen la droga dins. Aquesta toca aquest tema? Quina? Para Disney. Si no recordo malament és aquesta, que li posen amb una dona dins el matriu. Doncs sí, doncs... Aquesta para Disney són aquells que entrenen, un grup de palestins, perquè siguin suïcides. D'acord, d'acord. No parla exactament del diàleg. M'havia parlat de l'arbitraritat, d'on es pot arribar pel fet d'estar dintre d'una dinàmica, exacte, no és un diàleg. Allà és la sense raó. La militància és... Han fet... Ja. Jo recordo també una pel·li que em va agradar molt. No és exactament la diàleg. És Omar, no sé si l'heu vist, la recordeu. És una pel·li que em va fer impacte, però també és la manipulació que fa uns determinats individus en contra d'un per manipular amb una persona. No és un diàleg, és tot el contrari. Perquè de les pel·lícules que toquen aquest tema, jo no en conec. Com que el Jaume ha fet aquest parent, per entrar en el tema, al llarg del programa, podem anar mirant de les pel·lícules que en visc, de les pel·lícules que recordem, quines són les característiques. Tu vols parlar de les que visc? Jo en parlo de dos. Jo vaig a la preestrena de la Bruja. L'heu sentit per tot arreu, perquè ara és com el tema central, la revolució del terror... No, presenta en aquest divendres. Crec que sí, s'estrena... Si les dos que parlo, s'estrenen aquest cap de setmana. La Bruja... El tema, crec que ja l'heu escoltat tots, no? No veïn la terra, segle XVII, que una gent, una família numerosa, va viure com el CAM, una granja, perquè estan els fan fora del poble, i allà, aquell bosc, es coneix que hi ha una Bruja que passa a ser veritat. És un... El director és l'Òpera Prima, tot i que havia fet un curt, que era del cor de la to, de l'Edgar Alambó. Era un curt d'època, el tema de l'època, ja li va. Però era... Ha guanyat a nou director de Sandence, de l'última edició. Llavors, arreu d'això, ara, una productora li va agafar la distribució, i ja ha arribat aquí. A veure, personalment, no m'ha agradat. O sigui, era típic tòpic, bueno, no sé, la típica història de Bruixes, i de Maldició, i malaiccions d'aquestes. No... El passe... Que bon fantàstic, oi? És veritat que està ben adaptat a l'època i tot. Jo crec que era el tema que li ha tirat més els crítics, que és que ho han fet tot amb llum natural, com el René Fido, això, no? Amb llum natural, què passa? Que és un espectacle visual, quan van pel bosc, quan plou, perquè tot és real. Això pot cridar tant, però en quant a diàlegs, en quant a històries, que és la història, és la típica. És que, inclús al final, que t'estan intentant, va dir un final que dius, no pot ser això, i fan. És com una d'aquestes pel·lis que... Ja has vist mil i mil vegades. Sí, és que no hi havia... Sí que intenten donar-li un toc més independent. Es nota que se li vol donar un... Ja sí, per pressupostar-ho que sigui, però se li vol donar molta presència a més els diàlegs i a certs actes, que en sigui una superprocció, perquè no es nota que hi hagi... Jo el que he llegit per una mica... Per una mica complementar això que dius, és que, en realitat, la història, amb aquesta aparença i amb aquesta pertanyença, al gènere de terror, és psicològic o que, més o menys, ja ha tractat de moltes maneres el que, en realitat, al final t'està explicant, és la descomposició d'una família, d'aquest lloc, de nou Anglaterra, en el moment que volen portar terme, doncs una vida més o menys millor. Per mi, que també se li va catalogar... I et follows, encara no l'he vist, que és com també diuen la nova generació del terror actual, però vaig veure a Babaduc, i Babaduc sí, que és una pel·lícula que és molt diferent al gènere. És la típica... Si l'heu vist, Babaduc. És també una opera prima, i va... Nosaltres també van a Sitges, i això, però és una pel·lícula que és el gènere de les cases encantades, no cas encantades en sí, sinó del típic llibre que el monstre surt del llibre i apareix a les habitacions sota el llit dels armaris. És la típica història, però explicada des d'un punt de vista psicològic, més que del terror. Des del punt de vista de la mare, que s'està tornant boja, i es pensa que el nen també ho està. I és un punt de vista molt diferent. Aquí, aquesta història de... És que em va quedar molt cur i no només a mi, sinó que la gent a la sala, durant una hora i mitja de pel·li, hi havia gent que marxava, que ja estem parlant de periodistes, que suposo que faran crítiques acordes, que no sigui que se'n vagin con la mare. I quan sortia l'agenda ja, hòstia, ens l'ha encolat. Totes les crítiques bones, això. Jo vaig sortir com... M'ha encolat. Perdona, veu la bruixa de Blert, en el seu moment? Sí. Vaig jugar amb un gènere que era més o menys retivament nou, que era el metra gent contrada, que es diu que després es va fer molt famosa amb moltes altres coses, però la bruixa de Blert era... Jo crec que era un joc d'entre amics, que anàvem a fer una pel·lícula amb zero pressupost, de fet, com Clerks, una pel·li que són dos pel·lis que amb molt, molt poc pressupost entre amics i rodada amb els mitjans, que és una càmera de vídeo manual, es va fer una pel·li que va guanyar millons. És també un joc i una virtua de gent com Rec, del Balagaró. Llavors, aquí, clar, aquí estem parlant que és un gènere que no innova, més enllà de que diguis, si és llum natural, però això també potser són decisions de pressupostaris a vegades. Perquè hi ha un focus. Però dins del contingut, no seré... Tampoc vull ser molt severo en la crítica, perquè és una opera prima i això, però no n'hi ha per tant. Com a mínim, com la pinden. I no et va gaire de la bruixa, vas dir, vaig a veure ocells emprenyats. Exacte, que la segona. I aquest matí, no, aquest matí ha anat a veure en Griberts. L'aptació de l'aplicació de mòbils, la tipia que fa anys, fa, no sé, quants anys, fa 4 anys així, va patar molt el tema dels mòbils, i fa uns 3 anys que estan fent la pel·lícula. De fet, el Ferran, el noi que va venir la setmana passada aquí, conèixer, m'ho ha dit, ahir al matí, conèixer algú que estava fent unes malcatacions de 3D per aquesta pèl·li o alguna cosa així. Fas 3 anys que estan treballant en això. Llavors, la pel·lícula s'ha de veure com una pel·lícula infantil. O sigui, infantil, em refereixo a no busquem un inside out, ni un zotrópolis que comentàvem un programa, no busquem pel·lícula que sigui pels pares i pels fills de l'hora. No, no, és una pel·lícula per nens. I aquí, jo, si a mi m'ha agradat la pel·lícula, és normaleta, o sigui, tampoc és una gran pel·lícula, però està bé com des d'un punt de vista de nen. Però, clar, no sé fins a quin punt és el públic objectiu d'una pel·lícula així, perquè una aplicació així, evidentment, les joven als nens, però també ho va agafar molt amb el tema dels adults, també. I, llavors, que els adults vagin a veure una pel·lícula per el fet que, clar, és la relació amb l'aplicació i això, jo crec que queda una mica penjada. S'han centrat massa en un públic, potser, que Disney i Pixar fan molt amb Toy Story, o sigui, que són pel·lícules que són molt adultes, també. O, inclús, hi ha moltes bromes adultes, que el nen perquè veu l'esclàstic. Llavors, en aquest sentit, o sigui, jo crec que és una bona pel·li, la recomano més que la bruga, en aquest sentit. Però no és això. Quan vaig recomanar més tothoropolis, que sí que em sembla una bona pel·li, aquesta m'ha quedat mig i mig. O sigui, per anar amb els nens, si jo hagués de recomanar per anar amb els nens, diu menjar al matí i endavant. A tothoropolis és un clàssic total, no? Sí, a tothoropolis és un... Jo també puc explicar, però no sé si tu entens més coses a dir de respecte a el diàleg i tal. La setmana passada, potser, per seguir una mica, m'ha subtat molt que el dibuixant nord-americà, autors de Vaman, el retorn, el Frank Miller, no? I ell, així, t'avui la crítica i m'ha semblat molt interessant. Ell es declara més aviat romàntic que no pas fosc. Vull dir, és una apreciació que la setmana passada no... Però se'l considera molt. Clar, una cosa és el que es considera, però sí que és veritat, és el que sempre es critica, no potser una crítica dolenta, però es critica molt de que Marvel és molt més blanc, és molt més colorida per dir-hi algo que ha de fer, que és com el Batman, és molt més fort sempre als personatges que Marvel, que seria com l'Espidermen o així. Sí, però a mi el que em crida molt és que la Fusco voldria dir desestabilització, parla de psicologia, quan la Fusco diu i en canvi jo no, jo soc un romàntic, jo... escoltar, fantàstica, eh? Ah, bueno, val a dir, que això, mira, potser en relació, no només faig per la pel·lícula espanyola al català, el caber d'Anna Fritz, no sé si ho veu senti parlar, tant aquesta com la Bruja, la que estava parlant ara, tot i que són hòperes primes les dues, els dos directors, el de caber d'Anna Fritz, que és el Léctor, no recordo el nom, però Léctor, era un dels guionistes de... Bueno, de Moreno Comaró amb Moren Manchón, també de, com es diu la sere, aquesta... Allà em surt, d'aquestes infantils, com que hi va riusar, em surt el nom, però i precisament de la Bruja també ho era, el director era un guionista, a vegades té el cantor infantil oi de no, que ofereixen i després, quan... Jo, per l'initiativa teva, o per influència teva, del poble en aquest cas, aquest també, a cap de setmana, es va ser el dissabte del diumenge, que va ser per la Targa, vaig veure la... la pel·lícula Barcelona Nid d'hivern, i vaig quedar meravellat, perquè jo només havia vist del senyor Dani de l'Òrdem el pregón, que ja segur que ens l'havíem carregat tots perquè era molt fluixa, era una iniciativa suposa. Estires cap enrere, perquè hauries de dir persona nid d'estiu. Jo primer he vist el pregón, que no em va agradar gens, i encara no he vist la Barcelona Nid d'hivern, perquè la feien el Texas, que per cert va la pena dir que el Texas val 3 euros, inclús els diumenges i el dissabtes, i que hi havia una cua impressionant, insòlita, tot el voltant de la illa, estava plena de gent esperant que començessin la pel·lícula. És que fa un cinema, que està pròpi. Però estava un problema que feia anys, que no tenia tanta pública allà, esperant que pogués entrar al cine. Com deia, només havia vist el pregón, que no em va agradar gens, i en canvi... Doncs vaig veure aquesta. Val la pena dir que... És un cinema que es fa amb ganes. És una pel·lícula... Clar, jo el que noto és que es nota que els diglionistes són diferents. Perquè, a mi, els diglionistes del pregón són el Diego de San José, que es que havia fet 8 pallidors vascos, i d'altra, que al fons va a la mateixa línia, que per mi no són massa aconseguides. La primera, 8 pallidors vascos, està bé. Són divertiments, això. I aquesta té més gruix. Però no aconsegueu cinema d'aquestes pel·lícules? Sí, home, és clar, està feta, igual. Però no és un cinema... Jo trobo que és un cinema que... sobretot la primera, com a guió estava en Rodona, era... funcionava, i jo, sense ser una gran pel·lícula, es podia veure. La segona, penso que és dolenta, però molt dolenta la del catalana. Jo t'ho contesto precisament amb el que he llegit allà abans. Jo penso que no està bleix diàleg, aquest cinema. És una següència d'esquets. És una següència de moments... No, encara la primera tenia... Els personatges s'aguantaven una mica, a la segona penso que no s'aguanten. Però, en canvi, vull destacar d'aquesta... Jo no he vist l'Alenid, que és la primera, però m'ha arribat les notícies que... els nixtes són tots catalans d'aquí, és el Daniel González, l'Èric Navarro i l'Eduard Soldà, que no són els mateixos que l'altre, em va sorprendre favorablement. Fins a l'extrem d'acusats de dir que estava ple del cinema Texas, era el diumenge a la tarda. Estava ple del cinema i, a les 8 del vespre, és la sessió que la feien. Va acabar, la gent va aplaudir, el que això no passa habitualment. Sí, més va més. Jo feia temps que no em trobava que la gent aplaudís a acabar una pel·lícula. No, amb crítics, a passar més amb crítics que amb públic. I creus que la va aplaudir perquè és Barcelona? No, la van aplaudir perquè s'ho havien passat bé. Perquè s'ho havien passat bé. La pel·lícula, curiosament, va la pena dir que és un guió rodó. Hi ha uns actors que estan brutals. A més a més és que estan molt ventriats. Hi ha el Miqui Espreveró. L'Aberto San Juan, que fa de Ray Mac, és la pel·lícula que passa la nit de reis. Quan hi ha la gent va veure la cavalcata amb els nanos i tal. Hi ha un rei, que és l'Aberto San Juan, que és el de Madrid, que veu una persona entre el públic, s'aixeca, salta de la carroça i la va perseguir la noia. Els nanos no entenen res. Què fa al rei aquest? Arrel d'això, de situacions extravagants, més o menys extravagants, hi ha una relació lesbiana entre l'Avençat Carulla i la solució en Balague, que és brutal, amb els fills que volen fer el fol que no entenen res, amb la clara segura, l'Aberto Romero. Hi ha una canta d'actors que estan brillantíssims, naturals, frescos, divertits, moltes de les coses que veiem. Ni el cinema. Si la gent veu les persones amb una pel·lícula ben feta, que està acostumada a veure les sèries, o que està acostumada a veure, i que sap que són d'aquí, i si és el guió-rudo, doncs és la gent que voler. Això és domino. Quan vam veure a Barcelona i la vam comentar aquí el programa, jo pensava el mateix, perquè l'havia vist gairebé seguit, i jo pensava que hi havia l'Aberto Romero i Barcelona i Divert, i veies el paper, per exemple, d'Alberto Romero en els dos, i tot i que faria el tridente. Alberto Romero el veus a 8 països catalanes, a Barcelona i Divert, i a Anacleto, i els tres, jo em quedo en Barcelona. Tot i que té un paper petitó, té un paper molt petit, però 8 països catalanes volen escarregar, i crec que el pregunten bé, bastant. No l'he vist, però... El pregun és molt fluixa. Les Barcelona, en aquest sentit, són productes que surten d'ells. Deix com a estudiants, i després primers estudiants, i després les seves xarxes estudiants, i tal. Però el pregun ja ho dèiem. Això és una encarra que pot sortir o no. És com els 8 països. Sempre hi haurà aquest torrente, aquest producte nacional, per cobrir un... Jo no considero que sigui cine, evidentment, perquè això potser és un programa... Un altre dia, un programa del tema que és cine i que no, no deixa de ser aquest entreteniment, jo vaig anar a la preestrena, amb entrevistes d'això, de les 8 països catalanes, i el cine no parava a riure. Era increïble veure un cine que feia temps que no ho veia, un cine que la gent s'estava escoltant allà. Ara et pot semblar més o menys bo, sí. És com a ida, a veure ida, o a veure Jim Tony, o a veure aquestes sèries, que potser hi ha gent que li fan gas, però jo no ho miro. Tu tens cine, el que passa és que clar... O, per exemple, jo què sé, un cantant d'aquests de moda, o de moda, o d'un altre tant de moda, perquè és que és de moda encara. És la novetat, però... No ho sé, se m'acut. La gent m'hi veureu, 8 països catalanes, a distreure'ns perquè... Sí, tan poca espera. Va a passar una estona en què no vols pensar massa quins són els seus problemes. I, bàsicament, hi fas un fart de riure. Però estic d'acord, que surt i s'ha acabat. I la pel·lícula no et dona... Ja no té una continuació, perquè la pel·lícula que dèiem abans dels Units, és una pel·lícula que no acaba, no acaba quan surten els títols. Acaba quan tu ja deixes de pensar en ella, i això pot passar d'aquí mig any o d'aquí un any, o fins que et moris. Perquè hi ha alguna cosa que et recorda. 8 països catalanes passes una hora i mig que et fas un fart de riure amb algunes coses, amb altres no tant, i ja s'acaba la pel·lícula. Jo vaig ballar a Málaga quan vam anar al festival. Vam veure el Ray Borni, que de fet ara ja crec que... M'has trencat aquest divendres. Amb el Miki, amb aquest, amb el Miki és per bé. I realment... Ens hem de ser bastant quan vam veure que no havia guanyat res. Nosaltres vam venir aquí el programa al mateix dimarts, de tornada de Málaga i vam dir que aquesta pel·li s'endut tot. No tot, però guió mínim. I potser és el tema del diàleg que comentaves, perquè és un tema que molts cops el cine social l'associem al drama, o el melodrama, o així. I és una pel·lícula que, amb humor molt, però molt negre, i amb diàlegs... És que, clar, és una obra de teatre. Estàs veient que són diàlegs. No veus tantes accions com diàlegs. Llavors... És molt curiós com crea aquest diàleg entre, precisament, un protestant i un antisturbi, que el protestant li van treure l'ull, aquest antisturbi. En qüestió, és el cara a cara. I veure quins diàlegs, com el protestant, de la manifestació, intenta fer-lo canviar sense violència, però intenta fer canviada. Si m'estava manifestant és per això que ho has d'entendre. Tu estàs menjat el coco dels polítics. Veure aquest diàleg, aquí sí que és la recomanació del mes o de l'any per mi, aquesta pel·lícula. Ara que pas de diàleg, jo, la pel·lícula francesa, i disculpeu que sentria aquest tema, la pel·lícula francesa amb el diàleg més punyent és el nom. Ah, sí? La pre-nom? La francesa i la pre-nom? Suposo que al seu moment l'hauria de parlar de força. Em va agradar molt. Aquesta que has mantat ells dels dos matrimonis que discuteixen els seus fills, el Polanski, la de... Ah, un dia salvatge. Un dia salvatge. També estaríem en aquesta constància. També, també. És com a partir del diàleg pots acabar? Però això és el diàleg interpretat com a diàleg. De que parlarem i discutirem i tal. Però el que planteja la Inma Merino és l'altra. És un diàleg que no de vegades és sense paraules, no? I que això, contemplat des del punt de vista, diríem, no sé, rigurós, és el que cal establir segons ella, no? Parla de diferents qüestions. Jo penso que hi ha una diferència, i és el que sempre m'ha semblat reivindicat. No que una pel·lícula no parli, sinó que realment estableixi un diàleg. I que tu estableixis un diàleg amb la proposta que fa aquell realitzador, i que això tant riqueix com a persona, com a conceptes i tal. Jo d'acord amb això, jo diria que és veritat. És a dir, el meu temps un dia, que el que vols és passar l'estona i desconnectar, és la pel·lícula o qualsevol cosa que facin a la televisió i et serveix per desconnectar. I l'altra cosa és quan, d'alguna mesura, passa el cine i penses que et poden aportar alguna cosa, et poden fer pensar, et poden inquietar, et poden comoure't, etcètera. A mi diria, diria, que comparant, per exemple, la persona a nit d'hivern amb el pregon o amb aquestes, accepta la primera. Jo diria que 8 per lli dos vascos estava bé, i 8 per lli dos cadenes és més fluixeta, aquesta és superior. És el punt de vista de diàlegs, d'interpretació, és bastant superior a les altres. I, per tant, en el fons, com que t'està tocant també temes que són punyents, per exemple, hi ha una relació lesbiana de dues dones que tenen 60 o 65 o 70 anys, i els fills no ho entenen, que estan allà amb un sopar, etcètera, o aquest senyor rei Mac que busca el seu amor de... Doncs, clar, t'està parlant de lo mateix que t'està parlant del cine francès, una mica. Però li passa que ho està fent amb un estil més còmic, més divertit, més mediterrani, si vols, però que et pot fer pensar. És a dir, és una pel·lícula menys superficial que les altres que es mantaven. Totes són cine, és a dir, no és que estiguem que una... Simplement que el millor... depèn també del que vagis a buscar. Si tu el tens al dia que deien, que no vols a més passar a l'estona, és igual d'una cosa a una altra. Però si tu el que busques és alguna cosa que t'aporti, que et faci pensar, que et faci moure... A mi, quan surto del cine, hi ha una pel·lícula que m'ha fet plorar, és quan surto més feliç del cine, perquè vol dir que m'ha tocat. És a dir, si una pel·lícula agarri coses molt d'allò, no m'arriba, no em toca, doncs, bueno, de surto de content. Abans, no hi hagi nitros trascinó, m'ho plora. Jo no, jo no. Jo em sento... Jo em sento molt satisfet de ser un pluriner de cine. Però molt, perquè vol dir que les pel·lícules que m'arriben a fer plorar, doncs em toquen, em toquen i em fan pensar. I es veig obligat moltes vegades a rever-les més d'una vegada. És a dir, quan hi ha una persona, una pel·lícula, que m'ha arribat i m'ha... Segur que la veig dos o tres vegades. En canvi o quan he plorat, dic, hosti, quines bestieses, perquè ploro jo, si això no té cap sentit. És curiós, eh? No, no, però passa això. Però està molt bé, a casa meva... Això no ho contempla. A casa meva, les meves filles de dones, miren, a veure quan... A plorar primer. Ara ja li toca, amb aquesta senya plorarà i fan juguesques. Jo crec que, per exemple, l'èxit comercial d'aquestes que deien dels connoms catalans, és perquè la gent hi va, també, per poder parlar d'alguna cosa, el Billions del Matiu. Pot ser, pot ser, pot ser. Si tu vas i dius a l'oficina... Que no ho has vist? I anar-te a veure la souvenir, la gent dirà, bueno, mira, aquest va d'esknop, va d'aquí... Clar, clar, clar. El que cal és donar-se un esknop, perquè llavors estableixes... Exacte, exacte. La gent no dirà, doncs mira, aquest d'aquí, adonant-se lleçons de cultura francesa. Això és el que no s'ha de fer, clar. Però si no has vist 8 països catalanes, acaba sent una cosa estranya, que també s'ha de saber... A la que estem d'acord, a la que estem d'acord. Jo crec que els dionistes i els directors també juguen en aquestes. Segur, segur, segur. Amb l'audició humana de ser una persona que vol formar part d'una conversa del Billions del Matiu. I si has vist, com jo, la punta de l'Icber, que és, ets o no, perquè... Quedes entre mig, no? Una cosa que no... No sé quin és. La punta de l'Icber. Sí, aquesta història... No ho he vist? No ho he vist. ...sucidis amb una empresa, la vaig anar a veure dissabte, perquè em sembla que estava a punt d'acabar-se amb cridar l'atenció. No és una pel·lícula rodona, està basada també en una obra de teatre, i és molt interessant per molts motius, per la part laboral... Sí, s'ha tirat el temps de sobre. Molt bé, molt bé. Jo pensava que, en fi, que havíem parlat abans. Tenim un problema a la setmana que ve, que és que, en principi, pot ser que vingui la Laya Colet, que sabeu que acaba d'estrenar una pel·lícula de l'Isabel Goyarin, que és el Olivo, que l'ha fet ell a la direcció d'art, segurament. Però no sabem si vindrà ella o vindrà la Carme Nabot, i llavors la Carme Nabot ens parlaria de la dona, el cinema, com a creadora i com a personatge. Que vinguin totes dues? O igualment, en totes dues. Anem a veure l'Olivo, doncs. En principi anem a veure l'Olivo, que és de l'Isabel Goyarin, i que en parlaríem la setmana. Jo diria que sí que parla de diàlegs de cinema, eh? L'Olivo. Podria ser, podria ser. Vinga, som-hi. Moltes gràcies, Toni, per venir. Fins la pròpia, fins l'ambulada. Fins ara a veure'm. Adeu. Fins ara a veure'm. Adeu.