A l'escoltes ràdio d'Espèl, si tu n'hi t'has ràdio d'Espèl, la ràdio de Sant Just, durant l'8.1. Ràdio d'Espèl, durant l'8.1. Ràdio d'Espèl, durant l'8.1. Cinema sense condicions. Bona nit. Cinema sense condicions. Ja som aquí. Estem aquí, com cada setmana, per parlar una mica sobre cinema, en Francesc, en Joan. Hola, hola, hola, què tal, bona nit. En Joan i jo mateixa, Carme. Avui estem en trio, eh? Avui estem en trio, el cinema variant. Potser hi vindrà després. És possible que el Joan va venir després. Tenia un problema i no sé si ho podrà resoldre abans de l'hora. Doncs si ve, ja s'afegirà, suposo que la segona part, on parlarem de cinema europeu, que ja deu tenir preparat. Us he preparat una mena d'exposició general, i llavors us convido, també, que parlem d'alguna de les pel·lícules. De fet, us he portat una llista, en tot cas, després us ho dono, eh? D'acord. Ja hem presentat el tema després, perquè així els ullens es vagin aclimatant una mica, i sàpiguen que els hi ve a sobre, a la segona part. I a la primera, com sempre, és el que hem vist, el que hem estrenat. El qualitat, el que s'estrenarà, perquè Joan... Hi ha una que la Carme també ha vist, i que podíem intentar presentar molt ràpidament, i tu has de deixar-li en ella, que expliqui una mica què li va semblar. Pujeteixo bastant amb el que pot dir ella. Una és Skylab, que és de la Juli Delpi. No sé si sabeu si coneixeu qui és la Juli Delpi. Juli Delpi és una francesa en escuda que pels anys 69, i no recordo malament, que és filla d'actors, de venguàrdia i de teatres, sobretot, i és una nena que, ja de bon petit, els cinc anys ja comença a fer una actuació, ens en sembla que és els 10, no els 14, participem en una pel·lícula del Godard, i és una persona que fa una pel·lícula, i d'on en diners, i se'n va a Estats Units, comencen a Estats Units, i quan té 21 anys, s'instal·la a Nova York. Llavors, en aquest moment, està nacionalitzada americana, i fa moltes pel·lícules, tant en Amèrica, com a Europa, sobretot a Estats Units. De fet, la fama li ve, plastigi internacional i arriba, perquè l'any 95 fa una pel·lícula, es diu Before Sunrise, antes de amaneceres, va dir que a Espanya, del Richard Linklater, Linklater, on fa un personatge de Celín, a ella i el Ethan Hawke. És el que havia fet, antes de que el diablo sepa que has muerto, el club de los puentes muertos, etc. Tant ell, com ella, tant la Juli Délpi, com el Ethan Hawke, han fet 50 pel·lícules. Moltes han passat a Perceudes, en canvi, on el Hanek es va conèixer abans, amb el club de los puetes muertos, i ella es va fer famosa en el 1995, amb aquesta. El Hanek que has dit? Perdó, Ethan Hawke. Sí, no, és un acte molt conegut. Molt conegut, fa moltes coses. Però la fama li ve d'aquesta època. Llavors, amb ella, arriba més tard la fama, el 1995, i posteriorment, la pel·lícula és tan exitosa que el mateix director, el Richard Langlater, fa una continuació, que és Before Sunset, antes de la tardifer. Però molts anys després? Sí, sis anys després, si no recordo molt de ben. És el 2004, antes de la tardifer. Sí, doncs llavors és de 9 anys. Un és del 1995, i l'altre és del 2004. Aleshores són 9 anys més tard. Llavors, curiosament, aquesta pel·lícula, ella intervena al guió, i aquest guió és nominat a l'Òscar, com a millor pel·lícula d'Òscar, de Hollywood, el que li dona un cert pastigit, també, com a guionista amb ella, amb la Juli D'Arti. Llavors, sé que en aquest moment estan preparant la tercera pel·lícula amb el mateix guionista, el mateix director, amb el Richard Langlater, que es dirà Before Midnight, i nosaltres ens han passat ara, ens han d'anar d'ara, que és el que pot t'explicar la karma, la impressió que li va fer, Skylab, que és una pel·lícula, curiosament, escrita i dirigida per ella. Veig també aquí la nota de... De premsa? Sí. Que ella havia fet la Noche Oscura amb el Carlos Saura, i havia treballat també amb el Bernat Travernier, el 88. Ha fet moltes pel·lícules, eh? Que té un currículum molt divers, aquesta dona, eh? No sé si recordeu de Blanco, la pel·lícula aquella dels 3 colores, de la Full, Rojo i Blanco, ella és la protagonista de Blanco. I, per tant, ha fet moltes coses, ha fet moltes coses, eh? Sí, i trobo que molt diverses d'altra banda, eh? Sí, sí, sí, és veritat. Segurament sí que en sap de cine, i sí que ha estat el món del cine des de sempre. Ara, què dic jo de la Skylab, que quan la vaig anar a veure no sabia gaire res d'aquesta directora, i la vaig anar a veure aquest estiu, el mig de l'estiu, és una pel·lícula divertida, banal, sense pretensions, però no és ben bé sense pretensions. Els francesos, jo no crec que facin mai una pel·lícula sense pretensions. Estàs reconciliant amb el cinema? No, acabo de dir això, fixa't. Acabo de dir que els francesos... Ja que m'he reconciliat jo amb la raó de la vida... Ja ho veig, ja ho veig. Però sempre tenen una pretensió de discurs. El cine francès, en general, accepta, potser, aquella del nen malalt, d'aquella directora que té un nen, que fa... és la història de la seva... Sí, sí, no sé malaltia. Aquella li vaig trobar una fresca, que rarament sol trobar... Bueno, hi ha més. Però ara perquè m'ha vingut el cap... Sí, sí, haig de reconèixer que, per exemple, els indocables sí que també li vaig veure una fresca, que rarament li puc descobrir el cine francès. L'esca i l'ab també li passa això. És una pel·lícula pretesament banal, però sí que et vol dir alguna cosa. La pel·lícula faig una mica de sinopsi, comença amb un tren, que hi va una família, que són un matrimoni i dos crios, crec que és, i els tiquets que tenen, els seients que tenen, no els tenen junts. I llavors la dona, la mare, monto allà un número, perquè pretén estar els quatre junts. La pel·lícula comença així. El marit, més o menys, s'acomoda, els que hi ha els seients de davant diuen que no parau per bé o per fer... L'entrada de la pel·lícula té una certa gràcia, perquè té prou joc. I després aquesta pel·lícula ja espera la protagonista que, mirant el paisatge, fa un record de la seva infantesa. I la pel·lícula amb sí és aquest record de la seva infantesa, quan la Bretanya celebra l'aniversari de la seva àvia. I llavors es reuneixen famílies que venen de diferents indrets de França. Són varios matrimonis i varios crios. I llavors fa allà... És una pel·lícula que en diu en coral, perquè surten diferents personatges. I potser aquesta és la millor part de la pel·lícula. El costumista, no? Sí, i en part costumista. Perquè vol dibuixar maneres de fer de la societat del moment. En aquest aspecte, si vols dir això, sí que és. Què li...? Llavors té una mica, peca una mica, llavors d'estereotips. Peca una mica d'estereotips. Perquè ja, des del personatge que va estar a la Guerra d'Argyeli, que va ser per equigodista i que llavors no s'ha acoplat a la vida normal i que llavors és un estirabot de personatge, fins la mare, que és molt mare de família i que el seu sentit és la casa, fins la dona lliberada que fa el que vulgui, renyen les altres, perquè no estan al seu camí. Mentre estan les dues àvies, que són el món passat, dins del... de l'estereotip francès, tot això. Tot així, la pel·lícula llavors està relativament ben explicada, en el sentit que agafa la diversitat, els hi plou, juguen, parem la taula, s'enfaden, se'n van elluts uns amb els altres, coses diverses, fan teatre... Els nens tenen una... una història paral·lela a la dels pares, està ben jugat tot això, però ho trobo bonalt i una mica estereotipat, i després que clar, no té història, no té massa història. La pel·lícula en sí. Potser la limitació potser és que tot passa amb un mateix escenari... Això no seria una limitació, en canvi no en seria, perquè la escenari està molt ben agafat, la casa està molt... Però hi havia molta història. Sí, tot el poble. És una casa amb un pat i n'hi ha res més. I a la Bretanya, eh? A mi em va passar que em va de cebra, perquè vaig anar il·lusionat per les coses que sabia de la xacota, perquè l'havia d'hi actuar, sobretot, abans de Noixacer, com la Sansa, i l'altre que estan fent segurament ara, perquè hi havia una història, perquè ella ho feia molt bé com actriu, i ells dos se'n tenien molt bé molt bé, llavors vaig pensar que, sobretot, que havia estat nominada la pel·lícula l'antes de Noixacer, com a millor guió de Hollywood, va ser una història interessant. Què em va passar? Que em va passar que d'entrada estava així una mica com no t'agaves de situar, perquè no saps ben bé què t'estan explicant, hi ha moltes coses a la vegada, perquè tens la sensació que són banals que no porten el lloc, i fins i tot em va sorprendre el final, perquè hi ha un final... El final és el que és francès, perquè el final d'ella torna... És que mai no sé exactament com puc diferir... Ara t'ho explico. No pateixis. El final, la pel·lícula retorna al tren, i finalment, ella, amb una certa mala educació i una forma relativament poc sensata... Tonta, tonta, tot ella tonta, i prepotent, aconsegueix col·locar els quatre, i llavors els quatre es posen a jugar cartes, i com si diguéssim, la història ve dir-te que o que ve la família que ve s'ho passa quan aconsegueix jugar junts. Perquè una mica, la història de tot el dia aquell, dos dies que passen junts a la Bretanya, tot el familiar en aquest que és, ella en té un record de gran... No sé si no arriba a ser d'Andresa, perquè no l'arriba a manifestar exactament, però potser sí que l'és. Però una mica de disculpa de tothom, tal com sigui, perquè la família hi cap tot. I aquesta és la seva comfilosofia de la pel·lícula, i vol dir que acaben les àvies parlant d'Inilo Tempore, vol dir que acaben la canalla fent... que no el deu descobrir en la vida, vol dir que acaben les parelles barrejant-se, i els adolescents fent el tonto. I que hi cap tot, i això potser és el millor de la pel·lícula, però no caldria fer-hi d'això. Home, la família, el meravell de la família, consisteix en el que és capaç de jugar junts. Si abans em recordava de Marc Cora, jo no la tinc fresca. Sí, però no la recordo. Jo no la tinc fresca, fa molts anys. D'aquí és aquesta. Però jo no crec que l'Imar Berman, tu, que és un tema com aquest d'aquesta manera... És que és molt banal. El problema per mi és que, al final, vol dir com una mena reivindicació de la família, que aportés alguna cosa que tingués unes vivències interessants, ho justificaria. Quan ella, al final, força tota la gent del tren, que es moguin, els obliguen, i es situen en el lloc dels altres, i diuen que la família és el més important del món, per jugar cartes. A mi em sembla que això és gratuït, que no acaba de funcionar. La pel·lícula que ara seria el que, quan s'ha volgut, preguntaria, com és que es diu l'escaïlar? Sí, perquè resulta que... Els aficionats a l'astronomia, els viatges a l'escaïlar... Tot la pel·lícula es va dient que s'està aproximant a l'escaïlar per la Terra, que pot simplement xocar amb la Terra, i que els nanos, algunes persones, estan com espantades que això pugui passar. Es va jugant amb això, que no passa res, i tot queda amb això, no hi ha res més que això. Això que ho sap acabar bé és a l'esbonetria, i amenar-se amb una cosa com la d'Amna de Meranco. Arriba. De totes formes, haig de dir, per dir, la banda positiva de la pel·lícula, que és que la fotografia, el joc de primers plans quan estan a la taula, quan juguen, els nens amagats, i els nens que van per aquí i per allà, això està ben jugat. Vull dir que una certa potencialitat de directora d'una massa molt diversa sí que el té aquesta noia. I el plantejament, pel que dius, està bé, i el punt mig de la pel·lícula. És l'alimentació, que m'imagino que pot tenir una actriu que s'ha dedicat tota la vida a deixar-se portar pel que li diu un director a les pel·lícules que esmentaves són una demostració de com un director, amb únicament dos actors, amb el paisatge d'una ciutat, s'enmoure la càmera, els personatges... Però jo té molta més qualitat que el que fa ells. Ja no té la qualitat de moviment de magàmedo que ja té l'altre. La qüestió és que és molt difícil passar, m'imagino, de l'actuació a la direcció. Més encara quan tu mateixa et dirigeixes. Jo només vaig veure el trailer. Tu l'has vist també? Jo el trailer. I el trailer no m'ajudava a burgar-la veure. A mi tampoc, però la pel·lícula és impressionant. Però teníem alguna altra cosa, oi? Jo tinc això de... Si comencem per a Roma con Amor, és una història que és l'Àlex Balvin és un arquitecte que entra en contacte amb el Geshi Esenberg, que és el protagonista de la red social. S'enamora d'una actriu amiga de la seva nòvia, que és una actriu americana. Els actors són molt interessants, si més no. Hi ha una altra història, perquè hi ha 4 o 5 històries barrejades, que és una noia americana que coneix en un italià a Roma, s'enamora d'ell, els pares de la noia arriben... És algú diàleg i un altre actriu, també, amb algú que es diu, que arriben també a Roma, i allà el pinta com un senyor que ha arribat a la jubilació i que té problemes amb aquests sentits, etcètera. Hi ha una altra història, que és una parella de poblerinos, dels voltants de Roma, que arriben a Roma perquè el marit li han donat la possibilitat de que la família el col·loqui en alguna cosa. Llavors, en un m'he daminat, la dona desapareix amb una altra història que hi ha pel mig, i uns amics d'aquest xicot li envien una prostituta per dir-li que estan contents que hagi pogut arribar a Roma. Quan estàvem a la prostituta... No és per ella, en principi. És per una altra persona, però s'equivoca. No me'n recordo d'això. Tu l'has vist, també. Jo no me'n recordo d'això, però tampoc és essencial. Quan estan ells dos al llit, entre la família, i el troben amb la dona amb la prostituta aquesta, que és la Pere López Cruz, li demana la prostituta que faci passar per la seva dona en totes les reunions que ha de tenir a continuació amb la seva família. No expliquis més. Hi ha una altra història, que a mi potser és la que més m'agrada de totes. Si una persona que no pinta res, el converteixen amb famós, sense que ells sàpiguen el motiu. A mi el Roberto venia sempre al trabu sobre actua. Em costa, a mi sempre. Jo tinc la sensació que no sé si es prenen d'acord. Jo puc ser una pel·lícula molt fluixa, comparada amb les altres que he fet. No m'ha encantat la pel·lícula. Jo no m'agrada. Jo no m'agrada. Per mi, es nota que està improvisada, que està fet de pressa, que no està treballada. Això de fer una pel·lícula cada any, molta gent li recrimina, que potser no em faci una cada any, perquè algú diàleg que és representant d'espectacles, omerístics, però que està desauciat, està allà fora d'hòrbita, descobreix que el pare del nòvio de la seva filla potser és un senyor que quan està dutxa canta, com si fos un tenor de primera Catalunya. Ell el veu com un tenor treballant en el teatre i li fa fer proves i el que fracassen. Descobreix que l'única manera d'aquest tingui èxit i que fa sortir dutxant. A mi les coses es trobo més o menys divertides, però tampoc és que sigui una cosa bastant genial. Tot això que estàs explicant, totes aquestes històries creuades, que no són històries creuades, sinó independents. Són com diferents paisatges o històries que el budial en el que va fer en el guió és anar d'alguna manera explicant-les, i entre elles no tenen relació. És curiós, com dues persones, que en un moment determinat poden veure una pel·lícula i poden compartir fins i tot gustos i coses similars, la veient de manera tan diferent. Aquesta pel·lícula, des del primer moment, la vaig audir extraordinàriament. La vaig veure de les pel·lícules que ha fet a Europa, que si sabeu ha fet un parell a l'altra, que és una pel·lícula molt regeida. Per què? Perquè ha aconseguit agafar el seu estil propi, els homenatges que va fer en el seu moment a Nova York extraordinària menjat, per exemple. Amb tots els seus tòpics habituals, les seves obsessions, com a personatge neuròtic, les col·loca en una ciutat a la qual li fa un homenatge molt sentit, no pot ser tant als grans monuments, sinó als petits racons, amb algun travel incircular, però no hi està perdut, hi ha una plaça. Aprofita per ensenyar-te una miqueta molt discreta, però molt significativa. Li està passant aquell moment en aquella dona, aquella persona, i al final el sentiment que està perdut del cap i a la fi. Tot, igual una miqueta com passa Vicky, Barcelona i Cristina, jo penso que en relació o en comparació amb Vicky, Cristina i Barcelona, aquesta és una pel·lícula, la recreació que fa de Pallacci, per exemple, és una recreació completa d'una d'úpera amb tots els seus personatges, amb els escenaris. Només hi ha un tros, però per aquell tros han fet la recreació de tots els personatges. Això són diners, això no vol dir que ell realment... Per mi el que explica els últims entrevistes que li han fet és que si els donen i ofereixen nat un bon to i li donen diners per anar a rodar la pel·lícula, ell trobarà un guió per tu. I al moment com que a Hollywood i a Estats Units no li proporcionen diners per fer pel·lícules, se'n va rodant de petada ciutat en ciutat i si aconsegueix que a Roma, a Barcelona o a Londres, on sigui, a París doncs hi donguin diners, doncs roda la pel·lícula i fa un guió. De moment tot això de media pro, i de tot això. Media pro posa una part de diners, però en realitat els diners forts de l'envenida de la ciutat. Però, malgrat tot, això no ho invalidaria, Joan. No ho invalidaria perquè podia passar això i ser guàrdic. Per exemple, com a indà i en París, jo discrepo de tot el que estàs dient, per qualsevol no vol dir que no... Jo no tinc ni raó, però jo també tinc jo després de sortir de pel·lícula. Això està clar. Però en general diria que coincideixo, quan vaig sortir del cinema a veure la passada de premsa, la gent se la va carregar olímpicament. És a dir, no va agradar ningú. I si mires la venguàrdia, el periódic, tots ho deixen bastant malament. D'aquí jo també, d'aquí jo. Jo crec que ell, que és un bon guionista, jo penso que ell és un extraordinari guionista, el millor que s'ha de fer és fer guions. Aquesta tinc la sensació, la meva sensació personal, que em puc equivocar, és que està molt poc treballat. És a dir, mentre a mi anar a en París per mi és excel·lent, perquè allà treballat està mesurat i tal. En aquí és tot com molt improvisat, com les quatre històries, no sé si les tingués amb un calàxi i les ha tret i se les ha barregat així per fer alguna cosa, i per mi no tenen consistència. És veritat que ell és comés molt bo de tant en tant surt amb alguna idea, que et dius que està bé això. Però això no fa una pel·lícula per mi. Té moltes idees. Jo el contrari, que estic una miqueta, d'alguna forma, no contaminat per dir-ho així, perquè no em dedico segurament tant com tu a mirar crítiques de cinema, sinó que ho veig d'una manera com més ingènua, com un espectador qualsevol per dir-ho així. Només que potser... Només que potser no, si ho dic en aquest sentit, vull dir que estic potser més a prop del que seria l'espectador normal, que potser sí que veig algunes pel·lícules més que molt de gent, però no em diferencio tant a altra persona que vagi amb una il·lusió a veure la pel·lícula. I aquesta pel·lícula, jo a part de tot, sí que considero, i crec que això està molt ben aconseguit, i ara em pots dir el que penses en aquest sentit, que és un homenatge molt aconseguit i molt estudiat, vull dir que al contrari del que tu dius, que no està estudiat el que jo penso, que està molt estudiat amb molts registres del cinema italià de comèdia de les diferents èpoques. Vull dir, hi ha tota una sèrie de personatges costumbristes d'això, vull dir, un matrimoni a l'italiana, per exemple, uns personatges així, com un atracador, que en un moment determinat, sembla que vagi a fer una cosa amb un hotel i després agafa un paper completament diferent. És a dir, hi ha tota una sèrie de combinacions de personatges que fan que la pel·lícula no de caigui en cap moment, sempre estàs pendent del que està passant. El que passa és que depèn de com l'agafis. Jo vaig a borrir molt, eh? Jo vaig a borrir molt, tot al contrari. Per la gent que ens estigui... Sí, sí, sí, sí. Serà dos versions... Jo, per començar, hi havia que hi havia una persona que no em va agradar gens. En canvi, tu pel que jo sé... Aquesta la veig molt diferent, vull dir. Aquesta és molt més complexa, perquè té totes aquestes narracions diferents que no estan combinades entre sí, vull dir. És una aposta narriscada, diria jo. Perquè el normal és entre creuar les històries. I llavors queda una cosa com més fàcil d'enganxar, perquè llavors estàs pendent de veure quina personatge enganxa amb una altra història. No, no, aquí estan gravades, independentment, i després explicades de manera alternativa. Llavors, que tot això encaixi, que tot això que vagi pendent de la narració... De totes formes, jo pensava de les pel·lícules que ha fet Europa, jo diria que, a part de que tu consideres que a mi el meu pare és de l'ho millor, jo diria que les delondres són les de l'ondres. Les de l'ondres són les de l'ondres. Les de l'ondres són les de l'ondres, totes no. Matchpoint és la millor. I jo crec que és una obra important. Però hi ha qui prova a fer estils diferents. Si veiem una persona veu Matchpoint i no veu Directed by Woody Allen, gairebé no la reconeix. En canvi, aquesta és una pel·lícula completament reconeixible com a pel·lícula de Woody Allen de tota la vida. Fins i tot el personatge que ell fa recorda molt aquells personatges, aquell promotor, que ara no me'n recordo del nom, en el moment en què estic parlant, o si no potser vosaltres me'n recordareu, aquell promotor de personatges pràcticament que no tenen cap futur, d'artistes, que van fent una miqueta el que poden i que quan tenen una mica d'èxit, l'abandonen. Llavors ell sempre es queda, i d'alguna manera es recuperen. No és Manhattan. És una altra pel·lícula que té el nom del personatge precisament. Ara no em ve al cap. La majoria dels seus tòpics, que tenen molt la pel·lícula plena de referència, i jo trobo que, per exemple, un personatge com el de l'Àlet Balguin, que es podria considerar poca cosa, torna a repetir una cosa que fa, i aquí no li funciona. Ell parla directament amb l'altre actor, que ell fa com com fa, com, per exemple, si la cosa funciona i no recordes, utilitza el mateix recurs, però jo penso que aquí no li funciona. I la història, a mi m'agrada, a mi m'agrada tres o quatre coses, m'agrada. La història del, com es diu, i també no ben nini, la història m'agrada, penso que està sugerent. La del cantant d'òpera del que surta l'escenari amb la dutxa dutxa, la trobo simplista, tonta i superficial, a la fons i no m'aporta res. En canvi, el que sí trobo, que està ben lograt, és la crítica que fa indirectament quan la noia americana, que és actriu, abandona en el xicot, aquell que està enamorat d'ella, i a les hores de la forma que ho fa, i a les hores d'aquesta noia, allò està bé, penso que allò és correcte. Això mateix, però ara t'estàs sonant. Això és un programa de crítica cinematogràfica bo, perquè estem en prou contra. Això és fantàstic. Jo canviaria també, ja ens hem agafat prou, que són dues postures diferents. No, però hem de continuar parlant d'aquesta pel·lícula. No avui, que si no se'ns va al programa, en Carme, o en Malavègin, perquè jo penso que dona molt de si, i jo continuo dient que és una gran pel·lícula. La veuré per veure a quin abandon poso. És una única limitació, i acabo amb la única limitació, que és una pel·lícula del segle XX. Vull dir, segurament, no sé si ens sorprendrà amb una pel·lícula adaptada als nous temps, però no és capaç d'entrar en la dinàmica de les xarxes socials, tota la història, que faria més moderna la pel·lícula. Les conclusions que treu, els temes que toca, el psychoanàlisi, ja són del segle XX. Això sí que és veritat, i queda una miqueta en aquest sentit endarrerit. Però per la resta, Carme, segur que ens donarà la raó. Ja més t'hi buscant un. Una col·lícula. Vinga, passem a la següent pel·lícula. D'acord. Jo havia vist Amor Bajoel Espino Blanco, que és del... del Sant Jimou. Sí. Tot un clàssic. Exacte. A veure, el Sant Jimou és un director que va néixer als anys... Guanta, por ahí. Va viure tota l'època dura de la dictadura del Mao a China. Va ser un home que va passar... Era fill d'un militar, d'élit. I... Em sembla que era un soldat de l'exèrcit del Txancaixec i la seva mare era mestra, o una cosa així. Per tant, va ser un home que va ser represaliat. Per la qual cosa va fer el que es feia a l'època, que la canalla aquesta havia de... refer el seu pensament. Els enviaven a les zones agràries que a China té tantes convulguis. I la revolució cultural. Exacte. I llavors allà es refeien mentalment. Ell hi va estar 3 anys al camp i després 7 anys amb una fàbrica tèxtil. Vull dir que va estar 10 anys o els 18 o els 28, o una cosa així, reeducant-se mentalment. Després d'això ell va a l'escola de cinematografia de Pekín i llavors s'especialitza de fet en fotografia que és bo saber això d'aquest director perquè és un gran, gran, gran fotògraf. És magnífic. Només s'ha de pensar en la línterna roja, s'orgo rojo... És una cosa extraordinària. Jo de ell, si us he de ser sincera, he vist... No n'he vist massa cosa. Jo he vist el Camino a Casa i la línterna roja. Jo la primera que vaig veure va ser el Camino a Casa, sorprenentment, i em va enganxar extraordinàriament perquè la baix... no sé si la recordeu, és una història d'una... és a l'avant el camp de la Xina Profunda que és un mestre que arriba un mestre amb una escoleta pobrissona i ell el veu arribar i la nena se n'anamora d'ell. Llavors la història té... comença amb blanqui negre perquè és el fill que torna el poblat que està a la mare per portar el pare en terrement del pare. I tot això és amb blanqui negre i després el record de la mare és en color. I és magnífica. Quina cura, jo diria aquesta pel·lícula perquè és un director tan ampli i inabastable com els grans artistes del segle XX, com un Picasso. Llavors té les seves etapes i aquesta seria com l'etapa intimista i fins i tot autobiogràfica. I després va fer una altra pel·lícula que ara que has dit que la seva mare era mestre, molt recomanable. Tots tres, de fet, que ens hem dedicat a l'ensenyament, ni un o menys, que ara li ha dit això de la mare. És un homenatge autobiogràfic extraordinari amb una senzillesa que no té res a veure amb altres pel·lícules i després va tenir l'etapa monumental i historisista com Giro i va fer aquestes pel·lícules. Aquesta és una estil completament diferent. Ara, la línterna roja, jo crec que és una cosa extraordinària. Bueno, pot competir, jo crec, no ho sé, jo el posaria a prop del Bertolucci. Té un cine quan tu veus l'último emperador que fa aquella manera d'entrar a la ciutat prohibida i va agafant l'atmosfera que hi ha allà dintre. Doncs aquest és un home d'enganxar les atmosferes. Extraordinària. Estem completament d'acord, en aquest cas. Jo ho recordo, tinc més present, confesso que tinc més present que conec més la primera època, és a dir, el sorgue rojo, la semilla de Crisantemo, que suposo que s'ha acabat la primera pel·lícula nominada a l'Òscar, com a millor pel·lícula estrangera que venia de Xina. La línterna roja també va estar nominada. I a mi m'agrada molt, molt, molt d'aquesta primera època, que va ser la primera, perquè totes les primeres les va fer, suposo, que per no portar problemes, les va fer sobre època antiga, una època molt recolada de la història de Xina. Per no enganxar-se les dits. Llavors, en 1992, fa una cosa que em va semblar extraordinària, que potser és una de les coses que recordo jo més, que és qui ho ju una mujer xina que li va donar al Lleó d'Or el Festival Internacional de Cina de Venècia. I no recordo, perquè és una pel·lícula, la primera pel·lícula que conec d'ell, la primera vegada que fa una història a Xina contemporània, en una baralla, la història va més o menys això, en una baralla entre l'alcalde del poble i un propietari, que és el marit de la noia, l'alcalde li dona una petada en aquest propietari, llavors la dona desitja i busca una disculpa de l'alcalde que no arriba en cap moment, i la noia es veu obligada perquè considera que és completament injust que li hagin fet aquest despreci del seu marit. Això permet... El gran Lewoski no és original llavors, és un gran al·lí, aquesta pel·lícula. El que sí que em fa connectar amb el que tu dius és que aquest director realment retrata amb extraordinària perfecció les dones fortes, perquè la història de... El Camino a Casa és d'una dona forta de l'interna roja. El personatge femení és extraordinari, és la tercera concubina d'un home potent, ric, que llavors és tota la història, però narrat amb una cosa preciosíssima la forma en què està narrat la història d'aquesta tercera concubina i la forma en què arriba la degradació d'aquest tipus de món que descriu. I la pel·lícula actual, aquesta que anava a comentar jo avui... Amor, bajo l'espino blanco... És una història semblant amb la línia del Camino a Casa, ja trobo. La història és una... una nena que l'ambient també al camp per reeducar-la, que és filla d'una mestra i d'un... Em sembla que és escriptor, o és... Em sembla que ell el tenen presoners. Està presoners, si ella està a la presó, el pare. No me'n recordo la causa per la qual ell està a la presó. Està castigat. Però és una família que ningú pot ser tornar... tornar a tenir algun atac que li invalidi el futur. Perquè seria un atac que invalidaria la família sencera. Per tant, si aquesta nena comet errors de comportament per el que s'entén la renovació cultural que va implicar el Mao faria malbé tota la família. I això està interioritzat extraordinàriament amb aquesta nena. Llavors aquesta nena l'envien al camp i en el camp coneix el fill d'un militar important i s'enamora. La història sembla molt simple, però... una arriba a pensar sempre. Les històries poden ser tan simples com vulguis, però una pot fer una obradar si la sap fer. I això és el que ha fet aquest home aquí. Fa fet realment una obradar per què? Doncs perquè els dos personatges són extraordinàriament ben trobats. La nena és preciosa. I ell també és. I ell ho fa molt bé, ell és guapíssim aquest nano. On fan molt bé els dos. I la història... que inclús podries dir, al final té un punt de mal o drama, que... No ho expliquem al final. Però té un punt de mal o drama. Malgrat tenir-lo, realment et conmou, et arriba realment a emocionar i realment vius una història d'amor adolescent, que és una història preciosa amb si mateixa. Una història com... Que la veus com autèntica, que la veus com una cosa que te la creus. Tot i si el món oriental, que sempre té per nosaltres aquell punt de llunyania que ens sembla no sé si hi entraré jo en aquest món. Perquè a mi em passa amb les pel·lícules coreanes, amb les pel·lícules, totes les pel·lícules asiàtiques tenen aquest punt. Posa'm aquesta, que també té un punt de llunyania, perquè la història pel segle XXI d'Europa és bastant inconcebible. Doncs la història amb si torna a ser una història d'amor que te la acabes creient i que et sents al costat de les peripeixes que passa aquesta nana, de com ho viu i de la fragilitat i la fortalesa que hi ha dins del personatge. Clar, això és el que fa que el cinema, igual que tot l'art en general, tenia aquesta llavó d'universalitat. Una persona, un artista, capaç d'agafar i de fer això que tu estaves explicant ara també. I que m'imagino que d'aquí, quan vulgueu, a uns minuts, o ara mateix, després d'haver fet aquesta mena de monogràfic, que ens ha sortit més o menys espontani sobre el Sant Jimú a partir de la pel·lícula que, per cert, és el 2010. És curiós com a si costa aquestes pel·lícules arribant. Repetim, és l'amor bajo l'espino blanco que encara s'està fent i al cine et vagi el Sant Feliu de... Qui, Sant Feliu de la Liga? L'estan fent, també, aquí. I d'alguna manera, pel que estàs dient... Em sembla que tu també l'has vist a aquesta pel·lícula. Doncs pel que esteu dient, aquesta pel·lícula li serveix també al Sant Jimú per fi, després de molts anys, per poder parlar d'uns temes, que, com veieu, abans, s'havia ell patit. I no ha tingut problemes en aquest moment. Perquè, a més, China és una cosa immensa, no? Tens temps? Sí. Nosaltres ens sembla que China és, Pekín i Xangai, perquè ja la veiem. Manjaten i tot... No, no, China té un món profund que encara hi deu haver arrels. Sinó d'aquesta mena, nascudes d'aquesta història. Nascudes d'una història que porta... que no és bastant recent. O sigui que generacions, relativament, madures, però que estan a la vida activa, són el cor, com la té el director de la pròpia pel·lícula. Ella ha viscut tot això, i és un home que ho pot descriure. Per tant, China encara és un món que porta dintre una cultura que, per nosaltres, és llunyana, però que té un món de contrastos que... que encara hem de descobrir. I que per això se'ns fa interessant, jo penso que... Però, com deia, aquesta característica, potser ens pot lligar una miqueta, aquesta característica d'universalitat i la història ens pot lligar, potser, amb el tema, i d'aquesta manera podem entrar una miqueta al cinema europeu. Comencem amb el tema que havíem preparat per avui. Sí, som-hi. Les grans pel·lícules del cinema europeu. Molt bé. Abans de parlar de pel·lícules concretes, jo només ho faré d'una o dues, tot i que heu posat una llista aquí de pel·lícules, però si voleu comentar-ne alguna. Us convido, per tant, per tant, a comentar, si voleu, algunes de les que estan aquí esmentades. Jo abans volia fer una petita presentació i dir que no deixa de ser curiós que pels molts espectadors el cinema europeu el contemplen a veure com un cinema aburrit, dents, sense ritme, en fi, per molta gent, un plom. Prepotent, en el cas del Francesc, segon Diu... Segon Diu de Carles. No, jo el que sí que crec és que davant, al costat del cinema americà, el cinema d'èxit, el cinema europeu, és el cinema de la reflexió, i aquesta... que tampoc és ni una cosa, ni una cosa a l'altra, però sí que estan descrits així, la forma de contraarrestar el tipus de cinema, del gran cinema que s'ha fet i, bueno, es continua fent Estats Units, és fer un cinema més d'autor que és el que ha passat a Europa. Jo crec, de totes maneres, també respon, tot el que estic d'acord amb el que dius i ho veuràs com coincideixo amb el que acabes de dir, que respon a un cert desconeixement del cinema europeu i també, però també, a que els americans grans venadors han sabut i saben comercialitzar millor les seves produccions. Molts espectadors, corrents, que no són especialistes, o que estan molt interessats pel cinema, si no simplement van al cine a veure una pel·lícula, que hi ha pel·lícules que són americanes quan, en realitat, són europees. Voleu alguns exemples? L'Àurens d'Arabia, l'últim operador, Paris-Texas, Gandhi, la famosa pel·lícula que estan passant en aquest moment al canal Paramount, hamlet o la missió, o fins i tot pel·lícules d'acció, que han tingut un cert èxit comercial, com són el quarto portocolo, deia que molta gent es pensa que aquestes pel·lícules són americanes. Quan, en realitat, són pel·lícules europees. Jo penso que els americans han tingut la vista, la gran agilitat o la gran visió d'utilitzar, des del principi, dos estrategemes que han sigut molt intel·ligents. Una és els Òscars, els dits premis de l'Acadèmia de Hollywood, i l'altra és l'Estar System. Suposo que sabeu que els premis de l'Acadèmia de Hollywood néixen el 1929, just quan començava el cinema sonor, i que ja en aquest moment ja uscaritzen, protagonitzen o parlen de pel·lícules, o premien pel·lícules que són de l'any 27 o de l'any 28. Les premis de l'Acadèmia Europea néixen 60 anys més tard, el 1988. Per tant, m'ho dic, anem molt retreçats. És cert que hi havia el Festival de Cans, que és de 1939, és de 10 anys més tard que Hollywood, el de Benècies de 1932, el de Berlín de 1951, i el de Sant Sebastià de 1953. Però tots, en el fons, crec que han anat a Ramolc. L'altra cosa que deia és que van ser molt molàbils... No és el Ramolc de l'estil, perquè les catifes, l'espectacle, l'oro, platinos... L'estil, l'estit el crea Hollywood. Incluso el tot Òscar, que t'has de trobar un altre nom, que seria Esgoia, que seria una altra cosa, que sigui suficient per representatiu d'Esgoia, doncs César África, etcètera. L'Estar System és també la gran diferència respecte als països europeus. Què vol dir l'Estar System? Un sistema de contractació en exclusivitat, i en llarg pla, que aprofita, ja des de bon començament, perquè és de mes dels anys 30, aprofita la troballa o el descobriment dels actors i de les seves actrius. Això s'inicia, ja, al 1930, i hi ha una cosa que també s'ha de tenir en compte, suposo que tothom ho sap, que és que l'èxit que té Amèrica, com en conjunt, arreu de la Primera Guerra Mundial, és d'Estat Units no participa a la Primera Guerra Mundial, d'on la Primera Guerra Mundial els estudis de cinema europeus estan bombardejats. I els americans es fan d'or. I els americans es fan d'or, s'ho ministran armes que han sigut per guanyar la guerra. I a sobre, tenen els seus estudis per treballar, és d'apoguer el xop, la nit companyia, per introduir tots els seus productes arreu del món. Quan acaba la Primera Guerra Mundial, tots els mercats mundials estan ja controlats pels americans, cosa que fins aquell moment estan en contra dels pels europeus. Per tant, l'estir sistema recalca i incideix amb el glamour dels seus actors, per explicar o inventar-se històries dels seus artistes, per tal manera de donar una oreola determinada que s'escampa per tot el món. Hi ha moments en què els actors no poden dir el que són o el que pensen, sinó que tot està controlat pels estudis. Incluso la seva vida privada forma part de l'espectacle. Exacte, exacte. Els Estats Units també s'ha de dir que el cinema d'autor que abans es plantàvem també s'ha produït, és a dir, en molts casos per cineastes europeus i migrants durant totes les èpoques, recordeu els Curtis, els Lúvits, els Lang, els Willy Wilder, el Fat Hitchcock i una immensa quantitat de gent. És a dir, però és evident que això ha amagat en certa mesura també l'existència d'un cinema de gènere que també existia a Europa, sobretot el cinema britànic, el cinema francesi, el cinema itàlia, que sempre han sigut aquestes tres, diríem, nacionalitats, Anglaterra, França, Itàlia, les més poderoses en el mercat, diria molt la producció de pel·lícules. O dos films que podríem, segurament, tindrem temps per parlar-ne. Jo voldria dir dos coses. El primer és que hi ha qui diu, i és una reflexió que submeto la vostra consideració, que la diferència entre els dos cinemes és que mentre el cinema clàssic americà és un cinema de respostes, el cinema europeu era i és un cinema de preguntes. I acabo dient que encara que el cinema d'autor sembla que ha tingut un cert retrocés en els darrers anys, com diu robar govern, el cinema d'autor continua sent una referència obligada per a delimitar la frontera entre el cinema entès, com atribiar l'entreteniment d'avassió, i el cinema entès com una forma de cultura i de creació estètica. Entre un cinema com a espectacle i un cinema com a escritura. Molt bé. Sí, clar, aquesta dualitat, i he pensat moltes vegades, perquè clar, l'espectador, així és com quan un agafa un llibre i estàs llegint un autor, estàs llegint l'obra d'un autor, quan vas al cine pots anar al cine sense tenir ni idea de qui és el director d'aquella pel·lícula. No estàs llegint un escriptor en particular perquè tens el llibre a la mà i aquell escriptor saps a algú d'ell o no en saps, però t'has llegit la tapa i saps alguna cosa. Al cine hi pots entrar per 50.000 raons i moltes d'elles no inclou en saber qui és el director, ni què és la història, ni absolutament re. Que després a dintre T'hi trobis cultura o t'hi trobis divertiment o divertiment i cultura és a més a més. No és mai el mateix que un llibre, això. Hi ha una diferència. Com a manera de trobàr-te'l, jo crec que és diferent la manera de trobar-te'l quan vas amb un llibre i agafes el text i del prens que quan entres amb una sala amb un cine, quan se vol i quedes a les fosces i tu i la pantalla. Però jo reivindico i està molt d'acord amb el tema que estem parlant de cinema europeo i el tema com un va a veure una exposició d'art també. Sí, que emmet aquesta possibilitat. De fet, nosaltres som persones que estem aquí, que jo crec que ens decantem molt per aquesta gravarística i mirem molt qui és el director i mirem de quina manera estan feta les escenes i els guions com estan. I quan se vol persona amb qualsevol procedència i amb qualsevol background és capaç de posar-se davant d'una pel·lícula i fer la seva pròpia el seu propi elaboració i pensament, no? Però he trobat molt intel·ligent el d'El Romà Govern. Realment toca justament amb la dualitat el que a la frase aquesta feria que el cinema americà que dona respostes jo diria que dona una resposta perquè és que gairebé sempre és la mateixa si us fixeu les constants del cinema americà de moltíssimes pel·lícules però no sé, ara se m'ocorreixen Braveheart la història d'aquest gladiador, gladiator si penseu el 90% de les pel·lícules et parlen del mateix personatge de la mateixa manera sempre és un personatge no sé exactament per què m'agradaria analitzar-ho socialment o històricament però sempre és un personatge que li passa alguna cosa especialment greu i que té una segona oportunitat o que ell mateix fa una cosa suficientment greu i té una segona oportunitat gairebé sempre és aquest tipus d'aroi, antiroi amb un clímax, amb un anticlímax i és un personatge molt identificable i jo afegiria i llavors també això que el cinema europeu té una variabilitat impressionant, en comparació i clar, el cinema de Estats Units ha de lluitar el cinema de tot el món primer de lluitar amb aquest monopòlic també del cinema de l'Estats Units que com s'aves comentant no es tracta només d'una qüestió cultural sinó que és una qüestió d'agentmonia econòmica i política global clar, el cinema de Bòliu per exemple té tantes produccions o més com les de Hollywood en canvi no arriben enlloc no surten d'allà on estan feta en canvi ells ja tenen aquesta característica llavors el fet que els Estats Units tinguin no els Estats Units, Hollywood concretament és una indústria molt concreta amb empreses que es dediquen a la producció de productes per vendre'ls, perquè hi donin diners llavors en el mateix Estats Units el cinema que volen anar en contra que estaria més a prop del cinema europeu que vol anar d'alternatiu el que podíem considerar a demoure's per camins diferents tot i així haig de reconèixer que és un país que malgrat tot és capaç de generar el cinema indi i el cinema independent i donar-li un camp d'acció que no tots una cosa tan potent com és el cinema americà sembla mentida que malgrat tot tingués cleixes per on te pot respirar quan s'abola la altra opció i el cinema indi en aquest moment també té un camp, també té una línia i també està fent moltes coses però aquest cinema jo diria que està més a prop de l'europeu vull dir, és un cinema segurament éreu de Frislan el que parla de avui de Vodialen està rebutjat fins que no ha arribat minar en París perquè està parlant a la fons dels americans que vam anar a París doncs no he tingut una pel·lícula d'èxida de Vodialen Vodialen els últims anys totes les pel·lícules de Vodialen ha passat amb problemes de pressupost no els hi gran però a Vodialen així com deia abans que Xina és un país enorme de 1.500 milions d'habitants o més a l'Estat Units li passa exactament el mateix que a l'Estat Units és un país enorme i el que li passa igual que a la Xina ha estat des de fa molts anys monopolitzada per un sistema molt determinat i que ara potser amb això que deies comença a haver una possible alternativa una possibilitat de reflexió sobre el que ha anat passant al llarg de la història a l'Estat Units pràcticament des del seu naixement i encara continua així està completament polaritzat polaritzat políticament, polaritzat territorialment vull dir, hi ha la banda oest i la banda est i el Vodialen no es mou a la banda oest és on estan les indústries Hollywood i tan sols on estan el sistema i el senyor Obama, o sigui, que són dos mons completament diferents tot i que políticament potser no és tan fàcil de distingir però el que es fa a la banda és, diguéssim, a Nova York és completament diferent ningú que es mou a Nova York en aquella banda es mouen els pressupostos i amb les històries que hi ha a la indústria de Hollywood és a dir, que és una diferència però els països estan grans, això és com si diguessis que el que es pot fer a Rússia no té res a veure el que es pot fer a Espanya és que clar, és que això és la diferència de l'oest de molt més i si es fixeu, Nova York està més a prop d'Europa que a l'altra banda, vull dir que tot d'alguna manera acaba lligant jo us he portat una llista de pel·lícules però clar, n'hi ha tantes és una llista llarguíssima ja han de fer les pel·lícules, no en lloc de parlar de pel·lícules concretes que ens queden només 9 minuts pel que veig jo seria partidari de parlar-us d'una pel·lícula que crec que ha passat desapercebuda i jo us la recomano del cinema europeu, per això? del cinema europeu, lògicament és una pel·lícula que es diu La Mejor Juventur del Marco Tulio Jordana del 2003 que molt poca gent ha vist i que jo recomano... ara explicaré per què produïda per la RAIC com una sèrie televisiva té un èxit espectacular a 1203 i llavors la converteixen en una pel·lícula una pel·lícula de 6 hores amb dos parts de 3 hores cada una imagino que per això... l'han passat pel cine però ha passat com que era difícil de veure es pot trobar amb DVD un videoclub el podeu trobar amb DVD que penso que va la pena de veure-la però no va ser molt proliferadaria amb el cine perquè va tres hores i tres hores significava un problema jo recordo que algú fa dos estius em va dir que tot i que originàriament era una pel·lícula per ser vista en una minissèrie funcionava perfectament com a pel·lícula i que me l'ha posat pels núvols aquest personatge que és nomíc meu és una pel·lícula que em va dir que que pots fluir-la, que tranquil·lament que encara que la vision és amb tres o quatre o cinc dies doncs no te'n penediràs que val la pena i fa dos estius la vaig veure i vaig quedar, us prometo, completament enamorat no la vaig veure amb DVD, no la vaig veure el cine després vaig veure que tenia premi a la millor pel·lícula, el millor director el millor guió, el millor muntatge i la millor producció despremis de Donatell, el 2003 els premis italiens i també està premiada en altres festivals i que aquí en canvi pràcticament ha passat desapercebuda narra l'evolució de dos germans italiens de Roma, que després els estudis perquè comença els anys 60 i arriba fins als nostres dies que després dels estudis universitaris comencen a volar pel seu compte descobreixen Europa comencen a treballar veiem com viuen la vida dels dos germans paral·lelament cadascú fa la seva història, la seva vida i veiem també l'evolució de la família dels seus treballs, dels seus conflictes de les cicatrius que deixen les separacions i les morts, tot i que de mica en mica l'alegria reneix seguint el curs de l'evolució dels personatges fins arribar a l'actualitat és d'un ritme boníssim uns paisatges bellíssims tant de pas a Itàlia i a Noruega unes del·legioses cançons maneterrànies amb inclusions de bac per tant és un film us ho prometo terriblement entrenyable d'aquells que veuries d'una tirada com aquells bons llibres que algú comentava abans que t'atrapen i te'n passes en una nit i que no deixaries ni que la zona el prengués tot i que dures 6 hores jo us confesso que l'he vista ja 3 vegades per tant vol dir que és una pel·lícula que teu tenia alguna cosa que té que tenies en cantadora com que no tenia pensava que hi hauria més pel·lícules que es podien parlar d'aquesta triga aquesta és una recomanació molt interessant jo no la conec ni la he sentit per això he dit que va la pena va la pena d'Òndela perquè és deits temps l'únic problema que tens és que deits 3 o 4 dies o d'un dia o un hora o dos hores i no passa res suposo que no et poses malalt imagino que no l'altra llista que us he portat n'hi ha quantitat de pel·lícules n'hi ha moltíssimes jo potser només destacaries i tampoc la coneixeu ja que queden en aquest moment 5 minuts per acabar el programa si no ho he vist hasta l'últim aliento del Jean-Pierre Melville del 1966 no sé si la coneixeu el director sí, la pel·lícula no l'he vist el Jean-Pierre Melville és un extraordinari director és un aviat de l'encé doncs jo crec que una de les millors pel·lícules encara que no és la que tothom es menta com la més interessant d'ell jo crec que la que és més bona perquè és una pel·lícula que dura gairebé 3 hores o 3 hores 10, em sembla que dura és una pel·lícula amb blanc i negre d'un guionista d'origen espanyol que és el José Giovanni i que té en el l'inventura com a actor principal i que ho fa amb una brillentó extraordinària pel·lícula de cine negre que jo us recomano i tampoc la coneixeu serien les dues pel·lícules que potser d'aquesta llista de 300 pel·lícules que ens hem aquí portat recomanaria doncs és difícil fer una selecció així i està bé perquè llavors no caiem en el tòpic de parlar dels Fellini per aquí hi hauria tots els que ja coneixeu en canvi jo pensava que aquestes dues com que segurament algú li pot haver passat a per sobre o algun dels oridors que també desconeixen doncs potser serien interessant posar-nos a buscar estar l'últim aliento o la gran, la meja joventa Perfecte, això queda registrat i també ens farem l'entrada en el blog amb aquests títols, per tant tothom que vulgui doncs les pot recuperar i tocar-me que estàs també follant la llista i que tens moltes en el cap amb quina set quedarien quina quedaries d'aquesta llista És que saps què em passa que les vaig mirant i diries a les viesos hermanos Mira, jo del Bisconti el Bisconti és un director que si jo n'hagués de triar algun d'Europa bueno, la tinc en aquest moment al davant potser triaria aquest el que t'ho parlo per suposat que no sé si l'has posada aquí suposo que sí, no? Ah, d'estar, d'estar Li dic perquè el Bisconti jo crec que sí que el triaria i a més és el a diferència del que tu ens has dit que ens has dit unes novetats o pel·lícules que no teníem poc conegudes jo en canvi dic dos de molt conegudes perquè aquestes les coneix tothom però jo el que t'ho parlo per exemple l'abtornaria a veure sempre perquè és una pel·lícula d'ambientació de moviment de càmera, d'interpretació de descripció del canvi d'una època irrepetible molt ben descrit Amb un actor americà de protagonista Sí, sí, sí, sí i també l'Òdia Cardinali també, eh i l'Alent de l'Òndia o sigui, una barreja però el món és el món europeu italià de l'època, no, això és... I Fahrenheit 450 Quines meravelles que has posat aquí, Joan No, jo, estic mirant i pel que fa no tant a pel·lícules concretes sinó a filmografies la veritat és que sempre he trobat fascinant i potser no és una de les filmografies que hem destacat abans com a preponderant entre el cinema europeu com a més coneguda però la filmografia alemanya la filmografia primer dels clàssics, diguéssim i després la recuperació que hi ha ara del cinema alemany, que té tot el contrari, tots els ingredients contraris que té el cinema francès de cotidianitat, intentar reflexionar sobre el passat, amb el dolor que comporta molts anys més tard d'haver passat a Alemanya el que va passar amb la Segona Guerra Mundial, amb Llucaus, etc. i com ho estan mirant de gestió tot allò és molt emotiu el contràs a aquest que hi ha entre un cinema clàssic, espectacular i jo us he marcat aquí una, que és del subditor d'Encertein, que és una pel·lícula alemana de l'any 51, us l'he marcat perquè jo no l'he vista però en canvi, amb un manual i llegit que és una autèntica generalitat una pel·lícula alemana que a més a més és desconeguda i que la gent no la coneix, però en canvi és una gran pel·lícula alemana i les que estan marcades en dos esteris que són pel·lícules que, per alguna raó doncs, per exemple, doncs qui jote també que ve continuació i una pel·lícula russa bueno, jo he t'assaltat aquí el Dersos Hala i jo també la triaries el Dersos Hala és una gran pel·lícula quan hi passes per sobre ens quedem amb ganes de continuar parlant que és del que es tracta en aquest programa cinema sense condicions Pumblospot.com per tornar a sentir aquest programa ara en un format diferent, veureu que tenen la fitxa que ens han preparat els amics d'aquí de la missora d'en Antena i nosaltres ens tornem a veure la setmana vinem per parlar de pel·lícules que es fan dins d'una habitació O des d'una habitació Vinga, ens veiem la setmana vinem Bona nit!