Rashomon de Kurosawa: veritat i estil; San Sebastià 2023, “Misterio en Venecia” i prèvia d’Ascensor per al Cadalso

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Cinema sense condicions. Fins demà! Fins demà! Hola, bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern. Ben trobats de nou una setmana més per parlar-vos de cinema, per parlar-vos en aquest cas també d'un clàssic com és Raixamont d'Akira Kurosawa de 1950, del qual hem sentit un fragment de la banda sonora que va ser feta, composada per Fumio Ayasaka, que és un dels color ordors habituals de Kurosawa. va treballar amb aquesta i les sis pel·lícules següents. Bé, però abans de tot això, deixem que us presenti a l'equip d'avui, que és el Vial dels Comandaments. Bona tarda, Vial. Bona tarda. Què tal? Com ha anat la setmana? Molt bé, molt entretinguda. Molt entretinguda. Hi ha hagut alguna cosa de cinema que t'interessa comentar? No, no he vist res. O has estat per feina? Sí, he estat per feina de batxillerat. D'acord. Molt bé, benvingut, doncs. I bona tarda, Ignasi. Què tal? Hola, què tal? Bona tarda. Com ha anat la setmana? Bé, bé. Sí? Has vist alguna estrena, també? No, aquesta setmana estic una mica pobre de... Sí que he vist Misterio en Venecia, la pel·lícula del Kenneth Branagh. De Branagh, sí. Però va ser la setmana anterior, vull dir que no... Aquesta no he tingut ocasió de veure res. Molt bé. Tant que així, si tenim temps després, la podem... Podem parlar i tant. L'has vist tu? No. No. No. Però bé, he vist alguna altra. Sí. En tot cas, excusar l'assistència del company Anastasi, que el tenim de vacances, em sembla que està a Menorca, em sembla que em va dir que anàvem sis o set dies. Efectivament, sí, sí. No sé si ens està sentint des d'allà, suposo que no, però en tot cas el saludem des d'aquí i tenim un record per ell carinyós, com sempre. Molt bé, dit això, doncs ja entrem en el que és la pel·lícula de la setmana. Aquesta setmana he escollit, em tocava a mi, i vaig escollir Raixemont per dues coses, bàsicament. Una, perquè penso que Kurosawa és un dels directors que són de referència, no solament, que principalment, del cinema japonès, sinó també del cinema mundial del que és el segle passat, des del, podríem dir, els anys 45 fins que es va morir, fins als 90, 95. Bé, la pel·lícula és de 1950, en 1950, dintre del que és el cinema japonès, va entrar interiorment amb el que es pot dir l'època d'or del cinema, al Japó, que va ser una dècada extraordinària, i, per una altra banda, també va ser la presentació i l'aposta de llarg i l'èxit, tant a Europa com als Estats Units, del que després seria una espècie de boom, perquè tingueu una idea, he estat comprovant una mica algunes dades, i, per exemple, japoneses, són quatre pel·lícules que han tingut l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Això em sembla que és la nacionalitat que més vegades ho ha aconseguit. Vol dir que, a partir de 1950 i a partir de Raixomón, hi va haver un interès, va despertar un interès especial a Occident per tot el que es feia amb el cinema japonès. El cinema japonès, tinc entès que va arribar a partir, molt aviat, molt primàriament, a partir d'una màquina Gomón que van portar al Japó des de França, i que va ser el tret de sortida dels pioners del cinema mood japonès. En el cinema mood japonès hi va haver un parell de qüestions curioses, i és que, per una banda, va estar influenciat pel Kabuki, que era el sistema de teatre clàssic japonès popular, i després també hi havia una activitat amb la que, per cert, es va iniciar Kurosawa, que era el recitar o el explicar les pel·lícules durant l'època del cinema mood. Llavors, diguéssim, a partir de durant aquests anys que podien anar des del 1910 fins al 1926-27, hi va haver una mena de progressió, tant amb la temàtica com amb el que és la qüestió tècnica. Tot això es va anar desenvolupant fins que van sortir dos o tres estudis importants que han sigut de referència també mundialment, estudis per la construcció i per la confecció de pel·lícules, i, a partir d'aquí, ja en els anys des dels 60 fins al 90, hi va haver una contemporització entre, per una banda, tot el que va ser ja la crisi del cinema arreu i també a Japó, però, per una altra banda, també la consolidació de nous valors del cinema com a directors a partir dels grans clàssics que ja es van produir i van sorgir a la dècada dels 50. Tornant ja a la pel·lícula, direm que, bé, ja hem dit que és de Kira Kurosawa, dirigida al 1950, dure 88 minuts, és en blanc i negre, està basada en dues narracions curtes que Kira Kurosawa havia llegit i li havia interessat molt, eren dos contes de l'escriptor Rionosuke Akutagawa, que, entre paràntesis diré que, curiosament, va tindre una vida complicada que va acabar amb el seu suïcidi als 35 anys. Aquests dos relats curts eren En el bosc i Raixomont. La pel·lícula comença, diríem, amb Raixomont i acaba en El bosc. En ell ens ofereix, Kurosawa, una reflexió lúcida sobre la condició humana a través de la seva relació amb la veritat i l'honradesa. La pel·lícula bascula sobre aquests elements que són intemporals i que, per tant, vista la pel·lícula ara, hi ha dues fases a tindre en compte. Per una banda, hi ha un element que és la construcció narrativa en què no podem obviar que hi ha fins i tot una sobreactuació per part dels actors que avui en dia queden com una mica carrinclones, una mica de modè, diguéssim, molt passada. Però, per una altra banda, hi ha la força d'algunes imatges concretes que, a partir d'aquell moment, ja van fer escola i, realment, continuen sent molt impactants encara ara i, sobretot, és el contingut. El contingut és un contingut, ja ho he dit abans, intemporal i, per tant, són uns valors, i al revés, i uns contravalors que estan avui al carrer. I llavors, en aquest sentit, la pel·lícula és perfectament vàlida i pots entrar en ella sense cap tipus de problema i treure'n conclusions importants. El guió, a qui era que us ho sabia, sempre que podia, deia que li agradava fer els guions amb companyia d'algú. Si podia ser dos guionistes més, millor, si no, un, com a mínim. Per què? Doncs perquè era un home molt curós amb la seva forma de treballar, tant és així que se li deia també que era dèspota, però, en realitat, el que probablement era és molt exigent en si mateix. I llavors, una de les coses que tenia era cura també en no voler donar una visió unilateral de les coses. Llavors, li agradava molt tindre altres guionistes perquè d'aquesta forma hi havia sempre una discussió, un contacte entre opinions que per ell el feien créixer amb diversitat i dialèctica el discurs que volia proposar. En aquest cas, es va ajuntar amb Shinobu Hashimoto. La fotografia, en blanc i negre, que per moments és extraordinària, és de Kazuo Miyagawa. La il·luminació de Kenichi Akamoto, la banda sonora, com hem dit, de Fumio Ayasaka, que va treballar durant uns anys amb ell. Hi ha una cosa que m'ha xocat molt, que l'he vist així, a vegades em fixo en coses rutinàries, i a partir de 1965, Kurosawa va filmar exactament una pel·lícula cada cinc anys. És una dada curiosa que pot parlar o bé de la dificultat per trobar financiació, o bé del seu interès en desgranar i destilar uns guions i també una construcció estètica. Perquè, clar, a partir de quan va començar a treballar el cinema amb color, les pel·lícules de Kurosawa són emblemàtiques, no? Tenen una riquesa artística extraordinària. És el Kubrick. Efectivament. Tens molta raó. Estic d'acord. Sí, sí. A nivell d'ots, això de... La meticulositat. amb pel·lícules com Run, són absolutament aclaparadores. Sí, sí. Caguem uixa. Molt bé. Bé, doncs, com he dit abans, ell, igual que molts grans creadors, per exemple, Berman, en un altre sentit, li agradava molt treballar amb equip. O sigui, sempre que podia, mantenia el mateix equip. Perdona, em fan un senyal? Sí? Va bé? Sí. El so? Sempre que podia mantenia el mateix equip, perquè d'aquesta forma igual passava amb el que és la qüestió doctoral. Ell, per exemple, s'ha dit moltes vegades que Toshiro Mifune, que va ser un actor amb el que va fer 11 o 12 pel·lícules... Fetitxa, no? Sí, per ell va ser una mica com el John Wayne per John Ford, no? M'agradaria fer un incís... I tant. ...perquè s'ha esmentat Berman. Es veu que Kurosawa feia el mateix que Berman. És a dir, setmanes abans del rodatge, equip tècnic i actors i Déu i sa mare, tots convivint... Sí, sí. I parlant de la pel·lícula i preparant-la i pim-pam-pim-pam fins que... O sigui, Berman feia exactament el mateix. Sí, sí, sí. És curiós. Sí, sí, sí. No, no, però és una aportació correcta perquè... O sigui, és una mica d'aquelles coses, és el mateix que has dit de Kubrick, que agermanen aquests creadors que estan més enllà de lo que és una categoria de gran director. No, jo diria que són fonamentals. O sigui, ells han ajudat a fer créixer el cinema. Per exemple, Kubrick va fer 13 pel·lícules. Kurosawa en va fer moltes més. Una trentena, 33. Sí, però podríem dir una cosa. D'aquestes, 10 o 12 són obres mestres. Sí, són fascinants. També és veritat que és un director que això ja els crítics li retreien al principi, amb Raixomón precisament, els crítics japonesos, eh? Sí. Li retreien i després s'ha fet un mantra, i es repeteix sempre, però alguna cosa de veritat ja. No, Raixomón no va agradar gens a la crítica japonesa. Va tenir un èxit relativament moderat per sorpresa de la productora japonesa que no afrontava amb passió el producte. Però, en tot cas, no va tenir, entre la crítica japonesa, gran acceptació. I entre les coses que deien estava aquesta, precisament que havia fet una pel·lícula a alguns occidentals. I d'alguna manera és una mena d'inculpació que sempre se li ha fet perquè tu mires Ran i evidentment que t'està parlant del període del segle XVI japonès i tot el que tu vulguis, no? Però la Copola, em sembla, té a veure amb la producció de la pel·lícula i tal. Copola estava fascinat per Gurosawa i per aquest desplegament, per aquesta cosa que amb el seu Dràcula, de fet, d'alguna manera, també s'inspira, no? Tot i... Sí, hi ha una... Alexander Neski és una altra referència. És un aspecte èpic que està allà. Sí, aquesta cosa de Gurosawa, no? Però Ran, evidentment, és una pel·lícula, malgrat que és japonesa de contingut i d'essència cultural, per dir-ho així, és evident que està feta a l'occidental. Després hi ha hagut una connexió, com podria ser aquesta de Copola, però que s'ha produït, per exemple, John Starch va fer una rèplica, un remake, de los siete samurais amb los siete magníficos. Claríssima, no? Sí, de la mateixa manera que Quatro Confessions és un guenster del Martin Reed a l'any 64, que és un remake, per dir-ho així, una referència de Raixomón, no? De Raixomón, claríssima. A mi m'agradaria... Amb Paul Newman i a Doris Robinson. Exacte. A mi m'agradaria simplement dir que, bueno, que la pel·lícula està... va fer un gran impacte perquè es considera que és la primera pel·lícula que d'alguna manera planteja un fet del qual no podem saber la veritat. Només tenim quatre versions i això va generar un gran impacte i a partir d'aquí Hollywood, sobretot, això ho ha treballat, no? Ho va captar molt. Ho ha treballat los sospechosos habituales, per exemple, o el Pulp Fiction de Tarantino, no? Bueno, faríem una llista que no l'acabaríem mal perquè hi ha moltes pel·lícules que juguen a aquesta versió, no? Home, aquesta de construcció, diguéssim, que en Pulp Fiction es veu molt clara, encara que la pugui escomotejar una mica, però... Són uns fets, però dels quals... És la forma d'enarrer-los. Dels quals no saprem mai la veritat, no? Dos apunts. Un, això està situat en l'època, en el període que diuen ells Heian, és a dir... Sí, el segle XI-XI. Sí, aproximadament cap al segle XI. No està datat... No, no, no ho he trobat perquè en alguns llocs he trobat XI, en altres XI. I tot és a partir que va ser... va tenir un gran èxit a Venècia, va guanyar el Lleó d'Or. Va guanyar el Lleó d'Or. A banda, doncs, de l'Òscar, més tard... Sí, a la millor... A la millor pel·lícula de Parles d'Extra. A la millor pel·lícula, sí. I, curiosament, va ser d'una distribuïdora italiana, una dona, va veure la pel·lícula al Japó i va suggerir als organitzadors del Festival de la Mostra de Venècia que l'agafessin. I, de la mateixa manera que els productors de la pel·lícula japonesos no tenien cap esperança en la pel·lícula, tampoc és que les tinguessin totes els de la Mostra de Venècia, no? Vull dir, la pel·lícula es va passar realment per l'atzar, perquè no hi havia gaire passió per ningú més que per aquesta senyora italiana que la va veure i que, d'alguna manera, va dir que valia la pena. I l'impacte és el que ha fet que els americans quedeixin apassionats fins al punt de fer remakes i, d'alguna manera, tirar endavant amb aquesta història, amb aquest plantejament. Grosava aquí va fer un pas endavant important perquè amb les altres tres anteriors pel·lícules ell va començar l'any 43 a fer la primera i, clar, amb aquelles saps què passa? que estava molt supeditat a la normativa vigent a dintre del món de l'art japonès i era posar pel damunt de tot, exaltar l'exaltació dels valors de la cultura i, per una altra banda, atacar sistemàticament la cultura d'Occident sobretot dels Estats Units. Sí, però la pel·lícula també es carrega l'ètica japonesa. És que aquesta és un punt de partida que després és crític, diguem-ne, amb la manera amb el japonès. A Mikiro ja fa una crítica de el que és tot el sistema aquest una mica clientelar que tenen els funcionariat i tot això que teníem en aquell moment Japó, després de la postguerra. A partir d'aquí ja ell sobretot en obrir-se cap al mercat occidental també hi ha una cosa tot i que era fill de militar i a l'octau d'una família de vuit germans que no devia ser fàcil ben atravessant la primera i la segona guerra mundial i tal com va acabar la segona guerra mundial pel Japó o sigui no havia de tindre una vida massa plàcida però sí que és veritat que ell a partir d'aquí va agafar i va o sigui una persona molt ordenada mentalment i llavors es va muntar un criteri i va basar tot el seu cinema futur en un pilar l'estil ell diu que una pel·lícula per bona tècnica que hi hagi i per bons conceptes de guió si no està atravessada tota ella per un estil que vulgui donar a entendre la visió del creador sobre aquell tema no val res i això és una cosa que després ha sigut digués seguit per molts directors etcètera hi ha un parell de coses de la pel·lícula que sí que m'agradaria dir l'una que aquesta pel·lícula que la productora no li feia cas que no va ni avisar Kurosawa quan va anar a Venècia ni el no va avisar Kurosawa i quan va guanyar el premi tampoc es va enterar vull dir és increïble aquesta pel·lícula és del 50 i la censura americana acabava al Japó el 1949 és de les primeres pel·lícules fetes al Japó que estan fetes sense la tutela dels americans i després hi ha un tema hi ha un aspecte esclar es parla de la de la violació i de l'assassinat i de les quatre versions però a mi hi ha un altre aspecte d'aquesta pel·lícula que és el que m'interessa perquè jo crec que és un dels que defineix el cinema d'en Kurosawa que és la preocupació ètica les seves pel·lícules totes estan carregades de dubtes pel que fa totalment el comportament dels seus personatges i aquesta realment és una de les que amb gran claredat ho veiem perquè és que no se salva ni l'apuntador és a dir que és el que ha portat a considerar per alguns crítics jo no ho acabo de veure del tot clar perquè com bé has dit la novel·la a veure la novel·la és de l'any 20 escatx 22 la primera en el bosc és de l'any 22 i l'altra del 15 i l'altra del 15 de la novel·la que es diu Raixomón pràcticament no hi ha gairebé res tret del potser en el desenllaç i d'una manera indirecta pràcticament és en el bosc la novel·la sí perquè dona origen a la violació i a l'assassinat exacte aleshores aquest tram està molt bé i és previ a la interpretació que han fet alguns crítics respecte al fet que en Kurosawa està dient amb aquesta història que no té un final clar és a dir no sabem exactament la violació i l'assassinat no sabem el tema és que alguns interpreten que ell està dient que com podem parlar de qui és el culpable és a dir clar ells han perdut la guerra hi ha un gran ressentiment i està dient a Occident d'alguna manera és molt difícil dir qui té la raó qui l'ha pifiat qui l'ha aquesta és la interpretació d'alguns però clar tenint en compte que la novel·la és del 22 no acabo de trobar no perquè ell la va portar al seu terreny i portar-la al seu terreny però bueno jo què deia més amb la importància diguem-ne ètica però mira hi ha una cosa que és molt important a mi em va xocar molt perquè no me recordava feia molts anys que no l'havia revisat aquesta pel·lícula i és que és una de les primeres vegades probablement que s'estima en un judici on no hi ha un jutjat o sigui uns que estiguin jutjant i tampoc no hi ha les preguntes que fan és a dir llavors l'absència de la policia completa estem estan parlant a la policia però la policia no la veiem però és molt bo perquè està enrere de la càmera això vol dir que està enfrentant l'espectador està enfrentant l'espectador al dubte a ell mateix a la consciència col·lectiva què veus tu aquí jo et vaig mostrant et vaig donant i després el que deies del final efectivament no sabem exactament allò que diu la ciència cierta el que ha passat però sí que ell fa una sublimació en l'arribada d'un nadó que apareix allà d'una forma gairebé màgica però que és una mica el que dona un aire d'esperança en el futur màgica no perquè la porta la porta de Raixamont és on ells s'exupluguen estan runes un altre aspecte que s'associa a les runes del Japó del Japó i a la missèria claríssim i hi ha un element simbòlic molt important més enllà de la porta de Raixamont no hi ha llei el cap Taire que és el que escolta la narració del geny de Taire li diu li diu el món és absurd és un escèptic no entenc i si puges i si puges aquí a la porta dalt veuràs l'escampada de cadàvers que hi ha a l'altra banda és garrifós estem parlant clar del segle 10 japonès però més enllà no hi ha llei i ells curiosament estan parlant i meditant sobre qui té la raó qui ha obrat adequadament o no justament el límit d'on hi ha la llei aquest símbol de la porta de Raixamont bé a la porta de Raixamont era normal deixant les mares que no volien els fills o els pares diguem-ne i també apareixien cadàvers de fet hi havia cadàvers que els pujaven a la part de dalt de la porta i els llençaven a fora és increïble és una cosa bastant ja la figura la porta de Raixamont té un símbol és un eixopluc és un eixopluc ho és per ell i també ho pot ser de cara als desesperats i no oblidem que un dels personatges inicials que tenim allà és un sacerdot sintoïsta que lògicament en principi si no s'hagués oferit el llenyetaire a emportar-se'l segurament se'l hagués quedat ell cap a la comunitat per cuidar-lo ells etcètera vull dir que sí la porta era un lloc d'acollida m'agradaria parlar de l'estructura de la pel·lícula perquè és molt interessant és a dir en realitat està plantejada com un flashback diversos flashbacks però bàsicament és un flashback a partir d'una situació present que és la que el llenyetaire que ha presenciat la violació i la situació el sacerdot que ha vist simplement els personatges li parlen al captaire que simplement el captaire vol passar l'estona mentre està plovent aleshores el llenyetaire que és testimoni de la confessió o de la declaració de cadascun dels implicats perquè ell va trobar ell va trobar el quadre ell ho va veure tot sí i a més a més sap el que els altres diuen per excusar-se el més divertit que aquí jo crec que és un dels aspectes una mica humorístic però jo destacaria com a important és el fet que el propi assassinat el propi samurai parla a través d'una medium és un gir i a sobre no és de Kurosawa això està a la novel·la vull dir això és propi de la novel·la és molt interessant perquè clar el mort no pot parlar llavors com ho fem efectivament ja surt aquesta idea narrativament la pel·lícula és extraordinària però no se salva ningú perquè el sapurai menteix perquè ho explica d'una manera que ells acaben com suïcidant-se davant de l'afronta que la dona li han violat el bifune el diadre el diadre evidentment també menteix perquè parla d'un combat èpic quan en realitat probablement el combat més real és el que explica el geny de Taire que no sabem si diu tota la veritat perquè ell s'ha quedat la daga la daga amb diamants i per tant té coses a amagar aquí és molt divertida la daga de diamants perquè el bandoler diu hòstia però com m'he pogut deixar escapar jo una daga amb el cos que té sent jo un lladre de llibre no? el bifune no? sí la dona també la dona la dona és ambivalent la dona és extremadament ambivalent i juga amb els dos homes de fet es forma un triangle aquí se'l va criticar com a misògin però la veritat és que ell se'n surt bastant aplicant aquesta ambivalència perquè ella és una manipuladora dels dos dels dos oponents a ella arriba a ser-ho quan teòricament els enfronta els enfronta vull dir tu m'has violat el bifune se la vol endur però aleshores quan s'assabenta quan veu la personalitat que té que és una mica arrimar-se al sol que més escalfa segons la circumstància en aquell moment la circumstància és que el lladre és una amenaça i a sobre l'ha violat teòricament el seu honor ha estat tacat no? però d'acord amb el comportament japonès la dona s'hauria d'haver suïcidat com el samurai i en realitat ni ella accepta matar-se ni el samurai tampoc vol que el matin quan se suposa que el samurai ha de ser una persona honorable el combat final real el que explica el genetaire del lladre amb el samurai és brut és una batalla bruta sense cap elegància és un combat a mi et sembla l'obligió de la pel·lícula sí perquè es prolonga molt molt i és bruta és getge és amb les arts no hi ha cap estètica la idea que es desprèn és que un no vol matar i l'altre no vol morir i tot això va allargant el combat perquè té alternatives en les que un un està amb superioritat sobre l'altre i perd aquesta superioritat i la guanya l'altre i així i va passant i després també hi ha una cosa que és molt curiosa d'aquestes ambivalències que tenen o la dialèctica que té la pel·lícula i és que passem un gairebé la meitat de la pel·lícula amb una pluja intensa al temple de Rashomon i passem la segona part de la pel·lícula amb un bosc que és tot el contrari d'un bosc frondós és un bosc extremadament sec i àrid les branques es trenquen a l'acte està ple de brossa de terra de fer la fotografia està com cremada perquè utilitza perquè està buscat aquest efecte per reflectir-ho sí és com una terra estranya clar com que no sabem com és el fet aleshores tot és com un com si fos un mig somni vull dir sense ser-ho però treballant molt bé la fotografia a nivell del sol a través de les fulles generant els primers plans són magnífics mira que ja saps que jo soc al contrari als primers plans no m'agraden en una pel·lícula són molt bons però són esplèndids són esplèndids els de Machicoquio té uns primers plans d'aquesta noia extraordinaris i després en un context és un bosc autèntic vull dir no és un plató els moviments de càmera quan es produeixen quina elegància i l'editatge el muntatge ràpid es veu que rodava amb quatre càmeres està amb sis a vegades vol dir que li agradava molt fer presses diferents això és innovador perquè en aquell temps fins i tot per qüestions de pura economia es rodava amb un o dos màxim i fins i tot per l'equilibri del muntador perquè tu saps clar és que quatre vegades el material d'una pel·lícula normal això és per tornar a la taula de muntatge llàstima que no tinguem aquí el company en estar perquè podria és a dir quatre càmeres el material de quatre càmeres en quatre angles diferents i després muntam-ho evidentment a nivell de coherència i de fluidesa tota aquestes coses podrien explicar allò que he vist jo que hosti una pel·lícula cada cinc anys tu sí que vol dir que aquí al darrere hi havia un treball extraordinari de música de so de planificació de muntatge un cubri cala japonesa està claríssim i després vull dir una cosa per la que vaig escollir aquesta pel·lícula que a part que ja dic per mi que no és un dels més grans però és que es dona circumstàncies de la vida que 73 anys després de Rashomon ha guanyat al festival de can una pel·lícula japonesa que es diu Monstru d'Irokazu Koreeda que és un director que ja el coneixem de trajectòria però el curiós és que utilitza també aquesta triple versió dels fets és molt curiós que s'hagi donat aquesta i llavors vaig pensar mira ja que molt probablement molta gent voldrà anar a veure un monstruo perquè si li ha donat la palma d'or de can algú hi deu haver que a part d'això Koreeda ja té un passat com a director molt interessant doncs sabigueu que l'estil que està utilitzant aquí igual que hem parlat abans de Tarantino etcètera és és una és parteix del mateix principi també ho trobem a Passage a la Índia del David Lean la violació dins de la cova és el mateix de fet va impactar d'una manera claríssima a nivell narratiu va impactar va sorprendre hi ha una cosa perquè l'estructura la pel·lícula és simple però l'estructura de la pel·lícula no ho és tant no ho és tant és bastant complexa ara jo no estic d'acord amb el desenllaç és a dir el desenllaç em sembla gairebé una excusa és no és un afegitó una mica per generar esperança esperança tinguem en compte que ells sortien d'una bomba atòmica sí sí i llavors hi ha el nen allà que diu ei aquest nen ja no serà com nosaltres ni serà com els altres ja serà nou esperem cinc anys només la bomba havia esclatat cinc anys enrere evidentment la societat jo crec que s'explica s'explica per aquí i després hi ha una altra cosa que val a dir de de la cultura crevasta de Kurosawa i és que ell va adaptar Shakespeare va adaptar Dostoyevsky Trono de Sangre és una meravella claríssima és una pel·lícula excepcional L'Idiota L'Idiota que a més a més la va titular així també vull dir que és un home que realment es va obrir cap a la cultura europea i americana i de tot això va enriquir les seves arrels que no les va perdre mai un respecte com ja diguéssim pels pels més grans o fins i tot per una certa autoritat superior típic de l'individu japonès no? Sí, sí Això tampoc ho va perdre mai Per cert una cunyeta a tu no et semblava que el Mifuner portava barretina? La mena d'abocador que porta dalt sembla una barretina? El que sí és veritat és que és un actor amb una gamma expressiva extraordinària Sí El que passa és que hi ha aquesta probablement aquesta exageració Sí una mica del cinema mut i del kabuki i del kabuki sobretot sobretot del kabuki S'ha de dir una cosa que és important que és que la pel·lícula s'encaveix perquè el Kurosawa ho ha combinat ha combinat als japonesos els agrada molt el que en diuen el jirai jeki que són els drames d'època i si mirem la filmografia de Kurosawa combina drames d'època amb drames contemporanis no? És a dir és que també té un altre nom d'aquests japonesos que ara mateix doncs no me'n recordo però diguem-ne que és important perquè que d'alguna manera va fer conèixer aquesta tradició dels drames d'època japonesos que són amb teatre amb cinema amb televisió vull dir forma part de la substància de la cultura japonesa parlar doncs d'aquests segles no? segle X segle XV segle XVI és una cosa que els agrada molt tornar al seu passat i utilitzar en drames hi ha la temàtica del samurai que ell la conrea en moltes de les seves pel·lícules que no podem tampoc deixar encara que n'hem parlat d'unes quantes però jo tinc aquí apuntades algunes de les que són per mi bàsiques Ran el caçador d'Arsu Zala sí Dodes Caden El inferno de l'òdio que aquesta seria una pel·lícula típica de gairebé de cinema negre amèricà Trono de Sangre Trono de Sangre Sespediana Els Siete Samurais que és el que hem comentat que la versió americana de Joan Estorges de l'oeste és una trasllació directa Correcte El idiota de 1951 que està basada en l'idiota de Dostoyevsky Derso Zala que és una pel·lícula molt diferent ja perquè aquí entrem en un terreny que fins i tot hi ha divisió entre els amants de Kurosawa perquè li diuen que aquí es va tornar a tou no és el meu cas per mi Derso Zala és una pel·lícula meravellosa sí sense dubte d'una sensibilitat extraordinària i a més a més de típica d'un mestre perquè té una quantitat de registres fantàstics i després una de les últimes que per mi és l'última perquè l'última no no no no no no no no no no no no no no Nah no cap a una hora que podem parlar de cosetes actuals Tu havies de parlar del festival Sant Sebastià Podem parlar els dos perquè clar, Sant Sebastià s'ha donat Vas estar veient el lliurement de premis? No, no, no No em vas preguntar res exceptuant una cosa No tinc gaire falera per veure lliurements de premis Va resultar improvisada i molt divertida És a dir En els premis li va tocar la loteria unes quantes pel·lícules orientals I va sortir un dels directors i va fer el primer speech i quan ja semblava que s'anava es queda allà i li deia un tros de text i deia, per exemple, la fotografia el que m'ha ajudat a mi a fer la fotografia és fulano, fulano, fulano Llavors, tot això ho repetia el que feia de traductor i quan acabava ell deia Arikato I si no ho va dir 12 vegades fulano, fulano, fulano això, això, això l'altre ho conté I ell deia Arikato I clar, la gent ja es va convertir en una mena allò de De late motive Vaja, mi, Laura Sí, el sketch number one del Palmarès Bé, el Palmarès jo poso com a primera cosa és el 71è edició del festival i el Premi d'Onòstia El Premi d'Onòstia es va donar a Víctor Arice Sí I, bueno, el va recollir va fer un parlament amb el seu estil Auster però també és curiós una cosa que també l'emprenta una mica amb Curo Sava ja que hem parlat d'ell és que és un home també que si una cosa no se li pot negar és que té un estil perquè veus les seves quatre pel·lícules i totes totes estan atrevesades per aquesta mateixa forma de ser introspectiva emotiva són pel·lícules d'una gran d'una intensitat emotiva molt extraordinària i realment transmetre això amb imatges no és fàcil evidentment s'ha de saber molt bé el que portes la prova està que aquí a Espanya mira que hi ha gent i tal ningú o sigui un abricdo de l'Arice veus dos minuts i ja dius això és de Víctor Arice bé doncs molt ben donat aquest Premi d'Onòstia a Víctor Arice la Conxa d'Or la Conxa d'Or la van donar a Ocorno de Jaione Camborda Sí s'ha parlat molt d'aquesta pel·lícula s'ha parlat molt aquesta pel·lícula van fer un passi de premsa que no vaig poder anar per tant no l'he vist i i he rebut inputs de dels dos bandos diguem com si com s'ha vaja sí alguns diuen que està que està una mica amb la línia d'Alcarràs amb la línia de o com es diu asbestes asbestes de fet les dos productores la d'Alcarràs i la d'Alcarràs són productora d'aquesta ah això ja no sé asbestes encara pot marcar no si és com el Carràs jo tinc certa mandra no sé ja dic no puc parlar perquè no l'he vist però sí que m'han parlat molt de la gran sororitat que hi ha dintre la pel·lícula és l'any 71 l'acció passa a la Riviera de Cambados una senyora ajuda en un part hi ha un problema i ha de fugir d'Espanya fa un periple per Portugal on passa tota una sèrie de vicissituds en el que per l'obís el paper i la força de la dona queden palesos durant tot el metratge i és un dels valors que destaquen tots tant els que se la carreguen com com els que no la veuen tan extraordinària i la veuen una mica més amb la línia d'un tipus de cinema que es fa ara de persones de 40 anys que estan explicant alguna que altra vivència no és ben bé segurament aquest el cas però una mica està en aquesta línia és una pel·lícula que jo crec que s'hi ha guanyat Sant Sebastián s'ha guanyat també el el fet de de de l'interès de de veure-la de veure-la sí bé llavors si anem cap a la conxa de plata ja ens posem en el terreny aquest dels japonesos és de no en aquest cas dels xinesos és de Shu Ui Peng i Ping Wen Wang que excuso continuar dient-los amb la traducció de la pel·lícula seri Un viatge de primavera Conxa de plata Conxa de plata la millor interpretació Tatsuya Fuji aquesta sí que és japonès per Gran absència i Marcelo Suvioto per Poan aquesta és també japonesa La Conxa de plata la millor interpretació de repartiment Hobic Keukerian per Amor el Premi Especial del Jurat a Calac d'Isabella Ekloth Premi Jurat del millor guió a Maria Archer i Benjamín Naixat per Poan Premi a la millor fotografia per Nadim Carlsen per Calac Premi Horizontes Eureka aquesta sí que l'he vist i em va agradar em va interessar que és El castillo de Martin Benchimol aquesta és una pel·lícula sobre una mare i una filla és com es diu del cinema que es fa ara a Argentina és un cinema una mica díscol i una mica contracorrent baix pressupost però molt contingut grapa allà i són una mare i una filla que la mare era d'un castell o sigui dels senyors que ella cuidava no tenen descendència l'hereta per dir-ho de la senyora ell era minyona i ho hereta i amb l'heretatge hi ha una condició i és que no es pot vendre exacte l'has de conservar i escolta la pel·lícula amb uns tons d'humor càustic però molt interessant i amb unes dos interpretacions de mare i filla sensacionals a veure els actors argentins aquest va ser el premi Horizontes del festival els actors argentins hi ha bona escola diguem-ne que jo he vist molt de cinema argentí quan hi havia la mostra de Lleida a la qual jo hi anava deixarem a l'ibera americà i suficient com per veure que potser les pel·lícules funcionaven o no acabaven de funcionar però una cosa sí que era certa els actors molts d'ells gairebé desconeguts per nosaltres eren molt convincents molt convincents i els nens que és un tema fumut en el nostre estat els actors nens aquí no acaben segons com de rotllar adequadament els nens argentins funcionen però escolta com un rellotge és una cosa impressionant i per acabar hi ha el premi del públic que clar el premi del públic va tirar cap a casa La Sociedad de la Nieve de Juan Antonio Bayona ah tema interessant aquest l'has vist tu no però la pregunta jo tampoc la pregunta és feia falta fer-la ja s'ha fet aquesta pregunta ja s'ha fet ens la vam fer ja fa 15 dies aquí viven sí exacte bueno segurament serà més espectacular a veure que Bayona jo suposo que des del punt de vista professional no hi ha dubte cap tipus és un home important tècnicament tècnicament importantíssim però jo ho sento em costa trobar pel·lícules que transcendeixin vull dir que que d'alguna manera quedin a vegades a vegades em dius bueno vale està molt bé però i què clar i què efectivament en canvi em coroçava pots dir hòstia tècnicament podria ser millorable jo però amb el contingut dius cuidado aquí hi ha per socar i pa setmanes exacte és a dir que a veure que com a professional no penso discutir-ho perquè manegar rodatges de Jurassic World com ha fet això no això no s'ho salta quan se vol vull dir que evidentment respecta en aquest sentit però són pel·lícules que són comercials i aquella que va ser sobre el tsunami també una pel·lícula espectacular sí però sí probablement sigui de les més dintre del que cap de les més defensables però el capdavall no deixa de ser una pel·lícula de catàstrofes estic d'acord amb la història d'una família sí que ho va partir de veritat com sembla està la pel·lícula basada sobre l'experiència d'aquesta família que dins del gran desastre va tenir sort perquè d'alguna manera tots van sobreviure però tampoc és sí escolta el Naomi Watts la Naomi Watts el que vulguis però són pel·lícules que no m'ha no sé hi ha alguna cosa d'aquestes pel·lícules no deixen traça no les pel·lícules d'ell no tinc la impressió que deixin traça sincerament la vull veure també jo crec que a en Ballona li queda decidir això un projecte sí segurament amb aquesta el remeig de Vivit pràcticament sí segurament aspira i parlo avant la letra cosa que no s'ha de fer bueno la presenta Espanya una certa profunditat representa Espanya els Oscars imagina't però clar l'explico segurament fet amb mitjans amb una posada en escena de nassos uns efectes especials impressionants tot el que tu vulguis veurem la cruessa de la situació per mi li treu un possible Òscar a cerrar los ojos de Erice que em sembla molt més a priori amb molt més contingut a priori per alcanzar-lo però bueno certament i per últim és el Premi Feroz Tindem el Dia que el van donar a un amor d'Isabel Coixet no podia faltar la d'Isabel Coixet o sigui aquest és el palmarès bastant bastant diria jo si no el 100% perquè clar hi ha també els curtmetratges hi ha una sèrie de premis menors tècnics que no anirem a dir aquí perquè a l'audiència tampoc li interessa en massa Comenta si vols tens 5 minutets per Venècia Ah sí el Misterio en Venècia és el tercer llorament del Kenneth Branagh en basant-se evidentment en una novel·la de l'Àgata Cris Sí Jo desconeixia no l'havia vist de la sèrie televisiva de Poiró aquesta novel·la es va dir aquí a Espanya les manzanes perquè hi ha un moment en un determinat moment de la història on hi ha un joc amb pomes que s'han de recollir sense mans i coses d'aquestes i aquí té una certa importància es deia Halloween Party la novel·la en original és a dir la festa de Halloween i passava evidentment l'Àgata Cris la situa la nit la nit de Halloween sí amb una festa amb una casa amb un seguit de personatges evidentment ara no entrarem en detalls però en altre cas passa però a Venècia no passa a United Kingdom passa a Londres a les fores de Londres sense recordar bé arranc i vist la pel·lícula Embrana evidentment m'he molestat en veure l'episodi de Poirot Televisió amb la mateixa història i tot i que d'una manera general la crítica considera que de les tres pel·lícules d'Embrana és la millor per ser millor que la segona no calia córrer gaire perquè la seva Mortenel Nilo és que comparada amb el clàssic amb el Dostinov vull dir és que riant de riant artificial passar de rosca i tal aquest és el problema d'en Kenneth que es passa una mica de rosca fins i tot en aquesta la tercera que evidentment ho situa en un palau de Venècia i a més a més hi ha una mèdium que parla amb els difunts i coses d'aquestes que evidentment això no hi és amb la novel·la original que evidentment no passa a Venècia i clar vista l'episodi televisiu doncs gairebé que em queda amb l'episodi televisiu per bé per bé que és clar òbviament tot i que es veu que si ha escollit Venècia i un palau venencià perquè està rodat la majoria de la pel·lícula doncs amb un palau venencià i tal i qual és perquè li han reduït el pressupost es veu que clar a mort en el Nil se li va anar l'olla i aquí l'han retallat i li han retallat però bueno clar li han donat aquesta tercera que evidentment jo crec que està obtenint major acceptació popular sense dubte de cap tipus però bueno rere de la producció està Ridley Scott un altre que tal perquè també és un altre dels que a veure tot el contrari a mi m'agrada el cinema espectacular i evidentment en Brana fa fa una pel·lícula mainstream com les fa el Ridley Scott amb una escena despampanant amb molt de ritme molta acció clar comencem perquè el Brana fa ell de Poiró jo sempre he dit que Poiró si Agatha Christie aixecues el cap i veiés Brana fet de Poiró el primer que diria però aquest qui és clar és una persona costa una mica d'imaginar-lo una mica forçat és un belga gras i amb unes finures que precisament en la sèrie televisiva es recullen molt bé la personalitat de Poiró en la sèrie televisiva està quadrada és que està molt cuidada la sèrie televisiva jo n'he vist algun capítol o alguns trossos Muerte en el Nilo de la versió televisiva ja no cal que ens anem a la clàssica amb la la versió televisiva de Muerte en el Nilo que li dóna 24 patades a la versió d'en Brana és que són és una sèrie que està molt cuidada molt moltíssim i amb evidentment amb pressupostos més mitjans però clar on el treball dels actors sí potser és més ambients teatrals més d'estudi sí però amb una eficàcia professional a l'hora de narrar la fan una sèrie altament recomanable no tenim a l'amica Anastasi bueno parla de sèries però modernes més actuals però jo la recomano sincerament per anar veient capítols d'aquesta sèrie televisiva escolta la setmana canvia de de de terça la la setmana que ve has pensat alguna pel·lícula o què? sí com està la cosa? tinc diversos títols però finalment m'he decidit per l'ascensor per el cadalso de l'UIMAL de l'UIMAL que bé molt bé molt bé molt bé i a més a més amb música de com ens diu el ara mateix no ho recordo sí home Miles Davis ah la música és veritat és de jazz extraordinària Miles Davis la va composar mentre s'anava fent la pel·lícula molt típic d'ell molt d'ell perquè moltes de les actuacions en directe és pura pura improvisació vull dir que extraordinària sí sí és veritat perquè aquest aire de jazz sí propi inquietant d'aquesta època dels anys 60 francès sí pràcticament dels anys 60 doncs estava molt bueno també estava evidentment amb la Nouvelle Bac i on es pot trobar la pel·lícula Ascensor per al Cadalçó Ascensor per al Cadalçó està a Filmin a Filmin ah perfecte perfecte sense cap problema sí sí vull dir que els nostres oïdors molt bé molt bé un accés directe doncs escolteu si us voleu anar preparats per la setmana que ve Filmin Ascensor per al Cadalçó de Louis Mal ascensor per al Cadalçó