CsC 21/06/16 - Avançaments de cine (Finding Dory, Desde allá, Angry Indian Goddesses) + Alan Smithee

SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit, ja som aquí, un dimarts més, disposats a parlar com sempre de cinema, que ens agrada, que ens recomanem, que avui, com a principi, no sabem si serà l'últim programa de temporada o acabarem la setmana que ve, doncs això fem un dels últims programes d'aquest any, d'aquest curs, i amb la presència d'un amic que, com sempre costuma venir, en un lloc de moments que ens plau molt que vingui, que és el Andreu Ferran, per parlar-nos d'un tema, que és de l'Ala la Més Míti, que us explicarà el que vol dir això de l'Ala la Més Míti, quan la segona part del programa més o menys començarà a parlar d'això. Bona nit. Per exemple, tu els que han arribat ja, perquè suposo que vindrà més gent a la cama, no podria venir, vindrà més tard, però ara no. El Joan, suposo que vindrà al Pòl. Sí, el Pòl està veient, sembla ser Finding Dory. És a dir, buscant de Dory. Bona part, que hi ha buscant d'anem. I on està buscant això? Sí, està buscant el fenomenal, ens ha dit... Està buscant la púlcula. Està buscant un peixet allà. Ens ha dit això pel WhatsApp, pel nostre grup, que no de lloc, entre nosaltres, que arribaria segurament una mica més tard, per això, quan trobi a la Dory, doncs vindrà. Com veieu, de moment estem els tres, a l'aire dels vidres, avui controlant-ho tot, doncs el francès Kairà, el nou dret a l'amic Andreu Ferran, i jo, que us començo a parlar d'aquestes coses. Jo no he vist massa pel·lícules, he anat alguna vegada per estrenes, però no he vist una que penso que val la pena comentar-la. És una pel·lícula que estrena en aquest divendres, es diu Cetèdioses, una pel·lícula d'origen índi, després està rodada, em penso, en col·laboració amb Alemanya, amb altres països, etcètera. D'un director que jo no coneixia, es veu que es va fer més o menys famós amb una cosa que era Samsara, que jo no he vist i, per tant, no puc parlar-ne. Ah, d'aquesta sí que l'he vist jo, Samsara. Samsara, del 2001, que la deixaven molt bé, oi? Sí, la recordo, és una pel·lícula sobre una persona, un noi així jove, que té dubtes existencials i que passa per diferents etapes, com un monasteri budista. Samsara, el nom de Samsara, seria l'equivalent budista que la religió cristiana nomena el segle, és a dir, el fet de viure fora del que és l'espiritualitat d'un convent o un lloc religiós. Llavors, això és el contrast tan gran que hi ha entre la vida terrenal, diguéssim, i la vida monacal, la vida dintre d'un lloc. I la pel·lícula està plantejant molt bé les dues etapes, les dues fases. Hi ha una història amorosa, no? Sí, sí, una història amorosa molt potent, molt forta, molt intensa i destructiva al mateix temps, i llavors és el dubte d'aquesta persona, entre això, el fet de viure en un lloc a un altre. Aquesta Samsara, que és molt bé, està molt bé que tu l'hagis vist i que ens en puguis parlar. Va encombrar, va posar com un gran personatge a tenir en compte, i jo llavors, buscant la pel·lícula, honestament, em va agradar, i entre el que consisteix i que l'estan en aquest divendres, i he buscat informació sobre aquest personatge, que jo no el coneixia, i he descobert que és un senyor d'origen índia, de classe més aviat modesta, que des de molt jove, des que tenia set o vuit anys, li va interessar molt pel cinema, abandona només la seva casa seva, el seu poble i la seva espada a la capital de la Índia, és un senyor que li ha anat reboscant perquè ja ha acabat després de passar per diverses escoles, i de fer-se si mateix, viatjant, etcètera, ha acabat fent produccions internacionals. En alguna mesura s'ha ensenyat una producta que era de dos o tres països i una amb la Índia. I aquesta, en concret, aquesta, que estic parlant, que es diu Cité Dioces, és també una producció. És la història de set noies Índies, que jo deia que té la virtualitat o l'interès que té. Ell, ha hagut que ha viscut i viu a l'estranger, a la Índia, s'ha occidentalitzat una mica i no fa pel·lícules de òlib, no fa pel·lícules de clàssiques, diríem, que es fan a la Índia. Això que fa una cosa molt més europea, molt més internacional, molt més evolucionada. Llavors, la pel·lícula, que és tan concreta, que la trobo, francament, sense ser un obra mèstres, una pel·lícula interessant de veure, ja tenia en compte, és una pel·lícula reivindicativa, en alguna mesura, de la vida que et porten les dones Índies a la Índia, com tenen, lògicament, una situació molt pitjor que la que pugui tenir qualsevol europea, qualsevol noia americana, qualsevol noia d'un país, més o menys desenvolupat. I aquesta pel·lícula a mi em va fer pensar en algun moment que es tractava, que estava parlant de com les dones en l'any 68, en l'any 68, en aquella revolució, més o menys sexual i reivindicativa, dels tests de les dones, va començar a produir aquí a Europa, més o menys per aquelles èpoques. Jo diria que passa el mateix i passa en un context molt més difícil, com és el de la Índia actual. Aleshores són la història de set amigues d'una periodista, d'una fotògrafa, en realitat, que ha aconseguit un cert èxit, que les convida amb una platja on té ella, una caseta a l'estiu d'un moment determinat, les van arribant les diferents amigues, i llavors, en un moment de mirada, els diu que les ha convidat perquè és casa. Però no us hi diu amb qui és casa, no us hi acaba d'explicar amb qui és casa. Llavors, a la pel·lícula, descobrim les diferents professions, les diferents feines que fan cada una de les set noies, com estan condicionades cada una d'elles pel context, diríem, de la Índia, molt més radical i molt més fotut per una dona que seria, diríem, a Europa o als Estats Units, i no explico la sorpresa de lo que passa en certa mesura quan els explica qui és el seu futur marit, etcètera, etcètera, i com es desencaden a la història. Però a la història, amb els hibaixos, perquè tampoc és una pel·lícula, sigui jo una obra mestra, com deien, una cosa perfecta, amb els hibaixos que té, potser el començament és molt més suau, van passant coses, van esdevenir coses, i ara que tu passes bé i que tu surts més o menys content del cine, saben que no és una cosa meravellosa, però és una cosa molt ben pensada, molt equilibrada, molt ben interpretada a part de les set noies, i que, des del punt de vista cinematogràfic, funciona, funciona molt bé. És a dir, hi ha també una manera de reivindicació o crítica, perquè es veu que la pel·lícula va tenir problemes a la Índia, com que critiquen, doncs, algunes dels deus mítics de la Índia, que són una sèrie de dones, i ell s'han enfot, el director s'han enfot una mica d'això, a través de les noies, o elles mateixes, s'han enfot en aquestes divinitats, es veu que va tenir problemes de, diríem, de difusió. La pel·lícula els va obligar a tallar determinades escenes, i s'està guanyant amb la seva, diríem, versió interna. Per tant, és una pel·lícula que em penso que de lo que estan fent, perquè tampoc estan fent altres coses interessants, a menjar l'escrivisió, és recomanable, que val la pena, i que podríem començar, doncs, a dir-ho al cine, del divendres d'aquesta setmana, la veureu amb diferents cinemes personales. No sé per què, en la versió original, tu que l'has vist, segurament ho pots contestar, Joan, es diu la pel·lícula, no es diu Set de Essas, sinó que es diu... Es diu... De Essas índies emprenyades, enfadades. Sí, angri, exacte. Recorda un títol del Modóvar. Sí, a mi m'ha vingut més el cap allò de 12 angriment, els 12 homes sense apietat, que li van dir aquí, però no sé per què... Va perquè, en realitat, elles estan empipades amb la societat en què viu el fet de no trobar el respecte considerant que es mereixen i els he tractat malament, etcètera, etcètera. Llavors... Si té dioses, o diu un paper que ens van donar en la prestraina, és una de les primeres pel·lícules en posant a les mujeres índies de la societat moderna actual en el corazón de la història, i això és veritat, eh? Diu les sinopsis, diu... En la idèl·lica playa de Goa, Frida, una fotògrafa d'èxit, reune'n les mejores amigues i en la vispera de su goda. El grupo es un variopinto ejemplo de la moderna societat índia. Nagis, la chica guapa, sua empresaria i mare, Ho, aspirante actriz de Walliwood, Pammi, ama de casa, Matt, cantante y compositora musical, i Laxmi, que trabaja com si viviera en una casa. Tot està listo per a una alegre noche de celebración, però hi ha un petit detall. Frida no les ha dit amb qui s'ha prometit. És una pel·lícula interessant, sobretot per la forma que va criticant la societat índia, el machisme entre uns i altres, el paper de la dona, que es consideren elles que no els deixen portar a terme, i poca cosa més, de pel·lícula és recomanable, està bé i no hi ha cap cosa més amb les coses més aquí. T'acaben d'arribar, el Jaume. Avui no estaré gaire estona amb vosaltres, perquè haig de compartir espai i temps. Ostres! Molt interessant. Jo vaig aixecar un missatge. Molt interès, té l'art, no? Sí, és que estem aquí amb els plats i estuc a... A qualsevol, eh? Molt quàntic, en dos llocs a la vegada. Això de quàntic, està bé, això. Ah, sí, la quàntica se t'hi veig per això. Sí, la veritat és perquè seria molt interessant que jo pogués apetxar. Si et converteixes en una partícula subatòmica, podria emmirar de conseller. No t'estranyis, no t'estranyis. Explica'ns què has vist. En el temps que tens digues totalment. Avui he vist una pel·lícula que cada vegada que la veig, i li descobreixo una cosa més interessant. Cuando ruje la marabunta. Hola! Els anys 50 i piques, i quan veig quatre, em sembla que és, eh? Quina cosa més... Amb el Xaltor Geston... Amb el Xaltor Geston i la... com se deia aquella, la Patrícia Nel. La Patrícia Nel, el teu senyor. Ostres, tu, quines coses... Quines converses que hi ha allà, que dius... En els anys 50 feien això. I ara, canvi, t'has d'empassar a vegades coses que són d'una banalitat anorba, no? Vull dir, allà tot i que pots estar-hi molt en desacord, en tota la pel·lícula, molt. Però tot aquell principi del que sí el piano tocat sona més bé, que sí, eh? Vull dir, allò que això no passarà més. Vull dir, aquelles virtuts, diríem, veronils, però acompanyats d'una contestació femenina, doncs, en tota peça. Després, cap al final, ja no, però fins que arriba la marabunta, mal a dir-ho, eh? Fins que arriba la marabunta és una pel·lícula genial. Que la marabunta, perdona, per la gent que no ho sàpiga, és una invasió de formigues enorme, eh? Un exercit de formigues, un definitiu, amb tots els exercits destructors, no? Llavors, el que he vist és una pel·lícula que em va agradar molt, em va fer pensar fins i tot amb el mateix Fassbinder, i diria que és una pel·lícula d'aquelles que hem d'estar molt, molt guait. Les trenen aquesta setmana. Llavors, eh, bueno, vull dir... Com es diu? Es diu, més allà, o com més lejos, una cosa així, no me'n recordo bé, com es diu. Però és una pel·lícula d'aquelles que en definitiva em va fer pensar amb el Fassbinder, perquè com a homosexual, que era i que no era el contrari, sinó que ho va ressaltar d'una manera, jo diria, molt eficaç per qualsevol espectador que vol interpretar les coses a la vida, no? Doncs aquesta també. Ja. Aquesta és una pel·lícula d'una relació entre un home i un xicot, amb tot un món... Evidentment que parla de problemàtiques, però no les relaciona amb el fet de la homosexualitat, en tot cas, les relaciona d'una altra manera. I això és el que és més interessant, no? Home, la llei de... la llei de l'Esport, hi havia una pel·lícula del Fassbinder que es deia així, que és sobre un personatge que li toca la loteria i com a tal, doncs, amb el rics definitiva, com que li ha tocat la loteria. Llavors va fer una disacció allà de com funcionem uns i com funcionen els altres, no? Ja no poso... No insisteixo amb ningú. La veritat és que em va colpar molt. Tiquem la present. Era una estrena? La pel·lícula es diu des d'allà, potser? Des d'allà, sí. Una pel·lícula venezolana. Venezolana, la pel·lícula? No, aquesta és una altra. Aquí tinc una estrena a la setmana que diu des d'allà, i és de Venezuela, jo diria que sí. Doncs aquesta, no us la perdeu, és una pel·lícula molt rica de Matitzos, perquè ja no només és això, és com ens relacionem, aquests condicions... Jo sempre he pensat que un pot arribar a ser un conservador i conseqüentment integrat en el teixit social, una altra pot ser una persona que està relacionada amb el terrorisme, per exemple. Una altra amb la política, i això sempre ho he tingut molt clar jo, potser perquè aquí hi va haver la ETA, i era la part branca política, i la branca, diria, majocutora. Això també es veu amb la pel·lícula Exodus. Allà es ressalta d'una manera especial. Doncs aquí també tenim tota aquesta riquesa. I després la altra pel·lícula és Fàtima. Fàtima me l'han parlat molt bé. Diuen que potser és la milloret que estan fent en aquest moment. Molt bé. Una pel·lícula francesa, una laia marroquina... No l'hi he vist encara, però me la vull veure. Tracta també aquesta constant del que és la dificultat d'integrar-se en un altre país quan portes la teva monxilla com és propi, i la veritat és que la vaig trobar molt rica bé. Ara bé, també vull dir una altra cosa. No és una pel·lícula que pugui sorprendre com el que vam parlar la setmana passada, precisament, i tot això que ens ha aportat tant el Ray Born i la interpretació, no. Vull dir, aquesta és... Vull dir que té entre suau, però parla molt bé dins aquesta suavitat. Molt interessant. Què tal, Pol? Pol acaba d'arribar mentre estan parlant aquí. Bona tarda. Ara ja som ja a la colla. Em diuen que véns al cinema. Vinc directe, correcte. Doncs explica, explica. Ja m'he vist buscant d'orori, que és la bona part de la primera buscant d'anemoc. Perdoneu, però jo diria que no se sent molt bé, i no és qüestió d'aquí de la taula. No sé si s'ha d'apretar algun cap a d'aquí. Que bé. No, no et sent. No se'n sent amb ell. Ja fa un moment que t'has dit que ara buscarem un altre. Bona tarda. Vinc del fenomen a veure buscant d'orori, que és la... Tu m'ho confirmaves, potser, francès, però què feia, 12 anys de la primera? Molts. 13 o 13 o així. És una mica la continuació, però a més, en la història del peix blau, no, en el peix payaso. I realment encara estic assimilant, perquè acabo de sortir, però hi havia moments que m'angoixava. És un personatge que he pensat, és el memento de Disney, aquesta pel·lícula. En serio, en serio. Pensa't de l'estona, és que és una pel·lícula, potser d'una hora i mitja, però de la qual un hora s'estan repetint les coses, perquè aquest és un peix que, per recordar-ho, és un peix que té memòria a corplars. És a dir, perd la memòria a les 3 frases. Clar, sí que a 3 frases s'ha de repetir una. I angoixava, hi havia moments... Ostres, jo crec que la gent estava dins la butaca, com en Conginza, i re, no, però la pel·lícula molt bé. Jo crec que també ens havien acostumat Disney i Pixar, a aquestes últimes més estrenes, tipo, Inside Out, Ola del Tropolis, que són pel·lícules, potser també molt encarades d'un públic adult, més enllà de l'infantil. Llavors, aquesta pèl·lica que recupera, recupera sigui per... Sí, perquè la primera part estava bastant encarada, encara nens, o així, però es mantén aquesta part de... I imagino que tenen en compte que els pares que vagin a portar els fills, o el que siguis, també van veure la primera part i ja estan en la línia, no? No necessiten, potser, captar aquest públic adult, com podria ser Inside Out. La pel·lícula està bé, va acompanyada d'un curt, al principi, de 4 minuts o 5, que jo he al·lucinat bastant amb la tecnologia que tenen a la mateixa, aquesta gent. Perquè... Jo vull veure com ho hem fet, però sembla que, com si el... el que és, és una platja amb gavines. És la ministòria d'una gavina petita, de com sobreviu. Però... Però he al·lucinat bastant de com fan el... el... el que és l'escenari, la... la sorra, l'aigua, o sigui, és una tecnologia que sembla que sigui real i hagin posat els ninotets a sobre, però no, no, no, és tres dimensions. Jo crec que ja s'estan sortint, jo potser la següent pel·lícula que facin, ja... Les dues que són amb tres dimensions? No, no, o sigui, allà l'he vist amb 2D. Ara, no ho sé si l'estrena el cinés, que és aquest divendres, no sé si... No, això sí que no ho he vist. Si és amb tres dimensions o no. Jo crec que, bueno, imagino que sigui donat, ja que últimament estan fent tot amb 3D. Però... però no, no, molt bé. Una recomanació total. Doncs mira, amb el divendres tenim ja tres recomanacions. Exacte, això no la dic, estem recomanant-hi. Jo he vist això, jo he vist això, que és una pel·lícula Índia. Índia en Godnes, i que penso que és una pel·lícula... a les dones els hi agradarà molt. És una pel·lícula molt femenina, perquè toca... Doncs a Millagos també. Més que d'en Lloberna, destaca els seus valors amb una ciutat en què és molt difícil ser dona, com és la ciutat d'Índia. Llavors, ell és un personatge, el director, que ha fet també el guió, etcètera, doncs diverses pel·lícules, com d'explicar abans el Francesc, també guionista i el director d'una cosa que jo no he vist, que és ella, Sam Sara. Ah, sí, sí. Està bé. Jo no sé si tu també l'has vist, o no? No, crec que no, però anem un dia a parlar. Anem a parlar molt bé, també anem a parlar molt bé, però no l'he vist. I aquesta, honestament, no és una pel·lícula, digués allà, una cosa perfecta, té els seus punts foxets, o que no estan del tot ben resolts, però en conjunt és una pel·lícula recomanable, perquè jo no sé, hi he vist altres coses, les coses que he vist no tinc ni ganes de parlar-ne, començar a parlar malament de les pel·lícules que veus, vull dir, no té cap gràcia. Llavors prefereixo parlar d'una cosa que penso que els nostres oïdors, doncs els hi pot interessar el divendres en el cine, i veure, sobretot a les noies, penso que els hi pot sentir molt reconfortades de veure quina és la lluita que aporten a la Índia, doncs determinades dones que viuen la mateixa, que viuen elles, però amb unes condicions molt més difícils. Divendres, no, i ja us és, estan a l'art en aquestes pel·lícules. És veritat, aquestes setmanes estan a un dia... El dia 22, el dia... Bueno, posava a 22, aquí. Llavors és una mica en la línia Mustang, l'acabant als Òscar... No l'hi he vist en Mustang. No, no, refareixo a la lluita femenina... Potser, perquè jo no he vist Mustang. Llavors, com que no l'he vist, i tinc referències, però no l'he vist, no puc dir-te si és de mare o no. A mi, és veritat, les setmanes demà, és el 22 de juny, ho poso aquí, però, bueno, ell diu, si vols, convertir-te en un fenomen social de les següències censurades, oficial en la Índia, per les referències religioses la diosa Kali i per la seva lenguaje sexual inapropiado, si la diosa es llega a los cires de nuestro país el próximo 22 de juny o demà, per aponer a la pelea femenina en Índia, con respecto a los temas como sus carreras profesionales, el amor, la familia y el sexo. Per tant, toca aquest tema, penso que el toca bé, és a dir, amb algunes coses que potser es podien estar encara millorades, però és una pel·lícula interessant. Doncs per l'escripció, a mi em sona que sí, que serà el Mustang, o sigui, si el Mustang era turc, doncs això serà l'Índia. A veure, a veure. I el Jaume, abans de marxar, que no té molt de temps, s'hauria de dir si tenim programa a la setmana quinén, que estem intrigats, no sé si. No, però la veritat és que no. Escolta, ara això. Sí, sí. Deu ser la meva veu, que també. Aquest reverbera. A mi em penso que no hi haurà cap problema. Si tots estem d'acord amb venir i venim, doncs ens trobem. Avui haurem de fer el resum de la temporada, l'hauran de fer alguns, i la setmana vinent la podem fer uns altres. No hi ha problemes. Jo no podeu venir demà, el divillós que hi havia, perquè tinc una altra cosa, com que ja havia comptat que no ens feia problema, doncs els demés podeu venir perfectament. Moltes gràcies. Ho recordem, això. D'acord, doncs com que vaig a fer allò, el paralelisme que ens trobava. Ens veurem després, no? Sí, després ens veiem, en tot cas, i ens desitgem molt bona festa, i tot això. Patons i abraçades. I ha quedat a mitja, es pot dir que també el Joan m'ha recomanat des d'allà, que és una altra pel·lícula, i s'ha generat també al Dímica. M'ha semblat molt interessant, molt. Ja ho anirem buscant i trobant, tot això. D'acord, doncs fins a... Si la setmana que ve, no, doncs fins a la tornada. Fins a la tornada, que vagi molt bé. Molt bé, gràcies, Joan. Si no teniu més plurs, Francesc, has vist alguna cosa? Sí, no, la veritat és que no. La setmana passada ha estat un munt de compromís, i pel·lícules d'estrena, no he trobat la manera de voler anar a veure avui, que hi ha el punt de Sardanyola, que feien rumbos, que el posi a la vista, feien a les 4, però al final no m'ho he pogut organitzar, que avui només treballava el matí. I llavors, per tant, no podia haver anat, però no, m'he quedat amb les ganes. M'he vist a Spotlight, a Texas, per fi. El Texas. El Spotlight és la de... La que va guanyar l'Òscar. Vas trobar molta cua? No, perquè vaig anar a la sessió de les 3. Ah, mire't. Perquè al sortir, a la següent sessió, ja hi havia una cua, fins a dos cantonades. Però bé, bé, bé, molt bé. És l'allò dels capellans... Sí, sí, sí. A vosaltres, que en realitat hi havia el club, que hi havia aquesta... No, tu començaves tu. Sí, jo em va agradar més el club aquesta, però que estava a tocar el tema d'una forma més clara. Està bé. A que penses que... Sí que és veritat que és matèria, o sigui, és tema de guanyar l'Òscar, però són aquestes pel·lis que potser, com que ja es basen en uns fets reals que pot o no més o menys conèixer la gent, però és una cosa bastant coetani, és del 2001, el vídeo dels fets. Doncs crec que te la jugues més a l'hora d'alegir la interpretació, evidentment, en aquesta pel·lícula, amb el Marro Lúfalo, a més que té, clar, té un elenco, però en sí, jo sempre penso que potser inclús és tema d'un programa, però és el tema de quan adaptes un fets real, el canvi a la fi, el procés creatiu, si no, te'n pots anar molt d'aquí. No sé que si està en ti, no, i amb el dia 2 m'ha de la Hitler, però vull dir que no, que dins d'un fet històric no hi ha una creativitat, no hi ha una banda ampla del director, i jo em puc anar... A veure qui ho representa millor, suposo que en pel·lís així, el que s'hauria de valorar més és la forma d'interpretació i la d'adaptació artística, per dir-ho, o sigui, com adaptes a l'època, com fas a semblar, com, per exemple, la mira de strip, com l'adaptes a que sigui aquest personatge bé. Potser sí que em vaig quedar una mica com, bueno, clar, pot guanyar l'Òscar, però... És que no deixes una adaptació d'una cosa que ha passat... No deixes de ser un tema interessant, per la temporada de vinem, això d'aptacions de fets reals, i les condicionaments que això proporciona. El que passa és que sempre... Aviam, en aquestes coses, jo tinc la sensació que, si hi ha un bon director radera, sempre li pot donar alguna manera a la volta i, inclús, una cosa no sigui del tot fidel, però té moltes forces de punt de vista d'endràfic adaptar-los. No, clar, però... No són literalment fidels el que va passar, si no que a vegades... Sempre tens l'acantge una mica, per exemple, en fa un temps, amb les pel·lícules que us han fet de l'estif jobs, no? Les dues últimes adaptacions que havien grosses en quanta ficció que no siguin documentals, potser era la diferència, inclús, afística de direcció, no? És veritat, és veritat. Simplement, era un comentari de dir, em passa amb la molt bona pel·lícula, amb molt bon guió, però volguis donar el que havia de fer, és una mica entre cometes el que ja va passar. Llavors és... Et bases més amb la interpretació, potser. En canvi, el club, en el fons, jo penso que... Per mi, hi ha més valor artístic, en el sentit que tu estàs dient, que és, en base a una investigació que van fer de diversos casos que hi havia, van crear la seva història, però que tot es responia que podria ser de trossos gafats de 20 casos diferents. Llavors ho deia que la història és molt més rica, molt més potent per mi, que aquesta que es senyegi amb una cosa que va passar... Clar, perquè és més lliure. Clar, clar. Jo el que sí que he vist aquesta setmana i volia comentar, tot i que no he anat al cinema, així d'estrena i no visc d'allò, molt nou, però sí que és un parell de pel·lícules de la temporada, que la s'hauria de veure amb unes condicions una miqueta millor. Bueno, una de les dues, no. He vist, per fi, 8 apellidors catalanes, que encara no l'havia vista, i la veritat és que coincideixo més aviat amb l'opinió del poc i la Lídia, que van venir així com Força en tu si es mac. La veritat és que una comèdia més o menys clàssica, que ja saps el que passarà quan comences a veure-la, ja saps com anirà, però que té un guió Força enginyós, la veritat, i que els personatges ho desenvolupen molt bé. Jo sé que darrere hi ha un parell de guionistes i un dels que conec, que és el Borja Coveaga, l'admiro Força, com a director, un dia haurien de parlar de que home, com a director, ha fet uns cometatges valuosíssims i un... Camaleó tot terreny, perquè ha fet gèneres de tota manera. És impressionant la profunditat de les seves personatges i la manera com els tracta. I a mi la veritat és que em va entrar molt bé aquesta pel·lícula. La primera la vas veure, tu. I és millor la... La veritat és que em resulta difícil comparar. Jo les comparo radicalment. Som propostes molt diferents. Per mi s'aguanta, i té un guió que per mi és consistent, i en canvi aquesta considero que és un... És simplement aprof... per mi és, és aprofitar un èxit comercial per ràpidament fer una cosa que també funciona l'art comercialment. No, però això és veritat, però això és així. S'ha fet una segona part, com s'ha fet una segona part de les barcelades nits, però de la mateixa manera... Però les barcelades nits, tio, la segona part, jo penso que per el que més o menys m'ha arribat, és quasi millor que la primera. Bueno, clar, és una evolució de personatge. Si el guió està molt treballat, si el guió està molt... En canvi, tinc la sensació que és aquesta. No cal que estiguem d'acord, ni que d'allò. Això són matisos. Jo tinc la sensació que aquesta és una pel·lícula molt poc treballada. A mi, per exemple, personalment, va ser que la primera la vaig obre a casa, entre cometes, i la segona la vaig obre al cine. Llavors, al cine, però més de preestrena, amb tota la premsa, una cel·la planíssima, tothom rient, i clar, també he suposat afectar-ho. Però sí que és veritat que no... Vaig sortir i vaig pensar, no, és una mala pel·lícula. No està malament, no? No, sobretot perquè tocava en el tema català, i doncs aquí, clar. Però jo no crec que sigui pel tema català, sinó perquè es toca d'una forma superficial. O sigui, tu pots... La sensació que tinc jo... No cal que estiguem d'acord, és a dir, no fem una cosa de discussió... No, però a veure, tot això una mica ja va comentar. La meva opinió una mica és que... són acudits, força ben tramats, perquè a la fi són acudits, perquè la gent rigui d'un tema determinat, que no ho tracten amb una profunditat enorme, no, perquè és una comèdia lleugera, perquè la gent entri en el cinema i s'ho passi més o menys bé, però els arquetips que agafa, més aviat modernets, el hipster, que d'allò, la manera com... La persona que mai no s'emprenya, i que és suposadament molt profunda, però que en realitat és molt superficial, perquè no agafa res d'una manera potent, que és l'Alberto Romero, el personatge l'Alberto Romero, la reivindicació d'alguna manera que hi ha d'una cosa més autèntica, que no sigui únicament d'anar pensant en l'art, en les coses que, suposadament, li hem de donar més importància i que hi ha coses humanes, coses d'autenticitat que s'han de velló, estan força ben tramades, molt respectuosa amb tot, també, i porta al fet de veure que és una comèdia que al final tot acabarà més o menys bé amb coses controvertides i que hi ha coses que val la pena reivindicar. Què quedes, Francesc, amb Ocho Pellos Catalanes o el Pregón? Ocho Pellos Catalanes està millor tramat. Jo penso que sí, penso que sí. El Pregón... Sí, no, és una bona comparació, perquè, de fet, apareixen també allà en el Pregón, molts estereotips. Jo diria que, com a comèdia, que totes dues ho són, Ocho Pellos Catalanes és més lleugera. Es deixa veure molt bé. Entra amb molta facilitat. Si et planteges com una pel·lícula que no la critiquis per... No la vulguis veure com una pel·lícula d'autor que profunditza amb un allò, sinó com una qüestió, simplement, lleugera, per passar una estona. Si l'analitzes com un fet polític o com l'allò, llavors segurament hi pots trobar totes les serrades i tot el que vulguis. No està feta d'aquesta manera. Jo el comparava amb la primera. La primera penso que, en aquesta línia que estem dient, s'aguantaves de tenir un guió que més o menys d'allò, i jo tinc la sensació, és una situació molt secretiva, que aquesta no arriba al mateix llibre. No, però la segona ja tenen tots els personatges molt ben tramats i molt ben agafats. Hi ha més varietat de personatge. Jo crec que es mou en molta soltura la pel·lícula. Ja més a més, tot amb un millor que així, molt tancat, que és una massia. A més a mi també em fa gràcia. Suposo que sí, que tot això que diu el poll influïix, perquè jo vaig estar en una roda de premsa ja, la massia, on està rodada. També et fa gràcia veure la casa, les escales. Però bueno, a part d'això, a part d'això jo, no sé, la vaig veure amb d'allò. Sí, m'ho vaig va saber. I l'altra que vaig veure, i que tinc ganes de veure millor, perquè la vaig veure amb unes condicions no gaire bones ni correctes, ni amb versió original ni tan sols. Això comporta... Doncs és Deadpool. Però el que vaig veure em va semblar fàbulós. Quina, quina, quina? Sembla increïble aquesta pel·lícula. Deadpool. No l'he vist, no l'he vist, no sé... Sincerament, vull dir, la manera com treballa el... La quarta paret. La quarta paret, això és tremendo. La codit que fa sobre... La que volem parlar quan veu venir al Ferran, a parlar dels superherois. És un personatge de Marvel que en realitat és un antiaroi, diguéssim. És un personatge que van crear Gervan Cony, que és una persona... Bueno, un tio que li... Refes que una mica com era l'origen d'aquest, perquè... Però què tenen, que es va cremar, no? No, és un home que... No, és un càncer. Ah, és veritat, és veritat. Llavors és una persona així, més o menys superficial, però que en un moment determinat, d'aquelles persones que s'enfronten, sí, que s'enfronten molt fàcilment amb els altres, molt de jugada, de fer broma, que no li trobes cap bràcia especial a la persona, quan encara no és superheroi ni res, i s'enamora, però s'enamora d'una manera molt bèstia, d'una... dona, d'una prostituta. La manera com s'enamoren és fantàstica. Però comencen a destacar la seva vida, la vida de cadascú, quin ha estat pitjor de les dues. Llavors el repte, aquell verbal, el de diàleg, és brutal, guanyar ell, guanyar ell, però perquè hi ha... que ja exagera una manera tan salvatge, i ja dius, bueno, d'altre, que ja riu, perquè dius, d'acord, d'acord. No puc superar-ho, això. Està molt ben trobat com a d'allò. Llavors hi ha una persona, hi ha un personatge allà sinistre, que li ofereix curar-li el càncer, a costa de... Bueno, no. I, a més a més, donar-li unes capacitats que no tenen grandir. Perquè a través de la teràpia que té del càncer, doncs li donen una... Bueno, seria convertir-lo en un superheroi, amb una persona amb unes capacitats enorme. El que passa és que el personatge aquest, en realitat, és tota l'estona, no saps ben bé si el que dius és veritat o no, si l'està curant o l'està matant, si és un sàdic, simplement, i el que vol és allò, carregar-se el personatge fent-li tota mena de excepcions. Llavors... és una pel·lícula... És dura, eh? És molt dura, la pel·lícula. És duríssima. De fet, ja la van catalogar a Estats Units de més de 18, i la gent el portava als nets igualment. I a l'explicació d'un còmic, ja se n'hi ha sortint. Però al nen, si la família sortia, jo creia un llenguatge i una explícita. No és una pel·lícula per nens. No, per res. Jo la vaig veure amb adolescents, i no hauríeu de veure la identificació que teníem el personatge. Estaven al·lucinant. És un personatge que té... És un destructor verbal, és un destructor de... Sí, però té un cor molt gran. Bueno, perquè és un transgressor. I llavors suposo que ells s'identifiquen amb això, des de la posició de l'adolescent rebel, que continuament estàs posant a prova els que hi ha al voltant. Però jo diria... Jo, de totes maneres, la pel·lícula trobo que és el personatge. Sí, sí, sí. La pel·lícula és el personatge, perquè en comparació a altres pel·lícules de la mateixa línia, per exemple, qui cas, qui cas... Jo qui cas també volien. Algodíssima, o sigui, està amb un guió molt ben tramat, em va agradar moltíssim. De pul, tu passes bé, perquè tu passes bé, però és que la pel·lícula és el personatge. Clar, és que és un personatge, o sigui, és el personatge que representa tot el que s'estan enfotant, inclús mateixos, d'X-Men, per exemple. Hi ha una mena d'escola, Howards, que el que fa és entrenar gent així, que tot... I no matem a ningú, sinó els deixem caos, i ja està, com a molt. Clar, ell és el primer que diu... Sí, home, és que el dinàvem al carrego. Clar, és un personatge que ha volgut volar tot l'univers. Sí, ho trenca tot. Jo crec que és el tema de la quarta paret. De la manera com parla el públic, des del començament... Això ho he vist ara, i he començat a veure una sèrie que es diu... que la fa el... Com es diu... House of Cards, es pot ser que es digui una sèrie d'una, això? House of Cards, sí. Que la fa aquell del... Cabin Space Act. I ruta que ell es dirigeix també que és un acte que és molt important al públic. No sé si ho ha vist. No ho he vist. M'ha sorprès per què porto un acte que porti 3 o 4 capítols només. És una sèrie televisiva sobre el funcionament de la política als Estats Units, la Washington, etcètera, la Casa Blanca, tot el que es menja als Canarans. Molt ben interpretada pel que tots els actors ho foten molt bé. Però el que m'ha sorprès més, al moment de mirar-te, és que ell juga amb el públic. De tant en tant, li fa un... No s'entere del que t'ha passat. Unes coses que no són massa habituals en el món del cine, en el llenguatge cinematogràfic. I fa gràcies, no em puc encara opinar, perquè porto 3 o 4 capítols només, però em sembla una cosa curiós, una cosa bastant curiós. No, sí, trencar la parella d'aquesta sempre és... Això de Polo fa molt bé, perquè reflexiona sobre el tipus de pel·lícula que estem veient. En un moment he terminat, que això és una pel·lícula romàntica en realitat. Us havia enganyat, en realitat, una pel·lícula de terror. Quan el col·loca en dintre... I llavors et va fer pensar i penses que és veritat, si veiem... En realitat d'ells, van estar a la pel·lícula el dia de Sant Valentí, a Estats Units. I llavors van fer una tirada de cartells, que només era ella amb ella, amb un fons així, com de manjada, en saps, com molt maco. Ens trobés el cartell i deia, deia, a dèdpol, a més van canviar les lletres, han hagut de posar les originals, posaven unes d'aquestes com molt romàntiques, ens clar la gent. Dia, bueno, així, els nòvios podem començar a la pel·lícula. I l'acobit sobre la quarta paret, en un moment determinat en què la seva, la dona cega amb la que viu, també té una relació molt curiosa, de respecte. És que jo crec que en el fons és un personatge irreverent, però respectuós i feble, que té la seva esfableça. I tot això és el que fa que, per exemple, els adolescents, que estan en aquesta edat, és com un adolescent, és com un noi gran, que encara no ha acabat de trobar la seva manera de funcionar en el món. I els nanos al·lucinen amb ell. Diuen, ostres, clar, jo vull que aquest noi, o que tothom li surti tot bé, que s'enamori d'aquesta d'allò, que venci els seus enemics. Llavors estan superagafats. Però hi ha l'acobit aquest que us dic, que és el moment en què la dona també parla, al públic, no només ell, sinó una dona, hi ha un tercer personatge que també, i llavors ell, mira i diu, ai, guà, la quarta paret, de la quarta paret, de la quarta paret. Això són 16 parets, jo dic 16, no 64, però es fa molta cançó, no? I ja dic, això en versió... Tenim aquí present, avui, el Andreu Ferran, jo a quasi l'aprofitaria, perquè ens expliqui el seu tema, perquè, si no, no podem sentir-lo, jo tinc molta il·lusió d'entendre que ja sé que l'Andreu sempre porta coses a temes bastant originals. L'últimament sí, porto coses molt rares, però, bueno... Està rebuscant, allà, en els temes. El tema aquest ve... Us en recordeu quan vaig venir i vaig parlar de... Les millors pel·lícules que mai s'han fet? Que mai s'han fet, clar. Ara vaig pensar, estic aquí, potser li podem donar una altra volta el tema. I abans em vaig en recordar un cop que vaig veure un reportatge, bueno, un reportatge, un documental molt interessant sobre una pel·lícula que es diu American History... Sí. American History X, que la barra... El director es diu Tony Kay, o em sembla, si no recordo malament, però és una pel·lícula a la qual, durant el rodatge, va haver-hi una trobada bastant forta entre el director, el Tony Kay i el... Edward Norton. Per... Bé, diferències de criteri. El tipic, el actor, que a vegades també fa com una mica de director. I llavors va haver-hi un punt que es van enfadar tant en tant que el Tony Kay va menaçat de signar la pel·lícula com a Alan Smithy. I, hosti, això em va... Em vaig quedar parat, llavors el documental explicava en què aquesta era la manera que tenien alguns directors per signar obres amb les que no estaven d'acord. Per desentendre-les de la seva obra. D'alguna manera, sí. Resulta ser que, com a mínim, a Estats Units és obligatori que les pel·lícules vagin amb nom de director. No pot aparèixer una pel·lícula sense el nom del director, és obligat. És una qüestió sindical, quasi bé. Llavors, ostres, això em va van curiós, sí. Ostres, que curiós, no? I ja ens vaig pensar, i quanta pel·lícula s'han fet d'aquest rotllo, no? I, bueno, això, avui en dia, mirant així a internet, es fa ser el trobar-ho. I realment t'adones que hi ha moltes obres que acaben signades per a l'Alan Smithy. L'Alan Smithy no és ningú. És senzillament un nom que s'utilitza quan un director, però també pot ser o pot ser un actor o pot ser actors que han donat veu a personatges de pel·lícules, per exemple, a dibuixos animats i que no estan d'acord amb com ha quedat la cosa, i la deus la signen com a Alan Smithy, no? I, bueno, és la manera que tenen de dir jo no reconec que he participat en això perquè considero que el producte no és de suficient a qualitat o no m'agrada l'orientació o el que sigui, no? I és el nom que més pel·lícules ha fet, llavors? No. Entre com a director, com a productor, com a actor, no? I amb més feina diferent. No ho he contat. Això sí, això sí. Això és veritat. No m'he dedicat a contar-ho, però sí que t'haig de dir que és un director polifacètic, perquè ha fet de tot. Ha fet vídeos. Amb vídeos musicals, signats i bastants, pel que he vist, els signats per a Alan Smithy. Ha fet pel·lícules, documentals, films per a televisió. Clar, qualsevol cosa. Sí, realment, cortometratges, també. Realment, hi ha moltes obres que han acabat signades per a Alan Smithy. I és polifacètic, també, perquè ja us dic, també hi ha escriptors, actors, productors, editor i compositor a les quals apareix signant Alan Smithy. O sigui que realment... Estic mirant còmics, també. Pots ser de tot. Clar, pot ser de tot. En algun lloc que he trobat això, si és veritat, em sembla fantàstic, i si no ho és, també queda molt bé, que Alan Smithy, si agafeu unes lletres del nom i podeu formar un palíndrum que és d'Alias Men, amb les mateixes lletres. De fet, no hi ha un documental que diu així. Segurament, jo no l'he vist. Però és possible que vagi sobre Alan Smithy. No sé si això és realment així, si quan ho van pensar pots utilitzar aquest nom, van pensar en la història del palíndrum, però realment va la pena esmentar-ho, perquè és curiós. I el que he trobat, també, és que sembla ser que la primera pel·lícula en la qual es va signar o que reconeix que es va signar com a Alan Smithy per no haver de posar el propi nom del director, va ser un documental del director. Va ser una pel·lícula que es deia Amb Anglès Death of the Gunfighter, que aquí es va anomenar la Ciudad Sintley, que era una pel·lícula de l'Oest, que sortia a l'actor Richard Wittmer, i que sembla ser que van començar a dirigir en Don Siegel, i que després, per no sé quines raons, es veu que es van barallar també, es veu que les baralles s'acaben produint i es va barallar, i la pel·lícula la va acabar rodant Robert Totten. Però Robert Totten tampoc no volia signar, perquè deia que la major part de la filmació l'havia fet l'altra, i al final el sindicat va dir que aquí ha de signar algú, per tant, posarem a l'Alan Smithy. Aquesta és la història que us expliquen, en 1969. Però, a les mateixes pàgines web, que en en Miran resulta que hi ha obres anteriors, sinó d'esperar a l'en Smithy. Segurament la cosa venia. Potser remuntem el renaixement. Jo aniria a aquelles pintures que hi ha al Bàtica. Aquelles pintures al Bàtica. Jo miraria bé la signatures, perquè... Sempre que no anem a Tapuerca, o aquestes, de les pintures de... Tapuerca no volia dir les altres, les de Cantàbria. Les de Altamira, no? Imagineu allà? No. El cas és que després aquest nom s'ha anat utilitzant. Diferents directors. I, bueno, la llista és llarga. I si aneu a la web de IMTB, allà veureu que apareixen a l'Alan Smithy, com el director. T'expliquen per què. O sigui, a la llista de directors trobareu a l'Alan Smithy. T'expliquen l'origen del nom de l'Alan Smithy. I et passen totes les obres, que són de l'Alan Smithy. I, entre altres, directors que han utilitzat diferents obres, aquest alguies, ja en Joan Franke... Heimer. Franke Heimer, en un sortida, amb una pel·lícula que es deia Riviera, del 1987, el Dennis Hoppe, també, amb una pel·lícula que sortia a la Jodie Foster, que es deia Black Way, o alguna cosa així, després, també, amb una pel·lícula el director de l'Arthur Healer, que, amb una pel·lícula que es deia Harder Hollywood, del 1997. Aquesta pel·lícula era ben curiós, perquè era una pel·lícula en forma de fals documental, que el que feia era una amena de crítiques sobre el món de Hollywood, el cine. L'idea era explicar una mica la història de Alan Smiti. Jo vaig agafar tens una pel·lícula que quan feia una pel·lícula el protagonista es deia Alan Smiti, i és clar, tot el procés històric d'aquest nom li queia a sobre. Jo estic firmant el meu nom real, però tothom es pensarà que és igual. Sí, sí, és veritat. Aquesta pel·lícula, també el director de l'Arthur Healer i després també el quifre d'Arçat Arlan, també va dirigir una pel·lícula que es deia Home Enquanted, que també va signar com Alan Smiti. Però això només són casos coneguts. Després aquí pots trobar una llista d'obres increïble de gent que acaba signant com Alan Smiti. Hi ha una cosa curiosa, que quan em vas proposar el tema volia investigar més, però honestament no he tingut temps de fer-ho. Hi ha alguns directors famosos que també tenen més d'un nom. Per exemple, a l'Estiven Soldenberg, el que fa Trafic i moltíssimes pel·lícules com tots coneixeu, Ocean's Eleven, etc. Com que ell va començar com a director de fotografia. La majoria de les seves pel·lícules les ha fotografiat ell amb un altre nom. Ell és el director i moltes vegades el guionista, perquè si no recordo malament m'entira si sintes de vídeo també és un guió del soldenberg. I consta sempre que hi ha un senyor que no m'agrada com es diu si és Smit i que és ell mateix. Tinc la sensació que això passa en molts casos. Perquè no consti que el mateix director ha fet 3 o 4 funcions determinades i si ell no és especial com a ell que els era fotografia resulta que per no constar li posen un nom que s'ha inventat i que ell mateix s'hi ha fet la reacció de fotografia. Això no feien els coens? Els coens no s'inventaven alguna producció? Em sembla que sí. Volia mirar-ho, però no he tingut temps i llavors no. Però sé que n'hi ha molts títols, moltes pel·lícules que diríem que consta que hi ha un senyor de fotografia però la gent no sap que és el mateix director que ha fet aquesta funció. Referint-se a una mica això, si recordeu el que van fer els promotors del Dogman 95, l'Estrier i la companyia va ser decidir que el director no apareixia en els títols de crèdit que vindria relacionat una mica amb això. Perquè la normativa es veu de la Hollywood, de la pel·lícula de les productores de Hollywood abans del 68, és que no podia aparèixer el director amb un pseudònim. I llavors aquests nois, perquè molts joves quan van fer això van decidir que ni tan sols el director no apareixia, cosa que és una decisió curiosa, el director en principi que es considera com el primer responsable de les qüestions de la pel·lícula doncs no apareixen, en les que estan catalogades com a Dogma, que ja no sé si unes 30 o 40 o 60, no sé quanta ens hi ha en total, doncs el director no apareix. Això realment és així, o sigui, quan vas a veure la pel·lícula no us el director. No apareix, el nom del director. És curiós, seria una altra manera de treure, seria composar un Alan Smithy que anava a posar ràpidament. El que és estrany és que no passi més, perquè moltes vegades hi ha pel·lícules com diem, que surten tan malament, et sap greu que hi hagi més gent que et digui mira, jo poso per no marquet. Històricament hi ha molts casos de pel·lícules que tots sabem, que per exemple, que és allò per posar a l'Ocrepinto se llevo, tothom sap que el va començar un senyor i que el va acabar un altre. És per Taco, no em sap que no va començar, l'està enlloc cobrint l'Anton Iman que era el Quiridugles, el que acabava de fer o feia un parell d'anys que havia fet, va cridar i el va fer venir jo. Per tant, hi ha molts casos d'aquest. El que passa és que acaba fent Cúbric, perquè ell va rodar el 1% de la pel·lícula, una pel·lícula que ha sigut aquí, el que ens explica a ell és que hi ha moltes pel·lícules i es diu que és una cosa més recurs curiós. Jo no sé si sabeu que hi ha un famós escriptor que haurà de menjar el nom, però que té aquella famosa novel·la d'èxit que és d'un nano. Diu allò, d'un nano que s'escapa de... Suposo que sabeu que s'ha fet el literari. És un senyor que, i per els seus contes també els diuen els famosos... Jo t'he de dir Salinger. Salinger és un personatge que ningú sap la cara que corre en fotografies que es diu que és ell, però no sap si realment ha estat el que li ha portat en el Salinger. És una fama, primera perquè la bona novel·la, una novel·la que d'un èxit va estar preparada en el seu moment. I després és el Podemista Literari. Però una de les raons per les quals el seu nom, perquè després no va produir gaire coses més, una monaureola espectòlica, ningú sap qui és, ni n'hem pogut fer entrevistes, ni n'hem pogut fotografiar, ni ningú sap on vivia, ni ningú sap re d'ell, quan s'està sap que qui és un senyor que està viu, és a dir, és clar... La Wikipedia estava mirant això, va morir el 2001, va néixer almenys... Igual és mort, sí, igual és mort. Sí, però no hi ha fotografia, hi ha un retrat així fet, com una mena de retrat robot. Ja et corren fotografies. No té alguna cara de vista, alguna cosa de filla d'ell, però que no se sap si és autèntica o és una falsificació. Sí, sí. Perquè no se sap realment qui és la cara real d'ell, inclús hi ha inversions diferents, gent que la ha conegut, dient que és un senyor que estava malalt i que tenia problemes, però com que són tan contradictòries, això el que crea per a molta gent és unes ganes de conèixer el personatge de saber qui és perquè és un enigma. Sí, la gent d'Urbana. El cas de que aquest home, Salinger, fos com una mena de Shakespeare. Sabeu la idea també aquesta, del grup Anonymous, que diu que Shakespeare no és qui es considera, sinó que en realitat era un conte que no podia escriure pels costums o pels condicionaments de l'època, aquelles obres, aquelles característiques, i llavors va agafar un escritor d'aquests, un negre, que es diu, un ghost writer, que es diu en anglès, perquè li posés el nom. Llavors potser el Salinger era un gran empresari. És com aquí que teníem el Victor Català, no? El seu dònims, per haver de amagar-se, que era la Caterina, Albert i paradís. Això em va quedar de quan estudiava. A mi em feia gràcia perquè tinc una amic que es diu Victor Català, que també els para. Que no, ni no. Li podien haver passat Ramon. Sí, sí, sí, sabien el que es feien. En totes maneres... I la Blixon, la de Memòries d'Àfrica, que tampoc filmava com un home també, i en realitat era una dona. Sí, però això s'explicava perquè per les dones, en aquella època, signar com a dona una obra ja era un hàndicat. Clar, sí. El que comentava el Jesús Franco, també, que tenia com cent noms diferents per evitar la censura i per evitar tot. De totes maneres, els directors que signen com a Alan Smithy, jo ho veig més com una mena de posició de força. Clar. Això no s'ha fet com jo volia. Si no com a vergonya, com a crítica. Perquè fixeu-vos que, de fet, jo em vaig enterar d'això, arreu d'un documental en el qual el director ho va fer com una mena de protesta. En realitat, al final, va signar com a ell mateix, o sigui, Toni Kei. Però realment, en el seu moment, sembla que va estar a punt de posar a Alan Smithy com una mesura de pressió, no? Doncs mira, si un programa sense condicions no ens agrada, doncs comptes de dir que participa el Paul, l'Andreu, el de jo. No, no. Ha participat avui Alan Smithy. Quan et presentis l'inici, et sentes a tots com a Alan Smithy. El col·lectiu. Exacte. El col·lectiu Alan Smithy ha fet el programa d'avui. Jo no sé com que aquesta temporada tenim dos finals, així ben curiós, no? Potser no està malament, que ja que aquest tema l'hem deixat força ben aclarit i enllestit, si no hi ha alguna cosa més per part d'algú, doncs podríem aprofitar perquè el Joan, per exemple, o l'Andreu, que no vindrà la setmana vinent, puguin fer una miqueta de memòria i recordar aquelles pel·lícules a aquesta temporada, doncs els ha marcat, no? Jo sí que he estat parlant d'una pel·lícula que m'ha marcat i que considero que és de l'un milloret que... Nat Clowler, no sé si ho sé o quina és. Sí, però és d'aquesta temporada, sí. Jo diria que sí, no? Tant d'anterior, crec. De l'anterior de pel·lícules que et marcan tant, és com... Podria ser. No ara no em feu dubtar. Podria ser. És a dir, jo sé que, clar, com que la temporada comença el mes de setembre i torrem a passar 10 mesos o 11 mesos, gairebé, no ho sé. En qualsevol cas, de la última temporada, si no és d'aquesta temporada i tens raó, doncs, de l'anterior, una de les pel·lícules que a mi últimament més m'ha marcat, que considero que és una obra mestra i que considero que és una pel·lícula que, desafortunadament, desgraciadament va passar molt desapercebuda pel públic en general, és Night Cloud. És per mi una pel·lícula extraordinària. I, bueno, és a dir, doncs, cada vegada que... que l'he vist tant de tres o quatre vegades, ja a mi em passa a saber que, quan no pel·lico a vegades, les rebeig més d'una vegada, i em sembla extraordinari. Una altra cosa que ara ve al cap, simplement perquè, em sembla que la fan aquesta nit, o la fan, o van fer ahir a la nit, ho vaig veure a la venguàrdia, el diari, que la anunciaven, és Raises Profundes. Raises Profundes és una pel·lícula, sabeu què és, del 52 o 53, és una pel·lícula... una extraordinària pel·lícula. Seria com el que ha recomanat el Joma, no? Quan no roge la mar a punta. Seria aquests clàssics. Per mi és una obra mestra. És que ho dic perquè he vist que la feien aquesta nit, no sé si és de l'1 o l'2, o una d'aquestes cadenes, o la van fer ahir, no sé ara quin lloc la... No la vaig poder veure, no la vaig poder veure, però és una pel·lícula que també el crític la recomanava, considerava d'ella el mateix, d'ella que era una obra mestra, però jo ho dic perquè és que aquests dies estava avançant quina de les pel·lícules que jo he vist més vegades. Jo recordo que de petit, molt jove, deia ser adolescent, m'escapava de casa meva, entrava al cine, al cine mèrica que hi havia al carrer Parabell, i veia Raises Profundes 10 i 12 vegades seguides. Per tant, és una pel·lícula... 10 o 12 vegades seguides? Si no seguides, doncs 12 o 12 vegades un dia, i el dia següent, dos o tres vegades més. Per tant, és una pel·lícula que l'he vist en millons de vegades. I continua agradant. Per què passa això amb aquesta pel·lícula? Té una música extraordinària, no sé si la coneixeu, una música brutal, té uns paisatges, perquè és una pel·lícula de l'Oeste, però de les més consistentes que jo conec, com a pel·lícula de l'Oeste, és una pel·lícula que té un muntatge cinematogràfic, és del Jorge Stevens, és el director. Sí, és veritat. Jorge Stevens tenia una manera de treballar, que era rodava molt, i després triava les imatges que quedaven millor per explicar la història, tenia molt de material rodat. I això, a mi, suposo que quan era jovenet, es m'encantava, perquè veia que el llenguatge fluia amb una facilitat i amb una fluidesa que inacostumada, i entra la música, el paisatge, és un lloc preciós des de punt de vista de verd, les muntanyes, és la història d'uns, com s'aposo que sabeu, d'uns pagèsos instal·lats en un lloc, on hi ha uns que volen que passin, que s'apasen sempre dels animals, i volen destruir tot el que és l'agricultura que es fa en aquella zona. El vuit entre granges i agricultors, classica en l'Oeste. Aquesta és una pel·lícula de les primeres, de l'any 53 o 52. 53, sí. Però és que l'he vist tantes vegades, me la conec també, els personatges, els actors, el que em sembla una cosa realment meravellosa. Podríem fer un programa sense que ens recites la pel·lícula. Casi, casi, casi. M'ha passat amb molt poques pel·lícules, això tan intens. Aquesta, perquè era molt, suposo, molt jove, i hem d'afectar més les coses quan és tan jove. Però d'adult hi ha alguna altra pel·lícula que l'he vist moltes vegades, i que suposo més per raons intelectuals o polítiques, o de plantejament personal, que és de l'Elia Cazan, el compromís d'Arrangement. És una pel·lícula de l'any 68 de l'Elia Cazan, basada en una pròpia novel·la famosa d'ell que escriu quan està exiliat o quan està a París, perquè se li ha mort una de les seves dones, i llavors estan cap a París, i escriu aquesta novel·la. Això va fer una pel·lícula amb el Quiro Douglas, i també l'he vist, potser, perquè planteja un tema que era molt dels anys, i potser perquè planteja un tema que no ho seria ara massa actual, però en canvi, en aquell moment sí que ho era, que era el tema de si val la pena viure pels diners o val la pena viure per fer una feina que valgui la pena, que et doni sentit a la teva vida. Llavors, el Quiro Douglas li planteja això, és un escriptor que no va dir per res millor, si no que has vingut publicista. Vull que la vaig acabar de veure per la teva recomanació. Guanya molts diners, guanya molts diners, però no és feliç, no satisfar la feina que fa. Llavors ho m'he ademinat, que és tot el conflicte de què fa, si deixa la feina i es dedica a escriure, o es dedica a fer una altra cosa o no, i amb tot el que comporta la família. Llavors, jo penso que és un tema molt dels anys 60, molt de la gent jove que et pretenia a canviar el món, i que ens pensàvem que això no seria molt fàcil, i que segurament un dels valors bàsics era fer una cosa coherent amb la teva pròpia vida, i per tant, és una altra pel·lícula que volia més. I està clar que aquesta temporada per tu ha passat sense pena ni glòria, perquè destaca els clàssics, destaca les pel·lícules de la temporada passada, però no. A veure si la temporada vinent, que tornarem al setembre, doncs tan caixa més. Andreu, tornem a veure. Moltes gràcies per venir, Andreu. Ja sembla que véns a ensenyvernes amb coses originals. I ens quedem amb la música de Shane, de raíces profundes, fins la setmana vinent, fins quan sigui. Reveu d'ahir.