Cinema sense condicions del 25/9/2012

Ara escolta's, ràdio d'esvent, sintonitzes, ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just, 48.1. Ràdio d'esvent, 48.1. Ràdio d'esvent, 48.1. cinema sense condicions bona nit cinema sense condicions ja som aquí estem aquí com cada setmana per parlar una mica sobre cinema En Francesc, en Joan, en Joan i jo mateixa Carme. Potser vindrà després. És possible que en Joan vingui després. Tenia un problema i no sé si el podrà resoldre abans de l'hora. Això mateix. On parlarem de cinema europeu. Les grans pel·lícules de cinema europeu que ens ha preparat en Joan. Us he preparat una mena d'exposició general i us convido també a que parlem d'algunes de les pel·lícules. De fet us he portat una llista, en tot cas després us ho dono. D'acord. Ja en parlem. Ja hem presentat el tema després perquè així els ulls que es vagin aclimatant una mica i sàpiguen que els hi ve a sobre a la segona part. I a la primera, doncs, com sempre, no? Parlem més aviat de les que hem vist, de la qualitat del que s'estrenarà, perquè Joan continua així. Hi ha una que la Carme també ha vist i que podíem intentar presentar molt ràpidament i tu has de deixar-li amb ella que expliqui una mica què li va semblar. Jo coincideixo bastant amb el que pot dir ella. Vinga. Una és Skylab, que és de la Julie Delpy. No sé si sabeu, si coneixeu qui és la Julie Delpy. Julie Delpy és una francesa nascuda cap als anys 69, si no recordo malament, que és filla d'actors de vanguardia i de teatre, sobretot, i és una nena que ja de bon petit als cinc anys ja comença a fer una actuació. Ens sembla que és als deu, no als quatorze, participa en una pel·lícula d'Algodar, i és una persona que fa una pel·lícula i dona diners i se'n va als Estats Units, comença a anar als Estats Units i quan té 21 anys s'instal·la a Nova York. Llavors, en aquest moment està nacionalitzada americana, i fa moltes pel·lícules tant a Amèrica com a Europa, sobretot als Estats Units. De fet, la fama li ve, el prestigi internacional li arriba, perquè l'any 95 fa una pel·lícula, es diu Before Sunrise, antes de amanecer es va dir a Espanya, del Richard Linklater, on fa un personatge de Céline a ella i el Ethan Hawke, el que havia fet antes de que el diablo sepa que has muerto, que los poetas muertos, etc. Tant ell com ella, tant la Julie Delpy com l'Ethan Hawke, o no sé com se'n pronuncia, han fet 50 pel·lícules. El que passa és que moltes han passat desapercebudes, i en canvi on es van... El Haneke es va conèixer abans amb el Club de les Poetes Muertos, i ella es va dir que es va fer famosa en el 1995 amb aquesta. El Haneke has dit? No, perdó, Ethan... Ah, Ethan Hawke. Sí, no, és un actor molt conegut. Molt conegut, fa moltes coses. Però fa malbé d'aquesta època. Aleshores, amb ella arriba més tard La Fama, el 1995, i posteriorment, la pel·lícula és tan exitosa que el mateix director, Richard Langleyter, fa una continuació, que és Before Sunset, antes de la Tardiser. Però molts anys després. 6 anys després, si no ho recordo molt bé. 6 moments? Jo pensava que eren més. Em sembla que eren més 6. És el 2004, antes de la Tardiser, veus? Sí. Aleshores és 9 anys. Unes del 1995 i l'altra del 2004. Aleshores són 9 anys més tard. Llavors, curiosament, aquesta pel·lícula ja, ella interven al guió, i aquest guió és nominat a l'Òscar, com a millor pel·lícula d'Òscar, de Hollywood, no? Lo que li dona un cert prestigi també com a guionista amb ella, amb la Julie D'Arte. Llavors, sé que en aquest moment estan preparant una tercera pel·lícula, amb el mateix guionista, el mateix director, amb el Richard Linklater, que es dirà Before Midnight, I nosaltres ens han estrenat ara, que és el que ha pogut explicar la Carme l'impressió que li va fer a Skylab, que és una pel·lícula curiosament escrita i dirigida per ella. Veig també aquí la nota de premsa, que ella havia fet La Noche Oscura amb el Carlos Saura. I havia treballat també amb el Bernat Travernier, el 88. Ha fet moltes pel·lícules. Que té un currículum molt divers aquesta dona. No sé si ens reculeu de Blanco, de la pel·lícula que hi ha de los tres colores, el azul, el rojo i el blanco. Ella és la protagonista de Blanco. I per tant ha fet moltes coses. I trobo que molt diverses d'altra banda. Segurament sí que en sap de cine i sí que ha estat al món del cine des de sempre. Ara, què dic jo de l'Skylab que quan la vaig anar a veure no sabia gaire res d'aquesta directora i la vaig anar a veure aquest estiu, al mig de l'estiu. És una pel·lícula divertida, banal, sense pretensions però no és ben bé sense pretensions. Els francesos jo no crec que facin mai una pel·lícula sense pretensions. Que estàs reconciliant amb el cinema francès. No. Acabo de dir això, fixa't. Acabo de dir que els francesos... Ja que m'he reconciliat jo amb l'arbre de la vida... Ja ho veig, ja ho veig. Però sempre tenen una pretensió de discurs. El cine francès en general Exacte, potser aquella del nen malalt, d'aquella directora que té un nen que fa... és la història de la seva malaltia. Aquella li vaig trobar una frescó que rarament sol trobar jo al cine francès. Bueno, últimament n'hi ha més. Però ara perquè m'ha vingut al cap... Sí, sí, haig de reconèixer que, per exemple, a Los Indocables sí que també li vaig veure una frescó que rarament li puc descobrir al cine francès. L'Skylab també li passa això. És una pel·lícula pretesament banal però sí que et vol dir alguna cosa. La pel·lícula comença, faig una mica de sinopsi, comença amb un tren que hi van una família que són un matrimoni i dos crius crec que és. I els tickets que tenen, els seients que tenen no els tenen junts. I llavors la dona, la mare, monta allà un número perquè pretén estar els quatre junts. La pel·lícula comença així. El marit més o menys s'acomoda, els que hi ha els senyors de davant diuen que no parar o per bé o per cert. L'entrada de la pel·lícula té una certa gràcia, perquè té prou joc. I després, aquesta pel·lícula ja es perd amb la protagonista que, mirant el paisatge, fa un record de la seva infantesa. I la pel·lícula en si és aquest record de la seva infantesa. Quan la Bretanya celebren l'aniversari de la seva àvia. I llavors es reuneixen famílies que venen de diferents indrets de França. Són diversos matrimonis i diversos fills. És una pel·lícula que en diu en coral perquè surten diferents personatges. I potser aquesta és la millor part de la pel·lícula. I en part costumista, perquè vol dibuixar maneres de fer de la societat del moment, en aquest aspecte. Peca una mica de estereotips. una mica d'estereotips, perquè ja des del personatge que va estar a la guerra d'Argèlia i que va ser parequibudista i que llavors no s'ha acoplat a la vida normal i que llavors és un estirabot de personatge fins la mare que és molt mare de família i que el seu sentit és la casa fins la dona alliberada que fa el que vulgui reny a les altres perquè no està en el seu camp i mentrestant les dues àvies que són el món passat dintre del estereotip francès tot això. Tot així, la pel·lícula llavors està relativament ben explicada, en el sentit que agafa la diversitat, els plou, juguen, paren la taula, s'enfaden, se'n van al llut uns amb els altres. Coses diverses, fan teatre. Els nens tenen una història paral·lela a la dels pares. Està ben jugat tot això, però ho trobo bon alt i una mica estereotipat. I després que clar, no té història, no té massa història la pel·lícula en si. La limitació potser que té és que tot passa amb un mateix escenari. No, però això no seria una limitació. Això en canvi no en seria perquè l'escenari està molt ben agafat. La casa està molt bé. Em fas pensar una mica a Marcord, a Fellini d'alguna manera. Però allà hi havia molta història. Pel poble. Sí, tot el poble, que no t'arregla a veure. És una casa amuntat i no hi ha res més. I a la Bretanya. A mi em va passar que em va decebre perquè vaig anar il·lusionat per les coses que sabia de la xecota aquesta perquè l'havia vist actuar, sobretot, tant a Antes de Nochecer com a La Sunset Come Before. l'altre que estan fent segurament ara, perquè hi havia una història perquè ella ho feia molt bé com a actriu i ells dos s'entenien molt bé. Llavors vaig pensar que a sobre, com que havia estat nominada la pel·lícula, l'antes de l'Ochecer, com a millor guió de Hollywood, va ser una història interessant. Què em va passar? Em va passar que d'entrada està baix una mica com no t'acabes de situar, perquè no saps ben bé què t'estan explicant, hi ha moltes coses a la vegada, però que tens la sensació que són banals, que no porten al lloc, i fins i tot em va sorprendre el final. Jo trobo que el final, el final és el que és francès. Perquè el final d'ella torna... En el bon sentit o no? No, en el mal sentit. És que mai no sé exactament com podria fer aquesta característica. Ara t'ho explico. No pateixis. Al final la pel·lícula retorna al tren. I finalment ella amb una certa mal educació i una forma relativament poc sensual. Burda, burda tonta, estúpida i prepotent. Consegueix col·locar els quatre i llavors els quatre es posen a jugar cartes i com si la història ve a dir-te que o que ve la família que ve s'ho passa quan consegueix jugar junts. Perquè una mica la història de tot el dia aquell que passen, dos dies que passen junts a la Bretanya, tot el familiar en aquest que és, Ella en té un record de gran... no sé si... no arriba a ser tendresa, perquè no l'arriba a manifestar exactament, però potser sí que l'és. Però una mica de disculpa de tothom, tal com sigui, perquè la família hi cap tot. I aquesta és la seva comfilosofia. del que vol dir la pel·lícula. Vol dir que acaben les àvies parlant d'inilotèmpore. Vol dir que acaben la canalla fent la poca sal d'ou descobrint la vida. Vol dir que acaben les parelles barrejant-se i els adolescents fent el tonto. I cap tot. I això potser és el millor de la pel·lícula, però no caldria fer-hi d'això. Home, doncs la família, el meravell de la família consisteix en que és capaç de jugar junts. Si abans em recordava de Marco ara m'estàs fent pensar en Fanny Alexander. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Jo no la tinc fresca. Però si tota la família que haguessis vist abans hagués sigut una família ferma, maca, que aportés algo, que tingués unes vivències interessants, ho justificaria això. Però per mi, quan ell al final força tota la gent del tren, que és que es moguin ells, els obliga, i es situen ells en el lloc dels altres, dient, sugerint que la família és el més important del món, per jugar cartes. A mi em sembla que això és com gratuït, o sigui que no acaba de funcionar. I després el títol de la pel·lícula, que ara seria el que qualsevol uient preguntaria, com és que es diu L'escaïla. Qui és això? L'escaïla. Sí, perquè resulta que... Els aficionats a l'astronomia i els viatges a l'Espanya ho han sabut. Tota la pel·lícula es va dient que s'està aproximant a l'escaïla per la Terra, que potseblement xucarà amb la Terra i que llavors els nanos o algunes persones estan com espantades que això pugui passar. Llavors es va jugant amb això, que no passa res, que tot és una una probabilitat exagerada i tot queda amb això, és a dir que no hi ha res més que això. Això qui ho sap acaba bé és el Lars Von Trier. Si amenaça amb una cosa com amb la de la melancolia, per exemple, no ens decep en absolut. De totes formes, haig de dir, per dir la banda positiva de la perícula, que és que la fotografia, el joc de primers plans quan estan a la taula, quan juguen els nens amagats i els nens que van per aquí i per allà, això està ben jugat. Vull dir que una certa potencialitat de directora d'una massa molt diversa sí que el té aquesta noia. Hi ha el plantejament pel que dius està bé i el punt mig de la pel·lícula. És la limitació que jo m'imagino que pot tenir una actriu que s'ha dedicat tota la vida a deixar-se portar pel que li diu un director a les pel·lícules que esmentaves del Richard Lindlater, que jo he vist no sé si una de les dues o les dues, doncs són una demostració de com un director amb únicament dos actors, amb el paisatge d'una ciutat, s'ha de moure la càmera, els personatges, i fa una narració fida. Però jo té molta més qualitat que el que fa ella. Ella no té la qualitat de moviment del gamèdo que ella té l'altre. La qüestió és que és molt difícil passar, m'imagino, de l'actuació a la direcció. Més encara quan tu mateixa et dirigeixes. Després parlarem del Woody Allen, que no sé si heu vist ja la pel·lícula. Jo l'he vista. Jo només vaig veure el tret. Tu l'has vist també? Sí, sí, sí, la vaig veure aquest dissabte. Jo el tràiler l'he vist. I el tràiler no m'ajudava a vorger-la veure. A mi tampoc, però la pel·lícula és impressionant. Pensa jo, eh. Però bueno, teníeu alguna altra cosa, oi? Jo tinc això de la... I tu parles els expressivols de la Dalma. Comencem. Comencem per a Roma con amor. És una història que és el... Alec Baldwin és un arquitecte que entra en contacte amb el Jesse Essenberg, que és el protagonista de la red social. Per exemple. S'enamora d'una actriu amiga de la seva nòvia, que és una actriu, etcètera, americana. Helen Page, protagonista de Harkandis, si no recordo per mi. Sí, sí. Tots els actors són interessants, si més no. Hi ha una altra història, perquè hi ha quatre o cinc històries barrejades, que és una noia americana que coneix un italià a Roma. S'enamora d'ell. Els pares de la noia arriben és el Godialen i un altre actiu també molt conegut, que arriben també a Roma i allà el pinta com un senyor que ha arribat a la jubilació i que té problemes en aquest sentit, etc. I llavors una altra història, que és una parella de poblerinos dels voltants de Roma que arriben a Roma perquè el marit li han donat la possibilitat que la família el col·loquin alguna cosa. Llavors en un moment determinat la dona desapareix amb una altra història que hi ha pel mig i uns amics d'aquest xicot li envien una prostituta per dir-li que estan contents que hagi pogut arribar a Roma. Quan està amb la prostituta... No és per ell en principi. És per una altra persona, però s'equivoca. No me'n recordo d'això. Tu l'has vist també? Jo no me'n recordo d'això, però tampoc és essencial. El que passa és que en qualsevol cas, quan estan ells dos al llit, entra la família i el troben amb la prostituta aquesta, que és la Pere Lope Cruz, i llavors resulta que ell li demana a la prostituta que faci passar per la seva dona en totes les reunions que ha de tenir forçosament a continuació amb el seu familiar. No expliquis més. Hi ha una altra història que a mi potser és la que més m'agrada de totes, perquè a mi la del Roberto Benini, és a dir quan el fan famós amb un personatge que ara és un anodí, un senyor que no pinta res, el converteixen en famós sense que sàpiga el motiu. I ho fa bé, a mi el Roberto venia sempre al trabu que sobreactua. Em costa a mi sempre. No, és que jo tinc la sensació, no sé si estarem d'acord, és a dir, jo penso que és una pel·lícula fluixa, molt fluixa comparada amb les altres que ha fet. El Francesc l'encabila. No, a mi m'ha encantat la pel·lícula. La he trobat fluixíssima, no té punt de comparació, doncs a mi no hi ha paris. Per mi es nota que està improvisada, que està feta de pressa, que corre cuita, no està treballada, no està elaborada. Això de fer una pel·lícula cada any, molta gent li recrimina, i jo també li recrimino, que potser que no en faci una cada any, perquè és impossible fer obres mestres o molt bones cada any, i millor que en faci cada dos o cada tres anys. Aleshores, a mi em sembla que és una barreja d'històries que no lliguen. M'agrada també tota la història del tio que canta, que el Woody Allen que és representant diríem d'espectacles humorístics més o menys però que està desahuciat o està fora d'òrbita. Descobreix que el pare del nòvio de la seva filla és un senyor que quan està a dutxa canta com si fos un tenor de Primera Categònia. Aleshores el veu com un tenor treballant al teatre i li fa fer proves i tal que fracassen. Descobreix que l'única manera que ell tingui èxit és que surti a l'escenari dutxant-se. I llavors el fa sortir dutxant-se i tal. A mi aquestes coses les trobo més o menys divertides, però tampoc és que sigui una cosa bastant genial. Però tot això que estàs explicant, totes aquestes històries creuades, que de fet no són històries creuades, però són independents, són com diferents paisatges o diferents històries que el Woody Allen, el que va fent en el guió o la narració de la pel·lícula, és anar d'alguna manera explicant-les, alternant la narració d'una a la narració d'una altra, i entre elles no tenen relació. És curiós com dues persones que en un moment determinat podem veure una pel·lícula i podem compartir fins i tot gustos i coses similars la veiem de manera tan diferent. Jo aquesta pel·lícula des del primer moment la vaig gaudir extraordinàriament. La vaig veure de les pel·lícules que ha fet a Europa, que si sabeu ha fet un parell a Londres, una a París, una aquí a Barcelona. Ara la repassarem una miqueta ràpidament si voleu. Doncs aquesta per mi és la més reaixida. Per què? perquè ha aconseguit agafar el seu estil propi, és a dir, els homenatges que va fer en el seu moment a Nova York, extraordinari, a Manhattan, per exemple, i amb tots els seus tòpics habituals, de les seves obsessions com a personatge neuròtic, les col·loca en una ciutat a la qual li fa un homenatge també molt sentit, no potser tant als grans monuments, sinó als petits racons, el traveling circular que fa perquè el personatge aquest de la noia està perdut allà en una plaça. Llavors aprofita per ensenyar-te una miqueta de manera molt discreta però molt significativa el que li està passant en aquell moment a aquella dona, a aquella persona i al final el sentiment que està perduda al cap i a la fi. Tot potser una miqueta com passa Vicky, Barcelona i Cristina. Jo penso que en comparació amb Vicky, Cristina i Barcelona Aquesta és una pel·lícula, és una superproducció, és així com jo ho veig. Si te'n recordes, les recreacions que fa Pagliacci, per exemple, és una recreació completa d'una òpera, amb tots els seus personatges, amb els escenaris, només per... Només hi ha un tros, només hi ha un tros. Només hi ha un tros, però per a aquell tros han fet la recreació de tots els personatges. Sí, però això són diners, això no vol dir que ells realment... Per mi el que ell ho que explica a les últimes entrevistes que li han fet és que si li donen i ofereixen Natum.2, i li donen diners per anar a rodar la pel·lícula de Tomoto, ell trobarà un guió per Tomoto. Per tant, vol dir que allò que està fent en aquest moment, com que a Hollywood i a Estats Units no li proporcionen diners per fer pel·lícules, se'n va rodant de ciutat en ciutat i s'hi aconsegueix que a Roma, a Barcelona o a Londres o on sigui. a París, doncs, i donin doncs diners, doncs, doncs roda la pel·lícula i fa un guió. De moment tot això... De media pro, no? I de tot això. Media pro posa una part de diners, però en realitat els diners forts deuen venir de la ciutat. Però, malgrat tot, això no ho invalidaria, Joan. Jo no ho invalidaria. Jo no ho invalidaria, perquè podria passar això i ser bona. Per exemple, quan vinc anar a París, jo discrepo de tot el que estàs dient, per qual qual no vol dir que no... Fins i tot jo no tinc ni raó, perquè la impressió que tinc jo després de sortir de la pel·lícula... Això ja està clar. Però en general diria que coincideixo quan vaig sortir del cine a veure-la a passers de premsa, la gent se la va carregar olímpicament. És a dir, no va agradar ningú. I si mires l'avantguàrdia, el periódic, tot allò, tots la deixen bastant malament. De guió també, de guió. De guió el que passa és que jo justament trobo que ell, que és un bon guionista, jo penso que ell és un extraordinari guionista, el millor que s'ha fet és fer guions. Aquesta, tinc la sensació, la meva sensació personal, que em puc equivocar, és que està molt poc treballat. Mentre Midnight in Paris, per mi és excel·lent perquè allà ha treballat, està mesurat i tal, en aquí és tot com molt improvisat, com les quatre històries, no sé si que les tingués en un calaix i les ha tret i se les ha barrejat així per fer alguna cosa, i no tenen, per mi no tenen consistència. És veritat que ell, com que és molt bo, de tant en tant surt amb alguna idea que et dius, hòstia, està bé això. Però no, això no fa una pel·lícula, per mi. Té moltes idees, jo al contrari, que estic una miqueta com, d'alguna forma, no contaminat, perquè no em dedico segurament tant com tu a mirar crítiques de cinema, sinó que ho veig d'una manera com més ingenu, com un espectador qualsevol, només que potser estic potser més a prop. del que seria l'espectador normal, el que potser sí que veig algunes pel·lícules més que molta gent, però no em diferencio tant amb altra persona que vagi amb una il·lusió a veure la pel·lícula. I aquesta pel·lícula jo, a part de tot, sí que considero, i crec que això està molt ben aconseguit, i ara em pots dir el que penses en aquest sentit, que és un homenatge molt aconseguit i molt estudiat, vull dir que, al contrari del que tu dius que no està estudiat el guió, jo penso que està molt estudiat, amb molts registres del cinema italià de comèdia de les diferents èpoques. Hi ha tota una sèrie de personatges, costumbrista d'això, un matrimoni a la italiana, per exemple, uns personatges com un atracador que en un moment determinat sembla que vagi a fer una cosa en un hotel i després agafa un paper completament diferent. Hi ha tota una sèrie de combinacions de personatges que fan que la pel·lícula no caigui en cap moment, sempre estàs pendent del que està passant. El que passa és que, clar, depèn de com l'agafis. Jo ho vaig avorrir molt. Jo, sincerament, confesso que ho vaig avorrir molt. Tot el contrari. Per la gent que us estigui escoltant, serà dues versions... Clarament diferents. Jo, per exemple, per començar, ja vaig dir que a Barcelona no em va agradar gens. En canvi, tu, pel que jo sé, et va agradar. Però aquesta la veig molt diferent. Aquesta és molt més complexa, perquè té totes aquestes narracions diferents, que no estan combinades entre si, és una aposta arriscada diria jo. Perquè el normal és entrecreuar les històries i llavors queda una cosa com més fàcil d'enganxar, perquè llavors estàs pendent de veure quin personatge enganxa amb una altra història. No, no, aquí estan gravades independentment i després explicades de manera alternativa. Llavors, que tot això encaixi, que tot això vagi fent una narració. De totes formes, jo pensava, de les pel·lícules que ha fet Europa, Jo diria que, a part que tu consideris que Midnight Paris és de la millor, Jo diria que les millors són les de Londres. Les de Londres són les millors. Les de Londres són les millors. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres són les millores. Les de Londres recorda molt aquells personatges, aquell promotor, que ara no me'n recordo del nom, en sortirà potser en el moment en què estic parlant o si no potser vosaltres me'n recordareu, aquell promotor de personatges pràcticament que no tenen cap futur, d'artistes, que van fent una miqueta el que poden i que quan tenen una mica d'èxit l'abandonen, llavors ell sempre es queda, llavors d'alguna manera recupera. Manhattan, no potser? No, no és Manhattan, és una altra pel·lícula que té el nom del personatge precisament, ara no em ve al cap, Recupera la majoria dels seus tòpics. El tema del sexe, per suposat, està molt en la pel·lícula, plena de referències. I jo trobo que, per exemple, un personatge com el de l'Alec Baldwin, que es podria considerar poca cosa... És ell mateix. Torna a repetir una cosa que fa i aquí no li funciona, que és allò que ell parla directament amb l'altre actor, que ell fa com quan fa... Com per exemple, si la cosa funciona, si no ho recordes, utilitza el mateix recurs, però jo penso que aquí no li funciona. A mi m'agraden 3 o 4 coses. La història de l'italià Romano Benigni, que penso que és sugerent. La del cantant d'òpera que surt a l'escenari amb la dutxa, la trobo simplista, tonta i superficial. En canvi, el que sí trobo que està lograt és la crítica que fa indirectament quan la noia americana que és actriu abandona en el xicot aquell que està enamorat d'ella i aleshores de la forma que ho fa i els comentaris que fa ell respecte que representa que li fa el Baldwin. li fa els comentaris dient-li veus aquesta noia, allò està bé, penso que allò és correcte. Això mateix, això és un programa de crítica cinematogràfica bo eh, perquè estem en pro contra eh, això és fantàstic. Jo canviaria també, ja em sembla que ja és prou clar que són dues postures diferents. No, però hem de continuar parlant d'aquesta pel·lícula, no vull que si no se'ns va el programa quan Carme o Jaume la vegin. perquè jo penso que dóna molt de si, i jo continuo dient que és una gran pel·lícula. La veuré per veure a quina banda poso. Ja acabo amb l'única limitació que és una pel·lícula del segle XX. Vull dir Allen segurament, no sé si ens sorprendrà amb una pel·lícula adaptada als nous temps, però no és capaç ja d'entrar dintre amb la dinàmica de la xarxa social, tota la història, que faria més moderna la pel·lícula. Les conclusions que treu, els temes que toca, el psicoanàlisi i el d'allò ja són del segle XX. Això sí que és veritat. Això té raó. I queda una miqueta en aquest sentit de rarit. Però per la resta, Carme, quan la vegis jo t'asseguro que em donaran la raó. Ja us diré, Joan i Francesc, una acòlita. Vinga, passem a la següent pel·lícula. D'acord. Jo havia vist Amor bajo el espino blanco, que és del Saint-Gimou. Tot un clàssic. A veure, els anys i mou és un director que va néixer als anys 50, i va viure tota l'època dura de la dictadura del Mao a Xina. va ser un home que va passar... era fill d'un militar d'èlit i em sembla que era un soldat de l'exèrcit del Xancaitxec i la seva mare era mestra o una cosa així i per tant va ser un home que de família va ser represaliat per la qual cosa va fer el que es feia a l'època que la canalla aquesta havien de de refer el seu pensament, els enviaven a les zones agràries que a Xina en té tantes com vulguis. I a la revolució cultural. Exacte, i allà es refeien mentalment. Ell va estar tres anys al camp i després set anys en una fàbrica tèxtil. Vull dir que va estar deu anys de la seva vida, dels 18 als 28 o una cosa així, reeducant-se mentalment. Després d'això, ell va a l'escola de cinematografia de Pequín, I llavors s'especialitza de fet en fotografia, que és bo saber això d'aquest director perquè és un gran, gran, gran fotògraf. És magnífic. Només s'ha de pensar en la linterna roja, el sorbo rojo, la semilla del pesat demo. Exacte, és una cosa extraordinària. Jo d'ell, si us he de ser sincera, he vist, no n'he vist gaire cosa, jo he vist, el camí no a casa i la linterna roja. Jo la primera que vaig veure va ser el camí no a casa, sorprenentment, i em va enganxar extraordinàriament, perquè la vaig trobar, no sé si la recordeu, és una història d'una... és el camp de la xina profunda, que és un mestre que arriba, un mestre amb una escoleta pobrissona, i ell el veu arribar i la nena se n'anamora d'ell. La història comença en blanc i negre perquè és el fill que torna al poblat que està la mare per portar el pare a enterrament del pare. i tot això és en blanc i negre, i després el record de la mare és en color. I és magnífica. I que inaugura, jo diria, aquesta pel·lícula, una part, una etapa en la seva història, perquè és un director tan ampli i inabastable, com els grans artistes del segle XX, com un Picasso. Té les seves etapes, i aquesta seria l'etapa intimista i fins i tot autobiogràfica. Després va fer una altra pel·lícula, que ara que has dit que la seva mare era mestra, molt recomanable, tot el que també, bueno, el TOS 2, de tots tres, que ens dediquem o que ens hem dedicat a l'ensenyament, doncs ni una menos, també, que ara que has dit això de la mare no és el pobre. És un homenatge autobiogràfic de la seva mare, extraordinari, amb una senzillesa que no té res a veure amb altres pel·lícules i després va tenir l'etapa monumental i historicista, com Hiiro i va fer altres pel·lícules. Aquesta jo no l'he vist, és que és un estil completament diferent. Ara, la linterna roja, jo crec que és una cosa extraordinària. Pot competir, jo crec, no ho sé, jo el posaria a prop d'Alberto Lucci, entens? O sigui que té un cine... Jo confesso també que... Quan tu veus l'últim emperador que fa aquella manera d'entrar a la ciutat prohibida i va agafant l'atmosfera que hi ha allà dintre, doncs aquest és un home d'enganxar les atmosferes. Estraordinàriament. Sembla que estem completament d'acord en aquest cas. Jo recordo que tinc més present, confesso que tinc més present que conec més la primera època, es diu Sorgo Rojo, La Semilla del Crisantemo, que suposo que va ser la primera pel·lícula nominada a l'Òscar com a millor pel·lícula estranger que venia de xina. La linterna roja també va ser nominada. La linterna roja va ser nominada a l'Òscar també, sí senyora. I a mi m'agrada molt molt molt d'aquesta primera època, perquè totes les primeres les va fer suposo que per no portar problemes. les va fer sobre l'època antiga, l'època molt recolada de la història de la Xina. Perquè no enganxar-se les dits. En 1992, fa una cosa que em va semblar extraordinària, que potser és una de les coses que recordo jo més, que és Kiu Ju, una mujer china, que li van donar al Lleó d'hora al Festival Internacional de Cina de Venècia. I que jo recordo, perquè és la primera pel·lícula que conec d'ell, la primera vegada que fa una història xina contemporània, La història va més o menys en una baralla entre l'alcalde del poble i un propietari, que és el marit de la noia. l'alcalde li dona una petada en aquest petit propietari i llavors la dona desitja i busca una disculpa de l'alcalde que no arriba en cap moment i la noia es veu obligada a anar en curs al poble, a la gran ciutat per demanar ajuda perquè considera que és completament injust que li hagin fet aquest despreci al seu marit. Això permet que el gran Lewoski no és original llavors. És un caràcter d'aquesta pel·lícula. El que em fa connectar amb el que tu dius és que aquest director realment retrata amb extraordinària perfecció les dones fortes, perquè la història de La història del camí no a casa és d'una dona forta i la de l'interna roja, el personatge femení és extraordinari. És la tercera concubina d'un home potent, ric, que llavors és tota la història, però narrat amb una cosa preciosíssima la forma en que està narrat la història d'aquesta tercera concubina i la forma en que arriba la degradació d'aquest tipus de món que descriu. I la pel·lícula actual, aquesta que anava a comentar jo avui, torna a ser una història semblant o amb la línia del camí no a casa, jo trobo. La història és una nena que l'envien també al camp per reeducar-la, que és filla d'una mestra i d'un... em sembla que és escriptor ell o és... Em sembla que ell el tenen en presoner. Està en presoner, sí, sí, ell està a la presó, el pare. No me'n recordo la causa per la qual ell Està a la presó. Està castigat. Està castigat, però és una família que ningú pot tornar a tenir algun atac que l'invalidi el futur. Perquè seria un atac que invalidaria la família sencera. Per tant, si aquesta nena comet errors de comportament, per allò que s'entén, la renovació cultural que va implicar el Mao, faria malbé tota la família. I això està interioritzat extraordinàriament amb aquesta nana. Llavors aquesta nana l'envien al camp i en el camp coneix el fill d'un militar important i s'enamora. La història sembla molt simple però una arriba a pensar sempre. Les històries poden ser tan simples com vulguis però una pot fer una obra d'art si la sap fer. I això és el que ha fet aquest home aquí. Fa fer realment una obra d'art perquè Doncs perquè els dos personatges són extraordinàment ben trobats, la nena és preciosa i ell ho fa molt bé, ell és guapíssim aquest nano. Ho fan molt bé els dos. I la història, que inclús podries dir, al final té un punt de melodrama, que no l'expliquem, però té un punt de melodrama, malgrat tenir-lo, realment et conmou, t'arriba realment a emocionar i realment vius una història d'amor adolescent que és una història preciosa en si mateixa, una història com... Que la veus com autèntica, que la veus com una cosa que te la creus, te la creus. Tot i si el món oriental que sempre té per nosaltres aquell punt de llunyania que ens sembla no sé si hi entraré jo en aquest món perquè a mi em passa amb les pel·lícules coreanes, amb les pel·lícules, totes les pel·lícules asiàtiques tenen aquest punt. Bé, doncs amb aquesta que també té un punt de llunyania perquè la història pel segle XXI d'Europa és bastant inconcebible Doncs la història en si torna a ser una història de mort que te l'acabes creient i que et sents al costat de les peripeixes que passa aquesta nana, de com ho viu i de la fragilitat i la fortalesa que hi ha dintre del personatge. Clar, això és el que fa que el cinema, igual que tot l'art en general, contingui aquesta llavor d'universalitat, no? Com una persona, un artista capaç d'agafar i de fer això que tu estaves explicant ara també. I que m'imagino que d'aquí quan vulgueu, a uns minuts, o ara mateix després d'haver fet aquesta mena de monogràfic, que ens ha sortit més o menys espontani sobre el Sant Jimó a partir de la pel·lícula, que per cert és el 2010, és curiós com a si costa a aquestes pel·lícules arribar. I repetim, és l'amor bajo el espino blanco que encara s'està fent. i s'està fent també el cine baix, a Sant Feliu d'aquí, l'estan fent també aquí. I d'alguna manera, pel que estàs dient, em sembla que tu també l'has vist aquesta pel·lícula, no pel que deies, doncs pel que esteu dient, aquesta pel·lícula li serveix també al Sant Gimou per fi, després de molts anys, per poder parlar d'uns temes que com veieu abans sabia ell patir. I no ha tingut problemes en aquest moment. Xina és una cosa immensa. 1.500 o no sé quants... Evidents. Nosaltres ens sembla que Xina és Beijing i Shanghai, perquè ja la veiem, Manhattan... No, no. Xina té un món profund que encara hi deu haver arrels. sinó d'aquesta mena nascudes d'aquesta història. Nascudes d'una història que porta, que no és... és bastant recent. O sigui que generacions relativament madures però que estan a la vida activa tenen el cor com la té el director de la pròpia pel·lícula. Ell ha viscut tot això i és un home que ho pot descriure. Per tant, xina encara és un món que porta dintre una cultura que per a nosaltres és llunyana però que té un munt de contrastos que encara hem de descobrir. Però això se'ns fa interessant, jo penso que... Però com deia, aquesta característica potser ens pot lligar una miqueta, aquesta característica d'universalitat de CETAS Història ens pot lligar, potser, amb el tema, i d'aquesta manera podem entrar una miqueta al cinema europeu. Comencem amb el tema que t'havíem preparat per avui, que era les grans pel·lícules del cinema europeu. Abans de parlar de pel·lícules concretes, jo només ho faré d'una o dues, tot i que heu portat una llista aquí de pel·lícules, però si voleu comentar-ne alguna. Jo us convido per tant a comentar si voleu alguna de les que estan aquí esmentades. Jo abans volia fer una petita presentació i dir que no deixa de ser curiós que pels molts espectadors el cinema europeu el contemplen, el veuen com un cinema avorrit, dens, sense ritme, en fi, per molta gent un plom. Pre-potent en el cas del francès, segons diu la Carla. No, jo el que sí que crec és que davant, al costat del cinema americà, que és el cinema d'èxit, el cinema europeu, clar, és el cinema de la reflexió. I aquesta, que tampoc és ni una cosa l'un ni la cosa l'altre. Però sí que estan descrits així. La forma de contrarrestar el tipus de cinema, del gran cinema que s'ha fet i es continua fent als Estats Units, és fer un cinema més d'autor que és el que ha passat a Europa. Jo crec que de dues maneres també respon, tot i que estic d'acord amb el que dius i veuràs com coincideixo amb el que acabes de dir, que respon a un cert desconeixement del cinema europeu I també, però també, a que els americans, grans venedors, han sabut i saben comercialitzar millor les seves produccions. Segur. Molts espectadors corrents, que no són especialistes o que estan molt interessats pel cinema, sinó simplement van al cine a veure una pel·lícula, es pensen que hi ha pel·lícules que són americanes quan en realitat són europees. Voleu alguns exemples? Doncs mira, Laurens de Ràbia, L'últim Emperador, Paris, Texas, Gandhi, la famosa pel·lícula que estan passant en aquest moment al canal Paramount ara, avui, Hamlet o La Misión o fins i tot pel·lícules d'acció que han tingut un cert èxit comercial, com són El cuarto portocolo, deia que molta gent es pensa que aquestes pel·lícules són americanes, quan en realitat són pel·lícules europees. Jo penso que els americans han tingut la vista, la gran agilitat o la gran visió d'utilitzar des del principi dos estratègmes que han sigut molt intel·ligents. Una és els Oscars, els premis de l'Acadèmia de Hollywood, i l'altra és l'Stars System. Suposo que sabeu que els premis de l'Acadèmia de Hollywood neixen al 1929. Just quan començava el cinema sonor. I que ja en aquest moment ja oscaritzen, protagonitzen o parlen de pel·lícules o premien pel·lícules que són de l'any 27 o de l'any 28. Les premis de l'Acadèmia Europea neixen 60 anys més tard, al 1988. Per tant m'ho dic ara molt retassats. És cert que hi havia el Festival de Cans, que és de 1939, és 10 anys més tard que Hollywood, el de Veneces de 1932, el de Berlín de 1951, i el de Sant Sebastià de 1953. Però tots, en el fons, crec que han anat a remolc. L'altra cosa que deia és que van ser molt àvils... Inclus el remol de l'estil, perquè les catifes... Tot això està creat allà. L'espectacle, l'oro, platinos, tot l'estil, l'estil que crea Hollywood. Inclus el Zot Oscar, que t'has de trobar un altre nom, que serien els Goya o que seria una altra cosa que sigui suficientment representatiu per a cada país. El Donatello per a Itàlia, el César per a França, etc. Exacte. L'Stars System és també la gran diferència respecte als països europeus. Què vol dir l'Stars System? Un sistema de contractació en exclusivitat i a llarg plas que aprofita, ja des de bon començament, perquè és més dels anys 30, aprofita la troballa o el descobriment que l'èxit dels seus films depèn fonamentalment de la popularitat dels seus actors i de les seves actrius. Això s'inicia ja al 1930 I hi ha una cosa que també s'ha de tenir en compte, suposo que tothom ho sap, que és que l'èxit que té Amèrica com en conjunt arreu de la Primera Guerra Mundial, és a dir, Estats Units no participa a la Primera Guerra Mundial, durant la Primera Guerra Mundial els estudis de cinema europeus estan doncs bombardejats. I els americans es fan d'or. I els americans es fan d'or, subministrant armes i subministrant el menjar que necessiten els exèrcits per guanyar la guerra. I a sobre tenen els seus estudis per treballar és l'època del Chaplin i de companyia, per introduir tots els seus productes arreu del món. Quan acaba la Primera Guerra Mundial, tots els mercats mundials estan ja controlats pels americans, cosa que fins aquell moment estaven controlats pels europeus. Per tant, l'Street System recalca i incideix amb el glamur dels seus actors, explicant o inventant-se històries dels seus artistes, per tal manera de donar una oriola determinada que s'escampa per tot el món. Hi ha moments en què els actors no poden dir el que són o el que pensen, sinó que tot està controlat pels estudis. Inclus la seva vida privada forma part de l'espectacle. Exacte. Els Estats Units també s'ha de dir que el cinema d'autor que abans esmentàvem també s'ha produït, és a dir, en molts casos, per cineastes europeus i immigrants durant totes les èpoques, recordeu els Kurtis, els Lubits, els Lang, els Willy Wilder, el fet Hitchcock i una immensa quantitat de gent, és a dir, però és evident que això ha amagat en certa mesura també l'existència d'un cinema, diríem, de gènere que també existia a Europa, sobretot el cinema britànic, el cinema francès i el cinema italià, que sempre han sigut aquestes tres nacionalitats Anglaterra, França, Itàlia, les més poderoses en el mercat, diríem, o la producció de pel·lícules. Abans de parlar d'un o dos films que segurament tindrem temps per parlar-ne, jo voldria dir dues coses. La primera és que hi ha qui diu, i és una reflexió que sotmeto a la vostra consideració, que la diferència entre els dos cinemes és que mentre el cinema clàssic americà és un cinema de respostes, el cinema europeu era i és un cinema de preguntes. i acabo dient que encara que el cinema d'autor sembla que ha tingut un cert retrocés en els darrers anys, com diu Robert Gouverne, el cinema d'autor continua sent una referència obligada per a delimitar la frontera entre el cinema entès com a trivial entreteniment d'evasió i el cinema entès com una forma de cultura i de creació estètica, entre un cinema com a espectacle i un cinema com a escriptura. Molt bé. Sí, clar, Aquesta dualitat, i he pensat moltes vegades, perquè clar, l'espectador, així com quan un agafa un llibre i estàs llegint un autor, estàs llegint l'obra d'un autor, quan vas al cine pots anar al cine sense tenir ni idea de qui és el director d'aquella pel·lícula. No estàs llegint un escriptor en particular, perquè tens el llibre a la mà i aquell escriptor saps algo d'ell o no en saps però t'has llegit la tapa i saps alguna cosa. Al cine hi pots entrar per cinquanta mil raons i moltes d'elles no inclou en saber qui és el director. Ni que és la història, ni absolutament re. Que després a dintre t'hi trobis cultura o t'hi trobis divertimento o divertimento i cultura és a més a més. No és mai el mateix que un llibre això. Hi ha moltes coses en comú. Hi ha una diferència noia fonamental. Com a manera de trobar-te'l, jo crec que és diferent la manera de trobar-te'l quan vas amb un llibre i agafes el text i te'l prens, que quan entres en una sala, en un cine qualsevol, i quedes a les fosques i tu i la pantalla. Però jo reivindico, i està molt d'acord amb el tema que estem parlant del cinema europeu, el fet d'anar a un cinema com un va a haver una exposició d'art també. Sí, emmet aquesta possibilitat. De fet, nosaltres som persones que estem aquí, que jo crec que ens decantem molt per aquesta gravistica, i mirem molt qui és el director, i mirem de quina manera estan fetes les escenes, i els guions com estan... I qualsevol persona amb qualsevol procedència i qualsevol background és capaç de posar-se davant d'una pel·lícula i fer la seva pròpia elaboració i pensament. Però he trobat molt intel·ligent el de Romà Gobert. Realment toca justament amb la dualitat. Jo afegiria que el cinema americà que diu, que dona respostes, jo diria que dona una resposta, perquè és que gairebé sempre és la mateixa. Si us fixeu, les constants del cinema americà de moltíssimes pel·lícules, però no sé, ara se m'ocorreixen Braveheart, la història d'aquest gladiador, gladiator. Si penseu, el 90% de les pel·lícules et parlen del mateix personatge, de la mateixa manera, sempre és un personatge. No sé exactament per què, m'agradaria analitzar-ho socialment o històricament, però sempre és un personatge que li passa alguna cosa especialment greu, que hi ha algú que li fa un greu ja i que té una segona oportunitat o que ell mateix fa una cosa suficientment greu i té una segona oportunitat. Vull dir, gairebé sempre és aquest tipus d'heroi, antiheroi, amb un clímax i un anticlímax i és un personatge molt identificable i jo afegiria, llavors també això, que el cinema europeu té una variabilitat impressionant en comparació. I clar, el cinema d'Estats Units ha de lluitar... Bueno, el cinema de tot el món, primer, ha de lluitar amb aquest monopoli que t'ho has explicat també, del cinema de l'Estats Units, que com estaves comentant, no es tracta només d'una qüestió cultural, sinó que és una qüestió d'egemonia econòmica i política global. Clar, el cinema de Bollywood, per exemple, té tantes produccions o més com les de Hollywood, en canvi, no arriben enlloc, no surten d'allà d'on estan fetes. En canvi, ells ja tenen aquesta característica. Llavors, el fet que els Estats Units tinguin, no els Estats Units, Hollywood concretament, és una indústria molt concreta, amb empreses que es dediquen a la producció de productes per vendre'ls, perquè donin diners. Llavors, en el mateix Estats Units, el cinema que vol anar en contra, que estaria més a prop del cinema europeu, que vol anar d'alternatiu al que podríem considerar, ha de moure's per camins diferents. Tot i així, haig de reconèixer que és un país que, malgrat tot, és capaç de generar el cinema indi i el cinema independent i donar-li un camp d'acció que no tots... una cosa tan potent com és el cinema americà, sembla mentida que malgrat tot tinguis cletxes per on te pots respirar qualsevol altra opció. Però en realitat... I el cinema indi en aquest moment també té un camp, també té una línia i també està fent moltes coses. Però aquest cinema jo diria que està més a prop de l'europeu. És un cinema segurament ereu del Frisbee. Tots sabem que el Woody Allen està rebutjat fins que no ha arribat a minar a París, perquè està parlant a la fons dels americans que vam anar a París. no han tingut una pel·lícula d'èxit a l'Eulària. A l'Eulària, en els últims anys, totes les pel·lícules de l'Eulària han passat... No, a Amèrica no. No els hi agrada. Però a l'Eulària, així com dèiem abans que Xina és un país enorme, de 1.500 milions d'habitants o més, als Estats Units li passa exactament el mateix. Als Estats Units és un país enorme. I el que li passa, igual que la Xina ha estat des de fa molts anys monopolitzada per un sistema molt determinat i que ara, potser, amb això que deies, doncs comença a haver una possible alternativa, una possibilitat de reflexió sobre... el que ha anat passant al llarg de la història, als Estats Units, pràcticament des del seu naixement, i encara continua així, està completament polaritzat. Polaritzat políticament, polaritzat territorialment. Hi ha la banda oest i la banda est, i el Woody Allen no es mou a la banda oest, que és on estan les indústries Hollywood, ni tan sols on està el sistema. El Tea Party i el senyor Obama, són dos mons completament diferents. Tot i que políticament potser no és tan fàcil de distingir, però el que es fa a la banda est, a Nova York, és completament diferent. Ningú que es mou a Nova York en aquella banda Es mouen els pressupostos i amb les històries que hi ha a la indústria de Hollywood. i a l'oest, molt més. I si us fixeu, Nova York està més a prop d'Europa, que a l'altra banda. Vull dir que tot, d'alguna manera, acaba lligant. Jo us he portat una llista de pel·lícules, però clar, n'hi ha tantes... És una llista lletjíssima, eh? Som-hi, n'hi ha tantes, però que n'hi ha d'altres pel·lícules. En lloc de parlar de pel·lícules concretes, com que ens queden només 9 minuts pel que veig, jo seria partidari de parlar-vos d'una pel·lícula que crec que ha passat desapercebuda, i jo us la recomano. Del cinema europeu. Del cinema europeu, lògicament. És una pel·lícula que es diu La Mejor Juventud, del Marco Tulio Giordana, del 2003, que molt poca gent ha vist i que jo recomano, ara explicaré per què. Produïda per La Rai, com una sèrie televisiva, té un èxit espectacular al 1203, quan es produeix la pel·lícula, i llavors la converteixen en una pel·lícula. Una pel·lícula de 6 hores, amb dos parts de 3 hores cada una. Imagino que per això... I això per passar... L'han passat pel cine però ha passat com que era difícil de veure i tal, doncs ha passat... es pot trobar en DVD, si aneu a un videoclub el podeu trobar en DVD, que penso que val la pena de veure-la, però no va ser molt proliferada, diríem, en els cines perquè tres hores i tres hores significava un problema. Jo recordo que algú fa dos estius em va dir que tot i que originàriament era una pel·lícula per ser vista, que era una minissèrie, Funcionava perfectament com a pel·lícula i que me la va posar pels núvols d'aquest personatge que és un amic meu. És una pel·lícula que em va dir que pots fluir-la, que tranquil·lament, que encara que la visión és en 3 o 4 o 5 dies, doncs no te'n penediràs, que val la pena. I fa dos estius la vaig veure i vaig quedar, us prometo, completament enamorat. La vas veure en DVD o...? No, no, la vaig veure en DVD, sí. No la vaig veure al cine. Després vaig veure que tenia premi a la millor pel·lícula, al millor director, al millor guió, al millor muntatge, al millor producció, dels premis David de Donatello, que dèiem abans, dels 2003, els premis italians, i també està premiada en altres festivals. I que aquí, en canvi, pràcticament ha passat desapercebuda. Narrar l'evolució de dos germans, italians, de Roma, que després dels estudis, perquè comença als anys 60 i arriba fins als nostres dies, que després dels estudis universitaris comencen a volar pel seu compte. descobreixen Europa, comencen a treballar, veiem com viuen la vida dels dos germans paral·lelament, cadascú fa la seva història, la seva vida, i veiem també l'evolució de la família, dels seus treballs, dels seus conflictes, de les cicatrius que deixen les separacions i les morts, tot i que de mica en mica l'alegria reneix seguint el curs de l'evolució dels personatges fins a arribar a l'actualitat. És d'un ritme Boníssim. Uns paisatges bellíssims, tant de passa a Itàlia i a Noruega. Unes delicioses cançons mediterrànies amb inclusions de Bach. Per tant, és un film, us ho prometo, terriblement entranyable, d'aquells que veuries d'una tirada, com aquells bons llibres que algú comentava abans, que t'atrapen i te'n passes en una nit i que no deixaries ni que la sona et prengués. Tot i que dures sis hores, jo us confesso que l'he vista ja tres vegades. Per tant vol dir que deu ser una pel·lícula que deu tenir alguna cosa que té la que remines encantadora. Com que no tenia... pensava que no... hi hauria més pel·lícules que es podien parlar d'aquesta tríaca. Aquesta és una recomanació molt interessant. Jo no la conec, no la rep. Però aquesta és una recomanació... És que ni l'he sentida, jo. Per això dic que val la pena, doncs veure-la, perquè és deites temps. L'únic problema que tens és que deites... 3 o 4 dies o veure un dia una hora, un altre dia dues hores. I no passa res quan la deixes? I no passa res. Suposo que no et poses malament. Imagino que no. L'altra llista que us he portat, clar, n'hi ha quantitat de pel·lícules, n'hi ha moltíssimes. Jo potser només destacaria, si tampoc la coneixeu, ja que queden ara en aquest moment 5 minuts per acabar el programa, Si no heu vist l'Ultimo Aliento del Jean-Pierre Melville del 1966, no sé si la coneixeu. El director sí, la pel·lícula no l'he vist. El Jean-Pierre Melville és un extraordinari director de pel·lícula de cine negre francès. Jo crec que una de les millors pel·lícules, encara que no és la que tothom es menta com la més interessant d'ell, jo crec que la que és més bona, perquè és una pel·lícula que dura gairebé 3 hores, o 3 hores 10, em sembla que dura, és una pel·lícula en blanc i negre, d'un guionista d'origen espanyol que és el José Giovanni i que té en el Lino Ventura com a actor principal i que ho fa donar amb una brillantor extraordinària. És una extraordinària pel·lícula de cine negre que jo us recomano i tampoc la coneixeu. Seria les dues pel·lícules que potser d'aquesta llista de 300 pel·lícules que ens hem aquí portat Recomanaria. Doncs és difícil fer una selecció així i està bé, perquè llavors no caiem en el tòpic de parlar del Fellini... Clar, perquè aquí hi hauria tots els que ja coneixeu. En canvi, jo pensava que aquestes dues, com que segurament algun l'hi pot haver passat des de Persobu o algun dels oradors els hi pot haver desconegut, doncs potser seria interessant posar-los a buscar, doncs buscar Hasta el último aliento, o la Mejor Juventum. Perfecte, això queda registrat, a més a més farem l'entrada al blog amb aquests títols, per tant tothom que vulgui les pot recuperar. I tu Carme, que estàs també fullejant la llista i que tens moltes en el cap, amb quines et quedaries d'aquesta llista? Saps què em passa? Que les vaig mirant i diries... Mira, en aquest moment tinc la mirada sobre Rocco i sus hermanos. Mira, jo del Visconti, el Visconti és un director que si jo n'hagués de triar algun d'europeu, bueno, la tinc en aquest moment al davant eh, potser triaria aquest, el Gato Pardo per suposat, que no sé si l'has posada aquí suposo que sí, no? Ha d'estar, ha d'estar, que hi ha tantes que costa trobar-lo. Ho dic perquè el Visconti jo crec que... que sí que el triaria i a diferència del que tu ens has dit, que ens has dit unes novetats o pel·lícules que no teníem poc conegudes, jo en canvi dic dues de molt conegudes perquè aquestes les coneix tothom, però jo el Gato Pardo per exemple la tornaria a veure sempre perquè és una pel·lícula d'ambientació, de moviment de càmera, d'interpretació, de descripció del canvi d'una època irrepetible, molt ben descrita. Amb un actor americà de protagonista. Ah, sí, el Borràs, que estic per sosposar. Però la Clàudia Cardinali també, eh? I el... I l'Alain Delon. I l'Alain Delon. O sigui, que una barreja. Però el món és el món europeu, italià de l'època. I Fahrenheit 451, quines meravelles que has posat aquí. Jo estic mirant i pel que fa, no tant a pel·lícules concretes, sinó sabeu que a filmografies. La veritat és que sempre he trobat fascinant, i potser no és d'una de les filmografies que hem destacat abans com a preponderant dintre del cinema europeu o com a més coneguda, però la filmografia alemanya. La filmografia primer dels clàssics, diguéssim, i després la recuperació que hi ha ara del cinema alemany, que té tot el contrari, tots els ingredients contraris que té el cinema francès de quotidianitat, intentar reflexionar sobre el passat, amb el dolor que comporta molts anys més tard d'haver passat a Alemanya el que va passar amb la segona guerra mundial, amb l'Holocaust, etcètera, com ho estan mirant de gestionar tot allò, és molt emotiu. El contrast aquest que hi ha entre un cinema clàssic espectacular... Jo us he marcat aquí una que és del subditor d'Encertain, que és una pel·lícula alemana de l'any 51. Us l'he marcada perquè jo no l'he vista, però en canvi amb un manual illegit que és una autèntica generalitat, una pel·lícula alemana que a més a més és desconeguda i que la gent no la coneix, però en canvi és una gran pel·lícula alemana. I les que estan marcades amb dos esterisques que són pel·lícules que per alguna raó, per exemple Don Quijote també que ve a continuació, és una pel·lícula russa. Jo t'he saltat aquí. Alders Urzala, jo també la triaria. Alders Urzala és una gran pel·lícula. Alders Urzala, quan hi passes per sobre i la llegeixes, penses que quina meravella. Ens quedem amb ganes de continuar parlant. És del que es tracta en aquest programa, també. Sí. Cinema sense condicions. Ai, l'estia vol i t'has assenyalat, també. Pumblospot.com, per tornar a sentir aquest programa, ara en un format diferent. Veureu que tenen la fitxa que ja ens han preparat els amics d'aquí de l'emissora, en antena, i nosaltres ens tornem a veure la setmana vinent per parlar de pel·lícules que es fan dins d'una habitació. O des d'una habitació. Doncs vinga, ens veiem la setmana vinent. Bona nit. Fins dimarts.