CsC 07/06/16 - Comentaris de cine ('Nuestros amantes', 'True grit'...) + El rei borni / Film del mes

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit, ja som un dimarts més aquí, disposats a parlar de cine, de les coses que hem vist, de les coses que recomanem. Hem vist quines coses es recomanen, que es creuen que val la pena de veure. Us quedeu aquí darrere o vindreu aquí davant? No és perquè estan darrere... Si comencem a parlar, podem fer-ho d'aquesta manera. Ells estan darrere les vidres, intentant controlar el sol, la qualitat, els micròfons... Heu vist coses noves? Sí, jo vaig anar a veure la Nuestra Semantes. Explica-les. És una comèdia romàntica, intenta ser una mica diferent. Primer començaré del mi Àngel Lamata, i són les actuacions que jo crec que també estan estalars, de l'Eduardo Noriega, Michel Gené, Felé Martínez, de Maés a la Mancaiga Vino Diego, com a destacats. Que vindrien a ser una mica la història de dues persones que es troben de forma casual a una biblioteca, i com desenvolupen una mena de relació, però molt diferent a la que tenien amb les seves parelles, que són com les parelles que tenien més distància, que ja ho han deixat. M'agrada molt Pol i Joan, estem aquí els tres, el moment. M'agrada molt com defineix la pel·lícula David Thomas, que diu que és una comèdia semàntica. M'encanta, m'encanta. Quan la vam veure, vam aprofitar per entrevistar el director, i quan ho parlàvem ell deia que, com a inspiració, ja es nota bastant com veus la pel·lícula, com a inspiració hi ha molt el cinema de la comèdia, el diàleg de Baudiale, que precisament la sàpiga s'ha de parlar amb de la comèdia, doncs és una comèdia que sí que absorbeix bastant aquest tipus d'humor. Diguem-li intel·ligent, però que són converses de tema meva, que un personatge diu una frase i l'altre li retorna amb cert sarcasme. És una pel·lícula molt que els dos personatges protagonistes, el Noriega i la Genè, són personatges que jo crec que, com que ho han passat malament amb les seves parelles, ja no aquest punt de fred, sinó el punt de... això, irònics, sarcàstics entre ells. Doncs arriba un punt que jo crec que la comèdia és bona, perquè és molt diferent a les típiques comèdies romàntiques que estem acostumats, tot i que potser és una mica irregular durant tota la pel·lícula. Hi havia un moment que dius que m'estàs explicant tot el rato el mateix, i no sé jo si aguantar una pel·lícula durant quasi una hora i tres quarts. Però era una proposta interessant. A part que comença amb una estètica molt diferent, que tampoc aguanta durant tota la pel·lícula, però que era, no sé si heu vist la de... Requisitors passen a una persona normal. Sí, jo sí. Una estètica així, una mica d'imatges de textos sobreposats, i ser una mica... A mi aquesta pel·lícula, requisitors, va ser una excel·lent pel·lícula, és a dir, la primera pel·lícula. Sí, sí, sí, sí. Si a més... És millor que aquesta o és igual o... Són molt diferents, jo crec, perquè... Les dues van anar malaga, el que passa és que, per exemple, requisitors sí que es van d'opremi. Però fa dos anys de requisitors... Sí, va guanyar, va guanyar. Va guanyar, va guanyar. És una proposta a requisitors diferent en quan el cinema espanyol, però una proposta bastant semblant-la podem trobar aquí, també. És un joc estètic, és un joc de plans, és un joc de interpretacions. De fet, requisitors juguen molt en unes interpretacions bastant tretes. I Barcelona i Divert no serien també la mateixa línia? No, perquè Barcelona i Divert jugarien més en el... Precisament en el blockbuster, no? En el blockbuster americà, que podria ser l'ofactual i... que és la base, una mica, que té el Dani de la òrden. El que passa és que requisitors sí que juguen més a aquesta estètica, que també hi ha una pel·lipatge perquè es diu, jo veia la locada, que la vaig aguantar fa temps aquí, que és una noia que té un bloc i va explicar la seva trajectòria des que, diguéssim, descobreix el sexe i això, ho fan tot en una pel·lícula, com que és de blocks, ho fan a partir de superposició. O sigui, tot un llenguatge més poc. Una mica, perquè els ullens que ens estan escoltant, potser no saben quan dius blocks què vols dir, exactament. Millor que ho expliquis, perquè... Quan dic, perdona? Blocs. Blockbuster. Ah, blockbuster. Jo tenia... A la moment que es diu blockbuster, potser s'ha dit blocks i tal. Vull dir que penso que els nostres uïdors, com que no són tan... Escolta, abans que ho expliqui el pola això que dius, està molt bé sempre a fer una mica de semàntica, eh? Sí, de cinema. M'he vingut aquí, eh? Fa molt de temps que no estava aquí. Hola, pol, què tal? Sí, sí, estic jo al darrere de les vidres. No, que és a redirar les vidres, etcètera. Tenim el pol, com sé que no era habitual, i en canvi, el francès, que sempre està a redirar les vidres, controlant-ho tot allà... Avui està lliure. Ara portaré gaspacho i tot. Portes amore i tant de poles. Perquè estic feliç d'estar amb el pol, allà. Si vols fer-se amb l'entrada habitual, et porto el pol. Si vols fer-se amb l'entrada habitual, doncs sempre farem 3 o 2 parts, bàsicament, en aquest programa. Una primera part que parlaríem... No sé si el germà vindrà, suposo que sí, o la Carme, en principi, no podia venir. No sé que última hora ho hagi reglat, no podia venir. I des de Berlín, l'Antoni Villarón em diu que està superocupat i que tampoc estarà que té feina a Berlín i que està ben bé que ja vindrà un altre dia. Per tant, com sempre, farem dos parts, bàsicament, del programa. Una primera part que farem aquests comentaris que ja havia començat a fer a través del pol. És a dir, les pel·lícules que hem vist, les pel·lícules que en principi són interessants, etcètera, etcètera. I una segona part, que avui tocaria la pel·lícula del mes, que no l'havíem vist pràcticament, només ens hem d'alguna persona. A més, no l'havíem vist. Ens vau sugerir, algú va sugerir la pel·lícula que es diu el rei Borny. I l'hem vist, hem fet els 10. L'he vist, l'he vist. I a llavors, la segona part del programa, intentaríem comentar aquesta pel·lícula extensament, pròs i contres que tingui, avantatges, inconvenients, etcètera. Però tornem una mica el que estàvem parlant, que era la comparació entre les ducas que més o menys ha citat. Més que res, com per dir algo, dos pel·lícules no semblants en quan ha tot contingut, sinó, potser, en que són les pel·lícules espanyoles, que parlen sobre una relació amorosa entre les persones que, a priori, són molt diferents del que es presenta a la societat de normal. És a dir, a requisitos eren dues persones que elles mateixes hi identificaven com a... com a paris socials, com a... Com a marginats. I per això els complementaven tot i que des del primer moment ja veus per on va la història i tampoc et sorprèn. I el... És més la forma, més que el contingut, no? És la pel·lícula aquesta, el que juga, la requisitos, juga amb la forma. Com t'expres a tot això? La requisitos és la anterior, la dada, però tu vols dir no? Jo dic, no, no, no. És a dir, requisitos, a veure, pot tenir un bon guió, un bon diàleg, però que juga molt amb la forma. És a dir, juga amb que sempre les persones que van mor a Espanya s'han tractat d'una forma i aquesta va intentar fer una cosa que es porta molt a fora, en realitat, a fora, si en Europeu, per exemple, però que no s'havia dut aquí, potser, encara tant com a... com a algo comercial. Llavors, a Nuestros Amantes, sí que juga bastant, en que també són dos personatges que són això, no? Com, en recometes, no del tot inadaptats, perquè no deixa de ser dos personatges que... que el director justifica més les ses accions per taranches que, en el seu moment, van patir amb les seves relacions. Llavors, això el justifica. No és ben bé com l'altre pel·lícula. Llavors, aquí també, a partir d'això, es crea aquesta comèdia, que dius tu, francès, de la comèdia semàntica, no? Que és com una comèdia basada 100% en jocs de paraules o en aquestes anaves tornades de diàlegs de... Una cosa que podríem trobar, a veure, més a la lleugera, però que podíem trobar els cinemals dels hermanos Marx, per exemple, aquests diàlegs de... Aquestes redundàncies absurdes, això, es basa molt en això. Ens hem quedat pedales més pendents per aclarir en els nostres oïdors didàcticament, perquè ho entenguin. El blockbusters és el que es considerava. De fet, els primers blockbusters considerats així, com a tal, podrien ser ja Tiburón o Star Wars, que són les dos primeres pel·lícules que van generar una tequilla més... Merchant Dicing, això és el que defineix més un blockbuster. Un blockbuster serien les típiques pel·lícules ara mateix de superherois, coses que generin diners en tequilla, expectació a les xes socials i, a l'hora, també que facin marcat fora de les sales de cinema. I tu per què relacionaves amb aquestes pel·lícules? Perquè, per exemple, les comèdies romàntiques sempre ha sigut, per norma general, un gènere del blockbuster de cinema comercial en el sentit de que agafes la... Tu i jo? Sí, però agafaves... Hi ha moltes comèdies que s'estrenen cada setmana de romàntiques que sempre acaben així, no? Però hi havia l'època de Tienes un e-mail o hi havia l'època... Hi ha hagut moltes èpoques i una era de Love Actory, que eren aquestes històries que es van fer moltes pel·lícules de històries paralelles, de molts tipus de relacions humans basades molts cops en l'amor. Llavors, a partir d'aquí, a partir d'un hit, d'entre cometes així, doncs també s'agafa aquí a Espanya i, per exemple, Dani de Bordem fa la seva versió personal de les Barcelona. Dit d'una altra manera, seria un producte, una pel·lícula feta per cridar l'atenció al màxim nombre de gent possible. Una traducció més o menys correcta seria un reventador de taquilles. Blockbuster, no? Per exemple, hi ha personatges que... perquè sempre el Blockbuster s'ha associat a la forma, que tot sigui molt grandil·locament, molt espectacular, o molt per masses, el que es diu el cinema de masses, però després hi ha autors entre cometes que han apropat la figura del Blockbuster, per exemple, un del que encara es considera autor i que tot i així fa Blockbusters en aquest sentit seria Christopher Nolan, que és algú que ha apropat un cinema molt pocomarcial, és a dir, molt metafísic, molt de contingut de personatge a un públic de masses com podia ser ja, amb el Batman, no podia ser. O sigui, s'han dinsat i ara ja, des que... ha creat marca, des que hi ha gairebé Memento, i tot aquestes pel·lícules ja... Jo, de les maneres, em costa una mica, sincerament, és a dir, potser per la meva biografia ja, doncs ja sé el que jo tinc per uns anyets i, doncs, acumulo la meva proximitat de la bellesa, o dintre de la bellesa, no sé, bellesa de dat, em costa una mica identificar... Blockbusters identifico, o sigui, no sé, en Pulp Fiction, o identifico... Ostres, veus? Precisament un Blockbusters. Si Tarantino té també, com Nolan, aquest aspecte de que és tan un cinema autós, o a dir, o t'agrada, o a l'òdies, no hi ha un punt mig de dir, és una pel·li per passar l'estona. Posem algun exemple clàssic. Blockbusters seria Benur, per exemple. Bueno, Benur m'encaixa. Dintre del cinema, clàssic. Dintre del cinema, clàssic, per exemple, també, jo ara m'ha dit... No, Pulp Fiction m'he equivocat, jo volia dir la primera que has dit Tiberon. Tiberon és la pediga pel·lícula... Sí, d'entretaniment. Jo tinc la sensació que requisitors per a ser una persona normal va més enllà d'això. És a dir, jo concretament la trobo d'una excel·lent pel·lícula, una pel·lícula molt treballat, molt elaborat, que són consistent, no juguen amb els efectes d'aquests que seria Tiberon. Clar, clar, exacte. Per això dic que no em fixaven que fos un blockbuster, evidentment, requisitors. Estava dient que gènere's, pel·lícules com Love Actualy, que sí que van ser un blockbuster en el seu moment, s'ha apropat aquí a Espanya, com que tu em preguntes les Barcelona si era el mateix. Les Barcelona, ni d'estiu ni de verd, són pel·lícules que tenen una estructura i un guió basat en diàlegs i situacions, com la típica comedia romàntica, l'única amb el seu estil propi del Dani. De diferents exemples, són casos diferents de diversos personatges que els troben en situacions diferents, de fet, són una parella de lesbianes, un senyor que busca la seva mort de la seva vida, etc. Però que és vellat que això és Love Actualy, és a dir, és a dir, l'estructura, però que és una estructura que s'ha repetit moltíssimes vegades, és a dir, que no crec que sigui exclusiu dels blockbusters, és a dir... No, però és... Una cosa és el contingut, la típica comedia romàntica, com ho portes, i altres, la forma, que sempre ho diem. L'equilibri de l'equilibri. Clar, però perquè Benur és una pel·lícula que s'anava a ser el més espectacular que puguis trobar i t'hi burro en presidament també. No té res d'això, no té res de Love Actualy, no té històries separades, sinó que és una història... Clar, jo el que no estic definint és que els blockbusters siguin només comèdia romàntica, jo estic dient que és un cinema de masses, que no vol dir que sigui dolent, sinó que el cinema que les productores ja aposta... És que jo no tinc clar que la comèdia romàntica sigui una cosa de tantes masses. Quina és la pel·lícula tan massina? Crepuscula. Quina? Crepuscula. Clar, totes les jocs i l'ambre. Crepuscula, les masses de jovenets. Bueno, però és que... Però hi ha masses de jovenins, enormes, que van haver-lo... Des de molts anys, el cinema que més s'ha consumit era el de les joves, perquè són els joves també molts coses que van al cinema. No, però el que sigui jo. El que hauria de ser una nitos, seria un blockbuster. Va ser un èxit brutal. Un blockbuster no estem parlant que hagi de ser un èxit rotund. Precisament per això molts cops les productores han fet fallida en pel·lícules, per exemple, estiguin amb el cap... No, per exemple, eren pel·lícules molt grosses que després potser en taquilla van punxar lo suficient com per qui es consideressin que va a punxar. O com la que parlàvem l'altre dia. Arma fatal va costar uns 7 o 8 milions. És que el pel·líumen va costar 85 milions. Què passa? Una pel·lícula com aquesta que potser per les productores havia de ser un blockbuster, com a tal. Un èxit de masses, per el que sigui del contingut, per tots els diners que van donar i no va arribar ni a la meitat. O sigui, un blockbuster s'hauria aconseguit un cinema comercial de masses. És una aposta. És una aposta que hauria de ser segura. Un Warcraft, per entendre de la pel·lícula que s'ha estrenat aquesta setmana. Una pel·lícula que està feta perquè vagi a veure-la tot el món possible, tota la gent que ha jugat aquest vídeo. Però clar, jo tinc la sensació. És una sensació molt des de fora, perquè no l'he vist aquesta ni allò millor. Jo he vist, no ho sé, Tivorón, Benur i totes aquestes grans pel·lícules que van ser en el seu moment aquest concepte de blockbuster que no acabo de quadrar bé. No sé quines sols podria aplicar i no es podria aplicar. Però el que jo estic suggerint és que requisitos pasen per exemple a una persona normal en concret. És una pel·lícula que jo no la definiria com res de tot això. Exacte, per això estic dient que intenta fugir de la... Per exemple, ni que sigui de la narració estètica de pel·lícules. És com dir a Mellin és un blockbuster. Que ja s'intentava fer amb una predisposició d'autor que era com molt... És a dir, una estètica molt marcada. Normalment, per això diem que Kiki trenca bastant amb una estructura de històries pel·lícules. Com s'ha vist sempre a Espanya, en reflexió. I una pel·lícula, el més complex encara, Joan, és que una pel·lícula que no està feta com a blockbuster pot convertir-se en un blockbuster. Perquè pot ser una d'allò que ja veurà... Un blockbuster... Un blockbuster és un... La pel·lícula com Tiburó va ser un èxit ja ho tenim tots clar. La pel·lícula com Benur va ser un èxit va entrar-hi tots clar. A mi blockbuster ens hem de complicar les coses. I a més és com una cosa que costa, no? La pregunta seria, un blockbuster és un blockbuster? No, és que jo... No sé, és a dir, em costa aplicar... Són conceptes que utilitza la indústria. Un blockbuster seria un reventador de taquilles, però hi ha de per si. Tu abans ja ho pots saber, perquè si no, les productors no deixen els diners. És a dir, un blockbuster en si és dir, el llibre en suec que ha triomfat que és un èxit de masses que s'ha venut... Exactament. Doncs potser ho adapten els suecs i fan una pel·lícula més de l'estil autor, però després agafen Daniel Craig, agafen la versió americana i fan el seu propi blockbuster, perquè saben que aquesta història vendrà il·lumatés i el mateix en crepuscul. Però tu acompanyes la pel·lícula de la versió suec i és molt més bona la versió suec que la versió americana. Clar, és que jo no estic... És més el contingut de quina... De cara, quan parlem de conceptes d'aquest, si no us declarim, pot quedar perdudes. Intentar simplement... M'assem el que hem intentat definir. I a part un blog... que també hem preguntat... Un blog, no? No, un blog. Un blog de... Una web. Un diari. Un diari personal. Fins aquí arribem. Bueno, tenim aquí que ens ha arribat el senyor Jaume, que també has vist pel·lícules o no? O és el que és? Explica'ns algunes les coses que has vist. No sé si em teniu, no ho sé. Que no sé si em teniu. Acabo d'arribar i això vol dir que... Que t'estava situant. Sí, una mica fora. Bé, sí, jo he vist la pel·lícula aquesta de Fátima, que amb la veritat molt agradable. L'has vist? No, no, encara. No ho sé, m'ha semblat molt viva, molt moderna fins i tot. Encara que el cinema francès potser no se li dona massa. Això, almenys, és la meva impressió. El contrari, tinc una sensació darrerament que el cinema francès està fent coses aportacions molt, molt interessants. Sí, però potser no en el sentit aquest que jo esmentava. De sortir del classicisme i tal. Llavors, la veritat és que a mi em va agradar molt. Una mica el que deies fa una estona quan hi ha arribat, que són pel·lícules ben treballades, que es dirigeixen bé, però que té tot un panorama, que diria jo, o sigui, tot una estètica, que veu molt del que ja coneixem. En tot cas, el que sí que és novatós és tot el que és l'argumentari. Tot l'argumentació que tampoc és massa nova, però que el que sí que és nou és la manera de tractar-ho des del punt de vista argumental. Aquesta protagonista, la protagonista de la pel·lícula, que ens arriba del Marroc, perdó, a França, però que podria arribar aquí, evidentment. I el... Vè amb la... Vè amb la motxila, que diem això, quantes vegades ho hem esmentat. Llavors, aquesta motxila, són un seguit de valors, uns hàbits, aquests hàbits no contemplen la burga, però sí anar com mínimament disfressada. I automàticament, ve, vull dir, ve amb les seves dues filles, que tenen, aproximadament, entre 17 i 14 anys, no? I llavors, aquestes filles, lògicament, amb el pas aquest, de sortir d'un país, com és el seu, i anar per un altre país, que és com Hollywood, per dir-ho d'una manera, no? Doncs esclar, vull dir, l'enlluardament es produeix. Això està molt ben... està molt ben aconseguit. I llavors, fins arribar a un final, un moment de tòpic, per arribar a un final, que en definitiva conformen tota una trajectòria en tots els seus inconvenients, tot el que tu vulguis, que tampoc te'ls amaga, però que dius que ara em diu aquí tinc pasta per pensar, no? I en definitiva, per formar-te tu mateix. Em va agradar moltíssim, la veritat. Molt bé. La ha deixat molt bé, la crítica. Jo no l'he vista, però... Tu, Francesc, has vist alguna cosa o Paul, ho he vist alguna altra cosa? No, no estan aquí. No estan aquí, estan... Perdona, perdona, amb l'especte dels tècnics. Estan intentant controlar l'especte dels tècnics. Preguntava, preguntava, si heu vist alguna altra cosa, tant la Francesc, com tu, que vulguem comentar pels uïdos. Jo vaig anar a veure el dissabte al rei bòrnic, en els deures, per tant... Jo també ho he fet, però per això, que en parlarem després, hi ha alguna altra cosa que m'ha agradat una vez alguna altra, jaume. Bé, jo el que vaig tenir va ser una sorpresa molt agradable per segona o tercera vegada, i em sembla que ja l'he vist tres vegades, la pel·lícula Valor de l'Ei. Està els germans coin. La veritat és que em va tornar a entusiasmar, perquè com que ja saps la història, llavors estàs més... I fixes en coses que no t'hi havies fixat abans. Estàs més pendent de com està fet, que escoltes més la música i tal, la veritat em va agradar moltíssim. Aquesta vegada, què et va cridar l'atenció? Sí, molt estètica, no? De la manera que roda, per exemple, a la part final, quan... quan ell porta amb ella, que porta una picada de serp, amb el cavall de la manera que les gota, que això els germans coin, el tenen jugant en la moralitat de l'espectador, no? I després de la manera que aquell cavall cau fantàstic, com si fos... com si fos un pitella, no? Vull dir, amb una negra o esgarifant, i amb... i amb tons blancs, com si fos un ratlle, em va semblar extraordinari. La música també, però és que és una pel·lícula que penso que explica molt bé, des d'avui, el que... el que va ser el western, i que no havia explicat els clàssics, almenys amb el contingut que ho explica, perquè el John White, ja tots ho sabem, perquè aquesta va ser una pel·lícula que la va fer el John White. I també l'he vist últimament, és que és una altra cosa. Vull dir, allò que diem, el respecte pels clàssics total, però resulta que quan ens trobem una cosa que supera els clàssics, o si més no ho intenta... Però hi ha una cosa d'aquestes que suprenem, no ho sé si... Em sembla que no vam comentar també. El tren de les 3 dies, en sembla que és, que hi ha una versió moderna, que és superior, molt superior a la versió antiga. Jo no sé si l'heu conegut. És que això de superior és el que... Arriba molt més, et toca molt més, et fa pensar molt més, i llavors no em va sorprendre, perquè la pel·lícula estava bé, no sé qui la feia del passat, i en canvi, la versió d'ara, jo estava retocat, estava canviant, estava en riquip, i no em va sorprendre. El tren de les 3 dies és el Kirk Douglas o Anthony Quinn. Ah, doncs sí. I és aquella història del pare que li surt el fill, que no... Com a oridjons llunyants, hi ha uns constants que es repeteixen en aquests westerns, que per cert per mi són els westerns bàsics, que és el que diem. Però és clar, llavors et trobes amb aquesta, amb aquesta del d'això, que ara amb tu això està fet avui. Això ens pertany en aquest moment que vivim. I jo penso que a nivell artístic això és un valor incalculable. Valor de lei. Valor de lei. I calculable, doncs, va. Jo he de confessar que he tingut problemes de anar al cine, i en canvi, com que la setmana que ve em toca parlar del Visconti, m'he dedicat a veure pel·lícules del Visconti. I aviat és que estic... Ja he començat, ja he començat. M'ho estic passant d'allò millor. M'ho estic passant bomba, perquè és allò que el que mateix que estaves dient tu, són pel·lícules que hi ha a les vistes, algunes d'elles dos i tres vegades, perquè vol dir que són pel·lícules que les respecto molt, que les valoro molt, i que les tinc molt en compte. Que quan anava a la filmoteca les anava a veure sempre. I resulta que ara les tinc, les estic recuperant, i m'ho estic passant pipa. Per tant, la setmana que ve, que a sobre és possible que pugui convidar amb una persona italiana que viu aquí a Barcelona i que és especialista en Visconti, si venim els dos, que jo no pot venir al final, no m'ho assegurarà encara, intentaríem parlar del Visconti. I l'últim programa, el del dia 21 o 22 deu ser, que vindrà a l'Andreu, i acabarem de dir amb aquest any, aquest curs... El 21, espera. Podem demanar si el 28 ens deixen fer programa, també. A mi no me'n va a saber el 28. Des de casa. Escai, no, escai. Jo crec que demanar no és la paraula. Bé, no, podem venir. Podem venir. Jo he de dir una petita cosa, de banda la proposta del poll, de veure les pel·lícules de les Rites, i això em vaig quedar a mitges de veure la de Quina Era. Benvenudes al Fem de Mundo. Exacte, la del fi del món. I llavors em vaig quedar en la cena del lavabo, que les he vist ja sabrà què em refereixo, amb unes ganes, però he de dir que veient la continuació de la pel·lícula, més o menys ja vaig encertar cap a una nava, cap a una mena de paraula, de dir-te que les noves generacions, i les antigues que estan vivint ara estan submergides, d'una manera exagerada, amb el que són les comunicacions, i llavors el que et ve a diàleg de Rite és que hi ha com una mena de conspiració, una mena, no, una conspiració total, del network, d'aquella mena d'entitat, que ell ho fa de manera molt exagerada. Però és el que deia, continuar defensant el mateix. Aquest és un director d'aquells que a mi m'interessen especialment, perquè tenen un equilibri entre el que volen explicar com a reflexió, cap a l'espectador, i l'apropament, el blockbuster, d'alguna manera, l'apropament a una pel·lícula molt comercial, perquè arribi, que tu deies als joves, o a tots els públics, que poden interessar-se per les propostes més genèriques, més de lluites, d'arts marcials, més de combats, així una miqueta estrany, a prop de la sèrie B, per dir-ho així, una combinació de gènere molt particular que li pot interessar a tothom. Però, al final, t'acaba... A mi s'accego que em passa, que quan, per això, he reaccionat, i demano les culpes al pols si és que he reaccionat així, doncs... Quan resulta que se'n parla del blockbuster, que entenc que és un plantejament comercial, se'n posen els pèls de punta. És a dir, jo el cine no el considero, considero que hi ha una part important comercial en el cinema, en tota pel·lícula, perquè si no funciona, si no hi ha l'espectadors, el serà una pèrdua econòmica, i aquell projecte serà un fracàs. L'últim que pensaria, quan jo em plantejo una obra artística, que és com jo contemplo del cinema, és el seu èxit comercial. És a dir, m'interessa els personatges, m'interessa el que m'expliquen, m'interessa el tema. I, per tant, no em plantejo en cap moment, o crec que no seria un autor. Jo no crec que Fellini es plantegés un blockbuster, o que... El Fellini no, però la productora, en qüestió, que ha de donar els diners... Sí, però jo no estic parlant en concepte de productors, en concepte de director. Perquè un blockbuster és justament considerar el cinema com a producte. L'altra cosa és, després, el propi director, com a llibre... El que estic dient és que no vull considerar el cinema com un producte. Però si és així... Si ho has gaudit d'algun blockbuster... Mira, per exemple... Pirates del Carim, no t'agradarà... No m'agradar, m'agradaria. Trobem un blockbuster que li hagi agregat... Ho sento, però no m'ha agradat. Ni cap de les 3, és a dir... Llavors, no, no, el que vull dir... Simplement és una qüestió de conceptes. No vull dir que tinguis l'error. Estic explicant el que em passa. No, si no te la donaré. El blockbuster és un concepte que ve de la producció. I a mi, en realitat, el que m'interessa o em fa gràcia, és el que ve del món artístic. Una cosa que no treu l'altre. Tu, el que has de saber és... Per això, molts cops es critica... Patja per unes aptacions... Un llibre, un bèstia que patja per el codi, es critica ja abans que es faci o l'adaptació ara a Ghostbusters en secció femenina. O quan es feien... Patja per una pel·lícula així... Com es diu? El codi, per dir alguna cosa, que el seguim amb la teva exemple, és una pel·lícula que ja... Ja diríem el llibre... El llibre ja és un blockbuster. Exacte, per això és una aposta segura. No té consistència. És un llibre de poca qualitat. Pot ser molt d'èxit, però no m'interessa això, perquè té poca qualitat. És un poc de cas. Crec que ens estem anant, perquè estem discutint una cosa que no té... És absurd, és si hi ha aquest cinema, o sigui, ens pot agradar o no ens pot agradar, però existés. Per exemple, jo fa temps parlava molt amb el Xavi del Cinebaix, amb el que porta el Cinebaix, i m'ho deia, és un... El nostre cinema, que està portat per gent del poble, és un cinema que posarem a operes, que posarem això, però sempre posarem una pel·lícula que sigui la que ens asseguri la nostra continuïtat. I sempre hi haurà un Warcraft, sempre hi haurà un 50 somres per dir alguna cosa. Hi ha moltes pel·lícules que són exitoses i que són d'una qualitat econòmica. Espartaco és un blockbuster, i en canvi, comparat amb Venor, li dona 22 milions de voltes. És una pel·lícula extraordinària de l'Estanley Kubrick amb un guió del Dalton Trumbo amb una cosa supertreballada, i un blockbuster és una bona pregunta. I va ser un èxit? Jo no sé si ja és que no utilizo aquestes projectes. El tanto que jo ja he començat definint que el blockbuster comença el 70 amb Tiburón i és targuosa. Jo penso que no cal utilitzar... que la Blanca va ser un èxit va ser un èxit comercial, no va ser un blockbuster, per mi va ser un èxit comercial. Partim del 70, com el concepte de que el cinema comercial pot néixer. No, però jo diria que abans també. Aquest concepte, vull dir d'èxit, ja ha estat sempre, és a dir, perquè en definiria els productors. Allò que el blockbuster em digui, volien tenir èxit, volien tenir públic, volien guanyar diners. I això, aquesta productora, les productores no són plantejades a aquest tema a partir del 71. S'han presentat des de l'inici del cinema. El que em refereixo és que el blockbuster com a cosa que traspassa les fronteres del cinema, que és el que deia amb Tiburón i Star Wars, ja ho va traspassar les fronteres del cinema. Però el que em refereixo és en temes de petxable merchandising, o sigui, no sé si ho haguis de documentar aquell de Carrie Fisher, a partir d'Star Wars, que ella feia un monòleg, i deia que va ser tan gros que fins i tot jo, o sigui, ella deia, jo em van fer un pez. Sabeu que els dispensadors aquells dels car malets petits que van amb un cap, d'un... de moda, era a la seva cara. El qual va utilitzar la merchandising ja amb el que el vintos... Ai, el que vintos, amb el que aneu els 70 anys. És a dir, molts dels ninotets, van ser venuts, van ser utilitzats, i per tant, no és cap cosa del 71. És una cosa que ja ve de l'inici del cinema. I per tant, no cal... Però ara, Joan, com a mínim, ha quedat clar que tu volies el que és un blockbuster. I ho hem ampliat i tot. Una cosa que està projectada. Jo entenc que els productors vulguin tenir un èxit. Això ho entenc, però l'èxit es pot produir amb una cosa, amb el que el vintos se llevo, es pot produir amb Casablanca, es pot produir amb coses que... Jo ems de coses, i per tant, parlar de que el blockbuster, clar, ells intenten agafar una obra d'èxit com és el còdigo de Vinci, que ha sigut una cosa que té un èxit, però és que el còdigo de Vinci, com a novel·la, és una cosa molt fluixa, no té qualitat. I en canvi, a la millor, hi ha altres coses que tenen qualitat i que, a la millor, es passen al cine, també tenen èxit, o no, depèn també de la realització. Això ara no recordo exactament el nom, però vaig així fa temps i crec que és una de les màximes que tenen les productores, que és el Nadia Sabenada. Ningú sap que pot ser un èxit, ningú pot... Però pots tenir indicis, és a dir, si un llibre ha sigut el Bessel durant dos anys seguits, i de fet, no només hi ha un llibre, sinó que s'estaven esperant unes seqüeles, i el mateix em juguen de tronos. Estem parlant de coses que hi ha, per si, pel que sigui... El que el vintos se llevo va fer, perquè la novel·la va ser un èxit espectacular. És a dir, la novel·la del que vintos se llevo a Estats Units es va vendre com l'aigua, es va vendre a ser un èxit. I inclús la gent tenia el problema, quan estava preparant-se la pel·lícula, l'any 39, tenia el problema de que tothom s'havia fet una imatge de la noia i una imatge del noi, i mentre que el Gargable estava clar que podia durar la cara del personatge que sortia la novel·la, no estava clar qui era la cara que durava la... I van estar donant voltes passant-se temps, moltíssim temps fent proves en millons de persones, en millons de actrius, millons no. Ja m'enteneu, hi ha molts centenars d'actrius, hi ha proves fetes i estan els proves realitzades i es poden trobar, es poden veure, jo els he vist, i fins que troben, realment, la Virian Lake, que és la que dona el personatge. Van fer exactament el mateix, i crítiques per trobar la persona perfecta, no sé què, justament en 50 seves degreït. Va passar exactament el mateix. I va fracassar. Però és el que he dit que no ningú s'assegura. És el que he dit. Per tant, no penso que calgui utilitzar... Això és un blockbuster, no, és una pel·lícula que jo m'agradaria més parlar, o intentaria, no vull dir, això que te repeteixo, que és un comentari que fem aquí en veu alta, i que vull que estem més animats, tots parlem de coses que visualment no parlem. Però vull dir que el que estic dient és que m'interessa la part artística, la realització, inclús la novel·la, les novel·les tontes i curtes, com fa el Hitchcock, les transforma en una cosa, que és a punt de vista de cine, funcionar meravellosament bé. La majora de novel·les del Hitchcock són una merda, de les novel·les, no del que ha agafat la referència. Les pel·lícules han funcionat i han sigut èxits. Per tant, jo no sé si el blockbuster ajuda a res. Jo, a canvi, si parlar d'èxit, em sembla que ajuda més a entendre. Pel nostre espectadors, o nostre suïdors sobretot. Des que estàs al control tècnic, estàs molt conflictiu. Segur que no m'he dit una paraula i l'he intentat afiniure. Potser em sents que el que ja estem acabant l'any, ja ens coneixem i ja sabem com som. Si ens donem el temps a l'estiu... I donem el temps a l'estiu, i donem el temps a passar el tema del dia, si voleu. Que, precisament, el Rai Borny, el que jo crec que també és un estil de cinema, ja sigui perquè és una adaptació del teatre, però és un estil de cinema poc pròpi d'aquest... que també es busca, un estil que s'apropi més a un teatre que a un cinema, és algo, precisament, pròpi del cinema, com per dir, és un èxit rotund. A més, a vegades molts cops, ja no dic blopàster, ja dic èxit, a vegades aquests èxits també es mesuren molt amb la... amb la qualitat social, per exemple. Els Òscar, ja ho hem dit molts cops, els Òscar busquen molt, sobretot en files internacionals, es busquen molt a l'interès històric, social, i sobretot ja si combines amb la història americana, però, per exemple, el rei Borny és una situació tot i que parla molt de la crisi, i de la situació actual, i més derriburosa actualitat ara mateix a Barcelona, policial, doncs aquí sí que juga un paper important a nivell local, o sigui, com a pel·lícula de... bueno, no local de Barcelona, però em refereixo que ara mateix això és una pel·lícula que tu la vas a veure i m'he fet ahir. M'explico el tema de Gràcia, per exemple. Bueno, perquè clar, clar. Aquesta és el perill que té la pel·lícula per mi, que és un tema molt polèmic, el perill. Perill en el sentit que ideològicament depèn de la ideologia, la contemplaràs d'una manera o d'una altra. És a dir, penso que d'allà el fons és una pel·lícula... bueno, ja n'hi ha sortint, suposo, però jo tinc la sensació que és una pel·lícula, com ho diria? És a dir, per mi és massa arcatípica, els personatges són massa arcatips, no són realment massa profuns, hi ha un humor més o menys absurd, hi ha un pamflet polític, hi ha un teatre de cantat i retorçat, hi ha angustia, reflexió, paròdia, crítica, una barreja de coses, i aquestes barreja de coses no sé on és a menjar si està aconseguita. Tinc la sensació que potser pamteatre funcionava millor que en cine. Jo vaig sortir a veure unes coses que em van agradar, però en fi, per això que apreniem per entendre els altres coses. A mi em van agradar unes coses que em van decebre, que em van deixar... Això de què dius tu d'adaptar coses al teatre, al cine, per exemple, jo penso que el Budiàl, ahir el Budiàl, amb el Polanski, amb el Dio Salvatge, va d'una forma exquisita, i penso que aquí això no està aconseguit. Crec que això està lluny d'això. Ara, la pel·lícula, no sé què us ha semblat a vosaltres. A veure, partint de Dio Salvatge, si partim de pel·lícules que són de situació, d'una habitació per dir alguna cosa, tot i que la pel·li... Jo la vaig veure a Málaga, i a Málaga va ser una rebuda brutal. Jo crec que tots els que sortíem d'allà pensàvem que això va guanyar a Málaga, i no el van dur, res. Però sí que és veritat que a la Rada de Premse, quan estàvem amb el Marc Crauet, tot el Miguis Parvea i tots, ells ja eren conscients que, per exemple, amb referents que pot tenir la gent, com un Dio Salvatge o totes aquestes pel·lícules d'un lloc, ells van intentar posar escenes extras, com l'escena del metro o l'escena del carrer, algunes altres coses, això no estaria al teatre, però van aconseguir aquesta essència que tu saps que tu estàs veient una obra de teatre, i de fet, te l'estan adaptant prou bé, com perquè, sense fer spoilers, al final tinguis sentit només en el cine, més enllà del teatre. És un final que això al teatre és impensable. És una tonteria, però no farem més spoilers. Però sí que és veritat que juguen en avantatge amb altres propostes que es poden fer o s'han fet. Explica això de que en els cinemes mostra... És que no vull fer spoilers, l'última setmana, sense aconseguir... Però hem de mirar de aconseguir. És clar, perquè si no ho deixem tot tan obert. Jo, si vols, volia preguntar-li al Pol, que és el que va dir una mica la setmana passada, i ha començat altres vegades per començar per aquí, i arribar a acabar d'explicar aquesta escena del final, sense explicar-la. El fet que tu comentaves, Pol, que la pel·lícula havia aconseguit molt bé fer un muntatge que se separés molt bé, perquè com que el Pol, entre d'altres coses, dedica molt el tema del muntatge, ens pot explicar molt bé la setmana passada amb el Edgar Wright, parlant-nos del Scott Pilgrim, perquè des del guió havia fet una birgueria que es posa en compte els efectes sonors, totes les efectes especials. Per què consideres tu, per què deies, que havia aconseguit també el director del rei Borny aquest muntatge, que ho convertia en una obra cinematogràfica potent, independentment del teat? D'entrar és una pel·lícula que si vols, perquè si t'hi fixes tot està tirat, entre cometes dins del mateix eix, és una pel·lícula que es pot fer com a la usança de la Riera, per dir alguna cosa. Podria fer perfectament, a 3 càmeres o 4, és una TV-Movie d'aquestes que amb 3 dies la tens feta. El que passa és que juga amb molts muntatges, incluso paral·les, per exemple quan està mirant la tele, quan veuen les reaccions de tot el tema, a la població. Sempre hi ha aquest factor extern, com també podria passar, per dir alguna cosa, una situació que hi ha gent a dins d'atrapada, a dins d'una habitació, però que fora hi ha moviment. Hi ha aquestes coses així. Què passa amb el Rei Borny? El Rei Borny, jo crec que tot i poder jugar a que sigui un teatre adaptat, que seria el més senzill, jo crec que el Marc Rauetsi, el que fa és que es dona una indicació a ell mateix de dir que ja que ho hem d'adaptar fem-ho a l'or cine. I sí que ara mateix tampoc la tinc aquí sempre, que recordava això de la tele i de moments així, però hi ha moments de muntatge narratius. Partim de que aquesta potser també és la trampa de fer un programa així, que això ve d'una nova teatre de ells mateixos. Què vol dir?Doncs mateix equip. Exactament. A la roda de prens, poca gent pot dir que ha assajat una pel·lícula durant més de dos anys. Què passa? Tu això ho veus? Aquest guió sembla que me l'estiguis improvisant aquí mateix. Exacte. Jo també no coincideixo. Tinc la sensació que és una producció que es nota, que està feta... Suana, amb què no coincideixes? Aquí podem estar en desacord amb aquests determinats aspectes que jo també puc estar en desacord amb tu. Però això no em priva del que ens està explicant el Pol, que en definitiva... Està fent didàctica. Jo volia comentar una petita cosa i és el fet que no de la separació entre l'obra de teatre. A mi em va semblar, sobretot, per part de l'actriu que fa de dona del policia, em va semblar molt espectacular el que fa aquesta dona. Durant bona part de la pel·lícula és com si estigués actuant al teatre. És una actuació completament teatre. I de mica a mica es va separant. Però a nivell de valors, no? Estem parlant ara de filmació. És que són coses diferents, de filmació, de narrativa... També d'entrar en aquest tema. Jo crec que... A mi muntatge m'agrada molt. Jo he muntat coses amb cine. No he ben dedicat professionalment això, però sí que he muntat coses. Jo no tinc la sensació que això sigui extraordinàriament muntat. Tinc la sensació que està fet ben fet i tal, però que no es caracteriza per un muntatge que siguis... No estem parlant d'escopilgrim, no? Jo penso que hi ha altres coses... Jo només vaig destacar, i això ho vaig explicar el moment just després de sortir de la projecció amàlaga, que és la de... Ser una proposta teatral, perquè ho veus, unes interpretacions teatrals perquè ho són. És un diàleg, com això que deia amb una comèdia semàntica. És una comèdia basada en els diàlegs. Tot i així... Tu veus que allà s'ha fet alguna cosa més que clavar una càmera i que actuin com el teatre. Saps què passa? Jo tinc la sensació que sí que és veritat, perquè això ha passat, no només ha passat, els malalts, totes les coses que feien, les havien fet al teatre mesos, i les coses ho passaven al cine. Per tant, i qui diu els malalts més, vull dir moltes coses que s'han fet d'aquesta manera. Jo no estic discutint això. És una cosa que, des d'una vista cinematogràfica, potser els actors no són, excepte el Miki, i el que fa de policia, que també em penso que ho fa bé. L'Ener, l'Ener. Tot i que el personatge... Repeteixo, a mi el millor de la pel·lícula és el personatge de la dona del policia. Perquè fa una... de guió, hi ha una reparació final. És a dir, hi ha una sensació al final que et diu que la tia tonta és que té les idees més lúcires. Al fons està dient això. Perquè tota la pel·lícula és... Per mi, el que caracteritza una pel·lícula en general, són els personatges. Aquí hi ha quatre personatges diferents que els està caracteritzant des de principi. Un és el policia, tonto, etcètera. L'altre, doncs... Ella... Al fons no es queda amb ningú. És a dir, quan acaba la pel·lícula, no saps realment què està defensant. Perquè et quedes inalvis, et quedes penjat. No defensa res. És a dir, és discutible. En el fons és un... Jo què, què? Aquest senyor sap que va passar això de l'Àtria Quintana fa dos o tres anys. Va fer el guió que... No, no, no, el tanto està basat en un altre. Justament va fer el guió basant-se en... Li va passar el mateix a un italià. No, no, no. Ella deia que era molta casualitat, que just quan estrenessin la... És a dir, ell quan van estrenar a la sala Flyhard, la obra de teatre, hi havia gent que hi anava pensant que era una obra inspirada en ella. Ja, ja. Però no, era... És que passa, s'ha de dir, perquè és així, de dolorós, i de fort, passa més sovint del que pensem. Això que a un policia dispara directament, perquè sembla ser que en la pel·lícula apareix, la idea de que el protocol és que s'ha de disparar indirectament al terra perquè reboti. I sembla ser que en el calor del moment doncs el policia no fa això, sinó que dispara directament a la persona i no s'ha agudat només un ull, ni dos, sinó més d'un ull d'aquesta manera. Però bueno, parlem dels valors de la pel·lícula, parlem del que volia dir el John Ma, és a dir, quins valors són els que defensen. No defensa. Defensa, els valors que mostra, que exposa, no que defensi. Dica tot, perquè en el fons, per exemple, la Noia, que és una senyora al final, que és la tia que va a les vagues i tal, la ridicul·litzar de tal manera, vull dir, que la deixa. Tots queden ridiculs, tots queden poca cosa. El viqui és per ver, el que fa de la humanitat social és... Bueno, vull dir, doncs... D'una sensació, ja està apuntant-me aquí una frase d'algú que he llegit, que diu, refija les coses que està actual, diu, compadece a los humanos como pobres seres egoístas y desvalidos atrapados en una vida a mundo sin asideros, ni verdades ni buenos ni malos, de todo, y es río de ellos, para que sigui más llevadero, y no dura tanto lo que estén viviendo. Però, en el fons, no aporta res. És a dir, no, en la pel·lícula, què aportes? Com en sí, és una crítica directa a tots nosaltres. Això sí que ho aporta. Aquí és el tema que no ridiculitza el policia, no ridiculitza la hippie. Els ridiculitza a tots. Aquí és el tema. I aquí està, doncs, com tu, que puguis identificar, de fet, el final és molt clar. Al final, per dir-hi alguna cosa, es trenca la quarta paret, que això és molt interessant, que es facin el cine, partint d'una vegada de teatre, i l'incid hi ha... Amb això que has vist, què en pensa? I aquí jo crec que és... No diré finals oberts, perquè t'han fet una estructura, i t'han desestructurat uns personatges. És a dir, ningú surt victorió, realment, allà. Però jo, doncs, ets tu, el que has de dir. Això és una copia d'una cosa que fa Alberto L'Obrecha amb la bona persona de sesuant. Que, com suposo que sabeu, quan acaba la obra, la prostituta es dirigeix al públic i li diu, bueno, què haig de fer jo? I li pregunta a la públic quina és la resposta que ha de donar. Això és fet millions de cops. La copia no és una referència. És una... un recurs, que hi ha una multiplicitat de recursos utilitzats. De recursos de teatre, dintre del teatre, d'un senyor que fa un teatre... Bueno, el que vulguis. Però el que dic és que amb aquest final així, que tots els personatges són... Vidi amb mediòcres, no n'hi ha cap que s'aguanti per res, i a sobre el final es dirigeix al públic i no li dona cap solució, ni dona res, ni de fet aporta res. És a dir, per mi no aporta res. Però aporta la reflexió. Que això precisament és el que... Que tot són mediòcres. No. Ara estem tots intentant explicar-te, Joan. Escolta algú, aquí vols escoltar. Escolta el Jaume. Quina no? Què aporta? Espera, escolta el Jaume. No és una defensa de res. Llavors, com a tal exposició, això és el que defensen. Sempre a nivell artístic. És allò de dir, escolta, a mi això m'ha colpejat. M'ha posat en un punt que no m'ho pensava. Miro les coses a partir d'haver vist una pel·lícula des de l'altra. Tu has parlat de la quarta paret, que encara em quedo una mica espès amb això. Apropar-se al públic. Dirigir-se al públic directament, perquè no quedi com una... Ja el vaig interpretar l'altre dia. És clar, i és el que per això demanava que hem de saber explicar. És que el que et proposa, i se li diu en el Joan Ara, és que tu pensis sobre el que t'han dit. No que hi hagi una defensa de res. No hi ha massa cosa a pensar. Això és el que probablement et colpeja. Que no hi ha res a pensar. Que no hi ha res a defensar. O res positiu a creure. No hi ha solucions clares. És la qüestió. Estem acostumats, Joan, a donar una opinió concreta que ens visita en algun lloc. Identificar-nos amb ella. Això és el que ens convents. Hi ha una persona que es posicionaria davant del policia. És veritat. La gent insulta, va provocant. Jo m'he de defensar d'alguna manera. Hi ha una altra que defensaria el rei Borny, que s'ha quedat sense un llidrioma. Però com pot ser que un policia s'atreveixi a agredir-me d'aquesta manera, una persona que es defensaria a la dona del policia. És una dona que té destracció social, que mai no ha estat gran cosa intel·lectualment, però que està intentant situar-se i superar-se a si mateixa. Hi ha una altra que defensaria. Aquí no defensa ningú. Simplement t'ho exposa i et deixa. És el que tu moltes vegades dius que no t'acaba de convèncer. Què t'agradaria que acabés la pel·lícula? Jo m'agradaria que... M'agradaria que hi ha una personatge, que el final és la més lúcia de totes. I la que té... Com que resulta que és la tonta, des del principi te l'ha emprenyat la tonta, tampoc te la acabes de pensar. Si aquella és una persona que no fos tonta, sinó que fos lúcida, que fos intel·ligent, que fos preparada i que digués coses, em semblaria positiu. Per exemple, aquest personatge és l'espectador. I aquest és el tema. Que hi hagi personatges que siguin, que per tu, com a espectador, que siguin, o sigui, a mig gas, són caricatures que passen. Però és precisament... Aquest... Aquesta visagra que busques... Jo no em crec ni en la policia. No em crec que estigui estereotipat. No em crec que la senyora que fa manifestacions i tal... i que promou que el nano de comentarista allà que es vagi a manifestar a l'Hitrega en un ull, no em crec que ell el paper de ell. Tots els ells em semblen inconsistents. Però que estem parlant d'una comèdia És a dir, és agafar... O sigui, ja no és el tipic tòpic, és agafar... Què passaria a una persona que ha tret l'ull? Com pots arribar, per exemple, a odiar o a no creure els ideals d'una persona que li ha entrat l'ull? Un policia, que és la primera persona que tu t'hauries identificat. Quan s'arriba al final i s'agafa el senyor... Segresta el policia, segresta el polític. Sí, sí, sí. Bueno, no segresta un policia, per tant... Sembla fora del joc. Jo crec que a molts cops estem acostumats a que hi hagi... El que en Guió es considera que es diu el peix fora de l'aigua, és a dir, és com a l'espel·lis d'Edgar Wright. Sempre hi ha un personatge que sigui més o menys tonto per l'espectador, però sempre hi ha un personatge que arriba a un lloc i s'ho troba tot i diu, hòstia... I aquest és el punt on l'espectador s'agafa. Això és un clàssic del cinema perquè és el punt on l'espectador s'identificarà. Això és el que farà el 99% del cinema comercial, perquè és més fàcil per l'espectador seguir un tipus de pel·lícula així. Tu no saps una cosa, que hi ha molta gent que ha descobert que aquest lloc precisament fa això. Ah, amic. Clar, però des d'un punt de vista determinat, sí, sí, jo estic d'acord amb això. Ah, què dius, ara, pel... Clar, no, no. Jo el que em refereixo és que és un... Amb el poble advertit de guionista, ajudant-lo. Però sí que és veritat que hi ha molta... Per exemple, molta de la comèdia sostenen que és un personatge que arriba a un lloc i la típica pel·li de viatges en el temps i que va al passat i com aquesta persona està fora del lloc o al revés. Una persona del passat viatja al futur, no que això passava en el caballero... El caballero negro, no sé com es deia, d'aquestes comèdes així americanes, que és... Això al peix fora de l'aigua és un personatge que arriba a un lloc que no li pertoca i es genera humor a partir d'això. Com que aquí no hi ha aquesta mena de bisagres, aquest punt d'enclatge, que l'espectador diu que m'identifiqui amb aquesta persona perquè jo ho veig de fora, com aquest personatge. Jo crec que és prou intel·ligent i precisament és el risc que té aquesta pel·lícula, que és que destrueix totes les personatges. Que no s'identifiqui amb cap personatge. No és que t'identifiquis o no, és que tu, potser, en el moment que t'has identificat amb un personatge a la segona setmana del destrossa, perquè dius, clar, és que aquest tio tot i que sí que és veritat que per mi no tot és 100% bo en aquesta pel·lícula. Per exemple, el moment tota la pel·lícula que emiquis per el personatge del tio que li falta a l'ull, li poses aquesta mena d'àptica al xeixeu, que és com jo crec que és per... És una mica estrany, això. Bueno, jo van dir que era com per donar-li més el to, de prengat, però potser no feia falta. Sí, perquè aquí hi ha un punt d'exegetació que pot molestar... És que tot és exagerat, tot és exagerat. Bueno, aquest punt és tonta des del principi. La tia, ell, fa això. L'altre que al final representa que és la que es manifesta, etcètera. Diu unes coses en relació al ser final, que és increïble. Joan. Ara, a mi em conjuro... Gramp, jo dic que parlar aquí molt negativament, però va bé coses que em van agradar. Va agradar el personatge de la tonta, aquesta reacció que té al final. Em va agradar, hi ha algunes escenes... Però tu la qualifiques com a tonta, això, no? Fa ningú més, eh? És tu, què ho fa? No, en absolut. El personatge. No, però és una dona que intenta superar-se sempre. Vull dir que està fent molts cursos... La pinta, home, si l'altre li diu que no va de la nova universitat, que li diu que no s'entere... Que l'altre ho digui, no vol dir que tu hagis de creure l'altre dia. Però la forma que ella mateixa seu... Ella mateixa s'ho creu, i llavors representa que... No, al contrari. No, tu has fet un anàlisi molt particular, i no surts d'aquí, i vas dient, i vas repetint... Per exemple, el fet de dir que aquest personatge és una tonta, no té sentit. Jo no m'ho invento. A més, ho he llegit també amb crítiques. Que ho hagi llegit, i llavors que estiguin apuntats en un paper... A veure, són personatges arquetípics, són personatges increïbles, si vols, però que corresponen a una realitat que ens trobem moltíssim, que ens parlen amb gent, que si tu es miren en gent, estan molt a dintre d'aquest arquetípic. És gent que no pot sortir de la seva manera de... de viure en la circumstància en què han nascut. Vull dir, a mi el personatge del policia, per exemple, em sembla admirable com està construït. És una persona que no entén. No entén com pot anar més enllà. Vull dir-li, és que vull obrir-me, vull obrir-me. És que diu l'altre que vol, i és que ell no sap com fer-ho. No té la capacitat perquè no la pres mai. Quan era petit no la pres, quan era més gran a l'escola, però ell... Quan es casa amb la dona, encara l'ajuda també. Clar, la dona ho intenta. No, l'ajuda amb ell, a ser com és. Sí, sí, segurament, segurament. Encara l'enfonsa més, amb aquesta circumstància. Encara l'enfonsa. Hi ha la part d'aquella que diu, és que em feia tanta il·lusió veure't aquella manera vestit, amb aquell orgull que tu anaves. Ah, per ser, d'això és veritat. L'heu vist en català o en castellà? En català. Quina és la versió original? No ho sé. És que això em va semblar molt curiós, això. En fet, amb doble... Sí? En fet, els dos dublats. Sí, sí, sí, l'han gravat. En real, real. Sí, sí, sí, sí. Dues pel·lícules fetes, una amb un idioma o una altra, això no pot ser, això no s'ha fet mai a la història del cinema, sí? Doncs llavors això la converteix en una rara. En fet, en fet, amb una versió original, segurament, l'han doblat com passen sempre. La versió espanyola era en espanyol, seguríssim. No és doble, és doble. 100% segur que eren directes. Aquí eren ells que parlaven, és a dir, no s'han doblat amb català. Per tant, en una versió o l'altra, després l'han doblat, no fan dos rodatges, una en català i una en castellà. Ell diu que sí, jo no ho sé. No ho fa ningú perquè és massa car. Bé, estem arribant ja cap al final, saps? Allò que diu l'hora en què s'acaba el programa. Nosaltres el que... La setmana que ve, la setmana que ve, parlarem de Biscotti. Ah, com disfrutaràs amb el Biscotti? Sí, en va, disfrutarem. I, bueno, jo no... Hi ha coses que ja dic... Bueno, ja en parlarem a setmana que ve. Jo penso, Joan, que després d'escoltar el pol i el francès, jo potser no tant, doncs penso que també hem de dir del que representa aquesta pel·lícula que hem parlat avui. El rei Bordi, perquè és una proposta nova, acusarada... Total. D'acord? D'acord. Una altra cosa és que no puguis arribar en aquest cotxe. No, doncs el que no m'agradi. Va, la setmana vinent, jo no ho podré estar, em sap molt greu, perquè volia parlar del Biscotti, volia veure alguna pel·lícula que ha fet que encara no he vist, Morta a Benècia, per exemple. Però, bueno, ara veurem una mica del Gaspatxo i ja estarà passant el disgust. Vinga, fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent.