CsC 24/05/16 - Laia Colet (directora d'art / production designer) / El olivo, Katmandú, ... + Cannes

Cinema sense condicions. Bona nit, tornem a seguir un dimarts més disposats a parlar de cine, del que ens agrada. A més a més, avui, amb una convidada especial que ja ha vingut alguna altra vegada, i que per això ens va agradar molt el que ens va dir, i volíem tornar a ressentir i ens expliqués, perquè acaba d'estrenar una pel·lícula. Ella és una, a més a més, vol dir la pena aprofitar, que és una, compta amb la presència d'una prèmica que ho dic, directora artística, i un prèmic que vol dir per aquesta direcció artística, com sabeu amb Eva, la Laia Colet. Però ella... Perdona, que heu posat una cara molt rara, quan heu sentit aquesta primera d'allò, és un trosset de la pel·lícula del Kent Loach, guanyadora de canç. Estaven parlant d'això abans d'entrar, posa una miqueta, però va la pena dir que el mateix guionista que ha fet la pel·lícula que avui parlarem, que és l'Olivo, és el mateix guionista que ha guanyat aquests cants, la Palma d'Or, és un col·laborador habitual del Kent Loach, i ha fet unes 9 o 10 pel·lícules amb ell, des que va anar pel centre amèrica, es van conèixer, i va començar a fer Carles Som, la primera pel·lícula que va fer amb ell. Jo estava en aquesta pel·lícula. Ell va començar... Tu has fet vàries amb el Kent Loach. He fet dues. Què has fet, quines? La d'aquí, la de la Guerra Civil, i Carles Som. Molt bé. Ja veieu, ja he sentit la seva veu. Avui ja sé que habito el meu, dic pels ullens que estan acostumats, que tenim una mena de ritme, que és primera part parlar de les estrenes que hem vist, que hem fet, i una segona part, que parlem del tema. Avui, quan comptem la presència d'un premi gaudí, voldríem començar per ella, i també per la pel·lícula que és una estrena, que és de l'Olivo, i posteriorment, si tenim temps, perquè no sé si tindrem temps, podem parlar de les pel·lícules d'estrena que hem vist. Per tant, avui presentem una persona que ha treballat amb moltíssima gent interessant, no solamente ha treballat amb el Kent Loach, sinó també ha treballat amb Steven Sottenberg, que va fer Txell l'Argentino. Ja sé que el Steven Sottenberg és un senyor que és famósíssim, perquè és el de Ocean's Eleven, tràfic, i a mi m'agrada molt, una també, que va guanyar la Festival de Kansas, la seva primera pel·lícula, que es diu Sexo, Mentides i Cintes de Vidió, de l'any 1999. Però ha treballat amb què sé jo? Ha fet la famosa pel·lícula, la famosa novel·la Perfume, que la van passar als alemans, doncs, al cine, ella també feia la direcció d'art. A l'hora de les cideres del Mar Retxa, Bruc el Desafio, Eva, que és la que li van aconseguir el premi gaudí com el millor director d'art, i penso que ha fet moltes més. A l'hora d'anar amb el Pedro Almodóvar, amb l'Àble i con ella, ha treballat amb Tierra Libertat, i ara amb l'Olivo. Jo sí que us haig de dir una presentació... I ara està fent una pel·lícula cubana. Està fent una pel·lícula cubana, producció Cuba Barcelona. Ens en parlaràs de continuació, si vols. Ens expliques una mica què és el que estàs fent. Si fem una petita ràpidament presentació, que és el que sembla que li agrada amb ella, de què ens han anat fent les pel·lícules, i després podem passar a que ella ens expliqui quines dificultats o quines coses li han agradat, o ha disfrutat fent la pel·lícula. Jo diria que haig de començar a per dir, i és una cosa que coincidia amb la Carme, que jo tenia por de la pel·lícula, perquè si heu llegit la crítica, però crítiques de tot arreu, de tots els diaris, se l'han carregat solemnament. I aleshores jo tenia la sensació que aniria a veure una pel·lícula dolenta, una pel·lícula molt feta. Com tots anàvem disciplinadament, perquè ens havíem dit que havíem de veure-la, doncs hi anàvem disciplinadament. Jo començo per dir, i veig que no coincidia amb el pol, començo per dir que per mi està malencada anar al principi, des de la punta de vista cinematogràfic, perquè el muntatge per mi no és molt cinematogràfic, per mi la fotografia és molt fluixa i no té massa força, i les enquadres són molt vulgars, o molt poca, no tenen color, no tenen mesura, no tenen... per mi, qualitat. Però haig de confessar, i per tant vaig dir, mira, efectivament això serà un rotllo, això serà una cosa molt dolenta. No havia arribat a cara, perquè clar, és el començament, i sobretot més que el començament, la presentació dels personatges, i no hi ha encara coses que es pugui saber si la direcció és bona o dolenta, perquè no hi havia prou dolaments. Però a mi el que em va començar a interessar, em va començar a activar, a mesura que anava avançant la pel·lícula, és el guió, que penso que és un guió extraordinari, és a dir, entenc que li hagin donat en el poble a divertir aquest premi de cants, perquè ha fet moltíssimes pel·lícules, si fem un repàs dels pel·lícules d'ell, ara no farem una llista, però n'hi ha moltíssimes de bones. Jo tinc aquí una llista, però no sé si val la pena dir-ho, és igual. Les 9 o 10 del Ken Loach, totes són de guions d'ell, i totes són a quina més bona. Llavors, crec que el millor és el guió, el Paul Leverton, penso que ho fa molt, francament, és molt interessant, i ja sabeu també que és la parella de l'Aiciard Bollerin, i que, per tant, suposo... va estar amb el rodatge, ell? Molt poquet. Va deixar l'invella pràcticament a base del guió, i va deixar aquella... Ella feia de pare. Doncs bé, és una pel·lícula, a mi em va semblar que a mesura que anava avançant, repeteixo, em va interessar molt més, és de persones nascudes en el món rural, entre gallines i oliveres i tal, i, per tant, és una altra... Molt mediterrani, per exemple. Molt mediterrani, molt mediterrani. Això és una cosa que preguntarem, en tot cas, però no sé si ja ha començat, i, per tant, ja parlem després. D'això, el tema, aquest mediterrani. Jo crec que hi ha un contrast d'actuació entre l'Anna Castillo, que en un moment aconsegueix, a mi no m'entusiasma massa aquesta noia, m'ha sorprès molt més el xicot, el Pep, no sé com es diu, em sembla que... el personatge és seu, el trobo extraordinari. Potser el millor de la pel·lícula, el millor de la pel·lícula, que és el xicot aquest, està salveï d'ella, en qualsevol moment l'ajuda, però no demana res, és a dir, ho fa absurdament desinteressadament. I, inclús, al final, em sembla que és molt suggerent de la forma que acaba la pel·lícula, perquè t'imagines que, la millor, hi haurà un entendre entre ells dos, però això no queda explícites, queda penjat... Ni caldria. Ni caldria, i queda que està molt bé, això em sembla molt aconseguit. En canvi, la noia, en altra cosa, quan ja tenia 12 o 13 anys, i ell també... i ell també és un gran acte de teatre, és a dir, el xicot aquest, es diu Pep Ambrose. Ha fet... He contactat 35 obres de teatre en el Nacional, en el Romea, etcètera, jo no l'havia vist mai, no l'havia vist mai amb ell. No l'havia vist. Ara el panorama des del Pón del Romea. Està fent el panorama des del Pón del Romea. Ah, jo vaig veure el panorama des del Pón, però no era ell, oi? Sí. Ah, sí, sí. És veritat, sí. Jo he contactat 35 obres. Ell ha fet també una altra pel·lícula, igual que ella, que havia sortit a una pel·lícula del block, no sé si recordeu, una pel·lícula feta per una noia catalana, que era amb diverses noies, ella era una de les noies. Però a mi, en definitiva, potser el que trobo més... inclús també l'altre, que no sé com es diu Javier... Lothier. És un bon actor, però no trobo que aquí destaqui tant com... Jo, en canvi, crec que fa un grandíssim personatge. Perquè és un personatge menys... menys... menys pel·lículero, per si ho diguéssim, però en canvi, molt real. Té una gran consistència, aquest personatge. A mi m'ha passat una mica com el Joan. Jo anava disciplinadament a veure aquesta pel·lícula perquè ens l'havien posat de deures, i perquè és la de la Laia Colet. I... i vaig pensar... Bueno, doncs, mirem-la. I les crítiques, realment, em vaig llegir unes quantes. Incluso algunes no les vaig llegir. Vaig veure els colorets aquells que els hi posen. Sí, estava tot groc i vaig dir-ho meu. Això, què hauria passat aquí? Però... Vaig anar-hi. A veure, em va passar, realment, que des del començament de la pel·lícula no sabia ben bé de què anava. L'Olivera i aquest tema, això sí, però no sabia gaire bé. I, en canvi, la pel·lícula em va enganxar. I li he comentat amb ella i continuo pensant que és una pel·lícula que no te la pots prendre en el sentit de reivindicativa o de mostra d'una brana història de... de col·lebrón, cap de coses d'aquestes. De fet, és un conte tendre. Llavors, com a conte tendre, sí que quadra. Perquè... és la relació entre una nena i el seu avi, davant d'un problema que és que el avi està malalt i el lliga a la vida el record d'una olivera. I la nena va viure el record de la forma en què aquesta olivera va deixar de pertànials i això ho va viure lligat anímicament i emotivament amb el seu avi d'una manera entrenyable. I això sí que és el fons d'aquesta pel·lícula, i això ho aconsegueix. Llavors, què aconsegueix? Una història menys o menys divertida vol ser divertida. Estones, i ho és, perquè el diàleg és bo, és molt bo, és veritat això que deies tu, que el diàleg és molt bo. Després té coses divertides quan transporten un estàtua de la llibertat per un camió... Aquelles imatges tenen gràcia, no sé si tenen, no sé, estan una mica ficades amb calçador, però tenen gràcia. I no em fa massa res més de la... Per, o se la carrega, se la carrega, però és la carrega. Però, sí, sí. No és gratuït. A més, és just quan... Potser duraria molt de sí, bastant de sí. Em pensava, però la imatge, d'aquest camió llarg, amb una sola càrrega, que és l'estat de la llibertat, posada a dret semidigna, té gràcia, té molta gràcia. I llavors, els diàlegs estan bé, perquè entrecreu a bé la idea de que la nena arma una bola fenomenal, però entrecreu a bé amb la bola que arma el seu propietiu, que va explicant-ho, explicant-ho, ella no surt d'aquell furat, però això està ben lligat. Està ben lligat per descriure els personatges. Per tant, globalment la trobo que es pot veure, s'ha de veure, i és una pel·lícula interessant, malgrat tot el que ha dit la crítica. A vegades diem-lo contrari, però aquesta vegada diem això. Jo el que ho veia era com molt... Veig que jo acabo de venir, o sigui, acabo de venir de veure la pel·li, mentre veia la pel·li anar fent notes al mòbil, i encara crec que l'estic processant, i al primer moment ja veia jo que era... Això té el de la fotografia, Joan, que era tant la fotografia com el guió, com els diàlegs, com... Tot era com advocat a la senzillesa. O sigui, tu la fotografia... Però senzillesa no és igual que simplicitat, però... No, no, no. O sigui, que es pretenia, suposo, també la senzill, perquè jo quan veia... No m'esperava un cop arranqués la història, no m'esperava una fotografia... No sé, de blockbuster, de típic... Jo sóc el primer que em guió per dues coses sempre per posar bona nota entre guetes a les pel·lícules, que és el guió i la tècnica, sempre. I sobretot quan van juntes, però en aquesta història, jo crec que van juntes, precisament per això. Però... A mi m'ha fallat el principi, sobretot. Després no tant, però al principi, la forma que està encadenada, inclús, hi ha una cosa també de guió, que el millor, doncs, per mi no m'acaba de funcionar, perquè no estan a vegades ben definits, no saps qui és qui, i això queda... Després sí que ho veus, amb el que avança la història, com que en tens les relacions que hi ha... Però al principi, ja, per mi, des de la punta de vista de llenguatge cinematogràfic, no està aconseguit el muntatge. Jo crec que, inclús, la fotografia també podia ser més... No calia que fos prejuicista, com el Modóver o qualsevol cosa d'aquesta, és molt rebuscada. Però una mica més prejuicista hauria guanyat qualitat, és a dir, i tinc la sensació que una cosa, que en el fons té consistència en ella mateixa, en el río que dèiem que és molt bo, això la fableix. Mira, de moment... Ja penso que podries ja opinar sobre el que m'ho ha opinat, no? Bueno, jo penso que sí que hi ha... Jo crec que hi ha una mica de càstic a Palàicia, perquè a Palàicia, jo crec que s'espera una pel·lícula més seriosa, o més transcendental o més... Una pel·lícula de... Sí, una pel·lícula com de festivals, no? I aquesta no té res a veure amb una pel·lícula de festivals. És una pel·lícula... Molt senzilla, per tothom, li agrada un adolescent, o no li agrada, però vull dir, és de tots els públics, i és una història bonica. I aleshores jo crec que això ha sobtat, venint d'aquesta directora, i jo crec que hi ha una mica de càstic, de la crítica... Exaciu, exaciu càstig. Exaciu. Si deixes de banda que és de l'Eïcia, i que esperaves una altra cosa, jo és la pel·lícula que he fet, que més gent m'ha dit que li havia agradat, per dir-m'ho, és el que esteu dient vosaltres. Ens esperaven que seria un xurro per les crítiques, i jo he rigut i he plorat. És una pel·lícula fàcil en aquest sentit, et fa plorar, et fa riure, et fa somriure, o si no arribes a plorar et fa emocionar en alguns moments, i et fa somriure amb uns altres. I és una història bonica, entre els personatges que s'estimen i que no saben expressar-ho, o si saben expressar-ho i trobar la manera. Amb un rei a fons, de voler insinuar en la llió estava més present, en el final ha quedat... de fons, però bueno, allà està el que ha sigut, el que està sent Espanya, la corrupció, el boom immobiliari, i el desmadre que hi ha hagut en el nostre país. I això, aquesta era la denunciació, o sigui, l'olivera és una metàfora del que s'ha fet amb la terra, del que s'ha fet amb la costa, del que s'ha fet amb tot. Fem una olivera, com dir, que estem venent les nostres oliveres, que són patrimoni nacional, que tenen 3.000 anys com xurros, les venen perquè se'n vagin a Arabia Saudí, que ha arribat el tema, i és de posar-se de pey de gallina, com es venen camions i camions, i camions sencers d'oliveres per anar a jardins, o sigui, a Xina, a Arabia Saudí, i ens ho venem com xerres, sense valorar una miqueta el que teniu. De fet, tenen l'escena aquesta, no del restaurant amb mitjans ruïnes, que ell, amb qui ho li diu... En el guió està explicat, hi ha més moment que Espanya. Perquè allà és més de flash. Saps què passa? Hi ha més de sí per contundència de la... La profunditat potser més política, més social, però no... Igual seríem calcedors, també. Surta allà, però t'enganxes a la història de la nana i l'avi. Però ja està bé, no es pot explicar tot, molt ben explicat. Potser sí que sigués entrat molt més el tema social, però hi ha com... Això que dius d'un calcedor, fer-te veure d'aquest així la realitat, jo crec que hauria perdut l'ascència, però hi ha una altra pel·lícula. El procés de protesta a Alemanya és un protés de protesta que... que queda una mica el sulclòric allà. No té garra, no té garra, no t'arriba, però no arribes a veure allà una... una protesta dura de les dures. Perquè això, la pel·lícula... És que d'una sensació que hi ha un moment de joc, en el sentit de que la mateixa comunitat del poble, del bar, del poble, que significa que allò es converteix amb la... amb la xarxa social, que fa una funció més o menys semblant. És a dir, hi ha una mena de joc que no sé en quina direcció està apuntat, però jo diria que aquesta de sugerència hi és. Sí, sí, que hi és. És a dir, que es vol sugerir que la funció que fa el bar del poble, de la comunitat, es troba i comenten les jugades, i es troba la petita que es deshira. En aquest cas, a nivell d'alemània, jo n'ha de dir, això ha estat substituït, no sé si és això exactament el que vol dir, però això ha estat substituït per una xarxa social que fa la mateixa funció en un altre espai, en una altra dimensió. Allà és de denúncia. Allà et denúncia una companyia que juga amb la... netedat i amb la... I que, a més a més, està ben encaixat, perquè a Alemanya, realment això és un moment important. La gent, l'ecologisme, l'ecologisme en general està molt més valorada, que no pas el valorem els espanyols. Perquè d'altra banda, tenen una indústria molt potent, realment han contaminat els grans rius, els grandíssims rius que tenen, i el problema de l'ecides de l'aigua dels grans rius és un problema gravíssim que tenen. I, per tant, clar que ho defensen, i clar que aquí hi ha uns poders potentíssims perquè la indústria alemana no és qualsevol cosa. Coses sobre la pel·lícula concreta com va arribar-hi, com va ser el treball, etcètera. Jo no sé si el Jaume i el Francesc tenen alguna cosa a dir, l'heu vist també? No, jo no. I tu, Jaume? Jo, Francesc. Sí, jo Claudio, no, jo, Francesc. El que passa és que, sí, jo més o menys opino, com vosaltres, que és una pel·lícula que està bé, a mi em va fer riure, plorar una miqueta, me resulta simpàtica, estic completament en contra de la manera com es tracta els pollets, allà a la granja, per exemple. Vull dir, sí, la setmana passada i pensava que avui no ho diria, però sí. Perquè agafem la olivera com un símbol de la qüestió humana, de la manera com nosaltres li donem importància a la història de la nostra família o podem utilitzar-ho com una simbologia del poder econòmic d'una empresa, perquè és una cosaneta que dona un prestigi pel fet que té aquesta solera, i en canvi, els pollets, que són els arsbius, i tira una carretta perquè s'han ofegat allà al mig. Però, bueno, és un petit aspecte. Jo el que paga és que tinc moltes, moltes, moltes ganes, suposo que vosaltres també, vull dir que podem continuar donant moltes a la pel·lícula. Però ja hem dit tot el que podíem dir. Però jo tinc moltes ganes de saber la feina que la directora d'art ha fet aquesta pel·lícula perquè jo estic intrigat, perquè la mà ha fet plantejar-me aquesta pel·lícula i en general ja fa temps que li dono voltes i no ho tinc gaire resolt. I, a la laia, jo crec que és una ocasió millorable per mirar d'aclarir una mica aquest dubte meu. La relació entre els interiors i els exteriors d'una pel·lícula i el treball de la direcció d'art. Fa la impressió que la direcció d'art, sobretot, es dedica als interiors, però segurament, no necessàriament. Aquesta pel·lícula, sobretot, jo diria que predominen els exteriors. Llavors, no sé si hi ha molta possibilitat de lluïment entre cometes d'una feina, d'un departament de direcció artística com si pot haver amb altres pel·lícules. O, en canvi, aquesta pensava que eren especials. No ho sé, això és una mica el que volia saber... No sé si l'escombeu... Una part de la feina del director artístic o de production designer, que es diu a fora, és atarrar la pel·lícula a un espai concret, a un estètic concret. I jo crec que és la primera feina i fins que no arriba aquest personatge la pel·lícula són paraules. Cadascú, aquestes paraules, se les imagina amb els seus propis referents, però fins que no arriba un director artístic que comença a dir, o un localitzador i comença a dir, mireu, que ho sembla aquest entorn, o que ho sembla aquesta casa, o que ho sembla aquest paisatge de pel·lícula no a terra. Jo crec que en aquest moment, de la localització, de la tarratxa, és fonamental, i jo el considero per mi el primer pas i el grandiós pas, dir on passa, quin punt de... Clar, jo a l'hora de treure una localització, a l'hora de treure un olivar, ja puc explicar moltes coses. Si jo puc un... treure un olivar sec, resec amb uns arbres dibuixat, o el cauris maquí, o el cauris maquí. És que sempre l'acomo de la cauris... El cauris maquí. O pot treure un olivar... Perdona, doncs seria... un cauris maquí, el cauris maquí és el finlandès. O el cauris maquí, el cauris maquí. Sí, sí, sí. No, no, no, jo ho he pensat una mica. Un olivar que dius... No, ja he fet una direcció. Sí, hem discutit moltíssim. Això és el que volia ser. Ja més és un olivar de Mediterrani. No és un olivar de... Però dins de la Mediterrani, jo tenia sobre la taula olivars. Durs, olivars dolços, olivars... Tenia dos punts, més dur i més dolç. I trobant aquest punt de dolçó, jo com em vaig llegir el guió, em va imaginar una pel·lícula més dura, i en si, en el procés de fer-la, s'ha anat endolcint. I, per exemple, de cara a les localitzacions, hem triat localitzacions dolces, igual que els personatges, igual que l'entorn, i m'ha quedat fent... Incluso el tema dels pollets també és dolç, en el fons. El tractament de la pel·lícula és dolç. Beníssim, beníssim. Per una voluntat de portar-ho cap a aquesta, fer-me una història bonica i fer-me un compte, i això és el que estem fent, i hi ha una voluntat, i la treballem amb aquesta direcció. A mi em va costar anar bé de convèncer, i fins que no vaig entrar, jo me l'havia vist amb una mica més dura d'imatges, l'estètica de tot, l'havia vist una mica més... No te'n comptes? Però després hi vaig entrar. Jo, per exemple, quan a Masoca la veia, hi ha un bon tractament de guió, de tot, per tractar temes com el que entenc, que és, per exemple, els aibes, o, bueno, malalties desagratives, i també del tema de... de que vagin a buscar l'oliver. O sigui, eren temes que pot t'endimola el melodrama, en aquest sentit, i que no riua el punt, però en el bon sentit, o sigui, no riua el punt de lluitar per treure la llàgrima fàcil a l'espectador. Si no, ho veus que és tot molt fluït, hi ha una balança molt fàcil entre la comèdia, el drama, entre el road movie, aquest, també, que entra molt fluït, que no és la típica... No dic típica, tampoc, però, com la pequeña missatge, i no que dius, ara és el moment que entra un road movie, ara és el moment, però en aquest és com... entre tot molt fluït. Jo en bon equilibri. Aquella imatge que surt, que és un viver, que tots són oliveres, totes d'aquestes estranyes. Això és real. Allò és uns planos boníssims, no? Home, perquè estan bèsties, la imatge. Estan bèsties. Allò és boníssim. I això, com ho està? Ja quan es rodaves des del sentit, aquest viver, vam localitzar el viver, vam buscar els viveres que vinguessin oliveres, que està jo aconseguit una... una normativa que prohibeix la tala d'oliveres milenàries, i Catalunya encara no. I ara, el que passa ja, nosaltres vam rodar una zona fronterera, vam rodar Castelló, però molt a prop de Catalunya. Jo, de fet, quan vaig començar a localitzar, vaig començar per Catalunya, el tirem cap a casa, ho tinc més a prop, i vaig començar, com que oliveres és una zona que està en aquella fronterènia moltes a tot arreu, vaig començar a localitzar per Catalunya, perquè hi ha una zona, ja trobaves això, que les oliveres estallan, com si res, a més per dos duros. No, ja anava a dir, hi ha un planos... T'ha fet amb avió, jo? Sí, són planos amb avió. Amb drons. Drons, no? T'ha fet amb helicòpter, potser. Pregunto, jo no ho sé. Potser sí, dius. Vam estar valorant les dues coses, i que amb aquests planos jo no ho sóc. Jo localitzo les carreteres, les imatges de dalt, no me'n recordo, és que em queda juny. Tornant a l'un dels vivers, aquella és una imatge de les forces, de la pel·lícula en té unes quantes, i aquesta és una... Amb drons, no ho sé, amb drons. Amb drons. M'he pensat. Com tries una cosa o una altra? Aquí, per mi, la gent a més, treballant amb la Iciària, la Iciària no vol que cap departament es vegi. No vol veure ni fotografia, no vol veure ni maquillatge, no vol veure ni direcció artística. No vol que res es vegi. Quan dius que es vegi, què vol dir? Que es noti. Que es noti. Ja ens tot ha de ser molt sotil, tot que no es noti, però el maquillatge, el pentina, tot, no es pot veure res, ha de ser molt normal, molt com si no estiguéssim sent res. Ja. I ara no és la Iciària que hi ha el que és l'Oig, perquè va començar, i ara ens haia posat pels actors, és el que controla, és el que l'agrada, i és... No és tots els que estem allà, que hi havia la Carmela i la Maquillatge, que és dos premis Goya, però sempre ho han de fer tot molt, molt contingut, de la seva manera, el seu planteig. Però jo aquí tenia una feina preciosa, preciosa, preciosa, i és que havíem de fer una olivera, i jo havia de... Al principi vam plantejar si ens la inventàvem, però després vam decidir que no, que havíem de localitzar una olivera, i jo vaig començar aquesta pel·lícula trobant el personatge de la olivera, perquè és un personatge. És veritat. Vaig estar una setmana perduda entre olivars, dins d'Oviacona i Canetro Roig, que és la zona que vam rodar, mirant oliveres totes, a qual mejor, se'ls ho va dir impressionants, i n'havia tria una, i la que era la olivera femenina, l'havia el macho alfa, l'havia l'olivera vi, i fràgil, l'havia l'olivera, i cada una era un acto més. Doncs ho volia dir perquè aquest moment de triar... El càsting de l'oliveres. El càsting de l'oliveres, és molt important. Una pel·lícula com aquesta és fonamental. I després, la que jo va triava, l'havíem de reproduir, perquè és clar, és no olivera que denunciem la rancada d'abres, no rancarem per sonar, perquè el repte que jo tenia en la meva direcció artística, que era fer una còpia, una rèplica d'algú tan impressionant, com és una olivera de 3.000 anys, que és... no te les acabes, les filigranes que fan els troncs i els personatges que surten d'allà dins, i abans el personatge del drago que està a l'olivera, en realitat en guió, ah, i del drago, la bèstia del monstru, en guió era un drac. I jo sempre hi havia contemplat que hauria de modificar una part de l'olivera per esculpar un drac allà. Però quan estaven mirant aquesta, la que al final vam escollir, de cop i volta li vam dir que si aquí hi ha una cara, va ser que se'n va donar compte i abans ja vam canviar el drac pel monstru. Però xisteix, aquell monstru està en aquella olivera. No tot el que vam fer és una rèplica, vam fer un motiu de l'àtex, i després aquest motiu de l'àtex el vam reproduir amb racisme. Perquè era molt complexa, perquè era una olivera que s'havia de pudar, s'havia d'arrancar del terra i després veia els trossets petits, perquè m'entres amb una porta, d'un jol, i tornar-la a muntar a Alemanya. Clar, és el que m'agradava preguntar, que a Alemanya representés el mateix, i vas muntant allà, doncs... Allà és espectacular, eh? Aquell plano, quan s'arriba allò és boníssim, és boníssim, perquè tot és net, polit, enserat, i l'olivera, com cadaver, com qui diu, pràcticament, allà al mig, allò, és duríssim, allò. I és que fas el logo de l'altre. Ja s'ha fet molta por, verà, si colaria o no colaria. Clar, com el logo de l'empresa, no? Perquè aquí vam treballar en follars reals, perquè teníem oliveres al voltant, per tant, podíem afegir-hi follars reals, però ja havíem de treballar en follars falses, i sempre era la por, verà, si es notarà o no. Sí, sí, sí. La cosa que surt més a prop és quan hi ha la baralla, i ella puja, i com que l'acció s'emporta molta cosa, potser... No, però estava molt bé, l'olivera. Vull dir, la gent no s'ho creia ni de d'aquí, la havia de tocar, saps allò com. Mira, i a tu dir que a nosaltres, Josep Maria, m'ha dit, no em puc creure que la Lalla hagi pogut fer una cosa... Una pregunta, inicialment, quan jo em vaig dirigir el guió, vaig entendre, ho vaig interpretar, o potser pel tema de les oliveres, sempre ho he associat al sur, en del·lúcia, i em vaig imaginar que era estar per rodar-te en del·lúcia, i després de tot el que va a la pel·lícula, no ens compta que no, que és mai terranis. Llavors, el fet de triar això va ser... ha triat conscientment, o per la proximitat, o va ser perquè... pel paisatge hi ha un moment que surt les platges, hi ha un moment que és... El guió està escrit allà. Mira, el pol li va arribar a la informació, que era una de les zones on hi havia més concentració de la quantitat d'olives milenàries. Sí. Potser no tantes oliveres, però sí milenàries, era una zona de molta concentració d'olives. Ho crec, ja sona la Cunè. I aleshores ja van a directament, es va instal·lar allà, i ja va escriure el guió allà, que això és genial, quan un guionista es creu el guió de la zona, perquè el guió ja és real, ja passa l'història en un galliner, que és el que està ple de galliners a la zona, de portar la realitat. I la història... M'agradaria que ens comentessis la història de l'actor que ha interpretat l'avi. Ai, quin mono. És que jo ja t'ho he confesat. I les dues nenes estan moment triades, per què? Molt bé, molt bé. És que és la mateixa, si no l'identiques, en realitat són diferents, però això és moment triada. Però l'avi, quan comença la pel·lícula, aquell tros de remembrança de l'avi amb la nena, quan era petita, que el decora i tota aquella història... Només sentir-lo parlar, vaig pensar, és valenciar aquest home, i és valenciar de costalló, vaig pensar. I jo també em vaig pensar, com tu, o com tu, que seria... que pretendria fer les oliveres d'acord de l'agradar tota aquella banda que allò és tot oliveres. I, en canvi, jo vaig dir, és que és aquesta veu, és aquesta veu, i després, quan em vaig anar fixant, sí que vaig pensar que era aquesta persona. Perquè una cosa que desconcerta, quan tenia aquesta imatge del sur, és que hi hagi una cançó en què de la. És a dir, i això a mi no em va lligar massa, no sé si després del espectador, per clar, com que no queda clar, queda clar pel paisatge que no és endel·lusia, però no sé si queda tan explícit, que és castelló. I això queda tan clar. De vegades, cada cop hi hagi una cançó en català, quan tots parlen castellà, tot i que es nota que les dues noies joves es nota que són catalans, perquè quan parlen castellà se'ls nota que té un accent català. Però, a mi em vaig xocar i no acabava... Tinc la sensació que no lligava. Ara, no sé si, clar, si millor, d'aquesta cançó és bar-semblant. A mi també, amb xocar, això que hi ha un canvi, m'encanta que sortir català és un acte de riu. I, aleshores, li va cantar el Ciel, li va dir que em sembla bé. Explica-lo de l'avi. L'avi era... Repeteixo que l'hi servia de l'escola, el que treballa molt amb no-actors. Bàsicament, no-actors, i algun actor barrejat en tres. L'hi agrada fer-ho, perquè et donen unes altres coses. Llavors, el Manuel era un avi del poble. Es va fer càsting amb els avis del poble. Va costar molt, perquè no es fiaven al principi, després les negues de castig suaven haver de treballar molt, però va haver-hi un càsting amb tots els avis, els avis, els pobles al voltant, i es van portar a la palma. I era un personatge impressionant. A la primera, a la clavava, tant si li deien que allà... Ell no tenia el guió, no sabia la història, anava passant una miqueta, li anaven explicant així, a Trozo. I tant, quan està callat, quan parla... Sí, sí, sí. Càsting d'oliveres i càsting d'avis. Sí, sí, sí. Bueno, eh, tu... Jo heu associat... Per familiar meu, perquè heu associat, però no... No es queda clar això. No es queda clar si és una cosa voluntària seva. Jo no crec que és el càsting, perquè té el cap molt clar en les converses, però jo crec que és més una cosa de que hi és la tira, alguna cosa així, però això és una interpretació que va ser. Ell s'aparteix i decideix. Jo continuo amb ganes de saber més coses de la feina de l'Alla, aquesta pel·lícula. Jo tenia una pregunta d'això, que quan ho he vist ho he pensat, com per venir aquí, que és... El tema de l'Estatut de Libertat estava al guió, o ho vas proposar tu, perquè ho tenies a mà? No, l'Estatut de Libertat estava al guió. I el divertit és que nosaltres aquí, tot l'equip era un equip molt bonic, perquè eren gallecs, vascos, madrilenys i catalans, i hi havia una barreja que jo no m'he trobat. Potser l'equip, en quin moment es va qüestionar l'Estatut de Libertat, que agafa l'Estatut de Libertat, que la trenquem. Quan jo vaig arribar a Alemanya, tot el meu equip alemán, esteu bojos, però com us ho atreviu? Però què us hauràs? O sigui, amb ells, la idea de colpejar un símbol americà i de trencar-lo era algú, realment, que ho aplaudien, però no se'ns hauria ocorregut mai de la vida a fer això. I, de fet, estava un qüestionant si quan trencava l'Estatut li donava un mafazo a la cara, i en aquell moment va ser dir, el mafazo a la cara, a fer moments discretets, però estava en guion, tot el moment. Va ser molt complicada l'Estatut de Libertat, perquè vosaltres a la pel·lícula es veu passar així, com si res. Explica'ns-ho. No, l'Estatut de Libertat no ha de passar, perquè nosaltres rodem aquests planos al camió, ara aquí un, ara més endavant un altre, primer la volem fer molt més grossa, perquè només pot circular a la mida de cabina, no podíem fer... Ens vam quedar... Hi ha una cosa que ningú se n'adona, però que vam baixar una miqueta al braç, perquè vosaltres... No és així, està així. Perquè pogués ser més gran, perquè si no amb el braç, estirat, ens quedava molt petitona. I li vam baixar el braç, ningú se n'adona. Ai, les mentides del cinema. Però potser en pospo no un efecte, li posava el... No, no, no ho notes tu, no te'n dones compte. Jo deia que li passa que s'està treningut, donava compte que el braç no el tenies tirat, i res, la vam fer amb por, perquè no pasés, i la poguéssim ara la posem, ara la traiem, ara la posem a la traiem, i després la vam fer una part amb ciment que va ser, que passava molt i que l'havíem de trencar. Bueno, un guix, amb guix. En guix, no, clarament no. Bueno, un guix especial, perquè el guix sort normal tampoc pot ser, perquè es trencaria massa fàcil, i abans era una barreja de materials. Clar, no podia ser que amb un metazo... La trenguessis. Bueno, només que res, que com sortís malament la Toma. En teníem un, només. Teníem un estat. L'altra vegada que vas venir allà, ja vam mirar de distingir, però jo encara continuo, amb el dubte, i potser penso que els ullins, també, alguns d'ells, que d'un tema que tu has comentat ara, i que potser en aquesta pel·lícula valdria la pena aclarir una mica, que és la diferència entre el departament d'art i el que seria el disseny de producció. No sé si es confonen o... El que a nosaltres diem director artístic aquí, tant a... A Europa. No, a França i a Itàlia, no, però a Anglaterra, Alemanya, les Estats Units, li diuen production designer. Production designer sembla que sigui el disseny de producció, hi ha una cosa rara. A mi m'agrada dir que és una miqueta, el mateix. El production designer s'encarrega de buscar-hi el llenguatge visual a la pel·lícula. El director artístic s'encarrega de fer-ho real, de fer-ho possible. Aquesta és una mica... Doncs en pel·lícules grosses es necessiten els dos càrrecs. En pel·lícules grosses, jo ara he estat fent Exodus, i en pel·lícules grosses hi ha un production designer, i poden haver-hi 3, 4, 5, 6 directors artístics. Clar, per les diferents localitzacions... Bueno, per localitzacions i per aquests mòs decorats, i molt restos... Jo he escacat Mandú, tu feies de product designer. I aquí també. I aquí jo, sinó com a directora artística, però soc production designer, perquè no m'agrada fer servir la nomenclatura americana, encara que hi ha gent que la comença a fer servir. Una és el primer de bordo, i l'altra és el segon de bordo. El projecte designer és el primer de bordo. El IMDB, que és on he consultat amb ell, que em mandú surc com a production designer. Doncs jo aquí també soc production designer. Exacte, això és el que volia. Però com que passi la traducció és un lío impressionant, perquè el que nosaltres aquí seria el primer de bordo, que li diem director artístic, és el segon de bordo. És un lío només de noms. No de feina. Però d'allà, perquè que et mandú, que és veritat, jo he vist que tenies, t'ho estaves de product designer, que em mandú una altra pel·lícula la mateixa, i en canvi, tenies gent per sota que eren directors artístiques. Aquí segurament la IMDB sortirà igual, perquè ha sigut el mateix. Suposo que ho penjaran igual, perquè jo també vaig anar com a directora artística, a que em mandú. Jo no signo com a production designer, però jo no m'enclaro l'espanyola. Suposo que acabarà canviant, i ho acabarem unificant. Unificant a Francesc Shefftico-Garteris, que tampoc és production designer. Vull dir que a mi més un menjar igual. Puc dir una manera o una altra. Una pregunta, tu què estàs ficant en el món? Bueno, si n'hi ha més coses sobre la pel·lícula. A mi la part d'una mica d'això, que seria en aquest moment, que hi hagi una lluita entre series i pel·lícules, i tu què estàs ficant en el món, en el món, diríem, de la realització, i veus que hi ha uns canvis en aquest sentit, o et sembla que tot... Bueno, s'està apostant per fer series de més qualitat, i això ho trobo genial. S'està apostant... Bueno, a mi m'arriben coses de voluntat de fer series d'un altre nivell, no? Jo ho trobo... Ara una rivalitat, o sigui, no ho sé, jo no he fet series, com ho has dit? No, que hi ha una competència. No ho sé, perquè des de la productora de cinema, a mi se m'està proposant una sèrie, però per exemple, una de les sèries que volia transmetre aquesta, el que passava amb Breaking Bad, totes aquestes sèries en els Estats Units, que era aquí, que era el Ministeri del Tiempo, que ara justament estan així, que no saben si continua la tercera o no, no saben si renovaran. No, no, perquè allà va acabar... No, no, el Ministeri de Tiempo. Ha pensat tornar a fer-la? Vull dir que al final no sé, tampoc, no sé si hi ha acceptació, audiència, no sé si són, per suport, disparatats, perquè potser aquí a Espanya no estan acostumats a gastar aquest millor i mig, potser que valia que el capítol de Breaking Bad, doncs, clar, no? Potser també... És que les noves... que es diu, ara la pasta és molt a les TV's, i de fet són les TV's molts cops en què posen pasta pel cinema. Llavors també és com... Potser hi ha aquest punt mig que a Espanya no sé com es valora ara. La Cierbollalin treballa amb Storyboard? El fa ella. El fa ella. Hi ha una història molt senzill, només per posició de càmera, i treballa molt l'últim moment per comunicar-se amb el càmera. Hi ha... No hi ha una història molt prèvia, però si ella arriba rodatge, sapiguem que... Què és el que farà? Es fa uns unitets molt divertits, se'ls fa per colors, i així no li ha d'anar molt detall, saps? Doncs l'alma tindrà el vermell, la caixa tindrà el verd, i llavors ja de seguida saps qui és qui. I en aquest moment a Espanya, tu, quan veus la situació que està al cinema, creus que té una bona temporada? Bona temporada, menys temporada... Jo sempre, quan la gent es queixa molt, jo sempre penso almenys a Catalunya, que no hi ha hagut una gran època a Catalunya. Jo no l'he viscut, fa 19 anys que hi sóc, i no l'he viscut una gran època. Jo diria que estem millor que estàvem. Si m'ho pregunten a mi personalment, en el meu entorn. Jo, quan vaig començar... Hòstia, era... era bar, no posar-s'hi. Jo vaig estar a punt de sortir-me'n, saps? Ja. Hi ha molta queixa, i jo dic, escolteu, però quan hem tingut aquest moment gloriós, aquest moment de glòria, i estem ara baixant? Jo és que no el recordo, no? Personalment, estic en el millor moment d'ofertes, i de coses que sento, i que hi ha coses que es rutgen, i hi ha... Bueno, no sé, sento molt... I el fet... I el fet que l'hi faci, o l'haver-hi triat moltes coses, molts catalans aquí, perquè hi ha molts actors, molts... Hi ha alguna raó, o per què... O no, simplement... Perquè són boníssims, els catalans. És aquesta. És aquesta la raó? No ho sé. Sí, i perquè l'hi dic, hi ha relació amb catalans, de quan va fer Tierra y Libertat, que també hi havia molts catalans allà, vull dir... Perquè mirant... Jo mirava la pel·lícula, tota... Ja, molt més curiós que hi ha dos protagonistes en catalans, però molta gent, molta gent de l'equip... Tots l'equip d'àrea amb catalans, tota l'equip d'àrea que vaig portar jo era de català, de producció hi havia molta gent catalana, també. No sé qui més alt de vestuari al fran era català, és català, baixa. Perquè ella treballa més aquí, a Madrid? No, ara Lícia viu a Escòcia, actualment. Ah. No pot marir, no suposo, però... No ha viscut a Madrid durant molts anys, però fa poc aquests han marxat a Escòcia, i jo ens en veia... L'és igual en jo que l'altre. Clar. Jo, de Lícia, t'he acabat de fer Tierra i Libertat, ens coneixem, i som amigues. Però després, que els actors siguin catalans realment, sorprèn, no? Que diguis, clar. Potser és el que més... Però és el que repeteixo, que és el que... que ha sigut bonic d'aquesta pel·lícula, que ha sigut tan espanyola, diem... Ja. Tant de popurri de... Jo tenia equip gallec, aquí madrileny, aquí basc, hi havia gent del sud, hi havia... I com a una Alemanya també hi havia un equip... No, quan a Alemanya vam només anar als caps de departament, que es diu, o sigui, de cada departament només va... Una persona? Una persona, i llavors fas un altre equip nou allà. I ara ens jocriu el meu ajudant allà, el meu atratxista allà, el meu... I per exemple, l'acompanyia aquella... aquella en particular, i com el... També vas fer un... Clar, jo vaig anar, jo vaig abans que hi va tothom, i jo hi vaig, abans que la producció arrenca, perquè també és on la trobem les coses, perquè després la producció de planteja, bueno, rodem a Dusseldor, rodem a Colònia, o on rodem, no? Doncs rodarem, a partir d'on trobem les coses. Jo entenc això, concretament. Aquest és un poble del nord-uest d'Alemanya, que ara ja n'hi m'ha recordat el nom, perquè és d'aquests que no es poden dir, i que era un poble que no té res, res de res, però tenia aquest edifici. I era clar, la dificultat d'això és trobar un edifici en prou alçada de hol, perquè a Europa no és Amèrica, llavors el guió està escrit amb uns referents americans, de hols immensos, i nosaltres de hols immensos no en tenim, no en tenim, hols de set metres alçada... És clar. La primera feia més de set metres alçada. Set metres més de set metres. Sí, sí. I llavors això sí que hi ha el referent americà, de l'emmancitat dels hols, i això ja tenim molts problemes, perquè no existeixen ni a Alemanya, ni a Barcelona, ni en lloc... Jo és que fins i tot vaig pensar si ho hauria fet, això, a Amèrica, un lloc així, perquè a Amèrica tenen un vestibus inútil, tants com vulguis, eh? No, hi vestibus preciosos, però amb sostes de 4 metres, uns 5 metres màxims, ens ha ensostre de 10 metres, i això no n'hi ha mai. I llavors hi ha molta triba de que no podem, o de que no ens donen, és un lloc que té molta activitat, i no ens poden tancar ni un sol dia per nosaltres, o és un lloc que els accessos són impossibles, o sempre hi ha un pero, vull dir que es van... I la dificultat primera de ficar-la allà i tot aquest tema, això? Bueno, pues molta, perquè és agafar una olivera, fer-li una estructura en aquesta olivera que és una nena i una gran, per tant ha de tenir una estructura que jo pugui jurar, que ja no passarà res. Clar. Una estructura com aquesta s'ha d'obrir amb gruas, però normalment les holes no et deixen entre gruas, perquè pesen massa i fem els paviments, i ens comencen a haver-hi molts problemes tècnics. La olivera que s'ha sigut un repte tècnic molt gros. Claríssim, claríssim, jo. És un personatge, però és el gran personatge. Amb les gruas camió ara, suposo que hi ha... No, la gruada camió no arribava allà. Des de l'accés fins on rodàvem, hi havia molts mètrons, i no ho podíem fer. Hi ha uns atrocets, ja han entrat. Sí, però un cop l'has entrat, és una estructura de ferro que pesa molt com, les xeques. La estructura té entre així. Aquí és amb gruas i no pes, no podries. En tot l'equip. No, perquè no pots jugar-te-la cap a ser alguna cosa, saps? Perquè no et quedes. Hi havia coses en el guió que no s'han passat al final, que s'han suprimit o que no són diferents de com era. Sí, sí, sempre es roda més. Hi ha coses que no hi eren al guió i després s'han afegit. No, el que no hi era al guió no s'ha afegit, però sí que s'han tret moltes converses, s'han tallat moltes coses, s'ha escursat, que jo no trobo a faltar res. Al final estava igual, al final que hi hagi algú del ingert, mort al palavi, i neix una cosa nova. Sí, sí, al final era el mateix, estava igual, no ha canviat el guió, simplement hi havia més converses més llargues, converses de dos a telèfon que no cal ensenyar les dues bandes, perquè amb el que dius un ja entens el que està dient l'altre. El recort dels missatges sobre la pandèia també és útil, és més fluït. Això també ho heu trobat, que hi havia menys diàleg del que potser estem acostumats amb històries d'aquestes. Doncs també ho fa més fluït. A jugar-me amb silenci. I després també el que es creu no compta tot el que s'explica sense paraules. I després, quan ho veus, no cal explicar-ho tant. I ara ens hi ha molt diàleg retallat, perquè no en diàleg. El cine espanyol li costa molt de fer-ho, és molt verbotet. Ha de ser molt evident. En canvi, el cine americà és més bo en aquest aspecte d'alipsis i d'entendre les coses, i amb això sí que es guanya, crec. Sí, perquè no val dir-ho tot. Els actors deia que us havia agradat molt. A mi m'havia agradat el tio de la nena. El Javier. Perquè fa un personatge que un realment el troba, i el troba amb aquella zona, a més a més. Perquè, a més, és una sola que té... Tu la coneixes, una mica. Sí, perquè de familiarment conec aquella zona. I els que fan transport, que s'han dedicat moltes, perquè no tenim codelom de terreny, no sé si ho sabíeu, això, però no el tenim. I, per tant, tota la... Per exemple, la terrissa de l'alcor, que és aquesta zona, una mica en munt, tota aquesta s'ha fet... Ara, hi ha la crisi i el que hi hagi. Però durant molts anys s'ha fet amb transport per carretera. I, per tant, hi ha molts conductors que venen de la Terra i venen, o de... després hi ha la zona de Benicàs, sinó tota aquesta banda, que és aquest tipus de turisme fet a toc de billeter, de diner, i molta aquesta gent s'ha... No s'ha pigut sotiuar. I una de les possibilitats ha estat el transport. Per tant, és un personatge realíssim, aquest tipus de transport. I ell ho fa molt bé. Ho fa molt bé aquest... Que no parla excessivament, i el que parla està bé. I el diàleg que ell està molt bé, a mi inclús el nano, clar, és més central, el necessita més, perquè sigui una pel·lícula també de noia i noia, el nano, aquest el Pep Ambrós, que ho fa bé, sobretot quan inclús no parlo, ho fa molt bé, però a l'altre he trobat un contrapunt boníssim. No sé si es veu adonat, però és un dels pocs actors, el Javier Gutiérrez, aquest gés, que es veu, ho dic una mica de broma, però quan surt del jol aquell, quan s'ha adonat que no li han dit tota la veritat... Que pica terra. S'ha de ser molt vaixet per fer això, però és que ho fa de conya, no? S'emprenya i toca amb el terra, amb la mà, dius, no és fàcil, vull amunt, no et tome... Aquest que vull agafar... Sí, és un gés molt bonic. A mi em va agradar molt, molt, molt, amb la del·lusió que m'has d'esa. És la mínima, em va semblar genial. Jo vaig descobrir, perquè ella havia fet altres coses anteriorment, però fins allà no l'havia vist treballant, no? I després ha fet altres coses, però allà destaca molt. A mi aquí confesso que potser és que no connecta amb poc aquest tipus de personatges, i com que el pinta molt de classe humil, és dir, gent que no és molt cultivada i que... Això sí, però la classe humil és una barreja, aquesta ja. Poden tenir un dia un restaurant que els hi funcioni i guanyen minerals, se'ls hi ensorra i no ho saben fer res més. Això baixis aquella zona. Jo no la conec, la zona. M'ha semblat que era una mica exagerat. A un moment m'ha semblat una mica exagerat, però no conec la zona, no sé si... Digues, digues. Li pregunté a l'Aya, perdó, perquè he tingut la curiositat i el d'allò de mirar els dos projectes anteriors que té ella, i és tirar una mica tant re en el temps, però la veritat és que tinc molta curiositat pel record que et queda, però el que veig és que en direcció d'art, suposo que amb tots els carregues d'una pel·lícula, però cada pel·lícula és una aventura, però és completament diferent. Llavors he tingut ganes i he vist presentiments, no sé quin record et queda, però la direcció d'art és molt complexa també d'aquella pel·lícula, penso. I és tan mirant també Born, que he vist que tu feies de documentació. M'agradaria que expliquessis. Jo, senzillament Born, em van trucar per fer-la, i vaig fer una primera fase de documentació, localització, però després em vaig retirar. Realment no puc dir que és una pel·lícula meva, sinó simplement vaig llançar uns camins per on tirar, i jo em vaig retirar. Va ser un projecte bonic de fer, perquè realment és la fase que a mi m'agrada. El moment en què documentes, busques, estàs amb un petit equip, estàs estudiant una altra persona investigant i descobrint, perquè cada cop és descobrir un tema nou que no coneixes. I en el cas de Born, que és una obra d'art, aquella pel·lícula, és molta investigació la que s'ha de fer. Bueno, sàpiga el que és que de... Localització... Això és veritat que jo crec que som el... jo crec que som el departament més complex de tots, perquè som el departament que d'una pel·lícula a l'altra, juguem amb proveïdors diferents, amb materials diferents, amb conceptes diferents, i això cap a l'altre departament ofa. El de fotografia sempre treballa amb els mateixos medis, el de so també, el de producció, una miqueta com nosaltres, però no tant, perquè no té que tenir aquesta faceta creativa. Jo crec que som un departament molt complex, o sigui, jo ara estava donant classes a l'escac, amb una miqueta quins coneixements hem de transmetre, i és que no te'ls acabes. No te'ls acabes perquè un director artístic ha de tenir moltes eines, ha de saber dibuixar... ha de saber dibuixar tècnica, deixo dibuixar artístic, ha de tenir una cultura d'art, d'història dels mobles, història del vestuari impressionant, ha de tenir creativitat, ha de tenir ofici. Vull dir que té una muntanya de sabers necessaris. Clar, jo faig una pel·lícula de perfum, o faig una pel·lícula d'un poblat africà, i no té res a veure, o vaig a buscar unes coses i un vaig a buscar les altres. I com em documento, i de quina equip m'he d'envoltar. Si jo faig un poblat de fang africà, o sigui, he de fer uns cortinatges... I llavors és la complexitat i la gràcia, i és una aventura que de vegada... I després hi ha aquesta part que a mi m'encanta, que és triar on passarà la pel·lícula. O sigui, nosaltres som una mica qui aterrem la pel·lícula, però dic, vull dir, tots són paraules, cadascú amb el seu referèndum s'imagina unes coses, però quan arribem a nosaltres posem fotos, posem dibuixos, i tothom ja ho accepta com a jo, Serà. No és el director, no és la jo, és el director. El director també, clar, o sigui, no és que ho fem nosaltres sols, ho fem al costat del director, saps? Vull dir, no... Li proposen coses al director, potser la millor tria. La feina grossa. Jo crec que primer és parlar amb el director quan tu lleigis un guió, tu te l'imagines. Tu te visualitzes, també, depenent dels seus referents, de la teva cultura. Doncs el primer pas és parlar amb el director. A veure en quin punt d'any hi ha directors que ho tenen claríssim, que són productes en designers mateixos, com el Pedro Modóvar, que és el producte en designers. Hi ha directors que ni s'ho han plantejat. Cada director, llavors, es troba el punt de si ho té molt clar o no té molt clar, i si ho té molt clar, si quadres i... I quan a països t'ho trobes moltes diferències amb la forma que... O és per directors, això. La feina aquesta canvieu... És per directors. Sí, hi ha directors en què la fotografia, l'enquadrament, el que farem... Per exemple, jo vaig fer una pel·lícula que m'agrada molt, que ara no m'agradaré el títol, però la directora era Lucille Hadsey-Hallilòpic. Que va guanyar a San Sebastián... Que va tornar al títol... És que va canviar el títol, per això no me'n recordo, espera. Va guanyar a San Sebastián la premi del jurat i millor fotografia, que me'l poso la medalleta millor fotografia a mi, perquè vam fer una... Ja me n'he anat. Ah, sí, per exemple, la Lucille era una pel·lícula petitona, però la Lucille era un personatge que l'interessava molt. Per ella era molt important cada petit objecte, cada col·lo que posàvem, i no vol dir que siguin grans pel·lícules, les que tractin la direcció artística a Mimus. Aquesta era una pel·lícula petitona que vam fer un treball, i ens vam passar superbé, superbé amb... Evolution, es deia. Evolution, perquè era francesa. I després hi ha pel·lícules que no... La direcció no va cap aquí, de mirar la direcció artística o la fotografia, mirar els encuadraments, tot això que no es vegi, que ningú es pugui fixar en això, que sigui una cosa... I això que estàs fent a Cuba, o que estàs proposant a Cuba, o que estàs intentant... Això és un projecte... Un projecte directo a Cuba, que vaig acapar un projecte per rodar a Cuba, però tenien un decorat que era molt complex, i ja una mica no sabien com resoldre'l, i ens vam conèixer els amarrures de la mediaproducció, i vam entrar en coproducció. És una coproducció cubano-catalana, i jo he estat a Cuba per parlar amb ells, per posar-me d'acord amb ells, però jo no porto la part cubana, jo porto només la part que es fa aquí a Barcelona, i ara estem en fase de construcció. Mactors d'aquí o de fora? Cubans. Clar, la pel·lícula ja ens ve d'allà. Allà ja s'està rodant. I cubans d'aquí, o només d'allà? No, perquè passa a Cuba, i passen aquest decorat tan concret, que és un plató, que és un estudi, en què només hi ha un actor, no n'hi ha més. I llavors no... No, no n'hi ha ni actors. Realment no és una pel·lícula... Jo tinc molta feina, perquè és molt divertit fer-lo, però estic fent l'estació especial de l'espai. Doncs hem de fer la engravidet, hem de fer coses així divertides. Això és divertit, no? Molt divertit. Molt divertit, sí. Però no estic gestionant una pel·lícula. Jo estava donant classes ara, i abans això ho he pogut combinar amb les classes. I amb aquests viatges que fas també, has vist alguna cosa, alguna pel·lícula, que tu ens recomanis per nosaltres, i alguna cosa, no tens temps de... A veure, a veure, no, les meves, no, clar. No sé què dius, clar. I de les teves, quina és la que tu passaries la top per la teva feina? Jo m'ho he passat molt bé amb el perfum, i amb Evolution. Aquestes dues m'ho he passat molt, molt bé. També m'ho he passat molt bé amb el X, saps? Molt, molt bé. Però era una barreja de... Clar, jo vaig estar 9 mesos a Puerto Rico fent el X. 9 mesos? Sí. Vaig estar primer a Cuba, documentant-me, localitzant on va estar el X, anant als campaments del X, parlant amb gent de allà, i després, com que no es podia rodar a Cuba, perquè era una pel·lícula americana, i no tenia l'infrastructure a Cuba per rodar a Cuba, vam anar a rodar a Puerto Rico, que té la mateixa natura. Només això té, no té res més. I molt poqueta. En trossets molt guarda d'ells. I entre treballar a Europa, o treballar als Estats Units, el sal és molt gran, o no? Hi ha molts medis. Jo també, les pel·lícules que he fet americanes, són pel·lícules grosses, que són les que... I llavors hi ha els medis, el que et canvia, i llavors l'equip 3... Xodos era on ens coneixíem uns als altres, que eren... Quants dies de rodatge va ser, ja? Ni me'n recordo, però nosaltres aquí una pel·lícula normal, de rodatge a 60, 100 persones, ja dinàvem 2.000 persones cada dia de rodatge. No, perdona, 1.200 persones rodàvem. 2.000 érem amb total. I a veure, ens clar, imagina't. Jo recordo que Xodos, un dia, que veig un camió, que comencen a baixar, quan rodàvem les batalles, i unes batalles així, molt grosses, arriben camió i comencen a baixar tot de noies, amb unes bosses, i un altre, un altre comencen a baixar. I què fan, aquesta gent aquí? Qui són? Ells eren 60, i eren el reforç de maquillatge. Ja els vaig dimensionar, no? Vull dir que... I a veure, les d'aquí són més discretetes amb... amb infraestructura, però, per exemple, l'evolució... M'agradava mencionar-la, perquè era una pel·lícula molt petita, però tenia molt passat superbé. No apareix gaire així, en la... Però mira el festival de Sant Sebastià d'aquest any, i va guanyar... I el tema, què és? Una cosa rara. És la dona que es pernueix, ella, la... La Lucil. Jo tenia una última coseta així, molt ràpida, però em sembla que ja la tinc resultat. Jo volia saber com m'escollies, perquè me'n recordo que la última vegada que vas venir, la primera, vaja, i l'anterior, la Ví Tomàs es va escandalitzar perquè estava aquí, va dir, però com has agafat l'oliva amb un conte de toro, eh, perquè t'havien d'un feret, i després també l'altre. Llavors, jo crec que tu agafes també la que et permet viatjar més. Diguem-ho clar. A mi, jo tinc tendència i m'agrada, me'n viatjaré, m'ho he de reconèixer, eh. Jo ara també tinc una altra pel·lícula, que començo o no començo, que també en Marroc, a Itàlia... Però també hi ha una cosa de compromís. Jo havia dit que sí, a l'olivo, perquè s'havia de començar abans de rodar, del que finalment va passar, i quan em van trucar de toro, jo ja havia dit que sí, a l'olivo, no podia tirar-me enrere. L'Alla és un plaer, però sense acabar el temps. I quan acabem, tenim el poble que ens parlarà de l'Edgard Wright, i parlarem de les estrenes que... Ah, no, el poble... L'Alla, moltíssimes gràcies, és un plaer estar parlant amb tu. Sempre ens enriqueixes les tortúlies, ja ho veus. És un plaer, també, aquí, practicada per l'en públic. Estàs convidada, sí, que hi hagi una nova pel·lícula. Sigui cubana, o sigui, d'aquí... Quan per quan està previst acabar la cubana, no teniu...