CsC 31/05/16 - Green room, The Nice guys, Viva la libertà,... + Documents en Campanya + Edgar Wright

Cinema sense condicions. Com veus que la bona tarda ja som aquí. Un dimarts més, estem aquí a Cinema Sense Condicions, sop a l'ausa del cinema, de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que us aconsellem. Avui de moment som tres persones, va aquesta sopa que ens acaba de posar, amb el control del so, el Francesc Aguilar. Avui de moment som tres persones, va aquesta sopa que ens acaba de posar, amb el control del so, el Francesc Aguilar. Hola, hola. A la meva esquerra, el Paul Díguer, i el que està parlant en Joan. Primer, com sempre, farem dos parts del programa, la primera parlaríem d'aquestes coses que hem vist i aquestes coses que us aconsellem. La segona part, la dedicaríem avui a un tema que ens ha proposat el Paul, que és, que és igual que diguis tu qui em pensi, que ets el que em pensi. Una mica, un repàs a la filmografia del director Edgar Wright, un director anglès, que jo he marcat molt en el tema de l'humor i el muntatge. Potser fer un repàs d'aquest rector, dels homes que ha fet, i de les coses que més o menys puguin interessar en els oïdors. Comencem per tant per les coses que hem vist. Tu l'has vist dos o tres, em sembla, d'estona? Sí, jo n'he vist dues, però la primera és, tu, nice guys, dos bons tipus, que... Doncs... és la direcció de Shane Black, que és de... que havia fet Kis Kis Bang Bang o Iron Man 3, o sigui, ell ja estava marcat, un director que ja estava marcat amb el tema de l'humor negre, i és una pel·lícula que va anar cans a fora de concurs, però és una comedia negra... bueno, crec que molt marcat en un estil de molt mala llet. O sigui, una d'aquestes comedies negres, com comentàvem fa unes setmanes amb Deadpool, que era d'aquestes pel·lícules que no... jo no recomanaria anar amb tots els públics, per exemple, tot i que està protagonitzada per dos grans noms actuals, i gairebé de tota la vida, que és Rachel Crown i Ryan Gosling, que representen la vida d'un detective i un matón, que, respectivament, que han de solucionar un cas entre els dos d'aquest estil que és pel·lís de Buddy, de Buddy Cops, de col·legues polis, i com de desastre són, però, realment, un humor molt, molt negre, molt, molt bogeria, i em feia gràcia que era una barreja entre dos pel·lis del polto Mas Anderson, que eren Bogey Knight i Puro Vizio. O sigui, eren dos pel·lis que, a més, estan... aquesta, que us comento, està inspirada en els anys 70, en el bombazo del disco, i també entren bastant en el tema del porno ascentero, és una cosa molt estranya, és una pel·lícula... Una barreja, no? Una barreja, però com Bogey Knight, en realitat. Bogey Knight és això. L'estrenen aquest divendres? Aquesta l'estrenen el dia 10. Ah. El dia 10, sí. Però és una pel·li que, a més, té tants girs de guió molt buscats, i d'aquests guions de dir... van aprendre el pèl, una mica, l'espectador, i jo crec que està molt bé, això. I d'altra banda, en un gir radical, crec... L'espectador no s'ha sent estafat? No, no, no, no. És una estafa d'aquestes de, hòstia, maleuculat, però no culat, em refereixo, que és el típic de... m'aniran per aquí, i et fan el típic gir de... Sí, sí. Un bon gir. Sí, sí, sí. Doncs aquest director sembla ser, potser tu saps millor que jo, que jo estava buscant aquí, a d'allò, que està preparant la sequela de Predator. Ah, sí, sí, sí. Però encara no hi ha el càstig. No, no, no, què va, què va. És un projecte que hauria de sortir al 2018, o sigui, com a producció per aquest any. Sí, sí. I després, Green Room, que és de Jeremy Sholnie, que és un director que ja havia fet un parell de pel·lícules de l'estil aquesta, però més amb mala llet, també, d'humor negre, però en quant a violència. Llavors, aquest, ara, proposar algo que és més dramàtic, no diré intriga, o diré suspens, tot i que m'ho cataloguen a vegades de terror, aquesta pel·li que és Green Room. Green Room va anar a Sitges, de l'última edició, de l'any passat, i crec que fins ara no he trobat una distribució espanyola, i ho entenc. Ho entenc, perquè a mi em va encantar, però ja n'hacen tan bèsties gore. Però gore, no, perquè, si no, no és un brain-dead, no sé si recordeu aquella d'aquestes de Evil Dead, digues-te's. És algo que queda molt en segon terme, la sang i la violència, però és una pel·li molt dura, a més, amb un humor, bueno, inclús diria, ja, tan àcit, que, hòstia, té incomoda. I vols dir que aquí no estem preparats, per aquest any? Quins cines a estrenar, realment, però és una pel·lícula molt bona. A més, un dels personatges secundaris és el Patrick Stewart, el de Star Trek, el de X-Men, aquell home, però... I el pel·li va sobre un grup de música punk que va tocar una mena de masia, més o menys, com ocupada, és com una discoteca, que el públic són neo nazis, i el que passa és que, bueno, toquen, tenen els seus refregues amb el públic, però quan deixen de tocar i van al Camarino per marxar, es troben al calàver d'una noia. Allà comença tot una bola conspiranoica d'aquestes, que realment és una pel·li que t'atrapa, moltíssim, jo tenia ganes de veure-la allà, però, realment, i és un director que jo crec que inclús et posa en una situació que em va fer molta gràcia aquesta escena, que és en un concert punk, però punk d'aquests sex pistols que pot anir llençant coses al públic, de cop et canvia el registre, tu posen camera lenta, però d'aquesta molt lenta, amb òpera. És una pel·lícula que té molts canvis d'aquestes, com el cinema independent, que no segueix unes bases formals del cinema. És una pel·lícula, per mi, molt recomanable, ara, que les dos pel·lis que vull proposo, el tanto de nens o... Tu veus que tot el públic li pot agradar, o tens aviat la gent jove? Realment, no és una pel·lícula que diguis aquesta pel·lícula en rum, el punk fa molts anys, del gènere, i, de fet, s'intenten inspirar bastant en un... com si fos una altra època, una mica, però jo crec, per exemple, la primera de la dos bons tipus, la del Ryan Gosling, és una pel·lícula que podries anar... podries anar a qualsevol persona sota, perquè són dos noms molt reconeguts, tot i que la història és una història... Bueno, no és que sigui complexa, però és graciós, no sé si jo he vist Porovicio, la de... Doncs és un estil així, de fet, està catalogada, mira, això m'ha fet graciat de Neonua, aquesta de dos bons tipus. La Porovicio també, de fet, també la catalgo en així, però... és una mena d'investigació que se'n va una mica enllà del tema, del típic crim, no? I Green Room... Green Room és més difícil, perquè aquesta sí que és més dramàtica, jo crec, i és molt bèstia, perquè és un moment de la pel·li que canvia, inclús, el gènere, de dir, hòstia, què m'has portat? I jo dic que, hòstia, entenc que necessitges aquesta pel·lícula, però, bueno, molt reconegut. Francesc, has vist alguna cosa, tu? Jo no he vist res així de gros a la pantalla, perquè m'he dedicat a veure pel·lícules d'Eletgar Rice, després en parlarem, i que volia estar una mica preparat, però sí que... bueno, he fet alguna coseta, vaig anar allà als docs de Barcelona, i em va dir que no hi havia cap de setmana, o ja va acabar. El que fa és que no sé com ha quedat, el palmarès i tal, però, com que jo tenia contacte, jo us he parat alguna vegada, i quan m'obsessin una cosa, vaig donar-li voltes pel projecte aquell de Metamorphosis, i llavors el presentaven, això, d'hi vendre a espassar, i vam anar amb David Tomàs, a conèixer una miqueta més a prop, a l'equip, i a vosaltres els coneixeu i a la triu, bueno, la triu. Sí, a la dona, que és la protagonista, no és que sigui a triu, la protagonista del documental, a l'Alla Fruné, i al director també anava, Manuel Martín Cuenca, i Manuel Pérez Cáceres, això entre Cuenca i Cáceres, sempre confonga els dos directors. Manuel Pérez Cáceres, i també estava gent de la producció, a l'Area de Cibrià, i això. Llavors va ser maco, i després, quan vam anar a prendre alguna cosa així, hi havia una gent que els hi vaig preguntar, i va dir que no, que era de l'equip d'un curmetratge que es va presentar també a Málaga, i que va guanyar, es veu, que alguns premis de la crítica, que es diu Campanya, que també està basat en la mateixa història que metamorfòsis, que és amb la Campanya de Junts per el Sino. Estic confonent tot avui, de Barcelona en comú, que va fer que, al finalment... I no hi ha una altra pel·li que es diu Alcaldeça, i que s'ha trenat aquest divendre també. Hi ha tres, hi ha un paquet de tres, efectivament, que tamorfòsis encara no té una distribució així, en sales comercial. Alcaldeça, que va ser la que va guanyar Málaga, sembla el millor documental, crec que, com a mínim això, i l'he llegit en algun lloc, que no sé si... Compartir la mateixa, no? Sí, jo vaig estar a punt de preguntar. Vull dir, comporteu la relació, però vaig voler callar, perquè de vegades tampoc no. I llavors va ser curiós això, conèixer els dos nois, bueno, no hi ha una noia, una cosa que no sabia, però que em va interessar molt, i és que l'UPC també té un màster de creació documental, o de... documental de creació. Jo pensava que només hi havia això a la Pompeu Fabra, que conec alguna persona, la Eva Vila, i el José Luis Guirín. Estava involucrat per allà, però no sabia que l'UPC també. Per tant, bueno, és un nou camp. Per exemple, he sabut que a les biblioteques de... de Catalunya, bueno, de la Diputació, que es fa un festival de cormetratges, cosa que no sabia, i ara l'estan passant, en diferents biblioteques, una cosa que està... val la pena estar atent, i mirar en quines dades es produeix això, els guanyadors d'aquest festival. Llavors, entre ells, està el que havia fet l'aquesta noia que estava... bueno, aquest projecte de campanya, que com a projecte final de carrera, crec recordar, amb quatre companyes més, havíem fet un cormetratge dedicat a Ciutat Meridiana, que es diu així. I ara, per tant, és el que em sembla que el dia 6 de juny, el dia 1, el fan una biblioteca que no recordo quina és, però que és el dia que aniré a veure-ho. Perquè em fa molta gràcia estar a una de les directores allà, i, bueno... Això que dius és el de Bíblio Kurtz. Sí, em sembla que sí. El que ara faran és una edició, oi? Crec que sí, que es diu així, i no sé en quines dades es convocen. Però jo no sabia res, i a partir d'això he investigat una miqueta. I, bueno, el fet d'aquest, d'aquest, tinc ganes, perquè he vist el tràiler d'aquest de Ciutat Meridiana, i, clar, es veu la Plaza Verde, que aquí la conegui, doncs allà és molt coneguda la Plaza Roja. La Plaza Roja, si ho sona, la sortida del tren de Torre Baró, Ciutat Meridiana, hi ha la Plaza Roja. Però una miqueta més a Mundo hi ha aquesta Plaza Verda. Llavors, clar, jo vaig allà dins una vegada al mes, així, i em fa molta gràcia que surten els pisos que estan davant. Llavors ho graven des d'un local d'aquests de Xabarma, i això que ja hi es senten al soroll ambient. És molt estil, José Luis Garín, per exemple. Sí, sí, de... De anar mirant. D'estar allà, de com a testimoni, de fantasma. Sí, que tot es vagi passant. Com a mínim, aquest tràiler, que dura un minutet. Bueno, com que a mi aquest tipus de cinema ja m'agrada... Contemplatiu, això. Poden dir-ho així. Com al Garín. No sóc dic contemplatiu, però el que sí que és és comprensiu. És a dir, que agafa tot el que hi ha al voltant seu. Els sons, la gent... Llavors tu vas coneixent, a mesura que la pel·lícula va avançant. A mi, com a mínim, quan vaig veure la Ciudad de Sílvia em va fer aquesta impressió. Clar, però veus, la Ciudad de Sílvia en realitat és ficció. Llavors, clar, estava inspirat en unes cartes i que té, de fet, el documental, cartes de la Ciudad de Sílvia, però la pel·lícula sí que és ficció. Però José Luis Garín, hi ha aquesta gent que està sortint nova, també, que aprena molt d'ell. Estan trencant les fronteres. Això ja fa temps que jo crec que que val la pena anar dient-ho, sobretot, una vegada més, a partir de la plaga, que és quan jo em vaig adonar d'això. A veure, però de què estem parlant aquí? Perquè és veritat que tens un guió, però al mateix temps estàs veient la gent com treballa i com es relaciona entre ella. Està clar que és ficció, és un guió, però, clar, t'estan mostrant una realitat documental. Estàs veient? El que vam fer van de part. L'any passat, que era noto de desvigília. Exactament. Sí, en realitat és un documental, perquè són els avis reals del director, però amb la part ficcionada... És exactament això. De fet, es van presentar els gaudis. Jo vaig fer un curs de profe, tenia la Carol Novell, que era la muntadora de banda part i tal. I em va explicar que quan havien registrat els gaudis, deien que ells ho havien posat a ficció, perquè ho eren, però els havien posat a documental després, perquè clar, és un documental clar. Aquesta frontera que dius, potser. Jo penso que s'hauria de trencar ja d'una vegada per totes. Perquè encara hi ha gent que diu, no, no, és un documental, no és una pel·lícula. De què estem parlant? És exactament el mateix. Sempre ficcionem i modifiquis l'ordre de les imatges. El llenguatge és absolutament el mateix. Tu has de fer el teu guió per fer un documental, has de fer un guió. I tu ets el primer que fa posar la càmera. Ja veuràs què passa. Has de decidir amb què treballes, amb quines imatges et queda. El que passa és que la manera de treballar és molt diferent, és molt obert, és molt més obert segurament. Més a partir de la realitat que et trobes, a l'explicar, jo recordo una classe que havia estat amb ell, que ell havia estudiat molt bé aquella dels esquimals, com es deia la primera pel·lícula, que es va que va estar investigant, i trobava que el Flagherty, el director, havia investigat moltíssim i havia conviscut amb el esquimal, amb la família. Ara no es diuen així, com es diuen, inuis. Ara no, sinó que es veu que el nou oficial que ell tenen és aquí. Llavors era, en funció de lo que ell havia viscut, de lo que ell li feia fer coses, però coses que sabia que responien en una realitat, en una vivència. Per tant, a partir de la... ell construia en alguna mesura la seva història a partir de la vivència que havia tingut amb ells. I suposo que ells van tots pel mateix camió. O sigui, tots van per aquesta... És a dir, primer, aproximar-te la realitat i, en funció d'aquesta realitat, intentar construir un guió, una història, o unes imatges que encadenin, que expliquin això que ell havia de descobrir. Que es pot fer, jo diria, total contrari. És a dir, vendre-te un documental, no sé, els documentats d'animals, per exemple, que estem tant acostumats a veure, a la dos i a les canals de televisió. Jo crec que això és un producte, igual que el Telenotícies. És una qüestió d'agafar una sèrie d'imatges i de manipular-ho indefinidament allò. No t'ho pots creure, perquè ni tan sols jo no crec que va arribar a ser realitat. Depèn de qui ho fa, si suposo, depèn de l'honestedat amb què ho faci, però jo crec que de vegades és completament ficcionat. I, a més a més, et fan una idea de la manera com viuen aquella gent, aquells animals, en aquest cas, que jo tinc la idea que, al final, li ha arribat a la conclusió que no... És que, al final, és el tema de les estadístiques, molts cops, els viatges, com tractes les dades que has recuperat, que s'ha agafat amb una investigació, com les muntes. També el muntatge sempre és el que... I les veritats que deuen fer sobre el terreny, perquè surten certes imatges. Penso, jo cada vegada estic més... Jo, a altres maneres, estic d'acord amb el que estem dient, és dir, no discrepo. El que passa és que confesso que, des de la meva perspectiva, jo també he vist molts documentals, però confesso que, per gust propi, és en general la ficció que no passa al documental. Potser perquè, per exemple, hi ha coses documentals, que són extraordinaris, que són esborries, és una cosa brutal. És a dir, és un documental dels primers que van fer, que estan classificats com les meves pel·lícules, la història dels documentals o del cine. Però, en el fons, confesso que... la perspectiva m'atreu més de que algú, que a partir d'una realitat ha construït una ficció, hi ha uns ingredients per voler tocar l'espectador, voler-lo, que segueix d'un mateix, és a dir, segurament que no ha inventat allò del no res, sinó que ha partit d'una realitat determinada, la que ell ha viscut o el que sigui, i llavors ha pogut fer això. Ho dic també perquè jo no he vist aquesta setmana, no he pogut veure cine, però vaig veure una pel·lícula a la televisió que em va sorprendre favorablement. No és una meravellosa pel·lícula, no és una extraordinària pel·lícula, però és una pel·lícula que passa molt, una pel·lícula que està rodada en clau d'humor, i que amb crítica i de cinisme polític, perquè és el següent pel·lícula. Es diu Viva la Libertat, d'un director itàlia que es diu Roberto Andó, que a mi m'havien recomanat, m'havien dit que era una pel·lícula que valia la pena de veure, i que jo confesso que en el seu moment no havia vist. Està basada aquesta Viva la Libertat en la primera novel·la d'un personatge conegut, molt conegut, molt popular a l'Itàlia, aquí no tant, per la seva activitat, sobretot com a escritor, sobretot encara com a home de teatre i de opera. És un senyor que fa molts muntatges d'opera en les ciutats italianes, i també fa cinema, i vol tarnar en cinema, opera i teatre. Es veu que es va interessar aquest personatge, aquest Roberto Andó, es veu que es va interessar en la literatura a partir de la seva amistat amb l'escriptor Leonardo Sciascia, que és un famós escriptor del sud d'Itàlia, inclús famós, perquè fa molta novel·la negre, una novel·la de policiaca, amb qui va fer algunes col·laboracions periodístiques. I, més tard, es va interessar en el cinema, i va treballar, curiosament, amb Federico... Perdó, amb Francesco Rossi, amb el Federico Fellini, amb el Michael Chimi, no va rodar el Sicilia, i amb el Francis Ford Coppola, quan va anar a l'Itàlia a rodar la tercera part del Pedrit, va estar també treballant en l'Aran Vells. Després de fer numerosos documentals, perquè també ha fet documentals, i de dirigir, com deia, moltes obres de teatre, i sobretot, moltes operes, moltes operes, en el 2012 va publicar la seva primera novel·la, que es diu molt més adequadament, així que la setmana que ve, em proposarem com a pel·lícula més el... com es diu, el... El rei Borny. Aquí ha escrit una novel·la que a l'Itàlia seria El trobuit. El trono va ser jo. Crec que el títol és més adequat... Perdó, és curiós, però el trobuit... Segons com ho deia, que ara que heu estraduït, però podria ser també el trono, podria ser una cosa diferent. Saps que heu estraduït, perquè sí, no? Era el tro... El trono. El trono. D'acord. Jo crec que és un títol més adequat que el que havíem posat al final de la pel·lícula, que és Viva la Libertat, per la raó de que va ser una cosa molt important, que va ser el trono. La llengua és lògica, és ficció, però amb convidàncies amb personatges històrics i polítics del moment actual d'Itàlia. Un polític molt important a Itàlia, després de ser durament criticat, desapareix. El mateix partit se li planteja el problema de què fan amb la seva desaparició, perquè si el bruta el pinta un malalt bipolar sortit recentment d'un psiquiàtric. Sort que tenia el basó. Sort que tenia el basó. Jo resulta que, curiosament, aquests dos personatges, aquesta doble personalitat, l'interpreta, un senyor famósíssim, tot saber el guies Toni Servillo, quan acabava de fer la Gran Belleza, és a dir, jo crec que una de les raons per les quals aquesta pel·lícula segurament va passar una mica desapercebuda, perquè a la Gran Belleza va tenir un èxit espectacular, que la reconeixia que era brutal el Toni Servillo, i poques setmanes després, o poques mesos després, no ho sé, es va estrenar aquesta, que penso que ell, com a inter-t, està fent els dos papers un completament diferent, és el mateix personatge. Un és un senyor que és un intelectual, de polític fred i l'altre és un boig que en el fons hi toca més de què sembla. Està brutal, està extraordinari. I a més a més, en molts sentits de l'humor, a molta ironia i tal. Tinc la sensació que és una pel·lícula que recomano, que val la pena, va guanyar dos premis de fet del Novit Donatello, que és els premis d'Itàlia, pel guió i després per la interpretació d'un dels ajudants que col·laborarà amb el Toni Servillo. Simplement és perquè no hi havia res més, no podíem tenir temps de veure res més tegut que tenia feina en altres coses, i crec que és una pel·lícula que l'han fet per televisió i que es pot aconsellar de veure-la. Sí, aquesta l'havia vist al Jaume quan la van estrenar. Jo fins i tot diria que és possible que l'estrenessin a rel de l'èxit que va tenir la gran veletxa. S'ha rodat després, eh? S'ha rodat després. Sí? Sembla que sí, eh? No dic res. En sembla que sí, però no es pot provar després provar a internet, és a dir, no ho sé segur, eh? Però diria que, aquí quan es va estrenar, va passar a la percebuda, per això perquè jo et deia, no és tan bona com la gran velleza, i jo en canvi veus la gran velleza no la trobo tan bona, la trobo que és no podria ser interessant, però no tan, per mi, estava una mica inflota. No pot ser la posada en escena, perquè jo no he vist aquesta pel·lícula que dius tu, però la gran velleza com a posada en escena, com a joventut, són pel·lícules molt estèticament, molt concretes. Aquesta més que estètica és una pel·lícula de contingut. És a dir, són les frases, les ironies, el reflex que té de com es mou els polítics dintre de la societat, en la seva vida de cada dia, en la política i en la seva vida privada, i això està aconseguit. Això es fa per semblant tota la pel·lícula i tot el que més o menys apareix. Jo no puc parlar de res més que d'això, i, per tant, quasi estaria, no sé que tingueu una altra cosa, disposat a sentir el pol, a explicar, i tu també, perquè veig que has vist moltes coses. A mi només, al voltant d'això que deies, d'aquesta pel·lícula de Libertat, que m'ha vingut al cap de nou la pel·lícula del Divo, que em parlàvem de la pel·lícula del Palau Sorrentino, que segur que és molt diferent aquesta, que segurament és més documental. I el fet que, potser, abans no ho hem inventat, el fet que distingeix, diria jo, el cinema documental, del cinema que no és documental, és el fet que el documental són no hi ha actors professionals, sinó que són els mateixos actors que viuen la seva pròpia vida, per dir-ho així. Però jo diria que no hi ha més, o poques diferències més. No sé si això aportava massa el que estàvem parlant abans. Estic d'acord amb que no hi ha moltes diferències. Especialment el tema de recresions, perquè, per exemple, en el discurs de Xugarmen hi ha moltes recresions, de falsejar una història que ja ha passat. Tu pots haver fet un seguiment, però ja ho ha arribat un punt, de dir, ara que ja ha tancat el cercle, el tema, la història, ara gravem el documental. Xugarmen és una extraordinària pel·lícula. Jo no sé si és ficció, vull dir, d'acord. Aquí és una extraordinària. No, la història és real. El que passa és que el que és la recreació del documental, fa servir animació, fa servir entrevistes. Ells fan un seguiment com si fos en vivo. Allò típic de que tot el camí fins a arribar al final, però en molts moments està ficcionat, perquè ja havia passat tot això. Clar, jo el que ja he dit alguna vegada, que continuo pensant que seria interessant, tot i que potser algunes raons per les que no es fa, és que s'eliminin aquestes categories. Tant és si una pel·lícula és documental. De fet, la gent no té massa en compte, això. Clar, és com si fessin un... Jo penso que Xugarmen té un títol més llarg, com era? Searching for Xugarmen. Searching for Xugarmen és una pel·lícula que, incluso en el seu moment, va tenir èxit comercial. Sí, va estar molta setmana. Si recordeu l'impacte que va fer que aquest mateix cantant vingués a Barcelona a fer un concert... Sí, sí, sí. Ha sigut de cantar, havia deixat de cantar, havia retirat... Això dels anys 60, em sembla recordar. Ells es va fer famós o va gravet. Per tant, jo crec que, primera, això són les concomitàncies que tenen les coses. Per exemple, la literatura i el cinema, suposo que sabeu que Memòries d'Àfrica era una novel·la escrita no sé dels anys 60 o 70, que havia deixat d'escriure's o d'allegir-se. Resulta que fa la pel·lícula i la Karen Blixen es torna a posar de moda, perquè com a gran escriptor et torna a llegir les seves novel·les. Per tant, hi ha uns vasos comunicants, i si algú no em vas veure un documental, t'has fet el documental i el documental. Per tant, tu te l'has adonat a la petició de la vida, que no t'has adonat. No t'has adonat que el documental és una pel·lícula que t'has adonat. Ara mateix estan fent una pel·lícula del trombo sobre l'altre. No sé si és bona o no. També ha fet moltíssim ciutadà sobre coses de grans personatges. És una barreja. És una barreja que costa saber on acaba el documental, on comença la ficció i fins a quin punt hi ha quines concomitàncies. Ara sí. Aquí és on jo volia arribar. No tant el fet de dir que m'agrada més el documental. Si et toca, si et fa pensar, si et fa plorar, si et fa sentir... Clar, però com als festivals i tothom s'entesta a continuar dient... No, és que això és una pel·lícula d'animació. Què vol dir que sigui una pel·lícula d'animació? Jo ho vaig pensar bastant, que era el tema dels Òscar. Per exemple, a mi no em semblava el tot bé que competís en la mateixa categoria d'animació, a Anomalisa, a Minceidaut, que són, evidentment són animació, però l'animació no deixa de ser un tractament, perquè potser s'hauria de dividir entre animació per a adults i animació infantil. Potser el premi, perquè a mi em semblava... O posar-ho tots junts. Que hi hauria menys premis. Bueno, no, però separem més categories en animació, hi ha categories que no hi ha en una pel·lícula d'actors, perquè hi ha tot el que és l'animació, tot allò. Clar, depèn. Si ens posem a parlar ja d'Escop Pilgrim, aviam. Perquè l'animació, l'animació d'Escop Pilgrim. Exacte. Aquesta pel·lícula què és? Aquesta és un pupurri i pop. I on la col·loques? Llavors no guanyarà cap premi mai en aquesta pel·lícula. Hòstia, s'ha endut una de premis? Sí, d'acord, però no aquests premis, o oscars. No, no, no, no. Perquè són festivals d'un altre tipus. Això no aniria un oscar ni cap pel·li d'ell. Doncs vinga, va. Ara potser ja... A mi m'interessa més que començar, per fer això, saber què t'ha semblat exactament. Ja veig ja d'Escop Pilgrim, i resulta que havia vist també... No un... Sí, sí que havia vist un altre. Digue'm altres. La trilogia de Fombis Part i Arma Fatal. Sí, aquesta del corneto. La trilogia, que sempre hi ha algú que demana un corneto. Ja em vindrà el cap, la que volia dir, perquè un altre també és molt significativa, però que ara no he pogut buscar l'allista. Ell també va ser guionista, va ser guionista de Tintin, de Spielberg. Havia de ser amb això, ho vam comentar quan va venir el Ferran amb el tema dels operadores, que havia de ser ell, qui dirigís, i escrivís, de fet, ho va escriure, però ja es va quedar Antman, l'adaptació del còmic de l'Hombre Ormiga. Que ell actua de vegades com a escritor, com a guionista, i productor, però de vegades no, de vegades fent-ho més. Per exemple, és el productor executiu de Attack the Block, una pel·lícula que a mi em va encantar quan la vaig veure, que hi ha una invasió, està terrestre, en un suburbi... Sí, en un suburbi, que això també va a la ciutat de Londres. És fantàstica, aquella pel·lícula, i es veu la seva mà. Ara que he vist altres pel·lícules seves, ja he encaixat una mica, perquè aquella pel·lícula té aquesta pàtina. Tot i que no està visita per ell, el guió està fet per ell, però el productor també posa ja, o bé perquè veu que pot anar cap a un camí que va... és com Juan Tarantino o el Rodríguez supervis en alguna pel·lícula com mamà, que diuen, no, és que jo presento aquest nou director, que és com Dono Doife de seguirà... Si fos un herèo o un mantó. Clar, hi ha molts tipus de cinema, ara ho estàvem dient, el documental, la tota mena, el diferent gènere, però hi ha directors que només... bueno, directors o tipus de cinema que només es preocupen per fer una dosi d'entreteniment al públic. Hi ha directors o hi ha propostes, propostes cinematogràfica, que volen que el espectador es quedi pendent del missatge que es dona. Hi ha directors que fan una barreja de les dues coses molt particular. Segurament molta gent veient el seu cinema pensaria, bueno, però per explicar el que explica, el que estic buscant el missatge, que les seves pel·lícules tenen el missatge, pensarà, bueno, però potser no cal tanta parafernalia per explicar-te això. Però està molt ben vist, també. Jo, en les dues pel·lícules que he vist, la tercera no l'he pogut acabar, que és la de The World's End, i ara diré en el punt que l'he acabat, i estic patint per acabar de veure-la, perquè és molt fort, no m'he quedat en gènere. Exacte, m'he quedat en la setmana. M'he quedat allà, no puc continuar perquè havia de venir al programa, però això no m'ho esperava dir, com a una pel·lícula... Ell fa els canvis de gènere tot. Una pel·lícula diferent de les que viuen, més costumista, entrar a uns amics, sembla que això no canviarà, però de cop en tenen aquell lavabo, i dius... Ella a la trilogia ja ho feia, que és un director que el que fa sempre és... Jo crec que ja és el que comentàvem, Joan, jo també potser per 13 generacionals, i que potser és una persona que ja ha vist molt de cine com per saber què s'ha fet i què pot modificar, respecte als aquests canons de guió, per exemple, i el que fa ella amb la majoria de pel·lis és canviar radicalment el format de la partida del minut 40 o més, perquè potser portes una hora de pel·li i és una pel·li de policies, però de cop és una pel·li d'alienígenes, i després potser primer és una pel·li d'uns xavals, uns homes que volen fer de xavals i volen fer una ruta, allò, l'és l'home de les cerveses per tot arreu, i de cop a un punt de la pel·li entren fívorcs, és com uns canvis de gènere... Però ell vol explicar coses amb això. Hi fa una parafernalia molt gran de efectes especials, de lluites, de coses que surten una mica del que s'estava explicant abans, però vol donar-te una idea molt clara de què són aquests, perquè clar, t'està parlant d'uns canvis a la societat, però clar, algú és el que deia, bueno, però per explicar-te que hi ha una generació, entre una generació i una altra, hi ha hagut un canvi pel que fa a deixar-nos inotitzar pels mèdics, pels mòbils i per tal, potser no cal treure uns cíborgs allà. Però bueno, i tu penses, i per què no? També és una manera d'entretenir... Cábala, cábala, i a veure... Jo crec, clar, que aquesta no l'ha acabat de veure, però crec que sí que el que fa és recuperar molt bé el que vol explicar. És a dir, ell planteja la pel·lícula, després fa una bestialitat d'acció i de tota mena de volta, però t'acaba explicant el que et vol explicar. Vull dir, no deixa d'acabar, i ara veig el que més està dintre. I alerta, perquè això és una cosa que m'agrada molt, perquè no és un director, no són pel·lícules d'acció, no són pel·lícules que estan destinades a ser catalogades com a acció, sinó pel·lícules de comèdia... No sé si definir-ho com paròdics, tot i que són paròdies de les pel·lis de policies, de les pel·lis de zombies, però jo crec que també vaig ser una entrevista que li feien, és que ell intenta innovar, no agafar zombies part, una història típica, que pot ser típica de zombies, però et canvia tant el format, el gènere, els personatges, que no acaba sent una paròdia del tot, és una reinversió. A mi què em passa? Veiem abans del programa, abans que tu arribessis francès, em veig el xerrant, però això de aquests comentaris generacionals... Ja, ja, si vinc directament parlada a tu, quan deia que hi ha gent que segurament pensaria que això que fa a veure... Jo tinc la sensació que hi ha un salt generacional, i sobretot que aquesta pel·l... Jo només hi he vist, és de confessar-ho, Scott Pilgrim, i només hi he vist, a més a més, la primera hora i pico, però no he arribat al final. Ja m'estava cansant una mica, o sigui, ja sé de la veritat, i no... Si és Scott Pilgrim, és esbutadora, Scott Pilgrim, no és que et cansi a tu. Jo he interpretat que és una cosa que està molt dissenyada per la generació dels anys 80 i 90. És una cosa que està pensada per gent que jugava amb jocs, que llegeix molt els còmics, que està enficada en aquest món, que li agrada... que utilitzaria molt les tablets, els ordinadors, o els jocs, o els mòbils, i per tant, confesso que jo, que soc més gran, i que soc una altra generació, tot això em costa una mica de pair-ho. Tot perquè tinc la sensació, a un punt de vista, que no vol dir que entenc que la gent jove tot això li agradi molt, que són històries, en el fons, molt simples i molt superficial. O sigui, que no tinc la sensació, jo, personalment, que m'aportin gaire coses. No, aquest director, no. Aquest director, jo, per la conclusió de... Jo no he arribat al final, i, per tant, no... No de veure Scott Pilgrim, que és com la exacerbació que utilitzen en una pel·lícula, no sé si te'l recorda. M'encanta com utilitzen el llenguatge, i com sempre introduïc alguna paraula estranya que la gent en general no coneix, i que hi ha un personal que diu això, què és, i l'altre li explica, i després ho van utilitzar tot. M'encanta això, perquè és agafar el llenguatge i donar-li un valor. Aquest director no és un director d'entreteniment. És el primer que he dit. No és un director només per entretenir a les masses, ni al jovent, ni a la gent que juga videojoc. No, no, no. Jo no he dit això. Jo he dit que està adaptada a la gent jove. Sí, sí, per això. També ens estem basant en Scott Pilgrim... Jo és l'únic que he vist. Jo el que tinc la sensació és que és una cosa friqui feta per gent que és friqui... No, no, no. Descartem-ho, això, completament. Aquest director no. Altres directors que puguis veure, que puguis fer? No. Sí, potser sí. Aquest és un autor. És un tipus que vol explicar història. El que passa és que també vol arribar al públic, perquè el públic que entra després vagi pensant, i sí que vol arribar al públic jove. És un Christopher Nolan de l'humor. És un autor que vol arribar a la massa... Més o menys, més o menys. L'horriba, realment, a la gent? És el que estic dient, que en realitat, Scott Pilgrim és l'exemple perfecte en quin estil seu. Tot i que és una adaptació, és un còmic que ja existeix i que allà el va adaptar... Segons el llegit, està molt fidel al còmic. Sí, és molt fidel. Els dos primers... El respecte molt, que molts els diàlegs i tot això s'han fet del còmic, i que són exactament els mateixos que hi havia al còmic. El còmic d'aquesta estil i d'aquesta manera, que en definitiva, aquest muntatge tan exagerat que hi ha, i tan ràpid i tant d'allò, és del còmic. Això simplement és adaptar el còmic... Scott Pilgrim reconec que no sé exactament què vol explicar. Fa temps que la vaig veure i no sé l'essència. Jo crec que també és el que volgui explicar, sinó també és la forma d'explicar la típica pel·lícula que seria els superherois que has d'anar avançant, has d'anar superant els reptes, com podries. Hi ha històries d'aquestes de la ruta de l'heroi, com Star Wars i això, que és anar superant per aconseguir l'amor de la típica comèdia romàntica, però entren en joc que els superherois no són superherois, són ex-nòvios. Clar, és que són un... La vegada que... Imagina't, la història suposo que recordaràs que ha d'eliminar a 7 nòvios anteriors de la noia per aconseguir-la. I d'alguna manera, és un personatge diferent del món del còmic, que, a sobre, més a més, fan com si superherois volen. Sí, sí. És una pel·lícula... Això és una cosa que vam comentar amb la Lídia, un cop, aquí a la ràdio, que és una pel·lícula de realisme màgic. És d'aquestes pel·lícules que, clar, el còmic no es nota, però en el cine, quan ho adaptes, ho has de fer d'alguna forma, i és aquesta, entre... No és science-ficció, no és fantasia del tot, és aquesta mena de... De reals, però de cop la gent vol, per dir alguna cosa. O la guitarra que toca deixa anar a poders. Perquè això, en realitat, és com una alegoria que utilitzen, però el que li interessa, i ara ja em va venir una miqueta al cap, és explicar la progressió emocional d'un personatge i la maduració personal, també, no? I, llavors, ara em va venir, no la tinc massa fresca, per tant, no puc dir... Mira, a mi, per fer una comparació, una altra directa així, una miqueta més gran, una generació, potser, directament anterior, que també em va sorprendre molt, em van recomanar, una miqueta així, com ara Pol ha recomanat a Edgar Wright, doncs una altra a mi que em va recomanar a Cameron Crowe, que jo no coneixia pràcticament res, i llavors vaig començar a veure les pel·lícules, allò que tens la idea de que... La mente meravellosa, no, no és la mente meravellosa. No, no, no, el Cameron Crowe, no, tu el que saps dir, és el Ron Howard. No, el Ron Howard. Seria el director, no. El Cameron Crowe és el director de Jerry McWyatt, per exemple, que quan tu tens una idea d'un director, no sé, pel que et sona, doncs com també comercial, no? Que veus les pel·lícules i, bueno, serà un passar una estoneta, i te n'adones de que no. De que a cada pel·lícula et explica el mateix, però de maneres diferents, amb personatges diferents. Altres pel·lícules que té el Jerry McWyatt és que, si famosos, per exemple, si recordeu, una pel·lícula fabulosa, també, i quina més em va impressionar a Força de l'Elisabet Town, també, són, doncs, és un director que, si veus 3 o 4 seves, de les més significatives, et passen una mica el mateix, com a mínim, amb una cosa similar a la que m'ha passat amb mi, amb aquest home. En principi, utilitza les claus del cinema comercial, les claus del cinema capitalista, fins i tot, podria dir, no?, és a dir, amb una sèrie d'actors famosos, no tant, l'Edgar Wright, que té el seu equipet, no?, que sempre va en sortint igual, però que vol que la gent pensi en les seves pel·lícules. I jo, en les que he vist seves, que són aquestes de la trilogia, concretament, vaig començar amb un ordre que no era el correcte, però, bueno, tampoc no tenia més importància. Vaig començar veient, ja ho diré, quina? Hot Fas. Sí, aquesta, Hot Fas, que aquí es va dir això d'Arma Fatal, i, a veure, és que vaig quedar impressionant. Vull dir, a veure, aquesta pel·lícula, diguem-ho, jo penso que això es pot dir, i no és explicar res del que passa a la pel·lícula, està fent una reflexió sobre... A veure, el Shyamalan va fer el de Village, el Bosque, és que parla del mateix. Vull dir, com les comunitats es tanquen en si mateixes, i no volen que ningú surti d'allà de cap manera. És Arma Fatal, Arma Fatal. En aquest cas, literalment, no volen que ningú surti del poble, ara que estic ja fent una miqueta d'espoir. Però, bueno, és igual. Tot això t'ho fa a partir d'una història que et va sorprendent a cada moment. Primer és la història d'un superpolicí, un supercop. Sí, però és com que el t'agraden, no? En realitat, no, que li posen més galons, el fan... A priori, quan arriba al poble, que l'envien allà al poble, és com un poble. La reflexió també és molt bona. A part d'aquí, perquè ho estàs fent també, que ens fas quedar malament als altres. Tot la pel·lícula, tot el que explica aquest home, és d'una reflexió molt bona, que per la manera com vivim en aquesta societat, com ens anem relacionant, com no ens interessa una persona que sigui excessivament bona en la seva feina. Per exemple, així comença la pel·lícula, i ho fa una manera briga amb mi. Sí, de fet, sempre agafa personatges que, d'alguna forma o una altra, són perdadors. Encara que inclús ell, com a policia, sigui el que... quan fan la presentació, que és el que volia dir de posar de fons, perquè és una presentació com molt, molt rítmica, molt... Vull dir que és com ha fet de tot inclús, és campió d'escacs i és campió del ciclisme. I és com una presentació molt absurda, però que et remarc un personatge que és molt carac, però això, els dos prins minuts, el tercer minut ja, veus que l'estan enviant allà i dius, va, aquest tio, tot i això, que va ser... no que va ser, sinó que me l'estàs presentant igualment com un perdador. I tota la pel·lícula es veia com evoluciona, com Scott Pilgrim, com... com Zombies Party, sempre hi ha aquests personatges... És una nena de tacte. És més que perdedor, una edatat. És a dir, se surt per sobre. És que el Scott Pilgrim sí que és una edatat total, per exemple. Tots els personatges, Scott Pilgrim, de fet, suposo que et va fer gràcia a la policia vegano. El que era un dels ex-nòvios... És vagant. És vagant. Però s'enfot, s'enfot, jo penso que el director se n'estan fotent dels vegans. Doncs molt malament. Jo li he vist allà. Bueno, jo crec que s'enfot més... no és dels vegans, perquè de fet és el personatge que té més potents, és el personatge que té... que és com un deu, no? És un deu, però que... El que s'enfot, jo crec que s'enfot bastant, és que ell, quan li dona el got de llet, i el tio diu... que l'enganya, i li dona llet de vac, i li entra la policia que li raonen els poders. I li diu, clar, és l'estratx 3, és l'estratx de soja, però després un helado que té... I pollo. Ell ens diu, el pollo no és vegano. I llavors això es diu allà mateix, i dius, quins són els de postureo, però allò quan... quan estic a casa sol, em menjo el que sigui. Entrapar vegetal de... Aquesta és la crítica més carrera, és una cosa del que vam fer vegancer nosaltres. Exacte, exacte. Fergat, producció, producció. Jo he de tornar a veure Scott Piglin. Estic decidit, però quan la vaig veure, clar, no la vaig veure amb aquestes clau. La vaig veure que una pel·lícula m'havien recomanat, la vaig veure molt espectacular, em va cansar. Ho reconec, igual que li he basat al Joan, perquè ja veus que anirà més, que no paren cap moment i que... Però, esclar, estem parlant d'una pel·lícula que... Clar, és clar, aquesta és la intenció. Era fer la mezcla d'entre videojoc, còmic, la cultura que està més pop des de l'80-90, que és el que deia. Jo faria així saber, per exemple, jo li volia convèncer que no m'hi he aconseguit, però suposo que més de la més de la que aconseguiré, que el meu fill veiés la pel·lícula. Perquè, clar, ell té 15 anys, però potser és massa jove encara, però està ficat en aquest món, que és el teu, que és el vostre, la vostra generació. Que no és el meu, és a dir, jo no he jugat, que em deia abans, ni amb els mòbils, ni amb els jocs, i, en canvi, ell sí, ho està fent ara. Però no m'hi he aconseguit. Per tant, em faria gràcies a veure... La resposta, perquè tinc la sensació, en tota la sensació que tinc, és que està tota ella dissenyada per aquest tipus de públic. És a dir, i que no... I que no té en compte l'altre públic, el qual, a la millor, no hi arribes. Jo no entens, o sigui... Per tant, no ho sé, estic amb... Si no hi puc arribar al final, us escoltaré per això, escoltar-us i tenir en compte el que dieu. Però sí que és veritat que una de les coses que volia estar en aquest programa sota, és una mica entre cometes l'evolució del cine de comèdia, si es pot dir així, però respecte els formats, és a dir, per ser ràpids, però, per exemple, els inicis del cinema, quan es feia comèdia, era molt l'herència del teatre, per exemple. Era la càmera, no deixa de ser un petit ull, que és el que et permet, que no estic a un teatre, és a dir, m'ho gravo i ja està. Llavors, sí que és veritat que a partir del muntatge rus i de l'efecte coletxof, això ho va aprofitar, potser, gent com Xapli i no Basterkitton, que fèiem la comèdia aquesta, de l'efecte... Acción reacción, no? Faig algo i això té una conseqüència. Aquest era l'humor slàbstic, que es coneixia una mica. Llavors, després... Anam fent sals, eh? Sí, molt interessant, molt interessant. Però, per exemple, la Bodialen, la comèdia Bodialen és una comèdia de personatge de diàleg. És una comèdia que, inclús, es pot representar perfectament a un teatre. Són comèdies que són... Començant Man's Marks. Sí, clar, però... Els Man's Marks segueixen... Sí, sí, és teatre, vull dir. I inclús diria que Montipaiton també, Montipaiton, el Flying Circus i tot el que han fet, és molt teatral, és molt... No és cinematogràfic, són obres de teatre, pràcticament, que es basen en comèdia de diàleg. Però després, per exemple, en qüestió de sèries, quan arriben les sitcoms, tornem aquest. Si Bodialen ho havia portat una mica també en temes de... la tele del cine, per dir alguna cosa, les sitcoms més al revés, era tornar al teatre, aquest des del format més actual de cometes, de sitcom de frems, o aquestes sitcoms, que era algú de teatre també, són inclús es pot representar perfectament Big Bang Theory en teatre, perquè sempre són els mateixos. Llavors, arriba també uns formats que són els més trencats, potser considero, d'en gènere de comèdia, que és el fals documental, que va trencar molt, el gènere de The Office, per exemple, en anglès, Modern Family, per exemple. En tot aquest gènere de sèries van trencar aquesta quarta paret de tele, que és el més curiós. El cine sí que molts cops han intentat trencar la quarta paret i ha mirat a càmera i tot, però a la tele era algun, molt estrany, i era el comèdia de lo trist, és a dir, de que poden mirar càmeres i ho visc mai a aquestes sèries de The Office o Modern Family, que són aquestes comèdies de... Ara, per exemple, jo estic veient una sèrie de... Un dels protagonistes del Michael Cera, del 2003, que es diu Arrested Development, que s'entra molt en això, en l'opatètic, en aquest... És en aquestes comèdies que fa el Ricky Gerrard amb The Office o Extras, que són la comèdia de... Hòstia, algú no em sembla bé, miro càmera i et miro tu espectador de... Hòstia, en sèrio, m'està passant això. És la comèdia de la quarta paret, podríem dir, això de dir, hòstia. I després entra, que aquest sí que n'ha veureu vist bastantes, que jo crec que també va marcar molt una comèdia que hi ha aquí, més cinematogràfica, perquè es basava molt en el... en el tipus de muntatge amb bromes visuals que són el que es considera el trio Faf, no? El Stacker i l'Abraham. Sí, vam parlar aquí també. Sí, de Terza Como Puedes, del Hot Shots i tot aquest. I aquí entrava una comèdia que potser era més el... Això, l'art visual, no?, l'art visual de tenir bromes, els diàlegs tenir bromes, en primer pla i inclús en segon pla. Sí, sí, és molt... M'he explicat com s'ha fet la escena, perquè tu sàpigues... És un estil molt diferent, perquè també hi ha molts tipus d'humor diferents, però entre l'estil budialen i l'estil Hot Shots, que és un humor molt cinematogràfic, és a dir, buscar la broma en el llenguatge, precisament el que dius tu, i per això molts cops acaben sent paròdia. I llavors, després, entre el Gare Ride, que jo crec que aquest és el que ha englobat perfectament en el cine, entre com ets l'eslàbstic, que també n'hi ha molt, l'humor d'acció, que a vegades també ho feia ja, quitzant, per exemple, o l'humor ja de diàlegs, i això del muntatge, el que ha portat aquest director és el muntatge. Una persona que hi ha des de guió, perquè també els fa ell, pensi en un muntatge com... Qui pot arribar a pensar com queda escop pilgrim? Perquè escop pilgrim, una cosa és muntar, per exemple, l'última de Mad Max, que és una pel·li que precisament l'heu vist, perquè llavors el ritme, si et queixaves d'escop pilgrim, està del mateix nivell. Jo no em queixo del... No, m'ho vull dir, que em refes. Em refes jo que el som avui ha parlat, que jo et volia veure aquesta, que és el que feia de la Xarin Tarón. Perquè em semblava que ara vaig veure un trailer i vaig pensar, de muntatge això és extraordinari. Per tant, a mi no em molesta si té ritme. El que passa és que, per exemple, d'aquestes rapases em sembla molt interessant que has fet de la comèdia a nivell de la història del cine. Jo em quedo, en el fons em quedo, em quedo amb Xaplín i em quedo amb Vostre Kitton. És a dir, jo, quan a mi, el Vostre Kitton o el Xaplín, en moltes pel·lícules em fan riure, i no solament em fan riure així que em poden fer plorar. I en canvi, jo estava veient això i és veritat que de muntatge és original i té moltes coses originals i que és molt ràpid i és molt... Però jo ho confesso que no és ric. Clar, però aquí estem parlant i jo us deia com a referent jo aquest estil, però com a contingut, com a pel·lícula és la seva, entre cometes, comèdia juvenil. Sí que és veritat que és molt generacional. Ara, si veus la trilogia, veuries que... A veure, també, no és tan bé. És que en realitat és per públic adult, tot i que la joventut... Jo crec que la joventut es queda potser amb els continguts dels diàlegs, però també amb un muntatge que no es veu, és que aquests muntatges, l'ha imitat molt, com qui imita, o és Anderson, amb l'art o amb els personatges, o qui imita Scorsese, però... Però ell, en qüestió de muntatge, jo crec que aquí ha donat un pas bastant important, que és un muntatge integrat ja des del guió. Potser és algo que és molt, molt complicat. Doncs escòpia grim, sí que és veritat, que també l'està inspirat en un còmic. Llavors, jo crec que agafa aquesta bastant també juvenil, però, per exemple, el muntatge arma fatal... O sigui, jo crec que una de les coses més importants de tota la trilogia que té és les elipsis. L'ús de les elipsis, de com apresenta un personatge d'anar d'un poble a un altre, que és amb quatre plans repetits molt ràpids, i tot el presenta allà. Són pel·lícules que poden donar dos hores, però que sense aquest muntatge perfectament podrien durar quatre. O sigui, aquest muntatge tan frenètic, el que et permet és sintetitzar la idea del que vols transmetre, però sense que sigui... És a dir, et qués l'essència, no cal el contingut de vegades d'aquestes... d'això, no?, d'un personatge que ha d'anar d'un poble a un altre, i et fan sempre les pel·lis, els típics plans d'alicòpter, del cotxe amb una música, potser així, més o menys alegre, va seguint el cotxe, va passant per allò, no el típic road movie, aquest personatge i aquest director et fa unes elipsis bestials, inclús de tall. D'aquestes d'això, és que és molt difícil, en realitat, parlar d'algú com Edgar Wright a la ràdio, perquè no puc ensenyar cap mena d'imatge, perquè és molt de muntatge. És molt visual. Per exemple, ho treballa molt bé amb la definició de la cotidianitat, amb aquests plans ràpids. A mi m'ha recordat molt el que fa Daryl Aronowski, arregint per un somni, allò de fer que... Sí, el de la Xeringa. El de la Xeringa, en aquest cas, és un èxit pel tema dels serveis. Amb les serveis, però també, com va el laveu per rentar-se a la cara, per netejar-se, això crec que és això no de dets, perdoneu els títols. Jo ja estic absolutament fart. Torn de dets, que és un títol... És un bon joc de paraules, que passa francès. Si els espectadors no saben en inglés o no han vist el ple de la manglès, no seran d'aquestes paraules. Però després deixen molts títols, no es toquen. Però és curiós... M'he entrat en compte una mica que els uïdors s'entenguin de quina pel·li que estem parlant. No, no, no ho dic per nosaltres, ho dic per els pares que es dediquen a fer això. Són visparts. Sí, però més va ser curiós, perquè Edgar Wright com va saber que sabia tota la vida d'Espanya com a fombis partis. Sí, li va agradar. Li va agradar i surt. No sé si l'has vist, però ho has vist. Arma fatal és la segona part. Ells estan mirant la tele com un cameo d'aquestes... Va fer gràcia els títols. Això no és d'edet, es fa molt això. Jo, Joan, que t'ho deies de recomanar el teu fill, jo crec, no sé pel que pensa, recomanaria el teu fill que veies més aviat. Això no és d'edet. Perquè allà també el tema de... Són visparts i la primera de la televisió. Sí, té molta importància el tema dels videojocs també. Concretament hi ha un personatge que està completament ficat en el món del videojoc i no fa res més, li parlen els altres i és capaç d'anar seguint. I la reflexió que es fa sobre el tema... Aquesta pel·lícula té una màgia, té una màgia molt especial. A mi el que també m'ha semblat és que el que he volgut fer el... El nom surat... No, no, aquest director, sinó el director de Mars Attack... El director... El Tim Burton. A mi m'ha fet pensar en Tim Burton. Jo penso que aquest director aconsegueix el que a Tim Burton se li va una miqueta l'au, ja? El que li interessa. A Mars Attack, per exemple, té una primera part, la pel·lícula de Mars Attack, que seria això i després de cop canvia però per al nord. Tim Burton per al nord, ja no sap de què està parlant. En canvi, aquest director agafa i fa aquest canvi brutal d'una cosa a l'altra. Això no és de dèdia, és a dir, zombis partis, ja que li agrada el director, vol dir que zombis partis, comença d'una manera en la qual tu estàs veient com en la vida quotidiana que va així caminant, que no sap de allò, en l'autobús tothom és la mitja dormit, ho fa un retrat de la quotidianitat brutal, el que per a d'esquerres es converteixen en zombis reals, la gent i els veus allà i el que surt del matí per comprar un corneto i una beguda d'un altre tipus no se n'adona de que hi ha zombis, perquè com que cada dia els veu igual, no se n'adona, per cert, que hi ha dos plans sequències magistral, dir quan surt de la casa, que va fins al supermercat aquell i després l'altra vegada, quan ho repeteix, que ens supeguen la mateixa vorera, que tu ja veus que cada vegada li passa el mateix, és impressionant, el que tu dius està tan ben pensat tot, perquè allò porti a l'espectador a repetir la mateixa escena, però saps que tot ha canviat i és que està tot ple de zombis, Joan, és clar que està a les de veure, està tot ple en aquell moment, però no se n'adona perquè... Jo crec que quan veus la primera, quan veus zombis partis, és com que no tenen una correlació directa, és a dir, no són pel·lícules però a la segona plantita primera tot i que té molts moments de gastre corrents entre el tema de la tanca, per exemple, la tanca va ser... Sempre hi ha un personatge que intenta escapar per una tanca i la tanca es trenca, i és un moment molt absurd, molt làbstic, però que l'han repetit a les tres pel·lis i evidentment també el tema dels actors de Simon Peckin i Fros, que són els dos, ja, que són els que sempre surten a les seves pel·lis, però a part és el tema del cornet. Jo crec que és una cosa que més és que realment ho van proposar el rodatge, però perquè li van iaus menjar el cornet però no era un pro-placement en si, no era allò que els paguéssim exactament, no? Però... però en una entrevista que els van fer van dir, ah, i això, sortirà a totes les teves pel·lis i el tio va dir, sí, i m'he puntat la frase perquè em feia molta gràcia, que deia, en una entrevista que li feien això del cornet, i ell va dir, sí, va ser com la trilogia de los tres colores de Kielowski, però com tres sabores. Llavors, les tres pel·lis, perquè les tres pel·lis han intentat buscar, però per en fotres de la crítica, un sentit als cornetes. Llavors, la primera pel·li és vermell pels tombis, a la segona és blau pels polis, i a la tercera és verpa pels aquests amena de tombis, d'aliens fíborgs. Que hauria de ser blanc, que acabem de seguir la trilogia de Kielowski, però, bueno, aquí ja són sabores. Però aquesta referència no és cap tonteria, perquè aquest home, com el que jo crec que fan les persones que tenen un seguiment del que és el cinema, una rémora, que tenen un munt de coneixement, doncs és aprofitar tot el que saben. I utilitzar-lo, en aquest cas, per fer com una referència tan absurda, en principi, per ell conèixer qui és l'Obsky, la trilogia, i la prota aprofitar en qualsevol moment per a algun determinat aspecte per a una altra. Si anem mirant les seves pel·lícules, anem veient referències a tot això. A mi m'ha encantat. Jo reconec que m'ha encantat donar-me, jo no soc tan poc de la... Potser soc d'una generació intermitja, entre la gent que jo... que ha vist més cinema d'autor i la gent que ha jugat als videojocs, però jo crec que val molt la pena. Val molt la pena no quedar-se només en una etapa, no? Potser sí que és veritat que és un referent més d'un actiu i molt de muntatge seu, però el contingut en sí, la història que tracta és molt basat en la comèdia juvenil, que sempre s'ha cultivat en cinema. És una trama molt simple, que és per seguir la noia. De fet, totes les seves trames perteixen d'un fet... No dir potser simple, però potser és molt típic. El policia, que és un màquina, que es treix la típica pel·li de badicops, dels companys polis, o el noi que ha de aconseguir la noia. Jo crec que els punts de partida que són a vegades també es fan les grans pel·lis, un punt de partida molt simple i aquí ja s'ha d'envalor. Recomanem el Joan, que vegi les altres, que no es quedi només a M.Pilgrín com a equivalena, perquè estem acabant, que era un minutet i molt poc. Per mi un plaer haver vist aquestes pel·lícules que també em va cansar molt la pel·lícula. Però ara ja que conec una mica més el director, a veure què passa. La setmana que ve parlarem de la pel·lícula del mes i farem el rei Borny, que el pol, i això pot ser un aconseguitant, però moltes coses que recomanes, ja has vist que jo el recomano també, per exemple, la de persona a nit divendres, em va encantant, em sembla una extraordinària pel·lícula recomanable, i penso que aquesta, el rei Borny, ha de ser una pel·lícula molt interessant. El rei Tuerto també, i la de la pel·lícula. La pel·lícula de la pel·lícula.