CsC 17/05/16 - The Fall / Sèrie + Cine negre + El olivo + Manuel Martín Cuenca / Tema de la setmana

CINEMA SENSE CUNDITIONS CINEMA SENSE CUNDITIONS CINEMA SENSE CUNDITIONS El més disposats a parlar del que ens agrada, del cine. De pel·lícules... Només de cine, només. De cinema i el que implica cinema. Perquè jo penso que el cinema és la vida en alguna mesura. Ai, que bonic! És veritat, és veritat. I el cinema és una forma de viure i de mostrar la vida, i de reflexionar sobre la vida, sobre què vivim, sobre les famílies, les persones, les conflictes, qualsevol cosa, igual que la literatura i el teatre, pot estar interpretat i de fet estar interpretat per al cinema. Per tant, jo penso que parlar moltes vegades de cinema és parlar de la vida. Però per una altra banda, això ho he après fa no gaire. Vosaltres que us heu dedicat més al cinema que jo, en Polk, fa pel·lícules... però no sé si estaré d'acord en què el cinema ha de ser fals per ser versamblant. Se l'ha llunyat de la realitat. És que ve ara, jo me'n recordo, jo vaig muntar l'any 82 un festival i van fer venir de Barcelona directors de França, de diversos països, i recordo que un director espanyol que ara no me'n recordo, que va dirigir canciones per després d'una guerra. Tu m'has deia, recordes com es diu? El patinyo, no? Valsílio Patinyo. Valsílio, com és? Valsílio Patinyo. Valsílio Martínez Patinyo, una cosa així, no com és? No me'n recordo. Aquest va venir molt bona a la pel·lícula. Molt bona a la pel·lícula. I n'havia fet d'altres. Va venir aquest Congrés que vam fer a Barcelona. I recordo que al moment terminat ell deia que podia ser més autèntica una ficció que un documental. I argumentava que quan un fa ficció, quan un doni s'inventa coses, en el fons el que intenta és de reflectir la realitat. O sigui, amb una altra perspectiva, amb una altra visió, però aquí intenta, i jo, a vegades, els documentals... Sí, mira, perdona, Valsílio Martínez Patinyo. Exacte. Patinyo, no patinyo. Patinyo. És que jo he patinat. I recordo d'ell de la persona, no me'n recordo, perquè aquest home fa molts anys que no fa pel·lícules. Vull dir, no sé si n'és mort. Vull dir, suposo que no. Suposo que ho està viu. Jo diria que no. Carai, quants dubtes. Estàs creant una inquietud aquí. Perdona, perdona, perdona. Si no n'és perquè m'has recordat el que deia aquest senyor que va venir a aquest Congrés, havia fet cartes abertes, també és una pel·lícula d'ell, si no recordo malament. Cartes abertes... Aquesta no és de l'altre del que vam parlar fa no gaire, del d'enconstrucció. No diria que no. No diria que és d'ell. No t'ho dius, cartes a la ciutat de Silvia. Exacte. Cartes a Silvia, oi? Cartes a Silvia, sí. Cartes aberta, jo diria, no tinc aquí un... Ah, jo sí, jo sí. Tu n'estàs aquí a l'internet, per mirar-ho. Jo no sé si té quarts o cinc pel·lícules o cinc, possiblement la que jo recordo més... Nueve cartes abertes. Nueve cartes abertes. Sí, sí, tinc raó. Sí, sí, sí. Després tenia aquella del caudillo. El caudillo del 74. Imagina't que reflexa que és una pel·lícula que la van prohibir i va morir el 75, i la van estrenar el 77. Imagina't si sóc bé, que me'n recordo d'aquestes coses. Per tant... Heu 85 anys, l'home. Però no està mort. I està tan fresc. Està tan fresc. No sé com està, però... Aviam si seguim la seva pauta, la seva ruta, i arribem a aconseguir-me el mateix. Doncs bueno, bona nit a tots els que ens estan escoltant. Bona nit aquí present, tant el Francesc, que ja ho heu sentit, i el pol, que s'ha fet a mi costat, a l'esquerra. Per presentar avui les pel·lícules... Jo avui he de confessar-ho, deia abans de començar el programa, que no he vist cap cosa d'estrena ni cap cosa nova, però en canvi he vist dues coses, dues coses que m'han... dels quals em puc situar. Us he vist pel televisió, eh? Una... Potser vol dir que començo jo mateix una sèrie televisiva. Comença, Tomàs. I no recordem que hi ha tres pas, com sempre, que després parlarem del Manuel Martín. I recordem que hi ha una segona part, que la portarà el Francesc. Perquè per sol, el començament del programa també ha anat així, eh? Parlant d'aquest tipus de... Cinema i vida. Exacte, exacte. Vull dir, tot lliga, tot, tot. Jo sí que he anat a veure una pel·li d'estrena, eh? Però no, no començo tu. Després vull fer una apologia a una sala de cinema, que gairebé és el paradís, allò. Et pots reclinar, el seguiment... On has anat, on has anat? Vaig anar a veure el Olivo, vaig dir que aniria a veure el Olivo, i vaig anar a veure el Olivo, tot i que no tocava exactament per avui, podia haver tocat, però al final no tocava del tot, al punt de Sardanyola. I tenia una sala molt petitona, que em van dir... De tres files, dic tres files. No sé, ja cap cinema que tingui tres files, però sí, tres files, però cada fila ocupa dos metres, i hi ha un seguint enorme, allà, que pots reclinar-ho cap a dalt, cap a enrere, pots posar els peus així cap endavant. Bueno, bueno, bueno. Veure així una pel·lícula, la veritat és que és una passada, em va faltar... Tenia ja un sopar vegà, clar, allò i una vegudeta, i bueno, ja hauria estat el Colmo. Bueno, no sé si hauria vist la pel·lícula, hauria fet una becaïneta així d'allò, però, bueno, no, no, recomanable. La sala sí. Vinga, va, sí, tira. He vist una sèrie televisiva que m'ha sorprès, de fet, l'havia començat a veure algun capítol, però no tan seguit com ho he fet ara, que m'ha sorprès favorablement. Es diu The Fall, amb anglès, que no sé per què ha introduït la caza, perquè la veritat és la caiguda, però, bueno, aquí l'ha introduït, com li han pres el títol, de la caza. És una sèrie televisiva iniciada en el 2013 per la BBC, és una producció de la BBC, amb un guió de l'Alan Cúbit, que és un senyor molt prestijat en el món de les sèries televisives angleses, que, a saber o creuir-s'hi, produeix coses de molta qualitat. La primera temporada, que eren cinc capítols, va estar dirigit per Jacob Verbrunhent, que era especialista també en sèries televisives i havia fet en particular algun thriller. Però la segona temporada, que és la que ja hi ha arribat, ha arribat aquí també està estrenada ara, doncs acaben de rodar la tercera temporada, però que jo sàpiga encara no ha arribat a Espanya. La segona temporada la va dirigir el mateix guionista, el creador, aquest l'Alan Cúbit, i us prometo que és una, des de punt de vista cinematogràfic, és una autèntica meravella. Situada a Irlanda del nord, a Belfast concretament, va d'un assassí que porta de cap a la policia, i on ha hagut això, fan venir de Londres, d'Anglaterra, una especialista amb aquest tipus de crims, per exemple, que és com una meda de sèries amb sèries, i aquesta noia que arriba, especialista que arriba de Londres, és la Gillian Anderson, actriu americana, i que parla amb un anglès, perquè veig algun capítol amb anglès, un britànic perfecte, no sembla que sigui americana, actriu americana de teatre, però que es va fer famosa internacionalment amb la sèrie televisiva Experiente X, és la noia rosa, la roseta de la sèrie televisiva, que jo confesso que no vaig seguint al seu moment, d'agut a la interpretació brutal, extraordinària, molt bona d'aquesta noia, quasi mica tan ganes de veure que feia, fa uns anys en directe, com feia Experiente, perquè com actriu és una tia de moltíssima qualitat. L'estem perdent pel món del cinema, s'està tirant a les sèries. Sí, sí, sí. Ha sigut que he estat a casa, i el cas ha passat amb això, i començat a veure-ho, i m'he quedat enganxat. Absolutament enganxat, és a dir. Ha tornat Experiente, potser pots incorporar-te aquí. No ho sabia, no ho sabia. Bueno, de què va això? Això és la fada, diríem, l'actiu britànica que comença a investigar, i l'altre l'assassí, brillantment interpretat, per el Jami Dorman. Jami Dorman és un actor que s'ha posat de moda últimament, ha fet alguna pel·lícula frustrada, com les 50 Hombres de Grey, és el que fa... Però que aquí està brillant, i suposo que la van agafar per fer això, de les 50 Hombres de Grey. Però aquest no és model, aquest tio. O sigui, que s'ha posat ara... No, no, no és model, però que s'ha posat ara la interpretació, crec que em sona... Doncs igual, no és el mateix. Jo sé que sortia en aquesta... Bueno, ha fet moltes pel·lícules arrel de la interpretació de default. Ho he llegit en algun moment. Com que no he vist les altres, no et sé dir amb quines ha estat. El joque de la pel·lícula o de la sèrie és entre el gat i el ratolí, entre la gent criminalista i l'assassí psicològic, que és pare de família. Per tant, el veiem tímid i molt pendent de les seves filles, i com es comporta com un pare excel·lent, guapo, més a més, un senyor molt... Des del bonament està masculí, molt atractiu per les dones, metòdic. El millor, penso, de la pel·lícula és aquest contrast que enganxa. Jo he vist 7 capítols d'honores, i per tant he vist 7 hores de la sèrie. Contrast entre la Gillian Anderson, que és aquesta noia, que està sovèrvia, segura, superdutada i incompressa pels homes que l'envolten a l'oficina o a la comissaria, i les dones també, que no acaben d'entendre, és implacable, és d'éspuda, és sovèrvia, però és excel·lent. I l'assassí que calcula púlcre i morbosament fins a l'últim detall del que va a realitzar. El que està molt aconseguit és la contraposició meravellosa de plans, és a dir, des de punt de vista sinotàfic i de muntatge, la pel·lícula de la sèrie de televisió ha guanyat un premi de muntatge, penso que m'ha rescut, perquè el muntatge és extraordinari, amb uns plans brutals, és a dir, novedosos, originals, molt ben enfocats, i que t'atrapen d'una forma claríssima. Per tant, és molt aconseguit amb una opció de plans delicats i sants, amb anormals i malalts, cal dir, però, que és la reflexió ètica, moral i filosòfica, allunyada del new edge passat de Rosca, una aposta per la sèrie de qualitat allunyada dels estereotips americans ja que educats o vistos moltes vegades. Això és una cosa nova. Una pregunta. Has parlat d'una cosa que no havia sentit a dir mai, però que sí, que els plans i el moviment de càmera tenen una característica moral, és normal que hi hagi plans que siguin, com tu dius, sants i plans que siguin perversos, però els plans sants estan de part de la investigadora de la policia i els plans perversos estan de part de... No, resulta que... Aquí resulta que ja... Resulta que en molts moments la policia i l'assassí són molts semblants. I on resulta que hi ha un joc que veus que estan fotent el mateix, simplement que cadascú estan en un món diferent. I això ho fa molt atractiu en l'anàlisi dels personatges. Quan la policia i el nivell aquest de policia i l'assassí... Però aquí no té aquest aire de ceba tan negre. Aquí és un aire... Per clar, com que resulta que aquest assassí és pare d'una família, té una esposa que és enfermera, que és una senyora delicada, i ell és un senyor delicat. Clar, hi ha uns contrastos que xocen, perquè de cop vols d'aquest mateix personatge, el veus fent unes maldats horribles, estravitoses, i això no lliga massa el que tenim habitualment ens pinten les pel·lícules, segurament, moltes seies d'aquestes americanes. Té un estil bastant... No sé si europeu seria la paraula, però un estil diferent, bastant novedors. Per tant, jo penso que deien, em va dir que que repetint un esquema que possiblament ja hem vist més d'una vegada, la del Gati de la Ratulí, o millor la de la Ratulí que s'intenta no ser caçat, ens trobem davant d'una cosa nova. Amb un enfoc diferent i penso que bastant original. Es juga amb molta intel·ligència amb la idea que arriba l'espectador, mostrant que detectiu i assassís, el que deia fa un moment, tan diferents i, a l'hora, tan semblants. Tot i que es mouen en mons diferents i que fan coses diferents. Els dos són metòdics, són ambiciosos, són durs i extremadament intel·ligents. I va a dir que tot funciona com un va perfecte mecanisme de rellotgeries. És un guió d'altíssima qualitat. És unes imatges d'altíssima qualitat. Per tant, et fa pensar que, justament, quasi m'atreveria a dir que aquest cine, que avui dia no veiem a les pantalles, en allà està molt ben reflectit. Per tant, és una recomanable, sobretot pels amants del thriller, perquè és una història inusualment ben narrada, molt ben narrada i descrita cinematogràficament. Definitivament. Fa poc que veies que el cinema no t'acaba de convèncer. Serà tal, no ho sé, que són les sèries. Has seguit una mica les directius del que diu molta gent. Que les sèries, ara, o se'n està fent. De totes maneres, és curiós, perquè... Una petita així, broma, però tant o tiempo diciendo BBC i ara resulta que és BBC. Bueno, què hem de fer, no? Resulta que ara la HBO és la que estava fent sèries més prestigioses. Ara sembla que una mica es vulgui recuperar, també, per part de productores britàniques com la BBC. I, bueno, tampoc està malament, no? La cosa, vull dir, que torni, no? Perquè, al cap i a la fi, la inspiració de tot plegat, prové d'on ja sabem, tots els directors europeus que van anar cap a Hollywood i tot allò, vull dir que d'alguna manera que hi hagi un feedback d'això ja no deixa de ser... Interessant. De totes maneres, això connecta molt, m'interessa perquè tots dos sabeu, sobretot Pol, és una mica més conscient, perquè Joan ja no donava més de si. I no, bueno, la vas poder involucrar-te, ja m'ho vas explicar, amb unes jornades que va haver aquest dissabte passat a Sant Boi de Tremàtica Negra. I que vam debatre o... Sí, vam debatre. Més aviat vaig debatre jo sol, però amb l'opinió d'altres persones, que m'havien donat a la distància que havien proposat diferents escenes, de pel·lícules. I llavors va aparèixer una idea molt interessant. Penseu una cosa, per qui tingui curiositat, de fet ja està disponible en podcasts i del lloc, d'aquesta manera, es diu així, en l'espai aquest que vam fer, i llavors es debatia el fet de què era el cinema negre. I sortia moltes preguntes. Sobretot va haver una persona, un granadí, el José Manuel Lenguiano, que per cert, a la pel·lícula de Can Íbal, el que després parlem és també entada granada, l'Antonio de la Torre és el millor sastre de granada, una mica de sastre, també per a una altra banda, com a persona, però com a sastre és una barbaritat. Doncs... vam debatre això, que era el cinema negre. I clar... Bueno, no sé com ho veieu vosaltres, que és el cinema negre. Una pregunta que em faig molts cops quan ho veig catalogat, més que el cinema negre, és el que a mi m'encorrigeix més saber què és considerat el neo-noa. Com per exemple, el gènere que és el final neo-neo, neo-neo, no? Aquest és el de... la solòdia és perdona, no? El Drive, el... inclús el Nightcrawler, són com pelis que es consideren neo-noas. Per què? De totes maneres, mira, ara que dius això, encaixa tot molt bé amb una definició que donava a Francesc Cànovas amb la qual van començar el programa. Jo us explico una mica, perquè em sembla que és interessant, ara que estem parlant d'això i que has parlat de default de la sèrie, que el cap i a la fi és temàtica negra, és una persona com tu deies, que havia una vida relativament normal, la seva dona amb els seus fills, que té aquesta base, i després Caniva, i les pel·lícules de Manuel Martín Cuenca, que tots dos heu vist, tots tres hem vist la fracada del Cebic, doncs també aniria per aquí una mica, mentre duerme, que seria una pel·lícula més o menys similar que el Cebic. Aquí fraguem el thriller, i aquí no sé jo si es considera... Bueno, mira, qui és la definició? La definició primera amb la que van partir és cinema negre, és sempre que es escapa una mica, el que és la... De fet, el cinema negre no és tan gaire definit en lloc. Vull dir-ho, mira, si té com una cosa així, com molt l'acce, no saps ben bé, que comença amb cinema de detectius, alfalt com el té, però aquest director del Prat, Francesc Canoves, em va dir no. Cinema negre és el que t'explica cinema, o literatura, o el que sigui novel·la. Una persona normal, que aquí ja comencem a les complicacions, que vol dir una persona normal, que en un moment determinat es veu avocat a la delinqüència, pel que sigui. És una persona molt relacionat, sobretot a Hollywood Classic, per a una fem fatal, per a una dona que l'obliga o l'anima a fer una cosa determinada, matar el seu marit, per exemple, com a dable indemnity, perdició en Billy Wilder per mirar a cobrar la indemnització de la polícia i tal. O bé una altra pel·lícula, que va ser la segona que van passar, de cinema negre, que era Sánchez Boulevard, per favor. Crepusco de los dioses, no és cine negre, ben bé. Clar, cine en blanc i negre, sí. Clar, per què no? Perquè sí. El diu que eres dinar negre. Recordeu que la història, aquí entraríem, ja va ser la proposta de Sara Candil, una montadora de cinema, que ara està preparant el seu primer curmetratge com a director, una dona molt interessant, joveneta, que fa moltes coses molt interessants. Però fixeu-vos que és una actriu, és una persona normal, una actriu que ha tingut una carrera superimportant dins del món del cinema, però que està decaiguda. I llavors, fa el que fa, fa un delicte important, que és el que veiem, veiem un mort al començament de tota la pel·lícula, ho diem Holden, allà a la piscina, després descobrim què ha passat, amb aquell mort perquè ha arribat allà. Llavors és una persona normal. Segons aquesta definició del Francesc Canoas, una persona relativament normal, que ha comès un delicte perquè el que vol, interiorment, inconscientment, és que vingui les càmeres a rodar-la, llavors fa el que sigui perquè això passi, o inconscientment o indirectament... Jo no me'n recordava del mort, però... És complex, però jo crec que... Jo acabo una mica per èpoques, perquè el cine negre, el 50, s'associava molt a les pel·lícies de... de Henry Bogart, per exemple, i aquest cine com de detectius, que, evidentment, amb el tema de la fem fatal, i ho va començar molt el tema, per exemple, el com al test, molt de contrarajums, el contrarajum que es veia, que era quan els personatges, quan entraven en la maledat, entraven en les penumbres del pla, però... jo crec que s'ha anat evolucionant, però jo per aquesta definició, per aquesta regla de tres, veuria com li vinc les vegues, per exemple, cine negre, o tiene intercorrupto, o aquestes pel·lícules, que hi ha el personatge que hi ha un moment que s'endinca tant en una... que es comença a poder-hi per dins, d'alguna forma. No li vinc les vegues, és autodestrucció. No és ben bé una societat. I té intercorrupto, per exemple? No li vius. Estaria dintre d'un món policial, estaríem més aviat amb aquesta frontera, que la policia està molt a prop del crim, que parlàvem ara amb The Falls, per exemple, com Infiltrats, la pel·lícula d'Infiltrados de l'escorcesse, a poc que es diu així, en la versió original, però no me'n recordo com es diu. De part, de part, exacte. Molt bona, penso que és una gran pel·lícula, per mi és una de les milloretes de l'escorcesse, de llarga, per mi. Jo ara únicament us diré que, segons com va anar evolucionant la temàtica, aquesta, la hora, aquesta de la ràdio negra, l'última pel·lícula que vam posar, com a cinema negre, la penúltima va ser el Terce Homa, Terce Hombre, la escena de la Nòria, la recordeu allà dalt, i el Josef Cotten, que jo guanyo els diners així, hi ha gent que ha mort, però vols dir que aquests puntets, que ja hi ha, què més dona, no? Si a tu et paguen 20.000 dòlars perquè un puntet d'aquests s'elimini, què més et dona. Però vam acabar amb el Verdugo. Amb la última escena del Verdugo, que no és la que recorda tothom, no és la... la plaquella de... quan ell l'obliga, en pràcticament, a entrar dintre de la sala, a venir... amb Freddy... El personatge de Josef Luis, que l'obliga en pràcticament a justiciar aquell home, que havia comès el que sigui, l'havien condemnat a Garrote Vil. La última escena, és una escena en la qual es veu, que ell ja arriba, ja ha fet el que ha de fer, està la seva dona, la Emma Penella, amb el nen, que han tingut fa poc, i marxen de creuer. Marxen de creuer, ell ve amb un cotxe de policia, l'avi, el diu, ja viene, llavors puja, llavors ell diu, no l'hauré més, no l'hauré més, això, té un munt de diners a l'allò, li han pagat més del que li havien de pagar, llavors diu, no l'hauré més, i l'altre, que ara no me'n recordo, el nom de l'avi, de l'allò, que tothom... Femocíssim, però un bé al cap. Que l'abuts feia moltíssimes coses. Jo crec que tothom el té al cap. És igual, ara, quan surti el nom, ja ho diré. Doncs... aquest home diu, el mismo dije yo, la primera vez. I acaba així, i acaba així, i des del creuer, dient a un que està envellant, a un allò, dient a Déu. Això no encaixa massa ni tan sols amb una condemna de la pena de mort, un alegat, com sempre s'ha dit que és aquesta pel·lícula. Això és la reflexió del cinema negre, i això ho va fer el José Manuel Lenguiano, des de Granada, que el van trucar. La reflexió de que, tots a la nostra vida, fem aquestes coses, fem el que s'ha de fer per guanyar. Els diners per poder pagar la hipoteca, per poder fer el que sigui. Llavors el cinema negre arriba fins a quin punt? Arriba fins a la cotidianitat més propera, més de allò. No sé com ho veieu. És complicat. Suposo que el que has dit tu abans, o el Pòlans, que he dit que com que s'han tocat moltes tecles amb el cinema negre, el thriller, és molt ampli. Llavors hi ha moltes variations sobre això, i jo diria que s'admet tot. És a dir, jo inicialment he dit que el que busco de los Dios, si s'ha enset bolíver, no encaixava, i després, quan tu has fet la reflexió, he canviat d'opinió. Me'n dono compte de que, clar, començarà amb un assassinat, que el meu torn una mica moltes d'aquestes coses, sempre és que hi hagi algun assassinat, alguna mort i tal. A partir del tema de la mort, s'ha engega tot el altre. No és la mort i no són diverses casos. Però en definitiva, és una innovació. Però són aquestes pel·lícules que, per exemple, el Blade Runner també està aconseguit a Neu, no? És a dir, si busquem el film a Finiti, hi ha la categoria i segurament estaran al topo, en el primer lloc. Però que són categories, jo crec que perquè s'ha masclat amb tan gènere ja que li han fet un subgènere. El que passa que no deixa de ser una etiqueta. Com a tan etiqueta, pots dir si o no, vull dir aquesta sí, aquella no, i això no sé si ens ajuda massa. En qualsevol cas, jo penso que el tema del thriller és un tema molt cinematogràfic. Penso que el cine sí que des de allà del cinema negre americà dels anys 40 i 50, fins a l'actualitat, moltes grans, per exemple, si el cúbric mateix no s'hi coneixeu, és Atrocco Perfecto. No sé si la coneixeu, una pel·lícula. El 58, el 59, el 60, o el 61, més o menys dels anys 60, i és de les primeres pel·lícules d'ell que jo penso que estaven superaconseguides. Era un thriller, era una pel·lícula negre, un robatori, etc. Per tant, jo crec que és un gènere que sí que, realment, des del punt de vista cinematogràfic, funciona molt bé i que, bueno, que hi hagi innovacions o que hi hagi treball sobre això em sembla molt bé. Per això, Default, jo penso que és una... em sembla molt bé tot el que s'ha explicat de la reflexió sobre tota aquesta gent. Però la última pregunta, seguint amb el que dius de Defaults, és que també la feia d'aquest company, José Manuel Anguiano, és per què hi ha, ara, des de fa uns anys, tantes pel·lícules d'aquestes detectius, de criminals... Quines la raó? Vos dic que n'hi ha tantes, sí. Tenim True Detective, tenim... Series, series. Barra islamínima, sí, sí. Detective Barra. Sí, sí. Bueno, no sé... Hi ha una prolifera, sí. Jo diria que... a veure, per què el Vázquez Montalban explica que ell fa el seu Carvalo, el seus novel·la negre, doncs que... dels quals hi ha moltes novel·les que són molt importants? Perquè per ell és una forma, també, d'anàlisis de la realitat. És a dir, el cine negre intenta ser realista, intenta plasmar la realitat, i intenta analitzar a través de les coses que surten, doncs, per exemple, una pel·lícula, ja pel·lícula, ja... una de les millors que la pel·lícula, que és Agenat, en el comitè central, una famosa novel·la de Vázquez Montalban, en el fons que fa, fa un anal·licisme del petit comunista que ell havia viscut, i llavors això li permet denunciar coses, criticar coses, posar de relleu i lligrar de no cadastar, i, per tant, és una forma, diria, indirecta de reflexió sobre la realitat. És a dir, jo crec que el cine negre, en alguna mesura, és una forma d'anal·litzar... És a dir, molts dels problemes actuals que vivim, les pel·lícules, inclús negres, d'aquestes últimes com el de Nightcrawler, analitzen la realitat actual. És a dir, no tiren redira, analitzen el que estem vivint en aquest moment. I, per tant, en aquest sentit, jo penso que té una virtualitat o, per exemple, el cas de l'Islamínima, que l'acaba d'esmentar, fa un anal·licisme de la transició espanyola, fa un anal·licisme d'una època determinada, amb uns personatges determinats, que eren típics d'aquell moment, i, per tant, estan analitzant un període concret de la realitat que tots més o menys coneixem i ho fa a través d'uns mecanismes que són segurament molt cinematogràfics, però que a la vegada ajuden a la gent que l'espectador reflexioni. I, per tant, no es limiten a pintar un personatge, i tal, sinó que, darrere de el que analisen, doncs hi ha una crítica determinada. És a dir, si és a Itàlia es analitzarà la màfia o el comportament de la policia en relació a la màfia, però s'està criticant o uns estaments policials, o s'està criticant la corrupció determinada de l'EDBA. I, per tant, jo crec que serveix com a anal·licisme de la realitat. Les coses que acompanya el cap que compleixen molts personatges del cine considerat negre, és la figura del perdador. Aquest, la perdició de, com a policia, la corrupció. És una figura de personatge que va cap avall, sempre. I ja ho feia Juan Fribó quan li venia la dona, la feien fatal al despatx, i ja deia, hòstia, això em portarà problemes. És una mica... Per exemple, en la pel·lícula, solediós perdona, no sé si l'heu vist. No l'he vist. Mira que aquest director m'agrada. Quina, quina? Solediós perdona. És una pel·lícula que, llavors, aquí és on anem. Pot ser que aquest... el cine negre, com que va començar també d'actius, hagi t'ha dit molt més, per exemple, a cine de venjances, per exemple, o el que serien el cine de llacuzes, el cine de... No, una mica aquest. Perquè solediós perdona, per exemple, és una pel·lícula molt ambientada, evidentment, en el món de llacuzes, en el món de les venjances, sobretot, però... que està aconseguit, un cine negre. Cine negre, llavors, què és? Per exemple, una posada en escena, perquè és una posada en escena molt fosca, de fet, amb llum de neo, com una mica el rollo que et drive, o Nightcrawler, no? És un... uns personatges bastant, inclús, apàtics, uns personatges apàtics de tot el que... la brutícia que arrossega la seva presència en el món de l'esquerra. Això segueixen cine negre, això és el neo-noac, que diuen, això... Clar, és com... Jo crec que s'han fet ja tantes coses, i és com la música, allò que dius... No, què és això? És pop, vés-te'n. Pop, el pop és la gran bola que s'està posant tot, doncs en el cine... el cine negre és que com a tal, a mi, quan escolto cine negre, potser sí que em ve el cap hanfriboga, i... i aquestes figures així, més de... el Polisicacos, una mica, però, clar, és molt estif, i tota l'estè... Però és un tema que... És interessant, perquè hi ha molt de debat, suposo, perquè és difícil de... De altres maneres, jo diria que el Nicolas Binding Reff, que és el director de... de Solo Dios Perdona, i de Drive, i d'altres pel·lícules que recomano, com Bronson, per exemple, que és una bestiesa també del... del sobre el convicte més violent que hi ha hagut a la història de la penitenciaria britànica, interpretat de manera magnífica per aquest actor... No me'n recordaré el nom. Bueno, d'aquests actors que últimament ha fet un grapat de pel·lícules molt... molt interessant i molt potent, i ara se m'ha oblidat. Jo diria que és una mica com un... un martinguenca, és a dir, el fet de que sigui cinema negre el que fa o no, no és tan important, sinó que són directors que tenen una idea molt clara del que volen explicar i que volen investigar la propia naturalesa humana. No sé en el cas de Solo Dios Perdona, que vol investigar aquest home, en el cas de Drive, està clar que la violència que utilitza el personatge és completament justificada pel fet de defensar-se, per fer-te defensar, per intentar crear fins i tot una certa normalitat, una família, tornem a Can Ivel, que també passa el mateix, quina ràbia que no l'hagués pogut veure. Vista jo, no he vist el final, i després es plantejaré una mica. Ja li he deia a por, abans de començar el programa. Us plantejaré a veure com pot acabar, com penseu que pot acabar aquesta pel·lícula. No puc desvellar el final perquè no l'he vist. Llavors és interessant, perquè no us puc fer una espòlia del final, potser alguna espòlia d'allà d'entre mig sí que faré, però intentant no fer massa, però us plantejaré a veure. Jo penso que hi ha directors que surten de totes les classificacions possibles, i hi ha crítics, i hi ha comentaristes que intenten anar classificant, i anar col·locant tot en un lloc determinat. I l'important és, no sé, un màgica alquel, que no sé si ho vaig dir la setmana passada. Això és cinema negre, 100%. Quan ho planteixes bé, en la definició que està quedant, és cinema negre, i és una història que no apareixen detectius, no apareixen gaster, no apareixen... Però és això, és la figura... O sigui, cada personatge porta la perdició en el següent. És aquesta, és la figura... És una mica també el que seria l'Afterawas de l'Escorces, aquell personatge que va de mal en peor, d'una base encòmica, no? Però, per exemple, el que deies, de Drive, és perdona, Drive està justificat, i considero... O sigui, ara ho considero bastant. Aquest cinema negre, però molt inclús, gairebé en emí, també, no? Però, si ho dius, perdona, jo quan la veia... Potser no hi vaig entrar tant, però ho veia més gratuït. Més com faig una nova pel·li, així. I aquí, o em vaig quedar... Amb el Carles, el que va venir a parlar de l'arrentí, ho vam estar comentant, però era com... Sí que em sonava, o sigui, com... Cap avall, una mica més cap avall. Però que... El tema de la venjança, el tema de la venjança, per exemple, com tracta Old Boy, el tema de la venjança, com es tracta, el tema de la venjança és un tema complicat, perquè molts cops pot ser per una cosa qualsevol, ja t'has de sustentar una pel·lícula amb una cosa molt petita. Llavors, clar, és difícil, és difícil... I sobretot arribar a un nivell com Drive, potser. Però el que crec que no és cinema negre és l'olivo, eh? Heu dit que sí per trencar una mica tota aquesta d'allò que hem fet. Crec que no és cinema negre. Ara, depèn de com ho miris, perquè el plantejament que té la Isabel Cuchet, i la comento una mica, si ho sembla, ja que vaig anar a veure-la, i quan serà quan puguem parlar d'ella? La setmana que ve vindrà ella la... Sí, el dia 24. Amb la Carme, també, que vindran els dos. La Isabel no vindrà? T'hauria d'haver, també, la Isabel Cuchet. La directora, no? No, la Isabel Cuchet. És la... Isabel Cuchet. I Ciarbollari. No podria venir. No estaria malament, tampoc. M'agradaria, eh, la veritat, parlar-meia d'aquesta pel·lícula. Sí. Aquesta pel·lícula, ja, una mica, el que us deia el començament, igual que passa amb... amb David Lindemne i amb perdició, que no sé si recordeu que hi ha una escena en la qual estan parlant i si recordeu la pel·lícula, ens ha quedat amb la Bàrbara Estangui, que matarà el marit d'ella per cobrar-la d'allò. Llavors, està l'aigua J. Robinson, que és amic del Fremant Mourraï, i és investigador del cas, aquí. I no li encaixa. El tanca en el cas, com un accident i tal, però ell continua donant-li voltes. Llavors, la Bàrbara... Bé, els personatges, però jo dic així perquè ens entenguem. La Bàrbara Estangui truca al Fremant Mourraï en un moment terminal i diu, escolta, puc pujar al teu pis? Llavors, en aquell moment, entra l'amic, l'etetiu, l'Aigua J. Robinson, s'ho diu per la falsedat d'aquesta del cinema, que la fa més vers semblant. Llavors, entra l'Aigua J. Robinson i estan parlant i l'altre diu, és que no ho veig clar. No ho veig clar, i l'altre clar està dient, ja. Ara ha de venir. Aquesta que vindrà, ara que no me'l treuré de sobre. Llavors, la escena clau, jo diria, que de bé de la pel·lícula, és en el moment en què ella arriba amb l'ascensor, escolta, que estan parlant dins, diu, ui, vigila, aquí no puc fer res. Llavors, quan l'altre ja marxa, resulta que ella s'amaga darrere de la porta. Us imagineu una miqueta la idea, darrere de la porta. Llavors, hi ha aquí una falsedat molt gran. La falsedat és aquesta, que la porta sobra cap a fora de l'apartament. En quin lloc hi ha una porta, que s'obri cap a fora d'un lloc. Però encaixa també amb l'escena i permet que l'escena es faci, perquè l'altre, llavors, va cap a l'ascensor, ella està darrere de la porta, l'altre està davant de la porta, i ja l'ha vist movent una miqueta. És una trampa, tremenda, que és fer que una porta sobra cap a fora. Llavors, el cinema, una mica, seria aquest punt de trampa. Llavors, amb l'olivo, el Ciarvo Iain, que mira què dius, saber el cuixet no té res a veure, però ara se m'ha embarassat el nom. També passa una mica el mateix. La clau de tota la pel·lícula seria això, seria un olivo. Un olivo milenari, que jo ho dic, jo crec que això no és un espoller. És simplement que la gent, quan la vagi a veure, pensi, aquesta olivera està allà en un camp de oliveres, normal i corrent. És una olivera que se suposa que té 1.500, 2.000 anys, 2.000 anys, no sé, i que l'acaben comprant uns alemanys per portar-la a un altre lloc. Bueno, quin sentit té que hi ha una olivera, estigui allà en un camp d'oliveres, una olivera com aquesta, amb tant de temps, allà amb una filera amb altres oliveres. No t'he gaire sentit, quan ho penses, dius, això és com la porta de Double Endemnity, és una trampa, però perquè l'espectador entre dintre de la pel·lícula. Per fer-ho allò, encara més com un somni, com una realitat molt potent. Igual que això, altres coses, però us plantejava, no sé si aquesta pel·lícula cinema o negra, però hi ha un moment en el qual es planteja, és en principi, és temàtica social, és de clar i reflexió sobre les persones. Però, clar, és negra, és una temàtica negra, el fet del que fan les empreses, ara mateix, que totes tenen totes, la seva façana, allò de dir, que hi ha l'ecològics que són, que tot ho fem perfecte, que tenim allà totes les plantacions que sigui ben cuidades, que no maltractem amb ningú, per suportar-te cap animal, que al medi ambient el cuidem com ningú, i després darrere d'això pot haver qualsevol altra cosa, però la façana, la publicitat és aquesta. Aquest és un tema que apareix també, i és molt interessant que m'ho fan moure tot plegat. Perquè, bueno, la qüestió és que hi ha com dues... dues escenaris diferents, i això és una cosa que a la Laia Colet m'agradarà molt preguntar-li, perquè si recordeu quan va venir altra vegada, tu encara no estaves, va ser quan l'havia fet, feia no gaire la pel·liure que et mandú. Jo crec que allà agafa pel·lícules, que, com a mínim, hagi de viatjar més de 1.000 km. Ja ho va dir aquí, li encanta viatjar. Va haver d'anar en aquesta pel·lícula, jo suposo que va anar cap allà, a Dusseldorf, des d'Andalusia, no recordo exactament quin poble, però jo crec que les agafa així, la pel·lícula. Jo crec que sí, jo crec que dius, escolta, i sí, ara cap a on hem d'anar, de viatjar llarg o no, perquè si no, escolta, jo estic aquí, i m'interessa donar una volteta. La qüestió és que està molt bé, jo penso que la feina de l'Alla, segurament, és sobretot el camió, el camió que han d'agafar per anar cap a Dusseldorf, allà hi ha un treball de directe artística molt gran. I, bueno, i sobretot, volia fer una reclamació d'aquestes meves, que fortes, de tipus vegà, ja ho dic, perquè clar, a l'olivera aquesta se li dona una importància brutal, però l'olivera és un símbol per les persones, és a dir, els arbres són un símbol, poden representar això, per la persona gran, que en un moment heu intentat que no se l'emportin, i que després la deixen anar, i bueno, si intenta recuperar aquesta olivera, aquesta és la sinopsia que hi ha a tot arreu. Però el començament de la pel·lícula, sobretot, apareix una granja de pollets, i allò se'ls tracta com no res, no enteniu com es cori, és a dir, són gent que pateix, són gent que s'està passant malament, estan morts allà els fixats, els agafen, els tira una carretera, una carretera, i al final acaben fins i tot provocant una situació còmica, pel fet que es talla a mort i una altra noia, ah, quin fàstic i tant. Llavors, hi ha una cosa aquí que a mi no m'encaixa, com a persona una mica sensibilitzada amb això, i ho volia comentar avui, suposo que per no comentar-ho la setmana vinent, perquè no se'ls caurà, perquè m'he aviat parlant de les temàtiques artístiques de la pel·lícula, doncs ara us ho comento, vosaltres, que si la aneu a veure, que suposo que la aniré a veure, no ho he dit abans de la setmana. A veure què us sembla aquest tema, ho comentem fora d'antena o d'entre d'antena, perquè jo penso que una mica ja està bé, ja està bé. Un moment vegar, del programa. Tu volies comentar alguna pel·lícula que has vist? Sí, però volia fer-te una pregunta, Francesc, que és abans, quan estàs dient una cosa i m'ha vingut el cap, tu consideres que la vas veure en la punta d'Iceberg sin a negre? Doncs, en aquest cas. Jo diria que també. El que passa és que estem parlant... Tot i que és la temàtica social, però que hi ha aquest punt detectivesc. Tu també l'havies vist, la punta... Sí, és veritat. Hi ha una part de detectivesc, però aquí estem davant d'aquesta situació, d'aquest 3%, jo fa temps que jo estic cataluan com a 3%, però potser són més de persones que estan en contra de tota la resta. Perquè estan per sobre, llavors poden fer el que sigui amb la resta. Els que estan per sota, seria el mateix que acabo de dir ara amb els pollets aquests de la granja. És igual que per nosaltres, els pollets són completament insignificants, per una sèrie de gent, la resta de la humanitat són completament insignificants. És igual el que els passi, el que importa és tenir una bona imatge de la empresa. Llavors potser seria no sé si neonuar, o seria socialnoir, però hi ha una categoria aquí. Però sí que té aquesta part, i és veritat que la Maribel Verdud ens fa detectiu. Més que res, perquè m'ha vingut el cap i per si no sé... Sí, però el fet de detectius i el fet de cinema de Gunstead, no estaria del tot dintre, però també van parlar de cotfeles, d'un dels nostres. Clar, al moment la escena era molt significativa, que la vas coger Ramon Mayor i Sac, de l'MKC. El moment en què un personatge, en el lloc on estan tots els mafiosos, i els va presentant a tots. Tota aquella gent és supernormal. Dèiem abans, gent normal que es dedica a la delinqüència. Aquesta gent els veus i tenen la seva brumeta, la seva característica, la seva etmania... Una mica el que volia plantejar l'Ossoprano, una mica l'àmbit familiar, l'àmbit d'amistats, dels fills, dels cosins, una mica tot, però amb el reafons que tots són criminals, en algun punt. I tot això neix directament del padrino, però d'un personatge del padrino, del Michael Sobreone, de l'Alpachino, que el que intenta és tenir una vida normal. És intentes, però no hi ha manera. Vull dir, no li deixen sempre a cuidar-se del seu pare, llavors en aquest moment, llavors ja, perquè el pare està moribuna ja a l'hospital, la escena de les més impressionants que jo he vist a la història del cinema, allò quan estan a la porta sense cap àrmen i re. Vull dir, brutal. Quina disquisició, sobre el cinema negre. I encara necessitat de continuar. Ja faré un especial. Jo ràpid, perquè si no hi ha el tema, se'ns en va. Ja hem anat parlant. L'altre dia us vaig comentar la bruja, però recordeu, l'estrena... No especialment, vull dir, no ho vaig... Però has continuat pensant sobre ella, és que ho dius molt últimament, no? No, aquesta no. De fet, hi ha moltes crítiques de tot, sobretot la crítica, la ha deixat molt bé, però la gent la ha deixat més bé, més malament. De fet, avui el fenomen ha fet com que la passen, ha fet una publicació de diuen molts... molts desactors, i molts, a favor, això. Però sí que volia tancar aquesta mena de trilogia, no sé si m'ha alimentat jo, però aquesta trilogia del nou cine terror, que es considera que eren les últimes estrelles aquestes més, potser, quasi revolucionàries del gènere, que era Babadook, It Follows, i The Witch. Ara ja les he vist les 3, ahir vaig veure It Follows, i si es recordeu també vaig comentar Babadook, que era aquella història molt... no a casa s'encantava, sinó d'aquest de personatges de llibre, de terror, que aprenen forma visual a la gent, però des d'un punt de vista gairebé de l'esquisofrènia, que era un tema també diferent. It Follows és una pel·lícula que el que agafa és el tema de l'eslasher, pràcticament, d'un personatge que sempre va per secució a un dels protagonistes per matar-lo, però en aquest cas no és un personatge, evidentment, que acaba sent algo irracional, però... és... o sigui, la pel·lícula tracta de com un grup de joves, doncs... a veure, com expliques, que és complicat, però, bàsicament, quan estan junts al llit, algun dels personatges i un té una malaltia de transmissió sexual, en aquest cas li passa el següent, és a dir, és com el té toca, saps? Quan un està amb un personatge està amb l'altre i li passa aquesta malaltia, la malaltia és visible només per la persona que es transforma en alguna persona del seu camp, o sigui, d'alguna persona, d'alguna amic seu o d'alguna això, però que el va perseguint. Va caminant molt lentament, però ja ho diu la pel·lícula, que és... endalento, però sempre llega, o sigui, fins que no li passis aquest, o sigui, fins que no te'n vagis al llit amb una altra persona, no pararà amb tu. Però quan li passis a una altra, tu te'n oblides fins que... It follows el títol amb anglès. Aquí no estrenen... te sigue, calgo així, potser, te sigue. I això la fa anar a una bunyó, al cine? It follows aviam, sí que es va estrenar... L'únic que va arribar tard, aquí, però es va estrenar jo, crec, del 2014 o així, i s'hi inclús l'han passat a la filmoteca. L'han passat a la filmoteca. Està de tras de ti? Aquí té aquest títol, eh? És un plantejament interessant... plantejament, dic. Un plantejament interessant, des del punt de vista que el terror pren una forma més sexualitzada... I te sigue tan bé, perdona, les dues formes. Sí, te sigue, em sona més. Però... És interessant com a babaduc, per exemple. El que passa és que ho han adaptat ja de les històries de la noia Inglaterra, no? I llavors és un tema de bruixes més, que a mi és el que a mi em va fallar una mica, però vaig a babaduc, és una reinvenció d'aquest... com el light out, que és curt que ara estan preparant la pel·li, que també es va moure molt, si es recordeu, un curt de light out, que és el de... que van apagant llums, i quan apagant llum apareix una sombra, quan obren la llum no hi és... Doncs és aquests nous genes que s'estan reinventant agafant nous temes, com en aquest cas, és una malaltia de transmissió sexual, que es transforma, realment, en una persona imaginària, que només veu la persona que té la malaltia, però que no pot ni dormir, no pot fer res, perquè sap que, en el moment que baixi la guàrdia, pot aparèixer, i en el moment que el toqui, és el carrega. I aquesta estava bé, i l'antèlgar va babaduc també, però d'8... Personalment no, escoltat de tot, bones de tots, perquè clar, òpera prima, il·luminació natural, hi ha moltes coses que juguen a favor, aquestes certes trampes, però per seguir les interpretacions... Jo tinc la sensació, a vista de la meva perspectiva, de la persona ja, amb els seus anys de sobre, i que no és d'aquesta generació jove, que tinc la sensació que això els atrau. Però no és una moda, una mesura, aquest tipus de cine, perquè hi ha un tipus de gent bastant jove que li atrau aquest tipus de cine, i que es fan pel·lícules per aquest públic? És a dir, jo el que he trobat en coordinació amb aquestes tres pel·lis que s'han considerat com les noves reinvencions del cinema, el gènere de terror, és que totes parteixen d'una tipologia de plans, una narrativa, sobretot, molt més de cine independent america. És a dir, aquest cinema que trobem a enemic, a Nitecrawler, un cinema més pausat, no hem de córrer. Totes aquestes tres pel·lis és un ritme molt pausat, molt. Cosa que es veu poc en el cine de terror, perquè el cine de terror des del Freddy Krueger a la dama de negro, és que qualsevol pel·lícula més... de la Hammer, el clàssic gènere del terror, sempre hi ha hagut un ritme molt marcat per els efectes sonors del típic susto de quan obren una porta, la mà propensa un pan. Això ara ja no... Aquestes tres pel·lis trenquen en això, i això està bé. Però sí que és veritat que la gent, sobretot la gent jove, costa més de sorprendre. I el gènere del terror és un gènere que mai s'ha intentat reinventar. Sempre es va... Per dir alguna cosa segur, que és el monstre físic inclús polans que va com feia el terror del Rosemary's Baby, del terror no té una forma. És a dir, el terror és el que tu no veus, pràcticament, que era una mica el que jugant a Bavaduc, també. I doncs aquest... aquest gènere de terror que és molt complicat, perquè és que ja s'ha fet de tot, sempre has de trobar aquest punt de vista que sigui una mica innovador. I també aprofitant, per exemple, les tres pel·lis és actors que siguin més o menys poc coneguts, que no sigui la típica cara famosa, doncs potser quan a la... Això, com es deia, la dama de negro, una mujer de negro, que sortia el Daniel Radcliffe, i que hi ha una pel·li de terror, però tu veies el Harry Potter, clar, doncs aquí hi ha més part de família, que a més no t'encaixa per res. Llavors, potser hi juguen una mica, que siguin pel·lícules per dir algú que salen de la nada, doncs que són les grans sensacions dels festivals. En aquest cas, igualment, crec que són bones pel·lícules, tot i que a mi, de 18, em va semblar una mica més fluixa, però, bueno, sí que és recomanable aquesta mena de trilogia de noves pel·lícules d'intentar reinventar, i fins aquí. Si no, ens en anem del tema. Has dit una cosa que m'ha interessat i connecta amb el Manuel Martín Cuenca, que m'ha semblat xocant, que és la idea que has dit que la gent és difícil sorprendre a l'espectador i sobretot a la gent jove. Hauria de ser potser l'inrevés, la gent més gran, que ja ha vist de tot, hauria de ser més difícil de sorprendre. Tinc la sensació... Potser perquè m'identifico amb el que vaig a dir ara, però que no vol dir que tota la gent gran pensi com jo. Jo tinc la sensació que aquest tipus de pel·lícules a la gent gran no l'interessen massa. És a dir, en el fons, la meva generació, tinc la sensació que l'interessen, l'interessen al thriller, en alguna mesura, per el que dèiem abans, perquè en el fons són que de fons realista que toquen problemes actuals, vigents i que poden afectar els fills dels nets d'aquesta gent que pugui tenir o del món actual. I en canvi, tot això és una fantasia que no saps massa bé com moltes d'aquestes pel·lícules de ciència ficció, que no saps massa bé aquest port. Ho dic des del punt de vista de persona d'una altra generació de la teva. És a dir, entenc que la gent jove, igual que aquest matí estava amb un bar i visc a un nano que demanava al seu pare que li posés dibuixos animats. I el nano, el pare, ha canviat la televisió i li ha posat un de dibuixos animats. Per què? Perquè el nano, quan té 7, 8 anys, doncs els dibuixos animats és el màxim que pot aconseguir. Per tant, tinc la sensació que de generació a generació a dalt a dalt la gent varia de gustos, de preocupacions i tinc la impressió, almenys per mi em passa, que a mi tot aquest tipus de cine no m'interessa. És a dir, no difícilment el de veure, que aquesta terror i tal ja penso que no m'interessa. I, en canvi, veig que la gent jove li passa al contrari. És a dir, que llavors la raó només la puc justificar cronològicament, és a dir, per raons d'edat. No tinc cap més raó. Però, personal rítmes, també, per exemple, estaré del tema dels dibuixos animats. Els dibuixos animats per dir algo de, no sé, alguna sèrie, sí, dels anys 70, o dels anys 80 d'animació, més o menys. Sí, algo que poguessin veure als nens. Com es deia aquella del Marco, la d'Algentina? Haydi, Marco... Comparem Haydi amb, no sé si coneixeu, per exemple, l'hora d'aventures, o Bob Esponja. Bob Esponja, una mica més, però... Em refereixo, ja només pels ritmes, el ritme és frenètic. Això ara, a un nen li poses Haydi, li poses aquestes sèries, no, s'avorreixen, literalment, perquè l'úl... Atenció, perquè la meva experiència és que el meu nano, totes les pel·lícules dels anys 40 de Disney va quedar atrapat. No, però clar, són altres coses, perquè Disney... La veritat és que Disney... Però pel·lícules dels anys... Amb l'en Canieves. L'any 39, és a dir. Però jo no estic aquí... Disney s'hi ha fet algo, i, per exemple, perquè s'ha de finanxar molt de Pixar, perquè Disney ha mantingut o ha intentat mantenir un ritme, per exemple. Va insight out, té molt de ritme, però no deixa de ser uns personatges que són molt arcatípics, que ha fet sempre la història. O... L'altre dia veia un vídeo per a YouTube que feien l'evolució dels frames, dels fotogrames per segon, per exemple. I, evidentment, des de Mad Max, el muntatge és molt més frenètic. Ja fa molts anys que cada cop els fotogrames per segon van pujant, i llavors... El que em referia és que la gent jove està molt acostumada, perquè hem entrat directament en aquesta era, a veure aquest cinema, i després, potser, que no vol dir que... que sigui més o menys avorrit. Però, com que el ritme és diferent, el fet que la gent d'ara faci aquest cinema ens recommentes independent, que independent molts cops es confon com allarguem els plans, perquè sí. O sigui, anem a fer-ho més profund. Doncs, és curiós veure com, per exemple, la gent com a Xavier Dolan, que és un xaval de... 21, no ho sé, els de Momi, té un ritme, però té un ritme narratiu, no té un ritme de muntatge, no té un ritme de plans, sinó un ritme narratiu. I llavors, hi ha tot, com sempre, però sembla que els nous directors estan apostant més per fer algo. Un retorn al cinema més lent, però, alhora, amb una potència narrativa que sigui el que intentin novar cada gènere, és a dir, això. El gener de terror és un gènere que és molt complicat i no va, perquè és que s'han fet tantes coses, sobretot entre els 80 i els 90, van sortir totes aquestes sagues de Halloween, de Scream, que s'han fet tantes coses sobre el tema, que hi hagin petites joies que vagin sortint dels tapets interessants. Ara, evidentment, és d'entrar o no, vull dir, no, no, són... Jo crec que més que gènere, en general, són estils de guió, de muntatge, de tot. Però el que passa, jo tot el que trobo, és a dir, no, és que... Hi ha un cine que ve de Hollywood, que no té res a veure el que diria d'un altre rotllo diferent, que juga amb els efectes especials, que juga amb l'explosions, que juga amb la ràpid de muntatge, però que, per mi, la majoria de vegades estan buits de contingut. Sí. Són molts efectes, molta moviment, molt de rapidesa, molt de... Estic parlant del contrari, absolutament, del que és considerar el cinemí independent d'estats judicis. Clar, però el problema és... Jo no n'hi he vist. Jo no puc jutjar. Jo que puc jutjar és quan a mi parlen una pel·lícula de terror, i tal, com que he vist, a vegades, alguna pel·lícula d'aquestes, i m'he quedat igual que estava l'entrar, és a dir, que he sortit i, inclús de sabut, d'aquesta corrent innovadora que tu planteges de la nova gent jove, que vol fer una cosa més moderna, però, com que no les he vist, no puc jutjar, però... Mira, per exemple, Secretari, la vaig veure l'altre dia. Sabeu, la Secretari... No, jo no. Una pel·lícula que va del 2000 poc, crec, que va guanyar... Com es deien, que està allà? Igual, el Secretari. Secretari, suposo, si ho pots buscar, francès, d'aquí és el director. Vaig a buscar, perquè ara no ho tinc al cap, però la vaig veure fa res, fa una setmana, i és... Bàsicament sembla que s'hagi incalcat, és d'abans, molt poc abans, però és d'abans de 50 somres, i sembla que s'hagi incalcat la història, de fet es diu grei i tot, i també és el tema de la submissió, però la forma narrativa per comparar-ho entre Secretari, que va guanyar més a originalitat a Sandence, i 50 somres és... Secretari és un cinema independent de ritme, de narrativa, inclús té cares famoses, però com els interpreten, no té res a veure, amb com interpreta una de Cota Johnson a 50 somres. Tracten un tema pràcticament idèntic, tracten unes relacions interpersonals bastant semblants, però... És que ja, la Nagi Gilenhal entra en el bufet d'advocats de l'Edward Grey. És que és el tema... Per això dic que jo quan vaig veure la pel·li... És que dic que no pot ser. És diu igual, diu Secretari, no es va traure. Sí, sí. I llavors, què passa? És exactament... Jo crec que així, com per dir-ho ràpid, és un exemple perfecte entre un cinema de narrativa independent, inclús de finals que... El final del blockbuster, del cinema més comercial d'explosions, inclús, sempre al final acostumes el final feli. O sigui, el final que tot, que el públic majoritàri vol. Un secretari que el final inclús acaba sent una mica com... que el pot arribar a rebutjar la gent, no? Escolta, doncs un resum de tot, de tot el que hem dit en aquest programa, és el Manuel Martín Cuenca. És que el final no ha parlat. No, però és que es pot parlar molt extensament i molt d'allò, però hem parlat de moltes coses, vull dir, i un resum molt ràpid seria que és un director que busca precisament aquest equilibri entre la forma, el contingut, la habilitat narrativa i l'espectador. Després d'acabar de veure la pel·lícula, no digui que ja ha vist la pel·lícula i fora, sinó que no pugui deixar de pensar durant dies i dies i de parlar amb els seus companys. Que he vist aquí. Vosaltres heu vist tots dos, i jo també la vaig veure fa temps, la flaqueta del Bolshevik. Una pel·lícula que no et deixa indiferent. És un personatge que es troba amb una mena de l'Olita, però la l'Olita la construït a ell, la fabrica a ell, perquè l'altre, en realitat, és completament inocent, aquella noia, no potser em puc aprofitar una mica, i recordeu com acaba aquella pel·lícula, recordeu com acaba ella, el personatge i com... Efectivament el que tu deies, Joan és veritat, el director va treballar el guió de la pel·lícula d'acord amb el novel·lista, amb el que va fer la novel·la. Llavors van decidir que faríem algun canvi, perquè cinematogràficament no era lògic, acaba igual que la novel·la. Jo me'n recordo el contrast, però no me'n recordo com anava. Me'n recordo que vaig primer veure la pel·lícula, i la novel·la em va sorprendre al final, perquè no coincidia molt de la pel·lícula. Ho van fer tots dos, d'acord, una amb l'altra, que era un autor que no recordo com es diu aquella... Silva, em sembla que es diu... Sí, Silva, es diu que no, és veritat, i diu aquí a Viladecans, que un dia el podríem convidar al programa. Jo vaig estar un dia així, una mica en contacte amb ell, parlant una miqueta, molt interessant. A veure, té diferents pel·lícules, que ara parlàvem amb el Paul Abans, té la pel·lícula de Can Ibal, l'últim havia fet abans la mitja d'Òscar, havia fet... males temporades, una pel·lícula amb a Javier Cámar, un melodrama així molt tremendo, però molt potent també de... Però jo crec que Can Ibal és la seva pel·lícula més significativa, perquè és la pel·lícula d'un director que decideix explicar el que ningú més explicaria. A veure, Can Ibal explica la història d'un sastre de granada que no és capaç de relacionar-se amb les dones, menjar-se-les, vol dir, matar-les i menjar-se-les. A més a més, d'una manera molt púlcra, allà amb el seu filetet, i li posa les espècies aquí... Sempre és el perfil que pinten, de... bueno, no sempre, però ho he dit molts cops. El Can Ibal és el... És una mica com a l'Anival Lecter, o com a la sèrie Anival. Però aquest és la persona més normal del món. El que pareix que té una característia que no he acabat d'esbrinar i que no conec al final. I jo volia preguntar-vos això a vosaltres. Com penseu que, perquè en un moment determinat, ell no es pot dir que se n'amori, però, bueno, apareix una dona, que és la germana d'una altra dona que va viure a la seva comunitat, i que, bueno, en un moment determinat, podem imaginar que sí, que l'ha matat i se l'ha menjat, allò de la seva manera, però que llavors sent alguna cosa diferent per ella, veu que actua d'una manera... Com penseu que pot acabar una pel·lícula com aquesta? Jo no l'he vist al final, encara, vull dir, que no ho sé. Crec que l'hem de veure i crec que com podria acabar per vosaltres? La història d'una persona que no és capaç de relacionar-se amb una dona de manera normal, allò d'anar a sopar amb ella, de frir-te ja, d'anar-se, bueno, de tenir contacte... Però si també l'amor, la trau de veritat i la noia també està en aquesta línia, pot canviar. El poder redentor de l'amor. Pots ser. No ho saps, vull dir. No quedaria millor si se la menjés també i ja està. O potser si se l'estima tant. No sé com acaba. Però no se sap tampoc si és capaç d'estimar. Hi ha una escena que sí que us vull comentar, que quan la veureu pensaré... Ai, va, en la que es veu ell amb una dona que no és la seva mare, que és com una mina d'institut triu, que l'ha acompanyat des de que el seu pare en un moment determinat descobrint que amor fa temps, estem ja en el final, o què? No és un problema si tenim... Vinga, la setmana vinent ja ho hem dit el que tenim. Ja continuem parlant d'aquesta pel·lícula que anirem. La veiem i en parlem. Bona nit.